A la sínia, plora el ruc i set poemes més
14 Juny, 2022 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
A la sínia, plora el ruc
A la sínia, plora el ruc
en sentir com brolla l’aigua,
com demana trobar pausa
quan li aplega el son perdut.
A la sínia, dóna tombs
sense contar-los pas massa,
com es queixa a cada passa
per no albirar un altre món.
A la sínia, hi ha un cargol,
ben endinsat a la closca,
qui demana menjar verd.
La pluja falsa fineix
i treu el tel de la porta
per a veure si fa sol.
Estimar en desmesura
Estimada del meu cor
quan apleguem a les fosques
haurem d’encendre les torxes
i asseure’ns prop del foc.
Primavera ha arribat,
però la neu l’acompanya,
en el prat, s’adorm l’aranya
tot pensant que arriba tard.
Estimada en desmesura
no haig més plata per donar
puix la resta és emprada.
Et diria que m’agrada
prendre el llit per a estimar
fins que creixi la cordura.
Una pau eterna
A la casa de ponent,
he posat la poca feina,
com fa temps que no haig eina
plego prompte i vaig fent.
Els altres fruiten com jo
d’una pau diria eterna,
és una existència lleugera
quasi posada en el joc.
No parlem ni ens barallem
per haver mars de diners
i recollir la collita.
Hi ha un ésser qui predica,
però no l’escolten gens,
tot i així, quasi avancem.
Un xic entremaliat
Essent un xic entremaliat,
robo les peres de l’hort,
em menjo els albercocs
i cireres a grapats.
El pagès em persegueix,
m’empaita, em diu de tot,
com ja estic un xic més sord
quasi ric quan, vell, el veig.
Em pregunta per ma casa,
qui és, de fet, mon pare
o si haig un avi gran.
Corro més, ja no sé quant,
i, en aplegar al gros arbre,
m’amago a dalt la branca.
Aprendre del bé
Aprendre del bé
i passar a estones,
són les noves proves
amables del ser.
Anar cap avant
per a mirar enrere,
córrer com un llebre
si van empaitant.
En aplegar a vell,
cercar bon caliu
en cambra petita.
Pertànyer a l’estima
amable del niu
on sentir-se rei.
El núvol creix
El núvol creix i el vent el porta,
amb un xic de pressa, al cim del Montsià,
és allí quan passa que es posa a plorar
en deixar la mar tan maca i marona.
No sabré quin déu governa Natura
ni la voluntat posada en obrar,
és la pertinença al voler agradar
qui el fa servent quan el cel procura.
El núvol creix i el vent li demana
que no es queixi tant i es deixi anar
per a viatjar a terres llunyanes.
Però un seguit de forces estranyes
li demanen prompte el gran aturar,
és així, en el punt, on el terra es banya.
Els pagesos
Els pagesos són així:
Malparlats i bons amics!
Assumeixen que eixir d’hora
és complicat i agradós,
junyir el matxo, cridar el gos
i dir adéu-siau a la dona.
Anar al tros com cada dia
amb estris i bon menjar:
dos ous, tomata, sardina.
Arribar com qui endevina
que hauria de treballar
sense pena ni alegria.
I, al capvespre, ja se sap:
Tornar a casa sense esclat!
He de lluir amb la pena
He de lluir amb la pena
i les ganes d’arribar,
el viatge curt i clar,
ser, al capvespre, a casa seva.
He trobat les melangies
a la vora del camí,
totes eren amanides
per a burlar-se de mi.
Molta son i poc negoci
van passant pel meu carrer
i, a la plaça, fan estada.
Mentiria altra vegada
si hagués guany en saber
on em trobarà el nou soci.