La vida del cargol i set poemes més
01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes
La vida del cargol
És la vida del cargol:
Menjar poc i prendre el sol!
Quan la pluja mainadera
em desperta pel matí,
com voldria un coixí
i ser dalt de la figuera.
Però la mare natura
li va provocant la gana,
he copsat com ja s’afanya
en endrapar mitja fulla.
Altre dia, surt el sol
i nostre amic ni s’enfada,
de segur que haurà pensada
i es decanta pel condol.
Us hauré de confessar
Us hauré de confessar
com el somiar em procura
una paga sense mesura
que em deslliura del pecar.
El pago amb pocs diners,
em fabrico noves ales,
em puja per les escales
sense demanar interès.
Us hauré de confessar
que els dies són lleugers
i les nits ben venturoses,
però apleguen noves noses
per a dir-me que els darrers
són a prop del davallar.
Amor sense neguit
Com l’amor, sense neguit,
diria que és ensopit.
Si quan baixa al carrer
o en surt a la finestra,
encetaria la festa
de gaudir del tot i més.
Car un ruc fa de cavall
i serventa de princesa,
amatent d’una tempesta
que s’escola riu avall.
Matinades, fugint del sol,
com s’apropen a l’encert,
de tard a tard, vaig despert
fins que ho trobo tot bressol.
Una lluna sense mides
Una lluna, sense mides,
només em conta mentides.
Ben sovint, amaga el sol
i la fosca fa contrada,
li comento que m’agrada
quan s’apropa l’escalfor.
La lluna m’ha demanat
el poder anar a la mar,
hi ha un mariner entremaliat
qui es deixa enamorar.
És una mossa, encisera,
feta al deure de viatjar,
ben sovint, em fa pensar
que la joia és ben planera.
Plou la nit
Plou la nit: joia i estrelles
mentre penso que són meves.
Com demano anar a jugar
al de dalt de la figuera,
massa poc, dura la guerra
qui no es deixa apamar.
En el sostre, hi ha remors
i demandes a curull,
massa fosques fan poc ull
i, lluites, els perdedors.
Com la nit em demanava
anar a cercar companya,
és dura empresa de canya
qui es gronxa avui i ara.
Ben poc senderi
Viatjo sol per planes i altures
per a obtenir aquell reclau de pau,
espero rebre noves de mon palau,
allí, on els déus demanen altres mudes.
No sóc ni visc en terres agradoses
on les poncelles juguen de bon matí,
és mon present captaire d’hores dolces
on les petjades em tornen ben mesquí.
He d’albirar un futur eteri
on recollir els fuits del poder ser
per a acabar volant amb blanques ales.
Com sentireu, on s’acaben les cases,
les grans contalles d’un pobre mentider
qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.
En una nau
En una nau,
viatjant a l’horitzó,
he trobat bo,
però ni escau.
Sóc un servent
del pensament feixuc,
un xic vençut,
un molt esquerp.
M’agrada el lleure
oscil·lant de les flors
quan s’adorm primavera.
La mossa espera
que arribi el seu amor,
ha de ser un deure.
Quan aplegui la mort
Seré petit
quan aplegui la mort,
ben ensopit
en apropar-me al port.
Ni àngels ni reis
em portaran les torxes,
han de ser totes:
maques, de bona llei.
Després, el tron,
dessota d’un gran arbre,
guarnit d’ocells.
Que siguin ells
qui cerquin un culpable
per al retorn.
Un poema es va fent i set poemes més
27 Setembre, 2020 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Un poema es va fent
Un poema es va fent:
ratlla a ratlla, sense pressa;
diria que és bona empresa,
però amb poqueta gent.
Les paraules van venint
i s’amaguen sota el llibre,
només demanen ser lliures
per poder anar vivint.
El poema es va fent
i va muntant l’embolic
mentre riu o mentre plora.
Els diria que no hi toca,
reconèixer que han patit
quan s’allunya el pensament.
Un núvol cansat
Un núvol cansat,
sense massa empenta,
diu que la primavera
un déu ha encetat.
Com sóc traginer
de les hores baixes,
demano menys caixes,
però més diners.
Un núvol cansat
voldria fer festa
els caps de setmana,
però un déu l’enganya
i van a la grenya
per camps i ciutat.
Una vaca plora
Una vaca plora
en passar el tren,
es veu que s’enyora
en ser enmig del verd.
Farà unes setmanes
que va ser el comiat,
un bou engreixat
partí de vacances.
El vedell voldria
anar a passejar
els dies de sol.
Com cerca el condol
quan ve a marejar
el desig de vida.
En viatge per la nit
En viatge per la nit,
entre la lluna i estrelles,
he demanat les roselles
perquè cercava marit.
La poncella era galana,
preparada per al viure,
llegia, solia escriure
i, de tant en tant, pensava.
Va trobar un mosso ric,
caçador i blanc de cara
qui volia ser valent.
El mirava atentament
i, sovint, l’engrescava
per guanyar sense neguit.
Albergínies van de dol
A la sínia, tomba el ruc
tot pensant que l’aigua plora,
és la vida qui l’estova
mentre l’amo resta mut.
Albergínies van de dol
i el pebrot envermelleix,
un tomàquet resta sol
en un solc que perd el verd.
El pagès veig com s’adorm
dessota de la figuera
i el blat muda el color.
Es posa vestit com d’or
per viatjar, amb la quimera,
despertar enmig les pors.
El viatge de la nit
El viatge de la nit
no haurà pressa ni aturada
ni li farà mala cara
a un llum qui ha esllanguit.
En un corriol ple d’estrelles,
avancen herois i déus,
la meitat com van a peu
per cercar eixida a les penes.
El viatge de la nit
entre cuques i mussols
va endinsant-se a la ribera.
Minsa aigua, un xic freda,
va cercant altres corriols
per trobar-se amb amics.
Sucre i mel
He provat d’aplegar a sant
amb dejuni i sacrifici,
allunyant-me del gran vici
de voler ser benestant.
L’aureola l’he comprat,
a bon preu, a les rebaixes,
un xic vella, amb ses nafres,
oblidant el que he pagat.
A la porta del gran cel,
m’han posat cara vermella
i he restat una setmana.
Ser sant no requereix gana
i avançar com un trapella
tot enmig de sucre i mel.
Era un pobre satisfet
I corria com un llamp
i menjava com un bou,
de treballar en tenia prou
un cop o dos en mig any.
Era un home satisfet
d’atipar-se de llegir,
mitja ratlla a mig matí,
un quart de plana cada mes.
Va viure com un sidral
i, de sobte, emmalaltí,
va ser curt el funeral.
Home fosc i home gran,
he de creure i puc dir
que l’he declarat nou sant.
Altra vegada i set poemes més
19 Setembre, 2020 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Altra vegada
Com va la mort
per refer la natura
i així procura
guardar-ho tot.
No compta els anys
ni atura a la fermesa,
l’empeny la pressa
i aquell deure estrany.
Farà bugada,
enllestirà la feina
sense dir res.
Vindrà el mai més
guaitant, per la finestra,
altra vegada.
El llapis diu
El llapis diu,
es desfà i comenta
com la feblesa
massa que escriu.
Els homes grans
basteixen quatre ratlles,
massa de palles,
poques de gra.
El llapis parla
de ratlles sense fi,
planes de lletres.
Lligades elles
mai se’n podran eixir
ni anar a cap banda.
En tombar el nou dia
Mai hauré sabut
que volar no em prova
puix l’aire envola,
vol tornar-me eixut.
En el meu somiar
amb terres lleugeres,
dormen les estrelles
ran del campanar.
Dolça melodia
de brisa estimada
em porta a l’amor.
Com rabent traïdor,
no em portis la queixa
en tombar el nou dia.
Qui m’haurà mentit...?
La lluna en un cove,
la mar en un odre
i gras l’esperit.
Qui m’haurà mentit
ha estat innoble
i un pèl traït?
Aprenent de déu,
em sento ateu
i un xic bordegàs,
no em féssiu cas
puix vaig per la neu
quan aplega el fred
i em manté despert
fins que el vent se’n va.
Parlant amb el matalàs
Mentiria si digués
que, a la nit, treballo més.
És mon llit amorosit
qui em porta a l’aventura,
com pensa i com procura
que sigui home afeblit.
Parlant amb el matalàs,
em passo bones estones,
mig plorant passen les hores
recordant nostre fracàs.
Però la vida és feixuga
i, pel lleure, es va perdent,
hem de lluitar amablement
i acabar sense cordura.
Rauré entre homes
Amable la tarda
i la nit serena,
dessota una estrella,
veig un gos com lladra.
Perduts el grans somnis,
demano establir-me,
podríeu vós dir-me
on dorm el desori?
Les paraules toves
m’han dut al davant
de portes tancades.
Entre empreses vanes,
mai em faré gran
i rauré entre homes.
Hem parlat de sacrifici
En converses amb el ruc,
hem parlat de sacrifici,
de treballar, de poc vici,
d’una sínia i aixopluc.
Cada dia, al dematí,
hem d’anar a fer la feina,
no haig hora ni massa eina
ni gran desig de fugir.
Avancem en la trobada
i apleguem cansats al tros
per a emprendre nova empresa.
És el ruc qui posa pega
per agafar el bon goig
i gaudir a la vegada.
Aprenent de déu
Aprenent de déu,
menjador de sopes,
mai seré l’hereu
de gegants i ogres.
A les hores baixes,
dormo com un soc,
somio amb un rebost
de rialles dolces.
Aprenent de déu,
em llevo, amb la lluna,
prop la mitja nit.
Algun cop, m’ha dit:
Anirem a una,
però sempre a peu!
Entre penes i dolors i set poemes més
14 Setembre, 2020 15:55
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre penes i dolors
A les portes de l’infern,
he deixat tots els cilicis,
en entrar, només hi ha vicis
i pecats de color verd.
Les calderes són de llenya
des que s’han aproximat
homes magres d’espardenya
per descloure l’entrellat.
Entre penes i dolors,
passem les llargues hores
qui mai han d’aturar.
Al cel, no voldria anar
puix els dec massa penyores
entre nobles i senyors.
Aprenent de pobre
Amb més deures
que diners,
haig mesures
d’interès.
Aprenent de pobre,
he passat el curs,
ha estat un disgust
enmig del desordre.
He cercat una pubilla
per poder-la festejar
un cop o dos per setmana.
Com la ràbia s’encomana,
prompte ho hauré de deixar
perquè he perdut amb la tria.
Benvolguts traïdors
Benvolguts traïdors
fruits d’una nissaga
qui, arreu, s’escampa
per trobar tresors.
En el treballar,
hem passat estones,
però són més bones
les presses per guanyar.
Així, a l’aixopluc
dels homes prudents
enllestim la feina.
No vull trobar l’eina
que em faci valent
ver vèncer si puc.
Dintre de mil llibres
Ni pau a l’escola
ni ombra al desert,
el pensar és despert
i quasi tremola.
Dintre de mil llibres,
hi ha la solució,
que Déu em perdó
per saber-me lliure.
Al carrer, m’espera
la més dolça nit
sota una finestra.
Hi ha una deessa
qui, potser, m’ha dit
que no és cosa seva.
Un cop al mes
Estimar l’estimaria,
ben sovint, un cop al mes,
vinc del país del mai més
i com ploro d’alegria.
He començat a predir
tota mena d’aventures,
les tardes seran feixugues
quan demanin un migdia.
Avanço per avançar
a la casa del mai més
amb un monstre fredolic.
Espero que sigui amic
amb to pausat i sorprès
fins que li aplegui la nit.
Potser algú dirà
Hauré de morir
quan el cos demani,
canviaré de barri
sense enginy ni abric.
Sentiré com fuig
aquest pobre cos,
ho farà, a l’engròs,
per a ser rebuig.
Potser algú dirà,
a la taula estant,
que feia prou nosa.
El nou son em troba
i aniré provant
qui m’enyorarà.
Voldria anar
La més maca de les flors
ha la feina més preada:
Restar quieta, amb bona cara,
per seduir un abellot.
Per quina estranya raó,
l’arbre espera haver fruit?,
potser trobarà l’enuig
i demanarà perdó.
I els déus, de dalt estant,
com obliden les promeses
quan es posen a ballar.
Algun cop, voldria anar,
amb les ales ben esteses,
a trobar algun vianant.
Ploro més
Na Mariona em diu que sí
i comença el meu glatir.
Amb les penses d’un gegant,
passo el dia caminant,
però en arribar el migdia
cerco pausa de bona mida.
No em donéssiu altra llum
per si un dia goso perdre’m,
seria feliç d’entendre’m
amb la pensa d’un sabut.
Passa el temps des de l’alçada
que és on voldria restar,
però aplega l’endemà
i com ploro més encara.
Filla del vent i set poemes més
10 Setembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes
Filla del vent
A la porta
de llevant,
hi ha qui torna
per ser sant.
Captaires
sense ambicions,
pidolaires
de pocs sous.
És la vida,
per a mi,
filla del vent.
Va creixent
fins a guarir
de la ferida.
Per aquest cos
I res em plau i tot ja s’endevina
com un vell rostre amarg i combatiu,
en mon rebuig, faig créixer la boirina
i callo ensems que sento baixar el riu.
En l’agredolç neguiteig de les hores,
mil cavallers esperen llur cavall,
massa remors ens porten a les fosques,
massa silencis no fan pendent avall.
Hem de saber, d’aquestes noves penses,
escriure al sot pregon del nostre cor
aquells missatges senzills i profitosos.
Per a aquest cos, em sobren carn i ossos
i vull volar, endinsat en la calor,
per saber d’on eixiran les lluernes.
En el futur
I mort l’abril, maig renaix a l’ombra
entaforat entre fulles i flors,
el sol s’allunya per prendre nous colors
i porta el vent: la dèria i l’angoixa.
Pobres humans han de retre cortesia
a la natura qui marca l’indecís,
lluny de la casa, es troba el paradís
on regna, sempre, la innocent gosadia.
Com tot pertany al secret guardat,
espero rebre gotims de la saviesa
per aclarir els dubtes i raons.
En el futur, els dolents seran bons
i gaudirem del fi de la neciesa
sobre un terra mancat de tot esclat.
Maria volia
Maria volia
anar a dormir,
en un ample llit,
lluny de la desídia.
Maria cantava
enmig del gran verd,
no vol el desert
on fer nova estada.
Maria somiava
amb dolç cavaller
vingut de la guerra.
Maria és ferrenya
quan demana ser:
dona enamorada.
Una rosa, al roser
Una rosa, al roser,
un vespre, es lamentava
puix l’abella la deixava
sense fer-li agraïment.
Poca cosa he de ser,
comentava la princesa,
en el jardí, era promesa,
en el balcó, un xic més.
Dolça rosa de les hores
no et queixis de la sort
fins que arribi el primer fred.
La resta som a l’infern
esperant trobar un bon sot
on desar nostres penyores.
La dona del mariner
La dona del mariner
mai demanarà tempesta,
és reina de casa seva
i feineja tot el mes.
Es lleva en trencar l’alba,
massa lluita per a fer:
enllestir, somiar i aprendre,
una obra mal pagada.
Ell marxarà, a la mar,
amb el deure, ben precís,
de traginar sense pausa.
Algun cop, cerca una taula
on recórrer a l’encís
de beure abans de pagar.
Vol ser princesa
No vull ni sé
trobar la mort,
viure és tresor,
dormir, també.
Per a enllestir,
em poso a punt,
porto el costum
del dolç gaudir.
Si he de morir
no he d’haver pressa
ni gran rancúnia.
Pobra la núvia,
vol ser princesa,
la veig glatir.
Satanàs és bon amic
I avanço al pas,
cansat, dels darrers dies
ni a festes em convides
dient que no vindràs.
Només haig un dimoni:
esquerp i geperut,
cansat de fer-se el ruc
quan deixa d’ésser borni.
Satanàs és bon amic,
però va colgat de feina
i procura no enraonar.
Els diumenges, li deixo anar
que voldria altra eina
per combatre l’enemic.
A la feina i set poemes més
01 Setembre, 2020 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes
A la feina
Massa hores
al carrer,
poques obres
per a fer.
Em llevava
pel matí
i trobava
el meu veí.
A la feina,
no he d’anar
puix sóc poruc.
Sense eina,
el treballar
és molt feixuc.
A dalt de la barca estant
A dalt de la barca estant,
hi ha cançons de rem i vela,
ones grans quan esbufega
aquest vent valent, gegant.
En el port, poques gavines
van i vénen tot volant,
n’hi ha de totes les mides,
com demanen el menjar.
A taverna, poques presses,
històries de creure mai,
banyades amb vi i rom.
Les perdudes intencions,
van lliurant-se a l’esglai,
navegant entre promeses.
El treballar magnifica
A la sínia, l’aigua canta
mentre el ruc va plorant,
l’aigua fresca va avançant,
tota l’horta s’engalana.
Les cebes i tomateres
van despertant del gran son,
els alls tendres ja no hi són
van marxar amb les pebroteres.
El pagès està cansat,
massa amos, sense sou,
van escurçant la collita.
El treballar magnifica,
però l’angúnia no es mou
d’aquest deure tan pesat.
Somiar despert
Segueixo dient,
estimada meva,
com la lluita pesa
i es va perdent.
Serem els humans
éssers malaltissos
vivint entre pisos
i el cel adorant.
Guanyant a l’infern
en noble partida
farcida de planys.
Seran massa anys
per trobar una vida
on somiar despert.
És el gran rellotge
És el gran rellotge
qui va posant hores
en cambres i golfes,
captiu i ferotge.
Rodolen les busques,
per un petit plat,
cercant pampallugues
enmig del combat.
I passen la una,
les dues i tres
fins trobar el migdia.
Llarga melodia
per arribar a l’encert
mentre es perd qui dubta.
L’ocasió
Pensaria
en l’ocasió
de saber-me
innocent,
em plauria
ser minyó
i no perdre
en cap moment.
Però és curta
l’alegria
i un recerca
el compliment
per a aprendre
sense pressa.
Un salt a la lluna
És quan poso el cos
assegut a l’ombra
quan pensar em sobra
i he trobat el lloc.
Les grans ambicions
com passen de pressa
i ve la fermesa
a ocupar els seus llocs.
Ni cerco a l’amic
ni veig la natura
com déu benestant.
Serà important
fer un salt a la lluna
per saber que escric.
Un xic de condol
És mon cos traïdor
qui em porta a la guerra,
pel matí, s’esguerra
per saber on sóc.
Així, avancem
per terres profanes
cercant nova llum.
Com sóc tan feiner,
vaig perdent les ganes
camí de ponent.
Quan em porti el dia,
novament, el sol,
vull saber com tria
un xic de condol.
Campanetes de l'encert i set poemes més
24 Agost, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Campanetes de l’encert
Campanetes, de l’encert,
sonen prou llunyanes,
massa llums sense caler,
massa ponts sense baranes.
Car anem cansats de cos,
entre riures i cançons,
davallen les il·lusions,
flueixen a poc a poc.
Caminarem, cap al cim,
per albirar nostra vall
i somiar cap al migdia.
Haig la joia amanida
puix no vol terrabastall
perquè fila: feble i prim.
Aniré per via
He passat pel son
tebi d’un moment,
quasi inconscient,
amable del tot.
A les hores dolces,
lluny de soledat,
algú m’ha deixat:
llum entre les ombres.
En el sempitern
paratge humà,
esdevé follia.
Aniré per via
per on vol anar
aquest món proper.
Jugant plegats
M’agrada escriure, amb caire desllibert,
mirant, cofoi, els jorns de ma tendresa,
sou nouvinguts a ma volguda festa
on reconec ma terra i l’indret.
Jugant, plegats, en les nits d’estiu
a parar el pot o a la corretgeta,
era, el nostre, un pensament altiu
i, córrer un xic, em feia agafar pressa.
Els amics grans marcant la seva llei
i l’agutzil posant el crit i l’ordre
en llargues tardes enmig de les vacances.
Amb verdes canyes, fèiem les noves llances
i manteníem aquell posat ferotge
per decandir quan aplegava un rei.
Batalles
És un deure
entremaliat:
Callar i creure
en el combat!
Amb pedres,
fustes i cordes,
com concebre
les derrotes.
Batalles
als alturons
i ferides.
Massa vides
entre records
i contalles.
Era un home
Era un home
traginer,
quasi pobre
i mentider.
Havia terres
riu enllà
i tenebres
per donar.
Els dissabtes,
ben begut
i malfeiner,
li va caler
tornar-se mut
amb tant diable.
Al noble terrat
Al noble terrat,
sento les converses
de joves princeses
qui volen sa part.
Amb un ric marit,
flairós, a la vora,
la poncella troba
pare pels seus fills.
Sense penitents
per bastir una caixa
on hi haurà cançons.
Uns pobres minyons,
gaire sense gràcia,
seran obedients.
Pedres de gegant
No hi ha pedres de gegant
amb un regust carabassa,
ha de ser la gent, quan passa,
qui me les anirà emprant.
En un racó del castell,
sento el senyor esvellegar-se,
diu que voldria guanyar-se:
un tresor i mig rampell.
Ha estat un mes sense guerra
ni traïdors ben assenyats,
disposat a fer història.
És llavors, quan la memòria
va passejant per uns prats
sense perdre massa terra.
Caminant de fer camí
Caminant de fer camí,
amb més passes que un cargol,
he provat de viure sol,
allunyat de tot mesquí.
He posat les meves penses
a la trista solitud,
he comprat i malvenut
la meitat de les promeses.
Com sóc un son esberlat,
dormo, en el si del bosc,
sense arbre ni terrat.
Ben vestit i atrafegat,
haig un bon polsim de sort
per fugir de l’entrellat.
Innocents i estèrils i sis poemes més
18 Agost, 2020 15:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Innocents i estèrils
A l’hora tardana,
quan el sol proclama
que es troba cansat,
sento la nostàlgia,
la força i la ràbia
pujar al meu terrat.
Innocents i estèrils
amb els riures tebis,
empenyent el temps,
vénen del passat
amb un to pausat
i tou el cervell.
Bona és l’ocasió
de pregar el perdó.
A l’hora del convit
És a l’hora del convit
quan s’acosta l’infinit.
Quatre peixos a la bassa,
tres roselles en el camp,
un pagès qui va menjant,
ple de fam i mala traça.
Primavera, a les golfes,
enllestint els somnis nous,
vull les sopes amb dos ous,
bona fruita a les postres.
El nostramo és prou valent
per a encetar la jornada,
però, a ulls d’enamorada,
pensa poc i va perdent.
Una mossa em pretén
És quan toca el treballar
quan, amb el son, ensopego,
en veure la feina, prego
i, després, l’he de deixar.
Una mossa em pretén
des de fa una setmana,
només li faig mala cara,
però riu i ni s’ofèn.
Diu que l’amor l’ha deixat:
deslliberta i esblaimada,
amb ganes de no fer res.
Com li he dit que estic sorprès,
però es tanta la feinada
que potser li'n faré part.
Esclau seré
Esclau seré
d’un deure desvalgut
i vaig passant
per terres isolades,
carrers i places
han de trobar-me eixut
i escric perquè
ho han manat les fades.
Mes tot és dolç,
hi ha llum a les murades
i vaig, perdut,
sota d’un temps serè.
He de lluitar,
però me’n sé estar.
Estrany el cos
Estrany el cos
em diu que l’he de creure
i vaig pensant:
un dia claudicar,
però, al redós,
com m’estalvio seure,
haig el gran deure
d’anar endavant.
No haig res més
que camí de pujada
i un alturó.
Tot un senyor
m’espera a la vesprada,
he de ser el pres.
En un no ser
En un no ser,
avanço per la vida,
empenyo el vent
per si no vol partir.
Sóc quasi un déu
enmig d’hores ben fosques,
entre les mosques,
porto ma creu.
He de lliurar
terres, al meu dimoni,
un cop o dos.
Vull haver gos,
petit i un xic borni,
per passejar.
Desigs amanits
Hauria de dir,
amics de fortuna,
que anirem a una
fins que sigui dit.
Empreses ferotges
al cap del carrer,
no són gaire dolces
sota un cel esquerp.
Car som amanits
a lliurar aquest cor
a empreses profanes.
Al carrer, hi ha flames
i, vora del foc,
desigs amanits.
Després de missa i vermut i set poemes més
14 Agost, 2020 15:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Després de missa i vermut
Després de missa i vermut,
com avancen els amors,
uns seran decebedors,
els altres ja són perduts.
Les poncelles, els vestits,
la joia sense mesures,
un sol Déu a les altures
i, al terra, pa de pessic.
Les festes assenyalades
fan, avui, de bon portar
si troben vi i taverna.
Posem que demà hi ha treva,
sense seny ni treballar,
més enllà de les murades.
Qui el voldrà matar?
És el drac ferotge
del tot complaent,
pensant amb la gent
pobra o mediocre.
Vora la ciutat,
ha un llogaret,
ventilat, discret
on fer mitja part.
I menja, si cal,
lletugues i cols
sense protestar.
Qui el voldrà matar
si cerca un bressol
vora el foc pairal?
Les preades meravelles
I llavors, han de venir
les preades meravelles,
en un cel ben ple d’estrelles,
perquè podéssim dormir.
Més enllà dels alturons,
hi ha una pausa galana,
és el seny qui m’acompanya
en comptades ocasions.
Car vaig passant les promeses,
les mancances i els neguits
sense massa aldarulls.
A la platja, ni llaguts
ni un mariner ensopit
mig pensant amb les poncelles.
Hi ha els dos moltons
Poseu-me la pensa
al dedins del sac,
el vull ben lligat
amb corda ferrenya.
Com em plau volar
cercant el remei
ni palau ni rei
em voldran guanyar.
Entre manta cabres
hi ha els dos moltons
empassant-se l’herba.
Ha de ser temença
viure als alturons
els vespres i tardes.
He de viure com senyor
Na Mariona del meu cor
no m’escolta ni s’espanta,
encara no en té seixanta,
però ja es queixa de tot.
Em demana per casar
una albada a l’ermita,
encara no tinc camisa
ni parament de la llar.
Però el sogre és matiner,
ha deu finques i tractor,
la feina sense aturar.
Entre vinya i oliverar
he de viure com senyor
ple de presses i diners.
Una ràbia estesa
Hauria de dir,
dintre la pobresa,
que una ràbia estesa
s’apropa a mi.
Em duu atabalat
un bon enemic
qui s’ha tornat ric
des que s’ha casat.
La núvia n’era dolça,
entrada en edat
i filla d’un metge.
Ell no té ni fetge,
però fa bondat
i ha bona bossa.
Caminoi del mar
Caminoi del mar
ni compto les hores,
allí, no hi ha ombres
ni res per guanyar.
Els peixos se’n riuen
quan ve el pescar,
després, com es lliuren
al fet de pensar.
Dofins i daurades,
destres en nedar,
avancen i somien.
Orenetes nien
i un temps se’n va
a altres contrades.
Un drac quasi gegant
I sant Jordi endevina,
quan s’acosta a Montblanc,
que hi ha un drac quasi gegant
qui, a la por, a tots convida.
És així la mala fera,
feta al deure d’espantar,
el vell rei va demanar:
un cavaller en primavera.
Com el drac ja s’ho pensa,
puix s’acosta el combat,
vol començar a tocar el dos,
però ha un deure massa gros
i retorna a fer costat
al passat d’una llegenda.
Res de nou i set poemes més
07 Agost, 2020 15:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Res de nou
Us convido a saber
com em sento aquesta tarda:
haig una pensa que esclata
per lliurar-se un xic més.
D’aprenents al gran somiar,
n’he posat una vintena,
solen anar a la verema
a darreries de març.
Al dessota del vell sol,
la vida segueix planera
per a rics i benestants.
Només falta que els humans
es queixen d’una manera
que no porti res de nou.
Aquella mar
I ve llavors el monstre de follia
a caure al sot amable de la sort,
un cop allí, recerca companyia
d’algun gegant amable més bé poc.
Com van tots dos engegant rancúnies
i frases llargues amb els braços curts,
mai trobaran un regne d’aixopluc
i van, avant, entre llums i foscúries.
Llavors, m’assec al cim del gran Montsià
per a recórrer la mar dels pensaments
i aturar-me a la vora del port.
Barques de vela com van agafant por
d’aquella mar de caire intranscendent
quan, en un plor, les ones deixa anar.
Els nuvis riuen
Ni crec ni sóc amable convidat
a unes festes farcides de revetlles,
a plaça estant, s’asseuen les més velles
i parlotegen d’un temps d’avantpassats.
Els nuvis riuen i les núvies s’ofenen
perquè els troben immensament caps verds,
comença el ball dessota un cel seré
i un gran caliu s’acosta i el senten.
Milers d’estels i una lluna plena
com els conviden al lleure i al fruitar
d’aquella nit tan dolça i complaent.
Deixeu-me dir que, enmig de tanta gent,
hi haurà algú qui no pot evitar
aquell enyor de ser en altra festa.
Una guerra amagada
Era un llibre, que us diré,
amb menys penses que paraules,
tan cansat d’anar per taules
on s’asseuen els jovents.
Massa fulles per llegir
en una o dues setmanes,
passaran les seves planes
uns quants ulls per a gaudir.
Però l’empresa no és vana
i l’esforç és consistent,
ben profund i capficat.
No és llibre de primer plat
per lluitar i anar perdent
en una guerra amagada.
Munten embolics
Hem de complir, corpresos,
els riures maternals,
escriure ens farà mal,
amb massa malentesos.
Si la paraula puja
esquerpa per la ment,
atureu-la un moment
per a saber com dibuixa.
Amb la meitat dels amics,
hauré fet un destorb
en el gran si de casa,
però sovint em passa:
Em queixo de fer el sord
i muntem embolics!
El pare penava
El pare demana
un crostó de pa,
no li vull donar
puix perdrà la gana.
El pare volia
anar a la font,
però no fa via
i es queixa de tot.
El pare penava
per voler eixir
d’aquest encanteri.
L’he posat prou tebi
car tot ha de finir
si aplega la Parca.
A recitar
Per la nit,
o si fa sol,
dóna tombs
el trompitxol.
I navega
la gran barca
i espetega
la nissaga.
Per la nit,
vénen les ànimes
a recitar.
Més enllà,
volen les cases
haver més llits.
Encetar amb concert
Per demà, demanaria
del treball, fer un recés,
anar avant amb la família
i dormir un polsim menys.
Anar a prendre xocolata
i una pasta en esmorzar,
em privaré de feinejar
fins ben entrada la tarda.
Com m’agraden les vacances
a darreries d’hivern
o en ensumar primavera.
Cada carrer és una festa
i vull encetar un concert
de dubtes i de pensades.