Voler quedar bé i set poemes més
24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Voler quedar bé
Acabo d’esbrinar
que, el camí mai trobat,
esdevindrà, més tard,
a l’hora de finar.
Cansat de fer miracles
amb dues cistelles d’ous
com prendria les nous
per a minvar les nafres.
Sent pobre presoner
de la dolça temença,
he demanat ser un savi.
Deixeu-me que em passi
aquesta pensa freda
de voler quedar bé.
Tot volant mar enllà
Una tarda ben dolça
acomiada l’estiu,
ja haurà deixat el niu
l’oreneta més tova.
Tot volant mar enllà,
cap al sud, cap a casa,
de segur que s’atansa
aquell temps de mullar.
I nosaltres, ben vius,
tornarem a l’estança
on deixaren la llar.
Un temps ennuvolat
em torna a la recança,
al sentiment aspriu.
Aprenent sense saber
Aprenent, sense saber,
com demano hores baixes;
n’hi havia a les rebaixes,
n’he comprat per a tot el mes.
Els captaires de la sort
no havem massa miracles;
de vegades, n’hi ha quatre,
diria que en són ben pocs.
Aprenent, sense saber,
en desitjos estalvio,
amb els dubtes m’alliçono.
Ara vaig i ara torno
i dels veïns no me’n fio
perquè han poqueta fe.
El sol ve a despertar
És la pena, quan m’ofega,
la qui diu on he d’anar,
soc un pobre per demà
puix no haig ni sou ni pensa.
Al carrer del desesper:
poca gent i poc negoci,
no cerqueu amic ni soci
no els agrada quedar bé.
En el dedins de la llar,
hi ha una llenya prou cremada
esperant el cru hivern.
Pel matí, estic despert;
m’agrada dormir a l’albada
quan el sol ve a despertar.
Encara li manquen dents
En el riure de les flors,
he trobat mirada trista;
hi ha un follet qui les encisa,
però els dona manta pors.
En el jardí més preuat,
dorm una gràcil poncella,
no sé si serà princesa
puix ningú no l’ha topat.
Com s’enfada de valent,
cap pretendent se li acosta
ni tan sols per a parlar.
Un d’ells, la va deixar
amb la paraula a la boca;
encara, li manquen dents.
Els convidats
A festes, els convidats
venen de terres llunyanes,
els desperts, sense lleganyes
qui demanen bon menjar.
És a l’hora de pagar,
quan encetem malentesos,
es comporten com promesos
qui mai se’n volen anar.
Però posarem cabdills
qui els retallin les promeses
i les bones intencions.
Els amics han de ser bons
per a administrar les presses,
no fer servir cap setrill.
Rics, pobres i mendicants
Rics, pobres i mendicants
han de ser tots catalans.
Des de la primera infància,
hauran el camí marcat,
algú s’haurà despenyat
per a caure en la desgràcia.
Com la deessa fortuna
em cobeja a les nits;
sempre hi ha algun esperit
qui s’acosta a la lluna.
A la taula dels sabuts,
no he de trobar la llicència,
preneu capses de paciència
per si copseu massa embuts.
Mai seré el seu senyor
Na Mariona, del meu cor,
avui, deleix per la pressa,
he trobat una finestra
que s’endinsa a un dolç lloc.
Allí, hi ha nobles galants,
cavallers de grans combats;
del tresor, faran sa part
ben galdós i esperançat.
Na Mariona, del meu cor,
de l’amor no se’n refia,
porta massa desenganys.
En la joia, hi ha paranys;
entre neguits, passa el dia,
mai seré el seu senyor.
Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Nosaltres, els humans i set poemes més
08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Nosaltres, els humans
Abans que aplegui la nit,
acomiado el vell dia;
és aquesta l’homilia
que és lliure de neguit.
Com s’encomana el sol
a un viatge gens discret,
és la feina qui el perd,
tragina sense condol.
I, nosaltres, els humans
empaitant el gran misteri
de trobar el Creador.
Espero ser trobador
per lluir d’un encanteri
que m’apropa als gegants.
Una reixa
Com mon déu m’ha aconsellat
amb una gràcia manifesta:
Que si soc a la finestra,
podré veure l’entrellat!
És així com passo els dies
assegut a la cadira,
veig com la mossa s’enfila
amb cent passes indecises.
Cercarà un nuvi nou
qui la tracti de princesa
i li posi vestit d’or.
Si no el troba bo del tot,
haurà de cercar una reixa
i un sostre on mai plou.
A la bona casa
A la bona casa,
hi haurà bona gent
i algun inconscient
qui escola demana.
Com soc sabedor
de nostra misèria,
empaito la dèria
per a ser millor.
A la bona casa,
hi ha massa embalums
deixats a les cambres.
No en seran ni quatre,
qui hauran el costum
de quedar-se amb gana.
La veïna és mala peça
Al país de melangies;
una mare, dues filles
demanaven aixovar.
El pare ha de pensar
en haver manta enganyifes
per a anar passant els dies.
El dissabte hi ha festeig
i es lleva sempre d’hora;
amb deu vestits, fan la prova
mentre escalfa el safareig.
La veïna és mala peça
i el nuvi els vol furtar,
com vindrà l’esgarrapar
quan surti de casa seva.
Primer plat
Haig un dubte prou planer
qui a l’escola m’acompanya,
he de comprar-me una canya
per si goso pescar el temps.
Treballar amb joves guerrers
és no acabar mai la guerra;
quan la paciència s’esguerra,
massa crits es fan presents.
I, tot d’una, ja se sap:
aplega la solució
al damunt d’un núvol blanc.
Em pregunto per a quan
hauré més mel i mató
per a encetar el primer plat.
Mai porten a res
Hauries de saber,
estimada poncella,
que la mar és molt bella,
però no haig cap veler.
Si vols, hi anirem
a veure la mar blava;
a la il·lusió encetada,
l’enveja de la gent.
I no et diré més
que paraules lleugeres
que mai he de trenar.
Voldria, al meu pesar,
que oblidessis les presses
puix mai porten a res.
El bon passar
Un somni atabalat
i una princesa vana,
com porto una setmana
cercant tot l’entrellat.
El cant amorosit,
la dolça cadernera
qui, a la branca, espera
que li passi el neguit.
I ja, rabent, corprès,
donant tombs per la vida
puix cerco on vull anar.
Doneu-me el bon passar
d’aquell cuquet que esbrina
quin fruit li està permès.
Un munt amb quatre pedres
Regiro en el racó
de la meva infantesa
per saber si l’or crema
i s’endinsa en el cor.
Un munt amb quatre pedres,
un estiu prou cansat;
de dalt, en el terrat,
xisclant les orenetes.
Tornaria a l’escola
sense haver de pregar
ni encetar la memòria.
Aquesta pobra història,
ben bé, he de guardar
perquè retornar ni em prova.
Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Captivat per la temença i set poemes més
23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Captivat per la temença
Captivat per la temença
passo dies d’escalfor,
hi ha un sol empipador
que encara no porta pressa.
Els núvols passen distants
i el no fer res s’encomana,
he de ser d’una nissaga
qui, a cops, està plorant.
Com demano la tardor,
cada matí, quan em llevo
d’aquest llit on vaig suant.
Diria que, mentrestant,
vaig pensant que ja navego
tot fugint de la paor.
He gaudit del dimoni
A temps, us podria dir,
amics de la batalla,
que he manllevat la palla
per si puc fer-me ric.
Diria que els diners,
de sobte, s’entaforen
a la casa pairal.
Esperant vent de dalt
ni el volar ho proven,
són covards estrafets.
A temps, us podré dir
que em domina un vell somni,
he gaudit del dimoni
qui és distret sense fi.
Vora del formiguer
Captiu del meu pensar,
he guanyat l’espardenya,
m’agrada anar a la grenya
i sofrir d’amagat.
Aventures lleugeres
d’empaitar les formigues,
les grasses, les primes,
totes ben tafaneres.
Vora del formiguer,
com veig tot l’enrenou
des que el sol fa arribada.
Veig com la més atrafegada
voldria traginar un ou,
però no podrà ser.
Reclau fosc
Cansat de no fer res,
jagut al cementiri,
demano haver un bou viu
d’eixir un cop al mes.
Però aquest petit déu
no està per al negoci,
he de trobar altre soci
poc lligat a una creu.
Passejar pel gran bosc
per mirar la claror
de la lluna encisera.
Es fa llarga l’espera
i esdevinc somiador
en aquest reclau fosc.
A la taula dels déus
A la taula dels déus,
s’enceta la juguesca,
s’acomiada la festa
quan parlen dels hereus.
Ni el desig de menjar
ni el de guanyar la batalla,
són servents de la manca
de sentir-se estimats.
De vegades, s’obliden
del fet de no glatir
i baixen a la Terra.
Diria que la desfeta
és a punt per a eixir
quan s’acosten i miren.
Amb estris adients
Amics de la temença
em sento satisfet
per ésser un homenet
recercant la saviesa.
Amb estris adients,
aniria a la festa,
però no haig fermesa
i visc entre la gent.
Amb un crostó de pa
i el vi de la verema,
preparo un bon sopar.
Després, em deixo anar
a cercar la drecera
que arriba prop la mar.
Que passi aquest estiu
A prop, vora del riu,
dessota un sol que crema;
somio en la festa
quan tot era ben viu.
Les nobles margarides,
les formoses roselles,
les roses ben vermelles,
les herbes sense mida.
A prop, vora del riu,
plora la cadernera
qui ha perdut son niu.
Que passi aquest estiu,
que vagi a la seva,
que oblidi els pobres vius.
Endevino les ombres
Amics i tafaners
no em féssiu la contalla,
la mosca com badalla
endevinant el fred.
Les tardes de l’estiu
dessota una olivera,
com va fugint la pressa
amb pensament altiu.
Endevino les ombres
desplaents del meu cor
com, de sobte, s’acosten.
Van eixint els vells monstres
qui porten pobra por
captaire de ses obres.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Manta de nits i set poemes més
07 Agost, 2023 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta de nits
Doneu-me pa i un tall de cansalada
puix,llevat d’hora, soc pres de la gran fam;
en mon carrer, no ha quedat cap rata
puix hi ha un gat qui corre com un llamp.
En el corral, un boc i quatre ovelles
qui ensems demanen que aplegui el pastor,
els portarà una gràcia de les seves:
manta de nits, algun cop de bastó.
Però el suporten perquè els porta al prat
on el cruspir és un plaer cofoi
i el passejar és la joia dels déus.
De tant en tant, esdevenen les creus
totes vestides de ràbia i d’udols
d’aquell vell llop qui espera tenir-ne part.
La pena viatja amb mi
L’estimo de bon matí
quan travessa aquesta plaça,
duu ben neta la sabata
i un mocador del més fi.
Quan els arbres es desperten
tot anunciant la tardor
com m’endinso en l’amor
si les ganes em conviden.
L’estimo de bon matí;
al migdia, com l’enyoro
perquè em sento decebut.
Li ofereixo l’aixopluc
dels meus llavis mentre ploro,
la pena viatja amb mi.
Cent racons
També voldria dir,
cansat de mes misèries
que estimo les platxèries,
el riure i un bon vi.
Puix passo per carrers
prou buits en ma infantesa,
havia la conversa
amb amics sorneguers.
Algun d’aquells, ben mort,
descansa, en el cementiri,
al darrere d’unes flors.
Com m’agraden les remors
qui, buides del gran sacrifici,
van emplenant cent racons.
Havent dinat
Tot just, havent dinat:
els nou plats i les postres;
oblido on són totes
les mosses que he estimat.
Acabada l’escola,
demanaven vestits,
uns nuvis eixerits,
haver llar i cassola.
No cal dir que, les maques,
ben prompte es van casar
amb mossos de la vora.
Les altres fan la roda
per poder-lo trobar
i per fugir de les nafres.
Poseu-me en el llistat
Poseu-me en el llistat
dels pobles miserables,
com em sento culpable;
quasi mai, he guanyat.
Empassat per la feina,
en el pou romandré;
a l’estiu, poca fe,
no preciso ni eina.
Poseu-me en el llistat
dels porucs perdedors
qui mai hauran un regne.
Per menjar, ni vull perdre
i, quan vingui la calor,
romandré entaforat.
Farcint penes
A la riba de la mar,
hi ha una princesa;
no parla ni es fa l’ofesa,
però escolta i vol somiar.
Ha un heroi, que és un guerrer
enfeinat en mil batalles;
cada dia, ha pensades
puix va guanyant: poc o res.
