Anem malament i set poemes més
22 Octubre, 2022 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Anem malament
Un cuquet valent,
viatjant pel jardí,
troba un gessamí
que es queixa del vent.
Com el gronxa tant,
nostre jove es queixa,
singlota i bleixa;
no vol ser més gran.
Un cuquet valent
troba una formiga
traginant un gra.
No sap perquè ho fa,
però no el convida,
anem malament.
Fulla groga
Fulla groga, la tardor
com li ha pres un verd joiós,
un cuquet li va fer un mos
sense donar-li raó.
Fulla groga, la feblesa
com avui la sent present,
faci sol, no faci vent
no vol volar tan de pressa.
En el bosc, dues aranyes
discuteixen per la branca
quan són a punt de filar.
El sol plora i se’n va
a cercar una altra estança
on només trobi rialles.
Fulles del cel
A la banda de ponent,
on la lluna m’acarona,
estimo passar una estona
quan es fa ben tou el vent.
Allí, passo i repasso
els pensaments enlairats,
vull ser lluny dels grans combats
i de les dèries de l’amo.
Sent un tros de trompitxol,
vaig d’una a l’altra banda
i no aturo fins dinar.
Patates amb bacallà,
una fruita ben nostrada,
un sostre de fulla de col.
Poca pena
Caminant pel vell camí,
m’agrada passar l’estona
tot somiant que em torno ric
sense temences ni hores.
Treballar és natural,
el compliment de la feta;
havent el cap de sidral,
hem perdut regne i reina.
He guanyat molt més diners
malbaratant els meus somnis,
anant-me’n a la ciutat.
D’una banda, formà part,
vaig haver només dos socis
com els traí amb poca pena.
Vençut i delerós
He aconseguit:
poder eixir a la vora,
posar la panxa tova,
vetllar mitja nit.
Amor cofoi,
has pres el camí d’hora,
has fugit d’on es troba
la força de l’heroi.
Estic confós
i he d’esdevindre, poc,
perdut en ma infantesa.
El seny em pesa,
he de finir, altre cop,
vençut i delerós.
Hi ha ocellets qui nien
El gegant, qui viu amb mi,
s’acosta a les hores baixes,
mai sol parlar, amb les fades,
perquè el tracten de mesquí.
Veiem eixides de sol
i gaudim les migdiades,
poques ganes són emprades
quan podem entrar en el bosc.
El neguiteig dels conills
qui han vist a la guineu
i al tracte no es feien.
Hi ha uns ocellets qui nien,
tan prompte defuig la neu,
per a acollir els nous fills.
Mariner per la mar blava
Mariner, per la mar blava,
escoltant a les sirenes,
com van farcides de penes
nedant camí cap a casa.
Els peixos miren, se’n riuen
quan se’n van els pescadors,
són herois mal perdedors
qui sofreixen mentre viuen.
Mariner, per la mar blava,
amb una barca bufona
tota pintada de blanc.
Per la nit, al port estant,
somiqueja una estona;
ha d’estar enamorada.
El ruc comenta a la userda
El ruc comenta, a la userda,
que treballa sense treva.
El seu amo era vell,
un capvespre va morir,
la muller era un glatir,
el vengué a un passerell.
Les febrades van durar
fins a la fira de maig,
el va vendre, pel capbaix,
a un home que passà.
Ara, arrastra el carro,
una arada de gegant,
i, sovint, els dos se’n van
a traginar massa fato.
Pensaments festius (CXVI)
14 Octubre, 2022 05:18
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mireu si és gran el món que es desinfla i no es nota.
Tinc més sort que els penjats, no em queda cap corda.
No patiu per les escales, sempre trobareu qui les pugi.
Si Déu va posar plomes a les aus, que li hagués costat posar rodes als homes.
Em faig vell sense saber on he guardat els meus dies.
No és que no vulgui ploure, és que els núvols obliden el camí.
Hi ha tant per fer que un prova no escollir.
Fer-se vell és començar a estimar les pedres del camí.
No us dono la vida, però no en penso demanar cap altra.
Estimo el terra perquè em suporta els peus.
Només heu de perdre una guerra, les altres deixeu-les anar.
Era tant savi que no perdia el temps demostrant-ho.
He provat de ser dropo, però em donen feina de franc.
Els homes perden cabell perquè han decidit no mirar-se’l.
Seguia vivint perquè odiava que li portessin flors.
No vull morir-me sense un bon pla de salvació.
Déu creà el món i es descuidà donar-li més corda.
Tinc la corda, però ningú sap on s’ha de lligar.
La nit és el dia sense piles.
Podria menjar-me el món, però té massa pedres.
El món és una guerra eterna de bombolles.
La nostra foscor es perdrà durant la vida.
L’important no és saber fer moltes coses, és acabar-ne unes poques.
Quan Déu ens va donar la paraula sabia que no la conservaríem.
Diu tantes paraules que no n’encerta ni una.
El cos és el cove de les queixes.
La mar us crida, sempre té gana.
No entenc perquè els guanyadors s’emborratxen.
Les dones volen la igualtat, no saben el que els espera.
Tinc un problema, mantenir-me viu.
Necessito un món que ni jo sé oferir-me.
Mireu el vent i el bé que suporta la pols.
Si les dents es fan velles, que serà dels queixals.
Un vol ser un bon animal, de vegades es queda amb la segona part.
Feliços els veïns que no conec.
Si vens les pedres, t’ompliràs de pols.
No ho tinc clar, hauré de parlar amb el sol.
Massa monstres no et portaran al paradís.
El cor es cansa, qui el sabrà consolar?
Tinc el cos per a patir i la ment per a viatjar.
Si voleu anar a cel, deixeu el cos a la consigna.
Tots ho troben malament, han oblidat la brúixola.
El món no és una injustícia, però la suporta prou bé.
La sort surt pel matí i gairebé mai sap tornar a casa.
Pare pagès i mare ofesa i set poemes més
14 Octubre, 2022 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare pagès i mare ofesa
Pare pagès i mare ofesa
perquè ningú li ha de fer cas,
voldria haver un matalàs,
llargues nits de lluna plena.
Quatre germans i gran paller
on no hi ha foc ni primavera,
el pitjor lloc per al darrer,
lluny d’escala, prop la finestra.
Pare pagès parla amb la vaca,
vol que li doni la dolça llet,
cada matí, quan va a munyir-la.
La mare, al foc, sento com crida,
aquest com riu, pica l’ullet,
amb els sis bols s’omple la taula.
Ha plogut
Avança tardor i l’arbre s’adorm,
les fulles porugues van perdent color,
el núvol espanta i s’amaga el sol,
quatre ocellets cerquen menja al bosc.
A casa el pagès, guanya l’enrenou,
el ruc desperta , espera la feina,
avui toca fer: anar a la verema
el tallar el raïm, enllestir el vi nou.
Avança tardor i l’escola és plena
amb joves aprenents a viure millor
i cercar fortuna en terres llunyanes.
Dalt de l’alturó veig les quatre banyes
de vaques que esperen trobar un bon mos
perquè ha plogut i l’herba és prou tendra.
Altre demà
En el reialme
dels nans perduts,
ens quedem, ben muts,
esperant els altres.
Som els humans:
petits, mediocres,
amb massa ogres
prou benestants.
Bastim batalles
que no hem de fer
ni hem de guanyar.
Altre demà,
porta a l’infern
i a les febrades.
Si he de ser ric
Si he de ser ric,
vull ésser jove,
vestit de pobre,
no haig cap amic.
Vull un palau
amb cent finestres:
netes, obertes,
plenes de pau.
Vull un jardí
amb quatre fonts
on ragi l’aigua.
Poseu-me taula
plena de flors
amb un bon vi.
Pensament antic
No hi ha paraules vanes
ni cobriment de cor,
diria que ho té tot
en noses prou estranyes.
Gran amant de mentider,
aprenent de deu mil homes,
com li agrada quedar bé
però li manquen les hores.
Quasi etern i fredolic,
ha despertat farà anys
d’un vell somni ben ferotge.
Voldria ésser un noble
mes s’acosten els paranys
d’un pensament quasi antic.
En el reialme immens
Suposo que ja saps
que, en una nau lleugera,
la mort és passatgera
i esbrina a cada cas.
En el reialme immens
on rau el cementiri
mai ha de mancar un ciri
ni roses ni clavells.
El dia de difunts
serà la festa grassa
on tots som convidats.
Els concos, els casats
i aquell de mala traça
qui pena com ningú.
Una formiga es queixava
A la vora del corriol,
una formiga es queixava:
Em trobo més que cansada
i, demanant, ningú em vol!
És la fulla massa gran
per a estirar-la ella sola,
el formiguer lluny es troba,
totes venen i se’n van.
