Perduda son i set poemes més
15 Novembre, 2020 17:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Perduda son
Perduda son
i nova avinentesa,
una mà estesa
per saber com.
Als alturons,
les hores són lleugeres,
van per desfetes
enmig raons.
El dubte és clar,
avança ensems
que la penúria.
El temps com cura
mentre es perd
lluny d’aturar.
Per no pensar
En el regne de la por,
hi ha cases sense teulada
i carrers sense fanals.
Sempre bufa el vent de dalt
i passen manta mirades
per si algú en vol emprar.
La resta, sabeu, diré
és un miracle ensopit,
he notat mosca i mosquit
en sortir amb poca fe.
Les empreses mentideres,
cap al cel, han de volar,
cadascuna vol les seves
solucions per no pensar.
Cansades fulles
Cansades fulles
esperen la tardor,
es fan porugues
i van prenent colors.
Un groc estèril
que esdevé marró,
les fulles ploren
en el gran si del bosc.
Cansades fulles
com van, al daltabaix,
una vesprada.
Potser els agrada
posar-se, en un calaix,
a l’entremig d’un llibre.
No haig res més
No haig res més
que vana solitud,
un pobre aixopluc
i un arbre prou espès.
Allí, m’assec
quan vénen les calors,
el vent abrusador,
el temps furiós i sec.
Com he de tornar,
a les hores lleugeres,
en fer-se fosc.
Cerco algun lloc
on oblidar les penes
i el mal anar.
Sabran els déus
Sabran els déus,
en hores ferotges,
com són tan mediocres
voltats per les creus.
És un infern
fet a nostra mida,
amb dèria infinita,
l’estiu i l’hivern.
Un poc complicat
confiar amb un cos
que s’haurà desfet.
En tal desconcert,
qui trobarà el goig
d’ésser estimat?
Deures de penyores
En tal embolic,
com m’hauré posat
si vaig pel tancat
cercant bon eixir?
Amb les forces minses,
trobo l’enrenou,
quasi tot es mou
per trobar els somriures.
Ben parques les hores
i pocs els amics
per poder lluitar.
Deixeu-me anar
a cercar els antics
deures de penyores.
En anar pendent avall
En anar pendent avall,
sento el tren com xiuxiueja,
avança prenent la pressa
sense massa escarafalls.
Un cop aplega al pla,
sento com bufa i fumeja,
la màquina va a la seva
i el desig la deixa anar.
Dolces hores de la tarda
quan tragina, a l’estiu,
per encetar la tardor.
El tren no ha aturador,
sembla ben fort i prou viu,
disposat a trobar casa.
Hauria de ser un gegant
Al racó de la dissort,
he passat les hores baixes,
unes seran de rebaixes,
les altres hauran preu d’or.
És el noble pensament
qui em porta a la misèria,
estic pendent de la platxèria
per si l’enveja em veu.
Com m’empasso, al dematí,
els secrets de la fortuna
mentre estic esmorzant.
Hauria de ser un gegant
enamorat de la lluna
per haver joia i amic.
Treballar i ésser culpable i set poemes més
07 Novembre, 2020 10:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Treballar i ésser culpable
És un dubte inenarrable:
Treballar i ésser culpable!
Els camins de la dissort
acaben sent els més amples,
amb pedres per totes bandes
on caure i fer-se el mort.
Avancem, amb els ulls clucs,
per a esdevenir salvatges,
com tresquem, per uns paratges,
amb les penses dels rabiüts.
Però, més prompte o més tard,
esdevindrem els profetes,
amb mans brutes, cares netes,
esperant trobar una llar.
Massa deures per a fer
Un mal déu com m’ha posat
massa deures per a fer:
Menjar carn, sentir-me bé,
i, per les nits, fer bondat!
Puix m’ha portat a aquest món
ple de somnis i meravelles,
al capdamunt, les estrelles
ben discretes quan hi ha sol.
El desig d’una muller,
les ganes d’aprendre prompte
sense oblidar els diners.
De la resta, un poc més:
no deixar de ser bon pobre
i, en temps de lleure, tafaner.
Na Mariona va a la font
Na Mariona va a la font
perquè, a casa, manca aigua
ben vestideta, ben maca
per si troba el gran amor.
Ha passat, de tèbia flor,
a ser una mossa galana,
seran tres cops per setmana,
quan demani haver senyor.
Na Mariona va a la font,
tot trescant, com una daina
amb un cànter gran i nou.
De segur que són les nou
i procura fer més via
per si troba un nuvi fort.
A la porta del pagès
A la porta del pagès,
la mancança ni rondina,
de segur que s’acoquina
quan es prega poc o més.
Amb quatre sacs de bon blat,
catorze bales de palla,
hi ha la pobra canalla
entre pena i disbarat.
La collita anirà bé,
la mestressa ho demana
a un sant petit i tosc.
A la cuina, encès el foc,
hi ha un ou i una baldana,
mig fregit, amb desconcert.
Temps de badallar
Escriure en temps de badallar,
en hores grises i llargues tardes,
el front suat, les cares agres,
aquell regust d’anar i tornar.
Un pensament ben tou, eixut
i l’alegria posada en coves,
tot esperant aquells vells ogres
qui mai demanen ésser vençuts.
Escriure en temps de badallar
mentre la vida va amb la brega
i atura un xic per descansar.
Pendent del vent, hi ha un mariner
menant sa barca, blanca, de vela
qui gruny i es queixa en avançar.
Sota un cel serè
Cansat de solcar
camps de solitud,
veig un pobre ruc
qui vol aturar.
Sota un cel serè,
s’obliden les presses,
passen les promeses,
la ràbia esdevé.
Les contrades tenen
el cor mig encès
i ganes perdudes.
Trobeu-me altres mudes
per a arribar a ser
fill de les estrelles.
Mariner de terra ferma
Mariner de terra ferma
com enyora barca i mar,
fins el sol sembla salat
i li pot la nit serena.
Massa cartes i taverna,
massa vici, massa rom,
els amics ni saben com
el trauran de la desfeta.
Ha estat la mare mar
la qui, prompte, l’ha cruspit
sense deixar-li el pensar.
Altre cop, el veig anar
tot passejant, arrupit,
entre angoixes i un plorar.
És una joia
I més tard, el ventijol
li estovarà la cara,
només el veig fora de casa
quan s’ha deslliurat del sol.
Del treball, és amatent,
com a home, és una joia,
camina, devers la foia,
quan el deixa el pensament.
Ha perdut massa batalles
per resultar vencedor
i exitós en son ofici.
No li plau el sacrifici,
però no veu aturador
i es mou entre estrebades.
Ser bon tafaner i set poemes més
01 Novembre, 2020 18:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser bon tafaner
Amb el vent proper
i la nit més clara,
veieu com m’agrada
ser bon tafaner.
Com guaito, al balcó,
les nits, els capvespres,
els feiners, les festes
en fred o calor.
Diran els prohoms:
És un tros de soca
i, així, s’entreté!
Els responc també
que ésser tanoca
no ho haurà tothom.
Un color que m’escau
El vent em diu, de passada,
que s’enfila al Montsià,
com també hi voldria anar,
li he de dir quant m’agrada.
En el cim, el cel i la mar
s’amistancen amb el blau,
és un color que m’escau
i espero manllevar.
Quatre cabres ensopides
van guaitant el vell pastor
i a aquell gos tan mala traça.
De tant en tant, fa mossada,
l’estimen a contracor
mentre, lleugers, passen dies.
Escriure, escriuria
Escriure, escriuria
sense massa fe,
esperant també
que el seny faci via.
I posar les lletres
sobre un camp ratllat,
espero el sembrat
sense massa terres.
Un missatge clar
corre com un llop
guaitant les ovelles.
Vénen les tenebres,
ja són ben a prop,
ho hauré de deixar.
És el sol
És el sol,
ben dematí,
quan vol jou,
es riu de mi.
Haig l’aixada,
vaig al camp,
tot passant
per la contrada.
I el sol,
des del de dalt,
veig com somriu.
Sec el riu,
a punt, l’enciam
i res de nou.
Curtes ratlles
Curtes ratlles
a l’engròs,
lluny, el tros
i les contalles.
Massa nit
per a mi sol,
hi ha un mussol
prop del coixí.
He sentit
les meravelles
d’un curt estiu.
Es buida el niu
i les estrelles
passen de mi.
Per camins i viaranys
Per camins i viaranys,
apleguen somnis estranys.
Vint cavalls i cavallers
tots voldran ésser primers.
I el sol, de dalt estant,
com se’n riu i es va acostant.
A les primeres fredors,
es tanquen patis i cases,
els pagesos han recances
perquè perden poques pors.
La mestressa com s’obliga
al vell deure de cuinar,
és el foc qui no ho veu clar
perquè pensa en curta vida.
Una jove ha mentit
Una jove ha mentit
quan pensa el que no he dit.
Car la pensa és capciosa,
ella vol aplegar a esposa.
Puix no sé com és l’ensurt,
corro i salto tant com puc.
És la vida complicada
quan un cerca la fortuna,
com van caient, una a una,
les joies d’enamorada.
I, a la fi, és ben sabut,
voldrà un home de diners,
que no sigui tabaler
i s’acosti a ser bon ruc.
La nova estrella
Ni les pedres del camí
dormiran les nits senceres,
en el cel, hi ha massa presses
perquè un Rei aplega a Nin.
Els pastors amb els ramats,
les ovelles sense pena,
al de dalt, la nova estrella
és ben grossa, tot esclat.
Els Pares són a Betlem,
en un pessebre, al defora,
amb cara de desconcert.
Venien de Natzaret
per un manament de Roma
qui demana que ens contem.
Ni sé ni vull i set poemes més
19 Octubre, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Ni sé ni vull
Ni sé ni vull
ni regno a la lluna,
visc, d’una engruna,
sense aldarull.
Mon cap, confós,
espera una lluerna,
però hi ha crema
en el meu bosc.
Si he de guanyar,
vull hores toves
i llarga nit.
Mon esperit
diu que són proves
sense aturar.
Vull un avenir
Vull un avenir
allunyat de misèries,
m’agraden les dèries
quan van pel camí.
Nobles vilatans
somien desperts,
són del tot oberts,
perdedors de guanys.
Voldria saber
quan vindran prohoms
a resoldre dubtes.
Són tots els assumptes:
delicats, pregons,
bonament resolts.
Lluiten els gegants
Lluiten els gegants
amb armes ferotges,
són batalles nobles
només per a uns quants.
Des de bon matí,
són a la batalla,
han fet la troballa
del gran enemic.
Aniran plegats
a cercar la llum
d’aquest món immens.
Han trobat el temps
en vell aixopluc,
allí, l’han lligat.
Un rellotge haig
Un rellotge haig
d’on surten les hores,
les voldria noves,
però no vindran.
Vénen sense treva,
des de bon matí,
quan la lluna és plena
i guarneix la nit.
Un rellotge haig
qui parla quan plou
amb un to sensat.
Conta l’entrellat
d’aquest món que es mou
oblidant on vaig.
Homenots i tafaners
Homenots i tafaners,
pendents de les mil batalles,
amb poc blat i massa palles,
com volen quedar primers.
En el regne dels sabuts,
com passen setmanes dolces,
gairebé ni tenen hores
per penar i mostrar-se muts.
Viatjants, d’un sol carrer,
com apleguen a la plaça
per lliurar-se al combregar.
Un dia, ells van estar:
dels pocs homes de sabata,
estimats homes de fe.
Les vacances del pagès
Les vacances del pagès:
Menjar, beure i dormir més!
Les demana, a la tardor,
poc després de la verema,
és llavors quan el sol mena
un passeig més curt i dolç.
Es llevarà cap al tard,
haurà la taula parada,
la mestressa l’acompanya
en un punyent esmorzar.
La tomata, la sardina
i un vi negre de cup,
el pa el voldrà de mida,
el dinar, a la una en punt.
Anar a ballar
Poseu-me hores nostramo
per poder anar a ballar,
en posar-me, ni sé parar,
la mossa diu que la xafo.
Són les festes de l’estiu
les més maques de tot l’any,
a la plaça, tot és guany,
ningú perd i es fa ben viu.
Però, en encetar la bóta,
heus aquí el que ha passat
mentre el vi dolç rajava.
Un jovent fa mala cara,
entre tres l’han emportat,
és això el que pertoca.
Solituds i bajanades
Aplaudeixo mon fracàs
quan peno pel meu orgull,
són empreses a curull
les que em fan venir escarràs.
Solituds i bajanades,
em porta la nit sencera,
sóc carona riallera
qui s’esmuny entre les cases.
Com vénen llops sense ovelles
per a cercar el seu condol
i jornades d’amistança.
En el cor, porto recança
i em queixo perquè dol
ser al dessota de les estrelles.
Com la serpent i set poemes més
14 Octubre, 2020 15:02
Publicat per jjroca,
Poemes
Com la serpent
Com la serpent,
espero un bon estiu,
haver el caliu
de poca gent.
Quan, als capvespres,
ens surt la lluna,
demano, a una,
pau i remei.
Mancat de peus,
avanço, amb ball,
pel corriolet.
Algú despert,
em donaria alls,
menja de déus.
Ella ho ha manat
Com la mare soledat
em vol fer de companya,
de segur que ella m’enganya
sense deixar-me avançar.
Les barques hauran un port
quan el mestral les bellugui,
hauré de fer el que pugui
o em permeti digna sort.
Com la mare soledat
m’aconsella ser feliç
almenys un cop per setmana.
Ho seré de mala gana,
tot a lloms del desencís,
perquè ella ho ha manat.
Amb el cor robat
Amb el cor robat
i un cos ben negre,
qui me l’ha deixat
fora del pessebre?
Ha de ser un mal déu
qui li pari casa,
fill d’una nissaga
qui diu: Ara, creus?
He vingut a ser,
sense massa ganes,
aprenent de res.
Voldria saber
qui em dirà després
que sóc mentider?
Aquelles veus encisades
Quan la tarda s’allargassa
i l’estiu és ben present,
menjo prou i vaig perdent
aquella llar tant de casa.
Eixes veus tan encisades
que s’apropen al meu cor,
vull saber quan estic tot
i quan tornen les maldades?
El sol travessa el castell
i s’amaga a la muntanya
ben cansat de viatjar.
Com també me’n vull anar,
enceto la filigrana
de voltar com un penell.
No passaran les temences
No passaran les temences
en el regne de les pors,
allí, rauen els amors
pendents de les coses seves.
Que si ella no m’ha dit,
que si riu mentre li ploro,
és pensar ben esquifit
qui s’apropa mentre moro.
Sentinelles de l’avern
no em portéssiu més comanda
quan la veig passar a prop.
Ella somia un gran senyor:
ric, potent i bona traça,
mentre, a mi, em guanya el fred.
En aplegar a sant Joan
En aplegar a sant Joan,
encendrem una foguera
amb fustes velles, brostam,
quatre cartrons de primera.
Empaitarem els dimonis,
bruixes velles i nigromants,
hem de lluitar com abans,
del guanyar, ser testimonis.
Quan la flama pugi al cel
i la coca sigui a taula,
encetarem la contalla.
Per fi, hem fet la batalla
que arribarà, fins a l’alba,
ben regada amb moscatell.
La gana que sigui a punt
A l’estiu, enmig l’infern,
anem a fer la torrada:
quatre cebes, cansalada,
per posar-la enmig del verd.
La gana que sigui a punt,
la set banyada amb cervesa,
cada nit, porti la fresca,
hagi joia sense ensurt.
Com posem el treballar,
en safata més petita,
al dessota del gran arbre.
Demano fresca del marbre,
una nit quasi infinita
on sigui permès somiar.
És tou el cap
És tou el cap
i mana la feblesa,
una mà estesa
al fer bondat.
Mireu-me si
endrapo somnis,
el meu dimoni
és prou mesquí.
A la caldera,
hi ha enrenou
i fan contalla,
mentre el sol passa,
cerco batalla
per si hi ha sou.
Estimada meva i set poemes més
08 Octubre, 2020 07:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimada meva
Hauria de dir,
estimada meva,
que l’amor, quan pesa,
és quan fa glatir.
Com, de bell antuvi,
trafega els serrats
i anem, tots plegats,
a esdevenir nuvis.
Llavors, vénen nits
de llamps i de trons
a ocupar l’espai,
maleït esglai
qui va, pels turons,
fins aplegar al llit.
Riu en el congost
Com riu, en el congost,
enceto els crits,
alguns són eixerits
i naveguen vers els ports.
De petit, ben tafaner,
viatjo per la riba,
amb un caire matusser,
empeny la vida.
Ni barques ni mariners
li fan trellat
ni l’amoïnen.
Quatre arbres com el miren
mentre passa, tot pensant
en ser propers.
Em comenta Montserrat
Em comenta Montserrat
que l’hivern ja és passat.
Com li plau el carrer ample
amb portes i porticons,
uns la miren dels balcons,
de segur que en seran quatre.
L’enveja és punyetera,
no deixa cap espai clar,
com es llença a matinar
per emplenar bancs i places.
Em comenta Montserrat
que estrenarà la camisa,
ha de ser per anar a missa,
de moment, no l’han deixat.
Veig la barca com es mou
Veig la barca com es mou
perquè Èol la mareja,
el pescador ni ha enveja
ni li amaina l’enrenou.
El poble vestit de blanc
amb un cel ben escarlata,
en el pinar, hi ha una branca
esquinçada del vent de dalt.
Un núvol, del tot rabent,
s’escola, a la muntanya,
per a cercar un reclau.
Dintre la mar, hi ha una nau
que es dibuixa ben estranya
perquè poc s’està movent.
El comprar no porta pressa
Ni els records porten somnis
a casa del mariner,
navegar ha estat primer
que demanar pel dimoni.
No hi ha passes mal donades
ni dones cercant condol,
damunt de la serra, el sol
i feina en totes les cases.
La mar, avui, és serena,
mala mare, per a molts,
perquè dubta en el fruitar.
Al mercat, no es pot anar
perquè els doblers són pocs
i el comprar no porta pressa.
Les espigues dalt del carro
Les espigues dalt del carro,
el pagès amb sa calor,
el cavall avança al trot,
l’empeny el fuet i l’amo.
A l’era, fa de bon anar
quan s’ensuma primavera,
el camí és una festa
de roselles i sembrat.
Però, ara, l’escalfor
la fa més dura i pagana,
envoltada de renecs.
Sols s’endevina algun prec
d’una vella que s’afanya
a demanar un bon tresor.
El pas cansat
El pas cansat i un somni el delera
al llop marí vestit amb els parracs,
un dia, va ser el valent dels manats,
un reietó anant en barca vella.
Avui, el port li diu que és un tronera
i van, els altres, les xarxes enllestint,
una gavina escriu sense cap lletra
dessota un sol que espera ser a la nit.
Com nostre heroi les passes entrebanca,
ha estat a punt de fer el bocaterrós
mentre se’n riuen els joves a la plaça.
No haurà remei: l’infern com l’amistança,
el veig batut, vençut i delerós
per a posar-lo a la caldera blanca.
No haig per deure
No haig per deure:
escriure quatre ratlles
i les rondalles
fan de bon creure.
És una festa
joiosa i important,
l’espero quan
estic de gresca.
La pensa, al cap,
sense escorrialles,
va fent camí.
No haig a qui
mostrar-li les espatlles
ni els maldecaps.
La vida del cargol i set poemes més
01 Octubre, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes
La vida del cargol
És la vida del cargol:
Menjar poc i prendre el sol!
Quan la pluja mainadera
em desperta pel matí,
com voldria un coixí
i ser dalt de la figuera.
Però la mare natura
li va provocant la gana,
he copsat com ja s’afanya
en endrapar mitja fulla.
Altre dia, surt el sol
i nostre amic ni s’enfada,
de segur que haurà pensada
i es decanta pel condol.
Us hauré de confessar
Us hauré de confessar
com el somiar em procura
una paga sense mesura
que em deslliura del pecar.
El pago amb pocs diners,
em fabrico noves ales,
em puja per les escales
sense demanar interès.
Us hauré de confessar
que els dies són lleugers
i les nits ben venturoses,
però apleguen noves noses
per a dir-me que els darrers
són a prop del davallar.
Amor sense neguit
Com l’amor, sense neguit,
diria que és ensopit.
Si quan baixa al carrer
o en surt a la finestra,
encetaria la festa
de gaudir del tot i més.
Car un ruc fa de cavall
i serventa de princesa,
amatent d’una tempesta
que s’escola riu avall.
Matinades, fugint del sol,
com s’apropen a l’encert,
de tard a tard, vaig despert
fins que ho trobo tot bressol.
Una lluna sense mides
Una lluna, sense mides,
només em conta mentides.
Ben sovint, amaga el sol
i la fosca fa contrada,
li comento que m’agrada
quan s’apropa l’escalfor.
La lluna m’ha demanat
el poder anar a la mar,
hi ha un mariner entremaliat
qui es deixa enamorar.
És una mossa, encisera,
feta al deure de viatjar,
ben sovint, em fa pensar
que la joia és ben planera.
Plou la nit
Plou la nit: joia i estrelles
mentre penso que són meves.
Com demano anar a jugar
al de dalt de la figuera,
massa poc, dura la guerra
qui no es deixa apamar.
En el sostre, hi ha remors
i demandes a curull,
massa fosques fan poc ull
i, lluites, els perdedors.
Com la nit em demanava
anar a cercar companya,
és dura empresa de canya
qui es gronxa avui i ara.
Ben poc senderi
Viatjo sol per planes i altures
per a obtenir aquell reclau de pau,
espero rebre noves de mon palau,
allí, on els déus demanen altres mudes.
No sóc ni visc en terres agradoses
on les poncelles juguen de bon matí,
és mon present captaire d’hores dolces
on les petjades em tornen ben mesquí.
He d’albirar un futur eteri
on recollir els fuits del poder ser
per a acabar volant amb blanques ales.
Com sentireu, on s’acaben les cases,
les grans contalles d’un pobre mentider
qui m’ha acusat d’haver ben poc senderi.
En una nau
En una nau,
viatjant a l’horitzó,
he trobat bo,
però ni escau.
Sóc un servent
del pensament feixuc,
un xic vençut,
un molt esquerp.
M’agrada el lleure
oscil·lant de les flors
quan s’adorm primavera.
La mossa espera
que arribi el seu amor,
ha de ser un deure.
Quan aplegui la mort
Seré petit
quan aplegui la mort,
ben ensopit
en apropar-me al port.
Ni àngels ni reis
em portaran les torxes,
han de ser totes:
maques, de bona llei.
Després, el tron,
dessota d’un gran arbre,
guarnit d’ocells.
Que siguin ells
qui cerquin un culpable
per al retorn.
Un poema es va fent i set poemes més
27 Setembre, 2020 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Un poema es va fent
Un poema es va fent:
ratlla a ratlla, sense pressa;
diria que és bona empresa,
però amb poqueta gent.
Les paraules van venint
i s’amaguen sota el llibre,
només demanen ser lliures
per poder anar vivint.
El poema es va fent
i va muntant l’embolic
mentre riu o mentre plora.
Els diria que no hi toca,
reconèixer que han patit
quan s’allunya el pensament.
Un núvol cansat
Un núvol cansat,
sense massa empenta,
diu que la primavera
un déu ha encetat.
Com sóc traginer
de les hores baixes,
demano menys caixes,
però més diners.
Un núvol cansat
voldria fer festa
els caps de setmana,
però un déu l’enganya
i van a la grenya
per camps i ciutat.
Una vaca plora
Una vaca plora
en passar el tren,
es veu que s’enyora
en ser enmig del verd.
Farà unes setmanes
que va ser el comiat,
un bou engreixat
partí de vacances.
El vedell voldria
anar a passejar
els dies de sol.
Com cerca el condol
quan ve a marejar
el desig de vida.
En viatge per la nit
En viatge per la nit,
entre la lluna i estrelles,
he demanat les roselles
perquè cercava marit.
La poncella era galana,
preparada per al viure,
llegia, solia escriure
i, de tant en tant, pensava.
Va trobar un mosso ric,
caçador i blanc de cara
qui volia ser valent.
El mirava atentament
i, sovint, l’engrescava
per guanyar sense neguit.
Albergínies van de dol
A la sínia, tomba el ruc
tot pensant que l’aigua plora,
és la vida qui l’estova
mentre l’amo resta mut.
Albergínies van de dol
i el pebrot envermelleix,
un tomàquet resta sol
en un solc que perd el verd.
El pagès veig com s’adorm
dessota de la figuera
i el blat muda el color.
Es posa vestit com d’or
per viatjar, amb la quimera,
despertar enmig les pors.
El viatge de la nit
El viatge de la nit
no haurà pressa ni aturada
ni li farà mala cara
a un llum qui ha esllanguit.
En un corriol ple d’estrelles,
avancen herois i déus,
la meitat com van a peu
per cercar eixida a les penes.
El viatge de la nit
entre cuques i mussols
va endinsant-se a la ribera.
Minsa aigua, un xic freda,
va cercant altres corriols
per trobar-se amb amics.
Sucre i mel
He provat d’aplegar a sant
amb dejuni i sacrifici,
allunyant-me del gran vici
de voler ser benestant.
L’aureola l’he comprat,
a bon preu, a les rebaixes,
un xic vella, amb ses nafres,
oblidant el que he pagat.
A la porta del gran cel,
m’han posat cara vermella
i he restat una setmana.
Ser sant no requereix gana
i avançar com un trapella
tot enmig de sucre i mel.
Era un pobre satisfet
I corria com un llamp
i menjava com un bou,
de treballar en tenia prou
un cop o dos en mig any.
Era un home satisfet
d’atipar-se de llegir,
mitja ratlla a mig matí,
un quart de plana cada mes.
Va viure com un sidral
i, de sobte, emmalaltí,
va ser curt el funeral.
Home fosc i home gran,
he de creure i puc dir
que l’he declarat nou sant.
Altra vegada i set poemes més
19 Setembre, 2020 07:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Altra vegada
Com va la mort
per refer la natura
i així procura
guardar-ho tot.
No compta els anys
ni atura a la fermesa,
l’empeny la pressa
i aquell deure estrany.
Farà bugada,
enllestirà la feina
sense dir res.
Vindrà el mai més
guaitant, per la finestra,
altra vegada.
El llapis diu
El llapis diu,
es desfà i comenta
com la feblesa
massa que escriu.
Els homes grans
basteixen quatre ratlles,
massa de palles,
poques de gra.
El llapis parla
de ratlles sense fi,
planes de lletres.
Lligades elles
mai se’n podran eixir
ni anar a cap banda.
En tombar el nou dia
Mai hauré sabut
que volar no em prova
puix l’aire envola,
vol tornar-me eixut.
En el meu somiar
amb terres lleugeres,
dormen les estrelles
ran del campanar.
Dolça melodia
de brisa estimada
em porta a l’amor.
Com rabent traïdor,
no em portis la queixa
en tombar el nou dia.
Qui m’haurà mentit...?
La lluna en un cove,
la mar en un odre
i gras l’esperit.
Qui m’haurà mentit
ha estat innoble
i un pèl traït?
Aprenent de déu,
em sento ateu
i un xic bordegàs,
no em féssiu cas
puix vaig per la neu
quan aplega el fred
i em manté despert
fins que el vent se’n va.
Parlant amb el matalàs
Mentiria si digués
que, a la nit, treballo més.
És mon llit amorosit
qui em porta a l’aventura,
com pensa i com procura
que sigui home afeblit.
Parlant amb el matalàs,
em passo bones estones,
mig plorant passen les hores
recordant nostre fracàs.
Però la vida és feixuga
i, pel lleure, es va perdent,
hem de lluitar amablement
i acabar sense cordura.
Rauré entre homes
Amable la tarda
i la nit serena,
dessota una estrella,
veig un gos com lladra.
Perduts el grans somnis,
demano establir-me,
podríeu vós dir-me
on dorm el desori?
Les paraules toves
m’han dut al davant
de portes tancades.
Entre empreses vanes,
mai em faré gran
i rauré entre homes.
Hem parlat de sacrifici
En converses amb el ruc,
hem parlat de sacrifici,
de treballar, de poc vici,
d’una sínia i aixopluc.
Cada dia, al dematí,
hem d’anar a fer la feina,
no haig hora ni massa eina
ni gran desig de fugir.
Avancem en la trobada
i apleguem cansats al tros
per a emprendre nova empresa.
És el ruc qui posa pega
per agafar el bon goig
i gaudir a la vegada.
Aprenent de déu
Aprenent de déu,
menjador de sopes,
mai seré l’hereu
de gegants i ogres.
A les hores baixes,
dormo com un soc,
somio amb un rebost
de rialles dolces.
Aprenent de déu,
em llevo, amb la lluna,
prop la mitja nit.
Algun cop, m’ha dit:
Anirem a una,
però sempre a peu!
Entre penes i dolors i set poemes més
14 Setembre, 2020 15:55
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre penes i dolors
A les portes de l’infern,
he deixat tots els cilicis,
en entrar, només hi ha vicis
i pecats de color verd.
Les calderes són de llenya
des que s’han aproximat
homes magres d’espardenya
per descloure l’entrellat.
Entre penes i dolors,
passem les llargues hores
qui mai han d’aturar.
Al cel, no voldria anar
puix els dec massa penyores
entre nobles i senyors.
Aprenent de pobre
Amb més deures
que diners,
haig mesures
d’interès.
Aprenent de pobre,
he passat el curs,
ha estat un disgust
enmig del desordre.
He cercat una pubilla
per poder-la festejar
un cop o dos per setmana.
Com la ràbia s’encomana,
prompte ho hauré de deixar
perquè he perdut amb la tria.
Benvolguts traïdors
Benvolguts traïdors
fruits d’una nissaga
qui, arreu, s’escampa
per trobar tresors.
En el treballar,
hem passat estones,
però són més bones
les presses per guanyar.
Així, a l’aixopluc
dels homes prudents
enllestim la feina.
No vull trobar l’eina
que em faci valent
ver vèncer si puc.
Dintre de mil llibres
Ni pau a l’escola
ni ombra al desert,
el pensar és despert
i quasi tremola.
Dintre de mil llibres,
hi ha la solució,
que Déu em perdó
per saber-me lliure.
Al carrer, m’espera
la més dolça nit
sota una finestra.
Hi ha una deessa
qui, potser, m’ha dit
que no és cosa seva.
Un cop al mes
Estimar l’estimaria,
ben sovint, un cop al mes,
vinc del país del mai més
i com ploro d’alegria.
He començat a predir
tota mena d’aventures,
les tardes seran feixugues
quan demanin un migdia.
Avanço per avançar
a la casa del mai més
amb un monstre fredolic.
Espero que sigui amic
amb to pausat i sorprès
fins que li aplegui la nit.
Potser algú dirà
Hauré de morir
quan el cos demani,
canviaré de barri
sense enginy ni abric.
Sentiré com fuig
aquest pobre cos,
ho farà, a l’engròs,
per a ser rebuig.
Potser algú dirà,
a la taula estant,
que feia prou nosa.
El nou son em troba
i aniré provant
qui m’enyorarà.
Voldria anar
La més maca de les flors
ha la feina més preada:
Restar quieta, amb bona cara,
per seduir un abellot.
Per quina estranya raó,
l’arbre espera haver fruit?,
potser trobarà l’enuig
i demanarà perdó.
I els déus, de dalt estant,
com obliden les promeses
quan és posen a ballar.
Algun cop, voldria anar,
amb les ales ben esteses,
a trobar algun vianant.
Ploro més
Na Mariona em diu que sí
i comença el meu glatir.
Amb les penses d’un gegant,
passo el dia caminant,
però en arribar el migdia
cerco pausa de bona mida.
No em donéssiu altra llum
per si un dia goso perdre’m,
seria feliç d’entendre’m
amb la pensa d’un sabut.
Passa el temps des de l’alçada
que és on voldria restar,
però aplega l’endemà
i com ploro més encara.