Us faig sabedors i set poemes més

15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca, Poemes

Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics de tempesta,

que, al cel, hi haurà festa

i, a l’infern, calor.

Que anirem plegats,

per la vall de llàgrimes,

controlant les ànsies,

perllongant la fe.

Us faig sabedors

que enceto conversa

amb moltons i rucs.

Com ells són porucs,

anem a la grenya

per a perdre tots.


Un ingrat misteri


Ni un riure llunyà,

em dóna alegria,

vaig passant la vida

d’avui al demà.

Un ingrat misteri

em duu fins al sot,

tan poruc com sóc,

m’hauré tornat tebi.

Espero, el dilluns,

per haver nou somni,

sempre diligent.

Esclata la ment

demanant que torni

als meus dies bons.


Esclato quan puc


Com hauria de dir,

sense massa enveja,

que espero revenja

abans de partir.

Esclato quan puc

deixar l’afonia,

la rauxa m’obliga

a patir de gust.

Tot un sentinella

va trobant l’encert

en un món distant.

Espero, entretant,

retrobar el concert

de la meravella.


Torneu-me la pausa


Torneu-me la pausa

del passat gloriós,

quan era gelós

d’una febre eterna.

Posat a l’infern,

els caps de setmana,

feia filigrana

amb un cap prou verd.

Els dilluns lluïa

somnis a l’engròs

per a anar endavant.

Anar endevinant

el marró i el groc

de la vella fulla.


En el vell país


En el vell país

de malenconia,

un geni dormia

lluny del paradís.

En el regne fosc,

hi ha un cel llunyà,

com podria anar

a trobar ma sort?

En el vell país

ens llevarem d’hora

per a anar endavant.

He de saber quan

pagaré penyora

sense cap avís.


Poseu-me’n una dotzena


De pobres i saberuts,

poseu-me’n una dotzena,

vull una cambra ben plena

per gaudir d’aquells ensurts.

Els pobres seran rabiüts,

fets a la gràcia primera,

hi ha una lluita encisera

per tal de tornar-nos muts.

Els saberuts, ja se sap,

avancen pel camí pla

i prou lluny de la muntanya.

Faré la feina de l’aranya

posant fil on només hi ha

ignorància i maldecap.


Empaitar la lluna


Per perllongar la rauxa de la vida,

un nan gepic m’obliga al fet de treballar,

on són el vells qui avancen sense mida

en temps porucs cansats fins l’endemà?

M’agrada el sol, serà el darrer culpable

d’arribar d’hora per prendre’n part,

estimo el seny perdut del miserable

quan endevino que el vespre ha d’arribar.

No sóc res més que flaire de llacuna

qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants

bastits de fulles i d’ocellets inquiets.

Com he d’anar, per a restar despert,

a un regne trist on no hi ha vilatans

perquè han fugir per empaitar la lluna.


Al clar país


Al clar país on dormen els fantasmes

i les aranyes van treballant l’ordit,

he sentit dir les més curtes proclames:

No et llevis d’hora, espera la mitja nit!

És quan, llavors, vénen els mentiders

a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,

parlo amb el vent i el trobaré culpable

enmig de penses de pobres tabalers.

Al clar país, espero mars de dubtes,

muntanyes velles on vol dormir el corb

mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.

De tant en tant, s’atura una banya

amb el desig fervent del primer amor

saltironant per riscos prou abruptes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Altiu el cap i set poemes més

08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca, Poemes

Altiu el cap


Altiu el cap, el pensament mediocre,

va, els dissabtes, a cercar entrellat,

és a la seixantena i el seu treball:

seure al cafè i ensenyar el pobre.

Va ser traginer en temps miserable,

va trobar fortuna en país llunyà,

un dia enllestí, després es casà

amb una pubilla de nom innombrable.

Va tenir un fill, el va desterrar

perquè un matí l’obligà a ser savi

i novell doctor en milers de lletres.

Passada la sort i les bestretes,

esdevingué vidu i lleuger de llavi

quan la consciència l’abandonà.


Escalfat i prou begut


Escalfat i prou begut,

nostre llop ni es desvetlla,

fou conco sense parella,

mariner d’un vell llagut.

Amb hores minses de somiar,

nostre home recerca els cims,

fora mar, terra endins,

ha oblidat el treballar.

A la taula, atrafegat,

sense ganes ni parella

va repassant els seus dies.

Com el gat de les set vides,

com voldria haver una esquella

per saber on l’han deixat.


On rau la promesa?


Primavera enceta:

formigues i flors,

milers de colors

i ganes de festa.

Si em deixen anar,

de dalt de la serra,

hauré una finestra

per guaitar la mar.

Una barca blanca,

amb ales al vent,

avança lleugera.

On rau la promesa

d’un cel, ben etern,

on res entrebanca?


Sentinelles de l’infern


Sentinelles de l’infern,

com demano hora plana,

aparteu-me de la flama

puix ha finit vell hivern.

Amb un cove de pecats,

qui enyora hores perdudes?,

sense joia, sense mudes,

tot descobrint l’entrellat.

Sentinelles de l’infern,

estic cercant la senyora

per a anar a passejar.

Massa temps no ha de tardar

puix aplega l’hora dolça

i el marró es torna verd.


Aprendre és complicat


Escric així: del tot dolgut,

esperant cel i monotonia,

passa la nit, s’apropa el dia

com vaig emprant pausa i ensurt.

És la llibreta de cara blanca

amb massa solcs per a sembrar,

sé, de ben cert, que he de lluitar

amb monstres vells de mala cara.

Escric i vaig, per carrers amples,

a cercar sol fins al migdia

i un rajolí d’enteniment.

Aprendre, avui, és compliment,

vull trobar un món de fantasia

on lluiré si ho fan els altres.


He sentit com un calfred


He sentit com un calfred

i una ràbia manifesta,

ben arran de la finestra,

estic cansat de l’hivern.

Primavera és així:

més viva i eixelebrada,

però amb rauxa a la mirada

i mil somnis al coixí.

He sentit com un calfred

recorre tota la plana

i, a la vida, s’entafora.

Per demanar la penyora,

com em va passant la gana

car em sento insatisfet.


Quatre velles fan un rogle


Casa, runa i tebi sol

per a passar la jornada,

el poble fa mala cara,

diria que està de dol.

El batlle diu que mai més

tornarà a les pensades,

ha rebut manta vegades

les promeses de l’infern.

Quatre velles fan un rogle

perquè, avui, han de quedar

per a marxar al cementiri,

de flors, portaran lliris

i un poc d’aigua per rentar

els quatre nínxols de pobre.


Llarga lliçó


Faci vent i faci fred

puix l’hivern vol ser despert.

Però un sol, sorrut, s’allunya

i l’escalfor tornarà,

poques barques per pescar

quan, pel Montsià, ix la lluna.

El minyons van a l’escola,

les finestres mig obertes,

només somien amb les festes

per a fer la xerinola.

Ara, els toca aprendre

aquella llarga lliçó:

vindrà l’estiu, la tardor

i, altre cop, hauran de rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El cuc dintre la poma i set poemes més

01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc dintre la poma


Com un cuc dintre la poma

es queixava de la sort:

Poc que m’agrada ser a l’hort

quan el pagès se n’adona!

Com només tinc una casa

me’n podria deslliurar,

els dilluns voldria anar

a passejar mitja tarda!

Enmig de tan gran sentiment,

nostre cuc plora a desdir

fins que aplega la marieta.

Aquesta ve satisfeta

perquè ha sentit a dir

que, demà, no farà vent.


Mariner de mare dolça


Mariner, ben abatut,

va menant la barca vella,

en sortir, veu una estrella

sense joia, sense ensurt.

En el port, gronxen les ones

en un present benestant,

han estat mullant les roques

procurant un bon resguard.

Mariner de mare dolça,

ben posat en pensaments

d’una llibertat llunyana.

Menjarà peix de la canya

si li aplega el pretendent

de la filla de la dona.


He guanyat petit castell


No suporto, altra vegada,

el somriure de la gent,

és ben curt l’enteniment

i ben llarga la mirada.

He guanyat petit castell

on poder desar els meus somnis,

vaig entre penes, desoris,

a cercar un bon penell.

No suporto ésser covard

i traginar la feblesa

entre bones intencions.

He de trobar els moments bons

per mantenir la riquesa

d’afartar-me sense plat.


Era un arbre qui plorava


Era un arbre qui plorava

enmig del gran fred estant,

com volia anar endavant

i fruitar de bona gana.

L’anomenen ametller,

arbre magre, assedegat,

com demana ser al mercat

per trobar homes de fe.

Nostre heroi no haurà or

ni victòries a desdir

en lluites inenarrables.

Viuria a prop de les cases

fins aplegar a l’occit

i cremar en un bon foc.


Són ben alts els gran senyors


És el vent de la infantesa

qui quequeja pel terrat,

cadascú lliura sa part

a una vida mentidera.

Són ben alts els grans senyors

i avancen per la vida,

vull guanyar una partida:

La de veure’m prompte mort!

En guerres inabastables,

he posat l’esforç i el seny,

gairebé, les he perdudes.

Mai em faltaran els dubtes

quan aplegui el moment

de les falles innombrables.


La divina providència


La divina providència,

endinsant-se a la consciència,

una lluita m’oferí:

Si no vols ésser mesquí,

demana la dolça ciència

de viatjar lluny d’aquí!

Massa portes he de veure

per poder passar a la glòria,

endevino que la història

gairebé ni la puc creure.

Som nosaltres, els humans,

els sempiterns pidolaires,

massa tous per ser profans

i porucs quan manca l’aire.


I tu te’n vas


Poseu-me el seny

vora de la finestra

per si la queixa

ve pel carrer.

Poseu, també,

una mirada fresca

de jove entesa

al quedar bé.

Estimo tant

com el cos em permet

gaudir del goig.

Em torno boig

quan somio, a pleret,

i tu te’n vas.


Hi ha una finestra


El camí, que porta al mas,

ahir, s’omplí de neu,

podria dir: Quina creu!,

ni un déu faria cas.

És quan oblido les mesures

que em sento un xic perdut,

les converses amb el ruc

mai prendran noves altures.

És un discutir pel treball

qui ens porta al desencís

i a una foscor inconcreta.

A la quadra, una finestra

ens porta al paradís

sense angúnia ni retall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El monstre clou i set poemes més

18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre clou


El monstre clou i tot és meravella,

hi ha una estrella guarnint el meu coixí,

estic al punt, m’afalaga dir

on res em pot i avanço sense pressa.

Seran els cims casa on sojornar

i amorosir a les tendres poncelles,

però és el seny qui no ho ha prou clar,

em fa saber on hauré les promeses.

Preneu-me, puix, el nèctar celestial

per a pujar enllà de la fermesa,

per seure, un poc, només per celebrar.

Si aneu, després, al fet del gran somiar

no us oblideu de trobar la porta oberta

amb la il·lusió de conquerir el setial.


La cara franca i el riure clar


La cara franca i el riure clar,

van pel carrer de la infantesa,

he de trobar la ment oberta

feta a la lluita i al raonar.

No vull saber on són els gojos

quan prest s’allunyen del meu camí,

sabreu que sóc del tot mesquí

quan només prego per aquells ossos.

És concloent mon testimoni:

sóc home foll per no estimar

i anar pendent del daltabaix.

Un pobre amor no ha ni encaix

per perdre’s d’hora en albirar

on es confon: desig i somni.


Entre penses i desig


Entre penses i desig,

vénen les tenebres,

van baixant per les dreceres

per a raure sols amb mi.

Procuro fugir d’escola,

intento ser bon soldat,

endevino que l’emprat

mai farà esclatar la bossa.

Perseguint a la fortuna,

vaig per corriols i dreceres

sense aturar-me un moment.

Pel matí, estic pendent,

però, en aplegar les queixes,

procuro lliurant-me’n d’una.


De tard a tard, un drapaire


Al carrer on viu el vent,

poca ombra i minsa gent.

Les finestres són tancades,

fumegen els fumerals,

ni pobres ni menestrals

ni les ganes engegades.

