Pare, vull demanar i set poemes més
16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare, vull demanar
Pare, vull demanar:
barca nova i dolç vent,
com l’esguardo amatent,
espero que arribarà.
És ofici de bon vici,
el treball de pescador,
captaire, decebedor,
mai mancat de sacrifici.
Pare, si fora banquer,
hauria taula de fusta
i un seient ben endreçat.
Però el peix em ve de grat
i m’agrada la batussa
quan vol eixir de l’esquer.
No em demaneu
Hauré de dir:
que estimo la paraula,
el vi de taula
i jaure al llit.
És mon tresor,
una tarda planera,
anar fins a l’era,
plànyer el record.
No em demaneu
que faci altre ofici
que ratllar un full.
Prendre pa amb brull
i, si s’escau el vici,
un pensar ateu.
És el repte de fugir
És el repte de fugir
qui em portarà a l’orgull,
he emprat el primer full
per a poder-lo gaudir.
Quatre mots entremaliats
em van fer venir a menys,
tip de dubtes i de senys,
voldria raure entre gats.
Una fresca, un miol,
una lluna a la muntanya
i el plaer de viatjar.
Com un déu no em deixa anar,
vaig veure com és d’estranya
la fortuna d’ésser sol.
No ha ovelles
Pobrissó mon llop
puix no ha ovelles,
son a les parpelles,
famolenc del tot.
És la vida amarga
de qui és dependent,
no en serà conscient
fins que aplegui a l’alba.
Pobrissó mon llop
en passar la nit
bordant com un ca.
Vindrà l’endemà,
amb nou esperit,
per a trobar un bon lloc.
La saviesa és així
La saviesa em portarà,
tota mancada d’enveja,
a un país on la fermesa
enceti nou tarannà.
Ella és maca, entremaliada,
i va passant per la vida,
vol la menja amanida
per si li agafa la gana.
La saviesa és així:
diligent, sense coixí.
Cerca noves aventures
en el país dels més sords,
mai corre pels grans honors
ni feineja als alturons.
Massa feina esvalotada
Massa feina, per a fer,
em portarà al nou dia,
no té enveja ni avarícia
ni es queixa del mal voler.
Ha de llevar-se al matí,
engrescada, amb bona fosca,
però pensa quan no toca
i del greu no sap eixir.
Massa feina esvalotada
avança per l’enrenou
sense aturar a cap casa.
Va a lloms de la sabata
amb un pas tranquil del bou
qui fa rumiar a la vaca.
Nostre amic és infantó
Nostre amic em comentava,
poc després de la desfeta,
que ha gràcia manifesta,
però no se n’adonava.
Pregarien per tenir
un bon pic i dues ales,
estaven mirant les falles
per a allunyar-se del dir.
Nostre amic és infantó
i quan puja la cinglera,
sense penedir un moment,
ens dirà que va caient
en una illa encisera
on no hauria de tornar.
Un dilluns feiner
Estimada lluna,
benvolgut mon sol,
penses d’un mussol
vora la llacuna.
Un dilluns feiner,
nostre son explica
on veu mariners
cantant sa musica.
El desig perdut
avança com pot
enmig de tenebres,
manta d’espais verds
quan ve la tardor
cercant aixopluc.
Entre abelles i remors i set poemes més
08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre abelles i remors
Entre abelles i remors,
com esbatanen les flors.
Adormida primavera,
ens ha de portar l’estiu,
en el poble, hi ha el caliu
qui, a l’ombra, dormisqueja.
Les flors moriran de goig
si les abelles les volen,
perllongar la vida proven
prou sotmeses a un vell boig.
És el vent de la tardor
qui comença acaronant-les,
poc després, com vol trencar-les
i malmetre sa il·lusió.
En un vespre atrafegat
En un vespre atrafegat,
apleguen les hores baixes,
han estat: toves i magres,
massa lluny de fer bondat.
El misteri de la nit
com s’omplirà de porucs,
la meitat hauran ensurt,
els altres, cor afeblit.
La lluna esdevé sola
amb ganes de convidar
al poble anar a la festa.
Però un vent porta la resta:
fa les portes grinyolar
i remugar a la cassola.
Un estol de meravelles
Un estol de meravelles
amb mil pedres al coixí,
en el cel, brillen estrelles,
a la terra, mitja nit.
Com l’amor se’n ve, se’n va
i raona amb poca fe,
he perdut fins el plaer
de vèncer i de somicar.
Els somnis als alturons,
a la plaça, la desfeta
i manta coses per pagar.
Poseu-me a l’endemà
i doneu-me una bestreta
de diners i de raons.
El gegant qui viu amb mi
El gegant, qui viu amb mi,
com m’enganya en ser nit.
Li he demanat una lluna,
ample sol i dos hiverns,
com m’ha dit que el temps es perd
cercant la joia madura.
Sentiment atabalat
i una feina mentidera,
cercaria altra bandera
que em doni el goig emprat.
El gegant, qui viu amb mi,
necessita altre palau,
li’n donaré un de blau
amb mil perles i safirs.
Fet poc avantatjós
És un fet poc avantatjós:
Apostar massa i tocar el dos!
Són les cartes mentideres,
ben esquerp aquell vell joc,
tres jugades mal enteses,
la resulta: Perdre-ho tot!
Jugadors ben entrenats
em porten a la desfeta,
on restarà la saviesa
de comprensió, de bondat?
Amb un deute malaltís,
he de perdre la salut,
he quedat, diríem mut,
ben prenyat pel desencís.
L’espiga i la rosa
Anar garlant l’espiga i la rosa,
d’aquell ahir amable i venturós,
en destriar el pobre i el galdós,
aquell veí guaitant a la finestra.
Però l’estiu el riure acomiada,
va prenent força, al matí, la calor,
en el rierol, hi ha aigua assossegada,
va demanant un plugim lliurador.
Quan el gran sol domina la contrada,
un vell pagès camina cap a l’hort
per a esbrinar com va la tomatera.
De dalt estant, somia una poncella
des d’una torre que mira cap al nord
d’on sorgirà un príncep sense espasa.
Amic de tota la vida
Amic de tota la vida,
on haurà perdut el seny?,
una copa d’aiguardent
ni trastoca ni emmetzina.
Ha perdut el gran amor
per fer terrible juguesca,
ni la jove porta a festa
ni la festa porta por.
Amic de tota la vida,
la tenebra s’ha perdut
per una vall mentidera.
Com es mostra satisfeta
la qui troba aixopluc
i, a la joia, convida.
En les nits dels desconcerts
En les nits dels desconcerts,
hi ha somnis mancats d’estrelles,
les preades meravelles
van dormint al descobert.
Els fantasmes són així:
lletraferits i mandrosos,
han de viure sense ossos
i espantar sense delit.
Ells portaran vella creu,
pel palau i pel castell,
esdevinguts a fer promeses.
Les robes porten esteses
i, llavors, ni semblen ells
quan reneguen quan els veus.
La pobra mosca i set poemes més
01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
La pobra mosca
La pobra mosca no haurà la bona sort
de ser al rebost per a llepar la mel,
la jove ama li resta infidel,
troba el reclau tancat i a la fosca.
El gran enyor me la duu al suplici
de trobar bledes i fulles d’un enciam
que, tant passat, no vol ni l’aviram
qui viu en gàbies pendent del sacrifici.
La pobra mosca emprendrà un nou vol
per trobar l’ombra dessota una figuera
tot esperant que posi un poc de dolç.
Allí, somia que ha estat missatgera
d’un gran pastís amable i li dol
ser al despertar feixuc d’una paleta.
Amb el deure de sentir
Amb el deure de sentir,
omplo la tarda planera,
ben pensat no vull ni queixa
ni empreses de mig matí.
Com m’adormo als alturons
i comento ma fortuna,
haig per companya la lluna
feta al deure i les raons.
En un espai infinit,
com les musses acarono
per si em volen empaitar.
És, després, quan deixo anar
aquelles penses de dropo
tan cansat, tan afeblit.
Escriuré confós
Escriuré confós,
prop de la finestra,
el llapis ni es deixa
quan li faig un mos.
Les paraules ixen
en un camp obert,
preguen desconcert
i apleguen fatigues.
Escriuré, confós,
a mans del meu plany
i la lluita incerta.
Com petita aixeta
cerco un viarany
on desar l’enyor.
Un nou llit
És l’aranya
qui s’enfila
pel camí
de la dissort.
L’acompanya
la formiga
cercant fi
sense destorb.
I tot d’una, el bon Déu
com les mira des de lluny,
en el cel, quelcom s’esmuny
per a cercar una creu.
Després, busquen un nou llit
i s’enfaden en ser nit.
Vell compromís
És un fet colpidor
vagar per una història
qui apropa, a la memòria,
el dubte i la remor.
En un espai planer
qui somia amb muntanyes
i parla, amb aranyes,
del ser i no ser.
En mon petit país,
quan el sol davalla,
mirem embadalits.
Cerquem els quatre amics
per a fer la contalla
d’aquell vell compromís.
Amb sucre i mel
Lluernes qui em porten,
abans que arribi el dia,
l’amable companyia
d’aquells pobres jueus.
Són fruits del malefici,
del deure i del condol,
pensant, de sol a sol,
per no trobar altre vici.
Nosaltres, els cristians
anem desfent penyores
per a aplegar al gran cel.
Allí, amb sucre i mel,
farem les bones obres
i somiarem d’ofici.
Avanço a contracor
En el plat de la ignorància,
ahir al vespre, quasi ple,
vaig posar el no saber
puix em feia força gràcia.
Convidats al meu banquet
de dubtes i de temences,
voldria trobar dreceres
per sentir-me satisfet.
Avanço, a contracor,
a la casa de l’oblit
tot i cercant la fortuna.
De la mar, seré l’escuma,
de la saleta, el vell llit,
el prestatge, del rebost.
Mitges vacances
Amb comptades meravelles,
dues estrelles del coixí,
em parlen de les tenebres
qui regnen a mitjanit.
Les estrelles són llunyanes,
amables i complaents,
es queixen quan troben gent
qui les mira amb males cares.
En el deure de viatjar,
per l’univers infinit,
han de trobar les mancances.
A l’hivern, mitges vacances
per provar d'empaitar oblit,
però un déu les fa brillar.
En arribar mitja nit i set poemes més
24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Poemes
En arribar mitja nit
En arribar mitja nit
és quan vénen els fantasmes,
totes les cares són llargues,
mai els manca un bon neguit.
Empaiten a les poncelles,
quasi se’n riuen de tot,
ben sovint, com faig el sord
en eixir les tombarelles.
Els fantasmes són així:
prou esquerps i mentiders,
amables amb la desgràcia.
De segur que han poca traça,
però apleguen els primers
quan poso el cap al coixí.
El cos em demana ajut
Poca gana per haver
el secret de la fortuna,
de pensa, ni una engruna,
de dubtes, porto el got ple.
És el deure celestial:
Guanyar el cel al migdia!,
al plat poso l’amanida,
prou lletuga i poca sal.
El cos em demana ajut
quan enfilo la drecera
per posar-me a treballar.
No oblideu que el badallar
és una feina sencera,
però precisa aixopluc.
Li he comentat al meu cos
No suporto el negoci
de sentir-me esmaperdut,
el son com demana ajut,
no trobarà altre soci.
Li he comentat al meu cos
que la feina em fa mal,
és un deure quaresmal:
Oblidar i menjar poc!
I tot i així com avanço
pel regne gran de l’ensurt
fins aplegar a la casa.
Ben sovint, és el que passa:
Escolto i em torno mut
esperant que torni l’amo!
Aplega el primer dia
Aplega el primer dia
i volen tombar el món,
després arriba el son
i la pausa humilia.
Però us dic que no sabia
que la cosa anés a més
Poca pressa per tenir
i agafar filosofia!
Els rics que siguin els rics,
els pobres, la poca pena
i la resta: els convidats.
El teatre encetat
en temps de poca lluerna
qui somica a mitja nit.
L’ampolla
De porucs i mentiders,
quasi tinc el cabàs ple.
La vida és una promesa
qui albira les pretensions,
els hereus seran els bons,
pobrissons seran la resta.
Al calaix del desesper,
he posat els malendreços:
quatre concos, dos promesos
i la resta d’un valent.
El camí que sigui pla
si ens porta a la taverna,
l’ampolla la vull ben plena
i que no falti el menjar.
Treballar i no poder
Una casa, un bon llit
i un somni endarrerit.
Treballar i no poder
posar panys a la peresa,
és una lluita sencera
que cal posar al recés.
La feina la he guarnida
amb ben nobles intencions,
la cerco per cent racons
ni cap ni un és a mida.
No suporto aquell mal riure
que s’escola camí avall,
sóc fuster, sense encenall,
ben concís, amb poc escriure.
El dia m’acarona
Estic dempeus i el dia m’acarona
puix gran amor ha donat son fruit,
he emplenat, de sobte, aquell buit
amb un curull de demanada penyora.
No vull res més que una menja lleugera
puix el meu cos, de tot, és amatent,
hauré de rebre aquest nou sentiment
qui va cofoi viatjant per ampla terra.
El cos em bull i de sobte s’ofega
quan ella passa pel meu estret carrer
amb un cistell vestit de maques flors.
Espero el vespre quan ixen els amors
per a contar-li la joia d’home ver
qui mira el cel, estima i estossega.
Palau reial
Palau reial i dolça la mirada
on cent servents corren a contracor,
el dia és gris, la taula està parada
i vénen nobles farcits de gana i goig.
La llarga espera, de fet, es fa pesada
perquè el rei fa tria del vestit,
el vol ben blau, lleuger i eixerit
puix toca peix i vol fer bona cara.
El sentiment el duu ben amagat
i ha de seure, de la reina, a la dreta
tal com demana el costum assenyat.
Entra la reina, la veig prou satisfeta
després de rebre les joies i els brodats,
aquella cotilla que la fa ben estreta.
Porteu-me les hores i set poemes més
14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me les hores
Porteu-me les hores
per deixar mon jou,
vull ser un home nou
gasiu de penyores.
Aprendre a jugar,
a viure i somiar.
Porteu-me les hores
sense gens de fred,
truqueu-me un poquet,
vull aprendre a soles.
Deixeu-me comprar
aquells grans secrets,
dolços, estrafets,
mancats de pregar.
Conto mentides
Na Mariona
del meu cor,
és bufona,
però poc.
Com vol viure
en un palau
per descriure
un bell cel blau.
Com captaire
mentider,
conto mentides.
Les duré ben amanides
per si algú les vol saber
abans de rebre al drapaire.
Com la deixaré plorar
És la força de la ment
qui, de sobte, m’acoquina,
va prenyada de boirina
quan es troba amb més gent.
Com la deixaré plorar,
els dilluns, d’una vegada,
és la jove enamorada
qui acostuma a badallar.
Com un amor endolcit
va avançant pel gran desori
sense saber on aturar.
És el vent, en el passar,
qui voldria que no es noti
si el desig es pot guarir.
En el cim de l’arbre
En el cim de l’arbre,
quan el vent els mou,
sento l’enrenou
d’ocellets cridaires.
En el terra, el gra,
en el cel proper,
no viu l’esbarzer
ni un amic llunyà.
En el cim de l’arbre,
aplega la nit
i ixen estrelles.
No em refio d’elles
puix han d’afeblir
quan el sol s’enfada.
He de trobar un banc
Dolces meravelles,
en el terra estant,
diuen: Quant de grans
seran les promeses?
No vull el caliu
ingrat de l’infern
on el món es perd
i l’odi es fa viu.
Vianant, d’un cop,
he de trobar un banc
on passar les hores.
Com m’agraden totes,
aniré endavant
fins aplegar al sol.
Arriben a l’endemà
Aprenent a corre-cuita,
garlaire sense remei,
un dia, va cercar rei,
de poc va anar que no el fruita.
A palau, les corredisses,
al jardí, les ambicions,
tres menjades, dos petons
i les febres amanides.
En haver aquest tarannà,
la lluita durà mig dia
i, al capvespre, com fineix.
Si doneu ales al peix,
no vingueu mentre us crida,
arribeu a l’endemà.
Quatre ovelles amb un llop
Quatre ovelles amb un llop
enceten conversa estranya,
serà el llop qui les enganya
i els demana perdre-ho tot?
Les ovelles són sorrudes,
ben tipes de menjar verd,
l’enemic és més discret,
ell les vol ben decebudes.
Els parla d’un regne dolç
on, cada mos, és un somni
i cada vespre un tresor.
Les deixarà sense dot
quan aplegui el dimoni
i li mani fer un bon mos.
És a l’obra d’aquest bosc
És a l’ombra d’aquest bosc
on apleguen hores toves,
les garlades hi són totes
quan les enceta el mussol.
Aventures de no dir,
empreses d’anar a la lluna
i una veu inoportuna
qui els torna al seu si.
És a l’ombra d’aquest bosc
on un bolet, rondinaire,
ha demanat per sortir.
Pare terra, li ha de dir
que no ho faci amb massa aire
puix hi ha gana i caçadors.
Ha son pel dematí i set poemes més
07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha son pel dematí
Margarida m’ha de dir
que ha son pel dematí.
Com dorm a la migdiada,
la tarda li sembla curta,
és una feina feixuga:
castigar-se la mirada.
Un nuvi ha demanat
que sigui de bona casa,
que treballi des de l’albada,
que guanyi i que sigui honrat.
I Margarida es plany
perquè la Verge no creu,
fa un any, espera un hereu,
però no li veig ni el nas.
La calor
Com la calor em duu a l’hora baixa,
llevant-me d’hora per a rebre al sol,
de nou li prego que minvi l’escalfor
per poder dur el barret i la faixa.
Però no escolta car sóc massa petit,
escanyolit, ésser de poca altura;
passa la tarda, la noto menys feixuga,
em treu, afora, la pensa i el neguit.
Passa l’agost, recullo dolça fruita,
sento rajar un rajolí a la font
on les poncelles demanen ser promeses.
Al capdavall, tomata amb quatre cebes,
una cervesa treta del fons del pou,
el somni antic de fer bona collita.
El vent suau
El vent suau, avui, mou la finestra,
entre xerrics, ens porta un temps perdut,
vora la llar, ni trobo aquell obscur
qui fa regnar una ombra prou discreta.
Les mosques volen, s’aturen els mosquits
i fa revolts una oreneta,
ve el capvespre, un clam s’enceta
cercant el fosc, trobant els pins.
El vent suau farà gronxar la branca,
el mariner enceta un nou somrís
quan surt del port i, de nou, navega.
La barca avança, la mar és seva
i van les ones menant el seu encís
fins que el sol s’enduu el llum amb traça.
Aprenent de la misèria
Esperant a la misèria,
mig captaire i lladregot,
passejant amb el cap cot,
enverinat per la platxèria.
Avançant per dintre el bosc
amb la petja ben dubtosa,
voldria trobar una rosa
i oferir-la de cor.
Aprenent de la misèria,
no vull trobar cap palau
on poder aturar una estona.
No vull la mar sense ona
ni sovintejar una nau
on és senzill trobar dèria.
Una mà amiga
Matí feixuc i tarda lleugera,
són massa anys per a haver virtut,
a casa, queda un paraigües mut
qui espera una pluja força sorneguera.
Allí, en un racó, dorm la migdiada
qui serà agredolça amb massa calor,
la senyora fugí, queda el senyor
qui l’haurà de dur a fer la passejada.
Va passar el bon temps d’anar de botiga
on passava hores jagut o prenyat,
esperant trobar una nova estança.
Una bona filla, un dia, el comprava
puix el va trobar força assenyat
per a poder anar d’una mà amiga.
Passegen els vents
Passegen els vents per tota la plana,
dessota d’un sol prou enfurismat,
dilluns, al matí, hem d’anar al mercat
per tal de saber qui trobarà calma.
Llevant com s’adorm i creix el mestral
qui anirà creixent ben farcit de ràbia,
s’endurà una branca sense massa màgia
per a reposar en la petita vall.
Passegen els vents, entrant a la casa,
empenyen les portes en un no parar
fins que una lluerna li demana pausa.
Però ja, només, en Èol se’n cansa,
cercaré un mussol per tal de mullar
tot un gat petit qui al sostre maula.
Al jardí estant
Una bona mossa,
al jardí estant,
diu que vol ser gran,
però no fer nosa.
Hi ha milers de flors
qui demanen, d’hora,
viure a la vora
de festes i honors.
En un no avançar,
passaran els dies
trobant massa ensurts.
El jardí vençut
demana altres vies
on poder fruitar.
Una nit d’estiu
Una nit d’estiu,
enmig la tempesta,
se sent la pobresa
d’ésser home viu.
Des de sa grandària,
un tem a tothora,
és l’infern qui prova
arribar fins casa.
Una nit d’estiu,
dessota de l’om,
hom somia tenir.
Voldria sentir
amable enrenou
voreta del riu.
Diu la granota i set poemes més
01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Diu la granota
A l’hora dolça,
enmig l’estiu,
diu la granota
que tot és viu.
Que hi ha la mosca
i hi ha el mosquit,
qui fan patxoca
quan ve la nit.
La bassa plena,
el sopar a punt
i lluna nova.
No hi ha granota
amb més bon ull
damunt el terra.
Tan gran tresor
Heu de suposar,
estimada meva,
que un pastís de crema
fa de bon menjar.
Com la vida és plena
de pau i enrenou,
menjo sopes d’ou
quan el cos em deixa.
Parlo amb la sardina
quan la poso al foc
damunt d’un raig d’oli.
Deixeu-me que ho provi
puix tan gran tresor
mai porta boirina.
En eixir la lluna
En eixir la lluna,
la barca somriu,
és en el gran riu
on pensem a una.
Els peixos són pocs,
la gana ferrenya,
vella l’espardenya,
prou nous els records.
En eixir la lluna,
esclata el mussol
en converses tendres.
Espera lluernes,
tot sortint del sol,
quan la mar es muda.
Amb la por d’un nou camí
Amb la por d’un nou camí,
deixí enrere la infantesa,
va passar la gran promesa
de triomfar i esdevenir.
He conegut els palaus
on resideixen els nobles,
nosaltres els pobres pobres
gaudirem d’un vell catau.
Amb la por d’un nou camí,
passo les hores feixugues,
quant poc m’agraden les mudes
i saber-me molt menys qui.
La resta la haig emprada
puix comprar-la ni m’agrada.
A la porta de llevant
A la porta de llevant,
dos galants i tres poncelles,
cap ni una de les belles,
però xisclen i es fan grans.
Ells les tenen per passar,
per burlar-se’n una estona,
la resta ni sol ni ombra
car ben poc han de fruitar.
A la porta de llevant,
hi ha torres de gran alçada
amb merlets amples i nous.
El senyor és dels més tous
puix només fa una penjada
a darreries de l’any.
Paraules s’emporta el vent
Paraules s’emporta el vent
per deixar-les al recer,
és allí on han de ser
més amables i conscients.
Però, alguna, s’escapa,
de cop i volta, se’n va,
no tornarà fins al demà
tot i cercant nova casa.
Paraules de l’infortuni
no ens vingueu a deixar
en un cervell tafaner.
Ell esbrina el primer
per si les pot emportar
abans que un altre les mudi.
Aquesta condemna
Trafegot de mena,
pagès de l’ensurt,
vaig passant com puc
aquesta condemna.
Són els principals
els qui ho saben tot:
saben trobar or
en secrets fondals.
I jo, rabent
del meu desencís,
vaig solcant els camps.
Llaurar els fa grans
i fa un país
més erm, més eixut.
Guerra sense escut
No demano hores
ni tan sols minuts,
vaig passant, a soles,
entre ets i uts.
Convidat de pedra
a festa pagana
ni tan sols tinc gana
quan sóc a la treva.
Guerra sense escut
ni punyal ni espasa
per tal de guanyar.
M’he deixat anar
per si un dia passa
que venço a ull cluc.
Els núvols passen alts i set poemes més
23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Els núvols passen alts
Sento la tebior del món
qui ens porta de viatge,
no essent senyor ni patge,
hauré de prendre raons.
Els camins de solitud
em portaran a la serra,
allí, una branca delera
per un estiu tan eixut.
Com els núvols passen alts,
els pagesos ni els senten
ni tampoc han d’escoltar.
El plaer de viatjar
acompanya a aquests éssers
quan són lluny de prendre mal.
Envejo a les pedres
Mentiria si digués,
que, dormint, descanso més.
Esclau poruc dels meus somnis,
cap a l’infern avançant,
he trobat manta gegants
qui diuen: Això, no ho provis!
Si la pensa fos lleugera,
provaria de volar,
però poc em deixa anar
quan arribo a casa seva.
Així, voltat de tenebres
ni endevino el meu futur,
encara no estic madur
perquè envejo a les pedres.
El meu escut
Manta ratlles sense encert
i, totes, al descobert.
Les paraules són així:
amables i mentideres,
passen estones senceres
entre vetlles i dormir.
Car nosaltes, els humans,
anem pujant, decandint
tot i cercant les dreceres.
Dieu-me que volen elles
quan, remugant i envellint,
volen aprendre dels grans.
No cal dir que he finit,
amb llicència, el meu escrit.
No vull la pau
No vull la pau
d’aquella guerra
que no faré.
Els convidaré,
és cosa meva,
al meu catau.
Allí, on el vent
no duu encenalls
ni hi ha l’estrall
d’anar perdut.
Com mai m’enfilo
en aquest món,
dieu-me com:
planyo i oblido.
No vol diners
La vella barca
de mariners
no vol diners
ni li fan falta.
Veu les gavines
i el seu anar,
com elles xisclen,
volen dinar.
Ser animal
és mala cosa
i un deure etern.
Potser el potser
fa massa nosa
quan és cabdal.
Quan el sol se’n va
Sentireu a dir,
pobres pobrissons,
que hi ha massa sons
qui demanen nit.
Enmig del misteri,
qui no vol la clau,
cerca el seu palau
per haver encanteri.
Quan el sol se’n va,
fugen les clarianes,
volen el ponent.
Pobres innocents
com viuen debades
i moren de fred.
Batalles estrafetes
Cavaller sense cavall
va avançant per la plana,
alguna mossa s’enganya,
li promet ser el seu galant.
De batalles estrafetes,
en porta una dotzena,
va lluitant en la tenebra
tot enmig de males feres.
Un gall, del tot matusser,
una rata entremaliada
i una guineu mentidera.
Sovint acaba la feta
quan apleguen a l’albada
i nostre heroi entristeix.
Lliuraré batalles
Lliuraré batalles
damunt del coixí
amb manta fantasmes
i un déu eixerit.
Propostes del cel,
infern dels porucs,
allí, on els vençuts
demanen més mel.
Lliuraré batalles,
sense to ni so,
per passar els meus dies.
Les haig amanides
dintre d’un llautó
amb prou males cares.
Oblidar, cura la ment i set poemes més
15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidar, cura la ment
És hora de prendre’n part
dels riures i de lloança,
és llavors quan l’esperança
vol la casa del costat.
Allí, viuen menestrals,
els servents de l’ocasió,
han guanyat, ben bé, a l’engròs
vint monedes d’un or baix.
En veure’ls, estic content,
si em saluden, m’agrada
i demano fer salut.
Tot parlant amb el meu ruc,
vaig contar-li, de passada,
que, oblidar, cura la ment.
Fugir de ma misèria
Escriure és: fugir de ma misèria,
esperonar un pensament passiu,
mon davallar és ferotge i furtiu,
espera rebre, un dia, providència.
Anar passant la vida entre regnes
que mai s’hauran de trobar,
visc, altrament, com dicta el tarannà
entre aventures i pau de capvespres.
És mon cavall amable i punyent,
són els camins esclaus de ma fortuna
per a poder-me asseure en llocs tranquils.
Vaig envoltat de somnis poc febrils
qui esperen rebre llicència oportuna
per a lliurar-me al vici de la gent.
El regne de quimera
He de trobar el regne de quimera,
allí, on els pobres seran els eixerits,
manta de roses, minsos mosquits
m’han de portar a la vida més planera.
Com no aprenc, segueixo amb l’escola,
quaranta anys faran de bon portar
car em barallo on posaré la a,
és nostramo qui, sovint, s’envola.
El llibre és gras, la pensa lleugera
i passo pàgines sense entendre molt
amb l’esperança d’un jorn pla i profund.
He de posar els desigs en un munt
per a saber com seran de pregons,
per a assolir una ínfima desfeta.
La casa plora
He sojornat les hores de saviesa
per a trobar-me al davant del gran mirall,
massa temences em porten a l’estrall,
un cop a l’any, quan la calor s’enceta.
La casa plora i l’hort perd el verd
mentre enyora un raig d’aigua fresca,
sóc un servent sense enveja ni pressa
qui espera rebre un somriure planer.
He sojornat les empreses llunyanes
per a trobar-me cansat i esmaperdut
cercant històries de segrestats fantasmes.
És quan l’estiu es va emplenant de flames
quan entaforo el cap dintre la ment
com ho farien les lluites més profanes.
Vull un llit
És la pensa qui va amb mi
qui parla de meravelles,
en el cel, hi ha les estrelles,
qui se’n recorda al matí?
Ha de ser el tebi sol,
gran heroi de massa hores,
les domina quasi totes
sense donar-me el condol.
I la resta només és:
endinsar-me a la tenebra
d’on és difícil eixir.
Vull un llit amb un coixí
per passar tarda planera,
és quan ve el malentès.
Poc per emportar
Era un pobre benestant
prou cansat de son ofici,
perdre diners era un vici,
demanava ser ben gran.
Entre amics i amigots,
ompliria aquells dos trens,
mai pensava en els parents
puix tots eren trafegots.
Aprendria a restar
sense haver de dividir
ni sa casa ni fortuna.
Una feta inoportuna
li arribà en el morir
amb ben poc per emportar.
A la tardor
De les flaires de la serra,
poseu-me’n una dotzena,
les vull haver a la verema
quan el sol encara crema.
Nobleses i solituds
agafades de la mà,
en guardo per a l’endemà
tota mena de virtuts.
Un gegant, qui viu amb mi,
ben farcit d’empreses vanes,
espera trobar castanyes.
A la tardor, les aranyes
aniran deixant les planes
tot pensant que han de finir.
Han de venir segadors
Han de venir segadors
perquè el blat ja és madur,
el seu aire és tosc, eixut,
homes de poques raons.
Els camps estan esperant,
han decandit les roselles,
tan formoses totes elles,
però el temps no és prou galant.
Han de venir segadors
a segar, sota del sol,
procurant-se aigua fresca.
Una mossa canta i tresca
tot venint de bella font,
només ens falta la pols.
Serem pobrissons i set poemes més
08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Serem pobrissons
Al racó precís
de la incerta glòria,
posa la memòria
el seu compromís.
Anirem els homes
pensant en històries,
haig poques memòries
per lliurar-me a estones.
Anem avançant
entre grans mentides
i poques raons.
Serem pobrissons
si no prenem mides
com feien abans.
Mentre seré viu
El blat ben segat,
el sol prou llunyà,
haig goig en tornar
al si del meu bosc.
Les robes lleugeres
fan de bon portar,
el fred l’he tancat
enllà les tenebres.
Com un déu gasiu
cerco l’aventura
vora de la mar.
He de prendre’n part
d’aquella natura
mentre seré viu.
És el dubte del camí
És el dubte del camí
qui em porta a la incertesa,
la vida és gran promesa
qui espera un bon eixir.
M’he lliurat al desconcert
per si l’encerto debades,
les penses les haig parades
entre el blau del cel i el verd.
Caminant sense destí,
lluitador sense fermesa
i donat al gran caprici.
Suposo que, un bon vici,
em procura la buidesa
fins que s’atura la nit.
Acabava de saber
Acabava de saber
que, viure, és el primer.
He passat per poques terres
mentre segueixo viatjant,
mare Terra em va portant
entre somnis i promeses.
Haig la lluna qui em diu
com m’espera altra jornada,
ben sovint, fa bona cara
quan m’espanta i somriu.
És ma vida presonera
d’aquest món força envejós,
com sojorno un bon repòs
dessota d’una figuera.
Papallones del jardí
Papallones del jardí
amb la pensa ben lleugera,
haveu l’ànsia satisfeta
si el dinar ha estat tranquil.
Les roses seran a punt
i dolces les margarides,
volen les tardes tranquil·les
i poden haver aixopluc.
Papallones del jardí,
ben planxades i eixerides,
tot mirant sense enrenou.
En el sostre, tot es mou,
hi ha estrelles perdonavides
qui fugen al dematí.
Com l’estimo
Com l’estimo fins on puc,
dolça cuca del gran llum.
A l’estiu, vindrà el passeig
entre herbes rialleres,
diria que ha promeses
de mirar-me si la veig.
No té pressa en arribar
i s’enfila tot sovint,
altres cuques van glatint,
ella calla i ho deixa anar:
Poseu-vos el meu vestit,
feu-vos ames de la nit
i, si us deixa un bon amic,
no us poséssiu a plorar!
En el temps de senectut
En el temps de senectut,
on res sembla meravella,
he posat la vella estrella
d’esperança i de virtut.
Llevar-se de bon matí,
prendre part de la desídia
i sentir com l’avarícia
ha de prendre el seu camí.
Albirar un futur maldestre
on, sovint, es queixa el cos
i s’allunya la fortuna.
Viure la resta, entre runa,
esperant el dia fosc
amb un desig de malvendre.
Les muntanyes són així
Les muntanyes són així:
capsigranys i rialleres,
no esperen altres banderes
ni lloances per la nit.
Allí, s’amaguen els monstres,
allí, s’alliten les feres,
allí, dormen, damunt pedres,
empreses que han de finir.
Però un dia, cap al tard,
veuen grimpar a la lluna
i aturar-se en el de dalt.
Dolça hora d’un fanal
per a trobar la fortuna
que algun déu m’haurà deixat.