Els plors de nostra heroïna
aplegaren fins al cel
i un bon àngel els sentí.
Arribat el nou matí,
li porta un polsim de mel
amb un retallet de figa.
Pobrissona ma marona
Pobrissona ma marona
no deixa de badallar,
a la platja, vol anar
per a banyar-se una estona.
Va casar-se un mes d’abril
amb un nuvi endreçat,
com li va eixir salat
va sofrir les dèries mil.
Pobrissona ma marona
qui, avui, està malalta
i no para de plorar.
Al bon Déu vol demanar
que la curi sense falta,
que li doni nova força.
Poemes curts (CIX)
14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sense casa
i sense rei,
massa gana
i poc verd,
l'ovella clama.
A la porta
del convent,
qui no toca
no se sent,
parlen alhora.
La campana
de la sort
com proclama
qui s'ha mort:
una altra ànima.
Mai demano
per a mi
ni proclamo
el meu destí:
empènyer el carro.
Com la lluna
esdevé
una bruixa
quan convé,
toquem fusta.
A la casa
del parent,
quan hi ha gana,
sobra gent,
després, els passa.
Quan demano
un xic de llum,
el meu iaio
posa fum,
ben sol em planyo.
Hi havia un temps,
potser llunyà,
on ser valents
i guerrejar
era anar fent.
A la porta del castell,
el cavaller com plorava,
no hi havia més consell
que raure, altra vegada,
fins al vespre, sense ell.
Mai demana
per a mi:
beure aigua
i plànyer el vi,
la haig per fada.
Si m'estimes,
et diré
que gaudir-me
no et convé,
ni cal que crides.
A la plaça
hi ha una font
on hi són
els qui encara
no saben per on.
Mentre passa
la tardor,
la carbassa
pren color,
s'engreixa massa.
En el cim
dels desvalguts,
els qui pensen
són sabuts,
de res, entenen.
Mai acabo
d'esmorzar
si hi ha deure
i he d'anar,
estimo el creure.
Si em demanes
per venir,
poso excuses
de glatir,
són més segures.
Com voldria
ser un ocell
i volar
com ho fa ell,
m'agradaria.
Per a viure
sense por,
cal ser ric
i haver de tot,
fins a pervindre.
Poques menges
a l'infern
amb vestit
de color verd,
ens manquen sempre.
O de dia
o de nit,
cal haver
prou apetit,
consell de metge.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
ni se sent,
són altres mides.
He dormit
vora del cep,
per si estic
amb molta set,
és un encert.
Epigrames (CIX)
14 Octubre, 2022 05:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la llarga guerra,
planyen els vençuts,
guanyen els sabuts
i tots van per terra.
Mare, on vols
deixar la bossa?,
ja no hi ha escola,
som al juliol.
No vindran demà
noves orenetes,
hi ha massa tempestes
per poder volar.
El cuc s'empatolla
en voler marxar,
no porta ni olla
ni sap on cuinar.
La formiga surt
del seu formiguer,
l'hivern és molt curt,
però ha molt fred.
En el vell camí,
a la primavera,
la rosella espera
que es faci la nit.
Manta alegries
nota el meu ruc
en trobar aixopluc
quan els llops el criden.
Per a ser
home de bé,
ser el primer
en no passar fred.
Ella, que és tan maca,
per què vol xisclar?,
ningú li demana,
no ho sé perquè ho fa.
Massa nits
per no dormir,
sento el glatir
profund del llit.
A la casa
del mai més,
el que passa
és quasi res.
Em dirà que em vol
quan em faci vell,
quan senti el flagell
de sentir-me llosc.
Amb quaranta
cavallers,
sempre guanya
qui no hi és.
Per començar
a veure món,
cal pujar
al pis segon.
Si amor volia
venir amb mi,
potser follia
diria: Sí!
A la casa
dels amics,
el temps passa
sense nits.
He de demanar
a la bona mossa
per si es vol casar
o, almenys, fer nosa.
Manta roses
al jardí,
al dematí,
veig com ploren.
Ni vull patge
ni remei,
sols demano
un xic de fe.
Les més nobles
intencions
no suporten
tants minyons.
Porta pressa
al dematí,
en ser al llit,
demana enveja.
Les contalles
del carrer
són amables
quan convé.
Per haver
més bona sort,
cal saber:
guanyar-ho tot.
Tard aplego
a dormir
si ensopego
un altre llit.
Albirar capvespres i set poemes més
07 Octubre, 2022 11:18
Publicat per jjroca,
Poemes
Albirar capvespres
No haig res més
que penses melangioses,
cansades de fer noses
a casa del pagès.
En el meu temps:
gasiu i miserable,
espero altre culpable
que lluiti sense seny.
Al clar país,
he de posar el meu regne
per veure’m ben cofoi.
Vull ser alegroi
i albirar capvespres
prenyats de grills.
Deixeu-me dir
Deixeu-me dir,
amics de la tempesta,
que vull que hagi festa
en ser a la nit.
Hem de ballar:
el dolç ball de plaça,
allí on la traça
es deixa anar.
Deixeu-me dir
com haig la porta franca
per a anar al cel.
No sóc fidel,
però m’espanta
el meu finir.
Diu el gessamí
Em plau el vent
suau de mitja tarda
quan diu la branca
que el goig es perd.
La nova tardor
és a la vora,
allí, es troba
un xic de por.
Les meravelles
són al camí
del desesper,
es perd el verd
i diu el gessamí
com vol roselles.
En fer-me ric
No hi ha hores a la nit
on no vinguin els fantasmes,
van prenyats de cares llargues,
van pensant en el neguit.
A quin enze trobaran
mig adormit a les fosques?,
és el regne dels tanoques
on riuran i creixeran.
No hi ha hores a la nit
on no pensi amb la corbella
i les ganes de segar.
Com m’agrada menjar pa,
el barrejo amb una ceba,
vaig somiant en fer-me ric.
Darrere d’un vas de vi
Endevina, si de cas,
on trobaré matalàs.
De pobre, em plau l’ofici,
és amable i mentider,
menjo poc, em trobo bé,
de tant en tant, vaig al vici.
Una mossa em demanava
per si em volia casar,
li vaig dir: Deixeu-m’ho anar,
no estic fet a aquest ofici!
Passo els capvespres sencers
darrere d’un vas de vi,
algú em tracta de mesquí,
però callo, deixo fer.
Volia ser estudiant
Pel matí, de bon matí,
m’acomiado de la lluna,
només demano una engruna
de pa sec banyat amb vi.
Voldria ser estudiant
per a aprendre a llegir lletra,
però l’empresa fou feta
mig en broma, mig dansant.
Quan el pare em veié
en tan bones intencions
em clavà quatre raons
i del setial com caigué.
La resta ja la sabeu:
Menjar poc i portar creu!
Navegant sense llagut
Amb posat d’ésser guerrer
i lluitar en cent batalles,
vaig dinar menys pa que palles
i acabà sent un esquer.
De les flaires que m’adornen
en podria donar mil,
faig mitja olor de setrill
i, de vegades, de pomes.
Navegant sense llagut
avanço per terres planes
fins que s’acosta la nit.
De la gana, n’estic tip
i somio amb cent baldanes
regades amb vi eixut.
A la casa del meu monstre
A la casa del meu monstre,
en un espai fredolic,
ben sovint, passem la nit
procurant eixir de pobres.
Havem un dormir lleuger
sense llum, sense finestra,
dintre un màrfega feta
amb fustes de lledoner.
A la casa del meu monstre,
veig rialles i cançons,
encetem els somicons
quan la fam ja és a sobre.
I, tot d’una, davallem,
poc després, ens despertem.
Pensaments festius (CXV)
01 Octubre, 2022 06:45
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L’estimava tant que l’odiava massa.
Tinc prou anys per saber que són meus.
Ningú sap en quina ratlla em dormiré.
M’he cansat tant que ni em dol donar-ho a saber.
Les paraules van amb mi, però no em parlen.
Cap mar estima els seus mariners.
Només perdonaré el que ignoro.
No tinc altre pa que el que està cuit.
Morir-se és aprendre a passar gana sense deixar de somriure.
Cap pluja es fa de núvols lleugers.
El ric no té tants ulls per plorar.
El boig no suporta el pes dels pensaments.
És tan difícil com que una cadira es mulli el cap.
Parlava tan poc que es va morir.
No em queixo dels meus mals, ho faig dels que em regalen.
Estava trista perquè només tenia dos peus per portar sabates.
No he guanyat cap batalla ni conegut cap enemic.
Té tant diners que li han de guardar.
És més fàcil trobar arbres que caminants.
Mireu un ric, sempre li podreu trobar alguna cosa de profit.
No tinc enveja dels rics, només m’agraden els seus diners.
Una nit sense estrelles és un sermó sense fidels.
Cada tarda, es cruspeix el matí.
Quan respiro, l’aire ve a saludar-me.
Aprendre és tan bo, que em dol el que sé.
Un home és un llac que camina.
Escric sense pressa i aturo quan puc.
No vull més vent que el que m’adorm.
Cansar-se és tan bo que ho fan els rucs.
Escric menys del que parlo, penso menys del que crec.
No suporto ser gandul, m’agrada no fer res.
Estic provant de no parlar, necessito el títol de mut.
Com tenia altres pensaments, va haver de canviar de sabates.
Estic disgustat amb el veí, diu que se’n refia de mi.
No penso amb la mort, només amb el preu de l’enterrament.
He anat a les rebaixes, m’han penjat un cartell.
De petit volia ser gran, de gran, no.
Un nen pot tenir orelles de ruc, un ruc també.
Si deixes de treballar, busca un camí que et porti tard a casa.
Mitja vida cerques un lloc on anar, l’altra un lloc on no ser-hi.
Del dies de la setmana, per descansar, no en necessito cap.
Cada sogra porta una nora a dintre.
Les dones diuen que els homes són rucs, ells ni s’ho plantegen.
Déu volia repartir, el dimoni li va prendre les taules.
Es va fent el sentiment i set poemes més
01 Octubre, 2022 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Es va fent el sentiment
Vanitat de vanitats
com defuig l’enterrament,
soc pobre home conscient
de temences i maldats.
En una cursa feixuga,
he passat mesos i dies,
em fan penes les formigues
quan lluiten amb vella eruga.
Es va fent el sentiment
entre penes i derrotes
travessant els mons estranys.
En el passar d’aquests anys
he descoberts grans tanoques
qui gaudien de valent.
Amb grans orelles de ruc
Les mancances de nostramo
les he de trobar feinejant,
massa arada i feina gran
per a aprendre mentre planyes.
En el món de la incertesa,
he après a no guanyar
com es fa d’un gran menjar
amb un cabàs ple d’userda.
Amb grans orelles de ruc
i un gran cap ple d’enginy
enceto un gran llaurar.
Quan el sol em vol cremar,
li comento que vull nit,
com ell es queda ben mut.
Enceto l’encís
A la tarda plana,
enceto l’encís,
prop del paradís
on res em fa falta.
Haig les orenetes
xisclant per un cel,
un conco prou vell
que fuig de les festes.
Dessota d’un arbre,
encetem conversa
dilluns i dijous.
Com hem de ser tous,
parlem de la guerra
amb somriure ample.
Un monstre dormia
Un monstre dormia,
abans de les nou,
sense feina ni sou
passava la vida.
Menjava com cal
un cop per setmana,
havia una casa
amb un foc pairal.
Un dia, el bon rei
va foragitar-lo
i, trist, se’n va anar.
Cansat de plorar,
per no trobar amo,
va acabar sent lleig.
Ella avança tota ufana
Una mosca tafanera,
damunt de la taula estant,
em comenta que, sent gran,
no he de guanyar en cap guerra.
Ella avança, tota ufana,
en trobar un plat ben dolç,
com no ha estat convidada,
gairebé li he dit de tot.
Una mosca tafanera
diu que vol passar la nit
a la voreta del bosc.
Prou sovint, en fer-se fosc,
haurà de trobar el seu occit
quan l’empaita l’oreneta.
Gojos d’una vida
Són les festes del pagès:
Matinar i no fer res!
Anar a veure oliveres
tot pensant en el guanyar,
els dissabtes, anar a somiar
dessota de les estrelles.
Els diumenges, és la missa
i, després, a fer el vermut,
per dinar, vol peix amb suc
i un bon tros de llonganissa.
Prendre, més tard, un cafè
i començar la partida,
són els gojos de la vida
que van passant sense més.
Cal prendre el xerrac
Manta fulles de la plaça
van prenent el color groc,
a les vuit, es va fent fosc
i hom demana ser a la casa.
Demà, cal prendre el xerrac,
convertir la branca en llenya,
dos joves van a la grenya,
poc que sé qui ha de guanyar.
La verema ha estat minsa,
el trepitjar complaent,
és el trull qui va creixent
quan el most va prenent vida.
Com va la lluita endavant
esperant el foc pairal.
He de triar un bon lloc
Sense pressa ni atuell,
endevino que em faig vell.
Com va minvant l’escomesa
i es panseixen els amics,
he perdut grans enemics
han de ser en altra festa.
De sa casa al cementiri,
aturant-se a l’església,
com la mort es manifesta
sense por ni prejudici.
He de triar un bon lloc,
si potser de cul al vent,
aniré a l’ajuntament,
vull pagar-ho a poc a poc.
Poemes curts (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em trobo
amb el ric,
és quan provo
de ser amic,
no milloro.
Cantava el pagès
en entrar a la quadra,
comprà un mul vell
per fer passejada,
el gaudi és per ell.
No pregunto
a la sort
per si mudo
i estic mort,
així, curo.
A la casa
del gegant,
mengen pa,
però del gran,
els agrada.
Com diria
l'amic ruc:
Ho sabia
que estic mut!,
ho entenia.
Quan el núvol
va a la mar,
diu el sol
que és molt pesat
i un xic brètol.
Com demano
anar a menjar
i proclamo
que ho tinc clar,
és quan mano.
Una mossa
pel carrer
com s'escola
i queda bé,
és molt senyora.
Porta el vent,
ben enfadat,
ser conscient,
no prendre part
ni ésser rabent.
Massa hores
del matí
venen totes
perquè sí,
són prou toves.
Per a fer-se un núvol,
maco i bonic,
cal haver un amic
ben valent i guenyo,
no sé perquè ho dic.
Han pujat al cel
la mar i les ones
amb les ganes poques,
la calor les pren,
després cauran gotes.
En el cel, plorava
el núvol més vell,
sant Pere el manava,
no estava per ell,
llavors, s'enfadava.
A la casa,
hi ha enrenou,
a la plaça,
era el bou,
ara, a la quadra.
Sense ganes
ni vestit,
les germanes
per la nit
somien plegades.
A cavall
de la dissort,
com l'estrall
esdevé mort,
és el topall.
No crida
el rellotge
anant per la vida,
ha perdut coratge,
li falla la pila.
El gegant dormia
a la serralada
ni coixí havia,
feia mala cara
en ser a la fatiga.
En el rostre
dels pastors,
veig el monstre:
maleït llop,
mai serà nostre.
Quan a l'era
es tomba el blat,
la mestressa
vol sa part,
és llaminera.
No volia
per dormir
l'alegria
del nou llit,
no hi cabia.
Els ocells se'n van,
van a casa seva,
allí, han de trobar
l'escalfor primera,
aquí, ja no n'hi ha.
Epigrames (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sabíeu que el vent
parla amb les fulles
perquè són porugues
i ningú les sent.
Als tres Reis demano:
un sac de carbó,
del dur, del millor,
perquè he de cremar-lo.
En el regne dels cecs,
el dia acaba
quan no es pot més
i el cos es relaxa.
Poseu diners
a la cistella,
si en poseu més
ni ella es queixa.
La més noble
de les sorts,
si hi ha ordre,
ho té tot.
He de demanar
al petit dels déus
que em deixi anar
per a veure si ho crec.
Massa fantasies,
vanes il·lusions,
la resta són pous
on cauen els dies.
Una nit dormia
sense cap coixí,
així vaig eixir
prop de la follia.
És quan plou
que sento el sol
com li dol
llevar-se d'hora.
Haig menja
per passar el dia
i la resta
em fa cobdícia.
Una vella vella,
a la plaça estant,
pel matí, es queixa,
al vespre, no tant.
Sentinella
de l'avern
com es perd
entre tenebra.
Una dona jove
demana per mi,
deu saber que així
em tornaré pobre.
Porto penes
a l'engròs
i les meves
mai hi són.
Si manar volies,
pots venir amb mi,
la meitat dels dies
et diré que sí.
Quan mon ase
es torna ruc,
fa un remuc
i vol que parle.
Quaranta nits
a la finestra,
passa l'estiu,
passa i delera.
Mariner,
dalt del llagut,
has perdut
ser mentider?
Van venir amics
a cercar un tresor,
ara, seran rics,
els perdré de cop.
Mireu: si és bonica
i vol parlar amb mi,
de segur que sí,
que perd una mica.
Les rialles
de la nit
són febrades
pel matí.
He d'aconseguir,
en ben poquets dies,
haver alegries
i no fer patir.
Viuen els monstres
al meu jardí,
entre les roses,
parlen de mi.
Mai demano
anar a la font
si ve l'amo
i no sé d'on.