A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
En el poble del costat i set poemes més
23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes
En el poble del costat
En el poble del costat,
fins el vi és més barat.
Com que el batlle és un senyor,
un cop o dos per setmana,
agafa el tren i proclama
que ha d’anar a comprar or.
En el poble del costat,
les senyores són galanes
i aprenen a cosir.
Altra cosa, no puc dir
puix parlaria debades
sense rebre cap bondat.
La resta, deixeu-ho anar,
no guanyen per no gastar.
Va tornar
Mon amor ha de tenir
les seixanta primaveres,
no es queixa de les primeres;
de les altres, no ho pot dir.
Va trobar un home ric,
la va dur a la ciutat,
va conèixer un veïnat,
era maldestre i poc amic.
Un mal dia va passar
que aquell home, tan amable,
va cercar un altre niu.
Amb un futur ben aspriu,
va tornar per a pertànyer
als qui vam ser ensarronats.
Van eixint rierols
Com el núvol que s’afina,
vol deixar a la boirina
i pujar al capdamunt.
Allí, l’espera, a punt,
una fresca matinera
amb una dolçor encisera.
El núvol, del tot corprès,
és al moment de plorar,
la muntanya no l’ha ofès,
però ell es deixa anar.
I van eixint rierols
qui baixen amb molta gresca,
de moment, no porten pressa
i van jugant amb la pols.
Un llogaret tranquil
Un llogaret tranquil
on ni el temps espera;
com porta, per bandera,
un somni eixerit.
Allí, canten ocells,
un esquirol els mira,
un núvol qui sospira
sense joies ni anells.
Un llogaret així
demana tou silenci
i la dolçor d’un vent.
Sent pobre i innocent,
li he demanat que pregui
puix no me’n vull eixir.
El ruc qui delera
Com la sínia canta
mentre plora el ruc;
en un temps eixut,
com ix l’aigua clara.
Veig les tomateres
demanant al sol
que apaivagui el foc
puix venen les cremes.
Una albergínia,
amb el rostre altiu,
voldria la festa.
El ruc qui delera
prega que l’estiu
duri menys d’un dia.
He vist una casa
Altrament, us dic
dolça enamorada
que he vist una casa
en el barri antic.
Allí, hem de posar
una cambra fresca
amb una finestra
i un bon aixovar.
La cuina la vull
d’aquestes de llenya
on cremi un bon foc.
Per demanar un poc:
una pedra fresca
vora del gran trull.
Les hores inquietes
Sota d’un fanal,
dues joves poncelles,
troben meravelles
dessota i de dalt.
Com volen haver
un vestit de fil:
blanc amb un xic gris
per ballar al carrer.
Les festes comencen
dissabte vinent
i cal ser a la plaça.
El desig com passa
mentre van creixent
les hores inquietes.
El pecat em pot
Com la menja em convida
a sentir-me malament,
la taula té un parament
amb cent plats de tota mida.
El metge em recomana:
una dieta ben lleugera,
un plat verd per bandera
sense conill ni baldana.
Però el pecat era fort
i enceto el primer plat
amb una rialla estrafeta.
Vindrà a fer-me la punyeta
un pernil entremaliat
qui va néixer a la cort.
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.
No es pot descriure i set poemes més
07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No es pot descriure
A la plaça, fa bon sol
i les ones ni singloten,
els turistes s’acomoden
per si guanya l’escalfor.
Passaran les hores fortes
allitats al damunt l’arena,
vaig veient l’estiu com crema
i les pells com s’esvaloten.
Però quan el sol s’acomiada
tots se’n van prou carregats
de queixes i de somriures.
La il·lusió no es pot descriure
i, en ser nit, fan mitja part
per retornar a la torrada.
Va creixent la seva ombra
Amb les galtes ben rosades,
cara ampla, gran encís,
som s’acosta el paradís
quan passeja per les rambles.
És, diria, llum del cel
caiguda per a nosaltres,
quasi pensa com a quatre,
quasi em mira si la veig.
Va creixent la seva ombra
quan s’endevina l’estiu,
ella passa com un riu
quan, a prop, la mar s’acosta.
I no parlo ni dic més,
m’ho guardo per a després.
Ja no gosa
A l’ombra, com somia el gat
amb un banquet i la festa,
voldria menjar de pressa,
però odia la carn.
Tres mastegades i prou,
tot d’una, un peix s’empassa;
era un peix com d’escarlata
qui finí sense enrenou.
A l’ombra, com somia el gat
amb una gateta dolça
qui passeja cap al tard.
Com de casar ja no gosa,
ben conco s’haurà quedat
perquè és així com toca.
Aquesta fera peluda
Diria que m’ha traït
aquesta fera peluda,
va patir de feridura;
fa un temps, un mal antic.
Havia de treballar,
tota sola, en el camp;
ho comentà amb l’aviram,
de segur, que van plorar.
Amb un carro i amo vell
ni ganes ha de sortir
per a veure oliveres.
A l’hivern, vindran promeses
de descansar fins a morir;
a la granja, parlen d’ell.
Els pagesos mig cremats
En sant Pere com m’ha dit
que, amb la pluja encomanada,
com s’ha fet un embolic
i l’ha dut on no tocava.
Els pagesos, mig cremats,
com li envien els missatges;
mala sega, pitjor batre
i ben vuits coves i sacs.
En sant Pere ha demanat,
a la tardor, fer vacances
i anar-se’n a la lluna.
La demanda és oportuna
i si troba noves places
fins durà un amistançat.
Al cel, demano perdó
A poc a poc i vaig a cent,
però l’odi el tinc present.
M’estalviaria el vici
de dormir havent sopat,
mes és gran el disbarat
i presenta sacrifici.
Els dissabtes, a la plaça,
com farem volar coloms;
els diumenges ja no hi són
els qui demanen carbassa.
M’ha passat la ràbia estesa
per complir amb l’obligació,
al cel, demano perdó;
espero que aplegui de pressa.
Ja se sap
A la platja, ja se sap:
fan torrades tots els dies,
es lliuraran les sardines;
en aquest temps, toca carn.
A les nou del dematí,
diria que ja està plena;
comencen castells d’arena
i s’atipen de grunyir.
A les dotze, tot és foc;
enceten vi i cervesa
per anar guanyant en força.
Una vella, que no hi toca,
diu que l’hauran de fer seva
i es barallen quasi tots.
Li pregunto si ja ho sap
Em comenta, de passada,
en un estat prou gloriós
que ha de viure, amb l’espòs,
una vida enamorada.
Li pregunto si ja ho sap
que la vida és prou riquesa,
no hauria d’estar malmesa
per un rodament de cap.
I parlem massa estones
d’aquest temps indefinit
que ens apropa nostres somnis.
Hem passat d’ésser bornis,
amb pensaments esquifits,
a residir a les penombres.
La sort ha de venir i set poemes més
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
La sort ha de venir
En un curt recorregut
que han de retre els fantasmes,
parlen del rebre i ensurt,
de fer por a totes les cases.
Aquí, regna un pretendent
qui demana una poncella;
com que és tan maca i bella,
a poc a poc, es va fonent.
I nosaltres, els esclaus
d’aquesta vida profana,
ni sabem cardar la llana,
però hem cremat les mans.
Com la sort ha de venir;
l’espero per si em fa glatir.
Sento una veu estranya
En el regne del pagès,
tot plantant, després es perd.
A la casa del veí,
tenen palla a les golfes,
quaranta sacs de garrofes;
de patates, a no dir.
Quan el sol demana pas
i s’enfila a la muntanya,
sento una veu estranya
qui pregunta: Avui, què fas?
Em llevo del ample llit
per a rentar-me la cara,
l’aigua és ben fresca i encara
em proposa ser eixerit.
A casa, soc el valent
M’he casat per creure més
i llevar-me a l’albada,
la mossa fa bona cara,
ho ha de fer per interès.
Com que havia manta por
em farà tornar ben d’hora,
treballar veig que no em prova
i feinejo més bé poc.
A casa, soc el valent;
empaito els ratolins
i penso, sobtadament,
que aniré amb els amics.
Ells saben com és la dona
qui crida però no gosa.
Diu que fa bondat
Mariona, dels meus amors,
em crida més del que plora;
diu que, avui, es troba sola
i li he comprat cent flors.
Li proposo de casar,
un capvespre, a l’ermita,
però no li va la crida;
de moment, ho hem d’ajornar.
Ha vingut un cavaller
qui vivia a la ciutat
i controlava els de dalts.
Penso que és un mal sidral
perquè diu que fa bondat
i, no fent res, s’entreté.
En tornar al meu si
Carregat de somnis,
vaig per la drecera,
la mossa m’espera,
demana que torni.
Vaig anar a ciutat
a cercar fortuna,
dormí amb la lluna
en un descampat.
Carregat de somni,
segueixo el camí
dels nous venturers.
Veurem si després,
en tornar al meu si,
m’escanya el dimoni.
El menjar és a diari
Em pregunta el caragol
si, demà, farà bon sol.
Com que la gana li pot,
he demanat el grimpar,
ha vist la fulla on hi ha
un dinar guarnit del tot.
Un malson el perseguia
en aplegar al dematí,
per no haver ni carn ni peix,
el seu cos és amb perill.
La senyora com la trau
la cassola de l’armari;
el menjar és a diari,
ja no resta un xic de pau.
Prendre part al segar
Fill d’un pare segador
com la sega no em convida,
voldria passar la vida
dessota d’un altre sol.
Quan l’albada ha arribat
i la falç ja és a punt
em desperto d’aquell ensurt
de somnis entremaliats.
En un tassó de la llet
que la cabra ens ha donat
anem mullant un crostó.
Després, haurem l’ocasió
de prendre part al segar
fins que el sol sigui discret.
No és temps de festejar
A la muntanya, el vent
va pregonant el combat,
manta branques han trencat
quan el fruit era prou verd.
L’àvia ha encès el foc
i demana la cassola,
la neta calla i escolta
un xiulet empipador.
Aquesta tarda, a la font,
no trobarà les amigues
perquè el vent les fa aterrar.
No és temps de festejar
ni de mirar a les formigues
qui preguen un temps millor.
Glatir de valent i set poemes més
22 Juny, 2023 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Glatir de valent
Esperant a l’amic sol,
haig la feina per a fer;
no m’agrada anar al cafè
ni aventurar-me en el joc.
M’agrada perdre’m al camp
tot mirant les orenetes,
de segur que porten presses
quan, al niu, resta la fam.
Per a complir el manament,
ha vingut a nostres terres
i aconseguir la nissaga.
En el cel, mana qui mana
i, si quan hi ha blat no segues,
has de glatir de valent.
Beneïda la nissaga
De ben segur que l’hereu
es lleva a tres quarts de deu.
No haurà altra missió
que viure com un senyor.
Tindrà or, fama, criats
i les més dolces poncelles,
ben enamorades elles
de jove tan assenyat.
A les tardes, bon berenar
i complir amb la passejada;
beneïda la nissaga
qui sap sempre com guanyar.
I nosaltres, els venuts,
anar gaudint dels ensurts.
Em tornaré matusser
M’han donat, per a casar,
una mossa mentidera;
ella és de casa seva
i, de poc, ha dolç pensar.
La festejo els dijous
quan a ella li convida;
a les set, ja és amanida
per a fer nou enrenou.
M’ha proposat un llistat
de feinades per a fer:
cada dia a cada hora.
Com que la brega no em prova
em tornaré matusser
per si puc llevar-me tard.
Restar obedient
Tots els pecats que he fet,
els posaré en el sarró;
són secrets de confessió,
els diré sense retret.
Quan la llarga penitència,
a les vuit, sigui complida
aniré a cercar l’amiga
per trencar la continència.
És aquesta bona feina
la del lliurar-se somrient
i seguir pel camí pla.
Sempre ens queda el demà
per a restar obedient
fins que arribi la crida.
És molt poruc
A les portes de l’infern,
venen ous i cansalada;
tots els dies, fan torrada
perquè sempre és hivern.
Satanàs, qui és molt poruc,
mai surt a la migdiada
diu que el sol ni gens li agrada
perquè és enze i ben eixut.
A les portes de l’infern,
han romàs tres capellans
perquè resten confessions.
Només entraran els bons
si no es mostren massa grans
i es tornen obedients.
La vida del cargol
He demanat, al cel,
un núvol que vingui d’hora;
haig gana i fa una estona
que friso per menjar verd.
La vida del cargol
a festes em convida;
amb la closca amanida,
m’amago del gran sol.
Però vindrà l’estiu;
no em proven les vacances
ni els homes passejant.
Amics van acabant
enmig de l’oli i salses;
som pocs els qui fugim.
No vull glatir com abans
Abastint el poc saber
com m’agrada la fortuna
de viatjar cap a la lluna
per a aprendre un xic més.
Una muntanya de llibres
han de passar per les mans,
la meitat seran cristians,
tots hauran un bon pervindre.
Amb tres o quatre pensades,
m’entaforo en el gran si
on vivien els romans.
No vull glatir com abans,
vull que la sort vingui amb mi
amb les ganes ben donades.
Treballo de mendicant
Reconec que haig el vici
de somiar enmig badalls,
m’acostumo als estralls
que em deixa el meu ofici.
Treballo de mendicant
a la porta de l’església,
sempre haig una mà estesa
per si passa algun sant.
El vi nou de la taverna
us asseguro que és clar
i s’endinsa en un sospir.
Si, un mal dia, he de morir;
no em féssiu enfadar
ni al meu beure doneu treva.
Es lliuren al vent i set poemes més
15 Juny, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Es lliuren al vent
Prou lluny del foc pairal,
sojorno a les tenebres,
les cases estan plenes
de deures ajornats.
Ha fugit el jovent
cercant, en altres terres,
la força i el gaudir.
Suposo que el ser aquí,
entre els alls i les cebes,
era ben poc plaent.
Ara, es lliuren al vent,
a l’espai i al seguici;
hauran perdut el vici
de complir el manament?
A l’infern, ja se sap
En la pau del no ser,
enceto la quimera
d’una empresa planera
envoltada de fe.
Acabada l’estada
a la vall de les llàgrimes,
cavalquem amb les ànimes
fins a nova contrada.
Allunyats els pecats
i la lluita ferrenya
ni portem espardenya
ni farcim maldecaps.
A l’infern, ja se sap,
ni caldrà portar el cap.
A l’estiu, a mitjanit
A l’estiu, a mitjanit,
quan la brisa ens acarona
declarem que ha arribat l’hora
preada del dolç gaudir.
Ben obertes les finestres,
convidats tots els mosquits,
anem mil somnis farcint
amb un seguit de promeses.
En el camp, el blat madur,
la corbella amanida
esperant que arribi el sol.
Que poc m’agrada la pols
i la mare quan em crida
tot tenint la roba a punt.
A la festa de sant Joan
Amb la feina que he tingut
per cordar-me les sabates;
aniria a quatre grapes
fent-li festa a l’amic ruc.
Podria dir que el ball
durà fins a les albades,
després, vingueren les cares
a emplenar-se de topalls.
A la festa de sant Joan,
que no faltin els coets
ni la coca ben nostrada.
Una nit tan senyalada,
en ser l’albada, es perd;
retrobar-la dura un any.
La fulla cau
En el fosc país,
on la terra es mulla,
he trobat la fulla
mancada d’encís.
Diu que sabrà anar
per a prendre el sol,
ha d’emprendre el vol
abans de demà.
Crida la formiga
i la sent venir,
s’acosta el finir
prou breu de la vida.
I la fulla cau
per a anar a un catau.
Es perd
Talment, he arribat
seguint el miracle
de segar i batre
per a ser ben pagat.
Tafaners els déus,
des del vell Olimp,
volen saber quin
ha estat el preu.
Ésser bon pagès
és llevar-se d’hora
sense res guanyar.
Cobro per pagar
i, si un dia sobra,
de segur que es perd.
El cor arraulit
La mirada dolça,
el cor arraulit,
cerca un marit,
però no el troba.
Va restar fadrina
per enllestir casa,
va veure com passa,
de pressa, la vida.
Potser n’ha vist un
en anar al mercat
a comprar-se roba.
A la nit, ben sola
cerca un disposat
que sigui prou ruc.
Parla el gos
I tot d’una, parla el gos
demanant la menja bona,
com li agrada la cassola
quan no troba pell ni os.
Després d’aquest dolç menjar
no cerca ni xerinola,
s’estima més anar a l’ombra
per a somiar i sestejar.
Amb unes poques paraules,
diria que ja en té prou,
poc que demana un sou
i glatir a les albades.
Però la vida va com va
esperant anar i tornar.
Per tal de saber i set poemes més
08 Juny, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
Per tal de saber
Al racó precís
on s’escriu la història,
pensa la memòria
trobar el paradís.
En el recordar
aquell temps pretèrit,
sento l’encanteri
demanant fruitar.
Els pobres guerrers
albiren batalles
amb milers de guanys.
Éssers ben estranys
cerquen escorrialles
per tal de saber.
Enmig d’un desert
I la pluja aplega
a la vella olivera
de dalt del serrat.
Somni esbiaixat
voldria una treva
prop de casa seva.
Els núvols trascolen
els boscos i els camps,
sentint-se estranys
mentre el plany escolten.
Un pobre pagès
perdrà la collita,
sentiré com crida
enmig d’un desert.
Tafaner el cuc
Tafaner el cuc,
deixarà la fulla
per a anar al terra.
Allí, no hi ha treva
i, campi qui puga,
ha de ser l’ensurt.
Tafaner el cuc,
veu com la lluerna
espera la nit.
Pobre d’esperit,
cerca una finestra
on guaitar de gust.
Però ve l’ocell
i peno per ell.
Allà dalt de la muntanya
Allà dalt de la muntanya,
una vaca sense banya
singlotava de valent.
Va haver un pretendent,
però un dia va marxar
a viure entre altra gent.
Allà dalt de la muntanya,
he vist un núvol feixuc
qui volia davallar.
Va desfer-se en aplegar
a un barranc fosc i profund
tot plorant amb gran desgana.
I la pluja esdevingué,
el poruc núvol es desfé.
Quatre mosques al terrat
Quatre mosques, al terrat,
encetant nova conversa:
Podrien anar a la seva
per a ser els convidats!
La festa era sota el sol
en un racó del carrer,
les taules amb els seients
i plates de menja i dolç.
Però dues orenetes
s’apunten a la disbauxa
per si troben bon dinar.
Les mosques han de finar,
gairebé, no han fet ni passa
i han encetat les tenebres.
Van resseguint la mosca
A l’escola no hi ha sol
i s’acosta la penombra,
és el núvol qui la porta
per a joia de tothom.
Com la pols tan riallera
es va canviant de vestit,
el més nou és eixerit,
però s’arrapa i li pesa.
A l’escola els minyons
com van resseguint la mosca
fins que s’atura en el vidre.
La il·lusió no es pot descriure,
ha estat, sentir alhora,
cent viatges curts i sords.
Aplegar al cim
Cansat de fer camí,
en busca d’aventures,
cerco altres pastures
a prop del meu veí.
Com anem endreçant
el perdut món dels bojos,
dels blaus, dels verds, dels rojos,
dels pobles i ciutats.
Sent déus del vell Olimp,
anem portant els núvols
quan ens molesta el sol.
Enmig riures i dol,
anem llençant udols
fins aplegar al cim.
Us faré sabedors
Us faré sabedors,
amics de la disbauxa,
que estic a la rebaixa
on apleguen els dolors.
Diré que arriba lluny
el temps de la infantesa,
governa la feblesa
quan la força s’esmuny.
Us faré sabedors
que he hagut un somni
prou agre i excloent.
Ens sobra massa gent
i li prego al dimoni
que em posi en un redós.
Donen els tocs i set poemes més
01 Juny, 2023 05:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Donen els tocs
Com la sínia canta
al bell mig de l’hort,
un ocell s’espanta
diu que el ruc fa por.
Des de nova albada
es van fent els tombs,
l’aigua com esclata
per a dormir al sol.
Unes albergínies
parlen amb pebrots
de la curta vida.
Sento, a la vila,
com donen els tocs;
a la missa, criden.
Cada dia al dematí
Sense pena ni cilici,
un estiu fa bon passar;
vora el pou he d’aturar,
el beure ni és sacrifici.
En el poble, les temences
com es curen al carrer,
sempre hi ha un manifasser
enfeinat en cent empreses.
I les roses del jardí;
quatre mosques sota l’om
per a fer la malifeta.
La mestressa, prou ofesa,
com es queixa de la son,
cada dia, al dematí.
Viatjar cap a la lluna
En el bagul dels records,
he vist clar que la infantesa
és una mà tota estesa
que tragina fins al cor.
Però els somnis prou trencats
ens porten la jovenesa,
allí, on l’amor es vessa
per a desfer els entrellats.
Després, arriben les pors
ben vestides de fortuna
per a rebre els diners.
En ésser vells, hem après
que viatjar cap a la lluna
només ho faran els morts.
La vida és una muntanya
Aprenent a saber fer,
vaig caure en el si del pou;
el viatge fou ben tou
i, en arribar, ni ho volgué.
La vida és una muntanya
on hem de grimpar cada dia,
el descansar ni humilia,
però la pujada escanya.
Amb amics i coneguts,
he bastit la sala gran
i no sé com encabir-los.
El bon Déu va beneir-los
i volen, de tant en tant,
a destins inconeguts.
Altra esposa
Aquest vespre, he trobat
una mossa mentidera;
ja era ben prop de l’era
on separen palla i blat.
Va dir-me que es casaria
si algú li demanés,
com vaig fer-li de promès
i li portava alegria.
Però el llit no li plau
i l’armari és petit
per a desar tanta roba.
He de trobar altra esposa
qui em vulgui de marit
sense joia ni palau.
Havia trenta anys
Com havia trenta anys
i vestia d’espardenya,
vaig eixir una lluna plena
a cercar fortuna i guanys.
Amb camisa i un sarró,
emplenat de pa i aigua,
vaig aprendre de debò
a guanyar diners i fama.
Vaig tornar als quaranta anys
per compartir ma riquesa
amb una mossa formosa.
Cap ni una vol ser esposa
puix diuen que la pobresa
m’acompanya allí on vaig.
Cent formigues
Al carrer on, ara, visc;
no creixen les margarides,
m’agraden de totes mides,
pas ho soc un pobre ric.
Al carrer on, ara, visc;
com volen les orenetes,
van alegres, satisfetes
per a fer créixer els petits.
Al carrer on, ara, visc;
hi ha una cabra i una ovella
tot mirant la processó.
Cent formigues fan munió
traginant una lluerna
que, ben trista, va morir.
L’ampolla com quequeja
A taula, m’ha convidat
en acabar-li la feina,
el tenedor és bona eina
per al convit prendre’n part.
El ganivet, que us diré,
és d’aquells, vells, que s’esmola;
amb salsitxes a la cassola,
com es porta més que bé.
I l’ampolla com quequeja
quan el vi esdevé al vas
per a entendrir la contalla.
Quan la sopa ja s’acaba,
surten fantasmes al pas,
però van a casa seva.
Li faré un monument i set poemes més
22 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faré un monument
A la mare soledat,
li faré un monument;
ben flairós, de gran present,
vull que es quedi al meu costat.
Ens llevem, de bon matí,
un poc abans de l’albada;
de seguit, som a la cambra
fins que oblida el dormir.
A la mare soledat,
li porto mil aventures
en el pla i a la serra.
Si, algun dia, ella s’esvera
obliden les gran pressures
i enceten el fer bondat.
Sol sorrut
Li pregunto, de seguida,
a un sol prou venturer,
si ha els deures per a fer
i no hi ha pluja amanida.
Com el sol és molt sorrut,
ben sovint, es torna mut.
Viatjant per tot l’espai,
ha vist sants de tota mena,
uns li parlen de verema,
els altres parlen de guanys.
Com el sol és bon amic
m’aconsella la paciència,
aprendre és dolça ciència
mes oblida si vols gaudir.
He començat la dèria
Suposo que, al llarg camí,
hi ha senyors de tota mida;
uns amb la bossa amanida
per si poden no envellir.
Perquè els senyors són així:
Treballadors de fortuna
qui van guanyant, una a una,
totes les flors del jardí!
I la resta, ja ho sabeu:
pobrissons i entremaliats
per a aconseguir misèria.
Com he començat la dèria
d’aprendre’m els disbarats
per si m’escolta algun déu.
Allà, sabeu i sabeu
A les terres de lloança,
allà, cap al nord de França,
hauré de trobar el tresor.
De moment, minso del tot,
he demanat l’esperança
per a aconseguir la dot.
Allà, sabeu i sabeu,
endevineu el futur,
aquí, resta el gran ensurt
i quatre velles qui planyen.
Vianant sense fortuna
a l’estiu, me n’aniré;
he de trobar alguna engruna
fins que aplegui un nou hivern.
Estic corprès
El foc pairal em crida i incomoda
en el pensar fruitós d’uns altres temps
on apreníem de la vida i l’escola
a avançar un xic i ésser conscients.
Per claudicar, no calien barreres,
per obeir, hi havia el camí trellat;
els nois més grans marcaven les fronteres,
la resta assentia i guanyava el callar.
El foc pairal no ha flama ni llenya,
els avis vells fa temps que van marxar
a altres terres prou buides d’enyorança.
Estic corprès, em queda la recança,
aquelles hores ben dolces de fruitar
en estrenar: la gorra i l’espardenya.
Hi ha un follet
Enmig del bosc on naix el rierol,
el cuc avança, tragina la formiga;
he de cercar l’herbei per a mi sol
i prendre’n part del fred i la boirina.
La blanca neu davalla tot dansant
a sobre una herba on posa el borrissol,
he vist, ben buit, el camí del corriol
i un vell corb qui passa, sol, volant.
Enmig del bosc, refila el rossinyol
i com el mira, cofoi, un esquirol
qui buscarà refugi en un arbre.
Beu encongit, la pedra sembla marbre;
hi ha un follet plorant amb desconsol
perquè no sap en quin lloc ha de raure.
Es va fonent
A l’alturó, la neu es va fonent;
entre dos herbes com va filant l’aranya,
hi ha una mosca, que vola per la plana,
cercant la pausa i l’aliment.
El temporal ha de ser al nord,
un vent rabiüt tragina fresca i aire,
estic perdut, vestit com un firaire
qui serà valent, però té por.
A l’alturó, rondina una cabra
qui ara rosega una herba assecada
fins que la fam s’allunya esmicolada
i ve el regust gasiu de la mancança.
I, un altre dia, aplegarà menys tard;
el sol s’allunya i el seny farà sa part.
Porucs amors
Del tot, allunyant-me
de la meva infantesa,
vaig perdent la pressa
per tal d’envolar-me.
He perdut les nits
amables d’estiu
on sentia els nins
prou plens d’esgarips.
I cercar les flors
prop del caminoi
per a fer l’ofrena.
Amb la lluna plena
retornava al goig
dels porucs amors.