Oblidar, cura la ment i set poemes més

15 Agost, 2021 05:23
Publicat per jjroca, Poemes

Oblidar, cura la ment


És hora de prendre’n part

dels riures i de lloança,

és llavors quan l’esperança

vol la casa del costat.

Allí, viuen menestrals,

els servents de l’ocasió,

han guanyat, ben bé, a l’engròs

vint monedes d’un or baix.

En veure’ls, estic content,

si em saluden, m’agrada

i demano fer salut.

Tot parlant amb el meu ruc,

vaig contar-li, de passada,

que, oblidar, cura la ment.


Fugir de ma misèria


Escriure és: fugir de ma misèria,

esperonar un pensament passiu,

mon davallar és ferotge i furtiu,

espera rebre, un dia, providència.

Anar passant la vida entre regnes

que mai s’hauran de trobar,

visc, altrament, com dicta el tarannà

entre aventures i pau de capvespres.

És mon cavall amable i punyent,

són els camins esclaus de ma fortuna

per a poder-me asseure en llocs tranquils.

Vaig envoltat de somnis poc febrils

qui esperen rebre llicència oportuna

per a lliurar-me al vici de la gent.


El regne de quimera


He de trobar el regne de quimera,

allí, on els pobres seran els eixerits,

manta de roses, minsos mosquits

m’han de portar a la vida més planera.

Com no aprenc, segueixo amb l’escola,

quaranta anys faran de bon portar

car em barallo on posaré la a,

és nostramo qui, sovint, s’envola.

El llibre és gras, la pensa lleugera

i passo pàgines sense entendre molt

amb l’esperança d’un jorn pla i profund.

He de posar els desigs en un munt

per a saber com seran de pregons,

per a assolir una ínfima desfeta.


La casa plora


He sojornat les hores de saviesa

per a trobar-me al davant del gran mirall,

massa temences em porten a l’estrall,

un cop a l’any, quan la calor s’enceta.

La casa plora i l’hort perd el verd

mentre enyora un raig d’aigua fresca,

sóc un servent sense enveja ni pressa

qui espera rebre un somriure planer.

He sojornat les empreses llunyanes

per a trobar-me cansat i esmaperdut

cercant històries de segrestats fantasmes.

És quan l’estiu es va emplenant de flames

quan entaforo el cap dintre la ment

com ho farien les lluites més profanes.


Vull un llit


És la pensa qui va amb mi

qui parla de meravelles,

en el cel, hi ha les estrelles,

qui se’n recorda al matí?

Ha de ser el tebi sol,

gran heroi de massa hores,

les domina quasi totes

sense donar-me el condol.

I la resta només és:

endinsar-me a la tenebra

d’on és difícil eixir.

Vull un llit amb un coixí

per passar tarda planera,

és quan ve el malentès.


Poc per emportar


Era un pobre benestant

prou cansat de son ofici,

perdre diners era un vici,

demanava ser ben gran.

Entre amics i amigots,

ompliria aquells dos trens,

mai pensava en els parents

puix tots eren trafegots.

Aprendria a restar

sense haver de dividir

ni sa casa ni fortuna.

Una feta inoportuna

li arribà en el morir

amb ben poc per emportar.


A la tardor


De les flaires de la serra,

poseu-me’n una dotzena,

les vull haver a la verema

quan el sol encara crema.

Nobleses i solituds

agafades de la mà,

en guardo per a l’endemà

tota mena de virtuts.

Un gegant, qui viu amb mi,

ben farcit d’empreses vanes,

espera trobar castanyes.

A la tardor, les aranyes

aniran deixant les planes

tot pensant que han de finir.


Han de venir segadors


Han de venir segadors

perquè el blat ja és madur,

el seu aire és tosc, eixut,

homes de poques raons.

Els camps estan esperant,

ha decandit les roselles,

tan formoses totes elles,

però el temps no és prou galant.

Han de venir segadors

a segar, sota del sol,

procurant-se aigua fresca.

Una mossa canta i tresca

tot venint de bella font,

només ens falta la pols.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primavera, estiu, tardor i: