26 Setembre, 2024 06:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimo aquesta gent
Llevar-se al dematí
després de l'hora forta
i creure en la resposta
qui dona el coixí.
Així, en el davallar
a l'ensurt del misteri,
puc creure en l'encanteri
qui m'apropa el demà.
He après de la ignorància
el fer-me ben callat
per no trobar oponent.
Estimo aquesta gent
qui oblida el maldecap
quan va perdent la gràcia.
Treballar amb els mans
Us faré sabedors,
amics de la infantesa,
que aspiro a la fermesa
si aplega al cap i al cos.
Els nobles vilatants
cansats del sacrifici,
han d'aprendre per vici
a treballar amb els mans.
Pintors i traginers,
oficials de primera,
qui treballen pel sou.
Em comenta la nou
que també vol la senyera
per si un dia es perd.
Es porta a mitja nit
Un ric m'ha dit, sabeu,
que el viure és sacrifici,
car respira per vici
i es queixa del qui deu.
Es lleva a mitjanit
per recomptar comensals,
accepta l'interès
si es mostra esquifit.
Un ric m'ha dit, sabeu,
com li agrada guanyar
unes quantes vegades.
Compraria més cases
per a poder guardar
les falles i les creus.
M'enfado com un sidral
M'enfado com un sidral
quan transpassa i no s'atura,
el meu mal ha poca cura
i s'enfila cap a dalt.
La poncella és preciosa
i més blanca que la neu;
ha de ser filla d'un déu
de tan superba i formosa.
Però l'amor és així
fet de deures i parany
que et porten a les fosques.
Quant envejo a les mosques
qui descansaran mig any
ben a prop del seu coixí.
Benvolgudes esperances
Sent tant pobre, he rebut
el despit del teu orgull;
haig les penes a curull,
vaig de la pausa a l'ensurt.
Comento que he rondinat
dessota de la finestra
on la gràcia es manifesta
les vegades que he estimat.
Però passen les setmanes,
el desig es va morint
al costat de la infantesa.
No suporto la feblesa
qui emplena, amb un gotim,
benvolgudes esperances.
La fruita propera
La fruita propera
del meu desesper,
avui, no té treva
ni minva ni perd.
Abelles preades
de ganes i flors
volen a l'entorn,
ben acalorades.
El pi s'esvalota,
quasi haurà paor.
La fruita propera
cerca, en tot enginy,
les ganes que tinc
en fer-la sobrera.
Regne de solitud
Regne de solitud
on, sovint, m'entaforo;
el miro, quasi ploro
quan el sent perdut.
M'agraden les albades,
el refilar d'ocells,
el pas dels passerells
qui volten les contrades.
I tot com s'esdevé
ben agredolç i murri
quan comença el viatge.
Comentaris |
0 RetroenllaçOs
18 Setembre, 2024 09:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Na
Mariona com es banya
Na
Mariona com es banya,
al
capvespre, en el riu
mentre
la lluna descriu
el
gran somrís de la cara.
Ella
és una deessa
atipada
de somiar,
la
miro, voldria anar
a
estimar-la sense pressa.
Na
Mariona ja no compta
els
estius i primaveres
perquè
no li queden dits.
És
tan dolça d’esperit
tot
demanant meravelles
a
un nuvi ben poca-solta.
Tancada
està l’escola
Ben
tancada està l’escola,
el
mestre feu la viu-viu;
va
ser, en aplegar l’estiu,
quan
prengué: maleta i bossa.
Un
nou poble ha demanat
al
capdamunt d’una serra,
però
es veu que ha fet salat
i
anirà a la costera.
Amb
els fills dels mariners,
faran
barques de paper
ben
polides i pintades.
Nosaltres
hem males cares
quan
aplega un matusser
per
lliurar-nos al saber.
Un
carro de desig
Com
un somiador,
allà,
a la plaça vella;
guaitava
una estrella
prou
ple de la dolçor.
Un
carro de desig,
polsim
d’embranzida,
la
ment afeblida
de
dia i de nit.
Era
un temps millor
del
ballador mediocre,
mal
vestit de pobre,
mancat
de color.
Els
temps amb ses voltes,
érem
tots ben soques.
Avança
pam a pam
Asseguda
en un banc
d’una
plaça propera,
com
va passant la vella
calors
com les d’abans.
Els
joves traginers
ja
són al cementiri;
per
feina o per vici,
van
acabar els primers.
Asseguda
en un banc,
porta
mitjons de llana
i
un mocador de seda.
Anant
a casa seva,
veig
el món com s’escanya,
avança
pam a pam.
El
meu amic drapaire
El
meu amic drapaire
cansat
de prendre l’aire
a
l’estiu i a l’hivern.
El
dia com traspassa
provant
no cridar massa
quan
passa pel carrer.
El
meu amic drapaire,
guarnit
amb els cartrons,
va
trobant mil raons
per
a ser pidolaire.
Però
el dimoni el sent
i
comença l’engany,
ha
de trobar un parany
mentre
l’oblida el vent.
Una
anell de plata
Us
juro que haig son
i
que dormo de pressa,
ben
prop de la finestra
per
a albirar el sol.
La
festa estimada
com
va anar cap amunt,
vaig
cloure amb l’ensurt
de
veue com passava.
Havia
comprat flors,
una
anell de plata,
un
mocador de fil.
Vaig
acabar la nit
segut
de mala gana
empaitant
mil records.
De
núvies, cap ni una
Seré
aquell senyor
si
estreno la sabata,
menjant
pastis de nata,
bevent
copa de rom.
Els
diners, que he trobat
guardats
a la guardiola,
els
he de posar a prova
per
si creixen de grat.
Invertiré
en l’ofici
de
fer-me mentider
i
cobrar una fortuna.
De
núvies, cap ni una
per
tal de quedar bé
quan
aplegui el gran vici.
El
jardí amagat
La
flor, que s’encomana,
del
jardí amagat,
diré
com havia estat,
fa
temps, perfumada.
Però
passen les hores,
acoquina
el sol,
necessito
un bressol
on
amagar-les totes.
Us
deia que la flor
decandeix
i sospira
abans
d’encetar un ai.
Li
faig creure que mai
he
de deixar la vida
a
mans d’un seductor.
15 Setembre, 2024 12:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Cerca
l’assegurança
Mal
menjat i ben begut,
m’entaforo
en les necieses;
la
vida porta sorpreses:
vells
problemes, algun ensurt.
Com
m’endinso a la botiga
per
sentir-me traginer,
el
guanyar no he de saber
ni
trobar la mà amiga.
I,
tot d’una, el desencís
com
va prenent nova alçada,
em
desvetlla del meu mal.
He
de ser home mortal
i
cercar l’assegurança
de
concebre compromís.
Treballar
de servent
Pels
matins, com home boig,
al
dimoni m’encomano,
li
he pregat que sigui amo,
però
diu que ha estat coix.
A
les portes de l’infern,
ha
fet cap tot el seguici,
quatre
faran sacrifici
i
vendran roba d’hivern.
Puix
em plau el sol i el vent,
aquella
noia bufona
qui
em demana per anar.
Li
he comprat: saber estar,
ben
callat, tota una hora
i
el treballar de servent.
Les
festes han d’acabar
Prou
gelat i camacurt
ni
m’allunyo de la bassa,
hi
ha un matí de cel carbassa
que,
del tot, m’ha complagut.
Repassant
tots els meus somnis,
m’he
posat a treballar,
prou
ben poc he de guanyar
si
s’atansa aquest dimoni.
Correspon
al Creador
regalar-me
sa presència
per
si vull anar a ballar.
Les
festes han d’acabar
quan
el sol prengui la pressa
i
vulgui agafar el son.
Ni
cerco cap mà amiga
Amb
les penses d’un infant,
vaig
cercant entre les fulles
les
marietes porugues
per
trobar son mos ben gran.
Las
tardes de primavera,
ben
dolces per a somiar;
sota
un arbre deixo anar
aquella
festa encisera.
No
haig pressa ni diners
per
a acudir a cap fira
on
cap joia he d’atendre.
No
m’agrada comprar o vendre
ni
cerco cap mà amiga
que
m’alliçoni després.
Passo
hores rondinant
Les
presses han de venir,
algun
dia, a trobar-me,
com
espero preocupar-me
el
darrer dia al matí.
Passo
hores rondinant,
tot
mirant les orenetes,
van
volant lluny de les festes,
han
de fer família gran.
El
vi nou de la taverna
diré
que m’ha complagut
perquè
va en un vas gegant.
Les
penes venen i van,
no
voldria anar eixut,
mig
emboirat per la pena.
I
nosaltres, al glatir
He
vingut al clar país
on
massa gent del defora
volen
manar a deshora
i
fugir del compromís.
Nostra
pensa tan ferotge,
demanant
que ens facin cas;
a
casa de bordegàs,
han
avançat el rellotge.
I
nosaltres, al glatir
perquè
fugen els hereus
a
altres terres més galdoses.
Deixeu
que passin les hores
per
si apleguen els adéus
i
tornem al dolç sentir.
En
mon comiat
En
mon comiat
apleguen
hores baixes,
abelles
passen
fins
no sé on.
La
primavera
és
jove i s’allargassa,
veieu
com dansa
entre
les flors.
El
dolç caliu
diria
que es retarda
i
encara és lluny.
Un
vent s’esmuny,
fa
ones a la bassa
i,
a estones, riu.
Paraules
surten
Paraules
surten
de
dintre el cor;
a
poc a poc,
ben
sovint, muden.
De
cansat vell,
el
tarannà,
es
deixa anar,
no
fa per ell.
La
vida llarga,
el
somni curt
i
nova contalla.
Menys
blat que palla
el
tornen mut,
riu
la canalla.
10 Setembre, 2024 07:47
Publicat per jjroca,
Poemes
El
pa haurà de ser
Diria
que he vingut
manllevant
una queixa;
la
mossa no em deixa
gronxar-la
el que puc.
Es
lleva, es clenxina
i
pren curt esmorzar,
el
bol ha de ser enllà
amb
la llet amanida.
Pren
bossa i cistellet
per
a anar a la botiga
i
a ca del vell forner.
El
pa haurà de ser
d’aquells
ben grans de mida,
prou
cuit i ben tovet.
Tou
i minso ensurt
Camins
cap a la serra
mai
esdevenen tous,
un
matxo, carro i pols,
la
vida és ben severa.
Allí,
dormen els pins,
somia
l’olivera,
olives
verdes fins
que
el vent me les esvera.
Voldria
un aixopluc
amb
un tou jaç de palla
i
una blanca llar.
Podria
dormir llarg,
ben
lluny de la canalla,
amb
tou i minso ensurt.
Tragina
en son palau
El
rei, m’ha dit, sabeu:
Tragino
en mon palau!,
ell
és el gran esclau
qui
va perdent la fe.
Els
nobles i criats
li
fan la reverència;
guaiteu
quina paciència
en
rebre convidats.
I,
tot d’una, si val,
descobreix
aquell misteri
d’heroi
insatisfet.
Només
soc homenet
qui
no ha massa encanteri,
però,
ara, ni cal.
Acostumo
a definir
Acostumo
a definir
que,
perduda la paciència,
no
caldrà trobar la ciència
per
lliurar-se a esdevenir.
Som
els homes malfactors,
pecadors
de la Natura;
és
l’infern qui ens procura
uns
esglais reparadors.
Acostumo
a definir
com
començo a fer nosa
en
anar de casa endins.
Beneïts
els pelegrins
qui
s’atipen, santa cosa,
d’avançar
fins a finir.
Van
perdre el saber
Soc
feliç en perdre poc
i,
en la lluita, m’entaforo;
guanyo
poc, però no goso
decantar-me
al tripijoc.
La
veïna del carrer
mai
es cansa de mirar,
veu
l’aquí, el més enllà,
el
galant i el matusser.
No
confio que cap déu
em
vulgui tenir a la vora
per
si cau algun miracle.
Al
poble, en queden quatre
i
parlen del dia i hora
en
què van perdre el saber.
La
moixaina de la nit
La
moixaina de la nit
em
fa venir hores fosques,
a
la plaça, he vist tanoques,
però
disfressats de rics.
A
la casa del cantó,
una
jove es despentina;
voldria
saber si es mira
o
es va morint de por.
Sentinelles
de l’avern
no
em deixaran pas entrar
a
pintar-me la caldera.
Satanàs,
és cosa seva,
diu
que, afora, he de restar
fins
que s’acabi l’hivern.
Enceto
un nou clam
El
monstre de la sort
no
sé on para casa,
però,
sovint, li agrada
dormir
en cambres d’or.
Nosaltres,
pobrissons,
no
hem conquerit riquesa
ni
resultem els bons
replets
de calidesa.
Em
llevo pel matí
enmig
d’un somni estrany
que
va allargant el dia.
Quan
dolça lluna em crida,
enceto
un nou clam
per
si gosa venir amb mi.
Quan
se li acosten amors
En
llevar-se al dematí,
amb
una gràcia infinita,
sento
el sol com passa i pica
al
més pobrissó i al ric.
Són
empentes mentideres
les
qui li demano al cos,
ell
voldria estar reclós
fins
a noves primaveres.
Però
el sol és eixut
i
l’escalfor magnifica,
es
consola, omple la vida,
oblida
els vius i morts;
diria
que és pretendent
quan
se li acosten amors.
02 Setembre, 2024 05:38
Publicat per jjroca,
Poemes
Delerós,
mon esperit
Amb
la por qui viu amb mi,
hauré
omplit una cistella,
és
grassa, forta, vermella
amb
un caire indefinit.
En
un passat viatger,
acostumo
a esdevenir
quelcom
més que un arlequí
prou
garlaire i tafaner.
I
anem per aquest món
tan
replet de meravelles
que
no atura ni a la nit.
Delerós,
mon esperit
com
s’acosta a les estrelles
per
conèixer el què i el com.
El
regne de l’avern
Acabo
de saber,
mon
estimada fada,
que
el riure no m’agrada
quan
estic al recés.
Les
cures maternals
no
sé si les recordo,
he
estat home dropo
farcit
de massa mals.
El
regne de l’avern
el
vull per a mi sol
puix
no haig alegria.
De
tant en tant, em crida
l’amic
i vell mussol
qui
viu en el paller.
Fill
de ma misèria
Cansat
de no fer res
i
fill de ma misèria,
la
vida passa i pena
mentre
va pel carrer.
Hagué
un amor furtiu
d’aquella
bella mossa
qui
parla, quan no toca,
per
demanar un niu.
La
casa ha de ser:
amb
vint cambres i golfes
plenes
de sacs de gra.
Per
tal de demanar
em
va posar penyores
fins
que no va caler.
Anant
amb ulls ben clucs
Cansat
de no poder
complir
velles promeses
empaito
les fereses
de
dubte i no saber.
Ben
oblidat dels déus,
enfilo
carrers amples
per
descobrir culpables
amables
de les creus.
Dessota
del gran llum,
procuro
que els meus somnis
no
apleguin a l’oblit.
Com
no t’ho havia dit:
Respecto
el meu dimoni
anant
amb ulls ben clucs!
Només
queda al sembrat
Aprendré,
si de cas,
a
recomptar els meus dies,
les
penses amanides
voldran
eixir del mas.
Allí,
he de deixar
el
mardà i les ovelles,
una
munió d’esquelles
que
no volen dringar.
És
meu el corriolet
on
les formigues van
a
pas adelerat.
Només
queda, al sembrat,
quatre
polsims de gra
i
un somni estrafet.
La
taula està parada
Dimoni
que no he vist
lluitant
amb sant Antoni,
demano
que no tornin:
la
neu, la pluja i fred.
Veieu
la primavera
com
ha portat les flors,
n’hi
ha de tots colors
com
demana l’abella.
Em
llevo al dematí
tot
just a l’esmorzar
un
ou amb cansalada.
La
taula està parada
amb
els coberts i un plat
ben
rodó i eixerit.
Ben
plens de pols
Herois
i matiners,
ben
fets a l’aventura;
la
vida us procura
l’enginy
a cada indret.
Lliureu-vos
al cavall,
al
camí de la plana
on
el vent s’encomana
massa
dies de l’any.
Un
cop ben plens de pols,
atureu,
a la vora,
sota
l’ombra d’un pi.
De
segur que, allí,
la
paciència us troba
per
guanyar un cop o dos.
Passen
minuts i hores
Per
aquell camí ral
no
hi havia poncelles
ni
aplegaven les festes
galdoses
com abans.
Ara,
queden els vells
amb
el pas tremolós;
quatre
gats, algun gos
i
un jove donzell.
Amb
l’escola tancada,
els
llibres amagats,
com
van cercant bestioles.
Passen
minuts i hores,
es
van sentint esclats
de
la vella campana.
01 Setembre, 2024 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Si
digués que maca és
Mal
posat a festejar
amb
una vella pubilla,
m’he
trobat dintre una illa
on
no puc ja més restar.
El
casori haurà de ser
a
primera llum de l’alba,
coses
de l’enamorada
qui
demana quedar bé.
Si
digués que maca és
de
l’ensurt me’n sortiria
i
hauria bona dot,
però
com això no es pot
li
demano ser migdia
o
una estona poc després.
En
un reclau del camí
La
fortuna ha de venir
en
un reclau del camí.
Per
això viatjo sol
per
no compartir la joia;
un
tresor sense cridòria
és
el millor dels consols.
Aprenent
de lladregot,
m’he
fet mentider de mena,
haig
barret, una espardenya
i,
per tal de beure, un got.
A
la bossa del veí,
trobaré
la solució;
si
es nega, cop de bastó,
si
es covard, no podrà eixir.
Paraules
de l’encert
Paraules
de l’encert
no
féssiu males cares,
fa
estona que estic despert
per
no viure debades.
M’agrada
l’anar fent,
dormir
al llit ben tou;
les
sopes amb un ou
i
estalviar-me el fred.
Paraules
de l’encert
si
un dia heu de venir
hauré
la porta oberta.
Guaiteu
per a finestra
per
si hi ha algun veí
qui
vol fer-me un retret.
Amics
de l’encanteri
Talment
us podré dir,
amics
de l’encanteri,
que
viure és un misteri
qui
no sap obeir.
Els
riures són llunyans,
les
ombres matusseres;
mai
he tingut fermeses,
soc
pobre dels d’abans.
Escriure
és un regal,
el
llapis no ha bandera
ni
troba solució.
Demano
un bon racó
on
fugir de la desfeta
quan
bufi el vent de dalt.
Oli
al llum
Obriu,
si us plau, l’infern
puix
haig poca fermesa;
la
lluita massa em pesa,
no
puc somiar despert.
Poseu-li
oli al llum,
a
prop de la caldera;
odio
la tenebra
si
ve de més amunt.
Poseu-me
en el cistell
un
polsim de metzina
per
si vull fer un mos.
M’han
dit que soc talòs
puix
crec a la veïna
i
faig de passerell.
El
núvol passa
El
núvol passa,
va
carregat,
se
sent l’esclat
i
cau la branca.
Un
arbre vell,
gran
sentinella,
llença
la queixa:
No
estan per ell!
El
núvol passa,
el
pagès riu
i
el blat ni es queixa.
Sento
com bleixa
del
fons del niu
una
au cansada.
Primavera
ha portat
Primavera
ha portat
la
flor primera,
va
ser llarga l’espera
ni
sé com l’ha deixat.
L’oreneta
enfeinada
en
trobar nou fang,
ha
de refer la casa,
té
un esvoranc.
Primavera
ha portat
el
seu encís
a
hora primera.
En
el camp, la rosella
ha
el compromís
de
guardar el blat.
Marçot
porta el vent
Marçot
porta el vent
i
vol la guerra,
és
l’abril qui penetra
cercant
el seny.
A
la vila dels pobres,
poc
enrenou,
quatre
vaques i un bou
mengen
a soles.
És
el bou qui governa,
enmig
del prat,
demanant
poca festa.
El
Montsià és finestra
on
portar el cap
per
saber qui navega.
25 Agost, 2024 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi
trenta primaveres
Quasi
trenta primaveres
i
encara va a la font;
el
cànter es quasi nou
i
les aigües són prou fredes.
Un
nuvi, que va tenir,
se
n’anà a buscar fortuna;
només
li queda la lluna
i
la llana del coixí.
Dolça
mossa de les d’abans
cus
i broda un llençol;
de
tant en tant, el consol:
Deixeu-la
per a vestir sants!
I
una llàgrima li ve
tot
i esguardant el promès.
Sento
el vent
I
sent savi i saberut;
cada
matí, quan em llevo,
discuteixo
amb el ruc
i,
prou sovint, vaig i perdo.
El
carro, de nou, trontolla;
es
queixa de no fer res,
vaig
aprendre de pagès
per
a poder bullir l’olla.
A
la cuina, està la mare
posant
branques en el foc;
era
llenya d’albercoc,
l’arbre
morí sense ganes.
A
la nit, quan torno a casa
sento
el vent com gruny i passa.
Una
palla en el paller
Una
palla, en el paller,
es
queixava desvalguda:
Cada
dia estic més muda,
el
galant ni s’esdevé!
Abans,
en el camp de blat,
sestejava
al migdia;
massa
gent donaven vida
a
un joc entremaliat.
Era
el vent del qui s’escolten
les
defetes dintre el bosc
i
l’arrissada en el riu.
La
rosella sent caliu,
com
cantava una cançó
mentre
els grills es revolten.
Em
contava en Llucifer
Em
contava en Llucifer
com
l’infern s’ha tornar agre,
ja
no veu l’ànima amable
qui
es delia per no fer.
El
dimoni, enfadat
amb
un àngel poca-solta,
comentava
que el molt tanoca
ha
aires d’espavilat.
Em
contava en Llucifer
que,
quan ve Setmana Santa,
agafa
carretera i manta
per
viatjar a altres indrets.
És
que ell és eixerit
i
de tot en treu profit.
Ball
de l’aigua clara
Una
mossa em comentava
que,
en ser a mig estiu,
ja
voldria veure el riu
amb
un ball de l’aigua clara.
Les
muntanyes, amb sa neu,
fa
prou temps que no les miro
ni
aquell aire que respiro
ha
la gràcia dels bons déus.
Sant
Pere poc que m’escolta,
ningú
prega a l’entorn
per
si un núvol es detura.
La
disbauxa em procura
un
maldecap per a tots,
un
silenci per resposta.
Cansat
de donar tombs
En
el palau reial
ni
dormen les estrelles,
van
posant meravelles
per
tal de no fer mal.
El
rei, veieu, està
cansat
de donar tombs;
ha
de cercar homes bons
per
tal de feinejar.
Les
roses del jardí,
tallades
sense fre,
van
adornant les cambres.
Les
fonts brollen i parlen
d’un
futur matusser
qui,
prompte, ha de venir.
Una
lluna sencera
Discutint
amb el ruc,
de
la feina preada,
em
diu que no li agrada
aquest
temps tan eixut.
Ell
vol sentir les deus
bastint
els rierols,
regant
les quatre cols
i
refilant la veu.
La
tarda és ben planera
i
pren fugida el sol
a
terres de ponent.
Aquí,
ni anem fent
perquè
escanya el condol
d’una
lluna sencera.
Una
vella en el carrer
Una
vella, en el carrer,
com
es queixa de la llana
mentre
fila una aranya
a
les tiges d’un roser.
En
el cim, apreta el fred,
un
hivern que s’endevina;
damunt
la vall, hi ha boirina,
el
marró es menja el verd.
Una
vella, en el carrer,
cantusseja
una cançó
que,
un dia, aprengué a escola.
A
teulada, un gat miola
mentre
se’l mira aquell gos
qui
udola per no poder.
17 Agost, 2024 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
L’ofici
de pagès
A
la vall, hi ha oliveres
sense
ganes de fruitar,
el
molí no ha de rajar
i
ennegreixen les promeses.
S’acumulen
les desfetes
i
la gana és a punt,
s’ha
perdut un xic de llum
mentre
apleguen poques festes.
El
vell avi recomana
procurar
allargar els diners
fins
que arribi un bon any.
És
aquest el vell parany
de
l’ofici de pagès:
Haver
poc menys de la gana!
Cansades
de plorar
En
el palau reial,
descansen
les comteses,
cansades
totes elles
amb
homes qui fan mal.
Cansades
de plorar,
es
lliuren a l’ofici
d’adquirir
benefici
després
de l’infantar.
Collars
i collarets,
polseres
de colors
i
mocadors de seda.
En
ser a casa seva,
voldran
tots els honors
amb
més de vint servents.
El
llapis em dirà
El
llapis em dirà
on
voldrà fer aturada;
la
mà està cansada,
voldria
l’allitar.
Però,
aprenent de déu,
he
de posar ofici
d’aquest
gran sacrifici
de
transportar eixa creu.
El
llapis em dirà
com
vol ser a l’estoig
entre
colors i ploma.
Un
deure l’acarona
i
pensa que està boig,
algú
el comprendrà.
El
sol se’n va
Demà,
al dematí,
quan
nostre amic sol
arribi
a la finestra,
li
diré que la festa
portà
enrenou
i
hagué de fugir.
Estris
de l’incert
que
un cap acarona;
amb
penses de dona,
és
quan home es perd.
El
sol com se’n va
al
regne de ponent;
rondinaire,
innocent,
ben
prompte, tornarà.
El
riu vora la mar
El
riu vora la mar
ni
tan sols estossega,
guerrer
sense bandera
ni
plora en arribar.
S’acaba
l’estiu i el fred
s’enfila
a les muntanyes,
no
filen les aranyes
en
el fanal del carrer.
El
riu vora la mar
vol
seure una estona,
la
brisa l’acarona,
ell
no sap ni pregar.
I
la nit com s’afanya
en
trobar bona casa.
A
l’ombra de la bassa
És
a l’ombra de la bassa
on
la granota espera,
havia
estat molt planera,
però
el dubte l’escanya.
Al
matí, ve la fam
i
una mosca prou vella,
sobre
un tronc es passeja;
haurà
de prendre mal.
Altra
granota amiga,
dintre
l’aigua, sospesa
llençar-se
a l’aventura.
Una
abella feixuga
es
posa ran de l’herba
per
si la fosca l’amida.
Massa
son i pocs diners
Massa
son i pocs diners
com
fan perdre l’interès.
Una
mossa molt ufana,
de
dalt del balcó estant,
com
somia que un galant
ve,
a la nit, a festejar-la.
Però
ha un pare murri
i
una mare un xic altiva,
cap
pretendent fa la mida;
en
ser ells, campi qui pugui.
Com
es va quedant fadrina,
cerca
nuvi lliurador,
és
quan passo a ser jo
el
millor qui la rondina.
De
renecs, el carro ple
Les
mancances del pagès:
Vendre
poc i comprar res!
Amb
una roba recosida
i
el posat seriós,
com
avança cap al tros
amb
poca gana amanida.
Oliveres
s’han fet velles
i
el terra sembla foc,
la
collita no ha lloc
i
les fulles estan seques.
De
renecs, el carro ple
i
quan torna a sa casa
diria
que la mainada
calla
i menja el que convé.
09 Agost, 2024 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
El
meu amic sapastre
El
meu amic sapastre
ha
pensa de cofoi;
és
valent, alegroi
i
dorm, joiós, a un catre.
No
ha petja ni diners,
no
pensa amb un mal viure;
quan
parla, sap descriure
la
mort si l’han ofès.
El
meu amic sapastre,
heroi
de butxaques buides,
deleix
quan beu el vi.
Algú
sabria dir:
Què
fan les males bruixes
quan
troben un obstacle?
La
creu
Confesso
que la creu
és
l’estimada veïna,
orgullosa
sense mida
qui
remira i no em veu.
La
somio a la nit,
la
recerco al migdia
i
ploro quan, de nou, crida
aquest
fort grinyol del pit.
És
més blanca que la neu,
ben
guarnida amb cent flors
i
alegre com la festa.
Em
troba, es manifesta
amb
l’angúnia i els dolors
qui
aturen a la creu.
Aquella
brisa
Porteu-me
aquella brisa
que,
en eixir del port,
ha
trobat la mà amiga
i
plany la seva por.
Porucs
i mendicants,
despullats
de camisa,
van
cercant la fatiga
que
pregonen els sants!
Les
penses del pagès
no
ixen de la plana
on
es gronxa el blat.
La
brisa s’ha posat
a
les golfes de casa
per
gaudir d’un recés.
Estreno
camisa
Han
vingut els capellans
per
a fer la processó;
missa
solemne, amb flors,
i,
guarnits, els preats sants.
Les
campanes del cloquer
diria
que ja s’envolen;
a
la dansa, hi ha sis joves
qui
les fan ballar un xic més.
Ara,
en tocar les set,
s’acabaran
tots els tombs
perquè
s’enceta la missa.
Avui,
estreno camisa,
sabates
i pantalons;
quasi
semblo un homenot.
Hi
ha poca palla
En
el camp, els segadors
estan
acabant la feina;
prompte,
encetaran la queixa
perquè
fa massa calor.
Les
espigues són galanes
i
n’hi ha de massa mides;
poques
grasses, massa primes
per
a fer bones pensades.
Sota
l’ombra de la plaça,
hi
ha carreres i rialles
d’un
bon eixam de canalla.
Aquest
any, hi ha poca palla;
es
perdran les gran comandes
de
vestits i d’arracades.
Estic
ben enfeinat
A
casa, haig un dimoni
qui
s’allita a les golfes;
de
la gràcia, en té poques,
és
gepic, sorrut i borni.
Els
dilluns, al dematí,
es
posa a ran d’orella;
em
parla d’una poncella
vestida
com de setí.
Com
que estic ben enfeinat,
amb
cent grams de gran peresa,
el
deixo anar en el temptar.
Quan
enceta el nou plorar,
li
dic que, a la caldera,
és
on perd el bon veïnat.
La
mar és una festa
Algú
podria dir,
abans
de la tempesta,
que
la mar és una festa
de
gojos a desdir.
Com
ballen joves pops,
mouen
el cap i braços,
obliden
els fracassos
de
manta pescadors.
I
les sardines van
nedant,
aquí i allà,
tot
fent una corrua.
Una
manta, feixuga,
es
vol posar a plorar
quan
núvols van passant.
El
bon avi Rafel
El
bon avi Rafel,
cansat
de no fer massa,
ha
demanat la tassa
de
llet i un xic de mel.
Com
va quedar-se conco,
per
no trobar fadrina,
es
plany i es capfica
somiant
que encara és mosso.
Va
ser una primavera,
de
potser massa anys,
quan
va anar a la festa.
La
mare l’aconsella
i
es perden averanys
prou
lluny de casa seva.
01 Agost, 2024 08:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Plora
una poncella
Una
flor lleugera,
vivint
al jardí,
demana
un botxí,
es
mostra viatgera.
No
sé si anirà
a
emplenar un gerro
amb
els peus mullats.
Manta
disbarats,
per
la pensa, esguerro;
no
me’n puc estar.
Una
flor lleugera
proposa
ser allí
quan,
després del sí,
plora
una poncella.
Resta
el silenci
Amb
quaranta queixalades,
he
fet un bon esmorzar;
després,
vindrà el treballar
a
les finques isolades.
El
vell pagès com reposa
al
darrere d’unes flors;
va
ser dels treballadors,
va
haver filla i esposa.
Ara,
li resta el silenci
bastit,
en fulls de records,
a
la vora d’un xiprer.
Com
va anar-se’n dels primers;
va
lluitar, contra les pors,
en
un combat curt i tebi.
A
les portes del seu hort
Oblidant
la carmanyola
cap
allà se’n va el pagès,
va
perdre tot l’interès
quan
el cel el posà a prova.
Algú
dirà que era un sant
treballant
entre oliveres,
les
va deixar ben lleugeres
de
força i de brancam.
A
les portes del seu hort,
sento
cantar vella sínia
qui
la mena un vell ruc.
He
d’ajudar-lo si puc
per
si ell m’ajuda un dia
i
m’estalvia la sort.
Enllestir
cançons
Massa
pedres al camí
i
tinc la boca resseca,
com
l’estiu es manifesta,
ha
vingut, ja és aquí.
La
corrua del gran sol
de
les cases com s’allunya;
que
viatgi, mentre puga,
sense
pressa ni condol.
Els
pagesos pobrissons
com
miren la tomatera,
hi
ha convidats qui mosseguen.
Al
capvespre, totes venen
a
topar, ben a prop de l’era,
per
a enllestir cançons.
La
barca i el mariner
La
barca i el mariner,
massa
dies de no fer.
En
el port, quatre sardines
com
es queixen de la sort;
en
Josep calla i s’adorm
entre
presses i boirines.
La
barca i el mariner,
fa
una estona, conversaven
d’aquells
temps tan enfeinats.
Com,
avui, faran salat
i
riuran perquè els anissos
voldrien
més convidats.
La
nit aplega lleugera
sota
la lluna viatgera.
Anar
a prop
També
us podré dir,
estimats
vilatans,
que,
el fet d’ésser cristians,
ens
portarà el morir.
A
les portes del cel,
com
resta la promesa
d’encetar
nova festa
amb
pa torrat i mel.
El
capvespre, a ballar
sense
oblidar la fada
i
estrenar nou vestit.
Als
mossos, he de dir
que
demano, m’agrada:
Anar
a prop i tornar!
A
la plaça
A
l’hivern, vull el vi;
a
l’estiu, la cervesa;
voldria
una cuina encesa
amb
manta plats per a mi.
A
l’hivern, vull el foc;
a
l’estiu, la bona fresca;
al
balcó, una poncella
qui
desviu pel meu amor.
A
la plaça, el rellotge
com
es cansa de l’enrenou
i
voldria eixe glatir.
Després
de les vuit, les nou
i
la lluna no es mou
en
aquell pensar ferotge.
El
deure de patir
Talment,
us podré dir,
estimada
poncella
que,
si la lluna és vella,
no
dormirà per la nit.
És
hora de dansar
a
les festes de plaça,
porto
negra sabata
amb
ganes de ballar.
Talment,
us podré dir
que
ploro sense ganes
des
de primera hora.
Com
el somiar no prova,
em
lliuro a les ventades
del
deure de patir.