Ha visitat altres terres
on hi havia plata i or,
bells palaus de totes mides.
Amb tantes persones riques,
com vol ser un guanyador;
va assolint i farcint penes.
Mitja baldana
El gegant, qui viu amb mi,
com crida a les hores baixes,
com em mostra aquelles cases
que mai més he de tenir.
És un monstre carallot,
mal vingut i poca pena,
com se’n riu de ma condemna
a restar amb poca sort.
De vegades, ens planyem
i forcem una amnistia
per a acabar la setmana.
Amb un plat, mitja baldana
i una tomata fregida,
ens mirem i consolem.
Fan bugada
Un jardí amb poques flors
i una cambra silenciosa,
un estiu sense cap nosa
d’amigots i aduladors.
La fortuna de saber
que, quan la bossa és lleugera,
no cal pàtria ni bandera
ni un lloc on haver fe.
Matinades amb estels
i la lluna s’acomiada
per la banda del castell.
No cal ni fer mala cara
quan ens prenen el penell
tot dient que fan bugada.
A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
En el poble del costat i set poemes més
23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes
En el poble del costat
En el poble del costat,
fins el vi és més barat.
Com que el batlle és un senyor,
un cop o dos per setmana,
agafa el tren i proclama
que ha d’anar a comprar or.
En el poble del costat,
les senyores són galanes
i aprenen a cosir.
Altra cosa, no puc dir
puix parlaria debades
sense rebre cap bondat.
La resta, deixeu-ho anar,
no guanyen per no gastar.
Va tornar
Mon amor ha de tenir
les seixanta primaveres,
no es queixa de les primeres;
de les altres, no ho pot dir.
Va trobar un home ric,
la va dur a la ciutat,
va conèixer un veïnat,
era maldestre i poc amic.
Un mal dia va passar
que aquell home, tan amable,
va cercar un altre niu.
Amb un futur ben aspriu,
va tornar per a pertànyer
als qui vam ser ensarronats.
Van eixint rierols
Com el núvol que s’afina,
vol deixar a la boirina
i pujar al capdamunt.
Allí, l’espera, a punt,
una fresca matinera
amb una dolçor encisera.
El núvol, del tot corprès,
és al moment de plorar,
la muntanya no l’ha ofès,
però ell es deixa anar.
I van eixint rierols
qui baixen amb molta gresca,
de moment, no porten pressa
i van jugant amb la pols.
Un llogaret tranquil
Un llogaret tranquil
on ni el temps espera;
com porta, per bandera,
un somni eixerit.
Allí, canten ocells,
un esquirol els mira,
un núvol qui sospira
sense joies ni anells.
Un llogaret així
demana tou silenci
i la dolçor d’un vent.
Sent pobre i innocent,
li he demanat que pregui
puix no me’n vull eixir.
El ruc qui delera
Com la sínia canta
mentre plora el ruc;
en un temps eixut,
com ix l’aigua clara.
Veig les tomateres
demanant al sol
que apaivagui el foc
puix venen les cremes.
Una albergínia,
amb el rostre altiu,
voldria la festa.
El ruc qui delera
prega que l’estiu
duri menys d’un dia.
He vist una casa
Altrament, us dic
dolça enamorada
que he vist una casa
en el barri antic.
Allí, hem de posar
una cambra fresca
amb una finestra
i un bon aixovar.
La cuina la vull
d’aquestes de llenya
on cremi un bon foc.
Per demanar un poc:
una pedra fresca
vora del gran trull.
Les hores inquietes
Sota d’un fanal,
dues joves poncelles,
troben meravelles
dessota i de dalt.
Com volen haver
un vestit de fil:
blanc amb un xic gris
per ballar al carrer.
Les festes comencen
dissabte vinent
i cal ser a la plaça.
El desig com passa
mentre van creixent
les hores inquietes.
El pecat em pot
Com la menja em convida
a sentir-me malament,
la taula té un parament
amb cent plats de tota mida.
El metge em recomana:
una dieta ben lleugera,
un plat verd per bandera
sense conill ni baldana.
Però el pecat era fort
i enceto el primer plat
amb una rialla estrafeta.
Vindrà a fer-me la punyeta
un pernil entremaliat
qui va néixer a la cort.
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.