Dos poemes llunàtics i deu epitafis
28 Novembre, 2010 08:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan la lluna
Quan la lluna es lleva
darrere el Montsià,
una veu planera
comença el viatjar.
On són els meus somnis?
No volen tornar.
On són els dimonis?
Se’ n volen anar.
Quan la lluna acota
darrere el castell,
s’ emporta la joia,
em deixa després.
Quan la lluna riu
en veure el gran sol,
ni parla ni diu
ni fa l’ enrenou.
Estimada lluna
No pregunteu al sol
on ha parat casa,
camina, ni es cansa,
crema de debò.
Parleu amb la lluna
tot mirant el cel,
sentiu com no creu
ni vol una engruna.
Digueu-li que estic
a sobre del pont,
buscant el redós,
cercant a l’ amic.
Que passo indecís
per l’ eterna terra,
per tenir una serra
on cercar l’ oblit.
Digueu-li que sóc
un home fidel,
carregat de fel
amb el cap prou fosc.
Que espero amatent
clarianes de llum,
voltat de patum,
només sóc servent.
Estimada lluna,
trobo aquell recés,
per dir: He comprés,
dona’ m la cordura!
Epitafis
He perdut la meitat de les peces.
Pots entrar sense gaires estudis.
Procureu no tocar-me el nas.
He vingut perquè en faltava un.
El viatge va acabar en arribar el metge.
La llumeta encara és al fons.
No estic ni cansat.
Només parlo amb l’ enterrador.
Necessito un canvi de terra.
Us prometo que m’ he tornat sord.
El gegant (2)
25 Novembre, 2010 16:26
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El gegant (2) :
1) Va aparèixer abans dels impostos.
2) Prova, sense èxit, apropar-se a la terra.
3) Va entrar als contes i no sap com sortir- se’n.
4) No entén que una cuixa de corder es pot compartir.
5) Ha trobar la solució en les botigues de talles grans.
6) Procurar no viure en pisos de trenta metres quadrats.
7) Mai viatja en classe turista.
8) Acceptaria treballar de penell.
9) Es veurà obligat a donar el seu cos a la ciència.
10) Somia, de vegades, que passa desapercebut.
Dos poemes d' estudiant i deu pensaments divins
22 Novembre, 2010 11:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Van cercant
El vent parla, el núvol plora
tot prenyats de compromís,
una vida no té encís
i l’ altra es cansa d’ hora.
És el vent qui espetega,
vol anar a la ciutat,
allí tot està encisat,
allí tot és gran ofrena.
Els vianants amb delit,
els ciclistes amb orgull,
minsa joia dintre l’ ull,
dintre la boca el neguit.
Passen les amples voreres
endinsats en un parlar,
algú pensa que l’ anar
és festa sense tenebres.
És el núvol qui voldria
en el gran cim descansar,
més avall no vol viatjar,
dessota mor l’ alegria.
Com passen núvol i vent,
amb silenci, rondinant,
van cercant un estudiant,
els mira, però no els veu.
Estudiar
Mare, com diu el pare:
Toca l’ hora de llevar,
prendre els llibres, estudiar,
endinsar-se en el concepte!
Una plana, massa ratlles,
un dibuix massa petit,
el passejar de l’ amic,
el sofriment de la classe.
Asseure’s, obrir la bossa,
engegar l’ ordinador,
escoltar el professor,
gronxar el cap, passar l’ estona.
Avui, anar per l’ anglès,
un idioma poca-solta,
en parlar, tothom remuga,
en callar, clouen la boca.
Després natura i esbarjo,
hora del gran entrepà,
les mirades, el somiar,
vull fugir, estic que salto.
Tres classes més, la sortida,
cap a casa manca gent,
estudiar no té secret,
aprendre no em convida.
Pensaments divins
Sant Pere està buscant feina als bisbes de Roma.
Sant Pere proposa l’ entrada gratis al cel tots els diumenges.
Déu crea, però no registra drets d’ autor.
Satanàs ha provat de fer un home, no hi ha manera de posar-lo dempeus.
Satanàs afirma que no es considera comunista.
Amb mil pecats més, em faran caporal.
Satanàs afirma: Misses negres no vol dir sense declarar!
Déu plorava, l’ havien deixat sense esbarjo.
Déu ha començat el testament, anem pel desè volum.
Dos poemes cristians i deu pensaments educatius
19 Novembre, 2010 10:36
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
No vull més aquest ofici!
En llevar-me, qui ho diria,
esmorzo com a bon cristià:
La sardina, ous ferrats
i un pastís gran de vigília!
Engego nova jornada
amb ganes de treballar,
bona menja fa rumiar:
Qui enganyaré altra vegada?
Surto del poble tranquil,
enceto vella drecera,
quan arribo prop de l’ era
trobo aquell jove eixerit.
Em diu que era profeta,
farà, ara, dos mils anys,
i va caure en el parany
d’ una vida compromesa.
Volia canviar el món
fer d’ aquest un paradís,
va assolir gran compromís,
de patir per a tothom.
Va anar a Jerusalem,
va entrar pujant a un ruc,
va trobar pobre aixopluc:
El van fer pujar a la creu!
Després de tan gran negoci,
ni vol saber on anem,
només m’ ha dit, sense fe:
No vull més aquest ofici!
Només recordo
Entre totes les ventures
que un gran home pot trobar,
està el fet de viatjar,
endevinant on atures.
Anava, sense cap pressa,
pel vell camí de la font,
és el desig de ser al bosc,
on recullo gran fermesa.
Allí, assegut sota un arbre,
em trobo un home cansat,
ve fugint del gran mercat,
un mercat de joia i marbre.
Em conta, sense embolics,
una història més bé trista:
Ell va venir, no volia,
però el Pare mana el Fill!
Va patir entre nosaltres
una pena de no dir,
un mal dia el va trair
un bon amic, com els altres.
Van pujar-lo a una creu
entre claus i sofriment,
va ser escarni de la gent,
mai tornarà aquest Hereu.
Quan la parla m' encisava,
quan l’ escoltar era goig,
el veig fugir com la pols;
només recordo la cara.
Pensaments educatius
En entrar a classe, és millor amagar un xic d’ esperança.
Ells són prou crítics per saber el que haurien d’aconseguir.
No cal mestres bons, igual els voldran cremar.
Negociant la feina, el mestre acabarà perdent.
Ningú sap on és, la veritat sempre surt volant.
Els alumnes entren a classe, no aconsegueixen enfilar-se a les parets.
Són prou intel·ligents, però suporten el temps perdut.
Déu anava a l’ escola, va preferir exercir de Déu.
El mestre era vell, la batalla avorrida.
Cap alumne pot ser dolent, només intentar-ho.
Dos poemes democràtics i deu epitafis
16 Novembre, 2010 10:01
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Votar
Morta la dictadura
per un procés natural,
un pensa: No està mal
posar fre a tal malura!
Adonar-se’n que els homes
tenen tot fet l’ entrellat,
anar i viure plens d’ esclat,
esperar les hores dolces.
Triar nostres salvadors
tot i mirant el llistat,
posa en sobre, el desitjat,
tot somiant propòsits bons.
Escoltar les mil paraules,
guarnides de solucions,
pensar tost, seran millors
que les recordades faules.
I un dia, de bon matí,
un cop fugida la lluna,
encetar nova fortuna,
callar, votar i a patir.
Tots han guanyat
És quan l’ hora manifesta
la gran obra feta engruna,
és quan cauen una a una,
les propostes de la gesta.
Han ofert les mil promeses,
als vianants sense fortuna,
les paraules, una a una,
van i cauen enmig presses.
Farem el bo i el millor!
Lluitarem amb gran Satan!
Tot els cels com s’ obriran
per gaudir de l’ ocasió.
No cal dir les mil empentes
que suposen el llistat,
si s’ asseuen, han guanyat,
sinó fosques i palpentes.
Després arriba la festa
més dolça i gratificant,
sense pebre ni picant,
tots han refet la desfeta.
Epitafis
Ara, feinejo sense mans.
Només parlen de morts.
Acabaré per no pensar.
Ara, lliguem els gossos amb ossos.
Ni proveu de tossir.
Continuo sent un ignorant.
Proveu de parlar amb el psicoanalista.
Segueixo sense escoltar la dona.
Vaig anar-me’n a
Estic aprenent a morir.
El dilluns
13 Novembre, 2010 19:16
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El dilluns:
1) Per començar a treballar no és el dia més adient.
2) Com a dia de la lluna, és fàcilment inestable.
3) Hauria de saber que encara estem descansant.
4) Té la gran feina de posar-nos en el nostre lloc.
5) Recorda l’ home que ser déu és un miratge.
6) És un bon dia per perruquers i museus.
7) És quan, veritablement, he de trepitjar terra.
8) El banquer em recorda que hi ha quelcom pendent.
9) Els veïns em tornen a posar en el meu lloc.
10) Sol començar el capvespre del diumenge.
Dos poemes de castanyada i deu pensaments divins
10 Novembre, 2010 12:43
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Castanyes torrades
Com la nit trascola vella i mentidera,
a la vall replena de pena i oblit,
tot vora del foc, l’avi s’ha adormit,
passen pel seu cap: Records i feblesa!
El mossèn se’n puja al gran campanar,
troba allí, plegats, els joves valents,
avui, els demana: No han de parar
les campanes noves de guardar la gent!
Així, tot de sobte, comencen els tombs,
escampen la veu pels cims, per la plana,
les ànimes senten, com fan mala cara,
no podran gaudir del fet de la por.
La nit es refreda, no cal dir que avança,
recorre les cases, enceta camins,
en el campanar: campanes i crits,
enmig les tenebres, comença la gana.
Les mares, les joves pugen les escales,
amb cistells ben plens d’ametlles i nous,
tenen els seus nins, porten els seus sous,
en un raconet, castanyes torrades.
Els joves com riuen, es miren i callen,
prendran, amb ses mans, el joiós menjar,
pendents del soroll, mai han de parar
d’espantar i ferir les esquerpes ànimes.
Ànimes
On la dèria us ha portat,
tenebres perdudes?
On demà fareu bondat
si sou porugues?
Quan el cel us deixarà
la porta oberta?
Qui de tot us lliurarà
donant fermesa?
No vull vostra recança
tota la nit!
Deixeu-me només ràbia,
puix vull dormir!
Com la por ha de finir
vora del foc!
Ànimes, preneu fugida,
cerqueu la mort!
Pensaments divins
Tinc mala sort, ara, m’ha tocat un dimoni emprenedor.
A l’infern mai treballen per menys d’ un vint per cent de rèdit.
Déu sembra intel·ligència, però ha d’afinar més.
Satanàs està provant noves temptacions.
Sant Miquel està estudiant una reducció de jornada.
A l’infern, continuaran, amb l’analògica, dos segles més.
Sant Pere no sap on posar els inspectors d’hisenda.
Satanàs no veu clar el projecte de nou estatut.
Jesús ha suspès el primer curs d’ economia.
Déu és omnipresent, s’ho hauria de fer mirar.
Dos poemes de neguit i deu pensaments educatius
07 Novembre, 2010 13:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
De pressa
Vine, va, de pressa
cal pujar al tren del món,
no cal que portis saviesa,
allí on vas, tot és destorb.
Corre, salta, crida,
treballa tot el teu cos,
no abandonis la fatiga,
mai et queixis de la sort.
Menja, parla, esclata,
omple coves de ferum,
ni empris collars de plata,
amaga el cap i defuig.
Si el altres tenen problemes,
vinguin dies més llampants,
mata, amb vi, totes les penes,
ensinistra tots els sants.
I si un pobre et demana,
fuig roent tot camí avall,
una porta sempre esguarda,
mai arribis massa tard.
Ni tens temps
Amb sis minuts, la compra,
amb vuit minuts, menjar,
amb deu minuts, migdiada,
després, torna a treballar.
Trenta segons per peça,
vint segons per encapsar,
cinc segons farcit d’ enveja,
per fi, anar a fitxar.
Una hora de viatge,
mitja hora en aparcar,
nou segons, baixar del cotxe,
dos segons per tancar amb clau.
Tres minuts per a la dutxa,
vuit minuts en fer el sopar,
una amanida, una truita
amb dues hores de sofà.
Un minut per allitar-te,
tres minuts per a llegir,
apagar el llum, desvetllar-te,
ni tens temps per a morir.
Pensaments educatius
Els nens no creuen al mestre, van per altres camins.
He donat una lliçó, no l’he pogut vendre.
Avui hi ha classe, es noten els diners.
Els nens fan vacances, no empipen el mestre.
El nen és molt intel·ligent, té un quocient i un residu.
Els volia ensenyar, no he pogut ni treure’ m el barret.
Tinc els resultats de l’examen, l’he portat a urgències.
Una classe és navegar, amb vaixell, pel mar dels dubtes.
Sense lluita, aprendre és gairebé extraordinari.
La lliçó anava entre silencis i badalls.
Dos poemes plens de fulles i deu epitafis
04 Novembre, 2010 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Escric sense ploma
Cansat el gran sol, es lleva, s’ acosta,
em mira, somriu, se’n burla i se’n va,
com li dic, fluixet: No em deixis canviar!
Vull ser-hi: Jovent, suau, agradosa!
Tinc aquell color verd, tan tou i eixerit
que dóna el seu cor a la tarda noble,
quants entremaliats, tot venint del poble,
m’ han contat mentides, portant-me a l’ oblit.
De vegades, penso, escric sense ploma
unes curtes ratlles enmig del gran cel,
la meva fortuna em deixa infidel,
es queda afeblida, la meva carona.
Altra vegada
Tota bleda, entremaliada,
afeblida, sense sang,
repeteixo, altra vegada,
la desídia de l’ amant.
Era el sol qui festejava
tot venint del fons del mar,
em contava, de passada,
massa contes de bergants.
Ell venia, viatjava,
em delia, es feia el boig,
com callava, el mirava,
suportava l’ escalfor.
Com s’ apropa, altra vegada,
per portar-me les cançons,
són els sons d’ anar per casa,
afeblits, plens de buidor.
Com s’ asseca la contrada,
la carona em traeix,
ennegrida altra vegada,
altre cop ell m’ arrauleix.
Ara, diu, el molt tanoca:
Tinc la pressa, he de marxar!
Tot el cos com es trastoca,
com es seca, com se’n va
Epitafis
Estic de cos present.
Ho sento, no tinc canvi.
Em trobeu a faltar?
Algú sap arreglar taüts?
Vaig a un curset de fer por.
Aquí, els fantasmes no tenen vida.
Ni així, les puc enganyar.
Els dies de vent ni surto.
He tornat a perdre’ m.
No torno ni begut.
La castanyada
01 Novembre, 2010 12:31
Publicat per jjroca,
Aproximacions
La castanyada:
1) És la revetlla de fantasmes i ànimes sense sostre.
2) Acumula a tota una mena de personatges porucs.
3) Consisteix en la gran marató de les campanes.
4) Es basa en la col·laboració de joves esforçats i àvies pastisseres.
5) Connecta el món dels vius amb la revenja dels morts.
6) És quan els savis aprofiten per allargar la nit.
7) Fa seure a taula a amics i afegits.
8) Ens recorda que tenim un cos per protegir.
9) Procura buidar el cap i arrodonir els peus.
10) Omple la llar de contes perversos.