En un regne cridaner i set poemes més
22 Juliol, 2021 21:43
Publicat per jjroca,
Poemes
En un regne cridaner
En un regne cridaner,
he posat les caixes buides,
vull emplenar-les de bruixes
de malícies i volers.
Sense enveja per donar,
com s’apropen les despulles,
no portaran pampallugues
ni penses de mal emprar.
En el regne cridaner,
veig com es gronxa el silenci
tot pensant en el gaudir.
De sobte, de bon matí,
he de fer l’estudi previ
per oblidar el que no sé.
Noves mentides
Perdut amor com haig la flama encesa,
lluny de la riba, tot és fredor.
A dalt dels núvols, veig bategar mon cor,
com vol fugir, gaudir en altra terra.
Ple d’esperança, viurà l’orgull,
sempre al recull de la venjança,
si era tebi, perdé la gran mancança
i les tenebres van al seu brull.
Perdut amor, trascolen els meus dies
entre amanides i crostons de pa,
ben assecats, per no haver gana.
En un batec, recobro l’hora vana
en la que solíem mirar i callar
per no albirar noves mentides.
El nou esclat
El dia és gris, la lluna vella,
dintre la barca, ni hi ha neguit,
sento el batec fins a mitja nit
quan cau, al son, el sentinella.
Passades les guerres, vingué la pau,
la vella espasa serà corbella,
el gra madur, ampla cistella
on posar empresa per a un babau.
El dia és gris, buida la plana,
van els pastors pel bon indret
per a gaudir del curt ramat.
De sobte, arriba el nou esclat
d’aquell vell llop vingut a menys
qui no vol lluitar quan ve la gana.
El gat miola
El gat miola, a la nit,
al damunt de la teulada,
voldria taula parada
amb menjars amples i fins.
Però un déu saberut
el fa estar a mitja via,
haurà la menja amanida
sense condiments ni suc.
El gat miola, vora els pins,
i un ratolí, qui el veu,
espera que sigui lleu
el sentiment de glatir.
De cop, la festa s’acaba
i cadascú va a sa casa.
En el gran reialme
En el gran reialme,
on el temps es perd,
mai passa l’hivern
fins que en ve un altre.
En els alturons,
la neu s’entafora,
no anirà a l’escola
a aprendre raons.
Els grans benestants
lliuren, al cafè,
lluites mai enteses.
Porteu-me promeses
per a quedar bé,
sense vanitats.
Un nuvi ben compromès
Una núvia demanava:
un nuvi ben compromès,
n’ha trobat: o cap o res
i se sent ben trasbalsada.
Passa les hores feixugues
al davant del gran espill,
en deu portar més de mil,
totes li semblen porugues.
Ha comprat vestits de seda,
de cotó o de velló
per a mostrar-se imponent.
Però clou el pensament
i mai sap quan tornarà
a gaudir del dolç amor.
A la casa de llevant
A la casa de llevant,
dos petits i cinc de grans.
Qui mana és la mestressa,
la qui es lleva pel matí,
la cuina ha d’estar encesa
i la llet ha de bullir.
Les àvies vinga a xerrar
i l’avi qui va a la seva,
diu que va anar a la guerra,
però no en vol parlar.
A la casa de llevant,
mengen ous i botifarra,
el metge fa mala cara,
els altres no li fan cas.
La bona estada
La mare sap i el pare endevina
com els minyons es tornen grans,
a casa, viu la resta de boirina
d’un temps feixuc amb dubtes i parany.
Ell, bon pagès, maleint el seu negoci
de ceps furtius esdevinguts a menys,
el terra és fort, eixut, amb massa seny
per a voler ser el millor dels socis.
Passats els anys, s’allunya la mainada,
van ser estudiants de colzes i glatir,
aprenent més del tot i del permès.
Viuen prou lluny i vénen cada mes
per saber dels vells i el seu sentir
quan fuig l’hivern i ve la bona estada.
Aquell valent i set poemes més
15 Juliol, 2021 00:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell valent
El dia és clar, la tarda lleugera,
aquí, a la bassa, tot és raucar,
de dalt de l’arbre s’albira una oreneta:
poruga, dolça, qui espera un bon caçar.
No hi ha res més que ganes de lluitar
contra un dimoni qui posa mala pensa,
he demanat anar perdent la pressa
perquè la brisa aplega de la mar.
Aquells instants on va guanyant el somni,
car sóc cofoi i volo alt
trobant palau en un núvol lleuger.
Algú dirà que espero poder ser
aquell valent qui fuig del mal
perquè demana: Millor no el trobi!
Resta tota sola
La clau al pany, la persiana aixecada,
dintre la cuina: enginy i plats,
el foc encès, l’olla destapada,
aquell garbuix amb minso gras.
Farà uns anys que resta sola,
el mariner descansa a la mar,
com va partir un dia enmig de l’ombra,
va passar el dia, no va tornar.
De tant en tant, prepara un rosari,
amb l’esperança del demanar:
trobar-se amb ell un feliç dia.
En primavera, quan clou la crida
va a la platja per a lliurar
un petit ram i un gran calvari.
El full confós
El full confós, la pensa lleugera
petjant camins del tot entremaliats,
dues roselles vigilen els sembrats
i, en el serrat, un núvol mor d’enveja.
Els seus amic, fa temps, li van fugir
cap altres llars on quasi res es crema,
veig, en el cep, la fulla com verdeja
mentre algú li diu que ha de ser vi.
Hi ha un pagès pensant amb la verema,
amb quatre cups que caldria emplenar
perquè, a casa, fan falta els doblers.
Escric així: amb caire compromès
puix un bon déu em mira cel enllà
car vol saber quan eixirà la fressa.
El fet d’escriure
El fet d’escriure, veieu, em portarà
a moments closos de tendresa i de presura,
no cal saber on resta la cordura,
ha de ser lluny, muntanyes més enllà.
Llevar-se d’hora és feina matussera,
els grans prohoms no els trobo pel camí,
per un instant, el món sembla venir
a aturar el temps i perdre tota fressa.
No vol saber on trobaré els guanys
puix el meu cos demana: cols i bledes,
poques sardines per a fer un bon plat,
sense més menja, m’acosto al disbarat
per demanar: llegir, callar i aprendre
en una terra on viuen els paranys.
L’oreneta ha de menjar
Oreneta, qui a l’albada
cerca un bri de palla i fang,
mentre la vila és un clam
de solitud i aturada.
El viatge va ser llarg
amb un deure profitós,
no cal dir que el bon espòs
sembla dispost a ajudar.
Noves mosques i mosquits
omplen plans i terrasses,
són a punt d’estiuejar.
L’oreneta ha de menjar
i posaran males cares
fins a l’hora de finir.
Pensades del bon pagès
Pensades del bon pagès
al dessota la figuera,
a migdia, el sol crema
encara que és fugisser.
El ruc suporta a la sínia
el deure vell de rodar,
l’aigua vol el davallar,
però es queixa i s’enfila.
Com riuen les tomateres
amb la galta ben vermella,
esperant el viatjar.
Mes un monstre les durà
a dormir a la palla
i penetrar a les tenebres.
Llevar-se prompte
Llevar-se prompte i albirar el dia
quan ni el sol demana ajut,
llençar-se al món sense l’ensurt
tot esperant trobar alegria.
Serem nosaltres, els bons humans,
els sabedors d’un gran secret,
vaja la pensa pel desconcert
tot i esperant els jorns galants.
Passen les hores de la incertesa
per navegar en el desert
on regirem planes i cims.
Volem saber on hi ha amics
per a jugar i anar perdent
mentre cerquem la gran feblesa.
Lloances i vanitats
Anar endavant sense embolics
per a lliurar-nos a la pobresa,
no us pregaré per la fotesa
perquè m’aplega d’un mal antic.
Sorgiran monstres des de l’ahir
quan van provant l’avinentesa,
he de trobar una mà estesa
per deslliurar-me sense glatir.
M’agraden temps de silencis llargs
on em distreu, sense fer nosa,
un petit gos esmaperdut.
El sentiment es torna eixut
i vaig, de pressa, buidant la bossa
de grans lloances i vanitats.
Lluny de la penombra i set poemes més
07 Juliol, 2021 11:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Lluny de la penombra
En el racó precís, oblidat el temps,
he vist paisatges verds de primavera,
com l’amor deleix, una mossa espera:
aquell príncep blau qui somia i es perd.
Ella ha de ser guia i senyora,
princesa d’un regne on mai farà fred
perquè sempre hi ha una llar encesa,
un vianant cofoi i un rei entès.
Doneu-me la clau nova de la porta
on cada matí esperen el sol
i poder passar sense haver història.
Ben, de tard a tard, trobo la memòria,
asseguda a un banc, cercant el condol
per poder gaudir lluny de la penombra.
Dona dels meus somnis
Suposo que saps, dona dels meu somnis,
que haig de fruitar nova primavera,
s’ha amagat el fred, deu ser a casa seva,
entre palla seca, millor que no el trobi.
La deu de muntanya mana a cor què vols,
el Montsià proclama la força del cel,
són quatre pagesos qui odien el verd,
qui van dibuixant entre solc i solc.
Suposo que saps que les margarides
van omplint de festa el si del jardí
on la marieta va cercant la menja.
Proveu de sentir el vent com oneja
i farà ballar les fulles del vi
qui voldran volar en ser amanides.
Ni somnis haig
En mon encert, com guanyen les promeses
sempre van preses de condiments,
és la follia qui em duu a pensaments
un molt difosos amb un xic de presses.
Ni somnis haig de noves primaveres,
eren les meves enmig les flors,
dalt del cel, lluna i estrelles,
sota, en el terra, dubte i boniors.
Passaré, avui, com de puntetes
puix el meu monstre és adormit
tot preparant les noves guerres.
En el sotrac de les desfetes,
veig el meu regne enmig l’oblit
de benestants i de profetes.
Sentinelles tafaners
És la lluna qui ve amb mi
per la vall i la muntanya,
amb la pensa prou m’enganya
tot dient qui sóc o estic.
Sentinelles tafaners
em porten per la desfeta,
una lluita em comenta
que, perdent, no perdo res.
Sentinelles de l’avern
no em féssiu la contalla
abans que siguin les nou.
Menjo sopes amb un ou
i estalvio la baralla
fins que sigui nou hivern.
Va conèixer un donzell
Na Mariona del meu cor,
de poc, ha estat que no es mor.
Va conèixer un donzell
camacurt i mig lleganya,
indecís com una canya
amb menys pensa que un penell.
Però l’amor la ferí
i va construir castells,
cap ni un, era dels bells,
no els va poder conquerir.
Na Mariona del meu cor
em demana, de vegades,
que li parli de mil fades,
d’aquelles de gran dolçor.
Són mar endins
Vora del mar, ni viuen les sirenes
puix totes elles són mar endins,
no hi ha esperança per als veïns,
massa demandes rauen esteses.
Potser va ser que les lloances
fins al seu regne no han arribat,
no hauran més festes, han fet salat
perquè han perdut: força i ganes.
Com cada vespre, els mariners
volen el seny, prenen el rom,
sestejaran per una estona.
En el carrer, hi ha una dona
qui ha demanat llum per a tothom
i foc, a casa, sis cops al mes.
Doneu-me vi
Doneu-me pa i tres fantasmes
puix el present no ha futur,
el blat espès ni està madur,
però el gran sol lluu a les contrades.
Doneu-me pa i un xic de gana
per a guanyar: lluita i guerra,
en un racó, un crit s’esguerra
fins aplegar a la galvana.
Doneu-me vi per a somiar
puix la temença és oportuna,
el got és buit i fredolic.
Com bastiré un món antic,
un llogaret sense engruna
on tot és nou per a oblidar.
Massa dolgut
Quan ve l’estiu i el rabadà
demana pa i melmelada,
com esperava trobar un demà
on vella ovella precisa estada.
Moments de por són enlairats,
van avançant per la contrada
fins que estavellen prou enfadats
amb els vells vents de cada casa.
Llavors, em llevo, de bon matí,
per si la llet és a la vora,
les vaques dubten de ser importants.
Mai deixo engruna i, mentrestant,
veig com s’esmuny somni mesquí
massa dolgut per ser a la plaça.
Calla i mira i set poemes més
02 Juliol, 2021 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Calla i mira
Una tarda, una nit
i un somni endarrerit.
Nostre heroi no ha fortuna
ni esperança en el fruitar,
avui, el deixaré anar
per si vol guanyar una engruna.
Massa son i poc diner
avancen per la contrada,
és beure el que li agrada,
amples hores de cafè.
Allí, es queixa, sospira,
emprendrà les cent batalles,
passa el temps de les baralles,
quan es cansa, calla i mira.
Li comento al gripau
Li comento al gripau
si vol fer-se una casa,
em contesta com li agrada
mantenir només un cau.
Amb una fulla de col,
com espera meravella,
per a ell, haver estrella
és gaudir d’un ample doll.
Li comento al gripau
com la vida és encisera
i senzilla per als pobres.
Massa hores són mediocres
i obliden que la dolcesa
és un lloc on trobar pau.
Caminant del vell camí
Caminant del vell camí,
sense grenya ni espardenya,
vaig a lloms de la somera
qui mai es queixa de mi.
Haig desig de veure el mar
al bell mig de les muntanyes,
com frueixo a les albades
quan el sol vol viatjar.
Caminant del vell camí,
sense pressa ni enrenou,
com avanço cap al cim.
Amb les eines, que avui tinc,
hauré de guanyar un bon sou
per somiar tota la nit.
El monstre de la saviesa
He trobat, en un desert,
el monstre de la saviesa,
esperava una poncella,
una mossa amb el seny verd.
Volia posar-li, de grat,
una pensada galana,
ja portava una setmana
i, quasi, ho havia oblidat.
És un monstre, de tres caps,
qui pregona dolça pau
quan, algú, passa i aprèn.
Si se n’oblida, s’ofèn
i vol tornar-se’n on rau
el palau del pensament.
Nova primavera
Em comenta el caragol,
en una tarda lleugera,
que la pluja és passatgera
i, algun dia, vindrà el sol.
Les fulles han de ser a punt,
verdes, tendres, eixerides,
n’hi haurà de totes mides
amb bona olor i bon gust.
Sembla nou el caminoi,
ben formosa l’albereda
i ben florits els indrets.
Qui no es troba satisfet
d’aquesta nova primavera
qui avança a poc a poc?
De temences i volers
De temences i volers,
de segur, que n’anem plens.
Em llevo de bon matí
per a enfilar el migdia,
ho faré, sense cobdícia,
a la vora del glatir.
He procurat ser fidel
a homes inconeguts,
a cavalls, corders i rucs
qui dormen al meu carrer.
De bon matí, ens saludem
desitjant-nos passar el dia,
la pena aplega eixerida
tan bon punt ens acostem.
Prenyats de boirina
Aprenent a ser pagès,
treballar sense alegria,
vaig tombant els camps i vida
darrere d’un ruc valent.
Ens llevem a trenc d’albada
quan el sol demana eixir,
prenem la menja, el vi,
el carro portant l’arada.
A la finca, farem foc
per torrar pa i sardina
i una ceba de les tendres.
De dilluns fins al divendres,
anem prenyats de boirina
qui s’esvaeix al record.
La vida esdevé
No clou el vent ni calma la tempesta,
sento, en el cor, un batec pausat,
potser diré que estic cansat
de moure branques mentre el sol crema.
La primavera ha fet un punt i a part,
el déu Èol diu que ha estat de pena,
els mariners, tancats a la taverna,
parlen del seny i el disbarat.
No clou el vent i un ocellet tremola
sortint de l’ou per ésser tafaner,
la mare cerca la menja amb poca fe.
He oblidat com la vida esdevé,
amb uns tons grisos, captiva de poder
on trobarà la joia de la porta.
La mar és forta i set poemes més
21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca,
Poemes
La mar és forta
Sóc dels que vénen a raure en el port
per fer comiat del cru hivern,
les barques buides i el desesper
tot i pensant que creix la por.
Els mariners, enemics del silenci,
planyen, a una, a taula estant,
el vi és begut, el rom no tant
i les mirades van a qui reny.
Poble de mar i de tempesta,
amb cases velles i carrers blancs,
de pocs replans, prop la cinglera.
La mar és forta, massa encisera
per a tenir-la com a garant
de vida tova i llarga espera.
Bones raons
Amics i companys del terra més erm
on viu l’ametller sense fer cap treva,
és un gran soldat amb caire despert
qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.
El mul, els pagesos i el futur llunyà
esperant, un dia, trobar el gran tresor,
quatre olives negres rajaran dolç or
qui anirà a dormir en el foc profà.
Massa de mentires, manta d’ambicions
mentre l’ametller treballa i esclata
emplenant les branques amb milers de flors.
Quan parlo, se’n riu del treball i el sou
i miren el sol qui va cap a casa
potser carregat de bones raons.
Ni puc ni sé entendre la saviesa
Ni puc ni sé entendre la saviesa
puix la neciesa va fent-se gran,
escric així: Del tot pensant
on trobar un déu o una deessa!
Sóc camacurt i pensador de fira,
fet a les dèries i a l’embalum,
he de seguir el bon costum
de prendre lluites de poca mida.
Casa, cafè i vi a la taula,
amb una plata plena d’enciam
on dorm, al ras, una sardina.
Demano, al seny, la llarga vida
sense cap festa on l’aviram
hagi pagat pena tan alta.
Esperant la primavera
Un follet em comentava
que, esperant la primavera,
al bon Déu li demanava:
Posa pau en eixa terra!
Les plantes adelerades
posant fulles, posant flors;
n’hi haurà de tots els colors
en patis, jardins i cases.
El sol, que n’és ben conscient,
presidint les meravelles,
donarà llum i calor.
No es demana aturador
per a aquest curta empresa
que, passat un temps, s’adorm.
Al dessota d’un cel gran
El coixí i el matalàs,
avui, fan la contalla,
com parlaran de la palla,
d’aquell llit posat al ras.
Al dessota d’un cel gran,
on neguitegen estrelles,
com viatjo entre tenebres
fins que el fred em puja al nas.
Aprenent de somiador,
com espero nova lluna
per poder-li comentar:
Si, demà, em deixo anar
aprendré dolça mesura
qui em portarà a l’amor.
Venedors de llum
Venedors de llum
com fan tombarelles,
entre tendres herbes,
quan arriba el sol.
I són tan porucs,
tan posats en noses,
que porten les roses
esperant condol.
Venedors de llum
esperant, al vespre,
gent qui va a sopar.
És, a l’endemà,
quan espero rebre:
neciesa i fum.
Ha de ser el seu fadrí
Com la flaire de la flor
em torna a la primavera,
és la mossa qui delera
esperant el gran amor.
Ha de ser el seu fadrí:
ben noble, intel·ligent,
de bon matí, diligent
i ben lluny d’ésser mesquí.
Però, passades les hores,
quan el sol és al seu lloc,
nostra poncella canvia.
Que treballi, faci via
i que begui més bé poc,
les esperances són poques.
On queda l’amor?
I la barca, als trencacolls,
barallant-se amb les ones,
de segur, que avui són totes
de caire treballador.
Pescador de cara bruna,
cansat d’ensumar mal peix,
els deutes són en escreix
i el poble, mitja runa.
Batalles entre gemecs,
mals renecs i queixalades
fins aplegar el dolç port.
Dieu: On queda l’amor
sinó en capses mal girbades
de somnis vinguts a menys?
Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més
15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben cansat d’ésser ovella
Ben cansat d’ésser ovella,
agafa el paper de llop,
per als altres, vol les pors,
ell guanyarà sense guerra.
Cada nit, porta una albada
on poder dormir de gust,
li agrada la carn amb suc,
la demana poc torrada.
Però un déu afeblit
li posarà massa comptes
si demana el canviar.
Ésser ovella és claudicar
sota el regne dels tanoques
qui mai se’n podran eixir.
Una rosa donaria
Una rosa donaria
a la reina de les flors,
estic ben malalt d’amors
i cap metge ho sabia.
Ella és dolça, entremaliada,
ben lliure d’enteniment,
quan s’acosta, ni se sent,
com sospira en entrar a casa.
Al jardí, he fet comanda
encara que amb pocs doblers
per a oferir-li una ofrena.
Quasi la veig de promesa
i, si demano un xic més
nostre amor prendrà l’alçada.
Ix de la pineda
I, al nou miracle,
ix de la pineda,
el vent ni delera
ni s’anima a batre.
L’ocellet demana
refer el vell niu,
el bosc és ben viu,
així ho proclama.
Cerco el caminar,
el tresc, la drecera
per arribar al clar.
Allí, he de posar
la nova bandera
i un temps alegroi.
Una lluna plena
Encara estic
prenyat del vell hivern,
cercant un abric,
fugint del fred.
El pare sol
es posa espardenya,
tragina, calla, brega,
es queixa que està sol.
A casa estant,
cansat del meu melic,
vull nova pensa.
Una lluna plena,
com de pa de pessic,
va rondinant.
Entre glops i queixalades
Entre glops i queixalades,
he passat tota l’estona,
és el fet d’anar de boda
qui em porta aquestes nafres.
El menjar prou que m’agrada
i enllesteixo un bon plat,
però, en aquest disbarat,
haig perduda la batalla.
M’han deixat sense cigrons,
sense sopes escaldades
ni la flaire d’ou fregit.
He dinat, m’he dormit
passant per llargues contrades
plena d’enutges i pors.
Aquells somriures
Al capvespre, quan el sol ens deixava
i s’emplena la plaça de neguit,
heu de saber que caldrà rebre la nit
i anar bastint, de nou, vana esperança.
Són massa anys de seca i de tempesta
per suportar les glòries d’altres regnes,
som pobrissons amb manta de cadenes,
anem deixant la fúria ben estesa.
Traspassarem, un diu, havent desat:
joies i amics amatents de promeses
amb embolics i parques il·lusions.
Demanaré la porta d’altres mons
on reposar i llençar, a les festes,
aquells somriures que, ara, són passat.
De bell antuvi
Entre gegants, són grassos els problemes
i les distàncies no semblen massa,
no hi ha pas llits sense cap manta
ni gots petits, ni culleretes.
Però els somnis són escaients
i les mesures prou importants,
voldrien viure lluny de la gent
en bons palaus o cases grans.
De bell antuvi, els esmorzars
omplen la taula de seixanta pams
feta amb arbres de fusta nova.
No vull saber si la cassola,
a casa meva, es pot guardar
o he de llogar la de la vora.
Galta vermella
Em deslliuraré de les males pensades,
dels tons amables d’anar i tornar,
heu de saber que vull anar
a viure, un dia, entre fantasmes,
són més amables quan volen pau.
Allí, estaré guanyant les meravelles
enmig de dubtes i de bondats,
m’agrada el seure dessota els arbres
per a sentir contalles velles.
No haig res més que son petita,
un guanyar lluny de la infantesa,
és quan aplega la meva estrella
quan me n’adono que sóc de mida
d’un nan poruc, galta vermella.
Quan la pluja cau i set poemes més
08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan la pluja cau
Quan la pluja cau
i el riu esvellega,
sento com s’esguerra
el petit catau.
El sostre del cel,
qui l’haurà amagat?,
veuria de grat
on el llum es perd.
Quan la pluja cau
somien les teulades
en els temps humits.
Qui s’haurà cruspit
les dolces pensades
de raure on escau?
Hi ha un paradís
En el racó incert,
no haurà promesa,
és la gran desfeta
d’ésser desllibert.
Aprenents de tot,
van cercant fortuna,
aniran a una
sense cap raó.
Hi ha un paradís
enllà la muntanya
on voldria anar.
Hauré de pagar,
amb tela d’aranya,
fins que em torni ric.
Ou de papallona
Ou de papallona
enyora l’estiu,
la pausa del riu
quan el vent s’estova.
Demana, a les flors,
un nou despertar,
com voldria anar
a posar colors.
Ou de papallona
com voldrà, avui,
posar-se el vestit.
Un déu ensopit
li diu que el garbuix
mai arriba d’hora.
Un pobre d’ahir
Un pobre d’ahir,
bastit de cartrons,
demana il·lusions
per a no glatir.
Quan la nit refreda
i la lluna es mou,
com demana un sou
per haver bestreta.
Un pobre d’ahir
no voldrà altra cosa
que haver menester.
Fou un ric primer,
però li feu nosa
el massa tenir.
Quan el sol s’allunya
Quan el sol s’allunya,
es queixa la nit,
qui li hauria dit
que perdrà fortuna?
I ve primavera
farcida de flors,
plena de colors
cercant la quimera.
Quan el sol s’allunya
com perdo les ganes
de calar nou foc.
Penso, sobretot,
en fer grans proclames
dessota la lluna.
Els gegants del meu país
Els gegants del meu país
no hauran casa,
mentre la vida traspassa,
com demanen el gaudir.
Seran ells conqueridors
de castells abandonats,
aniran fent el mercat
de pobres i somiadors.
Els gegants del meu país,
a la fosca, s’entaforen
per trobar-se ben beguts.
És, després, en ser rabiüts,
com s’enfaden i no ploren
perquè no ho poden pair.
És un drac poruc
Abans de caure la nit,
com s’entafora en el bosc,
és un drac poruc, preciós,
sense ganes de morir.
Com s’acosta un cavaller
per complir el manament,
és un regne poc valent
qui pregona el quedar bé.
El cavaller serà estimat
si la batalla li plau
i es deslliura de la fera.
No han trobat altra manera
d’aconseguir aquesta clau
per eixir de l’entrellat.
A la casa del gegant
A la casa del gegant,
rau la promesa,
segurament ben estesa,
sense gana i esperant.
I nosaltres, pobrissons,
empaitant goig i fortuna,
volem avançar, a una,
tot seguint les processons.
A la casa del gegant,
més cullerot que cullera
per a asseure’s a dinar.
Farà de bon empassar
tota una fruita sencera
sense fer-li massa talls.
Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.
Guanyar sense aprendre
21 Maig, 2021 12:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Guanyar sense aprendre
Em comenta la formiga,
abans d’emprendre la feina,
com veu cansada la reina
perquè li escau altra vida.
L’hivern ha estat maldestre
sense parla, sense seny,
el vell déu quasi ni el reny
i s’ha quedat sense mestre.
Es fan vells els vilatans,
no parlen ni fan la festa,
només ploren cap al tard.
Els joves volien part,
van fugir a altra terra
per a guanyar sense aprendre.
Les plegadores amb carro
Entre verdes oliveres,
veig massa fred a les cares,
robes velles, arrugades,
diria: Fan de mal vendre!
Les plegadores, amb carro,
van arribant a la plana,
el seu amo les acompanya
amb els sacs i els cabassos.
Com s’escalfaran els dits
a la petita foguera
farcida amb vell brancam.
Potser mataran la fam
amb una sardina seca,
un pa, amb oli, guarnit.
Al carrer petit
Al carrer petit,
on l’aigua canta,
trobo que m’agrada
sentir-me esquifit.
Com vaig, carrer avall,
per trobar la plaça,
un silenci clama
aquest devessall.
Al carrer petit,
hi ha una finestra
on s’encalla el temps.
Deixeu que l’hivern
aplegui a la festa
abans de partir.
El gran teatre
En el gran reialme,
no hauran servents,
tots seran presents
en el gran teatre.
En el primer acte,
s’aixeca el teló,
molts hauran perdó,
lluny rauran les nafres.
En el segon acte,
pujaran les ganes
fins arribar al cel.
Allí, prop la mel
vénen les contades,
ho faran debades.
Les roselles són així
Les roselles,
en el prat,
han sembrat
les meravelles.
Ben galant
li puja el blat,
hi ha un esclat
pel mig tombant.
Les roselles
són així:
ben formoses.
Quatre roses,
del jardí,
parlen d’elles.
La paraula mal escrita
La paraula mal escrita
i la ratlla matussera
van donant cos a un poema
qui haurà una curta vida.
Entre penes i embolics,
he muntat aquest negoci,
ben pensat, em falta soci
qui vulga ser mon amic.
El poema va endavant
entre plors i floritures
sense poder-se aturar.
Ara, el deixo reposar
endins del cel, a les altures,
esperant que es faci gran.
Doneu-me el pa
Doneu-me el pa, nostramo,
car el cos se m’afebleix,
com camino enmig del bleix,
com m’aturo i entabano.
Massa dies als meus anys
esperant trobar fortuna,
poc sabó i massa escuma,
minsos riures, prou de planys.
Doneu-me el pa, nostramo,
puix la força del menjar
de segur que em puja al cel.
Allí, trobaré el recel
dels qui volen arribar
sense baixar-ne del carro.
Una mossa m’ha contat
Una mossa m’ha contat
que, cercant un nuvi nou,
va trobar-ne un de tou
sense ganes de lluitar.
I no sap el que ha de fer,
posada en aquesta empresa,
puix el paper de promesa
ni li escau ni li convé.
Una vida sense estrelles
es complicada de dur
quan aplega mitja nit.
He de trobar-li marit,
amable, en estat pur,
que no faci tombarelles.
Vent cansat i set poemes més
14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vent cansat
Veieu com he trobat,
en el cel, un setial,
assumpte celestial
que un déu ens ha donat.
El bo del regalat,
les ganes de ser sant
i passo, mentrestant,
les lluites del sembrat.
Demano ordi i blat
per poder ser a l’era
en començar l’estiu.
Allí, trobo el caliu,
la festa sorneguera,
la pols i un vent cansat.
No vull navegar
Sense penedir,
vaig per les errades,
les porto emprades
fins a mitja nit.
Si sabéssiu com
la magna fortuna
em deixa una engruna
de penses d’agost?
No vull navegar
amb barca de rems
per un riu incert.
He perdut, per cert,
amics i parents
sols per demanar.
La vella formiga
La vella formiga
com coneix el gra,
la palla, la canya
i una flor amiga.
Es lleva, ben tard,
els matins d’hivern
i, sovint, es perd
mentre va pensant.
Ha estat obrera
des del primer temps
i fent el servei.
Espero el remei
quan vinguin bon vents
i nova primavera.
Serà ben discreta
Una cara dolça,
un passat incert,
ni pensa en el verd
puix viu a la fosca.
Entre el terra tou,
avança quan pot,
menja, arrels i tot,
quan la fam la mou.
Serà ben discreta,
amb poc enrenou,
en gaudir d’un somni.
Demana que plogui
per tornar, de nou,
a sentir la brega.
Aquells vells anys
Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys
on el neguit em porta a la infantesa,
he de trobar bastida la peresa,
un neguit magre de joies i paranys.
El meu anar s’atura a l’albada
quan ve el sol a prendre son setial,
algú dirà que el plorar fa mal
i miro, ensems, els arbres i la casa.
Car sóc feliç de no trobar aventura,
espero rebre, al capvespre, mon llit
i una finestra guarnida de cotó.
Em deixo dur, mancat d’aturador,
fins aplegar a la vora de l’amic,
un vell bastió on la pau em procura.
M’adormiré cansat de recordar
M’adormiré cansat de recordar:
dolces empreses, llunyanes i planeres,
anar enfornant el pa i quatre cebes
per gaudir, alhora, del goig i del dinar.
Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar
per a trobar: pescador amb sa barca,
les ganes boges del fet d’anar a pescar
sota un rellotge que, els dilluns, retarda.
M’adormiré cansat de somicar
i prendre part de la meva desfeta,
podria dir que enyoro el profeta.
Qui vol venir a la feina promesa
per a saber quan caldrà claudicar,
deixar els atuells, del tot, ben amagats?
És en ma terra
És en ma terra on resten els dimonis,
ben decebuts i temptant a tothom,
de tard a tard, llencen un xic de son,
ens adormim pensant en el desori.
Vull ser pagès, demanar feina prudent,
llevar-me tard, estar de res pendent
i trontollar per provar de no rebre.
Estimo l’aire, del tot ben assenyat,
quan vol restar, conscient, aquí a la vora,
és home no qui estudia el gran son
i quasi es queda, del tot, garratibat.
Després, me’n vaig per tal de poder seure
vora d’un arbre on portarà a la ment
a viatjar fins aplegar al ponent.
Ma pensa vana
Ma pensa vana, el pas feixuc
em porten, d’hora, a viatjar per la plana,
potser els pagesos són presos de galvana,
avui, reposen dessota un terra eixut.
Encara, sento els riures i els renecs,
aquell gran somni perdut en la desídia,
varen ser ells el fruit de la porfídia
qui els apartà del petit hort, del sec.
Ma pensa no recorrerà els camps
per a sentir el vent com mou les fulles
qui volen creure que encara no han perdut.
Deixaré enrere el carro i l’ensurt,
aquell passar enmig de les despulles
d’aquells amics qui van partir abans.