Es va fent el sentiment i set poemes més
01 Octubre, 2022 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Es va fent el sentiment
Vanitat de vanitats
com defuig l’enterrament,
soc pobre home conscient
de temences i maldats.
En una cursa feixuga,
he passat mesos i dies,
em fan penes les formigues
quan lluiten amb vella eruga.
Es va fent el sentiment
entre penes i derrotes
travessant els mons estranys.
En el passar d’aquests anys
he descoberts grans tanoques
qui gaudien de valent.
Amb grans orelles de ruc
Les mancances de nostramo
les he de trobar feinejant,
massa arada i feina gran
per a aprendre mentre planyes.
En el món de la incertesa,
he après a no guanyar
com es fa d’un gran menjar
amb un cabàs ple d’userda.
Amb grans orelles de ruc
i un gran cap ple d’enginy
enceto un gran llaurar.
Quan el sol em vol cremar,
li comento que vull nit,
com ell es queda ben mut.
Enceto l’encís
A la tarda plana,
enceto l’encís,
prop del paradís
on res em fa falta.
Haig les orenetes
xisclant per un cel,
un conco prou vell
que fuig de les festes.
Dessota d’un arbre,
encetem conversa
dilluns i dijous.
Com hem de ser tous,
parlem de la guerra
amb somriure ample.
Un monstre dormia
Un monstre dormia,
abans de les nou,
sense feina ni sou
passava la vida.
Menjava com cal
un cop per setmana,
havia una casa
amb un foc pairal.
Un dia, el bon rei
va foragitar-lo
i, trist, se’n va anar.
Cansat de plorar,
per no trobar amo,
va acabar sent lleig.
Ella avança tota ufana
Una mosca tafanera,
damunt de la taula estant,
em comenta que, sent gran,
no he de guanyar en cap guerra.
Ella avança, tota ufana,
en trobar un plat ben dolç,
com no ha estat convidada,
gairebé li he dit de tot.
Una mosca tafanera
diu que vol passar la nit
a la voreta del bosc.
Prou sovint, en fer-se fosc,
haurà de trobar el seu occit
quan l’empaita l’oreneta.
Gojos d’una vida
Són les festes del pagès:
Matinar i no fer res!
Anar a veure oliveres
tot pensant en el guanyar,
els dissabtes, anar a somiar
dessota de les estrelles.
Els diumenges, és la missa
i, després, a fer el vermut,
per dinar, vol peix amb suc
i un bon tros de llonganissa.
Prendre, més tard, un cafè
i començar la partida,
són els gojos de la vida
que van passant sense més.
Cal prendre el xerrac
Manta fulles de la plaça
van prenent el color groc,
a les vuit, es va fent fosc
i hom demana ser a la casa.
Demà, cal prendre el xerrac,
convertir la branca en llenya,
dos joves van a la grenya,
poc que sé qui ha de guanyar.
La verema ha estat minsa,
el trepitjar complaent,
és el trull qui va creixent
quan el most va prenent vida.
Com va la lluita endavant
esperant el foc pairal.
He de triar un bon lloc
Sense pressa ni atuell,
endevino que em faig vell.
Com va minvant l’escomesa
i es panseixen els amics,
he perdut grans enemics
han de ser en altra festa.
De sa casa al cementiri,
aturant-se a l’església,
com la mort es manifesta
sense por ni prejudici.
He de triar un bon lloc,
si potser de cul al vent,
aniré a l’ajuntament,
vull pagar-ho a poc a poc.
Traginer de poc i set poemes més
23 Setembre, 2022 18:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Traginer de poc
Paraules al vent
i vent a la vela,
una mar oberta
un desig pendent.
Traginer de poc
viu entre encenalls,
amb cebes i alls,
ha bastit mig hort.
Mariner, pagès
i pastor de pega
mena les ovelles.
Dues són ben seves
i van cercant l’herba
vint cops cada mes.
Entrada a l’occís
Suposo que, cadascú,
va escollir la seva via,
aplegà a una família
per trobar el regne perdut.
Avança a contracor
per camins i rodalies,
va sortejant els nous dies
entre rancúnies i pors.
Per aplegar al dia gros
on demana no fer nosa
i emprendre l’aventura.
El dimoni li procura:
un entrepà, una bossa
i una entrada a l’occís.
Entre tantes queixalades
Entre tantes queixalades,
alguna ha de ser bona,
menjaria una cassola
si me la donen debades.
Un dinar és una festa
reservada als poderosos,
mengen tall, resten els ossos
i un vi dolç de vinya vella.
A les postres, un sermó
ben lluït i consirós
de la gent qui passa gana.
Els minyons fan filigrana
amb una caixa de cartró
que serà casa d’un llop.
Mariner de cala ampla
Mariner de cala ampla
allí on la mar s’avorreix,
qui conversa amb el peix
quan aplega nova albada.
Traginer de poc negoci,
viatjant de port a port,
la barca vella del tot,
el patró demanant soci.
Empresa de quatre rals
i un grapat de sardines
d’aquelles del desencís.
Massa lluny el paradís
per a saber en quins dies
les festes seran reials.
Trobar l’enginy
Trobar l’enginy,
anant de pla per via,
on l’enganyifa
em posi trist.
Ser el meu rei
sense setial ni regne,
tornar a empènyer
la nova llei.
Demanar més
esperant no arribar
al regne de misèria.
Cercar platxèria
per poder regalar
un xic de fe.
Fa vent de dalt
Amic a amat,
esclau de ma fortuna,
qui cerques, una a una,
les claus del meu combat.
Has de saber
que avanço sense pressa,
la vida la tinc feta
entre casa i carrer.
Mon infortuni
serà força galdós
quan passi el temporal.
Fa vent de dalt
i cerco bon redós
fins que s’allunyi.
En mon palau
En mon palau
no regnen les estrelles
ni es posen, elles,
en el cel blau.
Esperen sempre
que el sol faci la nit,
es fa esquifit
el llum del vespre.
En mon palau
hi ha sales petites
pels convidats.
Mai són emprats
ni gestos ni enganyifes
ni panys ni claus.
Vora la cova
Porteu-me al si
de noves meravelles
on sentinelles
guarden mon llit.
Em plau dormir
bastint una esperança,
no vull recança
en el meu coixí.
Quedin afora
els éssers estranys
guarint tresors.
Lluny de dolors,
demano posar els anys
vora la cova.
El fer nosa i set poemes més
15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca,
Poemes
El fer nosa
Caminant sense camí
i palau sense poncelles,
al reclau de meravelles,
és on guaito el goig diví.
Som els homes de la sort
els qui hem la vida plana,
treballar amb la desgana
per poder tenir de tot.
No demano altra cosa
a un dimoni obedient
per a haver un dolç infern.
Calefacció a l’hivern
i poder ésser conscient
quan s’acosta el fer nosa.
Viatgem cap a la lluna
He demanat, per ofici,
ser captaire i mentider,
altra cosa no ha de ser
si es va acostant al vici.
He guanyat les terres vanes
a la vora de la font,
ves a saber tu per on
esdevindran noves nafres.
Sent home sense fortuna
m’agrada el llum del sol
quan la tardor és a la vora.
He volgut restar a l’escola,
però el batlle no ho vol
i viatgem cap a la lluna.
Olives al tros
El pare pagès
i gran la mestressa
ni ploro ni ens deixa
dormir un poquet més.
Olives al tros,
després, lluna plena,
a la plaça, amors
sense malifeta.
Us voldria dir
que acaba la història
en ser al capvespre.
Les dèries, com sempre,
lliuren la cridòria
dels més tendres nins.
Una altra casa
No haig res més
que son a les parpelles,
una coïssor d’orelles
i ganes de no fer.
Estic corprès
pensant amb les aranyes,
les nits no són amables
i somio sense fre.
És a l’albada
quan el somni se’n va
a cercar altre indret.
Odio l’estar dret
i, un dia, vull anar
a cercar una altra casa.
Li demano altre demà
Com la sínia, sense ruc,
és una joia trencada,
massa estones plora encara
esperant un jorn eixut.
A la foia, passa el temps
i l’estiu ens abraona,
voldria dormir una estona
esperant uns altres vents.
Com la tardor s’entreté,
és el sol qui, avui, s’enfada
i no atura per xerrar.
Li demano altre demà
mes em mira, fa mala cara
i s’apropa un xic més.
Busques velles
Com les busques del rellotge
han decidit no aturar,
per la nit, són un plorar,
a l’albada, són ferotges.
Busques velles ben lligades
tomben, tomben sense fre
com m’agradaria saber
quan seran un xic cansades.
En el llit, ben numerat,
han aplegat a les deu,
gairebé totes a una.
Com no mengen ni una engruna
sols la innocència les perd
en conèixer el seu estat.
Entre fils i algun brodat
A la plaça de ponent,
on quatre àvies sestegen,
a l’estiu, ni bufa el vent
ni massa joves maregen.
Entre fils i algun brodat,
passen els caps de setmana,
una neta s’ha casat,
un nou mantell els demana.
Com el batlle els ha promès
que plantarà una morera
per poder gaudir de l’ombra.
Passa un any i una estona,
s’ha esvaït la promesa
en convertir-se en no res.
Perd massa de pressa
De pagès a pobre obrer,
fastiguejat per mil somnis,
va pactar amb els dimonis
per a ser home de bé.
Sovinteja la taverna
quan aplega el nou vi,
es baralla amb saber qui,
però perd massa de pressa.
Va estar un any casat
havent festejat mitja vida
amb una mossa molt seva.
Avui, la por el desperta
i s’asseu a una cadira
amb desig esperançat.
Ho veig negre i set poemes més
07 Setembre, 2022 19:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ho veig negre
Na Mariona
del meu cor
com demostra
que ha calor.
Només ix
de casa seva
quan la treva
porta nit.
Li demano:
el festejar
tots els divendres.
Però ho veig negre
i, a l’endemà,
quasi m’escanyo.
Caragol discret
Caragol discret
dessota una pedra,
com el sol penetra
en tots els indrets.
La pluja demana
des de bon matí,
però la muntanya
el farà glatir.
Caragol discret
esperant setembre
per a viatjar.
Com voldria anar
a un altre regne
on tot sigui verd.
La rosa formosa
La rosa formosa,
eixint del jardí,
em pregunta si
la flaire fa nosa.
Li responc atén
a aquesta demanda:
La flaire m’agrada,
l’espero amatent!
La rosa formosa
em diu que el seu viure
és força ensopit.
Ni mosca ni mosquit
li saben descriure
com l’amor s’hi posa.
Em comenta el sol
Em comenta el sol,
quan és a la posta,
que el camí li prova,
però ningú el vol.
Com l’estiu trascola
sense gran destorb,
vol trobar l’enyor
i tornar a l’escola.
Els dolços minyons
amb el mestre vell,
de nou, se saluden.
Les classes descriuen,
dèries d’altres temps,
plenes d’il·lusions.
Sota el pi
Sota el pi,
damunt l’herbei,
vull ser rei
o, almenys, ric.
Cent estrelles,
en el cel,
volen mel
de mils d’abelles.
Sota el pi,
vora el corriol,
com la nit passa.
No vull manta
ni llençol
per a dormir.
Poseu-me colors
Poseu-me colors
i la roda ampla,
treballar m’espanta,
però no del tot.
En el llarg viatge,
no demano més
que perdre’m corprès
per festiu paisatge.
Camps replens d’userda,
de les tendres flors
que escampen son flaire.
Amb pensa de firaire,
he de cercar un lloc
on guanyar escomesa.
Tot havent la mà estesa
Aprenent de matusser,
mig mestre de pensa lliure,
com enceto el meu descriure
en raons que no sabré.
Les idees van al cap,
allí, enceten les baralles,
trauen blat i posen palles,
a nou lloc aplegaran.
Haig dos ulls de sentinella
qui no deixen de guaitar
per si aplega la saviesa.
Tot havent la mà estesa
de segur que han de guanyar
la qui conta meravelles.
La paga sigui servida
Si la vida fa revolt
i del coixí perdo gana,
he de seure com qui clama
demanant un millor sou.
La paga sigui servida,
el dinar que sigui a punt,
els desitjos en un munt
i trobar a qui convida.
Manta roses del roser
em donaran la resposta
quan em trobi assedegat.
Pel matí, ves al mercat
però emporta’t una bossa
per si trobes quelcom més.
Un cuc petit i set poemes més
01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc petit
Un cuc petit,
poruc i assedegat,
tot passant per la gran fulla,
ha sentit dir que és de lletuga,
tova i dolça per a menjar.
Però, a sobre, sent un gran vol
i, tot de sobte, rabent s’amaga,
és un ocell amb mala cara
qui el terra esbrina per a fer un mos.
El cuc petit,
ben disposat,
calla, sofreix, demana ajut,
és quan llavors enceta el ruc
un nou viatge sínia endavant.
Somiar debades
Porta pressa el meu amor
en obtenir coses vanes,
entre deures i proclames,
oblidem el nostre cor.
Però viure és així:
Endrapar i prendre coixí!
El racó de les idees
és difícil de trobar,
pel matí, no vull anar,
estic corprès els capvespres.
Massa festes i rialles
faran mal d’emportar,
a casa, no vull restar,
m’agrada somiar debades.
M’engeguen la canalla
Essent pobre i sense fe
m’he lliurat en pensar bé.
Amic dels meus enemics,
mig captaire sense gana,
menjaré pa i baldana
fins que em donin per més ric.
Aprenent de rondaller,
m’agrada fer de mussol,
tan bon punt arriba el sol,
com m’allunyo del carrer.
Amb quatre cartrons i palla,
he muntat el meu palau,
em confonen amb un babau
i m’engeguen la canalla.
Núvol eixint de la mar
Va ser en encetar la nit
quan es va posar a plorar,
en fer-se fosc, no sap anar
i es va tornant gepic.
Núvol eixint de la mar
com la muntanya trafega,
ha de pujar sense treva
fins aplegar a nostra llar.
Allí, li venen els plors,
els pensaments melangiosos
recordant els altres temps.
Avui, s’adormen els vents
i va avançant com els coixos
tot gronxant ben ple de pors.
Els tres guerrers
Han sortit els tres guerrers
disposats a l’aventura,
és la feina qui els procura:
Lluitar fort i guanyar més!
Els enemics de la vora
són esquerps i poc galants,
preguen d’hora com cristians,
s’obliden de cridar força.
La batalla és ensopida,
només escuts esberlats
i desmuntada una llança.
Demostren la mala traça
i agafant els maldecaps,
de sobte, estan en fugida.
El senyor demana palla
És estiu i, la llarga nit,
veig al castell com s’encalla,
el senyor demana palla,
només li porten mosquits.
A la torre, la senyora
para taula per sopar,
avui, toca bacallà,
el pescador ha vingut d’hora.
És estiu i la xicalla
corre i crida per la plaça
sense ganes d’aturar.
Un vell avi es deixa anar
perquè massa prompte es cansa
d’oferir llarga contalla.
Nou dinar
Una abella adelerada,
tot i anant de flor en flor,
em comenta que ha por
perquè ha vist la gran aranya.
Filadora sense treva,
guerrera sense jornal,
com s’amaga, com espera
que li aplegui un despistat.
La carrera, la fiblada,
la feina d’embolcallar
una presa prou lleugera.
Caçadora a l’espera
que comenci un nou dinar
sense coberts, sense taula.
Que posin colors
Com l’avi Miquel
demana a les flors
que posin colors
en el cim del verd.
Les pobres abelles,
cansades d’estiu,
demostren ull viu
en fer tombarelles.
Els eterns galants
veuen la feinada
del vell festejar.
Com ho té prou clar,
es queixa l’aranya
dels pobres sembrats.
A la plaça de ponent i set poemes més
23 Agost, 2022 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A la plaça de ponent
A la plaça de ponent,
sobra missa i falta gent.
Residents, sense pecats,
passen la tarda sencera,
dos aniran a la brega,
la resta resten cansats.
A la taverna, el vi
és prou vell, d’aquells que peta,
en prenen un rajolí,
ja tenen la feina feta.
A la plaça de ponent,
avui toca la campana,
va ser una dona agra,
va fugir en un moment.
Un dia, va ser talòs
Em comenta en Manelic
que voldria ser ben ric.
Allí dalt, a la muntanya
és on viuen els records,
un dia, va ser talòs,
va tenir enamorada.
Ella volia haver
una casa en un carrer,
a poder ser, principal,
va fugir cap al de dalt,
no la va veure mai més.
Com demana més diners,
ha trobat un déu enfadat
qui prova de fer-li mal.
Estimar, m’estimaria
Estimar, m’estimaria
si hagués dolça ocasió,
sent un xic batallador
de segur que guanyaria.
Però com m’agrada el vi
i no goso treballar,
veig la força que se’n va
tot trontollant pel camí.
He perdut son i fortuna
sense ganes d’estalviar
ni encetar noves empreses.
Menjo all, les quatre cebes
i em deleixo per trobar
una cambra a la lluna.
Capricis i aventures
Dieu-me amor si és dolça la paraula,
si és clar l’oblit d’altres dolors,
estic content en ésser guanyador
d’aquest seguici de guerres sense causa.
Albiro el dia i pujo a mon cavall
per encetar capricis i aventures,
he traspassat la plana i la vall
i cerco pau en ser a les altures.
Allí, al castell, darrere la finestra
encetarem les notes melangioses
fins que la lluna ens vingui a cercar.
Aturem el temps car ja no vull anar
a tenir cura de regnes a les fosques
on no hi ha més que pèrdua i fotesa.
A casament em conviden
Com havia poca fe,
anava a les revoltes,
massa gana sense fer,
massa dies sense obres.
Com perdé casa i ofici,
va començar el meu glatir,
va aplegar el sacrifici
de dinar i no beure vi.
A la feina, no em volien
puix deien que era dispers
i no trobava cap eina.
Vaig saber que la veïna
es delia pels sabers
i, a casament, em conviden.
A les voltes de les set
A les voltes de les set
és quan passa ma princesa,
va pentinada, ben neta,
duu cistell i moneder.
Si hagués dolces paraules
li faria un repicó
per a lloar, de bon cor,
la grandària de ses passes.
Però guaito, resto mut,
em perdo, entre dimonis,
per tornar-me més badoc.
Ella em mira més bé poc
mentre passejo vers somnis
que anuncien com l’he perdut.
Segador sense lloança
Segador, sense lloança,
de la sega està pendent,
és pobre, però prudent,
de la gana, mai li’n falta.
La corbella mossegada,
els pantalons de cotó,
gairebé ni té botó,
la camisa esberlada.
Com no dorm tota la nit,
viatja amb les estrelles
a regnes inconeguts.
Demana dies eixuts
mentre va per les tenebres
que li guarden el seu llit.
He demanat ser senyor
Margarida vol amor,
el demana cada dia,
com també l’estimaria,
he demanat ser senyor.
Hauré palau i cavall,
un servent ben assenyat
i compraré, en el mercat,
de la carn, el més bon tall.
Aniré a festejar
ben guarnit amb perles i or,
un barret de tela dobla.
He de posar-la a prova
i conquerir el seu cor,
de segur que he de guanyar.
Al racó precís i set poemes més
15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Al racó precís
Al racó precís
de la nova estança,
albiro una branca
d’un arbre adormit.
Ésser terrenals
ens porta al misteri,
és vell l’encanteri
de cases pairals.
Al racó precís,
on viu el silenci,
millor que esvellegui
per perdre el neguit.
I tot va com cal,
sense prendre mal.
Han de venir els fantasmes
Han de venir els fantasmes:
mal vestits i mendicants,
podria saber-ne quants,
però aprendríeu debades.
Amb el llençol estripat,
rovellades les cadenes,
amb poca sang a les venes
per no fer cap enfadat.
Satanàs els ha manat
que cal reclutar fidels
puix ha encomanat calderes.
Els fantasmes hauran febres
si no es deixen prendre el pèl
ni gaudir de malvestats.
No m’agraden les escoles
Us comento, de passada,
amb semblant diria trist,
he fugit del compromís,
de dubtes de gran durada.
He d’aprendre, tal com cal,
a llegir les beceroles,
no m’agraden les escoles
i l’escriure em farà mal.
Però haig un vell mestre:
mig decebut, somiant,
a qui li plau l’ensenyar.
Com em pot acompanyar
si jo vaig cap a l’orient
per guanyar temps en aprendre.
Mala peça en el teler
Mala peça en el teler
em convida a no fer.
M’he llevat, de bon matí,
cap allà a la migdiada,
la taula que estigui parada
i algú que faci el llit.
De primer plat, la sopa
ben bona per a empassar,
de segon plat, bacallà,
per a postres, una poma.
Una taula, al cafè,
ben a prop de la finestra
i al capvespre l’escomesa
de passejar pel carrer.
Em plauria més que res
Em plauria més que res:
descansar i guanyar molt,
ser a la mar, menjar de tot
i somiar com un pagès.
Menjar truita amb dos ous,
la tomata, la sardina,
beure el vi sense anar a missa
i adreçar-me al món dels bons.
Em plauria festejar
amb una dolça pubilla
d’un futur assegurat.
Viure dolç, menjar salat
i pertànyer a la gran illa
on pocs poden arribar.
Escanya el seny
Escanya el seny
i l’esperança vola,
cercar pastures
en prats indefinits.
Com l’esperit,
qui demana aventures,
cerca una escola
on ningú reny.
I van passant
desvalguts paratges
on rau l’oblit.
Sento el neguit
de les hores salvatges
qui van marxant.
La blanca nau
Paraules fortes, pensament rabiós,
aquelles tardes a casa del mai més,
heu de saber com estic de corprès
tot esperant esdevenir amorós.
Obre la porta, llença la clau
i entaforat al vell camí,
on trobaré altre mesquí
qui ha demanat, arreu, la pau?
Vana il·lusió, cerca un tresor
on trobar el dolç i gran coratge.
Avui, me’n vaig sense equipatge
per a bastir un nou record,
prenent , a port, la blanca nau
qui em portarà al meu catau.
És a l’era
És a l’era on plora el blat
i el consola la rosella,
com sabeu, era un trapella
i del terra enamorat.
Ajagut, cercant condol,
la gruixuda roda espera,
enyora la primavera
quan el despertava el sol.
És a l’era on plora el blat
i el pagès dóna mil tombs
fins que es veu esmicolat.
Manta vanes il·lusions
la desfeta ha trastocat
mentre tomben els corrons.
És ben dolça i tafanera i set poemes més
07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca,
Poemes
És ben dolça i tafanera
Na Mariona, del meu cor,
a festes m’ha convidat,
no cal dir com m’he mudat,
semblo un nuvi de debò.
Passarem mitja vetllada
entre pastes i somrís,
un vi blanc, un poc d’anís;
com la veig d’enamorada.
Na Mariona, del meu cor,
és ben dolça i tafanera
mentre la nit va passant.
De segur, que un bon galant
li prometrà fer-la seva,
mes em va guanyant la por.
Com a monstre petit
Com a monstre petit,
vull governar el meu regne,
no menjo ni all ni pebre,
no haig joia ni amic.
Quan el sol treu el cap
pel de dalt del Montsià,
la queixa deixo anar
tot i demanant ma part.
Un déu feixuc badalla
i engega la calor
des del cim a la plana.
Voldria per companya,
per si em portava sort:
una vaca sense banya.
A la vila vella
A la vila vella,
les portes obertes,
finestres desfetes
on l’hivern penetra.
Carrers solitaris
i una ombra fresca,
no hi ha gent del barri
ni cap cuina encesa.
A la vila vella,
dormen els fantasmes
en un llit de pedra.
Quan la lluna és plena,
sento les proclames
de la gran desfeta.
He perdut el somni
He perdut el somni
de la joventut,
ha estat mal negoci,
però l’he perdut.
En un temps de pressa,
la vida se’n va,
cerca una drecera,
no la sap trobar.
Massa hores mortes
viuen a l’oblit,
allí, s’entaforen.
Vindran altres joves
a trobar el neguit
darrere mil portes.
Poseu-nos la disfressa
Amics i coneguts
poseu-nos la disfressa,
anem plegats a la festa
dels savis i dels rucs.
Allí, he de trobar
la nostra infantesa,
la gràcia manifesta,
el nostre tarannà.
I si ens sobra temps
hem de bastir castells
dessota de la lluna.
Anem-nos-en a una
sense altres atuells
que un riure complaent.
El viure em convida
El viure em convida
a perdre la fe,
callar i no saber
on rau la fugida.
Aprendre de tots,
oblidar els guanys
i trobar paranys
en massa racons.
El viure em convida
al petit lluitar
en guerres perdudes.
Estimo les mudes
qui em volen tornar
al punt de partida.
La gallina diu al gall
La gallina diu al gall,
després del gran cloquejar,
que, demà, se’n vol anar
a reconèixer la vall.
Allí, en aquelles pastures
és senzill fer un bon mos,
hi ha un cuquet bocaterrós
qui em pot deixar a les altures.
Perquè el pinso, ja se sap,
no donarà massa gana
i no acaba d’atipar.
El gall, que és prou taujà,
li comenta que, a la tanca,
hi ha guineus amb molta fam.
Melangia i disbarat
És la joia,
qui ve amb son,
la qui ens deixa
un nou coixí.
Així, d’una,
avancem
i una espurna
en porta cent.
És la joia
sorneguera
la cofoia
sense queixa.
I la resta, ja se sap:
Melangia i disbarat!
Estimo les temences i set poemes més
01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimo les temences
Estimo les temences
amables del meu llit,
allí on l’esperit
recull velles promeses.
Innobles solituds,
de sobte, m’acompanyen,
són els somnis qui planyen
quan es mostren eixuts.
Com avancem, tot d’una,
sense tambors ni sons
cap a una terra ingrata.
És quan mon plor esclata
portant-me les raons
més enllà de la lluna.
Una palla en el paller
Una palla en el paller
recordava, aquest estiu,
quan el blat era ben viu
i cantava sense fre.
Les roselles, ben formoses,
no paraven de guaitar,
un núvol es deixava anar,
escampava quatre gotes.
Una palla en el paller
es queixava de la sort
quan el pastor s’acostava.
Com la vida s’acabava,
moriria d’un bon mos
d’una ovella amb poca fe.
Ni conec la mare
Eixerit com sóc,
jugo al pica-pica,
mentre algú em critica
dient-me de tot.
En eixir de l’ou,
ni conec la mare,
diuen que el meu pare
va morir d’un cop.
Vida de mosquit
quan fa la calor
i el vent s’atura.
Cap altra criatura
haurà aquesta sort
de menjar d’un pic.
Com l’enyora
Margarida,
trenes rosses,
com es lleva
pel matí.
Amanida
a les revoltes,
diu que pena
en fer-se nit.
Margarida,
vell amor,
com t’enyoro.
Com et ploro
quan la por
fa la ferida.
El núvol plany
El núvol plany
quan parla el vent,
pobre innocent,
sempre al de dalt.
Com l’estiu crema,
com vol anar,
però l’enveja
el fa dubtar.
El núvol plany
i tot s’esvera
al seu entorn.
Un sol senyor
no vol ni treva,
pocs averanys.
Les poncelles corren totes
Les poncelles corren totes
a la festa del patró,
en el cel, hi ha més estrelles,
en el terra, més bonior.
Veig la plaça com s’emplena
amb dolçaines i tambors,
posa cadira la vella,
ho vol saber quasi tot.
Les poncelles fan mil voltes,
carrer amunt i carrer avall,
els joves són més tanoques
ni endevinen que fan ball.
Però els músics es retarden
i les poncelles s’enfaden.
Un viatge pel record
És la vida qui m’enganya
i em porta per averanys,
diria que massa estranys
on es burla i m’escanya.
Vestit en un cos mortal,
endevino mon futur,
en morir, seré a l’atur
a casa dels principals.
El meu regne és massa dolç
i s’esmuny entre oliveres
cada cop que el sol se’n va.
Però queda el tarannà,
un bon plat amb alls i cebes,
un viatge pel record.
He de segar
Amb quaranta queixalades,
enllesteixo el primer plat,
m’agrada prendre el salat
i ofegar-lo amb males cares.
El llevar-me a l’albada
és per a anar a feinejar,
el blat crida, he de segar
per a emplenar la casa.
Pa torrat i una sardina,
la tomata de penjar
i un poc de cansalada.
És estiu, la calor enganya,
sota l’ombra, cal restar
fins que la nit s’endevina.
A les teulades i set poemes més
22 Juliol, 2022 05:44
Publicat per jjroca,
Poemes
A les teulades
Tot esperant la nit planera,
amb un seguici voltant el llit,
he de trobar qui fuig i pena
perquè la vida l’ha fet mesquí.
Poc de nostàlgia, res de murmuri,
una esperança ben lluny d’aquí,
he demanat el ser menys savi
perquè la mossa em vol més ric.
A les teulades, dormen els gats
tot esperant la lluna plena
i una sardina posada al plat.
Ben pesarós, sense lluerna,
al rei seriós li he demanat
que porti el sol de primavera.
Haig un veí
Aprenent de poca-solta,
captaire de l’ampla sort,
en el seny, no haig color
ni m’agrada la gran revolta.
Em llevaré a l’albada,
prou rabent, del tebi llit,
oblidaré de passada
que mai més ha de fugir.
Carrer estret, amb quatre portes,
on només haig un veí
qui em saluda alguna tarda.
Els dilluns fa mala cara,
els dimarts em vol trair,
però li falten les forces.
Topar amb rampells
Hauria de sentir
que, lluny del prometatge,
espero l’equipatge
per a trobar un destí.
La vida, el desgavell
d’empreses inconnexes
avancen satisfetes
per a topar amb rampells.
Inútils tafaners
qui cerquen la fortuna
amb estris enganyosos.
Sento els lladrucs dels gossos
quan miren a la lluna,
voldrien ser els primers.
Camí cap al demà
Camí cap al demà,
mai sé com arribar.
Es va perdent el temps
en dubtes i melangies,
com sento les enganyifes,
qui apleguen al moment.
Camí cap al demà,
farcit d’empreses vanes,
vaig guaitant aranyes
per a aprendre a filar.
Mes tot és adient
puix ploro si m’enfado,
haig un lloc on nafro
i em perdo de valent.
Cansat de les platxèries
Diria que hi sóc tot:
mig home, un xic de llop.
Cansat de les platxèries,
demano anar a la font,
em perdo per raons
de tristors i misèries.
És ma vida, sabeu,
un cant al desconcert,
el seny el tinc ben verd,
les rauxes com m’agraden.
En temps de gran follia,
espero haver llençols,
avanço sense sols
qui m’allarguin el dia.
La verema en el camp
Les ganes ben tancades,
la verema en el camp,
el fadrí s’ha fet gran,
vol emprendre volades.
El raïm de nostramo
diria que és al tros,
hauria de fer un bon mos,
prendre eines i el carro.
El mul és eixerit,
voldria seure a l’ombra
mentre anem treballant.
El matí és ben pesant,
em van posant a prova
per saber què he collit.
Com que la festa li agrada
D’ofici, mig mentider,
aprenent a la revolta,
vaig guanyant sense saber,
vaig perdent com un tanoca.
Els misteris del mai més
ja vessen per la finestra,
la núvia l’haig ben ofesa
perquè diu que no faig res.
Una joia ha demanat
d’aquelles de porcellana,
mai les troben al mercat.
Com que la festa li agrada,
de seguit, li he comentat:
El gran ball el fan a plaça!
En veure el núvol passar
A la vinya, riu el cep
en veure el núvol passar,
aquest pas em mullarà,
però l’altre el trobo ple.
I l’aigua, qui cau del cel,
a les mosses despentina
quan es posen a plorar.
A festa, no puc anar
fent cara de salvatgina
perquè el nuvi és prou entès.
A la vinya, riu el cep,
però vindran les tisores,
els pàmpols van de revoltes
mentre la joia es perd.