Són massa reixes i set poemes més
13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Són massa reixes
Palau reial, alleugerit de pobres,
on massa homes es lliuren a la por;
ben al davant, es mostra aquell senyor
qui vol saber on trobarà els nobles.
Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,
han de ser els somnis del tot manifassers;
volarà, al cel, com galant cavaller
i, en aterrar, de tots serà estimat.
Són massa reixes per a haver llibertat
i massa amics, del tot, vinguts a menys
qui li demanen aquella estreta sort.
Passen els anys, el viu es torna mort
i van perdent els arbres les arrels
per a decaure i encetar l’esclat.
Comença el vell camí
Per estranyes raons,
diu la mare Natura
que hem de tenir cura
en pujar els esglaons.
Com comentava en Pep:
el vi negre fa mal
i cal fer el sacrifici.
Gairebé sense vici,
en el palau reial,
la joia com es perd.
Avant i sense llum,
comença el vell camí;
ha de venir d’allí
on regna la patum.
Malviu un somiador
Deixeu-me una presó
amb dolça finestreta
on faci l’oreneta
estada a la calor.
Preneu-me el barrots
de sucre i pega dolça,
no voldria altra cosa
per a trobar els amors.
Deixeu-me una presó
on un pres fa l’estada
abans d’anar a sopar.
Si el temps es deixa anar,
compreneu que, allí, encara
malviu un somiador.
M’endinso a la cova
Em contava na Mariona
que l’amor no l’ha trobat,
com em sento obligat
mentre ploro a tothora.
He pactat, amb un dimoni,
per si em vol fer costat
i treure’m d’aquesta guerra.
Mentre mon cor s’esguerra,
pel favor que he pregat,
s’acosta a sant Antoni.
Em contava na Mariona
que l’amor el té perdut;
per a eixir del gran ensurt
com m’endinso a la cova.
Traspassat el vell any
Traspassat el vell any
amb lluita manifesta,
hem demanat fermesa
sense força ni engany.
Els amics tafaners
tan amics de la plaça
veuen, al cel, la traça
que van deixant els vents.
I la pluja s’allunya
terres altes enllà
per a regar altres camps.
Nosaltres, estadants,
demanem remullar
un terra qui bramula.
Mar endins
De sobte, m’acomoda
anar-me’n mar endins;
allí on els dofins
parlen de tornar alhora.
Nosaltres els senyors
d’aquest regne ferreny
com demanem el seny
al bon pare rector.
Ens mana penitència,
prec pels grans pecats
de deure i omissió.
Prego al sant patró
que ens doni, a tots plegats,
enginy, força i paciència.
La lluita està servida
Amb la meitat dels muts,
allargo la conversa;
em fan sentir que puc
saber si no haig pressa.
Com no escolten els sords,
acabo de seguida;
la lluita està servida,
però en comencen pocs.
Pendents del sacrifici,
com corren els covards
per tal d’escapolir-se.
Han vingut a servir-me
uns pobres desnonats
prou carregats de vici.
Una plata ben posada
Poseu-me gana nostramo
puix ja tinc el cos ben ple;
a la fosca, m’encomano,
no sé com me’n sortiré.
Una plata ben posada
amb salsitxes i enrenou,
tres botifarres, un ou,
un bon tall de cansalada.
Com el metge em demana,
procuro no fer-li cas
i endrapo com una fera.
Amb la nit que, avui, m’espera
no caldrà ni matalàs,
la passaré allí on calga.
Han passat savis i set poemes més
08 Gener, 2024 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Han passat savis
És l’esperit qui allunya la tempesta
i es manifesta punyent l’oblit,
he estat poruc i tinc la llar encesa
puix vull entendre quelcom que he escric.
Han passat savis trescant per un carrer
on s’endevina la plata i or;
els menestrals, un dia, hagueren sort,
però es queixen com els primers.
Deixeu-me descansar els ossos
en aquest bosc vingut a menys
on els conills s’amuntegaven.
Massa raboses, avui, es planyen
perquè la vida haurà perdut el seny
i els vilatans es van perdent a trossos.
Poca treva
Del tot poruc, deixeu-me la certesa
de morir, prompte, sense res més;
com he lluitat fugint de la pobresa
i m’ha abandonat mancada d’interès.
De ben segur, que arreu porto la nosa
i espero, prompte, ser oblidat;
no vull setial on el senyor reposa,
vull herba tendra enmig del prat.
