Ha son pel dematí i set poemes més
07 Setembre, 2021 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha son pel dematí
Margarida m’ha de dir
que ha son pel dematí.
Com dorm a la migdiada,
la tarda li sembla curta,
és una feina feixuga:
castigar-se la mirada.
Un nuvi ha demanat
que sigui de bona casa,
que treballi des de l’albada,
que guanyi i que sigui honrat.
I Margarida es plany
perquè la Verge no creu,
fa un any, espera un hereu,
però no li veig ni el nas.
La calor
Com la calor em duu a l’hora baixa,
llevant-me d’hora per a rebre al sol,
de nou li prego que minvi l’escalfor
per poder dur el barret i la faixa.
Però no escolta car sóc massa petit,
escanyolit, ésser de poca altura;
passa la tarda, la noto menys feixuga,
em treu, afora, la pensa i el neguit.
Passa l’agost, recullo dolça fruita,
sento rajar un rajolí a la font
on les poncelles demanen ser promeses.
Al capdavall, tomata amb quatre cebes,
una cervesa treta del fons del pou,
el somni antic de fer bona collita.
El vent suau
El vent suau, avui, mou la finestra,
entre xerrics, ens porta un temps perdut,
vora la llar, ni trobo aquell obscur
qui fa regnar una ombra prou discreta.
Les mosques volen, s’aturen els mosquits
i fa revolts una oreneta,
ve el capvespre, un clam s’enceta
cercant el fosc, trobant els pins.
El vent suau farà gronxar la branca,
el mariner enceta un nou somrís
quan surt del port i, de nou, navega.
La barca avança, la mar és seva
i van les ones menant el seu encís
fins que el sol s’enduu el llum amb traça.
Aprenent de la misèria
Esperant a la misèria,
mig captaire i lladregot,
passejant amb el cap cot,
enverinat per la platxèria.
Avançant per dintre el bosc
amb la petja ben dubtosa,
voldria trobar una rosa
i oferir-la de cor.
Aprenent de la misèria,
no vull trobar cap palau
on poder aturar una estona.
No vull la mar sense ona
ni sovintejar una nau
on és senzill trobar dèria.
Una mà amiga
Matí feixuc i tarda lleugera,
són massa anys per a haver virtut,
a casa, queda un paraigües mut
qui espera una pluja força sorneguera.
Allí, en un racó, dorm la migdiada
qui serà agredolça amb massa calor,
la senyora fugí, queda el senyor
qui l’haurà de dur a fer la passejada.
Va passar el bon temps d’anar de botiga
on passava hores jagut o prenyat,
esperant trobar una nova estança.
Una bona filla, un dia, el comprava
puix el va trobar força assenyat
per a poder anar d’una mà amiga.
Passegen els vents
Passegen els vents per tota la plana,
dessota d’un sol prou enfurismat,
dilluns, al matí, hem d’anar al mercat
per tal de saber qui trobarà calma.
Llevant com s’adorm i creix el mestral
qui anirà creixent ben farcit de ràbia,
s’endurà una branca sense massa màgia
per a reposar en la petita vall.
Passegen els vents, entrant a la casa,
empenyen les portes en un no parar
fins que una lluerna li demana pausa.
Però ja, només, en Èol se’n cansa,
cercaré un mussol per tal de mullar
tot un gat petit qui al sostre maula.
Al jardí estant
Una bona mossa,
al jardí estant,
diu que vol ser gran,
però no fer nosa.
Hi ha milers de flors
qui demanen, d’hora,
viure a la vora
de festes i honors.
En un no avançar,
passaran els dies
trobant massa ensurts.
El jardí vençut
demana altres vies
on poder fruitar.
Una nit d’estiu
Una nit d’estiu,
enmig la tempesta,
se sent la pobresa
d’ésser home viu.
Des de sa grandària,
un tem a tothora,
és l’infern qui prova
arribar fins casa.
Una nit d’estiu,
dessota de l’om,
hom somia tenir.
Voldria sentir
amable enrenou
voreta del riu.