Li faré un monument i set poemes més

22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes

Li faré un monument


A la mare soledat,

li faré un monument;

ben flairós, de gran present,

vull que es quedi al meu costat.

Ens llevem, de bon matí,

un poc abans de l’albada;

de seguit, som a la cambra

fins que oblida el dormir.

A la mare soledat,

li porto mil aventures

en el pla i a la serra.

Si, algun dia, ella s’esvera

obliden les gran pressures

i enceten el fer bondat.


Sol sorrut


Li pregunto, de seguida,

a un sol prou venturer,

si ha els deures per a fer

i no hi ha pluja amanida.

Com el sol és molt sorrut,

ben sovint, es torna mut.

Viatjant per tot l’espai,

ha vist sants de tota mena,

uns li parlen de verema,

els altres parlen de guanys.

Com el sol és bon amic

m’aconsella la paciència,

aprendre és dolça ciència

mes oblida si vols gaudir.


He començat la dèria


Suposo que, al llarg camí,

hi ha senyors de tota mida;

uns amb la bossa amanida

per si poden no envellir.

Perquè els senyors són així:

Treballadors de fortuna

qui van guanyant, una a una,

totes les flors del jardí!

I la resta, ja ho sabeu:

pobrissons i entremaliats

per a aconseguir misèria.

Com he començat la dèria

d’aprendre’m els disbarats

per si m’escolta algun déu.


Allà, sabeu i sabeu


A les terres de lloança,

allà, cap al nord de França,

hauré de trobar el tresor.

De moment, minso del tot,

he demanat l’esperança

per a aconseguir la dot.

Allà, sabeu i sabeu,

endevineu el futur,

aquí, resta el gran ensurt

i quatre velles qui planyen.

Vianant sense fortuna

a l’estiu, me n’aniré;

he de trobar alguna engruna

fins que aplegui un nou hivern.


Estic corprès


El foc pairal em crida i incomoda

en el pensar fruitós d’uns altres temps

on apreníem de la vida i l’escola

a avançar un xic i ésser conscients.

Per claudicar, no calien barreres,

per obeir, hi havia el camí trellat;

els nois més grans marcaven les fronteres,

la resta assentia i guanyava el callar.

El foc pairal no ha flama ni llenya,

els avis vells fa temps que van marxar

a altres terres prou buides d’enyorança.

Estic corprès, em queda la recança,

aquelles hores ben dolces de fruitar

en estrenar: la gorra i l’espardenya.


Hi ha un follet


Enmig del bosc on naix el rierol,

el cuc avança, tragina la formiga;

he de cercar l’herbei per a mi sol

i prendre’n part del fred i la boirina.

La blanca neu davalla tot dansant

a sobre una herba on posa el borrissol,

he vist, ben buit, el camí del corriol

i un vell corb qui passa, sol, volant.

Enmig del bosc, refila el rossinyol

i com el mira, cofoi, un esquirol

qui buscarà refugi en un arbre.

Beu encongit, la pedra sembla marbre;

hi ha un follet plorant amb desconsol

perquè no sap en quin lloc ha de raure.


Es va fonent


A l’alturó, la neu es va fonent;

entre dos herbes com va filant l’aranya,

hi ha una mosca, que vola per la plana,

cercant la pausa i l’aliment.

El temporal ha de ser al nord,

un vent rabiüt tragina fresca i aire,

estic perdut, vestit com un firaire

qui serà valent, però té por.

A l’alturó, rondina una cabra

qui ara rosega una herba assecada

fins que la fam s’allunya esmicolada

i ve el regust gasiu de la mancança.

I, un altre dia, aplegarà menys tard;

el sol s’allunya i el seny farà sa part.


Porucs amors


Del tot, allunyant-me

de la meva infantesa,

vaig perdent la pressa

per tal d’envolar-me.

He perdut les nits

amables d’estiu

on sentia els nins

prou plens d’esgarips.

I cercar les flors

prop del caminoi

per a fer l’ofrena.

Amb la lluna plena

retornava al goig

dels porucs amors.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El temps m'ha complagut i set poemes més

14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca, Poemes

El temps m’ha complagut


A resultes de no ser,

he vist la meva grandesa

com es va empetitint.

Aprenent a saber quin,

vaig odiar a la infantesa

perquè em posava l’esquer.

He romàs, del tot callat,

presidint el noble ofici,

he hagut aquell vell vici

de patir per l’oblidat.

Però el temps m’ha complagut

i m’he tornat rondinaire,

viatjaria com firaire

als paradisos perduts.


Un xic de fang


Oblidant el bé i el mal,

vaig aprendre a fer de déu,

sestejava al conreu

i guaitava des de dalt.

Parlava amb les roselles

dels núvols i del sembrat,

d’aquell blat petit, nounat

en unes pluges lleugeres.

Oblidant el bé i el mal,

dormia a la taverna

després de prendre dolç vi.

Acabava el dematí

tot guaitant una oreneta

qui cercava un xic de fang.


Abans de la gran desfeta


A la cova, dorm el drac

abans de la gran desfeta,

els homes volen la feta:

Una lluita amb força sang!

El cavaller ha vingut

a punt de trencar l’albada,

duu la ràbia a la mirada,

espera no ser abatut.

A la cova, dorm el drac

i enceta un somni estrany

que el posa neguitós.

Com es veu el cap terrós

en caure al gran parany

d’aquell fatídic combat.


El cuc remuga


El cuc remuga i la lluerna vola

en un infern qui el sol els ha donat,

l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,

el nou futur com plany el seu passat.

Ha estat temps de pausa i de misteri

on massa homes demanen ser saberuts,

diria que els salvaran els rucs

perquè es retrauen de penses i de vici.

El cuc remuga i la lluerna vola

i un caragol, prou assecat, com dorm

puix va somiant amb fulles tendres.

En el jardí, les roses hauran herbes

i una mosca voleia per les flors

per si pot fer una llepada dolça.


No goso de ser valent


Sentinelles de la sort

no em deixeu a l’aventura,

la comanda és feixuga

i em va copsant la por.

No goso el ser valent

puix fins el llevant m’espanta,

he de trafegar amb la barca

per a pescar un bon peix.

Sentinelles de la sort

feu que es retardin les ones

fins a l’hora de tornar.

Com m’agrada el badallar

quan ens quedem, prou a soles,

tot arribant a nou port.


Satanàs és a l’infern


Satanàs és a l’infern

ensenyant dents i queixals,

li han arribat tots els mals,

el seny ha estat el primer.

Ell demana, anys i panys,

ser un senyor eixelebrat

i poder guanyar els combats,

però Déu li ha ensenyat

que cal tenir al seu costat

un conseller de molts anys.

Satanàs és a l’infern

i per les nits quasi plora,

no plourà més del que trona,

només demana l’hivern.


Escric aquí


Escric, aquí, dessota les estrelles

en un abric ressec i poc conscient,

són els pagesos esquerps, desobedients,

tots envoltats de somnis i promeses.

El cru hivern ens ha desat silenci

i minsa neu recullen els gran cims,

no corre l’aigua i ens queden els plugims

per grinyolar sota un cel prou tebi.

Escric, aquí, vora del pi

sobre una taula seriosa i tafanera

qui no se’n fa a la idea de mirar-me.

Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me

a una mosca sorruda i riallera

qui mira, fita, tot esperant la nit.


La rosa acull


Amb una flor i un somriure ample

toca a la porta del meu amor,

ella ni espera que vagi jo,

ben de segur que ho hauré magre.

Surt al balcó, ben pentinada,

amb agra cara, sense el somrís,

com ha perdut el paradís,

aquell tan dolç que s’estimava.

Però em mira, diu que m’esperi

i el meu cos ha fet el salt

tot esperant la porta oberta.

Entre sospirs es manifesta,

tampoc caldria sospirar tant;

la rosa acull, pobre encanteri.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com he demanat al sol i set poemes més

08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca, Poemes

Com he demanat al sol


La mare com m’ha posat

la mona a la carmanyola;

en minuts, anem al prat

a jugar a saltar la corda.

L’escola queda prou lluny,

el treballar és distant,

una mossa està esguardant

que l’amor sigui al seu gust.

A la pasqua, ja ho sabeu,

recollim les margarides

que trobem en el corriol.

Com he demanat al sol

que avanci a les tentines

i romangui fins a les deu.


Els enemics i amigots


Les temences i les pors

són a prop de casa meva,

la comanda no ha espera

i lluitarem quasi tots.

Els enemics i amigots

com esperen a l’aguait,

he demanat fer l’encaix

per a trobar-me la sort.

Sentinelles de l’avern

de seguit soc amb vosaltres

per a guarir-me a l’infern.

Un d’ells que és més despert

em comenta com els culpables

van venint de tres en tres.


Treballar no toca


La fortuna és mentidera

i m’enganya ben sovint;

dos i dos quasi són cinc

puix la rauxa és passatgera.

M’he llevat, prou dematí,

a les dotze del migdia,

em senyala la família,

vol fer-me fora del llit.

Cercaré un bon matalàs,

aniré a dormir a la cova

si és estiu en el ras.

Com que treballar no toca,

ben prompte, hauré de casar

amb una vídua bufona.


Orenetes del corriol


Orenetes del corriol

van i venen sense atura,

no abandonen la pressura

ni el neguit vestit de vol.

Quatre mosques jovenetes

han de ser el primer plat,

no aturaran fins al tard,

les caçadores inquietes.

Sota el balcó tenen niu;

allí, covaran els ous

fins que apleguin els minyons.

Tenen fam els pobrissons,

han de fer bon enrenou

demanant un dolç estiu.


La cuca petita


La cuca petita,

en sortir de l’ou,

diu que ja n’hi ha prou

i que vol eixida.

Al petit jardí,

trobarà la mida;

com vol ser amiga

d’un cuc eixerit.

Si la pluja mulla,

cercarà recer

sota d’una fulla.

Com a plat primer,

demana lletuga

a un pobre pagès.


Pagesos i poca sort


Dessota d’aquest gran sol,

veig la font com singlota;

el terra diu que ja toca

que aplegui pluja i doll.

Sant Pere està enfadat

i retarda les comandes;

a la meitat de les cases,

ja es planyen pel sembrat.

Pagesos i poca sort

van agafats de la mà

a demanar a la Verge.

Sant Pere es torna negre

i la pluja ha d’arribar

enmig d’ombres i de pors.


El vell arbre


Com que demano vacances,

el vell arbre es riu de mi;

no ha casa ni abric

i treballa ben debades.

No viatja ni alliçona

a les plantes del costat;

ni un dia s’ha enfadat,

no ha plorat ni una estona.

Suporta la gran tronada,

els dies de sol i vent

i si aplega la nevada.

Tot i així, mai fa mala cara

i accepta, ben obedient,

una vida prou amarga.


Han promès la plata i or


Com prompte hi haurà eleccions,

han pintat el banc de la plaça,

han promès la plata i or,

no sé si n’arribarà massa.

Els servidors de tothom

demanen seient a l’ombra,

és allí on regiren l’olla

i volen menjar de tot.

Però el poble resisteix,

el negoci va com va

sense aplegar al desesper.

Menys mal que el sol no es perd

i tornarà a l’endemà

per a trobar el mateix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Suposo que sabeu i set poemes més

02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Suposo que sabeu


Suposo que sabeu,

estimada lluerna,

que lluny està l’estrella

viatjant envers un cel.

Amb un posat seriós,

s’allunya de la Terra,

enceta la conversa

amb un caire rabiós.

Suposo que sabeu

que un dia va venir

per a trobar el seguici.

Més tard, el sacrifici

el dubte va patir

en veure tanta creu.


Mala cara


M’agrada el somriure,

el dubte esglaiat,

repòs d’un combat

de somiar i conviure.

Empreses llunyanes

i grans enrenous,

sopes amb dos ous

i quatre baldanes.

I res tant m’agrada

com anar a dormir

per continuar el somni.

Mon amic dimoni

diu que he de glatir

i fa mala cara.


Es van empipant


De senyors i menestrals,

n’he posat el sarró ple,

manta hores de cafè

perquè bufa vent de dalt.

Assegut davant de la taula,

amb un vi que va minvant,

es va la llengua allargant

pel corriol de la paraula.

Entre riures i plorades,

com va la tarda passant

enmig penes i dissorts.

Quatre vius i dos mig morts

veig com es van empipant

perquè la ràbia és debades.


Davallades del pagès


Ovelles sense pastor

i terres sense pagès,

veig un bosc del tot encès

i ciutats plenes de por.

Davallades del pagès

en un món qui perd la pensa

només ha una ràbia estesa

on ningú vol saber més.

Les cases prou enfeinades

i ben tristos els carrers

sense vailets ni joguines.

Algú sabrà d’altres vides

on viuen sense poder

fer-se rics amb sis mesades.

 

Fruitar sense glatir


La innocent gosadia

d’aprendre sense saber,

endrapar cinc cops al dia

i treballar més bé gens.

Haig el somni d’un heroi

qui ha esdevingut burgès,

cobrarà dos cops al mes

i viurà prou alegroi.

Si més prompte ha de finir

en el cel li guarden plaça

per gaudir i per guanyar.

Vull l’escola del demà

on no caldrà tenir traça

per fruitar sense glatir.


Marieta com m’ha dit


Marieta com m’ha dit

que, en aplegar primavera,

hi ha una mossa qui espera

un galant prou jove i ric.

Haurà deixat la trentena

en un reclau de ciutat,

va haver núvia passatgera,

va eixir prou escaldat.

Marieta com m’ha dit

que li hauran portat les flors

un reguitzell d’alegries.

En ser-ne de totes mides,

n’ha pres de tebis colors

per posar-les a prop del llit.


Poder eixir


Com la rosa del jardí

espera ser ben tallada,

hi ha una mossa enamorada

qui la somia pel matí.

A la plaça, haurà d’anar

per posar-se a la parada

al bell mig de ses amigues.

Com són totes tan divines

demanen tornar a la casa

per a gaudir de l’esclat.

Com la rosa del jardí

encara no vol morir,

ha demanat poder eixir

un matí sense plorar.


Plora el rei


A la platja, plora el rei

tot mirant la mar com gronxa;

hi ha una nau que lluny s’enfonsa

gairebé sense remei.

La batalla fou feixuga,

els soldats fan mala cara,

la poncella desfermada,

fins la mirada li muda.

A la platja, plora el rei

i no troba cap consol

puix els servents estan tristos.

No hi haurà festa ni anissos

ni cap bufó a la cort

que li parli de la llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En Jesús somia i set poemes més

24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca, Poemes


 

En Jesús somia


Allà, més lluny,

la pasqua s’endevina

i una boirina

em treu el llum.

Setmana Santa

amb llargues processons,

hem de ser bons

des de l’albada.

En Jesús somia

un somni estrany

on hi ha una creu.

No en soc hereu,

glatir no em pertany

per guanyar un dia.


M’agraden les formigues


M’agraden les formigues

quan viatgen pel camí,

per a cercar un bri

i viure a les fatigues.

El blat és verd

i, dessota del cel,

demana un xic de mel

per viure satisfet.

M’agraden les formigues

en el dolç viatjar

a un formiguer proper.

Voldria ser

qui calla per guanyar:

cirera i quatre figues.


Vull que despertin els rius


Les roselles en el camp

anuncien primavera,

com el blat ja no té espera

va creixent en el sembrat.

El minyó, mirant el cel,

vol guaitar les orenetes;

com vindran, ben satisfetes,

amb guspires de recel.

Hauran desfet els seus nius?

Trobaran la palla i fang

per a enllestir sa casa?

El minyó té son encara,

primavera va endavant,

vull que despertin els rius.


Em posaré a treballar


Em posaré a treballar

en una empresa tardana:

sentir el so d’una campana

quan el sol vulgui grimpar.

Haig mil feines per a fer,

algunes de principals:

xerrotejar amb els pardals,

badallar a tort i a dret.

M’he cansat de no fer res

perquè la pensa no és poca

i m’escurça les setmanes.

A casa, hi ha males cares,

però ni obro la boca

per si criden encara més.


Caminant cap a l’infern


En el riu del desconcert,

baixen les aigües ferrenyes,

he de posar-me espardenyes,

però encara em pren el fred.

Malaguanyat dels bons déus,

espero hores tranquil·les;

de fet, em sobren sis vides

quan soc enmig dels ateus.

Caminant cap a l’infern,

he trobat dos capellans

amb les panxes ben rodones.

He estat cercant les dones

per si em volien salvar,

però estaven de recés.


Plora una formiga


Al bell mig del formiguer

veig com plora una formiga,

ha estat ben bona amiga,

però un dia es perdé.

Va deixar el gran corriol

per anar a cercar una tija,

veié el soldat qui crida,

li digué que torni al solc.

Però va passar la nit

en el si d’aquell gran bosc

i va tornar a l’albada.

Com la tija no agrada,

l’han posat a la presó

per haver tan gran delit.


La barca és gandula


Mariner, bon mariner,

torna de pressa al port,

el dia es torna ben fosc,

cal aplegar el primer.

Però la barca és gandula,

es gronxa als trencacolls,

no gosa sentir el soroll

que el feixuc vent li procura.

Mariner, bon mariner,

a port, t’espera la mossa

qui prega per a que tornis.

Que no vinguin aquells somnis

d’una barca que s’enfonsa

fins aplegar a l’infern.


Els set savis


He aplegat a la plaça

per a trobar els set savis,

tres són concos, quatre avis,

sis malfeiners i un no es cansa.

Avui, en ser al dimarts,

toca parlar de la guerra,

dos van ser a l’escomesa,

els altres cinc, amagats.

Quan va venir la fortuna

els va trobar enfeinats

i va tornar cap a casa.

Sento el matí com avança

enmig de nous disbarats,

no en trauran ni mitja engruna.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Plorar de grat i set poemes més

14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca, Poemes

Plorar de grat


Li han posat esquella al bou

i la duu amb mala traça,

com li demana a la vaca

que el deixi plorar sol.

De jove, era venturer,

corria plana i muntanyes,

amagava, entre les banyes,

un sentiment mentider.

Però l’amo li ha posat

una esquella nova i grossa

perquè vol saber on va.

Només demana, al demà,

un bon lloc on no fer nosa

per poder plorar de grat.


No guanya res


A la banda de les flors,

he vist la il·lusió primera,

ha de ser que primavera

va despertant les olors.

I el sol s’allunya prou

per a allargar-nos el dia;

com enllestir cada guia

si es van fonen les pors.

Mentrestant, en el cafè,

passen les hores tranquil·les

farcides de fer feinades.

De sobte, hi ha males cares

perquè el cafeter no ha mides

i els diu que no guanya res.


Nou passeig


Com vaig notant les mancances

quan s’estavella el meu somni;

serà cosa del dimoni

qui voldria festa grassa.

Però els anys fan perdedors

i va mancant lleugeresa,

cal dir que cada princesa

ha perdut la seva cort.

En el palau, les aranyes

esperen haver banquet

amb tot un neguit de mosques.

Arribades les absoltes

com s’enceta nou passeig

de formigues dalt dels arbres.


Pujar a les estrelles


Canta el vent en entrar al bosc

i com tremolen els arbres,

les fulles noves ja saben

que caldrà ballar al seu so.

El corriol és formiguer

i un neguiteig, la bassa,

la mossa estrena sabata,

vestit nou i un llacet.

Seran les festes primeres

per a acomiadar l’hivern

i saludar les orelles.

A plaça, hi ha tombarelles

de nins qui volen saber

com pujar a les estrelles.


Un bon forat


El ratolí mira el gat

i aplega el gran dubtar.

Haurà ja la panxa plena

aquest ferotge enemic

o cercarà poc neguit

a la teulada propera?

El ratolí va, a les golfes,

per a veure si hi ha gra;

el pagès no n’ha posat,

només queden les garrofes.

El ratolí com mossega

el teixit d’aquell vell sac,

ha de fer-li un bon forat

per si s’allarga la festa.


Espero no facin mal


Com l’estimaria si

em donés un goig diví.

Em portaria a contrades

on res hauria de fer;

com el somiar entreté,

serien dolces jornades.

Com l’estimaria si

em posés el seny al cap,

un cistell ple de bondat,

dolça brisa a la nit.

I, allunyant-me del fanal,

podria haver estrelles,

benvolgudes meravelles

espero no facin mal.


Plora com un be


Una mossa es riu de mi

puix li semblo un poca-solta,

en el cap, haig la revolta

qui em turmenta perquè sí.

Diu que soc un saberut

i no arribaré a cap banda;

se’n burla i fa mala cara

amb un posat ben eixut.

Però bec i em trobo bé

envoltat per aquells monstres

qui em tracten de vell heroi.

Com, després, estic cofoi

li llenço pedres de sobres

fins que plora com un be.


Arribar a la nit


En el record més viu de la infantesa

quan el sol crema i el vent és foc,

he vist passar els signes de peresa,

poc feinejar, fugir de tot.

Eren batalles, de pedres i de canyes,

un cop o dos cada setmana,

eixir de sobte i tornar a casa

enmig de burles i de rialles.

Un món cofoi per a quatre rics

qui sestejaven entre llençols de seda

i es llevaven per tal de berenar.

Nosaltres, altres, menjàvem pa

amb un raig d’oli, una sardina estesa

qui ens mostrava com arribar a la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol prenent el sol i set poemes més

07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol prenent el sol


Caragol prenent el sol,

ben arrapat a la tija,

el passejar ni convida,

esperaré per si plou.

Les ganes les haig plenes

i la panxa trobo buida,

demanaré, a la bruixa,

tota una mena d’ofrenes.

Caragol prenent el sol

voldria parlar amb un núvol

per tal de fer-lo plorar.

Va esbrinant el seu pensar

per si aplega un dia rúfol

i el comencen a mullar.


Veig les tenebres


Al carrer del desencís,

he vist, seguda, a una vella

al davant d’una finestra

que semblava un jardí.

Com cosia un mitjó

d’aquells ennegrits de llana,

havia magra la galta,

massa ratlles en el front.

El seu home, bon pagès,

aquest matí, és a l’hort

per a plantar quatre cebes.

Sota el sol, veig les tenebres

i com s’acosta la mort

sense pausa ni dir res.


Un cotxe para a la plaça


Les barques dormint a port,

els homes a la taverna,

la mar quasi ja està plena

de desitjos i de por.

Les gavines com se’n van

al darrere la muntanya

perquè la fam no és estranya

i de peix no en menjaran.

Un cotxe para a la plaça,

deu venir de la ciutat

on viuen els grans senyors.

Aquí al poble, perdedors

van sentint i van callant

abans de fer mala cara.


Pensaments rabiüts


Amics i coneguts

sou fruits de ma temença;

és el meu cos, quan prega,

el qui demana ajuts.

Són els déus terrenals

tan farcits de misèries

qui obliden les platxèries

per traure’ns tots els mals.

Amics i coneguts,

no estic per vosaltres

perquè em guanya el fred.

Deixeu-me el cel obert

perquè he de guarir les nafres

de pensaments rabiüts.


Sento malifetes


Cansat de no fer res,

m’acosto a la misèria,

he de patir l’absència

d’aquells homes de fe.

Tanqueu-me el calaix

on dormen els meus somnis,

espero que no tornin,

gaudir-los em fa mal.

Cansat de no fer res,

he remenat, al llibre,

pensades estrafetes.

Car sento malifetes

de quan era pagès

cofoi com un sidral.


Li cantarà cançons


Na Mariona es riu de mi

puix li ofereixo un tresor:

la meitat del meu amor,

un redòs de bon matí.

Ella vol un príncep blau

amb un castell d’il·lusions,

ell li cantarà cançons,

de dolç caire, com s’escau.

Na Mariona es riu de mi

i la vida li traspassa

ornada de mil colors.

Li oferiria les flors

que he comprat a la plaça,

però té el gust més fi.


Demano al drac amic


Demano, al drac amic,

una mica de condol,

ell també es troba sol

esguardant el seu destí.

Amb quaranta queixales

en tindria massa i prou,

amb quatre cistelles d’ous

passaria dues setmanes.

Com l’abril, pesat, avança;

ha de cercar nova cova

on dormir i sestejar.

Només espera un demà,

però afeblir-se no prova

i la batalla s’atansa.


Em comenta la rosella


Em comenta la rosella,

qui demana guardar el blat,

que hi ha un conill amagat,

però només ha vist una orella.

Primavera és a la porta

i demana per a entrar,

el bon Déu ho deixa anar:

Aquesta setmana no toca!

Em comenta la rosella

que, l’enrenou del formiguer,

li posa cara de por.

Com el sol porta calor,

nostre jove vol saber

si n’hi ha una altra de més bella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mariner, bon mariner i set poemes més

01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca, Poemes

Mariner, bon mariner


Mariner, bon mariner,

posa vela si fa vent.

Navegar per navegar,

dona ben poca saviesa,

enllà la mar, hi ha la promesa

de ser feliç i guanyar.

Mariner, bon mariner,

pinta la barca de nou,

escolta l’aigua com mou,

com convida a trobar fe.

Si les muntanyes de la mar

són més altes i feixugues,

procura aprendre com cures

si et conviden a plorar.


Un seguit de mentiders


A la vila dels sabuts

mai trobaràs qui escanya,

massa són els rics i els muts

per a aprendre a la batalla.

Les festes seran paganes,

els vilatans convidats,

cap ni un haurà pagat,

el beure serà debades.

Però s’apropa el dilluns,

el batlle vol posar feina

i guarnir tots els carrers.

Un seguit de mentiders

hauran demanat nova eina

i es van perdent els ensurts.


Tot és ben lligat


En el reialme ver,

on viuen els fantasmes,

se senten les proclames

d’un reietó sever.

Servents ben encongits

es lleven a l’albada,

la taula està parada

amb dolços i fregits.

Són menjades de carn

quan la cacera és bona

i curt és el sermó.

Quan no, hi ha processó

i missa de la bona

on tot és ben lligat.


Hem de claudicar


Com us podria dir

que m’agrada l’escola

quan aprendre no toca

i podem no complir.

Jugar de bon matí

a córrer pels carrers,

aplegar els primers

i lluitar sense fi.

Amb les butxaques plenes

de pedres o cigrons

per tal de turmentar.

Però hem de claudicar

quan venen crits i trons,

corretges o espardenyes.


Venen el grans


Valent com el qui més,

me’n ric i escridasso,

com tremolen, quan passo,

els porucs minyonets.

Però venen els grans,

el meu regne s’acaba,

com fujo, cap a casa,

per a cercar el resguard.

Els diumenges, a missa,

aprenent a pregar

per a guanyar la guerra.

Passa la tarda plena

de ganes de fruitar

amagant la por minsa.


Somiar un moment


La feresa de la ment

em porta per carrers amples,

cases velles, noves cases

on s’amoïna la gent.

Tan bon punt el sol es lleva,

posa feinada i camí,

és un venturós veí

qui sempre va a la seva.

La feresa de la ment

es trastoca en bogeria

quan va perdent el seu nord.

Haig la gràcia d’haver por

només per a passar el dia

i poder somiar un moment.


Cercant les bones obres


Segrestador dels meus somnis

ha quedat com un senyor,

soc un home perdedor

foragitat dels negocis.

Aprenent de somiatruites,

captaire de no fer res,

passa el dia, acaba el mes

i he perdut ganes i fruites.

De més jove, fredolic,

enemic del llarg hivern

i malfeiner entre hores.

Tot cercant les bones obres,

passo camins i carrers

per si em lliuro d’enemic.


Em gronxaria a la lluna


Em gronxaria a la lluna

si hagués estat valent,

però sent tan obedient

no guanyaré ni una engruna.

Els joves han de ser així:

Entremaliats i viatgers!,

nosaltres, per no poder,

ni del món podem eixir.

Em gronxaria a la lluna

en ser a la primavera

per a guanyar el seu amor.

No seré gran lluitador

i la mossa, qui m’espera,

és prou amable i més bruna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol mig adormit i set poemes més

22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol mig adormit


Amb la pluja, fuig el sol

i desperta el caragol.

Caragol mig adormit

com vols la closca banyada;

per a fer camí, t’agrada,

fins a la fulla de col.

Amb el pas ben esquifit,

ben descalç i buit d’angoixa,

com cerques una carxofa

per fer-li un mos infinit.

Caragol buida els somnis

per concloure el gran passeig,

pel que sembla i pel que veig

va a cercar-te un dimoni.


Allí, a l’envà


En el racó segur de la infantesa,

on massa monstres encara són lluny,

he de llogar aquella llar encesa

on posar, al foc, menges de gust.

Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes

qui van pendents dels nostres somnis vers,

he de lliurar tot un seguit de reptes

sense dir res ni fer proclames.

Passats els anys, queda petit el poble

i marxen, junts, els joves a ciutat

per a trobar empreses ventureres.

Vindrà, després, l’enyorament de veres,

aquell neguit, aquest cos mig donat

a conquerir els vells castells dels nobles.


Passades les hores


La mare marona, qui gronxa el seu nin,

com pensa i enyora les tardes d’estiu.

En una nit fosca, rumia i es desvetlla

pensant en anar a fer tombarella.

Però la missió és certa i segura:

el volar més lluny no vol la natura.

El nen com la mira, plora i somriu;

les hores són llargues i dolç el caliu.

La mare marona ha fet divuit anys,

una vida curta plena de paranys.

Com mira la lluna qui grimpa el Montsià

mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,

passaran les hores, vindran altres mudes;

aquell nin poruc s’anirà fent gran.


En dolç caminar


En dolç caminar,

pel bell mig del bosc,

he de demanar:

avançar ben poc.

Com m’agrada el deure

reservat al déus,

un peu rere un peu,

aturar-se i seure.

Emprar en el negoci

de tornar a somiar

en terres amables.

Pensar que eren patges

qui em feien regnar

sense massa oprobis.


És el pensament humà


Aprenent de somiatruites,

mig captaire de la sort,

he provat passar de tot,

però preciso de l’aire.

És el pensament humà

tan donat a les pastures

que mai demana aventures

si no sap on descansar.

Hem perdut tots els herois

en batalles desiguals

puix la força mai ens sobra.

Tenim, a prop, una cassola,

una plata on posar carn,

mai deixem de ser alegrois.


La fortuna no ens estima


Com la derrota és propera,

mai sabré què és guanyar;

hi ha un somni català

que s’enlaira i estavella.

La fortuna no ens estima

puix se’n burla i se’n va,

la dissort no haurà atura,

no trobarem el demà.

Però ens queda dolça llengua

que va perdent i guanyant

dos cops a cada pensada.

Posem llapis a la taula

per a trobar el moment gran

on gaudir no faci pena.


El viatjar a la lluna


El viatjar, a la lluna,

voldria la gent,

pobres innocents

hauran poca cura.

La lluna els mira,

calla i somriu,

com fa la viu-viu

i, llavors, sospira.

El viatjar, a la lluna,

és un fet cabdal

sense cap senderi.

Espero que ens quedi,

sense prendre mal,

un xic de cordura.


Diu que faig por


Per a saber que no he guanyat,

la fortuna mentidera

m’ha dit que no haig espera

i de mi se n’ha oblidat.

És un deure entremaliat

arribar a ser bon home,

el vestit l’hauré de pobre

i mai seré el convidat.

Tot i així, navego bé

pel mar de la incertesa

fins aplegar a bon port.

La mossa diu que faig por

i mai em durà a la festa

del riure i estar content.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Aprenent per no ser i set poemes més

14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca, Poemes

Aprenent per no ser


Li comento al meu ruc,

quan la lluna està plena,

que dessota una estrella

mai es perdrà la quietud.

Aprenent per no ser,

he bastit mil empreses,

he perdut les promeses,

no sé on les trobaré.

Soc heroi incipient,

lladregot dels meus somnis,

de posat perdedor.

Com em manca un senyor,

li he demanat que torni

a aquell nen tan repel·lent.


Com hi ploro


Na Mariona diu que em vol

i, l’estimar-me, li dol.

No havent trobat un rei,

a qui fer-li la gatzara,

com es mostra enamorada

tot sabent que no ha remei.

Quasi plora, pel matí,

quan de la son és lliurada

i sol prendre l’esmorzar.

Un bol de llet amb poc pa

perquè pensa que hi ha encara

un portell per on fugir.

Com hi ploro quan la veig

portant penes quan menteix.


Abans d’acabar l’hivern


Abans d’acabar l’hivern,

compraré una capseta

per posar, en una estoneta,

una guspira de fred.

Somiaré amb blanca neu

amb una llar ben encesa,

amb l’amor d’una princesa

que se’n burla quan em veu.

Abans d’acabar l’hivern,

he de posar la gràcia

d’aquell llum qui m’acompanya.

He de guarir el sol qui banya,

amb tot l’encert i la traça,

a aquell prat que vol ser verd.


Amb la meva sort primera


Amb la meva sort primera,

una contalla he de fer,

ho posaré en el paper

per a què sigui planera.

Temptant a la meva sort,

vaig desafiar el dimoni

tot dient que sant Antoni

havia perdut el porc.

I la història va acabar

en posar-me a la caldera

per a fer un bon bullit.

Com haig tendre l’esperit,

he de concloure l’escrit

sense ordre ni saviesa.


Per un rajolí de vi


He de dir, per definir,

que he perdut la batalla,

he venut garrofa i palla

per un rajolí de vi.

És vi negre dels que peta

per a fer bon esmorzar,

si en queda per berenar,

hauré jornada sencera.

Soc heroi de ma misèria,

venturer d’estreta sort

i viatger de mil somnis.

Els cecs he de tornar bornis

si em regalen un tresor:

Una bota gran i plena!


Beure em feia més ric


Amb un cove ple de llàgrimes,

un silenci eixordador,

com m’atansa el meu senyor

al purgatori de les ànimes.

Anar fent, anar desfent,

així passen els meus dies,

les angoixes amanides

han de fugir com el vent.

Amb dos secrets que ara tinc,

passo les tardes senceres

fins que s’acomiada el bon sol.

Vora del foc, el condol

d’aquelles penses primeres

quan beure em feia més ric.


Ser una estrella


El silenci de la nit

no ha pausa ni mesura,

entaforat en el llit

qui no amaga sa cordura.

Fer de boig, m’estarà bé

quan la butxaca està plena,

però perdré la lluerna

en fondre tots els diners.

La mossa, qui em demana,

ha de ser dolça i sincera

per a poder-me guanyar.

Altra feina no he d’emprar

que la de ser una estrella

qui llueix sense cap gana.


Sestejar a la teulada


De les feines que he emprat,

prefereixo la de gat.

Sestejar a la teulada

les curtes nits de l’estiu

i cercar aquell foc viu

quan l’hivern fa mala cara.

Estalviar-me a aquell gos

revellit i amb mala cara,

ha de ser de la nissaga

dels qui empaiten per un mos.

I la resta ja se sap:

una menja de la fina;

per tot peix, una sardina

i una sesta amb bon jaç.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 19 20 21  Següent»