Em pregunta i set poemes més

15 Juliol, 2024 21:47
Publicat per jjroca, Poemes

Em pregunta


Em pregunta, innocent,

una gràcil papallona:

Per què aquest vent esperona

i accelera el moviment?

És el fruit de la calor

el tenir furtiu tot l’aire,

com vaig perdent dolça flaire

qui s’endinsa a les flors.

Mentider immaculat

acaba donant mil tombs

abans d’aplegar al desert.

Allí, l’espera el poder

reeixir dels mons pregons

i gaudir d’un temps emprat.


Ara, va per la corrua


Molta gana i poca son

amb febleses amanides,

va tenir dues amigues

just abans de la calor.

Com va perdre la il·lusió;

ara, va per la corrua,

s’ha tornat un xic poruga

i s’allita en un racó.

Quan aplega a l’albada

comencen, de nou, els crits;

fruits de la poca paciència.

Cal fer-li la reverència

a un soldat prou eixerit

de qui està enamorada.


La resta ja la sabeu


Na Mariona, del meu cor,

prou m’estima, però poc.

Es lleva de bon matí

per a triar nou vestit;

en un somni, de mitja nit,

va casar-se amb un home ric.

Però, en el greu despertar,

només trobarà la casa

d’un desvalgut pretendent.

No cal dir com és la gent

qui ofereix la davallada

a un regne de mal portar.

La resta ja la sabeu:

Algú portarà la creu!


Sota un fanal apagat


A les dolces nits d’estiu,

comencen les tombarelles;

dessota de les estrelles,

qui no sospira i se’n riu?

Les parelles, al cantó,

sota un fanal apagat,

els sospirs d’enamorat

van encetant il·lusió.

Diria que la disbauxa

es vesteix de disbarat

i, amb les ganes, ensopega.

Ella porta la fermesa

i comenta que el casat

ha de conquerir la pausa.


Diria que he perdut


Sense pena, diu la gent

que he perdut l’enteniment.

Amb un riure triomfador,

m’adreçà a la batalla,

vaig tornar com un canalla

amb perfil de perdedor.

La fortuna que he guanyat

és tan parca i lleugera,

tan pobrissona i planera

que afebleix el meu estat.

Diria que he perdut

aquelles ganes de riure,

la pausa la puc descriure

amb cent paraules de mut.


Al capvespre, està cansat


És l’amic sol, quan s’allunya,

qui es mostra ben enfadat,

la raó ningú la sap,

potser l’entengui la lluna.

Estrelles de tota mena

ens venen a visitar;

no porten ni arracades

ni faldilles de mudar.

És l’amic sol qui es queixa

quan ha ganes de jugar

i ningú li fa la part.

Al capvespre, està cansat

i demana per a anar

a un palau sense cap reixa.


Sento el clam


Entre bruixes, sento el clam:

Maleït sigui sant Joan!

Com ens porta a la foguera

sense les ganes d’anar;

els homes hauran d’estar

tots tancats a casa seva.

Però hi ha malastrugança,

és el fet de prendre’n part;

quatre amigues han deixat

la saviesa en una plaça.

La foguera com s’encén

mentre la tenebra es perd,

pensarós està en Llucifer

i Satanàs gens content.


Dorm encara


Porten males intencions

els nou mossos de la plaça;

quatre gats feien estada,

com grimpen els pobrissons.

Entre corrues, rialles

i passant-se el negre vi,

n’hi ha un qui fa patir,

ha de ser a les acaballes.

Entre tres, me l’han portat

fins al portal de sa casa;

l’han deixat prou recolzat.

La mare fa mala cara

quan descobreix l’entrellat:

Tot un dia i dorm encara!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El monstre de la sort i set poemes més

08 Juliol, 2024 05:31
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre de la sort


El monstre de la sort

no demana saviesa

ni haver la mà estesa

per a rebre la por.

Ell va per uns camins

reservats als herois,

són macos i alegrois,

sense massa veïns.

El monstre de la sort,

poc sovint, em mareja

oferint-me bondats.

Uns fets entremaliats

fan esclatar revenja

en el dedins del cor.


Ensinistrat en penses


Talment, com us diré:

Prenc la poca moneda

per a pagar el cafè!

Ensinistrat en penses,

avanço, cap avall,

per estrets carrerons.

Perdudes il·lusions

van acabar en estralls

d’unes vanes promeses.

No sé com acomiado

els meus amics fantasmes

quan prego mil desitjos,

és quan llavors trepitjo

les contrades llunyanes.


Perdut per la il·lusió


Perdut per la il·lusió,

de vida poc ferrenya,

demano una espardenya

que no porti dolor.

Anar, sense cap pressa,

per nobles caminois;

albirar com soc noi

de parca jovenesa.

Perdut per la il·lusió,

el meu castell demano

per poder sojornar.

Quan no puc treballar,

em queixo a nostramo

per veure si haig sort.


Pobret, el pobre rei


Pobret, el pobre rei

qui no haurà princesa,

l’hereu és una festa

qui no respecta llei.

Els dies seran llargs,

les nits ben tenebroses;

han arribat les noses

d’aquells monstres d’abans.

Pobret, el pobre rei

qui va perdent imperi

i ganes de somiar.

Com no se’n pot anar,

demana l’encanteri

de jaure a l’herbei.


El somnis misteriosos


Parlant, amb el meu gos,

de llargues privacions,

li he dit que ha de ser bo:

haver silenci i clos.

El passeig del matí

ni espera gosadia,

ha de dur una guspira

de pensa sense dir.

El dinar de sis mossos

és senzill de comprendre

i digestió lleugera.

Després, vindrà la resta

on s’acaben d’entendre

els somnis misteriosos.


Sortosament


Sortosament,

el tren de la ignorància

avança cap a França

per a trobar la gent.

Allí, s’extén

per patis i terrats

on els bocabadats

demanen homes vers.

Perquè aquí

el tren no fa aturades

ni necessita més.

Fem el pagès

en lloc de fer pensades

per a saber eixir.


Compraré panses


Em plau la nit

més llarga, més lleugera

quan, dolça, espera

ni duu enemic.

Romandré sol

en tranquil llogaret,

passar discret,

emprendre el vol.

Per a ser feliç,

porto diners

a les butxaques.

Compraré panses

per si em plau saber

on rau el paradís.


Potser demà


En mon jardí,

hi ha tantes primaveres

que les abelles

viuen allí.

Haig manta llocs

on fer d’hostatge,

sense equipatge,

amb poques pors.

Mon paradís

és tan a la vora

que ni cal viatjar.

Potser demà,

hauré la mà més tova

i seré a l’occís.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Endevineu, si cal i set poemes més

01 Juliol, 2024 04:48
Publicat per jjroca, Poemes

Endevineu, si cal


Endevineu, si cal,

com he trobat fortuna

tot i mirant la lluna

sense fer-li cap mal.

No jugo per no perdre

les nobles intencions,

només vull moments bons

per gaudir del meu regne.

Quatre retalls de palla

per poder fer un mos

i encetar nou somni.

He demanat que torni

per si borda aquell gos

qui espanta la canalla.


L’amor és venturer


Com la mossa em demanava

puix volia anar a ballar,

un menestral la cercava,

li deia: M’he de casar!

Ben d’hora, al dematí,

ja la tinc al davant de casa,

em convida a festa grassa;

de ben poc, he de gaudir.

El ball comença a la nit,

ni puc fer la migdiada

puix hem de ser els primers.

Com l’amic és venturer,

arriba, va i quan passa

ens deixa ben afeblits.


La saviesa l’he deixat


De segur que he de morir

un mal dia per a viure;

les pors no les sé descriure,

però gosen venir amb mi.

És un fet ben natural,

deixar el cos per a sempre;

és luxe que em sé permetre

i no costa cap cabdal.

Si haig un dia de sort,

em duran al cementiri

prou seriós i ben mudat.

La saviesa l’he deixat

a la voreta d’un ciri

qui s’ajup a poc a poc.


Ombres emprades


I com m’han deixat manar,

hauré crescut més d’un pam;

avui, no toca l’enciam,

bona menja he d’endrapar.

Em llevaré, si em plau,

vora l’hora del migdia,

hauré la feina amanida

per deixar-la on s’escau.

Amb quaranta botifarres,

he de fer bon esmorzar

i encetar tan joiós dia.

He oblidat qui malfia

i es deixa arrabassar

per poques ombres emprades.


Enceto nou plorar


Els savis saberuts,

cansats de fer negocis,

em demanaran que torni

per a mostrar-me eixut.

Sent pobre i malparlat,

no albiro meravelles;

estimo les estrelles,

menteixo per l’emprat.

Com poc he de guanyar,

m’ensinistro a les cartes

per a guarnir-me d’or.

Així, a poc a poc,

perdent abric i sabates,

enceto nou plorar.


A l’hora de la feina


Pensar per a no ser:

Portador dels neulers!

Procuro estar dormint

a l’hora de la feina,

no em va bé cap eina,

les ganes no les tinc.

Sent pobre i matusser,

no em lloguen quasi mai;

al bosc, haig un espai:

estimat i proper.

Carrer de melangies

em porta al desencís;

si el treball és precís,

doneu-me bones mides.


He fet la nova vida


He de cercar enemic

per poder anar al cel,

el vull de mató i mel,

mig guerxo, mig gepic.

L’empaitaré al dematí,

si puc, fins al migdia,

he fet la nova vida

per si vol ser el mesquí.

Com anirem tots dos

a cercar l’encanteri

de les noves intencions.

Demano els moments bons

per si aplega el misteri

d’oferir-li un redós.


Cansat de no fer res


Cansat de no fer res

com esbrino, encara,

trobar enamorada

qui no vulgui saber.

Secrets de la ignorància,

els hauré ben guardat;

soc poruc sense esclat,

guerrer sense constància.

Cansat de no fer res,

amb la penso ensopego,

em guanya prou sovint.

Manta anys els que tinc

per a saber que espero

trobar,d’esma, mon cel.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Hi ha una mosca i set poemes més

22 Juny, 2024 05:34
Publicat per jjroca, Poemes

Hi ha una mosca


A la classe, hi ha una mosca

amb cara de pocs amics;

són les nou, entren els nins,

algun d’ells, serà un tanoca.

I la mosca com deleix

tot esperant esmorzar,

fa dos hores que no n’hi ha

i vol fer el compte net.

Amb el retall d’una poma

o un regalim de sucre,

s’acostaria al gran cel.

Sense dolç i sense mel

es possible que no cure

i, a la nit, deixi l’escola.


La rosa


I la rosa com es lleva

amb pensament dissortat,

ha vingut l’enamorat

qui vol regalar a la promesa.

Ella demana l’abella

per continuar la nissaga;

massa dubtes sense gana

i albirant la nova festa.

La rosa voldria, ara,

acabar en el paradís

on s’acaben els desitjos.

Un cop lluny de compromisos,

mai ha de deixar aquell encís

de sentir-se estimada.


He demanat a sant Pere


He demanat a sant Pere

que ens porti un ruixat;

com està tan enfeinat,

no sé quan em podrà rebre.

Prou sovint, nova resposta

és en forma de gran doll;

aigua nova fins al coll

o arriba a la boca.

He demanat a sant Pere

que em digui com és el cel

per si m’abelleix anar.

Si no m’escolta demà,

aniré omplint la fel

amb desig dolent i negre.


Perduts els pidolaires


Al regne de les flors,

he de portar l’abella,

tan polida, tan neta,

tan buida de colors.

Han d’estimar-la totes

anant amunt i avall;

sense pausa ni estrall,

enceten les revoltes.

Al regne de les flors,

és del tot complaent

endevinar les flaires.

Perduts els pidolaires,

la joia es va refent

quan s’enceta nou goig.


Com, del tot, inapetent


Com, del tot, inapetent

em desplaço pel corriol,

cap vençut, s’allunya el sol

ben mancat de sentiment.

La meva pensa infinita

com, a cops, em fa glatir,

he callat per a no dir

car de pobre és qui no pica.

Com, del tot, inapetent

menjo patata i carbassa

sense obrir massa els ulls.

No miro quan tu reculls

aquesta gràcia tardana

qui no oblida si la veus.


En la remor del bosc


Sento, en la remor del bosc,

com s’enlaira una parpella;

ha de ser d’aquella ovella

qui albira on és el llop.

Massa pobres per tenir

aquella minsa fortuna

qui es queixa, inoportuna

d’aquell goig empetitit.

Sento, en la remor del bosc,

nova queixa de la fulla

qui demana haver el verd.

Si aplega un xic de fred,

la fada es farà poruga

perquè ha venut la sort.


Oblidar tot el fosc


El fet d’ésser feliç

i oblidar la pressa,

em porta a la conversa

amb un dimoni amic.

Cansat dels preats déus,

qui em porten a la glòria,

demano vella història

dels joiosos ateus.

Perdut en el gran bosc

on m’alliten les fades

en llit de verd herbei.

El fet de ser nou rei

em porta a les pensades

d’oblidar tot el fosc.


Només són quatre pins


Un rajolí de vi

per a restar despert,

vull retrobar mon verd

en prades i camí.

A prop de vella font,

sento la cantarella

de l’aigua quan sesteja

en arribar al meu bosc.

Només són quatre pins

qui estimen la conversa

amb la propera brisa.

No empaito cap camisa

ni allunyar-me, de pressa,

dels enfeinats veïns.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Haig la fal·lera i set poemes més

14 Juny, 2024 09:40
Publicat per jjroca, Poemes

Haig la fal·lera


Prou sovint, haig la fal·lera

d’ésser dolça tomatera.

He de viure enmig de l’hort

entre albergínia i pebrot.

En llevar-me, pel matí,

he d’emprendre la saviesa,

donar fruit és la promesa

i, sinó, pobret de mi.

Quan ja he guarit el pom

i el color roig és ben viu,

com li demano a l’estiu

que trafegui com tothom.

Poc després, vindrà el mercat

i, algú, ho posarà al plat.


És va buidant la bassa


Prou ben a prop de la mar,

he vist a la poncelleta,

és maca, polida, neta;

de segur que no em fa cas.

Li he comprat boniques flors

de preats i variats colors.

Com ella passa i se’n riu

quan, de sobte, ve l’estiu.

Prou a prop de la mar,

he trobat a la mestressa;

avui, passa, porta pressa

i ningú l’ha d’esguardar.

Un núvol el cel traspassa

i es va buidant la bassa.


Cansat i sense atuell


Cansat i sense atuell,

passejo per la plana;

el cap com es desgrana

per aquest somni vell.

Si fora bon pagès,

hauria una promesa,

ben alta, trobant terra

amb treball poc entès.

Però no haig ni bona falç

ni aixada ni corbella

per tal de feinejar.

Com m’agradaria anar

allí on hi ha l’esquella

malgrat guanyar dos rals.


Com soc tan passerell


Si voleu, hauré de ser

mariner sense barca

que el capvespre entrebanca

quan enfila el carrer.

Segrestador de somnis,

versat en aldarulls,

vaig feinejar en els trulls

fins que aplegà el dimoni.

Avui, com cada dia,

em poso a demanar

per a emplenar el ventrell.

Com soc tan passerell,

confio que el demà

em porti nova vida.


Com em plora


El meu amic dimoni

renega del present

i espera altre futur.

Ho té més bé fotut

i haurà de perdre fe

a mans de sant Antoni.

Diria que ha baixat,

a l’escala del regne,

per no fer disbarat.

Li he demanat que espere,

entre un ramat d’ovelles,

sense somiar al capvespre.

Mireu-lo com em plora,

temptar, poc que li prova.


Faran nova troballa

 

La mare de les pors:

Ésser la Ventafocs!.

Anar, per estreta via,

farcint somnis lleugers,

viure sense diners

i creure de seguida.

Som a l’enmig del bosc

on manen els poderosos,

amb casa, fortuna, gossos

manta plantes plenes d’or.

I van per la contalla

amable del burgès,

però, un cop al mes,

faran nova troballa.


Perdo el cap


Tot planyent per no ser ric

ni em miro el melic.

A l’albada, ve el lliurar-se

d’aquest llit tot fet de palla,

hauria poca canalla

si menjar pogués amb quatre.

A la classe, ja se sap;

els pobres van endavant,

però esdevé la fam

i no aplega cap miracle.

De foteses, un grapat,

una lluita sense remei;

no he trobat el gran servei

i, de sobte, perdo el cap.


Fins a l’hora de sopar


A la plaça de la font:

una mossa, tres poncelles;

dues hores fent tombarelles

uns mossos amb molta son.

A les cases, enllestien;

disposades a casar,

criaran les noves vides

darrere de l’infantar.

A la plaça de la font,

com se senten les campanes:

unes noves, altres badades,

com s’afanyen en llençar sons.

Després vindrà el ballar

fins a l’hora de sopar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Maleïdes les converses i set poemes més

06 Juny, 2024 06:47
Publicat per jjroca, Poemes

Maleïdes les converses


Maleïdes les converses

dels sabuts homes de bé,

he deixat d’anar al cafè

on només resten promeses.

Allí, aprenen, endevinen

per on podrà eixir el sol;

són les penses d’un mussol

tot envoltat de boirines.

Com, la feina principal,

l’enceto ran del llit,

m’allito a hora primera.

No preciso mainadera

per a saber com estic

puix em queixo sense mal.


Les fulles van cantant


En el racó precís,

on rau ma incertesa,

heu de trobar promesa

d’anar al paradís.

És en mon bosc proper

on els vells arbres parlen,

potser massa que saben

d’estima i de voler.

Allí, on hi ha la deu,

acceptaré la joia

de raure el gran instant.

Les fulles van cantant

i passa, ben cofoia,

la més jove guineu.


És així com ha de ser


Com no haig res més a dir,

m’entaforo en el silenci;

és, diríem, el temps previ

qui ens vol portar el glatir.

Les aventures perdudes,

les més agres condicions;

poso en capses de cartrons,

en tinc de massa mesures.

La distància del saber,

aquella ignorància eterna

qui ens porta als rierols.

Ben perduts, els protocols

són invadits de misèria;

és així com ha de ser.


Presoner


Presoner dels meus vells somnis,

li he contat al matalàs;

és, diríem bordegas,

però m’espanta el dimoni.

Sense vici ni fortuna,

passo dies, acaba el mes;

faig els comptes de pagès:

Tres i quatre en seran una!

Presoner de melangies,

cullo roses del roser

per a una rosa galana.

Em mira com amb desgana

perquè ella ha de ser:

La més maca de les riques!


Al capdamunt de la barca


Us comento, de passada,

com l’amor no em convé,

m’agrada ser mariner

al capdamunt de la barca.

Allí, em gronxo a les ones

i proclamo ma virior;

haig un vici de pastor:

Renegar quan soc a soles!

I el desig de viatjar,

cada dia, ve a la ment

per portar-me a d’altres llocs.

De doblers, en tinc ben pocs;

però ampolles d’aiguardent

no me les puc acabar.


Porteu-me el far


Porteu-me, de nou, el far

quan el llum sigui reeixit,

allí, m’espera la nit

per a veure-ho tot més clar.

És el far el sentinella

qui no es cansa de tombar,

parla, amb la mar, quan es queixa

perquè barques no n’hi ha.

Porteu-me, de nou, el far

per a refer els vells somnis

i cridar els mariners.

Cap ni un, em son propers;

puix comenten els dimonis

que és l’hora de marxar.


Una mosca tafanera


Una mosca tafanera,

en eixir del fumeral,

comenta que el vent de dalt

l’haurà deixat sense treva.

Allí, dormia lleugera

en el resguard de l’hivern

amb un fum flairós, plaent,

d’una branca d’olivera.

Però la vida és prou agra

i es va acostant l’estiu,

com enyora aquell caliu

de la foguera galana.

Tot i això, què ha de fer

quan s’acaba aquest plaer?


La foscor del cel


Al damunt d’on tinc el cap,

noto la foscor del cel,

menjaria pa amb mel,

cada vespre, en ser prou tard.

Però a mans del meu senyor,

la pensa com he perdut;

soc un pobre prou begut

qui demana ser maldestre.

La feina la deixo anar

per als rics i venturers

qui volen dominar el món.

De vegades, al segon;

voldria arribar a ser

un núvol per a viatjar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Esperit murri i set poemes més

01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca, Poemes

Esperit murri


Un dimoni entremaliat

em va dir una vegada:

El mentir poc que m'agrada

quan, a algú, han condemnat!

És un esperit murri

qui demana ser a l’infern,

però l’esperit es perd

ni demana que el curi.

Amb poquetes queixalades,

diria que vol tornar

a endrapar un plat i mig.

El jornal el tindrà fix,

però no sap treballar

ni es queixa prou debades.


Donaran pau i fortuna


El sol comenta a la lluna:

Aquest vespre, em vull quedar!;

ella respon, insegura:

Ja ho faràs, potser, demà!

Mes el sol està cansat

de trafegar cada dia,

diu que ha llarga agonia

i ningú li fa costat.

El sol demana, a la lluna,

una casa on sojornar;

donaran pau i fortuna,

quatre àngels dalt del cel.

Per a mi, no vull ser el vell

si he de guanyar una engruna.


La poncella cura


Poseu més núvols al cel

puix hi ha demanda de pluja,

estic recercant la fulla

on va pujant un anhel.

La pluja de mitja tarda

és una feta pregona,

deixeu-me el món una estona

per si guanyar, un dia, agrada.

Els núvols passen volant

i la pluja és encetada;

quan la mullada s’acaba,

li comento a la rosada;

però ella resta muda,

no té eines ni té casa.


Pelat de fred


He canviat el matalàs,

n’he demanat un de llana,

gran, feixuc, amb bona cara

per si parlen d’un xic gras.

La proposta és temptadora

per a guanyar molts diners

i eixir d’aquest mal pas.

En el poble del costat,

hi ha un dimoni qui sap

avançar pel camí estret.

Em comenta en Josep

qui, de nou, el portarà

per si aplega el tarannà

i em veu plegat de fred.


On han quedat els homes?


De pobres decebuts,

en porto el sarró ple;

com fan el que convé:

viatgen per l’obscur.

Nosaltres, els herois,

havem la panxa plena,

vèiem la gran lluerna

allí on s’acaba el moll.

Les barques malfeineres,

tipes de navegar,

s’adormen mentre gronxen.

On ha quedat els homes

qui esperen el somiar

quan s’acaba el no fer?


Viatjo a l’encanteri


Si fora missatger

del gran secret de viure,

deixaria l’escriure

al damunt del paper.

Oblido les mancances,

les lluites fraternals;

assegut als de dalts,

les tardes són galanes.

El meu amic dimoni,

un savi saberut,

viatja a l’encanteri.

Com s’ha tornat més tebi,

demana sols un ruc

i conèixer a sant Antoni.


El treballar


Poseu més llenya al foc

puix he comprat sardina

d’aquella dolça i fina

que es menja a poc a poc.

Una llesca gran de pa,

una tomata encisera

i una ceba que es recrema

perquè no se’n pot anar.

Amb un bon porró de vi

i el goig de l’allioli,

qui no demana esmorzar?

Ara, bé; el treballar

que se’n vagi i no torni

puix ben poc l’he d’enyorar.


A la pau del cementiri


A la pau del cementiri,

he estat fent meravelles;

he comptat milers d’estrelles,

és malaguanyat ofici.

Com la nit era serena

i frisava un vent fluixet,

m’he sentit com homenet

qui trobà dolça promesa.

A la pau del cementiri,

no poseu massa enrenou

puix no us vagarà la pena.

Allí, quiet, sento com brega

un pagès qui vol un sou;

ha de ser que té molt vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Si endevineu i set poemes més

29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca, Poemes

Si endevineu


Suposo que sabeu,

volguda ànima trista,

que no haig ni camisa

ni la gràcia de l’hereu.

Com passo trencacolls

viatjant per un camí,

és el dolent destí

qui em vol posar en un toll.

Amb les amargues hores,

m’he fet un embolic

d’on no puc deslliurar-me.

Si endevineu queixar-me

amb crit escanyolit,

deixeu-me plorar a soles.


Rostre somrient


A la il·lusió primera,

poseu-li enrenou;

vull sopes amb un ou,

amb bon plat i cullera.

Un rajolí de vi

eixint del gran porró;

no he trobat res millor

per a acabar el matí.

Després, un bon seient

darrere la cortina

per si venen les mosques.

Les gràcies, les haig totes

i enceto la boirina

amb rostre somrient.


Volen les melangies


En el palau reial,

sojornen les poncelles;

són maques totes elles,

en saben de ballar.

Allí, els dies passen

mentre ragen les fonts;

es despullen els oms

i s’escurcen les tardes.

Puix, quan vindrà el fred,

com s’ompliran estances

de belles melodies.

Volen les melangies

i fugen les lloances

quan s’enceta l’hivern.


Allí, parlen de collites


A la casa del pagès,

cal somiar almenys un mes.

Allí, parlen de collites,

de pastures i aviram;

faran festes no sé quan

i pujaran a l’ermita.

Si parlem de festejar,

diríem que hi ha pubilla;

prompte, s'haurà de casar,

l’aixovar ja té la mida.

A la casa del pagès,

han tocat les set i quart,

el mul està preparat;

de palla, el sac és ple.


Ben begut, penso millor


Si he perdut l’enteniment,

de segur que se n’ha anat,

soc un vell desventurat,

mig captaire, mig conscient.

Quan em llevo pel matí,

veig com s’enceten els dubtes,

voldria haver més sucre

i una ampolla d’aiguardent.

Ben begut, penso millor

i la dona se n’adona

tot i fent-me mala cara.

Com la queixa prou li agrada,

ben sovint, passa l’estona

maleïnt amb gran virior.


Un dimoni novell


Estudiant per a ser ric,

he perdut aquest ofici;

m’he posat al sacrifici

de confiar amb el sentit.

Ser pobre, m’estarà bé,

per a no haver ni camisa;

tenia gana precisa

i no calia ni fe.

Però un dimoni novell

em proposa aquest engany

per a posar-se medalles.

Va ser, a les acaballes,

quan vaig caure en el parany

de demanar ser més vell.


L’amic m’espera


El dia clar

i l’ombra lleugera,

l’amic m’espera,

no he de fer tard.

Quan som tots dos,

ve la conversa;

mai porta pressa

ni vincla el cos.

Com lledoner petit,

parla del sol

i de tempesta.

El fruit engega

i no planyo la sort

quan ve la nit.


He demanat ser bon llop


A cavall de la fortuna,

he deixat el son amable

a la vora del camí.

Sortosament, podré dir

que he restat miserable

amb la pell resseca i bruna.

Els amics, qui mai conviden,

els he deixat un xic lluny;

un es queixa, l’altre gruny

amb paraules que ni amiden.

He demanat ser bon llop

per a viure entre ovelles,

massa son a les parpelles

per a aprendre cap lliçó

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Arribà la por i set poemes més

21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca, Poemes

Arribà la por


Albiro nova creu

qui m’espera a l’albada,

la mossa l’ha donada

puix el galant no és seu.

És maco i trafegot,

cansat de mil donzelles,

les conquerí a parelles;

aquesta era sa dot.

Mes una somrigué,

el jove es trasbalsà

i li aplegà l’amor.

Però arribà la por

vestida per casar;

ell desaparegué.


Al pou de l’oblit


Cercaré el silenci

a la tarda plana;

vora de la bassa,

demano que es quedi.

Els arbres gegants

amb les fulles noves,

algunes granotes

rauquen com abans.

I de dalt, al cim,

hi ha una oreneta

mirant un mosquit.

És jove, eixerit

i caurà, de pressa,

al pou de l’oblit.


Vol anar a la sega


La formiga vella

surt del formiguer,

vol anar a la sega

per si li convé.

El gra era madur,

el sol prou punyent

i el nou segador

parla amb la gent.

Com balla la falç

i el blat s’allita

enmig del silenci.

El pardal que cremi

puix cruspí l’amiga,

el pic li feu mal.


Està tip


Em comenta el caragol

que està tip de sentir el sol.

La seva closca es ressent

i li va guanyant la gana,

ja deu fer una setmana

que no atura aquest vent.

Ell vol anar a la plana

per a veure aquest món,

no dubtarà ni un segon

en quan rebi la comanda.

Amb un mos de fulla nova,

com s’apropa l’infinit;

el creure no té sentit,

però algú el posa a prova.


Menja i aixopluc


El misteri de la nit

el vull posar a les golfes;

entre palles i garrofes,

qui no veu un nou sentit?

A la fira de sant Lluc,

he comprat un ase nou

amb llarg pèl i bones dents.

Ha de ser prou innocent

perquè plora quan em veu

amb la menja i aixopluc.

En aplegar a l’albada,

com el faré treballar;

a la sínia, no vol anar

puix troba massa estrebada.


Si Mariona m’estimés


Si Mariona m’estimés,

volaria, fins a la lluna,

per si trobava una engruna

d’un tresor bastit pel temps.

Demanaria ésser ric

per portar-li les estrelles,

per fugir de les tenebres,

de les paraules que escric.

Però aquest no és el fet:

ella passa i convida

amb un somriure plaent.

Com en soc prou innocent,

he d’avançar per la vida

amb un caire contrafet.


Donar poc i ensarronar


Ben sovint, li dic al sol

que no em faci llevar d’hora,

però, en ésser tanoca,

torna a casa quan ell vol.

A l’hivern, vull ésser amic

i xerrem tota l’estona,

em comenta que s’apropa

amb un pensar esquifit.

El bon Déu el va lligar

amb cadena massa forta

per a donar tombs i tombs.

Nosaltres, els pobrissons,

haurem de fer el que toca:

Donar poc i ensarronar!


Quan aplegui l’hora


Quan aplegui l’hora

de l’anar-me’n lluny,

vull trobar on s’esmuny

la claror i l’ombra.

En el curt viatge

que em tocarà fer,

no desitjo ser

ni servent ni hostatge.

Deixeu-me gaudir

vora de la font

on les aigües canten,

on les flors esclaten

sense saber com

hauran de finir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Rauen estesos i set poemes més

13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca, Poemes

Rauen estesos


Pendent del sacrifici,

per sentir-me humiliat,

escric en un tancat

per a gaudir del vici.

Enceto la poesia

qui vol el davallar;

com no me’n sé estar,

punyent em passa el dia.

Les nobles intencions

s’enlairen al castell

dels pobres malentesos.

Allí, rauen estesos

per omplir bon cistell

uns assecats cigrons.


És lluny el paradís


Suposo que sabeu,

estimats vilatans,

que viviu, com germans,

suportant nostres creus

És lluny el paradís

i llarga la nissaga;

de vegades, m’agrada

eixir del compromís.

Però l’ésser humà

em duu a aquestes penses

cansades d’enrenou.

Haig ben minso aquest sou

i planyo per les presses

que em porten al demà.


Ensinistrar el dimoni


Els monstres del desert,

pujats a les altures,

em parlen com són fuses

les ganes d’haver encert.

Havien la il·lusió

d’aconseguir el vell somni:

Ensinistrar el dimoni

per tal de fer-lo bo!

El Déu no ho ha permès,

no vol posar a judici,

la gran obra que ha fet.

Sols hi ha un dimoniet

qui, fugint de l’ofici,

es fa el desentès.


El núvol espera


El núvol espera

diu que no ha pressa

en baixar del cim.

Mentre anem glatint,

una planta pensa

que aplega la fi.

El núvol demana:

baixar a la plana

per tal de mullar.

És son tarannà

i vindrà si clama

un pagès irat.

De sobte, es queixa

i la pluja enceta.


L’hostal


Caminant per fer camí,

aplego d’hora a l’hostal;

no haig carro ni animal,

només la gana ve amb mi.

A la llar, del tot encesa,

la mestressa fa el sopar:

patates amb bacallà

i, mig nedant, una ceba.

La taula està parada;

aquesta nit, en som set,

no fa falta un porronet

ni pa tou en una plata.

La menja va sense crit

i, després, anem al llit.


Són els d’abans


Suposo que endevineu,

dolça fada dels meus somnis,

com han de venir els dimonis

per tal de temptar els ateus.

Els cristians seran lliurats

puix eren tots a la missa,

han fet prega sense mida,

cap d’ells serà condemnat.

Però els altres, ja se sap,

han d’emplenar la caldera

i començar crits i clams.

Els pecats són els d’abans,

ningú cap novetat enceta,

tots mengen del mateix plat.


S’ha fet vell


El passejar va ser curt,

em va prendre la rialla,

ella ni volia palla

ni aplegar a casa del ruc.

Li daria un parell de mossos

i va córrer com un llamp,

és un sentiment estrany:

no haver ni mal als ossos.

Com m’agrada aquesta userda,

cada dia faig bon mos

abans d’entrar a la quadra.

A l’amo, veieu, li encanta

arribar més tard al tros;

s’ha fet vell i un xic bleda.


No mareja


L’angoixa de la nit

m’apropa a les tenebres,

el monstre va a les seves

i pensa amb el què dic.

És un heroi maldestre,

cansat de viatjar,

un déu el va deixar

puix no volia aprendre.

De tant en tant, renega

i munta un embolic

per tal de deslliurar-se.

Si el sentiu queixar-se,

digueu-li que és bonic;

llavors, ja no mareja.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 25 26 27  Següent»