Poemes curts (LIX)

14 Setembre, 2020 15:48
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el reialme

dels infidels,

venen arrels

a més de quatre,

mai donen res.


Per aprendre

a comptar,

cal trobar

un bon mestre,

que ho tingui clar.


Quan tornaran,

alegres primaveres

a posar freses

de bon menjar?

No sé què esperen.


Quan la son

em ve a buscar,

mai som tots

per fer bondat.

És el que hi ha.


Quan remunta

el noble sol,

que m'apunti

on serem tots

mancats de vici.


Al de dalt de la muntanya,

viu un pastor,

quan la cabra es desmarxa,

diu que no hi és tot,

és un cas de mala fama.


En el darrer solc,

quan ja estic cansat,

com parlo a desgrat

del que més em dol,

és un solc amarg.


Si la pluja és fina

i el vent consistent,

com en sóc conscient

de l'amarga vida

d'un vell penitent.


I llavors, quan ve

el so de l'oblit,

cerco l'esperit

per si li convé

pensar el que li dic.


Una blanca vela

prop la riba estant

diu que sóc ben gran

i que, força brega,

amistança i cal.


Em plauria el sol

el mes de gener,

però no pot ser,

ha de ser quan vol,

és massa valent.


No ploraré mals d'amor

perquè el cor no m'ho demana,

va passar fa una setmana

quan regnava la calor,

em va deixar sense gana.


Com es cansaran

les velles penyores

de fer mitja part

esperant més hores

on poder fruitar.


En l'angúnia

del gran llit,

és on trobo, arraulit,

qui ve i qui torna,

sense somiar ni delir.


No demano més

que hores feixugues

puix les menys porugues

no han de venir més,

tenen massa arrugues.


Petitó com sóc

és l'hivern qui em crida,

ho fa sense mida,

sense trobar el sord

qui de tot s'oblida.


Quan la plaça plora,

tot demanant llum,

cerca l'aixopluc

d'un temps que l'ignora,

és un temps feixuc.


Quan el mariner

surt de la taverna

sempre hi ha qui perd,

es veu que l'empresa

sempre està per fer.

 

Sento l'aureola

com em va cercant,

vaig fugint d'escola

per a no ser sant,

és treball que sobra.


En el regne

de l'oblit,

tinc per feble

el nou amic,

és maldestre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LVIII)

01 Setembre, 2020 07:03
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer del mar,

on dormen les barques,

les ones són parques

ni volen menjar,

dormen per les tardes.


La rosella ha demanat,

en arribar a la sega,

que morir no ve de grat,

puix l'infern és poca festa

després, de sobte, ha plorat.


No voldria altre tresor

que la lluita ben encesa

entre el goig i la tenebra,

cansada de tanta por,

vull aprendre sense pressa.


Mireu la poncella,

cansada, com plora

ha passat l'estona

servant la dolcesa

i dormint alhora.


Un estel de foc

arriba a migdia,

gairebé diria

que no hi està tot,

el son l'humilia.


Amb seixanta

queixalades

menjar carn

mai és debades

són ben emprades.


Maria plorava

les cartes d'amor,

el seu lluitador

avui com descansa,

és malefactor.


Quan les fulles ploren

la nova tardor

les deixo ben soles

per si volen sol,

avui, ni tremolen.


La paciència

he de dir

que la porto

al coixí,

és molt seva.


Contaven les velles

corrandes de por,

sota un cel d'estrelles

en ser més bé fosc,

són massa tenebres.


La pluja clou

un sol ben feridor

cansat d'anar per tot

bastit per l'enrenou,

mai sé quin déu el mou.


Les feixugues barques,

quan el vent les mou,

en un plor esclaten

per deixar son jou,

es veu que s'espanten.


Doneu-me senyor

el regne dels sords

puix cansat del tot

no vull altre so

que el soroll del sol.


Manta hores de la nit

com demanaran el seny

sense hores de dormir,

és després quan, ja despert,

desitjo el déu de l'oblit.


La il·lusió primera,

en ser al vuit anys,

fou haver bestreta

per tal d'estalviar

mai hauré riquesa.


En la força

del seu goig,

endevino que sóc boig

sense ombra,

boig del tot.


Quan l'estiu demana

una mica més de sol

li dic que no vol

portar-me on descansa

la nit vora el foc.


