Pensaments festius (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 07:12
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Tenir bon humor surt més barat.

Si només tens una vida, és més senzill gaudir-la.

He après anglès en quinze dies, l'he oblidat en quinze segons.

Si apreneu a llegir entre línies, us sobraran totes les lletres.

Hi ha un temps per comprar i noranta per pagar.

Estic preocupat, he anat a la feina i de poc que no la trobo.

A la mar de la saviesa, primer has de fer la barca.

Déu em donà dues mans, una per escriure i l' altra per agafar el full.

Trobo que Déu encara no s'ha refet de la darrera Creació.

Els capellans intenten casar, de pressa, les dones, no volen tantes fadrines.

Estic content, encara em queden les butxaques.

Si voleu el meu món, només us cal comprar paciència.

Necessito calculadora per demanar-li comptes al meu cor.

Seguiré viu per a goig de la hisenda pública.

Vaig entrar a demanar l'hora i vaig sortir amb una enciclopèdia.

El metge parla clar: Algun dia he de morir!

Canvio somnis per diners, els darrers no m'han agradat.

Si el vent et dóna conversa, millor que comencis a prendre apunts.

Estic començant a viure, de moment no em fa por.

Vaig decidir anar a la guerra, ara, l'estic perdent.

Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.

He tardat massa en començar la vida que em pertoca.

Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.

Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.

Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.

La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.

Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.

El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.

Tinc ganes de plorar, ara, buscaré un motiu.

A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.

Un home inestable suporta millor els primers desenganys.

Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.

Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.

Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.

Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.

Estic content, el dimoni encara em tempta.

Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.

Volar és possible, aletejar és més complicat.

Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.

Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.

Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.

Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.

M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.

He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Porteu-me les hores i set poemes més

14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca, Poemes

Porteu-me les hores


Porteu-me les hores

per deixar mon jou,

vull ser un home nou

gasiu de penyores.

Aprendre a jugar,

a viure i somiar.

Porteu-me les hores

sense gens de fred,

truqueu-me un poquet,

vull aprendre a soles.

Deixeu-me comprar

aquells grans secrets,

dolços, estrafets,

mancats de pregar.


Conto mentides


Na Mariona

del meu cor,

és bufona,

però poc.

Com vol viure

en un palau

per descriure

un bell cel blau.

Com captaire

mentider,

conto mentides.

Les duré ben amanides

per si algú les vol saber

abans de rebre al drapaire.


Com la deixaré plorar


És la força de la ment

qui, de sobte, m’acoquina,

va prenyada de boirina

quan es troba amb més gent.

Com la deixaré plorar,

els dilluns, d’una vegada,

és la jove enamorada

qui acostuma a badallar.

Com un amor endolcit

va avançant pel gran desori

sense saber on aturar.

És el vent, en el passar,

qui voldria que no es noti

si el desig es pot guarir.


En el cim de l’arbre


En el cim de l’arbre,

quan el vent els mou,

sento l’enrenou

d’ocellets cridaires.

En el terra, el gra,

en el cel proper,

no viu l’esbarzer

ni un amic llunyà.

En el cim de l’arbre,

aplega la nit

i ixen estrelles.

No em refio d’elles

puix han d’afeblir

quan el sol s’enfada.


He de trobar un banc


Dolces meravelles,

en el terra estant,

diuen: Quant de grans

seran les promeses?

No vull el caliu

ingrat de l’infern

on el món es perd

i l’odi es fa viu.

Vianant, d’un cop,

he de trobar un banc

on passar les hores.

Com m’agraden totes,

aniré endavant

fins aplegar al sol.


 Arriben a l’endemà


Aprenent a corre-cuita,

garlaire sense remei,

un dia, va cercar rei,

de poc va anar que no el fruita.

A palau, les corredisses,

al jardí, les ambicions,

tres menjades, dos petons

i les febres amanides.

En haver aquest tarannà,

la lluita durà mig dia

i, al capvespre, com fineix.

Si doneu ales al peix,

no vingueu mentre us crida,

arribeu a l’endemà.

 

En el cim de l’arbre


En el cim de l’arbre,

quan el vent els mou,

sento l’enrenou

d’ocellet cridaire.

En el terra, el gra,

en el cel proper,

no viu l’esbarzer

ni un amic llunyà.

En el cim de l’arbre,

aplega la nit

i ixen les estrelles.

No em refio d’elles

puix s’han d’afeblir

quan el sol s’enfada.


