En un regne cridaner i set poemes més

22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca, Poemes

En un regne cridaner


En un regne cridaner,

he posat les caixes buides,

vull emplenar-les de bruixes

de malícies i volers.

Sense enveja per donar,

com s’apropen les despulles,

no portaran pampallugues

ni penses de mal emprar.

En el regne cridaner,

veig com es gronxa el silenci

tot pensant en el gaudir.

De sobte, de bon matí,

he de fer l’estudi previ

per oblidar el que no sé.


Noves mentides


Perdut amor com haig la flama encesa,

lluny de la riba, tot és fredor.

A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,

com vol fugir, gaudir en altra terra.

Ple d’esperança, viurà l’orgull,

sempre al recull de la venjança,

si era tebi, perdé la gran mancança

i les tenebres van al seu brull.

Perdut amor, trascolen els meus dies

entre amanides i crostons de pa,

ben assecats, per no haver gana.

En un batec, recobro l’hora vana

en la que solíem mirar i callar

per no albirar noves mentides.


El nou esclat


El dia és gris, la lluna vella,

dintre la barca, ni hi ha neguit,

sento el batec fins a mitja nit

quan cau, al son, el sentinella.

Passades les guerres, vingué la pau,

la vella espasa serà corbella,

el gra madur, ampla cistella

on posar empresa per a un babau.

El dia és gris, buida la plana,

van els pastors pel bon indret

per a gaudir del curt ramat.

De sobte, arriba el nou esclat

d’aquell vell llop vingut a menys

qui no vol lluitar quan ve la gana.


El gat miola


El gat miola, a la nit,

al damunt de la teulada,

voldria taula parada

amb menjars amples i fins.

Però un déu saberut

el fa estar a mitja via,

haurà la menja amanida

sense condiments ni suc.

El gat miola, vora els pins,

i un ratolí, qui el veu,

espera que sigui lleu

el sentiment de glatir.

De cop, la festa s’acaba

i cadascú va a sa casa.


En el gran reialme


En el gran reialme,

on el temps es perd,

mai passa l’hivern

fins que en ve un altre.

En els alturons,

la neu s’entafora,

no anirà a l’escola

a aprendre raons.

Els grans benestants

lliuren, al cafè,

lluites mai enteses.

Porteu-me promeses

per a quedar bé,

sense vanitats.


Un nuvi ben compromès


Una núvia demanava:

un nuvi ben compromès,

n’ha trobat: o cap o res

i se sent ben trasbalsada.

Passa les hores feixugues

al davant del gran espill,

en deu portar més de mil,

totes li semblen porugues.

Ha comprat vestits de seda,

de cotó o de velló

per a mostrar-se imponent.

Però clou el pensament

i mai sap quan tornarà

a gaudir del dolç amor.


A la casa de llevant


A la casa de llevant,

dos petits i cinc de grans.

Qui mana és la mestressa,

la qui es lleva pel matí,

la cuina ha d’estar encesa

i la llet ha de bullir.

Les àvies vinga a xerrar

i l’avi qui va a la seva,

diu que va anar a la guerra,

però no en vol parlar.

A la casa de llevant,

mengen ous i botifarra,

el metge fa mala cara,

els altres no li fan cas.


La bona estada


La mare sap i el pare endevina

com els minyons es tornen grans,

a casa, viu la resta de boirina

d’un temps feixuc amb dubtes i parany.

Ell, bon pagès, maleint el seu negoci

de ceps furtius esdevinguts a menys,

el terra és fort, eixut, amb massa seny

per a voler ser el millor dels socis.

Passats els anys, s’allunya la mainada,

van ser estudiants de colzes i glatir,

aprenent més del tot i del permès.

Viuen prou lluny i vénen cada mes

per saber dels vells i el seu sentir

quan fuig l’hivern i ve la bona estada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aquell valent i set poemes més

15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca, Poemes

Aquell valent


El dia és clar, la tarda lleugera,

aquí, a la bassa, tot és raucar,

de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:

poruga, dolça, qui espera un bon caçar.

No hi ha res més que ganes de lluitar

contra un dimoni qui posa mala pensa,

he demanat anar perdent la pressa

perquè la brisa aplega de la mar.

Aquells instants on va guanyant el somni,

car sóc cofoi i volo alt

trobant palau en un núvol lleuger.

Algú dirà que espero poder ser

aquell valent qui fuig del mal

perquè demana: Millor no el trobi!


Resta tota sola


La clau al pany, la persiana aixecada,

dintre la cuina: enginy i plats,

el foc encès, l’olla destapada,

aquell garbuix amb minso gras.

Farà uns anys que resta sola,

el mariner descansa a la mar,

com va partir un dia enmig de l’ombra,

va passar el dia, no va tornar.

De tant en tant, prepara un rosari,

amb l’esperança del demanar:

trobar-se amb ell un feliç dia.

En primavera, quan clou la crida

va a la platja per a lliurar

un petit ram i un gran calvari.


El full confós


El full confós, la pensa lleugera

petjant camins del tot entremaliats,

dues roselles vigilen els sembrats

i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.

Els seus amic, fa temps, li van fugir

cap altres llars on quasi res es crema,

veig, en el cep, la fulla com verdeja

mentre algú li diu que ha de ser vi.

Hi ha un pagès pensant amb la verema,

amb quatre cups que caldria emplenar

perquè, a casa, fan falta els doblers.

Escric així: amb caire compromès

puix un bon déu em mira cel enllà

car vol saber quan eixirà la fressa.


El fet d’escriure


El fet d’escriure, veieu, em portarà

a moments closos de tendresa i de presura,

no cal saber on resta la cordura,

ha de ser lluny, muntanyes més enllà.

Llevar-se d’hora és feina matussera,

els grans prohoms no els trobo pel camí,

per un instant, el món sembla venir

a aturar el temps i perdre tota fressa.

No vol saber on trobaré els guanys

puix el meu cos demana: cols i bledes,

poques sardines per a fer un bon plat,

sense més menja, m’acosto al disbarat

per demanar: llegir, callar i aprendre

en una terra on viuen els paranys.


L’oreneta ha de menjar


Oreneta, qui a l’albada

cerca un bri de palla i fang,

mentre la vila és un clam

de solitud i aturada.

El viatge va ser llarg

amb un deure profitós,

no cal dir que el bon espòs

sembla dispost a ajudar.

Noves mosques i mosquits

omplen plans i terrasses,

són a punt d’estiuejar.

L’oreneta ha de menjar

i posaran males cares

fins a l’hora de finir.


Pensades del bon pagès


Pensades del bon pagès

al dessota la figuera,

a migdia, el sol crema

encara que és fugisser.

El ruc suporta a la sínia

el deure vell de rodar,

l’aigua vol el davallar,

però es queixa i s’enfila.

Com riuen les tomateres

amb la galta ben vermella,

esperant el viatjar.

Mes un monstre les durà

a dormir a la palla

i penetrar a les tenebres.


Llevar-se prompte


Llevar-se prompte i albirar el dia

quan ni el sol demana ajut,

llençar-se al món sense l’ensurt

tot esperant trobar alegria.

Serem nosaltres, els bons humans,

els sabedors d’un gran secret,

vaja la pensa pel desconcert

tot i esperant els jorns galants.

Passen les hores de la incertesa

per navegar en el desert

on regirem planes i cims.

Volem saber on hi ha amics

per a jugar i anar perdent

mentre cerquem la gran feblesa.


Lloances i vanitats


Anar endavant sense embolics

per a lliurar-nos a la pobresa,

no us pregaré per la fotesa

perquè m’aplega d’un mal antic.

Sorgiran monstres des de l’ahir

quan van provant l’avinentesa,

he de trobar una mà estesa

per deslliurar-me sense glatir.

M’agraden temps de silencis llargs

on em distreu, sense fer nosa,

un petit gos esmaperdut.

El sentiment es torna eixut

i vaig, de pressa, buidant la bossa

de grans lloances i vanitats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Lluny de la penombra i set poemes més

07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca, Poemes

Lluny de la penombra


En el racó precís, oblidat el temps,

he vist paisatges verds de primavera,

com l’amor deleix, una mossa espera:

aquell príncep blau qui somia i es perd.

Ella ha de ser guia i senyora,

princesa d’un regne on mai farà fred

perquè sempre hi ha una llar encesa,

un vianant cofoi i un rei entès.

Doneu-me la clau nova de la porta

on cada matí esperen el sol

i poder passar sense haver història.

Ben, de tard a tard, trobo la memòria,

asseguda a un banc, cercant el condol

per poder gaudir lluny de la penombra.


Dona dels meus somnis


Suposo que saps, dona dels meu somnis,

que haig de fruitar nova primavera,

s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,

entre palla seca, millor que no el trobi.

La deu de muntanya mana a cor què vols,

el Montsià proclama la força del cel,

són quatre pagesos qui odien el verd,

qui van dibuixant entre solc i solc.

Suposo que saps que les margarides

van omplint de festa el si del jardí

on la marieta va cercant la menja.

Proveu de sentir el vent com oneja

i farà ballar les fulles del vi

qui voldran volar en ser amanides.


Ni somnis haig


En mon encert, com guanyen les promeses

sempre van preses de condiments,

és la follia qui em duu a pensaments

un molt difosos amb un xic de presses.

Ni somnis haig de noves primaveres,

eren les meves enmig les flors,

dalt del cel, lluna i estrelles,

sota, en el terra, dubte i boniors.

Passaré, avui, com de puntetes

puix el meu monstre és adormit

tot preparant les noves guerres.

En el sotrac de les desfetes,

veig el meu regne enmig l’oblit

de benestants i de profetes.


Sentinelles tafaners


És la lluna qui ve amb mi

per la vall i la muntanya,

amb la pensa prou m’enganya

tot dient qui sóc o estic.

Sentinelles tafaners

em porten per la desfeta,

una lluita em comenta

que, perdent, no perdo res.

Sentinelles de l’avern

no em féssiu la contalla

abans que siguin les nou.

Menjo sopes amb un ou

i estalvio la baralla

fins que sigui nou hivern.


Va conèixer un donzell


Na Mariona del meu cor,

de poc, ha estat que no es mor.

Va conèixer un donzell

camacurt i mig lleganya,

indecís com una canya

amb menys pensa que un penell.

Però l’amor la ferí

i va construir castells,

cap ni un, era dels bells,

no els va poder conquerir.

Na Mariona del meu cor

em demana, de vegades,

que li parli de mil fades,

d’aquelles de gran dolçor.


Són mar endins


Vora del mar, ni viuen les sirenes

puix totes elles són mar endins,

no hi ha esperança per als veïns,

massa demandes rauen esteses.

Potser va ser que les lloances

fins al seu regne no han arribat,

no hauran més festes, han fet salat

perquè han perdut: força i ganes.

Com cada vespre, els mariners

volen el seny, prenen el rom,

sestejaran per una estona.

En el carrer, hi ha una dona

qui ha demanat llum per a tothom

i foc, a casa, sis cops al mes.


Doneu-me vi


Doneu-me pa i tres fantasmes

puix el present no ha futur,

el blat espès ni està madur,

però el gran sol lluu a les contrades.

Doneu-me pa i un xic de gana

per a guanyar: lluita i guerra,

en un racó, un crit s’esguerra

fins aplegar a la galvana.

Doneu-me vi per a somiar

puix la temença és oportuna,

el got és buit i fredolic.

Com bastiré un món antic,

un llogaret sense engruna

on tot és nou per a oblidar.


Massa dolgut


Quan ve l’estiu i el rabadà

demana pa i melmelada,

com esperava trobar un demà

on vella ovella precisa estada.

Moments de por són enlairats,

van avançant per la contrada

fins que estavellen prou enfadats

amb els vells vents de cada casa.

Llavors, em llevo, de bon matí,

per si la llet és a la vora,

les vaques dubten de ser importants.

Mai deixo engruna i, mentrestant,

veig com s’esmuny somni mesquí

massa dolgut per ser a la plaça.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Calla i mira i set poemes més

02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca, Poemes

Calla i mira


Una tarda, una nit

i un somni endarrerit.

Nostre heroi no ha fortuna

ni esperança en el fruitar,

avui, el deixaré anar

per si vol guanyar una engruna.

Massa son i poc diner

avancen per la contrada,

és beure el que li agrada,

amples hores de cafè.

Allí, es queixa, sospira,

emprendrà les cent batalles,

passa el temps de les baralles,

quan es cansa, calla i mira.


Li comento al gripau


Li comento al gripau

si vol fer-se una casa,

em contesta com li agrada

mantenir només un cau.

Amb una fulla de col,

com espera meravella,

per a ell, haver estrella

és gaudir d’un ample doll.

Li comento al gripau

com la vida és encisera

i senzilla per als pobres.

Massa hores són mediocres

i obliden que la dolcesa

és un lloc on trobar pau.


Caminant del vell camí


Caminant del vell camí,

sense grenya ni espardenya,

vaig a lloms de la somera

qui mai es queixa de mi.

Haig desig de veure el mar

al bell mig de les muntanyes,

com frueixo a les albades

quan el sol vol viatjar.

Caminant del vell camí,

sense pressa ni enrenou,

com avanço cap al cim.

Amb les eines, que avui tinc,

hauré de guanyar un bon sou

per somiar tota la nit.


El monstre de la saviesa


He trobat, en un desert,

el monstre de la saviesa,

esperava una poncella,

una mossa amb el seny verd.

Volia posar-li, de grat,

una pensada galana,

ja portava una setmana

i, quasi, ho havia oblidat.

És un monstre, de tres caps,

qui pregona dolça pau

quan, algú, passa i aprèn.

Si se n’oblida, s’ofèn

i vol tornar-se’n on rau

el palau del pensament.


Nova primavera


Em comenta el caragol,

en una tarda lleugera,

que la pluja és passatgera

i, algun dia, vindrà el sol.

Les fulles han de ser a punt,

verdes, tendres, eixerides,

n’hi haurà de totes mides

amb bona olor i bon gust.

Sembla nou el caminoi,

ben formosa l’albereda

i ben florits els indrets.

Qui no es troba satisfet

d’aquesta nova primavera

qui avança a poc a poc?


De temences i volers


De temences i volers,

de segur, que n’anem plens.

Em llevo de bon matí

per a enfilar el migdia,

ho faré, sense cobdícia,

a la vora del glatir.

He procurat ser fidel

a homes inconeguts,

a cavalls, corders i rucs

qui dormen al meu carrer.

De bon matí, ens saludem

desitjant-nos passar el dia,

la pena aplega eixerida

tan bon punt ens acostem.


Prenyats de boirina


Aprenent a ser pagès,

treballar sense alegria,

vaig tombant els camps i vida

darrere d’un ruc valent.

Ens llevem a trenc d’albada

quan el sol demana eixir,

prenem la menja, el vi,

el carro portant l’arada.

A la finca, farem foc

per torrar pa i sardina

i una ceba de les tendres.

De dilluns fins al divendres,

anem prenyats de boirina

qui s’esvaeix al record.


La vida esdevé


No clou el vent ni calma la tempesta,

sento, en el cor, un batec pausat,

potser diré que estic cansat

de moure branques mentre el sol crema.

La primavera ha fet un punt i a part,

el déu Èol diu que ha estat de pena,

els mariners, tancats a la taverna,

parlen del seny i el disbarat.

No clou el vent i un ocellet tremola

sortint de l’ou per ésser tafaner,

la mare cerca la menja amb poca fe.

He oblidat com la vida esdevé,

amb uns tons grisos, captiva de poder

on trobarà la joia de la porta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La mar és forta i set poemes més

21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca, Poemes

La mar és forta


Sóc dels que vénen a raure en el port

per fer comiat del cru hivern,

les barques buides i el desesper

tot i pensant que creix la por.

Els mariners, enemics del silenci,

planyen, a una, a taula estant,

el vi és begut, el rom no tant

i les mirades van a qui reny.

Poble de mar i de tempesta,

amb cases velles i carrers blancs,

de pocs replans, prop la cinglera.

La mar és forta, massa encisera

per a tenir-la com a garant

de vida tova i llarga espera.


Bones raons


Amics i companys del terra més erm

on viu l’ametller sense fer cap treva,

és un gran soldat amb caire despert

qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.

El mul, els pagesos i el futur llunyà

esperant, un dia, trobar el gran tresor,

quatre olives negres rajaran dolç or

qui anirà a dormir en el foc profà.

Massa de mentires, manta d’ambicions

mentre l’ametller treballa i esclata

emplenant les branques amb milers de flors.

Quan parlo, se’n riu del treball i el sou

i miren el sol qui va cap a casa

potser carregat de bones raons.


Ni puc ni sé entendre la saviesa


Ni puc ni sé entendre la saviesa

puix la neciesa va fent-se gran,

escric així: Del tot pensant

on trobar un déu o una deessa!

Sóc camacurt i pensador de fira,

fet a les dèries i a l’embalum,

he de seguir el bon costum

de prendre lluites de poca mida.

Casa, cafè i vi a la taula,

amb una plata plena d’enciam

on dorm, al ras, una sardina.

Demano, al seny, la llarga vida

sense cap festa on l’aviram

hagi pagat pena tan alta.


Esperant la primavera


Un follet em comentava

que, esperant la primavera,

al bon Déu li demanava:

Posa pau en eixa terra!

Les plantes adelerades

posant fulles, posant flors;

n’hi haurà de tots els colors

en patis, jardins i cases.

El sol, que n’és ben conscient,

presidint les meravelles,

donarà llum i calor.

No es demana aturador

per a aquest curta empresa

que, passat un temps, s’adorm.


Al dessota d’un cel gran


El coixí i el matalàs,

avui, fan la contalla,

com parlaran de la palla,

d’aquell llit posat al ras.

Al dessota d’un cel gran,

on neguitegen estrelles,

com viatjo entre tenebres

fins que el fred em puja al nas.

Aprenent de somiador,

com espero nova lluna

per poder-li comentar:

Si, demà, em deixo anar

aprendré dolça mesura

qui em portarà a l’amor.


Venedors de llum


Venedors de llum

com fan tombarelles,

entre tendres herbes,

quan arriba el sol.

I són tan porucs,

tan posats en noses,

que porten les roses

esperant condol.

Venedors de llum

esperant, al vespre,

gent qui va a sopar.

És, a l’endemà,

quan espero rebre:

neciesa i fum.


Ha de ser el seu fadrí


Com la flaire de la flor

em torna a la primavera,

és la mossa qui delera

esperant el gran amor.

Ha de ser el seu fadrí:

ben noble, intel·ligent,

de bon matí, diligent

i ben lluny d’ésser mesquí.

Però, passades les hores,

quan el sol és al seu lloc,

nostra poncella canvia.

Que treballi, faci via

i que begui més bé poc,

les esperances són poques.


On queda l’amor?


I la barca, als trencacolls,

barallant-se amb les ones,

de segur, que avui són totes

de caire treballador.

Pescador de cara bruna,

cansat d’ensumar mal peix,

els deutes són en escreix

i el poble, mitja runa.

Batalles entre gemecs,

mals renecs i queixalades

fins aplegar el dolç port.

Dieu: On queda l’amor

sinó en capses mal girbades

de somnis vinguts a menys?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més

15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Ben cansat d’ésser ovella


Ben cansat d’ésser ovella,

agafa el paper de llop,

per als altres, vol les pors,

ell guanyarà sense guerra.

Cada nit, porta una albada

on poder dormir de gust,

li agrada la carn amb suc,

la demana poc torrada.

Però un déu afeblit

li posarà massa comptes

si demana el canviar.

Ésser ovella és claudicar

sota el regne dels tanoques

qui mai se’n podran eixir.


Una rosa donaria


Una rosa donaria

a la reina de les flors,

estic ben malalt d’amors

i cap metge ho sabia.

Ella és dolça, entremaliada,

ben lliure d’enteniment,

quan s’acosta, ni se sent,

com sospira en entrar a casa.

Al jardí, he fet comanda

encara que amb pocs doblers

per a oferir-li una ofrena.

Quasi la veig de promesa

i, si demano un xic més

nostre amor prendrà l’alçada.


Ix de la pineda


I, al nou miracle,

ix de la pineda,

el vent ni delera

ni s’anima a batre.

L’ocellet demana

refer el vell niu,

el bosc és ben viu,

així ho proclama.

Cerco el caminar,

el tresc, la drecera

per arribar al clar.

Allí, he de posar

la nova bandera

i un temps alegroi.


Una lluna plena


Encara estic

prenyat del vell hivern,

cercant un abric,

fugint del fred.

El pare sol

es posa espardenya,

tragina, calla, brega,

es queixa que està sol.

A casa estant,

cansat del meu melic,

vull nova pensa.

Una lluna plena,

com de pa de pessic,

va rondinant.


Entre glops i queixalades


Entre glops i queixalades,

he passat tota l’estona,

és el fet d’anar de boda

qui em porta aquestes nafres.

El menjar prou que m’agrada

i enllesteixo un bon plat,

però, en aquest disbarat,

haig perduda la batalla.

M’han deixat sense cigrons,

sense sopes escaldades

ni la flaire d’ou fregit.

He dinat, m’he dormit

passant per llargues contrades

plena d’enutges i pors.


Aquells somriures


Al capvespre, quan el sol ens deixava

i s’emplena la plaça de neguit,

heu de saber que caldrà rebre la nit

i anar bastint, de nou, vana esperança.

Són massa anys de seca i de tempesta

per suportar les glòries d’altres regnes,

som pobrissons amb manta de cadenes,

anem deixant la fúria ben estesa.

Traspassarem, un diu, havent desat:

joies i amics amatents de promeses

amb embolics i parques il·lusions.

Demanaré la porta d’altres mons

on reposar i llençar, a les festes,

aquells somriures que, ara, són passat.


De bell antuvi


Entre gegants, són grassos els problemes

i les distàncies no semblen massa,

no hi ha pas llits sense cap manta

ni gots petits, ni culleretes.

Però els somnis són escaients

i les mesures prou importants,

voldrien viure lluny de la gent

en bons palaus o cases grans.

De bell antuvi, els esmorzars

omplen la taula de seixanta pams

feta amb arbres de fusta nova.

No vull saber si la cassola,

a casa meva, es pot guardar

o he de llogar la de la vora.


Galta vermella


Em deslliuraré de les males pensades,

dels tons amables d’anar i tornar,

heu de saber que vull anar

a viure, un dia, entre fantasmes,

són més amables quan volen pau.

Allí, estaré guanyant les meravelles

enmig de dubtes i de bondats,

m’agrada el seure dessota els arbres

per a sentir contalles velles.

No haig res més que son petita,

un guanyar lluny de la infantesa,

és quan aplega la meva estrella

quan me n’adono que sóc de mida

d’un nan poruc, galta vermella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Quan la pluja cau i set poemes més

08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca, Poemes

Quan la pluja cau


Quan la pluja cau

i el riu esvellega,

sento com s’esguerra

el petit catau.

El sostre del cel,

qui l’haurà amagat?,

veuria de grat

on el llum es perd.

Quan la pluja cau

somien les teulades

en els temps humits.

Qui s’haurà cruspit

les dolces pensades

de raure on escau?


Hi ha un paradís


En el racó incert,

no haurà promesa,

és la gran desfeta

d’ésser desllibert.

Aprenents de tot,

van cercant fortuna,

aniran a una

sense cap raó.

Hi ha un paradís

enllà la muntanya

on voldria anar.

Hauré de pagar,

amb tela d’aranya,

fins que em torni ric.


Ou de papallona


Ou de papallona

enyora l’estiu,

la pausa del riu

quan el vent s’estova.

Demana, a les flors,

un nou despertar,

com voldria anar

a posar colors.

Ou de papallona

com voldrà, avui,

posar-se el vestit.

Un déu ensopit

li diu que el garbuix

mai arriba d’hora.


Un pobre d’ahir


Un pobre d’ahir,

bastit de cartrons,

demana il·lusions

per a no glatir.

Quan la nit refreda

i la lluna es mou,

com demana un sou

per haver bestreta.

Un pobre d’ahir

no voldrà altra cosa

que haver menester.

Fou un ric primer,

però li feu nosa

el massa tenir.


Quan el sol s’allunya


Quan el sol s’allunya,

es queixa la nit,

qui li hauria dit

que perdrà fortuna?

I ve primavera

farcida de flors,

plena de colors

cercant la quimera.

Quan el sol s’allunya

com perdo les ganes

de calar nou foc.

Penso, sobretot,

en fer grans proclames

dessota la lluna.


Els gegants del meu país


Els gegants del meu país

no hauran casa,

mentre la vida traspassa,

com demanen el gaudir.

Seran ells conqueridors

de castells abandonats,

aniran fent el mercat

de pobres i somiadors.

Els gegants del meu país,

a la fosca, s’entaforen

per trobar-se ben beguts.

És, després, en ser rabiüts,

com s’enfaden i no ploren

perquè no ho poden pair.


És un drac poruc


Abans de caure la nit,

com s’entafora en el bosc,

és un drac poruc, preciós,

sense ganes de morir.

Com s’acosta un cavaller

per complir el manament,

és un regne poc valent

qui pregona el quedar bé.

El cavaller serà estimat

si la batalla li plau

i es deslliura de la fera.

No han trobat altra manera

d’aconseguir aquesta clau

per eixir de l’entrellat.


A la casa del gegant


A la casa del gegant,

rau la promesa,

segurament ben estesa,

sense gana i esperant.

I nosaltres, pobrissons,

empaitant goig i fortuna,

volem avançar, a una,

tot seguint les processons.

A la casa del gegant,

més cullerot que cullera

per a asseure’s a dinar.

Farà de bon empassar

tota una fruita sencera

sense fer-li massa talls.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Batre les ales i set poemes més

01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca, Poemes

Batre les ales


I batre les ales

per a aixecar el vol,

sentir com el sol

acarona els arbres.

Un nou ocellet

gran espai recorre,

dorm, dintre la torre,

en un farcellet.

Primavera empeny

el clavell, la rosa

i un lliri espantat.

On haurà marxat?

On l’hivern reposa

per retrobar el seny?


No he trobat remei


No he trobat remei,

a les hores baixes,

garlant amb les cabres

del gust de l’herbei.

Elles són esquerpes,

fetes al silenci,

esperant que nevi

lluny de les dreceres.

He sentit a dir,

dolça meravella,

que he de trobar or.

Un cop sigui mort,

cercaré una estrella

per al gran gaudir.


Passen dies i setmanes


Passen dies i setmanes,

veig com avança el març,

he dormit un xic al ras

esperant gaudir debades.

Una feina inconsistent,

mig perdut de bon negoci,

he cercat un bon dimoni

per a poder-lo guanyar.

Passen minuts, passen hores

i primavera ens deixa

perquè vol florir els camps.

Em pregunto com, abans,

es perllongava una queixa

perquè n’hi havia ben poques.


Mig perdut i quasi ateu


Mig perdut i quasi ateu,

es lleva prop del migdia,

gairebé no ha família

ni viatja mai a peu.

Des de la casa al banc,

es pot anar de tirada,

el veig com ix a la tarda

per saber que li diran.

Un dia, va ser gegant

i donat al sacrifici

per a guarir tots els seus.

El sento riure amb el vent

i, després, retornar al vici

de saber-se ignorant.


Un estoig


A hora primera,

si el vent no té espera,

surt a feinejar.

Voldria deixar,

de sobte, el terra

i anar a ciutat.

Perdut en mil somnis,

passa pels carrers

sense grans volers

ni massa dimonis.

S’anirà fent vell

lluny d’haver el goig,

sols resta un estoig

de plata i de pell.


Pensa poruga


El sol com s’allunya

pel gran deure vell,

ha de ser penell

galdós de la lluna.

Al bon Déu, demana

descansar una estona,

però no ha hora bona

per oblidar qui mana.

El sol com s’allunya,

porta negra nit

per a empetitir-nos.

Encara, no sé dir-vos

on trobar el sentit

de pensa poruga.


Allunyat de flames


Us faig sabedors,

amics benestants,

que em sento, d’abans,

cercant un tresor.

He de trepitjar

plaça i carrer

per poder saber:

On hauré d’anar?

Les penses profanes

vénen, a l’engròs,

a cercar alegries.

Demano més dies

de trobar, al redós,

allunyat de flames.


Ocells primerencs


El camí del mas

s’omple d’alegries

puix sento com criden

roselles al ras.

Des de bon matí,

com les veig mudades,

les veig espantades

amb el cor ben fi.

És a l’arbre vell

on hi ha enrenou

d’ocells primerencs.

Mai seran conscients

que, dintre de l’ou,

hi ha tot un poncell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Guanyar sense aprendre

21 Maig, 2021 12:25
Publicat per jjroca, Poemes

Guanyar sense aprendre


Em comenta la formiga,

abans d’emprendre la feina,

com veu cansada la reina

perquè li escau altra vida.

L’hivern ha estat maldestre

sense parla, sense seny,

el vell déu quasi ni el reny

i s’ha quedat sense mestre.

Es fan vells els vilatans,

no parlen ni fan la festa,

només ploren cap al tard.

Els joves volien part,

van fugir a altra terra

per a guanyar sense aprendre.


Les plegadores amb carro


Entre verdes oliveres,

veig massa fred a les cares,

robes velles, arrugades,

diria: Fan de mal vendre!

Les plegadores, amb carro,

van arribant a la plana,

el seu amo les acompanya

amb els sacs i els cabassos.

Com s’escalfaran els dits

a la petita foguera

farcida amb vell brancam.

Potser mataran la fam

amb una sardina seca,

un pa, amb oli, guarnit.


Al carrer petit


Al carrer petit,

on l’aigua canta,

trobo que m’agrada

sentir-me esquifit.

Com vaig, carrer avall,

per trobar la plaça,

un silenci clama

aquest devessall.

Al carrer petit,

hi ha una finestra

on s’encalla el temps.

Deixeu que l’hivern

aplegui a la festa

abans de partir.


El gran teatre


En el gran reialme,

no hauran servents,

tots seran presents

en el gran teatre.

En el primer acte,

s’aixeca el teló,

molts hauran perdó,

lluny rauran les nafres.

En el segon acte,

pujaran les ganes

fins arribar al cel.

Allí, prop la mel

vénen les contades,

ho faran debades.


Les roselles són així


Les roselles,

en el prat,

han sembrat

les meravelles.

Ben galant

li puja el blat,

hi ha un esclat

pel mig tombant.

Les roselles

són així:

ben formoses.

Quatre roses,

del jardí,

parlen d’elles.


La paraula mal escrita


La paraula mal escrita

i la ratlla matussera

van donant cos a un poema

qui haurà una curta vida.

Entre penes i embolics,

he muntat aquest negoci,

ben pensat, em falta soci

qui vulga ser mon amic.

El poema va endavant

entre plors i floritures

sense poder-se aturar.

Ara, el deixo reposar

endins del cel, a les altures,

esperant que es faci gran.


Doneu-me el pa


Doneu-me el pa, nostramo,

car el cos se m’afebleix,

com camino enmig del bleix,

com m’aturo i entabano.

Massa dies als meus anys

esperant trobar fortuna,

poc sabó i massa escuma,

minsos riures, prou de planys.

Doneu-me el pa, nostramo,

puix la força del menjar

de segur que em puja al cel.

Allí, trobaré el recel

dels qui volen arribar

sense baixar-ne del carro.


Una mossa m’ha contat


Una mossa m’ha contat

que, cercant un nuvi nou,

va trobar-ne un de tou

sense ganes de lluitar.

I no sap el que ha de fer,

posada en aquesta empresa,

puix el paper de promesa

ni li escau ni li convé.

Una vida sense estrelles

es complicada de dur

quan aplega mitja nit.

He de trobar-li marit,

amable, en estat pur,

que no faci tombarelles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vent cansat i set poemes més

14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca, Poemes

Vent cansat


Veieu com he trobat,

en el cel, un setial,

assumpte celestial

que un déu ens ha donat.

El bo del regalat,

les ganes de ser sant

i passo, mentrestant,

les lluites del sembrat.

Demano ordi i blat

per poder ser a l’era

en començar l’estiu.

Allí, trobo el caliu,

la festa sorneguera,

la pols i un vent cansat.


No vull navegar


Sense penedir,

vaig per les errades,

les porto emprades

fins a mitja nit.

Si sabéssiu com

la magna fortuna

em deixa una engruna

de penses d’agost?

No vull navegar

amb barca de rems

per un riu incert.

He perdut, per cert,

amics i parents

sols per demanar.


La vella formiga


La vella formiga

com coneix el gra,

la palla, la canya

i una flor amiga.

Es lleva, ben tard,

els matins d’hivern

i, sovint, es perd

mentre va pensant.

Ha estat obrera

des del primer temps

i fent el servei.

Espero el remei

quan vinguin bon vents

i nova primavera.


Serà ben discreta


Una cara dolça,

un passat incert,

ni pensa en el verd

puix viu a la fosca.

Entre el terra tou,

avança quan pot,

menja, arrels i tot,

quan la fam la mou.

Serà ben discreta,

amb poc enrenou,

en gaudir d’un somni.

Demana que plogui

per tornar, de nou,

a sentir la brega.


Aquells vells anys


Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys

on el neguit em porta a la infantesa,

he de trobar bastida la peresa,

un neguit magre de joies i paranys.

El meu anar s’atura a l’albada

quan ve el sol a prendre son setial,

algú dirà que el plorar fa mal

i miro, ensems, els arbres i la casa.

Car sóc feliç de no trobar aventura,

espero rebre, al capvespre, mon llit

i una finestra guarnida de cotó.

Em deixo dur, mancat d’aturador,

fins aplegar a la vora de l’amic,

un vell bastió on la pau em procura.


M’adormiré cansat de recordar


M’adormiré cansat de recordar:

dolces empreses, llunyanes i planeres,

anar enfornant el pa i quatre cebes

per gaudir, alhora, del goig i del dinar.

Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar

per a trobar: pescador amb sa barca,

les ganes boges del fet d’anar a pescar

sota un rellotge que, els dilluns, retarda.

M’adormiré cansat de somicar

i prendre part de la meva desfeta,

podria dir que enyoro el profeta.

Qui vol venir a la feina promesa

per a saber quan caldrà claudicar,

deixar els atuells, del tot, ben amagats?


És en ma terra


És en ma terra on resten els dimonis,

ben decebuts i temptant a tothom,

de tard a tard, llencen un xic de son,

ens adormim pensant en el desori.

Vull ser pagès, demanar feina prudent,

llevar-me tard, estar de res pendent

i trontollar per provar de no rebre.

Estimo l’aire, del tot ben assenyat,

quan vol restar, conscient, aquí a la vora,

és home no qui estudia el gran son

i quasi es queda, del tot, garratibat.

Després, me’n vaig per tal de poder seure

vora d’un arbre on portarà a la ment

a viatjar fins aplegar al ponent.


Ma pensa vana


Ma pensa vana, el pas feixuc

em porten, d’hora, a viatjar per la plana,

potser els pagesos són presos de galvana,

avui, reposen dessota un terra eixut.

Encara, sento els riures i els renecs,

aquell gran somni perdut en la desídia,

varen ser ells el fruit de la porfídia

qui els apartà del petit hort, del sec.

Ma pensa no recorrerà els camps

per a sentir el vent com mou les fulles

qui volen creure que encara no han perdut.

Deixaré enrere el carro i l’ensurt,

aquell passar enmig de les despulles

d’aquells amics qui van partir abans.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12  Següent»