Entre somnis d'olivera i set poemes més
07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre somnis d’olivera
Entre somnis d’olivera,
va traginant el pagès,
almenys, un o dos cops al mes,
es pregunta què l’espera.
Camí ample, camí estret,
el carro, poruc, avança,
no ha desig ni recança
ni traurà un compte net.
En un redós del camí,
la flor d’ametller sojorna
esperant la jove abella.
Demanaria una estrella
per tal de saber qui prova
de conèixer el seu destí.
Al carrer de les volences
Al carrer de les volences,
les portes resten tancades,
ben endins, hauran les fades
esperant noves dreceres.
La calç perdrà la frescor,
la fusta, un color eixerit,
manca esposa i marit
amb empreses sense por.
Al carrer de les volences,
cadascú durà sa creu
per lliurar-la en combregar.
Com també voldria anar,
he de buscar-me un jueu
ben posat en coses seves.
Deixant un dimoni o dos
La campana farà el toc
perquè aplega altre difunt,
serà, a les tres en punt,
quan s’enceta l’oració.
El difunt era dels pobres
per a poder festejar,
molt més tard, es va casar
sense festa, sense ordre.
El porten vestit de negre
i amb un posat seriós
per a complir la sentència.
A l’infern, faran neteja
deixant un dimoni o dos
per si escapen els heretges.
Estimat país
Estimat país
qui en la pau descansa,
mai sé què li passa,
fuig del compromís.
Un dia va ser:
gran i matusser,
com tot ho perdé,
es va fer petit.
Cada dia es lleva,
potser un xic més tard,
i rau sense força.
A mi no em toca
restar a l’esguard
per si hi ha tenebra.
Pobrissó mon gos
Pobrissó mon gos
puix no porta esquella
ni cerca parella
ni fa l’ull més gros.
Es passa ajagut
matins i capvespre,
ni demana mestre
ni li han donat.
Però, a sant Antoni,
el posen mudat
i farà tres tombs.
Cerqueu les raons
puix no l’he trobat
parlant amb dimonis.
El pare sol
El pare sol
com cova els ous
de mosquits i mosques.
Mai ho fa a les fosques
ni en moments pregons
mentre fa un nou vol.
I les orenetes,
del viatge, cansades
com troben el niu.
Allí, en el caliu,
parlen, de vegades,
de somnis i festes.
I el temps com mou:
dubte i enrenou.
Voldria fer calaix
I la mort, tan tafanera,
com voldria fer calaix,
però es posa de biaix
i pensa amb lluna plena.
Deuen ser els quatre cops
que no han tingut fortuna,
voldria tenir la lluna,
ben enfadada, d’un mos.
Però, un parell de vegades,
ha fet joia en obtenir
alguna persona franca.
Potser la mort ens espanta
i preferim assolir
un bon port sense estrebades.
Penses afeblides
No haig res més
que penses afeblides,
seré perdonavides
cansat de no fer res.
Empreses matusseres
prenyades d’embalums,
em passo, entre fums,
les nits de fred senceres.
Amables tafaners,
voltant per les murades,
demanen promptitud.
Responc, un xic eixut,
que sobren les paraules
quan manquen els volers.
Poseu-me el blat i set poemes més
01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Poseu-me el blat
Poseu-me el blat, la palla i les espigues
omplint els camps de joia i de verd,
una poncella com passa i es perd
amb la il·lusió i la joia amanides.
Poseu-me un banc de dalt de l’alturó
per a somiar les velles primaveres
sense gaudir de les fortes despeses
del treballar cercant un món millor.
Són pocs els anys per demanar la mort
i vaig, confós, per terres isolades
que els joves, enrere, van deixar.
Em sabrà greu tornar a esperonar
aquells records qui em porten a les cases
on grans pagesos planyien de la sort.
Espero al banc
M’agrada més un plat ple de sardines
que l’amistança de nous desconeguts,
vaig, per la vida, entre presses i ensurts
per viatjar enmig de les boirines.
Però, enllà, els homes profitosos
parlen de deures i angúnies de ser rics,
com vaig recórrer a vells i bons amics
per a encetar la porta dels nous gojos.
Espero, al banc, un temps més rialler,
aquells grans balls bastits enmig la plaça
on les parelles remunten fins a la lluna.
No espero més que rebre la fortuna
d’aquells fidels qui em diran què passa
quan ve la data de retrobar la fe.
Un goig ben esquifit
Porteu-me el seny amable de la nit
vora d’un llit on hivern es cansa,
com l’he bastit, amb palla i una manta,
un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.
Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,
esperant hora per a anar a festejar,
no tinc moments d’aprendre a feinejar
per guanyar joia en temps de nou glatir.
Escolto el vent qui vol anar al Montsià
per trobar arbres d’uns anys indefinits
qui volen ombra i lleure a l’hivern.
No hi ha cap ric que porti, al descobert,
les ganes boges de córrer per morir
amb minsa pensa i un goig ben esquifit.
El mestre jove
I les escoles s’obren per saber
a quina ciència hauran d’apallissar,
són els prohoms que portarà el demà
amb gran desig de viure i de poder.
El mestre jove no es cansa de xisclar
i els alumnes es queixen de la sort,
a cada pàgina han de trobar colors
per fer un garbuix de feina on lluitar.
Amb quatre nombres i un parell de lletres,
anem passant misteris i setmanes
per a aplegar a les portes de la festa.
Ma divergència és força manifesta
i em llevo d’hora, gairebé, a les albades
per a trobar envans amb ses escletxes.
Primavera ha portat un cel
Ni va a la mar ni parla amb les barques,
el llop marí com ha perdut les dents,
espera rebre, demà, algun present
sense pensar que, mai, serà debades.
El nostre heroi somia amb sa taverna,
aquell rom fosc qui l’espera dormint
mentre demana que, avui, no en siguin cinc
puix vol saber qui s’endurà la pena.
La primavera ha portat un cel
qui s’obre més quan veu un lladregot
per treure pols i vori al de dalt.
Li agradaria raure al temps passat
per prendre força i estalviar un got,
per a llençar les pauses d’un home vell.
Era un pobre pescador
Era un pobre pescador
farcit de contar mentides,
enfadat per massa vies,
esquerp, eixut, mal pagador.
Un dia aplegà la Parca
a la vora del seu llit,
el trobà tan esquifit
que ni li féu mala cara.
Tots dos baixant pel riu,
que els portarà a l’infern,
pel preu es van barallar.
Pas que sé com va acabar,
però la Parca aplegà primer
i el pescador encara riu.
A poc a poc, se’n va el fred
A poc a poc, se’n va el fred
i primavera es desperta,
ha el son de la poncella,
es queixa a tort i a dret.
Els ametllers ja estan tips
de treballar nit i dia,
la figuera ni pas crida
i somia cada nit.
A poc a poc, se’n va el fred
i plora la xemeneia
perquè sola es va quedant.
Són els amos estadants
els qui passen i fan via,
de segur que no fan net.
M’asseuré en el banc
Sento com escala el sol
tot i gronxant al Montsià,
porta un altre tarannà,
ni es queixa de la sort.
Quatre ovelles fan un mos
i el pastor, qui passa comptes,
de la pobresa no en surt.
Només queda l’aixopluc
d’aquelles tardes tan dolces
quan el pagès és al tros.
I m’asseuré en el banc
que el batlle ha disposat,
no hi ha pressa al meu estat
ni la joia va endavant.
Han de venir les hores menyspreables i set poemes més
21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Han de venir les hores menyspreables
Han de venir les hores menyspreables
a cercar un lloc petit en el meu cor,
ni sé ni sóc el més gasiu culpable
qui viu, com pot, en un neguit de por.
Mes, d’altrament, encendré la foguera
per mantenir una cabana guardada
fins a saber si vindrà, una altra vegada,
aquella mossa qui es mostra sorneguera.
El dolç amor estima altres contrades
on poder estar gaudint del tebi sol,
anar trescant els prats i fondalades.
Potser m’enyora, com ho fa de vegades,
i riu alhora que em vesteixo de dol
quan descobreix que porto només nafres.
Corredisses de núvols
Corredisses de núvols van per la plana,
és el vent qui els empaita sense aturar,
veig brandar a les branques en un plorar
demanant, al seu déu, tornar a la calma.
Uns follets, a la cova, demanen pau
i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,
en el poble, el batlle viu al recel
esperant tornar enrere menant la nau.
Corredisses de núvols i un llarg pregar,
les velletes enceten un nou rosari
per trobar protecció del millor sant.
Un pastor, mig esquerp, com va cantant,
demanant, al patró, allunyar el calvari
sense perdre esperança ni claudicar.
Torneu-me el fred de l’esperança
Torneu-me el fred de l’esperança,
perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,
quelcom hauré de dir del meu fracàs
sense perdre el llum d’una recança.
La vaig veure, somià i li demanà
un somriure curt i entremaliat,
li oferí la força d’un gran soldat,
però li feu gràcia i esclatà.
L’amor tocà el dos i envellí,
cada vespre arribà la festa magra
per a seure, callada, vora del foc.
La joia ha passat i tot és fosc,
avui, he demanat el restar a casa
per parlar de misèries en ser a la nit.
Parlarem del demà
Parlarem del demà, captius i bojos,
esperant trobar, al cel, nou tarannà,
dedueixo que, avui, no esdevindrà,
avancem, a pleret, els cecs i coixos.
Caçadors d’il·lusions dormen al ras
perquè ningú els vol oferir sostre,
ben dolguts i empipats, tornen al poble
on ningú els ha de rebre per si de cas.
Hem vingut per tornar i comentar-ho
als veïns d’un carrer, prou isolat,
on els gats fredolics cerquen el sol.
Els faré assabentar com aplega el condol
tot fugint, per un temps, del gran ramat
per haver dolça joia o esbrinar-ho.
Llarga lletania
Dieu-me amor en llarga lletania:
On són les forces que un dia vaig haver?,
segurament hauré perdut la fe
tot i lluitant per aplegar al nou dia.
Seran empreses d’un passat gloriós
on feia fred i el vent de dalt bufava,
vaig sentir el temps com lluny em portava
d’aquelles terres on havia de ser espòs.
Amb pocs diners, qui no demana fortuna
per perllongar un caire somrient
entre temences de perdre or i glòria?
He de saber on hi ha una nova història
de grans amants enmig d’una gent
qui mengen poc i planyen cada engruna.
La força
Avança l’albada i guanya la tempesta
damunt d’un terra prou erm i assedegat,
els garrofers diria que hauran la festa
bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.
I les garrofes, tan dolces, flairoses,
poc que voldrien anar al daltabaix,
tanqueu la porta, deseu, en el calaix,
aquell escrit damunt d’un llit de roses.
Deixeu que la campana faci el primer tomb
i que la palla s’alliti, en el paller,
per a esperar la pluja matussera.
En un racó, una ànima lleugera
obre l’enginy puix voldria saber
com ve la força qui fa rodar el món.
S’enfilen al calvari
Em deixo anar mentre el sol m’acompanya
per uns camins, de sobte, entremaliats,
són els minyons qui volen prendre part
d’aquell seguit de lluites de campanya.
Són les vacances de nova primavera
on un Jesús porta sa feixuga creu,
no és bona feina ser Fill de Déu,
sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.
Les tendres flors s’enfilen, al calvari,
per a bastir, de colors i perfums,
a aquells fidels conscients d’aquella feta.
Hem de guanyar la gràcia manifesta
del gran lluitar sense perdre el costum
d’esperonar els fulls del calendari.
El rei feliç
El rei feliç refent les tombarelles
enmig jardins que envolten el palau,
no vol saber el deure que li escau
i vol viatjar enllà de les estrelles.
Com tot s’avé a un deure contrafet
fa passar el temps en un món esquifit,
no sap, per cert, quin déu li haurà dit:
que cal sofrir un cop passi l’hivern.
La primavera ha de ser al tocar,
així, ho conten les roses i els colors,
aquell brillar del sol al dematí.
No massa lluny, el poble ha de gaudir
perquè, sotmès, haurà la bona sort
d’aconseguir el plànyer i claudicar.
Us faig sabedors i set poemes més
15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics de tempesta,
que, al cel, hi haurà festa
i, a l’infern, calor.
Que anirem plegats,
per la vall de llàgrimes,
controlant les ànsies,
perllongant la fe.
Us faig sabedors
que enceto conversa
amb moltons i rucs.
Com ells són porucs,
anem a la grenya
per a perdre tots.
Un ingrat misteri
Ni un riure llunyà,
em dóna alegria,
vaig passant la vida
d’avui al demà.
Un ingrat misteri
em duu fins al sot,
tan poruc com sóc,
m’hauré tornat tebi.
Espero, el dilluns,
per haver nou somni,
sempre diligent.
Esclata la ment
demanant que torni
als meus dies bons.
Esclato quan puc
Com hauria de dir,
sense massa enveja,
que espero revenja
abans de partir.
Esclato quan puc
deixar l’afonia,
la rauxa m’obliga
a patir de gust.
Tot un sentinella
va trobant l’encert
en un món distant.
Espero, entretant,
retrobar el concert
de la meravella.
Torneu-me la pausa
Torneu-me la pausa
del passat gloriós,
quan era gelós
d’una febre eterna.
Posat a l’infern,
els caps de setmana,
feia filigrana
amb un cap prou verd.
Els dilluns lluïa
somnis a l’engròs
per a anar endavant.
Anar endevinant
el marró i el groc
de la vella fulla.
En el vell país
En el vell país
de malenconia,
un geni dormia
lluny del paradís.
En el regne fosc,
hi ha un cel llunyà,
com podria anar
a trobar ma sort?
En el vell país
ens llevarem d’hora
per a anar endavant.
He de saber quan
pagaré penyora
sense cap avís.
Poseu-me’n una dotzena
De pobres i saberuts,
poseu-me’n una dotzena,
vull una cambra ben plena
per gaudir d’aquells ensurts.
Els pobres seran rabiüts,
fets a la gràcia primera,
hi ha una lluita encisera
per tal de tornar-nos muts.
Els saberuts, ja se sap,
avancen pel camí pla
i prou lluny de la muntanya.
Faré la feina de l’aranya
posant fil on només hi ha
ignorància i maldecap.
Empaitar la lluna
Per perllongar la rauxa de la vida,
un nan gepic m’obliga al fet de treballar,
on són el vells qui avancen sense mida
en temps porucs cansats fins l’endemà?
M’agrada el sol, serà el darrer culpable
d’arribar d’hora per prendre’n part,
estimo el seny perdut del miserable
quan endevino que el vespre ha d’arribar.
No sóc res més que flaire de llacuna
qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants
bastits de fulles i d’ocellets inquiets.
Com he d’anar, per a restar despert,
a un regne trist on no hi ha vilatans
perquè han fugir per empaitar la lluna.
Al clar país
Al clar país on dormen els fantasmes
i les aranyes van treballant l’ordit,
he sentit dir les més curtes proclames:
No et llevis d’hora, espera la mitja nit!
És quan, llavors, vénen els mentiders
a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,
parlo amb el vent i el trobaré culpable
enmig de penses de pobres tabalers.
Al clar país, espero mars de dubtes,
muntanyes velles on vol dormir el corb
mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.
De tant en tant, s’atura una banya
amb el desig fervent del primer amor
saltironant per riscos prou abruptes.
Altiu el cap i set poemes més
08 Abril, 2021 17:40
Publicat per jjroca,
Poemes
Altiu el cap
Altiu el cap, el pensament mediocre,
va, els dissabtes, a cercar entrellat,
és a la seixantena i el seu treball:
seure al cafè i ensenyar el pobre.
Va ser traginer en temps miserable,
va trobar fortuna en país llunyà,
un dia enllestí, després es casà
amb una pubilla de nom innombrable.
Va tenir un fill, el va desterrar
perquè un matí l’obligà a ser savi
i novell doctor en milers de lletres.
Passada la sort i les bestretes,
esdevingué vidu i lleuger de llavi
quan la consciència l’abandonà.
Escalfat i prou begut
Escalfat i prou begut,
nostre llop ni es desvetlla,
fou conco sense parella,
mariner d’un vell llagut.
Amb hores minses de somiar,
nostre home recerca els cims,
fora mar, terra endins,
ha oblidat el treballar.
A la taula, atrafegat,
sense ganes ni parella
va repassant els seus dies.
Com el gat de les set vides,
com voldria haver una esquella
per saber on l’han deixat.
On rau la promesa?
Primavera enceta:
formigues i flors,
milers de colors
i ganes de festa.
Si em deixen anar,
de dalt de la serra,
hauré una finestra
per guaitar la mar.
Una barca blanca,
amb ales al vent,
avança lleugera.
On rau la promesa
d’un cel, ben etern,
on res entrebanca?
Sentinelles de l’infern
Sentinelles de l’infern,
com demano hora plana,
aparteu-me de la flama
puix ha finit vell hivern.
Amb un cove de pecats,
qui enyora hores perdudes?,
sense joia, sense mudes,
tot descobrint l’entrellat.
Sentinelles de l’infern,
estic cercant la senyora
per a anar a passejar.
Massa temps no ha de tardar
puix aplega l’hora dolça
i el marró es torna verd.
Aprendre és complicat
Escric així: del tot dolgut,
esperant cel i monotonia,
passa la nit, s’apropa el dia
com vaig emprant pausa i ensurt.
És la llibreta de cara blanca
amb massa solcs per a sembrar,
sé, de ben cert, que he de lluitar
amb monstres vells de mala cara.
Escric i vaig, per carrers amples,
a cercar sol fins al migdia
i un rajolí d’enteniment.
Aprendre, avui, és compliment,
vull trobar un món de fantasia
on lluiré si ho fan els altres.
He sentit com un calfred
He sentit com un calfred
i una ràbia manifesta,
ben arran de la finestra,
estic cansat de l’hivern.
Primavera és així:
més viva i eixelebrada,
però amb rauxa a la mirada
i mil somnis al coixí.
He sentit com un calfred
recorre tota la plana
i, a la vida, s’entafora.
Per demanar la penyora,
com em va passant la gana
car em sento insatisfet.
Quatre velles fan un rogle
Casa, runa i tebi sol
per a passar la jornada,
el poble fa mala cara,
diria que està de dol.
El batlle diu que mai més
tornarà a les pensades,
ha rebut manta vegades
les promeses de l’infern.
Quatre velles fan un rogle
perquè, avui, han de quedar
per a marxar al cementiri,
de flors, portaran lliris
i un poc d’aigua per rentar
els quatre nínxols de pobre.
Llarga lliçó
Faci vent i faci fred
puix l’hivern vol ser despert.
Però un sol, sorrut, s’allunya
i l’escalfor tornarà,
poques barques per pescar
quan, pel Montsià, ix la lluna.
El minyons van a l’escola,
les finestres mig obertes,
només somien amb les festes
per a fer la xerinola.
Ara, els toca aprendre
aquella llarga lliçó:
vindrà l’estiu, la tardor
i, altre cop, hauran de rebre.
El cuc dintre la poma i set poemes més
01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc dintre la poma
Com un cuc dintre la poma
es queixava de la sort:
Poc que m’agrada ser a l’hort
quan el pagès se n’adona!
Com només tinc una casa
me’n podria deslliurar,
els dilluns voldria anar
a passejar mitja tarda!
Enmig de tan gran sentiment,
nostre cuc plora a desdir
fins que aplega la marieta.
Aquesta ve satisfeta
perquè ha sentit a dir
que, demà, no farà vent.
Mariner de mare dolça
Mariner, ben abatut,
va menant la barca vella,
en sortir, veu una estrella
sense joia, sense ensurt.
En el port, gronxen les ones
en un present benestant,
han estat mullant les roques
procurant un bon resguard.
Mariner de mare dolça,
ben posat en pensaments
d’una llibertat llunyana.
Menjarà peix de la canya
si li aplega el pretendent
de la filla de la dona.
He guanyat petit castell
No suporto, altra vegada,
el somriure de la gent,
és ben curt l’enteniment
i ben llarga la mirada.
He guanyat petit castell
on poder desar els meus somnis,
vaig entre penes, desoris,
a cercar un bon penell.
No suporto ésser covard
i traginar la feblesa
entre bones intencions.
He de trobar els moments bons
per mantenir la riquesa
d’afartar-me sense plat.
Era un arbre qui plorava
Era un arbre qui plorava
enmig del gran fred estant,
com volia anar endavant
i fruitar de bona gana.
L’anomenen ametller,
arbre magre, assedegat,
com demana ser al mercat
per trobar homes de fe.
Nostre heroi no haurà or
ni victòries a desdir
en lluites inenarrables.
Viuria a prop de les cases
fins aplegar a l’occit
i cremar en un bon foc.
Són ben alts els gran senyors
És el vent de la infantesa
qui quequeja pel terrat,
cadascú lliura sa part
a una vida mentidera.
Són ben alts els grans senyors
i avancen per la vida,
vull guanyar una partida:
La de veure’m prompte mort!
En guerres inabastables,
he posat l’esforç i el seny,
gairebé, les he perdudes.
Mai em faltaran els dubtes
quan aplegui el moment
de les falles innombrables.
La divina providència
La divina providència,
endinsant-se a la consciència,
una lluita m’oferí:
Si no vols ésser mesquí,
demana la dolça ciència
de viatjar lluny d’aquí!
Massa portes he de veure
per poder passar a la glòria,
endevino que la història
gairebé ni la puc creure.
Som nosaltres, els humans,
els sempiterns pidolaires,
massa tous per ser profans
i porucs quan manca l’aire.
I tu te’n vas
Poseu-me el seny
vora de la finestra
per si la queixa
ve pel carrer.
Poseu, també,
una mirada fresca
de jove entesa
al quedar bé.
Estimo tant
com el cos em permet
gaudir del goig.
Em torno boig
quan somio, a pleret,
i tu te’n vas.
Hi ha una finestra
El camí, que porta al mas,
ahir, s’omplí de neu,
podria dir: Quina creu!,
ni un déu faria cas.
És quan oblido les mesures
que em sento un xic perdut,
les converses amb el ruc
mai prendran noves altures.
És un discutir pel treball
qui ens porta al desencís
i a una foscor inconcreta.
A la quadra, una finestra
ens porta al paradís
sense angúnia ni retall.
El monstre clou i set poemes més
18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre clou
El monstre clou i tot és meravella,
hi ha una estrella guarnint el meu coixí,
estic al punt, m’afalaga dir
on res em pot i avanço sense pressa.
Seran els cims casa on sojornar
i amorosir a les tendres poncelles,
però és el seny qui no ho ha prou clar,
em fa saber on hauré les promeses.
Preneu-me, puix, el nèctar celestial
per a pujar enllà de la fermesa,
per seure, un poc, només per celebrar.
Si aneu, després, al fet del gran somiar
no us oblideu de trobar la porta oberta
amb la il·lusió de conquerir el setial.
La cara franca i el riure clar
La cara franca i el riure clar,
van pel carrer de la infantesa,
he de trobar la ment oberta
feta a la lluita i al raonar.
No vull saber on són els gojos
quan prest s’allunyen del meu camí,
sabreu que sóc del tot mesquí
quan només prego per aquells ossos.
És concloent mon testimoni:
sóc home foll per no estimar
i anar pendent del daltabaix.
Un pobre amor no ha ni encaix
per perdre’s d’hora en albirar
on es confon: desig i somni.
Entre penses i desig
Entre penses i desig,
vénen les tenebres,
van baixant per les dreceres
per a raure sols amb mi.
Procuro fugir d’escola,
intento ser bon soldat,
endevino que l’emprat
mai farà esclatar la bossa.
Perseguint a la fortuna,
vaig per corriols i dreceres
sense aturar-me un moment.
Pel matí, estic pendent,
però, en aplegar les queixes,
procuro lliurant-me’n d’una.
De tard a tard, un drapaire
Al carrer on viu el vent,
poca ombra i minsa gent.
Les finestres són tancades,
fumegen els fumerals,
ni pobres ni menestrals
ni les ganes engegades.
De tard a tard, un drapaire
com s’atreveix a passar,
de segur que ha de buscar
les fulles que porta l’aire.
Al carrers, no hi ha els riures
puix, un dia, van marxar,
cansat de tant esperar,
ni goso aprendre a viure.
L’alegria
Demà i passat demà,
he de cercar l’alegria,
acostuma a passejar
a les voltes del migdia.
L’alegria no haurà enginy
ni manta ganes de viure,
de fet, la podria descriure
com un goig enmig de cinc.
És, com no, una noble dama
cansada d’anar al mercat
per a comprar a bon preu.
De sa casa, sóc hereu
i endevino la meitat
de les gràcies qui proclama.
Ens mostrem tibats
Pel matí, era pobre
cercant bon remei,
és l’estreta llei
que suporta el poble.
Com sempre proclamo
que vull nouvinguts,
que siguin eixuts
i servents de l’amo.
Anirem, plegats,
portant espardenya
al ball de la plaça.
Quan el músic passa,
anem a la grenya
i ens mostrem tibats.
En el deure de dormir
Mentiria si digués
que somio un cop al mes.
En el deure de dormir,
he d’emprar nova aventura,
és el seny qui em procura
avançar per nous indrets.
Com procuro endevinar
on la vida em vol portar.
És el meu cos qui demana,
cada matí, poc ensurt
per acabar satisfet.
El portaré cap al verd
tot fugint del gran disgust
si el desencert s’encomana.
Un dia va ser cavall
Acabada la setmana,
el ruc deixa de plorar,
a la sínia, vol anar
per xerrar amb la bona fada.
Un dia va ser cavall,
volia ser a la muntanya,
era una pensa estranya
per fugir del vell treball.
Amb un amo massa jove,
un carro del tot feixuc,
com suava a la costera.
La userda ni era verda
i ni tan sols un remuc
el lliurava de ser pobre.
Una força pregona i set poemes més
13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Una força pregona
En els riures de les flors,
veig saviesa i colors.
Em comenten les abelles
com l’hivern està present,
poca feina per a fer
dessota de les estrelles.
No voldria altra remor
que el rajolí de la deu,
poc que estalvio en neu,
la haig tota en la fredor.
En el riures de la flor
hi ha una força pregona,
com avança i abandona
els reclaus del nostre cor.
Cel obert en cada sala
Si la casa és ma presó,
li posaré reixes d’or.
Cel obert en cada sala
i pau en el dormitori,
dolça llum allí on toqui
i un polsimet d’esperança.
El viatge ha estat llarg,
aprendre: reial ofici,
a la cuina, no vull vici,
quatre branques a la llar.
El lliurar per als dilluns,
per als dimarts, no vull guerra,
si el dimecres alleugera,
els dijous no volem fums.
La mare natura
La mare natura
demanà fortuna
a un déu saberut.
El déu féu l’ull cluc
i ella ni s’esvera
puix ve primavera.
Els arbres, les flors
i tots els colors,
dominen el terra,
qui vol més dolcesa
quan esclata el cor?
La mare natura
cura de malura
quan s’allunya el sol.
Passen les ovelles
Poseu el dolor
ben lluny de la casa,
l’hivern ni m’agrada
quan clou l’escalfor.
Llavors, et diré,
estimada meva,
com el riu s’emplena
de passatges verds.
Passen les ovelles
al davant del gos
enmig de la bela.
El temps no haurà treva
i va prenent un mos
envoltat d’esquelles.
El riure clar
El riure clar
i dolça la mirada,
és com l’aigua clara
a punt de volar.
La passa lleugera
quan va carrer amunt,
vestidet de punt,
porta una cistella.
Divendres, mercat,
compra cansalada
i quatre olives.
Respon quan la crides,
surt, a la vesprada,
a trobar l’amic.
Ni vull saber
Ni vull saber
on s’acaba el somni
i aplega el dimoni
per a poder ser.
Desvalguts de cap,
anem per les fosques,
pobres i tanoques,
enmig de l’esclat.
En llevar-se el dia
cerco solució
als petits problemes.
Sense massa penes,
trobo aquell racó
on s’esmuny la vida.
Poseu-me la nit
Poseu-me la nit
quan es perd el dia,
no vull la partida
del dolç esperit.
Però és així:
el temps de cordura,
mancats de mesura,
ni sabem què dir.
Prenem, per al cos,
un xic de fortuna
per tal de viatjar.
Com voldria estar
ben lluny d’una engruna
qui fuig i no pot.
La petita guerra
Com demanaria,
per a ser vençut,
trobar aixopluc
i curta agonia.
La petita guerra,
de cada setmana,
com el cap desgrana
fins tocar el terra.
Anar avançant
fins tocar el no res
per tal de saber.
Del ser al no ser,
un camí prou ver,
gaire incomprès.
Pobre de mil somnis i set poemes més
07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Pobre de mil somnis
Pobre de mil somnis,
hereu com tothom,
ni plata ni or
porta mil oprobis.
El temps l’ha desat,
en gran paradís,
un xic malaltís,
amb el cor obert.
Pobre com la nit
va cercant història
en gran viatjar.
Algú ha de posar
capsa a la memòria
per tal de guarir.
Demanar un amic
Us faig sabedors
que porto feblesa,
vaig, pel món, de pressa
sense cap raó.
No porto l’enginy
lligat a una bossa,
em faria nosa
si sabés mentir.
Un dubte em durà,
a mans d’embolics,
a trobar resposta.
Algun ric ni gosa
demanar un amic
per somiar i callar.
Suposar per suposar
Suposar per suposar,
deixeu-me una estona lliure,
m’agrada el temps d’escriure
quan el cap es deixa anar.
Oblidat d’homes i déus,
he de fer-me a l’infortuni,
una pluja és un diluvi,
pocs creients i massa ateus.
Esmolar ungles i pensa
per tal d’anar a caçar:
elfs, ogres i fantasmes.
Va ser cosa de les fades:
un cop et deixes anar,
és quan aplega feblesa.
El cavall d’una peça
Entre cavalls, cavallers
i la batalla encetada,
he trobat una altra espasa
per a guanyar tot un mes.
La primera, us ho diria,
coneixia troncs i pedres,
mossegada a les primeres
batalles de tots els dies.
El cavall, d’una peça,
camacurt, assedegat,
els dissabtes prou es queixa.
Entre sals, durà el sucre
per a encetar lluita tardana
acabant en el gran dubte.
Com avança l’amistança
Com avança l’amistança
pel carrer de solitud,
caldrà prendre la virtut
per a saber com acaba.
Som nosaltres, els humans
els qui endarrerim la cura,
havem la pensa feixuga
i somiem de tant en tant.
Conqueridors i prou murris,
no havent castell ni voltants
on enllestir les batalles.
Quan l’hivern va d’acaballes,
de segur que ens farem grans
abans de saber-nos nuvis.
Esperant qui ve
Manta gana, força son
i finir a saber on.
És la vida una sorpresa
per a pobres i perdedors,
tots perdent les mil empreses
farem força escomeses
amb caire deslliurador.
I, després, tornem a casa
per a raure a prop la llar
i torrar una sardina.
Com llumener s’endevina
quan és a punt d’arribar
esperant qui ve, com passa
aquest deure d’estimar.
No hauré més remei
No hauré més remei
que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.
Massa gossos i pastors
caminen cap a Betlem,
van cercant el Naixement
tot un fet enlluernador.
I l’estrella com convida
al deure gran de ballar
en una festa infinita.
No cal, que si em pica
hauràs deure de pecar
per si s’atansa una mica,
després, vindrà un gener
on glatir i guanyar fred.
Com s’esbatanen
Em cal saber,
de primera hora,
on el seny es troba
i on vol quedar bé.
Després, vindran
les nits sornegueres
envoltades d’estrelles,
farcides de galants.
Com les pubilles,
pensant, en el futur,
els somnis entrebanquen.
Com s’esbatanen
els deures ben perduts
per esbrinar on nien.
Eternament confús i set poemes més
01 Març, 2021 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Eternament confús
I tot serà eternament confús
per a tornar al lloc de la partida,
en el passar, la pena és amanida,
però el món li mostra llur refús.
Anem, a pams, saltironant obstacles
en l’agredolç etern de la prudència,
hauré de dir que el dubte és una ciència
i, trobar un port, ho deixo per als altres.
Com vaig a lloms de la barca imprecisa,
navego en mars, captius del seu onatge,
on hem d’emprar desitjos i temences.
És a les golfes on he deixat les presses
esperant sort i emprant nou missatge
mentre el meu cos s’enfada i domina.
A coll-i-bé
A coll-i-bé em porta el vell món
sense donar-me el dia ni cap hora,
ell és així: gasiu i un xic tanoca,
però n’oblida el què, el quan i el com.
Poqueta llum, els déus mostraran
puix diuen que ma pensa és mediocre,
se’n riuen prou i em llencen aquest ogre
per a saber fins on hauré més fam.
Quan no puc més, albiro les estrelles
per si una d’elles em mostra el camí
del seny i la sortida.
El cos gruny, demana altra vida
puix l’he tractat d’obtús i de mesquí,
qui sap sofrir enmig de tombarelles?
La gràcia infinita
Parlem del vent, del deure qui l’ha dut
per terres velles cansades de misèria,
és, al serrat, on la força s’esguerra,
vol davallar i córrer per l’ensurt.
I no vol pa ni llit on reposar
fins a trobar la gent ben enfeinada,
li agrada el seny dels arbres en gronxar
i aquell regust que li pertany encara.
Parlem del vent, del regne de follia
on vull anar per tal d’assabentar-me
com és el si de la força primera,
quasi vestit de pobra mainadera,
aterro un xic per tal de pentinar-me
tot esperant la gràcia infinita.
En fer-se nit
En el rampell,
per terres isolades,
he vist les cases
vora el castell.
Els vilatans,
en portes i finestres,
sense revenja,
com van sotjant.
Ha de ser així
quan hom davalli
del seu setial.
Com a mortal,
serà millor que calli
en fer-se nit.
Eixir al descobert
No vull pensar,
en eixir al descobert,
per trobar el fred
qui es vol quedar.
Prendre l’encert
de les muntanyes
mentre s’escanyen
els porucs temps.
Allí, en el buit
de dalt de tot,
aplegar al cel.
Poseu-me mel,
en el sarró,
ben a curull.
Somrís de cara
A la feina,
he de ser
sense eina,
però amb fe.
Quan aplega
el bon amo,
a la brega,
m’encomano.
És quan tarda
en marxar,
quan li comento.
Fins diria que l’envejo
i deixo anar:
somrís de cara.
D’altra no n’hi ha
Na Mariona, del meu cor,
ha més pena que pas por.
Es lleva de bon matí,
diria que a les albades,
es renta els ulls, les galtes
amb un sabó del més fi.
Com prendrà, per esmorzar,
els dos ous amb cansalada,
per fruita, mitja mangrana
perquè no vol engreixar.
I després, cap a la feina
de cosir i de brodar,
com ella, d’altra no n’hi ha,
l’he demanat per a reina.
Han mort el rabiüts
Visc entre atuells
i una mar propera,
sento com la queixa
em porta rampells.
Anem, endavant,
bastint els castells,
massa cascavells
per a un trist passar.
El banc és de fusta,
els vells de fa anys,
els desitjos buits.
Han mort els rabiüts,
com ens han deixat
enmig la batussa.