Una força pregona i set poemes més

13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca, Poemes

Una força pregona


En els riures de les flors,

veig saviesa i colors.

Em comenten les abelles

com l’hivern està present,

poca feina per a fer

dessota de les estrelles.

No voldria altra remor

que el rajolí de la deu,

poc que estalvio en neu,

la haig tota en la fredor.

En el riures de la flor

hi ha una força pregona,

com avança i abandona

els reclaus del nostre cor.


Cel obert en cada sala


Si la casa és ma presó,

li posaré reixes d’or.

Cel obert en cada sala

i pau en el dormitori,

dolça llum allí on toqui

i un polsimet d’esperança.

El viatge ha estat llarg,

aprendre: reial ofici,

a la cuina, no vull vici,

quatre branques a la llar.

El lliurar per als dilluns,

per als dimarts, no vull guerra,

si el dimecres alleugera,

els dijous no volem fums.


La mare natura


La mare natura

demanà fortuna

a un déu saberut.

El déu féu l’ull cluc

i ella ni s’esvera

puix ve primavera.

Els arbres, les flors

i tots els colors,

dominen el terra,

qui vol més dolcesa

quan esclata el cor?

La mare natura

cura de malura

quan s’allunya el sol.


Passen les ovelles


Poseu el dolor

ben lluny de la casa,

l’hivern ni m’agrada

quan clou l’escalfor.

Llavors, et diré,

estimada meva,

com el riu s’emplena

de passatges verds.

Passen les ovelles

al davant del gos

enmig de la bela.

El temps no haurà treva

i va prenent un mos

envoltat d’esquelles.


El riure clar


El riure clar

i dolça la mirada,

és com l’aigua clara

a punt de volar.

La passa lleugera

quan va carrer amunt,

vestidet de punt,

porta una cistella.

Divendres, mercat,

compra cansalada

i quatre olives.

Respon quan la crides,

surt, a la vesprada,

a trobar l’amic.


Ni vull saber


Ni vull saber

on s’acaba el somni

i aplega el dimoni

per a poder ser.

Desvalguts de cap,

anem per les fosques,

pobres i tanoques,

enmig de l’esclat.

En llevar-se el dia

cerco solució

als petits problemes.

Sense massa penes,

trobo aquell racó

on s’esmuny la vida.


Poseu-me la nit


Poseu-me la nit

quan es perd el dia,

no vull la partida

del dolç esperit.

Però és així:

el temps de cordura,

mancats de mesura,

ni sabem què dir.

Prenem, per al cos,

un xic de fortuna

per tal de viatjar.

Com voldria estar

ben lluny d’una engruna

qui fuig i no pot.


La petita guerra


Com demanaria,

per a ser vençut,

trobar aixopluc

i curta agonia.

La petita guerra,

de cada setmana,

com el cap desgrana

fins tocar el terra.

Anar avançant

fins tocar el no res

per tal de saber.

Del ser al no ser,

un camí prou ver,

gaire incomprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre de mil somnis i set poemes més

07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre de mil somnis


Pobre de mil somnis,

hereu com tothom,

ni plata ni or

porta mil oprobis.

El temps l’ha desat,

en gran paradís,

un xic malaltís,

amb el cor obert.

Pobre com la nit

va cercant història

en gran viatjar.

Algú ha de posar

capsa a la memòria

per tal de guarir.


Demanar un amic


Us faig sabedors

que porto feblesa,

vaig, pel món, de pressa

sense cap raó.

No porto l’enginy

lligat a una bossa,

em faria nosa

si sabés mentir.

Un dubte em durà,

a mans d’embolics,

a trobar resposta.

Algun ric ni gosa

demanar un amic

per somiar i callar.


Suposar per suposar


Suposar per suposar,

deixeu-me una estona lliure,

m’agrada el temps d’escriure

quan el cap es deixa anar.

Oblidat d’homes i déus,

he de fer-me a l’infortuni,

una pluja és un diluvi,

pocs creients i massa ateus.

Esmolar ungles i pensa

per tal d’anar a caçar:

elfs, ogres i fantasmes.

Va ser cosa de les fades:

un cop et deixes anar,

és quan aplega feblesa.


El cavall d’una peça


Entre cavalls, cavallers

i la batalla encetada,

he trobat una altra espasa

per a guanyar tot un mes.

La primera, us ho diria,

coneixia troncs i pedres,

mossegada a les primeres

batalles de tots els dies.

El cavall, d’una peça,

camacurt, assedegat,

els dissabtes prou es queixa.

Entre sals, durà el sucre

per a encetar lluita tardana

acabant en el gran dubte.


Com avança l’amistança


Com avança l’amistança

pel carrer de solitud,

caldrà prendre la virtut

per a saber com acaba.

Som nosaltres, els humans

els qui endarrerim la cura,

havem la pensa feixuga

i somiem de tant en tant.

Conqueridors i prou murris,

no havent castell ni voltants

on enllestir les batalles.

Quan l’hivern va d’acaballes,

de segur que ens farem grans

abans de saber-nos nuvis.


Esperant qui ve


Manta gana, força son

i finir a saber on.

És la vida una sorpresa

per a pobres i perdedors,

tots perdent les mil empreses

farem força escomeses

amb caire deslliurador.

I, després, tornem a casa

per a raure a prop la llar

i torrar una sardina.

Com llumener s’endevina

quan és a punt d’arribar

esperant qui ve, com passa

aquest deure d’estimar.


No hauré més remei


No hauré més remei

que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.

Massa gossos i pastors

caminen cap a Betlem,

van cercant el Naixement

tot un fet enlluernador.

I l’estrella com convida

al deure gran de ballar

en una festa infinita.

No cal, que si em pica

hauràs deure de pecar

per si s’atansa una mica,

després, vindrà un gener

on glatir i guanyar fred.


Com s’esbatanen


Em cal saber,

de primera hora,

on el seny es troba

i on vol quedar bé.

Després, vindran

les nits sornegueres

envoltades d’estrelles,

farcides de galants.

Com les pubilles,

pensant, en el futur,

els somnis entrebanquen.

Com s’esbatanen

els deures ben perduts

per esbrinar on nien.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Eternament confús i set poemes més

01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Eternament confús


I tot serà eternament confús

per a tornar al lloc de la partida,

en el passar, la pena és amanida,

però el món li mostra llur refús.

Anem, a pams, saltironant obstacles

en l’agredolç etern de la prudència,

hauré de dir que el dubte és una ciència

i, trobar un port, ho deixo per als altres.

Com vaig a lloms de la barca imprecisa,

navego en mars, captius del seu onatge,

on hem d’emprar desitjos i temences.

És a les golfes on he deixat les presses

esperant sort i emprant nou missatge

mentre el meu cos s’enfada i domina.


A coll-i-bé


A coll-i-bé em porta el vell món

sense donar-me el dia ni cap hora,

ell és així: gasiu i un xic tanoca,

però n’oblida el què, el quan i el com.

Poqueta llum, els déus mostraran

puix diuen que ma pensa és mediocre,

se’n riuen prou i em llencen aquest ogre

per a saber fins on hauré més fam.

Quan no puc més, albiro les estrelles

per si una d’elles em mostra el camí

del seny i la sortida.

El cos gruny, demana altra vida

puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,

qui sap sofrir enmig de tombarelles?


La gràcia infinita


Parlem del vent, del deure qui l’ha dut

per terres velles cansades de misèria,

és, al serrat, on la força s’esguerra,

vol davallar i córrer per l’ensurt.

I no vol pa ni llit on reposar

fins a trobar la gent ben enfeinada,

li agrada el seny dels arbres en gronxar

i aquell regust que li pertany encara.

Parlem del vent, del regne de follia

on vull anar per tal d’assabentar-me

com és el si de la força primera,

quasi vestit de pobra mainadera,

aterro un xic per tal de pentinar-me

tot esperant la gràcia infinita.


En fer-se nit


En el rampell,

per terres isolades,

he vist les cases

vora el castell.

Els vilatans,

en portes i finestres,

sense revenja,

com van sotjant.

Ha de ser així

quan hom davalli

del seu setial.

Com a mortal,

serà millor que calli

en fer-se nit.


Eixir al descobert


No vull pensar,

en eixir al descobert,

per trobar el fred

qui es vol quedar.

Prendre l’encert

de les muntanyes

mentre s’escanyen

els porucs temps.

Allí, en el buit

de dalt de tot,

aplegar al cel.

Poseu-me mel,

en el sarró,

ben a curull.


Somrís de cara


A la feina,

he de ser

sense eina,

però amb fe.

Quan aplega

el bon amo,

a la brega,

m’encomano.

És quan tarda

en marxar,

quan li comento.

Fins diria que l’envejo

i deixo anar:

somrís de cara.


D’altra no n’hi ha


Na Mariona, del meu cor,

ha més pena que pas por.

Es lleva de bon matí,

diria que a les albades,

es renta els ulls, les galtes

amb un sabó del més fi.

Com prendrà, per esmorzar,

els dos ous amb cansalada,

per fruita, mitja mangrana

perquè no vol engreixar.

I després, cap a la feina

de cosir i de brodar,

com ella, d’altra no n’hi ha,

l’he demanat per a reina.


Han mort el rabiüts


Visc entre atuells

i una mar propera,

sento com la queixa

em porta rampells.

Anem, endavant,

bastint els castells,

massa cascavells

per a un trist passar.

El banc és de fusta,

els vells de fa anys,

els desitjos buits.

Han mort els rabiüts,

com ens han deixat

enmig la batussa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Arriba el carnaval i set poemes més

19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca, Poemes

 

Arriba el carnaval


I, abans de la quaresma,

com arriba el carnaval,

de vegades, no fa mal

i, llavors, es quan es queda.

Manta riures

i mil flors

amb queviures

per a tots.

Sigui aquesta

la gran gràcia:

El glatir

si prompte passa!

El carnaval és així:

ben dispost per a gaudir.


A les portes de Betlem


A les portes de Betlem,

massa prompte és hivern.

Arriba la jove parella

per a creure el manament:

els romans demanen cens

per saber: Qui viu?, qui pena?

Com la mossa està madura,

el jove cerca un tancat

per a dormir una estona.

Un llebeig els acarona

i s’enfada el llevant

per guardar la compostura.

Com el rei no ho aconsegueix,

el misteri va en escreix.


A les portes de Nadal


A les portes de Nadal,

hom recerca l’establia,

hi ha una estrella,

qui ho diria?,

que il·lumina el portal.

Un Minyó, allí, és nat,

Fill primer de na Maria,

una jove qui voldria

reposar en altra part.

Però, sota un cel seré,

una gràcia ha de venir

per a portar un raig de llum,

no oblideu en trobar el punt

per saber com cal seguir.


Posaré clavells


Enmig de les roses,

posaré clavells,

són els nous poncells

de les terres toves.

Aprenents d’ofici,

ben entremaliats,

per a ser soldat,

he de perdre el vici.

Em llevaré d’hora

per anar al camp

i fer de pagès.

És un món corprès

qui avança, endavant,

fugint de la cova.


Diuen que és mestral


Aplega l’hivern

amb el vent de dalt,

diuen que és mestral,

el conec per cerç.

És un bon obrer,

del tot diligent,

ni atura un moment

per voler saber.

Aplega l’hivern

i gronxa la neu

dalt de la muntanya.

És gronxa una canya

amb melosa veu

sota un cel obert.


Mon amic pagès


Mon amic pagès

pensa amb la verema

diu que farà un mes.

A punt, el cistell

amb les estisores,

història de pobres

que han vingut a menys.

El cistell comença,

de nou, el seu ball,

és un ball proper

sense escarafalls.

Mon amic pagès

pensa amb la nit freda

quan va per Betlem.


Aprenents de mentiders


D’aprenents de mentiders

en conec una dotzena,

van de la casa a la cleda,

parlen poc i riuen més.

Car no són atabalats,

caminen per dalt del fil

i s’adormen de seguida.

Han de conèixer altra vida,

puix, cansats de fer bondat,

estimen més la mentida.

D’aprenents de mentiders

n’he trobat un reguitzell,

van mudats, sense penell

i s’allunyen de l’incert.


Cap collita els fa feliços


Com camino per la plana

i m’aturo en els bancals,

allí, trobo els principals,

pagesos farcits de gana.

Cap collita els fa feliços,

cap arbre els fa suport,

sense festes, sense anissos

com caminen a cap cot.

Però un dia, prou llunyà,

els portarà al cementiri,

un lloc de mal estar.

Allí, hauran de copsar

la veritat del malefici

que un dia van provocar.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Anar planyent i set poemes més

12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca, Poemes

Anar planyent


Sense guerra

ni castell,

el cavaller

haurà temença.

A qui plau,

la seva empresa,

quan escau

perdre la treva?

Com lluitem

els melangiosos

d’altres temps?

Manquen vents,

força al ossos

i anar planyent.


El meu passar


En el setial,

on rauen hores baixes,

resto, si cal,

enmig miracles.

En el meu passar

pel camí breu,

noto la creu

i el davallar.

Anem a pams

per l’encanteri

fins al sojorn.

No hauré por

d’aquest misteri

que ens torna nans.


A la font del comellar


A la font del comellar,

és on veu tot el bestiar.

Allí, vénen les baralles

cercant casa i aixopluc,

allí, brama i plora el ruc

en pensar amb les acaballes.

No haurem un altre món

menys sorrut i més plausible,

ens lliurem a ser visibles

i estimats sense raons.

Passa el temps dels miserables,

dels rabiüts i dels senyors,

a la fi, hem de ser tots:

més covards i menys culpables.


Ell haurà les pors


Pobrissó mon amo

quan plena i es plany,

cau en el parany

en saber que el guanyo.

Ell haurà les pors

en haver fortuna

ni gaudeix l’engruna

amable del son.

Com no he de tenir:

tresors ni aventures,

vaig entre encenalls.

m’agraden els alls,

somio entre verdures,

ni em planyo de mi.


Aquell munt de llenya


I arriba el fred

per carrers i places,

les mosses són maques,

ho tindran més verd.

Aquell munt de llenya

es va empetitint,

la vella espardenya

entra en nou oblit.

La missa de vuit

serà a les deu

i amb sermó més curt.

Vaig veient que el fum

vol jugar amb la neu

a un joc antic.


Haig l’assegurança


Enmig de la brasa

d’aquell foc encès,

farem un recés

fins a mitja tarda.

Ha estat el dinar:

llarg i calentó,

l’olla, dalt de tot,

farà bon ballar.

Cebes, botifarra

i un arròs ben blanc

segueixen la dansa.

Haig l’assegurança

que aniré copsant

com vindrà la gana.


Li comento al sol


Li comento, al sol,

que, sent més proper,

ens porta més fred,

el dia més fosc.

Ell ni em respon

i va a córrer i fuig,

potser haurà son

i un xic de rebuig.

Li comento, al sol,

que no porti pressa

ni estigui impacient.

Que en sigui conscient

i rebi la queixa

per aprendre un poc.


Com la vida avança


En el temps lliurat

a la nova empresa,

sento una promesa

que arriba al tard.

Com la vida avança

pel país del dubte,

allí, hi ha un reducte

on el llum mai passa.

Com heroi mansoi,

oblido la guerra

i el voler guanyar.

Me’n sabria estar

si fóra lleugera

en trobar el condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Cansat de ma misèria i set poemes més

08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Cansat de ma misèria


Vindré, a la nit,

cansat de ma misèria

a posar dèria

al meu neguit.

Sóc cavaller,

sense cavall,

petjant la vall

sense caler.

I ma dissort

és ma tendresa,

el saber estar.

He de curar,

en altra empresa,

a poc a poc.


El bon pastor


El bon pastor,

qui parla amb ses ovelles,

no haurà tenebres

ni vestits d’or.

Coneix les herbes,

la serra, el prat

i l’entrellat

de massa penses.

Però, a ciutat,

es perd pels carrerons

i per les places.

Hi ha massa cases

on viure, de records,

ben a desgrat.


Poseu-me ratlles


Poseu-me ratlles

i noves primaveres,

lluna i estrelles,

viure debades.

No em demaneu:

esquerpes aventures,

vull les altures

per pujar a peu.

Un llapis vell

amb una goma nova,

ben lluny la por.

Un llum de foc,

una cadira tova

i un cel proper.


Poca traça


Ni sé ni puc

trobar la meravella,

cerco, a l’estrella,

el son perdut.

Sense saviesa,

vaig endavant,

vaig confiant

amb la neciesa.

La vida passa,

s’emporta el temps

d’haver enrenou.

Com res es mou

trobo l’envers

amb poca traça.


Seria gall


Seria gall del galliner

per a gaudir la complaença,

la granja és gran, potser un xic vella

i hom deleix per ser el primer.

Sóc, a la vida, com un sidral,

guanyant les lluites de bon matí,

hi ha un gall jove, talment mesquí,

qui xerra massa i queda mal.

Tardor traspassa i ve l’hivern,

posa la neu a la muntanya

on envaneixen els vilatans.

Enmig del fred, com vull envans

i un noble foc per si es demana

cercar un bon amo poc tabaler.


La capsa era petita


Em contava la rosella,

en un hivern fredolic,

com cercaria marit

en eixir de la tenebra.

La capsa era petita

per a posar menjador,

era un fet aturador

que li amargava la vida.

Però aplegà primavera

i va fugir cap al camp

per a fer de sentinella.

No cal dir com la rosella

millorarà en endavant

sota un sol qui dóna empenta.


Adéu i avant


Adéu i avant i tot és meravella

veig una esquella del tot gronxant,

és el meu bou qui demana treva

mentre la vida li va avançant.

Enmig del verd, voldria triar el verd,

però, a l’estiu, ho va posant ben groc,

cerca company per viatjar enlloc,

sentir el vent i voler el fred.

És, a l’hivern, quan plora la muntanya

i una aranya somia en el sot,

miro els núvols a poc a poc.

Posaré el cap sota la banya

per a saber com déu escanya

i ens fa saber que no ha mort.


Sense fer nosa


Sincerament,

hauré de dir

que el meu glatir

és consistent.

Vingut a menys,

sense encanteri,

vull un senderi

enmig dels renys.

La nova escola

em parla, poc,

de noves penses.

Massa promeses

viuen al sot

sense fer nosa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Era un home tafaner i set poemes més

01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca, Poemes

Era un home tafaner


Era un home tafaner

posat en contar històries,

havia perdut les memòries

de quan era gran guerrer.

Sense força ni cavall,

com s’adormia a la plaça,

deien que bevia massa

tot enmig d’escarafalls.

Va haver pobre castell

amb un servent mig gepic

qui li feia poca feina.

Sense honor i sense eina,

va morir d’un mal antic

sense joies ni atuells.


En ma dolça soledat


En ma dolça soledat,

he d’aplegar al capvespre,

la tardor no vol ni mestre

ni conviure amb gran esclat.

Amb un tronc per seient,

vaig trobant, a la muntanya,

el record d’aquella aranya

qui filava enmig del verd.

El sopar ha de ser a taula,

la mestressa l’ha bastit

amb una verdura fresca.

Com la nit el sol empenta

i ell se’n va, espaordit,

abans que arribi la lluna.


De dubtes i fantasia


Al racó de la incertesa,

no hi ha pausa ni enrenou,

poca feina, sense sou

i una lluita insatisfeta.

A la primera batalla,

ni demano haver ferits,

poca força, massa nits

sense poder fer contalla.

De dubtes i fantasia,

en porto un cove ple

per lliurar-los a l’oblit.

Com demano els embolics,

per a saber si estic bé,

mentre va passant la vida.


Us vull comentar


Us vull comentar

que, si passa un dia,

un demà vindrà

amb nova porfídia.

Servents d’aquest temps,

caminem de pressa,

esclaus sense rems

i mar del tot plena.

Us vull comentar

que pensava, un jorn,

en somiar despert:

Camps de color verd!,

voldria fer un lloc

on poder restar.


Noves penses


Caminoi d’hivern

ple d’una herba seca,

vull una finestra

per somiar despert.

A l’escola, van

les vanes promeses,

van, del tot, ofeses

per a trobar un clam.

Les nits, amb estrelles

i núvols més blancs,

van seguint la foia.

Montsià calla i plora

per haver entrebancs

dintre noves penses.


Tot prometent


En el record, he vist les meravelles

sense enyorança, sense despit,

el món em duu a fer les tombarelles

mentre em parla d’altre neguit.

Seré cofoi a mans de grans empreses

quan hagi terres amb nous tresors,

no vull el vi amb copes d’or

ni sentir el vent de les promeses.

Estic cansat de veure filigranes,

amb teles fines i inabastables,

car sóc un pobre sense remei.

No hauré, per cert, aquella llei

la qui governa als miserables

tot prometent les vaques grasses.


En el portal


En el portal,

he de posar una estrella,

petita ella, de bon paper.

Quatre pastors amb una ovella,

Betlem amable d’un sol carrer.

Un Nin petit, amb una Mare tendra,

un àngel bell i un Home ver.

Música dolça

que aparta la tenebra,

joiosa festa d’un manament.

Per regalar:

torró d’avellana

i l’esperança

ben a tocar.


El fred em duu


El fred em duu,

vora del foc,

on el record

fa aixopluc.

Els encenalls,

un xic de brasa

i una tomata

vora dels alls.

Cofoi com sóc,

no haig remei

al meu enginy.

Com vull ser nin

i regnar, enlloc,

sense cap llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La núvia i set poemes més

20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca, Poemes

La núvia


Amb la núvia que, avui, haig

he de dinar sis vegades,

les joies les hauré emprades

i beuria sota el raig.

Com em diu que es vol casar,

compraré plat i cullera,

una taula, una finestra

i dos llençols de mudar.

Ens casarem a les sis,

sense fer la migdiada

ni trafegar convidats.

Els diners seran emprats

i haurem poca mainada

per anar al paradís.


Eixa guerra


A primera hora,

des de bon matí,

un sent la disbauxa,

ha vingut la rauxa

i l’ha fet mesquí,

cerca nova porta.

El tou inconscient

pensa li procura,

una nau segura

on guarir la ment.

Com tot restarà

en aquesta terra,

hauria eixa guerra

que no guanyarà.


Pobre arlequí


Caminant oblido

on restarà el nord,

enmig de remor,

gairebé ni crido.

Vaig atrafegat

pel si de la vida,

vella enganyifa

qui em duu pel tancat.

El volar poruc

i la fosca vana

viatgen amb mi.

Pobre arlequí

ni tan sols demana

trobar aixopluc.


La mort no porta pressa


I la mort com s’amistança

entre homes i veïns,

no sabria dir-ne quins

li faran més mala cara.

Però resta el manat,

de natura, és servidora,

el jovent li farà mofa

perquè riu i no ha cap.

I la mort no porta pressa

perquè ha fugit del temps

i el fred ni l’agombola.

Un dia i un altre, prova

fins que guanya i, amb el vent,

donem fi a l’escomesa.


Estan de dol


Les pedres del camí estan de dol,

el vianants no han vingut a trobar-les,

potser, de la tristor, seran culpables

i aquella monotonia no ho resol.

Estimaven els dies de la tardor

quan les fulles posaven la catifa,

era altre temps sense enganyifa

qui avançava, tranquil, a la foscor.

Les estrelles posades dalt del cel

i una lluna, encisada, a la bassa,

enmig d’una aigua clara i fredolica.

És el temps passat el qui més pica

i ploren de tant en tant, fan mala cara,

mentre es van omplint de pena i de recel.


Anant a peu


Cavaller, anant a peu a la batalla,

deixa enrere els volers, les ambicions,

enemics l’esperen i, entre molts,

han de fer bona la contalla.

Tres guerrers vençuts de feridura,

altres dos fugint a cor què vols,

la desfeta avança enmig la pols,

és aquest el tracte d’una vida obscura.

Però hi ha una dama, en el castell,

qui s’avé a filar des de l’albada

sense preguntar-se on ha d’anar.

Cavaller espera nou somiar

entre ràbia i cops d’espasa,

amb aquell regust d’ésser mesell.


La fulla és bleda


I vola, el silenci, per anar enllà

on tardor demana haver nou palau,

com la fulla és bleda, la runa li escau

i troba l’ofrena en el seu davallar.

Ni sap on queden les velles amigues,

aquelles que reien en sentir el gran sol,

nostra fulla, amiga, recerca el condol

per poder dormir enmig les espigues.

En un camp de blat, deleix i s’adorm

sentint la bonior de noves formigues

qui deixen la pau del gran formiguer.

La fulla sospira, desprès, ha deler

per saber-se honrada d’aquelles fatigues

puix sovint s’afanyen a engrescar la por.


Les comandes de la por


Les comandes de la por

són pobres i entenedores

n’hi ha de tots els colors,

però viuen entre fosques.

Ara vénen, ara arriben,

demanant el cor ben fort,

prefereixen viu que mort

i, normalment, com s’enfilen.

Les comandes de la por

hauran totes un secret

i mantenen la distància.

He de dir que no em fan gràcia

i, posats a fer retrets,

les cremaria amb bon foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fer l'entrellat i set poemes més

14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Fer l’entrellat


Ha vingut el son

prop de l’hora dolça,

esperant resposta

al vell enrenou.

Ha de ser mon cor,

tan vingut a menys,

que ni el dolor l’estreny

ni la ment el mou.

Aniré passant,

per terres estranyes,

avui i demà.

Em deixeu anar,

enmig les aranyes,

a fer l’entrellat.


Pobrissó com sóc


Pobrissó com sóc

ni el ric m’enyora,

cerco, a cada fosca,

eixir d’aquest sot.

Ni em poden les mosques

car em són amigues,

hauran poques vides,

les viuran ben soles.

Pobrissó com sóc

ni penes albiro

ni perdo les nits.

Vénen porucs grills

per saber si miro

o dormo com soc.


Altre vies


I les lletres em diran

on trobaré la paraula,

les posaré sota baula

per saber si es lliuraran.

Aprenent sense saber,

poruc mestre sense escola,

visc pendent d’una cassola,

una cuina i un saber.

Així, passaran els dies

fins que aplegui una nit

que no tornarà a la llum.

Poques lletres, poc embalum

i esperant el darrer crit:

Avança per altres vies!


Portes tancades


En la llunyania

del desig perdut,

veig com passa el dia.

No cerco l’ensurt

ni m’agrada el lleure

abans de les vuit.

Sóc un trafegot

fet a la batalla,

fujo de la palla,

del estirabot.

No vull hores vanes

que portin enlloc,

parlo d’un sol mot

amb portes tancades.


En els alturons


En els alturons,

ha fugit la pressa,

havia promesa

en tots els racons.

Petjant dalt del fil,

trobo les aranyes,

em semblen estranyes,

pesades com grills.

En els alturons,

he fet la troballa

d’un cove ple d’or.

Portaré el tresor,

per fer la contalla,

al regne dels bons.


Ni son ni diners


Ni son ni diners

ni joies trobades,

espero les fades

per a guanyar més.

La mossa no em vol

i, amable, proclama

que voldria casa

sense massa sol.

Però el treballar

és feina dels altres

i ho tinc prohibit.

No he de ser marit

per haver prou tracte,

no me’n sé estar.


Tres dimonis


I plou, llavors, i el pobre s’entafora

en un vell llit on prova de dormir,

de tres dimonis, un s’ha quedat afora,

els altres veuen el temps de fer glatir.

No hi ha palaus ni regnes a la vora

on els prohoms es posin a rumiar,

com passa el dia i fuig el saber estar

mentre es queda la resta a la penombra.

Un núvol riu i l’altre veig com plora

i bufa un vent, del tot, entremaliat

que anuncia, encara, aquell goig perdut.

M’agrada el lleure, em fa sentir poruc

i capficar mon seny tan assenyat,

em diu mil coses mentre el somni porta.


Pescador sense temença


Pescador, sense temença,

mai hauria de ser a mar,

si, un dia, cal guanyar,

a l’altre hi haurà feblesa.

He de saber com la mar

s’atabala tot sovint,

oblida el ver sentit

i, cansada, es deixa anar.

El Pare Déu com s’enfada,

farà cridar el pobre vent

qui voldria anar ben tard.

La desfeta ha estat

ben valenta i concloent

mentre la ràbia s’acaba.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vull un castell i set poemes més

07 Gener, 2021 07:07
Publicat per jjroca, Poemes

Vull un castell


Escric així: sense ordre ni temença

aquest poema amable i matusser,

com cada dia, un déu posa l’esquer

per a saber on porta la creença.

Empatollat en pensaments estèrils,

vaig recorrent el terra i els tresors,

un cop al mes, m’agafaran les pors

i em posaré en un estat imbècil.

Però el núvol és petit i tendre,

el deixaré a l’hora de dinar

per a lliurar-me al món de la infantesa.

Farà cent anys, aconseguí promesa

i la perdé quan ella demanà:

Vull un castell, un bon minyó i un regne!


Perdre o guanyar


Sense el gran penar,

vaig fent el seguici,

m’agrada aquest vici

de perdre o guanyar.

Dalt dels alturons,

viuen els fantasmes,

van fer les proclames

de bons reietons.

I jo, en el pla,

ni seguir-los goso

per paor i temença.

Avui, porto pressa

i dono, a dojo,

lleis per on anar.


Viu en sa tenebra


És el noble sentiment

qui em porta a l’enyorança,

voldria anar a la França

i tornar en un moment.

En el fet de viatjar,

he d’emprar unes setmanes,

m’allunyaré de les cases

de la falda del Montsià.

És el noble sentinella,

prompte, fet al vell plorar,

a saltironar els obstacles.

Fet i fet, porta nafres

que ni sap on vol deixar

perquè viu en sa tenebra.


Demano al ventijol


Com demano al ventijol:

Força pluja i poc sol!

És un vent sense mesura

qui viatja per donar

aire dolç per respirar

i batec a la llacuna.

Entre pobres i humans,

he trobat les pertinences,

seran massa les volences

o n’hi haurà per a uns quants?

De més jove, trafegot

i fet al dubte seriós,

va començar com a espòs,

va fugir amb el cap cot.


Tou de pensament


Tou de pensament

i ben ample de garlades,

haurà sis enamorades

sense aplegar al casament.

Us diré que ésser ric

és la bona solució,

el pobre mai haurà perdó

ni traginarà mon escrit.

A la vida, ja se sap,

hi ha qui es lleva per guanyar

i s’allita de seguida.

Per concloure la partida,

hi haurà empresa per lliurar

sense poder prendre’n part.


Tornaran els dubtes


En els alturons

de les hores dolces,

els somnis reposen

cansats de ser bons.

Els manifassers

no volen temences

i amaguen sorpreses

en callats recers.

Tornaran els dubtes

a ocupar el seu lloc

vora la finestra.

Com demanen festa,

en pous prou pregons,

amb pocs exabruptes.


Les batalles són així


Al castell, un cavaller

la seva ira proclama:

Mai faré més gran ma casa

ni haurà golfes ni paller!

Les batalles són així:

Amb quatre esmaperduts!,

em comenta que ha perdut

les collites i el desig.

El cavall és tafaner

i, en córrer, estossega

per lluitar amb fantasmes.

Haurà el goig de les aranyes,

una tarda prou plena,

amb feines de mala fe.


Tot parlant amb Patufet


Una tarda, ben galana,

tot parlant amb Patufet,

m’ha contat que, ésser discret,

el portà a la desgana.

Va xafar un caragol,

fill d’una bona família,

i patí aquella ignomínia

de callar i perdre raó.

Les collites eren bones,

les pomes de bon color,

el treball prou lleuger.

Patufet fou el primer

en sentir aquella remor

que portaven dolces hores.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 ... 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 ... 23 24 25  Següent»