Aquell nou regne i set poemes més
14 Març, 2022 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell nou regne
En el passat, he d’encetar els somnis
qui m’han deixat del tot esmicolat,
no vull present ni m’abelleix la part
on hi ha la lluita per vèncer els dimonis.
Home poruc cansat de tanta brega,
he demanat les tardes de cafè,
he comentat que, d’hora, no pot ser
perquè mon cor viatja sense treva.
Amb pocs amics, per la fortuna lleugera,
esperançat en no trobar el deler,
vull transitar per caminois d’abans.
Hem perdut, tot d’una, el cel dels cristians
qui pertanyien a la vella promesa
d’aquell nou regne on ni el pobre s’esvera.
Aplegar al poble
Amb més de mil batalles encetades,
he demanat el regne de la sort,
no haig res més que una capsa d’or
on he guardat les velles arracades.
El meu present em duu a les bajanades
on els mestratges hauran ben poc a dir,
llevant-me d’hora, empaito carruatges
qui van a raure al racó de l’oblit.
Vaig ser valent, però un xic mediocre,
vaig navegar en barques i vaixells
fins aplegar al port de gelosia.
Estic pendent que arribi un nou dia
per a guaitar teulades i penells
qui em portaran fins aplegar al poble.
Els camins de la mar
Els camins de la mar
fan de mal entendre,
ni es podrà concebre
qui ha de guanyar.
Darrere del peix,
van passant les hores,
les voldria totes
riques en escreix.
Però no hi ha tracte
que porti el somrís
amarat als ulls.
Són massa els esculls
per poder tenir
la joia lluny nafres.
Ni batega fort el cor
Ni batega fort el cor
ni és bona la distància,
la raó dóna constància
per gaudir un dolç tresor.
Amb les ganes enciseres,
neguiteig per a saber,
m’agradaria primer
haver més minses promeses.
Com és gran el badallar,
en acostar-se a la gana,
passo hores de vigília.
Voldria haver una guia
per si la mort pren volada
i no atura per quedar.
El bon minyonet
El bon minyonet,
a la tarda plana,
vol anar a la cambra
per jugar un poquet.
Allí, trobarà:
el castell, la pilota,
l’avió que vola
si el prens de la mà.
El bon minyonet
anirà a l’escola
quan sigui més gran.
Com li ensenyaran
de llegir quan toca
i pensar despert.
Si l’amor se’n va
Si l’amor se’n va,
cercant altra casa,
el desig s’enfada
i es deixa anar.
Surten les paraules
d’un racó roent,
fugen com el vent
per dalt les teulades.
Si l’amor se’n va ,
he de cercar amic
per trobar el condol.
Com em sento sol,
vaig cap a l’oblit
per si el puc trobar.
La lluna no escolta
La lluna no escolta
ni quan bufa el vent
qui a tots va dient:
És la bruixa boja!
Cerco aire amable
per gaudir l’estiu,
un bon ombradiu
on trobar l’hostatge.
La lluna se’n va
cap a altres terres
buscant enrenou.
Gairebé ni es mou
quan les bones herbes
volen l’esbrinar.
Li pregunto al roser
Li pregunto al roser
d’on li eixiran les roses,
de segur que vénen totes
de les ganes del poder.
El roser és ben plantat,
ben dotat per a l’escomesa,
una tija ben esquerpa
la natura li ha donat.
Però en flaires i colors,
ha de tenir mà trencada
per a saber com es fa.
De segur que dormirà
a la vora d’una fada
qui li parla d’haver cor.
He de tornar i set poemes més
08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
He de tornar
He de tornar al meu poble antic
per a trobar prohoms en un banc
qui van desfent històries de despit
on uns hi perden i d’altres han guanyat.
Travessaré carrers on van passar,
seguint el curs, les joies i aventures
amb quatre joves somiant a les altures
qui van fugir en ser un nou demà.
Les tardes parlen de vents entremaliats
qui traginaven desfetes de les flors
d’uns ametllers cavats i amb bona rella.
Vull acabar de fer un dia de festa
per a saber d’on ixen els amors
qui cerquen llocs lluny del sembrat.
Un llapis i una llibreta
Les pobres ambicions
d’heroi vingut a menys
qui cerca, en els renys,
les dubtoses raons.