De tard a tard, un drapaire

com s’atreveix a passar,

de segur que ha de buscar

les fulles que porta l’aire.

Al carrers, no hi ha els riures

puix, un dia, van marxar,

cansat de tant esperar,

ni goso aprendre a viure.


L’alegria


Demà i passat demà,

he de cercar l’alegria,

acostuma a passejar

a les voltes del migdia.

L’alegria no haurà enginy

ni manta ganes de viure,

de fet, la podria descriure

com un goig enmig de cinc.

És, com no, una noble dama

cansada d’anar al mercat

per a comprar a bon preu.

De sa casa, sóc hereu

i endevino la meitat

de les gràcies qui proclama.


Ens mostrem tibats


Pel matí, era pobre

cercant bon remei,

és l’estreta llei

que suporta el poble.

Com sempre proclamo

que vull nouvinguts,

que siguin eixuts

i servents de l’amo.

Anirem, plegats,

portant espardenya

al ball de la plaça.

Quan el músic passa,

anem a la grenya

i ens mostrem tibats.


En el deure de dormir


Mentiria si digués

que somio un cop al mes.

En el deure de dormir,

he d’emprar nova aventura,

és el seny qui em procura

avançar per nous indrets.

Com procuro endevinar

on la vida em vol portar.

És el meu cos qui demana,

cada matí, poc ensurt

per acabar satisfet.

El portaré cap al verd

tot fugint del gran disgust

si el desencert s’encomana.


Un dia va ser cavall


Acabada la setmana,

el ruc deixa de plorar,

a la sínia, vol anar

per xerrar amb la bona fada.

Un dia va ser cavall,

volia ser a la muntanya,

era una pensa estranya

per fugir del vell treball.

Amb un amo massa jove,

un carro del tot feixuc,

com suava a la costera.

La userda ni era verda

i ni tan sols un remuc

el lliurava de ser pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una força pregona i set poemes més

13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca, Poemes

Una força pregona


En els riures de les flors,

veig saviesa i colors.

Em comenten les abelles

com l’hivern està present,

poca feina per a fer

dessota de les estrelles.

No voldria altra remor

que el rajolí de la deu,

poc que estalvio en neu,

la haig tota en la fredor.

En el riures de la flor

hi ha una força pregona,

com avança i abandona

els reclaus del nostre cor.


Cel obert en cada sala


Si la casa és ma presó,

li posaré reixes d’or.

Cel obert en cada sala

i pau en el dormitori,

dolça llum allí on toqui

i un polsimet d’esperança.

El viatge ha estat llarg,

aprendre: reial ofici,

a la cuina, no vull vici,

quatre branques a la llar.

El lliurar per als dilluns,

per als dimarts, no vull guerra,

si el dimecres alleugera,

els dijous no volem fums.


La mare natura


La mare natura

demanà fortuna

a un déu saberut.

El déu féu l’ull cluc

i ella ni s’esvera

puix ve primavera.

Els arbres, les flors

i tots els colors,

dominen el terra,

qui vol més dolcesa

quan esclata el cor?

La mare natura

cura de malura

quan s’allunya el sol.


Passen les ovelles


Poseu el dolor

ben lluny de la casa,

l’hivern ni m’agrada

quan clou l’escalfor.

Llavors, et diré,

estimada meva,

com el riu s’emplena

de passatges verds.

Passen les ovelles

al davant del gos

enmig de la bela.

El temps no haurà treva

i va prenent un mos

envoltat d’esquelles.


El riure clar


El riure clar

i dolça la mirada,

és com l’aigua clara

a punt de volar.

La passa lleugera

quan va carrer amunt,

vestidet de punt,

porta una cistella.

Divendres, mercat,

compra cansalada

i quatre olives.

Respon quan la crides,

surt, a la vesprada,

a trobar l’amic.


Ni vull saber


Ni vull saber

on s’acaba el somni

i aplega el dimoni

per a poder ser.

Desvalguts de cap,

anem per les fosques,

pobres i tanoques,

enmig de l’esclat.

En llevar-se el dia

cerco solució

als petits problemes.

Sense massa penes,

trobo aquell racó

on s’esmuny la vida.


