Amics de la tenebra i set poemes més
28 Desembre, 2023 09:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Amics de la tenebra
Amics de la tenebra
no estic per a somiar,
la vida em va deixar
per descansar una treva.
És molt sorrut el cos
i, sovint, m’entafora
en coves sense llum.
Però ell ha el costum
de viure, cap enfora,
pendent del curt repòs.
I torno a l’amistança
de l’ampolla de vi;
a cops, em fa patir;
a cops, fa mala cara.
He venut la fe
Sabeu que he de morir
sense haver sentit
el crit de l’enyorança.
M’imposa la balança
on, tot, està escrit:
el goig i el penedir.
Suporto el vendaval,
les vanes il·lusions
i el lleure estabornit.
Algun gegant m’ha dit
que dalt dels alturons
el fred podrà fer mal.
I altra cosa no sé
puix he venut la fe.
És a punt d’arribar
Amics de l’encanteri,
al cap, haig un misteri
a punt de desxifrar.
Si haveu perdut la fe,
millor anar al cafè
per si l’heu de trobar.
No haig fama ni enginy
i, de vegades, tinc
les ganes de plorar.
Però l’amic dimoni
m’ha dit que sant Antoni
és a punt d’arribar.
Potser, em dirà el porquet
on lliurarà el secret.
Un betlem captiu
Un betlem captiu
de la seva força,
voldria una cova,
un pastor i un riu.
Haig de fusta el pont,
el camí de sorra
i una casa pobra
voreta d’un pou.
Manquen els tres Reis
qui portaven pressa
en el defugir.
Com us ho puc dir
si ni resta l’herba
quan avança el vent.
La Verge ni cus ni broda
A les portes de l’hivern,
ha esdevingut la promesa:
Si la gent creu i no peca,
arribarà tard el fred!
Sant Pere, del tot cansat,
posa núvols en renglera;
diria que es desespera
perquè no l’han convidat.
A les festes del gran cel,
mai manca vi ni cervesa
ni un plat de fruita dolça.
La Verge ni cus ni broda
perquè diu que s’ha fet vella
i l’agulla ni la veu.
A les voltes de Nadal
A les voltes de Nadal,
quan les nits són enciseres,
com llueixen les estrelles
quan s’afanya el vent de dalt.
Les ovelles, els pastors
agafant la gana i fred;
com demano, al Jesuset,
una mica d’escalfor.
Les campanes van al vol
quan s’acosta l’hora dolça
de lliurar-se a les nadales.
Les ovelles volen palla
i el pastor les acomoda
mentre sent velles cançons.
Plora Maria
La nit de Nadal,
vora del pessebre,
un pastor ha de rebre
l’anunci cabdal.
Un àngel joiós
ha apartat el fred
que farà una treva.
En Josep té pressa
i Maria es perd
en glatir confós.
El llum del de dalt
al punt il·lumina
i plora Maria
quan veu a l’Infant.
A l’hora de mentir
A l’hora de mentir,
deixeu-me el carrer ample;
abans de mitja nit,
n’hauré les vint-i-quatre.
Demano poder anar
a lloms de l’Univers,
sentir com tot es perd
a l’hora d’endrapar.
Mentides agradoses
les porto al sarró
dessota la berena.
El camp fa massa pena
i li prego el perdó
quan passen manta hores.
Curta processó i set poemes més
21 Desembre, 2023 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Curta processó
És la curta processó
d’un ben pobre enterrament;
per no pagar planyiment,
anar fent el somicó.
La grandària del taüt
a cap ni un li fa nosa,
podria enterrar una pobra
sense pagar cap rebut.
Les penses del capellà
seran d’escurabutxaques.
Al sepeli, només quatre;
ni es volien confessar.
L’enterrament, va anar bé,
l’acabaren al cafè.
Em demana per sortir
És la mossa qui, m’espera,
em demana per sortir;
quasi mai em veu a mi,
ha de ser que ha posat treva.
Va anar a la ciutat,
ben vestida i clenxinada;
va acabar d’enamorada
amb un jove disposat.
Però aplegà la causa
qui produiria el fet:
va fugir d’aquell indret
el qui feia mala cara.
I, tot d’una, s’aclareix:
menjar poc, però amb passeig.
Començar a jugar
Un savi saberut,
venint de la infantesa,
em diu que ha la mà estesa
per a tornar-se mut.
Que s’ha emplenat el món
de dubtes i fantasmes,
dels homes fent proclames
per a enganyar tothom.
I res ja està clar
car regna la mentida
en cada vella contrada.
Aprendre com m’agrada,
però perdo partida
en començar a jugar.
Més llauradors
Al carrer de la virtut,
ja no queden filigranes,
només pols i quatre aranyes
cansades de tant eixut.
Els vells guerrers han marxat
a cercar altres victòries,
ens restaran les memòries
d’aquell temps que ja és passat.
Al carrer de la virtut,
no hi ha velles, amb mocadors,
bastint un jersei de llana.
Una dolcesa s’escapa
demanant més llauradors
en finques que s’han perdut.
S’enceten els vents
Doneu-li pas a l’encert
puix, en una vida errada,
només em queda una cambra
per plorar un xic o més.
La fortuna va fugir,
va anar a altres terres;
aquí, van quedar senceres
les angoixes i el glatir.
Treballadors d’altre temps
amb el xerrac i l’aixada,
amb el carro trontollant.
Les olives verdejant
i l’amo fa mala cara
perquè s’enceten els vents.
En el cau, comença un prec
Converses amb el mussol,
una nit ampla i serena;
com la gana no ha espera,
ben prompte, em deixa sol.
Les orenetes perdudes
amb aquell xisclar tan fresc;
s’han amagat les mosques,
el conill agafa fred.
Quatre trets de caçadors,
en el bosc regna el silenci;
en el cau, comença un prec.
El Creador, que ho sent,
fa portar, per a què regni,
manta neu i grans fredors.
Les empentes de l’hivern
Carrer estret i un finestró
on el fred vol endinsar-se,
la mestressa ha de llevar-se
perquè cal encendre el foc.
Les empentes de l’hivern
fan a la gent bellugar-se;
al cafè, en queden quatre,
potser tres si el compte és net.
El vell amo de la casa
ha anat a cercar llenya
de branques d’arbres vells.
Donen voltes els penells
i s’amaga l’espardenya
una bona temporada.
El vent s’enfada
Clou la sínia i riu el ruc
ben cansat de donar tombs;
a l’hort, no queden melons
ni ombres per fer aixopluc.
El vent de dalt com s’enfada
perquè el fan anar de pressa,
ell voldria fer escomesa,
però ha ben mala cara.
Al damunt de l’alturó,
s’endevina l’ocasió
de posar un mantell blanc.
El vent ja no bufa tant
i s’aventura un borrissol
a provar d’emprendre el vol.
Els dilluns fa mal llaurar
13 Desembre, 2023 18:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Els dilluns fa mal llaurar
Em comenta l’amic ruc
que és a prop de la desfeta,
massa temps que no ha festa
i com viu entre vençuts.
Els dilluns fa mal llaurar
perquè el terra és ben sec;
els dimarts no pot anar
perquè troba massa verd.
Em comenta l’amic ruc
que aniria a la fira
per si troba una somera.
Com la vida és poc planera
es conforma en saber quina
de les empreses se’n surt.
Sota una fulla de col
És la llei de la Natura
qui el vent ens procura
per a veure si fem net.
Nostre cos és satisfet
si el bon aire ha la cura
de venir dolç a l’indret.
Algun savi havia de dir
que, posats en eixa empresa,
hem de gaudir de la festa
de viure sense glatir.
I nosaltres, sota el sol,
esbrinant el gran misteri,
he trobat tot l’encanteri
sota una fulla de col.
Ve l’hora forta
Ensenyances de pagès:
collir poc i guanyar res!
Són aquells, els benestants,
qui asseguts al cafè
van trobant fama i poder
amb negocis importants.
I nosaltres, cap al tros
al darrere de la mula,
treballant en cadascuna
de les ganes de fer un mos.
Però ve l’hora forta
i la vida ens ha deixat;
amb el poc que hem guanyat,
ni pregaran una estona.
La resta no la sé
I, de fet, me n’aniré
un bon matí de l’hivern.
Poca feina en aquell dia
on pocs seran convidats;
el viatge ha començat,
haig la joia amanida.
El camí ha de ser curt,
no vull plors ni rialles
puix hauré pesat el son.
Els enemics ja no hi són,
han de ser en altres bandes
pressuposant mon rebuig.
Com la resta no la sé
algun dia ho contaré.
Nova setmana
El temps galdós i parca la misèria,
són aquells anys de joia i de bonior,
noves poncelles s’apunten a la festa
de blancs vestits i tebis cors.
He de gaudir: mati, tarda i nit
d’aquells nous llums que ben arreu escampen
aquelles ombres de pobres esperits
que, algun cop, ens turmentaven.
Passats els anys, viatjo a l’oblit;
tot el meu cos és una força vana
qui s’estavella quan apleguen els fums.
Nova setmana em deixa, al dilluns,
estabornit, vestit de porcellana,
atén i murri prou lluny del bon amic.
Fer l’estada
Com vull entrar
a la cova pregona
on s’esperona
el dolç dubtar.
Sense servents,
no soc home cabdal,
em sap prou mal
perdre amb els vents.
Altra vegada,
vull ser inconscient
i guanyar prompte.
Poseu-me un sostre
ben complaent
on fer l’estada.
No plora encara
Al pessebre, el dolç Minyó
com demana primavera,
la seva Mare la prega
per si escolta el noble Sol.
Sant Josep canvia la palla,
posa llana de moltó;
com la nit ja es prepara,
cal guarir-se vora el foc.
Poc Betlem haurà la festa
perquè tenen massa pors
i es tanquen a la casa.
El Minyó no plora encara,
mentre resta l’escalfor
de dos troncs de llenya seca.
El perdre no m’agrada
Una plata amb deu pastissos
per a quatre comensals,
que no manqui un tros de pa
per si venen compromisos.
Mal menjats i ben beguts,
han d’encetar nova festa;
els guaito de la finestra
i trobo que estan eixuts.
Abans de missa del gall,
ha d’arribar el remolí
que venia amb la ventada.
Com el perdre no m’agrada,
he ensarronat a no sé qui
amb un bon terrabastall.
Entre una i altra copa i set poemes més
07 Desembre, 2023 18:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre una i altra copa
Vaig perdent la poca fe
entre una i altra copa,
de segur que soc tanoca
amb el poc que hauré de fer.
En el paper de fredolic,
a l’hivern, com m’acomiado
de la figuera de nostramo
perquè fa de poc abric.
Com m’agrada somiar tant
ni per les nits em desvetllo
per tal de no perdre el son.
Vaig deixant que passi el món;
no treballar per si penso
i em deslliuro d’ésser gran.
Ni li cal matinar
Ha contat el meu amic
qui ens guanya per orelles
que ha son a les parpelles
i es passeja per l’oblit.
En el temps de les olives,
ni li cal el matinar;
el vell carro ha d’estirar
quasi la meitat dels dies.
Les olives, al cabàs,
una a una van entrant
sense esperar altre dia.
Han deixat a la família
a dalt la branca penjant
mentre m’apropo al mas.
A la missa de les vuit
A la missa de les vuit,
gairebé està tot buit.
Les senyores s’han fet velles,
al carrer com guanya el fred;
ja no es lleven a les set
per a mirar les estrelles.
A la missa de les vuit,
no apleguen ni els pecats
puix tots estan a la festa.
Com la por porta promesa,
estalvien els disbarats
de traginar els mals fruits.
I la missa com traspassa
i, després, tornen a casa.
Si podeu saber
Si podeu saber
on l’amor convida
a encetar una vida
de joia i plaer.
Parlem amb els cucs
de tots els colors,
als muts, de les pors
de no fruitar més.
El seny endrapeu
quan fuig per camins
esquerps i grimpaires.
Feu sentir com l’aire
ha fet moure els pins
oferint-los neu.
Els dos anem a la grenya
A resoltes de no ser
pren camí i espardenya,
els dos anem a la grenya,
són les coses del voler.
Aprenent a ser feliç
vaig pujar fins a la lluna,
volia trobar una engruna
de fruita del paradís.
Ella és maca i tant s’hi val
que l’estimi de valent
cada cop que enceto el dia.
Ben sovint, com humilia
perquè diu que soc prudent
i mai em veurà al de dalt.
Pensa que ja és gran
La finestra del meu pis
em convida a estar despert,
veig com passa un homenet
qui sol tornar a la nit.
La finestra del meu pis
s’ha fet una mica vella;
a poc a poc, la parpella
va perdent tot el neguit.
A la casa del davant
una mossa xerroteja
i s’enfila pel poc seny.
La seva mare la reny
i, de sobte, es torna ofesa
perquè pensa que ja és gran.
Amic del coixí
Quan del llit el son
prompte em foragita,
sento com claudica
tota la raó.
Em llevo cansat
amb històries vanes,
són massa muntanyes
que no he trepitjat.
Quan el llit comenta
que vol un descans,
penso com abans
anàvem de festa.
El llit és així:
Amic del coixí!
Poca festa
La més negra de les sorts
és viure voltat de porcs.
Bé sabeu que hem de morir
i que la vida és feixuga,
un dia esperem la muda
a la vora del camí.
Els camins de la dissort,
ben sovint, porten enlloc.
La més negra de les sorts
s’emmiralla en el pou
del saber i dels desitjos.
Poca festa, menys anissos
i quan la fresca es mou
demanem ser dintre el foc.
Ser a mercè dels romans i set poemes més
01 Desembre, 2023 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser a mercè dels romans
Ara, en tombar el mes,
s’ensuma el Nadal;
com mou el vent de dalt
per a acostar el fred.
La Verge no ha ganes
de viatjar a Betlem,
el ruc, ja ho sabem,
vol altres pensades.
De segur, que és mal ofici
ser a mercè dels romans
i de les seves dèries.
Ser pobre duu misèries
i treballar amb les mans;
s’acosta el sacrifici.
El bullir l’olla
En el carrer del de dalt,
hi ha encara fumerals.
Com singloten, alhora,
des de dos quarts de set,
el foc ja és encès,
se sent el bullir l’olla.
Avui, com cada dia,
mentre dura l’hivern,
la llar raurà encesa.
Com vull la primavera
quan entra pel carrer
i aplega als balcons;
un gat fa somicons,
se’n riu una abella.
Quan vas carrer avant
Sovint, us podré dir,
Mariona dels meus somnis
com demano que notis
el molt amor que et tinc.
Ressegueixo les passes
quan vas carrer avant,
soc príncep principiant,
novell en grans batalles.
Has de tenir el cor
posat en una flama
qui escamparà arreu.
He demanat ser déu
per veure’t, més ufana,
en mans d’un dolç senyor.
Els desitjos vers
Diuen que el dolç vent
s’emporta els somnis
espero que torni
passat un bon temps.
Èol és així:
prou tou o feixuc;
sovint, se li acut
venir fins aquí.
Les vanes promeses
se les endú l’aire
fins altres indrets.
Els desitjos vers
no volen la flaire
de roges roselles.
Es va acabant la brega
La formiga estossega,
de segur, que ha agafat fred;
s’enceta un nou hivern
i es va acabant la brega.
La reina està tranquil·la,
els soldats s’han tornat bons,
com se senten, des del fons,
un que gruny, un que crida.
La formiga, adolorida,
només pensa en descansar
i oblidar on és el blat.
Un nou núvol ha deixat
herba humida en el passar
en un camp qui prompte oblida.
Príncep sense regne
De pobre traginer
a príncep sense regne,
aprenc per a concebre
com soc de malfeiner.
Els dies amb ses nits,
un poc de carn de l’olla;
m’agrada una cassola
per a posar conill.
Quan la gana s’acaba,
esdevé la gran fam
i el somni es desvetlla.
Vull cloure la parpella
mentre la lluna gran,
a l’alba, s’acomiada.
Fujo de festes
De poruc primer,
cerco l’aventura;
un vent, qui no atura,
quan nota que és hivern.
Soc valent a trossos,
sense massa guanys,
com cerco els paranys,
tot pendent dels meus ossos.
La mare demana
que cerqui promesa
i surti de casa.
Però cap m’agrada,
puix fujo de festes,
de goig i gatzara.
No puc entendre
El pare crida,
la mare reny;
perdent el seny,
vaig per la vida.
Demano, ara,
haver vuit anys
sense paranys,
sense mesada.
Tornar a l’escola
de bon matí
per tal d’aprendre.
No puc entendre,
per què he de glatir
en posar-me a prova?
Un dia vaig tenir i set poemes més
23 Novembre, 2023 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Un dia vaig tenir
Poruc i pidolaire,
almenys, no em manca l’aire.
La fortuna és lleugera
i passa pel carrer;
com haig poqueta fe,
s’allunya sorneguera.
Un dia vaig tenir
el llum de matinada,
com el recordo encara
quan passo pel camí.
Al desert venturós,
més s’apropa el plugim;
el vent sovint sentim
i ens aporta la pols.
Darrer plaer
Demano per si sabeu,
estimada princesa,
que si l’amor no pesa
deu ser que no ha preu.
Els dies seran llargs,
les nits seran senceres;
oblidarem les promeses
per si hi ha entrebanc.
Demano per saber,
però he oblidat el com
que dorm a l’infortuni.
He d’encetar dejuni
i he d’agafar el son
com a darrer plaer.
La casa està guarnida
La casa està guarnida
de bones intencions,
han de raure el coloms
amb la fam amanida.
Va perdre el pagès
qui feinejava el camp,
pagès com els d’abans
cansat de guanyar res.
La casa està guarnida
de somnis i silencis
dels qui van traspassar.
El vent la fa dubtar
i li demano que pregui
per si torna la vida.
Na Mariona es desperta
Na Mariona, mig dormida,
arrapada al coixí
és a punt de dir-me el sí
perquè se sent afeblida.
Però en passar la nit,
s’acaba l’enamorada;
és un amor de passada
que ens portarà al neguit.
Na Mariona es desperta
i se’n torna al seu món
de princesa inabastable.
He deixat de ser amable
i se’n riu en dir el meu nom;
com torno a ser el culpable.
Panellets de tota mena
Avui, he passat la nit
ben a prop del campanar,
és la por qui em fa dubtar
per si és lluny un esperit.
Els joves de la contrada
estan, del tot, preparats;
les campanes faran l’esclat
fins que aplegui nova albada.
Les ànimes van ben de pressa,
anant d’aquí cap a allà,
per turmentar els residents.
Com les pors es van perdent
entre riures i menjar
panellets de tota mena.
A la fira de les flors
A la fira de les flors,
n’he trobat de tots colors.
Comença la primavera
i avança per l’estiu;
les mil flors, amb ull ben viu,
com demanen per l’abella.
La Natura és així:
amatent i exigent
amb els fill que porta al món.
Com demano saber com
he de ser-hi complaent
per a què m’estimi a mi.
A la fira de les flors,
ningú demana tardors.
Collita minsa
No pregunto per saber
si l’amor vindrà primer
amb una collita minsa.
El desig el magnifica,
ens fa creure que potser
en trobarem un de mida.
És el vent qui m’ha de dir
que, posat en nova empresa,
hauria de trobar promesa
que m’estimés perquè sí.
Però avança la tardor
i l’arbre vell mig s’allita,
de segur que el sol em crida,
però massa que s’adorm.
Algú m’haurà deixat
En el racó precís
on viu la solitud,
no hem de cercar virtut
ni massa compromís.
Allí, vora d’un llac,
on viuen les sirenes,
he vist dolces princeses
qui demanen sa part.
Sovint, m’ho passo bé
volant entre mil somnis
de joia i de bondat.
Algú m’haurà deixat
un cistell amb oprobis
i un xic de mala fe.
No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.
El somriure crema i set poemes més
07 Novembre, 2023 09:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El somriure crema
Na Mariona no m’estima,
diu que soc un mentider;
massa lluita per a fer
quan no escolta i m’oblida.
És empresa ben feixuga,
amb enginy, guanyar-li el cor;
he de perdre el ser senyor
quan el desencís em procura.
La batalla és ben sencera,
amb espasa i cuirassa,
de l’albada cap al tard.
Quan ja soc prou enfonsat
ella s’acosta una passa,
però el somriure crema.
El vell arbre agafa fred
El vell arbre agafa fred
perquè el Creador el despulla,
com s’enfada, quasi sua
i singlota de valent.
La tardor mulla la fulla,
li fa perdre la tendresa;
una pau es manifesta
ben enmig de tanta muda.
El vell arbre agafa fred
i una branca se li asseca
perquè massa ha treballat.
És tot just a mitja part
d’aquella odiosa festa
on costa vestir de verd.
Demanava follia
Amb les poques pensades,
de pobre benestant,
com avanço endavant
enmig d’estrebades.
Soc poruc traginer
que cerco el paradís,
però em faig fonedís
quan esclata el voler.
Planyo la melangia
perquè es ve a aturar
a prop de casa meva.
Quan la ràbia és estesa,
enceto el tarannà
qui demanava follia.
Poder anar al cim
Na Mariona demanava
el poder anar al cim;
poques ganes en tinc,
però faig bona cara.
Es veu que, en el de dalt,
ha de trobar l’amor;
suposo car la por
ha de tornar-la com cal.
Mariona està ofesa
i plora, a desdir,
en aplegar a la casa.
Un cavaller s’atansa,
mira i deixa dit
que vol haver promesa.
Les ganes hi són totes
Les ganes hi són totes
i haig la cuina encesa,
només falta promesa
i compliment de normes.
La paella en el foc,
l’oli que saltirona;
espera rebre, alhora,
la sardina i el pop.
Les dèries de menjar
no han de ser menystingudes
i cal aprendre prou.
També he posat ou
per si cal haver mudes
per a poder afartar.
No haver un perdedor
Camins de la dissort,
el deure ens acompanya;
cal fer la filigrana
per no haver la por.
Els monstres del camí
esperen al tombant,
com, mentre, van pensant
en prendre un bon veí.
Però no ha hagut sort,
el veí no ha passat
ni, avui, se l’espera.
La ràbia es manifesta
i es queixen del mal grat
per no haver perdedor.
Un Betlem ben gelat
El fred porta el Nadal
i el Nadal, l’esperança;
hi ha un Minyó en una cambra
amb estrella al de dalt.
El Pare, en Josep,
encara tremola;
ser pare és compromès
quan aplega l’hora forta.
L’estrella il·lumina
un Betlem, ben gelat,
en una nit tan freda.
La pau és missatgera
i la pausa ha deixat
per si somiar convida.
Temps de fotesa
He perdut temps de fotesa
en raure al lloc assedegat,
passen núvols i el terra crema
mentre el pagès està enfadat.
Ploren els pins i l’olivera
parla, seriosa, d’un temps llunyà
on ploure dolç ni ploure era
perquè es patia ben a desgrat.
He perdut temps i no voldria
sentir com faig el vell encís
i en altre lloc, sol, s’entafora.
Només demano saber si és dona
tornar a les golfes quan és precís
guardar la casa de la follia.
Tornar-me malfeiner i set poemes més
01 Novembre, 2023 07:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Tornar-me malfeiner
A la casa de l’encert,
m’ha contat un poca-solta:
Tots els dilluns ve revolta
quan ningú vol fer-ne res!
En el fet de treballar,
malaltia de per vida,
haig la ràbia encongida
perquè em falta el dinar.
Treballo de jornaler,
en jornada reduïda,
un parell de cops a l’any.
Ben posat en el parany,
haig l’esperança amanida
de tornar-me malfeiner.
Lletra a lletra
Lletra a lletra,
vers a vers,
la fermesa
com es perd.
Mai cansat
de fer-me ric,
haver melic
m’ha condemnat.
Com demano
que la mort
no vingui d’hora.
Diu la dona
que la sort
mai voldrà amo.
La fulla plora
I la fulla plora
en el capdamunt,
encara l’ensurt
la posarà a prova.
Oblida el viatjar
en aquest viatge
on servent ni patge
la voldran lloar.
En aplegar al llit
un nin que la veu,
la posa en un llibre.
Aprendrà a escriure,
a fer el pagès,
a callar i dormir.
Sentinelles de la por
Sentinelles de la por,
un de viu i dos de morts.
En llevar-me cada dia,
he de rebre l’homenatge
d’aquest home tan culpable
de no haver gran gosadia.
Perquè en el passar anys
demanant la pausa plena
hom pensa que primavera
no coneix propis ni estranys.
Sentinelles de la por
no em poseu en el coixí,
són les set del dematí
i demano fer el cap gros.
Passa el sol i surt el vent
Passa el sol i surt el vent
de racons insospitats,
de segur que va al mercat
per a veure a la gent.
Les parades estan plenes
d’embalums de tota mena;
com s’enfada la mestressa
qui cercava alls i cebes.
L’oreneta, dalt del fil,
s’acomiada de l’estiu
abans d’emprendre volada.
Com l’he vist amb mala cara
perquè ha perdut el caliu
i la dolçor de les nits.
Fuig el dolor
A l’ombra pregona,
furtiva de llum,
hom sent la ferum
que mou a tothora.
Allí, en el reclòs,
on ningú s’atansa
és on mou la dansa
de cent éssers morts.
La mare Natura,
qui es fa el cor fort,
no deixa cap buit.
Han tocat les vuit
i fuig el dolor
qui la pau promou.
El petit ensurt
El petit ensurt
avança maldestre,
voldria ser mestre
d’un regne perdut.
Allí, els minyons
viuen del misteri
vestit d’encanteri
qui omple el racons.
El petit ensurt
avança, amable,
fins arribar al port.
Llavors, si hi ha sort,
trobarà el culpable
qui resta poruc.
Els riures vindran
Fruit de la temença,
enceto les pors;
pobres lluitadors
d’una guerra eterna.
Benvinguts els cossos
al si de l’avern,
demanen poder
deslliurar el ossos.
Després, volaran
amb ales esteses
cap a l’infinit.
Fugit el neguit,
matades les presses,
els riures vindran.
El ruc no es mou i set poemes més
22 Octubre, 2023 12:24
Publicat per jjroca,
Poemes
El ruc no es mou
Suposo que heu de saber,
amics de l’enrenou,
que si el ruc no es mou
deu ser prop del paller.
Allí, s’afartarà
de menges i de somni
fins que aplegui el dimoni
amb desig de temptar.
Però ell no fa cas,
està fet a la idea
de suar fins la mort.
Com ha perdut la por,
li aplega la saviesa
sense fugir del mas.
Un mirar
Haig el dubte de saber
on escaurà mon ofici,
em llevo perquè hi ha vici
i trafego per a fer.
Estudio per a pidolaire,
vull treballar a la plaça;
allí, ve i allí passa
gent esquerpa de mal aire.
Recullo almoina petita;
esmorzo, quan a Déu plau,
un crostó sec i una poma.
Però hi ha tota una mossa
qui em dona, quan escau,
un mirar ben fet a mida.
Un llibret
Passades les beceroles,
vaig parlar amb el llibreter,
li demanà on poder haver
un llibret de penses poques.
En va baixar, de les golfes,
el més dolç dels manuscrits;
amb uns dibuixos petits,
amb tristeses i penombres.
El posà, en un moble vell,
presidint a la saleta
a la vora d’un rellotge.
Allí, descansa el pobre
després d’anar a la festa
de conèixer poca gent.
Ha de ser dolça remor
Primavera, la mà estesa
amb un seny esporuguit,
que lluny es queda l’amic
quan no hi ha l’avinentesa.
En el regne de les flors,
veig com feineja l’abella;
ha de ser dolça remor
la que entri a casa meva.
A la vora de la font,
fora bo el festejar
i encetar l’amor primer.
Com no soc pas bugader,
n’estic a prop de callar
per a no enganyar tothom.
Animetes i fantasmes
Al de dalt del campanar,
com es queixa la campana;
fa prou temps perdé la gana
i la dèria de tombar.
Llavors aplega el novembre,
gairebé ja és aquí,
la campana no vol perdre
el revoltar de la nit.
Animetes i fantasmes,
poc amics del capellà,
estan esperant les fosques.
Com s’esbatussen les mosques
però jo no puc estar
només vivint de castanyes.
Torrar les castanyes
Al capvespre, en fer-se nit,
com s’apropen els fantasmes;
tenen ràbia en les entranyes,
en la veu, veig el neguit.
El mossèn ens ha manat
el voltejar les campanes,
han de ser velles proclames
de lluita i de llibertat.
Preparem, de nou, el foc
per a torrar les castanyes
i haver força en el xisclar.
Com el fred ha d’arribar,
cal menjar i beure debades
perquè qui paga és la por.
Gana de mosquits
Bona feina haurà el bou
per a endrapar aquesta herba,
ha estat la primavera
posant aigua i enrenou.
Passen i passen els anys,
carrer avant, per les murades;
massa cases són pintades
i banyades per la calç.
A la finestra, a l’ampit,
veig el niu de l’oreneta
on s’enfilen els petits.
Havent gana de mosquits,
la mare vola sense treva
en un viatjar eixerit.
Viatjant per la mentida
I, tot d’una, us faig saber
que, esperant tornar-me ric,
he guanyat prou enemic,
aprenent de mentider.
Una núvia, qui havia,
demanava per casar;
un dia, la vaig deixar
amb la paraula amanida.
He trobat una pubilla
a qui ensumo bona dot
i una bellesa discreta.
Gairebé ja és promesa
i li tinc robat el cor
viatjant per la mentida.