Com era tan valent i set poemes més

09 Juliol, 2022 11:33
Publicat per jjroca, Poemes

Com era tan valent


I, com era tan valent,

caminava sense pressa,

no estalviava l’escomesa

mig amable de la gent.

Mentiria si digués

que un dia passà por,

va ser a causa de la calor

quan vaig veure el que no és.

Va llevar-se pel matí

per a córrer l’aventura

de guanyar sense caler.

Però un dia va saber

que la llicència no dura,

de l’ensurt, es va morir.


Estic barallat amb l’ombra


Estic barallat amb l’ombra

perquè, sovint, m’acompanya,

a l’hivern, quasi m’escanya,

a l’estiu, s’amaga a sota.

Li he demanat conversa

quan em llevo pel matí,

però es veu que, en el dormir,

ha una gràcia manifesta.

Estic barallat amb l’ombra

i, de fet, ens discutim

encara que sempre calla.

Amb els llums es mou i balla

i, quan penso que gaudim,

la perdo, és ben poca-solta.


Les paraules van al vent


Les paraules van al vent,

és allí on, tost, s’adormen,

com gaudeixen de les ombres,

del malviure de la gent.

Són esquerpes i lleugeres,

fugen, lluny, per a no tornar,

si alguna és vol quedar,

les tracten de mentideres.

Les paraules van al vent

on bastiran un palau,

on dormir i sojornar.

Han el deure de restar

per si aplega dolça nau

per navegar vers ponent.


Al racó incert


Al racó incert

de la poca glòria,

cerca la memòria

un temps menys punyent.

Galdosos els homes

qui no han passat,

el regne han deixat

a les hores toves.

Al racó incert,

m’agrada reviure

velles sensacions.

Són els moments bons

qui hom vol descriure

quan li guanya el fred.


Pobrissons els rics


Pobrissons els rics

sempre amb les presses,

cercant les promeses

d’un futur feliç.

Un pobre seient,

ben posat a l’ombra,

em diu com li sobra

la joia dels bens.

Pobrissons els rics

que, un cop són malalts,

volen altres menges.

Amb els alls i cebes

volo pels de dalts

fins que ve el dormir.


La lluna en un cove


La lluna en un cove

i el sol al migdia,

vana és l’alegria

a casa del pobre.

Trobats els paranys,

llunyana infantesa,

el riu no em pesa

ni em posa els anys.

La lluna en un cove

i lluny el paradís

per poder gaudir-lo.

Hauria de dir-ho,

però perdrà tot l’encís

si vull ésser noble.


En ma vida


Mentiria si digués

que, cansat, descanso més.

En ma vida, la fortuna

costa molt de mesurar,

ben sovint sóc a la lluna,

però mai sé com baixar.

Les empreses són lleugeres

quan s’acaba el primer mes,

després, perdo l’interès

quan arriben les banderes.

Pensadors i somiatruites

com s’apunten a l’engròs,

de la ràbia, en tinc un tros

perquè perdo massa lluites.


La mort davallava


La mort davallava

pel carrer estret,

surt d’aquella casa

on, tot, ja està fet.

Va ser home fort,

de feines feixugues,

van venir les mudes

i canvià la sort.

El pobre pagès

deixa dona, mula

i el menjar de grat.

També queda un gat

qui mira la lluna

dolgut i corprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital d'Espanya: