La tardor s'endú la brisa i set poemes més

22 Novembre, 2022 06:19
Publicat per jjroca, Poemes

La tardor s’endú la brisa


Com les roses del jardí,

avui, han la cara trista,

la tardor s’endú la brisa

i el vent es fa mesquí.

En el bosc, tots els bolets

van presumint d’eixerits,

han de saber que enemics

ens vindran de mala fe.

I les fulles de figuera

s’assequen i es van marcint

deixant les figues plorant.

Com el temps va endavant,

es va lliurant al neguit

amb carona riallera.


Noves vacances


Poseu-me pau a la vall,

blanca neu a la muntanya,

demaneu-li a l’aranya

que s’amagui del bon fred.

Com les mosques tafaneres

se’n tornen al paradís,

es van allargant les nits

mentre s’escurcen els dies.

A l’escola, hi ha mancances

i dèries per no saber

com es fa l’arrel quadrada.

On haurà restat la fada

qui demanava poder

encetar noves vacances.


La pedra parla amb el riu


La pedra parla amb el riu

que ni l’escolta i passa,

on trobarà la sabata

que quasi feia de niu?

La pedra, que és molt sabuda,

perquè mai demana pa

potser un dia tornarà

més petita, més eixuta.

La pedra parla amb el sol

i amb un núvol prou distant

qui no tragina pas aigua.

La conversa esdevé maula

perquè amb pressa massa van

per a caure en el gran sot.


M’agraden totes les passes


En el batec de les hores,

quan els somnis són a prop,

com sento aquella escalfor

qui em demana restar a soles.

Presidint el gran infern

hi ha el ric i la mestressa,

quan l’angoixa quasi pesa,

l’alegria com es perd.

Puix tornem a la batalla

sense armes ni enrenou,

per treballar prou debades.

M’agraden totes les passes

quan viatjo cap al pou

observant a la canalla.


Faig renec


Aniria, per anar,

a una terra ben llunyana,

benvingut a la lleganya,

a les hores de somiar.

Cavaller sense cavall,

milhomes sense aventura,

la tenebra em procura

quatre sopes amb un all.

I aquell pa tan ressec

que em donen tots els divendres

en ser l’hora de plegar.

El forner ho deixa anar:

maleït perepunyetes

qui es complau quan faig renec.


Dolç allitar


Haig uns monstres melangiosos

anant d’aquí cap allà,

mengen carn, llencen els ossos,

mai arriben al guanyar.

Es lleven de bon matí,

dormen a la migdiada

i, quan demanen la paga,

apleguen sempre al gran crit.

Haig uns monstres melangiosos

qui procuren oblidar

les empreses matusseres.

Espero trobar el seu regne

per si em plau dolç allitar

i finir al cel dels dropos.


La gran guerra


Potser l’amor em porti a la juguesca

de fer ben poc i no pensar,

he de donar, al cos, la festa

de no pertànyer al dolç callar.

Anar desfent promeses i encanteris,

somiar despert, després somiar

en paradisos talment eteris.

No he de dir que, en el vagar,

vindran a veure’m àngels i dimonis

per si mon ànima he d’oferir.

Porteu-me, ara, fins al millor finir

mentre s’allunyin les joies i desoris

puix la gran guerra no he de lliurar

per conquerir regnes estèrils.


Un dia gris


Com parlo poc no vendré massa cosa

perquè s’esmuny la força de la sort,

talment hauré un pensament tanoca

per a obtenir les més minses raons.

Serà precís cremar totes les naus

per si demano, algun dia, viatjar;

estic confós, m’agrada el treballar

a poc a poc, com a mi m’escau.

Deixeu-me un món on manquin els fantasmes

i les ventades siguin ben lluny

puix no estic fet al gronxar de les fulles.

Un dia gris, porteu-me les despulles

per a encabir-me on tot s’esmuny

a lloms de renys i noves malpensades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: