Una bandera i set poemes més

17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca, Poemes

Una bandera


A resultes de no ser,

passo la vida sencera

tot cercant una bandera

que no sigui de paper.

Els colors els vull ben vius,

ben posats a cada banda,

que mantinguin llur caliu

per a portar-me a casa.

Allí, junts, al rebedor,

al costat de la finestra,

han de fer de bon portar.

I quan vingui el matinar

que, en marxar, no portin pressa

per pertànyer a un altre lloc.


Com havia poc diner


Com havia poc diner,

vaig comprar-me una tassa

d’un color ben bé carbassa

on encabir prou cafè.

M’agrada la dolça albada

quan arriba primavera;

en el cel, queda una estrella

diria que enamorada.

Com havia poc diner

ni anava a la taverna

fins tenir la setmanada.

La taula està parada

amb tres amics de la gresca,

ja sé qui perdrà primer.


Ruc de mala cara


És l’estiu qui odia ell,

aquell ruc de mala cara;

la sínia està parada

amb poca força de vell.

Ha comptat seixanta tombs

i no pot ni caminar;

noto com es vol parar,

però l’amo guanya el pols.

Amb ben poques fuetades

sento l’aigua com s’enlaira

i va fent cap al reguer.

La pomera, el presseguer

com riuen i fan la gràcia

en sentir arrels mullades.


Quan aplegui la fe


Talment, hauré de dir,

estimat Llucifer,

com la raó em perd

perquè haig de penedir.

Amb dos pecats mortals,

em lliuraré a l’infern;

és llogaret desert

de gojos i cabdals.

Puix haig minso diner

per comprar absolució

al preu del vell mercat.

Millor que prengui part

per trobar solució

quan aplegui la fe.


Venen les creus


Comenta l’ametller

que la flor no ha espera

i acosta primavera

sense deixar l’hivern.

Les roselles comenten

que el pagès ha sembrat

i colliran el blat

per a dur-lo a les eres.

La mula dona tombs

i el veí s’encomana

a estimar tots els déus.

Després, venen les creus

quan el minyó té gana

i s’enlairen les pors.


Guanyar nova mel


Seré com jove abella

qui, cercant la dolçor,

es queixa de la flor

abans de primavera.

Properes són les presses

per guanyar nova mel,

les fa eixir el recel

de lluitar amb les més velles.

Però l’home traïdor

enceta la collita

per a anar al mercat.

L’abella ha deixat

de ser jove i bonica

en perdre el seu tresor.


Vell matalàs


La joia venia

a cercar el meu cor,

va guanyar la por

en trobar el nou dia.

Al regne dels sants,

no he trobat tenebres

ni tardes tan fredes

en tots els voltants.

Llevar-se al matí

del vell matalàs

de cotó i de llana.

Passar la setmana

per si saber si el gras

arribarà al veí.


Una menjada de pobre


Si la feina s’encomana

vagi a casa del veí;

a les nou, ha de ser al llit

puix el matinar li agrada.

I treballar i treballar

per a comprar espardenya,

com la gana es fa ferrenya;

del repòs, ni en cal parlar.

Fent més hores que un rellotge,

ha comprat cabàs i aixada

per a anar, sovint, a l’hort.

Entre albergínia i pebrot,

posarà col i patata;

una menjada de pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Us parlo d'una engruna i set poemes més

13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca, Poemes

Us parlo d’una engruna


Heu de venir, si cal,

a la fira tardana

on el vell fred proclama

com l’estiu li fa mal.

Li agrada més la neu;

del riu, els canelobres,

aquells joves mediocres

qui volen ser els hereus.

Han de venir, si cal,

a veure plorar el nin

quan la mare s’allunya.

Us parlo d’una engruna,

un sospir, un gotim,

que oblida el vent de dalt.


Vaig posant-me tebi


Esclau del meu ofici

i del meu cos poruc;

avanço, tant com puc,

cercant un benefici.

Però, de sobte, trobo un déu

amb esperit mediocre;

em diu que, sent tan pobre,

millor és viatjar a peu.

I manego el silenci

fins que aplega la nit

i pujo a la pallissa.

De tant en tant, a missa

va demanant per mi

i vaig posant-me tebi.


Els dies que he perdut


Els dies que he perdut

en somnis ben lleugers

els poso en un paper

per a haver aixopluc.

Mentides m’ha contat,

gairebé sense mida;

per cercar la mà amiga

he perdut el combat.

Com tornaré a ser

victòria d’enemics

qui cercaven la lluna.

He guanyat, una a una,

les paraules que escric

sense saber el perquè.


A la vora de l’infern


A la vora de l’infern,

viu la tenebra;

si la porta és oberta,

prompte, no hi és.

El meu amic dimoni

és molt sorrut;

el voldria ben borni,

però no puc.

A la vora de l’infern,

hi viu un ca

qui les portes vigila.

Quan em veu, de seguida,

em demana jugar;

més a l’hivern.


La mestressa


Sense pressa,

demano eixir

i la mestressa

vol dormir.

A taverna,

vull anar,

però és plena

a vessar.

La mestressa

posa els plats:

poca menja

i vi barat;

si no es queixa,

és punt i a part.


En Jesuset


Els nadals

han de ser bons,

plats ben grans

i molts torrons.

A l’estable,

en Jesuset

està despert

guaitant els altres.

Com els Pares

estan callats,

res ha de dir.

Han de venir

pastors sensats,

gelats com marbre.


Una pedra a la sendera


Una pedra a la sendera

es queixava de la sort,

com voldria anar a port

per a veure qui navega.

Però la barca és vella

i la pedra no vol nedar;

com voldria navegar

si la mar fora menys seva.

Una pedra em comenta

que l’aigua no li convé

per si li fa la traveta.

En el sec, no hi ha problema

i, si la pluja esdevé,

sempre demana una treva.


Cansats els ulls


Cansats els ulls

i llarg el sacrifici,

el seu ofici

ja és prou lluny.

Ara, es lleva

del rabent llit,

un esperit

com el turmenta.

Poques les passes

per prendre el sol

a la gran plaça.

El cap carbassa

va allí on vol

manta setmanes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Soc pobre i malaltís i set poemes més

09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca, Poemes

Soc pobre i malaltís


Abans d’enterrar la nit,

demano un full de paper;

el llapis és venturer,

però deixem-lo glatir.

Un cop o dos per setmana,

acostumo a viatjar;

per la ratlla, deixo anar:

allò que el cap em demana.

Com no haig amo ni encís,

el passejar serà curt

i l’aturada poruga.

No he demanat cap pastura

on menjar el que no puc

puix soc pobre i malaltís.


Els conills hauran la festa


Segador, sense més llei,

qui va segant herba tendra;

els conills hauran la festa,

el meu pecat no ha remei.

Com em llevo, al dematí,

a les voltes del migdia;

la marona prou que crida,

no em deixarà pas dormir.

Quan ja haig el feix complet,

el lligo amb la corda vella

per a emportar-lo a casa.

La tarda, veieu, m’agrada

puix és quan acabo la feina

i m’acosto al meu indret.


Tot ha de passar


De dalt de la muntanya,

trafego, entre cap banya,

somnis dels paradís.

La lluita, sense encís,

es queda, a la plana,

sense trobar companya.

El ritme del desert

m’agrada i magnifica,

el vi em dol i pica,

no sé qui l’haurà fet?

I tot ha de passar

enmig del gran silenci,

el sol punyent que cremi

i torni a l’endemà.


Vella metzina


Na Mariona és així:

cansada i assedegada,

li faria bona cara

quan s’atipi de dormir.

Els monstres, del meu conreu,

com vindran a convidar-me;

poc, amb ells, he d’atipar-me

puix només em donen creus.

Na Mariona és així

i jo ploro quan s’afina

perquè ja no vol mirar-me.

Sento, llavors, atipar-me

d’aquella vella metzina

que reposa al meu coixí.


Em conviden a sopar


Em conviden a sopar:

els tres ous amb cansalada;

la menja prou que m’agrada,

però no em puc allitar.

El meu cos és molt senyor

i demana poca menja,

com em poso a la revenja

amb un to esfereïdor.

La revetlla de la nit

en vol portar a l’infern

on trobaré el sacrifici.

Malfeiner soc a l’ofici

i, mentre la joia es perd,

fa ganyotes l’esperit.


La botiga, el botiguer


L’ametller ensuma el sol

i vol despertar ben d’hora,

la pomera també ho prova,

però cap branca la vol.

L’ametller haurà mil flors

i el roser li comenta:

Si hagués aquesta festa,

bastiria vestit nou!

La botiga, el botiguer

i munió de joves maques

com es volen pentinar.

Algun déu ho ha de parar

i, si tornen a les nafres,

espero que siguin amigues.


Si un dia, he de morir


Si un dia, he de morir

que sigui a l’hora tardana;

si la lluita s’esbatana

he de demanar coixí.

Al camí del cementiri,

hauré de trobar una font;

que sigui de brandy i rom

per a aturar el seguici.

Si un dia, he de morir

vull llogar una campana

per a fer el toc de morts.

Després, abans de les pors,

portarem l’empresa vana,

ben guarnida, fins aquí.


A dos quarts de set


A dos quarts de set, és fosc

i la nit com s’eternitza;

aquest món és enganyifa

i no arriba el noble sol.

Quatre fils, en el terrat,

esperant roba d’hivern

per a assecar la bugada.

Al capdamunt, una fada

plora perquè minva el fred,

i és que encara no ha cobrat.

A dos quarts de set, és fosc

i es queixa la campana;

en el cel, hi ha porcellana;

a terra, castell de foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

De la flor i set poemes més

01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca, Poemes

De la flor


De la flor, vull el color

i la flaire que encomana;

durarà una setmana

esperant trobar l’amor.

L’abella no es decideix,

manta feina ha per a fer;

primer, visita el roser

puix la rosa s’ofereix.

El gladiol, la margarida

i una rosella distreta

s’han posat el vestit nou.

El treball és de poc sou,

però quan serà la festa

si molts venen a la crida?


Ni se n’adona


Una plata d’amanida,

una cuixa de corder,

el vi nou d’aquella vinya

d’un raïm, del tot, discret.

La menjada de senyors

diria que no li escau;

és un pobre, un babau

ben lliurat als perdedors.

Per a postres, una poma,

d’aquelles de pell tan fina,

collida a la tardor.

Poc després, vindrà la por

a emportar-se mitja vida,

però ell ni se n’adona.


Mentides de porcellana


Mentides de porcellana,

fetge tou i malcarat;

aquest any, ni ha sembrat

perquè ha ben poca gana.

Migdiades de cafè

on desfer mil aventures,

ha, a la cara, pampallugues

i, somiant, com s’entreté.

Fa prou temps

que la saviesa,

un matí, el va deixar.

Ara, parla per parlar

i, viatjant per la neciesa,

només calla quan no el veus.


Ella crida


A les voltes del migdia,

diria que he demanat

una truita de les grasses

amb tres ous dintre del plat.

El vi nou de la taverna

el vull beure pel broc gros,

ella diu com soc talòs

perquè vaig sempre a la meva.

Una mossa m’oferia,

per si em volia casar,

una cambra a les golfes.

Entre palles i garrofes,

a l’hivern, fa bon passar

tot sentint com ella crida.


Lluny del catau


El meu pertànyer

a aquest estat humà

em fa pensar

com he de plànyer.

Mentre vivim,

enmig presses i pors,

cerquem calor

allí on glatim.

Puix res m’escau

com avançar pel dret

del pensament.

Pobre innocent

ben poc traurà de net

lluny del catau.


Haig pensa planera


Els lladregots,

en veure’m innocent,

diuen que el vent

s’amaga on pot.

Com soc feliç

d’haver minsa fortuna,

lluitar per una engruna

d’aquell tresor precís.

Avanço, prest,

per la drecera

del meu sentir.

Hauré de dir

que haig pensa planera

amb poc encert.


Demana oblit


Dieu-me si

el meu amic dimoni,

quan troba a sant Antoni,

voldrà fugir.

Ell només és

una animeta trista

qui va demanant brisa

i un poc de verd.

El meu amic

no pot anar a l’infern

perquè el repten.

No el comprenen,

el sentiment el perd;

demana oblit.


Com mirava el pardal


Com mirava el pardal

aquell retall de la lluna;

no vol cap menja feixuga,

engreixar li farà mal.

Si estès més grassonet,

no seria entre nosaltres;

poc abans, ells n’eren quatre,

ara, el trobo ben solet.

Com mirava el pardal

quatre crostons a l’ampit

de la finestra de casa.

Però la gana li passa

i vol emprendre l’eixir

perquè fugir és el que cal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Per estranyes raons i set poemes més

22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Per estranyes raons


De pobres benestants

n’hauré el sarró ple,

però he perdut la fe,

no planyo com abans.

Nostramo era ric

en gojos i encanteri,

es va perdre el misteri

del regne infinit.

Avui, anem a tombs

cercant les meravelles

que no hem de trobar.

Demà, passat demà,

lluiran les estrelles

per estranyes raons.


Begut i sense menja


Begut i sense menja,

m’acosto, amb gosadia,

a trobar aquell dia

galdós de la revenja.

Manta d’empreses vanes

es quedaran per fer,

la taula del cafè

no plora ni debades.

Begut i sense menja,

trobo els dies llargs

i les nit matusseres.

Un ric, qui va a les seves,

em diu que ja fa tard

per tornar a casa seva.


Li pregunto al raïm


Li pregunto al raïm

on ha guanyat l’esperit

qui el farà tornar vi.

Poc que parla amb un amic

i es pensa que me’n ric,

anirem els dos patint.

És nostra mare Natura

qui ens empeny a una vida

sense seny, sense crida,

amb més odi que pas muda.

Li pregunto al raïm

puix em mira i sospira,

és un déu sense cap mida

qui sesteja en el cim.


He treballat per tenir


He treballat per tenir

puix la feina no m’agrada;

a l’amo, faig bona cara,

sobretot, al dematí.

Havent dinat en el tros,

enceto la migdiada;

la taula la tinc parada

per si queda algun mos.

El llaurar com entreté

entre queixes i cançons

i aquell sol qui m’estossega.

He de demanar bestreta

per comprar uns pantalons

i lluir-los al cafè.


Una vella em comentava


Una vella em comentava,

amb paciència infinita,

que no entén cap jugada

ni els gojos ni la crida.

Aquella munió de jovent

al darrere una pilota

que corre, es queixa, vola

i s’enlaira com el vent.

El futbol, li he comentat,

és un deport ben punyent

que provoca espectacle.

Ella diu que, amb tres o quatre,

ja anirien manta gent,

no hi hauria aquell esclat.


Els falta un Natzarè


El batlle diu que la creu

ja està encomanada;

és de fusta, gens barata,

però li han fet un bon preu.

Els falta un Natzarè

disposat al sacrifici;

que treballi, hagi ofici

i assoleixi el paper.

Dels joves que té a casa,

a cap, n’ha convençut

i demana al veïnat.

De moment, ha fet salat,

però hi ha un nouvingut

qui podria obtenir plaça.


Cal marxar


El meu amic cofoi

em porta a l’aventura,

és joia que em procura

un tracte com d’heroi.

Anem a prendre vi,

després a espantar mosses;

cansades ja estan totes

de veure’m més a mi.

Si un dia he de casar,

vull pubilla ben rica

en terres, roba i diners.

Vindran els anys propers

per a encetar la prèdica,

és, llavors, quan cal marxar.


Pecats per confessar


Pecats per confessar,

anar després a missa,

m’estimo més la brisa

qui viatja de la mar.

Em conta aventures

de nobles pescadors,

garlaires, pecadors,

cansats de tantes mudes.

Pecats per confessar

n’hauré una dotzena

d’aquells que són mortals.

Quan vingui el vent de dalt

dieu-li que haig pena

per si calla i se’n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He trobat llei i fortuna i ser poemes més

14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca, Poemes

He trobat llei i fortuna


He trobat llei i fortuna

per a fer-me cavaller;

pel matí, surto el primer,

viatjo cap a la lluna.

Després de massa pensades,

hom voldria ser més ric,

però ve el mal antic,

endolcit, per fer mossades.

Olivera, més que vella,

com es mostra prou ufana

per a desfer l’entrellat.

Com pobre havia estat,

cerco cove en una altra

per a eixir de la tenebra.


A casa del cigronet


A casa del cigronet,

ningú demana maduixa,

sols demanen una cuixa

posada en un plat ben net.

Captaires i lluitadors

voldrien fer una menjada

d’aquelles de l’afartar.

Com el sol no vol anar,

diria que el peix agrada;

no volen aturadors.

A casa del cigronet,

a l’hivern, s’ha fet l’estiu;

dintre l’olla tothom riu

i es mostra el poc seny.


El gra sembrat


El gra sembrat

i tot és meravella,

haig una estrella

dalt del terrat.

Les nits s’escurcen,

un vent gasiu penetra;

gruny la finestra,

les portes cruixen.

El gra sembrat,

esmolo la corbella

sense aturar.

Com vull anar

a veure una rosella,

vindrà més tard.


És possible


Com la mare entossudida

en pensar i posar l’olla;

és la feina de per vida,

mal pagada, plena d’ombra.

Com el pare, remugant,

va llaurant dessota el sol;

voldria guanyar i no vol

un ruc qui no li fa cas.

El minyó assegut a taula,

entre llibres i llibreta,

va enllestint els quatre deures.

Quan s’ajeuen, volen creure

que, si demanen la festa,

és possible i l’hauran.


Pescador de vida llarga


Pescador de vida llarga

com, avui, aplega al port;

no l’acompanya la sort,

la fortuna ni s’atansa.

La pesca, diríem, és

una lluita i una joia;

el peix fuig puix no li prova

acostar-se a la ret.

La barca, de tant anar,

s’ha tornat un xic mandrosa

i ni gosa de cantar.

Quan s’acosta un dia clar,

hom confia en no fer nosa;

al capdamunt, ve el guanyar.


Anem ensems


És quan llavors

s’esmerça la paraula,

es para taula

amb bons records.

Anem ensems

a raure entre fulles,

no fem abruptes

mentre podem.

Al clar país

sense pluja ni núvols

ni dies rúfols

mancats d’encís.

I tot serà

fins a demà.


Calleu, si us plau


El vent, la pluja,

una ombra matussera;

anem, sense esma,

mentre es dibuixa

un paisatge gris;

no hi ha encís

per a trobar

un nou demà.

I res s’escau,

la vida ha de seguir

per camins amples;

tres quarts de quatre

i encara he de dormir,

calleu, si us plau.


Vingué el desert


Com un servent,

estripo la cridòria,

dolça memòria

que em va perdent.

En altres temps,

quan el camp feinejàvem,

fèiem parada

per un moment.

Com l’amo reia,

tot era gras

i el bon cabàs,

del tot, s’omplia.

Vingué el desert

i restà despert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Li faria mil rondalles i set poemes més

10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Li faria mil rondalles


Na Mariona del meu cor

més que espera, desespera;

només va ser una promesa

d’un mosso sense cap dot.

El seu pare li digué

que no era un bon partit;

com va perdre l’esperit

i en fadrina esdevingué.

Li faria mil rondalles

si, amb mi, es volia casar;

però ni tan sols ho gosa.

Cada no de sa resposta,

la porten al badallar

i a somiar ben debades.


És la pau d’aquest gran fred


És la pau d’aquest gran fred,

qui m’acosta al cementiri;

des d’avui, beuré per vici

un vi negre de bon cep.

Una mossa em comentava

com borratxo no em vol;

que la festegi un mussol

d’aquells qui fan mala cara.

En la pau d’aquest gran fred,

faré casa al fumeral

amb una branca feixuga.

Car la ment és tan poruga;

he de posar-me, si cal,

dues mantes i a cobert.


Una mosca em contava


Una mosca em contava

que, en arribar l’hivern,

mai posa al descobert

ni les ales ni la cara.

Ben endins del fumeral,

els somnis són més lleugers;

el voler eixir es perd,

la frescor li farà mal.

Una mosca em contava

que, a la vora del mosquit,

és una mossa galana.

No fa més d’una setmana;

comentava que, a la nit,

ser a l’infern, li agradava.


El cor eixut


El cor eixut i llarga la feblesa,

són massa anys per a haver futur,

escric així: dolgut, sense fermesa;

mirant el cel i descobrint un mur.

