Quan l'hivern se'n va i set poemes més
08 Juny, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan l’hivern se’n va
Quan l’hivern se’n va,
cercant altra casa,
diu que tornarà
si el disgust li passa.
Els humans caiem
al desig primer
i no estalviem
en posar deler.
Quan l’hivern se’n va,
obro la finestra
i apago el foc.
Cerco un bon lloc
on hagi la festa
i el minso pensar.
A resultes de no ser
A resultes de no ser,
engego les aventures,
dono, al cap, altres mesures,
canvio feina per plaer.
He de trobar els enemics
esperant que hagin falles,
enllesteixo les contalles:
els pobres qui es tornen rics.
A resultes de no ser,
cerco llum a la paraula
perquè estic assedegat.
Ben sovint, sento el esclat
quan estic segut a taula
en un racó del cafè.
Vaig passant velles fatigues
Una mossa em diu que sí,
que li parli altra vegada,
de segur que no li agrada
escoltar tot el que dic.
Les promeses han de volar
més enllà de les estrelles,
van prenyades totes elles
de la gràcia d’estimar.
El diumenge hi ha mercat
d’ornaments de gran valor
amb joies de manta mides.
Vaig passant velles fatigues
d’altres mosses de mal cor
qui, després, m’han rebutjat.
Primavera és a la porta
Primavera és a la porta
tot demanant poder entrar,
és hivern, el vell tanoca
qui la cambra li ha tancat.
Emmalalteixen les flors,
entristeixen els ocells,
possiblement els penells
es van queixant de la sort.
Primavera és a la porta
i els déus, que se n’adonen,
baixen a donar empenta.
Ho contempla l’oreneta
i un pagès qui vol les tornes
per si la collita no és bona.
Les abelles van al tros
Les abelles van al tros
perquè volen fer la mel,
encara, hi ha poques flors
perquè és ben trist el cel.
Les abelles volen sol
per a despertar les mosques,
estimen xerrar, a les fosques,
del viure i del menjar dolç.
Les abelles van al tros
per despertar el presseguer
qui ni brota ni badalla.
Les abelles tenen gana
mentre hi ha un sorneguer
qui, al terra, cerca un mos.
Les cinc
Quan la pluja aplega al camp
i s’alluna la rosada,
la rosella enamorada
passa les hores cantant.
La formiga, qui la sent,
com es torna més badoca,
atura un moment i nota
com primavera va fent.
El rierol com es desperta
i pren vida el caragol,
ha demanat una col,
però ha trobat una bleda.
I el vent es va adormint,
el rellotge diu: Les cinc!
Un cuquet ben tafaner
Un cuquet, ben tafaner,
damunt la branca del pi,
menjaria un bon bri
d’aquell blat vestit de verd.
Però ha vist un estol
d’ocellets afamats,
tem haver un gran esclat
i, a la branca, es manté.
Esperarà el capvespre
quan el sol deixi la vall
per poder anar a sopar.
Un amic no va esperar
i, quan anava al tall,
va topar amb un maldestre.
La rosa del meu roser
La rosa del meu roser
ha sis punxes que fan nosa,
la voldria per a la mossa,
però diu que no pot ser.
És una rosa ferrenya
tan feta al vent de dalt,
enemiga d’un pardal
puix van sempre a la grenya.
La rosa del meu roser,
de sobte, com s’ha fet vella
i es comença a despullar.
En el llibre, l’he de guardar
per a saber com penetra
la flaire en venir el fred.