Mariner, bon mariner i set poemes més
01 Abril, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Mariner, bon mariner
Mariner, bon mariner,
posa vela si fa vent.
Navegar per navegar,
dona ben poca saviesa,
enllà la mar, hi ha la promesa
de ser feliç i guanyar.
Mariner, bon mariner,
pinta la barca de nou,
escolta l’aigua com mou,
com convida a trobar fe.
Si les muntanyes de la mar
són més altes i feixugues,
procura aprendre com cures
si et conviden a plorar.
Un seguit de mentiders
A la vila dels sabuts
mai trobaràs qui escanya,
massa són els rics i els muts
per a aprendre a la batalla.
Les festes seran paganes,
els vilatans convidats,
cap ni un haurà pagat,
el beure serà debades.
Però s’apropa el dilluns,
el batlle vol posar feina
i guarnir tots els carrers.
Un seguit de mentiders
hauran demanat nova eina
i es van perdent els ensurts.
Tot és ben lligat
En el reialme ver,
on viuen els fantasmes,
se senten les proclames
d’un reietó sever.
Servents ben encongits
es lleven a l’albada,
la taula està parada
amb dolços i fregits.
Són menjades de carn
quan la cacera és bona
i curt és el sermó.
Quan no, hi ha processó
i missa de la bona
on tot és ben lligat.
Hem de claudicar
Com us podria dir
que m’agrada l’escola
quan aprendre no toca
i podem no complir.
Jugar de bon matí
a córrer pels carrers,
aplegar els primers
i lluitar sense fi.
Amb les butxaques plenes
de pedres o cigrons
per tal de turmentar.
Però hem de claudicar
quan venen crits i trons,
corretges o espardenyes.
Venen el grans
Valent com el qui més,
me’n ric i escridasso,
com tremolen, quan passo,
els porucs minyonets.
Però venen els grans,
el meu regne s’acaba,
com fujo, cap a casa,
per a cercar el resguard.
Els diumenges, a missa,
aprenent a pregar
per a guanyar la guerra.
Passa la tarda plena
de ganes de fruitar
amagant la por minsa.
Somiar un moment
La feresa de la ment
em porta per carrers amples,
cases velles, noves cases
on s’amoïna la gent.
Tan bon punt el sol es lleva,
posa feinada i camí,
és un venturós veí
qui sempre va a la seva.
La feresa de la ment
es trastoca en bogeria
quan va perdent el seu nord.
Haig la gràcia d’haver por
només per a passar el dia
i poder somiar un moment.
Cercant les bones obres
Segrestador dels meus somnis
ha quedat com un senyor,
soc un home perdedor
foragitat dels negocis.
Aprenent de somiatruites,
captaire de no fer res,
passa el dia, acaba el mes
i he perdut ganes i fruites.
De més jove, fredolic,
enemic del llarg hivern
i malfeiner entre hores.
Tot cercant les bones obres,
passo camins i carrers
per si em lliuro d’enemic.
Em gronxaria a la lluna
Em gronxaria a la lluna
si hagués estat valent,
però sent tan obedient
no guanyaré ni una engruna.
Els joves han de ser així:
Entremaliats i viatgers!,
nosaltres, per no poder,
ni del món podem eixir.
Em gronxaria a la lluna
en ser a la primavera
per a guanyar el seu amor.
No seré gran lluitador
i la mossa, qui m’espera,
és prou amable i més bruna.
Caragol mig adormit i set poemes més
22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol mig adormit
Amb la pluja, fuig el sol
i desperta el caragol.
Caragol mig adormit
com vols la closca banyada;
per a fer camí, t’agrada,
fins a la fulla de col.
Amb el pas ben esquifit,
ben descalç i buit d’angoixa,
com cerques una carxofa
per fer-li un mos infinit.
Caragol buida els somnis
per concloure el gran passeig,
pel que sembla i pel que veig
va a cercar-te un dimoni.
Allí, a l’envà
En el racó segur de la infantesa,
on massa monstres encara són lluny,
he de llogar aquella llar encesa
on posar, al foc, menges de gust.
Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes
qui van pendents dels nostres somnis vers,
he de lliurar tot un seguit de reptes
sense dir res ni fer proclames.
Passats els anys, queda petit el poble
i marxen, junts, els joves a ciutat
per a trobar empreses ventureres.
Vindrà, després, l’enyorament de veres,
aquell neguit, aquest cos mig donat
a conquerir els vells castells dels nobles.
Passades les hores
La mare marona, qui gronxa el seu nin,
com pensa i enyora les tardes d’estiu.
En una nit fosca, rumia i es desvetlla
pensant en anar a fer tombarella.
Però la missió és certa i segura:
el volar més lluny no vol la natura.
El nen com la mira, plora i somriu;
les hores són llargues i dolç el caliu.
La mare marona ha fet divuit anys,
una vida curta plena de paranys.
Com mira la lluna qui grimpa el Montsià
mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,
passaran les hores, vindran altres mudes;
aquell nin poruc s’anirà fent gran.
En dolç caminar
En dolç caminar,
pel bell mig del bosc,
he de demanar:
avançar ben poc.
Com m’agrada el deure
reservat al déus,
un peu rere un peu,
aturar-se i seure.
Emprar en el negoci
de tornar a somiar
en terres amables.
Pensar que eren patges
qui em feien regnar
sense massa oprobis.
És el pensament humà
Aprenent de somiatruites,
mig captaire de la sort,
he provat passar de tot,
però preciso de l’aire.
És el pensament humà
tan donat a les pastures
que mai demana aventures
si no sap on descansar.
Hem perdut tots els herois
en batalles desiguals
puix la força mai ens sobra.
Tenim, a prop, una cassola,
una plata on posar carn,
mai deixem de ser alegrois.
La fortuna no ens estima
Com la derrota és propera,
mai sabré què és guanyar;
hi ha un somni català
que s’enlaira i estavella.
La fortuna no ens estima
puix se’n burla i se’n va,
la dissort no haurà atura,
no trobarem el demà.
Però ens queda dolça llengua
que va perdent i guanyant
dos cops a cada pensada.
Posem llapis a la taula
per a trobar el moment gran
on gaudir no faci pena.
El viatjar a la lluna
El viatjar, a la lluna,
voldria la gent,
pobres innocents
hauran poca cura.
La lluna els mira,
calla i somriu,
com fa la viu-viu
i, llavors, sospira.
El viatjar, a la lluna,
és un fet cabdal
sense cap senderi.
Espero que ens quedi,
sense prendre mal,
un xic de cordura.
Diu que faig por
Per a saber que no he guanyat,
la fortuna mentidera
m’ha dit que no haig espera
i de mi se n’ha oblidat.
És un deure entremaliat
arribar a ser bon home,
el vestit l’hauré de pobre
i mai seré el convidat.
Tot i així, navego bé
pel mar de la incertesa
fins aplegar a bon port.
La mossa diu que faig por
i mai em durà a la festa
del riure i estar content.
Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.
Va a pescar i set poemes més
08 Març, 2023 18:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Va a pescar
I com ser li feia mal
s’ha tornat com un sidral.
Encetà nova aventura
per a viatjar mar enllà,
la barca se li enfonsà
i aparegué la pressura.
Aparegué un salvador
qui tornava cap a casa;
en veure’l com s’ofegava,
el va treure tot de cop.
El pescador havia filla
qui s’havia de casar,
nostre heroi la festejà
i va a pescar cada dia.
El ruquet valent
El ruquet valent,
dessota una estrella,
com es meravella
d’aquell firmament.
A les nits d’estiu,
guaita a la finestra
i sent plorar el riu
quan la lluna és plena.
El ruquet valent
volia somera
per anar a la font.
L’amo no respon
a la seva queixa;
potser no el sent.
Pobre es va quedar
Era un pobre, que us diré,
sense ordre ni paciència,
havia rebut l’herència
de callar i no fer més.
De ben petit, bordegàs,
disposat al sacrifici;
anar a escola, era un vici,
preferia restar al mas.
Entre conills i gallines,
passava tardes senceres
veient les fulles ballar.
Com a pobre es va quedar,
plantava alls, quatre cebes
i tot un solc d’albergínies.
Vaig a peu
Per a viatjar, vaig a peu
entre muntanyes i planes,
a ciutat, porto sabates,
les he comprat a bon preu.
La botiguera és amiga,
ven tot el que pot,
des de peres a albercocs,
a jerseis de bona mida.
Els diumenges, com va a missa,
es confessa al capellà
dels pecats de la setmana.
Menja poc, però ha gana
de posar-se a festejar,
cap nuvi li fa la mida.
Aplegar a la incertesa
Assegut dessota l’arbre,
com viatja el pensament,
essent pobre i innocent
acabarà de culpable.
Entre penes i embolics,
el món tragina mil lluites,
en trobaràs mentre crides
demanant ésser un xic ric.
La fortuna no et recerca
puix et considera babau
i perdedor de la guerra.
Només resta la temença
per posar al pany la clau
i aplegar a la incertesa.
En el desert petit
En el desert petit
de l’allunyada infància,
havia joia i gràcia,
el somni d’ésser ric.
Més tard, el curt viatge
del deure de l’escola,
va ser el posar-me a prova
quan vaig esdevenir patge.
De lletres i lliçons,
vaig aplegar a les mil
per perdre cent batalles.
Com pertanyí a les falles,
oblidà el gra i el mill
que havien els més bons.
Tot esdevé estrall
El llit i el matalàs
em van fent la contalla,
voldria ser canalla
i eixir del vell mas.
Pujar a una somera
i trepitjar camins;
guanyar aventures fins
que la nit fos planera.
Per demanar un cavall,
em sobren els desitjos
de poder batallar.
Us voldria ensenyar,
en aquests temps de riscos,
com tot esdevé estrall.
Escriure per viatjar
Escriure per viatjar
per la blancor del full,
com topo amb el curull
de lletres que he d’emprar.
És en una terra pobra
on avancem perduts,
massa dies eixuts,
massa buida la bossa.
Escriure per viatjar
per muntanyes i valls
fins topar algun castell.
Allí, mon cor mesell
va fent escarafalls
fins que arriba la pena.
He perdut la fe i set poemes més
01 Març, 2023 05:04
Publicat per jjroca,
Poemes
He perdut la fe
Sent pobre i pagès,
treballo a la plana,
el cap es desgrana
en acabar el mes.
He d’anar, al mercat,
a cercar fortuna,
hi ha una mossa bruna
qui m’ha demanat.
No és maca ni té
terres a l’Havana
on poder ser ric.
Ben sovint, li escric
i el llapis proclama
que he perdut la fe.
La mare m’ha dit
La mare m’ha dit,
a prop del migdia,
que haver una família
és un goig diví.
Sentir el marrecs
plorar a mitjanit
i sentir el profit
qui donen els nets.
La mare m’ha dit
que hi ha una veïna
amb el cor obert.
Passaré despert,
a l’hora de missa,
per si es topa amb mi.
Omplirem el got
A l’hivern, haurem el fred
recercant porta i finestra,
és un hoste qui penetra
en trobar quelcom obert.
Portarem llenya del tros
menys gruixuda i més prima,
encendre el foc em convida
i gaudir-lo a poc a poc.
Pararem taula a les sis
perquè encara resta llum
i no cal massa cresol.
Omplirem, del tot, el got
per a ofegar, de gust,
les mancances i el neguit.
Quan el fred hagi arraulit
Les eternes meravelles
de poder passar la nit
dessota de les estrelles
quan el fred hagi arraulit.
Per a travessar els camins,
ompliré el sac de mancances,
partiré a unes vacances
sota l’ombra de vells pins.
Quan em plagui, somiaré
que un castell he conquerit
per a oferir-lo a una mossa.
Per si em diu com vol ser esposa,
li posaré el meu neguit
en un festejar lleuger.
Travessarem els camps
Com travessarem els camps
ben perduts de la constància
on el poble havia la gràcia
donada per als humans.
Sentinelles pel matí,
herois al punt del migdia,
amb una misèria unida
a l’angúnia de ser aquí.
Poques jornades de joia
amb una panxa poc plena,
de l’oliva a la verema,
del turment a la revolta.
I tot d’una el foc encès
anunciant el gran hivern.
Poseu oli al setrill
Poseu oli al setrill
puix la foscor és venturera,
tan prompte a casa aplega,
ens deixa la negra nit.
Sento com l’olla es queixa,
comença a fer somicons,
ha de ser per les raons
que s’enfada i s’esvera.
Els minyons vora la taula
amb el llapis a la mà
i una llibreta corpresa.
Van a tombs en l’escomesa
i proven de dibuixar
sense esforçar-se massa.
Nou enrenou
És la flor de l’ametller
tan joiosa i venturera
que, avui, com no hi ha espera,
vol eixir a sentir el fred.
En el dedins de la branca,
haurà passat mig hivern,
però guaita con el perd
i ens mostrarà sa cara.
Les abelles, en sentir
aquell suau enrenou,
es disposen a volar.
A l’abeller, ha de restar
una reina sense sou
tipa de son i glatir.
Com era juganer
I com era juganer,
pensava, a l’hora baixa,
que compraria, a rebaixa,
mitja casa i un paller.
Però vingué la dissort
vestida tota de negre,
com va jugar i va perdre:
terres, cases, plata i or.
I com era juganer
va cridar el vell dimoni
per a encetar la partida.
La desfeta és amanida,
quedarà mig coix i borni,
encetant ser ploraner.
Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes
22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi m’atreveixo a dir
Quasi m’atreveixo a dir
que, en aplegar la tempesta,
al cel, demanaré festa
fins ben entrada la nit.
Vull els somnis, a l’engròs,
amb cullera i forquilla,
he d’aplegar a una illa
on el seny és més galdós.
Quasi m’atreveixo a dir
que porto els anys ben lligats
amb una corda d’espart.
Us deixaré aquella part
on venen els convidats
a despullar el gaudir.
Demano com el cargol
Demano, com el cargol,
vent suau i ample sol.
Passejar amb sa casa
per a trobar una fulla,
ben tendra, dolça, poruga,
disposada a ser menjada.
Per demanar-li al bon Déu,
he d’avançar, a poc a poc,
fins arribar a la finestra.
Ben disposat a la festa,
he d’oblidar que la por
és el fruit de ser ateu.
Demano, com el cargol,
menjar tost i restar sol.
Com a home tafaner
Com a home tafaner,
viuria amb una engruna,
fora aquesta ma fortuna
per fruir i poder ser.
Amb nas, orelles i ulls
eixiria a la contrada
per sentir com l’estimada
anava viatjant pels fulls.
Com a home tafaner
li contaria, al dimoni,
les mil coses que he de fer.
Com gaudiré el plaer
ben a pleret, quan no es nota
que vaig somiant sense fre.
Demanaré tardor
Al racó de l’ampla sort,
qui no somia és que no pot.
Per caminois i averanys,
passo les tardes senceres,
no vulgueu altres dreceres
quan només demanen planys.
Amb la vida assedegada,
a poc a poc, vaig al tros;
com li falta una llaurada,
demanaré un tractor.
Si el tractor no feineja,
perquè no ho puc pagar,
he de demanar que l’herba
a altre camp vulgui anar.
L’olla vol bullir
Essent pobre i innocent,
no he guanyat en cap guerra,
la lluita m’està permesa
i s’acaba un poc després.
A la casa del veí,
al capvespre, calen foc;
es remullen amb bon vi
i no es queixen de la sort.
A ma casa, ja se sap,
ni salsitxes ni baldanes
la paella vol fregir.
Veig com l’olla vol bullir
tota tipa de patates,
només li manca la carn.
Na Mariona com s’enfada
Na Mariona, del meu cor,
diu que sóc home de por.
Amb aquestes, mes misèries,
mai aplegaré a ser ric;
vaig muntant un embolic
que dura tardes senceres.
Na Mariona com s’enfada
i em posa en un calvari,
diu que menjo a diari
puix no em privo de la gana.
De tant en tant, la conversa
esdevé mal averany,
porto així quasi mig any,
mai demanarà ser meva.
El viatge etern
Les paraules van al vent,
el vent trascola per terra,
com s’apropa a una guerra
on vol guanyar l’innocent.
Bon ofici és mentider
si pot enganyar a la Parca;
li he d’enllestir la barca,
però mai em trobo bé.
Ha de ser, el viatge etern,
la darrera aventura
de la que no es pot tornar.
Com que, avui, no vull anar,
he demanat altra cura
per si la joia es perd.
Un lloc per a anar
Cansat de somiar
amb la incerta glòria,
cerco, a la memòria,
un lloc per a anar.
He de ser captiu
de tots els afanys,
he passat massa anys
afora del niu.
Vull ser un reietó
en regne ignorat
i dalt de la serra.
Per fer el que peta
sense demanar
nou deslliurador.
Vindrà sant Antoni i set poemes més
14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Vindrà sant Antoni
Vindrà sant Antoni
el mes de gener
per tal de saber
on rau el dimoni.
Com la lluita enceten
els dos esperits,
és un mal antic
enmig les tenebres.
I calarem foc,
encendrem les atxes
per fer processó.
Vull mel i mató
per trepitjar brases
sense gran dolor.
L’amic ruquet
Escoltant xerrar
al ruquet valent,
veig que ser innocent
fa de mal portar.
Userda i palla,
un xic de garrofa
i mirar quan toca
fer la revifalla.
Com l’amic ruquet
demana l’estiu
per tal de viatjar.
Cansat de somiar,
voldria altre niu
en un nou indret.
De la feina, res a dir
Mil comandes per a fer
i em canso de seguida,
és llarga aquesta vida
quan et priven el cafè.
Fumaria un bon cigar,
em prendria una copa,
però el metge és tanoca,
comenta que ho tinc clar.
De la feina, res a dir,
puc treballar, tot el dia,
mentre aturi per dinar.
De cigrons, me’n puc estar
i l’amanida em convida
a penar abans de dormir.
El gruix lladrar
Amb converses amb el gos,
ens barallem una estona,
l’albada és cosa bona,
el passeig no és dolorós.
Com el lligo del collar
per eixir per les contrades,
esperem no haver troballes
ni encetem el gruix lladrar.
Carrers amples, carrers estrets
i el gos que ja es cansa,
li posaré una manta
perquè tremola de fred.
La caminada conclou,
no ha estat massa enrenou.
A la branca, una flor
Enmig d’un camp adormit,
l’ametller, de cop, desperta,
diria que porta pressa
per botonar i florir.
A la muntanya, hi ha neu,
a la plana, la rosada,
l’ametller no té aturada
i malparla sense veu.
A la branca, una flor
es llença a l’aventura
d’esclatar i posar color.
Com no hi ha aturador,
espero que la Natura
esperoni l’escalfor.
Demanaria saber
Demanaria saber,
sense esbrinar-ho massa,
per què m’agrada una tassa
prou plena d’un bon cafè?
I parlar, de nou, del temps
per sentenciar la collita:
Aquest any serà de mida
per haver un cistell ben ple!
Donar tombs a la conversa
fins que algun entremaliat
em porti a un lloc estèril.
Com enyoro aquell pretèrit,
el futur em sembla ingrat,
la foscúria és manifesta.
El gran salt
Aigua forta, mala mar
i les barques en el port,
van esclatant en un plor
quan demanen navegar.
El pescador no ha sort,
el peix ja no l’espera,
una angúnia passatgera
com es va endinsant al cor.
Les cases demanen calç,
les places volen el sol
mentre els núvols avancen.
És el vent qui veu com dansen
les fulles velles del bosc
tot demanant fer el gran salt.
La foscúria de la ment
En tan alta solitud
de la tenebra quan passa
sento la noble virtut
quan assoleix altra casa.
Les foscúries de la ment
no són planes ni rialleres,
han de fer-ne de les seves
esmicolant pensaments.
Com jo m’ho miro i veig
damunt d’una nau lleugera
veig com s’enfila l’enyor.
Cap vestit de perdedor
ha de ser d’altra manera
sinó pobre en escreix.
Parlo del meu amor i set poemes més
08 Febrer, 2023 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Parlo del meu amor
La marona em diu que sí
i prompte vaig a dormir.
Vull tenir mil somnis vers
amb joioses ocasions,
pocs moments han de ser bons
si no em mires ni em sents.
He comprat, per a tenir,
un ruquet ple de bondat,
a la feina, fem salat,
però mai hem de glatir.
Sentinelles del meu cos
no em féssiu la contalla:
Ella és freda, badalla
quan parla del meu amor.
Vull la muda
Amb la pensa d’aviram,
qui demana una poncella?,
a l’estiu, la vida és bella,
a l’hivern, potser no tant.
M’agradaria tenir
un bosc ben farcit i espès,
la vida sense interès,
una mort sense glatir.
Però apleguen males hores
i venen els caçadors
a fer una festa feixuga.
És llavors quan vull la muda
i em planyo, entre les flors,
per trobar-me un temps a soles.
Aniré ben dret al cel
És la vida qui m’empeny
per senderes lluminoses,
com voldria passar hores
sense, mai, parlar del temps.
Sóc d’ofici llaurador
i caçador quan em plau,
he de trobar algun babau
per a fer-li un bon sermó.
Aniré ben dret al cel
sense emportar-me els pecats
ni el dret de la follia.
És un bon àngel qui em guia
i li mano, en veritat,
quan considero que es perd.
Li comento a la gallina
Clou la pluja, parla el vent,
de segur que ningú el sent.
Es queixa del nostre enginy
per a fer-lo córrer massa,
com que l’home ha prou traça
tot el món es farà gris.
Hem de buidar la ciutat
i tancar els pobres negocis,
hem de pensar que ser socis
no ha de ser un resultat.
I tornarem a dinar:
ous ferrats i una sardina,
li comento a la gallina
i s’atipa de plorar.
A la casa del davant
A la casa del davant,
viu una gràcil poncella,
hauria de ser princesa,
però príncep no n’hi ha.
Com somia pel matí
quan el sol li porta el llum,
el dormir és bon costum,
s’hauria de mantenir.
La mare li ha demanat
que vagi, d’hora, a l’escola
per a aprendre de llegir.
Les lletres no han de patir
puix ella mai fa la prova
d’assolir el deure emprat.
Na Mariona és així
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Com demana un príncep blau,
al meu goig, mata l’encís;
és un amor fonedís
que mai deixa el catau.
Li he portat rams de flors,
mil versos i alguna joia;
ella ni em vol ni gosa
de sentir el meu clamor.
Na Mariona és així:
mig poncella, mig deessa;
pel mati, no porta pressa,
però demana la nit.
M’he tornat prou mentider
Quan la pensa m’acompanya,
em porta pel carrer estret,
és quan aplega el desert
on m’oblida i m’enganya.
He treballat les mil lletres,
cap ni una m’ha fet cas,
hauré de ser l’escarràs
carregat de malifetes.
Oblidat del dolç amor
d’aprendre un nou poema
més amable, més lleuger.
M’he tornat prou mentider
per si, a l’angoixa, faig pena
i s’emporta el meu enyor.
Les paraules dolces
Les paraules dolces,
el mirar encongit,
els sospirs tanoques
en ser a la nit.
Massa m’acompanyen
en un món reclòs,
naveguem els dos
per tèbies muntanyes.
Les paraules volen
cercar el remei
de saber-se nobles.
En tornaran poques
a cercar la llei
per saber on es troben.
Mana el meu cos i set poemes més
01 Febrer, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Mana el meu cos
Manta hores de la nit,
he passat amb ull obert,
no m’agrada estar despert
quan és hora de dormir.
Però mana el meu cos,
del cervell no en fa cas,
em comenta el matalàs
que voldria estar més tou.
Em llevo amb poca gana
i m’assec vora la llar,
el vell tronc està cremat,
però llença espurna encara.
Al bell mig de tanta sort,
hauré de queixar-me un poc.
Treballa sense sou
Deixeu-me gaudir un moment
quan estic a recer del vent.
Comprenc la mare Natura,
puix no atura ni un moment,
només soc un innocent
qui trafega entre la runa.
Les fulles com s’agombolen
en el reclau del camí,
ella plora perquè sí
i, si ve l’ensurt, com volen.
És fort aire el que es mou
perquè, ara, porta pressa,
li deixaré fer escomesa
puix treballa sense sou.
La mare soledat
Com la mare soledat
mai demana companyia,
diria que es passa el dia
per l’estança feinejant.
I ben poc que s’avorreix
sense tenir convidats,
poca cosa li han donat
i mai plora en escreix.
Com la mare soledat
es dedica a fer comanda
sense aturar per somiar.
Un dia, sola va restar,
asseguda a la plaça,
per trobar un enamorat.
Tanta flaire
Com el pare ha comentat:
Ja vivim al disbarat!
Sentinelles sense nord,
reietons sense remei,
per a enllestir una llei,
posarem rauxes i pors.
Mai sabré si avancem
o anem cap a la cova,
m’agrada seure a la vora
per a veure com anem.
Els rics volen ser més rics
i lluiten per tenir aire,
de segur que tanta flaire
els deixarà estabornits.
Ja m’ho deien
De gandul a pidolaire,
he passat la gran fermesa,
ara, soc a la feblesa
i tan sols demano aire.
De derrotes i batalles,
n’hauré trobat més de cent,
cap ni una, havia seny,
totes foren mal donades.
Els amigots ja m’ho deien
que així no anava bé,
vaig acabar com pogué
mentre la resta se’n reien.
A la fi, fou veritat
i perdé el que havia emprat.
Els manaments
És a l’hora de sopar
quan em va empaitant la gana,
com deu fer una setmana
que prego per no menjar.
El metge, amb posat seriós,
m’ha posat els manaments:
Has de guarir-te les dents
i endrapar només un mos!
Vaig, pel món, bocaterrós
amb una paciència curta,
menjaria des de l’albada.
Com no haig enamorada,
em vaig perdent per la runa
per si trobo un plat d’arròs.
Com l’aviram
Ben amunt de la muntanya,
he trobat un vell pagès,
allí, la festa no enganya,
pots trobar-ne: massa o més.
Les oliveres concises,
els desvalguts ametllers
i matins de no fer res
amb ses tardes amanides.
La dèria de passar fam
és gasiva i temptadora
puix mai sap on aturar.
Ho deixo per al demà:
poder sortir-ne a la vora
tot volant com l’aviram.
Tal com soc
Amb dues-centes queixalades,
ja hauré la feina feta,
no aturar és una promesa,
però venen les maldades.
Em llevo prompte del llit
per si aplega mala feina,
el pare va comprar l’eina,
ha de ser amb gran delit.
Les comandes de la sort
a una casa són properes
i ben d’hora han d’aturar.
Em deixaré per demà:
afaitar-me, fer les celles
i mostrar-me tal com soc.
La festa grassa i set poemes més
22 Gener, 2023 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
La festa grassa
A la voreta del foc,
soc a punt d’encetar l’any,
la campana vella es plany,
sembla plorar a cada toc.
El silenci vol entrar a casa
i posar-se a l’envà,
ja més sol no puc estar,
sols m’acompanya una tassa.
El sopar ha estat plaent,
quatre sopes amb un all
i sardina a la brasa.
Per acabar, la festa grassa,
de codonyat, un bon tall
i una copa d’aiguardent.
Farà vent
En aplegar negra nit,
com viatja el pensament,
de segur que va perdent
fins que arriba al gran llit.
Allí, em guanya la son,
la lluita de cada dia,
la desfeta humilia,
vaig pensant en tocar el dos.
És aquest hivern conscient
qui em procura la desfeta
de les bones intencions.
Un poble, de mil presons,
va anunciant, sense pressa,
que, ben prompte, farà vent.
Partir sense sofrir
Com diria que l’hivern
em porta a la festa grassa,
omplo de llet una tassa
on vaig sucant els tortells.
A la voreta del foc,
em poso a fer contalla,
un s’adorm, l’altre badalla,
el tercer diu: No està tot!
Però els somnis són així:
vianants de tota mena
qui ens fan viure complaguts.
Som els homes poc traçuts
per eixir de la condemna
de patir sense sofrir.
La barca dormint a port
La barca dormint a port,
els mariners a la taverna,
és aquest hivern qui crema
els desigs de massa cors.
A la platja, hi ha buidor,
apleguen hores tranquil·les,
totes venen amanides
a descansar sense por.
La barca, dormint a port,
recorda, a les hores baixes,
aquell tendre navegar.
Algun dia, vol plorar
i mentre les angoixes passen
va gronxant fins que té son.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
he trobat poques rialles,
veuen les fulles com passen,
van, cansades, a dormir.
Algun carro s’endevina,
a l’oliva, deu anar,
el seu amo ha d’estar
fent comptes de tota mida.
A les pedres del camí,
els aplegarà el Nadal
i el so de la campana.
Com se sent una nadala,
un flabiol i un tabal,
dolces hores han de venir.
En acabar l’any
És, en acabar l’any,
quan començo a passar comptes,
he manllevat massa hores
en bastir nou averany.
I per què he de glatir
per empreses malfeineres?,
m’agraden les nits senceres
per poder vetllar i dormir.
De negocis, n’hauré fet
uns tres-cents pel capbaix
sense massa benefici.
No em queixo d’aquest vici
perquè estic acostumat
a menjar bé i poquet.
Les maçanes són al tros
Les maçanes són al tros
i el carro que no es mou,
el vell ruc no ha enrenou,
com s’atipa d’un sol mos.
Li he posat dolces garrofes
perquè s’acosta el Nadal,
li deu fer mal un queixal,
les ha deixat quasi totes.
Les maçanes són al tros
i la pomera es queixa
puix diu que vol descansar.
Massa pena no em fa
perquè plora i em deixa
un sentiment poc galdós.
S’acosta el cel
Anuncia en Josafat
que, avui, ha fet salat.
Torna a casa quan fosqueja
per trobar a la Raquel,
ella és un bol de mel,
ben posada en fer feina.
En aplegar al carrer estret,
al de dalt, veu una estrella,
com la fosca es torna bella
posant llum a tot l’indret.
Li comenta a la Raquel
i ella es queda esblaimada,
porta dolçor, a la mirada,
quan veu que s’acosta el cel.