Oblidar, cura la ment i set poemes més
15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Oblidar, cura la ment
És hora de prendre’n part
dels riures i de lloança,
és llavors quan l’esperança
vol la casa del costat.
Allí, viuen menestrals,
els servents de l’ocasió,
han guanyat, ben bé, a l’engròs
vint monedes d’un or baix.
En veure’ls, estic content,
si em saluden, m’agrada
i demano fer salut.
Tot parlant amb el meu ruc,
vaig contar-li, de passada,
que, oblidar, cura la ment.
Fugir de ma misèria
Escriure és: fugir de ma misèria,
esperonar un pensament passiu,
mon davallar és ferotge i furtiu,
espera rebre, un dia, providència.
Anar passant la vida entre regnes
que mai s’hauran de trobar,
visc, altrament, com dicta el tarannà
entre aventures i pau de capvespres.
És mon cavall amable i punyent,
són els camins esclaus de ma fortuna
per a poder-me asseure en llocs tranquils.
Vaig envoltat de somnis poc febrils
qui esperen rebre llicència oportuna
per a lliurar-me al vici de la gent.
El regne de quimera
He de trobar el regne de quimera,
allí, on els pobres seran els eixerits,
manta de roses, minsos mosquits
m’han de portar a la vida més planera.
Com no aprenc, segueixo amb l’escola,
quaranta anys faran de bon portar
car em barallo on posaré la a,
és nostramo qui, sovint, s’envola.
El llibre és gras, la pensa lleugera
i passo pàgines sense entendre molt
amb l’esperança d’un jorn pla i profund.
He de posar els desigs en un munt
per a saber com seran de pregons,
per a assolir una ínfima desfeta.
La casa plora
He sojornat les hores de saviesa
per a trobar-me al davant del gran mirall,
massa temences em porten a l’estrall,
un cop a l’any, quan la calor s’enceta.
La casa plora i l’hort perd el verd
mentre enyora un raig d’aigua fresca,
sóc un servent sense enveja ni pressa
qui espera rebre un somriure planer.
He sojornat les empreses llunyanes
per a trobar-me cansat i esmaperdut
cercant històries de segrestats fantasmes.
És quan l’estiu es va emplenant de flames
quan entaforo el cap dintre la ment
com ho farien les lluites més profanes.
Vull un llit
És la pensa qui va amb mi
qui parla de meravelles,
en el cel, hi ha les estrelles,
qui se’n recorda al matí?
Ha de ser el tebi sol,
gran heroi de massa hores,
les domina quasi totes
sense donar-me el condol.
I la resta només és:
endinsar-me a la tenebra
d’on és difícil eixir.
Vull un llit amb un coixí
per passar tarda planera,
és quan ve el malentès.
Poc per emportar
Era un pobre benestant
prou cansat de son ofici,
perdre diners era un vici,
demanava ser ben gran.
Entre amics i amigots,
ompliria aquells dos trens,
mai pensava en els parents
puix tots eren trafegots.
Aprendria a restar
sense haver de dividir
ni sa casa ni fortuna.
Una feta inoportuna
li arribà en el morir
amb ben poc per emportar.
A la tardor
De les flaires de la serra,
poseu-me’n una dotzena,
les vull haver a la verema
quan el sol encara crema.
Nobleses i solituds
agafades de la mà,
en guardo per a l’endemà
tota mena de virtuts.
Un gegant, qui viu amb mi,
ben farcit d’empreses vanes,
espera trobar castanyes.
A la tardor, les aranyes
aniran deixant les planes
tot pensant que han de finir.
Han de venir segadors
Han de venir segadors
perquè el blat ja és madur,
el seu aire és tosc, eixut,
homes de poques raons.
Els camps estan esperant,
ha decandit les roselles,
tan formoses totes elles,
però el temps no és prou galant.
Han de venir segadors
a segar, sota del sol,
procurant-se aigua fresca.
Una mossa canta i tresca
tot venint de bella font,
només ens falta la pols.