A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.