Serem pobrissons i set poemes més

08 Agost, 2021 19:53
Publicat per jjroca, Poemes

Serem pobrissons


Al racó precís

de la incerta glòria,

posa la memòria

el seu compromís.

Anirem els homes

pensant en històries,

haig poques memòries

per lliurar-me a estones.

Anem avançant

entre grans mentides

i poques raons.

Serem pobrissons

si no prenem mides

com feien abans.


Mentre seré viu


El blat ben segat,

el sol prou llunyà,

haig goig en tornar

al si del meu bosc.

Les robes lleugeres

fan de bon portar,

el fred l’he tancat

enllà les tenebres.

Com un déu gasiu

cerco l’aventura

vora de la mar.

He de prendre’n part

d’aquella natura

mentre seré viu.


És el dubte del camí


És el dubte del camí

qui em porta a la incertesa,

la vida és gran promesa

qui espera un bon eixir.

M’he lliurat al desconcert

per si l’encerto debades,

les penses les haig parades

entre el blau del cel i el verd.

Caminant sense destí,

lluitador sense fermesa

i donat al gran caprici.

Suposo que, un bon vici,

em procura la buidesa

fins que s’atura la nit.


Acabava de saber


Acabava de saber

que, viure, és el primer.

He passat per poques terres

mentre segueixo viatjant,

mare Terra em va portant

entre somnis i promeses.

Haig la lluna qui em diu

com m’espera altra jornada,

ben sovint, fa bona cara

quan m’espanta i somriu.

És ma vida presonera

d’aquest món força envejós,

com sojorno un bon repòs

dessota d’una figuera.


Papallones del jardí


Papallones del jardí

amb la pensa ben lleugera,

haveu l’ànsia satisfeta

si el dinar ha estat tranquil.

Les roses seran a punt

i dolces les margarides,

volen les tardes tranquil·les

i poden haver aixopluc.

Papallones del jardí,

ben planxades i eixerides,

tot mirant sense enrenou.

En el sostre, tot es mou,

hi ha estrelles perdonavides

qui fugen al dematí.


Com l’estimo


Com l’estimo fins on puc,

dolça cuca del gran llum.

A l’estiu, vindrà el passeig

entre herbes rialleres,

diria que ha promeses

de mirar-me si la veig.

No té pressa en arribar

i s’enfila tot sovint,

altres cuques van glatint,

ella calla i ho deixa anar:

Poseu-vos el meu vestit,

feu-vos ames de la nit

i, si us deixa un bon amic,

no us poséssiu a plorar!


En el temps de senectut


En el temps de senectut,

on res sembla meravella,

he posat la vella estrella

d’esperança i de virtut.

Llevar-se de bon matí,

prendre part de la desídia

i sentir com l’avarícia

ha de prendre el seu camí.

Albirar un futur maldestre

on, sovint, es queixa el cos

i s’allunya la fortuna.

Viure la resta, entre runa,

esperant el dia fosc

amb un desig de malvendre.


Les muntanyes són així


Les muntanyes són així:

capsigranys i rialleres,

no esperen altres banderes

ni lloances per la nit.

Allí, s’amaguen els monstres,

allí, s’alliten les feres,

allí, dormen, damunt pedres,

empreses que han de finir.

Però un dia, cap al tard,

veuen grimpar a la lluna

i aturar-se en el de dalt.

Dolça hora d’un fanal

per a trobar la fortuna

que algun déu m’haurà deixat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primavera, estiu, tardor i: