Es va fent el sentiment i set poemes més

01 Octubre, 2022 06:43
Publicat per jjroca, Poemes

Es va fent el sentiment


Vanitat de vanitats

com defuig l’enterrament,

soc pobre home conscient

de temences i maldats.

En una cursa feixuga,

he passat mesos i dies,

em fan penes les formigues

quan lluiten amb vella eruga.

Es va fent el sentiment

entre penes i derrotes

travessant els mons estranys.

En el passar d’aquests anys

he descoberts grans tanoques

qui gaudien de valent.


Amb grans orelles de ruc


Les mancances de nostramo

les he de trobar feinejant,

massa arada i feina gran

per a aprendre mentre planyes.

En el món de la incertesa,

he après a no guanyar

com es fa d’un gran menjar

amb un cabàs ple d’userda.

Amb grans orelles de ruc

i un gran cap ple d’enginy

enceto un gran llaurar.

Quan el sol em vol cremar,

li comento que vull nit,

com ell es queda ben mut.


Enceto l’encís


A la tarda plana,

enceto l’encís,

prop del paradís

on res em fa falta.

Haig les orenetes

xisclant per un cel,

un conco prou vell

que fuig de les festes.

Dessota d’un arbre,

encetem conversa

dilluns i dijous.

Com hem de ser tous,

parlem de la guerra

amb somriure ample.


Un monstre dormia


Un monstre dormia,

abans de les nou,

sense feina ni sou

passava la vida.

Menjava com cal

un cop per setmana,

havia una casa

amb un foc pairal.

Un dia, el bon rei

va foragitar-lo

i, trist, se’n va anar.

Cansat de plorar,

per no trobar amo,

va acabar sent lleig.


Ella avança tota ufana


Una mosca tafanera,

damunt de la taula estant,

em comenta que, sent gran,

no he de guanyar en cap guerra.

Ella avança, tota ufana,

en trobar un plat ben dolç,

com no ha estat convidada,

gairebé li he dit de tot.

Una mosca tafanera

diu que vol passar la nit

a la voreta del bosc.

Prou sovint, en fer-se fosc,

haurà de trobar el seu occit

quan l’empaita l’oreneta.


Gojos d’una vida


Són les festes del pagès:

Matinar i no fer res!

Anar a veure oliveres

tot pensant en el guanyar,

els dissabtes, anar a somiar

dessota de les estrelles.

Els diumenges, és la missa

i, després, a fer el vermut,

per dinar, vol peix amb suc

i un bon tros de llonganissa.

Prendre, més tard, un cafè

i començar la partida,

són els gojos de la vida

que van passant sense més.


Cal prendre el xerrac


Manta fulles de la plaça

van prenent el color groc,

a les vuit, es va fent fosc

i hom demana ser a la casa.

Demà, cal prendre el xerrac,

convertir la branca en llenya,

dos joves van a la grenya,

poc que sé qui ha de guanyar.

La verema ha estat minsa,

el trepitjar complaent,

és el trull qui va creixent

quan el most va prenent vida.

Com va la lluita endavant

esperant el foc pairal.


He de triar un bon lloc


Sense pressa ni atuell,

endevino que em faig vell.

Com va minvant l’escomesa

i es panseixen els amics,

he perdut grans enemics

han de ser en altra festa.

De sa casa al cementiri,

aturant-se a l’església,

com la mort es manifesta

sense por ni prejudici.

He de triar un bon lloc,

si potser de cul al vent,

aniré a l’ajuntament,

vull pagar-ho a poc a poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Traginer de poc i set poemes més

23 Setembre, 2022 18:30
Publicat per jjroca, Poemes

Traginer de poc


Paraules al vent

i vent a la vela,

una mar oberta

un desig pendent.

Traginer de poc

viu entre encenalls,

amb cebes i alls,

ha bastit mig hort.

Mariner, pagès

i pastor de pega

mena les ovelles.

Dues són ben seves

i van cercant l’herba

vint cops cada mes.


Entrada a l’occís


Suposo que, cadascú,

va escollir la seva via,

aplegà a una família

per trobar el regne perdut.

Avança a contracor

per camins i rodalies,

va sortejant els nous dies

entre rancúnies i pors.

Per aplegar al dia gros

on demana no fer nosa

i emprendre l’aventura.

El dimoni li procura:

un entrepà, una bossa

i una entrada a l’occís.


Entre tantes queixalades


Entre tantes queixalades,

alguna ha de ser bona,

menjaria una cassola

si me la donen debades.

Un dinar és una festa

reservada als poderosos,

mengen tall, resten els ossos

i un vi dolç de vinya vella.

A les postres, un sermó

ben lluït i consirós

de la gent qui passa gana.

Els minyons fan filigrana

amb una caixa de cartró

que serà casa d’un llop.


Mariner de cala ampla


Mariner de cala ampla

allí on la mar s’avorreix,

qui conversa amb el peix

quan aplega nova albada.

Traginer de poc negoci,

viatjant de port a port,

la barca vella del tot,

el patró demanant soci.

Empresa de quatre rals

i un grapat de sardines

d’aquelles del desencís.

Massa lluny el paradís

per a saber en quins dies

les festes seran reials.


Trobar l’enginy


Trobar l’enginy,

anant de pla per via,

on l’enganyifa

em posi trist.

Ser el meu rei

sense setial ni regne,

tornar a empènyer

la nova llei.

Demanar més

esperant no arribar

al regne de misèria.

Cercar platxèria

per poder regalar

un xic de fe.


Fa vent de dalt


Amic a amat,

esclau de ma fortuna,

qui cerques, una a una,

les claus del meu combat.

Has de saber

que avanço sense pressa,

la vida la tinc feta

entre casa i carrer.

Mon infortuni

serà força galdós

quan passi el temporal.

Fa vent de dalt

i cerco bon redós

fins que s’allunyi.


En mon palau


En mon palau

no regnen les estrelles

ni es posen, elles,

en el cel blau.

Esperen sempre

que el sol faci la nit,

es fa esquifit

el llum del vespre.

En mon palau

hi ha sales petites

pels convidats.

Mai són emprats

ni gestos ni enganyifes

ni panys ni claus.


Vora la cova


Porteu-me al si

de noves meravelles

on sentinelles

guarden mon llit.

Em plau dormir

bastint una esperança,

no vull recança

en el meu coixí.

Quedin afora

els éssers estranys

guarint tresors.

Lluny de dolors,

demano posar els anys

vora la cova.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El fer nosa i set poemes més

15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca, Poemes

El fer nosa


Caminant sense camí

i palau sense poncelles,

al reclau de meravelles,

és on guaito el goig diví.

Som els homes de la sort

els qui hem la vida plana,

treballar amb la desgana

per poder tenir de tot.

No demano altra cosa

a un dimoni obedient

per a haver un dolç infern.

Calefacció a l’hivern

i poder ésser conscient

quan s’acosta el fer nosa.


Viatgem cap a la lluna


He demanat, per ofici,

ser captaire i mentider,

altra cosa no ha de ser

si es va acostant al vici.

He guanyat les terres vanes

a la vora de la font,

ves a saber tu per on

esdevindran noves nafres.

Sent home sense fortuna

m’agrada el llum del sol

quan la tardor és a la vora.

He volgut restar a l’escola,

però el batlle no ho vol

i viatgem cap a la lluna.


Olives al tros


El pare pagès

i gran la mestressa

ni ploro ni ens deixa

dormir un poquet més.

Olives al tros,

després, lluna plena,

a la plaça, amors

sense malifeta.

Us voldria dir

que acaba la història

en ser al capvespre.

Les dèries, com sempre,

lliuren la cridòria

dels més tendres nins.


Una altra casa


No haig res més

que son a les parpelles,

una coïssor d’orelles

i ganes de no fer.

Estic corprès

pensant amb les aranyes,

les nits no són amables

i somio sense fre.

És a l’albada

quan el somni se’n va

a cercar altre indret.

Odio l’estar dret

i, un dia, vull anar

a cercar una altra casa.


Li demano altre demà


Com la sínia, sense ruc,

és una joia trencada,

massa estones plora encara

esperant un jorn eixut.

A la foia, passa el temps

i l’estiu ens abraona,

voldria dormir una estona

esperant uns altres vents.

Com la tardor s’entreté,

és el sol qui, avui, s’enfada

i no atura per xerrar.

Li demano altre demà

mes em mira, fa mala cara

i s’apropa un xic més.


Busques velles


Com les busques del rellotge

han decidit no aturar,

per la nit, són un plorar,

a l’albada, són ferotges.

Busques velles ben lligades

tomben, tomben sense fre

com m’agradaria saber

quan seran un xic cansades.

En el llit, ben numerat,

han aplegat a les deu,

gairebé totes a una.

Com no mengen ni una engruna

sols la innocència les perd

en conèixer el seu estat.


Entre fils i algun brodat


A la plaça de ponent,

on quatre àvies sestegen,

a l’estiu, ni bufa el vent

ni massa joves maregen.

Entre fils i algun brodat,

passen els caps de setmana,

una neta s’ha casat,

un nou mantell els demana.

Com el batlle els ha promès

que plantarà una morera

per poder gaudir de l’ombra.

Passa un any i una estona,

s’ha esvaït la promesa

en convertir-se en no res.


Perd massa de pressa


De pagès a pobre obrer,

fastiguejat per mil somnis,

va pactar amb els dimonis

per a ser home de bé.

Sovinteja la taverna

quan aplega el nou vi,

es baralla amb saber qui,

però perd massa de pressa.

Va estar un any casat

havent festejat mitja vida

amb una mossa molt seva.

Avui, la por el desperta

i s’asseu a una cadira

amb desig esperançat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ho veig negre i set poemes més

07 Setembre, 2022 19:35
Publicat per jjroca, Poemes

Ho veig negre


Na Mariona

del meu cor

com demostra

que ha calor.

Només ix

de casa seva

quan la treva

porta nit.

Li demano:

el festejar

tots els divendres.

Però ho veig negre

i, a l’endemà,

quasi m’escanyo.


Caragol discret


Caragol discret

dessota una pedra,

com el sol penetra

en tots els indrets.

La pluja demana

des de bon matí,

però la muntanya

el farà glatir.

Caragol discret

esperant setembre

per a viatjar.

Com voldria anar

a un altre regne

on tot sigui verd.


La rosa formosa


La rosa formosa,

eixint del jardí,

em pregunta si

la flaire fa nosa.

Li responc atén

a aquesta demanda:

La flaire m’agrada,

l’espero amatent!

La rosa formosa

em diu que el seu viure

és força ensopit.

Ni mosca ni mosquit

li saben descriure

com l’amor s’hi posa.


Em comenta el sol


Em comenta el sol,

quan és a la posta,

que el camí li prova,

però ningú el vol.

Com l’estiu trascola

sense gran destorb,

vol trobar l’enyor

i tornar a l’escola.

Els dolços minyons

amb el mestre vell,

de nou, se saluden.

Les classes descriuen,

dèries d’altres temps,

plenes d’il·lusions.


Sota el pi


Sota el pi,

damunt l’herbei,

vull ser rei

o, almenys, ric.

Cent estrelles,

en el cel,

volen mel

de mils d’abelles.

Sota el pi,

vora el corriol,

com la nit passa.

No vull manta

ni llençol

per a dormir.


Poseu-me colors


Poseu-me colors

i la roda ampla,

treballar m’espanta,

però no del tot.

En el llarg viatge,

no demano més

que perdre’m corprès

per festiu paisatge.

Camps replens d’userda,

de les tendres flors

que escampen son flaire.

Amb pensa de firaire,

he de cercar un lloc

on guanyar escomesa.


Tot havent la mà estesa


Aprenent de matusser,

mig mestre de pensa lliure,

com enceto el meu descriure

en raons que no sabré.

Les idees van al cap,

allí, enceten les baralles,

trauen blat i posen palles,

a nou lloc aplegaran.

Haig dos ulls de sentinella

qui no deixen de guaitar

per si aplega la saviesa.

Tot havent la mà estesa

de segur que han de guanyar

la qui conta meravelles.


La paga sigui servida


Si la vida fa revolt

i del coixí perdo gana,

he de seure com qui clama

demanant un millor sou.

La paga sigui servida,

el dinar que sigui a punt,

els desitjos en un munt

i trobar a qui convida.

Manta roses del roser

em donaran la resposta

quan em trobi assedegat.

Pel matí, ves al mercat

però emporta’t una bossa

per si trobes quelcom més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Un cuc petit i set poemes més

01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc petit


Un cuc petit,

poruc i assedegat,

tot passant per la gran fulla,

ha sentit dir que és de lletuga,

tova i dolça per a menjar.

Però, a sobre, sent un gran vol

i, tot de sobte, rabent s’amaga,

és un ocell amb mala cara

qui el terra esbrina per a fer un mos.

El cuc petit,

ben disposat,

calla, sofreix, demana ajut,

és quan llavors enceta el ruc

un nou viatge sínia endavant.


Somiar debades


Porta pressa el meu amor

en obtenir coses vanes,

entre deures i proclames,

oblidem el nostre cor.

Però viure és així:

Endrapar i prendre coixí!

El racó de les idees

és difícil de trobar,

pel matí, no vull anar,

estic corprès els capvespres.

Massa festes i rialles

faran mal d’emportar,

a casa, no vull restar,

m’agrada somiar debades.


M’engeguen la canalla


Essent pobre i sense fe

m’he lliurat en pensar bé.

Amic dels meus enemics,

mig captaire sense gana,

menjaré pa i baldana

fins que em donin per més ric.

Aprenent de rondaller,

m’agrada fer de mussol,

tan bon punt arriba el sol,

com m’allunyo del carrer.

Amb quatre cartrons i palla,

he muntat el meu palau,

em confonen amb un babau

i m’engeguen la canalla.


Núvol eixint de la mar


Va ser en encetar la nit

quan es va posar a plorar,

en fer-se fosc, no sap anar

i es va tornant gepic.

Núvol eixint de la mar

com la muntanya trafega,

ha de pujar sense treva

fins aplegar a nostra llar.

Allí, li venen els plors,

els pensaments melangiosos

recordant els altres temps.

Avui, s’adormen els vents

i va avançant com els coixos

tot gronxant ben ple de pors.


Els tres guerrers


Han sortit els tres guerrers

disposats a l’aventura,

és la feina qui els procura:

Lluitar fort i guanyar més!

Els enemics de la vora

són esquerps i poc galants,

preguen d’hora com cristians,

s’obliden de cridar força.

La batalla és ensopida,

només escuts esberlats

i desmuntada una llança.

Demostren la mala traça

i agafant els maldecaps,

de sobte, estan en fugida.


El senyor demana palla


És estiu i, la llarga nit,

veig al castell com s’encalla,

el senyor demana palla,

només li porten mosquits.

A la torre, la senyora

para taula per sopar,

avui, toca bacallà,

el pescador ha vingut d’hora.

És estiu i la xicalla

corre i crida per la plaça

sense ganes d’aturar.

Un vell avi es deixa anar

perquè massa prompte es cansa

d’oferir llarga contalla.


Nou dinar


Una abella adelerada,

tot i anant de flor en flor,

em comenta que ha por

perquè ha vist la gran aranya.

Filadora sense treva,

guerrera sense jornal,

com s’amaga, com espera

que li aplegui un despistat.

La carrera, la fiblada,

la feina d’embolcallar

una presa prou lleugera.

Caçadora a l’espera

que comenci un nou dinar

sense coberts, sense taula.


Que posin colors


Com l’avi Miquel

demana a les flors

que posin colors

en el cim del verd.

Les pobres abelles,

cansades d’estiu,

demostren ull viu

en fer tombarelles.

Els eterns galants

veuen la feinada

del vell festejar.

Com ho té prou clar,

es queixa l’aranya

dels pobres sembrats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la plaça de ponent i set poemes més

23 Agost, 2022 05:52
Publicat per jjroca, Poemes

A la plaça de ponent


A la plaça de ponent,

sobra missa i falta gent.

Residents, sense pecats,

passen la tarda sencera,

dos aniran a la brega,

la resta resten cansats.

A la taverna, el vi

és prou vell, d’aquells que peta,

en prenen un rajolí,

ja tenen la feina feta.

A la plaça de ponent,

avui toca la campana,

va ser una dona agra,

va fugir en un moment.


Un dia, va ser talòs


Em comenta en Manelic

que voldria ser ben ric.

Allí dalt, a la muntanya

és on viuen els records,

un dia, va ser talòs,

va tenir enamorada.

Ella volia haver

una casa en un carrer,

a poder ser, principal,

va fugir cap al de dalt,

no la va veure mai més.

Com demana més diners,

ha trobat un déu enfadat

qui prova de fer-li mal.


Estimar, m’estimaria


Estimar, m’estimaria

si hagués dolça ocasió,

sent un xic batallador

de segur que guanyaria.

Però com m’agrada el vi

i no goso treballar,

veig la força que se’n va

tot trontollant pel camí.

He perdut son i fortuna

sense ganes d’estalviar

ni encetar noves empreses.

Menjo all, les quatre cebes

i em deleixo per trobar

una cambra a la lluna.


Capricis i aventures


Dieu-me amor si és dolça la paraula,

si és clar l’oblit d’altres dolors,

estic content en ésser guanyador

d’aquest seguici de guerres sense causa.

Albiro el dia i pujo a mon cavall

per encetar capricis i aventures,

he traspassat la plana i la vall

i cerco pau en ser a les altures.

Allí, al castell, darrere la finestra

encetarem les notes melangioses

fins que la lluna ens vingui a cercar.

Aturem el temps car ja no vull anar

a tenir cura de regnes a les fosques

on no hi ha més que pèrdua i fotesa.


A casament em conviden


Com havia poca fe,

anava a les revoltes,

massa gana sense fer,

massa dies sense obres.

Com perdé casa i ofici,

va començar el meu glatir,

va aplegar el sacrifici

de dinar i no beure vi.

A la feina, no em volien

puix deien que era dispers

i no trobava cap eina.

Vaig saber que la veïna

es delia pels sabers

i, a casament, em conviden.


A les voltes de les set


A les voltes de les set

és quan passa ma princesa,

va pentinada, ben neta,

duu cistell i moneder.

Si hagués dolces paraules

li faria un repicó

per a lloar, de bon cor,

la grandària de ses passes.

Però guaito, resto mut,

em perdo, entre dimonis,

per tornar-me més badoc.

Ella em mira més bé poc

mentre passejo vers somnis

que anuncien com l’he perdut.


Segador sense lloança


Segador, sense lloança,

de la sega està pendent,

és pobre, però prudent,

de la gana, mai li’n falta.

La corbella mossegada,

els pantalons de cotó,

gairebé ni té botó,

la camisa esberlada.

Com no dorm tota la nit,

viatja amb les estrelles

a regnes inconeguts.

Demana dies eixuts

mentre va per les tenebres

que li guarden el seu llit.


He demanat ser senyor


Margarida vol amor,

el demana cada dia,

com també l’estimaria,

he demanat ser senyor.

Hauré palau i cavall,

un servent ben assenyat

i compraré, en el mercat,

de la carn, el més bon tall.

Aniré a festejar

ben guarnit amb perles i or,

un barret de tela dobla.

He de posar-la a prova

i conquerir el seu cor,

de segur que he de guanyar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Al racó precís i set poemes més

15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca, Poemes

Al racó precís


Al racó precís

de la nova estança,

albiro una branca

d’un arbre adormit.

Ésser terrenals

ens porta al misteri,

és vell l’encanteri

de cases pairals.

Al racó precís,

on viu el silenci,

millor que esvellegui

per perdre el neguit.

I tot va com cal,

sense prendre mal.


Han de venir els fantasmes


Han de venir els fantasmes:

mal vestits i mendicants,

podria saber-ne quants,

però aprendríeu debades.

Amb el llençol estripat,

rovellades les cadenes,

amb poca sang a les venes

per no fer cap enfadat.

Satanàs els ha manat

que cal reclutar fidels

puix ha encomanat calderes.

Els fantasmes hauran febres

si no es deixen prendre el pèl

ni gaudir de malvestats.


No m’agraden les escoles


Us comento, de passada,

amb semblant diria trist,

he fugit del compromís,

de dubtes de gran durada.

He d’aprendre, tal com cal,

a llegir les beceroles,

no m’agraden les escoles

i l’escriure em farà mal.

Però haig un vell mestre:

mig decebut, somiant,

a qui li plau l’ensenyar.

Com em pot acompanyar

si jo vaig cap a l’orient

per guanyar temps en aprendre.


Mala peça en el teler


Mala peça en el teler

em convida a no fer.

M’he llevat, de bon matí,

cap allà a la migdiada,

la taula que estigui parada

i algú que faci el llit.

De primer plat, la sopa

ben bona per a empassar,

de segon plat, bacallà,

per a postres, una poma.

Una taula, al cafè,

ben a prop de la finestra

i al capvespre l’escomesa

de passejar pel carrer.


Em plauria més que res


Em plauria més que res:

descansar i guanyar molt,

ser a la mar, menjar de tot

i somiar com un pagès.

Menjar truita amb dos ous,

la tomata, la sardina,

beure el vi sense anar a missa

i adreçar-me al món dels bons.

Em plauria festejar

amb una dolça pubilla

d’un futur assegurat.

Viure dolç, menjar salat

i pertànyer a la gran illa

on pocs poden arribar.


Escanya el seny


Escanya el seny

i l’esperança vola,

cercar pastures

en prats indefinits.

Com l’esperit,

qui demana aventures,

cerca una escola

on ningú reny.

I van passant

desvalguts paratges

on rau l’oblit.

Sento el neguit

de les hores salvatges

qui van marxant.


La blanca nau


Paraules fortes, pensament rabiós,

aquelles tardes a casa del mai més,

heu de saber com estic de corprès

tot esperant esdevenir amorós.

Obre la porta, llença la clau

i entaforat al vell camí,

on trobaré altre mesquí

qui ha demanat, arreu, la pau?

Vana il·lusió, cerca un tresor

on trobar el dolç i gran coratge.

Avui, me’n vaig sense equipatge

per a bastir un nou record,

prenent , a port, la blanca nau

qui em portarà al meu catau.


És a l’era


És a l’era on plora el blat

i el consola la rosella,

com sabeu, era un trapella

i del terra enamorat.

Ajagut, cercant condol,

la gruixuda roda espera,

enyora la primavera

quan el despertava el sol.

És a l’era on plora el blat

i el pagès dóna mil tombs

fins que es veu esmicolat.

Manta vanes il·lusions

la desfeta ha trastocat

mentre tomben els corrons.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

És ben dolça i tafanera i set poemes més

07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca, Poemes

És ben dolça i tafanera


Na Mariona, del meu cor,

a festes m’ha convidat,

no cal dir com m’he mudat,

semblo un nuvi de debò.

Passarem mitja vetllada

entre pastes i somrís,

un vi blanc, un poc d’anís;

com la veig d’enamorada.

Na Mariona, del meu cor,

és ben dolça i tafanera

mentre la nit va passant.

De segur, que un bon galant

li prometrà fer-la seva,

mes em va guanyant la por.


Com a monstre petit


Com a monstre petit,

vull governar el meu regne,

no menjo ni all ni pebre,

no haig joia ni amic.

Quan el sol treu el cap

pel de dalt del Montsià,

la queixa deixo anar

tot i demanant ma part.

Un déu feixuc badalla

i engega la calor

des del cim a la plana.

Voldria per companya,

per si em portava sort:

una vaca sense banya.


A la vila vella


A la vila vella,

les portes obertes,

finestres desfetes

on l’hivern penetra.

Carrers solitaris

i una ombra fresca,

no hi ha gent del barri

ni cap cuina encesa.

A la vila vella,

dormen els fantasmes

en un llit de pedra.

Quan la lluna és plena,

sento les proclames

de la gran desfeta.


He perdut el somni


He perdut el somni

de la joventut,

ha estat mal negoci,

però l’he perdut.

En un temps de pressa,

la vida se’n va,

cerca una drecera,

no la sap trobar.

Massa hores mortes

viuen a l’oblit,

allí, s’entaforen.

Vindran altres joves

a trobar el neguit

darrere mil portes.


Poseu-nos la disfressa


Amics i coneguts

poseu-nos la disfressa,

anem plegats a la festa

dels savis i dels rucs.

Allí, he de trobar

la nostra infantesa,

la gràcia manifesta,

el nostre tarannà.

I si ens sobra temps

hem de bastir castells

dessota de la lluna.

Anem-nos-en a una

sense altres atuells

que un riure complaent.


El viure em convida


El viure em convida

a perdre la fe,

callar i no saber

on rau la fugida.

Aprendre de tots,

oblidar els guanys

i trobar paranys

en massa racons.

El viure em convida

al petit lluitar

en guerres perdudes.

Estimo les mudes

qui em volen tornar

al punt de partida.


La gallina diu al gall


La gallina diu al gall,

després del gran cloquejar,

que, demà, se’n vol anar

a reconèixer la vall.

Allí, en aquelles pastures

és senzill fer un bon mos,

hi ha un cuquet bocaterrós

qui em pot deixar a les altures.

Perquè el pinso, ja se sap,

no donarà massa gana

i no acaba d’atipar.

El gall, que és prou taujà,

li comenta que, a la tanca,

hi ha guineus amb molta fam.


Melangia i disbarat


És la joia,

qui ve amb son,

la qui ens deixa

un nou coixí.

Així, d’una,

avancem

i una espurna

en porta cent.

És la joia

sorneguera

la cofoia

sense queixa.

I la resta, ja se sap:

Melangia i disbarat!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Estimo les temences i set poemes més

01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca, Poemes

Estimo les temences


Estimo les temences

amables del meu llit,

allí on l’esperit

recull velles promeses.

Innobles solituds,

de sobte, m’acompanyen,

són els somnis qui planyen

quan es mostren eixuts.

Com avancem, tot d’una,

sense tambors ni sons

cap a una terra ingrata.

És quan mon plor esclata

portant-me les raons

més enllà de la lluna.


Una palla en el paller


Una palla en el paller

recordava, aquest estiu,

quan el blat era ben viu

i cantava sense fre.

Les roselles, ben formoses,

no paraven de guaitar,

un núvol es deixava anar,

escampava quatre gotes.

Una palla en el paller

es queixava de la sort

quan el pastor s’acostava.

Com la vida s’acabava,

moriria d’un bon mos

d’una ovella amb poca fe.


Ni conec la mare


Eixerit com sóc,

jugo al pica-pica,

mentre algú em critica

dient-me de tot.

En eixir de l’ou,

ni conec la mare,

diuen que el meu pare

va morir d’un cop.

Vida de mosquit

quan fa la calor

i el vent s’atura.

Cap altra criatura

haurà aquesta sort

de menjar d’un pic.


Com l’enyora


Margarida,

trenes rosses,

com es lleva

pel matí.

Amanida

a les revoltes,

diu que pena

en fer-se nit.

Margarida,

vell amor,

com t’enyoro.

Com et ploro

quan la por

fa la ferida.


El núvol plany


El núvol plany

quan parla el vent,

pobre innocent,

sempre al de dalt.

Com l’estiu crema,

com vol anar,

però l’enveja

el fa dubtar.

El núvol plany

i tot s’esvera

al seu entorn.

Un sol senyor

no vol ni treva,

pocs averanys.


Les poncelles corren totes


Les poncelles corren totes

a la festa del patró,

en el cel, hi ha més estrelles,

en el terra, més bonior.

Veig la plaça com s’emplena

amb dolçaines i tambors,

posa cadira la vella,

ho vol saber quasi tot.

Les poncelles fan mil voltes,

carrer amunt i carrer avall,

els joves són més tanoques

ni endevinen que fan ball.

Però els músics es retarden

i les poncelles s’enfaden.


Un viatge pel record


És la vida qui m’enganya

i em porta per averanys,

diria que massa estranys

on es burla i m’escanya.

Vestit en un cos mortal,

endevino mon futur,

en morir, seré a l’atur

a casa dels principals.

El meu regne és massa dolç

i s’esmuny entre oliveres

cada cop que el sol se’n va.

Però queda el tarannà,

un bon plat amb alls i cebes,

un viatge pel record.


He de segar


Amb quaranta queixalades,

enllesteixo el primer plat,

m’agrada prendre el salat

i ofegar-lo amb males cares.

El llevar-me a l’albada

és per a anar a feinejar,

el blat crida, he de segar

per a emplenar la casa.

Pa torrat i una sardina,

la tomata de penjar

i un poc de cansalada.

És estiu, la calor enganya,

sota l’ombra, cal restar

fins que la nit s’endevina.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A les teulades i set poemes més

22 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca, Poemes

A les teulades


Tot esperant la nit planera,

amb un seguici voltant el llit,

he de trobar qui fuig i pena

perquè la vida l’ha fet mesquí.

Poc de nostàlgia, res de murmuri,

una esperança ben lluny d’aquí,

he demanat el ser menys savi

perquè la mossa em vol més ric.

A les teulades, dormen els gats

tot esperant la lluna plena

i una sardina posada al plat.

Ben pesarós, sense lluerna,

al rei seriós li he demanat

que porti el sol de primavera.


Haig un veí


Aprenent de poca-solta,

captaire de l’ampla sort,

en el seny, no haig color

ni m’agrada la gran revolta.

Em llevaré a l’albada,

prou rabent, del tebi llit,

oblidaré de passada

que mai més ha de fugir.

Carrer estret, amb quatre portes,

on només haig un veí

qui em saluda alguna tarda.

Els dilluns fa mala cara,

els dimarts em vol trair,

però li falten les forces.


Topar amb rampells


Hauria de sentir

que, lluny del prometatge,

espero l’equipatge

per a trobar un destí.

La vida, el desgavell

d’empreses inconnexes

avancen satisfetes

per a topar amb rampells.

Inútils tafaners

qui cerquen la fortuna

amb estris enganyosos.

Sento els lladrucs dels gossos

quan miren a la lluna,

voldrien ser els primers.


Camí cap al demà


Camí cap al demà,

mai sé com arribar.

Es va perdent el temps

en dubtes i melangies,

com sento les enganyifes,

qui apleguen al moment.

Camí cap al demà,

farcit d’empreses vanes,

vaig guaitant aranyes

per a aprendre a filar.

Mes tot és adient

puix ploro si m’enfado,

haig un lloc on nafro

i em perdo de valent.


Cansat de les platxèries


Diria que hi sóc tot:

mig home, un xic de llop.

Cansat de les platxèries,

demano anar a la font,

em perdo per raons

de tristors i misèries.

És ma vida, sabeu,

un cant al desconcert,

el seny el tinc ben verd,

les rauxes com m’agraden.

En temps de gran follia,

espero haver llençols,

avanço sense sols

qui m’allarguin el dia.


La verema en el camp


Les ganes ben tancades,

la verema en el camp,

el fadrí s’ha fet gran,

vol emprendre volades.

El raïm de nostramo

diria que és al tros,

hauria de fer un bon mos,

prendre eines i el carro.

El mul és eixerit,

voldria seure a l’ombra

mentre anem treballant.

El matí és ben pesant,

em van posant a prova

per saber què he collit.


Com que la festa li agrada


D’ofici, mig mentider,

aprenent a la revolta,

vaig guanyant sense saber,

vaig perdent com un tanoca.

Els misteris del mai més

ja vessen per la finestra,

la núvia l’haig ben ofesa

perquè diu que no faig res.

Una joia ha demanat

d’aquelles de porcellana,

mai les troben al mercat.

Com que la festa li agrada,

de seguit, li he comentat:

El gran ball el fan a plaça!


En veure el núvol passar


A la vinya, riu el cep

en veure el núvol passar,

aquest pas em mullarà,

però l’altre el trobo ple.

I l’aigua, qui cau del cel,

a les mosses despentina

quan es posen a plorar.

A festa, no puc anar

fent cara de salvatgina

perquè el nuvi és prou entès.

A la vinya, riu el cep,

però vindran les tisores,

els pàmpols van de revoltes

mentre la joia es perd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs