Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes

22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca, Poemes

Quasi m’atreveixo a dir


Quasi m’atreveixo a dir

que, en aplegar la tempesta,

al cel, demanaré festa

fins ben entrada la nit.

Vull els somnis, a l’engròs,

amb cullera i forquilla,

he d’aplegar a una illa

on el seny és més galdós.

Quasi m’atreveixo a dir

que porto els anys ben lligats

amb una corda d’espart.

Us deixaré aquella part

on venen els convidats

a despullar el gaudir.


Demano com el cargol


Demano, com el cargol,

vent suau i ample sol.

Passejar amb sa casa

per a trobar una fulla,

ben tendra, dolça, poruga,

disposada a ser menjada.

Per demanar-li al bon Déu,

he d’avançar, a poc a poc,

fins arribar a la finestra.

Ben disposat a la festa,

he d’oblidar que la por

és el fruit de ser ateu.

Demano, com el cargol,

menjar tost i restar sol.


Com a home tafaner


Com a home tafaner,

viuria amb una engruna,

fora aquesta ma fortuna

per fruir i poder ser.

Amb nas, orelles i ulls

eixiria a la contrada

per sentir com l’estimada

anava viatjant pels fulls.

Com a home tafaner

li contaria, al dimoni,

les mil coses que he de fer.

Com gaudiré el plaer

ben a pleret, quan no es nota

que vaig somiant sense fre.


Demanaré tardor


Al racó de l’ampla sort,

qui no somia és que no pot.

Per caminois i averanys,

passo les tardes senceres,

no vulgueu altres dreceres

quan només demanen planys.

Amb la vida assedegada,

a poc a poc, vaig al tros;

com li falta una llaurada,

demanaré un tractor.

Si el tractor no feineja,

perquè no ho puc pagar,

he de demanar que l’herba

a altre camp vulgui anar.


L’olla vol bullir


Essent pobre i innocent,

no he guanyat en cap guerra,

la lluita m’està permesa

i s’acaba un poc després.

A la casa del veí,

al capvespre, calen foc;

es remullen amb bon vi

i no es queixen de la sort.

A ma casa, ja se sap,

ni salsitxes ni baldanes

la paella vol fregir.

Veig com l’olla vol bullir

tota tipa de patates,

només li manca la carn.


Na Mariona com s’enfada


Na Mariona, del meu cor,

diu que sóc home de por.

Amb aquestes, mes misèries,

mai aplegaré a ser ric;

vaig muntant un embolic

que dura tardes senceres.

Na Mariona com s’enfada

i em posa en un calvari,

diu que menjo a diari

puix no em privo de la gana.

De tant en tant, la conversa

esdevé mal averany,

porto així quasi mig any,

mai demanarà ser meva.


El viatge etern


Les paraules van al vent,

el vent trascola per terra,

com s’apropa a una guerra

on vol guanyar l’innocent.

Bon ofici és mentider

si pot enganyar a la Parca;

li he d’enllestir la barca,

però mai em trobo bé.

Ha de ser, el viatge etern,

la darrera aventura

de la que no es pot tornar.

Com que, avui, no vull anar,

he demanat altra cura

per si la joia es perd.


Un lloc per a anar


Cansat de somiar

amb la incerta glòria,

cerco, a la memòria,

un lloc per a anar.

He de ser captiu

de tots els afanys,

he passat massa anys

afora del niu.

Vull ser un reietó

en regne ignorat

i dalt de la serra.

Per fer el que peta

sense demanar

nou deslliurador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXVI)

14 Febrer, 2023 18:24
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Cap noia somia en fer-se vella.

Un ruc pot volar si aprova l’examen.

He tingut força núvies, no n’he conegut cap.

Es va morir asfixiat, no li havien presentat l’aire.

El pare de tres filles treballa per descansar.

Vaig portar la núvia al cine, un dia l’aniré a buscar.

Vaig anar a demanar feina, ara espero que no em trobin.

La mare de la meva dona és qui m’ajuda a tornar tard.

No suporto ser pobre, traieu-me els diners de sobre.

No sé si bec alcohol, però em calço la gorra.

A casa, he posat llum; ara, m’hauré de planxar.

Un voldria ser barquer; però el riu, de vegades, puja.

No penseu mal, no ens acostarem ni de bon tros.

És, pràcticament impossible, viure sense respirar un cop al mes.

És un mal metge, cura més del que necessita.

He provat de pujar al cotxe, el que em costa és posar-me a dintre.

Vaig anar a ciutat, em van fer córrer fins que vaig sortir.

He provat de provar-me uns pantalons, no sabia on posar el cap.

Quan va dir que era lladre, li vaig regalar les claus.

No tinc problemes d’audició, no sento res.

Per perdre el partit van haver de regalar l’àrbitre.

Volia ser una pedra, però em sobraven els peus.

Tinc por, diuen que per morir no cal fer res.

Sempre he dormit sense saber com.

Treballar és tan complicat que dura tota la vida.

El pagès porta el menjar i el cuiner el mareja.

No puc convèncer Déu, però segur que va errat.

No voldria passejar, però el món em porta.

He de morir com sempre, sense massa ganes de menjar.

Em llevo d’hora perquè el son em vol prendre el llit.

Estic disposat a guanyar el cel sense deixar la terra.

Les paraules del mossèn, si van al cel, no solen tornar.

És una sort fer un viatge sol, però ben acompanyat.

Estic disposat a treballar, si la feina em deixa.

Escriure és volar, sempre seguint la línia.

Estic escoltant el cor, no contesta ningú.

Viatjo amb ruc, no solem discutir.

Ha passat un altre any, ni l’he reconegut.

He comprat una setmana per a no fer res.

Anem d’excursió, algú fa moure la carretera.

Procureu no abandonar Déu en un lloc massa pregon.

Déu portava pressa i li va vessar tota la por.

No cal patir pel cos, ell ja té cura de nosaltres.

Sense dubtes, estic per a morir.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Vindrà sant Antoni i set poemes més

14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca, Poemes

Vindrà sant Antoni


Vindrà sant Antoni

el mes de gener

per tal de saber

on rau el dimoni.

Com la lluita enceten

els dos esperits,

és un mal antic

enmig les tenebres.

I calarem foc,

encendrem les atxes

per fer processó.

Vull mel i mató

per trepitjar brases

sense gran dolor.


L’amic ruquet


Escoltant xerrar

al ruquet valent,

veig que ser innocent

fa de mal portar.

Userda i palla,

un xic de garrofa

i mirar quan toca

fer la revifalla.

Com l’amic ruquet

demana l’estiu

per tal de viatjar.

Cansat de somiar,

voldria altre niu

en un nou indret.


De la feina, res a dir


Mil comandes per a fer

i em canso de seguida,

és llarga aquesta vida

quan et priven el cafè.

Fumaria un bon cigar,

em prendria una copa,

però el metge és tanoca,

comenta que ho tinc clar.

De la feina, res a dir,

puc treballar, tot el dia,

mentre aturi per dinar.

De cigrons, me’n puc estar

i l’amanida em convida

a penar abans de dormir.


El gruix lladrar


Amb converses amb el gos,

ens barallem una estona,

l’albada és cosa bona,

el passeig no és dolorós.

Com el lligo del collar

per eixir per les contrades,

esperem no haver troballes

ni encetem el gruix lladrar.

Carrers amples, carrers estrets

i el gos que ja es cansa,

li posaré una manta

perquè tremola de fred.

La caminada conclou,

no ha estat massa enrenou.


A la branca, una flor


Enmig d’un camp adormit,

l’ametller, de cop, desperta,

diria que porta pressa

per botonar i florir.

A la muntanya, hi ha neu,

a la plana, la rosada,

l’ametller no té aturada

i malparla sense veu.

A la branca, una flor

es llença a l’aventura

d’esclatar i posar color.

Com no hi ha aturador,

espero que la Natura

esperoni l’escalfor.


Demanaria saber


Demanaria saber,

sense esbrinar-ho massa,

per què m’agrada una tassa

prou plena d’un bon cafè?

I parlar, de nou, del temps

per sentenciar la collita:

Aquest any serà de mida

per haver un cistell ben ple!

Donar tombs a la conversa

fins que algun entremaliat

em porti a un lloc estèril.

Com enyoro aquell pretèrit,

el futur em sembla ingrat,

la foscúria és manifesta.


El gran salt


Aigua forta, mala mar

i les barques en el port,

van esclatant en un plor

quan demanen navegar.

El pescador no ha sort,

el peix ja no l’espera,

una angúnia passatgera

com es va endinsant al cor.

Les cases demanen calç,

les places volen el sol

mentre els núvols avancen.

És el vent qui veu com dansen

les fulles velles del bosc

tot demanant fer el gran salt.


La foscúria de la ment


En tan alta solitud

de la tenebra quan passa

sento la noble virtut

quan assoleix altra casa.

Les foscúries de la ment

no són planes ni rialleres,

han de fer-ne de les seves

esmicolant pensaments.

Com jo m’ho miro i veig

damunt d’una nau lleugera

veig com s’enfila l’enyor.

Cap vestit de perdedor

ha de ser d’altra manera

sinó pobre en escreix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVII)

14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa cases

de pagès,

parlen, parlen

com si res,

estan cansades.


Li he contat al sol,

en el meu passar,

que, si trobo un bou,

millor és trepitjar

altres caminois.


He escrit la carta

als tres Reis,

demano una capa

per si s'esdevé

amagar-me ara.


A les terres

d'enrenou,

no hi ha serres

ni tresors,

només queixes.


No voldria

anar a cercar,

alegria,

on no n'hi ha,

m'espantaria.


Amb la barca nova

no hi vull anar,

quan viatja sola

no se'n pot estar,

més que córrer, vola.


El pastor somiava

dessota d'un pi,

ovelles contava

fins arribar a mil

després les nombrava.


Mai oblido

anar a dinar

i endevino

el que hi ha,

després, critico.


Ni comandes

ni neguit,

tardes, passen

sense crits,

no van maldades.


Al camí

de la dissort,

passen sis

enmig de pors,

xisclen com vint.


Una poma

haig a l'hort,

parla sola

amb tothom,

com li prova.


Si em vols

enamorar

dona'm cols

per a dinar,

ho saben molts.


Les campanes soles,

en el campanar,

les sento com ploren,

voldrien marxar,

però, avui, no poden.


Em pregunten,

en venir,

i m'apunten

al glatir,

però mai curen.


Sense pena

ni neguit,

ve la sega

com he dit:

quan canta l'era.


Quan la bruixa

es riu de mi,

li he de dir

que el cor afluixa

a desdir.


Al carrer

on viu l'enyor,

el primer

és buidar el cor

sense caler.


Quan la flor

vol esclatar,

cal ballar

amb gran dolçor

i rondinar.


Mireu-la con va

tota esblaimada

per si pot trobar

on l'amor s'amaga,

no sé perquè ho fa.


Amb les ganes

de menjar

m'he quedat:

cinc baldanes

fan bon plat.


Si l'estimo

en veritat

mai no miro

si és pecat,

ho endevino.


Com li conto,

cada nit,

que, quan dormo,

no faig crit

ni destorbo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXVII)

14 Febrer, 2023 18:03
Publicat per jjroca, Epigrames



Com et deia,
bon amic,
faig la feina
per la nit.


Una bona mossa
no n'està per mi,
li dic: Estàs boja?,
em respon que sí.


A l'hora tardana,
aplega la lluna,
diu que està cansada
d'anar fent la muda.


Si m'estima,
li diré:
que ésser rica
li convé.


Al racó estant,
ben a prop de l'era,
veig el sol com crema,
però no ho fa tant.


Si el núvol vol,
crida la tempesta,
parlaré amb el sol
per si vol la festa.


Quan arriba
el cap del mes,
hi ha fatiga
i poca fe.


D'aventures
i valents,
hi ha més cues
que pas gent.


En el regne
de les flors,
les abelles
van al vol.


Com demano
l'aventura
quan s'atura:
l'anar amb carro.


A la casa
de la mossa,
mai li passa:
la gran joia.


Quan li parlo
i li dic,
com em munta
l'embolic.


Per haver
tan poca sort,
cal saber
com restar sord.


No haig gana
ni il·lusió,
però empaita
i xisclo fort.


Estimat parent:
Quan sigui a l'albada,
diré, altra vegada,
com em vaig fonent.


Quan la joia
em ve a cercar,
sempre diu
que ha de marxar.


Sense massa son,
la lluna parlava
criticant el sol
puix fa mala cara.


En el regne
de la nit,
o alliçono
o estic dormint.


Una rosa sola,
al jardí estant,
el dilluns com plora,
el dimarts no tant.


Haig per vendre
l'ocasió
de ser heretge
si Déu vol.


Per les planes
de l'encís,
van i vénen 
els més rics.


El camí de casa
mai el tinc tancat,
sent el temps quan passa,
es fa el desmenjat.


Li diré,
per si de cas,
que, si convé,
faré bondat.


Porto pedres
al sarró
per si em peguen
de debò.


Per cantar les penes,
porto un guitarró,
si apleguen a festes,
empraré el tambor.


M'agradaria sortir
quan s'amaga el sol,
sóc pobre mussol
sense l'avenir.
 

En el joc,
vindrà la palla,
qui davalla
ja ho té tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Parlo del meu amor i set poemes més

08 Febrer, 2023 06:13
Publicat per jjroca, Poemes

Parlo del meu amor


La marona em diu que sí

i prompte vaig a dormir.

Vull tenir mil somnis vers

amb joioses ocasions,

pocs moments han de ser bons

si no em mires ni em sents.

He comprat, per a tenir,

un ruquet ple de bondat,

a la feina, fem salat,

però mai hem de glatir.

Sentinelles del meu cos

no em féssiu la contalla:

Ella és freda, badalla

quan parla del meu amor.


Vull la muda


Amb la pensa d’aviram,

qui demana una poncella?,

a l’estiu, la vida és bella,

a l’hivern, potser no tant.

M’agradaria tenir

un bosc ben farcit i espès,

la vida sense interès,

una mort sense glatir.

Però apleguen males hores

i venen els caçadors

a fer una festa feixuga.

És llavors quan vull la muda

i em planyo, entre les flors,

per trobar-me un temps a soles.


Aniré ben dret al cel


És la vida qui m’empeny

per senderes lluminoses,

com voldria passar hores

sense, mai, parlar del temps.

Sóc d’ofici llaurador

i caçador quan em plau,

he de trobar algun babau

per a fer-li un bon sermó.

Aniré ben dret al cel

sense emportar-me els pecats

ni el dret de la follia.

És un bon àngel qui em guia

i li mano, en veritat,

quan considero que es perd.


Li comento a la gallina


Clou la pluja, parla el vent,

de segur que ningú el sent.

Es queixa del nostre enginy

per a fer-lo córrer massa,

com que l’home ha prou traça

tot el món es farà gris.

Hem de buidar la ciutat

i tancar els pobres negocis,

hem de pensar que ser socis

no ha de ser un resultat.

I tornarem a dinar:

ous ferrats i una sardina,

li comento a la gallina

i s’atipa de plorar.


A la casa del davant


A la casa del davant,

viu una gràcil poncella,

hauria de ser princesa,

però príncep no n’hi ha.

Com somia pel matí

quan el sol li porta el llum,

el dormir és bon costum,

s’hauria de mantenir.

La mare li ha demanat

que vagi, d’hora, a l’escola

per a aprendre de llegir.

Les lletres no han de patir

puix ella mai fa la prova

d’assolir el deure emprat.


Na Mariona és així


Na Mariona, del meu cor,

prou m’estima, però poc.

Com demana un príncep blau,

al meu goig, mata l’encís;

és un amor fonedís

que mai deixa el catau.

Li he portat rams de flors,

mil versos i alguna joia;

ella ni em vol ni gosa

de sentir el meu clamor.

Na Mariona és així:

mig poncella, mig deessa;

pel mati, no porta pressa,

però demana la nit.


M’he tornat prou mentider


Quan la pensa m’acompanya,

em porta pel carrer estret,

és quan aplega el desert

on m’oblida i m’enganya.

He treballat les mil lletres,

cap ni una m’ha fet cas,

hauré de ser l’escarràs

carregat de malifetes.

Oblidat del dolç amor

d’aprendre un nou poema

més amable, més lleuger.

M’he tornat prou mentider

per si, a l’angoixa, faig pena

i s’emporta el meu enyor.


Les paraules dolces


Les paraules dolces,

el mirar encongit,

els sospirs tanoques

en ser a la nit.

Massa m’acompanyen

en un món reclòs,

naveguem els dos

per tèbies muntanyes.

Les paraules volen

cercar el remei

de saber-se nobles.

En tornaran poques

a cercar la llei

per saber on es troben.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXV)

01 Febrer, 2023 06:30
Publicat per jjroca, Pensaments festius

La missió del cap és fer patir les cervicals.

No li fa falta ser meravellós, ja li direm.

Necessita pujar escales, es pensa que és baixet.

El més pesat és posar-te a un tros de món que no et pertoca.

No tinc por de la mort, però no li trobo cap hora bona.

A cada ratlla, és millor demanar-li excuses al full.

Netejar és saber canviar les taques de lloc.

La mare Terra és la reina de les bugaderes.

No cau, és que torna a casa de pressa.

Ells no em veuen i jo els ho agraeixo.

No us porto el meu món, no trobaríeu la casa.

Déu és, però mai arriba.

Estimo tant a Déu, que ni m’acosto a casa seva.

No envejo Déu, només he de passar comptes amb un.

Els nens són macos, no els deixeu fora de l’ampolla.

No és un borratxo, només li agrada saber que guarda l’ampolla.

He estat pensat deu segons, hauré de medicar-me.

La llibertat té el dret de no ser-hi.

He comprat una goma després de demanar perdó per les errades.

Ensenyar és tan senzill que no cal ni posar-s’hi.

Ens posen la moda perquè algú ha de dir que els anys passen.

Podria tenir servents, però qui em serviria?

Hi ha dos mons, el que tinc i el que desitjo.

No puc creure en els vells, s’hi han fet sense esforç.

És un home enfeinat, encara no sap on vol anar.

Estic treballant per provar d’arribar a no fer res.

No sé creure, deu ser perquè la meva presó és petita.

Està condemnat, ha de viure tots els dies.

Viure és tan bonic com curtes són les hores.

Morir-se vell és una història desvalguda.

Li dono temps al cos per a què em conegui.

Estic sorprès, mirava el mirall i m’he reconegut.

Déu vol para el món, té símptomes de vertigen.

Porto prou anys com per fer-ne cabre un més.

És bonic viure si pots suportar la meitat dels maleficis.

Estic preocupat, les hores segueixen sent prou llargues.

No em preocupen els segons, només els batecs del cor.

Estic buscant les partícules de tinta útils.

Massa paraules amaguen el que volien dir.

Tindria més fantasmes, però no tinc on exhibir-los.

La poca intel·ligència de l’home ho demostra la seva evolució.

M’agrada treballar menys del que es pensa el veí.

Posar una escala és assolir la nostra mediocritat.

Cap rei vol pasturar les vaques alienes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mana el meu cos i set poemes més

01 Febrer, 2023 06:26
Publicat per jjroca, Poemes

Mana el meu cos


Manta hores de la nit,

he passat amb ull obert,

no m’agrada estar despert

quan és hora de dormir.

Però mana el meu cos,

del cervell no en fa cas,

em comenta el matalàs

que voldria estar més tou.

Em llevo amb poca gana

i m’assec vora la llar,

el vell tronc està cremat,

però llença espurna encara.

Al bell mig de tanta sort,

hauré de queixar-me un poc.


Treballa sense sou


Deixeu-me gaudir un moment

quan estic a recer del vent.

Comprenc la mare Natura,

puix no atura ni un moment,

només soc un innocent

qui trafega entre la runa.

Les fulles com s’agombolen

en el reclau del camí,

ella plora perquè sí

i, si ve l’ensurt, com volen.

És fort aire el que es mou

perquè, ara, porta pressa,

li deixaré fer escomesa

puix treballa sense sou.


La mare soledat


Com la mare soledat

mai demana companyia,

diria que es passa el dia

per l’estança feinejant.

I ben poc que s’avorreix

sense tenir convidats,

poca cosa li han donat

i mai plora en escreix.

Com la mare soledat

es dedica a fer comanda

sense aturar per somiar.

Un dia, sola va restar,

asseguda a la plaça,

per trobar un enamorat.


Tanta flaire


Com el pare ha comentat:

Ja vivim al disbarat!

Sentinelles sense nord,

reietons sense remei,

per a enllestir una llei,

posarem rauxes i pors.

Mai sabré si avancem

o anem cap a la cova,

m’agrada seure a la vora

per a veure com anem.

Els rics volen ser més rics

i lluiten per tenir aire,

de segur que tanta flaire

els deixarà estabornits.


Ja m’ho deien


De gandul a pidolaire,

he passat la gran fermesa,

ara, soc a la feblesa

i tan sols demano aire.

De derrotes i batalles,

n’hauré trobat més de cent,

cap ni una, havia seny,

totes foren mal donades.

Els amigots ja m’ho deien

que així no anava bé,

vaig acabar com pogué

mentre la resta se’n reien.

A la fi, fou veritat

i perdé el que havia emprat.


Els manaments


És a l’hora de sopar

quan em va empaitant la gana,

com deu fer una setmana

que prego per no menjar.

El metge, amb posat seriós,

m’ha posat els manaments:

Has de guarir-te les dents

i endrapar només un mos!

Vaig, pel món, bocaterrós

amb una paciència curta,

menjaria des de l’albada.

Com no haig enamorada,

em vaig perdent per la runa

per si trobo un plat d’arròs.


Com l’aviram


Ben amunt de la muntanya,

he trobat un vell pagès,

allí, la festa no enganya,

pots trobar-ne: massa o més.

Les oliveres concises,

els desvalguts ametllers

i matins de no fer res

amb ses tardes amanides.

La dèria de passar fam

és gasiva i temptadora

puix mai sap on aturar.

Ho deixo per al demà:

poder sortir-ne a la vora

tot volant com l’aviram.


Tal com soc


Amb dues-centes queixalades,

ja hauré la feina feta,

no aturar és una promesa,

però venen les maldades.

Em llevo prompte del llit

per si aplega mala feina,

el pare va comprar l’eina,

ha de ser amb gran delit.

Les comandes de la sort

a una casa són properes

i ben d’hora han d’aturar.

Em deixaré per demà:

afaitar-me, fer les celles

i mostrar-me tal com soc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVI)

01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb la feina

que jo tinc,

porto l'eina

tot sovint

i sense beina.


En sentir

tan dolces veus,

vaig glatir

com qui veu Déu

i l'avenir.


I si ho fas

amb poca cura,

procura

passar pel sedàs

per si muda.


Cada dia

al dematí,

l'alegria

em cerca a mi,

poc que ho sabia.


En el regne

de la sort

cada vespre

duu sa dot

o la vol rebre.


Manta cases

a l'estiu

com demanen:

la xiu-xiu

i les rondalles.


Si la jove

em ve a cercar,

faig el pobre

i deixo anar:

Soc molt mediocre!


Han de seure

els quatre amics

per a creure

que soc ric,

ho he de vendre.


És quan regna

primavera,

quan la desfeta

ni clama

ni se l'espera.


Sense llenya

ni carbó,

ella espera

un xic d'amor,

vindrà de pressa?


En el regne

mana el rei

i és heretge

qui no creu

ni sent la llei.


Qui demana

ser valent,

quan esclata,

com el vent,

la mà a la cara.


És qui mana

a la vila

qui ens demana

prendre til·la

per si ens agrada.


Per trobar

el darrer vers,

cal penar

i plorar més,

després se'n va.


La veïna

del meu cor

diu que aprima

el mal d'amor,

tot és boirina.


Massa cases

del carrer

tenen ombres

sense fe,

són ben tanoques.


Enllesteixo

un bon dinar

i no em queixo

del demà

ni l'avorreixo.


Na Maria diu,

quan dorm i somia,

que es troba a l'estiu:

Posa'm un nou dia,

vull fugir del niu!


Les més joves

tenen son,

les més velles

ni saben com

dormien elles.


És si plou

a mitjanit

quan es mou

mon esperit,

deu ser nou.


Vaig creixent

per ésser gran,

vaig pendent

l'arribar a sant

vora l'infern.


Massa tip

per a menjar,

massa gris

per a somiar,

ho deixo anar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXVI)

01 Febrer, 2023 06:16
Publicat per jjroca, Epigrames



Sense hores,
sense llei,
van les tornes
en escreix.


Cada vespre
o matí,
en el regne,
es vol dormir.


Contava les hores
des del fons del llit,
com li porten totes
manta d'esgarips.


La lluna volia
festejar amb el sol,
li diu que no vol
i plora encongida.


Quan al regne
no hi ha son,
és que tenen
mals records.


El pastor volia
anar a la cleda,
però diu l'ovella
que poc li convida.


Com sento plorar 
la busca quan roda,
diu que es troba sola
i no pot parar.


I un dimoni fredolic
posa llenya a la caldera,
la caldera quasi crema,
no li seré més amic.


És quan parlo amb la flor
quan noto la flaire dolça,
ella es cansa i no hi toca
perquè no ha vingut el sol.


Benvolguda lluna
si no estàs per mi,
vés a saber qui
romandrà poruga.


Al castell
dels compromesos,
com més vells
més prompte ofesos.


Quan la casa dorm
i el vent li trascola,
la sento com plora
i no sap per on.


Sense eines 
per segar,
massa feines
han de plegar.


En el riu
de l'alegria,
el més viu
és qui no crida.


Estimada son:
deixa'm al coixí
aquelles cançons
per a passar la nit.


En el sac
de les tenebres,
no he posat:
ni sol ni estrelles.


Avui, et confessaré
que, quan passes per la plaça,
el meu cap es fa carbassa
i el meu cos no ha ni pes.


Quan m'estimi,
li diré:
Que haig vici
i no faig res!


Si em demana
per sortir,
li he de dir
que no tinc gana.


A la rambla
de les flors,
hi ha qui mana
o qui no pot.


Doneu-me, si cal,
un xic de condol,
ha marxat el sol
ni m'ha dit on va.


No demano 
per a mi:
haver amo
fins a morir.


Ensopego
amb els fanals,
és quan prego
un carrer pla.


Es farà saber
que, a dos quarts de cinc,
en serem uns vint
per a no fer res.


Mireu si
ella m'estima
que s'oblida
del coixí.


A la sínia,
diu el ruc:
Cal ser eixut
i prendre via!
 
Si la nit
em ve a cercar,
he de trobar:
altre camí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs