És ben dolça i tafanera i set poemes més

07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca, Poemes

És ben dolça i tafanera


Na Mariona, del meu cor,

a festes m’ha convidat,

no cal dir com m’he mudat,

semblo un nuvi de debò.

Passarem mitja vetllada

entre pastes i somrís,

un vi blanc, un poc d’anís;

com la veig d’enamorada.

Na Mariona, del meu cor,

és ben dolça i tafanera

mentre la nit va passant.

De segur, que un bon galant

li prometrà fer-la seva,

mes em va guanyant la por.


Com a monstre petit


Com a monstre petit,

vull governar el meu regne,

no menjo ni all ni pebre,

no haig joia ni amic.

Quan el sol treu el cap

pel de dalt del Montsià,

la queixa deixo anar

tot i demanant ma part.

Un déu feixuc badalla

i engega la calor

des del cim a la plana.

Voldria per companya,

per si em portava sort:

una vaca sense banya.


A la vila vella


A la vila vella,

les portes obertes,

finestres desfetes

on l’hivern penetra.

Carrers solitaris

i una ombra fresca,

no hi ha gent del barri

ni cap cuina encesa.

A la vila vella,

dormen els fantasmes

en un llit de pedra.

Quan la lluna és plena,

sento les proclames

de la gran desfeta.


He perdut el somni


He perdut el somni

de la joventut,

ha estat mal negoci,

però l’he perdut.

En un temps de pressa,

la vida se’n va,

cerca una drecera,

no la sap trobar.

Massa hores mortes

viuen a l’oblit,

allí, s’entaforen.

Vindran altres joves

a trobar el neguit

darrere mil portes.


Poseu-nos la disfressa


Amics i coneguts

poseu-nos la disfressa,

anem plegats a la festa

dels savis i dels rucs.

Allí, he de trobar

la nostra infantesa,

la gràcia manifesta,

el nostre tarannà.

I si ens sobra temps

hem de bastir castells

dessota de la lluna.

Anem-nos-en a una

sense altres atuells

que un riure complaent.


El viure em convida


El viure em convida

a perdre la fe,

callar i no saber

on rau la fugida.

Aprendre de tots,

oblidar els guanys

i trobar paranys

en massa racons.

El viure em convida

al petit lluitar

en guerres perdudes.

Estimo les mudes

qui em volen tornar

al punt de partida.


La gallina diu al gall


La gallina diu al gall,

després del gran cloquejar,

que, demà, se’n vol anar

a reconèixer la vall.

Allí, en aquelles pastures

és senzill fer un bon mos,

hi ha un cuquet bocaterrós

qui em pot deixar a les altures.

Perquè el pinso, ja se sap,

no donarà massa gana

i no acaba d’atipar.

El gall, que és prou taujà,

li comenta que, a la tanca,

hi ha guineus amb molta fam.


Melangia i disbarat


És la joia,

qui ve amb son,

la qui ens deixa

un nou coixí.

Així, d’una,

avancem

i una espurna

en porta cent.

És la joia

sorneguera

la cofoia

sense queixa.

I la resta, ja se sap:

Melangia i disbarat!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: