Quasi trenta primaveres i set poemes més
25 Agost, 2024 05:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi trenta primaveres
Quasi trenta primaveres
i encara va a la font;
el cànter es quasi nou
i les aigües són prou fredes.
Un nuvi, que va tenir,
se n’anà a buscar fortuna;
només li queda la lluna
i la llana del coixí.
Dolça mossa de les d’abans
cus i broda un llençol;
de tant en tant, el consol:
Deixeu-la per a vestir sants!
I una llàgrima li ve
tot i esguardant el promès.
Sento el vent
I sent savi i saberut;
cada matí, quan em llevo,
discuteixo amb el ruc
i, prou sovint, vaig i perdo.
El carro, de nou, trontolla;
es queixa de no fer res,
vaig aprendre de pagès
per a poder bullir l’olla.
A la cuina, està la mare
posant branques en el foc;
era llenya d’albercoc,
l’arbre morí sense ganes.
A la nit, quan torno a casa
sento el vent com gruny i passa.
Una palla en el paller
Una palla, en el paller,
es queixava desvalguda:
Cada dia estic més muda,
el galant ni s’esdevé!
Abans, en el camp de blat,
sestejava al migdia;
massa gent donaven vida
a un joc entremaliat.
Era el vent del qui s’escolten
les defetes dintre el bosc
i l’arrissada en el riu.
La rosella sent caliu,
com cantava una cançó
mentre els grills es revolten.
Em contava en Llucifer
Em contava en Llucifer
com l’infern s’ha tornar agre,
ja no veu l’ànima amable
qui es delia per no fer.
El dimoni, enfadat
amb un àngel poca-solta,
comentava que el molt tanoca
ha aires d’espavilat.
Em contava en Llucifer
que, quan ve Setmana Santa,
agafa carretera i manta
per viatjar a altres indrets.
És que ell és eixerit
i de tot en treu profit.
Ball de l’aigua clara
Una mossa em comentava
que, en ser a mig estiu,
ja voldria veure el riu
amb un ball de l’aigua clara.
Les muntanyes, amb sa neu,
fa prou temps que no les miro
ni aquell aire que respiro
ha la gràcia dels bons déus.
Sant Pere poc que m’escolta,
ningú prega a l’entorn
per si un núvol es detura.
La disbauxa em procura
un maldecap per a tots,
un silenci per resposta.
Cansat de donar tombs
En el palau reial
ni dormen les estrelles,
van posant meravelles
per tal de no fer mal.
El rei, veieu, està
cansat de donar tombs;
ha de cercar homes bons
per tal de feinejar.
Les roses del jardí,
tallades sense fre,
van adornant les cambres.
Les fonts brollen i parlen
d’un futur matusser
qui, prompte, ha de venir.
Una lluna sencera
Discutint amb el ruc,
de la feina preada,
em diu que no li agrada
aquest temps tan eixut.
Ell vol sentir les deus
bastint els rierols,
regant les quatre cols
i refilant la veu.
La tarda és ben planera
i pren fugida el sol
a terres de ponent.
Aquí, ni anem fent
perquè escanya el condol
d’una lluna sencera.
Una vella en el carrer
Una vella, en el carrer,
com es queixa de la llana
mentre fila una aranya
a les tiges d’un roser.
En el cim, apreta el fred,
un hivern que s’endevina;
damunt la vall, hi ha boirina,
el marró es menja el verd.
Una vella, en el carrer,
cantusseja una cançó
que, un dia, aprengué a escola.
A teulada, un gat miola
mentre se’l mira aquell gos
qui udola per no poder.
Poemes curts (CLIII)
17 Agost, 2024 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com la menja
era al plat,
la desfeta
havia aplegat
de casa seva.
La formiga
és a punt,
mai oblida
l'embalum
i com s'obliga.
Al jardí,
en primavera,
de bon matí,
l'aranya espera
haver un festí.
És a l'hora
de fer feina
quan no sobra
mai cap eina
ni sols ho prova.
El gegant,
del meu país,
és més gran
al dematí
fins no sé quan.
El cavaller
i el cavall
són valents
per la vall
quan no fa fred.
A la porta
de la por,
qui pren nota
de debò?,
almenys quan toca.
A la cambra
del costat
no hi ha massa
per donar,
només la gana.
Quan la mula
va al tros,
va poruga,
sense goig,
no sé si muda.
He comprat
per l'ocasió:
poc verat
i poc seitó,
els trobo cars.
A la casa
dels barrets,
hi ha qui passa
i no diu res,
deu ser la fama.
Amb quaranta
cavallers,
hi ha batalla
cada mes
o més encara.
Com em deia
el rossinyol:
L'alegria
porta el sol
per companyia!
Si la menja
és a les tres,
hi ha qui es queixa
com si res
demandés pressa.
Com havia
molta son,
dormiria
a prop del pou
fins al migdia.
Al carrer
del rajolar,
un tafaner
diu que hi ha
un sol proper.
Caminant
sense fortuna
va pujant
fins a la lluna,
a cops, volant.
Com no havia
gens de vi,
demanaria
un rajolí
per passar el dia.
A la presó
que m'han tancat,
hi ha pregó
a cada quart
i processó.
A la casa
del porquet,
és on guanya
trobar el verd
quan no hi ha gana.
Com contava
el mariner:
ha la barca
en el sec
mitja setmana.
Prefereixo
anar a ballar
i no em queixo
l'endemà
quan baladrejo.
L'ofici de pagès i set poemes més
17 Agost, 2024 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
L’ofici de pagès
A la vall, hi ha oliveres
sense ganes de fruitar,
el molí no ha de rajar
i ennegreixen les promeses.
S’acumulen les desfetes
i la gana és a punt,
s’ha perdut un xic de llum
mentre apleguen poques festes.
El vell avi recomana
procurar allargar els diners
fins que arribi un bon any.
És aquest el vell parany
de l’ofici de pagès:
Haver poc menys de la gana!
Cansades de plorar
En el palau reial,
descansen les comteses,
cansades totes elles
amb homes qui fan mal.
Cansades de plorar,
es lliuren a l’ofici
d’adquirir benefici
després de l’infantar.
Collars i collarets,
polseres de colors
i mocadors de seda.
En ser a casa seva,
voldran tots els honors
amb més de vint servents.
El llapis em dirà
El llapis em dirà
on voldrà fer aturada;
la mà està cansada,
voldria l’allitar.
Però, aprenent de déu,
he de posar ofici
d’aquest gran sacrifici
de transportar eixa creu.
El llapis em dirà
com vol ser a l’estoig
entre colors i ploma.
Un deure l’acarona
i pensa que està boig,
algú el comprendrà.
El sol se’n va
Demà, al dematí,
quan nostre amic sol
arribi a la finestra,
li diré que la festa
portà enrenou
i hagué de fugir.
Estris de l’incert
que un cap acarona;
amb penses de dona,
és quan home es perd.
El sol com se’n va
al regne de ponent;
rondinaire, innocent,
ben prompte, tornarà.
El riu vora la mar
El riu vora la mar
ni tan sols estossega,
guerrer sense bandera
ni plora en arribar.
S’acaba l’estiu i el fred
s’enfila a les muntanyes,
no filen les aranyes
en el fanal del carrer.
El riu vora la mar
vol seure una estona,
la brisa l’acarona,
ell no sap ni pregar.
I la nit com s’afanya
en trobar bona casa.
A l’ombra de la bassa
És a l’ombra de la bassa
on la granota espera,
havia estat molt planera,
però el dubte l’escanya.
Al matí, ve la fam
i una mosca prou vella,
sobre un tronc es passeja;
haurà de prendre mal.
Altra granota amiga,
dintre l’aigua, sospesa
llençar-se a l’aventura.
Una abella feixuga
es posa ran de l’herba
per si la fosca l’amida.
Massa son i pocs diners
Massa son i pocs diners
com fan perdre l’interès.
Una mossa molt ufana,
de dalt del balcó estant,
com somia que un galant
ve, a la nit, a festejar-la.
Però ha un pare murri
i una mare un xic altiva,
cap pretendent fa la mida;
en ser ells, campi qui pugui.
Com es va quedant fadrina,
cerca nuvi lliurador,
és quan passo a ser jo
el millor qui la rondina.
De renecs, el carro ple
Les mancances del pagès:
Vendre poc i comprar res!
Amb una roba recosida
i el posat seriós,
com avança cap al tros
amb poca gana amanida.
Oliveres s’han fet velles
i el terra sembla foc,
la collita no ha lloc
i les fulles estan seques.
De renecs, el carro ple
i quan torna a sa casa
diria que la mainada
calla i menja el que convé.
Epigrames (CLIII)
17 Agost, 2024 05:18
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per ser pobre
i tafaner,
sestejar
i mirar bé.
Si no cerco
altres raons,
mana l'amo
i tots som bons.
Com m'ha dit
en Llucifer:
En dilluns,
ho tinc prou verd!
En ser gran,
m'agradaria,
feinejar
un xic al dia.
Si em planyo
un poc més,
igual guanyo
sense fer.
Com que soc
poc decidit,
he comprat el pa,
m'he deixat el vi.
I si plou,
un dia al mes,
dormiré
en el recés.
El dimoni
com m'ha dit
que treballi
d'esperit.
Una jove
ha demanat
que l'estimi
de bon grat.
La marona
no ha pressa
ni comenta
ni es queixa.
Quan Maria
em ve a buscar,
de segur
que hem de ballar.
Si em demanes
per eixir
et diré
que he de mentir.
No em voldria
equivocar,
però somio
i tant em fa.
Massa pedres
del camí
ni declamen
ser allí.
Les topades
amb la mort
són massa agres
i parlen poc.
És quan vaig
a treballar
quan observo
que faig tard.
I si trobo
solució,
tanco fira
i faig un mos.
Si m'escanyes
et diré
que faig passes
quan convé.
I si vens
per demanar
posa la pressa
i deixa-la anar.
Com posaria
el son
en el llit
per si s'adorm.
Massa riures
sense flors
i queviures
a l'engròs.
En dormir
la primavera,
es queixava
una abella.
Mai demano
per a mi:
ni ser amo
ni haver amics.
Les temences
són així:
Són lleugeres
d’esperits!
Sota l'ombra
del gran pi,
esperaria:
el fer-me ric.
A la casa
dels valents,
massa criden,
ningú ho sent.
Amb la feina
a mig fer,
menjo poc,
però a pleret.
El meu amic sapastre i set poemes més
09 Agost, 2024 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu amic sapastre
El meu amic sapastre
ha pensa de cofoi;
és valent, alegroi
i dorm, joiós, a un catre.
No ha petja ni diners,
no pensa amb un mal viure;
quan parla, sap descriure
la mort si l’han ofès.
El meu amic sapastre,
heroi de butxaques buides,
deleix quan beu el vi.
Algú sabria dir:
Què fan les males bruixes
quan troben un obstacle?
La creu
Confesso que la creu
és l’estimada veïna,
orgullosa sense mida
qui remira i no em veu.
La somio a la nit,
la recerco al migdia
i ploro quan, de nou, crida
aquest fort grinyol del pit.
És més blanca que la neu,
ben guarnida amb cent flors
i alegre com la festa.
Em troba, es manifesta
amb l’angúnia i els dolors
qui aturen a la creu.
Aquella brisa
Porteu-me aquella brisa
que, en eixir del port,
ha trobat la mà amiga
i plany la seva por.
Porucs i mendicants,
despullats de camisa,
van cercant la fatiga
que pregonen els sants!
Les penses del pagès
no ixen de la plana
on es gronxa el blat.
La brisa s’ha posat
a les golfes de casa
per gaudir d’un recés.
Estreno camisa
Han vingut els capellans
per a fer la processó;
missa solemne, amb flors,
i, guarnits, els preats sants.
Les campanes del cloquer
diria que ja s’envolen;
a la dansa, hi ha sis joves
qui les fan ballar un xic més.
Ara, en tocar les set,
s’acabaran tots els tombs
perquè s’enceta la missa.
Avui, estreno camisa,
sabates i pantalons;
quasi semblo un homenot.
Hi ha poca palla
En el camp, els segadors
estan acabant la feina;
prompte, encetaran la queixa
perquè fa massa calor.
Les espigues són galanes
i n’hi ha de massa mides;
poques grasses, massa primes
per a fer bones pensades.
Sota l’ombra de la plaça,
hi ha carreres i rialles
d’un bon eixam de canalla.
Aquest any, hi ha poca palla;
es perdran les gran comandes
de vestits i d’arracades.
Estic ben enfeinat
A casa, haig un dimoni
qui s’allita a les golfes;
de la gràcia, en té poques,
és gepic, sorrut i borni.
Els dilluns, al dematí,
es posa a ran d’orella;
em parla d’una poncella
vestida com de setí.
Com que estic ben enfeinat,
amb cent grams de gran peresa,
el deixo anar en el temptar.
Quan enceta el nou plorar,
li dic que, a la caldera,
és on perd el bon veïnat.
La mar és una festa
Algú podria dir,
abans de la tempesta,
que la mar és una festa
de gojos a desdir.
Com ballen joves pops,
mouen el cap i braços,
obliden els fracassos
de manta pescadors.
I les sardines van
nedant, aquí i allà,
tot fent una corrua.
Una manta, feixuga,
es vol posar a plorar
quan núvols van passant.
El bon avi Rafel
El bon avi Rafel,
cansat de no fer massa,
ha demanat la tassa
de llet i un xic de mel.
Com va quedar-se conco,
per no trobar fadrina,
es plany i es capfica
somiant que encara és mosso.
Va ser una primavera,
de potser massa anys,
quan va anar a la festa.
La mare l’aconsella
i es perden averanys
prou lluny de casa seva.
Poemes curts (CLII)
01 Agost, 2024 08:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del gegant,
una tassa
diu que, quan,
serà una bassa.
A la llar,
a prop del foc,
treballar
ha estat un joc,
com vull anar.
Com em deia
l'esquirol
que volia
ser mussol
almenys un dia.
En sortir
d'aquell hivern,
com vaig dir:
M'agrada el fred
per a dormir!
Escriuria
si sabés,
cada dia,
fer un recés,
com gaudiria.
Quatre ametlles,
amb sis nous,
entre bledes
i mig ou,
qué llargues menges.
Al castell,
entre servents,
hi ha un rei
fent-se el valent,
no haurà remei.
Bona menja
pel matí
i disfressa
per la nit,
ni vull la pressa.
Quan la lluna
vol somiar,
vol ser bruna
i no tornar,
és poc madura.
Com havia
poca fe,
provaria
de fer net,
almenys un dia.
En el regne
de la nit,
no hi ha mestre
en el glatir
ni es pot concebre.
No hi ha dia
sense sort
ni alegria
sense dot
ni gosadia.
El més pobre
i innocent
vol ser noble
un moment
amb un cert ordre.
És un deure
entremaliat:
comprar, vendre
i ser honrat
sense decebre.
A la casa
del valent,
qui demana
ho té complet:
dubte i gana.
Quan havia
festa gran
mai podia
menjar tant
com gosaria.
Com volia
anar al davant,
menjaria
a saber quan
el déu voldria.
Mai voldria
un xic de seny
si havia:
poc o menys,
almenys un dia.
Poca gana
ha el pagès
quan demana
gran recés
perquè ja es cansa.
Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit
ni massa noves.
Com la pluja
diu al vent:
Ets com una
fúria en temps
que mai atura!
A la casa
de l'oblit,
mai descansa
el bon amic
ni tan sols passa.
Plora una poncella i set poemes més
01 Agost, 2024 08:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Plora una poncella
Una flor lleugera,
vivint al jardí,
demana un botxí,
es mostra viatgera.
No sé si anirà
a emplenar un gerro
amb els peus mullats.
Manta disbarats,
per la pensa, esguerro;
no me’n puc estar.
Una flor lleugera
proposa ser allí
quan, després del sí,
plora una poncella.
Resta el silenci
Amb quaranta queixalades,
he fet un bon esmorzar;
després, vindrà el treballar
a les finques isolades.
El vell pagès com reposa
al darrere d’unes flors;
va ser dels treballadors,
va haver filla i esposa.
Ara, li resta el silenci
bastit, en fulls de records,
a la vora d’un xiprer.
Com va anar-se’n dels primers;
va lluitar, contra les pors,
en un combat curt i tebi.
A les portes del seu hort
Oblidant la carmanyola
cap allà se’n va el pagès,
va perdre tot l’interès
quan el cel el posà a prova.
Algú dirà que era un sant
treballant entre oliveres,
les va deixar ben lleugeres
de força i de brancam.
A les portes del seu hort,
sento cantar vella sínia
qui la mena un vell ruc.
He d’ajudar-lo si puc
per si ell m’ajuda un dia
i m’estalvia la sort.
Enllestir cançons
Massa pedres al camí
i tinc la boca resseca,
com l’estiu es manifesta,
ha vingut, ja és aquí.
La corrua del gran sol
de les cases com s’allunya;
que viatgi, mentre puga,
sense pressa ni condol.
Els pagesos pobrissons
com miren la tomatera,
hi ha convidats qui mosseguen.
Al capvespre, totes venen
a topar, ben a prop de l’era,
per a enllestir cançons.
La barca i el mariner
La barca i el mariner,
massa dies de no fer.
En el port, quatre sardines
com es queixen de la sort;
en Josep calla i s’adorm
entre presses i boirines.
La barca i el mariner,
fa una estona, conversaven
d’aquells temps tan enfeinats.
Com, avui, faran salat
i riuran perquè els anissos
voldrien més convidats.
La nit aplega lleugera
sota la lluna viatgera.
Anar a prop
També us podré dir,
estimats vilatans,
que, el fet d’ésser cristians,
ens portarà el morir.
A les portes del cel,
com resta la promesa
d’encetar nova festa
amb pa torrat i mel.
El capvespre, a ballar
sense oblidar la fada
i estrenar nou vestit.
Als mossos, he de dir
que demano, m’agrada:
Anar a prop i tornar!
A la plaça
A l’hivern, vull el vi;
a l’estiu, la cervesa;
voldria una cuina encesa
amb manta plats per a mi.
A l’hivern, vull el foc;
a l’estiu, la bona fresca;
al balcó, una poncella
qui desviu pel meu amor.
A la plaça, el rellotge
com es cansa de l’enrenou
i voldria eixe glatir.
Després de les vuit, les nou
i la lluna no es mou
en aquell pensar ferotge.
El deure de patir
Talment, us podré dir,
estimada poncella
que, si la lluna és vella,
no dormirà per la nit.
És hora de dansar
a les festes de plaça,
porto negra sabata
amb ganes de ballar.
Talment, us podré dir
que ploro sense ganes
des de primera hora.
Com el somiar no prova,
em lliuro a les ventades
del deure de patir.
Epigrames (CLII)
01 Agost, 2024 08:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
El meu avi
em va dir:
Cerca festa
sense vi!
Entre tantes
solucions,
em caldrà
cercar raons.
Em pregunto,
en estimar,
si, demà,
em tocarà.
En el regne
de la por,
penso prou
i somio poc.
Una lluna
em portarà
a perdre el seny
fins a demà.
Com et deia
aquest matí:
Vull la feina
lluny d'aquí!
A la casa
de la mort,
hi ha més dubtes
que paors.
Em proposo
aquest dubtar
per si em deixen
prendre'n part.
Quan la mossa
vol somiar,
mai duu pressa
en arribar.
Amb la feina
que jo tinc,
faré festes
fins a mil.
Tanta feina
per a fer
i m'obligo
a anar al cafè.
Parlo amb l'arbre
per si em deu
i m'ha dit:
Posa tu el preu!
Suposo
que he de morir,
però no goso
emmalaltir.
L'avantatja
de parlar amb Déu
és que crides
i no et sent.
Com em deia
el meu ruc:
Pensa tu
que jo no puc!
He comprar
per a dinar:
Massa pasta
i poca carn!
Massa dies
per anar
i mai penso
com tornar.
A les hores
de la nit,
hi ha fantasmes
sense llit.
Passo hores
sense dir
i setmanes
sense crit.
Per a perdre
els diners,
no cal vendre
ni fer res.
Mai demano
massa feina
ni encomano
bona eina.
Com em deia
el meu amic:
Si no menges,
ets més ric!
Si no ploro
pel matí,
tard aplego
a la nit.
Poca pressa
per anar
i ni em deixen
treballar.
Meravelles
del meu cor
ni les penso
ni les moc.
A la casa
de l'hereu,
cadascú
fa el que veu.
Com volia
anar a ballar,
li demano
i se'n va.
He robat aquesta flor i set poemes més
24 Juliol, 2024 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
He robat aquesta flor
Dues copes d’aiguardent
per a fer-me el valent.
Hi ha una mossa qui m’agrada
i que viu al meu carrer;
quan somriu, com s’esdevé
una joia ben preuada.
Fa tres mesos, em vaig dir:
Hauries de festejar-la!,
la vergonya és mal antic
i no sé com aturar-la.
He robat aquesta flor
del jardí del seu tiet,
li ofereixo aquest present
per si enceto nou amor.
El gall és tafaner
Com el gall és tafaner,
a la punta de l’albada,
s’enfila, amb mala cara,
al de dalt del gran paller.
Allí, esperona el gran sol
qui, de nou, surt i s’enfada;
altre jorn de fer l’estada
en un cel tan mentider.
La gallina pon un ou
perquè sap que la mestressa
ho espera com cada dia.
El pagès desperta i crida
perquè ha la ràbia encesa
i la riquesa no mou.
Seguir tots els passos
Al petit corriol del mas,
una deu escanyolida
va singlotant de per vida,
però ningú li fa cas.
El núvol passa lleuger
al dessota del cel blau;
avui, dibuixa, si escau:
una casa i un paller.
Com l’escola està tancada,
haig els llibres segrestats
i no goso ni tocar-los.
He de seguir tots els passos
d’aquells homes capficats
en portar joia i sabata.
Va ser a l’hora de morir
És el ric del vell carrer,
segrestador dels meus somnis,
també n’hi havia de bornis,
però m’escaien bé.
De petit, volia aprendre
ofici de bon diner;
acabà en matalasser,
ple de paciència i pervindre.
Amb una dèria infinita,
no aprengué a fer-me vell
ni gaudir d’un bell finir.
Va ser a l’hora de morir
quan vingué un passerell
per a fer-ne la predica.
Només vull homes de bé
Els camins de la fortuna
són difícils d’esbrinar,
pots anar aquí i allà
sense recollir ni engruna.
De savis i d’enterats,
en porto un cistell ple;
només vull homes de bé
i, ben sovint, faig salat.
Els camins de la fortuna
com em porten ben a prop
d’on la ginesta s’envola.
Prou perduda la corriola,
pugen la palla al coll
per a nodrir a la mula.
El mestre em posà a prova
Entre presses i averanys,
camino per la sendera;
una bruixa prou espera
per a recomptar-me els anys.
De petit, potser vaig ser
un minyó entremaliat,
tirant pedres, pispant blat
i renegant de la fe.
El mestre em posà a prova
amb passats indefinits
i adverbis d’anar enlloc.
Com quasi ho suspengué tot,
vaig perdre massa profit
per trobar una bona mossa.
Els estris en renglera
A la casa pairal,
on mana la mestressa,
el sol més prompte es lleva
i mai falta la sal.
Els estris en renglera,
llençols del tot brodats,
la cuina ben encesa;
a taula, són els plats.
Com l’esmorzar és a punt,
la pressa ha de posar-se
al capçal del gran llit.
La crida duu al marit
a despertar i llevar-se
sense aplegar al remuc.
Talment és així
Us faig sabedors,
sense massa pressa,
que, enllà la finestra,
resten els amors.
Les penses llunyanes
venen a l’engrós,
demano el repòs
i les hores vanes.
Talment és així
com tornen els somnis
a trobar un redós.
No sé si són dos
els preats dimonis
vestits d’organdí.
Poemes curts (CLI)
15 Juliol, 2024 21:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano,
en anar,
trobar amo
i no pensar,
després em canso.
Com suporto
en aplegar
i no noto
el dany que fa,
tampoc ho goso.
A la nit,
si fa molt fred,
aplego al llit,
en ser despert,
ben esquifit.
A la casa
del porquet,
hi ha més palla
que pas verd,
qui l'ha portada?
Les ovelles
en el cim,
amb estrelles,
fan amics
mentre sestegen.
Us faré saber
que, en fer-se l'albada,
he pujat primer
a cercar la fada
prop del formiguer.
Una pedra
en el camí
ni ha pressa
en trobar el si
de la saviesa.
I per viure,
us diré
que, haver lleure,
ni convé
ni és bo de coure.
Les ovelles
al corral,
sense esquelles,
van on van,
amb poques presses.
Com menjava
d'amagat
m'allunyava
del meu plat,
després, tornava.
Massa barques
a la mar
mai demanen
fer salat,
són complicades.
Per la nit,
quan no somiava,
l'esperit
com descansava
sense neguit.
Parla el vent
des del serrat
i no se sent
com l'he cridat,
és innocent.
Mai sabia
el Fill de Déu
que aniria
a la creu
aquell mal dia.
És a l'hora
d'arribar
quan l'estona
es deixa anar,
anirà sola?
Per a ser
un homenàs,
cal saber
aprendre al pas
i haver poder.
El misteri
de la ment:
que no pregui
ni un moment,
millor ho deixi.
Com havia
molta fam
menjaria:
peix i carn,
ho pairia?
Mai somio
demanar
ni confio
en el pensar,
per això, crido.
A la vora
de la font,
hi ha una mossa
entre les flors,
la flaire és dolça.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
vol venir,
massa que crida.
En fer-se la nit,
prop de l'establia,
he sentit a dir
que un Minyó volia:
bell esdevenir.