Poemes curts (XXIII)

30 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

Dolces hores de la nit

en un estiu que trafega,

a la plaça, massa crits,

una mossa, prou ofesa,

tot pensant en no glatir.


Al Senyor, demano:

dolces hores per pensar,

les més toves, les regalo,

les més fermes, vull guardar:

en un cove, per si guanyo.


Si els seus ulls demanen:

un amor planer,

poseu-me, el voler,

ben desat, en capses,

per si em té present.


Poseu, al cel,

força sentinelles

per si les estrelles

cerquen el saber

el que deia d'elles.


Per donar-li un bes:

saltaria les muntanyes,

lluitaria amb les mil banyes

i restaria despert,

neguitós, a estrebades.


Al carrer

del desesper

no hi ha bé

per gaudir,

sols glatir.


Massa dies,

si no crides,

no serveixen

per a res,

és com és.


Pobra sort,

en el desert,

com es perd,

no té nord

ni sap on és.


El riu de la vida

com es va perdent,

l'estimar pretén

el trobar la mida

d'un subtil moment.


Per a fer camí

no calen tresors

ni nobles raons

ni amics de debò,

només saber: On?


Les tardes d'estiu

són tan isolades

que el fugir del niu

convida, a vegades,

a un futur nociu.


En mon caparró,

s'entrebanca un somni:

Vull ser un dimoni

sense cap raó!,

porteu-me on el torni.


Si estimar fóra volar.

de segur que estimaria,

però el cos no vol anar,

vol aferrar-se a una vida

on es perd entre pecats.


En un racó del cervell,

he trobat força mentides,

estaven ben amanides

per a fer un reguitzell,

n'hi havia de totes mides.


Dormint en el prat,

a les hores baixes,

he sentit les vaques:

menjant i trescant,

somiant amb muntanyes.


La formiga amiga

no sap on deixar

una fulla enorme

qui fa mal de cap,

innocent, mediocre.


Quan el son demana

un llit per a mi,

com li dic que sí,

sóc fill de nissaga

qui empaita el dormir.


A la font del prat,

les roses vermelles

demanen estrelles,

fer la mitja part,

ni es cansen ni breguen.


A l'amor voldria

trobar en un recés

per sentir el vell frec

de la melangia,

mai em diu on és.


Estimat diumenge:

Conta-li al dilluns

que no es perdre punts

el no poder entendre!

Havem tant de rucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXII)

22 Juny, 2019 06:12
Publicat per jjroca, Poemes curts

Per anar a segar

ni falç ni corbella

que estimo rosella

i no vol marxar,

diu que no té pressa.


A la casa del mut,

regna el silenci,

és on troba aixopluc:

el gran misteri,

on l'he vençut.


Si la nit venia

a trobar-me al llit,

com li manaria:

Troba'm el melic!

No sé si ho faria.


Massa reietons

no seran negoci,

cal cercar un soci

que pensi per tots,

ha de ser un dimoni.


Manta melangies

porten un coixí

per si han de dormir

la meitat dels dies,

mana el gran botxí.


Tota la recança

ni fa bon portar

ni vull ensenyar

quan porto amistança,

és un repte clar.


Portaré al redós,

de la gran figuera,

aquella quimera

qui viu amb tots dos,

potser passatgera.


Quan el pobre llop

se sent més poruc,

cerca l'aixopluc

un xic més a prop,

és quan l'hem perdut


Porteu-me al regne

de pau i d'oblit

per trobar l'amic,

per guarir d'un setge

ben dolç i ensopit.


He sentit a dir

que la gran semblança

em porta a amistança

on no cal sentir

qui creu o qui mana.


Dolços cavallers

tenen gosadia

de seguir la guia

dels herois primers,

perden de seguida.


Si l'amor primer

fóra de veritat,

un somni preat

em faria ser:

tendre enamorat.


Sento, quan la veig,

aires de tempesta,

riures d'una festa

que mai m'he permès,

massa malifeta.


Al racó del vent,

on singlota l'arbre,

sento el miserable

com ho va dient:

He trobat culpable!


Si la mort demana:

que estigui a punt,

deixaré el costum

de sentir la gana

per menjar de gust.


A les hores del migdia,

quan el dos em diu que prou,

vull haver la gran cobdícia

per a sortir d'aquest pou

on em posà la fatiga.


Amb amics i mendicants,

he bastit una parada,

he de vendre els més grans

per haver una bona estada

en el regne dels cristians.


Al bon Déu, demano:

una mica d'il·lusió,

allunyar-me del meu amo

per trobar bona ocasió

de lliurar-me mentre planyo.


Per anar al mercat,

cal dormir a l'herbei,

prendre l'esmorzar

i aplegar el primer

per no fer salat.


Al bagul dels somnis,

he trobat, dormint:

quatre dracs ferotges

envoltats de nins:

per sota i per sobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXI)

13 Juny, 2019 06:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

He preparat deu mentides

per si vaig a festejar,

en tinc de totes les mides

per si haig d'ensarronar.


La mare em vol casar

amb una veïna dolça,

diu que viurem a la golfa

amb deu estris per cuinar,

no sé si és bona cosa.


Esperant la pluja,

a la plaça estant,

passegen i van

mentre el cel s'enutja,

prompte ploraran.


Estimada marieta:

Si jo fóra un pugó,

tancaria la finestra

del meu regne petitó,

és pensament que m'inquieta.


Al racó del mas,

diu la masovera

que l'aigua està freda

i ningú fa cas,

sembla que es fa vella.


Com et donaria,

reina del meu cor,

la meitat del dia,

un bocí de tot

quan s'acaba el dia.


Com les flors

del meu jardí,

ara, ploren

perquè si,

no hi estan totes.


En el regne del manar,

sempre hi ha qui mana massa,

el meló vol ser carbassa,

hauria de madurar.


Parlaré del vent

quan està per casa,

quan ni vol saber

qui viu a la plaça,

mai està content.


Al carrer de melangies,

els promesos ja no hi són,

van marxar sense alegries,

va fugir el seu amor,

els sobraven massa dies.


Per fer una estrofa,

per encetar un vers,

no cal saber solfa

ni cantar ni res,

amb el ritme sobra.


Al carrer dels menystinguts,

no hi ha força ni roselles,

només queden quatre muts

qui van fent les tombarelles

per si passa algun sabut.


Al bon Déu demano:

un sac de paciència,

és la noble ciència

que em regala l'amo

quan li plau i em deixa.


Si jo fóra mariner

d'aquella barca de vela,

eixiria amb l'estrella

per aplegar el primer

a alguna illa deserta.


El carrer d'enmig

mai demana pressa

ni el porta el desig

a trobar la terra,

és massa eixerit.


Amb les runes del castell,

hauré de fer-me la casa,

així sentiré com passa

el desig d'aplegar a vell,

mai vull deixar cap espasa.


Dies pesats, amb diners,

mai en tinc prou,

massa minso serà el sou

per aplegar al cap del mes,

qui m'ha donat aquest jou?


Aprenent de tot,

em posà a lladrar

per poder trobar

un retall de sol

dintre la ciutat.


Posa ombres

als meus ulls

que, d'esculls,

en tinc de sobres,

forts i eixuts


A la porta

del mai més

el tanoca

ja no hi és,

l'han fet fora.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XX)

06 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si canta la sínia

quan es queixa el ruc,

lluito per ser mut

tot passant la vida,

odio cada ensurt.


No han de conquerir,

maleïdes feres,

aquelles figueres

on goso dormir

migdiades plenes.


Quan el sol arriba,

de nou, enfadat,

m'acosto a la riba

per sentir el combat

puix mai em convida.


Si fóra mariner,

d'una barca feinera,

aniria, sense treva,

no massa lluny del coster

per si el vent vol fer conversa.


Els camins del vi

porten la dissort

sense dir-me qui

em donarà or,

maleït amic.


Com demano,

per demà,

tenir amo

i treballar,

mai el guanyo.


I quan fuig la nit,

ens arriba el sol,

un sent l'esperit

qui viatja sol

a un país antic.


Les hores donades

a la fi del món

mai seran emprades

ni hauran raó,

són signes de fades.


Mireu si m'estimo

i miro per mi

que ni vull morir

sabent quant gotimo

quan em ve el desig.


Ple de dubtes,

gana i son,

el meu món

és massa abrupte,

massa tosc.


No vull els anys

sense dolcesa

ni faig paranys

per haver guerra,

sóc tan estrany.


A les portes de l'infern,

he posat una taverna,

bevem vi, bona cervesa

i mengem a tort i a dret,

no tenim queixa.


La pluja baixava

del núvol més vell,

feia mala cara,

era un passerell,

després es queixava.


Quan el sol somriu,

tot guaitant la plana,

el monstre reclama:

un xic de caliu,

ens estima encara?


Quan la Caputxeta

aplega en el bosc,

es troba amb un llop

enmig la desfeta,

sembla que és molt bo.


A la casa vella

no li falta clau

ni cambra ni cleda

ni un amo com cal,

és una desfeta.


En el riure de les flors,

la noia tendra,

va cercant els seus amors,

és vana empresa,

va fugir amb les olors.


Com m'agradaria

trobar, enmig l'herbei,

corona d'un rei,

almenys per un dia,

no en caldria més.


Dolces hores del matí

que, en aplegar la tempesta,

em volen donar gran festa,

no sé si parlen amb mi.


Al brocal del pou,

m'estic una estona

per si vol la mossa

un xic d'enrenou,

il·lusió pregona.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XIX)

29 Maig, 2019 06:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Per voltar la sínia

ni cal ser bon ruc,

cal venir a l'ensurt

per cercar alegria

en moments prou durs.


Demano, a la nit,

que porti un coixí,

matalàs i un llit

on poder dormir:

somnis d'un país.


La mare demana,

mentre gronxa el nen:

que sigui prudent,

no perdi la gana

en sentir qui el ven.


Passats els anys,

cercant mil dreceres,

no crec en promeses

dels homes estranys

qui tot ho captenen.


Avui, m'he perdut,

brandant per uns ulls

qui troben esculls

al regne perdut,

m'he fet tan poruc.


No me'ls doneu

els vostres tresors,

no vull plata ni or,

no m'ensaboneu,

no tinc tantes pors.


Us dono el rei

i la cobdícia,

amb l'avarícia

no vull remei

ni prego guia.


Al camí del bosc,

enmig de les ombres,

dormen velles obres

cansades de tot,

només serem homes.


Les paraules dolces,

quan l'amor se'n va,

sonen com a mosques

tot la pau cercant

al regne dels ogres.


Com moria la jove

de mals d'amor,

aquell nuvi era pobre,

minso de cor,

un festeig mediocre.


Massa pedres al camí

per no perdre la fortuna,

les conec una a una,

totes parlen mal de mi,

no tinc ni cove ni lluna.


Al desert primer,

on rau primavera,

vol dormir la serra

cada nit quan ve

la lluna viatgera.


A la casa on visc,

sense gens de seny,

el món ni s'ofèn

ni enveja l'amic

el llit que no té.


Per anar de pressa,

com baixo del ruc,

és ric en orella,

el trobo poruc,

fem bona parella.


Cantar, cantaria

si plagués al vent,

quan corre ni sent

tanta fellonia,

ni em plany quan em veu.


A la platja, sota el sol,

cada vespre és una crema,

els ciutadans volen brega:

jugar, córrer, fer un vol,

és la nit qui me'ls serena.


Amb un carro

i dos bous,

cerco sou

per al meu amo,

ell no pot.


A la casa vella,

ja no sento el crit

quan ve el marit

des de la taverna,

és temps qui ha fugit.


Sense massa pressa,

prenent bossa i fil,

veig seure la vella,

capvespre tranquil,

la lluna vermella.


No cerco raons

ni bones paraules

ni he trobat les baules

on lligar els records,

massa empreses magres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVIII)

21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

La barca gronxa

en sortir de port,

va cercant, si pot,

una mar ben dolça

per cercar el tresor.


Quan sigui llop,

enmig de les ovelles,

les vull ben tendres,

amb poca sort,

són coses meves.


Com em plauria

la dolça mort

sense el record

de l'enganyifa,

però no es pot.


Poseu-me pare

la mel en el sarró

i un camí ample

cap a la sort,

si es pot, un patge.


Margarida, dolça veu,

amb galtes ben rialleres,

quan s'adorm entre roselles

mai demana cap hereu

ni fugir a altres terres.


Si m'estimes.

de valent,

posa riures

amb poc seny,

sóc prou enze.


La barca gronxava

per dormir el peix,

només es tractava

de sentir-lo fresc,

era ben galana.


A les voltes

de sant Joan,

els vells mobles

al foc van

per fer ombres.


Com he demanat,

a la bruixa vella,

ser l'enamorat

de gentil poncella,

prou que li he pagat.


