Ella m'espera i set poemes més

10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca, Poemes

Ella com l’espera


Per saber-ho tot,

la dolça princesa

cerca la drecera

on perdé l’amor.

Era bon galant

el jove cavaller,

va perdre l’encert

de córrer endavant.

Ella com l’espera

al balcó estant

amb la lluna plena.

Ell mai sabrà quan

bastirà l’empresa

d’un somni tan gran.


La torrada de sardina


La torrada de sardina

ha de ser el segon plat;

ben vingut el disbarat

d’una menjada tan fina.

Que si hi ha os de pernil

dintre l’olla remullant,

no trobareu millor encalç

si us agrada compartir.

Una dotzena de faves

d’aquelles de cutis fi

collides en bona lluna.

Per a postres, una pruna

arrugada com la nit

per a enllestir la comanda.


M’he vestit de pretendent


Na Mariona ni m’estima;

em demana per amic,

vol que la porti, a les cinc,

perquè el ballar la convida.

M’he vestit de pretendent

amb camisa i corbata,

porto estrena de sabata

i tres copes d’aiguardent.

Na Mariona com s’enfada

perquè en el ball no hi és

aquell galant que esperava.

La torna és de mala cara

i el plorar durarà un mes,

però no m’estima encara.


Davant del gran misteri


Davant del gran misteri

del geni i la sort,

avanço en la dissort

sense haver encanteri.

Els monstres són davant,

els altres són darrere

i vaig planyent el terra

on vius ens han deixat.

Serem els sospitosos

de viure més enllà

on governa la lluna.

Em plany nova fortuna

quan no puc oblidar

els moments profitosos.


Saber l’eixir


Acostumat a fer

el que demana el cor,

com visc en el redòs

del creure i de la fe.

No vull altres lloances

puix endevino el mal,

he vist algun sidral

caure a quatre grapes.

La vida ha de ser així:

estèril i agradosa

fins que arribem enlloc.

Bastit el perdedor,

la lluita ens fa nosa

per a saber l’eixir.


Anem amunt i avall


Diria que m’estima

i massa greu li sap;

no va tornar al mercat,

el deix de la boirina.

Anem amunt i avall,

enmig de les tenebres;

entre els alls i cebes,

vivim enmig estralls.

Els núvols passen tristos,

ni saben on anar

per a mullar el pagès.

De sobte, és l’interès

qui els farà davallar

per finir en dies grisos.


Nostre drac fa mala cara


Com sant Jordi endevina

que el drac ja és a prop,

darrerament duu el cap cot,

va prenyat d’una boirina.

El seu paper principal

ha esdevingut innocent;

nostre heroi no n’és conscient,

però la llança fa mal.

I la princesa qui dorm,

enmig d’un somni lleuger,

esperant el ser estimada.

Nostre drac fa mala cara

perquè aplega el cavaller

i el va guanyant la por.


Dringa, de nou, la campana


Dringa, de nou, la campana

disposada en el cloquer;

està sola i s’entreté

mirant com cau la rosada.

El vell hivern es despulla

d’enyorances i de fred;

valent va ser l’homenet,

però va canviar la muda.

Dringa, de nou, la campana

perquè la mou el llevant

i no sap com deturar-se.

Primavera ha d’afanyar-se

en posar el vestit galant

a la serra i a la plana.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Em sento gessamí i set poemes més

01 Abril, 2024 06:47
Publicat per jjroca, Poemes

Em sento gessamí


Amics meus i lladregots;

si el treball dignifica,

feu-me creure en l’enganyifa

per a raure on són tots.

Avui, com cada matí,

m’acosto al nostre infern;

he anat vestit de verd

perquè em sento gessamí.

La rosa, veieu, m’esvera

quan em mostra les espines

tot dient que no vol amo.

Al gessamí, li reclamo

que em porti a aquelles vides

on cap dia amarganteja.


Martell i claus


I, tot d’una, el Natzarè;

a la creu, farem pujar,

el glatir és per a anar

al país de quedar bé.

Cerquem el martell i les claus

i portem-los al Calvari,

busquem un mosso que clavi;

si pot ser, del tot babau.

Si Jesús és innocent,

ja fugirem de la la crema

pregonant nostra ignorància.

Hem d’assolir la venjança,

sigui aquesta nostra ofrena

per si hi ha penediment.


Al carrer del desesper


Al carrer del desesper,

no m’agrada parar taula;

com trafego sense gana

per a raure al desconcert.

Els amics dels meus amics

com em mostren sa fortuna,

una mostra inoportuna

quan van acostant-se la nit.

Al carrer del desesper,

viu la mossa que se’n riu

quan li demano festeig.

Diu com soc de pobre i lleig,

quasi un ocell sense niu

amb el pensament prou verd.


Lligada a port


La barca vella,

lligada a port,

diu que ja es mor

enmig la desfeta.

Els peixos se’n riuen

del seu entrebanc,

ella va volant

on les barques lliuren.

La barca vella

va veient com l’aigua,

de nou, l’acarona.

A poc a poc, s’enfonsa

sense trobar rauxa

a una vida esquerpa.


La rosella en el corriol


La rosella, en el corriol,

espera el temps de sega;

veig el blat com desespera

quan, al vespre, es pon el sol.

No ha cames ni diners

per a emprendre l’aventura,

ha estat la vella Natura

qui mostra desinterès.

La rosella, en el corriol,

li comenta a l’herba tendra

que hauria de ploure menys.

L’herba s’enfada, es queixa

per no haver més enrenou

quan avança primavera.


Bona nit i santes festes


Bona nit i santes festes

amb la gràcia de tothom,

m’he llevat amb massa son

per a glatir a les tenebres.

La joia de bon matí

quan s’alegra la campana,

tot i fent la filigrana

d’acostar-se a l’esperit.

Bona nit i santes festes

per gaudir de menja i tall

en una taula rodona.

Manta greix va a la boca

i caldrà fer un bon ball

per a eixir de males penses.


Mai era debades


Homenet amb ungles llargues,

fill heretge del diví,

hauries de dir-me si

les tardes seran més magres.

Massa feina i poca llum

per a aconseguir la fita

de comprar una camisa

i una caixa de betum.

Les sabates esberlades,

la jaqueta a mig desfer

i ben negres els mitjons.

Abans, passava en cançons

per si arribava la fe,

però mai era debades.


Es fa el distret


I la lluna, que s’afina,

com s’enfila al Montsià;

de tant en tant, deixa anar

una imatge salvatgina.

Cansada de nous miracles,

de cop, s’ha fet orgullosa;

del sol, seria l’esposa,

però hi ha massa mirades.

Un capvespre de l’hivern,

quan la vall era ben freda,

va decidir hostatjar-se.

Prou sovint, ve a queixar-se

quan l’amor ni li comenta

que el bon sol es fa el distret.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vaig per la drecera i set poemes més

25 Març, 2024 05:22
Publicat per jjroca, Poemes

Vaig per la drecera


Si bereno pa i mel,

és una menja ben dolça,

he de dir: Soc a la vora

d’on comença el meu cel!

No cal dubtes ni temences

per posar el cos satisfet;

la poca lletra m’ha fet:

escaldat de les promeses.

Com la mossa no m’estima

ni penso en el casament

ni en trobar una llar sencera.

Avui, vaig per la drecera

i m’ofego en aiguardent

abans de fer la dormida.


Duen quatre flors


A prop del cementiri,

he vist tot un seguici

de vídues trafegant.

Com duen quatre flors

per a retre els honors

a homes que han finat.

La corrua és solemne,

avança fins a rebre

nova imatge del clos.

Allí, hi ha el talòs

qui va fer figa un dia

per deixar de ser espòs.

Quan la feina s’acaba,

cadascuna a sa casa.


Comenta la rosella


Comenta la rosella

que, fins a nova sega,

guardarà el ramat.

Sabeu, és verd el blat

i, amb la brisa, gronxa;

però està ben lligat.

Comenta la rosella

que, quan s’acabi l’escola,

vindrà temps de segar.

La vida deixa anar

i la fulla penetra

en un regne ignorat.

Primavera s’allunya

i la flor es despulla.


Pensar esquifit


Na Mariona del meu cor

diu que estima, però poc.

Li he regalat les albades,

els capvespres, dolces nits;

però rebo les fiblades

d’aquest pensar esquifit.

A la fira de les flors,

manta roses he comprat

per si em vol acceptar.

Algun dia, he de guanyar,

però haig engany emprat

qui em porta als dolors.

Na Mariona no m’ho ha dit,

però cerca un home ric.


Cansat d’anar per terra


Un savi saberut,

cansat d’anar per terra,

em diu que farà la guerra

per a fer parlar un mut.

I lluiten, a tot temps,

amb la capa i l’espasa;

la victòria com li agrada,

i, el guanyar, el corprèn.

Un savi saberut

vol fer volar els coloms

cap a tots els indrets.

Com em mostro prou despert,

em crida si hi ha ocasions

per posar-me en un ensurt.


El Creador se’n va anar


Un bon dia, el Creador

va lliurar, a les flors,

els colors que tenia.

Va ser com l’avarícia

va arribar a les pors

per a caure en la cobdícia.

Massa flors rialleres

van emprendre el camí

que els portà a la mar.

Allí, el vent les marcí

i, sovint, les maltractà.

El Creador se’n va anar,

el desig va restar

per a enfilar-se a la nit.


El pagès ha nou mal

 

Altre cop, de per vida,

quan la pluja s’afina

i aplega el vent de dalt.

El pagès ha nou mal:

una collita minsa

i ben curt el cabdal.

El núvol ve i passa,

el cel enceta el carbassa;

com els sento, els renecs.

Després, venen els precs

a aquell sant mala traça

qui, en treballar, es perd.

I de sobte, hi ha un tro

qui ens porta a la por.


A la font del corriol


A la font del corriol,

una papallona deia

que ha de morir de poncella

quan s’acosti el noble sol.

Mancances de la tardor

qui es mostra fredorosa,

no vol planys i reposa

en cambra gran de colors.

A la font del corriol,

un ocellet abeurava

tremolós, estret de cara,

esperant el vell mussol.

I res més hauré de dir

fins que no vinguin per mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una bandera i set poemes més

17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca, Poemes

Una bandera


A resultes de no ser,

passo la vida sencera

tot cercant una bandera

que no sigui de paper.

Els colors els vull ben vius,

ben posats a cada banda,

que mantinguin llur caliu

per a portar-me a casa.

Allí, junts, al rebedor,

al costat de la finestra,

han de fer de bon portar.

I quan vingui el matinar

que, en marxar, no portin pressa

per pertànyer a un altre lloc.


Com havia poc diner


Com havia poc diner,

vaig comprar-me una tassa

d’un color ben bé carbassa

on encabir prou cafè.

M’agrada la dolça albada

quan arriba primavera;

en el cel, queda una estrella

diria que enamorada.

Com havia poc diner

ni anava a la taverna

fins tenir la setmanada.

La taula està parada

amb tres amics de la gresca,

ja sé qui perdrà primer.


Ruc de mala cara


És l’estiu qui odia ell,

aquell ruc de mala cara;

la sínia està parada

amb poca força de vell.

Ha comptat seixanta tombs

i no pot ni caminar;

noto com es vol parar,

però l’amo guanya el pols.

Amb ben poques fuetades

sento l’aigua com s’enlaira

i va fent cap al reguer.

La pomera, el presseguer

com riuen i fan la gràcia

en sentir arrels mullades.


Quan aplegui la fe


Talment, hauré de dir,

estimat Llucifer,

com la raó em perd

perquè haig de penedir.

Amb dos pecats mortals,

em lliuraré a l’infern;

és llogaret desert

de gojos i cabdals.

Puix haig minso diner

per comprar absolució

al preu del vell mercat.

Millor que prengui part

per trobar solució

quan aplegui la fe.


Venen les creus


Comenta l’ametller

que la flor no ha espera

i acosta primavera

sense deixar l’hivern.

Les roselles comenten

que el pagès ha sembrat

i colliran el blat

per a dur-lo a les eres.

La mula dona tombs

i el veí s’encomana

a estimar tots els déus.

Després, venen les creus

quan el minyó té gana

i s’enlairen les pors.


Guanyar nova mel


Seré com jove abella

qui, cercant la dolçor,

es queixa de la flor

abans de primavera.

Properes són les presses

per guanyar nova mel,

les fa eixir el recel

de lluitar amb les més velles.

Però l’home traïdor

enceta la collita

per a anar al mercat.

L’abella ha deixat

de ser jove i bonica

en perdre el seu tresor.


Vell matalàs


La joia venia

a cercar el meu cor,

va guanyar la por

en trobar el nou dia.

Al regne dels sants,

no he trobat tenebres

ni tardes tan fredes

en tots els voltants.

Llevar-se al matí

del vell matalàs

de cotó i de llana.

Passar la setmana

per si saber si el gras

arribarà al veí.


Una menjada de pobre


Si la feina s’encomana

vagi a casa del veí;

a les nou, ha de ser al llit

puix el matinar li agrada.

I treballar i treballar

per a comprar espardenya,

com la gana es fa ferrenya;

del repòs, ni en cal parlar.

Fent més hores que un rellotge,

ha comprat cabàs i aixada

per a anar, sovint, a l’hort.

Entre albergínia i pebrot,

posarà col i patata;

una menjada de pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Us parlo d'una engruna i set poemes més

13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca, Poemes

Us parlo d’una engruna


Heu de venir, si cal,

a la fira tardana

on el vell fred proclama

com l’estiu li fa mal.

Li agrada més la neu;

del riu, els canelobres,

aquells joves mediocres

qui volen ser els hereus.

Han de venir, si cal,

a veure plorar el nin

quan la mare s’allunya.

Us parlo d’una engruna,

un sospir, un gotim,

que oblida el vent de dalt.


Vaig posant-me tebi


Esclau del meu ofici

i del meu cos poruc;

avanço, tant com puc,

cercant un benefici.

Però, de sobte, trobo un déu

amb esperit mediocre;

em diu que, sent tan pobre,

millor és viatjar a peu.

I manego el silenci

fins que aplega la nit

i pujo a la pallissa.

De tant en tant, a missa

va demanant per mi

i vaig posant-me tebi.


Els dies que he perdut


Els dies que he perdut

en somnis ben lleugers

els poso en un paper

per a haver aixopluc.

Mentides m’ha contat,

gairebé sense mida;

per cercar la mà amiga

he perdut el combat.

Com tornaré a ser

victòria d’enemics

qui cercaven la lluna.

He guanyat, una a una,

les paraules que escric

sense saber el perquè.


A la vora de l’infern


A la vora de l’infern,

viu la tenebra;

si la porta és oberta,

prompte, no hi és.

El meu amic dimoni

és molt sorrut;

el voldria ben borni,

però no puc.

A la vora de l’infern,

hi viu un ca

qui les portes vigila.

Quan em veu, de seguida,

em demana jugar;

més a l’hivern.


La mestressa


Sense pressa,

demano eixir

i la mestressa

vol dormir.

A taverna,

vull anar,

però és plena

a vessar.

La mestressa

posa els plats:

poca menja

i vi barat;

si no es queixa,

és punt i a part.


En Jesuset


Els nadals

han de ser bons,

plats ben grans

i molts torrons.

A l’estable,

en Jesuset

està despert

guaitant els altres.

Com els Pares

estan callats,

res ha de dir.

Han de venir

pastors sensats,

gelats com marbre.


Una pedra a la sendera


Una pedra a la sendera

es queixava de la sort,

com voldria anar a port

per a veure qui navega.

Però la barca és vella

i la pedra no vol nedar;

com voldria navegar

si la mar fora menys seva.

Una pedra em comenta

que l’aigua no li convé

per si li fa la traveta.

En el sec, no hi ha problema

i, si la pluja esdevé,

sempre demana una treva.


Cansats els ulls


Cansats els ulls

i llarg el sacrifici,

el seu ofici

ja és prou lluny.

Ara, es lleva

del rabent llit,

un esperit

com el turmenta.

Poques les passes

per prendre el sol

a la gran plaça.

El cap carbassa

va allí on vol

manta setmanes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Soc pobre i malaltís i set poemes més

09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca, Poemes

Soc pobre i malaltís


Abans d’enterrar la nit,

demano un full de paper;

el llapis és venturer,

però deixem-lo glatir.

Un cop o dos per setmana,

acostumo a viatjar;

per la ratlla, deixo anar:

allò que el cap em demana.

Com no haig amo ni encís,

el passejar serà curt

i l’aturada poruga.

No he demanat cap pastura

on menjar el que no puc

puix soc pobre i malaltís.


Els conills hauran la festa


Segador, sense més llei,

qui va segant herba tendra;

els conills hauran la festa,

el meu pecat no ha remei.

Com em llevo, al dematí,

a les voltes del migdia;

la marona prou que crida,

no em deixarà pas dormir.

Quan ja haig el feix complet,

el lligo amb la corda vella

per a emportar-lo a casa.

La tarda, veieu, m’agrada

puix és quan acabo la feina

i m’acosto al meu indret.


Tot ha de passar


De dalt de la muntanya,

trafego, entre cap banya,

somnis dels paradís.

La lluita, sense encís,

es queda, a la plana,

sense trobar companya.

El ritme del desert

m’agrada i magnifica,

el vi em dol i pica,

no sé qui l’haurà fet?

I tot ha de passar

enmig del gran silenci,

el sol punyent que cremi

i torni a l’endemà.


Vella metzina


Na Mariona és així:

cansada i assedegada,

li faria bona cara

quan s’atipi de dormir.

Els monstres, del meu conreu,

com vindran a convidar-me;

poc, amb ells, he d’atipar-me

puix només em donen creus.

Na Mariona és així

i jo ploro quan s’afina

perquè ja no vol mirar-me.

Sento, llavors, atipar-me

d’aquella vella metzina

que reposa al meu coixí.


Em conviden a sopar


Em conviden a sopar:

els tres ous amb cansalada;

la menja prou que m’agrada,

però no em puc allitar.

El meu cos és molt senyor

i demana poca menja,

com em poso a la revenja

amb un to esfereïdor.

La revetlla de la nit

en vol portar a l’infern

on trobaré el sacrifici.

Malfeiner soc a l’ofici

i, mentre la joia es perd,

fa ganyotes l’esperit.


La botiga, el botiguer


L’ametller ensuma el sol

i vol despertar ben d’hora,

la pomera també ho prova,

però cap branca la vol.

L’ametller haurà mil flors

i el roser li comenta:

Si hagués aquesta festa,

bastiria vestit nou!

La botiga, el botiguer

i munió de joves maques

com es volen pentinar.

Algun déu ho ha de parar

i, si tornen a les nafres,

espero que siguin amigues.


Si un dia, he de morir


Si un dia, he de morir

que sigui a l’hora tardana;

si la lluita s’esbatana

he de demanar coixí.

Al camí del cementiri,

hauré de trobar una font;

que sigui de brandy i rom

per a aturar el seguici.

Si un dia, he de morir

vull llogar una campana

per a fer el toc de morts.

Després, abans de les pors,

portarem l’empresa vana,

ben guarnida, fins aquí.


A dos quarts de set


A dos quarts de set, és fosc

i la nit com s’eternitza;

aquest món és enganyifa

i no arriba el noble sol.

Quatre fils, en el terrat,

esperant roba d’hivern

per a assecar la bugada.

Al capdamunt, una fada

plora perquè minva el fred,

i és que encara no ha cobrat.

A dos quarts de set, és fosc

i es queixa la campana;

en el cel, hi ha porcellana;

a terra, castell de foc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

De la flor i set poemes més

01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca, Poemes

De la flor


De la flor, vull el color

i la flaire que encomana;

durarà una setmana

esperant trobar l’amor.

L’abella no es decideix,

manta feina ha per a fer;

primer, visita el roser

puix la rosa s’ofereix.

El gladiol, la margarida

i una rosella distreta

s’han posat el vestit nou.

El treball és de poc sou,

però quan serà la festa

si molts venen a la crida?


Ni se n’adona


Una plata d’amanida,

una cuixa de corder,

el vi nou d’aquella vinya

d’un raïm, del tot, discret.

La menjada de senyors

diria que no li escau;

és un pobre, un babau

ben lliurat als perdedors.