Em caldrà saber,

des de la cordura,

com el sol procura

estimar un xic més,

és la tessitura.


Els amics proclamen,

des de mon infern,

el restar despert

mentre em demanen

el tornar a la fe.


No vull per mentir

les noves fal·làcies,

m'agraden les traces

d'aquest cor mesquí,

navega entre taules.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LVII)

14 Agost, 2020 15:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el vent de dalt

parla amb la campana,

sento la proclama

d'aquest foc pairal,

com enyoro casa.


Tardes sense ombra,

aplega l'agost,

parla d'un congost

on ni l'aigua plora

quan es va fent fosc.


Sempre, cal morir

quan la vida passa,

delera, es cansa

i no vol glatir,

benvinguda Parca.


En el si de la follia,

he bastit el meu castell,

no té regne ni poncell

ni demana l'alegria,

és com és.


Veniu-me a buscar

en terres altives,

sóc perdonavides,

no me'n puc estar,

bastit d'enganyifes.


Amb ben poca sort

i un amor barroer,

com m'agrada ser:

captaire del tot,

menjar m'està bé.


Com he demanat,

al meu déu proper,

pensar d'amagat,

somiar altres temps,

avui, m'ha deixat.


En ser a l'estiu,

m'agraden les nits

plenes d'esperits

qui cerquen caliu

i ser bons amics.


Tot per emplenar

a les hores baixes,

estem de rebaixes,

per tal de fruitar,

massa són estranyes.


Massa son

pel dematí

ve quan plou

i em torno gris,

sóc així.


A les tardes llargues

minses d'enrenou

és quan diu el bou

que estima les vaques,

no sé si està tot.


Per demà

no vull amics

que els més rics

volen viatjar

per gaudir.


He cantat

les cent cançons

he trobat

perduts els sons

de comiat.


Sense ganes

de menjar,

he aturat

per descansar,

m'he passat.


Hauré de cercar

en el si de l'infern

dies per a l'hivern

per si he de lluitar

amb grans infidels.


Quan el sol crema

i l'ombra arrauleix

cerco la figuera

que somia quan creix,

és tan venturera.


Amb misses i processó,

la pluja arriba

suposo que amb fatiga

i demanant el perdó,

dèries de la vida.


Quan sóc amatent

de bones paraules

em porten les baules

a un futur incert,

em planyo debades.


Per a ser bon bevedor

de garnatxa i de cervesa

cal aprendre sense pressa

i agafar ben prompte el son,

per als altres queda la resta.


Si un déu poruc

demana amnistia

que ho pensi de dia

mentre dormi begut,

m'agrada fer via.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LVI)

01 Agost, 2020 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La vella campana,

vivint al cloquer,

diu que no pot ser

viure amb la galvana,

de segur que és cert.


Per haver parents

en totes les cases,

pertanyo al moment

de dir quant m'agrades,

quina dolça ment.


He emprat el tren

tranquil de la tarda

quan la vall repassa,

de nou, suaument,

sense massa gana.


La tarda plana

dessota del sol,

un eixerit núvol

diu que cerca casa,

li ensenyo un corriol.


Vora de la platja,

ben cremat del tot,

endevino com m'agrada

l'ombra beneïda de l'om,

deu ser raó de nissaga.


En el temps florit

de la primavera,

la pluja enceta

el si del jardí,

serà tot promesa.


Les paraules toves,

en el trist passar,

voldrien anar

a dormir amb les ones,

deleixen pel mar.


Massa joves,

al jardí,

em fan gaudir

de sentir seves:

tardes i nits.


Quan la rosa troba

l'orgullós clavell,

mai li diu quan bell

és l'amor de dona,

li produeix rampell.


Sempre arriben

a la mort

els qui escriuen

sense por,

després riuen.


Aplega la nit

quan li diu al sol:

Deixa'm un bocí,

d'aquest menjar dolç!,

com se'n va a dormir.


M'haurà vestit el dimoni,

a la voreta del foc,

amb camisa de cotó

per si hi ha qui se n'adoni

que a migdia era llop.


Viatjo, volant com toca,

fins a l'aldea global,

diria que sóc pardal

encara que parlo mal

i avanço com un tanoca.


He segellat la porta

ingrata de la paciència,

escriure és agra ciència

que sovint esclata tota,

cal demanar providència.


Hauria de dir,

si em permetés la follia,

que gaudir de l'avarícia

és inestable gaudir,

prefereixo la cobdícia.


Per a ser bon perdedor,

caldrà ser dels matiners,

dels que callen quan es verd,

dels que cerquen grans amors,

no cal dir com fineix tot.


Quan la papallona

gronxa pel meu hort,

sento la coïssor,

el rec mentre plora,

és mon petit cor.


Estimar, estimaria

si em volguessis d'amagat,

dormiríem en el prat

fins aplegar a migdia

quan és l'hora de dinar.


Malgrat que treballo,

un cop cada segle,

mai parlo del mestre,

del rei o de l'amo,

es veu que badallo.


Per tal de mentir,

parlo amb les roselles

de terres més tendres

on no cal morir,

veig com no s'ho creuen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LV)

12 Juliol, 2020 06:45
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al jardí d'enmig

parlaven les roses,

eren joves mosses

cercant bon amic,

les tallaran totes?


A casa del rei

quan l'hivern arriba,

sento com em crida,

diu que té molt fred,

després, se n'oblida.


Quan pregona

tanta llei

és quan troba

que no en té,

després, plora.


Una reina

ha demanat

que vol feina,

però de grat,

és ben seva.


Estiuejo

en el bosc

i, si menjo,

ho tint tot,

ni em marejo.


Quan l'estiu em deixa

en el bosc proper,

ni goso la queixa

ni prego per res,

sóc de poca ciència.


En el regne, viu

aquest drac ferotge,

qui plora quan diu:

Deixeu-me ser noble,

almenys per la nit!


Ai, com plora el blat

quan fuig la rosella

i aplega la sega

a tot el sembrat,

em fa tanta pena!


Com demanaria,

en ser a l'infern,

haver una veïna

com la del primer,

de segur que crida.


Quan el cànter

va a la font,

les poncelles

ja no hi són,

van a festes.


En el bosc preat,

quan el sol se'n va,

van a passejar

totes les aranyes,

com ho són d'estranyes.


Mireu com les ones,

cansades d'anar,

es queden ben soles,

gronxant i gronxant,

esperen les tornes.


Amb els deu amics,

he fet la juguesca:

Sortirem de festa

fins a mitja nit!,

ha estat perversa.


Per a cercar

el gran amor,

caldrà vessar

un bocí de cor,

sense esperar.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els tres seran quatre,

beneit garbuix.


No haurà feina

per a fer

sense eina

i sense fe,

diu la veïna.


Al carrer

de l'embolic,

deixa fer

en Manelic,

és molt proper.


Paraules donades

vénen del mai més

on estols de fades

parlen d'interès,

són un xic pesades.


Amb ampla nit

i minsa la fortuna,

demano engruna

i em fan glatir,

mai hauré prou cura.


Porteu el vent

fins aplegar al molí,

digueu-li sí,

és prou conscient

per saber on visc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LIV)

01 Juliol, 2020 06:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el si

petit de l'hort,

he cercat

el meu tresor,

l'he amagat.


Massa nits

sense matí,

he bastit

somnis amables,

lluny d'aquí.


Parlant per parlar,

pujaré en el cim,

sols per davallar,

per aplegar fins

que pugui somiar.


Massa noies,

es capfiquen

en ser-hi més,

després parlen

del mai més.


En el regne clar

on fugen les ombres,

és on viuen homes

sense cap demà

ni baguls amb hores.


Doneu-me el vers,

la ratlla viatgera,

la gran pau severa,

un camí al desert,

la nit per si crema.


Els somnis no volen

anar a dormir,

allà, els dimonis

no saben ni troben

el goig del glatir.


Assegut a barca,

mentre plora el peix,

sento com esclata

la força del bleix,

poc després, es cansa.


Com la lluna nova

grimpa la muntanya

i conta, a l'aranya,

una història fosca

amb ben poca manya.


Portaré la nit,

sempre de tentines,

fins arribar al llit,

allí, les fadrines

ni voldran dormir.


Paraules al vent

emprenen viatge,

lleuger l'equipatge,

quan ningú les sent,

és el seu bagatge.


Arribà el son

quan era dormint,

quan lluitava fins

que arribava el sol,

un combat mai vist.


Ni la feina

la demano

ni proclamo:
Vull una eina!,

després, callo.


Amb quaranta

canelobres,

mai es guanya

a la gent noble

i ben lliurada.


El llapis dibuixa:

fetes i valors,

els petits amors,

color de maduixa

i tèbia escalfor.


En l'avenir

de les hores toves,

servo les penyores

des de bon matí,

la meitat són bones.

 

Massa hores

del dematí

diuen totes:

Millor és dormir

que haver cabòries!


Quaranta rialles

des de bon matí

diuen que les palles

quasi són aquí:

dorades, tallades.


En el regne

de la son

al capvespre

surt tothom,

vol entendre.


Una ratlla

viatgera

quan s'espatlla

diu que pena,

és ben canalla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LIII)

13 Juny, 2020 16:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quantes nits,

entre tenebres,

veig estrelles

per glatir,

són ben seves.


Una casa

sense nom

no demana

més que son

i basarda.


Quaranta enemics

anant de batalla

cerquen llit de palla

on passar la nit,

mai sabré qui guanya.


A la casa

del mai més

cada tarda

porta un prec,

després, calma.


Han de venir,

les dolces promeses,

a trobar esteses,

dessota dels pins,

les mil meravelles.


Suposo que és bo,

menar, cada dia,

un xic d'alegria

un deix de perdó,

enmig la follia.


Les paraules ballen

vora de la font,

les joves no hi són

la meitat de tardes,

no volen cançons.


Acabada la festa,

tornen al seu lloc:

nespres, albercocs

i brucs o ginesta,

cadascú com pot.


Moriran les dèries

sense dir res més,

amb poc interès,

amb massa pocs dies,

són pals de paller.


En el regne

de la son,

els pobrissons

no ho poden creure,

tenen pors.


Quatre cases

i un molí,

senten qui

viu a estrebades

prou lluny d'allí.


Com demanaré

als meus déus propers

una mica més

de lluita i papers,

mai els ho tornaré.


A l'infern,

com cada dia,

en Llucifer

mai farà via,

és malfeiner.


Les finestres,

els ampits,

faran de feres,

preguen a crits,

mai hi ha promeses.


Massa promeses

per oblidar,

unes són meves,

volen plorar,

seran malmeses.


He suposat

que, si crida follia,

vol altra via

per on anar

o almenys convida.


He de perdre el seny,

en mals averanys,

són minsos i estranys,

tan vinguts a menys,

tan empiocats.


No he de venir

a terres llunyanes

amb dolces proclames

per tal de sentir

com penso debades.


Cadascuna

de les flors

porta una

llei d'amor:

gens feixuga.


Hauré de partir

a terres llunyanes

allí on les aranyes

em facin el llit

i arribin contalles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LII)

01 Juny, 2020 14:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb seixanta

caçadors,

com m'agrada

dormir al bosc

mitja setmana.


Cap al tard em crida

el déu de la son,

a dormir m'obliga

sense cap raó,

després, se n'oblida.


Com demano

anar a dormir

quan nostre amo

és aquí,

poc li agrado.


Les olives

són al plat,

amanides,

sense esclat,

amb molts dies.


Hauré la sort

del condemnat:

perdre la part

per restar sol

havent sopat.


Una casa,

sense gent,

quan es cansa,

va al carrer,

després, badalla.


La festa galana

fa de bon passar,

només cal anar

a matar la gana

sense prendre part.


La tarda demana

la llarga atonia,

un passar tranquil·la

sense massa gana,

és la gran porfídia.


La mar com segella

en cada vaixell,

somnis de poncella,

tebis pensaments,

després es queixa.


No haig més por

que la que guanya,

com m'amistança

amb poca sort,

sóc tan carbassa.


Em faig sabedor

de les grans mancances,

meno per les places:

polsims de dissort,

tot sovint, les paguen.


A l'amor primer,

li demanaria

que guardés follia

per si el vent el perd,

pobra fellonia.


Poseu-me senyors,

en terres llunyanes,

les menges i llanes,

les vull més a prop,

són bones pensades.


Mentre passa el vent

xiulant per la plana,

sento com la flama

tot ho va encenent:

la fulla i la branca.


Amor dels amors

no facis fugida,

estic amanida

a deixar-ho tot,

m'emporto el record.


Voldria saber

on l'amor s'amaga

i parla, amb el vent,

del sol de la tarda,

els dies d'hivern.


No pertanyo al si

de la gran tempesta,

m'agrada la festa,

el dolç del camí,

l'olor de ginesta.


Doneu-me, ruc,

el bon consell,

sóc un mesell

sense aixopluc

i massa vell.


En el davallar

d'aquells temps eixuts

cerco aixoplucs

per anar a somiar,

somio el que puc.


Un amic demana

que li faci cas,

és prou bordegàs

per no pensar encara

que vull ser al mas.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LI)

14 Maig, 2020 07:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa vinyes

sense vi,

fan glatir

tan punt les mires,

és així.


Al dedins del bosc,

contava l'ovella

que haver parella

no és trobar el llop,

és tan mentidera.


Massa son

sense diners

van després

a fer gran vol,

no tornen més.


Quan el sol demana

anar a dormir,

la lluna galana

mai li diu que sí,

no sé si li agrada.


Per a beure

un vas de vi,

no cal seure

ni anar al llit,

només creure.


Quan sigui ric,

lluny de la misèria,

poseu-me terra

ben prop del llit

per si haig pressa.


Com demanaria

a l'hora tardana:

un sol qui esbatana,

un xic de follia

per si hagués més gana.


Quan les fulles gronxen

i el mestral les mou,

sento l'enrenou

de les hores totes,

poc que em sento sol.


Amb paraules

per a dir,

faig mossades

al coixí,

no tinc taules.


La mossa més jove

de tot el carrer,

diu que porta un cove

ben ple de diner,

pensament mediocre.


A la plaça

de la font,

és on mana

el mal d'amor,

cada setmana.


Al dimoni,

he demanat:

trencar un plat,

fer un desori,

m'ha deixat.


El sol dormia

dessota d'un om,

la lluna voldria

saber com l'amor

el despertaria.


Un petit poema

s'allunya cansat,

no vaga la pena

saber com ha estat:

tan poca la lletra.


Les formigues

fan corriol,

sense amigues,

sense sou,

amb fatigues.


Una bella dama,

al jardí estant,

sento com proclama:

Em vaig refredant!,

és la nit qui avança.


Per haver

tan poca sort,

faig d'esquer

i passo por,

no ho vull ser.


Dolça dona

dels meus somnis,

fa una estona

que sóc borni,

és quan toca.


Com demanaria

anar de pagès,

poc que guanyaria:

algun cop o més,

però amb alegria.


La mort avança

pel camí vell,

no es cansa massa

de dur el flagell,

li prego: pausa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (L)

01 Maig, 2020 07:04
Publicat per jjroca, Poemes curts

En estat poruc,

passo els meus dies,

sentint-me vençut,

prou lluny d'alegria,

en treball eixut.


Per a ser pagès,

poseu-me llavors,

sentiment de cor,

poca cosa més

que un xic de paor.


Pel corriol

de les oliveres,

massa cebes,

volen sol,

són molt seves.


La paciència

cerca llum,

vol la ciència

qui l'acull

i providència.


Com el cos cansat

segella l'enyor,

quan era senyor

de l'era i del blat,

ara, és perdedor.


Poseu-me Déu

pa en el sarró

puix vull ser bo

i viure bé,

que sigui tou.


El vent dormia

al si del bosc,

menges tenia

quan era fosc,

ningú ho sabia.


El cos demana

un tros de llit,

mig peix fregit,

una garlada,

anar a dormir.


Al racó de l'hort,

diu la tomatera

que la flor primera

és la del pebrot,

és tan mentidera.


Quatre fades

tenen son,

passen tardes

de tardor,

vers les cases.


A la casa

del gegant,

cada tassa

és un poal

o més encara.


El dimoni

qui ve amb mi,

vol que torni

a provar el vi,

és prou obvi.


Una casa vella

vora del camí,

parla perquè si,

viu en la tenebra,

d'aquell boig mesquí.


En ser petit

considero

que mai penso

el que dic,

m'allibero.


Doneu-me

per a menja

sols enveja

i estalvieu-me:

la gran pensa.


És el llop

qui m'allibera,

diu l'ovella

sense sort,

coses d'ella.


Quaranta valents

anant per la plana

tot cercant batalla

entre els aiguardents,

massa poc m'agrada.


En el regne

de la sort,

haver poc

i anar a decebre,

és el meu lloc.


Les cases parlaven

en ser a l'estiu,

en no haver caliu

com s'esbatanaven

cercant quelcom viu.


La mare demana

a tres quarts de set,

tenir bona cara,

portar vestit net,

no sé com li agrada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs