Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.