Quaranta dimonis,

a l'infern estant,

van cercant desoris,

portant malvestats,

les posen a orri.


Sense res a dir,

a l'hora tardana,

l'esperit reclama:
Que vingui la nit!

Una empresa isarda.


Com diríem, vaig

davant del seguici,

en el cementiri,

ens trobem plegats:

els sants amb el vici.


Al camí de l'era,

ja no hi ha cançons

ni cavalls ni pols

ni riures ni brega,

són massa records.


Parlarem, avui,

d'aquell gran tresor

que no sap ni pot

viure sense orgull

a la gran presó.


Quan demanes que t'estimi

perquè et sentes esquifida,

recorda quan amanida

estaves per a l'ofici

d'esperonar la mentida.


A les portes de la glòria,

tot burlant en Llucifer,

com sento i no vull ser

un esglaó a la memòria,

de segur, que no ho hauré.


Si he demanar

un retall de cel,

vull que sigui verd

i em pugui allitar

per somiar despert.


No porta el vent

les hores dolces,

no té un moment

per restar a soles,

corre com cent.


Quan la nit enceta

el meu badallar,

com la deixo anar

a cercar la vetlla,

mai l'ha de trobar.


Quan el meu dimoni

se sent prou culpable,

faig de miserable

sense que s'adoni,

és tan adorable.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVII)

13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

Vull haver el costum

de savi sabut,

aprendre del mut,

trobar la patum

per saber-me eixut.


No tinc per pensar

un retall de cel,

he trobat la mel,

no la puc comprar,

mai tinc tanta fe.


Si pensar pogués,

sense cap follia,

al cel aniria

quatre cops al mes

per a fer la via.


Vestit de captaire,

he vist pel carrer

aquell home amable

qui no es posa en ser,

ha d'estar el culpable.


Sortien estrelles

des del fons del llit,

tan blanques, tan belles,

fetes al dormir,

vull raure amb elles.


Si, en el gran desert,

el xerrar convida,

tingueu amanida

la llengua de serp,

hi ha qui necessita.


En el racó fosc

del somiar perdut,

he trobat vençut

el geni del bosc,

volia aixopluc.


Quan la jove badalla,

sense promès,

és quan hi ha massa palla

per trobar on és

l'agulla que cercava.


Poso, en el gran cel,

dolça primavera,

com l'amor m'espera

tot guarnit de mel

vora casa seva.


El gegant vivia

en gran embolic,

volia un amic

de nit i de dia,

massa gran desig.


Poseu-me, pare,

menja en el sarró

puix vull anar-me'n

a fer el gran vol,

com cada tarda.


Mireu-la com va,

sense massa pressa,

per sentir-se ofesa,

per haver pecat,

és lluny d'estimar.


La tarda plana

vora del mas,

no hi ha recança

ni un mal borràs

ni gent qui parla.


Vora del coixí,

prop de la finestra,

hi ha una princesa

plorant a desdir,

algú l'haurà ofesa.


Sense ganes

de marxar,

les mainades

dormen ja

dintre les cases.


Quan el sol demana

que vingui la nit,

una estrella clama:

Hauràs de complir

i sentir qui mana!


No he de demanar,

al monstre més dolç,

que vingui el repòs

fins a l'endemà,

diu que no hi és tot.


Amb una sabata

i un retall de nit,

parla l'esperit

de bona amistança,

com vol fer camí.


Amb poca fe,

passen les setmanes,

van totes plegades

sense voler fer:

llargues migdiades.


Orenetes demanen,

en fer-se fosc,

quatre o cinc cases

on posar els seus ous

i l'aixoplugar-se.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVI)

05 Maig, 2019 06:07
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una flor somiava

raure al paradís,

un ser malaltís

com l'amoïnava,

volia l'occís.


Porto en el sarró:

son i melangies,

mig perdonavides,

un captaire o dos,

poques alegries.


Doneu-me, si cal,

voreta del bosc,

un paratge fosc

sense fer-me mal,

sóc tan pobrissó.


I, si vols, et portaré,

dintre d'un cove, la lluna,

per veure si és oportuna

i et comenta que vull ser,

del teu batec, una engruna.


El cavall renilla

a la serra estant,

com va comentant

que ha deixat, la filla,

sola en el combat.


El cigró sentia,

dintre l'olla estant,

que l'aigua bullia

i anava afluixant

el sospir de vida.


Una noia rossa,

a la plaça estant,

vol saber si van

a cercar esposa

els joves galants.


Les mil meravelles

vénen per la nit,

vestides d'estrelles,

plenes de desig,

vull saber més d'elles.


Paraules d'amor,

sempre ventureres,

surten de les pedres,

volen saber com

pujar a les orelles.


Mil capricis

van al llit,

porten vicis

i esperit,

un suplici.


Sense ganes

de marxar

em deixo anar

entre corrandes,

res més hi ha.


Voleu haver

gran meravella,

cerqueu l'estrella,

feu-li saber

qui és la més bella.


Amb cinc portes

per sortir,

cal partir

sense més hostes

a qui guarir.


A la lluna plena

li diré quant vull

agafar, a curull,

fruits de primavera

en un temps feixuc.


Si la mar no m'acarona

i em demostra poc encís,

vull tornar al paradís

on dormia una estona

tot pensant que era feliç.


Quan la Margarida

demana per mi,

la veig amanida

a fer compromís,

ho fa de per vida.


Una noia maca,

al jardí estant,

vol tenir galant:

mudat, amb sabata

i prou benestant.


Quan vaig al mas,

en temps de sega,

la masovera

no em fa ni cas,

calla i espera.


Tot enmig

del cementiri,

haig l'ofici

que no faig,

visc per vici.


La sínia parlava

a l'estiu primer,

de sobte, callava

en veure el pagès,

feia mala cara.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sant Jordi - 2019 (XV)

23 Abril, 2019 05:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sant Jordi – 2019


En el vent,

viu el teu nom

i viatja

per mig món.


En el riure

de la flor,

puc descriure

el meu amor.


Sentinelles

de la nit

expliqueu-li

com estic.


Una carta

o un paper

com comenten

el que et diré.


Massa estona

per pensar

i l’amor

no sap on va.


La guardiola

he trencat

i una flor

li he comprat.


Com l’estimo,

pel matí,

callo i ploro

a mitja nit.


I quan passa

pel carrer,

callo, miro

i la veig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XIV)

19 Abril, 2019 06:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

Dessota el sol

ni lluna ni estrella

ni sentir-me sol,

amb un retall de fressa,

passo pel corriol.


Quan tot sigui verd

i oblidi la pensa,

cercaré drecera

per trobar l'encert,

m'agrada la cleda.


Amb pocs amics

i tot un seguici

camino pel vici

de mirar el melic,

és un vell ofici.


Si heu de venir,

a la casa vella,

cerqueu una estrella

per passar la nit

o haureu tenebra.


Un bes donaria,

en aplegar el capvespre,

al comiat del dia

perquè torni tendre,

és gran gosadia?


Massa lletres

al paper

com enceten

un parer

potser maldestre.


Veniu amic

a cercar el dol

del mal antic,

dessota un sol,

qui em fa glatir.


Parlant amb el gos

de la noble ciència,

vaig prenent consciència

del que som els dos:

Bornis en potència!


Quan sigui ruc,

amb mosques al llom,

cercaré aixopluc,

en indrets pregons,

vestit de poruc.


Amb bon vi i melangies

esdevinc un home trist,

passen nit, passen dies

sense córrer massa risc,

haig un déu ple de follies.


Al carrer del mig,

les tardes són llargues,

els veïns amables

i massa els amics,

menteixo debades.


Si hagués de morir

amb la panxa buida,

voldria sentir

flaires d'una truita

de vint ous i mig.


Haig de demanar,

en aplegar al cel,

un racó on somiar:

pastissos amb mel,

és només un prec.


Amor dirà,

fugint de la temença:

Si el desig prega,

ho deixo anar!,

és la feblesa.


Massa dies

al matí,

fantasies

van per mi,

mai obliden.


Una rosa parla

al jardí estant:

No vull aviram

ni sentir m'agrada

quan ve tot volant!


La noia sentia

dolcesa en el pit,

vol tenir marit

per passar la vida

o fugir d'aquí.


El vent parlava

enmig del bosc,

quan es parava,

sentia al fons

qui el demanava.


Amor demano

en mil indrets,

massa servents

voldran un amo

tan innocent.


Si ve la nit,

sense avisar,

li he de donar

el gran despit:

Em plau vetllar!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»