Anant de salvador,
escalo les muntanyes,
converso amb les aranyes
del lliri i del cotó.
La partida propera
del més eixut dels vells
va ser prou exitosa.
Es va deixar una esposa,
un bagul d’atuells,
un llapis i una llibreta.
Anar on vull anar
Deixeu-me esbrinar,
un parells de cops al dia,
el regne de fantasia
on, tant, m’agrada anar.
Encetar els nous fulls
pensant en la grandària,
menant aquella espasa,
la capa i l’escut.
Salvar a la poncella
d’aquell furtiu dimoni
qui me la fa plorar.
Anar on vull anar
per trobar qui no provi
portar-me a la quimera.
Un bon pessic de força
Mariona del meu cor,
dieu: On va l’amor?
Travessarà la vall,
descansarà a la bassa,
mirarà com em passa
la tristor del meu mal.
Arribarà a la porta,
se n’entrarà a la cambra
per veure si reclama
un bon pessic de força.
I pujarà a les golfes
per a dormir en el jaç,
voldria un matalàs,
les ganes les té totes.
El pobre tafaner
Comenta el meu amic,
tot i mancant-li la pressa,
que troba, a la finestra,
el fugir llosc de l’oblit.
Retornarà a la vall
feliç de la infantesa
on havia la tendresa
ben lluny de l’espantall.
Els iaios de la plaça,
mestresses al carrer
i, al capdamunt, el sol.
He de trobar el condol
del pobre tafaner
que ni de lluny s’enfada.
Les penses ben llunyanes
Les penses ben llunyanes,
el seient sempre a punt,
en el cap, minsa llum,
a l’esquena, fiblades.
Com traginer del moll,
es lleva cada dia,
per la nit se n’oblida
de com li ha anat el gran plor.
Massa saques feixugues
fan de mal empassar
i aplega la queixa.
Cap al tard, la feblesa
el porta a l’endrapar
molt de vi i poques figues.
Sota un sostre d’estels
Sota un sostre d’estels,
nostre heroi com somia,
ha la gana amanida,
però el deure el perd.
Mig esclau de la cleda,
de moltons i d’ovelles,
ni escolta les esquelles
quan la força li aplega.
Quatre mossos d’un pa
més ressec que una pedra
com li donen mullat.
El seu amo ha estat
un valent de primera
qui oblida com va.
El monstre creix
El monstre creix i la vida genera
espai de lluita on guanyarà el mai més,
estic cansat d’esdevenir pagès
qui mou el cap fins aplegar a l’era.
Allí, el vent aixeca la cridòria
i van, les palles, dansant amunt i avall,
estic corprès, albiro un devessall
de dubtes vers perduts a la memòria.
Demano sí, obtenir un xic de pau
i sojornar, migdies de l’estiu,
dessota el pi cansat de tanta brega.
He desnonat eixir de la tenebra
i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu
per sestejar un nou estiu si escau.
Les cartes a l'enemic i set poemes més
01 Març, 2022 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Les cartes a l’enemic
Les cartes a l’enemic
no demanen massa pressa,
haig ben poca escomesa
per dir-li el que no dic.
En les tardes de l’hivern,
ben plenes de fredorades,
veig foc a les poques cases
on no resta massa verd.
Ell és valent, atrevit,
tot ratllant la poca-solta
amb dèries del dolç guanyar.
De sobte, li deixo anar
un esclat de xerinola
que no sap com entomar.
No haig hores per donar
No haig hores per donar
quan sóc en el cementiri,
allí, tot es fa per vici,
allí, poc he de guanyar.
M’esperaré per tornar
ben entrada primavera,
en el maig, serà la festa
per posar roses al ram.
Cinc minuts, he de pregar
per veïns i familiars,
els voldria tots al cel.
Mai em sobra un pot de mel,
a l’hora de berenar,
quan la pena em ve a cridar.
El bon somni de la nit
El deure com és fidel,
la fortuna, fugissera,
he de cercar una bandera
per si puc aplegar al cel.
A la plaça dels valents,
tots els bancs seran de pedra,
allí, s’enceta i es peta
la joia en venir el vent.
Al poble, on, ara, visc,
hi ha un llogaret per restar
i prendre un bon vas de vi.
Massa aigua fa glatir
amb el perill de rovellar
el bon somni de la nit.
Un vell ha dit
Ni parla el vent
ni la pluja comenta
que, aquesta terra,
ha demanat el fred.
Estic pensant
i sento com em pesa
vana escomesa
d’anar endavant.
Els pobres van
vestits amb sa misèria
cap a l’oblit.
Un vell ha dit
que ens queda la platxèria
fins a saber quan.
Som catalans
He de copsar
munió d’hores ben toves
on mil patxoques
han de guanyar.
Nosaltres som
els fills aquest vell poble:
cansat i noble,
prenyat de son.
A l’avenir,
li posarem fronteres
i entrebancs.
Som catalans
amb munió de tenebres
per a gaudir.
Em penso que volaré
Sóc de mena mentider
i amatent del meu ofici,
per la nit, recerco el vici
d’ensarronar el primer.
Trafegot sense espardenya,
amatent d’un dia clar,
compro feina i faig llenya
en negocis per guanyar.
De passada, us contaré
com guardo sotes i reis
poc abans de la partida.
Si m’agafen, de seguida,
tot penant per la gran llei,
em penso que volaré.
Viure de gust
Viure de gust, enllà de les tenebres,
on un infern ha desaparegut,
menjar com cal, beure de gust
i dolç dormir dessota les estrelles.
No vull res més ni altra cosa escau
que ensarronar a les maques poncelles
qui esperen sempre la fosca del babau
per a somiar que només manaran elles.
La vida passa i visc com a mi m’escau:
voltat de joia, d’empreses suportables
per a dormir en un gran llit de palla.
I, mentrestant, veig la gent que es baralla
per a tenir finques inabastables
on no trobar ni un deliciós reclau.
He de gaudir
He de gaudir de les hores properes
d’aquest viatge senzill, sense enrenou,
a dalt del carro, veig l’univers com mou
aquella gent qui gosa haver banderes.
Ma solitud és pobra i matussera,
viatja, amb mi, per dolços caminois,
el ruc davant, al darrere el sol
i aquest hivern que encara té empenta.
Aplego al tros, cerco les quatre branques
i enceto el foc, dessota del gran fred,
per a torrar el pa i una sardina.
En una branca, un pit-roig endevina
que pot passar un matí prou distret
veient com plego olives dels grans arbres.
Ells són així i set poemes més
22 Febrer, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Ells són així
No haig res més
que pobra solitud
i manta de mancança.
Sense esperança,
no rebo ni aixopluc
de l’univers.
Sóc amatent
dels meus amics dimonis,
mig vells, mig bornis,
d’estreta ment.
Ells són així:
cofois de ses misèries,
rics en platxèries,
porucs i nyics.
El cavall de la fortuna
El cavall de la fortuna
cerca un ric per a aturar,
de misèria, ni una engruna,
de fotesa, ample el plat.
Ni herbes en primavera
puix fan de mal empassar,
les garrofes les voldrà
d’aquelles de dolça ofrena.
El cavall de la fortuna
mai passa pel meu carrer
ni pels carrers de la vora.
Ha de tenir panxa tova
i poc li convé saber
on s’estalvia una engruna.
Diria que la promesa
Cerco hores del matí
per a poder traginar,
del saber, me’n puc estar
mentre no s’apropi a mi.
Massa fosques i clarianes
em porten a l’enrenou,
gairebé, vull ser mig bou
sense donar estrebades.
Diria que la promesa
n’està cansada de mi
perquè li he pres manta hores.
Quan les he de portat, totes,
a la vora del coixí
per si troben la saviesa?
En tocar les set
Ara, en tocar les set,
bé ho hauré de disposar:
vull prendre bon esmorzar
perquè encara fa prou fred.
Amb els ous, la cansalada,
un polsimet d’albergínia,
posaria una sardina
d’aquelles de casc, salada.
Amb un bon porró de vi
i el foc dintre la llar,
qui no demana paciència?
Treballar és una ciència
qui, avui, ha d’esperar
per trobar-me amorosit.
Hem de comprar una casa
Caminant, a mig camí,
per una terra galdosa,
em demana per esposa
una mossa qui va amb mi.
Hem de comprar una casa
d’aquelles que tenen pany,
amb més finestres que planys,
amb més saletes que escala.
I, si ens queden més diners,
vol una bassa a la golfa
per a dedicar-se al bany.
Prou cansat d’aquest parany,
li he dit que no serà cosa
l’esperar cent anys o més.
En el racó florit
En el racó florit
d’aquella incerta glòria,
com cerco la memòria
en els fulls que he escrit.
Sóc pobre tafaner
lluitant amb les tenebres,
les penses són estretes,
viatgen pel carrer.
En un racó, oloro:
la dèria del passat
lluitant amb els ferotges.
Són els dies d’un poble
on tot està marcat
per a saber on em trobo.
De segur, que seré així
Entretant, com bugader
d’aquella incerta fortuna,
vaig enllestint, una a una,
les penses d’home de bé.
De segur, que seré així:
com un valent cavaller
qui viatja, cada mes,
per a vèncer l’enemic.
Les poncelles agradoses,
lliurades al festejar,
ni em miren ni em trastoquen.
Com segueixo donant voltes,
altra gent he de trobar
per poder guanyar mon ordre.
La parella vol saber
Oreneta qui, a la vall,
vols guarir la teva casa,
troba el goig a la volada
sense massa escarafall.
La natura com t’obliga
a bastir el teu nou niu,
allí, restarà el caliu
després de la gran fatiga.
La parella vol saber
com es covaran els ous
d’on sortiran les criatures.
A força de desventures,
hauràs de trobar-te el com
i aprendre de mainader.
Quatre gats i set poemes més
14 Febrer, 2022 19:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre gats
Amb quaranta queixalades,
he enllestit una poma,
era ben dolça, ben bona,
com ha finit enmig nafres.
He pujat al gran calvari
que em porta a l’enteniment,
pel camí, he deixat gent
qui es queixen a diari.
Amb menester i dolgut,
passo tou pels vells carrers
qui no porten cap lluerna.
Quatre gats a la taverna,
volen mostrar-se planers
per saber on vaig begut.
Vells elogis
Caminant, sense camí,
en una illa deserta,
com el son es manifesta
en aplegar mig matí.
Porto hores en gaudir
d’una vigília encisera,
cerco la meva promesa
de saber-me bon veí.
Acaronat pels meus somnis,
reposo, vora un aljub,
per a sentir riure l’aigua.
Formo part d’una nissaga
que es lleva havent perdut
bona part dels vells elogis.
En la pau de la muntanya
En la pau de la muntanya,
com recerco en Manelic,
ha de ser el vell amic
qui vol restar a sa casa.
Som nosaltres, els humans,
ben posats en velles naus,
hem guanyat ser catalans
assentint: I si a Déu plau!
En la pau de la muntanya,
sento un aire fredolic
qui puja per descansar.
No espero haure un demà
on somiar en tornar-me ric
sense lluitar en cap batalla.
De segur que vaig perdent
És una mossa formosa
ben posada en el seu temps,
l’he demanat per esposa
i, en sentir, se’n va rient.
És bruna, ben pentinada,
amb rínxols de plata i or,
com diria que ha un cor
que la fa ben primmirada.
Esperant un cavaller
que la porti al paradís
i l’estimi de valent.
De segur que vaig perdent,
però, abans del compromís,
igual aplego a primer.
Al matí, les fredorades
Al matí, les fredorades,
a migdia, prou bon sol,
haig les presses endreçades
i només em resten pors.
Na Mariona dels meus somnis
m’aconsella anar al prat,
les herbes com han quedat
totes plenes de desoris.
En el regne de l’oblit,
hi ha ombres de tota mena
i silencis sorprenents.
He demanat ser conscient
fins que arribi nova crema
i em deixi estamordit.
Una classe, tres finestres
Una classe, tres finestres
i vint-i-cinc els minyons,
la meitat faran de bons,
els altres, de mitges feres.
Una pissarra, un tinter
amb un pupitre de fusta,
el mestre com els acusa
de ser tots uns malfeiners.
La llibreta es va omplint,
va prenent color la ratlla
d’una tinta blau marí.
Com va passant el matí
mentre aplega la gebrada
penetrant fins al de dins.
És el peu qui em porta
És el peu qui em porta,
vés a saber com,
deixeble pregon
d’un cor que es revolta.
He copsat la lluna
al cap del carrer,
reina inoportuna
sense res a fer.
Li he donat al cap:
la meitat de penses
per si vol viatjar.
De segur que va
endrapant tenebres
per a no tornar.
Vindrà el seny
Vindrà el seny
roent de les promeses,
del tot esteses,
enmig del cor.
Massa sabrem
i oblidarem les festes,
tornaran les necieses
a prendre dot.
No escric res més
puix em manquen bones lletres
per disposar.
Deixeu-me anar
on no hi ha malifetes
ni plany saber.
Esclata el rellotge i set poemes més
07 Febrer, 2022 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esclata el rellotge
Les passes perdudes
i l’anar endavant
sense saber quan
vindran noves mudes.
Esclata el rellotge
a la sala estant,
ben trist el semblant
amb futur mediocre.
Les passes perdudes
em duran al bosc
per trobar fantasmes.
Converso amb aranyes
d’un temps poc galdós
i poques pressures.
Són les olives
No haig res més
que son a les parpelles,
quatre idees lletges,
vida de pagès.
És a l’albada
quan prenc carro i vi
per anar a la plana
a plegar i collir.
Són les olives:
porugues, matusseres,
cansades de somiar.
Voldria estar
en el goig d’altres terres
on vendre les fatigues.
Somiar debades
En mon anar
com cerco primaveres,
són fredes les primeres,
les altres, de mal passar.
Pobre indecís
com trobo hores baixes,
com van venint les nafres
quan surto al camí.
Voldria ser
com un valent guerrer
menant les grans batalles,
dormo a les palles
i sóc prou tafaner
per a somiar debades.
Quan el cor s’estreny
Quan el cor s’estreny
i va de rebaixa,
sento com s’encaixa
en un temps punyent.
Els senyors, airosos,
ni han enrenou,
lluiten per un sou,
es tornen mandrosos.
I com tot s’avé
a la gran prudència
plana pel terrat.
És un déu capaç
de trobar clemència
on no resta res.
Els gegants de la dissort
Els gegants,
de la dissort,
són emprats
en tot el món.
Passen dies,
moren anys
i fan vies
per a estranys.
Els gegants
de la dissort
han de ser lliures.
Vull descriure
com la por
em va fent nan.
Poques ambicions
Porteu-me l’hivern
vora la finestra
amb la llar encesa
i lliurat del fred.
Poques ambicions,
en les hores tendres,
allunyen les presses
de tots els racons.
Un vi de taverna,
un somiar despert
lluny del sacrifici.
Estimo el seguici
de servents planers
cercant la gran treva.
Em fa feliç
Demanar per demanar,
quan la glòria sigui a punt,
vull haver el bon costum
de saber-la ensarronar.
Malaltissos els humans
ocupats per les tenebres,
poc gaudiran de les festes
si no són com les d’abans.
I tot i així, he de dir
que viatjo pel misteri
fins ben entrada la nit.
Haig un dimoni esllanguit
qui treballa l’improperi
quan li dic que em fa feliç.
Mala cara fa el pagès
Heu de saber que l’enciam
odia a la gallina,
amb el pic com l’acoquina
sense pensar el què diran.
Haig mitja horta en un plor,
quan el negre núvol xerra,
els comenta que la guerra
ha de tenir guanyador.
Les tomates i les cols
han decidit el lliurar-se
al vici de no fer res.
Mala cara fa el pagès
puix ha de trobar un culpable
abans de calar-hi foc.
Porteu-me un llençol i set poemes més
02 Febrer, 2022 17:05
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me un llençol
Porteu-me un llençol
per refer mon llit,
sóc mal enemic
qui es va perdent sol.
M’agraden les guerres,
de bon dematí,
quan pensa el coixí
que haig les de perdre.
El fred de l’hivern
fa de bon passar
amb vi de taverna.
Vora la finestra,
m’oblido que hi ha
un monstre despert.
La pluja voldria
La pluja voldria
esdevindre neu,
però el bon Déu,
sovint, se n’oblida.
La pluja voldria
banyar tots els camps,
sentir com els plans
cauen de seguida.
Ben sovint al bosc
sento melangia
i em poso a plorar.
Vindrà l’endemà
portant la follia
n’hi haurà per a molts.
En el racó tranquil
En el racó tranquil de l’enyorança
on cada capvespre torna al passat,
he sentit venir la benaurança,
aquest gest tan noble, tan amistançat.
No pertanyo encara als herois eterns
aquells qui dominen el cel i la terra,
passo pels camins amb pas lleuger
i m’aturo, un xic, on mon cor delera.
He de traginar i fer-me un racó
on poder lluir tota ma feblesa
fins on el futur em demana pas.
Cada dematí, espero en el mas
aquell cavaller qui mostra fermesa
per poder lluitar ben a contracor.
Som nosaltres els humans
Assoleixo que el cap d’any
és bon temps per a fer bugada,
rentar roba poc m’agrada,
però resta aquest parany.
Som nosaltres, els humans
els castigats del judici,
com planyem el sacrifici
de ser pobres i cristians.
Va ser el déu ben saberut
qui ens posà a aquesta terra
per provar de ser feliços.
Prompte va treure els anissos
i ens porta per la tenebra
fins aplegar a estar perduts.
A l’entrada del mai més
A l’entrada del mai més,
el silenci ens espera,
la lluita queda endarrere,
el futur ha de ser espès.
Vianants d’aquest camí
mai han de trobar la drecera,
han de perdre l’escomesa
i viatjar sense destí.
Deixarem el nostre cos
qui no vol deixar la terra
en el si d’un dubte gran.
Ni vull saber fins a quan
durarà la llarga espera
fins aplegar al moll de l’os.
Vull ésser un sant fruitós
És a l’hora de dormir
quan el monstre em ve a dir
que era ple de fellonia,
aquest monstre m’humilia
i l’odio a desdir.
Ha de ser la poca sang
la que em porta a ser bergant
i prohom sense recança,
com pujo la benaurança
i somio aplegar a sant.
Doneu-me quatre mentides
i fal·làcies a l’engròs,
vull ésser un sant fruitós
amb les aures amanides.
Farcidet de vi
Farcidet de vi
i anant a pleret,
vull un carrer estret
ben entrada nit.
Una vella mossa
amb mi es vol casar,
no voldria anar
a llocs on faig nosa.
Farcidet de vi,
vaig a la taverna
per a créixer un munt.
Haig un bon repunt
de fermesa eterna
que mai vol eixir.
He deixat la porta franca
Algú dirà que la sort
va fent voltes a la casa,
he deixat la porta franca
per si vol entrar de cop.
Amatent d’hores fruitoses,
he refet tot el camí,
sóc a l’ombra del gaudir
per tal de fer bones obres.
M’he lliurat a quatre llops
qui demanaven la menja
ben posada en un plat.
Estic del tot afartat
i oblido com l’enveja
em voldria aclucar un poc.
El dimoni és més amable
22 Gener, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Poemes
El dimoni és més amable
Desvalgut d’un bon ofici,
bon mestre de solitud,
com he perdut la virtut
en el palau del bon vici.
M’agrada treballar poc
i beure en copa de plata,
porto somnis, en safata,
per lliurar-me de la por.
No em demanéssiu més
que un retall de fortuna
i una vida agradable.
El dimoni és més amable
quan em trobo enmig la runa
demanant-li perdre fe.
Segurament, és possible
Segurament, és possible
avançar sense somiar,
però encara no sé anar
per aquest món tan visible.
Llevar-se de bon matí,
treballar per no poder
la llicència obtenir
tot pensant en quedar bé.
Segurament, és possible
fer un tomb vers el misteri
i amb el dubte combregar.
De massa, no me’n puc estar,
vaig creant un nou senderi
on res sigui gens terrible.
Un dimoni esmaperdut
Un dimoni esmaperdut,
oblidant on viu el sol,
cerca el llum i el condol
fins que tot li sembla eixut.
Discutim manta vegades
de la joia de la sort,
em comenta que no pot
temptar hores allunyades.
Un dimoni esmaperdut
em comenta que, el pecat,
ha de ser ben treballat.
Del seu món no formo part
i procuro no lluitar
per dubtar quan ha vençut.
M’afanyaré amb els pecats
He demanat, al dimoni,
que em deixi entrar a l’infern,
odio el llum i el fred,
estic esperant que torni.
En arribar a aquestes dates,
la feina el fa sabut,
voldria dir-li i no puc
com vull aprendre a fer tracte.
M’afanyaré amb els pecats
fins tenir el sac ben ple
per demanar-li entrar.
Estic pendent de l’enfadar
perquè oblido que la fe
mai resol tot l’entrellat.
Els fantasmes del meu cor
Els fantasmes del meu cor
caminen, però més bé poc.
Són altius i buscabregues,
rancuniosos i furtius,
mai avancen en ser al riu,
deleixen en trobar ombres.
Els fantasmes mengen dolç:
mig pastisset, xocolata
i, de tant en tant, un braç.
El gitano era escarràs
i va tenir la pensada
de pujar a l’alturó.
El comiat va ser lleuger,
però un xiscle matusser.
Dos arlequins i un botxí
Caminant sense camí,
mestre gran sense paraula,
vaig aprendre com si encara
fos possible trobar encís.
El cavall de la fortuna
mai aplega el primer
quan la casona s’ensorra.
És la lluita pobrissona
i espero el no saber
per si em fan volar a la lluna.
Caminant, sense camí,
mai aplega prompte a port,
estan presidint la por:
dos arlequins i un botxí.
Us comento que vull ser
No suporto altra vida
que la feta per a mi:
poca feina, un bon vi,
un plat lleuger d’amanida.
Segurament, m’he trobat
en descobrir el gran misteri,
m’he venut a l’encanteri
per un plat de dolç barat.
Us comento que vull ser:
malaguanyat dels meus somnis,
un poc gras i mentider.
A tothora, fugisser,
vaig cercant els meus oprobis
fins aplegar al bon paller.
He perdut el temps
He perdut el temps
en mudes converses,
parlant amb estrelles,
gelant-me de fred.
Sóc massa petit
per saber el misteri
i cerco encanteri
mentre penso i ric.
He perdut el temps
i vaig a les tornes
per si em puc trobar.
Espero un demà
fugint de les ombres
per saber el secret.
Haurem casa i palau i set poemes més
15 Gener, 2022 06:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Haurem casa i palau
Ara, que s’acaba l’any,
he de fer nova comanda:
una feina d’estar a casa
sense pressa ni parany.
Si algun dia he de casar,
necessito la pubilla,
que sigui una bona filla
i estalviï en el manar.
Haurem casa i palau,
una sogra assenyada
amb un sogre esmaperdut.
Al dimoni, m’he venut
i, si no demana massa,
dormiré com a Déu plau.
La barca és un neguit
He comprat la nova vela
i li he demanat al vent
que sigui constant, plaent,
per allunyar la tenebra.
La barca és un neguit,
es lleva a trenc d’albada,
com la noto enamorada
d’un veler flairós, altiu.
En els dies de pescar,
com es mostra trafegot
i avancem entre els esculls.
Diria que té mil ulls
i que va cercant la dot
per si toca el casar.
Quatre barques matineres
Un cop s’acaba l’estiu,
el riu ha de perdre mandra,
el viatjar, de nou, li agrada
i, a la mar, cerca el seu niu.
Les aigües, un dia, clares
van agafant el color
mentre davallen i parlen
fins que tot es torna fosc.
Quatre barques matineres
s’atreveixen a pujar
portant robes i viandes.
Vora el riu hi ha quatre lladres
qui voldrien el robar,
però, ben sovint, ho perden.
El regne del dubtar
A la casa de l’enyor,
les pensades alegries
han de cobrar altres vies
quan arribi el meu senyor.
Ell és fet a treballar,
a obtenir bona mesada,
la taula la té parada
amb coberts de plata i or.
Però, en dinar per dinar,
cap plat li dóna fermesa
i es queixa del servei.
Mon senyor no ha remei,
passa la vida sencera
en el regne del dubtar.
He après de l’indecís
He après de l’indecís:
trobar porta a nova escola,
m’agrada la xerinola
fins aplegar a mitja nit.
Haig un treball de constància
que, ben sovint, m’entreté:
comptar mosses del carrer,
ben maques, plenes de gràcia.
Trobo els dilluns ensopits,
els dimarts, malfeiners
i els dimecres, allunyats.
Menjo dolç, peix i salat
i m’apropo, al cap del mes,
entre dubtes i desig.
Em proposo decidir
Em proposo decidir:
Menjar poc i ben pair!
M’agraden les cansalades,
el pollastre i el conill,
en menjaria dues mil
amb les taules ben parades.
Però em comenta el cos
que necessita un camí
i caminar a l’engròs
fins a l’hora de dormir.
De tant en tant, li faig cas
i menjo el que li agrada:
un poc de peix a la brasa
i, de verdura, un cabàs.
Les passes perdudes
Les passes perdudes
no són per a mi,
espero el finir,
la dèria dels dubtes.
Homes pobrissons,
fills de la natura,
el cel ens procura
les nobles raons.
Tot i així, avancem,
per terra ferrenya,
damunt l’espardenya
anem on anem.
Com lloo els déus
quan viatgen a peu.
Riure debades
A cops, us diré,
dolça melangia,
que empeny la follia
si el vici esdevé.
Aprenent de res,
trafegot de mena,
espero eixa eina
que em faci planer.
He vist el silenci
sorgir de les cases
on s’entaforava.
Em va dir la fada
que, el riure debades,
és obra d’un neci.
El darrer mos i set poemes més
07 Gener, 2022 19:07
Publicat per jjroca,
Poemes
El darrer mos
Ni ram de flors ni noves alegries,
és la llavor d’un viure maternal,
com us diré que el riure em senta mal
i vaig, cofoi, matant i ferint dies.
Al laberint, no he portat cordill
i ben sovint em perdo de seguida,
llavors m’ho penso; de nou, canvio la vida
per a trobar-me amb manta enemics.
És mon passat de caire silenciós
i el present furtiu de les platxèries
qui van sovint a caure al gran fons.
Doneu-me pa, per a Nadal, torrons
per tal d’aprendre a ser perdonavides
qui vol saber on donar el darrer mos.
Si fa prou vent
He de fugir per estretes senderes
per a evitar caure en la temptació,
menjo les bledes, voldria el caneló
i una amanida d’aquelles toves, verdes.
És el meu déu un xic lletraferit,
escriu un vers, allà, a la primavera,
he de ficar-me a casa seva,
m’ha confirmat que és presa de l’oblit.
He de fugir sense prendre equipatge
i aconseguir eixir de la gran ombra
per a trobar-me a l’enmig de la plaça.
Si fa prou vent, demano no fer massa,
aprendre poc i deixar anar qui prova
de conquerir l’eterna meravella.
És mon encert
És mon encert
tan fet a cercar sort
que vaig, del tot,
cap al desert.
En mon país,
on creixen les tenebres,
milers d’estrelles
ni volen nit.
No us contaré
com era mon pretèrit
per si us escau
anar a mon palau
vestit d’un mèrit
mancat de fe.
La por li sobra
Poruc matusser
qui cerca, a l’albada,
trobar una fada
al mateix carrer.
Home racional,
voltat de misteri,
gasiu d’encanteri,
lliurat al dolç mal.
Va ser, una estona,
valent cavaller
en empreses vanes.
Avui, no té ganes
i es queixa primer
quan la por li sobra.
Bon marit
Em comenta, de passada,
que ens hauríem de casar,
assevero que hauré d’anar
a guanyar-me la mesada.
No és massa maca ni ha delit
i va sempre pentinada
amb sabata, bon vestit
i, de pas, adelerada.
Havem tauleta, un llit,
un llençol i una flassada
amb un parell de coixins.
Com se’n riuen els veïns
tot dient: Fas mala cara,
però has de ser bon marit!
Un riu d’estrelles
He de sentir,
preades meravelles,
un riu d’estrelles
bastint la nit.
A casa estant,
li poso llenya al foc,
ni molt ni poc,
que vagi anant.
Fora la finestra
sento musica
i un dolç passar.
Com vull cantar,
però no haig mida
per a la festa.
De pobres i pobrissons
De pobres i pobrissons,
en trobaria milions.
Manta gana, poc diner
i arròs a la cassola,
la menja és de la bona,
així aplego al cap del mes.
Són les tardes de cafè
ben amables i boniques,
algunes són fredoliques,
però les passo prou bé.
A l’hora de treballar,
és millor no portar pressa,
la ràbia la tinc encesa,
potser lluny no arribarà.
La mula mentidera
Bona lluna i el camí
gairebé és una drecera,
haig la mula mentidera,
quan s’enfada, es riu de mi.
Li he donat per esmorzar
una plata de garrofes,
eixerides, dolces totes
i prou tendres per menjar.
Avui, ens toca llaurar
la finca de tres jornals
d’oliveres a mig créixer.
La mula sé que va néixer
un capvespre de Nadal
quasi a l’hora d’Infantar.