Per a postres, una poma,

d’aquelles de pell tan fina,

collida a la tardor.

Poc després, vindrà la por

a emportar-se mitja vida,

però ell ni se n’adona.


Mentides de porcellana


Mentides de porcellana,

fetge tou i malcarat;

aquest any, ni ha sembrat

perquè ha ben poca gana.

Migdiades de cafè

on desfer mil aventures,

ha, a la cara, pampallugues

i, somiant, com s’entreté.

Fa prou temps

que la saviesa,

un matí, el va deixar.

Ara, parla per parlar

i, viatjant per la neciesa,

només calla quan no el veus.


Ella crida


A les voltes del migdia,

diria que he demanat

una truita de les grasses

amb tres ous dintre del plat.

El vi nou de la taverna

el vull beure pel broc gros,

ella diu com soc talòs

perquè vaig sempre a la meva.

Una mossa m’oferia,

per si em volia casar,

una cambra a les golfes.

Entre palles i garrofes,

a l’hivern, fa bon passar

tot sentint com ella crida.


Lluny del catau


El meu pertànyer

a aquest estat humà

em fa pensar

com he de plànyer.

Mentre vivim,

enmig presses i pors,

cerquem calor

allí on glatim.

Puix res m’escau

com avançar pel dret

del pensament.

Pobre innocent

ben poc traurà de net

lluny del catau.


Haig pensa planera


Els lladregots,

en veure’m innocent,

diuen que el vent

s’amaga on pot.

Com soc feliç

d’haver minsa fortuna,

lluitar per una engruna

d’aquell tresor precís.

Avanço, prest,

per la drecera

del meu sentir.

Hauré de dir

que haig pensa planera

amb poc encert.


Demana oblit


Dieu-me si

el meu amic dimoni,

quan troba a sant Antoni,

voldrà fugir.

Ell només és

una animeta trista

qui va demanant brisa

i un poc de verd.

El meu amic

no pot anar a l’infern

perquè el repten.

No el comprenen,

el sentiment el perd;

demana oblit.


Com mirava el pardal


Com mirava el pardal

aquell retall de la lluna;

no vol cap menja feixuga,

engreixar li farà mal.

Si estès més grassonet,

no seria entre nosaltres;

poc abans, ells n’eren quatre,

ara, el trobo ben solet.

Com mirava el pardal

quatre crostons a l’ampit

de la finestra de casa.

Però la gana li passa

i vol emprendre l’eixir

perquè fugir és el que cal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Per estranyes raons i set poemes més

22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Per estranyes raons


De pobres benestants

n’hauré el sarró ple,

però he perdut la fe,

no planyo com abans.

Nostramo era ric

en gojos i encanteri,

es va perdre el misteri

del regne infinit.

Avui, anem a tombs

cercant les meravelles

que no hem de trobar.

Demà, passat demà,

lluiran les estrelles

per estranyes raons.


Begut i sense menja


Begut i sense menja,

m’acosto, amb gosadia,

a trobar aquell dia

galdós de la revenja.

Manta d’empreses vanes

es quedaran per fer,

la taula del cafè

no plora ni debades.

Begut i sense menja,

trobo els dies llargs

i les nit matusseres.

Un ric, qui va a les seves,

em diu que ja fa tard

per tornar a casa seva.


Li pregunto al raïm


Li pregunto al raïm

on ha guanyat l’esperit

qui el farà tornar vi.

Poc que parla amb un amic

i es pensa que me’n ric,

anirem els dos patint.

És nostra mare Natura

qui ens empeny a una vida

sense seny, sense crida,

amb més odi que pas muda.

Li pregunto al raïm

puix em mira i sospira,

és un déu sense cap mida

qui sesteja en el cim.


He treballat per tenir


He treballat per tenir

puix la feina no m’agrada;

a l’amo, faig bona cara,

sobretot, al dematí.

Havent dinat en el tros,

enceto la migdiada;

la taula la tinc parada

per si queda algun mos.

El llaurar com entreté

entre queixes i cançons

i aquell sol qui m’estossega.

He de demanar bestreta

per comprar uns pantalons

i lluir-los al cafè.


Una vella em comentava


Una vella em comentava,

amb paciència infinita,

que no entén cap jugada

ni els gojos ni la crida.

Aquella munió de jovent

al darrere una pilota

que corre, es queixa, vola

i s’enlaira com el vent.

El futbol, li he comentat,

és un deport ben punyent

que provoca espectacle.

Ella diu que, amb tres o quatre,

ja anirien manta gent,

no hi hauria aquell esclat.


Els falta un Natzarè


El batlle diu que la creu

ja està encomanada;

és de fusta, gens barata,

però li han fet un bon preu.

Els falta un Natzarè

disposat al sacrifici;

que treballi, hagi ofici

i assoleixi el paper.

Dels joves que té a casa,

a cap, n’ha convençut

i demana al veïnat.

De moment, ha fet salat,

però hi ha un nouvingut

qui podria obtenir plaça.


Cal marxar


El meu amic cofoi

em porta a l’aventura,

és joia que em procura

un tracte com d’heroi.

Anem a prendre vi,

després a espantar mosses;

cansades ja estan totes

de veure’m més a mi.

Si un dia he de casar,

vull pubilla ben rica

en terres, roba i diners.

Vindran els anys propers

per a encetar la prèdica,

és, llavors, quan cal marxar.


Pecats per confessar


Pecats per confessar,

anar després a missa,

m’estimo més la brisa

qui viatja de la mar.

Em conta aventures

de nobles pescadors,

garlaires, pecadors,

cansats de tantes mudes.

Pecats per confessar

n’hauré una dotzena

d’aquells que són mortals.

Quan vingui el vent de dalt

dieu-li que haig pena

per si calla i se’n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He trobat llei i fortuna i ser poemes més

14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca, Poemes

He trobat llei i fortuna


He trobat llei i fortuna

per a fer-me cavaller;

pel matí, surto el primer,

viatjo cap a la lluna.

Després de massa pensades,

hom voldria ser més ric,

però ve el mal antic,

endolcit, per fer mossades.

Olivera, més que vella,

com es mostra prou ufana

per a desfer l’entrellat.

Com pobre havia estat,

cerco cove en una altra

per a eixir de la tenebra.


A casa del cigronet


A casa del cigronet,

ningú demana maduixa,

sols demanen una cuixa

posada en un plat ben net.

Captaires i lluitadors

voldrien fer una menjada

d’aquelles de l’afartar.

Com el sol no vol anar,

diria que el peix agrada;

no volen aturadors.

A casa del cigronet,

a l’hivern, s’ha fet l’estiu;

dintre l’olla tothom riu

i es mostra el poc seny.


El gra sembrat


El gra sembrat

i tot és meravella,

haig una estrella

dalt del terrat.

Les nits s’escurcen,

un vent gasiu penetra;

gruny la finestra,

les portes cruixen.

El gra sembrat,

esmolo la corbella

sense aturar.

Com vull anar

a veure una rosella,

vindrà més tard.


És possible


Com la mare entossudida

en pensar i posar l’olla;

és la feina de per vida,

mal pagada, plena d’ombra.

Com el pare, remugant,

va llaurant dessota el sol;

voldria guanyar i no vol

un ruc qui no li fa cas.

El minyó assegut a taula,

entre llibres i llibreta,

va enllestint els quatre deures.

Quan s’ajeuen, volen creure

que, si demanen la festa,

és possible i l’hauran.


Pescador de vida llarga


Pescador de vida llarga

com, avui, aplega al port;

no l’acompanya la sort,

la fortuna ni s’atansa.

La pesca, diríem, és

una lluita i una joia;

el peix fuig puix no li prova

acostar-se a la ret.

La barca, de tant anar,

s’ha tornat un xic mandrosa

i ni gosa de cantar.

Quan s’acosta un dia clar,

hom confia en no fer nosa;

al capdamunt, ve el guanyar.


Anem ensems


És quan llavors

s’esmerça la paraula,

es para taula

amb bons records.

Anem ensems

a raure entre fulles,

no fem abruptes

mentre podem.

Al clar país

sense pluja ni núvols

ni dies rúfols

mancats d’encís.

I tot serà

fins a demà.


Calleu, si us plau


El vent, la pluja,

una ombra matussera;

anem, sense esma,

mentre es dibuixa

un paisatge gris;

no hi ha encís

per a trobar

un nou demà.

I res s’escau,

la vida ha de seguir

per camins amples;

tres quarts de quatre

i encara he de dormir,

calleu, si us plau.


Vingué el desert


Com un servent,

estripo la cridòria,

dolça memòria

que em va perdent.

En altres temps,

quan el camp feinejàvem,

fèiem parada

per un moment.

Com l’amo reia,

tot era gras

i el bon cabàs,

del tot, s’omplia.

Vingué el desert

i restà despert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Li faria mil rondalles i set poemes més

10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Li faria mil rondalles


Na Mariona del meu cor

més que espera, desespera;

només va ser una promesa

d’un mosso sense cap dot.

El seu pare li digué

que no era un bon partit;

com va perdre l’esperit

i en fadrina esdevingué.

Li faria mil rondalles

si, amb mi, es volia casar;

però ni tan sols ho gosa.

Cada no de sa resposta,

la porten al badallar

i a somiar ben debades.


És la pau d’aquest gran fred


És la pau d’aquest gran fred,

qui m’acosta al cementiri;

des d’avui, beuré per vici

un vi negre de bon cep.

Una mossa em comentava

com borratxo no em vol;

que la festegi un mussol

d’aquells qui fan mala cara.

En la pau d’aquest gran fred,

faré casa al fumeral

amb una branca feixuga.

Car la ment és tan poruga;

he de posar-me, si cal,

dues mantes i a cobert.


Una mosca em contava


Una mosca em contava

que, en arribar l’hivern,

mai posa al descobert

ni les ales ni la cara.

Ben endins del fumeral,

els somnis són més lleugers;

el voler eixir es perd,

la frescor li farà mal.

Una mosca em contava

que, a la vora del mosquit,

és una mossa galana.

No fa més d’una setmana;

comentava que, a la nit,

ser a l’infern, li agradava.


El cor eixut


El cor eixut i llarga la feblesa,

són massa anys per a haver futur,

escric així: dolgut, sense fermesa;

mirant el cel i descobrint un mur.

No haig res més que pobres melangies,

un to altiu que ha abaixat el cap;

no haig ni ganes de fer un disbarat,

anar enllà en trobar altres vies.

La nit és llarga i curta la temença

de trobar un xic de plata o de tresor

per a obtenir, avui, els beneficis.

No he de cercar els altres sacrificis,

aquells que acaben el dia de la mort

quan l’agonia es vesteix de gravidesa.


Per poder riure


Us cal saber,

amics de la fortuna,

que enllà la lluna

resta més cel.

Que els somnis són

per a anar fent

i tinc present

com roda el món.

Us cal saber,

amics de l’encanteri,

que hi ha misteri

enllà la fe.

I vull pervindre

per poder riure.


Es va perdent l’interès


Com demana la temença:

El millor és fugir de pressa!

Perquè ogres i fantasmes

en trobareu per arreu;

uns basteixen una creu,

d’altres ploren ben debades.

És a l’hora primera

quan, sovint, ens abandonen;

si hi ha llum prou que no tornen

fins que el vespre ve a la seva.

I la vida talment és

un camí que fa pujada;

com la costa es fa pesada,

es va perdent l’interès.


Ploren els manats


En el palau reial;

comtesses i princeses,

van recordant promeses

que un dia van fer mal.

Dormint als alturons,

ben lluny de les tenebres,

arriben malifetes

per a afeblir tothom.

La vida ha de seguir

mostrant les ambicions

dels homes qui es fan grans.

Els pobres vilatans,

de poc han de gaudir,

quan ploren els manats.


Caire lliurador


És una empresa vana

portar a coll-i-bé

els somnis que, també,

la impotència proclama.

Nosaltres, els vençuts

no volem ni bandera;

em plau seure a la fresca

quan venen temps eixuts.

Els vespres de tardor

seran ben fets a mida

per a nobles vianants.

Les catifes semblants,

aquell vent que s’enfila

amb caire lliurador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 23 24 25  Següent»