Voler quedar bé i set poemes més

24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Poemes

Voler quedar bé


Acabo d’esbrinar

que, el camí mai trobat,

esdevindrà, més tard,

a l’hora de finar.

Cansat de fer miracles

amb dues cistelles d’ous

com prendria les nous

per a minvar les nafres.

Sent pobre presoner

de la dolça temença,

he demanat ser un savi.

Deixeu-me que em passi

aquesta pensa freda

de voler quedar bé.


Tot volant mar enllà


Una tarda ben dolça

acomiada l’estiu,

ja haurà deixat el niu

l’oreneta més tova.

Tot volant mar enllà,

cap al sud, cap a casa,

de segur que s’atansa

aquell temps de mullar.

I nosaltres, ben vius,

tornarem a l’estança

on deixaren la llar.

Un temps ennuvolat

em torna a la recança,

al sentiment aspriu.


Aprenent sense saber


Aprenent, sense saber,

com demano hores baixes;

n’hi havia a les rebaixes,

n’he comprat per a tot el mes.

Els captaires de la sort

no havem massa miracles;

de vegades, n’hi ha quatre,

diria que en són ben pocs.

Aprenent, sense saber,

en desitjos estalvio,

amb els dubtes m’alliçono.

Ara vaig i ara torno

i dels veïns no me’n fio

perquè han poqueta fe.


El sol ve a despertar


És la pena, quan m’ofega,

la qui diu on he d’anar,

soc un pobre per demà

puix no haig ni sou ni pensa.

Al carrer del desesper:

poca gent i poc negoci,

no cerqueu amic ni soci

no els agrada quedar bé.

En el dedins de la llar,

hi ha una llenya prou cremada

esperant el cru hivern.

Pel matí, estic despert;

m’agrada dormir a l’albada

quan el sol ve a despertar.


Encara li manquen dents


En el riure de les flors,

he trobat mirada trista;

hi ha un follet qui les encisa,

però els dona manta pors.

En el jardí més preuat,

dorm una gràcil poncella,

no sé si serà princesa

puix ningú no l’ha topat.

Com s’enfada de valent,

cap pretendent se li acosta

ni tan sols per a parlar.

Un d’ells, la va deixar

amb la paraula a la boca;

encara, li manquen dents.


Els convidats


A festes, els convidats

venen de terres llunyanes,

els desperts, sense lleganyes

qui demanen bon menjar.

És a l’hora de pagar,

quan encetem malentesos,

es comporten com promesos

qui mai se’n volen anar.

Però posarem cabdills

qui els retallin les promeses

i les bones intencions.

Els amics han de ser bons

per a administrar les presses,

no fer servir cap setrill.


Rics, pobres i mendicants


Rics, pobres i mendicants

han de ser tots catalans.

Des de la primera infància,

hauran el camí marcat,

algú s’haurà despenyat

per a caure en la desgràcia.

Com la deessa fortuna

em cobeja a les nits;

sempre hi ha algun esperit

qui s’acosta a la lluna.

A la taula dels sabuts,

no he de trobar la llicència,

preneu capses de paciència

per si copseu massa embuts.


Mai seré el seu senyor


Na Mariona, del meu cor,

avui, deleix per la pressa,

he trobat una finestra

que s’endinsa a un dolç lloc.

Allí, hi ha nobles galants,

cavallers de grans combats;

del tresor, faran sa part

ben galdós i esperançat.

Na Mariona, del meu cor,

de l’amor no se’n refia,

porta massa desenganys.

En la joia, hi ha paranys;

entre neguits, passa el dia,

mai seré el seu senyor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXI)

15 Setembre, 2023 05:24
Publicat per jjroca, Poemes curts

A cavall

de la fortuna,

el devessall

potser no atura,

li agrada el ball.


És quan trobo

l'ocasió

quan ho provo

i em fa goig

gaudir a dojo.


En provar

de fer-me el sord

esclatà,

em quedà mort,

fruit de la por.


És quan guanyo

en Manelic

quan s'estranya

i es fa amic,

després m'escanya.


Per a ser

un bon minyó,

cal saber

on hi ha el carbó

i vendre'l bé.


Quan acabo

d'ésser amic,

és quan planyo

i em desdic,

serà que em canso.


A la porta

de l'infern,

un tanoca

va i es perd,

és el que toca.


La recança

del camí

quan es cansa

em ve a dir:

N'hauré fet massa!


Massa hores

de la nit

hauran totes

esperits

que ens cargolen.


Quan aplego

a la cançó,

espetego

de debò,

després em queixo.


Quan la roda

dona tombs

és quan troba

la raó

i res li sobra.


Si m'estima

de valent

em convida

ésser conscient

per si ho oblida.


Una casa,

sense fi,

ha canalla

al jardí,

jugaran massa?


Com em moro

cada dia,

esvaloto

la família,

després ho ploro.


Mariner

dalt del llagut

no vol ser

mai el vençut,

és molt proper.


Com m'agrada

prou el vi,

quan s'acaba

em fa glatir,

prou sovint passa.


Massa roses,

sense fe,

parlen totes

de voler,

són en absoltes.


En el regne

dels pastors,

les ovelles,

amb la por,

com s'entretenen.


Com demana

l'esperit:

Haver gana

cada nit!,

ben tard es cansa.


Sense penes

ni destí,

les lluernes

fan camí

amb poques presses.


A la casa

del cantó

quan hi ha gana

mengen tots:

pa i carbassa.


Com havia

poca sort

ni volia

ésser mort,

massa ho sabia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més

15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca, Poemes

Ben lluny, a l’horitzó


Ben lluny, a l’horitzó,

un regne que s’esberla,

va venir d’una guerra

sense cap guanyador.

Les flors del cementiri

són agres d’escoltar,

el vent les fa gronxar,

gairebé, a diari.

Ben lluny, a l’horitzó,

on reposa la pressa

hi ha un déu esmorteït.

Fa pocs dies, m’ha dit

que ha perdut la lluerna

i somia a contracor.


La figuera com s’afanya


En un riu de solitud,

on van teixint les aranyes,

he demanat coses vanes:

La saviesa i la virtut!

No sent home principal

entre mil dubtes trafego;

ara somio, ara m’ofego

en desitjos quan no cal.

Doneu-me terra, un camp

on mirar les oliveres

i una figuera galana.

La figuera com s’afanya

perquè les figues són verdes

i ha vist, de lluny, un llamp.


La timidesa


Per vèncer la timidesa,

un poema he de fer,

l’escriuré amb poca pressa,

ben polit, per quedar bé.

La paraula del darrere,

aquella que tanca el vers,

que no porti all ni pebre,

només sal i julivert.

Si ella el llegeix, somriu;

el guanyar és a la vora

i serà prou complaent.

Va finint en un moment

mentre sento que creix l’ombra

i es va desfent el niu.


Nou lloc


Per fi, en Satanàs,

engrandirà l’infern,

farà tot un desert

on poder ensinistrar.

Les noves diablesses

no hauran el cutis fi,

no sabran quin destí

enceten les promeses.

En aquest nou infern,

hauran un sol més gran

qui doni ample foc.

Bastit aquest nou lloc,

les ànimes ni sabran

com era el color verd.


No reposa a les nits


Un vell ha demanat:

fugir d’aquest estiu,

li crema aquest caliu,

no vol ni haver-hi part.

No reposa a les nits,

ni ha de gaudir d’una ombra

que li dona el vell arbre.

No recerca el ric marbre

ni l’escalfor qui prova

de tornar-lo esquifit.

Les hores de cafè

no li semblen eternes

ni demana empreses

massa lluny del voler.


Una ratlla viatgera


Una ratlla viatgera

pel paper va avançant

ni endevino per a quan

us dirà que va a la seva.

Escorrialles de la ment

demanant l’ombra sencera

van pregant sense cap pressa,

van endolcint lentament.

No haig pressa en arribar

per a trobar mon cilici

darrere d’un punt ben posat.

Les ganes s’han capgirat

i es va acostant el vici

de somiar per a volar.


Està trist per la calor


Vet aquí com mon vell arbre

no demana raure al sol,

està trist per la calor

puix tardor es fa rondinaire.

Car donaria, de gust,

el dolç vol de fulles velles,

han de caure per parelles

sense pena ni ensurt.

Ha estat estiu roent,

el bon sol ha cremat força

i la mar està enfadada.

Com demano nuvolada,

mig despresa, amb poca nosa

qui ens mulli lentament.


Una de petita


Les formigues, poc amigues,

com avancen pel corriol,

van demanant al déu sol

que vagi tombant espigues.

Les més valentes avancen

amb més força i enrenou,

mai demanaran un sol

ni, a l’estiu, voldran vacances.

Però una de petita

una fulla va estirant

i descansant quan li escau.

Deu pensar que hi ha un palau

amb un llit ben ample i gran

on oblidar qui la crida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXI)

15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.


Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.


Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.


En entrar
al gran desert,
el marró 
com guanya al verd.


Massa frares 
al convent
quan demanen
ningú els sent.


És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.


En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.


Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.


Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.


Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!


A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.


És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.


És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.


Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.


El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.


Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.


El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.


Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!


Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.


Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.


Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.


Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?


A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?


Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.


Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.


Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà. 

Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Nosaltres, els humans i set poemes més

08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes

Nosaltres, els humans


Abans que aplegui la nit,

acomiado el vell dia;

és aquesta l’homilia

que és lliure de neguit.

Com s’encomana el sol

a un viatge gens discret,

és la feina qui el perd,

tragina sense condol.

I, nosaltres, els humans

empaitant el gran misteri

de trobar el Creador.

Espero ser trobador

per lluir d’un encanteri

que m’apropa als gegants.


Una reixa


Com mon déu m’ha aconsellat

amb una gràcia manifesta:

Que si soc a la finestra,

podré veure l’entrellat!

És així com passo els dies

assegut a la cadira,

veig com la mossa s’enfila

amb cent passes indecises.

Cercarà un nuvi nou

qui la tracti de princesa

i li posi vestit d’or.

Si no el troba bo del tot,

haurà de cercar una reixa

i un sostre on mai plou.


A la bona casa


A la bona casa,

hi haurà bona gent

i algun inconscient

qui escola demana.

Com soc sabedor

de nostra misèria,

empaito la dèria

per a ser millor.

A la bona casa,

hi ha massa embalums

deixats a les cambres.

No en seran ni quatre,

qui hauran el costum

de quedar-se amb gana.


La veïna és mala peça


Al país de melangies;

una mare, dues filles

demanaven aixovar.

El pare ha de pensar

en haver manta enganyifes

per a anar passant els dies.

El dissabte hi ha festeig

i es lleva sempre d’hora;

amb deu vestits, fan la prova

mentre escalfa el safareig.

La veïna és mala peça

i el nuvi els vol furtar,

com vindrà l’esgarrapar

quan surti de casa seva.


Primer plat


Haig un dubte prou planer

qui a l’escola m’acompanya,

he de comprar-me una canya

per si goso pescar el temps.

Treballar amb joves guerrers

és no acabar mai la guerra;

quan la paciència s’esguerra,

massa crits es fan presents.

I, tot d’una, ja se sap:

aplega la solució

al damunt d’un núvol blanc.

Em pregunto per a quan

hauré més mel i mató

per a encetar el primer plat.


Mai porten a res


Hauries de saber,

estimada poncella,

que la mar és molt bella,

però no haig cap veler.

Si vols, hi anirem

a veure la mar blava;

a la il·lusió encetada,

l’enveja de la gent.

I no et diré més

que paraules lleugeres

que mai he de trenar.

Voldria, al meu pesar,

que oblidessis les presses

puix mai porten a res.


El bon passar


Un somni atabalat

i una princesa vana,

com porto una setmana

cercant tot l’entrellat.

El cant amorosit,

la dolça cadernera

qui, a la branca, espera

que li passi el neguit.

I ja, rabent, corprès,

donant tombs per la vida

puix cerco on vull anar.

Doneu-me el bon passar

d’aquell cuquet que esbrina

quin fruit li està permès.


Un munt amb quatre pedres


Regiro en el racó

de la meva infantesa

per saber si l’or crema

i s’endinsa en el cor.

Un munt amb quatre pedres,

un estiu prou cansat;

de dalt, en el terrat,

xisclant les orenetes.

Tornaria a l’escola

sense haver de pregar

ni encetar la memòria.

Aquesta pobra història,

ben bé, he de guardar

perquè retornar ni em prova.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXX)

01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia,

al dematí,

com voldria

ser a la nit,

la joia em crida.


Vull passar el temps

de gana i de guerra

per saber si vens

on mon cor s'esguerra

i, al punt, somiem.


Entre dues granotes,

xerrant a la bassa,

m'he sentit, a soles,

sense massa traça

i pensa de pobre.


A la casa

del molí:

festa grassa

i força vi,

potser un pèl massa.


Les comandes

de l'estiu:

menjar faves,

sentir-se viu,

beure debades.


Com demanaria,

si amor volgués,

sentir la follia

i, un xic després,

guanyar l'alegria.


No vull pedres

al camí

ni més herbes

per a mi

en ser al capvespre.

 

Na Maria

ha demanat:

anar a la vila

en fer-se tard,

ningú li priva.


A la festa

de les flors,

la ginesta

perd color,

haurà enveja?


La solitud

és bona companyia

i la virtut

no sap com farà guia,

massa és ensurt.


Em pregunto,

en anar,

si, quan pujo,

em puc cansar,

gairebé ho dubto.


Quina pensa

m'ha de dir

que la gresca

fa patir,

no sé la resta.


Cantaria

més cançons

i hauria

més sermons,

magra alegria.


I la terra

em demanà

que fes guerra

més enllà,

on viu la pressa.


Les paraules

van al vent,

les més maules

per ponent,

no ho sé les altres.


Per aprendre

la lliçó,

cal atendre

i ser millor,

fàcil de vendre.


La campana

del convent

esbatana

si fa vent,

llavors, s'enfada.


A la casa

de la por,

la nit passa

en un plor,

després, ve l'alba.


Com la lluna

diu al sol

que, una a una,

tot es pot,

és molt sabuda.


A la terra

dels gegants,

no hi ha guerra

com abans,

només desfeta.


Si volia

anar a ballar,

em caldria

festejar?

Poc que ho sabia.


Si em demanes,

et diré

que hi ha cases

on convé

posar fantasmes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Les fruites de la pomera i set poemes més

01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca, Poemes

Les fruites de la pomera


Les menges del poble amic:

xocolata i pa de pessic.

Les fruites de la pomera

són ben bones d’esguardar,

de segur que han de restar

d’una verdor sense treva.

A la taula, haig un plat;

en el foc, una paella,

ella és petita i negra,

es crema de tant en tant.

Poso l’ou, la botifarra,

les patates del meu hort,

la vigilo ben a prop

per si engega mala cara.


Oferiu-me una avantatja


Caminant sense camí

i país sense drecera,

hauré perdut la bandera

que onejava pel matí.

Sent un home saberut,

avanço sense penell,

haig la ment sense atuell

per saber que m’he perdut.

I vosaltres, què em dieu

de la llibertat llunyana

qui ens vol tornar a la cova?

Si em voleu posar a prova

oferiu-me una avantatja

per si albiro fer-me déu.


Demano sense obtenir


Demano sense obtenir,

em planyo per no saber,

cerqueu altre mentider,

el guanyar no és per a mi.

Si la vida m’amistança

amb el creure i el pecar,

us demano: Vull anar

on vol reposar la gràcia!

Massa anys per a ser alegroi

i beure sense atura

fins a trobar el gran encís.

El meu temps és fonedís

i vaig cercant l’aventura

per si, un cop, em torno noi.


Planyo pel dejuni


Us podria comentar

tot un seguit d’avantatges:

Com ja soc a les acaballes,

la ràbia em vull emportar!

Sent vehement com un sidral

només tracto amb coses vanes,

menjo pomes i maçanes,

la tria ben poc em fa.

Amatent de l’infortuni,

de la vida, segrestat;

esmerço el castell dels somnis.

A la meitat dels oprobis,

de segur, que no he tornat

perquè planyo pel dejuni.


Cavallers i nobles dames


Cavallers i nobles dames

tots corpresos per l’ensurt

com el món és tan poruc,

tan refet a posar flames.

Aventures de dissabte

sota un sol qui ja s’allunya,

haurà parlat amb la lluna

i se’n va més prompte al catre.

Cavallers i nobles dames

el nou ball és encetat

amb balladors de primera.

Mai la dolçaina els espera,

ella puja a la ciutat

emplenant carrers i places.


Remenant la cua


M’alimenta la il·lusió

mentre recorre el meu cap,

he de ser eixelebrat

fins que aplegui la raó.

En somiar a les teulades;

com observo, amatent,

que, si faig de pretendent,

la meitat són males cares.

La segueixo mentre passa

tot i remenant la cua

fins que aplego al seu terrat.

Com l’amor ja m’ha deixat,

com s’enfada amb la lluna

qui se’n burla fins a l’alba.


Passa alegre i canta el ser


Passa alegre i canta el ser

quan ix aigua de la sínia,

un follet qui calla i mira,

oblida on hi ha el desert.

L’aigua avança melangiosa

sense fer massa enrenou,

al de dalt, un sol que cou

una síndria massa tova.

Tan alegre canta el rec

fins que el terra me l’amaga

delerosa de la set.

Com se’n riu el jardinet

fins que s’acosta qui talla

quan esmerça condiment.


Em comenta el mussol


Em comenta el mussol

com li agrada restar sol.

Presidint la vella branca,

d’aquell pi vingut a menys,

veu la lluna com regeix

fins que el sol porta l’albada.

Per demanar ratolins,

per tenir una sargantana;

de segur que la setmana

es va perdent pel camí.

Al de dalt del molí vell,

ha posat branca i palla,

com s’estima aquella cambra

on cap somriure sembla lleig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXX)

01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca, Epigrames



Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.


Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.


Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!


No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.


Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.


I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc 
de les tenebres.


Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.


Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.


En aplegar 
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.


Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.


La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.


Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.


La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.


Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.


Una porta 
dona al cel,
però és dolça
com la mel.


El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.


A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.


Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.


En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.


Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.


Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.


Els companys 
de la dissort
passen anys
i mengen poc.


En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.


Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.


Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.


Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
 

Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs