Portar l'estendard i set poemes més
08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Portar l’estendard
En el palau reial,
dos nobles i un heretge,
com van patint del fetge
per no trobar setial.
Massa aspirants a joia,
un tresor ben petit,
com manca un bon amic,
només sobra cridòria.
El rei es lleva tard,
la reina va a la seva
i el príncep deixa dir.
Voldria saber qui
ha de fer la promesa
de portar l’estendard.
Un mal antic
Na Mariona diu que sí
i se n’oblida de mi.
Li he donat poms de flors,
a plena lluna, furtades,
n’hi havia de totes classes,
de tota mida i colors.
Na Mariona no m’estima
i es va trencant mon cor,
com sofreixo mal d’amor,
com la ràbia m’acoquina.
Na Mariona es va fent gran
i jo em vaig empetitint,
ha de ser un mal antic
d’aquells que fastiguegen tant.
Com obro els ulls
El gran incert i una pau lleugera,
em duu, com sempre, al regne del mai més,
he de trobar la bruixa sorneguera
qui m’atabala i em posa corprès.
M’omple de dubtes en paratges estèrils
on manta monstres em parlen de tardor,
un vent rabiüt m’endinsa al bosc
per a lluitar amb vells exèrcits.
Les branques seques demanant aigua
i un núvol gras qui no s’atura
perquè el viatge ha de ser llarg.
Com obro els ulls, estic cansat
de veure, encara, a una natura
qui pena prou i, de nou, s’enfada.
Deures de la pissarra
Cal esmorzar i obrir la finestra
per a saber si el sol ha de venir,
com bufa el vent, la tancaré de pressa,
cercaré branques, paper i un llumí.
Vora del foc, mentre el matí passa,
sento un corriol qui trascola pel carrer,
dolços minyons, la mare i un deler,
van, cap a escola, vestits amb mala traça.
Pantalons curts, la camisa de llana,
les mans gelades, van carrer amunt
per a encetar nova jornada.
A escola estant, la feina parada
amb molta lletra i un poc d’ensurt,
són aquells deures de la pissarra.
Només contalles de plegadores
És quan l’avi encén el foc
i esperem velles històries,
com van sorgint eixes memòries
sense cap pressa, a poc a poc.
No hi ha gegants ni cavallers
ni grans molins mourà el vent,
no hi ha festes ni casaments
ni paradisos on rau la gent.
Només contalles de plegadores
qui volen nuvi i no haver fred
quan el vell sol no les escalfa.
Olives negres, amb bona traça
van, ben endins d’un sac proper,
on dormiran per unes hores.
He demanat ser un heroi
He demanat ser un heroi
saltironant per la vida
puix Satanàs em convida
a romandre, per sempre, noi.
Com aniré a jugar
fins aplegar al reguer,
m’agrada ser mariner
sense haver-me de mullar.
He demanat ser un heroi
malgrat no trobar batalla
ni dormir, de nit, al ras.
Prefereixo un matalàs
d’aquells tan guarnits de llana
per a somiar ben cofoi.
Xerrant amb un fantasma
He passat fins a la mitja nit
tot xerrant amb un fantasma,
com no havia massa gana,
només enyorava el llit.
El fantasma m’ha parlat
d’aquell déu tan poca solta
que ni crida ni revolta
quan li porto pocs pecats.
Al castell de malentesos,
s’ha fet bastir una cambra
per a rebre els convidats.
Hi ha una taula sense plats,
una cortina de llana
i uns coberts prou malmesos.
Penant els dos
Na Mariona del meu cor
massa em crida, però és poc.
Li compraria sabates,
arracades de safirs,
però només vol un coixí
i un parell de flassades.
Els dissabtes al mercat
venen seda de la fina,
ella s’ho pensa, s’ho mira
i se’n va gronxant el cap.
Na Mariona del meu cor
mai demana estar casada,
només festejar li agrada,
així, anem penant els dos.