Arriba el carnaval i set poemes més

19 Febrer, 2021 11:54
Publicat per jjroca, Poemes

Arriba el carnaval


I, abans de la quaresma,

com arriba el carnaval,

de vegades, no fa mal

i, llavors, es quan es queda.

Manta riures

i mil flors

amb queviures

per a tots.

Sigui aquesta

la gran gràcia:

El glatir

si prompte passa!

El carnaval és així:

ben dispost per a gaudir.


A les portes de Betlem


A les portes de Betlem,

massa prompte és hivern.

Arriba la jove parella

per a creure el manament:

els romans demanen cens

per saber: Qui viu?, qui pena?

Com la mossa està madura,

el jove cerca un tancat

per a dormir una estona.

Un llebeig els acarona

i s’enfada el llevant

per guardar la compostura.

Com el rei no ho aconsegueix,

el misteri va en escreix.


A les portes de Nadal


A les portes de Nadal,

hom recerca l’establia,

hi ha una estrella,

qui ho diria?,

que il·lumina el portal.

Un Minyó, allí, és nat,

Fill primer de na Maria,

una jove qui voldria

reposar en altra part.

Però, sota un cel seré,

una gràcia ha de venir

per a portar un raig de llum,

no oblideu en trobar el punt

per saber com cal seguir.


Posaré clavells


Enmig de les roses,

posaré clavells,

són els nous poncells

de les terres toves.

Aprenents d’ofici,

ben entremaliats,

per a ser soldat,

he de perdre el vici.

Em llevaré d’hora

per anar al camp

i fer de pagès.

És un món corprès

qui avança, endavant,

fugint de la cova.


Diuen que és mestral


Aplega l’hivern

amb el vent de dalt,

diuen que és mestral,

el conec per cerç.

És un bon obrer,

del tot diligent,

ni atura un moment

per voler saber.

Aplega l’hivern

i gronxa la neu

dalt de la muntanya.

És gronxa una canya

amb melosa veu

sota un cel obert.


Mon amic pagès


Mon amic pagès

pensa amb la verema

diu que farà un mes.

A punt, el cistell

amb les estisores,

història de pobres

que han vingut a menys.

El cistell comença,

de nou, el seu ball,

és un ball proper

sense escarafalls.

Mon amic pagès

pensa amb la nit freda

quan va per Betlem.


Aprenents de mentiders


D’aprenents de mentiders

en conec una dotzena,

van de la casa a la cleda,

parlen poc i riuen més.

Car no són atabalats,

caminen per dalt del fil

i s’adormen de seguida.

Han de conèixer altra vida,

puix, cansats de fer bondat,

estimen més la mentida.

D’aprenents de mentiders

n’he trobat un reguitzell,

van mudats, sense penell

i s’allunyen de l’incert.


Cap collita els fa feliços


Com camino per la plana

i m’aturo en els bancals,

allí, trobo els principals,

pagesos farcits de gana.

Cap collita els fa feliços,

cap arbre els fa suport,

sense festes, sense anissos

com caminen a cap cot.

Però un dia, prou llunyà,

els portarà al cementiri,

un lloc de mal estar.

Allí, hauran de copsar

la veritat del malefici

que un dia van provocar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Anar planyent i set poemes més

12 Febrer, 2021 22:10
Publicat per jjroca, Poemes

Anar planyent


Sense guerra

ni castell,

el cavaller

haurà temença.

A qui plau,

la seva empresa,

quan escau

perdre la treva?

Com lluitem

els melangiosos

d’altres temps?

Manquen vents,

força al ossos

i anar planyent.


El meu passar


En el setial,

on rauen hores baixes,

resto, si cal,

enmig miracles.

En el meu passar

pel camí breu,

noto la creu

i el davallar.

Anem a pams

per l’encanteri

fins al sojorn.

No hauré por

d’aquest misteri

que ens torna nans.


A la font del comellar


A la font del comellar,

és on veu tot el bestiar.

Allí, vénen les baralles

cercant casa i aixopluc,

allí, brama i plora el ruc

en pensar amb les acaballes.

No haurem un altre món

menys sorrut i més plausible,

ens lliurem a ser visibles

i estimats sense raons.

Passa el temps dels miserables,

dels rabiüts i dels senyors,

a la fi, hem de ser tots:

més covards i menys culpables.


Ell haurà les pors


Pobrissó mon amo

quan plena i es plany,

cau en el parany

en saber que el guanyo.

Ell haurà les pors

en haver fortuna

ni gaudeix l’engruna

amable del son.

Com no he de tenir:

tresors ni aventures,

vaig entre encenalls.

m’agraden els alls,

somio entre verdures,

ni em planyo de mi.


Aquell munt de llenya


I arriba el fred

per carrers i places,

les mosses són maques,

ho tindran més verd.

Aquell munt de llenya

es va empetitint,

la vella espardenya

entra en nou oblit.

La missa de vuit

serà a les deu

i amb sermó més curt.

Vaig veient que el fum

vol jugar amb la neu

a un joc antic.


Haig l’assegurança


Enmig de la brasa

d’aquell foc encès,

farem un recés

fins a mitja tarda.

Ha estat el dinar:

llarg i calentó,

l’olla, dalt de tot,

farà bon ballar.

Cebes, botifarra

i un arròs ben blanc

segueixen la dansa.

Haig l’assegurança

que aniré copsant

com vindrà la gana.


Li comento al sol


Li comento, al sol,

que, sent més proper,

ens porta més fred,

el dia més fosc.

Ell ni em respon

i va a córrer i fuig,

potser haurà son

i un xic de rebuig.

Li comento, al sol,

que no porti pressa

ni estigui impacient.

Que en sigui conscient

i rebi la queixa

per aprendre un poc.


Com la vida avança


En el temps lliurat

a la nova empresa,

sento una promesa

que arriba al tard.

Com la vida avança

pel país del dubte,

allí, hi ha un reducte

on el llum mai passa.

Com heroi mansoi,

oblido la guerra

i el voler guanyar.

Me’n sabria estar

si fóra lleugera

en trobar el condol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Cansat de ma misèria i set poemes més

08 Febrer, 2021 05:53
Publicat per jjroca, Poemes

Cansat de ma misèria


Vindré, a la nit,

cansat de ma misèria

a posar dèria

al meu neguit.

Sóc cavaller,

sense cavall,

petjant la vall

sense caler.

I ma dissort

és ma tendresa,

el saber estar.

He de curar,

en altra empresa,

a poc a poc.


El bon pastor


El bon pastor,

qui parla amb ses ovelles,

no haurà tenebres

ni vestits d’or.

Coneix les herbes,

la serra, el prat

i l’entrellat

de massa penses.

Però, a ciutat,

es perd pels carrerons

i per les places.

Hi ha massa cases

on viure, de records,

ben a desgrat.


Poseu-me ratlles


Poseu-me ratlles

i noves primaveres,

lluna i estrelles,

viure debades.

No em demaneu:

esquerpes aventures,

vull les altures

per pujar a peu.

Un llapis vell

amb una goma nova,

ben lluny la por.

Un llum de foc,

una cadira tova

i un cel proper.


Poca traça


Ni sé ni puc

trobar la meravella,

cerco, a l’estrella,

el son perdut.

Sense saviesa,

vaig endavant,

vaig confiant

amb la neciesa.

La vida passa,

s’emporta el temps

d’haver enrenou.

Com res es mou

trobo l’envers

amb poca traça.


Seria gall


Seria gall del galliner

per a gaudir la complaença,

la granja és gran, potser un xic vella

i hom deleix per ser el primer.

Sóc, a la vida, com un sidral,

guanyant les lluites de bon matí,

hi ha un gall jove, talment mesquí,

qui xerra massa i queda mal.

Tardor traspassa i ve l’hivern,

posa la neu a la muntanya

on envaneixen els vilatans.

Enmig del fred, com vull envans

i un noble foc per si es demana

cercar un bon amo poc tabaler.


La capsa era petita


Em contava la rosella,

en un hivern fredolic,

com cercaria marit

en eixir de la tenebra.

La capsa era petita

per a posar menjador,

era un fet aturador

que li amargava la vida.

Però aplegà primavera

i va fugir cap al camp

per a fer de sentinella.

No cal dir com la rosella

millorarà en endavant

sota un sol qui dóna empenta.


Adéu i avant


Adéu i avant i tot és meravella

veig una esquella del tot gronxant,

és el meu bou qui demana treva

mentre la vida li va avançant.

Enmig del verd, voldria triar el verd,

però, a l’estiu, ho va posant ben groc,

cerca company per viatjar enlloc,

sentir el vent i voler el fred.

És, a l’hivern, quan plora la muntanya

i una aranya somia en el sot,

miro els núvols a poc a poc.

Posaré el cap sota la banya

per a saber com déu escanya

i ens fa saber que no ha mort.


Sense fer nosa


Sincerament,

hauré de dir

que el meu glatir

és consistent.

Vingut a menys,

sense encanteri,

vull un senderi

enmig dels renys.

La nova escola

em parla, poc,

de noves penses.

Massa promeses

viuen al sot

sense fer nosa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Era un home tafaner i set poemes més

01 Febrer, 2021 08:07
Publicat per jjroca, Poemes

Era un home tafaner


Era un home tafaner

posat en contar històries,

havia perdut les memòries

de quan era gran guerrer.

Sense força ni cavall,

com s’adormia a la plaça,

deien que bevia massa

tot enmig d’escarafalls.

Va haver pobre castell

amb un servent mig gepic

qui li feia poca feina.

Sense honor i sense eina,

va morir d’un mal antic

sense joies ni atuells.


En ma dolça soledat


En ma dolça soledat,

he d’aplegar al capvespre,

la tardor no vol ni mestre

ni conviure amb gran esclat.

Amb un tronc per seient,

vaig trobant, a la muntanya,

el record d’aquella aranya

qui filava enmig del verd.

El sopar ha de ser a taula,

la mestressa l’ha bastit

amb una verdura fresca.

Com la nit el sol empenta

i ell se’n va, espaordit,

abans que arribi la lluna.


De dubtes i fantasia


Al racó de la incertesa,

no hi ha pausa ni enrenou,

poca feina, sense sou

i una lluita insatisfeta.

A la primera batalla,

ni demano haver ferits,

poca força, massa nits

sense poder fer contalla.

De dubtes i fantasia,

en porto un cove ple

per lliurar-los a l’oblit.

Com demano els embolics,

per a saber si estic bé,

mentre va passant la vida.


Us vull comentar


Us vull comentar

que, si passa un dia,

un demà vindrà

amb nova porfídia.

Servents d’aquest temps,

caminem de pressa,

esclaus sense rems

i mar del tot plena.

Us vull comentar

que pensava, un jorn,

en somiar despert:

Camps de color verd!,

voldria fer un lloc

on poder restar.


Noves penses


Caminoi d’hivern

ple d’una herba seca,

vull una finestra

per somiar despert.

A l’escola, van

les vanes promeses,

van, del tot, ofeses

per a trobar un clam.

Les nits, amb estrelles

i núvols més blancs,

van seguint la foia.

Montsià calla i plora

per haver entrebancs

dintre noves penses.


Tot prometent


En el record, he vist les meravelles

sense enyorança, sense despit,

el món em duu a fer les tombarelles

mentre em parla d’altre neguit.

Seré cofoi a mans de grans empreses

quan hagi terres amb nous tresors,

no vull el vi amb copes d’or

ni sentir el vent de les promeses.

Estic cansat de veure filigranes,

amb teles fines i inabastables,

car sóc un pobre sense remei.

No hauré, per cert, aquella llei

la qui governa als miserables

tot prometent les vaques grasses.


En el portal


En el portal,

he de posar una estrella,

petita ella, de bon paper.

Quatre pastors amb una ovella,

Betlem amable d’un sol carrer.

Un Nin petit, amb una Mare tendra,

un àngel bell i un Home ver.

Música dolça

que aparta la tenebra,

joiosa festa d’un manament.

Per regalar:

torró d’avellana

i l’esperança

ben a tocar.


El fred em duu


El fred em duu,

vora del foc,

on el record

fa aixopluc.

Els encenalls,

un xic de brasa

i una tomata

vora dels alls.

Cofoi com sóc,

no haig remei

al meu enginy.

Com vull ser nin

i regnar, enlloc,

sense cap llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La núvia i set poemes més

20 Gener, 2021 08:01
Publicat per jjroca, Poemes

La núvia


Amb la núvia que, avui, haig

he de dinar sis vegades,

les joies les hauré emprades

i beuria sota el raig.

Com em diu que es vol casar,

compraré plat i cullera,

una taula, una finestra

i dos llençols de mudar.

Ens casarem a les sis,

sense fer la migdiada

ni trafegar convidats.

Els diners seran emprats

i haurem poca mainada

per anar al paradís.


Eixa guerra


A primera hora,

des de bon matí,

un sent la disbauxa,

ha vingut la rauxa

i l’ha fet mesquí,

cerca nova porta.

El tou inconscient

pensa li procura,

una nau segura

on guarir la ment.

Com tot restarà

en aquesta terra,

hauria eixa guerra

que no guanyarà.


Pobre arlequí


Caminant oblido

on restarà el nord,

enmig de remor,

gairebé ni crido.

Vaig atrafegat

pel si de la vida,

vella enganyifa

qui em duu pel tancat.

El volar poruc

i la fosca vana

viatgen amb mi.

Pobre arlequí

ni tan sols demana

trobar aixopluc.


La mort no porta pressa


I la mort com s’amistança

entre homes i veïns,

no sabria dir-ne quins

li faran més mala cara.

Però resta el manat,

de natura, és servidora,

el jovent li farà mofa

perquè riu i no ha cap.

I la mort no porta pressa

perquè ha fugit del temps

i el fred ni l’agombola.

Un dia i un altre, prova

fins que guanya i, amb el vent,

donem fi a l’escomesa.


Estan de dol


Les pedres del camí estan de dol,

el vianants no han vingut a trobar-les,

potser, de la tristor, seran culpables

i aquella monotonia no ho resol.

Estimaven els dies de la tardor

quan les fulles posaven la catifa,

era altre temps sense enganyifa

qui avançava, tranquil, a la foscor.

Les estrelles posades dalt del cel

i una lluna, encisada, a la bassa,

enmig d’una aigua clara i fredolica.

És el temps passat el qui més pica

i ploren de tant en tant, fan mala cara,

mentre es van omplint de pena i de recel.


Anant a peu


Cavaller, anant a peu a la batalla,

deixa enrere els volers, les ambicions,

enemics l’esperen i, entre molts,

han de fer bona la contalla.

Tres guerrers vençuts de feridura,

altres dos fugint a cor què vols,

la desfeta avança enmig la pols,

és aquest el tracte d’una vida obscura.

Però hi ha una dama, en el castell,

qui s’avé a filar des de l’albada

sense preguntar-se on ha d’anar.

Cavaller espera nou somiar

entre ràbia i cops d’espasa,

amb aquell regust d’ésser mesell.


La fulla és bleda


I vola, el silenci, per anar enllà

on tardor demana haver nou palau,

com la fulla és bleda, la runa li escau

i troba l’ofrena en el seu davallar.

Ni sap on queden les velles amigues,

aquelles que reien en sentir el gran sol,

nostra fulla, amiga, recerca el condol

per poder dormir enmig les espigues.

En un camp de blat, deleix i s’adorm

sentint la bonior de noves formigues

qui deixen la pau del gran formiguer.

La fulla sospira, desprès, ha deler

per saber-se honrada d’aquelles fatigues

puix sovint s’afanyen a engrescar la por.


Les comandes de la por


Les comandes de la por

són pobres i entenedores

n’hi ha de tots els colors,

però viuen entre fosques.

Ara vénen, ara arriben,

demanant el cor ben fort,

prefereixen viu que mort

i, normalment, com s’enfilen.

Les comandes de la por

hauran totes un secret

i mantenen la distància.

He de dir que no em fan gràcia

i, posats a fer retrets,

les cremaria amb bon foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fer l'entrellat i set poemes més

14 Gener, 2021 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Fer l’entrellat


Ha vingut el son

prop de l’hora dolça,

esperant resposta

al vell enrenou.

Ha de ser mon cor,

tan vingut a menys,

que ni el dolor l’estreny

ni la ment el mou.

Aniré passant,

per terres estranyes,

avui i demà.

Em deixeu anar,

enmig les aranyes,

a fer l’entrellat.


Pobrissó com sóc


Pobrissó com sóc

ni el ric m’enyora,

cerco, a cada fosca,

eixir d’aquest sot.

Ni em poden les mosques

car em són amigues,

hauran poques vides,

les viuran ben soles.

Pobrissó com sóc

ni penes albiro

ni perdo les nits.

Vénen porucs grills

per saber si miro

o dormo com soc.


Altre vies


I les lletres em diran

on trobaré la paraula,

les posaré sota baula

per saber si es lliuraran.

Aprenent sense saber,

poruc mestre sense escola,

visc pendent d’una cassola,

una cuina i un saber.

Així, passaran els dies

fins que aplegui una nit

que no tornarà a la llum.

Poques lletres, poc embalum

i esperant el darrer crit:

Avança per altres vies!


Portes tancades


En la llunyania

del desig perdut,

veig com passa el dia.

No cerco l’ensurt

ni m’agrada el lleure

abans de les vuit.

Sóc un trafegot

fet a la batalla,

fujo de la palla,

del estirabot.

No vull hores vanes

que portin enlloc,

parlo d’un sol mot

amb portes tancades.


En els alturons


En els alturons,

ha fugit la pressa,

havia promesa

en tots els racons.

Petjant dalt del fil,

trobo les aranyes,

em semblen estranyes,

pesades com grills.

En els alturons,

he fet la troballa

d’un cove ple d’or.

Portaré el tresor,

per fer la contalla,

al regne dels bons.


Ni son ni diners


Ni son ni diners

ni joies trobades,

espero les fades

per a guanyar més.

La mossa no em vol

i, amable, proclama

que voldria casa

sense massa sol.

Però el treballar

és feina dels altres

i ho tinc prohibit.

No he de ser marit

per haver prou tracte,

no me’n sé estar.


Tres dimonis


I plou, llavors, i el pobre s’entafora

en un vell llit on prova de dormir,

de tres dimonis, un s’ha quedat afora,

els altres veuen el temps de fer glatir.

No hi ha palaus ni regnes a la vora

on els prohoms es posin a rumiar,

com passa el dia i fuig el saber estar

mentre es queda la resta a la penombra.

Un núvol riu i l’altre veig com plora

i bufa un vent, del tot, entremaliat

que anuncia, encara, aquell goig perdut.

M’agrada el lleure, em fa sentir poruc

i capficar mon seny tan assenyat,

em diu mil coses mentre el somni porta.


Pescador sense temença


Pescador, sense temença,

mai hauria de ser a mar,

si, un dia, cal guanyar,

a l’altre hi haurà feblesa.

He de saber com la mar

s’atabala tot sovint,

oblida el ver sentit

i, cansada, es deixa anar.

El Pare Déu com s’enfada,

farà cridar el pobre vent

qui voldria anar ben tard.

La desfeta ha estat

ben valenta i concloent

mentre la ràbia s’acaba.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vull un castell i set poemes més

07 Gener, 2021 07:07
Publicat per jjroca, Poemes

Vull un castell


Escric així: sense ordre ni temença

aquest poema amable i matusser,

com cada dia, un déu posa l’esquer

per a saber on porta la creença.

Empatollat en pensaments estèrils,

vaig recorrent el terra i els tresors,

un cop al mes, m’agafaran les pors

i em posaré en un estat imbècil.

Però el núvol és petit i tendre,

el deixaré a l’hora de dinar

per a lliurar-me al món de la infantesa.

Farà cent anys, aconseguí promesa

i la perdé quan ella demanà:

Vull un castell, un bon minyó i un regne!


Perdre o guanyar


Sense el gran penar,

vaig fent el seguici,

m’agrada aquest vici

de perdre o guanyar.

Dalt dels alturons,

viuen els fantasmes,

van fer les proclames

de bons reietons.

I jo, en el pla,

ni seguir-los goso

per paor i temença.

Avui, porto pressa

i dono, a dojo,

lleis per on anar.


Viu en sa tenebra


És el noble sentiment

qui em porta a l’enyorança,

voldria anar a la França

i tornar en un moment.

En el fet de viatjar,

he d’emprar unes setmanes,

m’allunyaré de les cases

de la falda del Montsià.

És el noble sentinella,

prompte, fet al vell plorar,

a saltironar els obstacles.

Fet i fet, porta nafres

que ni sap on vol deixar

perquè viu en sa tenebra.


Demano al ventijol


Com demano al ventijol:

Força pluja i poc sol!

És un vent sense mesura

qui viatja per donar

aire dolç per respirar

i batec a la llacuna.

Entre pobres i humans,

he trobat les pertinences,

seran massa les volences

o n’hi haurà per a uns quants?

De més jove, trafegot

i fet al dubte seriós,

va començar com a espòs,

va fugir amb el cap cot.


Tou de pensament


Tou de pensament

i ben ample de garlades,

haurà sis enamorades

sense aplegar al casament.

Us diré que ésser ric

és la bona solució,

el pobre mai haurà perdó

ni traginarà mon escrit.

A la vida, ja se sap,

hi ha qui es lleva per guanyar

i s’allita de seguida.

Per concloure la partida,

hi haurà empresa per lliurar

sense poder prendre’n part.


Tornaran els dubtes


En els alturons

de les hores dolces,

els somnis reposen

cansats de ser bons.

Els manifassers

no volen temences

i amaguen sorpreses

en callats recers.

Tornaran els dubtes

a ocupar el seu lloc

vora la finestra.

Com demanen festa,

en pous prou pregons,

amb pocs exabruptes.


Les batalles són així


Al castell, un cavaller

la seva ira proclama:

Mai faré més gran ma casa

ni haurà golfes ni paller!

Les batalles són així:

Amb quatre esmaperduts!,

em comenta que ha perdut

les collites i el desig.

El cavall és tafaner

i, en córrer, estossega

per lluitar amb fantasmes.

Haurà el goig de les aranyes,

una tarda prou plena,

amb feines de mala fe.


Tot parlant amb Patufet


Una tarda, ben galana,

tot parlant amb Patufet,

m’ha contat que, ésser discret,

el portà a la desgana.

Va xafar un caragol,

fill d’una bona família,

i patí aquella ignomínia

de callar i perdre raó.

Les collites eren bones,

les pomes de bon color,

el treball prou lleuger.

Patufet fou el primer

en sentir aquella remor

que portaven dolces hores.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fou un trapella i set poemes més

01 Gener, 2021 06:56
Publicat per jjroca, Poemes

Fou un trapella


Era un poble escanyolit

cansat de provar aventures,

menjador de floritures

i rondaller per la nit.

Poc de vi i massa taverna,

manta cartes per jugar,

sempre oblida el treballar

quan nostramo va i el cerca.

De més jove, traginer,

rondaller de mil finestres

i cantant sense orella.

En ser gran, fou un trapella

i, viatjant entre malifetes,

va finir fent de discret.


En el nostre cap


Les hores feixugues,

el passat gloriós

troben a l’espòs

fent les pampallugues.

En el nostre cap

voldríem esquelles,

dolces, grans i belles,

per anar endavant.

Però manca fe

i sobra feblesa

per poder guanyar.

Deixeu-me esbrinar

on és la deessa

qui bé ens entreté.


En el racó dolç


Com m’agradaria,

si un déu volgués,

prendre l’interès,

joiós, cada dia.

El poder somiar

no haurà ni preu,

sóc un pobre ateu

qui, sovint, oblida.

En el racó dolç,

enfora del temps,

fa de bon estar.

Hauré de callar

si s’apropa el fred

enfadat amb molts.


La més bella mossa


Doneu-me la col

per passar la nit,

vull ésser eixerit

i gaudir del sol.

Veure el jovent

empassar-se el món,

trobant les raons

en ser al descobert.

La més dolça mossa

no n’està per mi

ni tan sols em mira.

Ara, una cadira

sua quan me’n ric

i, ben sovint, plora.


Passa el riu


Una mossa diu,

al corriol del mas,

que, si no fa cas,

és quan passa el riu.

Les aigües deleren

i fan saltirons,

en massa racons

trobo les tenebres.

La mossa demana:

haver nuvi nou

i ben eixerit.

He trobat neguit

vora del vell pou

qui sovint em parla.


Són les passes del gegant


Són les passes del gegant

les que recorren la plana,

van a lloms de la desgana,

assumeixen entrebancs.

En el lleure són primers,

els segons, en seure a taula,

el sopar aplega a l’alba,

mengen bou i algun corder.

A l’hora de treballar

no troben eina al seu gust

ni hora per encetar.

Com planen en ser a l’ensurt

de saber-se acomiadar

de la saviesa del llum.


Ve la pluja


Ve la pluja, plora el bosc

mentre les fulles davallen,

s’han pintat de color groc

tot pensant en allitar-se.

Quan, de sobte, arriba el vent,

les troba ben ajagudes,

diria que tristes, mudes

i somiant haver poder.

La tardor no porta pressa,

va vestint, de nou, el pla

i el cap de la muntanya.

Descansa, de nou, l’aranya,

en un cel potser llunyà,

esperant la primavera.


En el record


En el record, on tot em meravella,

oblido, prompte, els deures del passat,

algú dirà que estic esmicolat

anant a peu per a fer tombarella.

Un déu prenyat de penses i misteri

em duu un seguit de bones intencions,

en fer-se nit, els gats seran lleons,

hauran perdut els miols i l’encanteri.

Com vaig avall de l’ordre i la saviesa

per a trobar-me, vençut, en un reclau

on m’han deixat empreses ventureres.

M’agrada el lleure, les hores mentideres,

les qui em porten, sense pany ni clau,

a retrobar-me, eixut, a la drecera.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Decideixen volar i set poemes més

19 Desembre, 2020 17:59
Publicat per jjroca, Poemes

Decideixen volar


I les fulles, en aquestes,

com decideixen volar,

a l’arbre volen deixar

sense ombres manifestes.

Com va decandint el verd

i aquella noble feinada,

cerquen catifa daurada

i ningú sabrà què perd.

És la tardor encisera

la qui va trucant la porta

i s’endinsa a la casa.

Demano la llar preada

per si algun déu m’escolta

i aplega per la drecera.


Quan aplega el sol


A la mar, hi havia

una barca vella,

dessota una estrella,

joiosa, vivia.

Però un mariner,

un dia, s’ofèn

i llavors pretén

ser bon mentider.

La barca l’escolta

i es posa a plorar

en ple desconsol.

Quan aplega el sol,

com deixa anar

un xic de revolta.


Jugant amb el fred


Amb un nou jersei

i somriure ample,

avanço com quatre,

dormo a l’herbei.

Diríem que sóc,

de mena, sorrut,

miserable i mut,

massa trafegot.

En un ja no ser,

camino dempeus

cap a altra banda.

No lluny de la casa

trobo les mil neus

jugant amb el fred.


Com voldria set vides


Haig ganes de lliurar,

estimada tardor,

un plat diví al senyor

per si li escau menjar.

Anirem desplaents

per guanyar el sacrifici,

com demano l’ofici

de fugir de la gent.

Acomiado les fulles,

al de dalt del terrat,

empaitant les formigues.

Com voldria set vides

per a ser com un gat

conversant amb erugues.


Entre vents i rondalles


Entre vents i rondalles,

tot tragina, tot es mou,

cal escoltar l’enrenou

dels minyons voltats de mares.

Benvolguda la contalla

qui traspassa els carrers

entre penses i volers,

amb menys garrofa que palla.

En el port, no hi ha tempesta

ni mariners enfeinats

en endreçar mar i barca.

Un dimoni fa l’estada

entre pobres dissortats

per eixir de la desfeta.


Amb quatre arbres


Em plau somiar

en terres isolades

sense carrers ni cases,

la mar un xic enllà.

Amb quatre arbres,

hauré de fer mon ombra,

la força prou em sobra

i avanço entre paratges.

Un pont, un rierol,

un ramat amb pastor

dibuixen la contrada.

Deixeu-me altra vegada

empaitant la minsa sort

per a bastir el meu dol.


Paraules vénen


Paraules vénen

cercant mon esperit,

algú m’havia dit

com s’entretenen.

Paraules van

entre alturons i núvols

viatjant dintre catúfols

sense voler el mullar.

És el pensar

qui calla i s’abraona

tot i observant.

Com sóc distant,

la joia m’esperona

de tard a tard.


El carrerons de la vila


He pensat que, per a saber,

necessito tarda plana,

un heroi dintre la casa

que sigui manifasser.

Per volar, poseu-me terra

tota dolça i complaent

i, per sentir-me valent,

canvieu-me pedra per sorra.

Una mar sempre amanida

a calmar-se i fruitar

un cop li aplegui el llum.

És un somni ben profund

qui em convida a visitar

els carrerons de la vila.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Un nan perdut i set poemes més

12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca, Poemes

Un nan perdut


Un nan perdut

en un reialme immens,

sol i abatut,

fill pròdig del seu temps.

No vol res més

ni res me l’alliçona,

cercà una dona

per fer-li un bes.

Maleït somni

qui porta enlloc

i que malmet.

Estar despert

porta paor

o un gran dimoni.


Guarir del mal d’amor


Caminant no vull res més

que seure una estona

per contar-li a la marona

com, avui, estic compromès.

La pubilla, he de dir

que m’estima de passada,

però sempre m’acompanya

a un paratge sense nit.

Li donaria el tresor

que plauria a una donzella

si sabés on ha d’anar.

Però prega per marxar,

ben prompte, a casa seva,

per guarir del mal d’amor.


Havem els ulls


I res es perd

i quasi s’encomana:

haver la gana

del gran saber.

Havem els ulls,

un nas, la boca

i els pertoca

lliurar els esculls.

Anem avant,

anem enrere

i de biaix.

Dintre el calaix

la pensa pena

i va sotjant.


En un terra tan preciós


Com la dolça soledat

em convida a prendre’n part.

En un seguit d’aventures,

dediquem un temps gasiu

massa hivern i poc estiu

per a viatjar a les altures.

En un terra tan preciós,

tan bastit per milers d’arbres

ens tornem ben miserables

sense trobar el gran tresor.

Caminants cercant camí

i bojos des de l’albada,

la feblesa és massa cara

per a un cos quasi mesquí.


Quan el terra és tou


Quan el terra és tou

i el vi és al cup,

cerco l’aixopluc

voreta del foc.

Com la xemeneia

porta tot l’encís

i conta la teia:

contes de gaudir.

Si la gana enceta,

i es buit el rebost,

vaig a la botiga.

Faig una amanida

amb bledes i col

que allunya la pena.


Llevar-se d’hora


En el sentit diví de la paraula

noto l’escletxa que em porta a l’hivern,

del tot sovint, la raó es perd

i es vol trobar asseguda a taula.

Som els mortals: punyents i envejosos,

anem pel món amb dèries incompreses,

volem trucar les ràbies en tendreses

i malvenem la carn per quatre ossos.

Del gran seguit, algú pren la fugida

i s’entafora en buits ben viatgers,

estimo els deures banyats amb sacrifici.

Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici

i passen dies, de cop, manifassers,

abans de la creu, un senyor fa la crida.


Una mena de refugi


Una mena de refugi

on poder posar els ous,

els més valents no són bons

per calmar dolors i vici.

Aconseguiré altre rei

en viatjar a terres llunyanes

i no pensar en aturar.

És, després, quan deixo anar

un camí on pledejar,

de pobre, me’n puc estar.

Negociant sense negoci

i ric esdevingut a menys,

dieu-me si puc, almenys,

esperar, de nou, altre soci.


Una rosa encisera


Una rosa encisera,

tot presidint el jardí,

em comenta que és allí

des de finir primavera.

No vol plaça ni mercat

ni senyor a qui enganyar,

tan sols, li he de demanar:

anar vivint sense esclat.

Les murades persisteixen

i no aturen a la nit

per a fer la vella estada.

De ben segur que m’agrada

menjar el pa de pessic

si els altres insisteixen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10  Següent»