Entre somnis d'olivera i set poemes més

07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca, Poemes

Entre somnis d’olivera


Entre somnis d’olivera,

va traginant el pagès,

almenys, un o dos cops al mes,

es pregunta què l’espera.

Camí ample, camí estret,

el carro, poruc, avança,

no ha desig ni recança

ni traurà un compte net.

En un redós del camí,

la flor d’ametller sojorna

esperant la jove abella.

Demanaria una estrella

per tal de saber qui prova

de conèixer el seu destí.


Al carrer de les volences


Al carrer de les volences,

les portes resten tancades,

ben endins, hauran les fades

esperant noves dreceres.

La calç perdrà la frescor,

la fusta, un color eixerit,

manca esposa i marit

amb empreses sense por.

Al carrer de les volences,

cadascú durà sa creu

per lliurar-la en combregar.

Com també voldria anar,

he de buscar-me un jueu

ben posat en coses seves.


Deixant un dimoni o dos


La campana farà el toc

perquè aplega altre difunt,

serà, a les tres en punt,

quan s’enceta l’oració.

El difunt era dels pobres

per a poder festejar,

molt més tard, es va casar

sense festa, sense ordre.

El porten vestit de negre

i amb un posat seriós

per a complir la sentència.

A l’infern, faran neteja

deixant un dimoni o dos

per si escapen els heretges.


Estimat país


Estimat país

qui en la pau descansa,

mai sé què li passa,

fuig del compromís.

Un dia va ser:

gran i matusser,

com tot ho perdé,

es va fer petit.

Cada dia es lleva,

potser un xic més tard,

i rau sense força.

A mi no em toca

restar a l’esguard

per si hi ha tenebra.


Pobrissó mon gos


Pobrissó mon gos

puix no porta esquella

ni cerca parella

ni fa l’ull més gros.

Es passa ajagut

matins i capvespre,

ni demana mestre

ni li han donat.

Però, a sant Antoni,

el posen mudat

i farà tres tombs.

Cerqueu les raons

puix no l’he trobat

parlant amb dimonis.


El pare sol


El pare sol

com cova els ous

de mosquits i mosques.

Mai ho fa a les fosques

ni en moments pregons

mentre fa un nou vol.

I les orenetes,

del viatge, cansades

com troben el niu.

Allí, en el caliu,

parlen, de vegades,

de somnis i festes.

I el temps com mou:

dubte i enrenou.


Voldria fer calaix


I la mort, tan tafanera,

com voldria fer calaix,

però es posa de biaix

i pensa amb lluna plena.

Deuen ser els quatre cops

que no han tingut fortuna,

voldria tenir la lluna,

ben enfadada, d’un mos.

Però, un parell de vegades,

ha fet joia en obtenir

alguna persona franca.

Potser la mort ens espanta

i preferim assolir

un bon port sense estrebades.


Penses afeblides


No haig res més

que penses afeblides,

seré perdonavides

cansat de no fer res.

Empreses matusseres

prenyades d’embalums,

em passo, entre fums,

les nits de fred senceres.

Amables tafaners,

voltant per les murades,

demanen promptitud.

Responc, un xic eixut,

que sobren les paraules

quan manquen els volers.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poseu-me el blat i set poemes més

01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca, Poemes

Poseu-me el blat


Poseu-me el blat, la palla i les espigues

omplint els camps de joia i de verd,

una poncella com passa i es perd

amb la il·lusió i la joia amanides.

Poseu-me un banc de dalt de l’alturó

per a somiar les velles primaveres

sense gaudir de les fortes despeses

del treballar cercant un món millor.

Són pocs els anys per demanar la mort

i vaig, confós, per terres isolades

que els joves, enrere, van deixar.

Em sabrà greu tornar a esperonar

aquells records qui em porten a les cases

on grans pagesos planyien de la sort.


Espero al banc


M’agrada més un plat ple de sardines

que l’amistança de nous desconeguts,

vaig, per la vida, entre presses i ensurts

per viatjar enmig de les boirines.

Però, enllà, els homes profitosos

parlen de deures i angúnies de ser rics,

com vaig recórrer a vells i bons amics

per a encetar la porta dels nous gojos.

Espero, al banc, un temps més rialler,

aquells grans balls bastits enmig la plaça

on les parelles remunten fins a la lluna.

No espero més que rebre la fortuna

d’aquells fidels qui em diran què passa

quan ve la data de retrobar la fe.


Un goig ben esquifit


Porteu-me el seny amable de la nit

vora d’un llit on hivern es cansa,

com l’he bastit, amb palla i una manta,

un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.

Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,

esperant hora per a anar a festejar,

no tinc moments d’aprendre a feinejar

per guanyar joia en temps de nou glatir.

Escolto el vent qui vol anar al Montsià

per trobar arbres d’uns anys indefinits

qui volen ombra i lleure a l’hivern.

No hi ha cap ric que porti, al descobert,

les ganes boges de córrer per morir

amb minsa pensa i un goig ben esquifit.


El mestre jove


I les escoles s’obren per saber

a quina ciència hauran d’apallissar,

són els prohoms que portarà el demà

amb gran desig de viure i de poder.

El mestre jove no es cansa de xisclar

i els alumnes es queixen de la sort,

a cada pàgina han de trobar colors

per fer un garbuix de feina on lluitar.

Amb quatre nombres i un parell de lletres,

anem passant misteris i setmanes

per a aplegar a les portes de la festa.

Ma divergència és força manifesta

i em llevo d’hora, gairebé, a les albades

per a trobar envans amb ses escletxes.


Primavera ha portat un cel


Ni va a la mar ni parla amb les barques,

el llop marí com ha perdut les dents,

espera rebre, demà, algun present

sense pensar que, mai, serà debades.

El nostre heroi somia amb sa taverna,

aquell rom fosc qui l’espera dormint

mentre demana que, avui, no en siguin cinc

puix vol saber qui s’endurà la pena.

La primavera ha portat un cel

qui s’obre més quan veu un lladregot

per treure pols i vori al de dalt.

Li agradaria raure al temps passat

per prendre força i estalviar un got,

per a llençar les pauses d’un home vell.


Era un pobre pescador


Era un pobre pescador

farcit de contar mentides,

enfadat per massa vies,

esquerp, eixut, mal pagador.

Un dia aplegà la Parca

a la vora del seu llit,

el trobà tan esquifit

que ni li féu mala cara.

Tots dos baixant pel riu,

que els portarà a l’infern,

pel preu es van barallar.

Pas que sé com va acabar,

però la Parca aplegà primer

i el pescador encara riu.


A poc a poc, se’n va el fred


A poc a poc, se’n va el fred

i primavera es desperta,

ha el son de la poncella,

es queixa a tort i a dret.

Els ametllers ja estan tips

de treballar nit i dia,

la figuera ni pas crida

i somia cada nit.

A poc a poc, se’n va el fred

i plora la xemeneia

perquè sola es va quedant.

Són els amos estadants

els qui passen i fan via,

de segur que no fan net.


M’asseuré en el banc


Sento com escala el sol

tot i gronxant al Montsià,

porta un altre tarannà,

ni es queixa de la sort.

Quatre ovelles fan un mos

i el pastor, qui passa comptes,

de la pobresa no en surt.

Només queda l’aixopluc

d’aquelles tardes tan dolces

quan el pagès és al tros.

I m’asseuré en el banc

que el batlle ha disposat,

no hi ha pressa al meu estat

ni la joia va endavant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Han de venir les hores menyspreables i set poemes més

21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Han de venir les hores menyspreables


Han de venir les hores menyspreables

a cercar un lloc petit en el meu cor,

ni sé ni sóc el més gasiu culpable

qui viu, com pot, en un neguit de por.

Mes, d’altrament, encendré la foguera

per mantenir una cabana guardada

fins a saber si vindrà, una altra vegada,

aquella mossa qui es mostra sorneguera.

El dolç amor estima altres contrades

on poder estar gaudint del tebi sol,

anar trescant els prats i fondalades.

Potser m’enyora, com ho fa de vegades,

i riu alhora que em vesteixo de dol

quan descobreix que porto només nafres.


Corredisses de núvols


Corredisses de núvols van per la plana,

és el vent qui els empaita sense aturar,

veig brandar a les branques en un plorar

demanant, al seu déu, tornar a la calma.

Uns follets, a la cova, demanen pau

i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,

en el poble, el batlle viu al recel

esperant tornar enrere menant la nau.

Corredisses de núvols i un llarg pregar,

les velletes enceten un nou rosari

per trobar protecció del millor sant.

Un pastor, mig esquerp, com va cantant,

demanant, al patró, allunyar el calvari

sense perdre esperança ni claudicar.


Torneu-me el fred de l’esperança


Torneu-me el fred de l’esperança,

perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,

quelcom hauré de dir del meu fracàs

sense perdre el llum d’una recança.

La vaig veure, somià i li demanà

un somriure curt i entremaliat,

li oferí la força d’un gran soldat,

però li feu gràcia i esclatà.

L’amor tocà el dos i envellí,

cada vespre arribà la festa magra

per a seure, callada, vora del foc.

La joia ha passat i tot és fosc,

avui, he demanat el restar a casa

per parlar de misèries en ser a la nit.


Parlarem del demà


Parlarem del demà, captius i bojos,

esperant trobar, al cel, nou tarannà,

dedueixo que, avui, no esdevindrà,

avancem, a pleret, els cecs i coixos.

Caçadors d’il·lusions dormen al ras

perquè ningú els vol oferir sostre,

ben dolguts i empipats, tornen al poble

on ningú els ha de rebre per si de cas.

Hem vingut per tornar i comentar-ho

als veïns d’un carrer, prou isolat,

on els gats fredolics cerquen el sol.

Els faré assabentar com aplega el condol

tot fugint, per un temps, del gran ramat

per haver dolça joia o esbrinar-ho.


Llarga lletania


Dieu-me amor en llarga lletania:

On són les forces que un dia vaig haver?,

segurament hauré perdut la fe

tot i lluitant per aplegar al nou dia.

Seran empreses d’un passat gloriós

on feia fred i el vent de dalt bufava,

vaig sentir el temps com lluny em portava

d’aquelles terres on havia de ser espòs.

Amb pocs diners, qui no demana fortuna

per perllongar un caire somrient

entre temences de perdre or i glòria?

He de saber on hi ha una nova història

de grans amants enmig d’una gent

qui mengen poc i planyen cada engruna.


La força


Avança l’albada i guanya la tempesta

damunt d’un terra prou erm i assedegat,

els garrofers diria que hauran la festa

bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.

I les garrofes, tan dolces, flairoses,

poc que voldrien anar al daltabaix,

tanqueu la porta, deseu, en el calaix,

aquell escrit damunt d’un llit de roses.

Deixeu que la campana faci el primer tomb

i que la palla s’alliti, en el paller,

per a esperar la pluja matussera.

En un racó, una ànima lleugera

obre l’enginy puix voldria saber

com ve la força qui fa rodar el món.


S’enfilen al calvari


Em deixo anar mentre el sol m’acompanya

per uns camins, de sobte, entremaliats,

són els minyons qui volen prendre part

d’aquell seguit de lluites de campanya.

Són les vacances de nova primavera

on un Jesús porta sa feixuga creu,

no és bona feina ser Fill de Déu,

sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.

Les tendres flors s’enfilen, al calvari,

per a bastir, de colors i perfums,

a aquells fidels conscients d’aquella feta.

Hem de guanyar la gràcia manifesta

del gran lluitar sense perdre el costum

d’esperonar els fulls del calendari.


El rei feliç


El rei feliç refent les tombarelles

enmig jardins que envolten el palau,

no vol saber el deure que li escau

i vol viatjar enllà de les estrelles.

Com tot s’avé a un deure contrafet

fa passar el temps en un món esquifit,

no sap, per cert, quin déu li haurà dit:

que cal sofrir un cop passi l’hivern.

La primavera ha de ser al tocar,

així, ho conten les roses i els colors,

aquell brillar del sol al dematí.

No massa lluny, el poble ha de gaudir

perquè, sotmès, haurà la bona sort

d’aconseguir el plànyer i claudicar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Us faig sabedors i set poemes més

15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca, Poemes

Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics de tempesta,

que, al cel, hi haurà festa

i, a l’infern, calor.

Que anirem plegats,

per la vall de llàgrimes,

controlant les ànsies,

perllongant la fe.

Us faig sabedors

que enceto conversa

amb moltons i rucs.

Com ells són porucs,

anem a la grenya

per a perdre tots.


Un ingrat misteri


Ni un riure llunyà,

em dóna alegria,

vaig passant la vida

d’avui al demà.

Un ingrat misteri

em duu fins al sot,

tan poruc com sóc,

m’hauré tornat tebi.

Espero, el dilluns,

per haver nou somni,

sempre diligent.

Esclata la ment

demanant que torni

als meus dies bons.


Esclato quan puc


Com hauria de dir,

sense massa enveja,

que espero revenja

abans de partir.

Esclato quan puc

deixar l’afonia,

la rauxa m’obliga

a patir de gust.

Tot un sentinella

va trobant l’encert

en un món distant.

Espero, entretant,

retrobar el concert

de la meravella.


Torneu-me la pausa


Torneu-me la pausa

del passat gloriós,

quan era gelós

d’una febre eterna.

Posat a l’infern,

els caps de setmana,

feia filigrana

amb un cap prou verd.

Els dilluns lluïa

somnis a l’engròs

per a anar endavant.

Anar endevinant

el marró i el groc

de la vella fulla.


En el vell país


En el vell país

de malenconia,

un geni dormia

lluny del paradís.

En el regne fosc,

hi ha un cel llunyà,

com podria anar

a trobar ma sort?

En el vell país

ens llevarem d’hora

per a anar endavant.

He de saber quan

pagaré penyora

sense cap avís.


Poseu-me’n una dotzena


De pobres i saberuts,

poseu-me’n una dotzena,

vull una cambra ben plena

per gaudir d’aquells ensurts.

Els pobres seran rabiüts,

fets a la gràcia primera,

hi ha una lluita encisera

per tal de tornar-nos muts.

Els saberuts, ja se sap,

avancen pel camí pla

i prou lluny de la muntanya.

Faré la feina de l’aranya

posant fil on només hi ha

ignorància i maldecap.


Empaitar la lluna


Per perllongar la rauxa de la vida,

un nan gepic m’obliga al fet de treballar,

on són el vells qui avancen sense mida

en temps porucs cansats fins l’endemà?

M’agrada el sol, serà el darrer culpable

d’arribar d’hora per prendre’n part,

estimo el seny perdut del miserable

quan endevino que el vespre ha d’arribar.

No sóc res més que flaire de llacuna

qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants

bastits de fulles i d’ocellets inquiets.

Com he d’anar, per a restar despert,

a un regne trist on no hi ha vilatans

perquè han fugir per empaitar la lluna.


Al clar país


Al clar país on dormen els fantasmes

i les aranyes van treballant l’ordit,

he sentit dir les més curtes proclames:

No et llevis d’hora, espera la mitja nit!

És quan, llavors, vénen els mentiders

a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,

parlo amb el vent i el trobaré culpable

enmig de penses de pobres tabalers.

Al clar país, espero mars de dubtes,

muntanyes velles on vol dormir el corb

mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.

De tant en tant, s’atura una banya

amb el desig fervent del primer amor

saltironant per riscos prou abruptes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Altiu el cap i set poemes més

08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca, Poemes

Altiu el cap


Altiu el cap, el pensament mediocre,

va, els dissabtes, a cercar entrellat,

és a la seixantena i el seu treball:

seure al cafè i ensenyar el pobre.

Va ser traginer en temps miserable,

va trobar fortuna en país llunyà,

un dia enllestí, després es casà

amb una pubilla de nom innombrable.

Va tenir un fill, el va desterrar

perquè un matí l’obligà a ser savi

i novell doctor en milers de lletres.

Passada la sort i les bestretes,

esdevingué vidu i lleuger de llavi

quan la consciència l’abandonà.


Escalfat i prou begut


Escalfat i prou begut,

nostre llop ni es desvetlla,

fou conco sense parella,

mariner d’un vell llagut.

Amb hores minses de somiar,

nostre home recerca els cims,

fora mar, terra endins,

ha oblidat el treballar.

A la taula, atrafegat,

sense ganes ni parella

va repassant els seus dies.

Com el gat de les set vides,

com voldria haver una esquella

per saber on l’han deixat.


On rau la promesa?


Primavera enceta:

formigues i flors,

milers de colors

i ganes de festa.

Si em deixen anar,

de dalt de la serra,

hauré una finestra

per guaitar la mar.

Una barca blanca,

amb ales al vent,

avança lleugera.

On rau la promesa

d’un cel, ben etern,

on res entrebanca?


Sentinelles de l’infern


Sentinelles de l’infern,

com demano hora plana,

aparteu-me de la flama

puix ha finit vell hivern.

Amb un cove de pecats,

qui enyora hores perdudes?,

sense joia, sense mudes,

tot descobrint l’entrellat.

Sentinelles de l’infern,

estic cercant la senyora

per a anar a passejar.

Massa temps no ha de tardar

puix aplega l’hora dolça

i el marró es torna verd.


Aprendre és complicat


Escric així: del tot dolgut,

esperant cel i monotonia,

passa la nit, s’apropa el dia

com vaig emprant pausa i ensurt.

És la llibreta de cara blanca

amb massa solcs per a sembrar,

sé, de ben cert, que he de lluitar

amb monstres vells de mala cara.

Escric i vaig, per carrers amples,

a cercar sol fins al migdia

i un rajolí d’enteniment.

Aprendre, avui, és compliment,

vull trobar un món de fantasia

on lluiré si ho fan els altres.


He sentit com un calfred


He sentit com un calfred

i una ràbia manifesta,

ben arran de la finestra,

estic cansat de l’hivern.

Primavera és així:

més viva i eixelebrada,

però amb rauxa a la mirada

i mil somnis al coixí.

He sentit com un calfred

recorre tota la plana

i, a la vida, s’entafora.

Per demanar la penyora,

com em va passant la gana

car em sento insatisfet.


Quatre velles fan un rogle


Casa, runa i tebi sol

per a passar la jornada,

el poble fa mala cara,

diria que està de dol.

El batlle diu que mai més

tornarà a les pensades,

ha rebut manta vegades

les promeses de l’infern.

Quatre velles fan un rogle

perquè, avui, han de quedar

per a marxar al cementiri,

de flors, portaran lliris

i un poc d’aigua per rentar

els quatre nínxols de pobre.


Llarga lliçó


Faci vent i faci fred

puix l’hivern vol ser despert.

Però un sol, sorrut, s’allunya

i l’escalfor tornarà,

poques barques per pescar

quan, pel Montsià, ix la lluna.

El minyons van a l’escola,

les finestres mig obertes,

només somien amb les festes

per a fer la xerinola.

Ara, els toca aprendre

aquella llarga lliçó:

vindrà l’estiu, la tardor

i, altre cop, hauran de rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El cuc dintre la poma i set poemes més

01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc dintre la poma


Com un cuc dintre la poma

es queixava de la sort:

Poc que m’agrada ser a l’hort

quan el pagès se n’adona!

Com només tinc una casa

me’n podria deslliurar,

els dilluns voldria anar

a passejar mitja tarda!

Enmig de tan gran sentiment,

nostre cuc plora a desdir

fins que aplega la marieta.

Aquesta ve satisfeta

perquè ha sentit a dir

que, demà, no farà vent.


Mariner de mare dolça


Mariner, ben abatut,

va menant la barca vella,

en sortir, veu una estrella

sense joia, sense ensurt.

En el port, gronxen les ones

en un present benestant,

han estat mullant les roques

procurant un bon resguard.

Mariner de mare dolça,

ben posat en pensaments

d’una llibertat llunyana.

Menjarà peix de la canya

si li aplega el pretendent

de la filla de la dona.


He guanyat petit castell


No suporto, altra vegada,

el somriure de la gent,

és ben curt l’enteniment

i ben llarga la mirada.

He guanyat petit castell

on poder desar els meus somnis,

vaig entre penes, desoris,

a cercar un bon penell.

No suporto ésser covard

i traginar la feblesa

entre bones intencions.

He de trobar els moments bons

per mantenir la riquesa

d’afartar-me sense plat.


Era un arbre qui plorava


Era un arbre qui plorava

enmig del gran fred estant,

com volia anar endavant

i fruitar de bona gana.

L’anomenen ametller,

arbre magre, assedegat,

com demana ser al mercat

per trobar homes de fe.

Nostre heroi no haurà or

ni victòries a desdir

en lluites inenarrables.

Viuria a prop de les cases

fins aplegar a l’occit

i cremar en un bon foc.


Són ben alts els gran senyors


És el vent de la infantesa

qui quequeja pel terrat,

cadascú lliura sa part

a una vida mentidera.

Són ben alts els grans senyors

i avancen per la vida,

vull guanyar una partida:

La de veure’m prompte mort!

En guerres inabastables,

he posat l’esforç i el seny,

gairebé, les he perdudes.

Mai em faltaran els dubtes

quan aplegui el moment

de les falles innombrables.


La divina providència


La divina providència,

endinsant-se a la consciència,

una lluita m’oferí:

Si no vols ésser mesquí,

demana la dolça ciència

de viatjar lluny d’aquí!

Massa portes he de veure

per poder passar a la glòria,

endevino que la història

gairebé ni la puc creure.

Som nosaltres, els humans,

els sempiterns pidolaires,

massa tous per ser profans

i porucs quan manca l’aire.


I tu te’n vas


Poseu-me el seny

vora de la finestra

per si la queixa

ve pel carrer.

Poseu, també,

una mirada fresca

de jove entesa

al quedar bé.

Estimo tant

com el cos em permet

gaudir del goig.

Em torno boig

quan somio, a pleret,

i tu te’n vas.


Hi ha una finestra


El camí, que porta al mas,

ahir, s’omplí de neu,

podria dir: Quina creu!,

ni un déu faria cas.

És quan oblido les mesures

que em sento un xic perdut,

les converses amb el ruc

mai prendran noves altures.

És un discutir pel treball

qui ens porta al desencís

i a una foscor inconcreta.

A la quadra, una finestra

ens porta al paradís

sense angúnia ni retall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El monstre clou i set poemes més

18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre clou


El monstre clou i tot és meravella,

hi ha una estrella guarnint el meu coixí,

estic al punt, m’afalaga dir

on res em pot i avanço sense pressa.

Seran els cims casa on sojornar

i amorosir a les tendres poncelles,

però és el seny qui no ho ha prou clar,

em fa saber on hauré les promeses.

Preneu-me, puix, el nèctar celestial

per a pujar enllà de la fermesa,

per seure, un poc, només per celebrar.

Si aneu, després, al fet del gran somiar

no us oblideu de trobar la porta oberta

amb la il·lusió de conquerir el setial.


La cara franca i el riure clar


La cara franca i el riure clar,

van pel carrer de la infantesa,

he de trobar la ment oberta

feta a la lluita i al raonar.

No vull saber on són els gojos

quan prest s’allunyen del meu camí,

sabreu que sóc del tot mesquí

quan només prego per aquells ossos.

És concloent mon testimoni:

sóc home foll per no estimar

i anar pendent del daltabaix.

Un pobre amor no ha ni encaix

per perdre’s d’hora en albirar

on es confon: desig i somni.


Entre penses i desig


Entre penses i desig,

vénen les tenebres,

van baixant per les dreceres

per a raure sols amb mi.

Procuro fugir d’escola,

intento ser bon soldat,

endevino que l’emprat

mai farà esclatar la bossa.

Perseguint a la fortuna,

vaig per corriols i dreceres

sense aturar-me un moment.

Pel matí, estic pendent,

però, en aplegar les queixes,

procuro lliurant-me’n d’una.


De tard a tard, un drapaire


Al carrer on viu el vent,

poca ombra i minsa gent.

Les finestres són tancades,

fumegen els fumerals,

ni pobres ni menestrals

ni les ganes engegades.

De tard a tard, un drapaire

com s’atreveix a passar,

de segur que ha de buscar

les fulles que porta l’aire.

Al carrers, no hi ha els riures

puix, un dia, van marxar,

cansat de tant esperar,

ni goso aprendre a viure.


L’alegria


Demà i passat demà,

he de cercar l’alegria,

acostuma a passejar

a les voltes del migdia.

L’alegria no haurà enginy

ni manta ganes de viure,

de fet, la podria descriure

com un goig enmig de cinc.

És, com no, una noble dama

cansada d’anar al mercat

per a comprar a bon preu.

De sa casa, sóc hereu

i endevino la meitat

de les gràcies qui proclama.


Ens mostrem tibats


Pel matí, era pobre

cercant bon remei,

és l’estreta llei

que suporta el poble.

Com sempre proclamo

que vull nouvinguts,

que siguin eixuts

i servents de l’amo.

Anirem, plegats,

portant espardenya

al ball de la plaça.

Quan el músic passa,

anem a la grenya

i ens mostrem tibats.


En el deure de dormir


Mentiria si digués

que somio un cop al mes.

En el deure de dormir,

he d’emprar nova aventura,

és el seny qui em procura

avançar per nous indrets.

Com procuro endevinar

on la vida em vol portar.

És el meu cos qui demana,

cada matí, poc ensurt

per acabar satisfet.

El portaré cap al verd

tot fugint del gran disgust

si el desencert s’encomana.


Un dia va ser cavall


Acabada la setmana,

el ruc deixa de plorar,

a la sínia, vol anar

per xerrar amb la bona fada.

Un dia va ser cavall,

volia ser a la muntanya,

era una pensa estranya

per fugir del vell treball.

Amb un amo massa jove,

un carro del tot feixuc,

com suava a la costera.

La userda ni era verda

i ni tan sols un remuc

el lliurava de ser pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una força pregona i set poemes més

13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca, Poemes

Una força pregona


En els riures de les flors,

veig saviesa i colors.

Em comenten les abelles

com l’hivern està present,

poca feina per a fer

dessota de les estrelles.

No voldria altra remor

que el rajolí de la deu,

poc que estalvio en neu,

la haig tota en la fredor.

En el riures de la flor

hi ha una força pregona,

com avança i abandona

els reclaus del nostre cor.


Cel obert en cada sala


Si la casa és ma presó,

li posaré reixes d’or.

Cel obert en cada sala

i pau en el dormitori,

dolça llum allí on toqui

i un polsimet d’esperança.

El viatge ha estat llarg,

aprendre: reial ofici,

a la cuina, no vull vici,

quatre branques a la llar.

El lliurar per als dilluns,

per als dimarts, no vull guerra,

si el dimecres alleugera,

els dijous no volem fums.


La mare natura


La mare natura

demanà fortuna

a un déu saberut.

El déu féu l’ull cluc

i ella ni s’esvera

puix ve primavera.

Els arbres, les flors

i tots els colors,

dominen el terra,

qui vol més dolcesa

quan esclata el cor?

La mare natura

cura de malura

quan s’allunya el sol.


Passen les ovelles


Poseu el dolor

ben lluny de la casa,

l’hivern ni m’agrada

quan clou l’escalfor.

Llavors, et diré,

estimada meva,

com el riu s’emplena

de passatges verds.

Passen les ovelles

al davant del gos

enmig de la bela.

El temps no haurà treva

i va prenent un mos

envoltat d’esquelles.


El riure clar


El riure clar

i dolça la mirada,

és com l’aigua clara

a punt de volar.

La passa lleugera

quan va carrer amunt,

vestidet de punt,

porta una cistella.

Divendres, mercat,

compra cansalada

i quatre olives.

Respon quan la crides,

surt, a la vesprada,

a trobar l’amic.


Ni vull saber


Ni vull saber

on s’acaba el somni

i aplega el dimoni

per a poder ser.

Desvalguts de cap,

anem per les fosques,

pobres i tanoques,

enmig de l’esclat.

En llevar-se el dia

cerco solució

als petits problemes.

Sense massa penes,

trobo aquell racó

on s’esmuny la vida.


Poseu-me la nit


Poseu-me la nit

quan es perd el dia,

no vull la partida

del dolç esperit.

Però és així:

el temps de cordura,

mancats de mesura,

ni sabem què dir.

Prenem, per al cos,

un xic de fortuna

per tal de viatjar.

Com voldria estar

ben lluny d’una engruna

qui fuig i no pot.


La petita guerra


Com demanaria,

per a ser vençut,

trobar aixopluc

i curta agonia.

La petita guerra,

de cada setmana,

com el cap desgrana

fins tocar el terra.

Anar avançant

fins tocar el no res

per tal de saber.

Del ser al no ser,

un camí prou ver,

gaire incomprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pobre de mil somnis i set poemes més

07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca, Poemes

Pobre de mil somnis


Pobre de mil somnis,

hereu com tothom,

ni plata ni or

porta mil oprobis.

El temps l’ha desat,

en gran paradís,

un xic malaltís,

amb el cor obert.

Pobre com la nit

va cercant història

en gran viatjar.

Algú ha de posar

capsa a la memòria

per tal de guarir.


Demanar un amic


Us faig sabedors

que porto feblesa,

vaig, pel món, de pressa

sense cap raó.

No porto l’enginy

lligat a una bossa,

em faria nosa

si sabés mentir.

Un dubte em durà,

a mans d’embolics,

a trobar resposta.

Algun ric ni gosa

demanar un amic

per somiar i callar.


Suposar per suposar


Suposar per suposar,

deixeu-me una estona lliure,

m’agrada el temps d’escriure

quan el cap es deixa anar.

Oblidat d’homes i déus,

he de fer-me a l’infortuni,

una pluja és un diluvi,

pocs creients i massa ateus.

Esmolar ungles i pensa

per tal d’anar a caçar:

elfs, ogres i fantasmes.

Va ser cosa de les fades:

un cop et deixes anar,

és quan aplega feblesa.


El cavall d’una peça


Entre cavalls, cavallers

i la batalla encetada,

he trobat una altra espasa

per a guanyar tot un mes.

La primera, us ho diria,

coneixia troncs i pedres,

mossegada a les primeres

batalles de tots els dies.

El cavall, d’una peça,

camacurt, assedegat,

els dissabtes prou es queixa.

Entre sals, durà el sucre

per a encetar lluita tardana

acabant en el gran dubte.


Com avança l’amistança


Com avança l’amistança

pel carrer de solitud,

caldrà prendre la virtut

per a saber com acaba.

Som nosaltres, els humans

els qui endarrerim la cura,

havem la pensa feixuga

i somiem de tant en tant.

Conqueridors i prou murris,

no havent castell ni voltants

on enllestir les batalles.

Quan l’hivern va d’acaballes,

de segur que ens farem grans

abans de saber-nos nuvis.


Esperant qui ve


Manta gana, força son

i finir a saber on.

És la vida una sorpresa

per a pobres i perdedors,

tots perdent les mil empreses

farem força escomeses

amb caire deslliurador.

I, després, tornem a casa

per a raure a prop la llar

i torrar una sardina.

Com llumener s’endevina

quan és a punt d’arribar

esperant qui ve, com passa

aquest deure d’estimar.


No hauré més remei


No hauré més remei

que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.

Massa gossos i pastors

caminen cap a Betlem,

van cercant el Naixement

tot un fet enlluernador.

I l’estrella com convida

al deure gran de ballar

en una festa infinita.

No cal, que si em pica

hauràs deure de pecar

per si s’atansa una mica,

després, vindrà un gener

on glatir i guanyar fred.


Com s’esbatanen


Em cal saber,

de primera hora,

on el seny es troba

i on vol quedar bé.

Després, vindran

les nits sornegueres

envoltades d’estrelles,

farcides de galants.

Com les pubilles,

pensant, en el futur,

els somnis entrebanquen.

Com s’esbatanen

els deures ben perduts

per esbrinar on nien.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Eternament confús i set poemes més

01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Eternament confús


I tot serà eternament confús

per a tornar al lloc de la partida,

en el passar, la pena és amanida,

però el món li mostra llur refús.

Anem, a pams, saltironant obstacles

en l’agredolç etern de la prudència,

hauré de dir que el dubte és una ciència

i, trobar un port, ho deixo per als altres.

Com vaig a lloms de la barca imprecisa,

navego en mars, captius del seu onatge,

on hem d’emprar desitjos i temences.

És a les golfes on he deixat les presses

esperant sort i emprant nou missatge

mentre el meu cos s’enfada i domina.


A coll-i-bé


A coll-i-bé em porta el vell món

sense donar-me el dia ni cap hora,

ell és així: gasiu i un xic tanoca,

però n’oblida el què, el quan i el com.

Poqueta llum, els déus mostraran

puix diuen que ma pensa és mediocre,

se’n riuen prou i em llencen aquest ogre

per a saber fins on hauré més fam.

Quan no puc més, albiro les estrelles

per si una d’elles em mostra el camí

del seny i la sortida.

El cos gruny, demana altra vida

puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,

qui sap sofrir enmig de tombarelles?


La gràcia infinita


Parlem del vent, del deure qui l’ha dut

per terres velles cansades de misèria,

és, al serrat, on la força s’esguerra,

vol davallar i córrer per l’ensurt.

I no vol pa ni llit on reposar

fins a trobar la gent ben enfeinada,

li agrada el seny dels arbres en gronxar

i aquell regust que li pertany encara.

Parlem del vent, del regne de follia

on vull anar per tal d’assabentar-me

com és el si de la força primera,

quasi vestit de pobra mainadera,

aterro un xic per tal de pentinar-me

tot esperant la gràcia infinita.


En fer-se nit


En el rampell,

per terres isolades,

he vist les cases

vora el castell.

Els vilatans,

en portes i finestres,

sense revenja,

com van sotjant.

Ha de ser així

quan hom davalli

del seu setial.

Com a mortal,

serà millor que calli

en fer-se nit.


Eixir al descobert


No vull pensar,

en eixir al descobert,

per trobar el fred

qui es vol quedar.

Prendre l’encert

de les muntanyes

mentre s’escanyen

els porucs temps.

Allí, en el buit

de dalt de tot,

aplegar al cel.

Poseu-me mel,

en el sarró,

ben a curull.


Somrís de cara


A la feina,

he de ser

sense eina,

però amb fe.

Quan aplega

el bon amo,

a la brega,

m’encomano.

És quan tarda

en marxar,

quan li comento.

Fins diria que l’envejo

i deixo anar:

somrís de cara.


D’altra no n’hi ha


Na Mariona, del meu cor,

ha més pena que pas por.

Es lleva de bon matí,

diria que a les albades,

es renta els ulls, les galtes

amb un sabó del més fi.

Com prendrà, per esmorzar,

els dos ous amb cansalada,

per fruita, mitja mangrana

perquè no vol engreixar.

I després, cap a la feina

de cosir i de brodar,

com ella, d’altra no n’hi ha,

l’he demanat per a reina.


Han mort el rabiüts


Visc entre atuells

i una mar propera,

sento com la queixa

em porta rampells.

Anem, endavant,

bastint els castells,

massa cascavells

per a un trist passar.

El banc és de fusta,

els vells de fa anys,

els desitjos buits.

Han mort els rabiüts,

com ens han deixat

enmig la batussa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11  Següent»