Pensaments festius (CXXXIV)

01 Juny, 2023 05:21
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Necessito respirar, però no trobo on.

És una sort: Ser viu i no estar-hi.

M’he posat a treballar, la feina em feia nosa.

No sé si soc feliç, però m’empenyen.

Vull tenir més coses, ara ja soc un pobre ric.

He comprat un cavall, decididament soc un ruc.

Déu va posar els arbres, mai ens va dir quins feien nosa.

No tinc pecats, els he hagut de malvendre.

Encara que em llevi prompte el sol no s’ho creu.

Tenia por de morir-se, ara només té por.

Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.

Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.

Quan la dona va saber que viuria més, va començar a pentinar-se.

La vida és un gronxador que no necessita cordes.

Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.

El temps és un riu que viatja sense portar aigua.

He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.

Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.

El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.

Tinc la ment clara, necessito més vi.

Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.

Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.

Necessito aire i sol venir, tot és estrany.

Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.

Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.

Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.

No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.

Un científic és un home que mira i pensa que veu.

Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.

Confio deure tot el temps permès.

L’errada de Déu va ser no passar comptes.

La vida és injusta, però es passa el temps provant d’ajustar-se.

Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.

La mort no existeix, ha deixat de viure.

No tenia gana, però preferia estar tranquil.

Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.

Quan dormo, m’estimo més.

He trobat l’equilibri, però corre més que jo.

Mentre la vida passa, provo de seguir-la.

He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.

He provat de ser pobre, però la gana empeny.

Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.

Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.

Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?

Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.

L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.

Ser ric és no tenir dubtes per pagar.

Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.

Estic preparat per a morir, ja no sé endeutar-me més.

En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.

Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.

No penso; volo si puc i el temps és dolç.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Donen els tocs i set poemes més

01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca, Poemes

Donen els tocs


Com la sínia canta

al bell mig de l’hort,

un ocell s’espanta

diu que el ruc fa por.

Des de nova albada

es van fent els tombs,

l’aigua com esclata

per a dormir al sol.

Unes albergínies

parlen amb pebrots

de la curta vida.

Sento, a la vila,

com donen els tocs;

a la missa, criden.


Cada dia al dematí


Sense pena ni cilici,

un estiu fa bon passar;

vora el pou he d’aturar,

el beure ni és sacrifici.

En el poble, les temences

com es curen al carrer,

sempre hi ha un manifasser

enfeinat en cent empreses.

I les roses del jardí;

quatre mosques sota l’om

per a fer la malifeta.

La mestressa, prou ofesa,

com es queixa de la son,

cada dia, al dematí.


Viatjar cap a la lluna


En el bagul dels records,

he vist clar que la infantesa

és una mà tota estesa

que tragina fins al cor.

Però els somnis prou trencats

ens porten la jovenesa,

allí, on l’amor es vessa

per a desfer els entrellats.

Després, arriben les pors

ben vestides de fortuna

per a rebre els diners.

En ésser vells, hem après

que viatjar cap a la lluna

només ho faran els morts.


La vida és una muntanya


Aprenent a saber fer,

vaig caure en el si del pou;

el viatge fou ben tou

i, en arribar, ni ho volgué.

La vida és una muntanya

on hem de grimpar cada dia,

el descansar ni humilia,

però la pujada escanya.

Amb amics i coneguts,

he bastit la sala gran

i no sé com encabir-los.

El bon Déu va beneir-los

i volen, de tant en tant,

a destins inconeguts.


Altra esposa


Aquest vespre, he trobat

una mossa mentidera;

ja era ben prop de l’era

on separen palla i blat.

Va dir-me que es casaria

si algú li demanés,

com vaig fer-li de promès

i li portava alegria.

Però el llit no li plau

i l’armari és petit

per a desar tanta roba.

He de trobar altra esposa

qui em vulgui de marit

sense joia ni palau.


Havia trenta anys


Com havia trenta anys

i vestia d’espardenya,

vaig eixir una lluna plena

a cercar fortuna i guanys.

Amb camisa i un sarró,

emplenat de pa i aigua,

vaig aprendre de debò

a guanyar diners i fama.

Vaig tornar als quaranta anys

per compartir ma riquesa

amb una mossa formosa.

