Els núvols passen alts i set poemes més

23 Agost, 2021 05:32
Publicat per jjroca, Poemes

Els núvols passen alts


Sento la tebior del món

qui ens porta de viatge,

no essent senyor ni patge,

hauré de prendre raons.

Els camins de solitud

em portaran a la serra,

allí, una branca delera

per un estiu tan eixut.

Com els núvols passen alts,

els pagesos ni els senten

ni tampoc han d’escoltar.

El plaer de viatjar

acompanya a aquests éssers

quan són lluny de prendre mal.


Envejo a les pedres


Mentiria si digués,

que, dormint, descanso més.

Esclau poruc dels meus somnis,

cap a l’infern avançant,

he trobat manta gegants

qui diuen: Això, no ho provis!

Si la pensa fos lleugera,

provaria de volar,

però poc em deixa anar

quan arribo a casa seva.

Així, voltat de tenebres

ni endevino el meu futur,

encara no estic madur

perquè envejo a les pedres.


El meu escut


Manta ratlles sense encert

i, totes, al descobert.

Les paraules són així:

amables i mentideres,

passen estones senceres

entre vetlles i dormir.

Car nosaltes, els humans,

anem pujant, decandint

tot i cercant les dreceres.

Dieu-me que volen elles

quan, remugant i envellint,

volen aprendre dels grans.

No cal dir que he finit,

amb llicència, el meu escrit.


No vull la pau


No vull la pau

d’aquella guerra

que no faré.

Els convidaré,

és cosa meva,

al meu catau.

Allí, on el vent

no duu encenalls

ni hi ha l’estrall

d’anar perdut.

Com mai m’enfilo

en aquest món,

dieu-me com:

planyo i oblido.


No vol diners


La vella barca

de mariners

no vol diners

ni li fan falta.

Veu les gavines

i el seu anar,

com elles xisclen,

volen dinar.

Ser animal

és mala cosa

i un deure etern.

Potser el potser

fa massa nosa

quan és cabdal.


Quan el sol se’n va


Sentireu a dir,

pobres pobrissons,

que hi ha massa sons

qui demanen nit.

Enmig del misteri,

qui no vol la clau,

cerca el seu palau

per haver encanteri.

Quan el sol se’n va,

fugen les clarianes,

volen el ponent.

Pobres innocents

com viuen debades

i moren de fred.


Batalles estrafetes


Cavaller sense cavall

va avançant per la plana,

alguna mossa s’enganya,

li promet ser el seu galant.

De batalles estrafetes,

en porta una dotzena,

va lluitant en la tenebra

tot enmig de males feres.

Un gall, del tot matusser,

una rata entremaliada

i una guineu mentidera.

Sovint acaba la feta

quan apleguen a l’albada

i nostre heroi entristeix.


Lliuraré batalles


Lliuraré batalles

damunt del coixí

amb manta fantasmes

i un déu eixerit.

Propostes del cel,

infern dels porucs,

allí, on els vençuts

demanen més mel.

Lliuraré batalles,

sense to ni so,

per passar els meus dies.

Les haig amanides

dintre d’un llautó

amb prou males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: