Una força pregona i set poemes més
13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Una força pregona
En els riures de les flors,
veig saviesa i colors.
Em comenten les abelles
com l’hivern està present,
poca feina per a fer
dessota de les estrelles.
No voldria altra remor
que el rajolí de la deu,
poc que estalvio en neu,
la haig tota en la fredor.
En el riures de la flor
hi ha una força pregona,
com avança i abandona
els reclaus del nostre cor.
Cel obert en cada sala
Si la casa és ma presó,
li posaré reixes d’or.
Cel obert en cada sala
i pau en el dormitori,
dolça llum allí on toqui
i un polsimet d’esperança.
El viatge ha estat llarg,
aprendre: reial ofici,
a la cuina, no vull vici,
quatre branques a la llar.
El lliurar per als dilluns,
per als dimarts, no vull guerra,
si el dimecres alleugera,
els dijous no volem fums.
La mare natura
La mare natura
demanà fortuna
a un déu saberut.
El déu féu l’ull cluc
i ella ni s’esvera
puix ve primavera.
Els arbres, les flors
i tots els colors,
dominen el terra,
qui vol més dolcesa
quan esclata el cor?
La mare natura
cura de malura
quan s’allunya el sol.
Passen les ovelles
Poseu el dolor
ben lluny de la casa,
l’hivern ni m’agrada
quan clou l’escalfor.
Llavors, et diré,
estimada meva,
com el riu s’emplena
de passatges verds.
Passen les ovelles
al davant del gos
enmig de la bela.
El temps no haurà treva
i va prenent un mos
envoltat d’esquelles.
El riure clar
El riure clar
i dolça la mirada,
és com l’aigua clara
a punt de volar.
La passa lleugera
quan va carrer amunt,
vestidet de punt,
porta una cistella.
Divendres, mercat,
compra cansalada
i quatre olives.
Respon quan la crides,
surt, a la vesprada,
a trobar l’amic.
Ni vull saber
Ni vull saber
on s’acaba el somni
i aplega el dimoni
per a poder ser.
Desvalguts de cap,
anem per les fosques,
pobres i tanoques,
enmig de l’esclat.
En llevar-se el dia
cerco solució
als petits problemes.
Sense massa penes,
trobo aquell racó
on s’esmuny la vida.
Poseu-me la nit
Poseu-me la nit
quan es perd el dia,
no vull la partida
del dolç esperit.
Però és així:
el temps de cordura,
mancats de mesura,
ni sabem què dir.
Prenem, per al cos,
un xic de fortuna
per tal de viatjar.
Com voldria estar
ben lluny d’una engruna
qui fuig i no pot.
La petita guerra
Com demanaria,
per a ser vençut,
trobar aixopluc
i curta agonia.
La petita guerra,
de cada setmana,
com el cap desgrana
fins tocar el terra.
Anar avançant
fins tocar el no res
per tal de saber.
Del ser al no ser,
un camí prou ver,
gaire incomprès.
Pobre de mil somnis i set poemes més
07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Pobre de mil somnis
Pobre de mil somnis,
hereu com tothom,
ni plata ni or
porta mil oprobis.
El temps l’ha desat,
en gran paradís,
un xic malaltís,
amb el cor obert.
Pobre com la nit
va cercant història
en gran viatjar.
Algú ha de posar
capsa a la memòria
per tal de guarir.
Demanar un amic
Us faig sabedors
que porto feblesa,
vaig, pel món, de pressa
sense cap raó.
No porto l’enginy
lligat a una bossa,
em faria nosa
si sabés mentir.
Un dubte em durà,
a mans d’embolics,
a trobar resposta.
Algun ric ni gosa
demanar un amic
per somiar i callar.
Suposar per suposar
Suposar per suposar,
deixeu-me una estona lliure,
m’agrada el temps d’escriure
quan el cap es deixa anar.
Oblidat d’homes i déus,
he de fer-me a l’infortuni,
una pluja és un diluvi,
pocs creients i massa ateus.
Esmolar ungles i pensa
per tal d’anar a caçar:
elfs, ogres i fantasmes.
Va ser cosa de les fades:
un cop et deixes anar,
és quan aplega feblesa.
El cavall d’una peça
Entre cavalls, cavallers
i la batalla encetada,
he trobat una altra espasa
per a guanyar tot un mes.
La primera, us ho diria,
coneixia troncs i pedres,
mossegada a les primeres
batalles de tots els dies.
El cavall, d’una peça,
camacurt, assedegat,
els dissabtes prou es queixa.
Entre sals, durà el sucre
per a encetar lluita tardana
acabant en el gran dubte.
Com avança l’amistança
Com avança l’amistança
pel carrer de solitud,
caldrà prendre la virtut
per a saber com acaba.
Som nosaltres, els humans
els qui endarrerim la cura,
havem la pensa feixuga
i somiem de tant en tant.
Conqueridors i prou murris,
no havent castell ni voltants
on enllestir les batalles.
Quan l’hivern va d’acaballes,
de segur que ens farem grans
abans de saber-nos nuvis.
Esperant qui ve
Manta gana, força son
i finir a saber on.
És la vida una sorpresa
per a pobres i perdedors,
tots perdent les mil empreses
farem força escomeses
amb caire deslliurador.
I, després, tornem a casa
per a raure a prop la llar
i torrar una sardina.
Com llumener s’endevina
quan és a punt d’arribar
esperant qui ve, com passa
aquest deure d’estimar.
No hauré més remei
No hauré més remei
que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.
Massa gossos i pastors
caminen cap a Betlem,
van cercant el Naixement
tot un fet enlluernador.
I l’estrella com convida
al deure gran de ballar
en una festa infinita.
No cal, que si em pica
hauràs deure de pecar
per si s’atansa una mica,
després, vindrà un gener
on glatir i guanyar fred.
Com s’esbatanen
Em cal saber,
de primera hora,
on el seny es troba
i on vol quedar bé.
Després, vindran
les nits sornegueres
envoltades d’estrelles,
farcides de galants.
Com les pubilles,
pensant, en el futur,
els somnis entrebanquen.
Com s’esbatanen
els deures ben perduts
per esbrinar on nien.
Eternament confús i set poemes més
01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Eternament confús
I tot serà eternament confús
per a tornar al lloc de la partida,
en el passar, la pena és amanida,
però el món li mostra llur refús.
Anem, a pams, saltironant obstacles
en l’agredolç etern de la prudència,
hauré de dir que el dubte és una ciència
i, trobar un port, ho deixo per als altres.
Com vaig a lloms de la barca imprecisa,
navego en mars, captius del seu onatge,
on hem d’emprar desitjos i temences.
És a les golfes on he deixat les presses
esperant sort i emprant nou missatge
mentre el meu cos s’enfada i domina.
A coll-i-bé
A coll-i-bé em porta el vell món
sense donar-me el dia ni cap hora,
ell és així: gasiu i un xic tanoca,
però n’oblida el què, el quan i el com.
Poqueta llum, els déus mostraran
puix diuen que ma pensa és mediocre,
se’n riuen prou i em llencen aquest ogre
per a saber fins on hauré més fam.
Quan no puc més, albiro les estrelles
per si una d’elles em mostra el camí
del seny i la sortida.
El cos gruny, demana altra vida
puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,
qui sap sofrir enmig de tombarelles?
La gràcia infinita
Parlem del vent, del deure qui l’ha dut
per terres velles cansades de misèria,
és, al serrat, on la força s’esguerra,
vol davallar i córrer per l’ensurt.
I no vol pa ni llit on reposar
fins a trobar la gent ben enfeinada,
li agrada el seny dels arbres en gronxar
i aquell regust que li pertany encara.
Parlem del vent, del regne de follia
on vull anar per tal d’assabentar-me
com és el si de la força primera,
quasi vestit de pobra mainadera,
aterro un xic per tal de pentinar-me
tot esperant la gràcia infinita.
En fer-se nit
En el rampell,
per terres isolades,
he vist les cases
vora el castell.
Els vilatans,
en portes i finestres,
sense revenja,
com van sotjant.
Ha de ser així
quan hom davalli
del seu setial.
Com a mortal,
serà millor que calli
en fer-se nit.
Eixir al descobert
No vull pensar,
en eixir al descobert,
per trobar el fred
qui es vol quedar.
Prendre l’encert
de les muntanyes
mentre s’escanyen
els porucs temps.
Allí, en el buit
de dalt de tot,
aplegar al cel.
Poseu-me mel,
en el sarró,
ben a curull.
Somrís de cara
A la feina,
he de ser
sense eina,
però amb fe.
Quan aplega
el bon amo,
a la brega,
m’encomano.
És quan tarda
en marxar,
quan li comento.
Fins diria que l’envejo
i deixo anar:
somrís de cara.
D’altra no n’hi ha
Na Mariona, del meu cor,
ha més pena que pas por.
Es lleva de bon matí,
diria que a les albades,
es renta els ulls, les galtes
amb un sabó del més fi.
Com prendrà, per esmorzar,
els dos ous amb cansalada,
per fruita, mitja mangrana
perquè no vol engreixar.
I després, cap a la feina
de cosir i de brodar,
com ella, d’altra no n’hi ha,
l’he demanat per a reina.
Han mort el rabiüts
Visc entre atuells
i una mar propera,
sento com la queixa
em porta rampells.
Anem, endavant,
bastint els castells,
massa cascavells
per a un trist passar.
El banc és de fusta,
els vells de fa anys,
els desitjos buits.
Han mort els rabiüts,
com ens han deixat
enmig la batussa.
Arriba el carnaval i set poemes més
19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Arriba el carnaval
I, abans de la quaresma,
com arriba el carnaval,
de vegades, no fa mal
i, llavors, es quan es queda.
Manta riures
i mil flors
amb queviures
per a tots.
Sigui aquesta
la gran gràcia:
El glatir
si prompte passa!
El carnaval és així:
ben dispost per a gaudir.
A les portes de Betlem
A les portes de Betlem,
massa prompte és hivern.
Arriba la jove parella
per a creure el manament:
els romans demanen cens
per saber: Qui viu?, qui pena?
Com la mossa està madura,
el jove cerca un tancat
per a dormir una estona.
Un llebeig els acarona
i s’enfada el llevant
per guardar la compostura.
Com el rei no ho aconsegueix,
el misteri va en escreix.
A les portes de Nadal
A les portes de Nadal,
hom recerca l’establia,
hi ha una estrella,
qui ho diria?,
que il·lumina el portal.
Un Minyó, allí, és nat,
Fill primer de na Maria,
una jove qui voldria
reposar en altra part.
Però, sota un cel seré,
una gràcia ha de venir
per a portar un raig de llum,
no oblideu en trobar el punt
per saber com cal seguir.
Posaré clavells
Enmig de les roses,
posaré clavells,
són els nous poncells
de les terres toves.
Aprenents d’ofici,
ben entremaliats,
per a ser soldat,
he de perdre el vici.
Em llevaré d’hora
per anar al camp
i fer de pagès.
És un món corprès
qui avança, endavant,
fugint de la cova.
Diuen que és mestral
Aplega l’hivern
amb el vent de dalt,
diuen que és mestral,
el conec per cerç.
És un bon obrer,
del tot diligent,
ni atura un moment
per voler saber.
Aplega l’hivern
i gronxa la neu
dalt de la muntanya.
És gronxa una canya
amb melosa veu
sota un cel obert.
Mon amic pagès
Mon amic pagès
pensa amb la verema
diu que farà un mes.
A punt, el cistell
amb les estisores,
història de pobres
que han vingut a menys.
El cistell comença,
de nou, el seu ball,
és un ball proper
sense escarafalls.
Mon amic pagès
pensa amb la nit freda
quan va per Betlem.
Aprenents de mentiders
D’aprenents de mentiders
en conec una dotzena,
van de la casa a la cleda,
parlen poc i riuen més.
Car no són atabalats,
caminen per dalt del fil
i s’adormen de seguida.
Han de conèixer altra vida,
puix, cansats de fer bondat,
estimen més la mentida.
D’aprenents de mentiders
n’he trobat un reguitzell,
van mudats, sense penell
i s’allunyen de l’incert.
Cap collita els fa feliços
Com camino per la plana
i m’aturo en els bancals,
allí, trobo els principals,
pagesos farcits de gana.
Cap collita els fa feliços,
cap arbre els fa suport,
sense festes, sense anissos
com caminen a cap cot.
Però un dia, prou llunyà,
els portarà al cementiri,
un lloc de mal estar.
Allí, hauran de copsar
la veritat del malefici
que un dia van provocar.
Anar planyent i set poemes més
12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Anar planyent
Sense guerra
ni castell,
el cavaller
haurà temença.
A qui plau,
la seva empresa,
quan escau
perdre la treva?
Com lluitem
els melangiosos
d’altres temps?
Manquen vents,
força al ossos
i anar planyent.
El meu passar
En el setial,
on rauen hores baixes,
resto, si cal,
enmig miracles.
En el meu passar
pel camí breu,
noto la creu
i el davallar.
Anem a pams
per l’encanteri
fins al sojorn.
No hauré por
d’aquest misteri
que ens torna nans.
A la font del comellar
A la font del comellar,
és on veu tot el bestiar.
Allí, vénen les baralles
cercant casa i aixopluc,
allí, brama i plora el ruc
en pensar amb les acaballes.
No haurem un altre món
menys sorrut i més plausible,
ens lliurem a ser visibles
i estimats sense raons.
Passa el temps dels miserables,
dels rabiüts i dels senyors,
a la fi, hem de ser tots:
més covards i menys culpables.
Ell haurà les pors
Pobrissó mon amo
quan plena i es plany,
cau en el parany
en saber que el guanyo.
Ell haurà les pors
en haver fortuna
ni gaudeix l’engruna
amable del son.
Com no he de tenir:
tresors ni aventures,
vaig entre encenalls.
m’agraden els alls,
somio entre verdures,
ni em planyo de mi.
Aquell munt de llenya
I arriba el fred
per carrers i places,
les mosses són maques,
ho tindran més verd.
Aquell munt de llenya
es va empetitint,
la vella espardenya
entra en nou oblit.
La missa de vuit
serà a les deu
i amb sermó més curt.
Vaig veient que el fum
vol jugar amb la neu
a un joc antic.
Haig l’assegurança
Enmig de la brasa
d’aquell foc encès,
farem un recés
fins a mitja tarda.
Ha estat el dinar:
llarg i calentó,
l’olla, dalt de tot,
farà bon ballar.
Cebes, botifarra
i un arròs ben blanc
segueixen la dansa.
Haig l’assegurança
que aniré copsant
com vindrà la gana.
Li comento al sol
Li comento, al sol,
que, sent més proper,
ens porta més fred,
el dia més fosc.
Ell ni em respon
i va a córrer i fuig,
potser haurà son
i un xic de rebuig.
Li comento, al sol,
que no porti pressa
ni estigui impacient.
Que en sigui conscient
i rebi la queixa
per aprendre un poc.
Com la vida avança
En el temps lliurat
a la nova empresa,
sento una promesa
que arriba al tard.
Com la vida avança
pel país del dubte,
allí, hi ha un reducte
on el llum mai passa.
Com heroi mansoi,
oblido la guerra
i el voler guanyar.
Me’n sabria estar
si fóra lleugera
en trobar el condol.
Cansat de ma misèria i set poemes més
08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Cansat de ma misèria
Vindré, a la nit,
cansat de ma misèria
a posar dèria
al meu neguit.
Sóc cavaller,
sense cavall,
petjant la vall
sense caler.
I ma dissort
és ma tendresa,
el saber estar.
He de curar,
en altra empresa,
a poc a poc.
El bon pastor
El bon pastor,
qui parla amb ses ovelles,
no haurà tenebres
ni vestits d’or.
Coneix les herbes,
la serra, el prat
i l’entrellat
de massa penses.
Però, a ciutat,
es perd pels carrerons
i per les places.
Hi ha massa cases
on viure, de records,
ben a desgrat.
Poseu-me ratlles
Poseu-me ratlles
i noves primaveres,
lluna i estrelles,
viure debades.
No em demaneu:
esquerpes aventures,
vull les altures
per pujar a peu.
Un llapis vell
amb una goma nova,
ben lluny la por.
Un llum de foc,
una cadira tova
i un cel proper.
Poca traça
Ni sé ni puc
trobar la meravella,
cerco, a l’estrella,
el son perdut.
Sense saviesa,
vaig endavant,
vaig confiant
amb la neciesa.
La vida passa,
s’emporta el temps
d’haver enrenou.
Com res es mou
trobo l’envers
amb poca traça.
Seria gall
Seria gall del galliner
per a gaudir la complaença,
la granja és gran, potser un xic vella
i hom deleix per ser el primer.
Sóc, a la vida, com un sidral,
guanyant les lluites de bon matí,
hi ha un gall jove, talment mesquí,
qui xerra massa i queda mal.
Tardor traspassa i ve l’hivern,
posa la neu a la muntanya
on envaneixen els vilatans.
Enmig del fred, com vull envans
i un noble foc per si es demana
cercar un bon amo poc tabaler.
La capsa era petita
Em contava la rosella,
en un hivern fredolic,
com cercaria marit
en eixir de la tenebra.
La capsa era petita
per a posar menjador,
era un fet aturador
que li amargava la vida.
Però aplegà primavera
i va fugir cap al camp
per a fer de sentinella.
No cal dir com la rosella
millorarà en endavant
sota un sol qui dóna empenta.
Adéu i avant
Adéu i avant i tot és meravella
veig una esquella del tot gronxant,
és el meu bou qui demana treva
mentre la vida li va avançant.
Enmig del verd, voldria triar el verd,
però, a l’estiu, ho va posant ben groc,
cerca company per viatjar enlloc,
sentir el vent i voler el fred.
És, a l’hivern, quan plora la muntanya
i una aranya somia en el sot,
miro els núvols a poc a poc.
Posaré el cap sota la banya
per a saber com déu escanya
i ens fa saber que no ha mort.
Sense fer nosa
Sincerament,
hauré de dir
que el meu glatir
és consistent.
Vingut a menys,
sense encanteri,
vull un senderi
enmig dels renys.
La nova escola
em parla, poc,
de noves penses.
Massa promeses
viuen al sot
sense fer nosa.
Era un home tafaner i set poemes més
01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca,
Poemes
Era un home tafaner
Era un home tafaner
posat en contar històries,
havia perdut les memòries
de quan era gran guerrer.
Sense força ni cavall,
com s’adormia a la plaça,
deien que bevia massa
tot enmig d’escarafalls.
Va haver pobre castell
amb un servent mig gepic
qui li feia poca feina.
Sense honor i sense eina,
va morir d’un mal antic
sense joies ni atuells.
En ma dolça soledat
En ma dolça soledat,
he d’aplegar al capvespre,
la tardor no vol ni mestre
ni conviure amb gran esclat.
Amb un tronc per seient,
vaig trobant, a la muntanya,
el record d’aquella aranya
qui filava enmig del verd.
El sopar ha de ser a taula,
la mestressa l’ha bastit
amb una verdura fresca.
Com la nit el sol empenta
i ell se’n va, espaordit,
abans que arribi la lluna.
De dubtes i fantasia
Al racó de la incertesa,
no hi ha pausa ni enrenou,
poca feina, sense sou
i una lluita insatisfeta.
A la primera batalla,
ni demano haver ferits,
poca força, massa nits
sense poder fer contalla.
De dubtes i fantasia,
en porto un cove ple
per lliurar-los a l’oblit.
Com demano els embolics,
per a saber si estic bé,
mentre va passant la vida.
Us vull comentar
Us vull comentar
que, si passa un dia,
un demà vindrà
amb nova porfídia.
Servents d’aquest temps,
caminem de pressa,
esclaus sense rems
i mar del tot plena.
Us vull comentar
que pensava, un jorn,
en somiar despert:
Camps de color verd!,
voldria fer un lloc
on poder restar.
Noves penses
Caminoi d’hivern
ple d’una herba seca,
vull una finestra
per somiar despert.
A l’escola, van
les vanes promeses,
van, del tot, ofeses
per a trobar un clam.
Les nits, amb estrelles
i núvols més blancs,
van seguint la foia.
Montsià calla i plora
per haver entrebancs
dintre noves penses.
Tot prometent
En el record, he vist les meravelles
sense enyorança, sense despit,
el món em duu a fer les tombarelles
mentre em parla d’altre neguit.
Seré cofoi a mans de grans empreses
quan hagi terres amb nous tresors,
no vull el vi amb copes d’or
ni sentir el vent de les promeses.
Estic cansat de veure filigranes,
amb teles fines i inabastables,
car sóc un pobre sense remei.
No hauré, per cert, aquella llei
la qui governa als miserables
tot prometent les vaques grasses.
En el portal
En el portal,
he de posar una estrella,
petita ella, de bon paper.
Quatre pastors amb una ovella,
Betlem amable d’un sol carrer.
Un Nin petit, amb una Mare tendra,
un àngel bell i un Home ver.
Música dolça
que aparta la tenebra,
joiosa festa d’un manament.
Per regalar:
torró d’avellana
i l’esperança
ben a tocar.
El fred em duu
El fred em duu,
vora del foc,
on el record
fa aixopluc.
Els encenalls,
un xic de brasa
i una tomata
vora dels alls.
Cofoi com sóc,
no haig remei
al meu enginy.
Com vull ser nin
i regnar, enlloc,
sense cap llei.
La núvia i set poemes més
20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca,
Poemes
La núvia
Amb la núvia que, avui, haig
he de dinar sis vegades,
les joies les hauré emprades
i beuria sota el raig.
Com em diu que es vol casar,
compraré plat i cullera,
una taula, una finestra
i dos llençols de mudar.
Ens casarem a les sis,
sense fer la migdiada
ni trafegar convidats.
Els diners seran emprats
i haurem poca mainada
per anar al paradís.
Eixa guerra
A primera hora,
des de bon matí,
un sent la disbauxa,
ha vingut la rauxa
i l’ha fet mesquí,
cerca nova porta.
El tou inconscient
pensa li procura,
una nau segura
on guarir la ment.
Com tot restarà
en aquesta terra,
hauria eixa guerra
que no guanyarà.
Pobre arlequí
Caminant oblido
on restarà el nord,
enmig de remor,
gairebé ni crido.
Vaig atrafegat
pel si de la vida,
vella enganyifa
qui em duu pel tancat.
El volar poruc
i la fosca vana
viatgen amb mi.
Pobre arlequí
ni tan sols demana
trobar aixopluc.
La mort no porta pressa
I la mort com s’amistança
entre homes i veïns,
no sabria dir-ne quins
li faran més mala cara.
Però resta el manat,
de natura, és servidora,
el jovent li farà mofa
perquè riu i no ha cap.
I la mort no porta pressa
perquè ha fugit del temps
i el fred ni l’agombola.
Un dia i un altre, prova
fins que guanya i, amb el vent,
donem fi a l’escomesa.
Estan de dol
Les pedres del camí estan de dol,
el vianants no han vingut a trobar-les,
potser, de la tristor, seran culpables
i aquella monotonia no ho resol.
Estimaven els dies de la tardor
quan les fulles posaven la catifa,
era altre temps sense enganyifa
qui avançava, tranquil, a la foscor.
Les estrelles posades dalt del cel
i una lluna, encisada, a la bassa,
enmig d’una aigua clara i fredolica.
És el temps passat el qui més pica
i ploren de tant en tant, fan mala cara,
mentre es van omplint de pena i de recel.
Anant a peu
Cavaller, anant a peu a la batalla,
deixa enrere els volers, les ambicions,
enemics l’esperen i, entre molts,
han de fer bona la contalla.
Tres guerrers vençuts de feridura,
altres dos fugint a cor què vols,
la desfeta avança enmig la pols,
és aquest el tracte d’una vida obscura.
Però hi ha una dama, en el castell,
qui s’avé a filar des de l’albada
sense preguntar-se on ha d’anar.
Cavaller espera nou somiar
entre ràbia i cops d’espasa,
amb aquell regust d’ésser mesell.
La fulla és bleda
I vola, el silenci, per anar enllà
on tardor demana haver nou palau,
com la fulla és bleda, la runa li escau
i troba l’ofrena en el seu davallar.
Ni sap on queden les velles amigues,
aquelles que reien en sentir el gran sol,
nostra fulla, amiga, recerca el condol
per poder dormir enmig les espigues.
En un camp de blat, deleix i s’adorm
sentint la bonior de noves formigues
qui deixen la pau del gran formiguer.
La fulla sospira, desprès, ha deler
per saber-se honrada d’aquelles fatigues
puix sovint s’afanyen a engrescar la por.
Les comandes de la por
Les comandes de la por
són pobres i entenedores
n’hi ha de tots els colors,
però viuen entre fosques.
Ara vénen, ara arriben,
demanant el cor ben fort,
prefereixen viu que mort
i, normalment, com s’enfilen.
Les comandes de la por
hauran totes un secret
i mantenen la distància.
He de dir que no em fan gràcia
i, posats a fer retrets,
les cremaria amb bon foc.
Fer l'entrellat i set poemes més
14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Fer l’entrellat
Ha vingut el son
prop de l’hora dolça,
esperant resposta
al vell enrenou.
Ha de ser mon cor,
tan vingut a menys,
que ni el dolor l’estreny
ni la ment el mou.
Aniré passant,
per terres estranyes,
avui i demà.
Em deixeu anar,
enmig les aranyes,
a fer l’entrellat.
Pobrissó com sóc
Pobrissó com sóc
ni el ric m’enyora,
cerco, a cada fosca,
eixir d’aquest sot.
Ni em poden les mosques
car em són amigues,
hauran poques vides,
les viuran ben soles.
Pobrissó com sóc
ni penes albiro
ni perdo les nits.
Vénen porucs grills
per saber si miro
o dormo com soc.
Altre vies
I les lletres em diran
on trobaré la paraula,
les posaré sota baula
per saber si es lliuraran.
Aprenent sense saber,
poruc mestre sense escola,
visc pendent d’una cassola,
una cuina i un saber.
Així, passaran els dies
fins que aplegui una nit
que no tornarà a la llum.
Poques lletres, poc embalum
i esperant el darrer crit:
Avança per altres vies!
Portes tancades
En la llunyania
del desig perdut,
veig com passa el dia.
No cerco l’ensurt
ni m’agrada el lleure
abans de les vuit.
Sóc un trafegot
fet a la batalla,
fujo de la palla,
del estirabot.
No vull hores vanes
que portin enlloc,
parlo d’un sol mot
amb portes tancades.
En els alturons
En els alturons,
ha fugit la pressa,
havia promesa
en tots els racons.
Petjant dalt del fil,
trobo les aranyes,
em semblen estranyes,
pesades com grills.
En els alturons,
he fet la troballa
d’un cove ple d’or.
Portaré el tresor,
per fer la contalla,
al regne dels bons.
Ni son ni diners
Ni son ni diners
ni joies trobades,
espero les fades
per a guanyar més.
La mossa no em vol
i, amable, proclama
que voldria casa
sense massa sol.
Però el treballar
és feina dels altres
i ho tinc prohibit.
No he de ser marit
per haver prou tracte,
no me’n sé estar.
Tres dimonis
I plou, llavors, i el pobre s’entafora
en un vell llit on prova de dormir,
de tres dimonis, un s’ha quedat afora,
els altres veuen el temps de fer glatir.
No hi ha palaus ni regnes a la vora
on els prohoms es posin a rumiar,
com passa el dia i fuig el saber estar
mentre es queda la resta a la penombra.
Un núvol riu i l’altre veig com plora
i bufa un vent, del tot, entremaliat
que anuncia, encara, aquell goig perdut.
M’agrada el lleure, em fa sentir poruc
i capficar mon seny tan assenyat,
em diu mil coses mentre el somni porta.
Pescador sense temença
Pescador, sense temença,
mai hauria de ser a mar,
si, un dia, cal guanyar,
a l’altre hi haurà feblesa.
He de saber com la mar
s’atabala tot sovint,
oblida el ver sentit
i, cansada, es deixa anar.
El Pare Déu com s’enfada,
farà cridar el pobre vent
qui voldria anar ben tard.
La desfeta ha estat
ben valenta i concloent
mentre la ràbia s’acaba.
Vull un castell i set poemes més
07 Gener, 2021 07:07
Publicat per jjroca,
Poemes
Vull un castell
Escric així: sense ordre ni temença
aquest poema amable i matusser,
com cada dia, un déu posa l’esquer
per a saber on porta la creença.
Empatollat en pensaments estèrils,
vaig recorrent el terra i els tresors,
un cop al mes, m’agafaran les pors
i em posaré en un estat imbècil.
Però el núvol és petit i tendre,
el deixaré a l’hora de dinar
per a lliurar-me al món de la infantesa.
Farà cent anys, aconseguí promesa
i la perdé quan ella demanà:
Vull un castell, un bon minyó i un regne!
Perdre o guanyar
Sense el gran penar,
vaig fent el seguici,
m’agrada aquest vici
de perdre o guanyar.
Dalt dels alturons,
viuen els fantasmes,
van fer les proclames
de bons reietons.
I jo, en el pla,
ni seguir-los goso
per paor i temença.
Avui, porto pressa
i dono, a dojo,
lleis per on anar.
Viu en sa tenebra
És el noble sentiment
qui em porta a l’enyorança,
voldria anar a la França
i tornar en un moment.
En el fet de viatjar,
he d’emprar unes setmanes,
m’allunyaré de les cases
de la falda del Montsià.
És el noble sentinella,
prompte, fet al vell plorar,
a saltironar els obstacles.
Fet i fet, porta nafres
que ni sap on vol deixar
perquè viu en sa tenebra.
Demano al ventijol
Com demano al ventijol:
Força pluja i poc sol!
És un vent sense mesura
qui viatja per donar
aire dolç per respirar
i batec a la llacuna.
Entre pobres i humans,
he trobat les pertinences,
seran massa les volences
o n’hi haurà per a uns quants?
De més jove, trafegot
i fet al dubte seriós,
va començar com a espòs,
va fugir amb el cap cot.
Tou de pensament
Tou de pensament
i ben ample de garlades,
haurà sis enamorades
sense aplegar al casament.
Us diré que ésser ric
és la bona solució,
el pobre mai haurà perdó
ni traginarà mon escrit.
A la vida, ja se sap,
hi ha qui es lleva per guanyar
i s’allita de seguida.
Per concloure la partida,
hi haurà empresa per lliurar
sense poder prendre’n part.
Tornaran els dubtes
En els alturons
de les hores dolces,
els somnis reposen
cansats de ser bons.
Els manifassers
no volen temences
i amaguen sorpreses
en callats recers.
Tornaran els dubtes
a ocupar el seu lloc
vora la finestra.
Com demanen festa,
en pous prou pregons,
amb pocs exabruptes.
Les batalles són així
Al castell, un cavaller
la seva ira proclama:
Mai faré més gran ma casa
ni haurà golfes ni paller!
Les batalles són així:
Amb quatre esmaperduts!,
em comenta que ha perdut
les collites i el desig.
El cavall és tafaner
i, en córrer, estossega
per lluitar amb fantasmes.
Haurà el goig de les aranyes,
una tarda prou plena,
amb feines de mala fe.
Tot parlant amb Patufet
Una tarda, ben galana,
tot parlant amb Patufet,
m’ha contat que, ésser discret,
el portà a la desgana.
Va xafar un caragol,
fill d’una bona família,
i patí aquella ignomínia
de callar i perdre raó.
Les collites eren bones,
les pomes de bon color,
el treball prou lleuger.
Patufet fou el primer
en sentir aquella remor
que portaven dolces hores.