I tornaré a ésser qui no era
per a complir el manament
tal i com toca al ben nascut.
El defugir ni se m’acut
puix tinc posat el parament
per continuar amb poca treva.
Mireu com vaig
Mireu com vaig per terres isolades
on vells pagesos són al cafè,
com us diria que he perdut la fe
i es van fent grans totes les cases.
Aquí, a la vora, fruitava l’olivera
i un xic enllà cantava el garrofer;
viure de pobre no és plaer
i, en el record, reposa sort sobrera.
Mireu com vaig per amples carrers
on el bon sol diuen que regna
fins que aplega la fosca nit.
Només em queda vell esperit
qui ha de dormir mentre espera
retrobar un dia amb més poder.
Almenys, un mos
Pareu el món puix soc ben a la vora
de trobar el dia talment gloriós,
he retallat la força que no em sobra
i vaig, a pams, cercant l’engròs.
El Déu m’ha dit: Hauràs joia infinita
si no et capfiques en ésser ric!;
li he demanat casa al paradís
i ha sigut amb la boca petita.
Així, anem camí del tros
per a collir verdes olives
qui cantussegen al dematí.
Estic pendent de saber qui
ha de venir a prendre les mides
per a deixar-me, almenys, un mos.
Somio a contracor
De pobres i raons
en porto el sarró ple,
hauran menjat el què,
hauran gaudit el son.
La vida s’acomoda
dessota del gran pi;
allí, trobaré el sí,
la pau en veu de dona.
No haig més gran tresor
que un polsim de grandesa
qui demana per mi.
Ben poc li he de dir
puix haig la roba estesa
i somio a contracor.
En Jesuset no hi era
Han vingut els tres Reis
una tarda planera,
en Jesuset no hi era,
ha fugit ben corprès.
Va néixer a Betlem
aquella nit tan freda
en què una nova estrella
posà un llum al cel.
El rei de la contrada
no volia enemic
que li prengués el tro.
Com va aplegar la por
a lloms de tall d’espasa
cercant el jove Nin.
Bona sola
Firaires d’ocasió;
la plaça està ben plena,
ha començat la festa,
la missa i el sermó.
Les dones a l’església,
els homes al cafè,
la fe se’n va i se’n ve
contenta o un xic ofesa.
Avui, he de buidar
gairebé la guardiola
per comprar unes sabates.
En podré triar quatre,
les vull de bona sola;
dos anys han de durar.
La vida un dia es perd
En festa tan senyalada
em comenta, el pobre gall,
que si volen un bon tall
és millor la cansalada.
El porquet que se l’escolta
com li faria un bon mos,
el sobreviure és confós,
ben a prop, és la revolta.
De segur que, en passar festes,
hi haurà missa de difunts,
els qui resten viuran junts
oblidant les malifetes.
Puix la vida un dia es perd
mentre va passant l’hivern.
Tant li fa i set poemes més
05 Gener, 2024 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Tant li fa
I tot enmig del bosc,
el petit follet vell
les cames arrossega.
Va ser una princesa
qui així va fer per ell
quan va perdre el gran goig.
Amb fulles esmerçades,
volia arracades
i un collaret al punt.
El follet, mig difunt,
va estar a les acaballes
en haver tal disgust.
Ara, el sento plorar
i, a ella, tant li fa.
Mal que no cura
Mancada de la fúria
i del terrible enginy
em fa saber com tinc
aquest mal que no cura.
Ha de cremar l’enveja
flairosa al seu foc,
he vist que, al seu lloc,
la parla com quequeja.
Humans, sense misteri,
anem passant la vida
pel fet de sobreviure.
Un temps per a descriure
em porta on s’aviva
el minso encanteri.
Parca és la memòria
Us faré saber,
amics de la força,
que vaig quan no toca
guanyar i quedar bé.
Són grassos gegants
qui sempre rondinen,
que planyen i criden
a tots els humans.
Nosaltres, veieu,
ni podem gaudir
de l’eterna glòria.
Parca és la memòria
per a entendre si
ens queda algun déu.
En sabia ja massa
Pel carrer per on passejo,
és carrer de melangies,
allí, passà els llargs dies
entre la fusta i el ferro.
Pagesot desenfeinat
he perdut la força i l’ase;
a casa, n’érem els quatre,
a la vora, el veïnat.
Vaig aprendre bona lletra
a creure i a dibuixar:
el sol, l’arbre i una casa.
Quan en sabia ja massa
el pare em duu a treballar
entre arbres d’olivera.
És bon mosso el condemnat
Aprenent de no sé què,
he passat la vida llarga;
amb martell i sense espasa,
procurant el quedar bé.
La mare m’ensinistrà
a festejar amb la veïna;
és callada, ben polida
i parla si ha de parlar.
Per al canvi, m’han comprat
un bon matalàs de llana
i una manta de les fines.
Quan em veuen les fadrines,
alguna se’n riu i clama:
És bon mosso el condemnat!
Porto son a les sabates
Porto son a les sabates
i entrebanco tant com puc;
diria que vaig eixut,
he begut manta vegades.
Na Mariona no m’estima
i, en veure’m, com somriu;
he perdut tot el caliu
quan pensava que em volia.
Avui, haig la núvia nova
qui em mira i em convida
a emprendre nou viatge.
No porto massa equipatge,
poca roba em va a mida
i, sovint, dormo a una cova.
El fred porta basarda
Al núvol, demano neu
i ell de segur que escolta;
però vol posar-me a prova
i m’enfila a la creu.
Com somio amb el blat,
el color de la rosella;
he de cercar un xic de llenya
perquè el fred ha arribat.
Al cel, sojorna la lluna
mig cansada d’esperar
a aquell sol que retarda.
Quan el fred porta basarda
una ampolla he de buidar,
no deixaré ni una engruna.
Branques velles
Potser la nit s’acosta a la llar
on branques velles del món s’acomiaden,
van ser, en un temps, tendres i enfeinades
en donar un fruit que un dia van plegar.
Morí al molí sense donar una queixa
per a, després, ser ben empresonat,
el posaran damunt del pa torrat
i el fregiran, glatint, a la paella.
Mentre la branca, a poc a poc, es crema
sento que el fum ha de volar al cel
per un camí ennegrit i maldestre.
És dura vida on tots han de permetre
la gosadia de prendre aquella mel
que les abelles volen a casa seva.
El meu diari i set poemes més
01 Gener, 2024 07:22
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu diari
En el futur incert
ni enceto la fortuna,
em quedarà una engruna
per a poder somiar.
Allí, hauran d’anar
a romandre els monstres;
com són altius, mediocres,
els deixaré guanyar.
Al corriol solitari,
he de cercar el meu regne
on poder-me establir.
Res més hauré de dir
que vinc per tal d’aprendre
a escriure el meu diari.
Un pagès ha dit
Per muntar mon Betlem
a dalt, a la saleta,
com necessito arena
i vuit polsims de verd.
Passant pel caminoi,
anant cap al pessebre,
un pastor qui vol rebre
un ramat ben cofoi.
Amb quatre vilatans
i cases ben obertes,
hem de rebre la nit.
Com un pagès m’ha dit
que porta pomes verdes,
ben maques i brillants.
Els humans ha ser així
Sense pressa ni parany
com s’acosta la fi d’any.
Ha estat un temps ben ple
de promeses i ambicions,
passades les eleccions
han deixat el quedar bé.
Els humans han de ser així:
deslleials i profitosos,
prometen els quatre ossos
i quedant-se amb el botí.
El poble, ben decebut,
ha de rebre les escorrialles
mentre acaben les rialles
i reclamen el rebut.
Si guanyen els meus
I després d’anar a la missa
és bo canviar de camisa.
Reparats tots els pecats
i assolida la innocència,
com em demostra la ciència:
massa pobres, poca part.
He rebut, per afecció,
més de quatre fuetades,
he oblidat les ben dades
quan era bon perdedor.
Ara, si guanyen els meus,
repartirem la collita;
a la festa, em convida
el més petit dels bons déus.
En sentir el bon foc
El bon caragol
era dormilega;
cada nit, quan prega,
ni demana el sol.
En el si de l’arbre,
el trobo amagat;
seria un soldat
prou valent i amable.
Amb les passes curtes,
no espera res més
que dormir al rebost.
En sentir el bon foc
es queda corprès
i fa pampallugues.
La lluna tardana
La lluna tardana
no vol ni sortir,
diu que ha de glatir
tota una setmana.
I, després, com creix
tot mirant el sol,
com cerca el condol
i, a ell, s’ofereix.
La lluna tardana
veu, de sobte, un brau
qui, pel camí, avança.
Porta la recança
fins al seu catau
on el sol l’enganya.
Enmig la fosca
Estret l’amor i curta la paraula,
els dos a taula i no saben com dir;
són manta hores d’estar agafat a baula,
massa promeses que no s’han de complir.
Així aniran tombant per la drecera
d’aquell camí que mai portarà enlloc,
feu-me notar com l’home és un xic fosc,
passa la vida en demanar una treva.
I fuig l’enginy i el dubte el porta
a prendre part en lluites desiguals
per a restar segut a la vorera.
Enmig la fosca, passa la vida plena
i demanem trobar aquells verals
on descansar ben ajaguts a l’ombra.
Una mossa és al balcó
No haig res més que terres a l’Havana,
la filigrana d’ésser pagès,
com desvetllo, somiant cada setmana,
quan ve un ogre i dona res.
Els aldarulls s’allunyen de la festa
i una mossa és al balcó;
potser espero que arribi la sort plena
vestida amb or, seda i cotó.
Els nuvi és d’aquells d’anar a la fira
on tot ho venen a ral i mig;
a cada dia, creix un desig
i un crit poruc, al cel, s’enfila.
El sol retorna a ser radiant
mentre les fulles venen i van.
Amics de la tenebra i set poemes més
28 Desembre, 2023 09:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Amics de la tenebra
Amics de la tenebra
no estic per a somiar,
la vida em va deixar
per descansar una treva.
És molt sorrut el cos
i, sovint, m’entafora
en coves sense llum.
Però ell ha el costum
de viure, cap enfora,
pendent del curt repòs.
I torno a l’amistança
de l’ampolla de vi;
a cops, em fa patir;
a cops, fa mala cara.
He venut la fe
Sabeu que he de morir
sense haver sentit
el crit de l’enyorança.
M’imposa la balança
on, tot, està escrit:
el goig i el penedir.
Suporto el vendaval,
les vanes il·lusions
i el lleure estabornit.
Algun gegant m’ha dit
que dalt dels alturons
el fred podrà fer mal.
I altra cosa no sé
puix he venut la fe.
És a punt d’arribar
Amics de l’encanteri,
al cap, haig un misteri
a punt de desxifrar.
Si haveu perdut la fe,
millor anar al cafè
per si l’heu de trobar.
No haig fama ni enginy
i, de vegades, tinc
les ganes de plorar.
Però l’amic dimoni
m’ha dit que sant Antoni
és a punt d’arribar.
Potser, em dirà el porquet
on lliurarà el secret.
Un betlem captiu
Un betlem captiu
de la seva força,
voldria una cova,
un pastor i un riu.
Haig de fusta el pont,
el camí de sorra
i una casa pobra
voreta d’un pou.
Manquen els tres Reis
qui portaven pressa
en el defugir.
Com us ho puc dir
si ni resta l’herba
quan avança el vent.
La Verge ni cus ni broda
A les portes de l’hivern,
ha esdevingut la promesa:
Si la gent creu i no peca,
arribarà tard el fred!
Sant Pere, del tot cansat,
posa núvols en renglera;
diria que es desespera
perquè no l’han convidat.
A les festes del gran cel,
mai manca vi ni cervesa
ni un plat de fruita dolça.
La Verge ni cus ni broda
perquè diu que s’ha fet vella
i l’agulla ni la veu.
A les voltes de Nadal
A les voltes de Nadal,
quan les nits són enciseres,
com llueixen les estrelles
quan s’afanya el vent de dalt.
Les ovelles, els pastors
agafant la gana i fred;
com demano, al Jesuset,
una mica d’escalfor.
Les campanes van al vol
quan s’acosta l’hora dolça
de lliurar-se a les nadales.
Les ovelles volen palla
i el pastor les acomoda
mentre sent velles cançons.
Plora Maria
La nit de Nadal,
vora del pessebre,
un pastor ha de rebre
l’anunci cabdal.
Un àngel joiós
ha apartat el fred
que farà una treva.
En Josep té pressa
i Maria es perd
en glatir confós.
El llum del de dalt
al punt il·lumina
i plora Maria
quan veu a l’Infant.
A l’hora de mentir
A l’hora de mentir,
deixeu-me el carrer ample;
abans de mitja nit,
n’hauré les vint-i-quatre.
Demano poder anar
a lloms de l’Univers,
sentir com tot es perd
a l’hora d’endrapar.
Mentides agradoses
les porto al sarró
dessota la berena.
El camp fa massa pena
i li prego el perdó
quan passen manta hores.
Curta processó i set poemes més
21 Desembre, 2023 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Curta processó
És la curta processó
d’un ben pobre enterrament;
per no pagar planyiment,
anar fent el somicó.
La grandària del taüt
a cap ni un li fa nosa,
podria enterrar una pobra
sense pagar cap rebut.
Les penses del capellà
seran d’escurabutxaques.
Al sepeli, només quatre;
ni es volien confessar.
L’enterrament, va anar bé,
l’acabaren al cafè.
Em demana per sortir
És la mossa qui, m’espera,
em demana per sortir;
quasi mai em veu a mi,
ha de ser que ha posat treva.
Va anar a la ciutat,
ben vestida i clenxinada;
va acabar d’enamorada
amb un jove disposat.
Però aplegà la causa
qui produiria el fet:
va fugir d’aquell indret
el qui feia mala cara.
I, tot d’una, s’aclareix:
menjar poc, però amb passeig.
Començar a jugar
Un savi saberut,
venint de la infantesa,
em diu que ha la mà estesa
per a tornar-se mut.
Que s’ha emplenat el món
de dubtes i fantasmes,
dels homes fent proclames
per a enganyar tothom.
I res ja està clar
car regna la mentida
en cada vella contrada.
Aprendre com m’agrada,
però perdo partida
en començar a jugar.
Més llauradors
Al carrer de la virtut,
ja no queden filigranes,
només pols i quatre aranyes
cansades de tant eixut.
Els vells guerrers han marxat
a cercar altres victòries,
ens restaran les memòries
d’aquell temps que ja és passat.
Al carrer de la virtut,
no hi ha velles, amb mocadors,
bastint un jersei de llana.
Una dolcesa s’escapa
demanant més llauradors
en finques que s’han perdut.
S’enceten els vents
Doneu-li pas a l’encert
puix, en una vida errada,
només em queda una cambra
per plorar un xic o més.
La fortuna va fugir,
va anar a altres terres;
aquí, van quedar senceres
les angoixes i el glatir.
Treballadors d’altre temps
amb el xerrac i l’aixada,
amb el carro trontollant.
Les olives verdejant
i l’amo fa mala cara
perquè s’enceten els vents.
En el cau, comença un prec
Converses amb el mussol,
una nit ampla i serena;
com la gana no ha espera,
ben prompte, em deixa sol.
Les orenetes perdudes
amb aquell xisclar tan fresc;
s’han amagat les mosques,
el conill agafa fred.
Quatre trets de caçadors,
en el bosc regna el silenci;
en el cau, comença un prec.
El Creador, que ho sent,
fa portar, per a què regni,
manta neu i grans fredors.
Les empentes de l’hivern
Carrer estret i un finestró
on el fred vol endinsar-se,
la mestressa ha de llevar-se
perquè cal encendre el foc.
Les empentes de l’hivern
fan a la gent bellugar-se;
al cafè, en queden quatre,
potser tres si el compte és net.
El vell amo de la casa
ha anat a cercar llenya
de branques d’arbres vells.
Donen voltes els penells
i s’amaga l’espardenya
una bona temporada.
El vent s’enfada
Clou la sínia i riu el ruc
ben cansat de donar tombs;
a l’hort, no queden melons
ni ombres per fer aixopluc.
El vent de dalt com s’enfada
perquè el fan anar de pressa,
ell voldria fer escomesa,
però ha ben mala cara.
Al damunt de l’alturó,
s’endevina l’ocasió
de posar un mantell blanc.
El vent ja no bufa tant
i s’aventura un borrissol
a provar d’emprendre el vol.
Els dilluns fa mal llaurar
13 Desembre, 2023 18:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Els dilluns fa mal llaurar
Em comenta l’amic ruc
que és a prop de la desfeta,
massa temps que no ha festa
i com viu entre vençuts.
Els dilluns fa mal llaurar
perquè el terra és ben sec;
els dimarts no pot anar
perquè troba massa verd.
Em comenta l’amic ruc
que aniria a la fira
per si troba una somera.
Com la vida és poc planera
es conforma en saber quina
de les empreses se’n surt.
Sota una fulla de col
És la llei de la Natura
qui el vent ens procura
per a veure si fem net.
Nostre cos és satisfet
si el bon aire ha la cura
de venir dolç a l’indret.
Algun savi havia de dir
que, posats en eixa empresa,
hem de gaudir de la festa
de viure sense glatir.
I nosaltres, sota el sol,
esbrinant el gran misteri,
he trobat tot l’encanteri
sota una fulla de col.
Ve l’hora forta
Ensenyances de pagès:
collir poc i guanyar res!
Són aquells, els benestants,
qui asseguts al cafè
van trobant fama i poder
amb negocis importants.
I nosaltres, cap al tros
al darrere de la mula,
treballant en cadascuna
de les ganes de fer un mos.
Però ve l’hora forta
i la vida ens ha deixat;
amb el poc que hem guanyat,
ni pregaran una estona.
La resta no la sé
I, de fet, me n’aniré
un bon matí de l’hivern.
Poca feina en aquell dia
on pocs seran convidats;
el viatge ha començat,
haig la joia amanida.
El camí ha de ser curt,
no vull plors ni rialles
puix hauré pesat el son.
Els enemics ja no hi són,
han de ser en altres bandes
pressuposant mon rebuig.
Com la resta no la sé
algun dia ho contaré.
Nova setmana
El temps galdós i parca la misèria,
són aquells anys de joia i de bonior,
noves poncelles s’apunten a la festa
de blancs vestits i tebis cors.
He de gaudir: mati, tarda i nit
d’aquells nous llums que ben arreu escampen
aquelles ombres de pobres esperits
que, algun cop, ens turmentaven.
Passats els anys, viatjo a l’oblit;
tot el meu cos és una força vana
qui s’estavella quan apleguen els fums.
Nova setmana em deixa, al dilluns,
estabornit, vestit de porcellana,
atén i murri prou lluny del bon amic.
Fer l’estada
Com vull entrar
a la cova pregona
on s’esperona
el dolç dubtar.
Sense servents,
no soc home cabdal,
em sap prou mal
perdre amb els vents.
Altra vegada,
vull ser inconscient
i guanyar prompte.
Poseu-me un sostre
ben complaent
on fer l’estada.
No plora encara
Al pessebre, el dolç Minyó
com demana primavera,
la seva Mare la prega
per si escolta el noble Sol.
Sant Josep canvia la palla,
posa llana de moltó;
com la nit ja es prepara,
cal guarir-se vora el foc.
Poc Betlem haurà la festa
perquè tenen massa pors
i es tanquen a la casa.
El Minyó no plora encara,
mentre resta l’escalfor
de dos troncs de llenya seca.
El perdre no m’agrada
Una plata amb deu pastissos
per a quatre comensals,
que no manqui un tros de pa
per si venen compromisos.
Mal menjats i ben beguts,
han d’encetar nova festa;
els guaito de la finestra
i trobo que estan eixuts.
Abans de missa del gall,
ha d’arribar el remolí
que venia amb la ventada.
Com el perdre no m’agrada,
he ensarronat a no sé qui
amb un bon terrabastall.
Entre una i altra copa i set poemes més
07 Desembre, 2023 18:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre una i altra copa
Vaig perdent la poca fe
entre una i altra copa,
de segur que soc tanoca
amb el poc que hauré de fer.
En el paper de fredolic,
a l’hivern, com m’acomiado
de la figuera de nostramo
perquè fa de poc abric.
Com m’agrada somiar tant
ni per les nits em desvetllo
per tal de no perdre el son.
Vaig deixant que passi el món;
no treballar per si penso
i em deslliuro d’ésser gran.
Ni li cal matinar
Ha contat el meu amic
qui ens guanya per orelles
que ha son a les parpelles
i es passeja per l’oblit.
En el temps de les olives,
ni li cal el matinar;
el vell carro ha d’estirar
quasi la meitat dels dies.
Les olives, al cabàs,
una a una van entrant
sense esperar altre dia.
Han deixat a la família
a dalt la branca penjant
mentre m’apropo al mas.
A la missa de les vuit
A la missa de les vuit,
gairebé està tot buit.
Les senyores s’han fet velles,
al carrer com guanya el fred;
ja no es lleven a les set
per a mirar les estrelles.
A la missa de les vuit,
no apleguen ni els pecats
puix tots estan a la festa.
Com la por porta promesa,
estalvien els disbarats
de traginar els mals fruits.
I la missa com traspassa
i, després, tornen a casa.
Si podeu saber
Si podeu saber
on l’amor convida
a encetar una vida
de joia i plaer.
Parlem amb els cucs
de tots els colors,
als muts, de les pors
de no fruitar més.
El seny endrapeu
quan fuig per camins
esquerps i grimpaires.
Feu sentir com l’aire
ha fet moure els pins
oferint-los neu.
Els dos anem a la grenya
A resoltes de no ser
pren camí i espardenya,
els dos anem a la grenya,
són les coses del voler.
Aprenent a ser feliç
vaig pujar fins a la lluna,
volia trobar una engruna
de fruita del paradís.
Ella és maca i tant s’hi val
que l’estimi de valent
cada cop que enceto el dia.
Ben sovint, com humilia
perquè diu que soc prudent
i mai em veurà al de dalt.
Pensa que ja és gran
La finestra del meu pis
em convida a estar despert,
veig com passa un homenet
qui sol tornar a la nit.
La finestra del meu pis
s’ha fet una mica vella;
a poc a poc, la parpella
va perdent tot el neguit.
A la casa del davant
una mossa xerroteja
i s’enfila pel poc seny.
La seva mare la reny
i, de sobte, es torna ofesa
perquè pensa que ja és gran.
Amic del coixí
Quan del llit el son
prompte em foragita,
sento com claudica
tota la raó.
Em llevo cansat
amb històries vanes,
són massa muntanyes
que no he trepitjat.
Quan el llit comenta
que vol un descans,
penso com abans
anàvem de festa.
El llit és així:
Amic del coixí!
Poca festa
La més negra de les sorts
és viure voltat de porcs.
Bé sabeu que hem de morir
i que la vida és feixuga,
un dia esperem la muda
a la vora del camí.
Els camins de la dissort,
ben sovint, porten enlloc.
La més negra de les sorts
s’emmiralla en el pou
del saber i dels desitjos.
Poca festa, menys anissos
i quan la fresca es mou
demanem ser dintre el foc.
Ser a mercè dels romans i set poemes més
01 Desembre, 2023 10:06
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser a mercè dels romans
Ara, en tombar el mes,
s’ensuma el Nadal;
com mou el vent de dalt
per a acostar el fred.
La Verge no ha ganes
de viatjar a Betlem,
el ruc, ja ho sabem,
vol altres pensades.
De segur, que és mal ofici
ser a mercè dels romans
i de les seves dèries.
Ser pobre duu misèries
i treballar amb les mans;
s’acosta el sacrifici.
El bullir l’olla
En el carrer del de dalt,
hi ha encara fumerals.
Com singloten, alhora,
des de dos quarts de set,
el foc ja és encès,
se sent el bullir l’olla.
Avui, com cada dia,
mentre dura l’hivern,
la llar raurà encesa.
Com vull la primavera
quan entra pel carrer
i aplega als balcons;
un gat fa somicons,
se’n riu una abella.
Quan vas carrer avant
Sovint, us podré dir,
Mariona dels meus somnis
com demano que notis
el molt amor que et tinc.
Ressegueixo les passes
quan vas carrer avant,
soc príncep principiant,
novell en grans batalles.
Has de tenir el cor
posat en una flama
qui escamparà arreu.
He demanat ser déu
per veure’t, més ufana,
en mans d’un dolç senyor.
Els desitjos vers
Diuen que el dolç vent
s’emporta els somnis
espero que torni
passat un bon temps.
Èol és així:
prou tou o feixuc;
sovint, se li acut
venir fins aquí.
Les vanes promeses
se les endú l’aire
fins altres indrets.
Els desitjos vers
no volen la flaire
de roges roselles.
Es va acabant la brega
La formiga estossega,
de segur, que ha agafat fred;
s’enceta un nou hivern
i es va acabant la brega.
La reina està tranquil·la,
els soldats s’han tornat bons,
com se senten, des del fons,
un que gruny, un que crida.
La formiga, adolorida,
només pensa en descansar
i oblidar on és el blat.
Un nou núvol ha deixat
herba humida en el passar
en un camp qui prompte oblida.
Príncep sense regne
De pobre traginer
a príncep sense regne,
aprenc per a concebre
com soc de malfeiner.
Els dies amb ses nits,
un poc de carn de l’olla;
m’agrada una cassola
per a posar conill.
Quan la gana s’acaba,
esdevé la gran fam
i el somni es desvetlla.
Vull cloure la parpella
mentre la lluna gran,
a l’alba, s’acomiada.
Fujo de festes
De poruc primer,
cerco l’aventura;
un vent, qui no atura,
quan nota que és hivern.
Soc valent a trossos,
sense massa guanys,
com cerco els paranys,
tot pendent dels meus ossos.
La mare demana
que cerqui promesa
i surti de casa.
Però cap m’agrada,
puix fujo de festes,
de goig i gatzara.
No puc entendre
El pare crida,
la mare reny;
perdent el seny,
vaig per la vida.
Demano, ara,
haver vuit anys
sense paranys,
sense mesada.
Tornar a l’escola
de bon matí
per tal d’aprendre.
No puc entendre,
per què he de glatir
en posar-me a prova?
Un dia vaig tenir i set poemes més
23 Novembre, 2023 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Un dia vaig tenir
Poruc i pidolaire,
almenys, no em manca l’aire.
La fortuna és lleugera
i passa pel carrer;
com haig poqueta fe,
s’allunya sorneguera.
Un dia vaig tenir
el llum de matinada,
com el recordo encara
quan passo pel camí.
Al desert venturós,
més s’apropa el plugim;
el vent sovint sentim
i ens aporta la pols.
Darrer plaer
Demano per si sabeu,
estimada princesa,
que si l’amor no pesa
deu ser que no ha preu.
Els dies seran llargs,
les nits seran senceres;
oblidarem les promeses
per si hi ha entrebanc.
Demano per saber,
però he oblidat el com
que dorm a l’infortuni.
He d’encetar dejuni
i he d’agafar el son
com a darrer plaer.
La casa està guarnida
La casa està guarnida
de bones intencions,
han de raure el coloms
amb la fam amanida.
Va perdre el pagès
qui feinejava el camp,
pagès com els d’abans
cansat de guanyar res.
La casa està guarnida
de somnis i silencis
dels qui van traspassar.
El vent la fa dubtar
i li demano que pregui
per si torna la vida.
Na Mariona es desperta
Na Mariona, mig dormida,
arrapada al coixí
és a punt de dir-me el sí
perquè se sent afeblida.
Però en passar la nit,
s’acaba l’enamorada;
és un amor de passada
que ens portarà al neguit.
Na Mariona es desperta
i se’n torna al seu món
de princesa inabastable.
He deixat de ser amable
i se’n riu en dir el meu nom;
com torno a ser el culpable.
Panellets de tota mena
Avui, he passat la nit
ben a prop del campanar,
és la por qui em fa dubtar
per si és lluny un esperit.
Els joves de la contrada
estan, del tot, preparats;
les campanes faran l’esclat
fins que aplegui nova albada.
Les ànimes van ben de pressa,
anant d’aquí cap a allà,
per turmentar els residents.
Com les pors es van perdent
entre riures i menjar
panellets de tota mena.
A la fira de les flors
A la fira de les flors,
n’he trobat de tots colors.
Comença la primavera
i avança per l’estiu;
les mil flors, amb ull ben viu,
com demanen per l’abella.
La Natura és així:
amatent i exigent
amb els fill que porta al món.
Com demano saber com
he de ser-hi complaent
per a què m’estimi a mi.
A la fira de les flors,
ningú demana tardors.
Collita minsa
No pregunto per saber
si l’amor vindrà primer
amb una collita minsa.
El desig el magnifica,
ens fa creure que potser
en trobarem un de mida.
És el vent qui m’ha de dir
que, posat en nova empresa,
hauria de trobar promesa
que m’estimés perquè sí.
Però avança la tardor
i l’arbre vell mig s’allita,
de segur que el sol em crida,
però massa que s’adorm.
Algú m’haurà deixat
En el racó precís
on viu la solitud,
no hem de cercar virtut
ni massa compromís.
Allí, vora d’un llac,
on viuen les sirenes,
he vist dolces princeses
qui demanen sa part.
Sovint, m’ho passo bé
volant entre mil somnis
de joia i de bondat.
Algú m’haurà deixat
un cistell amb oprobis
i un xic de mala fe.