Pare, vull demanar i set poemes més

16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca, Poemes

Pare, vull demanar


Pare, vull demanar:

barca nova i dolç vent,

com l’esguardo amatent,

espero que arribarà.

És ofici de bon vici,

el treball de pescador,

captaire, decebedor,

mai mancat de sacrifici.

Pare, si fóra banquer,

hauria taula de fusta

i un seient ben endreçat.

Però el peix em ve de grat

i m’agrada la batussa

quan vol eixir de l’esquer.


No em demaneu


Hauré de dir:

que estimo la paraula,

el vi de taula

i jaure al llit.

És mon tresor,

una tarda planera,

anar fins a l’era,

plànyer el record.

No em demaneu

que faci altre ofici

que ratllar un full.

Prendre pa amb brull

i, si s’escau el vici,

un pensar ateu.


És el repte de fugir


És el repte de fugir

qui em portarà a l’orgull,

he emprat el primer full

per a poder-lo gaudir.

Quatre mots entremaliats

em van fer venir a menys,

tip de dubtes i de senys,

voldria raure entre gats.

Una fresca, un miol,

una lluna a la muntanya

i el plaer de viatjar.

Com un déu no em deixa anar,

vaig veure com és d’estranya

la fortuna d’ésser sol.


No ha ovelles


Pobrissó mon llop

puix no ha ovelles,

son a les parpelles,

famolenc del tot.

És la vida amarga

de qui és dependent,

no en serà conscient

fins que aplegui a l’alba.

Pobrissó mon llop

en passar la nit

bordant com un ca.

Vindrà l’endemà,

amb nou esperit,

per a trobar un bon lloc.


La saviesa és així


La saviesa em portarà,

tota mancada d’enveja,

a un país on la fermesa

enceti nou tarannà.

Ella és maca, entremaliada,

i va passant per la vida,

vol la menja amanida

per si li agafa la gana.

La saviesa és així:

diligent, sense coixí.

Cerca noves aventures

en el país dels més sords,

mai corre pels grans honors

ni feineja als alturons.


Massa feina esvalotada


Massa feina, per a fer,

em portarà al nou dia,

no té enveja ni avarícia

ni es queixa del mal voler.

Ha de llevar-se al matí,

engrescada, amb bona fosca,

però pensa quan no toca

i del greu no sap eixir.

Massa feina esvalotada

avança per l’enrenou

sense aturar a cap casa.

Va a lloms de la sabata

amb un pas tranquil del bou

qui fa rumiar a la vaca.


Nostre amic és infantó


Nostre amic em comentava,

poc després de la desfeta,

que ha gràcia manifesta,

però no se n’adonava.

Pregarien per tenir

un bon pic i dues ales,

estaven mirant les falles

per a allunyar-se del dir.

Nostre amic és infantó

i quan puja la cinglera,

sense penedir un moment,

ens dirà que va caient

en una illa encisera

on no hauria de tornar.


Un dilluns feiner


Estimada lluna,

benvolgut mon sol,

penses d’un mussol

vora la llacuna.

Un dilluns feiner,

nostre son explica

on veu mariners

cantant sa musica.

El desig perdut

avança com pot

enmig de tenebres,

manta d’espais verds

quan ve la tardor

cercant aixopluc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Entre abelles i remors i set poemes més

08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca, Poemes

Entre abelles i remors


Entre abelles i remors,

com esbatanen les flors.

Adormida primavera,

ens ha de portar l’estiu,

en el poble, hi ha el caliu

qui, a l’ombra, dormisqueja.

Les flors moriran de goig

si les abelles les volen,

perllongar la vida proven

prou sotmeses a un vell boig.

És el vent de la tardor

qui comença acaronant-les,

poc després, com vol trencar-les

i malmetre sa il·lusió.


En un vespre atrafegat


En un vespre atrafegat,

apleguen les hores baixes,

han estat: toves i magres,

massa lluny de fer bondat.

El misteri de la nit

com s’omplirà de porucs,

la meitat hauran ensurt,

els altres, cor afeblit.

La lluna esdevé sola

amb ganes de convidar

al poble anar a la festa.

Però un vent porta la resta:

fa les portes grinyolar

i remugar a la cassola.


Un estol de meravelles


Un estol de meravelles

amb mil pedres al coixí,

en el cel, brillen estrelles,

a la terra, mitja nit.

Com l’amor se’n ve, se’n va

i raona amb poca fe,

he perdut fins el plaer

de vèncer i de somicar.

Els somnis als alturons,

a la plaça, la desfeta

i manta coses per pagar.

Poseu-me a l’endemà

i doneu-me una bestreta

de diners i de raons.


El gegant qui viu amb mi


El gegant, qui viu amb mi,

com m’enganya en ser nit.

Li he demanat una lluna,

ample sol i dos hiverns,

com m’ha dit que el temps es perd

cercant la joia madura.

Sentiment atabalat

i una feina mentidera,

cercaria altra bandera

que em doni el goig emprat.

El gegant, qui viu amb mi,

necessita altre palau,

li’n donaré un de blau

amb mil perles i safirs.


Fet poc avantatjós


És un fet poc avantatjós:

Apostar massa i tocar el dos!

Són les cartes mentideres,

ben esquerp aquell vell joc,

tres jugades mal enteses,

la resulta: Perdre-ho tot!

Jugadors ben entrenats

em porten a la desfeta,

on restarà la saviesa

de comprensió, de bondat?

Amb un deute malaltís,

he de perdre la salut,

he quedat, diríem mut,

ben prenyat pel desencís.


L’espiga i la rosa


Anar garlant l’espiga i la rosa,

d’aquell ahir amable i venturós,

en destriar el pobre i el galdós,

aquell veí guaitant a la finestra.

Però l’estiu el riure acomiada,

va prenent força, al matí, la calor,

en el rierol, hi ha aigua assossegada,

va demanant un plugim lliurador.

Quan el gran sol domina la contrada,

un vell pagès camina cap a l’hort

per a esbrinar com va la tomatera.

De dalt estant, somia una poncella

des d’una torre que mira cap al nord

d’on sorgirà un príncep sense espasa.


Amic de tota la vida


Amic de tota la vida,

on haurà perdut el seny?,

una copa d’aiguardent

ni trastoca ni emmetzina.

Ha perdut el gran amor

per fer terrible juguesca,

ni la jove porta a festa

ni la festa porta por.

Amic de tota la vida,

la tenebra s’ha perdut

per una vall mentidera.

Com es mostra satisfeta

la qui troba aixopluc

i, a la joia, convida.


En les nits dels desconcerts


En les nits dels desconcerts,

hi ha somnis mancats d’estrelles,

les preades meravelles

van dormint al descobert.

Els fantasmes són així:

lletraferits i mandrosos,

han de viure sense ossos

i espantar sense delit.

Ells portaran vella creu,

pel palau i pel castell,

esdevinguts a fer promeses.

Les robes porten esteses

i, llavors, ni semblen ells

quan reneguen quan els veus.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

La pobra mosca i set poemes més

01 Octubre, 2021 05:11
Publicat per jjroca, Poemes

La pobra mosca


La pobra mosca no haurà la bona sort

de ser al rebost per a llepar la mel,

la jove ama li resta infidel,

troba el reclau tancat i a la fosca.

El gran enyor me la duu al suplici

de trobar bledes i fulles d’un enciam

que, tant passat, no vol ni l’aviram

qui viu en gàbies pendent del sacrifici.

La pobra mosca emprendrà un nou vol

per trobar l’ombra dessota una figuera

tot esperant que posi un poc de dolç.

Allí, somia que ha estat missatgera

d’un gran pastís amable i li dol

ser al despertar feixuc d’una paleta.


Amb el deure de sentir


Amb el deure de sentir,

omplo la tarda planera,

ben pensat no vull ni queixa

ni empreses de mig matí.

Com m’adormo als alturons

i comento ma fortuna,

haig per companya la lluna

feta al deure i les raons.

En un espai infinit,

com les musses acarono

per si em volen empaitar.

És, després, quan deixo anar

aquelles penses de dropo

tan cansat, tan afeblit.


Escriuré confós


Escriuré confós,

prop de la finestra,

el llapis ni es deixa

quan li faig un mos.

Les paraules ixen

en un camp obert,

preguen desconcert

i apleguen fatigues.

Escriuré, confós,

a mans del meu plany

i la lluita incerta.

Com petita aixeta

cerco un viarany

on desar l’enyor.


Un nou llit


És l’aranya

qui s’enfila

pel camí

de la dissort.

L’acompanya

la formiga

cercant fi

sense destorb.

I tot d’una, el bon Déu

com les mira des de lluny,

en el cel, quelcom s’esmuny

per a cercar una creu.

Després, busquen un nou llit

i s’enfaden en ser nit.


Vell compromís


És un fet colpidor

vagar per una història

qui apropa, a la memòria,

el dubte i la remor.

En un espai planer

qui somia amb muntanyes

i parla, amb aranyes,

del ser i no ser.

En mon petit país,

quan el sol davalla,

mirem embadalits.

Cerquem els quatre amics

per a fer la contalla

d’aquell vell compromís.


Amb sucre i mel


Lluernes qui em porten,

abans que arribi el dia,

l’amable companyia

d’aquells pobres jueus.

Són fruits del malefici,

del deure i del condol,

pensant, de sol a sol,

per no trobar altre vici.

Nosaltres, els cristians

anem desfent penyores

per a aplegar al gran cel.

Allí, amb sucre i mel,

farem les bones obres

i somiarem d’ofici.


Avanço a contracor


En el plat de la ignorància,

ahir al vespre, quasi ple,

vaig posar el no saber

puix em feia força gràcia.

Convidats al meu banquet

de dubtes i de temences,

voldria trobar dreceres

per sentir-me satisfet.

Avanço, a contracor,

a la casa de l’oblit

tot i cercant la fortuna.

De la mar, seré l’escuma,

de la saleta, el vell llit,

el prestatge, del rebost.


Mitges vacances


Amb comptades meravelles,

dues estrelles del coixí,

em parlen de les tenebres

qui regnen a mitjanit.

Les estrelles són llunyanes,

amables i complaents,

es queixen quan troben gent

qui les mira amb males cares.

En el deure de viatjar,

per l’univers infinit,

han de trobar les mancances.

A l’hivern, mitges vacances

per provar d'empaitar oblit,

però un déu les fa brillar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En arribar mitja nit i set poemes més

24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca, Poemes

En arribar mitja nit


En arribar mitja nit

és quan vénen els fantasmes,

totes les cares són llargues,

mai els manca un bon neguit.

Empaiten a les poncelles,

quasi se’n riuen de tot,

ben sovint, com faig el sord

en eixir les tombarelles.

Els fantasmes són així:

prou esquerps i mentiders,

amables amb la desgràcia.

De segur que han poca traça,

però apleguen els primers

quan poso el cap al coixí.


El cos em demana ajut


Poca gana per haver

el secret de la fortuna,

de pensa, ni una engruna,

de dubtes, porto el got ple.

És el deure celestial:

Guanyar el cel al migdia!,

al plat poso l’amanida,

prou lletuga i poca sal.

El cos em demana ajut

quan enfilo la drecera

per posar-me a treballar.

No oblideu que el badallar

és una feina sencera,

però precisa aixopluc.


Li he comentat al meu cos


No suporto el negoci

de sentir-me esmaperdut,

el son com demana ajut,

no trobarà altre soci.

Li he comentat al meu cos

que la feina em fa mal,

és un deure quaresmal:

Oblidar i menjar poc!

I tot i així com avanço

pel regne gran de l’ensurt

fins aplegar a la casa.

Ben sovint, és el que passa:

Escolto i em torno mut

esperant que torni l’amo!


Aplega el primer dia


Aplega el primer dia

i volen tombar el món,

després arriba el son

i la pausa humilia.

Però us dic que no sabia

que la cosa anés a més

Poca pressa per tenir

i agafar filosofia!

Els rics que siguin els rics,

els pobres, la poca pena

i la resta: els convidats.

El teatre encetat

en temps de poca lluerna

qui somica a mitja nit.


L’ampolla


De porucs i mentiders,

quasi tinc el cabàs ple.

La vida és una promesa

qui albira les pretensions,

els hereus seran els bons,

pobrissons seran la resta.

Al calaix del desesper,

he posat els malendreços:

quatre concos, dos promesos

i la resta d’un valent.

El camí que sigui pla

si ens porta a la taverna,

l’ampolla la vull ben plena

i que no falti el menjar.


Treballar i no poder


Una casa, un bon llit

i un somni endarrerit.

Treballar i no poder

posar panys a la peresa,

és una lluita sencera

que cal posar al recés.

La feina la he guarnida

amb ben nobles intencions,

la cerco per cent racons

ni cap ni un és a mida.

No suporto aquell mal riure

que s’escola camí avall,

sóc fuster, sense encenall,

ben concís, amb poc escriure.


El dia m’acarona


Estic dempeus i el dia m’acarona

puix gran amor ha donat son fruit,

he emplenat, de sobte, aquell buit

amb un curull de demanada penyora.

No vull res més que una menja lleugera

puix el meu cos, de tot, és amatent,

hauré de rebre aquest nou sentiment

qui va cofoi viatjant per ampla terra.

El cos em bull i de sobte s’ofega

quan ella passa pel meu estret carrer

amb un cistell vestit de maques flors.

Espero el vespre quan ixen els amors

per a contar-li la joia d’home ver

qui mira el cel, estima i estossega.


Palau reial


Palau reial i dolça la mirada

on cent servents corren a contracor,

el dia és gris, la taula està parada

i vénen nobles farcits de gana i goig.

La llarga espera, de fet, es fa pesada

perquè el rei fa tria del vestit,

el vol ben blau, lleuger i eixerit

puix toca peix i vol fer bona cara.

El sentiment el duu ben amagat

i ha de seure, de la reina, a la dreta

tal com demana el costum assenyat.

Entra la reina, la veig prou satisfeta

després de rebre les joies i els brodats,

aquella cotilla que la fa ben estreta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Porteu-me les hores i set poemes més

14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca, Poemes

Porteu-me les hores


Porteu-me les hores

per deixar mon jou,

vull ser un home nou

gasiu de penyores.

Aprendre a jugar,

a viure i somiar.

Porteu-me les hores

sense gens de fred,

truqueu-me un poquet,

vull aprendre a soles.

Deixeu-me comprar

aquells grans secrets,

dolços, estrafets,

mancats de pregar.


Conto mentides


Na Mariona

del meu cor,

és bufona,

però poc.

Com vol viure

en un palau

per descriure

un bell cel blau.

Com captaire

mentider,

conto mentides.

Les duré ben amanides

per si algú les vol saber

abans de rebre al drapaire.


Com la deixaré plorar


És la força de la ment

qui, de sobte, m’acoquina,

va prenyada de boirina

quan es troba amb més gent.

Com la deixaré plorar,

els dilluns, d’una vegada,

és la jove enamorada

qui acostuma a badallar.

Com un amor endolcit

va avançant pel gran desori

sense saber on aturar.

És el vent, en el passar,

qui voldria que no es noti

si el desig es pot guarir.


En el cim de l’arbre


En el cim de l’arbre,

quan el vent els mou,

sento l’enrenou

d’ocellets cridaires.

En el terra, el gra,

en el cel proper,

no viu l’esbarzer

ni un amic llunyà.

En el cim de l’arbre,

aplega la nit

i ixen estrelles.

No em refio d’elles

puix han d’afeblir

quan el sol s’enfada.


He de trobar un banc


Dolces meravelles,

en el terra estant,

diuen: Quant de grans

seran les promeses?

No vull el caliu

ingrat de l’infern

on el món es perd

i l’odi es fa viu.

Vianant, d’un cop,

he de trobar un banc

on passar les hores.

Com m’agraden totes,

aniré endavant

fins aplegar al sol.


 Arriben a l’endemà


Aprenent a corre-cuita,

garlaire sense remei,

un dia, va cercar rei,

de poc va anar que no el fruita.

A palau, les corredisses,

al jardí, les ambicions,

tres menjades, dos petons

i les febres amanides.

En haver aquest tarannà,

la lluita durà mig dia

i, al capvespre, com fineix.

Si doneu ales al peix,

no vingueu mentre us crida,

arribeu a l’endemà.

   

Quatre ovelles amb un llop


Quatre ovelles amb un llop

enceten conversa estranya,

serà el llop qui les enganya

i els demana perdre-ho tot?

Les ovelles són sorrudes,

ben tipes de menjar verd,

l’enemic és més discret,

ell les vol ben decebudes.

Els parla d’un regne dolç

on, cada mos, és un somni

i cada vespre un tresor.

Les deixarà sense dot

quan aplegui el dimoni

i li mani fer un bon mos.


És a l’obra d’aquest bosc


És a l’ombra d’aquest bosc

on apleguen hores toves,

les garlades hi són totes

quan les enceta el mussol.

Aventures de no dir,

empreses d’anar a la lluna

i una veu inoportuna

qui els torna al seu si.

És a l’ombra d’aquest bosc

on un bolet, rondinaire,

ha demanat per sortir.

Pare terra, li ha de dir

que no ho faci amb massa aire

puix hi ha gana i caçadors.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ha son pel dematí i set poemes més

07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca, Poemes

Ha son pel dematí


Margarida m’ha de dir

que ha son pel dematí.

Com dorm a la migdiada,

la tarda li sembla curta,

és una feina feixuga:

castigar-se la mirada.

Un nuvi ha demanat

que sigui de bona casa,

que treballi des de l’albada,

que guanyi i que sigui honrat.

I Margarida es plany

perquè la Verge no creu,

fa un any, espera un hereu,

però no li veig ni el nas.


La calor


Com la calor em duu a l’hora baixa,

llevant-me d’hora per a rebre al sol,

de nou li prego que minvi l’escalfor

per poder dur el barret i la faixa.

Però no escolta car sóc massa petit,

escanyolit, ésser de poca altura;

passa la tarda, la noto menys feixuga,

em treu, afora, la pensa i el neguit.

Passa l’agost, recullo dolça fruita,

sento rajar un rajolí a la font

on les poncelles demanen ser promeses.

Al capdavall, tomata amb quatre cebes,

una cervesa treta del fons del pou,

el somni antic de fer bona collita.


El vent suau


El vent suau, avui, mou la finestra,

entre xerrics, ens porta un temps perdut,

vora la llar, ni trobo aquell obscur

qui fa regnar una ombra prou discreta.

Les mosques volen, s’aturen els mosquits

i fa revolts una oreneta,

ve el capvespre, un clam s’enceta

cercant el fosc, trobant els pins.

El vent suau farà gronxar la branca,

el mariner enceta un nou somrís

quan surt del port i, de nou, navega.

La barca avança, la mar és seva

i van les ones menant el seu encís

fins que el sol s’enduu el llum amb traça.


Aprenent de la misèria


Esperant a la misèria,

mig captaire i lladregot,

passejant amb el cap cot,

enverinat per la platxèria.

Avançant per dintre el bosc

amb la petja ben dubtosa,

voldria trobar una rosa

i oferir-la de cor.

Aprenent de la misèria,

no vull trobar cap palau

on poder aturar una estona.

No vull la mar sense ona

ni sovintejar una nau

on és senzill trobar dèria.


Una mà amiga


Matí feixuc i tarda lleugera,

són massa anys per a haver virtut,

a casa, queda un paraigües mut

qui espera una pluja força sorneguera.

Allí, en un racó, dorm la migdiada

qui serà agredolça amb massa calor,

la senyora fugí, queda el senyor

qui l’haurà de dur a fer la passejada.

Va passar el bon temps d’anar de botiga

on passava hores jagut o prenyat,

esperant trobar una nova estança.

Una bona filla, un dia, el comprava

puix el va trobar força assenyat

per a poder anar d’una mà amiga.


Passegen els vents


Passegen els vents per tota la plana,

dessota d’un sol prou enfurismat,

dilluns, al matí, hem d’anar al mercat

per tal de saber qui trobarà calma.

Llevant com s’adorm i creix el mestral

qui anirà creixent ben farcit de ràbia,

s’endurà una branca sense massa màgia

per a reposar en la petita vall.

Passegen els vents, entrant a la casa,

empenyen les portes en un no parar

fins que una lluerna li demana pausa.

Però ja, només, en Èol se’n cansa,

cercaré un mussol per tal de mullar

tot un gat petit qui al sostre maula.


Al jardí estant


Una bona mossa,

al jardí estant,

diu que vol ser gran,

però no fer nosa.

Hi ha milers de flors

qui demanen, d’hora,

viure a la vora

de festes i honors.

En un no avançar,

passaran els dies

trobant massa ensurts.

El jardí vençut

demana altres vies

on poder fruitar.


Una nit d’estiu


Una nit d’estiu,

enmig la tempesta,

se sent la pobresa

d’ésser home viu.

Des de sa grandària,

un tem a tothora,

és l’infern qui prova

arribar fins casa.

Una nit d’estiu,

dessota de l’om,

hom somia tenir.

Voldria sentir

amable enrenou

voreta del riu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Diu la granota i set poemes més

01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca, Poemes

Diu la granota


A l’hora dolça,

enmig l’estiu,

diu la granota

que tot és viu.

Que hi ha la mosca

i hi ha el mosquit,

qui fan patxoca

quan ve la nit.

La bassa plena,

el sopar a punt

i lluna nova.

No hi ha granota

amb més bon ull

damunt el terra.


Tan gran tresor


Heu de suposar,

estimada meva,

que un pastís de crema

fa de bon menjar.

Com la vida és plena

de pau i enrenou,

menjo sopes d’ou

quan el cos em deixa.

Parlo amb la sardina

quan la poso al foc

damunt d’un raig d’oli.

Deixeu-me que ho provi

puix tan gran tresor

mai porta boirina.


En eixir la lluna


En eixir la lluna,

la barca somriu,

és en el gran riu

on pensem a una.

Els peixos són pocs,

la gana ferrenya,

vella l’espardenya,

prou nous els records.

En eixir la lluna,

esclata el mussol

en converses tendres.

Espera lluernes,

tot sortint del sol,

quan la mar es muda.


Amb la por d’un nou camí


Amb la por d’un nou camí,

deixí enrere la infantesa,

va passar la gran promesa

de triomfar i esdevenir.

He conegut els palaus

on resideixen els nobles,

nosaltres els pobres pobres

gaudirem d’un vell catau.

Amb la por d’un nou camí,

passo les hores feixugues,

quant poc m’agraden les mudes

i saber-me molt menys qui.

La resta la haig emprada

puix comprar-la ni m’agrada.


A la porta de llevant


A la porta de llevant,

dos galants i tres poncelles,

cap ni una de les belles,

però xisclen i es fan grans.

Ells les tenen per passar,

per burlar-se’n una estona,

la resta ni sol ni ombra

car ben poc han de fruitar.

A la porta de llevant,

hi ha torres de gran alçada

amb merlets amples i nous.

El senyor és dels més tous

puix només fa una penjada

a darreries de l’any.


Paraules s’emporta el vent


Paraules s’emporta el vent

per deixar-les al recer,

és allí on han de ser

més amables i conscients.

Però, alguna, s’escapa,

de cop i volta, se’n va,

no tornarà fins al demà

tot i cercant nova casa.

Paraules de l’infortuni

no ens vingueu a deixar

en un cervell tafaner.

Ell esbrina el primer

per si les pot emportar

abans que un altre les mudi.


Aquesta condemna


Trafegot de mena,

pagès de l’ensurt,

vaig passant com puc

aquesta condemna.

Són els principals

els qui ho saben tot:

saben trobar or

en secrets fondals.

I jo, rabent

del meu desencís,

vaig solcant els camps.

Llaurar els fa grans

i fa un país

més erm, més eixut.


Guerra sense escut


No demano hores

ni tan sols minuts,

vaig passant, a soles,

entre ets i uts.

Convidat de pedra

a festa pagana

ni tan sols tinc gana

quan sóc a la treva.

Guerra sense escut

ni punyal ni espasa

per tal de guanyar.

M’he deixat anar

per si un dia passa

que venço a ull cluc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els núvols passen alts i set poemes més

23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca, Poemes

Els núvols passen alts


Sento la tebior del món

qui ens porta de viatge,

no essent senyor ni patge,

hauré de prendre raons.

Els camins de solitud

em portaran a la serra,

allí, una branca delera

per un estiu tan eixut.

Com els núvols passen alts,

els pagesos ni els senten

ni tampoc han d’escoltar.

El plaer de viatjar

acompanya a aquests éssers

quan són lluny de prendre mal.


Envejo a les pedres


Mentiria si digués,

que, dormint, descanso més.

Esclau poruc dels meus somnis,

cap a l’infern avançant,

he trobat manta gegants

qui diuen: Això, no ho provis!

Si la pensa fos lleugera,

provaria de volar,

però poc em deixa anar

quan arribo a casa seva.

Així, voltat de tenebres

ni endevino el meu futur,

encara no estic madur

perquè envejo a les pedres.


El meu escut


Manta ratlles sense encert

i, totes, al descobert.

Les paraules són així:

amables i mentideres,

passen estones senceres

entre vetlles i dormir.

Car nosaltes, els humans,

anem pujant, decandint

tot i cercant les dreceres.

Dieu-me que volen elles

quan, remugant i envellint,

volen aprendre dels grans.

No cal dir que he finit,

amb llicència, el meu escrit.


No vull la pau


No vull la pau

d’aquella guerra

que no faré.

Els convidaré,

és cosa meva,

al meu catau.

Allí, on el vent

no duu encenalls

ni hi ha l’estrall

d’anar perdut.

Com mai m’enfilo

en aquest món,

dieu-me com:

planyo i oblido.


No vol diners


La vella barca

de mariners

no vol diners

ni li fan falta.

Veu les gavines

i el seu anar,

com elles xisclen,

volen dinar.

Ser animal

és mala cosa

i un deure etern.

Potser el potser

fa massa nosa

quan és cabdal.


Quan el sol se’n va


Sentireu a dir,

pobres pobrissons,

que hi ha massa sons

qui demanen nit.

Enmig del misteri,

qui no vol la clau,

cerca el seu palau

per haver encanteri.

Quan el sol se’n va,

fugen les clarianes,

volen el ponent.

Pobres innocents

com viuen debades

i moren de fred.


Batalles estrafetes


Cavaller sense cavall

va avançant per la plana,

alguna mossa s’enganya,

li promet ser el seu galant.

De batalles estrafetes,

en porta una dotzena,

va lluitant en la tenebra

tot enmig de males feres.

Un gall, del tot matusser,

una rata entremaliada

i una guineu mentidera.

Sovint acaba la feta

quan apleguen a l’albada

i nostre heroi entristeix.


Lliuraré batalles


Lliuraré batalles

damunt del coixí

amb manta fantasmes

i un déu eixerit.

Propostes del cel,

infern dels porucs,

allí, on els vençuts

demanen més mel.

Lliuraré batalles,

sense to ni so,

per passar els meus dies.

Les haig amanides

dintre d’un llautó

amb prou males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Oblidar, cura la ment i set poemes més

15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca, Poemes

Oblidar, cura la ment


És hora de prendre’n part

dels riures i de lloança,

és llavors quan l’esperança

vol la casa del costat.

Allí, viuen menestrals,

els servents de l’ocasió,

han guanyat, ben bé, a l’engròs

vint monedes d’un or baix.

En veure’ls, estic content,

si em saluden, m’agrada

i demano fer salut.

Tot parlant amb el meu ruc,

vaig contar-li, de passada,

que, oblidar, cura la ment.


Fugir de ma misèria


Escriure és: fugir de ma misèria,

esperonar un pensament passiu,

mon davallar és ferotge i furtiu,

espera rebre, un dia, providència.

Anar passant la vida entre regnes

que mai s’hauran de trobar,

visc, altrament, com dicta el tarannà

entre aventures i pau de capvespres.

És mon cavall amable i punyent,

són els camins esclaus de ma fortuna

per a poder-me asseure en llocs tranquils.

Vaig envoltat de somnis poc febrils

qui esperen rebre llicència oportuna

per a lliurar-me al vici de la gent.


El regne de quimera


He de trobar el regne de quimera,

allí, on els pobres seran els eixerits,

manta de roses, minsos mosquits

m’han de portar a la vida més planera.

Com no aprenc, segueixo amb l’escola,

quaranta anys faran de bon portar

car em barallo on posaré la a,

és nostramo qui, sovint, s’envola.

El llibre és gras, la pensa lleugera

i passo pàgines sense entendre molt

amb l’esperança d’un jorn pla i profund.

He de posar els desigs en un munt

per a saber com seran de pregons,

per a assolir una ínfima desfeta.


La casa plora


He sojornat les hores de saviesa

per a trobar-me al davant del gran mirall,

massa temences em porten a l’estrall,

un cop a l’any, quan la calor s’enceta.

La casa plora i l’hort perd el verd

mentre enyora un raig d’aigua fresca,

sóc un servent sense enveja ni pressa

qui espera rebre un somriure planer.

He sojornat les empreses llunyanes

per a trobar-me cansat i esmaperdut

cercant històries de segrestats fantasmes.

És quan l’estiu es va emplenant de flames

quan entaforo el cap dintre la ment

com ho farien les lluites més profanes.


Vull un llit


És la pensa qui va amb mi

qui parla de meravelles,

en el cel, hi ha les estrelles,

qui se’n recorda al matí?

Ha de ser el tebi sol,

gran heroi de massa hores,

les domina quasi totes

sense donar-me el condol.

I la resta només és:

endinsar-me a la tenebra

d’on és difícil eixir.

Vull un llit amb un coixí

per passar tarda planera,

és quan ve el malentès.


Poc per emportar


Era un pobre benestant

prou cansat de son ofici,

perdre diners era un vici,

demanava ser ben gran.

Entre amics i amigots,

ompliria aquells dos trens,

mai pensava en els parents

puix tots eren trafegots.

Aprendria a restar

sense haver de dividir

ni sa casa ni fortuna.

Una feta inoportuna

li arribà en el morir

amb ben poc per emportar.


A la tardor


De les flaires de la serra,

poseu-me’n una dotzena,

les vull haver a la verema

quan el sol encara crema.

Nobleses i solituds

agafades de la mà,

en guardo per a l’endemà

tota mena de virtuts.

Un gegant, qui viu amb mi,

ben farcit d’empreses vanes,

espera trobar castanyes.

A la tardor, les aranyes

aniran deixant les planes

tot pensant que han de finir.


Han de venir segadors


Han de venir segadors

perquè el blat ja és madur,

el seu aire és tosc, eixut,

homes de poques raons.

Els camps estan esperant,

ha decandit les roselles,

tan formoses totes elles,

però el temps no és prou galant.

Han de venir segadors

a segar, sota del sol,

procurant-se aigua fresca.

Una mossa canta i tresca

tot venint de bella font,

només ens falta la pols.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Serem pobrissons i set poemes més

08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca, Poemes

Serem pobrissons


Al racó precís

de la incerta glòria,

posa la memòria

el seu compromís.

Anirem els homes

pensant en històries,

haig poques memòries

per lliurar-me a estones.

Anem avançant

entre grans mentides

i poques raons.

Serem pobrissons

si no prenem mides

com feien abans.


Mentre seré viu


El blat ben segat,

el sol prou llunyà,

haig goig en tornar

al si del meu bosc.

Les robes lleugeres

fan de bon portar,

el fred l’he tancat

enllà les tenebres.

Com un déu gasiu

cerco l’aventura

vora de la mar.

He de prendre’n part

d’aquella natura

mentre seré viu.


És el dubte del camí


És el dubte del camí

qui em porta a la incertesa,

la vida és gran promesa

qui espera un bon eixir.

M’he lliurat al desconcert

per si l’encerto debades,

les penses les haig parades

entre el blau del cel i el verd.

Caminant sense destí,

lluitador sense fermesa

i donat al gran caprici.

Suposo que, un bon vici,

em procura la buidesa

fins que s’atura la nit.


Acabava de saber


Acabava de saber

que, viure, és el primer.

He passat per poques terres

mentre segueixo viatjant,

mare Terra em va portant

entre somnis i promeses.

Haig la lluna qui em diu

com m’espera altra jornada,

ben sovint, fa bona cara

quan m’espanta i somriu.

És ma vida presonera

d’aquest món força envejós,

com sojorno un bon repòs

dessota d’una figuera.


Papallones del jardí


Papallones del jardí

amb la pensa ben lleugera,

haveu l’ànsia satisfeta

si el dinar ha estat tranquil.

Les roses seran a punt

i dolces les margarides,

volen les tardes tranquil·les

i poden haver aixopluc.

Papallones del jardí,

ben planxades i eixerides,

tot mirant sense enrenou.

En el sostre, tot es mou,

hi ha estrelles perdonavides

qui fugen al dematí.


Com l’estimo


Com l’estimo fins on puc,

dolça cuca del gran llum.

A l’estiu, vindrà el passeig

entre herbes rialleres,

diria que ha promeses

de mirar-me si la veig.

No té pressa en arribar

i s’enfila tot sovint,

altres cuques van glatint,

ella calla i ho deixa anar:

Poseu-vos el meu vestit,

feu-vos ames de la nit

i, si us deixa un bon amic,

no us poséssiu a plorar!


En el temps de senectut


En el temps de senectut,

on res sembla meravella,

he posat la vella estrella

d’esperança i de virtut.

Llevar-se de bon matí,

prendre part de la desídia

i sentir com l’avarícia

ha de prendre el seu camí.

Albirar un futur maldestre

on, sovint, es queixa el cos

i s’allunya la fortuna.

Viure la resta, entre runa,

esperant el dia fosc

amb un desig de malvendre.


Les muntanyes són així


Les muntanyes són així:

capsigranys i rialleres,

no esperen altres banderes

ni lloances per la nit.

Allí, s’amaguen els monstres,

allí, s’alliten les feres,

allí, dormen, damunt pedres,

empreses que han de finir.

Però un dia, cap al tard,

veuen grimpar a la lluna

i aturar-se en el de dalt.

Dolça hora d’un fanal

per a trobar la fortuna

que algun déu m’haurà deixat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13  Següent»