Pensaments festius (CXXXIV)
01 Juny, 2023 05:21
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Necessito respirar, però no trobo on.
És una sort: Ser viu i no estar-hi.
M’he posat a treballar, la feina em feia nosa.
No sé si soc feliç, però m’empenyen.
Vull tenir més coses, ara ja soc un pobre ric.
He comprat un cavall, decididament soc un ruc.
Déu va posar els arbres, mai ens va dir quins feien nosa.
No tinc pecats, els he hagut de malvendre.
Encara que em llevi prompte el sol no s’ho creu.
Tenia por de morir-se, ara només té por.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més, va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Avui aprèn d’ahir i ha de pagar el demà.
El temps és un riu que viatja sense portar aigua.
He descobert que un dia són vint-i-quatre bones intencions.
Un cop vaig guanyar i encara no ho he paït.
El cos el van fer per acompanyar-nos, però sovint es revolta.
Tinc la ment clara, necessito més vi.
Mireu el sol, és ben gran i encara fuig.
Ho accepto, el monòleg és per a mi sol.
Necessito aire i sol venir, tot és estrany.
Déu ens pren els dies, sembla que el seu armari és més gran.
Porto mitjons nous i encara no ens hem presentat.
Em van donar prou diners per a robar-me els somnis.
No descobriu el primer secret, la llista no l’acabaríeu mai.
Un científic és un home que mira i pensa que veu.
Si sortiu de viatge mai us descuideu el son.
Confio deure tot el temps permès.
L’errada de Déu va ser no passar comptes.
La vida és injusta, però es passa el temps provant d’ajustar-se.
Dos homes volien el mateix, un va haver de morir.
La mort no existeix, ha deixat de viure.
No tenia gana, però preferia estar tranquil.
Estic molt neguitós, he arribat a ocupar sis llocs.
Quan dormo, m’estimo més.
He trobat l’equilibri, però corre més que jo.
Mentre la vida passa, provo de seguir-la.
He arribat a una conclusió, però no sé on l’he posat.
He provat de ser pobre, però la gana empeny.
Tinc un problema d’identitat, aquest llapis no sé qui és.
Sigueu humils i compreu gomes d’esborrar.
Per què m’enfado, si sé que m’ha de passar?
Si els diners us fan nosa, de segur que algú us ajudarà.
L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.
Ser ric és no tenir dubtes per pagar.
Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.
Estic preparat per a morir, ja no sé endeutar-me més.
En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.
Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.
No penso; volo si puc i el temps és dolç.
Donen els tocs i set poemes més
01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Donen els tocs
Com la sínia canta
al bell mig de l’hort,
un ocell s’espanta
diu que el ruc fa por.
Des de nova albada
es van fent els tombs,
l’aigua com esclata
per a dormir al sol.
Unes albergínies
parlen amb pebrots
de la curta vida.
Sento, a la vila,
com donen els tocs;
a la missa, criden.
Cada dia al dematí
Sense pena ni cilici,
un estiu fa bon passar;
vora el pou he d’aturar,
el beure ni és sacrifici.
En el poble, les temences
com es curen al carrer,
sempre hi ha un manifasser
enfeinat en cent empreses.
I les roses del jardí;
quatre mosques sota l’om
per a fer la malifeta.
La mestressa, prou ofesa,
com es queixa de la son,
cada dia, al dematí.
Viatjar cap a la lluna
En el bagul dels records,
he vist clar que la infantesa
és una mà tota estesa
que tragina fins al cor.
Però els somnis prou trencats
ens porten la jovenesa,
allí, on l’amor es vessa
per a desfer els entrellats.
Després, arriben les pors
ben vestides de fortuna
per a rebre els diners.
En ésser vells, hem après
que viatjar cap a la lluna
només ho faran els morts.
La vida és una muntanya
Aprenent a saber fer,
vaig caure en el si del pou;
el viatge fou ben tou
i, en arribar, ni ho volgué.
La vida és una muntanya
on hem de grimpar cada dia,
el descansar ni humilia,
però la pujada escanya.
Amb amics i coneguts,
he bastit la sala gran
i no sé com encabir-los.
El bon Déu va beneir-los
i volen, de tant en tant,
a destins inconeguts.
Altra esposa
Aquest vespre, he trobat
una mossa mentidera;
ja era ben prop de l’era
on separen palla i blat.
Va dir-me que es casaria
si algú li demanés,
com vaig fer-li de promès
i li portava alegria.
Però el llit no li plau
i l’armari és petit
per a desar tanta roba.
He de trobar altra esposa
qui em vulgui de marit
sense joia ni palau.
Havia trenta anys
Com havia trenta anys
i vestia d’espardenya,
vaig eixir una lluna plena
a cercar fortuna i guanys.
Amb camisa i un sarró,
emplenat de pa i aigua,
vaig aprendre de debò
a guanyar diners i fama.
Vaig tornar als quaranta anys
per compartir ma riquesa
amb una mossa formosa.
Cap ni una vol ser esposa
puix diuen que la pobresa
m’acompanya allí on vaig.
Cent formigues
Al carrer on, ara, visc;
no creixen les margarides,
m’agraden de totes mides,
pas ho soc un pobre ric.
Al carrer on, ara, visc;
com volen les orenetes,
van alegres, satisfetes
per a fer créixer els petits.
Al carrer on, ara, visc;
hi ha una cabra i una ovella
tot mirant la processó.
Cent formigues fan munió
traginant una lluerna
que, ben trista, va morir.
L’ampolla com quequeja
A taula, m’ha convidat
en acabar-li la feina,
el tenedor és bona eina
per al convit prendre’n part.
El ganivet, que us diré,
és d’aquells, vells, que s’esmola;
amb salsitxes a la cassola,
com es porta més que bé.
I l’ampolla com quequeja
quan el vi esdevé al vas
per a entendrir la contalla.
Quan la sopa ja s’acaba,
surten fantasmes al pas,
però van a casa seva.
Poemes curts (CXXIV)
01 Juny, 2023 05:12
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb volgudes
intencions,
com passa el dia
entre cambres i racons,
enmig de dubtes.
A la casa
del mai més,
mai hauran pressa,
passaran, sense fer res,
amb poca paga.
La més maca
de les flors,
ahir, dormia
entre penses i records,
no té ni gana.
Quan aplegui
el festejar
tota l'estona,
oblidaré el feinejar
fins que fosquegi.
En el regne,
no hi ha rei
ni nissaga,
només ens queda la llei
amb alls i pebre.
Les gosades marietes,
en aplegar primavera,
volen totes satisfetes
encara qui les espera
per donar-se bones festes.
Si m'estima
li diré
que camina
pel sender
on va la vida.
Mes voldria
prendre part,
però em crida,
el feinejar,
a la fatiga.
En el riure
de les flors,
he d'escriure
els meus amors
quan sigui lliure.
Mai no trobo
solucions
si escolto
les raons,
potser ni ho provo.
És quan plou
tota la nit
quan es mou
mon esperit
i fa enrenou.
Mentre canta
el rossinyol,
mai s'espanta
el tebi sol,
fa bona cara.
A les portes
de la mort,
els tanoques
tenen por,
les saben totes.
A la casa
del condol,
no hi ha tassa
sense brou,
es beurà massa?
Cada dia
duu sa nit
i no crida
ni treu pit,
només convida.
A la feina
hi aniré,
però amb pressa
no hi seré
ni amb massa eina.
Compro pa
pel dematí
i, en dinar,
ja no sé qui
l'haurà menjat.
Aplega la tarda
quan dorm el carrer,
no xiscla ni parla
ni comenta res,
algun cop, s'enfada.
És quan plou
que vull dormir,
però em mou
un arlequí
qui diu que no.
Per a ser
un bon manyà,
cal saber
sense comptar:
hores i renys.
Na Maria
ha comprat
el vi barat,
ja ho sabia
ni m'ha enganyat.
La més maca
de les flors
mai esclata
quan fa sol,
ha gran traça.
Epigrames (CXXIV)
01 Juny, 2023 05:04
Publicat per jjroca,
Epigrames
No hi ha pedres
al camí,
de segur,
no és per a mi.
Us faré saber:
He estat fidel
al vi, a la mel
i al perdre sencer!
Quan demanin
anar al ball,
faré estrall,
vull que ho estranyin.
Ben cansat
i fredolic,
he pensat
en fer-me ric.
A l'estiu, el fred
era de vacances,
volia mancances
de neu i d'hivern.
No demano per a mi
altra fortuna:
mil estrelles, una a una,
manta sort i seure aquí.
Al reialme
dels vençuts,
en xerren quatre,
els altres, muts.
Com demano
anar a segar
quan no hi ha amo
ni sembrat.
A la casa
de la son,
els desperts,
veieu, no hi són.
Com demano
anar a dormir,
m'entrebanco
amb el llit.
A la casa
del valent,
el qui plora
ni se sent.
Els fantasmes
de la nit,
els endreço
vora el llit.
Quan el cànter
va a la font,
les fadrines
ja no hi són.
Com m'hauria
de casar
sense pressa
per manar?
Quan comença
el badallar,
ja és hora
d'allitar.
Manta gana
ha el pagès,
sembra, planta,
no cull res.
No haig hores
per donar,
les més toves
dormen ja.
En el regne
no hi ha pau
si no es crema
algun babau.
Amb la pressa
m'he deixat:
les sardines
amb el gat.
És el deure
del treball
qui s'enfila
pels terrats.
Quan la jove
va a dormir,
ja l'espera:
somni i llit.
No haig pressa
per anar
on la gana
em vol portar.
No demano
altra sort
que la menja
i un poc d'or.
Quan la pluja
porta el vent,
el que mulla
ni se sent.
Al passeig
de l'estació,
és on veig
com roda el món.
Na Maria
va a la font
per si troba
un xic d'amor.
Si he de
contar mentides
per la nit
són amanides.
Li faré un monument i set poemes més
22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faré un monument
A la mare soledat,
li faré un monument;
ben flairós, de gran present,
vull que es quedi al meu costat.
Ens llevem, de bon matí,
un poc abans de l’albada;
de seguit, som a la cambra
fins que oblida el dormir.
A la mare soledat,
li porto mil aventures
en el pla i a la serra.
Si, algun dia, ella s’esvera
obliden les gran pressures
i enceten el fer bondat.
Sol sorrut
Li pregunto, de seguida,
a un sol prou venturer,
si ha els deures per a fer
i no hi ha pluja amanida.
Com el sol és molt sorrut,
ben sovint, es torna mut.
Viatjant per tot l’espai,
ha vist sants de tota mena,
uns li parlen de verema,
els altres parlen de guanys.
Com el sol és bon amic
m’aconsella la paciència,
aprendre és dolça ciència
mes oblida si vols gaudir.
He començat la dèria
Suposo que, al llarg camí,
hi ha senyors de tota mida;
uns amb la bossa amanida
per si poden no envellir.
Perquè els senyors són així:
Treballadors de fortuna
qui van guanyant, una a una,
totes les flors del jardí!
I la resta, ja ho sabeu:
pobrissons i entremaliats
per a aconseguir misèria.
Com he començat la dèria
d’aprendre’m els disbarats
per si m’escolta algun déu.
Allà, sabeu i sabeu
A les terres de lloança,
allà, cap al nord de França,
hauré de trobar el tresor.
De moment, minso del tot,
he demanat l’esperança
per a aconseguir la dot.
Allà, sabeu i sabeu,
endevineu el futur,
aquí, resta el gran ensurt
i quatre velles qui planyen.
Vianant sense fortuna
a l’estiu, me n’aniré;
he de trobar alguna engruna
fins que aplegui un nou hivern.
Estic corprès
El foc pairal em crida i incomoda
en el pensar fruitós d’uns altres temps
on apreníem de la vida i l’escola
a avançar un xic i ésser conscients.
Per claudicar, no calien barreres,
per obeir, hi havia el camí trellat;
els nois més grans marcaven les fronteres,
la resta assentia i guanyava el callar.
El foc pairal no ha flama ni llenya,
els avis vells fa temps que van marxar
a altres terres prou buides d’enyorança.
Estic corprès, em queda la recança,
aquelles hores ben dolces de fruitar
en estrenar: la gorra i l’espardenya.
Hi ha un follet
Enmig del bosc on naix el rierol,
el cuc avança, tragina la formiga;
he de cercar l’herbei per a mi sol
i prendre’n part del fred i la boirina.
La blanca neu davalla tot dansant
a sobre una herba on posa el borrissol,
he vist, ben buit, el camí del corriol
i un vell corb qui passa, sol, volant.
Enmig del bosc, refila el rossinyol
i com el mira, cofoi, un esquirol
qui buscarà refugi en un arbre.
Beu encongit, la pedra sembla marbre;
hi ha un follet plorant amb desconsol
perquè no sap en quin lloc ha de raure.
Es va fonent
A l’alturó, la neu es va fonent;
entre dos herbes com va filant l’aranya,
hi ha una mosca, que vola per la plana,
cercant la pausa i l’aliment.
El temporal ha de ser al nord,
un vent rabiüt tragina fresca i aire,
estic perdut, vestit com un firaire
qui serà valent, però té por.
A l’alturó, rondina una cabra
qui ara rosega una herba assecada
fins que la fam s’allunya esmicolada
i ve el regust gasiu de la mancança.
I, un altre dia, aplegarà menys tard;
el sol s’allunya i el seny farà sa part.
Porucs amors
Del tot, allunyant-me
de la meva infantesa,
vaig perdent la pressa
per tal d’envolar-me.
He perdut les nits
amables d’estiu
on sentia els nins
prou plens d’esgarips.
I cercar les flors
prop del caminoi
per a fer l’ofrena.
Amb la lluna plena
retornava al goig
dels porucs amors.
El temps m'ha complagut i set poemes més
14 Maig, 2023 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes
El temps m’ha complagut
A resultes de no ser,
he vist la meva grandesa
com es va empetitint.
Aprenent a saber quin,
vaig odiar a la infantesa
perquè em posava l’esquer.
He romàs, del tot callat,
presidint el noble ofici,
he hagut aquell vell vici
de patir per l’oblidat.
Però el temps m’ha complagut
i m’he tornat rondinaire,
viatjaria com firaire
als paradisos perduts.
Un xic de fang
Oblidant el bé i el mal,
vaig aprendre a fer de déu,
sestejava al conreu
i guaitava des de dalt.
Parlava amb les roselles
dels núvols i del sembrat,
d’aquell blat petit, nounat
en unes pluges lleugeres.
Oblidant el bé i el mal,
dormia a la taverna
després de prendre dolç vi.
Acabava el dematí
tot guaitant una oreneta
qui cercava un xic de fang.
Abans de la gran desfeta
A la cova, dorm el drac
abans de la gran desfeta,
els homes volen la feta:
Una lluita amb força sang!
El cavaller ha vingut
a punt de trencar l’albada,
duu la ràbia a la mirada,
espera no ser abatut.
A la cova, dorm el drac
i enceta un somni estrany
que el posa neguitós.
Com es veu el cap terrós
en caure al gran parany
d’aquell fatídic combat.
El cuc remuga
El cuc remuga i la lluerna vola
en un infern qui el sol els ha donat,
l’herba s’asseca i el rierol s’esgota,
el nou futur com plany el seu passat.
Ha estat temps de pausa i de misteri
on massa homes demanen ser saberuts,
diria que els salvaran els rucs
perquè es retrauen de penses i de vici.
El cuc remuga i la lluerna vola
i un caragol, prou assecat, com dorm
puix va somiant amb fulles tendres.
En el jardí, les roses hauran herbes
i una mosca voleia per les flors
per si pot fer una llepada dolça.
No goso de ser valent
Sentinelles de la sort
no em deixeu a l’aventura,
la comanda és feixuga
i em va copsant la por.
