Entre abelles i remors i set poemes més
08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre abelles i remors
Entre abelles i remors,
com esbatanen les flors.
Adormida primavera,
ens ha de portar l’estiu,
en el poble, hi ha el caliu
qui, a l’ombra, dormisqueja.
Les flors moriran de goig
si les abelles les volen,
perllongar la vida proven
prou sotmeses a un vell boig.
És el vent de la tardor
qui comença acaronant-les,
poc després, com vol trencar-les
i malmetre sa il·lusió.
En un vespre atrafegat
En un vespre atrafegat,
apleguen les hores baixes,
han estat: toves i magres,
massa lluny de fer bondat.
El misteri de la nit
com s’omplirà de porucs,
la meitat hauran ensurt,
els altres, cor afeblit.
La lluna esdevé sola
amb ganes de convidar
al poble anar a la festa.
Però un vent porta la resta:
fa les portes grinyolar
i remugar a la cassola.
Un estol de meravelles
Un estol de meravelles
amb mil pedres al coixí,
en el cel, brillen estrelles,
a la terra, mitja nit.
Com l’amor se’n ve, se’n va
i raona amb poca fe,
he perdut fins el plaer
de vèncer i de somicar.
Els somnis als alturons,
a la plaça, la desfeta
i manta coses per pagar.
Poseu-me a l’endemà
i doneu-me una bestreta
de diners i de raons.
El gegant qui viu amb mi
El gegant, qui viu amb mi,
com m’enganya en ser nit.
Li he demanat una lluna,
ample sol i dos hiverns,
com m’ha dit que el temps es perd
cercant la joia madura.
Sentiment atabalat
i una feina mentidera,
cercaria altra bandera
que em doni el goig emprat.
El gegant, qui viu amb mi,
necessita altre palau,
li’n donaré un de blau
amb mil perles i safirs.
Fet poc avantatjós
És un fet poc avantatjós:
Apostar massa i tocar el dos!
Són les cartes mentideres,
ben esquerp aquell vell joc,
tres jugades mal enteses,
la resulta: Perdre-ho tot!
Jugadors ben entrenats
em porten a la desfeta,
on restarà la saviesa
de comprensió, de bondat?
Amb un deute malaltís,
he de perdre la salut,
he quedat, diríem mut,
ben prenyat pel desencís.
L’espiga i la rosa
Anar garlant l’espiga i la rosa,
d’aquell ahir amable i venturós,
en destriar el pobre i el galdós,
aquell veí guaitant a la finestra.
Però l’estiu el riure acomiada,
va prenent força, al matí, la calor,
en el rierol, hi ha aigua assossegada,
va demanant un plugim lliurador.
Quan el gran sol domina la contrada,
un vell pagès camina cap a l’hort
per a esbrinar com va la tomatera.
De dalt estant, somia una poncella
des d’una torre que mira cap al nord
d’on sorgirà un príncep sense espasa.
Amic de tota la vida
Amic de tota la vida,
on haurà perdut el seny?,
una copa d’aiguardent
ni trastoca ni emmetzina.
Ha perdut el gran amor
per fer terrible juguesca,
ni la jove porta a festa
ni la festa porta por.
Amic de tota la vida,
la tenebra s’ha perdut
per una vall mentidera.
Com es mostra satisfeta
la qui troba aixopluc
i, a la joia, convida.
En les nits dels desconcerts
En les nits dels desconcerts,
hi ha somnis mancats d’estrelles,
les preades meravelles
van dormint al descobert.
Els fantasmes són així:
lletraferits i mandrosos,
han de viure sense ossos
i espantar sense delit.
Ells portaran vella creu,
pel palau i pel castell,
esdevinguts a fer promeses.
Les robes porten esteses
i, llavors, ni semblen ells
quan reneguen quan els veus.