I sento venir el fred i set poemes més

01 Gener, 2020 07:59
Publicat per jjroca, Poemes

I sento venir el fred


I sento venir el fred,

davalla del Montsià,

trobant al rabadà

amb penses de l’hivern.

Les ovelles malparlen

de l’herba i l’entorn,

ni avancen ni badallen

ni creuen amb la sort.

I sento venir el fred

amb desig de quedar-se

a descansar a la vall.

Ni feina ni treball

han provat d’allunyar-se,

és un món estrafet.


Mancats de misteris


Com vaig travessant

les valls i les planes

pensant que m’agraden

els jorns més taujans.

Mancats de misteris,

gràcils emocions

amb capvespres bons

i matins estèrils.

El jaure, a la nit,

ni plany ni humilia

ni porta secret.

Com cerco l’encert,

parca companyia,

en ample desert.


Ben poca traça


Em sento dolgut,

a les hores toves,

quan creen les golfes

monstres eixerits.

Han vingut a menys

els grans sacrificis,

les joies i vici,

un retall de temps.

Voldria avançar

sempre a contracor,

saber quan és l’hora.

Un present m’estova

i perdo el tresor

amb ben poca traça.


De vegades, assoleixo


De vegades, assoleixo

que m’agrada l’aire dolç,

com em plau i l’avorreixo,

sóc un dubte a l’engròs.

Benvolgudes alegries

com s’allunyen de la ment,

ha de ser per compliment

que les trobo amanides.

És la tarda assossegada

qui avança pel record

per a tornar-se lleugera.

Sóc la vella passatgera

qui alenteix, mentre remoc,

per finir en gran fiblada.


Trobo boires


És a l’hora de somiar

quan apleguen les pensades,

qui les pogués estimar

mentre arriben, mentre passen?

Manta nits com regalimen

amb gotims de perdedors,

com me’n ric, com van i criden

ben pendents dels meus dolors.

No avanço per camins amples

puix el seny no fa per mi

ni enllesteixo les cabòries.

Cada vespre, trobo boires

qui s’acosten massa a mi

per reconèixer les nafres.


En el dubtar inconscient


En el dubtar inconscient,

han de raure els fantasmes,

avui, porten poques ganes

i de la feblesa es queixen.

Són fantasmes cridaners,

bastits amb poques despulles,

a l’estiu els veig com suen,

es tornen menys mentiders.

En encetar nou hivern,

cerquen llar i bona manta

i s’asseuen ben plegats.

Són fantasmes endreçats

qui s’amaguen quan es tanca

la gran porta de l’infern.


Pecadors ben cristians


Els miracles són així:

amatents i necessaris,

van davallant del calvari

abans que aplegui la nit.

Car nosaltres, els humans,

anem bastint les històries,

prou perdudes les memòries

de pecadors ben cristians.

En el sostre, el Creador

va teixint arbres i fulles

per tornar a començar.

També jo voldria anar,

però són massa despulles

per tornar i guanyar-ho tot.


He d’emplenar el meu temps


Si la nit porta temences

i mancances d’enrenou,

feu-me veure com un son

ha de finir quan aplegues.

És el viure entremaliat

lloc on deixar la virior,

ben vestit de perdedor

sense ganes de fracàs.

He d’emplenar el meu temps

en comandes lleugeres

qui demanen poca sort.

En el deure, hi ha paor

i hom cerca les dreceres

per provar d’arribar al ple.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Una estrella i set poemes més

12 Desembre, 2019 08:15
Publicat per jjroca, Poemes

Una estrella


A les portes del pessebre,

quatre pastors

asseguren que un Noi tendre

aplega al món.

Al de dalt, una estrella

el llum enceta

sense portes ni finestra,

la nit ni es queixa.

En el dubte, hauran de dir,

aquest jovent,

que fa fred sense mesura.

Hi ha revolt a gran altura

i, al dessota, en Betlem,

hi ha un somni sense crit.


I quan ve Nadal


I quan ve Nadal,

amb les hores baixes,

un vol ser gegant,

però van maldades.

Són temps de repòs,

de nits amb fred,

vull el foc encès

i aquell menjar dolç.

I quan ve Nadal,

cerquen les ovelles

palla al corral.

En el cel, estrelles

van fent de fanal

per treure tenebres.


Betlem a la vora


Sant Josep confia

en no fer salat,

com veu na Maria,

com s’acosta el part.

Betlem a la vora,

el neguit enmig,

trobarà la porta

i una cambra dins?

Una estrella nova,

al de dalt del cel,

Betlem il·lumina.

El fred, la fatiga

i un nou anhel

apleguen alhora.


Per trobar un Nin


A Betlem, demana

anar-se’n el cor,

podria ser flama

o pausa d’amor.

Per trobar un Nin

que ha de ser la guia,

voleu més porfídia

en un dia gris.

La por i l’esperança

viatjant per l’incert

per trobar el camí.

Un gegant petit

viu en desconcert

esperant la calma.


Desembre avança


Desembre avança

amb pas prou eixerit,

voldria trobar amic

enmig la festa grassa.

Les olives, al sac,

contant velles històries,

en un passat de glòries,

com han perdut sa part.

Desembre avança,

vol aplegar a Nadal

per trobar el seu Betlem.

Un jove impacient

demana lluny el mal,

que cerqui una altra casa.


Qui seria?


Endevina,

si la pluja és fina,

on podrem anar?

Estudia

si el tou del dia

no voldrà arribar.

Com sabria

si la dolçor nia

seguint un rampell.

Qui seria,

qui, amb nova remor,

el cel portaria,

ben ple d’alegria,

ben lliure i senyor?


Al cafè, ni vicis


Al carrer del vent,

les fulles són verdes,

les cases esquerpes,

els desitjos vers.

En un anar fent,

muntem mil negocis,

hi ha parents i socis,

barques sense rems.

Els vells mariners

no pensen plegats

ni fan sacrificis.

Al carrer, ni vicis,

ni massa entrellats

són prop de l’hivern.


Caminaran els pobres


Caminaran els pobres,

per insospitats deserts,

amb un seny ben despert,

capficats i mediocres.

El llum de melangies,

la porta del malson,

ni pauses ni cançons

proclamen alegries.

Caminaran els pobres

sense massa temences

ni males intencions.

Es llevaran els bous

i, entrant a les tenebres,

mai esdevindran grans nobles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El futur incert i set poemes més

01 Desembre, 2019 08:58
Publicat per jjroca, Poemes

El futur incert


S’acosten els dies

del futur incert,

és el fons etern

de somnis i vides.

Tardor com avança

en el si del bosc,

pesat ja s’adorm,

recobra la calma.

El poble es recull,

el fum com singlota

i demana sol.

Em sento com vol

de l’au qui no hi toca

i pensa quan fuig.


A la vida, feinejava


I quan sigui enmig la pena

i traspassi, sense ensurt,

vull haver dies de festa

per gaudir-la tan com puc.

A la vida, feinejava

per carrers estrets i vells

i la vergonya que emprava

quan em veig entre la gent.

Dels quatre que se’n burlaven,

ara, en queden només tres

puix l’altre va traspassar.

No em cerqueu a un cel llunyà

ni a les portes de l’avern,

ara, estic entre les ànimes.


Cal tocar fins a l’endemà


Campanes del campanar

no paren de donar tombs,

deu fantasmes, en el pont,

estan a punt per a entrar.

Les joves posen castanyes

a la voreta del foc,

paren taula a poc a poc

mentre tremolen plegades.

Les campanes van al vol,

els fantasmes que les senten

i no es volen allunyar.

Cal tocar fins a l’endemà

i, quan els fantasmes pleguen,

ha de ser que apunta el sol.


Massa fred, l’amor


Sento, amb la pluja,

el batec del cor,

massa fred, l’amor

ni un mal jou dibuixa.

En perdudes sales,

cerco l’aixopluc,

no us diré si puc

prendre noves ales.

Dissortada mossa

que ni es vol casar

ni viure debades.

Li han fugit les fades

per a no tornar,

de segur que plora.


A la voreta del foc


Al capvespre, ve la joia

a la voreta del foc,

encenalls amb xerinola

es dibuixen amb colors.

La mare pregunta, ofesa:

Qui ha deixat la porta oberta?,

una jove porta pena,

ha de ser: pena d’amor.

La muntanya com somriu

i la fulla s’acoquina

amb un sol que es va apropant.

Com em sento mig bergant

tot pensant amb la boirina

qui conversa amb el riu.


Viatger sense riquesa


Amb el pas adelerat,

campanetes de la sort,

com aprenen, a poc a poc,

mentre penso i vaig somiant.

La saleta em regala

el millor del seu somrís,

home de buit compromís

qui trascola per la plana.

Viatger sense riquesa

amb més neguit que fermesa

com avança pel camí.

M’agrada trobar-lo allí

on diuen que el goig no pesa

ni comenta el seu sofrir.


He provat de somiar


He provat de somiar

sense fantasmes,

com diré que m’agraden

quan em deixen trescar.

Els camins seran amples,

ple de buits i desconcert,

travessant un desert,

sense cares amables.

És la vida constant

qui m’acull i s’enfada

mentre avança impacient.

Com hom creu que, anar fent,

ni avorreix ni ens enganya

ni vol raure endavant.


Pobrissons els herois


Pobrissons els herois

que, sovint, s’entrebanquen,

ben perduts quan demanen,

ben lluents i cofois.

En un terra planer,

van cercant l’aventura,

ben mancats de cordura,

ben tossuts per no ser.

Pobrissons els herois,

sense massa malures

per volar endavant.

Com els somnis diran

que, guanyar les altures,

és finir en el gran goig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En el petit corriolet i set poemes més

10 Novembre, 2019 16:07
Publicat per jjroca, Poemes

En el petit corriolet


Entre la pensa i l’oblit,

he de bastir les empreses,

sóc un heroi afeblit,

vianant de velles terres.

En el petit corriolet,

he de posar manta ganes,

m’agraden tardes pausades

esperant un nou hivern.

Amb una menja de cebes,

torradetes sense pressa,

he de parar minsa taula.

Deixeu-me obrir la baula

d’una cadena sencera

qui sorgeix de les tenebres.


He tallat tota la llenya


Dolça neu a les muntanyes,

al balcó, s’amaga el fred,

com demano un hivern

amb gran taula i estovalles.

He tallat tota la llenya,

haig a punt els encenalls,

la cacera ha de fer plat,

he deixat, al carrer, la pressa.

Haig un llibre per encetar,

la gandula és a punt,

m’acompanya el meu gat.

Posaré el món de part

dels qui viuen en ensurt

per si troben el guanyar.


En cada carrer


Com es tanca el poble

al si de l’oblit,

mig estabornit,

cansat i mediocre.

Han estat els anys

sempiterns maldestres,

demanant ser mestres

en el saber tant.

En cada carrer,

hi ha monotonia

i un pagès planyent.

Donem-li al vent

parlar de follia,

potser ho sabrà fer?


Galliner sense gallines


Tantes cases per guarir

volen les portes obertes,

al carrer de les finestres,

dormia el desig d’ahir.

Ni minyones a la plaça

ni orenetes al balcó,

és la tardor, poca traça,

la qui empeny sempre que pot.

Galliner sense gallines

i porquera sense porc

es preparen per a l’hivern.

Cada carrer és un infern

on demanen un xic d’or

i polseres de les fines.


Quan aplega al cafè


Aprenent de saberut,

mestre reial del no fer,

com em torno ben eixut

quan aplego al cafè.

Homes de les grans empreses,

profetes sense retorn,

ho enllesteixen, tot d’un cop,

desballestant mil promeses.

Cantaria les temences

si hagués més bona veu

i rebés llums a bescanvi.

Algun dia, he de ser savi

per poder garlar amb Déu

i carregar-li les penes.


No demano el mai més


No demano el mai més

puix la natura treballa,

poc es cansa i badalla,

mai s’acosta a l’interès.

Venim d’enlloc i sabem

que hi ha una porta oberta,

on ningú la veu completa

ni tant sols la comprenem.

Caminants sense camí,

a poc a poc, avancem

cap a unes noves contrades.

Necessitem velles fades

per a oblidar, en un moment,

la feblesa del destí.


Ens han vestit de temença


Sense amor ni providència,

passa la vida sobtada,

aprendre és una ciència

que dura tota l’estada.

Hem de venir a la vida

quan mai ningú vol marxar,

no hi ha pressa ni enganyifa,

no hi ha lloc on retornar.

Ens han vestit de temença

amb una mica de sort

per a avançar endavant.

Estic pensant en ser gran

abans de caure en el sot

on diuen que rau vida eterna.


Si he de ser una formiga


Si he de ser una formiga,

triaré un mes d’hivern,

prefereixo el formiguer

a un treballar sense mida.

La força la tinc donada

en un racó del cervell,

no penso ni de gairell,

el sestejar com m’agrada.

El pagès posarà el gra,

la pluja el despertarà

i el vent com l’esbatussa.

Poc m’agrada aquesta tusta,

però un déu, massa llunyà,

em diu que faci comanda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poc després arriba el plor i set poemes més

01 Novembre, 2019 09:14
Publicat per jjroca, Poemes

Poc després, arriba el plor


En comptades ocasions:

Un i un poden ser dos!

Voldríem ser a l’altura

d’aquells núvols dissortats

que engreixen de vanitat

i van perdent compostura.

Poc després, arriba el plor

i davallen fins al terra,

una ombra matussera

com demana trobar el sol.

És una lluita ferrenya

entre infern i paradís,

on s’ha perdut el precís

avançar per la tenebra?


Allà lluny


Allà lluny, ni sé el perquè,

les joguines són de sucre,

el somiar seria luxe,

el lluitar anava bé.

Però vet aquí que un dia

aparegué el benestant

i manà, per endavant,

treballar la poesia.

Quatre versos van al sac

d’aquelles ganes de viure

per a aprendre de debò.

La meitat diran que no,

no volen pensar ni escriure

mentre riuen i se’n van.


Quan aplega la fatiga


Mariner, barca feixuga

i massa llarga la mar,

el glatir no s’ha acabat,

cada vespre no té cura.

És el vent qui ressorgeix

quan semblava adormit,

cadascú cerca l’oblit

en una menja de peix.

Com torna la nova albada,

truca a la porta del seny,

però, gairebé, ni crida.

Trobarà la mà amiga,

la qui pena, a deshora,

quan aplega la fatiga.


Passaran les orenetes


Passaran les orenetes

pel carrer del ample sol,

ben lleugeres, vestit de dol,

sense son a les parpelles.

Tenen el camí marcat

i el guia és a punt,

han de tornar al seu tancat

quan el fred, de nou, s’esmuny.

Les fulles ploren també

abans del nou davallar

tot comentant que s’acaba.

Hi haurà repòs, sense paga,

prop la font del comellar

on mai enganya l’hivern.


Parla la poncella


Parla la poncella

de l’amor joiós,

del son de l’estrella,

del vestit com d’or.

A cada vesprada,

quan s’amaga el sol,

sent l’enamorada

com batega el cor.

Preciós cavaller,

ben blanc el cavall

i un neguit etern.

Em sento proper

i convido a un ball

llarg i prou lleuger.


Les animetes amb pena


I caminen per la plana

les animetes amb pena,

com odien la campana

i aquella gent tan propera.

Com la nit és freda i llarga,

voldrien trobar un palau

per a passar la jornada

esperant la dolça nau.

Mariners sense taverna,

amatents del negre vi

i entremaliats pidolaires.

Prop de la costa, una flaire

que ens acosta al diví

quan la paor espetega.


Potser dimarts o dilluns


Potser dimarts o dilluns,

aplegaran els difunts!

Han abandonat el terra,

la foscúria dels esclaus;

de vius, semblaven babaus

i, de morts, mitja lluerna.

A missa, toquen campanes

sense festa i processó,

qui oblida la raó

quan apleguen les febrades?

Nostres homes hauran gana

de moscatell i campanes,

d’ametlles potser torrades

per un agosarat fantasma.


Per una mossa galana


Escriuria si pogués

haver alegria,

és el pas de cada dia

qui em diu el que he fer.

Per una mossa galana

he perdut cavall i estreps,

cavaller sense cap gana,

com em perdo entre els estrets.

I la pausa m’acompanya

per camins insospitats

farcits de pena i ràbia.

He plorat quan perseguia

la moixaina en els tancats

tot eixint de gent estranya.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amb sis ous i botifarres i set poemes més

24 Octubre, 2019 21:37
Publicat per jjroca, Poemes

Amb sis ous i botifarres


Si el sol envelleix,

que apleguin les fredorades,

les mantes les tinc emprades

i el foc el tinc encès.

En un racó del rebost,

he vist dormint la paella,

devia somiar corpresa

com ho feia el mes d’agost.

Amb sis ous i botifarres,

una llesca de bon pa,

un bon porró de vi,

calentet anar a dormir

fins que aplegui el demà

amb unes millors albades.


No esperava aquests tractes


En el carreró de dalt,

es reuneixen els fantasmes,

van pensant en fer molt mal,

volen entrar a les cases.

Però el mossèn, ben traçut,

mana tocar les campanes,

el fantasma es queda eixut,

no esperava aquests tractes.

En aplegar a les vuit,

el fantasma entra a missa

per a parlar amb el mossèn.

Amb diners ens entendrem!,

però la campana crida

i nostre fantasma fuig.


Sentinelles de l’infern


Sentinelles de l’infern

han deixat la porta oberta,

és una vaga oberta

amb el senyor del castell.

Dimonis sense destí,

aprenents de cap ofici,

els ha de moure el vici,

si no fugen lluny d’aquí.

Sentinelles de l’infern,

Satanàs no ha coratge

ni ganes de treballar.

El bon temps va passar

i ara prega fer un viatge

per trobar un nou avern.


I viatjant per viatjar


I viatjant, per viatjar,

he passat un xic despert

pel racó del desconcert

sense ganes d’aturar.

És ma vida passatgera,

anant d’aquí cap allà,

la qui em porta a la vorera

per si algú em vol trepitjar.

Amatent de mil dimonis,

he pactat amb la meitat

per a gaudir del meu lleure.

De segur que hauré de creure

el que l’amo m’ha manat

per a guarir d’un vell somni.


A la casa de l’amic


A la casa de l’amic,

és on trobo la fortuna,

com l’endrapo i em desdic,

com viatjo vers la lluna.

M’agradaria sentir

i oblidar manta problemes,

hi ha més son que no pas celles,

els monstres no han de venir.

A la casa de l’amic,

he parat: ganes i taula

per perllongar els meus dies.

Haig les penses amanides

mentre va guanyant la pausa

fins al punt d’ésser més ric.


Benvolguts i mentiders


En la pau del paradís,

és on mandrejo més hores,

m’agrada el seny dels tanoques,

el seu caire malaltís.

Oblidant per oblidar,

mai penso en haver ciència,

és la mare providència

qui em diu on he d’anar.

Els cofois i malfeiners

aniran cercant les ombres

quan s’enlaire el gran sol.

Permeteu-me el condol,

el manteniment dels nostres:

benvolguts i mentiders.


Serem nosaltres


Heu de saber,

eterna melangia,

que, en el passar del dia,

albiro el gran poder.

Serem nosaltres,

esporuguits humans,

qui cerquin, entre actes,

misteris i entrebancs.

No volem més

que pau a l’encanteri

i monstres saberuts.

Anem, esmaperduts,

entre joies i tedi

a perdre l’interès.


La més jove fada


Mireu-la si ho és,

dolça i estimada,

la més jove fada

qui somia i es perd.

Capricis sensats,

en vells alturons,

tornen els minyons

al regne oblidat.

La nostra platxèria

com perdrà l’encís

en fosques pregones.

Hi ha homes i dones

cercant paradís

dintre la misèria.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sota, cavall i as i set poemes més

16 Octubre, 2019 07:43
Publicat per jjroca, Poemes

Sota, cavall i as


Amb més terra que somiar,

la tarda avança tranquil·la,

poca gent per a una vila

qui demana ser important.

Després de dinar, cafè

i unes cartes per guanyar,

la partida sol passar

entre crides i renecs.

Sota, cavall i as,

una empresa encisadora

per la taula va avançant.

Són la gent més important

la que guanya a tothora

la que riu i fa plorar.


Ser tanoca


A la terra, hi havia

mil meravelles,

llum per passar el dia,

cel amb estrelles.

Un regne on sojornar,

vestit de paradís,

les ganes de somiar,

un viure ple d’encís.

I un dimoni esquifit,

sortint-se’n de l’infern,

la desfeta provoca

i l’home, ser tanoca,

ens porta a un hivern

que viatja a l’infinit.


Aplegar a cavaller


Si la lluita esdevé,

voldria ser mentider.

Caminar enmig del bosc,

cercar el llum de les bruixes,

estimar sense retorn

al país de belles nimfes.

Aplegar a cavaller,

amb cavall i armadura,

guerrejar, guanyar l’altura

d’un heroi ben rialler.

Festejador els dissabtes,

els diumenges, lliurar el cor,

la mossa de les més belles,

vestida de cent colors.


Va per la vall


La moixaina

de la nit

com acosta

l’esperit.

Una daina,

enmig del bosc,

cerca pausa,

llum i flors.

I després,

la meravella

per la vall

caminant,

hauré de seguir somiant

tot pensant amb la tenebra.


Escarràs de natura


Mentiria si digués

que, cansat, m’agrado més.

Em llevo, de bon matí,

a les voltes de migdia,

és quan crida la família

i comença el meu glatir.

Menjo sopes amb dos alls,

les flaires de botifarra,

el veí és un bandarra

i no val ni d’encenall.

És la vida d’aventura

la qui em porta a la sort,

diria: Estic mig mort,

sóc escarràs de natura!


Apropeu-me a les fosques


Apropeu-me a les fosques

i doneu-me un tros de pa,

sóc amic de quatre mosques,

d’una gata i un mardà.

Com feinejo, sense ganes,

amb la dèria de fugir,

gairebé, enmig de les flames,

passo l’hivern allà on visc.

Mentider sense esperança,

menys savi que saberut

i bastit en poques hores.

Si es fa tard,em trobo a soles,

cerco un vent suau i eixut

que em transporti fins a casa.


Festejà una setmana


Cada dia, al dematí,

vull emprendre cent empreses,

després, apleguen les presses

i em torno ben mesquí.

Festejà una setmana

amb la pubilla més dolça,

volia omplir la gran bossa

i casar-me a l’albada.

Però un sogre, ben dolent,

em proposava la feina

de guardar ample ramat.

L’he deixat ben trasbalsat,

no he de ser home d’empenta

car sofreixo quan fa vent.


I si aplega a cavaller


Somiaria, de gairell,

almenys mitja setmana,

la tarda la tinc emprada

per a lliurar-me al donzell.

La mare em diu, cofoia:

Com n’ets d’entremaliada!,

car el festejar prou m’agrada,

el pensar duu aquesta joia.

I si aplega a cavaller,

amb cavall i armadura,

amb seda l’hauré d’adornar.

Li posaré, per posar,

una flor rosa i eixuta

que, de gust, li compraré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Mon cabirol i set poemes més

08 Octubre, 2019 15:36
Publicat per jjroca, Poemes

Mon cabirol


Mon cabirol

trascola entre muntanyes,

enmig de banyes,

com surt el sol.

I tot s’avé

a un nou sobreviure,

qui sap descriure

on dorm el bé?

Mon cabirol

estima l’herba tendra

i vespres plens de pau.

De son palau,

com ix la nit serena

sense cap dol.


En el regne del somiar


En el regne del somiar,

he de posar una estrella

mig desclosa, a mig anar

i ben lluny de la tenebra.

A la cambra, haig un buit

des que ella ha marxat,

com demano minsa part,

un desig gran i prou cuit.

Fóra aquesta l’ocasió

d’assolir nou enrenou

i sentir bategar l’aire.

En el neguit, sento flaire

i recordo aquell temps com

qui ha trobat la solució.


Lluu el llum de la taverna


Lluu el llum de la taverna

entre pensa i processó,

el mariner no té espera,

vol somiar-ho tot d’un cop.

A la mar, la nit serena,

en el port, pena i oblit,

a casa, no hi ha marit,

en el cel, la lluna plena.

Contalles per a no dir,

històries per a no fer

i recomptes imprecisos.

A la vida, pocs anissos

i embolics, sense caler,

fins que els ajorna la nit.


Sento venir tardor


Sento venir tardor

pel gran corriol del mas,

és capciosa, no em fa cas

i brandeix força a l’engròs.

Les fulles, esporuguides,

com senten el seu passar,

s’esblaimen, volen tornar

a l’escalfor d’altres dies.

Es desperta el mussol,

ha somiat amb la gelera

i la blancor de la neu.

Resto aquí puix sóc hereu

d’una pensa sorneguera

mentre va apropant-se el sol.


Massa rella per donar


Massa rella per donar,

el vell ruc com s’incomoda,

es passaria l’estona

dessota de l’arbre estant.

L’olivera per la vall,

en el cim, un garrofer,

l’enyorança ha de ser

qui voldria anar al ball.

El poble afluixa el pas

d’aquell trescar penitent

entre penses i disbauxa.

Hauré de fer bona pausa

per retrobar-me amb la gent

i lliurar-me a l’escarràs.


Els camins no tenen palla


Si camino és per vici

i el deure de no fer res,

com m’empeny el sacrifici,

com m’oblida l’interès.

Els camins no tenen palla

ni taronja els tarongers,

quatre vells voltant la plaça

fins que parla el cloquer.

A taula, el plat d’enciam,

aigua fresca i poc més

per a enllestir la dinada.

On resta la cansalada?,

aquell vi negre i espès

qui ens portava el somiar.


Demà, serà tard

 

Amics de temences,

monstres compungits,

senyors de les nits

quan manquen tenebres.

Valents com el vent,

fugint de la pluja,

a casa la bruixa,

no aplega l’hivern.

Em mou cos reial,

albiro revenges

de menges de carn.

Demà, serà tard

per saber si vénen

a empènyer el meu mal.


El marit voldria vi


A la casa de l’eixut,

gairebé ni tenen aigua,

la senyora para taula

quan li plau o ve de gust.

Avui, caldrà maridar:

ou fregit i una sardina,

de primer, pobra amanida,

per a postres, ni ho sabrà.

El marit voldria vi

per ofegar la misèria

i oblidar el nou pervindre.

Una gerra, de bon vidre,

va encetant nova platxèria

fins que desperta la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Com pesa el llit i set poemes més

30 Setembre, 2019 06:04
Publicat per jjroca, Poemes

Com pesa el llit


Amb el cos adolorit,

amb la llengua ben eixuta,

el mariner no ha neguit

ni riqueses ni fortuna.

Pel matí, com pesa el llit,

un esmorzar d’una poma,

la gran ombra l’abraona,

ha perdut tot l’esperit.

En un banc, com es retroben

aquests quatre amigots,

abans, miraven les dones,

avui, gairebé, ni ploren,

no parlen de mar ni port,

n’eren pocs i ara en sobren.


Cada vespre una aventura


Algun dia, en algun lloc,

he de trobar l’alegria,

la segueixo, és ma guia,

com m’empaita si no em moc.

Cada vespre, una aventura,

cada nit, una sorpresa,

ve la pluja, ve la queixa

i se’n va, mai haurà cura.

Passen mesos i setmanes,

la vida tira endavant

sense demanar sorpresa.

És la pena la qui pesa,

va les contrades topant

allunyant-se de les flames.


Pugeu-me al serrat


Com a home poruc,

enceto conversa,

he deixat la pressa

al racó dels muts.

Llarg mon averany

no em demana ajuda,

sento com la pluja

vol traginar l’any.

Setembre s’adorm

a la vinya vella

que no han veremat.

Pugeu-me al serrat

per parlar, amb l’estrella,

de les nostres pors.


No albireu altre despit


Mentiria si digués

que no vull gran encanteri,

en el paper de promès,

quasi he perdut el senderi.

Ella em demana volar

per la tebior del gras núvol,

com li dic: Deixem-ho anar!,

mai em plau un dia rúfol.

Són històries de pagès

cansat de somiar tant

per a raure a l’oblit.

No albireu altre despit

puix el pas del vianant

a ningú porta interès.


Han vingut quatre dimonis


La moixaina de la nit,

lluny la fúria de tempesta,

no em donéssiu massa empresa

puix m’abelleix el dormir.

Segrestadors dels meus somnis

apleguen ben ran del llit,

han vingut quatre dimonis,

volen portar-me a l’oblit.

Ni guanyo temps per pecar;

en aquest carrer vital,

m’han manllevat la fortuna.

Només em queda una engruna

per a guarir mon sidral

fins a l’hora de lliurar.


Toca casar


Manta roses i neguit

en una tarda tardana,

el festejar s’encomana

quan aplega llarga nit.

Ella és mossa i galana,

pubilla d’una gran casa,

he de dir-vos que m’agrada,

he de fer-la la senyora.

Li daré, a primera hora,

el millor del meu somrís,

és valent i trencadís,

però mai deixa penyora.

Com després toca casar,

la resta deixem-ho anar.


Mariner sense taverna


Mariner sense taverna

com no havia de glatir,

el Montsià veu la tempesta

car s’acosta per la nit.

Més enllà, la barca gronxa

quan tornava de pescar,

quatre caixes estan buides,

la resta de peix barat.

Massa fums a la taverna

anuncien la tardor

i l’inici de la veda.

A les cases, regna el plor,

el pare els renyarà

quan el llum encara crema.


A l’escola, ja se sap


A l’escola, ja se sap:

Entrar, callar i pissarra!,

el mestre ha maldecap

perquè té massa canalla.

A l’envà, els manaments,

els deures i l’obediència,

la lliçó dels quatre reis,

per aprendre, cal paciència.

I al de dalt del Montsià

una pluja s’endevina,

ha de ser una pluja fina,

d’aquelles de bon passar.

I, quan la feina s’acaba,

retornarem cap a casa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Enllestint la poca fe i set poemes més

22 Setembre, 2019 06:58
Publicat per jjroca, Poemes

Enllestint la poca fe


Sovintejo el saber dir

que la vida s’allargassa

en aplegar vora casa

sense pena ni delit.

Enllestint la poca fe,

la tardor em duu a la plaça,

avui, m’he posat sabata

és el que he trobat primer.

Bon conco, sense destorb,

com feinejo el pensament

sense assolir cap meta.

Prendré infusió de menta,

ben assegut, entre gent

qui mai trobaran el nord.


Porto un somni


M’arraparé, al teu braç,

fins que passi la tempesta,

és l’amor qui em porta, a festa,

per a seure al teu costat.

En el dubte imprecís,

és on rau el meu imperi,

com mon cor es torna tebi

quan albira el teu somrís.

Visc, a la vora de les mars,

on mai regna la saviesa

ni es guanyen les batalles.

Porto un somni, a les espatlles,

qui em va omplint de dolcesa

mentre passes i te’n vas.


Dieu-me qui...?


En el clar país,

on mai regnen les obres,

esdevenen ogres

amb to malaltís.

Fugint de la feina

de l’amor dolgut,

un es torna ruc

per guarir sa reina.

Dubtes a l’engròs

i dates terribles

voler el guarir.

Dieu-me qui

demana ésser lliure

i un temps galdós?


Albiro al dematí


Cada paraula em duu

a trobar la llunyania,

s’emporta el llum del dia

per tornar-me ben eixut.

Cansat de les pertinences,

a la nit, prou traginer,

com vaig cercant el voler

entre ombres prou severes.

Albiro, al dematí,

una fortuna llunyana

enmig de terres captives.

Haig les cames amanides

i una dolça veu proclama:

No tardis, puix sóc aquí!


Dia rere dia


Setembre s’adorm,

dessota del pi,

cercant un amic,

viatjant pel record.

Els joves entesos

tornen a l’escola,

lluny la xerinola,

han de ser malmesos.

Hores sense pati,

pissarra polsosa

i llarga agonia.

Dia rere dia,

el deure fa nosa,

els porta al glatir.


Parlant amb el cep


Parlant amb el cep,

avança la tarda,

com passa cansada

oblidant el verd.

El raïm madur

espera el pagès,

ell vindrà després

quan pugui el ruc.

Com li agrada el vi,

serà a l’albada

quan prepari el carro,

porta els cabassos,

tisores, la gana

i ben poc a dir.


Quan la fulla vella


Quan la fulla vella

pensa en l’enrenou,

voldria ser bou

i portar una esquella.

Dalt de l’arbre estant,

s’obliden les presses,

viure a les finestres

és un gaudi gran.

Quan la fulla vella

demana el volar

com li aplega el vent,

no sé el pensament,

però el seu anar

fineix damunt l’herba.


Entre llibres i ocasió


Entre llibres i ocasió,

passa una vida sencera,

com s’allunya primavera,

com s’espera la tardor.

Puix tots anirem, prou bé,

a trobar el paradís,

us comento que és precís

allunyar-me del també.

Passen dubtes i il·lusió

per una ment missatgera

qui no vol gran aturar.

La història no ha de passar

per indrets buits de fermesa

fins aplegar a l’ocasió.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs