En arribar mitja nit i set poemes més

24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca, Poemes

En arribar mitja nit


En arribar mitja nit

és quan vénen els fantasmes,

totes les cares són llargues,

mai els manca un bon neguit.

Empaiten a les poncelles,

quasi se’n riuen de tot,

ben sovint, com faig el sord

en eixir les tombarelles.

Els fantasmes són així:

prou esquerps i mentiders,

amables amb la desgràcia.

De segur que han poca traça,

però apleguen els primers

quan poso el cap al coixí.


El cos em demana ajut


Poca gana per haver

el secret de la fortuna,

de pensa, ni una engruna,

de dubtes, porto el got ple.

És el deure celestial:

Guanyar el cel al migdia!,

al plat poso l’amanida,

prou lletuga i poca sal.

El cos em demana ajut

quan enfilo la drecera

per posar-me a treballar.

No oblideu que el badallar

és una feina sencera,

però precisa aixopluc.


Li he comentat al meu cos


No suporto el negoci

de sentir-me esmaperdut,

el son com demana ajut,

no trobarà altre soci.

Li he comentat al meu cos

que la feina em fa mal,

és un deure quaresmal:

Oblidar i menjar poc!

I tot i així com avanço

pel regne gran de l’ensurt

fins aplegar a la casa.

Ben sovint, és el que passa:

Escolto i em torno mut

esperant que torni l’amo!


Aplega el primer dia


Aplega el primer dia

i volen tombar el món,

després arriba el son

i la pausa humilia.

Però us dic que no sabia

que la cosa anés a més

Poca pressa per tenir

i agafar filosofia!

Els rics que siguin els rics,

els pobres, la poca pena

i la resta: els convidats.

El teatre encetat

en temps de poca lluerna

qui somica a mitja nit.


L’ampolla


De porucs i mentiders,

quasi tinc el cabàs ple.

La vida és una promesa

qui albira les pretensions,

els hereus seran els bons,

pobrissons seran la resta.

Al calaix del desesper,

he posat els malendreços:

quatre concos, dos promesos

i la resta d’un valent.

El camí que sigui pla

si ens porta a la taverna,

l’ampolla la vull ben plena

i que no falti el menjar.


Treballar i no poder


Una casa, un bon llit

i un somni endarrerit.

Treballar i no poder

posar panys a la peresa,

és una lluita sencera

que cal posar al recés.

La feina la he guarnida

amb ben nobles intencions,

la cerco per cent racons

ni cap ni un és a mida.

No suporto aquell mal riure

que s’escola camí avall,

sóc fuster, sense encenall,

ben concís, amb poc escriure.


El dia m’acarona


Estic dempeus i el dia m’acarona

puix gran amor ha donat son fruit,

he emplenat, de sobte, aquell buit

amb un curull de demanada penyora.

No vull res més que una menja lleugera

puix el meu cos, de tot, és amatent,

hauré de rebre aquest nou sentiment

qui va cofoi viatjant per ampla terra.

El cos em bull i de sobte s’ofega

quan ella passa pel meu estret carrer

amb un cistell vestit de maques flors.

Espero el vespre quan ixen els amors

per a contar-li la joia d’home ver

qui mira el cel, estima i estossega.


Palau reial


Palau reial i dolça la mirada

on cent servents corren a contracor,

el dia és gris, la taula està parada

i vénen nobles farcits de gana i goig.

La llarga espera, de fet, es fa pesada

perquè el rei fa tria del vestit,

el vol ben blau, lleuger i eixerit

puix toca peix i vol fer bona cara.

El sentiment el duu ben amagat

i ha de seure, de la reina, a la dreta

tal com demana el costum assenyat.

Entra la reina, la veig prou satisfeta

després de rebre les joies i els brodats,

aquella cotilla que la fa ben estreta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El segon mes de l'any: