Voler quedar bé i set poemes més

24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Poemes

Voler quedar bé


Acabo d’esbrinar

que, el camí mai trobat,

esdevindrà, més tard,

a l’hora de finar.

Cansat de fer miracles

amb dues cistelles d’ous

com prendria les nous

per a minvar les nafres.

Sent pobre presoner

de la dolça temença,

he demanat ser un savi.

Deixeu-me que em passi

aquesta pensa freda

de voler quedar bé.


Tot volant mar enllà


Una tarda ben dolça

acomiada l’estiu,

ja haurà deixat el niu

l’oreneta més tova.

Tot volant mar enllà,

cap al sud, cap a casa,

de segur que s’atansa

aquell temps de mullar.

I nosaltres, ben vius,

tornarem a l’estança

on deixaren la llar.

Un temps ennuvolat

em torna a la recança,

al sentiment aspriu.


Aprenent sense saber


Aprenent, sense saber,

com demano hores baixes;

n’hi havia a les rebaixes,

n’he comprat per a tot el mes.

Els captaires de la sort

no havem massa miracles;

de vegades, n’hi ha quatre,

diria que en són ben pocs.

Aprenent, sense saber,

en desitjos estalvio,

amb els dubtes m’alliçono.

Ara vaig i ara torno

i dels veïns no me’n fio

perquè han poqueta fe.


El sol ve a despertar


És la pena, quan m’ofega,

la qui diu on he d’anar,

soc un pobre per demà

puix no haig ni sou ni pensa.

Al carrer del desesper:

poca gent i poc negoci,

no cerqueu amic ni soci

no els agrada quedar bé.

En el dedins de la llar,

hi ha una llenya prou cremada

esperant el cru hivern.

Pel matí, estic despert;

m’agrada dormir a l’albada

quan el sol ve a despertar.


Encara li manquen dents


En el riure de les flors,

he trobat mirada trista;

hi ha un follet qui les encisa,

però els dona manta pors.

En el jardí més preuat,

dorm una gràcil poncella,

no sé si serà princesa

puix ningú no l’ha topat.

Com s’enfada de valent,

cap pretendent se li acosta

ni tan sols per a parlar.

Un d’ells, la va deixar

amb la paraula a la boca;

encara, li manquen dents.


Els convidats


A festes, els convidats

venen de terres llunyanes,

els desperts, sense lleganyes

qui demanen bon menjar.

És a l’hora de pagar,

quan encetem malentesos,

es comporten com promesos

qui mai se’n volen anar.

Però posarem cabdills

qui els retallin les promeses

i les bones intencions.

Els amics han de ser bons

per a administrar les presses,

no fer servir cap setrill.


Rics, pobres i mendicants


Rics, pobres i mendicants

han de ser tots catalans.

Des de la primera infància,

hauran el camí marcat,

algú s’haurà despenyat

per a caure en la desgràcia.

Com la deessa fortuna

em cobeja a les nits;

sempre hi ha algun esperit

qui s’acosta a la lluna.

A la taula dels sabuts,

no he de trobar la llicència,

preneu capses de paciència

per si copseu massa embuts.


Mai seré el seu senyor


Na Mariona, del meu cor,

avui, deleix per la pressa,

he trobat una finestra

que s’endinsa a un dolç lloc.

Allí, hi ha nobles galants,

cavallers de grans combats;

del tresor, faran sa part

ben galdós i esperançat.

Na Mariona, del meu cor,

de l’amor no se’n refia,

porta massa desenganys.

En la joia, hi ha paranys;

entre neguits, passa el dia,

mai seré el seu senyor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més

15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca, Poemes

Ben lluny, a l’horitzó


Ben lluny, a l’horitzó,

un regne que s’esberla,

va venir d’una guerra

sense cap guanyador.

Les flors del cementiri

són agres d’escoltar,

el vent les fa gronxar,

gairebé, a diari.

Ben lluny, a l’horitzó,

on reposa la pressa

hi ha un déu esmorteït.

Fa pocs dies, m’ha dit

que ha perdut la lluerna

i somia a contracor.


La figuera com s’afanya


En un riu de solitud,

on van teixint les aranyes,

he demanat coses vanes:

La saviesa i la virtut!

No sent home principal

entre mil dubtes trafego;

ara somio, ara m’ofego

en desitjos quan no cal.

Doneu-me terra, un camp

on mirar les oliveres

i una figuera galana.

La figuera com s’afanya

perquè les figues són verdes

i ha vist, de lluny, un llamp.


La timidesa


Per vèncer la timidesa,

un poema he de fer,

l’escriuré amb poca pressa,

ben polit, per quedar bé.

La paraula del darrere,

aquella que tanca el vers,

que no porti all ni pebre,

només sal i julivert.

Si ella el llegeix, somriu;

el guanyar és a la vora

i serà prou complaent.

Va finint en un moment

mentre sento que creix l’ombra

i es va desfent el niu.


Nou lloc


Per fi, en Satanàs,

engrandirà l’infern,

farà tot un desert

on poder ensinistrar.

Les noves diablesses

no hauran el cutis fi,

no sabran quin destí

enceten les promeses.

En aquest nou infern,

hauran un sol més gran

qui doni ample foc.

Bastit aquest nou lloc,

les ànimes ni sabran

com era el color verd.


No reposa a les nits


Un vell ha demanat:

fugir d’aquest estiu,

li crema aquest caliu,

no vol ni haver-hi part.

No reposa a les nits,

ni ha de gaudir d’una ombra

que li dona el vell arbre.

No recerca el ric marbre

ni l’escalfor qui prova

de tornar-lo esquifit.

Les hores de cafè

no li semblen eternes

ni demana empreses

massa lluny del voler.


Una ratlla viatgera


Una ratlla viatgera

pel paper va avançant

ni endevino per a quan

us dirà que va a la seva.

Escorrialles de la ment

demanant l’ombra sencera

van pregant sense cap pressa,

van endolcint lentament.

No haig pressa en arribar

per a trobar mon cilici

darrere d’un punt ben posat.

Les ganes s’han capgirat

i es va acostant el vici

de somiar per a volar.


Està trist per la calor


Vet aquí com mon vell arbre

no demana raure al sol,

està trist per la calor

puix tardor es fa rondinaire.

Car donaria, de gust,

el dolç vol de fulles velles,

han de caure per parelles

sense pena ni ensurt.

Ha estat estiu roent,

el bon sol ha cremat força

i la mar està enfadada.

Com demano nuvolada,

mig despresa, amb poca nosa

qui ens mulli lentament.


Una de petita


Les formigues, poc amigues,

com avancen pel corriol,

van demanant al déu sol

que vagi tombant espigues.

Les més valentes avancen

amb més força i enrenou,

mai demanaran un sol

ni, a l’estiu, voldran vacances.

Però una de petita

una fulla va estirant

i descansant quan li escau.

Deu pensar que hi ha un palau

amb un llit ben ample i gran

on oblidar qui la crida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Nosaltres, els humans i set poemes més

08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes

Nosaltres, els humans


Abans que aplegui la nit,

acomiado el vell dia;

és aquesta l’homilia

que és lliure de neguit.

Com s’encomana el sol

a un viatge gens discret,

és la feina qui el perd,

tragina sense condol.

I, nosaltres, els humans

empaitant el gran misteri

de trobar el Creador.

Espero ser trobador

per lluir d’un encanteri

que m’apropa als gegants.


Una reixa


Com mon déu m’ha aconsellat

amb una gràcia manifesta:

Que si soc a la finestra,

podré veure l’entrellat!

És així com passo els dies

assegut a la cadira,

veig com la mossa s’enfila

amb cent passes indecises.

Cercarà un nuvi nou

qui la tracti de princesa

i li posi vestit d’or.

Si no el troba bo del tot,

haurà de cercar una reixa

i un sostre on mai plou.


A la bona casa


A la bona casa,

hi haurà bona gent

i algun inconscient

qui escola demana.

Com soc sabedor

de nostra misèria,

empaito la dèria

per a ser millor.

A la bona casa,

hi ha massa embalums

deixats a les cambres.

No en seran ni quatre,

qui hauran el costum

de quedar-se amb gana.


La veïna és mala peça


Al país de melangies;

una mare, dues filles

demanaven aixovar.

El pare ha de pensar

en haver manta enganyifes

per a anar passant els dies.

El dissabte hi ha festeig

i es lleva sempre d’hora;

amb deu vestits, fan la prova

mentre escalfa el safareig.

La veïna és mala peça

i el nuvi els vol furtar,

com vindrà l’esgarrapar

quan surti de casa seva.


Primer plat


Haig un dubte prou planer

qui a l’escola m’acompanya,

he de comprar-me una canya

per si goso pescar el temps.

Treballar amb joves guerrers

és no acabar mai la guerra;

quan la paciència s’esguerra,

massa crits es fan presents.

I, tot d’una, ja se sap:

aplega la solució

al damunt d’un núvol blanc.

Em pregunto per a quan

hauré més mel i mató

per a encetar el primer plat.


Mai porten a res


Hauries de saber,

estimada poncella,

que la mar és molt bella,

però no haig cap veler.

Si vols, hi anirem

a veure la mar blava;

a la il·lusió encetada,

l’enveja de la gent.

I no et diré més

que paraules lleugeres

que mai he de trenar.

Voldria, al meu pesar,

que oblidessis les presses

puix mai porten a res.


El bon passar


Un somni atabalat

i una princesa vana,

com porto una setmana

cercant tot l’entrellat.

El cant amorosit,

la dolça cadernera

qui, a la branca, espera

que li passi el neguit.

I ja, rabent, corprès,

donant tombs per la vida

puix cerco on vull anar.

Doneu-me el bon passar

d’aquell cuquet que esbrina

quin fruit li està permès.


Un munt amb quatre pedres


Regiro en el racó

de la meva infantesa

per saber si l’or crema

i s’endinsa en el cor.

Un munt amb quatre pedres,

un estiu prou cansat;

de dalt, en el terrat,

xisclant les orenetes.

Tornaria a l’escola

sense haver de pregar

ni encetar la memòria.

Aquesta pobra història,

ben bé, he de guardar

perquè retornar ni em prova.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les fruites de la pomera i set poemes més

01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca, Poemes

Les fruites de la pomera


Les menges del poble amic:

xocolata i pa de pessic.

Les fruites de la pomera

són ben bones d’esguardar,

de segur que han de restar

d’una verdor sense treva.

A la taula, haig un plat;

en el foc, una paella,

ella és petita i negra,

es crema de tant en tant.

Poso l’ou, la botifarra,

les patates del meu hort,

la vigilo ben a prop

per si engega mala cara.


Oferiu-me una avantatja


Caminant sense camí

i país sense drecera,

hauré perdut la bandera

que onejava pel matí.

Sent un home saberut,

avanço sense penell,

haig la ment sense atuell

per saber que m’he perdut.

I vosaltres, què em dieu

de la llibertat llunyana

qui ens vol tornar a la cova?

Si em voleu posar a prova

oferiu-me una avantatja

per si albiro fer-me déu.


Demano sense obtenir


Demano sense obtenir,

em planyo per no saber,

cerqueu altre mentider,

el guanyar no és per a mi.

Si la vida m’amistança

amb el creure i el pecar,

us demano: Vull anar

on vol reposar la gràcia!

Massa anys per a ser alegroi

i beure sense atura

fins a trobar el gran encís.

El meu temps és fonedís

i vaig cercant l’aventura

per si, un cop, em torno noi.


Planyo pel dejuni


Us podria comentar

tot un seguit d’avantatges:

Com ja soc a les acaballes,

la ràbia em vull emportar!

Sent vehement com un sidral

només tracto amb coses vanes,

menjo pomes i maçanes,

la tria ben poc em fa.

Amatent de l’infortuni,

de la vida, segrestat;

esmerço el castell dels somnis.

A la meitat dels oprobis,

de segur, que no he tornat

perquè planyo pel dejuni.


Cavallers i nobles dames


Cavallers i nobles dames

tots corpresos per l’ensurt

com el món és tan poruc,

tan refet a posar flames.

Aventures de dissabte

sota un sol qui ja s’allunya,

haurà parlat amb la lluna

i se’n va més prompte al catre.

Cavallers i nobles dames

el nou ball és encetat

amb balladors de primera.

Mai la dolçaina els espera,

ella puja a la ciutat

emplenant carrers i places.


Remenant la cua


M’alimenta la il·lusió

mentre recorre el meu cap,

he de ser eixelebrat

fins que aplegui la raó.

En somiar a les teulades;

com observo, amatent,

que, si faig de pretendent,

la meitat són males cares.

La segueixo mentre passa

tot i remenant la cua

fins que aplego al seu terrat.

Com l’amor ja m’ha deixat,

com s’enfada amb la lluna

qui se’n burla fins a l’alba.


Passa alegre i canta el ser


Passa alegre i canta el ser

quan ix aigua de la sínia,

un follet qui calla i mira,

oblida on hi ha el desert.

L’aigua avança melangiosa

sense fer massa enrenou,

al de dalt, un sol que cou

una síndria massa tova.

Tan alegre canta el rec

fins que el terra me l’amaga

delerosa de la set.

Com se’n riu el jardinet

fins que s’acosta qui talla

quan esmerça condiment.


Em comenta el mussol


Em comenta el mussol

com li agrada restar sol.

Presidint la vella branca,

d’aquell pi vingut a menys,

veu la lluna com regeix

fins que el sol porta l’albada.

Per demanar ratolins,

per tenir una sargantana;

de segur que la setmana

es va perdent pel camí.

Al de dalt del molí vell,

ha posat branca i palla,

com s’estima aquella cambra

on cap somriure sembla lleig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Captivat per la temença i set poemes més

23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca, Poemes

 

Captivat per la temença


Captivat per la temença

passo dies d’escalfor,

hi ha un sol empipador

que encara no porta pressa.

Els núvols passen distants

i el no fer res s’encomana,

he de ser d’una nissaga

qui, a cops, està plorant.

Com demano la tardor,

cada matí, quan em llevo

d’aquest llit on vaig suant.

Diria que, mentrestant,

vaig pensant que ja navego

tot fugint de la paor.


He gaudit del dimoni


A temps, us podria dir,

amics de la batalla,

que he manllevat la palla

per si puc fer-me ric.

Diria que els diners,

de sobte, s’entaforen

a la casa pairal.

Esperant vent de dalt

ni el volar ho proven,

són covards estrafets.

A temps, us podré dir

que em domina un vell somni,

he gaudit del dimoni

qui és distret sense fi.


Vora del formiguer


Captiu del meu pensar,

he guanyat l’espardenya,

m’agrada anar a la grenya

i sofrir d’amagat.

Aventures lleugeres

d’empaitar les formigues,

les grasses, les primes,

totes ben tafaneres.

Vora del formiguer,

com veig tot l’enrenou

des que el sol fa arribada.

Veig com la més atrafegada

voldria traginar un ou,

però no podrà ser.


Reclau fosc


Cansat de no fer res,

jagut al cementiri,

demano haver un bou viu

d’eixir un cop al mes.

Però aquest petit déu

no està per al negoci,

he de trobar altre soci

poc lligat a una creu.

Passejar pel gran bosc

per mirar la claror

de la lluna encisera.

Es fa llarga l’espera

i esdevinc somiador

en aquest reclau fosc.


A la taula dels déus


A la taula dels déus,

s’enceta la juguesca,

s’acomiada la festa

quan parlen dels hereus.

Ni el desig de menjar

ni el de guanyar la batalla,

són servents de la manca

de sentir-se estimats.

De vegades, s’obliden

del fet de no glatir

i baixen a la Terra.

Diria que la desfeta

és a punt per a eixir

quan s’acosten i miren.


Amb estris adients


Amics de la temença

em sento satisfet

per ésser un homenet

recercant la saviesa.

Amb estris adients,

aniria a la festa,

però no haig fermesa

i visc entre la gent.

Amb un crostó de pa

i el vi de la verema,

preparo un bon sopar.

Després, em deixo anar

a cercar la drecera

que arriba prop la mar.


Que passi aquest estiu


A prop, vora del riu,

dessota un sol que crema;

somio en la festa

quan tot era ben viu.

Les nobles margarides,

les formoses roselles,

les roses ben vermelles,

les herbes sense mida.

A prop, vora del riu,

plora la cadernera

qui ha perdut son niu.

Que passi aquest estiu,

que vagi a la seva,

que oblidi els pobres vius.


Endevino les ombres


Amics i tafaners

no em féssiu la contalla,

la mosca com badalla

endevinant el fred.

Les tardes de l’estiu

dessota una olivera,

com va fugint la pressa

amb pensament altiu.

Endevino les ombres

desplaents del meu cor

com, de sobte, s’acosten.

Van eixint els vells monstres

qui porten pobra por

captaire de ses obres.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Demana mudes i set poemes més

15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca, Poemes

Demana mudes


Avui, somiaré

amb terres llunyanes;

amb penses profanes,

no vull plorar més.

És el meu averany

esquerp i lleuger,

anar pel carrer

i sentir-me estrany.

Les passes perdudes

m’han dut al gran bosc

per xerrar amb els pins.

Ho faré a l’endins

d’aquest poruc soc

qui demana mudes.


Li parla d’un rei


Enmig del jardí,

la jove poncella,

tan dolça tan bella,

tan feta al dormir.

Per tal de somiar

demano més hores,

les voldria totes

no sé si ho tindrà.

Un dimoni jove,

posat prop l’orella,

li parla d’un rei.

És de bona llei

i cerca promesa,

la vol d’aquell poble.


Passaran els anys


Passaran els anys

per aquesta terra

i posaré treva

als petits paranys.

Homes pobrissons

han fet mal negoci,

van haver un soci

farcit de raons.

Va retornar el sol

a omplir la vall

de falles ben noves.

Van voltar les rodes

quasi com abans

per retornar al moll.


Aquest disbarat


El pare pagès,

la filla badoca;

és el món que toca

viure en aquests temps.

Van aprendre poc,

tot i anant a escola,

no hi havia ploma

per a escriure un mot.

Han passat els temps

i tot s’ha tornat

un xic més amable.

No veig cap culpable

d’aquest disbarat

gasiu de saber.


Acota el cap


El poema com m’espera

a l’enmig de la rialla,

és un maldestre canalla

qui demana anar a la seva.

És a la segona estrofa

quan agafa compassió,

ratllaria de debò,

però la pensa ho nota.

Avança el poema vell

entre planes i alturons

per a arribar a la mar.

Allí, troba un dia clar

i, sense massa raons,

acota el cap i es perd.


Manta plorades


Amb catorze batzegades,

he d’omplir aquest paper,

és un viatger proper

qui no demana comandes.

Al dessota del gran om,

he vist la gràcil promesa,

ha la galta ben vermella

per pensar amb il·lusió.

Amb catorze batzegades,

acabaré aquest camí

que em portarà fins al somni.

Ha de ser que el meu dimoni

ha el cutis massa fi

i enceta manta plorada.


Abans de caure al foc


Em plau saber,

amics de sant Antoni,

que haig altre dimoni

pendent del meu voler.

Ens barallem,

quasi sempre, a les fosques

per tres o quatre coses

que ni aconseguirem.

I dalt de tot,

se’n riu el Creador

qui escolta nostra queixa.

Guarnits amb la feblesa,

farem un pecat o dos

abans de caure al foc.


He de viure entre una gent


Na Mariona del meu cor

diu que ha penes d’amor.

Com em llevo, cada dia,

amb el deure insatisfet,

quasi soc un homenet

amb la paciència amanida.

L’he mirat, enamorat,

com es posa l’espardenya;

es pentina pèl i grenya

per poder anar al mercat.

Del meu desig, soc cofoi;

de la resta, un inconscient,

he de viure entre la gent

qui no sap que em torno boig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Manta de nits i set poemes més

07 Agost, 2023 19:39
Publicat per jjroca, Poemes

Manta de nits


Doneu-me pa i un tall de cansalada

puix,llevat d’hora, soc pres de la gran fam;

en mon carrer, no ha quedat cap rata

puix hi ha un gat qui corre com un llamp.

En el corral, un boc i quatre ovelles

qui ensems demanen que aplegui el pastor,

els portarà una gràcia de les seves:

manta de nits, algun cop de bastó.

Però el suporten perquè els porta al prat

on el cruspir és un plaer cofoi

i el passejar és la joia dels déus.

De tant en tant, esdevenen les creus

totes vestides de ràbia i d’udols

d’aquell vell llop qui espera tenir-ne part.


La pena viatja amb mi


L’estimo de bon matí

quan travessa aquesta plaça,

duu ben neta la sabata

i un mocador del més fi.

Quan els arbres es desperten

tot anunciant la tardor

com m’endinso en l’amor

si les ganes em conviden.

L’estimo de bon matí;

al migdia, com l’enyoro

perquè em sento decebut.

Li ofereixo l’aixopluc

dels meus llavis mentre ploro,

la pena viatja amb mi.


Cent racons


També voldria dir,

cansat de mes misèries

que estimo les platxèries,

el riure i un bon vi.

Puix passo per carrers

prou buits en ma infantesa,

havia la conversa

amb amics sorneguers.

Algun d’aquells, ben mort,

descansa, en el cementiri,

al darrere d’unes flors.

Com m’agraden les remors

qui, buides del gran sacrifici,

van emplenant cent racons.


Havent dinat


Tot just, havent dinat:

els nou plats i les postres;

oblido on són totes

les mosses que he estimat.

Acabada l’escola,

demanaven vestits,

uns nuvis eixerits,

haver llar i cassola.

No cal dir que, les maques,

ben prompte es van casar

amb mossos de la vora.

Les altres fan la roda

per poder-lo trobar

i per fugir de les nafres.


Poseu-me en el llistat


Poseu-me en el llistat

dels pobles miserables,

com em sento culpable;

quasi mai, he guanyat.

Empassat per la feina,

en el pou romandré;

a l’estiu, poca fe,

no preciso ni eina.

Poseu-me en el llistat

dels porucs perdedors

qui mai hauran un regne.

Per menjar, ni vull perdre

i, quan vingui la calor,

romandré entaforat.


Farcint penes


A la riba de la mar,

hi ha una princesa;

no parla ni es fa l’ofesa,

però escolta i vol somiar.

Ha un heroi, que és un guerrer

enfeinat en mil batalles;

cada dia, ha pensades

puix va guanyant: poc o res.

Ha visitat altres terres

on hi havia plata i or,

bells palaus de totes mides.

Amb tantes persones riques,

com vol ser un guanyador;

va assolint i farcint penes.


Mitja baldana


El gegant, qui viu amb mi,

com crida a les hores baixes,

com em mostra aquelles cases

que mai més he de tenir.

És un monstre carallot,

mal vingut i poca pena,

com se’n riu de ma condemna

a restar amb poca sort.

De vegades, ens planyem

i forcem una amnistia

per a acabar la setmana.

Amb un plat, mitja baldana

i una tomata fregida,

ens mirem i consolem.


Fan bugada


Un jardí amb poques flors

i una cambra silenciosa,

un estiu sense cap nosa

d’amigots i aduladors.

La fortuna de saber

que, quan la bossa és lleugera,

no cal pàtria ni bandera

ni un lloc on haver fe.

Matinades amb estels

i la lluna s’acomiada

per la banda del castell.

No cal ni fer mala cara

quan ens prenen el penell

tot dient que fan bugada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la festa de les flors i set poemes més

01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca, Poemes

A la festa de les flors


A la festa de les flors,

n’hi havia de tots colors.

Com delien les abelles,

sense atura, traginant;

les mirava un estadant

amb prou son a les parpelles.

A la festa de les flors,

mai falta una marieta

ben callada, mudadeta,

preparada per al mos.

I un cuc escanyolit

com s’enfila per la tija,

hauria d’haver bona mida,

però el créixer l’ha traït.


S’està acomiadant


Manta barques, en el port,

totes grinyolant alhora;

estar amarrades no els prova,

no els dona bona sort.

Els pescadors es fan vells,

la pesca esdevé minsa,

poca joia els convida

a comprar nous atuells.

Manta barques en el port;

al damunt, una gavina

qui s’està acomiadant.

Com l’està guanyant la fam,

haurà de buscar la vida,

lluny de casa, en altre lloc.


Fa temps que prega


El pagès ha comprat pa,

la tomata, la sardina,

quatre ous ben endreçats,

en tindrà per a tot el dia.

Les olives són al tros

tot penjant de l’olivera;

demanen un xic de sort

fins que arribi primavera.

La collita ha estat lleugera,

han guanyat els benestants

i nostre heroi s’acoquina.

Compraré altra sardina

per a anar omplint el plat,

al bon Déu, fa temps que prega.


Prega al cel


Em comenta la formiga,

cansada de traginar,

que un soldat la va enganyar

tot dient que no era amiga.

El sol crida el formiguer,

la guàrdia com es desperta;

es va fent una filera

per traginar en un moment.

A la vora, queda palla;

un xic més lluny hi ha la fulla

d’aquell arbre ple de son.

Va voleiant un colom

i la formiga, poruga,

prega al cel i després calla.


El paradís és enllà


La perera està cansada

puix el fruit ha estat galdós;

ha treballat, amb bon sol,

a mercè de la ventada.

El pagès n’era conscient

i li donava la menja,

però el deure l’ofega,

com es mostra penitent.

Només espera l’hivern

per si li escapcen la branca

i la deixen descansar.

El paradís és enllà

fa olor de fusta cremada,

un reclau on no hi ha encert.


Campana a mida


Si em toca, avui, morir-me;

haig el recompte fet,

un deure insatisfet

per tal de recordar-me.

M’emportaré les ganes

per si trobo un recer,

tampoc cal que m’escanyes,

més feliç avanço més.

Si em toca, avui, morir-me;

comenteu-li al mossèn

que engegui la petita;

és una campana a mida,

alegre i innocent

qui pregarà en trobar-me.


Acabo de saber


Acabo de saber,

dolça estimada meva,

que guanya la saviesa

quan es troba al carrer.

Puix tant he de ballar

que empraré sabates,

de roges, unes quatre

per si les cal emprar.

Acabo de saber,

reina de melangies,

que tot ho he de callar.

En un saber estar,

m’he proposat dos dies

per a trobar l’encert.


Algun llop


El clar país i estreta la conversa,

com cadascú trafega per ser enlloc

puix he deixat, fa temps, la jovenesa;

em plau la pau, em tiba el cor.

Amics perduts en guerres estrafetes

on pledejaven per a ésser guanyadors,

passen els anys, s’obliden els amors

per a romandre captius en nostres terres.

I res em plau com un xic de saviesa

en ample banc dessota del vell om

qui ens escolta i calla per la pena.

Res he de dir quan envejo tothom

qui vol un sol que grimpi a la serra

on s’endevinen ovelles i algun llop.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En el poble del costat i set poemes més

23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca, Poemes

En el poble del costat


En el poble del costat,

fins el vi és més barat.

Com que el batlle és un senyor,

un cop o dos per setmana,

agafa el tren i proclama

que ha d’anar a comprar or.

En el poble del costat,

les senyores són galanes

i aprenen a cosir.

Altra cosa, no puc dir

puix parlaria debades

sense rebre cap bondat.

La resta, deixeu-ho anar,

no guanyen per no gastar.


Va tornar


Mon amor ha de tenir

les seixanta primaveres,

no es queixa de les primeres;

de les altres, no ho pot dir.

Va trobar un home ric,

la va dur a la ciutat,

va conèixer un veïnat,

era maldestre i poc amic.

Un mal dia va passar

que aquell home, tan amable,

va cercar un altre niu.

Amb un futur ben aspriu,

va tornar per a pertànyer

als qui vam ser ensarronats.


Van eixint rierols


Com el núvol que s’afina,

vol deixar a la boirina

i pujar al capdamunt.

Allí, l’espera, a punt,

una fresca matinera

amb una dolçor encisera.

El núvol, del tot corprès,

és al moment de plorar,

la muntanya no l’ha ofès,

però ell es deixa anar.

I van eixint rierols

qui baixen amb molta gresca,

de moment, no porten pressa

i van jugant amb la pols.


Un llogaret tranquil


Un llogaret tranquil

on ni el temps espera;

com porta, per bandera,

un somni eixerit.

Allí, canten ocells,

un esquirol els mira,

un núvol qui sospira

sense joies ni anells.

Un llogaret així

demana tou silenci

i la dolçor d’un vent.

Sent pobre i innocent,

li he demanat que pregui

puix no me’n vull eixir.


El ruc qui delera


Com la sínia canta

mentre plora el ruc;

en un temps eixut,

com ix l’aigua clara.

Veig les tomateres

demanant al sol

que apaivagui el foc

puix venen les cremes.

Una albergínia,

amb el rostre altiu,

voldria la festa.

El ruc qui delera

prega que l’estiu

duri menys d’un dia.


He vist una casa


Altrament, us dic

dolça enamorada

que he vist una casa

en el barri antic.

Allí, hem de posar

una cambra fresca

amb una finestra

i un bon aixovar.

La cuina la vull

d’aquestes de llenya

on cremi un bon foc.

Per demanar un poc:

una pedra fresca

vora del gran trull.


Les hores inquietes


Sota d’un fanal,

dues joves poncelles,

troben meravelles

dessota i de dalt.

Com volen haver

un vestit de fil:

blanc amb un xic gris

per ballar al carrer.

Les festes comencen

dissabte vinent

i cal ser a la plaça.

El desig com passa

mentre van creixent

les hores inquietes.


El pecat em pot


Com la menja em convida

a sentir-me malament,

la taula té un parament

amb cent plats de tota mida.

El metge em recomana:

una dieta ben lleugera,

un plat verd per bandera

sense conill ni baldana.

Però el pecat era fort

i enceto el primer plat

amb una rialla estrafeta.

Vindrà a fer-me la punyeta

un pernil entremaliat

qui va néixer a la cort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quatre mosques i un enciam

14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca, Poemes

Quatre mosques i un enciam


Quatre mosques i un enciam

s’acosten a hores tristes,

no saben ni escolten misses

o el fugir de l’aviram.

Ser petit i rondaller

no porta cap solució;

amb sentiment perdedor,

viuen l’estiu al carrer.

Quatre mosques i un enciam

es perden en solituds

i en pensaments ben difosos.

Manllevant-se cor i ossos,

demanarien virtuts,

però no els arribaran.


Construirem una cova


Prou cansat i esporuguit,

m’acosto a les hores dolces;

en el regne dels tanoques,

qui demana ser mosquit?

Amb una pensa lleugera,

cada estiu fa més calor;

com li he dit al meu senyor

que caldrà viure al terra.

Construirem una cova

amb aixada, feina i pic

fins aplegar a la fresca.

Hem de posar una eixideta

a prop la soca d’un pi

per a haver una bona ombra.


Fugí l’amor primer


La formiga adelerada,

tot fugint del formiguer,

em comenta, de passada,

com fugí l’amor primer.

Era maco com el sol,

mig fredolic com la lluna;

va trobar la gran fortuna

a la casa d’un mussol.

Però el mussol va partir,

va anar a altres terres

per trobar nous ratolins.

No tornarà mentre dins

d’aquest regne hi hagi presses

per guanyar i per finir.


El sol està enfadat


Com el sol està enfadat

i no para d’allunyar-se,

li he demanat el quedar-se,

però se sent obligat.

Sent una estrella petita

prou sovint li ve el plorar,

el voldria consolar

mes la tristor li revifa.

Ha un déu massa guerrer

qui el porta al combat;

li mana que prengui part

en un combat ben sencer.

Nostre sol trenca l’espai

i la lluna diu: Tu rai!


Un cafè amb sacarina


Menjaria per dinar:

una truita amb vuit ous

i dos pollastres de cria

amb un pa passat pel foc.

Un cabàs de fruita nova

amb dues síndries i melons,

deu pastissos, dels més bons,

ben farcits de crema dolça.

Però acabada la feta,

un cafè amb sacarina

per no acabar d’atipar-me.

Després cercarem un catre

per a jaure si convida

deixar de pensar amb la feina.


Esperant un dia


El clar país i dolces les poncelles

on no hi ha res per a poder somiar,

han de viure, així, dessota les estrelles

amb un gran desig i un nuvi llunyà.

Es lleven d’hora per a endreçar casa,

fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:

quatre cullerades de mel en el plat,

ben posades totes damunt la torrada.

Uns pares atesos, un jove germà

i la prometença d’anar, a algun ball,

al poble veí d’aquella contrada.

Posaran l’amor fervent a una tassa

per a oferir-lo, sempre, al capdavall;

esperant un dia on es podrà casar.


Cerca una parella


A la font del prat,

una jove abella

cerca una parella

per a anar a jugar.

Han passat les hores

del gran enrenou,

són quasi les nou

i han de tornar totes.

Com l’estiu trascola,

s’esblaimen les flors

i es tornen agres.

Els dies amables

dormen en el bosc

esperant l’escola.


Al carrer del mig


Al carrer del mig,

assegudes elles,

he vist quatre velles

esperant el dir.

Avui, parlaran

d’una nouvinguda

i comentaran

que potser és muda.

Al carrer del mig,

com riu el fanal

en ser el més valent.

A tots, va dient

com li sap de mal

no haver cap amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 20 21 22  Següent»