Entre abelles i remors i set poemes més

08 Octubre, 2021 05:42
Publicat per jjroca, Poemes

Entre abelles i remors


Entre abelles i remors,

com esbatanen les flors.

Adormida primavera,

ens ha de portar l’estiu,

en el poble, hi ha el caliu

qui, a l’ombra, dormisqueja.

Les flors moriran de goig

si les abelles les volen,

perllongar la vida proven

prou sotmeses a un vell boig.

És el vent de la tardor

qui comença acaronant-les,

poc després, com vol trencar-les

i malmetre sa il·lusió.


En un vespre atrafegat


En un vespre atrafegat,

apleguen les hores baixes,

han estat: toves i magres,

massa lluny de fer bondat.

El misteri de la nit

com s’omplirà de porucs,

la meitat hauran ensurt,

els altres, cor afeblit.

La lluna esdevé sola

amb ganes de convidar

al poble anar a la festa.

Però un vent porta la resta:

fa les portes grinyolar

i remugar a la cassola.


Un estol de meravelles


Un estol de meravelles

amb mil pedres al coixí,

en el cel, brillen estrelles,

a la terra, mitja nit.

Com l’amor se’n ve, se’n va

i raona amb poca fe,

he perdut fins el plaer

de vèncer i de somicar.

Els somnis als alturons,

a la plaça, la desfeta

i manta coses per pagar.

Poseu-me a l’endemà

i doneu-me una bestreta

de diners i de raons.


El gegant qui viu amb mi


El gegant, qui viu amb mi,

com m’enganya en ser nit.

Li he demanat una lluna,

ample sol i dos hiverns,

com m’ha dit que el temps es perd

cercant la joia madura.

Sentiment atabalat

i una feina mentidera,

cercaria altra bandera

que em doni el goig emprat.

El gegant, qui viu amb mi,

necessita altre palau,

li’n donaré un de blau

amb mil perles i safirs.


Fet poc avantatjós


És un fet poc avantatjós:

Apostar massa i tocar el dos!

Són les cartes mentideres,

ben esquerp aquell vell joc,

tres jugades mal enteses,

la resulta: Perdre-ho tot!

Jugadors ben entrenats

em porten a la desfeta,

on restarà la saviesa

de comprensió, de bondat?

Amb un deute malaltís,

he de perdre la salut,

he quedat, diríem mut,

ben prenyat pel desencís.


L’espiga i la rosa


Anar garlant l’espiga i la rosa,

d’aquell ahir amable i venturós,

en destriar el pobre i el galdós,

aquell veí guaitant a la finestra.

Però l’estiu el riure acomiada,

va prenent força, al matí, la calor,

en el rierol, hi ha aigua assossegada,

va demanant un plugim lliurador.

Quan el gran sol domina la contrada,

un vell pagès camina cap a l’hort

per a esbrinar com va la tomatera.

De dalt estant, somia una poncella

des d’una torre que mira cap al nord

d’on sorgirà un príncep sense espasa.


Amic de tota la vida


Amic de tota la vida,

on haurà perdut el seny?,

una copa d’aiguardent

ni trastoca ni emmetzina.

Ha perdut el gran amor

per fer terrible juguesca,

ni la jove porta a festa

ni la festa porta por.

Amic de tota la vida,

la tenebra s’ha perdut

per una vall mentidera.

Com es mostra satisfeta

la qui troba aixopluc

i, a la joia, convida.


En les nits dels desconcerts


En les nits dels desconcerts,

hi ha somnis mancats d’estrelles,

les preades meravelles

van dormint al descobert.

Els fantasmes són així:

lletraferits i mandrosos,

han de viure sense ossos

i espantar sense delit.

Ells portaran vella creu,

pel palau i pel castell,

esdevinguts a fer promeses.

Les robes porten esteses

i, llavors, ni semblen ells

quan reneguen quan els veus.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Com se li diu al dia 25 de desembre: