Els núvols passen alts i set poemes més
23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Els núvols passen alts
Sento la tebior del món
qui ens porta de viatge,
no essent senyor ni patge,
hauré de prendre raons.
Els camins de solitud
em portaran a la serra,
allí, una branca delera
per un estiu tan eixut.
Com els núvols passen alts,
els pagesos ni els senten
ni tampoc han d’escoltar.
El plaer de viatjar
acompanya a aquests éssers
quan són lluny de prendre mal.
Envejo a les pedres
Mentiria si digués,
que, dormint, descanso més.
Esclau poruc dels meus somnis,
cap a l’infern avançant,
he trobat manta gegants
qui diuen: Això, no ho provis!
Si la pensa fos lleugera,
provaria de volar,
però poc em deixa anar
quan arribo a casa seva.
Així, voltat de tenebres
ni endevino el meu futur,
encara no estic madur
perquè envejo a les pedres.
El meu escut
Manta ratlles sense encert
i, totes, al descobert.
Les paraules són així:
amables i mentideres,
passen estones senceres
entre vetlles i dormir.
Car nosaltes, els humans,
anem pujant, decandint
tot i cercant les dreceres.
Dieu-me que volen elles
quan, remugant i envellint,
volen aprendre dels grans.
No cal dir que he finit,
amb llicència, el meu escrit.
No vull la pau
No vull la pau
d’aquella guerra
que no faré.
Els convidaré,
és cosa meva,
al meu catau.
Allí, on el vent
no duu encenalls
ni hi ha l’estrall
d’anar perdut.
Com mai m’enfilo
en aquest món,
dieu-me com:
planyo i oblido.
No vol diners
La vella barca
de mariners
no vol diners
ni li fan falta.
Veu les gavines
i el seu anar,
com elles xisclen,
volen dinar.
Ser animal
és mala cosa
i un deure etern.
Potser el potser
fa massa nosa
quan és cabdal.
Quan el sol se’n va
Sentireu a dir,
pobres pobrissons,
que hi ha massa sons
qui demanen nit.
Enmig del misteri,
qui no vol la clau,
cerca el seu palau
per haver encanteri.
Quan el sol se’n va,
fugen les clarianes,
volen el ponent.
Pobres innocents
com viuen debades
i moren de fred.
Batalles estrafetes
Cavaller sense cavall
va avançant per la plana,
alguna mossa s’enganya,
li promet ser el seu galant.
De batalles estrafetes,
en porta una dotzena,
va lluitant en la tenebra
tot enmig de males feres.
Un gall, del tot matusser,
una rata entremaliada
i una guineu mentidera.
Sovint acaba la feta
quan apleguen a l’albada
i nostre heroi entristeix.
Lliuraré batalles
Lliuraré batalles
damunt del coixí
amb manta fantasmes
i un déu eixerit.
Propostes del cel,
infern dels porucs,
allí, on els vençuts
demanen més mel.
Lliuraré batalles,
sense to ni so,
per passar els meus dies.
Les haig amanides
dintre d’un llautó
amb prou males cares.