La festa grassa i set poemes més

22 Gener, 2023 05:31
Publicat per jjroca, Poemes

La festa grassa


A la voreta del foc,

soc a punt d’encetar l’any,

la campana vella es plany,

sembla plorar a cada toc.

El silenci vol entrar a casa

i posar-se a l’envà,

ja més sol no puc estar,

sols m’acompanya una tassa.

El sopar ha estat plaent,

quatre sopes amb un all

i sardina a la brasa.

Per acabar, la festa grassa,

de codonyat, un bon tall

i una copa d’aiguardent.


Farà vent


En aplegar negra nit,

com viatja el pensament,

de segur que va perdent

fins que arriba al gran llit.

Allí, em guanya la son,

la lluita de cada dia,

la desfeta humilia,

vaig pensant en tocar el dos.

És aquest hivern conscient

qui em procura la desfeta

de les bones intencions.

Un poble, de mil presons,

va anunciant, sense pressa,

que, ben prompte, farà vent.


Partir sense sofrir


Com diria que l’hivern

em porta a la festa grassa,

omplo de llet una tassa

on vaig sucant els tortells.

A la voreta del foc,

em poso a fer contalla,

un s’adorm, l’altre badalla,

el tercer diu: No està tot!

Però els somnis són així:

vianants de tota mena

qui ens fan viure complaguts.

Som els homes poc traçuts

per eixir de la condemna

de patir sense sofrir.


La barca dormint a port


La barca dormint a port,

els mariners a la taverna,

és aquest hivern qui crema

els desigs de massa cors.

A la platja, hi ha buidor,

apleguen hores tranquil·les,

totes venen amanides

a descansar sense por.

La barca, dormint a port,

recorda, a les hores baixes,

aquell tendre navegar.

Algun dia, vol plorar

i mentre les angoixes passen

va gronxant fins que té son.


A les pedres del camí


A les pedres del camí,

he trobat poques rialles,

veuen les fulles com passen,

van, cansades, a dormir.

Algun carro s’endevina,

a l’oliva, deu anar,

el seu amo ha d’estar

fent comptes de tota mida.

A les pedres del camí,

els aplegarà el Nadal

i el so de la campana.

Com se sent una nadala,

un flabiol i un tabal,

dolces hores han de venir.


En acabar l’any


És, en acabar l’any,

quan començo a passar comptes,

he manllevat massa hores

en bastir nou averany.

I per què he de glatir

per empreses malfeineres?,

m’agraden les nits senceres

per poder vetllar i dormir.

De negocis, n’hauré fet

uns tres-cents pel capbaix

sense massa benefici.

No em queixo d’aquest vici

perquè estic acostumat

a menjar bé i poquet.


Les maçanes són al tros


Les maçanes són al tros

i el carro que no es mou,

el vell ruc no ha enrenou,

com s’atipa d’un sol mos.

Li he posat dolces garrofes

perquè s’acosta el Nadal,

li deu fer mal un queixal,

les ha deixat quasi totes.

Les maçanes són al tros

i la pomera es queixa

puix diu que vol descansar.

Massa pena no em fa

perquè plora i em deixa

un sentiment poc galdós.


S’acosta el cel


Anuncia en Josafat

que, avui, ha fet salat.

Torna a casa quan fosqueja

per trobar a la Raquel,

ella és un bol de mel,

ben posada en fer feina.

En aplegar al carrer estret,

al de dalt, veu una estrella,

com la fosca es torna bella

posant llum a tot l’indret.

Li comenta a la Raquel

i ella es queda esblaimada,

porta dolçor, a la mirada,

quan veu que s’acosta el cel.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Resta la gana i set poemes més

14 Gener, 2023 18:26
Publicat per jjroca, Poemes

Resta la gana


Carona encesa, esquena gelada,

un foc encès dintre la llar,

queda prou lluny l’anar a segar,

aquell estiu qui abraonava.

La dona posa una olla al foc

on les patates van navegant,

com llums amables omplen envans

dibuixant ombres a poc a poc.

L’avi enceta el dolç xerrar,

als tendres nets, fa la contalla

mentre la mare va tallant pa.

Un vas de vi porta el sopar,

aigua de pou a la canalla,

amb quatre mossos, resta la gana.


Núvol esquifit


Aquell núvol esquifit,

al de dalt de l’alturó,

anava agafant la por

en anar arribant la nit.

Demanava per baixar

a un terra ben ressec,

era un núvol poc despert

per a aprendre com es fa.

Passen hores i el matí

aplega fins al migdia

sense trobar solució.

Arriba el déu senyor,

li parla i l’humilia,

la por el fa defallir.


Si fora un ruquet


I si fora un ruquet,

dormiria a l’establia,

bramaria tot el dia

enyorant el Minyonet.

Com correria pel camp

al davant de la tartana,

somiaria amb la palla,

menjaria el que cal.

I si fora un ruquet

ni aniria a l’escola

per a trobar el mestre nou.

Discutiria amb el bou

fins que ens féssim massa nosa

per poder plorar a pleret.


Compraria per tenir


Compraria per tenir:

un rebost de vint prestatges

amb fruites, verdures, pastes

i garrafes de bon vi.

Em posaria a dinar

amb un àpat de sis plats,

de menges, els disbarats,

aplegant a l’afartar.

Compraria per tenir:

plata i or a la cistella,

seda fina a l’armari.

Guanyaria, a diari,

sense haver massa pressa,

una fortuna a no dir.


Negre del tot


A les portes de l’hivern,

dormo poc i estic despert.

A la plana, vent de dalt

i silenci a la muntanya,

és la força qui m’escanya

tot dient que ho he fet mal.

Com hauria de tallar

i traginar branca seca,

omplir l’estança de llenya

per a poder-me escalfar.

He de posar a dalt del foc

una paella nostrada,

vull els ous amb cansalada

i un vi negre del tot.


Les muntanyes de la fam


Les muntanyes de la fam

com s’han emportat la gana,

feinejo fa una setmana

en un desig principal.

Llevar-me, de bon matí,

d’una màrfega pesada

amb dues mantes de llana,

de feixugues a no dir.

I pensar que l’esmorzar

és una lluita lleugera

entre la llet i el crostó.

Després, demanar perdó

i guaitar per la finestra

per saber si el dia és clar.


El trobà de bon matí


Innocent i perdedor,

haig un gos de mala raça,

no serveix per a la caça,

el van fer fora del tot.

El trobà, de bon matí,

sota l’arbre del meu hort,

més que viu semblava mort,

per al vent, un full ben fi.

Li donà un crostó de pa

i prop de mitja baldana,

ens partirem l’esmorzar.

De segur que em seguirà,

quan retorni cap a casa,

per saber si haurà demà.


L’infantar es va acostant


A les portes de Betlem,

he trobat una parella,

cutis fi portava Ella

amb veu dolça i obedient.

En un estable, aïllat,

hauran de passar la nit,

Ell tragina el neguit

per si aplega el Nounat.

A la vora de tots dos,

hi ha el bou i la somera

en silenci i observant.

L’infantar es va acostant

i, en el cel, una estrella

posa llum en el redós.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A resultes de no ser i set poemes més

08 Gener, 2023 06:43
Publicat per jjroca, Poemes

A resultes de no ser


A resultes de no ser

com vaig perdent el judici,

he de dir que el sacrifici

em costa més que el plaer.

Al damunt d’un cos mortal,

empaito les hores vanes,

com m’agraden les pensades

quan s’allunyen del meu mal.

Aprenent de no saber,

mestre foll de ma fortuna,

cap camí em sembla pla.

M’hauré venut per un pa,

els dissabtes, per una llauna

de carn guisada de be.


Soc millor?


Com un monstre sense casa,

m’enfilo pels carrerons,

com vaig empaitant moltons

que en corral fan estada.

Com aspiro a tenir

la porta del gran misteri,

espero que no s’esveri

fins a l’hora de dormir.

Captaire del gran tresor,

dessota d’un om, em planyo

perquè m’agrada el menjar.

No haig doblers per a anar

i possiblement m’enganyo

dient-me que soc millor.


Un rajolí de mel


Avançant per un corriol,

trobà una formiga vella,

es queixa del fred i pena

perquè, avui, no fa ni sol.

On resten aquelles tardes

sempiternes de l’estiu,

les preades i el caliu

de les petites feinades?

Que si un rajolí de mel

portant els dies de festa

i la fortuna d’un gra.

La formiga deixa anar

tot un sospir de desfeta

dessota d’un nou estel.


Si la sort ens acompanya


Essent pobre i tafaner

com m’agrada passar hores:

a la plaça, a les envoltes,

a la punta del carrer.

Amb tendències pelegrines,

demanaria eixir

d’aquesta vall de morir

on hi haurà massa enganyifes.

Però, alhora, tot s’hi val

si la sort ens acompanya

tan prompte ens llevem del llit.

Algun vell savi m’ha dit,

d’una manera estranya,

que mai deixi el de dalt.


A la casa dels tres Reis


A la casa dels tres Reis,

he anat a fer comanda:

vull una tenda, una barca

i una pesca de bon peix.

La resta l’he de deixar

als joves i poderosos,

només demano que els ossos

em deixin d’amoïnar.

A la casa dels tres Reis,

hi ha capses de totes mides

de plàstic i de cartró.

També hi ha un somicó

d’algun valent perdonavides

qui, ara, resta enmig d’un bleix.


Parlant amb un arbre vell


Parlant, amb un arbre vell,

de les malalties i nafres,

m’ha dit com som de culpables

i que l’home no ha remei.

Demana per demanar

i s’afarta en ésser tip,

voldria ser el marit

sense haver-se de casar.

Com, de tot, fa un garbuix

avança per la tenebra

esperant trobar un palau.

Us comento que la pau

mai aplega a casa seva

i morirà en un enmig.


Carrer ample


Camino, sol, pel carrer ample

són quarts de nou i haig bon fred,

un núvol passa i es perd,

potser el gran vent és el culpable.

A les afores, hi ha un ramat

amb cent ovelles i un pastor,

com l’acompanya un negre gos

qui, restar al corral, ha demanat.

Mes de desembre, capciós, avança,

vol reclamar que s’acabi l’any

per a encetar-ne un amb més traça.

L’oliva negra diré que es cansa

de suportar el ser al de dalt,

s’haurà fet vella i tot és plany.


En el cafè, la tarda avança


En el cafè, la tarda avança,

cartes llardoses com van volant,

una partida, del tot, ingrata,

uns van perdent, d’altres guanyant.

Quatre pagesos, ben palplantats,

parlen de festa i de doblers,

han de cobrar al cap del mes

segons avancen els principals.

Com la collita ha estat prou bona,

han venut arbres a la ciutat

i guanyaran més que cap any.

Nomé un vell, segut, es plany

i se’n recorda d’anar a plegar

grasses olives tota l’estona.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com les flors del meu jardí i set poemes més

01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Com les flors del meu jardí


Com les flors del meu jardí

demanaven ser roselles

per sentir les meravelles

d’aquell blat qui no vol nit.

A la vora del sembrat,

s’endevina la corrua,

són formigues, sense atura,

qui compleixen el manat.

Com les flors del meu jardí

han demanat dolça pluja

un dia de primavera.

Mentre s’allarga l’espera,

els ha comentat la bruixa

com el vent no és massa amic.


A la plaça, no hi ha sol


A la plaça, no hi ha sol

i un caragol com badalla,

de segur que, avui, calla

perquè el fred no fa enrenou.

Massa arbres despullats,

un floc de neu s’endevina,

un xic lluny de la boirina,

ben aturada en els camps.

A la plaça, no hi ha sol

i una jove encén el foc

amb retalls de lluna vella.

Al capdamunt, una estrella

es va queixant de la sort,

ens diu que ningú la vol.


Potser és cerç


Camina el vent i aplega a la muntanya

on dirà que ha mandra de pujar,

el cel enceta aquell nou tarannà

i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.

El bosc acull un aire magistral

per començar el concert de fulles,

segurament, esdevindran porugues

en desxifrar la força del mestral.

O potser és cerç o vent del nord-oest,

aquell qui arriba i es va esmicolant,

a poc a poc, deixant un dia gris.

Manta d’ocells, diré si és precís

que, dalt les branques, es van arrapant

tot esperant eixint d’aquest incert.


Haurà la fi


I si fora en el corral,

ploraria en ser el Nadal.

Perquè el món és tan sidral,

tan donat al poc senderi,

com va deixant de ser tebi

per a acabar sent mortal.

Si la dolçor de la vida

esdevé en negra mort,

on restarà l’ocasió

d’aprendre sense fatiga?

Com treballen els dimonis

per a desfer blanca pau,

haurà la fi algun babau,

si pot ser, que no se n’adoni.


Manaria per manar


Manaria per manar

si hagués dolça follia,

però l’enveja em crida

i no la vull escoltar.

Al recer d’aquesta cambra

espero passar l’hivern,

en el defora, fa fred;

a la llar, el foc escalfa.

Manaria per manar

si guanyés la pau i el goig

de tenir-te enamorada.

Però ve la mala cara

i el semblant es posa roig

quan aplega el nou plorar.


És el nan


És el nan qui viu amb mi

qui em porta a les hores baixes,

em demana festes llargues

amb matalàs i coixí.

És, diria, malfeiner,

mentider i pidolaire,

li agrada passar de l’aire,

però vol dinar primer.

És el nan, qui viu amb mi,

qui, a la vida, m’acompanya

sense pena ni afecció.

Vull un cavall de cartró,

una penyora estranya

que, de poc, he de gaudir.


Parla el vent i el temporal


Parla el vent i el temporal,

com el rebo amb una manta,

el cap tapat no s’espanta

ni es pregunta: Què hi ha dalt?

En un hivern matusser,

qui no demana taverna?,

un vi negre, una lluerna

per poder eixir el darrer.

Parla el vent, el temporal

i la barca dorm a port

amb la cordada gelada.

Una mossa pensa encara

on deu ser el seu amor:

En el terra o al de dalt?


Caminant per un camí


Caminant per un camí,

com vaig cercant la drecera,

no haig pàtria ni bandera,

el meu regne no és aquí.

Ben cansat de no fer res,

em passo les hores baixes

entre cadires i caixes,

entre gelades i vent.

Caminant per un camí,

algú s’emporta la vida

cap a altres llogarets.

De la feina, estic corprès

perquè va prenent la mida

que li ha proposat el ric.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ha poca gràcia i set poemes més

22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca, Poemes

Ha poca gràcia


Mon amic, en Llucifer,

pensa massa i això el perd.

Va ser un àngel destronat

després de la gran batalla,

va canviar plata per palla

quan, del cel, fou desnonat.

Ara, viu entre les flames,

aranyes i escorpins,

com enyora aquells veïns

quan els gojos li cantaven.

Llucifer és un plorar

quan el guanya la nostàlgia,

diria que ha poca gràcia

i de pena prou en fa.


Les eternes meravelles


Les eternes meravelles,

una nit amb mil estrelles,

dolços somnis al coixí.

Com voldria saber qui

em portarà les poncelles

per a gaudir del neguit.

La fortuna, ja se sap,

viatja sola i ben de pressa

amb la dèria de fugir.

Em farà un xic mesquí

si m’allunya la promesa

i la posa en altre cap.

Mentiria si digués

que, rumiant, avanço més.


He posat fortuna i pau


Casa ampla, nova sort

i descansar en ser mort.

De viatges i aventures,

he posat el coixí ple,

vull volar a les altures

i aturar on estigui bé.

He posat fortuna i pau

en una cistella vella,

poc demano haver estrella

quan aplego al meu palau.

M’he deslliurat dels servents,

dels coberts de plata i or,

menjo bledes, però poc,

són vicis de penitents.


Les paraules mentideres


Les paraules mentideres

farcides de somicons,

he posat les gran raons

a la vora de les cebes.

Menjar poc i pair bé,

és una empresa lleugera,

com demana ser escomesa

puix, si dura, entreté.

Les paraules mentideres

cap al cel volen volar

per provar de trobar gràcia.

Vet aquí, quina fal·làcia

que un dia arribarà

on s’acabin les promeses.


A lloms de la contalla


És a lloms de la contalla

on avanço més lleuger,

de jove, no estava bé,

però, avui, dormo a la palla.

Essent pobre i capficat,

vaig aprendre alguna lletra,

em posà a cercar parella

per si un dia era casat.

Però la deessa fortuna

poc o gens es fixà amb mi

tot i passant per la vida.

Quan la festa era amanida

vaig provar el gran fugir

i me n’anà a la lluna.


Hi ha mil ulls


Quatre mosses em demanen

per si, amb elles, vull casar,

això és un conte de fades

ni sé com s’acabarà.

A les festes, fan el ball

i, com soc el ballador,

m’he posat vestit de fil

amb corbata i mocador.

A la plaça, hi ha mil ulls

tots mirant al mateix lloc

sense atura ni llambrec.

Diria que ja estic sec

i prendré un vas de rom

per si riuen quan no vull.


Passat el Nadal


Un cop passat el Nadal

i quan l’any, galdós, descansa,

he de demanar una manta

per si aplega el fred cabdal.

Si l’aigua esdevé gel

i encara vaig a la plana,

he de comprar més baldana

prou de vi i un xic de mel.

La llenya que haig al tros

ha de fer cap a la casa

per a encendre la gran llar.

Quan el sol se n’hagi anat,

tancaré tota l’estança

per si aplega algun llop.


L’aventura de llegir


L’aventura de llegir

gens que es mostra més planera,

és joiosa i mentidera,

mai em porta perquè sí.

Cavalcant de ratlla en ratlla,

en un camp entremaliat,

com et diu que el sembrat

ha de ser molt més que palla.

En descobrir l’horitzó

i trobar riba sencera,

et penses que ja està fet.

Però aplega el gran secret

i vol posar la senyera

per si aquella és la raó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Van guanyant les pors i set poemes més

14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca, Poemes

Van guanyant les pors


Amics i sabedors

com venen les pensades,

se n’entren a les cases

per a trobar els enyors.

Són temps entremaliats

farcits de mil promeses,

haurem només les festes

per a gaudir del grat.

D’ofici salvadors,

n’havem el cove ple

i més que ha no hi caben.

Convé que em distreguen

perquè no em trobo bé,

com van guanyant les pors.


Xerrar amb Llucifer


A la casa de l’oblit,

no calen ni finestres

ni esbrinen les recerques

de precs mal repartits.

Allí, han de venir

venturosos fantasmes,

com colpegen les canyes,

com em trauen del llit.

Espero poder ser

un home de miracles

per poder esbrinar.

A l’infern, he d’anar

quan em plau escalfar-me

i xerrar amb Llucifer.


Venturosa virtut


Venturosa virtut

qui em fas sabedor

de les meves mancances

i del meu demanar.

Han vingut les tenebres

a ocupar el dolç lloc

on sentia el calfred

més viu i enriquidor.

No em deixis a soles

per trobar la buidor

de les hores passades

ben plenes de coïssor.

I res més he de dir

si t’allunyes de mi.


El senyor aconsella


Al terrat, el guanya el fred

i s’entafora a les golfes,

amb quatre sacs de garrofes,

podria passar l’hivern.

Però el senyor aconsella

que és millor prendre la carn,

veig un moltó enfurismat

puix s’ha quedat sense esquella.

A la plana, quatre herbes

s’han posat el vestit blanc,

potser han començat la festa.

Veig el fred a la finestra

i li he dit que estic pensant

en encendre branques seques.


Pobrissó i innocent


A les voltes de Nadal,

qui tremola en el corral?

Les ovelles enfadades

perquè ha arribat el fred,

els ha dit un corderet

que li agraden les nadales.

Pobrissó i innocent

que poc sabrà de la vida:

Quan la festa és amanida,

algú perd l’enteniment!

L’ovella resta cansada

i plora sense caler,

en el cel, hi ha un corder

qui ha entrat per a fer estada.


On és el porc?


Si l’escalfor pren estada

i s’amaga dintre el foc,

en el poble hi ha l’enyor

quan la festa és acabada.

Botifarres i salsitxes

hem d’aprendre a l’engròs,

dieu-me: On és el porc

qui demanava set vides?

A la sala del pagès,

he vist gran olla ballant,

intentant guarir els cigrons.

Hi ha un infant fent somicons

enmig de la classe estant

amb quatre lletres i poc més.


Bon vent


L’any avança, prompte el perd

l’aplegar a una altra casa,

ens ha deixat un hivern

on el sol diu que es cansa.

Sense olives en el tros,

sense encendre la foguera,

la collita és ben lleugera,

els doblers volen del tot.

Però ens queda un got de vi,

el cridar de la taverna

i aquella bella promesa

qui s’enfada i m’ha dit:

Si prou prompte no ens casem,

aigua fresca i bon vent!


Caragol, prenent el sol


Caragol, prenent el sol,

com malfia de l’hivern,

sent nostre rei tan proper,

per què ens manca l’escalfor?

El misteri de la vida

és complicat d’explicar,

va ser un déu qui va deixar

una ment gens amanida.

Caragol, prenent el sol,

com demana primavera

per viatjar pel gran jardí.

Una rosa li ha de dir

que, tot i sent la primera,

encara no ha cap condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Portar l'estendard i set poemes més

08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca, Poemes

Portar l’estendard


En el palau reial,

dos nobles i un heretge,

com van patint del fetge

per no trobar setial.

Massa aspirants a joia,

un tresor ben petit,

com manca un bon amic,

només sobra cridòria.

El rei es lleva tard,

la reina va a la seva

i el príncep deixa dir.

Voldria saber qui

ha de fer la promesa

de portar l’estendard.


Un mal antic


Na Mariona diu que sí

i se n’oblida de mi.

Li he donat poms de flors,

a plena lluna, furtades,

n’hi havia de totes classes,

de tota mida i colors.

Na Mariona no m’estima

i es va trencant mon cor,

com sofreixo mal d’amor,

com la ràbia m’acoquina.

Na Mariona es va fent gran

i jo em vaig empetitint,

ha de ser un mal antic

d’aquells que fastiguegen tant.


Com obro els ulls


El gran incert i una pau lleugera,

em duu, com sempre, al regne del mai més,

he de trobar la bruixa sorneguera

qui m’atabala i em posa corprès.

M’omple de dubtes en paratges estèrils

on manta monstres em parlen de tardor,

un vent rabiüt m’endinsa al bosc

per a lluitar amb vells exèrcits.

Les branques seques demanant aigua

i un núvol gras qui no s’atura

perquè el viatge ha de ser llarg.

Com obro els ulls, estic cansat

de veure, encara, a una natura

qui pena prou i, de nou, s’enfada.


Deures de la pissarra


Cal esmorzar i obrir la finestra

per a saber si el sol ha de venir,

com bufa el vent, la tancaré de pressa,

cercaré branques, paper i un llumí.

Vora del foc, mentre el matí passa,

sento un corriol qui trascola pel carrer,

dolços minyons, la mare i un deler,

van, cap a escola, vestits amb mala traça.

Pantalons curts, la camisa de llana,

les mans gelades, van carrer amunt

per a encetar nova jornada.

A escola estant, la feina parada

amb molta lletra i un poc d’ensurt,

són aquells deures de la pissarra.


Només contalles de plegadores


És quan l’avi encén el foc

i esperem velles històries,

com van sorgint eixes memòries

sense cap pressa, a poc a poc.

No hi ha gegants ni cavallers

ni grans molins mourà el vent,

no hi ha festes ni casaments

ni paradisos on rau la gent.

Només contalles de plegadores

qui volen nuvi i no haver fred

quan el vell sol no les escalfa.

Olives negres, amb bona traça

van, ben endins d’un sac proper,

on dormiran per unes hores.


He demanat ser un heroi


He demanat ser un heroi

saltironant per la vida

puix Satanàs em convida

a romandre, per sempre, noi.

Com aniré a jugar

fins aplegar al reguer,

m’agrada ser mariner

sense haver-me de mullar.

He demanat ser un heroi

malgrat no trobar batalla

ni dormir, de nit, al ras.

Prefereixo un matalàs

d’aquells tan guarnits de llana

per a somiar ben cofoi.


Xerrant amb un fantasma


He passat fins a la mitja nit

tot xerrant amb un fantasma,

com no havia massa gana,

només enyorava el llit.

El fantasma m’ha parlat

d’aquell déu tan poca solta

que ni crida ni revolta

quan li porto pocs pecats.

Al castell de malentesos,

s’ha fet bastir una cambra

per a rebre els convidats.

Hi ha una taula sense plats,

una cortina de llana

i uns coberts prou malmesos.


Penant els dos


Na Mariona del meu cor

massa em crida, però és poc.

Li compraria sabates,

arracades de safirs,

però només vol un coixí

i un parell de flassades.

Els dissabtes al mercat

venen seda de la fina,

ella s’ho pensa, s’ho mira

i se’n va gronxant el cap.

Na Mariona del meu cor

mai demana estar casada,

només festejar li agrada,

així, anem penant els dos.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les ganes de ser enlloc i set poemes més

01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca, Poemes

Les ganes de ser enlloc


Al déu qui em portà aquí,

he de demanar-li comptes,

les ganes hi són totes,

vull perdre perquè sí.

Quan era en altre lloc,

no calien promeses

ni curtes les empreses

ni capsa on posar l’or.

Al déu qui em portà aquí,

millor que no el molesti

perquè haurà un motiu.

Somio en altre niu

on la gran por no cremi

les ganes de ser enlloc.


En el racó madur de la incertesa


En el racó madur de la incertesa,

on tot esclata i resta mut,

he vist passar ma petita fermesa

cercant la pensa de l’aixopluc.

Escarafalls em porten a la vida

on tots somien en dolç anar,

el camí és ample no té ni enganyifa,

és costerut, es fa pesat.

He de trobar els meus amics fantasmes,

veïns de sempre, plens de buidor,

qui s’entaforen en golfes i armaris.

Estic cansat d’anar per mon petit calvari,

allí, on els homes somien amb pors

i s’entretenen bastint mil coses vanes.


He empaitat el meu amic fantasma


He de gaudir del to menyspreable,

potser culpable d’haver nascut,

encara sento el gran regust

que m’ha donat l'ésser culpable.

Com cada dia, em llevo i la peresa,

qui s’entafora dintre del llit,

em diu que soc escanyolit,

de poca llei i gens profeta.

Com vaig a peu, sovintejo les herbes

qui s’esvaloten en ser a prop

i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.

He empaitat el meu amic fantasma

qui plora, trist, perquè no haig por

ni sé estimar les seves malifetes.


La fulla plorava en ser a la tardor


La fulla plorava en ser a la tardor,

deixarà sa casa de dalt l’alturó.

Pobre fulla vella de caire conscient,

anar per la vida poc que li ha fet goig,

ha passat del verd al marró i al roig

tot i maleint el ferotge vent.

La fulla plorava en ser a la tardor,

cansada, descansa enmig del camí,

espera, amatent, que algú la trepitgi

sense dir-li res, sense compassió.

Albira un nou món on no hi ha tardor,

on un vent suau, sovint, l’acaroni,

espera que, algú, un cop se n’adoni,

li doni fermesa i un futur millor.


En el racó preciós de l’infinit


En el racó preciós de l’infinit,

allí, on comencen les noves meravelles,

he de recloure’m mirant les mil estrelles

que han de brillar de dia i de nit.

No trobaré la dèria dels tambors,

ni el to feixuc de grans esquelles,

no hauré ramat menat per cent pastors

ni reietons eixint de les tenebres.

En el racó preciós de l’infinit,

dormiré, a gust, després d’empresa vana

complint l’eterna fugida de l’absurd.

Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc

volar corprès ni endevinar la fama

per descobrir a quin déu he traït.


Albirar el regne dels meus avis


Amor, amat i tot és pertinença

car soc a un món estèril i feixuc,

us contaré on haig el meu maluc

per si ens manca la meva fortalesa.

Per albirar el regne dels meus avis,

he segrestat mon cos a la muntanya,

he de restar on el silenci m’escampa

per a lliurar-me a mans de petits savis.

Per perllongar aquesta vida eterna,

em faig heroi del vici i la fortuna

fins descansar un cop a cada segle.

He de menjar el pa amb oli i pebre

i deslliurar-me, d’aquella enclusa,

per volar alt seguint aquella estrella.


Noves empreses


Per prendre un glop de la beguda dolça,

he manllevat fortuna i tradicions,

assedegat per oblidar els turons,

per cercar, a prop, la darrera resposta.

Anar, begut, de nou al cementiri

per saludar amics i coneguts,

han de venir els dies més rabiüts

per fer-me fora de l’estimat seguici.

He de restar, oblidant promeses,

ben assegut, amb un futur incert,

tot esperant recaure en el meu vici.

Ofegar amb vi no és sacrifici

i com em plany seguir despert

mentre s’acosten noves empreses.


Mentre va entrebancant


Amics i coneguts

pendents de l’improperi,

haver el poc senderi

d’aquells nobles eixuts.

Cansats de batallar

amb poble baix i tropa,

pensant amb la revolta

que els portarà el guanyar.

De dalt del cim estant,

m’ho miro cada dia,

al vespre, en fer-se tard.

Esbrino el disbarat

puix va a la gosadia

mentre va entrebancant.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La tardor s'endú la brisa i set poemes més

22 Novembre, 2022 06:19
Publicat per jjroca, Poemes

La tardor s’endú la brisa


Com les roses del jardí,

avui, han la cara trista,

la tardor s’endú la brisa

i el vent es fa mesquí.

En el bosc, tots els bolets

van presumint d’eixerits,

han de saber que enemics

ens vindran de mala fe.

I les fulles de figuera

s’assequen i es van marcint

deixant les figues plorant.

Com el temps va endavant,

es va lliurant al neguit

amb carona riallera.


Noves vacances


Poseu-me pau a la vall,

blanca neu a la muntanya,

demaneu-li a l’aranya

que s’amagui del bon fred.

Com les mosques tafaneres

se’n tornen al paradís,

es van allargant les nits

mentre s’escurcen els dies.

A l’escola, hi ha mancances

i dèries per no saber

com es fa l’arrel quadrada.

On haurà restat la fada

qui demanava poder

encetar noves vacances.


La pedra parla amb el riu


La pedra parla amb el riu

que ni l’escolta i passa,

on trobarà la sabata

que quasi feia de niu?

La pedra, que és molt sabuda,

perquè mai demana pa

potser un dia tornarà

més petita, més eixuta.

La pedra parla amb el sol

i amb un núvol prou distant

qui no tragina pas aigua.

La conversa esdevé maula

perquè amb pressa massa van

per a caure en el gran sot.


M’agraden totes les passes


En el batec de les hores,

quan els somnis són a prop,

com sento aquella escalfor

qui em demana restar a soles.

Presidint el gran infern

hi ha el ric i la mestressa,

quan l’angoixa quasi pesa,

l’alegria com es perd.

Puix tornem a la batalla

sense armes ni enrenou,

per treballar prou debades.

M’agraden totes les passes

quan viatjo cap al pou

observant a la canalla.


Faig renec


Aniria, per anar,

a una terra ben llunyana,

benvingut a la lleganya,

a les hores de somiar.

Cavaller sense cavall,

milhomes sense aventura,

la tenebra em procura

quatre sopes amb un all.

I aquell pa tan ressec

que em donen tots els divendres

en ser l’hora de plegar.

El forner ho deixa anar:

maleït perepunyetes

qui es complau quan faig renec.


Dolç allitar


Haig uns monstres melangiosos

anant d’aquí cap allà,

mengen carn, llencen els ossos,

mai arriben al guanyar.

Es lleven de bon matí,

dormen a la migdiada

i, quan demanen la paga,

apleguen sempre al gran crit.

Haig uns monstres melangiosos

qui procuren oblidar

les empreses matusseres.

Espero trobar el seu regne

per si em plau dolç allitar

i finir al cel dels dropos.


La gran guerra


Potser l’amor em porti a la juguesca

de fer ben poc i no pensar,

he de donar, al cos, la festa

de no pertànyer al dolç callar.

Anar desfent promeses i encanteris,

somiar despert, després somiar

en paradisos talment eteris.

No he de dir que, en el vagar,

vindran a veure’m àngels i dimonis

per si mon ànima he d’oferir.

Porteu-me, ara, fins al millor finir

mentre s’allunyin les joies i desoris

puix la gran guerra no he de lliurar

per conquerir regnes estèrils.


Un dia gris


Com parlo poc no vendré massa cosa

perquè s’esmuny la força de la sort,

talment hauré un pensament tanoca

per a obtenir les més minses raons.

Serà precís cremar totes les naus

per si demano, algun dia, viatjar;

estic confós, m’agrada el treballar

a poc a poc, com a mi m’escau.

Deixeu-me un món on manquin els fantasmes

i les ventades siguin ben lluny

puix no estic fet al gronxar de les fulles.

Un dia gris, porteu-me les despulles

per a encabir-me on tot s’esmuny

a lloms de renys i noves malpensades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ens toca l'oliva i set poemes més

14 Novembre, 2022 12:04
Publicat per jjroca, Poemes

Ens toca l’oliva


A l’hora primera,

quan el sol aguaita,

em llevo, de pressa,

per si el pare crida.

Avui, com ha dit:

ens toca l’oliva,

el fred no convida

per a ser l’amic.

La llet com fumeja,

en el bol estant,

esperant el pa.

És dur el passar

fins que va avançant

un sol sense treva.


A l’escola, la lliçó


A l’escola, la lliçó

amb un mestre exigent,

arribarem fins a cent

tot comptant de dos en dos.

La pissarra ben pintada

i un guix fent les cabrioles,

quant llargues que són les hores

fins que aplega la vesprada.

En el mapa, veig els rius,

les depressions, les muntanyes

amb terres inconegudes.

Vaig pensant amb les erugues,

amb mosquits i les aranyes

esperant el nou estiu.


En el petit dubte


En el petit dubte

del gran desconcert,

com la ment es perd

per trobar un reducte

on passar l’hivern.

El cel com s’apropa

i perd la raó,

va perdent calor,

voldrà fugir d’hora

cap a altres llocs.

En el petit dubte

com em bull el cap,

em té segrestat,

li prego que mude.


Un ou saltironant


He demanat per dinar:

una sardina torrada,

que estigui del tot salada

puix la vull ben remullar.

Amb un ou saltironant,

ben dintre de la paella,

vagi l’oli d’olivera

regalant-li el seu encant.

Una tomata collida,

un capvespre, en un hort

on el pagès la criava.

El pa sigui de torrada

amb un vi negre de cor

que no conegui la mida.


Aprenent de bon pastor


Les ovelles del meu amo

mai es cansen de belar,

pel matí han de començar

i no aturen si ho demano.

Aprenent de bon pastor,

cada dia ho deixo anar,

la feina de rabadà

m’agrada quan fuig el sol.

Com m’estimo els de dalts

quan senyoreja la pausa

d’aquell vent enfurismat.

Vaig resseguint el ramat

amb un ca que mai es cansa

de guaitar-me d’amagat.


En viatges a la lluna


En viatges a la lluna,

he trobat homes de bé,

algun pobre que també

voldria haver una engruna.

Allí, estan bocabadats

en veure una tomata,

un bocí de pastanaga

i un pa del tot torrat.

En viatges a la lluna,

m’he tornat un xic ateu

per no trobar cap església.

Enyoro la regalèssia,

les eixides d’anar a peu

fins aplegar a la llacuna.


Les hores toves


Poseu-me pa i hores dolces

per a avançar sense fruitar,

estalvieu-me el gran pensar

que finirà en aplegar a les noses.

Vaig, com diria, un poc perdut

esperant trobar encanteri,

és un viatge sense pretèrit

amb llarg present i futur curt.

Poseu-me pa i hores dolces,

el gruix poder d’anar endavant

per a conquerir regnes estèrils.

Eixirà el sol, pesi a qui pesi,

mentre tardor anirà plorant

fins que apleguin les hores toves.


Els fantasmes han marxat


El fantasmes han marxat

ben tips de sentir campanes,

els minyons menjant castanyes

diuen que els poden fer mal.

Massa ànimes de la vila

se n’han tornat decebudes,

han fet pors i pampallugues

a minyons de totes mides.

Els fantasmes han marxat

emportant-se nostres somnis

al regne de la foscor.

No he de ser bon lluitador

i he de passar com qui trobi

un reclau prou oblidat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs