Un nan perdut i set poemes més
12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Un nan perdut
Un nan perdut
en un reialme immens,
sol i abatut,
fill pròdig del seu temps.
No vol res més
ni res me l’alliçona,
cercà una dona
per fer-li un bes.
Maleït somni
qui porta enlloc
i que malmet.
Estar despert
porta paor
o un gran dimoni.
Guarir del mal d’amor
Caminant no vull res més
que seure una estona
per contar-li a la marona
com, avui, estic compromès.
La pubilla, he de dir
que m’estima de passada,
però sempre m’acompanya
a un paratge sense nit.
Li donaria el tresor
que plauria a una donzella
si sabés on ha d’anar.
Però prega per marxar,
ben prompte, a casa seva,
per guarir del mal d’amor.
Havem els ulls
I res es perd
i quasi s’encomana:
haver la gana
del gran saber.
Havem els ulls,
un nas, la boca
i els pertoca
lliurar els esculls.
Anem avant,
anem enrere
i de biaix.
Dintre el calaix
la pensa pena
i va sotjant.
En un terra tan preciós
Com la dolça soledat
em convida a prendre’n part.
En un seguit d’aventures,
dediquem un temps gasiu
massa hivern i poc estiu
per a viatjar a les altures.
En un terra tan preciós,
tan bastit per milers d’arbres
ens tornem ben miserables
sense trobar el gran tresor.
Caminants cercant camí
i bojos des de l’albada,
la feblesa és massa cara
per a un cos quasi mesquí.
Quan el terra és tou
Quan el terra és tou
i el vi és al cup,
cerco l’aixopluc
voreta del foc.
Com la xemeneia
porta tot l’encís
i conta la teia:
contes de gaudir.
Si la gana enceta,
i es buit el rebost,
vaig a la botiga.
Faig una amanida
amb bledes i col
que allunya la pena.
Llevar-se d’hora
En el sentit diví de la paraula
noto l’escletxa que em porta a l’hivern,
del tot sovint, la raó es perd
i es vol trobar asseguda a taula.
Som els mortals: punyents i envejosos,
anem pel món amb dèries incompreses,
volem trucar les ràbies en tendreses
i malvenem la carn per quatre ossos.
Del gran seguit, algú pren la fugida
i s’entafora en buits ben viatgers,
estimo els deures banyats amb sacrifici.
Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici
i passen dies, de cop, manifassers,
abans de la creu, un senyor fa la crida.
Una mena de refugi
Una mena de refugi
on poder posar els ous,
els més valents no són bons
per calmar dolors i vici.
Aconseguiré altre rei
en viatjar a terres llunyanes
i no pensar en aturar.
És, després, quan deixo anar
un camí on pledejar,
de pobre, me’n puc estar.
Negociant sense negoci
i ric esdevingut a menys,
dieu-me si puc, almenys,
esperar, de nou, altre soci.
Una rosa encisera
Una rosa encisera,
tot presidint el jardí,
em comenta que és allí
des de finir primavera.
No vol plaça ni mercat
ni senyor a qui enganyar,
tan sols, li he de demanar:
anar vivint sense esclat.
Les murades persisteixen
i no aturen a la nit
per a fer la vella estada.
De ben segur que m’agrada
menjar el pa de pessic
si els altres insisteixen.
Nova tardor i set poemes més
07 Desembre, 2020 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Nova tardor
Parlant amb les fulles
de nova tardor,
les notes porugues,
pensant amb la mort.
Vindrà la temença
pel camí del mig,
es perdrà el desig,
la vella creença.
Però tot s’avé
al signe dels temps
i el cos confia.
Fins una altra vida
em tragina el vent
qui m’atansa el fred.
El paradís dels muts
Escric, avui, cansat de ma misèria
per a entreveure els minsos raigs de llum,
algú dirà que escriure és un costum
ben reservat a homes sense ciència.
I van les lletres, de sobte, avançant
per un blanc full poruc i prou estèril
on he deixat la força del pretèrit
posant llavors per a un futur pesant.
Però els milhomes no volen l’aixopluc
de quatre ratlles bastides sense sostre
qui van perdent enmig de la tempesta.
Com ells raonen el deure de la festa
per a guanyar el triple o el doble
mentre avancen pel paradís dels muts.
Estrets carrers
Van les ratlles, a l’engròs,
a cercar una lluerna,
les paraules porten queixa
i, aleshores, qui les vol?
Caminants sense camí
com ens porten a la lluna,
de la raó, vull engruna
puix, ben prompte, em sento tip.
Un pensament venturer
em posarà moll als ossos
per a aprendre a suportar.
No espero altre demà
per passejar, petits gossos,
per planes i estrets carrers.
Trist encert
En el garbuix de la ment,
com es perden els conceptes,
els paraments, les receptes
per a ensenyar el dolç moment.
Cavaller sense cuirassa
en una guerra perduda,
necessito altra muda
per a entendre el què passa.
El pensament va i es perd
enmig de planys i mesures
sense aplegar a cap port.
Innocent i prou capcot
avanço entre motllures
per a aplegar al trist encert.
Estic confós
Avui, diré: amics i vilatans
que estic confós i planyo pel futur,
hauré de rebre les passes i l’ensurt
enmig fantasmes qui volen pels envans.
Com tots serem propers i miserables
amb els cent dubtes anant pel gran corriol,
només els gats enceten els miols
potser per gana o per mostrar-se amables.
I passa el temps i enceten les converses,
a plaça estant, asseguts en el banc,
ben disposats a treure un xic de llum.
Però no puc, segueixo amb el costum
de salvar el món dels ennegrits taujans
qui no estan lluny de noves malifetes.
Quatre gats
Al reialme de l’oblit
com un pobre es torna ric.
Les muntanyes sota els núvols
no esperen massa clarianes,
és tardor, uns dies rúfols
porten manques i fantasmes.
La finestra tafanera
de segur que s’ha d’obrir,
el seu amo és mesquí,
és d’aquells d’anar a la seva.
Com trafego pel carrer
a despit de quatre gats,
mai, els he notat prou farts
i esgarrapen si convé.
Porteu-me el seny
Porteu-me el seny
en un pot petit,
minso d’esperit,
com el cos m’estreny.
Avanço quan puc,
callo i estossego
ni planto ni sego
ni trobo aixopluc.
Rere una finestra,
veig una carona,
ha de ser una estona
d’una festa incerta.
I poc més a dir
fins anar a dormir.
Escric a lloms
Escric a lloms d’un temps escanyolit
i, a cada ratlla, em sobren les paraules,
és llarga vida qui s’emplena de baules
i vaig perdut, esquerp i ensopit.
És al meu temps on s’acosten hores
prenyades, moltes, amb aires de mestral,
no em capfico, pensar em fa prou mal
i vaig passant tot enmig de les ombres.
Per si em voleu una història contar,
hauré de seure en un camp d’oliveres,
d’aquelles velles cansades de pregar.
No em donéssiu ni tomates ni cebes
puix us faig saber que fan de mal empassar
i em faran posar les galtes vermelles.
He estat home planer i set poemes més
01 Desembre, 2020 14:41
Publicat per jjroca,
Poemes
He estat home planer
Ni les vanes il·lusions
escolten quan les convido,
mentre vénen, com amido
les possibles solucions.
He estat home planer
vestit amb un cos poruc,
com demano ésser vençut
en batalles sense fer.
Però tot va on ha d’anar
al darrere de promeses
i lluites sense caler.
M’han tractat de mentider,
nobles galanes ofeses,
perquè no em plau somicar.
Les nogueres i ametllers
Llargues hores de no dir
van passant per la finestra,
la taula està mig deserta,
la recança no té fi.
De sobtades ocasions
n’ompliria una cistella,
m’agrada anar a la brega
quan aplega la tardor.
Les nogueres i ametllers
esperen trobar un pagès
poc amant de bastonades.
Com miren, a les alçades,
aquell sol proper qui es perd
sense ganes de dir res.
Un pastor eixelebrat
Un pastor eixelebrat
i una cabra mentidera
formen la bona parella
per caminar pel serrat.
És quan conta el Montsià
històries de vela i rem,
quasi el trobo innocent
amb prou ganes de restar.
El pastor prega i demana:
una tarda ben planera
i diades sense fred.
Allí, al de dalt, no es perd,
coneix el vent, la serra
i les aus qui fan volada.
Aniran els bens
Aniran els bens
un darrere l’altre,
no en són més de quatre,
el pastor és prou vell.
Avui, les mossades
fan de ben donar,
l’herba és bon menjar,
ben tendra, debades.
Aniran el bens
muntanya amunt
sense gaire pressa.
Prop de la finestra,
una olla com bull,
tot fugint del fred.
No hi ha flors en el jardí
No hi ha flors en el jardí
ni arbres a la pineda,
un conco viu, desespera
en un barri massa antic.
Hi ha carrers i carrerons,
una placeta encisada,
com els veig, tot de passada,
quan surto a prendre el sol.
Al de dalt de cent teulades
com esperen joves gats
i un mussol vell i tanoca.
A la fi, el que pertoca
és somiar entre entrellat
i avançar sense estrebades.
Pobrissó mon cor
Pobrissó mon cor
qui pensa, a l’albada,
que gran és la por
quan la feina avança.
Ell és amatent
de les hores baixes
perquè es va perdent
entre cel i ànimes.
Pobrissó mon cor,
sempre tan trapella
i bocabadat.
Avui, li he donat:
del son, la parpella
per dormir millor.
Han de passar
Han de passar: els dies i les hores
a prendre’n part d’aquest temps infinit,
he d’amagar les més nobles històries,
al gran calaix, voreta del meu llit.
Allí, rauran respostes inconnexes,
un reguitzell de pensaments flairosos,
seguiré anant perdut entre mil cossos
qui van cercant oblidades promeses.
I tot s’acosta, de nou, a la saviesa,
però la porta canvia el nou pany
per a espantar els pobres lladregots.
Deixeu-me veure en el profund d’un got
aquell secret qui porten els estranys
aprofitant els buits de ma feblesa.
Un home somiava
Un home somiava
amb terres llunyanes,
amb llunes estranyes
i temps de fermesa.
Volia saber
on rau la veritat:
Serà en un tancat?
Serà en un cloquer?
Un home somiava,
amb nous averanys,
una nit sencera.
Vingué primavera
i va tornar als camps
la feina oblidada.
Volen quedar bé i set poemes més
20 Novembre, 2020 17:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Volen quedar bé
Ben poruc i matusser,
aplego a la llar de casa,
dormo un son altra vegada,
vull aprendre a voler.
Ensinistrat en empreses
orfes de gran pensament,
com li parlo a cada vent
encara que viu amb presses.
Camino, entre barrancs,
en congostos mentiders
qui estimen ser més grans.
Porten pressa els benestants
perquè volen quedar bé
com ho feien altres anys.
Joies amanides
Em faria il·lusió:
Somiar poc, però de debò!
Aixecar-me del dur llit,
ben feliç, com d’alegria
i sentir llarga atonia
fins entrada mitja nit.
La fortuna, ja se sap,
canvia casa per palau,
viu dessota d’un cel blau
i no atura mai al cap.
Amb un pa, cinc sardines,
qui no aspira arribar a rei,
com voldrà la bona llei
amb ses joies amanides.
Desencert dubtós
Com necessito encetar
aquesta nova aventura,
vaig camí de la cordura?,
algun cop l’he de trobar?
Som nosaltres, els humans
dignes fruits d’aquesta terra,
és quan la pensa s’esguerra
quan ens tracten de taujans.
I allà dalt, ben dalt de tot,
trobo la pensa amanida
per si algú la vol gaudir.
Acosteu-me al morir
puix vaig passant per la vida
amb un desencert dubtós.
És amic esfereïdor
Per la nit, cercant el sol
sense trobar-lo a ma casa,
ha de ser estrella nana
perquè aplega quan ell vol.
Com menteix algunes hores
i ens apropa la calor,
és amic esfereïdor,
ben posat en bones obres.
S’amistança amb la fulla
per a posar-li enrenou
i moviment a l’alçada.
Si s’apropa, torna a casa
aquell gegant de tardor
qui, al camp, deixa la calma.
Nostre riu
He passat les hores
ben a prop del riu,
somriu, a l’estiu,
a les herbes dolces.
Quan un rajolí
d’aigua el desperta,
veig que es manifesta:
joiós, sense fi.
Però el gran sol,
al de dalt, distant,
li fa la ganyota.
Nostre riu no hi toca
i va, tot plorant,
a cercar condol.
Altrament dic
Em plau el sol i dolça és la follia
quan la tardor enceta llur camí,
són benestants, d’aquells d’anar a la missa,
fer prou pecats i beure un bon vi.
A plaça estant, les converses lleugeres
van prenent caire agrós i atabalat,
algunes van refent-se mentideres
i s’entrebanquen quan són a mitja part.
Però el coratge encara està perdut
i les lliçons esdevenen prou minses
entre alumnes mig sords i geperuts.
Altrament dic que canvio les camises
quan els qui sento no apleguen al meu gust
i viatjo, al punt, perseguint altres vies.
Al castell, no hi ha comandes
Sentinelles del castell,
quan tardor és amanida,
com espero el flagell
i el regust d’una altra vida.
El senyor és dels de dalt
i dorm amb un ull obert,
quan el miro és un sidral,
és ben tebi quan no el veig.
Al castell, no hi ha comandes
puix els joves han fugit
a cercar lluita i tresor.
Ni portaran massa or
ni els podrem treure el neguit
fins aplegar a les pasqües.
La vida és...
No em plau el seny
quan vol tornar-me tebi,
el cor estreny,
com li prego que plegui.
La vida és:
un nou corriol proper,
mig safareig,
mig penses de cafè.
En l’aixopluc,
mai apleguen històries
havent dinat.
És l’entrellat
qui juga amb les memòries
sense retrucs.
Perduda son i set poemes més
15 Novembre, 2020 17:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Perduda son
Perduda son
i nova avinentesa,
una mà estesa
per saber com.
Als alturons,
les hores són lleugeres,
van per desfetes
enmig raons.
El dubte és clar,
avança ensems
que la penúria.
El temps com cura
mentre es perd
lluny d’aturar.
Per no pensar
En el regne de la por,
hi ha cases sense teulada
i carrers sense fanals.
Sempre bufa el vent de dalt
i passen manta mirades
per si algú en vol emprar.
La resta, sabeu, diré
és un miracle ensopit,
he notat mosca i mosquit
en sortir amb poca fe.
Les empreses mentideres,
cap al cel, han de volar,
cadascuna vol les seves
solucions per no pensar.
Cansades fulles
Cansades fulles
esperen la tardor,
es fan porugues
i van prenent colors.
Un groc estèril
que esdevé marró,
les fulles ploren
en el gran si del bosc.
Cansades fulles
com van, al daltabaix,
una vesprada.
Potser els agrada
posar-se, en un calaix,
a l’entremig d’un llibre.
No haig res més
No haig res més
que vana solitud,
un pobre aixopluc
i un arbre prou espès.
Allí, m’assec
quan vénen les calors,
el vent abrusador,
el temps furiós i sec.
Com he de tornar,
a les hores lleugeres,
en fer-se fosc.
Cerco algun lloc
on oblidar les penes
i el mal anar.
Sabran els déus
Sabran els déus,
en hores ferotges,
com són tan mediocres
voltats per les creus.
És un infern
fet a nostra mida,
amb dèria infinita,
l’estiu i l’hivern.
Un poc complicat
confiar amb un cos
que s’haurà desfet.
En tal desconcert,
qui trobarà el goig
d’ésser estimat?
Deures de penyores
En tal embolic,
com m’hauré posat
si vaig pel tancat
cercant bon eixir?
Amb les forces minses,
trobo l’enrenou,
quasi tot es mou
per trobar els somriures.
Ben parques les hores
i pocs els amics
per poder lluitar.
Deixeu-me anar
a cercar els antics
deures de penyores.
En anar pendent avall
En anar pendent avall,
sento el tren com xiuxiueja,
avança prenent la pressa
sense massa escarafalls.
Un cop aplega al pla,
sento com bufa i fumeja,
la màquina va a la seva
i el desig la deixa anar.
Dolces hores de la tarda
quan tragina, a l’estiu,
per encetar la tardor.
El tren no ha aturador,
sembla ben fort i prou viu,
disposat a trobar casa.
Hauria de ser un gegant
Al racó de la dissort,
he passat les hores baixes,
unes seran de rebaixes,
les altres hauran preu d’or.
És el noble pensament
qui em porta a la misèria,
estic pendent de la platxèria
per si l’enveja em veu.
Com m’empasso, al dematí,
els secrets de la fortuna
mentre estic esmorzant.
Hauria de ser un gegant
enamorat de la lluna
per haver joia i amic.
Treballar i ésser culpable i set poemes més
07 Novembre, 2020 10:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Treballar i ésser culpable
És un dubte inenarrable:
Treballar i ésser culpable!
Els camins de la dissort
acaben sent els més amples,
amb pedres per totes bandes
on caure i fer-se el mort.
Avancem, amb els ulls clucs,
per a esdevenir salvatges,
com tresquem, per uns paratges,
amb les penses dels rabiüts.
Però, més prompte o més tard,
esdevindrem els profetes,
amb mans brutes, cares netes,
esperant trobar una llar.
Massa deures per a fer
Un mal déu com m’ha posat
massa deures per a fer:
Menjar carn, sentir-me bé,
i, per les nits, fer bondat!
Puix m’ha portat a aquest món
ple de somnis i meravelles,
al capdamunt, les estrelles
ben discretes quan hi ha sol.
El desig d’una muller,
les ganes d’aprendre prompte
sense oblidar els diners.
De la resta, un poc més:
no deixar de ser bon pobre
i, en temps de lleure, tafaner.
Na Mariona va a la font
Na Mariona va a la font
perquè, a casa, manca aigua
ben vestideta, ben maca
per si troba el gran amor.
Ha passat, de tèbia flor,
a ser una mossa galana,
seran tres cops per setmana,
quan demani haver senyor.
Na Mariona va a la font,
tot trescant, com una daina
amb un cànter gran i nou.
De segur que són les nou
i procura fer més via
per si troba un nuvi fort.
A la porta del pagès
A la porta del pagès,
la mancança ni rondina,
de segur que s’acoquina
quan es prega poc o més.
Amb quatre sacs de bon blat,
catorze bales de palla,
hi ha la pobra canalla
entre pena i disbarat.
La collita anirà bé,
la mestressa ho demana
a un sant petit i tosc.
A la cuina, encès el foc,
hi ha un ou i una baldana,
mig fregit, amb desconcert.
Temps de badallar
Escriure en temps de badallar,
en hores grises i llargues tardes,
el front suat, les cares agres,
aquell regust d’anar i tornar.
Un pensament ben tou, eixut
i l’alegria posada en coves,
tot esperant aquells vells ogres
qui mai demanen ésser vençuts.
Escriure en temps de badallar
mentre la vida va amb la brega
i atura un xic per descansar.
Pendent del vent, hi ha un mariner
menant sa barca, blanca, de vela
qui gruny i es queixa en avançar.
Sota un cel serè
Cansat de solcar
camps de solitud,
veig un pobre ruc
qui vol aturar.
Sota un cel serè,
s’obliden les presses,
passen les promeses,
la ràbia esdevé.
Les contrades tenen
el cor mig encès
i ganes perdudes.
Trobeu-me altres mudes
per a arribar a ser
fill de les estrelles.
Mariner de terra ferma
Mariner de terra ferma
com enyora barca i mar,
fins el sol sembla salat
i li pot la nit serena.
Massa cartes i taverna,
massa vici, massa rom,
els amics ni saben com
el trauran de la desfeta.
Ha estat la mare mar
la qui, prompte, l’ha cruspit
sense deixar-li el pensar.
Altre cop, el veig anar
tot passejant, arrupit,
entre angoixes i un plorar.
És una joia
I més tard, el ventijol
li estovarà la cara,
només el veig fora de casa
quan s’ha deslliurat del sol.
Del treball, és amatent,
com a home, és una joia,
camina, devers la foia,
quan el deixa el pensament.
Ha perdut massa batalles
per resultar vencedor
i exitós en son ofici.
No li plau el sacrifici,
però no veu aturador
i es mou entre estrebades.
Ser bon tafaner i set poemes més
01 Novembre, 2020 18:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser bon tafaner
Amb el vent proper
i la nit més clara,
veieu com m’agrada
ser bon tafaner.
Com guaito, al balcó,
les nits, els capvespres,
els feiners, les festes
en fred o calor.
Diran els prohoms:
És un tros de soca
i, així, s’entreté!
Els responc també
que ésser tanoca
no ho haurà tothom.
Un color que m’escau
El vent em diu, de passada,
que s’enfila al Montsià,
com també hi voldria anar,
li he de dir quant m’agrada.
En el cim, el cel i la mar
s’amistancen amb el blau,
és un color que m’escau
i espero manllevar.
Quatre cabres ensopides
van guaitant el vell pastor
i a aquell gos tan mala traça.
De tant en tant, fa mossada,
l’estimen a contracor
mentre, lleugers, passen dies.
Escriure, escriuria
Escriure, escriuria
sense massa fe,
esperant també
que el seny faci via.
I posar les lletres
sobre un camp ratllat,
espero el sembrat
sense massa terres.
Un missatge clar
corre com un llop
guaitant les ovelles.
Vénen les tenebres,
ja són ben a prop,
ho hauré de deixar.
És el sol
És el sol,
ben dematí,
quan vol jou,
es riu de mi.
Haig l’aixada,
vaig al camp,
tot passant
per la contrada.
I el sol,
des del de dalt,
veig com somriu.
Sec el riu,
a punt, l’enciam
i res de nou.
Curtes ratlles
Curtes ratlles
a l’engròs,
lluny, el tros
i les contalles.
Massa nit
per a mi sol,
hi ha un mussol
prop del coixí.
He sentit
les meravelles
d’un curt estiu.
Es buida el niu
i les estrelles
passen de mi.
Per camins i viaranys
Per camins i viaranys,
apleguen somnis estranys.
Vint cavalls i cavallers
tots voldran ésser primers.
I el sol, de dalt estant,
com se’n riu i es va acostant.
A les primeres fredors,
es tanquen patis i cases,
els pagesos han recances
perquè perden poques pors.
La mestressa com s’obliga
al vell deure de cuinar,
és el foc qui no ho veu clar
perquè pensa en curta vida.
Una jove ha mentit
Una jove ha mentit
quan pensa el que no he dit.
Car la pensa és capciosa,
ella vol aplegar a esposa.
Puix no sé com és l’ensurt,
corro i salto tant com puc.
És la vida complicada
quan un cerca la fortuna,
com van caient, una a una,
les joies d’enamorada.
I, a la fi, és ben sabut,
voldrà un home de diners,
que no sigui tabaler
i s’acosti a ser bon ruc.
La nova estrella
Ni les pedres del camí
dormiran les nits senceres,
en el cel, hi ha massa presses
perquè un Rei aplega a Nin.
Els pastors amb els ramats,
les ovelles sense pena,
al de dalt, la nova estrella
és ben grossa, tot esclat.
Els Pares són a Betlem,
en un pessebre, al defora,
amb cara de desconcert.
Venien de Natzaret
per un manament de Roma
qui demana que ens contem.
Ni sé ni vull i set poemes més
19 Octubre, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Ni sé ni vull
Ni sé ni vull
ni regno a la lluna,
visc, d’una engruna,
sense aldarull.
Mon cap, confós,
espera una lluerna,
però hi ha crema
en el meu bosc.
Si he de guanyar,
vull hores toves
i llarga nit.
Mon esperit
diu que són proves
sense aturar.
Vull un avenir
Vull un avenir
allunyat de misèries,
m’agraden les dèries
quan van pel camí.
Nobles vilatans
somien desperts,
són del tot oberts,
perdedors de guanys.
Voldria saber
quan vindran prohoms
a resoldre dubtes.
Són tots els assumptes:
delicats, pregons,
bonament resolts.
Lluiten els gegants
Lluiten els gegants
amb armes ferotges,
són batalles nobles
només per a uns quants.
Des de bon matí,
són a la batalla,
han fet la troballa
del gran enemic.
Aniran plegats
a cercar la llum
d’aquest món immens.
Han trobat el temps
en vell aixopluc,
allí, l’han lligat.
Un rellotge haig
Un rellotge haig
d’on surten les hores,
les voldria noves,
però no vindran.
Vénen sense treva,
des de bon matí,
quan la lluna és plena
i guarneix la nit.
Un rellotge haig
qui parla quan plou
amb un to sensat.
Conta l’entrellat
d’aquest món que es mou
oblidant on vaig.
Homenots i tafaners
Homenots i tafaners,
pendents de les mil batalles,
amb poc blat i massa palles,
com volen quedar primers.
En el regne dels sabuts,
com passen setmanes dolces,
gairebé ni tenen hores
per penar i mostrar-se muts.
Viatjants, d’un sol carrer,
com apleguen a la plaça
per lliurar-se al combregar.
Un dia, ells van estar:
dels pocs homes de sabata,
estimats homes de fe.
Les vacances del pagès
Les vacances del pagès:
Menjar, beure i dormir més!
Les demana, a la tardor,
poc després de la verema,
és llavors quan el sol mena
un passeig més curt i dolç.
Es llevarà cap al tard,
haurà la taula parada,
la mestressa l’acompanya
en un punyent esmorzar.
La tomata, la sardina
i un vi negre de cup,
el pa el voldrà de mida,
el dinar, a la una en punt.
Anar a ballar
Poseu-me hores nostramo
per poder anar a ballar,
en posar-me, ni sé parar,
la mossa diu que la xafo.
Són les festes de l’estiu
les més maques de tot l’any,
a la plaça, tot és guany,
ningú perd i es fa ben viu.
Però, en encetar la bóta,
heus aquí el que ha passat
mentre el vi dolç rajava.
Un jovent fa mala cara,
entre tres l’han emportat,
és això el que pertoca.
Solituds i bajanades
Aplaudeixo mon fracàs
quan peno pel meu orgull,
són empreses a curull
les que em fan venir escarràs.
Solituds i bajanades,
em porta la nit sencera,
sóc carona riallera
qui s’esmuny entre les cases.
Com vénen llops sense ovelles
per a cercar el seu condol
i jornades d’amistança.
En el cor, porto recança
i em queixo perquè dol
ser al dessota de les estrelles.
Com la serpent i set poemes més
14 Octubre, 2020 15:02
Publicat per jjroca,
Poemes
Com la serpent
Com la serpent,
espero un bon estiu,
haver el caliu
de poca gent.
Quan, als capvespres,
ens surt la lluna,
demano, a una,
pau i remei.
Mancat de peus,
avanço, amb ball,
pel corriolet.
Algú despert,
em donaria alls,
menja de déus.
Ella ho ha manat
Com la mare soledat
em vol fer de companya,
de segur que ella m’enganya
sense deixar-me avançar.
Les barques hauran un port
quan el mestral les bellugui,
hauré de fer el que pugui
o em permeti digna sort.
Com la mare soledat
m’aconsella ser feliç
almenys un cop per setmana.
Ho seré de mala gana,
tot a lloms del desencís,
perquè ella ho ha manat.
Amb el cor robat
Amb el cor robat
i un cos ben negre,
qui me l’ha deixat
fora del pessebre?
Ha de ser un mal déu
qui li pari casa,
fill d’una nissaga
qui diu: Ara, creus?
He vingut a ser,
sense massa ganes,
aprenent de res.
Voldria saber
qui em dirà després
que sóc mentider?
Aquelles veus encisades
Quan la tarda s’allargassa
i l’estiu és ben present,
menjo prou i vaig perdent
aquella llar tant de casa.
Eixes veus tan encisades
que s’apropen al meu cor,
vull saber quan estic tot
i quan tornen les maldades?
El sol travessa el castell
i s’amaga a la muntanya
ben cansat de viatjar.
Com també me’n vull anar,
enceto la filigrana
de voltar com un penell.
No passaran les temences
No passaran les temences
en el regne de les pors,
allí, rauen els amors
pendents de les coses seves.
Que si ella no m’ha dit,
que si riu mentre li ploro,
és pensar ben esquifit
qui s’apropa mentre moro.
Sentinelles de l’avern
no em portéssiu més comanda
quan la veig passar a prop.
Ella somia un gran senyor:
ric, potent i bona traça,
mentre, a mi, em guanya el fred.
En aplegar a sant Joan
En aplegar a sant Joan,
encendrem una foguera
amb fustes velles, brostam,
quatre cartrons de primera.
Empaitarem els dimonis,
bruixes velles i nigromants,
hem de lluitar com abans,
del guanyar, ser testimonis.
Quan la flama pugi al cel
i la coca sigui a taula,
encetarem la contalla.
Per fi, hem fet la batalla
que arribarà, fins a l’alba,
ben regada amb moscatell.
La gana que sigui a punt
A l’estiu, enmig l’infern,
anem a fer la torrada:
quatre cebes, cansalada,
per posar-la enmig del verd.
La gana que sigui a punt,
la set banyada amb cervesa,
cada nit, porti la fresca,
hagi joia sense ensurt.
Com posem el treballar,
en safata més petita,
al dessota del gran arbre.
Demano fresca del marbre,
una nit quasi infinita
on sigui permès somiar.
És tou el cap
És tou el cap
i mana la feblesa,
una mà estesa
al fer bondat.
Mireu-me si
endrapo somnis,
el meu dimoni
és prou mesquí.
A la caldera,
hi ha enrenou
i fan contalla,
mentre el sol passa,
cerco batalla
per si hi ha sou.
Estimada meva i set poemes més
08 Octubre, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimada meva
Hauria de dir,
estimada meva,
que l’amor, quan pesa,
és quan fa glatir.
Com, de bell antuvi,
trafega els serrats
i anem, tots plegats,
a esdevenir nuvis.
Llavors, vénen nits
de llamps i de trons
a ocupar l’espai,
maleït esglai
qui va, pels turons,
fins aplegar al llit.
Riu en el congost
Com riu, en el congost,
enceto els crits,
alguns són eixerits
i naveguen vers els ports.
De petit, ben tafaner,
viatjo per la riba,
amb un caire matusser,
empeny la vida.
Ni barques ni mariners
li fan trellat
ni l’amoïnen.
Quatre arbres com el miren
mentre passa, tot pensant
en ser propers.
Em comenta Montserrat
Em comenta Montserrat
que l’hivern ja és passat.
Com li plau el carrer ample
amb portes i porticons,
uns la miren dels balcons,
de segur que en seran quatre.
L’enveja és punyetera,
no deixa cap espai clar,
com es llença a matinar
per emplenar bancs i places.
Em comenta Montserrat
que estrenarà la camisa,
ha de ser per anar a missa,
de moment, no l’han deixat.
Veig la barca com es mou
Veig la barca com es mou
perquè Èol la mareja,
el pescador ni ha enveja
ni li amaina l’enrenou.
El poble vestit de blanc
amb un cel ben escarlata,
en el pinar, hi ha una branca
esquinçada del vent de dalt.
Un núvol, del tot rabent,
s’escola, a la muntanya,
per a cercar un reclau.
Dintre la mar, hi ha una nau
que es dibuixa ben estranya
perquè poc s’està movent.
El comprar no porta pressa
Ni els records porten somnis
a casa del mariner,
navegar ha estat primer
que demanar pel dimoni.
No hi ha passes mal donades
ni dones cercant condol,
damunt de la serra, el sol
i feina en totes les cases.
La mar, avui, és serena,
mala mare, per a molts,
perquè dubta en el fruitar.
Al mercat, no es pot anar
perquè els doblers són pocs
i el comprar no porta pressa.
Les espigues dalt del carro
Les espigues dalt del carro,
el pagès amb sa calor,
el cavall avança al trot,
l’empeny el fuet i l’amo.
A l’era, fa de bon anar
quan s’ensuma primavera,
el camí és una festa
de roselles i sembrat.
Però, ara, l’escalfor
la fa més dura i pagana,
envoltada de renecs.
Sols s’endevina algun prec
d’una vella que s’afanya
a demanar un bon tresor.
El pas cansat
El pas cansat i un somni el delera
al llop marí vestit amb els parracs,
un dia, va ser el valent dels manats,
un reietó anant en barca vella.
Avui, el port li diu que és un tronera
i van, els altres, les xarxes enllestint,
una gavina escriu sense cap lletra
dessota un sol que espera ser a la nit.
Com nostre heroi les passes entrebanca,
ha estat a punt de fer el bocaterrós
mentre se’n riuen els joves a la plaça.
No haurà remei: l’infern com l’amistança,
el veig batut, vençut i delerós
per a posar-lo a la caldera blanca.
No haig per deure
No haig per deure:
escriure quatre ratlles
i les rondalles
fan de bon creure.
És una festa
joiosa i important,
l’espero quan
estic de gresca.
La pensa, al cap,
sense escorrialles,
va fent camí.
No haig a qui
mostrar-li les espatlles
ni els maldecaps.