He de trobar un banc


Dolces meravelles,

en un terra estant,

diuen quant de grans

seran les promeses.

No vull el caliu

ingrat de l’infern

on el món es perd

i l’odi es fa viu.

Vianant d’un cop,

he de trobar un banc

on passar les hores.

Com m’agraden totes,

aniré endavant

fins aplegar al sot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

Mai somio

en arribar

ni sospiro

quan se'n va,

m'acoquino.


Quan demano

anar a dormir,

el meu amo

diu que sí,

mai el guanyo.


Quan la vella mossa

es volgué casar,

va esdevenir esposa

d'avui per demà,

som ben poca cosa.


Quan Maria

m'adorava

no sabia

on es posava,

pobra noia.


Quan sigui ric

i hagi barca,

dieu-li a la Parca

que vingui per mi,

de segur que tarda.


Com cada jornada,

al bon dematí,

demano per mi,

vull taula parada

amb mantell de fil.


Els anys primers

com s'entrebanquen,

els de després:

corren i salten

com els qui més.


No em sembla

tan prudent

haver enveja

de la gent

si vol la pensa.


En el cau

del llangardaix

és on faig

petit reclau,

després, me'n vaig.


Sento la bonior

de la primavera

enmig de remors

de volar d'abella

al damunt les flors.


L'aranya filava

de nit i de dia,

la gana empaitava

i el seny assolia

un paper de ràbia.


Manta hores

al cel estant

entre cabòries:

de faig, no faig,

les bones obres.


Com l'ampolla,

feu-me cas,

veig com plora

en veure el vas

i perdre joia.


Al petit racó

de la casa gran,

haig el meu tresor,

ningú més ho sap

que el beneit del llop.


Massa fortuna

per a mi sol,

no sé si cura,

em porta el dol

o dues a una.


Mai demano

per a jugar

quan el terra

em vol deixar

sense una engruna.


En el jardí

de les pomes agres,

les nits són amables

quan restes allí

enmig de culpables.


M'agradaria haver:

el cor ardent,

el cos punyent

per a anar fent

sense perdre res.


Quan l'amor vingui

demanant per mi,

dieu-li que sí,

que no s'entretingui

en penses de llit.


Tot enmig de meravelles,

la poncella ha fet salat,

aquell jove l'ha deixat

perquè li diu que és prou jove

per gaudir i per penar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 06:52
Publicat per jjroca, Epigrames


M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.


Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.


Com voldria 
el treballar,
si en tornar
hi hagués qui mira.


Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.


Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.


La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
						
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.


En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.


Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.


M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.


Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!


Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.


Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.


Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.


Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.


Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.


Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.


Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.


En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.


Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.


Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.


Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.


Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
 
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ha son pel dematí i set poemes més

07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca, Poemes

Ha son pel dematí


Margarida m’ha de dir

que ha son pel dematí.

Com dorm a la migdiada,

la tarda li sembla curta,

és una feina feixuga:

castigar-se la mirada.

Un nuvi ha demanat

que sigui de bona casa,

que treballi des de l’albada,

que guanyi i que sigui honrat.

I Margarida es plany

perquè la Verge no creu,

fa un any, espera un hereu,

però no li veig ni el nas.


La calor


Com la calor em duu a l’hora baixa,

llevant-me d’hora per a rebre al sol,

de nou li prego que minvi l’escalfor

per poder dur el barret i la faixa.

Però no escolta car sóc massa petit,

escanyolit, ésser de poca altura;

passa la tarda, la noto menys feixuga,

em treu, afora, la pensa i el neguit.

Passa l’agost, recullo dolça fruita,

sento rajar un rajolí a la font

on les poncelles demanen ser promeses.

Al capdavall, tomata amb quatre cebes,

una cervesa treta del fons del pou,

el somni antic de fer bona collita.


El vent suau


El vent suau, avui, mou la finestra,

entre xerrics, ens porta un temps perdut,

vora la llar, ni trobo aquell obscur

qui fa regnar una ombra prou discreta.

Les mosques volen, s’aturen els mosquits

i fa revolts una oreneta,

ve el capvespre, un clam s’enceta

cercant el fosc, trobant els pins.

El vent suau farà gronxar la branca,

el mariner enceta un nou somrís

quan surt del por i, de nou, navega.

La barca avança, la mar és seva

i van les ones menant el seu encís

fins que el sol s’enduu el llum amb traça.


Aprenent de la misèria


Esperant a la misèria,

mig captaire i lladregot,

passejant amb el cap cot,

enverinat per la platxèria.

Avançant per dintre el bosc

amb la petja ben dubtosa,

voldria trobar una rosa

i oferir-la de cor.

Aprenent de la misèria,

no vull trobar cap palau

on poder aturar una estona.

No vull la mar sense ona

ni sovintejar una nau

on és senzill trobar dèria.


Una mà amiga


Matí feixuc i tarda lleugera,

són massa anys per a haver virtut,

a casa, queda un paraigües mut

qui espera una pluja força sorneguera.

Allí, en un racó, dorm la migdiada

qui serà agredolça amb massa calor,

la senyora fugí, queda el senyor

qui l’haurà de dur a fer la passejada.

Va passar el bon temps d’anar de botiga

on passava hores jagut o prenyat,

esperant trobar una nova estança.

Una bona filla, un dia, el comprava

puix el va trobar força assenyat

per a poder anar d’una mà amiga.


Passegen els vents


Passegen els vents per tota la plana,

dessota d’un sol prou enfurismat,

dilluns, al matí, hem d’anar al mercat

per tal de saber qui trobarà calma.

Llevant com s’adorm i creix el mestral

qui anirà creixent ben farcit de ràbia,

s’endurà una branca sense massa màgia

per a reposar en la petita vall.

Passegen els vents, entrant a la casa,

empenyen les portes en un no parar

fins que una lluerna li demana pausa.

Però ja, només, en Èol se’n cansa,

cercaré un mussol per tal de mullar

tot un gat petit qui al sostre maula.


Al jardí estant


Una bona mossa,

al jardí estant,

diu que vol ser gran,

però no fer nosa.

Hi ha milers de flors

qui demanen, d’hora,

viure a la vora

de festes i honors.

En un no avançar,

passaran els dies

trobant massa ensurts.

El jardí vençut

demana altres vies

on poder fruitar.


Una nit d’estiu


Una nit d’estiu,

enmig la tempesta,

se sent la pobresa

d’ésser home viu.

Des de sa grandària,

un tem a tothora,

és l’infern qui prova

arribar fins casa.

Una nit d’estiu,

dessota de l’om,

hom somia tenir.

Voldria sentir

amable enrenou

voreta del riu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (LXXXII)

01 Setembre, 2021 06:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He somiat que esmorzava, després ho he fet.

Si voleu saber d'on ve el vent, llenceu un ruc volador.

Mentre li comprava el cotxe em feia l'assegurança de vida,

Cada dia comença una feina nova amb un vestit vell.

No m'importa ser al de dalt, però pujar és prou agradable.

Us puc contar un secret? Tinc més d'un dubte.

Estic prenent mides al cos, uns em fan xic i els altres em fan gran.

Viure és viatjar de franc.

Prefereixo la llum en capses petites.

Sento la nit com ve, però mai com arriba.

L'home ha arribar a concretar la vida com un problema sense solució.

Ho provo, però és difícil posar-me en el meu lloc.

He trobat el camí que em porta al meu camí.

Deixeu-me aprendre només el que no em faci mal.

Vull anar sol, però tinc massa per perdre.

Sóc la brisa del meu país i l'huracà del meu cor.

La natura em deixa criticar les dones, elles també ho fan.

Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.

Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.

El camí de la vida és enmig dels records.

Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.

Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.

No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.

No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.

Si algun dia moro, deseu el llapis.

Mirant qui vol anar al cel, és millor pensar-s'ho bé.

De fet l'estimo, però tinc tota la vida per a dir-li.

Si voleu casar-vos, procureu no gronxar massa el cap.

Si ho vas a mirar, la núvia és la primera que entra a casa.

Si algun dia moro, no cal que em donéssiu el condol.

La vida és el que queda quan marxeu.

La veritat existeix, però no es deixa reduir.

Els homes, a més del futbol, tenim les vacances.

He conegut homes intel·ligents, no m'identifico amb cap.

El sol surt i, a poc a poc, ens deixa.

Un voldria que els diners l'estimessin, però no ho sol aconseguir.

El meu tresor és passar sense ser anotat ni advertit.

No tenim problemes d'espai, només de temences.

Ja conec una mica a Déu, no demano cap reciprocitat.

He tingut un somni, crec que ja és suficient.

Déu creà el món, l'home ho vol justificar.

M'agradaria ser savi, però tinc por de perdre el cervell.

No sento equivocar-me, sento no poder encertar.

Els pares em deixen els seus fills, després sempre els torno.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Diu la granota i set poemes més

01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca, Poemes

Diu la granota


A l’hora dolça,

enmig l’estiu,

diu la granota

que tot és viu.

Que hi ha la mosca

i hi ha el mosquit,

qui fan patxoca

quan ve la nit.

La bassa plena,

el sopar a punt

i lluna nova.

No hi ha granota

amb més bon ull

damunt el terra.


Tan gran tresor


Heu de suposar,

estimada meva,

que un pastís de crema

fa de bon menjar.

Com la vida és plena

de pau i enrenou,

menjo sopes d’ou

quan el cos em deixa.

Parlo amb la sardina

quan la poso al foc

damunt d’un raig d’oli.

Deixeu-me que ho provi

puix tan gran tresor

mai porta boirina.


En eixir la lluna


En eixir la lluna,

la barca somriu,

és en el gran riu

on pensem a una.

Els peixos són pocs,

la gana ferrenya,

vella l’espardenya,

prou nous els records.

En eixir la lluna,

esclata el mussol

en converses tendres.

Espera lluernes

tot sortint del sol

quan la mar es muda.


Amb la por d’un nou camí


Amb la por d’un nou camí,

deixí enrere la infantesa,

va passar la gran promesa

de triomfar i esdevenir.

He conegut els palaus

on resideixen els nobles,

nosaltres els pobres pobres

gaudirem d’un vell catau.

Amb la por d’un nou camí,

passo les hores feixugues,

quant poc m’agraden les mudes

i saber-me molt menys qui.

La resta la haig emprada

puix comprar-la ni m’agrada.


A la porta de llevant


A la porta de llevant,

dos galants i tres poncelles,

cap ni una de les belles,

però xisclen i es fan grans.

Ells les tenen per passar,

per burlar-se’n una estona,

la resta ni sol ni ombra

car ben poc han de fruitar.

A la porta de llevant,

hi ha torres de gran alçada

amb merlets amples i nous.

El senyor és dels més tous

puix només fa una penjada

a darreries de l’any.


Paraules s’emporta el vent


Paraules s’emporta el vent

per deixar-les al recer,

és allí on han de ser

més amables i conscients.

Però, alguna, s’escapa,

de cop i volta, se’n va,

no tornarà fins al demà

tot i cercant nova casa.

Paraules de l’infortuni

no ens vingueu a deixar

en un cervell tafaner.

Ell esbrina el primer

per si les pot emportar

abans que un altre les mudi.


Aquesta condemna


Trafegot de mena,

pagès de l’ensurt,

vaig passant com puc

aquesta condemna.

Són els principals

els qui ho saben tot:

saben trobar or

en secrets fondals.

I jo, rabent

del meu desencís,

vaig solcant els camps.

Llaurar els fa grans

i fa un país

més erm, més eixut.


Guerra sense escut


No demano hores

ni tan sols minuts,

vaig passant, a soles,

entre ets i uts.

Convidat de pedra

a festa pagana

ni tan sols tinc gana

quan sóc a la treva.

Guerra sense escut

ni punyal ni espasa

per tal de guanyar.

M’he deixat anar

per si un dia passa

que venço a ull cluc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Doneu-me la mà

gràcil perdedor,

dormiu com un roc

fins a l'endemà

on serà el tresor.


Quan la mula

va a la font,

és poruga

i parla poc,

de segur que cura.


Per a ser

pobre del tot,

cal saber:

qui guarda l'or

quan li convé.


Si l'amor demana

que vagi al dormir,

dieu-li que sí

puix el son reclama

fugir de l'oblit.


No cantaré cançons

a les albades

puix massa enamorades

hauran records

i no ho proclamen.


Com em plau saber,

estimat amic,

que lluny del desig

hi ha un regne planer

sense massa nits.


En el regne

de les flors,

les abelles

fan remors,

matins i vespres.


Mai encerto

quan vindrà

i l'espero:

avui, demà,

fins que delero.


A la casa

del valent,

mai hi ha massa

i se sent:

el llop quan passa.


Amb vuitanta

segadors,

el blat parla

de paors,

després, descansa.


Crideu-me mare

per a menjar,

per treballar,

crideu el pare,

ell sap anar.


No sé com diuen

que mandrejo

si mai em queixo,

quan ho endevinen,

de sobte, plego.


De segur que és molt bonica

i menja com un canari,

es pentina a diari

i no parla: gens ni mica,

com ha de ser el meu calvari?


Anant a cercar fortuna,

camí endavant,

he trobat un vell gegant

qui es queixava de la lluna:

No crec que sigui tan gran!


Amb cent ovelles i un ca,

cap muntanya és tan planera,

he sortit a hora primera

perquè el pastor ho ha manat,

sóc rabadà sense queixa.


Porto l'enyorança

ben endins del cor,

guardo mon tresor

fins que tot ho espanta

un mal lladregot.


Com demanaria

haver bona sort,

un xic d'alegria,

una mica d'or

per haver avarícia.


Entre oliveres,

al bell mig del tros,

sento com són meves:

penes i tristors,

mai seran darreres.


Quan esclata

la llavor,

la foscor

fuig de la casa,

després, mor.


Aprenents

de presidiaris

van sabent

llegir els diaris,

n'estan pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca, Epigrames


Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.


Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.


Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.


Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.


La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.


Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.


Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res. 


Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.


Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
						
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.


Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.


Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.


Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
 

Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.


Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.


Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.


Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.


En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.


En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.


Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.


Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.


Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.


Amb quaranta 
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
 
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els núvols passen alts i set poemes més

23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca, Poemes

Els núvols passen alts


Sento la tebior del món

qui ens porta de viatge,

no essent senyor ni patge,

hauré de prendre raons.

Els camins de solitud

em portaran a la serra,

allí, una branca delera

per un estiu tan eixut.

Com els núvols passen alts,

els pagesos ni els senten

ni tampoc han d’escoltar.

El plaer de viatjar

acompanya a aquests éssers

quan són lluny de prendre mal.


Envejo a les pedres


Mentiria si digués,

que, dormint, descanso més.

Esclau poruc dels meus somnis,

cap a l’infern avançant,

he trobat manta gegants

qui diuen: Això, no ho provis!

Si la pensa fos lleugera,

provaria de volar,

però poc em deixa anar

quan arribo a casa seva.

Així, voltat de tenebres

ni endevino el meu futur,

encara no estic madur

perquè envejo a les pedres.


El meu escut


Manta ratlles sense encert

i, totes, al descobert.

Les paraules són així:

amables i mentideres,

passen estones senceres

entre vetlles i dormir.

Car nosaltes, els humans,

anem pujant, decandint

tot i cercant les dreceres.

Dieu-me que volen elles

quan, remugant i envellint,

volen aprendre dels grans.

No cal dir que he finit,

amb llicència, el meu escrit.


No vull la pau


No vull la pau

d’aquella guerra

que no faré.

Els convidaré,

és cosa meva,

al meu catau.

Allí, on el vent

no duu encenalls

ni hi ha l’estrall

d’anar perdut.

Com mai m’enfilo

en aquest món,

dieu-me com:

planyo i oblido.


No vol diners


La vella barca

de mariners

no vol diners

ni li fan falta.

Veu les gavines

i el seu anar,

com elles xisclen,

volen dinar.

Ser animal

és mala cosa

i un deure etern.

Potser el potser

fa massa nosa

quan és cabdal.


Quan el sol se’n va


Sentireu a dir,

pobres pobrissons,

que hi ha massa sons

qui demanen nit.

Enmig del misteri,

qui no vol la clau,

cerca el seu palau

per haver encanteri.

Quan el sol se’n va,

fugen les clarianes,

volen el ponent.

Pobres innocents

com viuen debades

i moren de fred.


Batalles estrafetes


Cavaller sense cavall

va avançant per la plana,

alguna mossa s’enganya,

li promet ser el seu galant.

De batalles estrafetes,

en porta una dotzena,

va lluitant en la tenebra

tot enmig de males feres.

Un gall, del tot matusser,

una rata entremaliada

i una guineu mentidera.

Sovint acaba la feta

quan apleguen a l’albada

i nostre heroi entristeix.


Lliuraré batalles


Lliuraré batalles

damunt del coixí

amb manta fantasmes

i un déu eixerit.

Propostes del cel,

infern dels porucs,

allí, on els vençuts

demanen més mel.

Lliuraré batalles,

sense to ni so,

per passar els meus dies.

Les haig amanides

dintre d’un llautó

amb prou males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 ... 138 139 140  Següent»