Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Li parlo al vent i set poemes més
08 Maig, 2022 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Li parlo al vent
Quan el blat és en el camp
i la pluja el remulla,
vaig sentint com mou la brulla,
observo com va guanyant.
Tot d’una li parlo al vent
que calmi i no porti pressa,
el guaito per la finestra,
el segueixo atentament.
Diria que tot va bé,
que la fortuna m’escolta
i podria ampliar la casa.
La mestressa no ho veu massa
i anem per la revolta
en pensar amb el moliner.
Com empaito la tendresa
Porto pressa en no saber
i viatjo per l’aventura,
en el somni, cerco muda
per a anar a coll-i-bé.
Com empaito la tendresa,
com el seny he amagat,
haig la pinta d’un soldat
qui no ha lluitat en cap guerra.
De petit, era bufó
i les nits em regalaven
un camí per on anar.
De jove, ho vaig deixar
perquè l’enveja dels altres
em convertia en llautó.
Peix assecat
Parlo, amb el vent,
de les gandules barques
qui han mil nafres,
són altres temps.
Quan pescadors
lluitaven amb les ones
mentre les mosques
eren al sol.
Peix assecat
en pobles a la riba
bastits de nins.
A saber quins
ja són a l’altra vida
i no han tornat?
La cova del gran sol
Cerco, en cos cansat,
la darrera resposta,
però m’ha tocat la porta
tancada amb forrellat.
Els dubtes imprecisos,
els fets tan concloents,
he vist la bona gent
pensant amb els anissos.
Cerco, en venir la nit,
la cova del gran sol
per tal de visitar.
La noto més enllà
d’on resta el condol
plaent de l’enemic.
Quatre paraules esquerpes
En el sac de les paraules,
novament, fa mal entrar,
elles bé s’han d’amagar,
demanant haver bon catre.
Avui, ni sé el perquè,
he provat de deslligar-lo,
penso que he de deixar-lo
fins que aprenguin a quedar bé.
Quatre paraules esquerpes
voldrien trobar un forat
i fugir a corre-cuita.
Però algú espera la fruita
de posar-les al sembrat
i traure les males herbes.
Al dessota del llençol
Els fantasmes de la nit
són esquerps i mentiders,
cadascú ha son delit,
però pocs són els valents.
Al dessota del llençol,
com amaguen les vergonyes,
volarien com cigonyes
si els ho permetés el sol.
Però viuen al castell,
a la cova o al palau
tot cercant la cambra fosca.
Haver poc que és el que toca,
però resta algun babau
qui ha de fer el passerell.
Està escrit al cel
Com està escrit al cel:
Avui, toca ser fidel!
Amb prou bones intencions,
m’he llevat aquest matí,
el meu cos és prou mesquí,
però ha bones raons.
Treballar per a menjar,
donar gust a la canalla,
enllestir l’alfals i palla,
treure a l’ase a feinejar.
Escoltar a la mestressa,
prendre el deure com a dot
i si, de tant en tant, es pot,
anar a beure a la taverna.
A la feina, arribar tard
Prou despert, com pidolaire,
he demanat: pau i aire.
M’agrada llevar-me d’hora
amb poca cosa per a fer,
prendre la llet amb cafè
i ensaïmada de la bona.
A la feina, arribar tard
per a poder plegar d’hora,
sovintejar el passat
per somriure una estona.
I, després, m’anirà bé
aplegar al banc de la plaça,
allí, xerrar sense traça
fins arribar al buit: per què?
A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.
Si la collita acompanya i set poemes més
22 Abril, 2022 05:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Si la collita acompanya
He comprat per a tenir:
un clavell i una rosa,
la que sigui bona esposa
de segur que ho ha de dir.
Passejant per nostra vall
li faré la gran promesa:
Si apleguen a la certesa,
per a festes, faran bon ball!
He comprat, per a gaudir,
un coixí i un matalàs
d’aquells ben feixucs de llana.
Si la collita acompanya,
bé la portaré del braç
per a mostrar-li el nou llit.
Es trobarà el cavaller
Magnifico el meu drac
tot sent boig i malcarat.
És quan sent la primavera
quan la joia es desfà,
a Montblanc, se’n vol anar
per a veure qui l'espera.
Es trobarà el cavaller,
ben formós, amb cavall blanc,
com l’esguarda, rialler,
ben disposat al combat.
Les ferides matusseres
seran bones de curar
i, després, se’n tornarà
a prendre les fulles tendres.
És pesada empresa
Mon amic el drac,
com viu a la bassa,
em conta el què passa
quan em veu cansat.
És pesada empresa
la que haig de fer:
treballar per res
vora la finestra.
Car la veig anar
a comprar al mercat
les enciams i cols.
Planyo a cor què vols
i li conto al drac
on el món se’n va.
Primavera s’ha posat
Primavera s’ha posat
a la branca del vell arbre,
ell ha respost ben amable:
Com n’estic d’enfeinat!
El traure la fulla i flor
no deixa de ser aventura,
és el bon Déu qui procura
aplegar sempre a bon port.
Primavera ha deixat
a un hivern fredolic
entaforat en misteris.
M’agradem els encanteris
tan bon punt surto del llit
per descobrir l’entrellat.
En el riure del jovent
En el riure del jovent,
he de viure la promesa,
la vida és ampla serra
qui somia amb sol i vent.
Caminants, de fer camí,
no aturéssiu a la vora
d’aquest cingle dissortat.
Ell voldrà haver sa part
i, de tant en tant, ho prova:
En ferotge, esdevenir!
En el riure del jovent,
he trobat pau i fortuna,
mentre parla, estic pendent
per si cau la nova engruna.
La muntanya és ben planera
Em contava, en Manelic,
com l’enveja el farà ric.
Ell ben sol, sense més ombra
que l’amable de la nit,
va viatjant mentre li dóna
nova força l’esperit.
La muntanya és ben planera,
mai es cansa de somiar,
per la nit, sol badallar
si s’acosta nova estrella.
En el temps de gelosia,
mai davallarà al pla,
allí, els monstres han de restar
esguardant la companyia.
Mon present és mon futur
Envoltades de tenebres,
he trobat les meravelles
en les cambres del passat,
he passejat entre esquelles
dessota de les estrelles
qui no deixen de mirar.
Mon present és mon futur,
l’alegria, m'amistança,
vull un cove i una manta
per si trobo l’aixopluc.
No saben que haig un rei
ben enganxat a la panxa,
de descansar mai es cansa
ni precisa cap remei.
Com que faig de pelegrí
Avançant pel vell camí,
aconseguí mon mestratge,
he passat de noble a patge,
d’aturat a pelegrí.
Poca aigua, a la font,
fa una vida pausada,
voldria la cansalada
afegida a dos ous.
Com que faig de pelegrí
porto pedres al camí
per si algun cop bufa el vent.
A l’hivern, sóc penitent
qui s’allita, prop del foc,
esperant el seu destí.
Amb carrers mullats i set poemes més
14 Abril, 2022 10:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb carrers mullats
Amb carrers mullats
i calaixos eixuts,
qui no ha de plorar
si perd l’aixopluc?
Hores silencioses
per tota la vall,
lluny del devessall,
penses de mediocres.
Anem travessant
la vida pausada
amb poc per a fer.
Fumeja el cafè
amb taula parada
per a anar jugant.
Passen les setmanes
Margarida del meu cor
m’enganya de totes totes,
em fa creure que, amb més hores,
he d’albirar el seu amor.
Voldria ser traginer
per comprar-li cent vestits,
uns de llana, altres de fil
per a lluir-la al carrer.
Però passen les setmanes,
força mesos, algun any
i tot segueix el seu curs.
Na Mariona cus que cus
per a fer un bon parany
on cauré sense esperances.
Les ovelles del corral
Les ovelles del corral,
tot guaitant per la finestra,
veuen que el ploure s’engresca
i cau a bots i barrals.
El pastor fa somicons
i, de tant en tant, s’enfada,
com vindrà el ball de bastons
i el vell sol es retarda.
Les ovelles del corral
demanant a sant Antoni
una mica d’herba tendra.
Sant Antoni sent la queixa
i pactarà, amb el dimoni,
que li porti vent de dalt.
Són les tendres meravelles
Són les tendres meravelles
les qui em porten el seu món,
allí, resto , a saber com,
dessota de les estrelles.
Amb les ganes de tenir,
avanço per les empreses,
la meitat són compromeses
per a un monstre prou mesquí.
En viatjar per l’enrenou
em despullo per les penses
amb les guanyes de guanyar.
Del saber, me’n puc estar
encara que, de l’aprendre,
em resta tornar-me tou.
L’anunciada primavera
L’anunciada primavera
va arribar com cada any,
aquest, nou, amb més mullena,
amb un fred força constant.
Les formigues eixerides
assecant el formiguer,
va finir més d’una guerra
per no conèixer les mides.
L’anunciada primavera
quasi ho té ja tot a punt
per a trascolar a la vila.
La mestressa és amanida
a renovar, sense ensurt,
manta roba més lleugera.
A les portes del cafè
En el carrer principal,
és on parlen les poncelles,
es faran ungles i celles
per a lluir tal com cal.
A les portes del cafè,
apareixen més cadires,
els mossos com les conviden
per a seure i mirar bé.
En el balcó, hi ha més flors,
puja el verd de la terrassa
i veig ocells als ampits.
L’oreneta com m’ha dit
que la primavera passa
i, en el niu, cal covar els ous.
Com l’amor entremaliat
Com l’amor entremaliat
em porta a l’aventura,
és el seny qui li procura,
però pensa en fer delit.
De garlandes i de flors,
en faré una meravella,
he de dir que la donzella
parla i queixa enmig la por.
Com l’amor entossudit
ha d’aturar en altra via
després d’aquesta temença.
He de dir com em mareja
el bon seny en passar el dia
quan s’acosta l’ampla nit.
Mentre vaig seguint la llei
Les finestres de la por
les deixaré ben obertes,
vaig avançant, entre penes,
qui em van guarnint el cos.
Els nobles i vilatans
els he deixat a la vora,
és la dèria qui em prova
en viure com els humans.
Si hagués estat un rei,
hauria gràcia i palau
i la gran munió d’estrelles.
Ara, faig les tombarelles
i, em tracten de babau,
mentre vaig seguint la llei.
Trobar el costum i set poemes més
07 Abril, 2022 10:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Trobar el costum
Massa flors en el sembrat
per a haver bona collita,
el pagès demana el blat,
el dimoni fa enganyifa.
Perdudes les esperances,
quan el segar és a prop,
he demanat al Senyor
que canviï les mudances.
Que la corbella treballi
tot portant la tija al puny
per a bastir les gavelles.
Per a eixir de les tenebres
haurem de trobar el costum,
de menjar poc quan ens calgui.
He vist passar el cavaller
Disposat a l’aventura,
he vist passar el cavaller,
el cavall era una mula,
un ca feia d’escuder.
Els camins vora del riu
són més fàcils de portar,
la gana deixeu-la anar
quan feblesa faci niu.
Ha de topar a la porta
d’un mig buidat magatzem
qui encara porta corriola.
Quan el crit surt de la gola,
com n’haurem de ser conscients
de regalar-li el que toca.
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics del misteri,
que haig encanteri
en tots els racons.
Com passo, confós,
per planes i valls,
trobant espantalls
qui em volen ben poc.
Així que traspasso
indrets alegrois
amb manta ocellets.
Canten, a pleret,
esperant el goig
d’oblidar fracassos.
En mon anar
No haig res més
que dubtes i enyorança,
vaga semblança
de poder ser.
En mon anar,
albiro les dreceres,
són ben estretes
per a somiar.
Podeu venir
si sabeu portar el sol
i el seu enginy.
Us espero dins
d’aquest petit bressol
on dorm la nit.
La pensa lloable
Les mosses formoses,
anant pel camí,
traginen les roses,
clavells, gessamins.
Van cap a l’ermita
encetat el maig,
saben el que faig:
encetar sospita.
Com la Verge Mare,
damunt del setial,
plora pel seu Fill.
No se sent cap crit
i va avançant
la pensa lloable.
A l’ombra de la flor
És, a l’ombra de la flor,
on reposarà l’abella,
esperant la meravella,
aquest esclat sense por.
Nostra jove ni té gana
quan s’acosta primavera,
com reclama ser princesa
en portar quelcom a casa.
En el bosc vora el camí,
com hi canta el rierol
quan la pluja el convida.
Quan la festa és amanida,
ve i es queixa el gran sol
amb un caire pensatiu.
La collita dels dimonis
De pobres i mendicants,
n’he comprat una dotzena,
la meitat potser fan pena,
la resta potser no tant.
Com, avui, m’he de salvar
després de fer gran pecat:
Voldria posar-hi el cap,
però em van ensarronant!
La collita dels dimonis
el bon Déu l’haurà a punt
per poder-los enlairar.
Com dimoni no vull estar,
poso els pecats en un munt,
els canvio per oprobis.
En compraré a la fira
En compraré a la fira:
un cobrellit de cartró,
però el vull que sigui bo
que no em doni cap sospita.
Com haig caire d’elegant
i enfilo el nou raig de lluna,
vull les penses d’una engruna
ben eixuta i principal.
I com bé m’he de casar
n’he comprat mitja baldana,
d’aquelles negres, amb canya.
Eixida ja la proclama
anirem a cercar branca
per si li plau somiar a casa.
Oblidant basarda i set poemes més
01 Abril, 2022 12:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidant basarda
Entre les calors,
sons de la taverna,
veig el rom com crema,
m’agrada aquest foc.
Hem fet les empreses
ben entortolligades,
mirant sense nafres,
perdent bous i esquelles.
Sento la guitarra
plorant sense enginy,
com avança sola.
De segur que troba
algun bon amic
oblidant basarda.
Em queden els somnis
Suposo que saps,
estimada meva,
que, si l’amor pesa,
no li faré cas.
Puix sóc al país
del gran desconcert,
entre orni i cec,
no veig paradís.
Els amics perduts
van a coll-i-bé
dels petits dimonis.
Ens queden els somnis
per a tornar a ser
un savi sabut.
Quatre pedres del camí
Quatre pedres del camí
com van filant sa contalla,
volen blat, però la palla
les allunya de l’eixir.
Caminarien, al pas,
per poder arribar al cel,
allí, tot és sucre i mel,
bon coixí, gran matalàs.
Quatre pedres del camí
han de tornar a l’empresa
de fer caure el més valent.
Avanço com l’innocent
albirant la poca pressa
i allunyant-me del neguit.
Una barca prou malmesa
A la vora de la mar,
hi ha una barca prou malmesa,
va patir l’avinentesa
d’amagar-se massa tard.
Era tardor i la tempesta
va aplegar sense avisar,
quatre cordes van petar,
va esquinçar-se la gran vela.
A la vora de la mar,
hi ha una bancada de peixos
menjant poc i massa tard.
Com voldria haver retard
en fer fruitar quatre esqueixos
de clavells vells del sembrat.
Fugir del tall
I quan sigui fosc,
que vinguin fantasmes
amb noves proclames
d’enveja i de pors.
Dintre l’entrellat,
portin sacrifici,
espero aquest vici
d’haver lo comprat.
Deixeu-me un ventall
de velles promeses
per haver nascut.
Per bon aixopluc,
oblideu les presses
de fugir del tall.
En el clar país
En el clar país
dels dubtes amables,
no hi ha miserables
que vulguin ser rics.
Tothom va on va
bastint els negocis,
demano que tornis
a ser-hi demà.
En el clar país,
creixen les roselles
per guardar el blat.
Com m’ha convidat
mostrant meravelles
fins un no acabar.
Quatre finques perdudes
Segurament l’hivern
ha deixat, en vosaltres,
la bondat del seu tracte,
una lluita per fer.
Vilatans de la plana
amb penses de pagès,
heu lluitat pel demés,
heu guanyat la desgana.
Quatre finques perdudes
amb un matxo que es mor
sense guaitar el Montsià.
Si lluny no vull anar,
on ha de restar la sort
de començar aventures?
És el repte de no ser
Continua assegurant
que una potència infinita
els grans encerts magnifica,
com la vida va avançant.
És el repte de no ser
on es va acabant la glòria,
en un passat, hi ha memòria,
però la perd el present.
He comprat bona mesura
de disbauxa i impressions
per a passar la setmana.
És la pensa qui reclama
que, vinguts els moments bons,
eixirem de la foscúria.
Sense fer cridòria i set poemes més
22 Març, 2022 12:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Sense fer cridòria
Poseu-me, a l’albada,
el racó florit,
un xic d’amistança,
un bri de neguit.
I deixeu-me anar
al sol del migdia
per si em cal pensar
i el cap sent la vida.
Ballarem plegats
fins a pujar al cel
per trobar la glòria.
Sense fer cridòria
ni alterar l’anhel,
vull vespres callats.
Gaudir la companyia
Quan l’amor se’n va i se’n va
com ens deixa embadalits,
fugen dolços i confits,
només resta el més dur pa.
He demanat, per tenir,
una mossa agradosa
per contar-li, vora el llit,
el desig de fer-la esposa.
Si compleixo els manaments,
em casaré una vegada
per gaudir la companyia.
Així un dia, un altre dia
fins aplegar a la setmana
i, si va bé, en faré cent.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí,
les més maques per a mi.
Amb les flaires de les flors,
espero fer la volada,
portar-li a l’enamorada
per gaudir el nou amor.
La mirada encisera
i la dolçor de la veu,
del somiar, en sóc hereu,
un gran senyor de la vetlla.
Prop la riba, a la nau,
bastirem el nostre niu,
la primavera somriu,
que l’hivern torni al seu cau.
Han de venir hores
Us faré saber,
amics del corriol,
com demano al sol
quan m’agafa el fred.
Han de venir hores
totes a l’engròs,
voreta del tros,
les voldria dolces.
Per fer créixer blat,
espero la sega
ben entrat el maig.
Pensaré si faig
una nova empresa
per tal de guanyar.
Els minuts s’allarguen
La vella mestressa,
parlant de la sort,
dirà que no pot
haver l’escomesa.
Són massa els anys
fent les filigranes,
menant ous i faves
sense massa planys.
Els minuts s’allarguen
quan encén el foc
per a posar l’olla.
Com, avui, no toca
hi haurà més foscor
i pobres qui badallen.
L’orquestra és a punt
Porteu-me l’estiu
ran de la finestra,
m’agrada la festa
quan sento el caliu.
Joves balladors
enceten la plaça,
fa mal la sabata,
però com si no.
L’orquestra és a punt,
la música enceta
i comença el ball.
Uns riuran com mai
quan ve la parella
d’aquell seny eixut.
En aplegar al niu
És, en aplegar al niu,
quan cerca la canalla,
ha fet bona troballa
i la mare li riu.
Fer créixer els minyons
és la feina feixuga,
la fosca es fa poruga,
com esguarda el bon sol.
En aquest mes d’abril,
s’afanyen les abelles
a xuclar tendres flors.
Com demano llavors
un vespre per a elles
on es pugui dormir.
M’abelleix menjar
M’abelleix menjar:
ous amb cansalada,
una botifarra,
el pa ben torrat.
Ofegar amb vi
dolça melangia,
és el món qui crida,
no el voldré sentir.
M’abelleix menjar:
dolços a l’engròs,
un pastís de crema.
No serà l’empresa
dura com un os,
en vull prendre part.
Aquell nou regne i set poemes més
14 Març, 2022 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell nou regne
En el passat, he d’encetar els somnis
qui m’han deixat del tot esmicolat,
no vull present ni m’abelleix la part
on hi ha la lluita per vèncer els dimonis.
Home poruc cansat de tanta brega,
he demanat les tardes de cafè,
he comentat que, d’hora, no pot ser
perquè mon cor viatja sense treva.
Amb pocs amics, per la fortuna lleugera,
esperançat en no trobar el deler,
vull transitar per caminois d’abans.
Hem perdut, tot d’una, el cel dels cristians
qui pertanyien a la vella promesa
d’aquell nou regne on ni el pobre s’esvera.
Aplegar al poble
Amb més de mil batalles encetades,
he demanat el regne de la sort,
no haig res més que una capsa d’or
on he guardat les velles arracades.
El meu present em duu a les bajanades
on els mestratges hauran ben poc a dir,
llevant-me d’hora, empaito carruatges
qui van a raure al racó de l’oblit.
Vaig ser valent, però un xic mediocre,
vaig navegar en barques i vaixells
fins aplegar al port de gelosia.
Estic pendent que arribi un nou dia
per a guaitar teulades i penells
qui em portaran fins aplegar al poble.
Els camins de la mar
Els camins de la mar
fan de mal entendre,
ni es podrà concebre
qui ha de guanyar.
Darrere del peix,
van passant les hores,
les voldria totes
riques en escreix.
Però no hi ha tracte
que porti el somrís
amarat als ulls.
Són massa els esculls
per poder tenir
la joia lluny nafres.
Ni batega fort el cor
Ni batega fort el cor
ni és bona la distància,
la raó dóna constància
per gaudir un dolç tresor.
Amb les ganes enciseres,
neguiteig per a saber,
m’agradaria primer
haver més minses promeses.
Com és gran el badallar,
en acostar-se a la gana,
passo hores de vigília.
Voldria haver una guia
per si la mort pren volada
i no atura per quedar.
El bon minyonet
El bon minyonet,
a la tarda plana,
vol anar a la cambra
per jugar un poquet.
Allí, trobarà:
el castell, la pilota,
l’avió que vola
si el prens de la mà.
El bon minyonet
anirà a l’escola
quan sigui més gran.
Com li ensenyaran
de llegir quan toca
i pensar despert.
Si l’amor se’n va
Si l’amor se’n va,
cercant altra casa,
el desig s’enfada
i es deixa anar.
Surten les paraules
d’un racó roent,
fugen com el vent
per dalt les teulades.
Si l’amor se’n va ,
he de cercar amic
per trobar el condol.
Com em sento sol,
vaig cap a l’oblit
per si el puc trobar.
La lluna no escolta
La lluna no escolta
ni quan bufa el vent
qui a tots va dient:
És la bruixa boja!
Cerco aire amable
per gaudir l’estiu,
un bon ombradiu
on trobar l’hostatge.
La lluna se’n va
cap a altres terres
buscant enrenou.
Gairebé ni es mou
quan les bones herbes
volen l’esbrinar.
Li pregunto al roser
Li pregunto al roser
d’on li eixiran les roses,
de segur que vénen totes
de les ganes del poder.
El roser és ben plantat,
ben dotat per a l’escomesa,
una tija ben esquerpa
la natura li ha donat.
Però en flaires i colors,
ha de tenir mà trencada
per a saber com es fa.
De segur que dormirà
a la vora d’una fada
qui li parla d’haver cor.
He de tornar i set poemes més
08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
He de tornar
He de tornar al meu poble antic
per a trobar prohoms en un banc
qui van desfent històries de despit
on uns hi perden i d’altres han guanyat.
Travessaré carrers on van passar,
seguint el curs, les joies i aventures
amb quatre joves somiant a les altures
qui van fugir en ser un nou demà.
Les tardes parlen de vents entremaliats
qui traginaven desfetes de les flors
d’uns ametllers cavats i amb bona rella.
Vull acabar de fer un dia de festa
per a saber d’on ixen els amors
qui cerquen llocs lluny del sembrat.
Un llapis i una llibreta
Les pobres ambicions
d’heroi vingut a menys
qui cerca, en els renys,
les dubtoses raons.
Anant de salvador,
escalo les muntanyes,
converso amb les aranyes
del lliri i del cotó.
La partida propera
del més eixut dels vells
va ser prou exitosa.
Es va deixar una esposa,
un bagul d’atuells,
un llapis i una llibreta.
Anar on vull anar
Deixeu-me esbrinar,
un parells de cops al dia,
el regne de fantasia
on, tant, m’agrada anar.
Encetar els nous fulls
pensant en la grandària,
menant aquella espasa,
la capa i l’escut.
Salvar a la poncella
d’aquell furtiu dimoni
qui me la fa plorar.
Anar on vull anar
per trobar qui no provi
portar-me a la quimera.
Un bon pessic de força
Mariona del meu cor,
dieu: On va l’amor?
Travessarà la vall,
descansarà a la bassa,
mirarà com em passa
la tristor del meu mal.
Arribarà a la porta,
se n’entrarà a la cambra
per veure si reclama
un bon pessic de força.
I pujarà a les golfes
per a dormir en el jaç,
voldria un matalàs,
les ganes les té totes.
El pobre tafaner
Comenta el meu amic,
tot i mancant-li la pressa,
que troba, a la finestra,
el fugir llosc de l’oblit.
Retornarà a la vall
feliç de la infantesa
on havia la tendresa
ben lluny de l’espantall.
Els iaios de la plaça,
mestresses al carrer
i, al capdamunt, el sol.
He de trobar el condol
del pobre tafaner
que ni de lluny s’enfada.
Les penses ben llunyanes
Les penses ben llunyanes,
el seient sempre a punt,
en el cap, minsa llum,
a l’esquena, fiblades.
Com traginer del moll,
es lleva cada dia,
per la nit se n’oblida
de com li ha anat el gran plor.
Massa saques feixugues
fan de mal empassar
i aplega la queixa.
Cap al tard, la feblesa
el porta a l’endrapar
molt de vi i poques figues.
Sota un sostre d’estels
Sota un sostre d’estels,
nostre heroi com somia,
ha la gana amanida,
però el deure el perd.
Mig esclau de la cleda,
de moltons i d’ovelles,
ni escolta les esquelles
quan la força li aplega.
Quatre mossos d’un pa
més ressec que una pedra
com li donen mullat.
El seu amo ha estat
un valent de primera
qui oblida com va.
El monstre creix
El monstre creix i la vida genera
espai de lluita on guanyarà el mai més,
estic cansat d’esdevenir pagès
qui mou el cap fins aplegar a l’era.
Allí, el vent aixeca la cridòria
i van, les palles, dansant amunt i avall,
estic corprès, albiro un devessall
de dubtes vers perduts a la memòria.
Demano sí, obtenir un xic de pau
i sojornar, migdies de l’estiu,
dessota el pi cansat de tanta brega.
He desnonat eixir de la tenebra
i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu
per sestejar un nou estiu si escau.