No haig res més que pobres melangies,

un to altiu que ha abaixat el cap;

no haig ni ganes de fer un disbarat,

anar enllà en trobar altres vies.

La nit és llarga i curta la temença

de trobar un xic de plata o de tresor

per a obtenir, avui, els beneficis.

No he de cercar els altres sacrificis,

aquells que acaben el dia de la mort

quan l’agonia es vesteix de gravidesa.


Per poder riure


Us cal saber,

amics de la fortuna,

que enllà la lluna

resta més cel.

Que els somnis són

per a anar fent

i tinc present

com roda el món.

Us cal saber,

amics de l’encanteri,

que hi ha misteri

enllà la fe.

I vull pervindre

per poder riure.


Es va perdent l’interès


Com demana la temença:

El millor és fugir de pressa!

Perquè ogres i fantasmes

en trobareu per arreu;

uns basteixen una creu,

d’altres ploren ben debades.

És a l’hora primera

quan, sovint, ens abandonen;

si hi ha llum prou que no tornen

fins que el vespre ve a la seva.

I la vida talment és

un camí que fa pujada;

com la costa es fa pesada,

es va perdent l’interès.


Ploren els manats


En el palau reial;

comtesses i princeses,

van recordant promeses

que un dia van fer mal.

Dormint als alturons,

ben lluny de les tenebres,

arriben malifetes

per a afeblir tothom.

La vida ha de seguir

mostrant les ambicions

dels homes qui es fan grans.

Els pobres vilatans,

de poc han de gaudir,

quan ploren els manats.


Caire lliurador


És una empresa vana

portar a coll-i-bé

els somnis que, també,

la impotència proclama.

Nosaltres, els vençuts

no volem ni bandera;

em plau seure a la fresca

quan venen temps eixuts.

Els vespres de tardor

seran ben fets a mida

per a nobles vianants.

Les catifes semblants,

aquell vent que s’enfila

amb caire lliurador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El vell savi s'enfada i set poemes més

06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca, Poemes

El vell savi s’enfada


Un savi saberut

em contarà el secret:

Com podrà un homenet

arribar a ser un ruc?

Un llibre de mil planes

em tocarà, de fet, llegir

en dues o tres setmanes.

Car m’agraden les baldanes,

les quatre he de fregir

per a gaudir de menjar-les.

No he passat de la plana

perquè vingué una mosca;

dues setmanes de fosca,

el vell savi s’enfada.


Humans de tota mena


Demano el gran somiar

voltat de l’encanteri,

la vida és un misteri

de prendre i no acabar.

Humans de tota mena

demanen a l’engròs,

ens queda algun talòs

que es queixa si no pena.

Els altres, endavant

i passen al darrere

per tal de guanyar un son.

Les sopes amb un ou

oblidant que hi ha un setge

per a cada viatjant.


En mon petit país


En mon petit país,

les portes són obertes,

prou lluny de malifetes

i olor de romaní.

Allí, en el sotabosc,

els caragols com dormen;

les fulles s’esvaloten

en veure eixir el sol.

En mon petit país,

ningú demana un regne

on encabir un rei.

Contents amb verd herbei,

tenim cura del fetge

quan demanen anís.


Li fa mala cara


Amb quatre diners,

vaig a la taverna;

la senyora es queixa

en acabar el mes.

Haig un fill mediocre

en gran estudiar,

diu que mai voldrà

deixar de ser pobre.

La núvia el demana,

dilluns i dijous,

per a fer festeig.

El tracta de lleig,

de l’haver pocs sous;

li fa mala cara.


No podré eixir de casa


He deixat que aplegui el temps

al racó de melangies,

porto ja més de tres dies

demanant a tots els vents.

Quan el vent bufarà fort

no podré eixir de casa,

escalfar-me com m’agrada

mirant com crema algun tronc.

Al fumeral, quatre mosques

com demanen festa grassa

quan s’enceta el carnaval.

Treballar ha de fer mal

i, a l’hora de la desgana,

és millor jaure a les fosques.


Sentinelles de l’avern


Sentinelles de l’avern

vigileu els condemnats;

de pobres, no em vull cap

puix tenen el cap ben verd.

Quan els rics em conviden,

ni goso de contestar;

és millor deixar-ho anar

al reclau on tots sospiren.

Sentinelles de l’avern

que no es queixi el bon ca

i se’n vagi a cercar menja.

Doneu-li un all, la ceba

o un bon tros de bacallà

perquè si la gana el perd.


Dintre el formiguer


La formiga endevina

quan aplega blanca neu,

no ho voldria, però creu

que l’eixir ni la convida.

Allí, dintre el formiguer,

els somnis seran lleugers;

no vol viatge i es perd

el desig de ser a l’hivern.

A la fi, com donen tots:

els alturons i la plana

al dessota un llençol blanc.

Demanen, més endavant,

que es faci la filigrana

quan s’allunyi més el sol.


Com havia massa fred


Com havia massa fred,

he anat a la botiga;

necessito, de per vida,

una manta per a l’hivern.

El botiguer em posa a prova,

vol saber quant vull pagar,

quatre diners deixo anar

i em ven manta de roba.

Com la llana era bona,

n’he comprat vuit pams i mig

per provar de traure el fred.

Vent valent la força perd

i, després d’un dia i nit,

he conservat gana i bossa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llapis i set poemes més

01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca, Poemes

El llapis


El llapis diu,

cansat de sa misèria,

com guanya dèria

mentre escriu.

Em mira així

amb seny empresonat

i fa bondat

esperant la nit.

Ha de dormir:

cansat, ben estirat,

esperant un nou dia.

Algun cop crida,

sembla que l’he deixat

amb pocs amics.


Deixar la cleda


Si porteu el seny

us deixo una capsa

de cartró, ben ampla

per si, amb algú, reny.

Els pobres fantasmes

van en processó,

que Déu els perdó

si venen maldades.

La vida es refreda

amb el pas dels anys

i l’anar perdent.

No soc innocent,

però em sento estrany

en deixar la cleda.


No vull fer mitja part


En el regne perdut,

on ha restat l’estrella,

s’escola la tenebra

qui va donant ensurt.

Allí, els homes bons

encaren la jornada,

amb la ment esberlada,

anant per mil racons.

No he de pertànyer més

a velles fantasies

on manta alegries

s’allunyen sense fe.

Com poc em queda grat

ni vull fer mitja part.


A prop del paradís


El meu amic dimoni,

parlant de sant Antoni,

diu que ha perdut la fe.

Les mosses tan formoses

entre milers de roses

demanen un cafè.

Res més em queda clar

per poder-me trobar

amb minses alegries.

He de saber esbrinar

qui em voldrà enganyar

la meitat dels meus dies.

Com vaig cercant l’occís

a prop del paradís.


Un deu em posarà a prova


A darreries d’any

com vaig comptant afanys

i dies profitosos.

He trobat els diners

venent els meus volers

captius i melangiosos.

La lluita m’ha donat

un punt per fer una part

i recollir desfetes.

Soc pobre cavaller

i, de vegades, també

voldria anar de festes.

Més tard o més bé d’hora

un déu em posarà a prova.


Els gestos endevinen


Paraules sense encert,

somriures incompresos,

els ponts seran malmesos

per manca d’interès.

I tot ha de seguir

en un estat confós,

el nuvi i l’espòs

ben poc hauran de dir.

Perduts ja massa afanys,

els dies s’eternitzen

i venen parques nits.

Ben buit haig l’esperit

i els gestos endevinen

com m’han fruitat els anys.


Soc un pobre pidolaire


Soc un pobre pidolaire

capficat en no sé què,

com hauré perdut la fe

perquè em sento rondinaire.

Al racó del desencís,

he posat seny i fortuna;

ni m’enlairo com l’escuma

ni em deleixo en ser precís.

Cada dia és un llegat

per on passa l’abundància

sense poder-se aturar.

El blat que no he de sembrar

és millor que sigui a casa,

a les golfes, dintre un sac.


Poseu oli en el cresol


A les voltes de Nadal,

qui demana haver fred?;

poseu palla a en Jesuset

que, per massa, no fa mal.

Com les nits han de ser llargues,

poseu oli en el cresol

puix la despesa no dol

si veieu més bones cares.

A les voltes de Nadal,

signaré una amnistia

amb el veí del carrer.

Com m’agrada quedar bé,

estrenaré una camisa

que m’he comprat de regal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A l'escola de la vida i set poemes més

29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca, Poemes

A l’escola de la vida


A l’escola de la vida,

marona, no hi vull entrar;

poc m’agrada la fatiga

quan no aplega ni a fruitar.

Les planes es fan muntanyes,

el mal peix és bacallà;

aprendré a claudicar

a l’enginy i a les pensades.

A l’escola de la vida,

ni el mestre està present

perquè diu que ha angoixa.

La gran dama es torna coixa

perquè xafa malament

quan passeja sense mida.


És disbarat


Ben pendent del sacrifici

per a ser bon vilatà,

he après, deixeu-m’ho anar,

aquest innombrable ofici.

Cercador de desventures,

captaire de fugissers;

he deixat matalassers

malvenen llurs feridures.

De ben jove, desenfeinat,

he de procurar la menja,

la cullera i un bon plat.

Diria que és disbarat

claudicar per la revenja

que demana el veïnat.


En Jesús dalt de la creu


Sent cansat de bon matí,

he demanat, a en Jesús,

que m’ensenyi el bon ús

de viure sense glatir.

Amb un parell de miracles,

passaria a ser diví;

de l’aigua, vull treure vi,

no estic fet a les mal dades.

En Jesús dalt de la creu

com sospira entre dolors

per no trobar altre deixeble.

Com plora per ser maldestre

i no triar, entre tots,

un que pugui fer d’hereu.


Em cal saber


Escric així: amb aires de tendresa

quan la fotesa ni porta encís;

en el reclau, sorrut, del paradís

escolto el vent, em guanya la peresa.

Puix tot és clar i s’allunya la boira

a terres baixes guanyades per l’oblit;

algú dirà que pobre he partit:

el pensar fluix, la manca de cridòria.

És el meu cor un presoner salvatge

qui beu quan pot i no demana pa

en aplegar els dies de gran festa.

Em cal saber que regna la tendresa

quan manquen hores per a fruitar

de solituds i de perduts mestratges.


Aquell dimoni


En l’ambició virtual de cada dia,

he posat hores de pena i de coixí;

en mes batalles, no trobaré enemic

ni aquell vell temps on regni gosadia.

Més endavant, s’acaben els misteris

i els lladregots recerquen un palau;

m’agrada el lleure i la fugida em plau

per a obtenir el goig de l’encanteri.

Els pobrissons com dormen a la plaça

i la campana comenta al campanar

que vol anar al reclau del silenci.

El vell mossèn demana que, ara, pregui

per tal de veure si, avui, puc matar

aquell dimoni tan lleig i mala traça.


Dies profitosos


Doneu-me pa per a posar al sarró

puix vull anar a raure en el cim;

en el Montsià, el regne és dolç i prim

on manta ocells van demanant calor.

Però és hivern i quatre flocs li cauen

d’aquella neu tan destra en prendre fred;

soc, com diria, aquest heroi discret

qui menja un poc mentre altres bramulen.

No n’estic fet a dies venturosos

on el mestral callat, de nou, s’avé

a enfilar-se oblidant les presses.

Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,

puix l’avenir dirà que és el darrer

per a gaudir de dies profitosos.


Els meus amics traïdors


Els meus amics traïdors,

cansats de ma misèria,

envien la platxèria

per fer-me els honors.

I tot esdevindrà

una manca de força;

faran el que no toca:

des d’ara fins a demà.

Com he d’escapolir,

emprendre el camí ral

sense un bell aturar-me.

De fet, ni puc queixar-me,

dessota d’un fanal,

fins que es faci nit.


Quaranta queixalades


Quaranta queixalades

i no puc empassar

el somni que, demà,

m’oferiran debades.

Com tot és portar presses,

m’acullo al més forçut;

el treballar no puc,

em manca la feresa.

Quaranta queixalades

i, tot, serà a punt

quan aplegui nostramo.

En temps, com li demano:

les sopes amb bon gust;

ni dolces ni salades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 23 24 25  Següent»