Poseu-me la nit


Poseu-me la nit

quan es perd el dia,

no vull la partida

del dolç esperit.

Però és així:

el temps de cordura,

mancats de mesura,

ni sabem què dir.

Prenem, per al cos,

un xic de fortuna

per tal de viatjar.

Com voldria estar

ben lluny d’una engruna

qui fuig i no pot.


La petita guerra


Com demanaria,

per a ser vençut,

trobar aixopluc

i curta agonia.

La petita guerra,

de cada setmana,

com el cap desgrana

fins tocar el terra.

Anar avançant

fins tocar el no res

per tal de saber.

Del ser al no ser,

un camí prou ver,

gaire incomprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre de mil somnis i set poemes més

07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre de mil somnis


Pobre de mil somnis,

hereu com tothom,

ni plata ni or

porta mil oprobis.

El temps l’ha desat,

en gran paradís,

un xic malaltís,

amb el cor obert.

Pobre com la nit

va cercant història

en gran viatjar.

Algú ha de posar

capsa a la memòria

per tal de guarir.


Demanar un amic


Us faig sabedors

que porto feblesa,

vaig, pel món, de pressa

sense cap raó.

No porto l’enginy

lligat a una bossa,

em faria nosa

si sabés mentir.

Un dubte em durà,

a mans d’embolics,

a trobar resposta.

Algun ric ni gosa

demanar un amic

per somiar i callar.


Suposar per suposar


Suposar per suposar,

deixeu-me una estona lliure,

m’agrada el temps d’escriure

quan el cap es deixa anar.

Oblidat d’homes i déus,

he de fer-me a l’infortuni,

una pluja és un diluvi,

pocs creients i massa ateus.

Esmolar ungles i pensa

per tal d’anar a caçar:

elfs, ogres i fantasmes.

Va ser cosa de les fades:

un cop et deixes anar,

és quan aplega feblesa.


El cavall d’una peça


Entre cavalls, cavallers

i la batalla encetada,

he trobat una altra espasa

per a guanyar tot un mes.

La primera, us ho diria,

coneixia troncs i pedres,

mossegada a les primeres

batalles de tots els dies.

El cavall, d’una peça,

camacurt, assedegat,

els dissabtes prou es queixa.

Entre sals, durà el sucre

per a encetar lluita tardana

acabant en el gran dubte.


Com avança l’amistança


Com avança l’amistança

pel carrer de solitud,

caldrà prendre la virtut

per a saber com acaba.

Som nosaltres, els humans

els qui endarrerim la cura,

havem la pensa feixuga

i somiem de tant en tant.

Conqueridors i prou murris,

no havent castell ni voltants

on enllestir les batalles.

Quan l’hivern va d’acaballes,

de segur que ens farem grans

abans de saber-nos nuvis.


Esperant qui ve


Manta gana, força son

i finir a saber on.

És la vida una sorpresa

per a pobres i perdedors,

tots perdent les mil empreses

farem força escomeses

amb caire deslliurador.

I, després, tornem a casa

per a raure a prop la llar

i torrar una sardina.

Com llumener s’endevina

quan és a punt d’arribar

esperant qui ve, com passa

aquest deure d’estimar.


No hauré més remei


No hauré més remei

que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.

Massa gossos i pastors

caminen cap a Betlem,

van cercant el Naixement

tot un fet enlluernador.

I l’estrella com convida

al deure gran de ballar

en una festa infinita.

No cal, que si em pica

hauràs deure de pecar

per si s’atansa una mica,

després, vindrà un gener

on glatir i guanyar fred.


Com s’esbatanen


Em cal saber,

de primera hora,

on el seny es troba

i on vol quedar bé.

Després, vindran

les nits sornegueres

envoltades d’estrelles,

farcides de galants.

Com les pubilles,

pensant, en el futur,

els somnis entrebanquen.

Com s’esbatanen

els deures ben perduts

per esbrinar on nien.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Eternament confús i set poemes més

01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Eternament confús


I tot serà eternament confús

per a tornar al lloc de la partida,

en el passar, la pena és amanida,

però el món li mostra llur refús.

Anem, a pams, saltironant obstacles

en l’agredolç etern de la prudència,

hauré de dir que el dubte és una ciència

i, trobar un port, ho deixo per als altres.

Com vaig a lloms de la barca imprecisa,

navego en mars, captius del seu onatge,

on hem d’emprar desitjos i temences.

És a les golfes on he deixat les presses

esperant sort i emprant nou missatge

mentre el meu cos s’enfada i domina.


A coll-i-bé


A coll-i-bé em porta el vell món

sense donar-me el dia ni cap hora,

ell és així: gasiu i un xic tanoca,

però n’oblida el què, el quan i el com.

Poqueta llum, els déus mostraran

puix diuen que ma pensa és mediocre,

se’n riuen prou i em llencen aquest ogre

per a saber fins on hauré més fam.

Quan no puc més, albiro les estrelles

per si una d’elles em mostra el camí

del seny i la sortida.

El cos gruny, demana altra vida

puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,

qui sap sofrir enmig de tombarelles?


La gràcia infinita


Parlem del vent, del deure qui l’ha dut

per terres velles cansades de misèria,

és, al serrat, on la força s’esguerra,

vol davallar i córrer per l’ensurt.

I no vol pa ni llit on reposar

fins a trobar la gent ben enfeinada,

li agrada el seny dels arbres en gronxar

i aquell regust que li pertany encara.

Parlem del vent, del regne de follia

on vull anar per tal d’assabentar-me

com és el si de la força primera,

quasi vestit de pobra mainadera,

aterro un xic per tal de pentinar-me

tot esperant la gràcia infinita.


En fer-se nit


En el rampell,

per terres isolades,

he vist les cases

vora el castell.

Els vilatans,

en portes i finestres,

sense revenja,

com van sotjant.

Ha de ser així

quan hom davalli

del seu setial.

Com a mortal,

serà millor que calli

en fer-se nit.


Eixir al descobert


No vull pensar,

en eixir al descobert,

per trobar el fred

qui es vol quedar.

Prendre l’encert

de les muntanyes

mentre s’escanyen

els porucs temps.

Allí, en el buit

de dalt de tot,

aplegar al cel.

Poseu-me mel,

en el sarró,

ben a curull.


Somrís de cara


A la feina,

he de ser

sense eina,

però amb fe.

Quan aplega

el bon amo,

a la brega,

m’encomano.

És quan tarda

en marxar,

quan li comento.

Fins diria que l’envejo

i deixo anar:

somrís de cara.


D’altra no n’hi ha


Na Mariona, del meu cor,

ha més pena que pas por.

Es lleva de bon matí,

diria que a les albades,

es renta els ulls, les galtes

amb un sabó del més fi.

Com prendrà, per esmorzar,

els dos ous amb cansalada,

per fruita, mitja mangrana

perquè no vol engreixar.

I després, cap a la feina

de cosir i de brodar,

com ella, d’altra no n’hi ha,

l’he demanat per a reina.


Han mort el rabiüts


Visc entre atuells

i una mar propera,

sento com la queixa

em porta rampells.

Anem, endavant,

bastint els castells,

massa cascavells

per a un trist passar.

El banc és de fusta,

els vells de fa anys,

els desitjos buits.

Han mort els rabiüts,

com ens han deixat

enmig la batussa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Arriba el carnaval i set poemes més

19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca, Poemes

 

Arriba el carnaval


I, abans de la quaresma,

com arriba el carnaval,

de vegades, no fa mal

i, llavors, es quan es queda.

Manta riures

i mil flors

amb queviures

per a tots.

Sigui aquesta

la gran gràcia:

El glatir

si prompte passa!

El carnaval és així:

ben dispost per a gaudir.


A les portes de Betlem


A les portes de Betlem,

massa prompte és hivern.

Arriba la jove parella

per a creure el manament:

els romans demanen cens

per saber: Qui viu?, qui pena?

Com la mossa està madura,

el jove cerca un tancat

per a dormir una estona.

Un llebeig els acarona

i s’enfada el llevant

per guardar la compostura.

Com el rei no ho aconsegueix,

el misteri va en escreix.


A les portes de Nadal


A les portes de Nadal,

hom recerca l’establia,

hi ha una estrella,

qui ho diria?,

que il·lumina el portal.

Un Minyó, allí, és nat,

Fill primer de na Maria,

una jove qui voldria

reposar en altra part.

Però, sota un cel seré,

una gràcia ha de venir

per a portar un raig de llum,

no oblideu en trobar el punt

per saber com cal seguir.


Posaré clavells


Enmig de les roses,

posaré clavells,

són els nous poncells

de les terres toves.

Aprenents d’ofici,

ben entremaliats,

per a ser soldat,

he de perdre el vici.

Em llevaré d’hora

per anar al camp

i fer de pagès.

És un món corprès

qui avança, endavant,

fugint de la cova.


Diuen que és mestral


Aplega l’hivern

amb el vent de dalt,

diuen que és mestral,

el conec per cerç.

És un bon obrer,

del tot diligent,

ni atura un moment

per voler saber.

Aplega l’hivern

i gronxa la neu

dalt de la muntanya.

És gronxa una canya

amb melosa veu

sota un cel obert.


Mon amic pagès


Mon amic pagès

pensa amb la verema

diu que farà un mes.

A punt, el cistell

amb les estisores,

història de pobres

que han vingut a menys.

El cistell comença,

de nou, el seu ball,

és un ball proper

sense escarafalls.

Mon amic pagès

pensa amb la nit freda

quan va per Betlem.


Aprenents de mentiders


D’aprenents de mentiders

en conec una dotzena,

van de la casa a la cleda,

parlen poc i riuen més.

Car no són atabalats,

caminen per dalt del fil

i s’adormen de seguida.

Han de conèixer altra vida,

puix, cansats de fer bondat,

estimen més la mentida.

D’aprenents de mentiders

n’he trobat un reguitzell,

van mudats, sense penell

i s’allunyen de l’incert.


Cap collita els fa feliços


Com camino per la plana

i m’aturo en els bancals,

allí, trobo els principals,

pagesos farcits de gana.

Cap collita els fa feliços,

cap arbre els fa suport,

sense festes, sense anissos

com caminen a cap cot.

Però un dia, prou llunyà,

els portarà al cementiri,

un lloc de mal estar.

Allí, hauran de copsar

la veritat del malefici

que un dia van provocar.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Anar planyent i set poemes més

12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca, Poemes

Anar planyent


Sense guerra

ni castell,

el cavaller

haurà temença.

A qui plau,

la seva empresa,

quan escau

perdre la treva?

Com lluitem

els melangiosos

d’altres temps?

Manquen vents,

força al ossos

i anar planyent.


El meu passar


En el setial,

on rauen hores baixes,

resto, si cal,

enmig miracles.

En el meu passar

pel camí breu,

noto la creu

i el davallar.

Anem a pams

per l’encanteri

fins al sojorn.

No hauré por

d’aquest misteri

que ens torna nans.


A la font del comellar


A la font del comellar,

és on veu tot el bestiar.

Allí, vénen les baralles

cercant casa i aixopluc,

allí, brama i plora el ruc

en pensar amb les acaballes.

No haurem un altre món

menys sorrut i més plausible,

ens lliurem a ser visibles

i estimats sense raons.

Passa el temps dels miserables,

dels rabiüts i dels senyors,

a la fi, hem de ser tots:

més covards i menys culpables.


Ell haurà les pors


Pobrissó mon amo

quan plena i es plany,

cau en el parany

en saber que el guanyo.

Ell haurà les pors

en haver fortuna

ni gaudeix l’engruna

amable del son.

Com no he de tenir:

tresors ni aventures,

vaig entre encenalls.

m’agraden els alls,

somio entre verdures,

ni em planyo de mi.


Aquell munt de llenya


I arriba el fred

per carrers i places,

les mosses són maques,

ho tindran més verd.

Aquell munt de llenya

es va empetitint,

la vella espardenya

entra en nou oblit.

La missa de vuit

serà a les deu

i amb sermó més curt.

Vaig veient que el fum

vol jugar amb la neu

a un joc antic.


Haig l’assegurança


Enmig de la brasa

d’aquell foc encès,

farem un recés

fins a mitja tarda.

Ha estat el dinar:

llarg i calentó,

l’olla, dalt de tot,

farà bon ballar.

Cebes, botifarra

i un arròs ben blanc

segueixen la dansa.

Haig l’assegurança

que aniré copsant

com vindrà la gana.


Li comento al sol


Li comento, al sol,

que, sent més proper,

ens porta més fred,

el dia més fosc.

Ell ni em respon

i va a córrer i fuig,

potser haurà son

i un xic de rebuig.

Li comento, al sol,

que no porti pressa

ni estigui impacient.

Que en sigui conscient

i rebi la queixa

per aprendre un poc.


Com la vida avança


En el temps lliurat

a la nova empresa,

sento una promesa

que arriba al tard.

Com la vida avança

pel país del dubte,

allí, hi ha un reducte

on el llum mai passa.

Com heroi mansoi,

oblido la guerra

i el voler guanyar.

Me’n sabria estar

si fóra lleugera

en trobar el condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Cansat de ma misèria i set poemes més

08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Cansat de ma misèria


Vindré, a la nit,

cansat de ma misèria

a posar dèria

al meu neguit.

Sóc cavaller,

sense cavall,

petjant la vall

sense caler.

I ma dissort

és ma tendresa,

el saber estar.

He de curar,

en altra empresa,

a poc a poc.


El bon pastor


El bon pastor,

qui parla amb ses ovelles,

no haurà tenebres

ni vestits d’or.

Coneix les herbes,

la serra, el prat

i l’entrellat

de massa penses.

Però, a ciutat,

es perd pels carrerons

i per les places.

Hi ha massa cases

on viure, de records,

ben a desgrat.


Poseu-me ratlles


Poseu-me ratlles

i noves primaveres,

lluna i estrelles,

viure debades.

No em demaneu:

esquerpes aventures,

vull les altures

per pujar a peu.

Un llapis vell

amb una goma nova,

ben lluny la por.

Un llum de foc,

una cadira tova

i un cel proper.


Poca traça


Ni sé ni puc

trobar la meravella,

cerco, a l’estrella,

el son perdut.

Sense saviesa,

vaig endavant,

vaig confiant

amb la neciesa.

La vida passa,

s’emporta el temps

d’haver enrenou.

Com res es mou

trobo l’envers

amb poca traça.


Seria gall


Seria gall del galliner

per a gaudir la complaença,

la granja és gran, potser un xic vella

i hom deleix per ser el primer.

Sóc, a la vida, com un sidral,

guanyant les lluites de bon matí,

hi ha un gall jove, talment mesquí,

qui xerra massa i queda mal.

Tardor traspassa i ve l’hivern,

posa la neu a la muntanya

on envaneixen els vilatans.

Enmig del fred, com vull envans

i un noble foc per si es demana

cercar un bon amo poc tabaler.


La capsa era petita


Em contava la rosella,

en un hivern fredolic,

com cercaria marit

en eixir de la tenebra.

La capsa era petita

per a posar menjador,

era un fet aturador

que li amargava la vida.

Però aplegà primavera

i va fugir cap al camp

per a fer de sentinella.

No cal dir com la rosella

millorarà en endavant

sota un sol qui dóna empenta.


Adéu i avant


Adéu i avant i tot és meravella

veig una esquella del tot gronxant,

és el meu bou qui demana treva

mentre la vida li va avançant.

Enmig del verd, voldria triar el verd,

però, a l’estiu, ho va posant ben groc,

cerca company per viatjar enlloc,

sentir el vent i voler el fred.

És, a l’hivern, quan plora la muntanya

i una aranya somia en el sot,

miro els núvols a poc a poc.

Posaré el cap sota la banya

per a saber com déu escanya

i ens fa saber que no ha mort.


Sense fer nosa


Sincerament,

hauré de dir

que el meu glatir

és consistent.

Vingut a menys,

sense encanteri,

vull un senderi

enmig dels renys.

La nova escola

em parla, poc,

de noves penses.

Massa promeses

viuen al sot

sense fer nosa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs