Arriba el carnaval i set poemes més
19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Arriba el carnaval
I, abans de la quaresma,
com arriba el carnaval,
de vegades, no fa mal
i, llavors, es quan es queda.
Manta riures
i mil flors
amb queviures
per a tots.
Sigui aquesta
la gran gràcia:
El glatir
si prompte passa!
El carnaval és així:
ben dispost per a gaudir.
A les portes de Betlem
A les portes de Betlem,
massa prompte és hivern.
Arriba la jove parella
per a creure el manament:
els romans demanen cens
per saber: Qui viu?, qui pena?
Com la mossa està madura,
el jove cerca un tancat
per a dormir una estona.
Un llebeig els acarona
i s’enfada el llevant
per guardar la compostura.
Com el rei no ho aconsegueix,
el misteri va en escreix.
A les portes de Nadal
A les portes de Nadal,
hom recerca l’establia,
hi ha una estrella,
qui ho diria?,
que il·lumina el portal.
Un Minyó, allí, és nat,
Fill primer de na Maria,
una jove qui voldria
reposar en altra part.
Però, sota un cel seré,
una gràcia ha de venir
per a portar un raig de llum,
no oblideu en trobar el punt
per saber com cal seguir.
Posaré clavells
Enmig de les roses,
posaré clavells,
són els nous poncells
de les terres toves.
Aprenents d’ofici,
ben entremaliats,
per a ser soldat,
he de perdre el vici.
Em llevaré d’hora
per anar al camp
i fer de pagès.
És un món corprès
qui avança, endavant,
fugint de la cova.
Diuen que és mestral
Aplega l’hivern
amb el vent de dalt,
diuen que és mestral,
el conec per cerç.
És un bon obrer,
del tot diligent,
ni atura un moment
per voler saber.
Aplega l’hivern
i gronxa la neu
dalt de la muntanya.
És gronxa una canya
amb melosa veu
sota un cel obert.
Mon amic pagès
Mon amic pagès
pensa amb la verema
diu que farà un mes.
A punt, el cistell
amb les estisores,
història de pobres
que han vingut a menys.
El cistell comença,
de nou, el seu ball,
és un ball proper
sense escarafalls.
Mon amic pagès
pensa amb la nit freda
quan va per Betlem.
Aprenents de mentiders
D’aprenents de mentiders
en conec una dotzena,
van de la casa a la cleda,
parlen poc i riuen més.
Car no són atabalats,
caminen per dalt del fil
i s’adormen de seguida.
Han de conèixer altra vida,
puix, cansats de fer bondat,
estimen més la mentida.
D’aprenents de mentiders
n’he trobat un reguitzell,
van mudats, sense penell
i s’allunyen de l’incert.
Cap collita els fa feliços
Com camino per la plana
i m’aturo en els bancals,
allí, trobo els principals,
pagesos farcits de gana.
Cap collita els fa feliços,
cap arbre els fa suport,
sense festes, sense anissos
com caminen a cap cot.
Però un dia, prou llunyà,
els portarà al cementiri,
un lloc de mal estar.
Allí, hauran de copsar
la veritat del malefici
que un dia van provocar.
Anar planyent i set poemes més
12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Anar planyent
Sense guerra
ni castell,
el cavaller
haurà temença.
A qui plau,
la seva empresa,
quan escau
perdre la treva?
Com lluitem
els melangiosos
d’altres temps?
Manquen vents,
força al ossos
i anar planyent.
El meu passar
En el setial,
on rauen hores baixes,
resto, si cal,
enmig miracles.
En el meu passar
pel camí breu,
noto la creu
i el davallar.
Anem a pams
per l’encanteri
fins al sojorn.
No hauré por
d’aquest misteri
que ens torna nans.
A la font del comellar
A la font del comellar,
és on veu tot el bestiar.
Allí, vénen les baralles
cercant casa i aixopluc,
allí, brama i plora el ruc
en pensar amb les acaballes.
No haurem un altre món
menys sorrut i més plausible,
ens lliurem a ser visibles
i estimats sense raons.
Passa el temps dels miserables,
dels rabiüts i dels senyors,
a la fi, hem de ser tots:
més covards i menys culpables.
Ell haurà les pors
Pobrissó mon amo
quan plena i es plany,
cau en el parany
en saber que el guanyo.
Ell haurà les pors
en haver fortuna
ni gaudeix l’engruna
amable del son.
Com no he de tenir:
tresors ni aventures,
vaig entre encenalls.
m’agraden els alls,
somio entre verdures,
ni em planyo de mi.
Aquell munt de llenya
I arriba el fred
per carrers i places,
les mosses són maques,
ho tindran més verd.
Aquell munt de llenya
es va empetitint,
la vella espardenya
entra en nou oblit.
La missa de vuit
serà a les deu
i amb sermó més curt.
Vaig veient que el fum
vol jugar amb la neu
a un joc antic.
Haig l’assegurança
Enmig de la brasa
d’aquell foc encès,
farem un recés
fins a mitja tarda.
Ha estat el dinar:
llarg i calentó,
l’olla, dalt de tot,
farà bon ballar.
Cebes, botifarra
i un arròs ben blanc
segueixen la dansa.
Haig l’assegurança
que aniré copsant
com vindrà la gana.
Li comento al sol
Li comento, al sol,
que, sent més proper,
ens porta més fred,
el dia més fosc.
Ell ni em respon
i va a córrer i fuig,
potser haurà son
i un xic de rebuig.
Li comento, al sol,
que no porti pressa
ni estigui impacient.
Que en sigui conscient
i rebi la queixa
per aprendre un poc.
Com la vida avança
En el temps lliurat
a la nova empresa,
sento una promesa
que arriba al tard.
Com la vida avança
pel país del dubte,
allí, hi ha un reducte
on el llum mai passa.
Com heroi mansoi,
oblido la guerra
i el voler guanyar.
Me’n sabria estar
si fóra lleugera
en trobar el condol.
Cansat de ma misèria i set poemes més
08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Cansat de ma misèria
Vindré, a la nit,
cansat de ma misèria
a posar dèria
al meu neguit.
Sóc cavaller,
sense cavall,
petjant la vall
sense caler.
I ma dissort
és ma tendresa,
el saber estar.
He de curar,
en altra empresa,
a poc a poc.
El bon pastor
El bon pastor,
qui parla amb ses ovelles,
no haurà tenebres
ni vestits d’or.
Coneix les herbes,
la serra, el prat
i l’entrellat
de massa penses.
Però, a ciutat,
es perd pels carrerons
i per les places.
Hi ha massa cases
on viure, de records,
ben a desgrat.
Poseu-me ratlles
Poseu-me ratlles
i noves primaveres,
lluna i estrelles,
viure debades.
No em demaneu:
esquerpes aventures,
vull les altures
per pujar a peu.
Un llapis vell
amb una goma nova,
ben lluny la por.
Un llum de foc,
una cadira tova
i un cel proper.
Poca traça
Ni sé ni puc
trobar la meravella,
cerco, a l’estrella,
el son perdut.
Sense saviesa,
vaig endavant,
vaig confiant
amb la neciesa.
La vida passa,
s’emporta el temps
d’haver enrenou.
Com res es mou
trobo l’envers
amb poca traça.
Seria gall
Seria gall del galliner
per a gaudir la complaença,
la granja és gran, potser un xic vella
i hom deleix per ser el primer.
Sóc, a la vida, com un sidral,
guanyant les lluites de bon matí,
hi ha un gall jove, talment mesquí,
qui xerra massa i queda mal.
Tardor traspassa i ve l’hivern,
posa la neu a la muntanya
on envaneixen els vilatans.
Enmig del fred, com vull envans
i un noble foc per si es demana
cercar un bon amo poc tabaler.
La capsa era petita
Em contava la rosella,
en un hivern fredolic,
com cercaria marit
en eixir de la tenebra.
La capsa era petita
per a posar menjador,
era un fet aturador
que li amargava la vida.
Però aplegà primavera
i va fugir cap al camp
per a fer de sentinella.
No cal dir com la rosella
millorarà en endavant
sota un sol qui dóna empenta.
Adéu i avant
Adéu i avant i tot és meravella
veig una esquella del tot gronxant,
és el meu bou qui demana treva
mentre la vida li va avançant.
Enmig del verd, voldria triar el verd,
però, a l’estiu, ho va posant ben groc,
cerca company per viatjar enlloc,
sentir el vent i voler el fred.
És, a l’hivern, quan plora la muntanya
i una aranya somia en el sot,
miro els núvols a poc a poc.
Posaré el cap sota la banya
per a saber com déu escanya
i ens fa saber que no ha mort.
Sense fer nosa
Sincerament,
hauré de dir
que el meu glatir
és consistent.
Vingut a menys,
sense encanteri,
vull un senderi
enmig dels renys.
La nova escola
em parla, poc,
de noves penses.
Massa promeses
viuen al sot
sense fer nosa.
Era un home tafaner i set poemes més
01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca,
Poemes
Era un home tafaner
Era un home tafaner
posat en contar històries,
havia perdut les memòries
de quan era gran guerrer.
Sense força ni cavall,
com s’adormia a la plaça,
deien que bevia massa
tot enmig d’escarafalls.
Va haver pobre castell
amb un servent mig gepic
qui li feia poca feina.
Sense honor i sense eina,
va morir d’un mal antic
sense joies ni atuells.
En ma dolça soledat
En ma dolça soledat,
he d’aplegar al capvespre,
la tardor no vol ni mestre
ni conviure amb gran esclat.
Amb un tronc per seient,
vaig trobant, a la muntanya,
el record d’aquella aranya
qui filava enmig del verd.
El sopar ha de ser a taula,
la mestressa l’ha bastit
amb una verdura fresca.
Com la nit el sol empenta
i ell se’n va, espaordit,
abans que arribi la lluna.
De dubtes i fantasia
Al racó de la incertesa,
no hi ha pausa ni enrenou,
poca feina, sense sou
i una lluita insatisfeta.
A la primera batalla,
ni demano haver ferits,
poca força, massa nits
sense poder fer contalla.
De dubtes i fantasia,
en porto un cove ple
per lliurar-los a l’oblit.
Com demano els embolics,
per a saber si estic bé,
mentre va passant la vida.
Us vull comentar
Us vull comentar
que, si passa un dia,
un demà vindrà
amb nova porfídia.
Servents d’aquest temps,
caminem de pressa,
esclaus sense rems
i mar del tot plena.
Us vull comentar
que pensava, un jorn,
en somiar despert:
Camps de color verd!,
voldria fer un lloc
on poder restar.
Noves penses
Caminoi d’hivern
ple d’una herba seca,
vull una finestra
per somiar despert.
A l’escola, van
les vanes promeses,
van, del tot, ofeses
per a trobar un clam.
Les nits, amb estrelles
i núvols més blancs,
van seguint la foia.
Montsià calla i plora
per haver entrebancs
dintre noves penses.
Tot prometent
En el record, he vist les meravelles
sense enyorança, sense despit,
el món em duu a fer les tombarelles
mentre em parla d’altre neguit.
Seré cofoi a mans de grans empreses
quan hagi terres amb nous tresors,
no vull el vi amb copes d’or
ni sentir el vent de les promeses.
Estic cansat de veure filigranes,
amb teles fines i inabastables,
car sóc un pobre sense remei.
No hauré, per cert, aquella llei
la qui governa als miserables
tot prometent les vaques grasses.
En el portal
En el portal,
he de posar una estrella,
petita ella, de bon paper.
Quatre pastors amb una ovella,
Betlem amable d’un sol carrer.
Un Nin petit, amb una Mare tendra,
un àngel bell i un Home ver.
Música dolça
que aparta la tenebra,
joiosa festa d’un manament.
Per regalar:
torró d’avellana
i l’esperança
ben a tocar.
El fred em duu
El fred em duu,
vora del foc,
on el record
fa aixopluc.
Els encenalls,
un xic de brasa
i una tomata
vora dels alls.
Cofoi com sóc,
no haig remei
al meu enginy.
Com vull ser nin
i regnar, enlloc,
sense cap llei.
La núvia i set poemes més
20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca,
Poemes
La núvia
Amb la núvia que, avui, haig
he de dinar sis vegades,
les joies les hauré emprades
i beuria sota el raig.
Com em diu que es vol casar,
compraré plat i cullera,
una taula, una finestra
i dos llençols de mudar.
Ens casarem a les sis,
sense fer la migdiada
ni trafegar convidats.
Els diners seran emprats
i haurem poca mainada
per anar al paradís.
Eixa guerra
A primera hora,
des de bon matí,
un sent la disbauxa,
ha vingut la rauxa
i l’ha fet mesquí,
cerca nova porta.
El tou inconscient
pensa li procura,
una nau segura
on guarir la ment.
Com tot restarà
en aquesta terra,
hauria eixa guerra
que no guanyarà.
Pobre arlequí
Caminant oblido
on restarà el nord,
enmig de remor,
gairebé ni crido.
Vaig atrafegat
pel si de la vida,
vella enganyifa
qui em duu pel tancat.
El volar poruc
i la fosca vana
viatgen amb mi.
Pobre arlequí
ni tan sols demana
trobar aixopluc.
La mort no porta pressa
I la mort com s’amistança
entre homes i veïns,
no sabria dir-ne quins
li faran més mala cara.
Però resta el manat,
de natura, és servidora,
el jovent li farà mofa
perquè riu i no ha cap.
I la mort no porta pressa
perquè ha fugit del temps
i el fred ni l’agombola.
Un dia i un altre, prova
fins que guanya i, amb el vent,
donem fi a l’escomesa.
Estan de dol
Les pedres del camí estan de dol,
el vianants no han vingut a trobar-les,
potser, de la tristor, seran culpables
i aquella monotonia no ho resol.
Estimaven els dies de la tardor
quan les fulles posaven la catifa,
era altre temps sense enganyifa
qui avançava, tranquil, a la foscor.
Les estrelles posades dalt del cel
i una lluna, encisada, a la bassa,
enmig d’una aigua clara i fredolica.
És el temps passat el qui més pica
i ploren de tant en tant, fan mala cara,
mentre es van omplint de pena i de recel.
Anant a peu
Cavaller, anant a peu a la batalla,
deixa enrere els volers, les ambicions,
enemics l’esperen i, entre molts,
han de fer bona la contalla.
Tres guerrers vençuts de feridura,
altres dos fugint a cor què vols,
la desfeta avança enmig la pols,
és aquest el tracte d’una vida obscura.
Però hi ha una dama, en el castell,
qui s’avé a filar des de l’albada
sense preguntar-se on ha d’anar.
Cavaller espera nou somiar
entre ràbia i cops d’espasa,
amb aquell regust d’ésser mesell.
La fulla és bleda
I vola, el silenci, per anar enllà
on tardor demana haver nou palau,
com la fulla és bleda, la runa li escau
i troba l’ofrena en el seu davallar.
Ni sap on queden les velles amigues,
aquelles que reien en sentir el gran sol,
nostra fulla, amiga, recerca el condol
per poder dormir enmig les espigues.
En un camp de blat, deleix i s’adorm
sentint la bonior de noves formigues
qui deixen la pau del gran formiguer.
La fulla sospira, desprès, ha deler
per saber-se honrada d’aquelles fatigues
puix sovint s’afanyen a engrescar la por.
Les comandes de la por
Les comandes de la por
són pobres i entenedores
n’hi ha de tots els colors,
però viuen entre fosques.
Ara vénen, ara arriben,
demanant el cor ben fort,
prefereixen viu que mort
i, normalment, com s’enfilen.
Les comandes de la por
hauran totes un secret
i mantenen la distància.
He de dir que no em fan gràcia
i, posats a fer retrets,
les cremaria amb bon foc.
Fer l'entrellat i set poemes més
14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Fer l’entrellat
Ha vingut el son
prop de l’hora dolça,
esperant resposta
al vell enrenou.
Ha de ser mon cor,
tan vingut a menys,
que ni el dolor l’estreny
ni la ment el mou.
Aniré passant,
per terres estranyes,
avui i demà.
Em deixeu anar,
enmig les aranyes,
a fer l’entrellat.
Pobrissó com sóc
Pobrissó com sóc
ni el ric m’enyora,
cerco, a cada fosca,
eixir d’aquest sot.
Ni em poden les mosques
car em són amigues,
hauran poques vides,
les viuran ben soles.
Pobrissó com sóc
ni penes albiro
ni perdo les nits.
Vénen porucs grills
per saber si miro
o dormo com soc.
Altre vies
I les lletres em diran
on trobaré la paraula,
les posaré sota baula
per saber si es lliuraran.
Aprenent sense saber,
poruc mestre sense escola,
visc pendent d’una cassola,
una cuina i un saber.
Així, passaran els dies
fins que aplegui una nit
que no tornarà a la llum.
Poques lletres, poc embalum
i esperant el darrer crit:
Avança per altres vies!
Portes tancades
En la llunyania
del desig perdut,
veig com passa el dia.
No cerco l’ensurt
ni m’agrada el lleure
abans de les vuit.
Sóc un trafegot
fet a la batalla,
fujo de la palla,
del estirabot.
No vull hores vanes
que portin enlloc,
parlo d’un sol mot
amb portes tancades.
En els alturons
En els alturons,
ha fugit la pressa,
havia promesa
en tots els racons.
Petjant dalt del fil,
trobo les aranyes,
em semblen estranyes,
pesades com grills.
En els alturons,
he fet la troballa
d’un cove ple d’or.
Portaré el tresor,
per fer la contalla,
al regne dels bons.
Ni son ni diners
Ni son ni diners
ni joies trobades,
espero les fades
per a guanyar més.
La mossa no em vol
i, amable, proclama
que voldria casa
sense massa sol.
Però el treballar
és feina dels altres
i ho tinc prohibit.
No he de ser marit
per haver prou tracte,
no me’n sé estar.
Tres dimonis
I plou, llavors, i el pobre s’entafora
en un vell llit on prova de dormir,
de tres dimonis, un s’ha quedat afora,
els altres veuen el temps de fer glatir.
No hi ha palaus ni regnes a la vora
on els prohoms es posin a rumiar,
com passa el dia i fuig el saber estar
mentre es queda la resta a la penombra.
Un núvol riu i l’altre veig com plora
i bufa un vent, del tot, entremaliat
que anuncia, encara, aquell goig perdut.
M’agrada el lleure, em fa sentir poruc
i capficar mon seny tan assenyat,
em diu mil coses mentre el somni porta.
Pescador sense temença
Pescador, sense temença,
mai hauria de ser a mar,
si, un dia, cal guanyar,
a l’altre hi haurà feblesa.
He de saber com la mar
s’atabala tot sovint,
oblida el ver sentit
i, cansada, es deixa anar.
El Pare Déu com s’enfada,
farà cridar el pobre vent
qui voldria anar ben tard.
La desfeta ha estat
ben valenta i concloent
mentre la ràbia s’acaba.
Vull un castell i set poemes més
07 Gener, 2021 07:07
Publicat per jjroca,
Poemes
Vull un castell
Escric així: sense ordre ni temença
aquest poema amable i matusser,
com cada dia, un déu posa l’esquer
per a saber on porta la creença.
Empatollat en pensaments estèrils,
vaig recorrent el terra i els tresors,
un cop al mes, m’agafaran les pors
i em posaré en un estat imbècil.
Però el núvol és petit i tendre,
el deixaré a l’hora de dinar
per a lliurar-me al món de la infantesa.
Farà cent anys, aconseguí promesa
i la perdé quan ella demanà:
Vull un castell, un bon minyó i un regne!
Perdre o guanyar
Sense el gran penar,
vaig fent el seguici,
m’agrada aquest vici
de perdre o guanyar.
Dalt dels alturons,
viuen els fantasmes,
van fer les proclames
de bons reietons.
I jo, en el pla,
ni seguir-los goso
per paor i temença.
Avui, porto pressa
i dono, a dojo,
lleis per on anar.
Viu en sa tenebra
És el noble sentiment
qui em porta a l’enyorança,
voldria anar a la França
i tornar en un moment.
En el fet de viatjar,
he d’emprar unes setmanes,
m’allunyaré de les cases
de la falda del Montsià.
És el noble sentinella,
prompte, fet al vell plorar,
a saltironar els obstacles.
Fet i fet, porta nafres
que ni sap on vol deixar
perquè viu en sa tenebra.
Demano al ventijol
Com demano al ventijol:
Força pluja i poc sol!
És un vent sense mesura
qui viatja per donar
aire dolç per respirar
i batec a la llacuna.
Entre pobres i humans,
he trobat les pertinences,
seran massa les volences
o n’hi haurà per a uns quants?
De més jove, trafegot
i fet al dubte seriós,
va començar com a espòs,
va fugir amb el cap cot.
Tou de pensament
Tou de pensament
i ben ample de garlades,
haurà sis enamorades
sense aplegar al casament.
Us diré que ésser ric
és la bona solució,
el pobre mai haurà perdó
ni traginarà mon escrit.
A la vida, ja se sap,
hi ha qui es lleva per guanyar
i s’allita de seguida.
Per concloure la partida,
hi haurà empresa per lliurar
sense poder prendre’n part.
Tornaran els dubtes
En els alturons
de les hores dolces,
els somnis reposen
cansats de ser bons.
Els manifassers
no volen temences
i amaguen sorpreses
en callats recers.
Tornaran els dubtes
a ocupar el seu lloc
vora la finestra.
Com demanen festa,
en pous prou pregons,
amb pocs exabruptes.
Les batalles són així
Al castell, un cavaller
la seva ira proclama:
Mai faré més gran ma casa
ni haurà golfes ni paller!
Les batalles són així:
Amb quatre esmaperduts!,
em comenta que ha perdut
les collites i el desig.
El cavall és tafaner
i, en córrer, estossega
per lluitar amb fantasmes.
Haurà el goig de les aranyes,
una tarda prou plena,
amb feines de mala fe.
Tot parlant amb Patufet
Una tarda, ben galana,
tot parlant amb Patufet,
m’ha contat que, ésser discret,
el portà a la desgana.
Va xafar un caragol,
fill d’una bona família,
i patí aquella ignomínia
de callar i perdre raó.
Les collites eren bones,
les pomes de bon color,
el treball prou lleuger.
Patufet fou el primer
en sentir aquella remor
que portaven dolces hores.
Fou un trapella i set poemes més
01 Gener, 2021 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Fou un trapella
Era un poble escanyolit
cansat de provar aventures,
menjador de floritures
i rondaller per la nit.
Poc de vi i massa taverna,
manta cartes per jugar,
sempre oblida el treballar
quan nostramo va i el cerca.
De més jove, traginer,
rondaller de mil finestres
i cantant sense orella.
En ser gran, fou un trapella
i, viatjant entre malifetes,
va finir fent de discret.
En el nostre cap
Les hores feixugues,
el passat gloriós
troben a l’espòs
fent les pampallugues.
En el nostre cap
voldríem esquelles,
dolces, grans i belles,
per anar endavant.
Però manca fe
i sobra feblesa
per poder guanyar.
Deixeu-me esbrinar
on és la deessa
qui bé ens entreté.
En el racó dolç
Com m’agradaria,
si un déu volgués,
prendre l’interès,
joiós, cada dia.
El poder somiar
no haurà ni preu,
sóc un pobre ateu
qui, sovint, oblida.
En el racó dolç,
enfora del temps,
fa de bon estar.
Hauré de callar
si s’apropa el fred
enfadat amb molts.
La més bella mossa
Doneu-me la col
per passar la nit,
vull ésser eixerit
i gaudir del sol.
Veure el jovent
empassar-se el món,
trobant les raons
en ser al descobert.
La més dolça mossa
no n’està per mi
ni tan sols em mira.
Ara, una cadira
sua quan me’n ric
i, ben sovint, plora.
Passa el riu
Una mossa diu,
al corriol del mas,
que, si no fa cas,
és quan passa el riu.
Les aigües deleren
i fan saltirons,
en massa racons
trobo les tenebres.
La mossa demana:
haver nuvi nou
i ben eixerit.
He trobat neguit
vora del vell pou
qui sovint em parla.
Són les passes del gegant
Són les passes del gegant
les que recorren la plana,
van a lloms de la desgana,
assumeixen entrebancs.
En el lleure són primers,
els segons, en seure a taula,
el sopar aplega a l’alba,
mengen bou i algun corder.
A l’hora de treballar
no troben eina al seu gust
ni hora per encetar.
Com planen en ser a l’ensurt
de saber-se acomiadar
de la saviesa del llum.
Ve la pluja
Ve la pluja, plora el bosc
mentre les fulles davallen,
s’han pintat de color groc
tot pensant en allitar-se.
Quan, de sobte, arriba el vent,
les troba ben ajagudes,
diria que tristes, mudes
i somiant haver poder.
La tardor no porta pressa,
va vestint, de nou, el pla
i el cap de la muntanya.
Descansa, de nou, l’aranya,
en un cel potser llunyà,
esperant la primavera.
En el record
En el record, on tot em meravella,
oblido, prompte, els deures del passat,
algú dirà que estic esmicolat
anant a peu per a fer tombarella.
Un déu prenyat de penses i misteri
em duu un seguit de bones intencions,
en fer-se nit, els gats seran lleons,
hauran perdut els miols i l’encanteri.
Com vaig avall de l’ordre i la saviesa
per a trobar-me, vençut, en un reclau
on m’han deixat empreses ventureres.
M’agrada el lleure, les hores mentideres,
les qui em porten, sense pany ni clau,
a retrobar-me, eixut, a la drecera.
Decideixen volar i set poemes més
19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Decideixen volar
I les fulles, en aquestes,
com decideixen volar,
a l’arbre volen deixar
sense ombres manifestes.
Com va decandint el verd
i aquella noble feinada,
cerquen catifa daurada
i ningú sabrà què perd.
És la tardor encisera
la qui va trucant la porta
i s’endinsa a la casa.
Demano la llar preada
per si algun déu m’escolta
i aplega per la drecera.
Quan aplega el sol
A la mar, hi havia
una barca vella,
dessota una estrella,
joiosa, vivia.
Però un mariner,
un dia, s’ofèn
i llavors pretén
ser bon mentider.
La barca l’escolta
i es posa a plorar
en ple desconsol.
Quan aplega el sol,
com deixa anar
un xic de revolta.
Jugant amb el fred
Amb un nou jersei
i somriure ample,
avanço com quatre,
dormo a l’herbei.
Diríem que sóc,
de mena, sorrut,
miserable i mut,
massa trafegot.
En un ja no ser,
camino dempeus
cap a altra banda.
No lluny de la casa
trobo les mil neus
jugant amb el fred.
Com voldria set vides
Haig ganes de lliurar,
estimada tardor,
un plat diví al senyor
per si li escau menjar.
Anirem desplaents
per guanyar el sacrifici,
com demano l’ofici
de fugir de la gent.
Acomiado les fulles,
al de dalt del terrat,
empaitant les formigues.
Com voldria set vides
per a ser com un gat
conversant amb erugues.
Entre vents i rondalles
Entre vents i rondalles,
tot tragina, tot es mou,
cal escoltar l’enrenou
dels minyons voltats de mares.
Benvolguda la contalla
qui traspassa els carrers
entre penses i volers,
amb menys garrofa que palla.
En el port, no hi ha tempesta
ni mariners enfeinats
en endreçar mar i barca.
Un dimoni fa l’estada
entre pobres dissortats
per eixir de la desfeta.
Amb quatre arbres
Em plau somiar
en terres isolades
sense carrers ni cases,
la mar un xic enllà.
Amb quatre arbres,
hauré de fer mon ombra,
la força prou em sobra
i avanço entre paratges.
Un pont, un rierol,
un ramat amb pastor
dibuixen la contrada.
Deixeu-me altra vegada
empaitant la minsa sort
per a bastir el meu dol.
Paraules vénen
Paraules vénen
cercant mon esperit,
algú m’havia dit
com s’entretenen.
Paraules van
entre alturons i núvols
viatjant dintre catúfols
sense voler el mullar.
És el pensar
qui calla i s’abraona
tot i observant.
Com sóc distant,
la joia m’esperona
de tard a tard.
El carrerons de la vila
He pensat que, per a saber,
necessito tarda plana,
un heroi dintre la casa
que sigui manifasser.
Per volar, poseu-me terra
tota dolça i complaent
i, per sentir-me valent,
canvieu-me pedra per sorra.
Una mar sempre amanida
a calmar-se i fruitar
un cop li aplegui el llum.
És un somni ben profund
qui em convida a visitar
els carrerons de la vila.
Un nan perdut i set poemes més
12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Un nan perdut
Un nan perdut
en un reialme immens,
sol i abatut,
fill pròdig del seu temps.
No vol res més
ni res me l’alliçona,
cercà una dona
per fer-li un bes.
Maleït somni
qui porta enlloc
i que malmet.
Estar despert
porta paor
o un gran dimoni.
Guarir del mal d’amor
Caminant no vull res més
que seure una estona
per contar-li a la marona
com, avui, estic compromès.
La pubilla, he de dir
que m’estima de passada,
però sempre m’acompanya
a un paratge sense nit.
Li donaria el tresor
que plauria a una donzella
si sabés on ha d’anar.
Però prega per marxar,
ben prompte, a casa seva,
per guarir del mal d’amor.
Havem els ulls
I res es perd
i quasi s’encomana:
haver la gana
del gran saber.
Havem els ulls,
un nas, la boca
i els pertoca
lliurar els esculls.
Anem avant,
anem enrere
i de biaix.
Dintre el calaix
la pensa pena
i va sotjant.
En un terra tan preciós
Com la dolça soledat
em convida a prendre’n part.
En un seguit d’aventures,
dediquem un temps gasiu
massa hivern i poc estiu
per a viatjar a les altures.
En un terra tan preciós,
tan bastit per milers d’arbres
ens tornem ben miserables
sense trobar el gran tresor.
Caminants cercant camí
i bojos des de l’albada,
la feblesa és massa cara
per a un cos quasi mesquí.
Quan el terra és tou
Quan el terra és tou
i el vi és al cup,
cerco l’aixopluc
voreta del foc.
Com la xemeneia
porta tot l’encís
i conta la teia:
contes de gaudir.
Si la gana enceta,
i es buit el rebost,
vaig a la botiga.
Faig una amanida
amb bledes i col
que allunya la pena.
Llevar-se d’hora
En el sentit diví de la paraula
noto l’escletxa que em porta a l’hivern,
del tot sovint, la raó es perd
i es vol trobar asseguda a taula.
Som els mortals: punyents i envejosos,
anem pel món amb dèries incompreses,
volem trucar les ràbies en tendreses
i malvenem la carn per quatre ossos.
Del gran seguit, algú pren la fugida
i s’entafora en buits ben viatgers,
estimo els deures banyats amb sacrifici.
Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici
i passen dies, de cop, manifassers,
abans de la creu, un senyor fa la crida.
Una mena de refugi
Una mena de refugi
on poder posar els ous,
els més valents no són bons
per calmar dolors i vici.
Aconseguiré altre rei
en viatjar a terres llunyanes
i no pensar en aturar.
És, després, quan deixo anar
un camí on pledejar,
de pobre, me’n puc estar.
Negociant sense negoci
i ric esdevingut a menys,
dieu-me si puc, almenys,
esperar, de nou, altre soci.
Una rosa encisera
Una rosa encisera,
tot presidint el jardí,
em comenta que és allí
des de finir primavera.
No vol plaça ni mercat
ni senyor a qui enganyar,
tan sols, li he de demanar:
anar vivint sense esclat.
Les murades persisteixen
i no aturen a la nit
per a fer la vella estada.
De ben segur que m’agrada
menjar el pa de pessic
si els altres insisteixen.