No goso el ser valent
puix fins el llevant m’espanta,
he de trafegar amb la barca
per a pescar un bon peix.
Sentinelles de la sort
feu que es retardin les ones
fins a l’hora de tornar.
Com m’agrada el badallar
quan ens quedem, prou a soles,
tot arribant a nou port.
Satanàs és a l’infern
Satanàs és a l’infern
ensenyant dents i queixals,
li han arribat tots els mals,
el seny ha estat el primer.
Ell demana, anys i panys,
ser un senyor eixelebrat
i poder guanyar els combats,
però Déu li ha ensenyat
que cal tenir al seu costat
un conseller de molts anys.
Satanàs és a l’infern
i per les nits quasi plora,
no plourà més del que trona,
només demana l’hivern.
Escric aquí
Escric, aquí, dessota les estrelles
en un abric ressec i poc conscient,
són els pagesos esquerps, desobedients,
tots envoltats de somnis i promeses.
El cru hivern ens ha desat silenci
i minsa neu recullen els gran cims,
no corre l’aigua i ens queden els plugims
per grinyolar sota un cel prou tebi.
Escric, aquí, vora del pi
sobre una taula seriosa i tafanera
qui no se’n fa a la idea de mirar-me.
Ho sé prou bé, no he sabut explicar-me
a una mosca sorruda i riallera
qui mira, fita, tot esperant la nit.
La rosa acull
Amb una flor i un somriure ample
toca a la porta del meu amor,
ella ni espera que vagi jo,
ben de segur que ho hauré magre.
Surt al balcó, ben pentinada,
amb agra cara, sense el somrís,
com ha perdut el paradís,
aquell tan dolç que s’estimava.
Però em mira, diu que m’esperi
i el meu cos ha fet el salt
tot esperant la porta oberta.
Entre sospirs es manifesta,
tampoc caldria sospirar tant;
la rosa acull, pobre encanteri.
Pensaments festius (CXXXIII)
14 Maig, 2023 06:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He fet sort, diu que no em pot veure.
Les solucions no són fàcils, el que costa es aprendre-les.
Es va posar a festejar, no va trobar cap solució més tranquil·la.
Quan Adam ja ho entenia, arribà Eva.
No tinc sort, dormo sense parar.
Tinc massa monstres per poder-los ordenar.
La solitud és la més tranquil·la de les afeccions.
La meva tardor hauria de ser espaiosa.
Déu va posar feina i aire suficient.
He provat viure sense diners, però m’ofegaven.
Déu no pot ser altra cosa més que aire.
Possiblement, les neurones tenen orelles petites.
El meu món l’he venut, almenys, sis vegades.
Aniria a la processó si podés anar al capdamunt.
He deixat de parlar amb Déu, no sabia guardar el torn.
A la vellesa, ja no surt el sol.
El camí és tan feliç que ni em mou.
Ningú ha de saber el suficient.
Ningú ha de saber el suficient per poder seguir viu.
Escriure és veure com es mouen les lletres.
Déu ens posa al nostre lloc, procureu viure lluny.
Els homes són animals racionals, no és estrany que facin dieta.
No sé perquè he vingut, però em quedaré.
Estàvem arreglant el món quan algú el va desconnectar.
La vida és una capsa on es posen els dies.
Déu dona la llibertat, però ella no es queda en cap casa.
Tinc tanta gana que he fet fora els principis.
Estic cansat de ser viu i no aclarir-me.
Déu va fer les obres i els dimoni les factures.
Tinc un problema de fe, em sobren dues lletres.
Sempre cal arribar quan no t’ho esperes.
Era tan avorrit que no respirava gairebé mai.
Tinc ganes de fer alguna cosa: De segur, que soc déu.
Puc perdre temps, el que tardo és en trobar-lo.
He fet el guió, de segur, que no el segueixo.
Volia ensenyar a sumar i restava.
Els amics han de ser per sempre, no cal ni confitar-los.
Estic disposat a viure, inclòs sense mi.
No badalla de l’avar que és.
He demanat un cafè, no crec que se’l begui.
He de tenir bona sort em va un tros de vida.
Vull estar sol i estic a l’ombra.
He vingut amb el vent, no cal dir que no sé d’on.
Les sabates estaven brutes, havia volat poca estona.
Poemes curts (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I havent
tan poca sort,
mengem temps
i plorem tots,
som innocents.
L'amanida
és a punt,
de prou mida
per fer un munt
sense enganyifa.
He comprat rellotge
per mesurar el temps,
les busques són ogres,
mengen sense fre
i, després, rodolen.
És al déu
del gran desert
on reclamo
el desconcert,
no vull més creu.
Quan la mossa
està per mi,
sé que aplega
dolça hora de partir
per no fer nosa.
Les comandes
de la sort
són garrepes,
tenen por:
matins i tardes.
A la festa
del senyor,
mai hi manca:
el gran tambor
enmig l'orquestra.
El metge m'ha dit,
amb to seriós,
que estic malalt,
un cop o dos,
de l'esperit.
Quan aplegui
la calor
de bon matí,
deixeu-me a la font
per a què begui.
El rellotge
de la nit
vol somicar,
però el glatir
el fa ferotge.
Amb seixanta
solucions,
per a guanyar,
pensen els minyons
que res és palla.
He comprat,
per a menjar,
un bon pernil,
no el calia ni salar,
quatre ossos m'han deixat.
Al diable
li comento
com he pecat
i que ho sento,
soc menyspreable.
El cavall i el ruc,
a la quadra estant,
es fan la contalla:
ni mengen com abans
ni volen ensurts.
Manta hores
del matí
van al bosc,
no direm com, allí,
les dèries són toves.
Les temences
són així:
volen cambres
i coixins
amb bones menges.
La fortuna
ja se sap:
va a la lluna
quan li és grat,
on troba cura.
Quan aplegui
al cap del mes,
vull que es queixi
un xic més,
és bon ofici.
La moixaina
de la nit
com escanya
l'esperit
i mai el deixa.
Entre pedres
i un bon temps,
les ovelles
semblen bens,
flairoses elles.
A la casa
de l'oblit,
qualsevol
és bon amic
si posa traça.
Na Maria
comentava
de bon matí:
Al vespre, festejava
tant com volia!
Epigrames (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com sant Jordi em tornarà
al reialme de les flors,
allí, on dormen els amors
qui no saben on anar.
És el meu desig:
vetllar per un somni
quan ve el dimoni
per a fer-me ric.
Les gandules barques,
en el port estant,
he sentit com parlen
del vent de mestral.
Portaran els monstres:
les fosques d'abans
i, després, vindran
a prendre les sobres.
Quan la lluna endevina
que l'enganyo de valent,
em voldria amatent,
ple de falles i boirina.
He pujat fins al cim
del preat serrat,
dormir no m'han deixat
ben bé mitja nit.
I com pena el teuladí
en aplegar l'oreneta,
diligent i sempre neta,
emplenant tots els camins.
Al reialme
de la son
en ser quatre
ja en són prou.
He portat la fera
des del comellar,
anava a la seva
ni feia bondat.
Si el rellotge
vol anar
que ens mostre
on sap parar.
A casa del mestre
no hi ha el remei
i és de bona llei:
escoltar i aprendre.
Quan la nit
em ve a cercar,
sempre dic:
Torna demà!
Amb les bones
intencions,
poques dones
fan petons.
En el regne
de l'oblit,
hi ha un setge
on dormir.
Quan demanin
per la feina,
l'endreçat
a dintre l'eina.
Parlaran llavors
d'anar a treballar
tot enmig de plors,
els ho he de contar.
Si el teuladí
cerca nou niu
no caldrà ni dir
que ja ve l'estiu.
Una rosa
per a mi,
em demano
pel matí.
Quan la menja
és a la vora,
el nen riu
i l'avi plora.
Quan no troba
solucions,
és quan dona:
mil lliçons.
Sembla pobre
en arribar,
si l'encerto,
el deixo anar.
A la nova pluja,
li he trobat pervindre,
a casa, dibuixa:
gotims en el vidre.
Mai encerto
quan ve el son,
molt l'espero
i s'adorm.
Ni les roses
del jardí,
volen gojos
per a mi.
A la mar,
el mariner
mai es cansa
de sentir el vent.
En el cel estant,
he trobat la lluna
i diu, oportuna,
no em deixis mai.
Amb els ciris
i el pastís
de segur
que em dona el sí.
Com he demanat al sol i set poemes més
08 Maig, 2023 12:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Com he demanat al sol
La mare com m’ha posat
la mona a la carmanyola;
en minuts, anem al prat
a jugar a saltar la corda.
L’escola queda prou lluny,
el treballar és distant,
una mossa està esguardant
que l’amor sigui al seu gust.
A la pasqua, ja ho sabeu,
recollim les margarides
que trobem en el corriol.
Com he demanat al sol
que avanci a les tentines
i romangui fins a les deu.
Els enemics i amigots
Les temences i les pors
són a prop de casa meva,
la comanda no ha espera
i lluitarem quasi tots.
Els enemics i amigots
com esperen a l’aguait,
he demanat fer l’encaix
per a trobar-me la sort.
Sentinelles de l’avern
de seguit soc amb vosaltres
per a guarir-me a l’infern.
Un d’ells que és més despert
em comenta com els culpables
van venint de tres en tres.
Treballar no toca
La fortuna és mentidera
i m’enganya ben sovint;
dos i dos quasi són cinc
puix la rauxa és passatgera.
M’he llevat, prou dematí,
a les dotze del migdia,
em senyala la família,
vol fer-me fora del llit.
Cercaré un bon matalàs,
aniré a dormir a la cova
si és estiu en el ras.
Com que treballar no toca,
ben prompte, hauré de casar
amb una vídua bufona.
Orenetes del corriol
Orenetes del corriol
van i venen sense atura,
no abandonen la pressura
ni el neguit vestit de vol.
Quatre mosques jovenetes
han de ser el primer plat,
no aturaran fins al tard,
les caçadores inquietes.
Sota el balcó tenen niu;
allí, covaran els ous
fins que apleguin els minyons.
Tenen fam els pobrissons,
han de fer bon enrenou
demanant un dolç estiu.
La cuca petita
La cuca petita,
en sortir de l’ou,
diu que ja n’hi ha prou
i que vol eixida.
Al petit jardí,
trobarà la mida;
com vol ser amiga
d’un cuc eixerit.
Si la pluja mulla,
cercarà recer
sota d’una fulla.
Com a plat primer,
demana lletuga
a un pobre pagès.
Pagesos i poca sort
Dessota d’aquest gran sol,
veig la font com singlota;
el terra diu que ja toca
que aplegui pluja i doll.
Sant Pere està enfadat
i retarda les comandes;
a la meitat de les cases,
ja es planyen pel sembrat.
Pagesos i poca sort
van agafats de la mà
a demanar a la Verge.
Sant Pere es torna negre
i la pluja ha d’arribar
enmig d’ombres i de pors.
El vell arbre
Com que demano vacances,
el vell arbre es riu de mi;
no ha casa ni abric
i treballa ben debades.
No viatja ni alliçona
a les plantes del costat;
ni un dia s’ha enfadat,
no ha plorat ni una estona.
Suporta la gran tronada,
els dies de sol i vent
i si aplega la nevada.
Tot i així, mai fa mala cara
i accepta, ben obedient,
una vida prou amarga.
Han promès la plata i or
Com prompte hi haurà eleccions,
han pintat el banc de la plaça,
han promès la plata i or,
no sé si n’arribarà massa.
Els servidors de tothom
demanen seient a l’ombra,
és allí on regiren l’olla
i volen menjar de tot.
Però el poble resisteix,
el negoci va com va
sense aplegar al desesper.
Menys mal que el sol no es perd
i tornarà a l’endemà
per a trobar el mateix.