Cap ni una vol ser esposa

puix diuen que la pobresa

m’acompanya allí on vaig.


Cent formigues


Al carrer on, ara, visc;

no creixen les margarides,

m’agraden de totes mides,

pas ho soc un pobre ric.

Al carrer on, ara, visc;

com volen les orenetes,

van alegres, satisfetes

per a fer créixer els petits.

Al carrer on, ara, visc;

hi ha una cabra i una ovella

tot mirant la processó.

Cent formigues fan munió

traginant una lluerna

que, ben trista, va morir.


L’ampolla com quequeja


A taula, m’ha convidat

en acabar-li la feina,

el tenedor és bona eina

per al convit prendre’n part.

El ganivet, que us diré,

és d’aquells, vells, que s’esmola;

amb salsitxes a la cassola,

com es porta més que bé.

I l’ampolla com quequeja

quan el vi esdevé al vas

per a entendrir la contalla.

Quan la sopa ja s’acaba,

surten fantasmes al pas,

però van a casa seva.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:12
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb volgudes

intencions,

com passa el dia

entre cambres i racons,

enmig de dubtes.


A la casa

del mai més,

mai hauran pressa,

passaran, sense fer res,

amb poca paga.


La més maca

de les flors,

ahir, dormia

entre penses i records,

no té ni gana.


Quan aplegui

el festejar

tota l'estona,

oblidaré el feinejar

fins que fosquegi.


En el regne,

no hi ha rei

ni nissaga,

només ens queda la llei

amb alls i pebre.


Les gosades marietes,

en aplegar primavera,

volen totes satisfetes

encara qui les espera

per donar-se bones festes.


Si m'estima

li diré

que camina

pel sender

on va la vida.


Mes voldria

prendre part,

però em crida,

el feinejar,

a la fatiga.


En el riure

de les flors,

he d'escriure

els meus amors

quan sigui lliure.


Mai no trobo

solucions

si escolto

les raons,

potser ni ho provo.


És quan plou

tota la nit

quan es mou

mon esperit

i fa enrenou.


Mentre canta

el rossinyol,

mai s'espanta

el tebi sol,

fa bona cara.


A les portes

de la mort,

els tanoques

tenen por,

les saben totes.


A la casa

del condol,

no hi ha tassa

sense brou,

es beurà massa?


Cada dia

duu sa nit

i no crida

ni treu pit,

només convida.


A la feina

hi aniré,

però amb pressa

no hi seré

ni amb massa eina.


Compro pa

pel dematí

i, en dinar,

ja no sé qui

l'haurà menjat.


Aplega la tarda

quan dorm el carrer,

no xiscla ni parla

ni comenta res,

algun cop, s'enfada.


És quan plou

que vull dormir,

però em mou

un arlequí

qui diu que no.


Per a ser

un bon manyà,

cal saber

sense comptar:

hores i renys.


Na Maria

ha comprat

el vi barat,

ja ho sabia

ni m'ha enganyat.


La més maca

de les flors

mai esclata

quan fa sol,

ha gran traça.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:04
Publicat per jjroca, Epigrames



No hi ha pedres
al camí,
de segur,
no és per a mi.


Us faré saber:
He estat fidel
al vi, a la mel
i al perdre sencer!


Quan demanin
anar al ball,
faré estrall,
vull que ho estranyin.


Ben cansat
i fredolic,
he pensat
en fer-me ric.


A l'estiu, el fred
era de vacances,
volia mancances
de neu i d'hivern.


No demano per a mi
altra fortuna:
mil estrelles, una a una,
manta sort i seure aquí.


Al reialme 
dels vençuts,
en xerren quatre,
els altres, muts.


Com demano
anar a segar
quan no hi ha amo
ni sembrat.


A la casa
de la son,
els desperts,
veieu, no hi són.


Com demano
anar a dormir,
m'entrebanco
amb el llit.


A la casa
del valent,
el qui plora
ni se sent.


Els fantasmes
de la nit,
els endreço
vora el llit.


Quan el cànter
va a la font,
les fadrines
ja no hi són.


Com m'hauria 
de casar
sense pressa
per manar?


Quan comença
el badallar,
ja és hora
d'allitar.


Manta gana
ha el pagès,
sembra, planta,
no cull res.


No haig hores
per donar,
les més toves
dormen ja.


En el regne
no hi ha pau
si no es crema
algun babau.


Amb la pressa
m'he deixat:
les sardines
amb el gat.


És el deure
del treball
qui s'enfila
pels terrats.


Quan la jove
va a dormir,
ja l'espera:
somni i llit.


No haig pressa
per anar
on la gana
em vol portar.


No demano
altra sort
que la menja
i un poc d'or.


Quan la pluja
porta el vent,
el que mulla
ni se sent.


Al passeig
de l'estació,
és on veig
com roda el món.


Na Maria
va a la font
per si troba
un xic d'amor.
 
Si he de
contar mentides
per la nit
són amanides.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Li faré un monument i set poemes més

22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes

Li faré un monument


A la mare soledat,

li faré un monument;

ben flairós, de gran present,

vull que es quedi al meu costat.

Ens llevem, de bon matí,

un poc abans de l’albada;

de seguit, som a la cambra

fins que oblida el dormir.

A la mare soledat,

li porto mil aventures

en el pla i a la serra.

Si, algun dia, ella s’esvera

obliden les gran pressures

i enceten el fer bondat.


Sol sorrut


Li pregunto, de seguida,

a un sol prou venturer,

si ha els deures per a fer

i no hi ha pluja amanida.

Com el sol és molt sorrut,

ben sovint, es torna mut.

Viatjant per tot l’espai,

ha vist sants de tota mena,

uns li parlen de verema,

els altres parlen de guanys.

Com el sol és bon amic

m’aconsella la paciència,

aprendre és dolça ciència

mes oblida si vols gaudir.


He començat la dèria


Suposo que, al llarg camí,

hi ha senyors de tota mida;

uns amb la bossa amanida

per si poden no envellir.

Perquè els senyors són així:

Treballadors de fortuna

qui van guanyant, una a una,

totes les flors del jardí!

I la resta, ja ho sabeu:

pobrissons i entremaliats

per a aconseguir misèria.

Com he començat la dèria

d’aprendre’m els disbarats

per si m’escolta algun déu.


Allà, sabeu i sabeu


A les terres de lloança,

allà, cap al nord de França,

hauré de trobar el tresor.

De moment, minso del tot,

he demanat l’esperança

per a aconseguir la dot.

Allà, sabeu i sabeu,

endevineu el futur,

aquí, resta el gran ensurt

i quatre velles qui planyen.

Vianant sense fortuna

a l’estiu, me n’aniré;

he de trobar alguna engruna

fins que aplegui un nou hivern.


Estic corprès


El foc pairal em crida i incomoda

en el pensar fruitós d’uns altres temps

on apreníem de la vida i l’escola

a avançar un xic i ésser conscients.

Per claudicar, no calien barreres,

per obeir, hi havia el camí trellat;

els nois més grans marcaven les fronteres,

la resta assentia i guanyava el callar.

El foc pairal no ha flama ni llenya,

els avis vells fa temps que van marxar

a altres terres prou buides d’enyorança.

Estic corprès, em queda la recança,

aquelles hores ben dolces de fruitar

en estrenar: la gorra i l’espardenya.


Hi ha un follet


Enmig del bosc on naix el rierol,

el cuc avança, tragina la formiga;

he de cercar l’herbei per a mi sol

i prendre’n part del fred i la boirina.

La blanca neu davalla tot dansant

a sobre una herba on posa el borrissol,

he vist, ben buit, el camí del corriol

i un vell corb qui passa, sol, volant.

Enmig del bosc, refila el rossinyol

i com el mira, cofoi, un esquirol

qui buscarà refugi en un arbre.

Beu encongit, la pedra sembla marbre;

hi ha un follet plorant amb desconsol

perquè no sap en quin lloc ha de raure.


Es va fonent


A l’alturó, la neu es va fonent;

entre dos herbes com va filant l’aranya,

hi ha una mosca, que vola per la plana,

cercant la pausa i l’aliment.

El temporal ha de ser al nord,

un vent rabiüt tragina fresca i aire,

estic perdut, vestit com un firaire

qui serà valent, però té por.

A l’alturó, rondina una cabra

qui ara rosega una herba assecada

fins que la fam s’allunya esmicolada

i ve el regust gasiu de la mancança.

I, un altre dia, aplegarà menys tard;

el sol s’allunya i el seny farà sa part.


Porucs amors


Del tot, allunyant-me

de la meva infantesa,

vaig perdent la pressa

per tal d’envolar-me.

He perdut les nits

amables d’estiu

on sentia els nins

prou plens d’esgarips.

I cercar les flors

prop del caminoi

per a fer l’ofrena.

Amb la lluna plena

retornava al goig

dels porucs amors.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El temps m'ha complagut i set poemes més

14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca, Poemes

El temps m’ha complagut


A resultes de no ser,

he vist la meva grandesa

com es va empetitint.

Aprenent a saber quin,

vaig odiar a la infantesa

perquè em posava l’esquer.

He romàs, del tot callat,

presidint el noble ofici,

he hagut aquell vell vici

de patir per l’oblidat.

Però el temps m’ha complagut

i m’he tornat rondinaire,

viatjaria com firaire

als paradisos perduts.


Un xic de fang


Oblidant el bé i el mal,

vaig aprendre a fer de déu,

sestejava al conreu

i guaitava des de dalt.

Parlava amb les roselles

dels núvols i del sembrat,

d’aquell blat petit, nounat

en unes pluges lleugeres.

Oblidant el bé i el mal,

dormia a la taverna

després de prendre dolç vi.

Acabava el dematí

tot guaitant una oreneta

qui cercava un xic de fang.


Abans de la gran desfeta


A la cova, dorm el drac

abans de la gran desfeta,

els homes volen la feta:

Una lluita amb força sang!

El cavaller ha vingut

a punt de trencar l’albada,

duu la ràbia a la mirada,

espera no ser abatut.

A la cova, dorm el drac

i enceta un somni estrany

que el posa neguitós.

Com es veu el cap terrós

en caure al gran parany

d’aquell fatídic combat.


El cuc remuga


El cuc remuga i la lluerna vola

en un infern qui el sol els ha donat,

l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,

el nou futur com plany el seu passat.

Ha estat temps de pausa i de misteri

on massa homes demanen ser saberuts,

diria que els salvaran els rucs

perquè es retrauen de penses i de vici.

El cuc remuga i la lluerna vola

i un caragol, prou assecat, com dorm

puix va somiant amb fulles tendres.

En el jardí, les roses hauran herbes

i una mosca voleia per les flors

per si pot fer una llepada dolça.


No goso de ser valent


Sentinelles de la sort

no em deixeu a l’aventura,

la comanda és feixuga

i em va copsant la por.

No goso el ser valent

puix fins el llevant m’espanta,

he de trafegar amb la barca

per a pescar un bon peix.

Sentinelles de la sort

feu que es retardin les ones

fins a l’hora de tornar.

Com m’agrada el badallar

quan ens quedem, prou a soles,

tot arribant a nou port.


Satanàs és a l’infern


Satanàs és a l’infern

ensenyant dents i queixals,

li han arribat tots els mals,

el seny ha estat el primer.

Ell demana, anys i panys,

ser un senyor eixelebrat

i poder guanyar els combats,

però Déu li ha ensenyat

que cal tenir al seu costat

un conseller de molts anys.

Satanàs és a l’infern

i per les nits quasi plora,

no plourà més del que trona,

només demana l’hivern.


Escric aquí


Escric, aquí, dessota les estrelles

en un abric ressec i poc conscient,

són els pagesos esquerps, desobedients,

tots envoltats de somnis i promeses.

El cru hivern ens ha desat silenci

i minsa neu recullen els gran cims,

no corre l’aigua i ens queden els plugims

per grinyolar sota un cel prou tebi.

Escric, aquí, vora del pi

sobre una taula seriosa i tafanera

qui no se’n fa a la idea de mirar-me.

Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me

a una mosca sorruda i riallera

qui mira, fita, tot esperant la nit.


La rosa acull


Amb una flor i un somriure ample

toca a la porta del meu amor,

ella ni espera que vagi jo,

ben de segur que ho hauré magre.

Surt al balcó, ben pentinada,

amb agra cara, sense el somrís,

com ha perdut el paradís,

aquell tan dolç que s’estimava.

Però em mira, diu que m’esperi

i el meu cos ha fet el salt

tot esperant la porta oberta.

Entre sospirs es manifesta,

tampoc caldria sospirar tant;

la rosa acull, pobre encanteri.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXIII)

14 Maig, 2023 06:47
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He fet sort, diu que no em pot veure.

Les solucions no són fàcils, el que costa es aprendre-les.

Es va posar a festejar, no va trobar cap solució més tranquil·la.

Quan Adam ja ho entenia, arribà Eva.

No tinc sort, dormo sense parar.

Tinc massa monstres per poder-los ordenar.

La solitud és la més tranquil·la de les afeccions.

La meva tardor hauria de ser espaiosa.

Déu va posar feina i aire suficient.

He provat viure sense diners, però m’ofegaven.

Déu no pot ser altra cosa més que aire.

Possiblement, les neurones tenen orelles petites.

El meu món l’he venut, almenys, sis vegades.

Aniria a la processó si podés anar al capdamunt.

He deixat de parlar amb Déu, no sabia guardar el torn.

A la vellesa, ja no surt el sol.

El camí és tan feliç que ni em mou.

Ningú ha de saber el suficient.

Ningú ha de saber el suficient per poder seguir viu.

Escriure és veure com es mouen les lletres.

Déu ens posa al nostre lloc, procureu viure lluny.

Els homes són animals racionals, no és estrany que facin dieta.

No sé perquè he vingut, però em quedaré.

Estàvem arreglant el món quan algú el va desconnectar.

La vida és una capsa on es posen els dies.

Déu dona la llibertat, però ella no es queda en cap casa.

Tinc tanta gana que he fet fora els principis.

Estic cansat de ser viu i no aclarir-me.

Déu va fer les obres i els dimoni les factures.

Tinc un problema de fe, em sobren dues lletres.

Sempre cal arribar quan no t’ho esperes.

Era tan avorrit que no respirava gairebé mai.

Tinc ganes de fer alguna cosa: De segur, que soc déu.

Puc perdre temps, el que tardo és en trobar-lo.

He fet el guió, de segur, que no el segueixo.

Volia ensenyar a sumar i restava.

Els amics han de ser per sempre, no cal ni confitar-los.

Estic disposat a viure, inclòs sense mi.

No badalla de l’avar que és.

He demanat un cafè, no crec que se’l begui.

He de tenir bona sort em va un tros de vida.

Vull estar sol i estic a l’ombra.

He vingut amb el vent, no cal dir que no sé d’on.

Les sabates estaven brutes, havia volat poca estona.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes curts

I havent

tan poca sort,

mengem temps

i plorem tots,

som innocents.


L'amanida

és a punt,

de prou mida

per fer un munt

sense enganyifa.


He comprat rellotge

per mesurar el temps,

les busques són ogres,

mengen sense fre

i, després, rodolen.


És al déu

del gran desert

on reclamo

el desconcert,

no vull més creu.


Quan la mossa

està per mi,

sé que aplega

dolça hora de partir

per no fer nosa.


Les comandes

de la sort

són garrepes,

tenen por:

matins i tardes.


A la festa

del senyor,

mai hi manca:

el gran tambor

enmig l'orquestra.


El metge m'ha dit,

amb to seriós,

que estic malalt,

un cop o dos,

de l'esperit.


Quan aplegui

la calor

de bon matí,

deixeu-me a la font

per a què begui.


El rellotge

de la nit

vol somicar,

però el glatir

el fa ferotge.


Amb seixanta

solucions,

per a guanyar,

pensen els minyons

que res és palla.


He comprat,

per a menjar,

un bon pernil,

no el calia ni salar,

quatre ossos m'han deixat.


Al diable

li comento

com he pecat

i que ho sento,

soc menyspreable.


El cavall i el ruc,

a la quadra estant,

es fan la contalla:

ni mengen com abans

ni volen ensurts.


Manta hores

del matí

van al bosc,

no direm com, allí,

les dèries són toves.


Les temences

són així:

volen cambres

i coixins

amb bones menges.


La fortuna

ja se sap:

va a la lluna

quan li és grat,

on troba cura.


Quan aplegui

al cap del mes,

vull que es queixi

un xic més,

és bon ofici.


La moixaina

de la nit

com escanya

l'esperit

i mai el deixa.


Entre pedres

i un bon temps,

les ovelles

semblen bens,

flairoses elles.


A la casa

de l'oblit,

qualsevol

és bon amic

si posa traça.


Na Maria

comentava

de bon matí:

Al vespre, festejava

tant com volia!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca, Epigrames



Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.


És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.


Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.


Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.


Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.


He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.


I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.


Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.


He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.


Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.


A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.


Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!


Amb les bones 
intencions,
poques dones
fan petons.


En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.


Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.


Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.


Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.


Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.


Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.


Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.


Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.


A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.


Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.


Ni les roses
del jardí,
volen gojos 
per a mi.


A la mar,
el mariner 
mai es cansa
de sentir el vent. 


En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
 
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com he demanat al sol i set poemes més

08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca, Poemes

Com he demanat al sol


La mare com m’ha posat

la mona a la carmanyola;

en minuts, anem al prat

a jugar a saltar la corda.

L’escola queda prou lluny,

el treballar és distant,

una mossa està esguardant

que l’amor sigui al seu gust.

A la pasqua, ja ho sabeu,

recollim les margarides

que trobem en el corriol.

Com he demanat al sol

que avanci a les tentines

i romangui fins a les deu.


Els enemics i amigots


Les temences i les pors

són a prop de casa meva,

la comanda no ha espera

i lluitarem quasi tots.

Els enemics i amigots

com esperen a l’aguait,

he demanat fer l’encaix

per a trobar-me la sort.

Sentinelles de l’avern

de seguit soc amb vosaltres

per a guarir-me a l’infern.

Un d’ells que és més despert

em comenta com els culpables

van venint de tres en tres.


Treballar no toca


La fortuna és mentidera

i m’enganya ben sovint;

dos i dos quasi són cinc

puix la rauxa és passatgera.

M’he llevat, prou dematí,

a les dotze del migdia,

em senyala la família,

vol fer-me fora del llit.

Cercaré un bon matalàs,

aniré a dormir a la cova

si és estiu en el ras.

Com que treballar no toca,

ben prompte, hauré de casar

amb una vídua bufona.


Orenetes del corriol


Orenetes del corriol

van i venen sense atura,

no abandonen la pressura

ni el neguit vestit de vol.

Quatre mosques jovenetes

han de ser el primer plat,

no aturaran fins al tard,

les caçadores inquietes.

Sota el balcó tenen niu;

allí, covaran els ous

fins que apleguin els minyons.

Tenen fam els pobrissons,

han de fer bon enrenou

demanant un dolç estiu.


La cuca petita


La cuca petita,

en sortir de l’ou,

diu que ja n’hi ha prou

i que vol eixida.

Al petit jardí,

trobarà la mida;

com vol ser amiga

d’un cuc eixerit.

Si la pluja mulla,

cercarà recer

sota d’una fulla.

Com a plat primer,

demana lletuga

a un pobre pagès.


Pagesos i poca sort


Dessota d’aquest gran sol,

veig la font com singlota;

el terra diu que ja toca

que aplegui pluja i doll.

Sant Pere està enfadat

i retarda les comandes;

a la meitat de les cases,

ja es planyen pel sembrat.

Pagesos i poca sort

van agafats de la mà

a demanar a la Verge.

Sant Pere es torna negre

i la pluja ha d’arribar

enmig d’ombres i de pors.


El vell arbre


Com que demano vacances,

el vell arbre es riu de mi;

no ha casa ni abric

i treballa ben debades.

No viatja ni alliçona

a les plantes del costat;

ni un dia s’ha enfadat,

no ha plorat ni una estona.

Suporta la gran tronada,

els dies de sol i vent

i si aplega la nevada.

Tot i així, mai fa mala cara

i accepta, ben obedient,

una vida prou amarga.


Han promès la plata i or


Com prompte hi haurà eleccions,

han pintat el banc de la plaça,

han promès la plata i or,

no sé si n’arribarà massa.

Els servidors de tothom

demanen seient a l’ombra,

és allí on regiren l’olla

i volen menjar de tot.

Però el poble resisteix,

el negoci va com va

sense aplegar al desesper.

Menys mal que el sol no es perd

i tornarà a l’endemà

per a trobar el mateix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 162 163 164  Següent»