El dimoni és més amable
22 Gener, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
El dimoni és més amable
Desvalgut d’un bon ofici,
bon mestre de solitud,
com he perdut la virtut
en el palau del bon vici.
M’agrada treballar poc
i beure en copa de plata,
porto somnis, en safata,
per lliurar-me de la por.
No em demanéssiu més
que un retall de fortuna
i una vida agradable.
El dimoni és més amable
quan em trobo enmig la runa
demanant-li perdre fe.
Segurament, és possible
Segurament, és possible
avançar sense somiar,
però encara no sé anar
per aquest món tan visible.
Llevar-se de bon matí,
treballar per no poder
la llicència obtenir
tot pensant en quedar bé.
Segurament, és possible
fer un tomb vers el misteri
i amb el dubte combregar.
De massa, no me’n puc estar,
vaig creant un nou senderi
on res sigui gens terrible.
Un dimoni esmaperdut
Un dimoni esmaperdut,
oblidant on viu el sol,
cerca el llum i el condol
fins que tot li sembla eixut.
Discutim manta vegades
de la joia de la sort,
em comenta que no pot
temptar hores allunyades.
Un dimoni esmaperdut
em comenta que, el pecat,
ha de ser ben treballat.
Del seu món no formo part
i procuro no lluitar
per dubtar quan ha vençut.
M’afanyaré amb els pecats
He demanat, al dimoni,
que em deixi entrar a l’infern,
odio el llum i el fred,
estic esperant que torni.
En arribar a aquestes dates,
la feina el fa sabut,
voldria dir-li i no puc
com vull aprendre a fer tracte.
M’afanyaré amb els pecats
fins tenir el sac ben ple
per demanar-li entrar.
Estic pendent de l’enfadar
perquè oblido que la fe
mai resol tot l’entrellat.
Els fantasmes del meu cor
Els fantasmes del meu cor
caminen, però més bé poc.
Són altius i buscabregues,
rancuniosos i furtius,
mai avancen en ser al riu,
deleixen en trobar ombres.
Els fantasmes mengen dolç:
mig pastisset, xocolata
i, de tant en tant, un braç.
El gitano era escarràs
i va tenir la pensada
de pujar a l’alturó.
El comiat va ser lleuger,
però un xiscle matusser.
Dos arlequins i un botxí
Caminant sense camí,
mestre gran sense paraula,
vaig aprendre com si encara
fos possible trobar encís.
El cavall de la fortuna
mai aplega el primer
quan la casona s’ensorra.
És la lluita pobrissona
i espero el no saber
per si em fan volar a la lluna.
Caminant, sense camí,
mai aplega prompte a port,
estan presidint la por:
dos arlequins i un botxí.
Us comento que vull ser
No suporto altra vida
que la feta per a mi:
poca feina, un bon vi,
un plat lleuger d’amanida.
Segurament, m’he trobat
en descobrir el gran misteri,
m’he venut a l’encanteri
per un plat de dolç barat.
Us comento que vull ser:
malaguanyat dels meus somnis,
un poc gras i mentider.
A tothora, fugisser,
vaig cercant els meus oprobis
fins aplegar al bon paller.
He perdut el temps
He perdut el temps
en mudes converses,
parlant amb estrelles,
gelant-me de fred.
Sóc massa petit
per saber el misteri
i cerco encanteri
mentre penso i ric.
He perdut el temps
i vaig a les tornes
per si em puc trobar.
Espero un demà
fugint de les ombres
per saber el secret.
Pensaments festius (XCIII)
15 Gener, 2022 06:59
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Deu ser bo ser savi, però deixa pocs diners.
Estic canviant, a saber com era abans.
És bo estar cansat, no et cal anar enlloc.
He somiat que m'avorria, m'he despertat content.
Una noia em va dir no, no sap el que li he agraït.
L'amor és el maniàtic de les distàncies.
Les dones són més madures, però s'emboliquen amb els cabells.
Estic aprenent a viure a l'ombra de la mort.
No hi ha cap dubte, tot és dubte.
He treballat tota la vida i només he aconseguit diners.
El que més m'agradarà de morir-me és si em surt de franc.
Qualsevol racó serveix, si l'esperit està tranquil.
Estic preocupat, no sé exactament on són ara totes les meves pertinences.
Ser metge és fàcil, només cal privar-ho tot.
El que li falta a la ment són mans per agafar-se.
No cal que t'amoïnis, el dolor ja se'n recordarà de tu.
El cel és un buit feliç.
Per això treballa el mossèn, per apropar-me els dimonis.
Canvio llibertat per presó acollidora.
Estic content, almenys n'hi ha sis que volen enganyar-me.
Estic plorant a la botiga, és massa gran per emportar-me-la a casa.
Oblideu el món, començareu a ser déus.
Ser pobre és només tenir les mans petites.
Si el temps es fa vell, quan morirà?
Us podria dir el que he après, però no m'escoltaríeu.
L'home necessita tretze anys d'escola per anar al darrere del ruc.
La fe és el bagul dels pobres.
La vila és un brillant de massa cares.
El destí de l'home és el de patir fam.
No us puc assegurar que moriré, però teniu-ho present.
El problema és quan massa paraules volen entrar al cap.
Tenia defectes, però encara tenia més diners.
El món és de les dones, per això es queden.
És bo pensar, malgrat la televisió.
Una imatge pot enganyar més que mil paraules.
No he vingut a jutjar, però no em queda altre remei.
És un home molt sociable, és completament invisible.
És millor que manin les dones, no les criticarem tant.
El més lògic és que em posi malalt.
No estic deprimit, sóc conscient.
He perdut el tren massa vegades com per a voler pujar-hi.
El caixer vol que compri, potser ho vol pagar ell?
L'economia es perd només de mirar-la.
La vida és una equació que dóna zero.
Haurem casa i palau i set poemes més
15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Haurem casa i palau
Ara, que s’acaba l’any,
he de fer nova comanda:
una feina d’estar a casa
sense pressa ni parany.
Si algun dia he de casar,
necessito la pubilla,
que sigui una bona filla
i estalviï en el manar.
Haurem casa i palau,
una sogra assenyada
amb un sogre esmaperdut.
Al dimoni, m’he venut
i, si no demana massa,
dormiré com a Déu plau.
La barca és un neguit
He comprat la nova vela
i li he demanat al vent
que sigui constant, plaent,
per allunyar la tenebra.
La barca és un neguit,
es lleva a trenc d’albada,
com la noto enamorada
d’un veler flairós, altiu.
En els dies de pescar,
com es mostra trafegot
i avancem entre els esculls.
Diria que té mil ulls
i que va cercant la dot
per si toca el casar.
Quatre barques matineres
Un cop s’acaba l’estiu,
el riu ha de perdre mandra,
el viatjar, de nou, li agrada
i, a la mar, cerca el seu niu.
Les aigües, un dia, clares
van agafant el color
mentre davallen i parlen
fins que tot es torna fosc.
Quatre barques matineres
s’atreveixen a pujar
portant robes i viandes.
Vora el riu hi ha quatre lladres
qui voldrien el robar,
però, ben sovint, ho perden.
El regne del dubtar
A la casa de l’enyor,
les pensades alegries
han de cobrar altres vies
quan arribi el meu senyor.
Ell és fet a treballar,
a obtenir bona mesada,
la taula la té parada
amb coberts de plata i or.
Però, en dinar per dinar,
cap plat li dóna fermesa
i es queixa del servei.
Mon senyor no ha remei,
passa la vida sencera
en el regne del dubtar.
He après de l’indecís
He après de l’indecís:
trobar porta a nova escola,
m’agrada la xerinola
fins aplegar a mitja nit.
Haig un treball de constància
que, ben sovint, m’entreté:
comptar mosses del carrer,
ben maques, plenes de gràcia.
Trobo els dilluns ensopits,
els dimarts, malfeiners
i els dimecres, allunyats.
Menjo dolç, peix i salat
i m’apropo, al cap del mes,
entre dubtes i desig.
Em proposo decidir
Em proposo decidir:
Menjar poc i ben pair!
M’agraden les cansalades,
el pollastre i el conill,
en menjaria dues mil
amb les taules ben parades.
Però em comenta el cos
que necessita un camí
i caminar a l’engròs
fins a l’hora de dormir.
De tant en tant, li faig cas
i menjo el que li agrada:
un poc de peix a la brasa
i, de verdura, un cabàs.
Les passes perdudes
Les passes perdudes
no són per a mi,
espero el finir,
la dèria dels dubtes.
Homes pobrissons,
fills de la natura,
el cel ens procura
les nobles raons.
Tot i així, avancem,
per terra ferrenya,
damunt l’espardenya
anem on anem.
Com lloo els déus
quan viatgen a peu.
Riure debades
A cops, us diré,
dolça melangia,
que empeny la follia
si el vici esdevé.
Aprenent de res,
trafegot de mena,
espero eixa eina
que em faci planer.
He vist el silenci
sorgir de les cases
on s’entaforava.
Em va dir la fada
que, el riure debades,
és obra d’un neci.
Poemes curts (XCI)
15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La mossa més jove
de tot el carrer,
quan passo, em mira,
quan me'n vaig també,
algun cop, sospira.
Les hores perdudes
al cap del carrer
porten poques mudes
mentre passa el temps,
enllà, a les altures.
Na Maria demanava,
altre cop, anar a comprar,
la mare no la deixava
puix havia d'esmorzar,
mai l'amor donava gana.
En ser a les cinc,
sento créixer el riu,
xisclen tots els nins
per saber-se vius
i plens de desigs.
El pare pagès
tenia una filla,
era com el vent:
anava i venia,
a saber on és?
No demano
altra feina:
no haver amo,
perdre l'eina,
no haver nyanyo.
Amb tres dents
i dos queixals,
vaig perdent
i menjant mal,
massa vell.
És quan parla
el pare llop
quan demana
un xic de por,
l'encomana.
En el regne
del cargol,
ve la febre
en sortir el sol,
és quan ve el rebre.
Mai la lluna
m'ha de dir
si l'escuma
vol dormir,
anem a una.
Quan el sol
em ve a cridar,
diu la son
que ha de marxar,
com em dol.
Massa hores
al carrer
parlen totes
sense fe,
quasi ploren.
He de demanar
quan arribi el son
que vull viatjar
a un altre món
on ni cal somiar.
El meu somni
ve a la nit,
però un dimoni
escanyolit
el fa borni.
Manta roses
del jardí
són formoses
perquè sí,
parlen totes.
A la cuina
mai hi ha son
i es precisa
la il·lusió,
nit i dia.
Portaria,
en un cabàs,
l'alegria
per si al sac
no hi cabia.
Les roses pugen
fins al fanal,
sembla que muden,
però no cal,
mai són feixugues.
En el regne
de la por,
no hi ha xivarri,
estarà en un altre barri
on es troben els minyons.
Passava el vell tren
per la plana verda,
com xiulava a l'herba
per saber si el vent
vindria de pressa.
Epigrames (XCI)
15 Gener, 2022 06:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.
Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.
Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.
La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.
En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.
El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.
Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.
Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.
Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.
En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.
Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.
Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.
En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.
Na Maria demana
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.
Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran
sense cap vici.
Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.
Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.
Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.
Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.
En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.
Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.
En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.
Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
En el si
del gran corriol,
no hi ha pressa
si fa sol.
Pensaments festius (XCII)
10 Gener, 2022 11:31
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Vendria el cap, però me’n donarien poc.
Si em desperto cansat, ha de ser que he treballat.
Es pot ser fort com un bou i menjar carn?
Aprenc tan prompte que no tinc temps per dubtar.
Em volia ensarronar, però jo era més pobre.
Mai sé perquè faig punta al llapis.
Ja vaig berenar una vegada, ja sé el que és.
Pagaria per a llevar-me abans d’allitar-me.
Faria més festes, però no sabria on desar-les.
Dos anys de festeig, demà coneixeré la núvia.
Guanyo poc i m’enfado menys.
Camino cap al demà, però em costa arribar.
Si ja sou ric, no espereu que us faci cas.
Blat segat, pa guanyat.
Demà mateix, serà un altre dia.
Com dormo menys em donen punts.
La casa de la follia no té portes ni finestres.
Els pardals poden volar, però tenen poca corda.
Demà vull deixar de ser formiga.
Si sóc feliç, quant em costarà?
Estic en un embolic, no sé on posar els diners.
El temps trascola i la pedra s’ha convertit en arena.
I dessota d’un cel blau, qui no espera ser al palau?
Només em desvetllo quan vull dormir.
Al racó de la neciesa, viu la incertesa.
La joia em durà, del cel més enllà.
Una bona solució és menjar el pastís sense cartró.
Aprenent a ser pobre, em vaig tornar ruc.
Treballo en un banc, vull aprendre de fuster.
He vist passar el riu, esperaré que torni.
He aprés a respirar sense demanar permís.
No suporto perdre la raó, em costa molt trobar-la.
Cerco ofici, a poder ser de malfeiner.
El sol demana pluja, vol fer vacances.
Procuro endevinar on sóc cada dos dies.
No sé l’hora, la barca del temps ha encallat.
Va ser: comprar el paraigua i arribar la sequera.
Algun enemic m’ha demanat que pensi.
Estic tan enamorat que ni provo d’aterrar.
Si compro un cavall, em regalen regnes.
Si erro, és que vaig apropant-me a la veritat.
Si m’apropo a la veritat, m’escurçaran el nas?
Estimo els cactus, però no els acarono.
Era tan feliç que havia de pagar dues vegades.
Com era tan treballador li van prendre les eines.
No haig més gana de la que em mereixo.
Pobre, sense ofici, estalviarà de dormir.
Pensar, crea dependència?
Encara recordo un dia que vaig feinejar.
No féu servir bitllets de paper, ixen volant.
Ja puc festejar, fa quaranta anys que practico.
Cerco feina on faci poca falta.
Ofereixo amo en bon estat, facilitats de pagament.
Proveu de pensar sense fer massa soroll.
He manllevat diners, no em facis dir quants.
Pensaments festius (XCI)
10 Gener, 2022 11:29
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si em perdo sovint, qui sap on sóc?
Quan surto d’un dubte, quasi volo.
Menjo enciam per a entendre els caragols.
Mai li pregunteu al ruc si la sínia li agrada.
Ploraria si digués que ha perdut tot l’interès.
Sense platja ni enrenou, cerco ombra sota el sol.
Vaig fent-me ric, però, encara, no tinc diners.
He aconseguit les lletres, em falta ordenar-les.
Aprenent sense saber i esperant un xic de fe.
Una rosa, en el jardí, demanava el mes d’abril.
No he aconseguit cap amo que es posi al meu lloc.
He optat per no pensar abans de la nit.
A cap formiga se li acut fer vacances a l’agost.
L’arbre plorava, no volia que el portés a casa.
He provat de fer un meló i no me n’he sortit.
He perdut les ganes en una capsa de sorpreses.
Com els diners no m’estimen, no empatitzo.
M’he llevat d’hora, el llit volia foragitar-me.
Ja haig casa, però vull saber on posar-me.
Si perdo la fe, de segur que algú la troba.
Pobre sense ofici, fa de mal entendre.
Si no entenc el món, me’n portaran un altre?
Haig tanta feina que faig setmanes de nou dies.
Era tan ric que no necessitava armaris.
I, parlant amb el meu gos, endevino que no és tot.
Són els rics i els menestrals qui es queixen del seu mal.
Pensar massa no és imprescindible.
És difícil trobar un ric prou atipat.
Haig la sort de no ser assenyat.
Fa deu anys que trio dia per a festejar.
Proveu de pensar sense fer servir el cap.
He demanat sis plats, cinc estaven buits.
Si aprens, t’escurcen els dies.
Treballaria més si trobés la feina.
Estic estudiant per a no fer nosa.
Cerco bon sou, a poder ser a l’ombra.
Si aplego a pobre, què em demanaran?
He canviat de núvia, però no en sóc sabedor.
M’han tancat l’aigua, per a què la deuen voler?
El primer èxit el reservo per a més endavant.
He demanat un cotxe als Reis, me l’han donat de corda.
Si poso fesols a l’olla, no s’escaparan?
Dues ratlles es poden considerar una novel·la?
Saltant de dubte a dubte, he aplegat a la ignorància.
Passejant, amb el cavall, acostumo a fer el ruc.
Porto hores al primer plat, algú l’ha clavat a la taula.
Els faré favors de sis del vespre a les divuit hores.
Els braus menys perillosos han de ser els caragols.
Renunciant al bé, procuraré fugir del mal.
Haig pocs amics i menys coneguts.
No sóc amic dels diners, per això me’ls gasto.
M’agrada ser català els dies parells.
On s’ha vist un dia de jubilació sense somriures!
Més de dues ampolles d’aigua al dia, es pot considerar vici?
Si em canso de no fer res, com deu ser treballar?
No sé com milloraré, però ho tinc present.
Si sóc formiga, podré triar la mida del gra?
Per a viatjar, només falta tancar els ulls.
L’altra vegada, vull el cap menys lluny dels peus.
Pensaments divins (LXXVII)
10 Gener, 2022 11:26
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
A l’escola dels profetes, no hi ha mestre.
Jesús li proposa al Pare una crucifixió virtual.
Si Déu proposa misteris, hauria de deixar la clau.
Seria apòstol si m’ensenyés a caminar pel damunt de l’aigua.
És decebedor haver un dimoni amic.
La Verge ho té complicat per a trobar substituta.
He aconseguit la gràcia, ara, on la deso.
Al cel, els rellotgers estan a l’atur.
En el regne diví, ningú pot apagar el llum.
Mai he entès perquè no vull anar al cel.
Moisès, tip d’aigua, va decidir morir al desert.
Porto tres setmanes al cel i encara no han tocat a missa.
Vull fer de dimoni un parell de cops a l’any.
Estic trist, sóc un pecador en hores baixes.
Déu ofereix el seu Fill, què ens devia deure?
Si s’acaben els homes, a qui temptaran?
Si vull tenir fe, qui en ven?
El sermó va estar bé, però em despertà tard.
Només faig miracles sense càrrega tributària.
Quan Déu creà l’home, segurament estava cansat.
He canviat de déu, aquest fa més regals.
Si moro amb pecat, me’l deixaran emportar.
Si Satanàs vol que pequi, que es disfressi de poncella.
A l’infern dels rics, la temperatura és regulable.
Jesús va rebre els Reis, però no li van portar joguines.
Seria déu, però no m’agrada fer favors.
Déu posà dies i nits, Satanàs es quedà les nits.
Cerco un llibre d’instruccions per a fer miracles.
He perdut la il·lusió de pecar.
No aplegaré a déu, he suspès la religió.
Per a aprendre a ser déu, cal sortir del temps.
Per a entrar al cel, he de demanar hora?
Normalment, haig por de Déu perquè no el veig.
Ara, resulta que Satanàs es nega a feinejar.
Necessito quinze profetes per a fer una travessa.
Déu està trist, està perdent les enquestes.
Doneu-los diners, no caldrà fer tants miracles.
Satanàs renega de Déu, no li deixa posar plaques solars.
Suposo que Jesús va posar massa deures.
Acostumo a confessar-me abans de pecar.
He hagut de comprar un manual de l’infern.
Porto un dia; avui, m’he oblidat de pecar.
Jesús va anar al desert, potser buscava un Rei Mag.
Judes confiava que Jesús s’escapolís.
He parlat de la glòria, però no saben on viu.
Al cel, hi ha port, de segur que hi haurà vaixells.
Visc a l’infern, per a pagar menys.
De la vida eterna, quina part puc abreujar?
Si el llop va al cel, qui empaitarà les ovelles?
Si aprenc, serà un miracle.
Estic trist, m’ha tocat l’infern dels miserables.
De cada tres déus, un no m’escolta.
El curset de profetes s’ha ajornat per manca de misteris.
Sant Pere només obrirà el cel els dies parells.
No vull fer de dimoni, no donen beines per a les banyes.
Porto sis minuts de sant i ja començo a renegar.
Cansat de fer miracles, he retornat la gràcia.
Em sap greu dir-ho, però Jesús no és enlloc.
Si heu de pecar, poseu-vos el casc.
Pensaments divins (LXXVI)
10 Gener, 2022 11:23
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Satanàs vol un infern més sostenible.
He fet tres pecats, però els he endreçat bé.
Ara, resulta que Moisès no portava brúixola.
A les cues del cel, hi ha dolços i mel.
He trobat la fe, però no l’entenc.
Satanàs diu que no he après a pecar.
Déu conversa amb la mar per si hi ha un nou diluvi.
Compraré dues banyes per si vaig a l’infern.
Enyoro del cel: les classes de puntaires.
Jesús diu que només predicarà als muts.
Porto cinc miracles, però encara no he dinat.
Seré sant si em posen un bon sostre.
Déu no vol més feina els dies festius.
No he vist monedes amb la cara de Jesús.
Per a ser déu, cal entendre les misèries humanes.
No plou tant perquè sant Pere s’ha fet vell.
Jesús només havia un vestit, la Mare és una altra cosa.
En Jesús era amic dels romans, la creu era més bona.
Per a ser déu, cal passar per la creu?
Demà no plourà, sant Pere està pescant.
Suposo que Déu dorm, no el desperteu.
Satanàs va fer cap a l’infern per fredolic.
Avui, a Déu, ja no li cal fer miracles.
Judes no coneixia ni a Jesús ni al seu poble.
Déu només salvarà els dormilegues.
Déu traurà els salvadors del món.
Satanàs ha demanat una bestreta.
He anat, amb sant Pere, a comprar una xarxa.
En entrar al cel, deixeu les males intencions a la consigna.
Vaig anar a l’infern per a no coincidir amb la senyora.
Si aplego a sant, quantes hores he d’estar dempeus?
Quedaria amb Déu, però no té rellotge.
Si vaig al cel, quant val el lloguer d’un apartament?
Una mica més de gràcia, si us plau!
Per fi, he aconseguit fer un pecat nou!
Si em porteu al cel, no vull presses!
Voldria condemnar-me sense recança.
Satanàs demana pecadors més enrotllats.
Tres sants volen deixar el càrrec.
Satanàs canviarà un menú de carn per cigrons.
Volia entrar a l’infern, però hi ha massa cua.
Si pregueu molt, igual creixeu un pam.
De moment, em fallen els miracles de cecs.
No arribarà a sant, només quequeja.
Si us lleveu d’hora, veureu el canvi de guàrdia celestial.
Satanàs vol una quaresma de quaranta hores.
Jesús ha demanat cola d’impacte per a la creu.
Queden suprimides les classes de tango al cel.
Convidaria a sant Pere a sopar si el peix no fóra tan car.
Déu està sol, només té esperit.
Mai sabré si Judes era intel·ligent.
No entenc perquè van acabar amb pa i vi el darrer sopar.
Si Jesús va morir mig despullat, perquè hem de dur vestit.
Suposo que va ser Déu qui proposà dies de vint-i-quatre hores.
Envejaria a Déu si no tingués deures.
Déu és molt feiner, mai va fer nit en tota la Terra.
En quina religió hi ha menys profetes?
Si penso menys, em donaran més fe?
Pensaments educatius (LXVIII)
10 Gener, 2022 11:14
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Com seria el sol si vingués un dia a aprendre?
Els nens a classe i els àngels de la guarda al pati.
He posat el solucionari, demà ja faré les preguntes.
De moment, sóc l’únic que respon les qüestions.
Aprendre un poc, ha de ser un problema de càlcul.
Cap llibre deixa de ser una teranyina.
He canviat la fonètica per un garbuix de sons.
Cap flor vol aprendre a ser un casa.
Pensa el que vulguis, però no oblides escriure-ho.
Volen saber més que jo per despit.
Els nombres cardinals no haurien de tenir punts.
Una classe és un vaixell poc adaptat a les tempestes.
Em pregunto si el vent aprèn més que els alumnes.
De moment, tenen la voluntat segrestada.
Una classe sense dubtes no pot anar enlloc.
Heu de saber que cap animal acceptaria un test d’intel·ligència.
Desconec si la a és una vocal o un apartat.
Fa sis anys que va a l’escola, ja coneix la porta.
Va ser eixir del dubte i caure a la indiferència.
Haig llapis i paper, ara, cercaré la pensa.
Els dono la solució i avancem cap a enlloc.
Els he donat tres camins i una drecera.
He demanat als Reis alumnes menys feixucs.
He deixat activitats d’adaptació
i n’he posat de més senzilles.
Anem a poc a poc i quasi els segueixo.
Dubten tant que obliden el respirar.
Aprendre sense saber i procurar no perdre’s massa.
Procureu posar les pedres més arrodonides.
Suposo que aprendre massa ha de ser dolent.
Solen encertar els dies que erraré.
Avui, només faré examen visual.
Si miren, aprofitaré per parlar.
Ja llegeixen i respiren tot d’una.
He decidit només fer servir la be baixa.
Mai els puc ensenyar el significat de sopar.
He aconseguit la disciplina: Ara, em critiquen d’un en un!
He aprés a no dir res fent servir poques paraules.
Ara, passem més por que gana.
He arribat a dir-me que no m’entenen.
Procuro evitar que pensin el mateix dia.
Coneixen les vocals, quasi m’han deixat enrere.
Sabrien més si portessin un sarró per als dubtes.
Un bé petit s’ha d’escriure en be baixa.
Els faré seure, he portat un farcell de cordills.
He posat deures, però tardaré en trobar-los.
Han descobert que, per a ser rei, no fa falta ser una carta.
Un de tots, llença papers, els altres se’ls deuen menjar.
Per a parlar amb el pares, necessito un reguitzell de compliments.
Han trobat un dubte, haurem de fer nit.
Si no escolten, m’estalvio mentir.
Estic cercant la raó dessota d’una pedra.
Insisteixo, la lliçó era suportable.
Han arribat els nous llibres, em caldrà presentar-los.
Poseu la resposta, ja cercaré una pregunta.
Els vaig preparar un dubte, fa un mes que no vénen.
Ja saben tres idiomes, o dos, o un, o cap.
Els faig treure la llengua per a saber si porten vocals.
N’he trobat un de llest, l’he enviat a dormir.