Poemes curts (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

Mai somio

en arribar

ni sospiro

quan se'n va,

m'acoquino.


Quan demano

anar a dormir,

el meu amo

diu que sí,

mai el guanyo.


Quan la vella mossa

es volgué casar,

va esdevenir esposa

d'avui per demà,

som ben poca cosa.


Quan Maria

m'adorava

no sabia

on es posava,

pobra noia.


Quan sigui ric

i hagi barca,

dieu-li a la Parca

que vingui per mi,

de segur que tarda.


Com cada jornada,

al bon dematí,

demano per mi,

vull taula parada

amb mantell de fil.


Els anys primers

com s'entrebanquen,

els de després:

corren i salten

com els qui més.


No em sembla

tan prudent

haver enveja

de la gent

si vol la pensa.


En el cau

del llangardaix

és on faig

petit reclau,

després, me'n vaig.


Sento la bonior

de la primavera

enmig de remors

de volar d'abella

al damunt les flors.


L'aranya filava

de nit i de dia,

la gana empaitava

i el seny assolia

un paper de ràbia.


Manta hores

al cel estant

entre cabòries:

de faig, no faig,

les bones obres.


Com l'ampolla,

feu-me cas,

veig com plora

en veure el vas

i perdre joia.


Al petit racó

de la casa gran,

haig el meu tresor,

ningú més ho sap

que el beneit del llop.


Massa fortuna

per a mi sol,

no sé si cura,

em porta el dol

o dues a una.


Mai demano

per a jugar

quan el terra

em vol deixar

sense una engruna.


En el jardí

de les pomes agres,

les nits són amables

quan restes allí

enmig de culpables.


M'agradaria haver:

el cor ardent,

el cos punyent

per a anar fent

sense perdre res.


Quan l'amor vingui

demanant per mi,

dieu-li que sí,

que no s'entretingui

en penses de llit.


Tot enmig de meravelles,

la poncella ha fet salat,

aquell jove l'ha deixat

perquè li diu que és prou jove

per gaudir i per penar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Doneu-me la mà

gràcil perdedor,

dormiu com un roc

fins a l'endemà

on serà el tresor.


Quan la mula

va a la font,

és poruga

i parla poc,

de segur que cura.


Per a ser

pobre del tot,

cal saber:

qui guarda l'or

quan li convé.


Si l'amor demana

que vagi al dormir,

dieu-li que sí

puix el son reclama

fugir de l'oblit.


No cantaré cançons

a les albades

puix massa enamorades

hauran records

i no ho proclamen.


Com em plau saber,

estimat amic,

que lluny del desig

hi ha un regne planer

sense massa nits.


En el regne

de les flors,

les abelles

fan remors,

matins i vespres.


Mai encerto

quan vindrà

i l'espero:

avui, demà,

fins que delero.


A la casa

del valent,

mai hi ha massa

i se sent:

el llop quan passa.


Amb vuitanta

segadors,

el blat parla

de paors,

després, descansa.


Crideu-me mare

per a menjar,

per treballar,

crideu el pare,

ell sap anar.


No sé com diuen

que mandrejo

si mai em queixo,

quan ho endevinen,

de sobte, plego.


De segur que és molt bonica

i menja com un canari,

es pentina a diari

i no parla: gens ni mica,

com ha de ser el meu calvari?


Anant a cercar fortuna,

camí endavant,

he trobat un vell gegant

qui es queixava de la lluna:

No crec que sigui tan gran!


Amb cent ovelles i un ca,

cap muntanya és tan planera,

he sortit a hora primera

perquè el pastor ho ha manat,

sóc rabadà sense queixa.


Porto l'enyorança

ben endins del cor,

guardo mon tresor

fins que tot ho espanta

un mal lladregot.


Com demanaria

haver bona sort,

un xic d'alegria,

una mica d'or

per haver avarícia.


Entre oliveres,

al bell mig del tros,

sento com són meves:

penes i tristors,

mai seran darreres.


Quan esclata

la llavor,

la foscor

fuig de la casa,

després, mor.


Aprenents

de presidiaris

van sabent

llegir els diaris,

n'estan pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXI)

15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

És quan plou

que tot ho veig:

com més nou,

amb més servei,

després, em dol.


Al carrer del cementiri,

per on passen els difunts,

sento el sol com de dilluns,

cansat d'anar per un vici

que s'acosta als vençuts.


Dolça melangia

a la llar del mas,

prop de la follia,

com resto i com vaig

cercant companyia.


En el regne de l'oblit,

és millor trobar fortuna,

per això deixo una engruna

puix demano per a mi,

el saber com tot ho muda.


Reguitzell de pidolaires

han vingut a cercar ajut,

al segon, ja no he sabut

com parlar-li de la flaire

que s'acosta amb ull cluc.


La mossa demana:

un nuvi eixerit,

de fet, no el buscava,

però algú li ha dit

que l'amor s'acaba.


Com era punyent,

a la festa grossa,

trobar bona esposa

per anar dient:

Pel matí, em gronxa!


Les lluernes de la nit,

en el cel estant,

diuen que vindran

a posar-se al llit,

no sé si cabran.


Una rosa sola

no n'està per mi,

em diu que no gosa

sortir per la nit,

deu ser poca cosa.


Entre cambres,

hi ha neguit,

són les tardes

sense fi,

poc que m'agraden.


Quan em faci vell,

després d'anar molt,

vull trobar-me el sol,

la pluja i el vent

per parlar de tot.


Quan demano

anar a dormir,

és quan planyo

no ser ric,

poc que m'escalfo.


Com vaig perdent:

la joia i la fressa,

m'agrada la festa

mentre va plovent

sense ser tempesta.


He de retre

homenatge

al bon patge

quan va al regne

i torna agre.


En els ulls

de la dissort,

hi ha la mort

sense aldarulls,

sense cap dot.


Quan la mossa vulgui

estar compromesa,

pagaré una ofrena

per a què m'estimi,

de segur que crema.


En les tardes

de passeig,

a les mares,

no les veig,

dormen cansades.


Si em demana

una cançó,

vingui el so

i la tonada,

hi seran tots.


Per a ser

bon venedor,

cal saber

on trobar l'or

i fer-lo valer.


I quan sigui

enmig l'infern,

vull que vingui

en Llucifer,

ho dic pel vici.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXX)

01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

He de desitjar,

a primera hora,

el poder anar

a jugar una estona,

no me'n puc estar.


En el regne

de la son

qui no menja

és que no pot,

tot és tendre.


Us hauré de dir,

estimats mortals,

que el morir fa mal

si has massa amics

i es fan d'estimar.


Al racó del mas,

diu la masovera

que hi ha un bordegàs

que, quan va per l'era,

comenta: Em voldràs?


En el regne

de les flors,

cada vespre

és un clamor:

Som de festes!


En el cru hivern,

borrissol de neu

i, per passar el fred,

una llar de foc

sense més per fer.


Com les joies

de la nit

vénen totes

a dormir

amb menys forces.


En el carrer de l'oblit,

no hi ha fanals

ni somien, els de dalt,

en aconseguir amics,

és massa llarg.


Quan pugui, una estona,

anar a la mar,

vull saber nedar

per si m'abraona,

ella és massa gran.


A la casa dels gegants,

només mengen al capvespre,

pel matí, rondinen sempre

puix no volen treballar,

manta son hauran per vendre.


Quan la formigueta

surt del formiguer,

demana primer:

anar, a la filera,

sense gran deler.


Quan es faci fosc,

dolça melangia,

vull la llum del dia

mentre udola el llop,

em fa companyia.


A la casa del mai més,

no hi ha metges ni advocats,

els camins estan tallats

i, de tant en tant, el rei

ens dóna per esberlats.


Tardes de gener

ajornant el sol,

cerquen el condol

d'una llar de foc

i d'un son proper.


Hauria de dir,

dolça melangia,

que demanaria

el poder assolir

que em pot la follia.


En el si del cel,

dolça meravella,

no hi ha una poncella,

en deuen haver cent

tot parlant de festa.


La formiga adelerada

en sortir de formiguer

em diu que no pot ser

puix ja porta una setmana

sense trobar un recés.


Quan les pedres del camí

parlen de festa,

és que apropa la tempesta

i esclaten perquè sí,

després, ve la resta.


Na Maria demanava

que volia festejar,

el mosso, que desitjava,

li deia: No em vull casar!,

és després quan s'enfilava.


En el gran reialme

de la poca son,

els pobres són bons

sense fer cap tracte,

mai sabran per on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIX)

15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com m'agradaria

ser un animaló

amb manta alegria

i ocupar el meu lloc,

mai el deixaria.


Li vaig dir

com l'estimava

i, al matí,

feia una cara

de sofrir.


Esperant el fred,

neu a la muntanya,

un sol ens proclama

que som a l'hivern,

és tímid encara.


Com demanaria

poder anar a dormir

dessota d'un pi,

ben prop de l'alzina

és quan em sento ric.


En el regne

de la por,

cada setge

es plany de tot

i no vol rebre.


Sento el vent de la follia

quan traspassa els carrers

porta sempre els guerrers

qui mai cerquen companyia.


En el greu passar

d'aquests vells fantasmes

noto que em demanen,

però no arribo mai.


Quan gener decandeix

i el fred s'allunya

sento, una a una,

les punyides veus,

són d'una altra lluna.


Quan el tren traspassa

la tranquil·la vall,

sento com el grat

arriba a la cara

quan xiula i se'n va.


Nostre amic

el caragol

mai sap qui

li porta el sol,

però li dol.


La mosca demana,

en ser a la tardor,

que vol una casa

amb una llar de foc

on passar l'estança.


I xiula el vent

punyent de la follia,

cerca companyia

quan ningú el veu,

mai sabrà la mida.


En el gran desert,

ni les ones ploren

ni les mosses troben

l'heroi qui les perd,

prou que s'esvaloten.


Quan el cànter

va a la font

com demana

beure poc,

té poca gana.


He cercar al vent

les noves ones,

semblen prou bones,

però després

es queixen totes.


Mireu-la com va

entre mil colors

camí del somiar

amb dolces llavors,

com les vol menjar.


Quan el premi

sigui lluny,

vull que plegui

l'aldarull,

després, que torni.


Mai sabré perquè,

quan el sol se'n va,

sento aquell penar

qui em porta on no sé

enllestir el demà.


Les joies petites

són de tal anar

que les vull trobar

on rauen marcides

esperant guanyar.


En el curt camí

de les fulles seques,

és quan sento qui

demana les tendres,

com les vol gaudir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVIII)

02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el regne

de la sort,

cada vespre

és un tresor,

fa de mal vendre.


Potser he demanat,

al millor dimoni,

que em deixi, m'ajorni

fins a l'endemà,

em dirà que ho provi.


En el regne

de les flors

no hi ha setge

ni hi ha por,

només créixer.


Els pastors

cerquen l'estrella,

els somiadors,

de bona mena,

vénen tots.


En els alturons,

on la neu fa dansa

sento la recança,

els moments pregons,

potser penso massa.


La bruixa en demana

ossos de perdiu,

com la porto al niu,

per triar nissaga,

després, va i somriu.


Massa temps per a mi sol

en aquest camí etern,

per la nit, cerco consol

i, a l'albada, resta res,

és el destí del bressol.


Trepitjant corriols,

sense massa pressa,

s'obre una finestra

per on entra el sol

els dies de festa.


I la nova estrella

s'acosta a Betlem,

què passa?, ho sabem:

Hi ha un Josep qui pena

pel bon Jesuset!


En el tarannà,

dels avantpassats,

hi ha un orgull emprat

qui ens porta al demà

prou assedegats.


Vindrà el cavaller

a salvar princeses,

totes seran preses

d'un mal tafaner,

mai seran perfectes.


En el demanar,

mai haurà atura,

el senyor procura

prendre poca part

mai anem a una.


Com penso somiar,

a les hores baixes,

en terres amables

on sobra el menjar,

diran que sóc altre.


En el regne

de la son,

no hi ha metge

ni ocasió

per a perdre's.


Camí de tardor,

trepitjant les fulles,

totes tan porugues,

pensant en la mort,

resten les despulles.


No vull pensar

en terres llunyanes,

les meves són planes,

fan bon sojornar,

i somien debades.


És quan plou

que tot ho veig

més bé tou,

sense interès,

amb massa reis.


Sento el cloure

suau de persianes

quan les nits aclamen

que voldrien moure:

penses i proclames.


És el llop

qui sap on va,

mai sabré com

vindrà demà,

és molt pregon.


El ruquet valent

farà els tres tombs,

els primers són bons,

pesat el darrer,

però el sant el vol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVII)

15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

La joia de Betlem

prompte s'acaba

són coses del poder

que, quan no mana,

ha massa poc per fer.


En el reialme

dels mig amics,

en poses quatre,

en tornen cinc,

són ben sapastres.


Quan la gerra

va a la font

mai es queixa

quan es mou,

només si peta.


S'acosta el Nou Any,

les velles promeses

com rauran esteses

en tots els reclaus,

allí, ens esperen.


Quan l'any s'acaba,

demano ensems:

paciència i gràcia,

ho tinc pendent

per dur-ho a casa.


Acomiado l'any

sense massa pressa,

noto la feblesa

que em porta al parany

del riure i la gresca.


I, a l'any nou,

no vull cap soci,

tot negoci

em sembla fosc,

dec ser borni.


Encetarem l'any

amb dolces promeses,

totes ben esteses

al fons del calaix,

la meitat són meves.


Esdevé el primer dia

entre beures i menjar,

així anem per la vida

per si algú ens ve a trobar,

no volem massa fatiga.


Amb el fred punyent,

juguen els fantasmes,

van creant les faltes

mentre van dient:

Ho farem debades!


Com l'estimo

sense mida

ni la crido

ni em convida

només xisclo.


I el Nen Jesuset

aplega al portal,

amb futur incert

amb un deure emprat:

manament de Déu.


He demanat als Reis:

manta de llums,

ben pocs ensurts

i encara menys

dies eixuts.


En haver

tan poca sort,

vaig planer

i menjo poc,

és menester.


Els pastors demanen,

en ser a l'hivern,

un fred més lleuger

per si no acompanyen:

l'escalfor i el verd.


Esperant els Reis,

he posat cabàs

amb pa ensucrat

i aigua en escreix,

van manta cavalls.


He demanat:

un rellotge d'or,

no el vull del barat

i, si aquest no es pot,

passaré un altre any.


I els Reis se'n van

després d'adorar,

honrar, obsequiar

i amb Josep parlar

d'un perill molt gran.


Com porten els Reis

una mica de tot:

figues, panses, torró

i, en un sarró,

els desitjos vells.


Em donaran

totes les menges,

però els diumenges

me les prendran,

coses dels metges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXVI)

01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb tan dura llei,

m'agrada somiar,

després enxampar

el llum que ofereix

el petit remei.


L'estel de Nadal

arriba a Betlem,

massa l'esperem

gairebé fa un any,

potser massa temps.


En el regne

dels taujans,

els humans

no hauran fetge

ni falta els fa.


A les voltes

de Nadal,

vent de dalt

i gent a rogles,

tots somiant.


L'àngel proclama:

Jesús és nat!,

com canten, ara,

pastors cepats

fins a l'albada.


En el regne

de la por,

res és bo,

tot sang i fetge,

poques flors.


I havent dinat,

la deessa fortuna

m'ofereix cordura

i fer punt i a part,

no n'encerta una.


En el regne

de l'infern

quan hi ha febre

tot és ver,

des de sempre.


El més minso

dels herois

diu que el pinso

és ben cofoi,

mai el miro.


A les voltes

de Nadal,

les ovelles

al corral,

que hi siguin totes.


A Betlem,

les joies,

que ens apleguin totes

així ho demanem:

les dones, els homes.


La nit de Nadal

com s'omple d'estels,

de pau i bondat

per somiar desperts

vora del portal.


El Nen Jesuset

és a l'establia

mirant na Maria

sentit en Josep,

ha encetat la vida.


Els pastors rondinen

en veure l'estrella,

pensen en l'ovella,

somien mentre viuen,

és gran meravella.


Els àngels anuncien:

Jesús és nat!,

gran és l'entrellat

on els pastors viuen

guardant el ramat.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els rics, menyspreables,

tots seran vençuts.


Quatre cases

d'embalums

són amables

en perfums

miserables.


S'allunya l'estrella

ben dolçament

i la tenebra

com va creixent,

és el que sembla?


Com els pastors

deixen l'ovella

dintre la cleda

per les fredors,

la palla és seca.


Com vénen les burles

cercant les foteses,

un ha massa dubtes

de tantes promeses

fetes a innocents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXV)

14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Voldria aprendre

en passar l'hivern

que si el vent es perd

algú podrà rebre,

és gran desconcert.


El vent empeny

els núvols dalt la serra

algun es queixa,

però no el sent,

és prou trapella.


Per Nadal demano

una mica de foc,

el dimoni és a prop

i em vol fer d'amo,

no n'hi estic d'acord.


Quan el vent em parla

del frec de les fulles,

sento les despulles,

l'anar de la Parca,

després em fa ràbia.


Vull dormir

sense la pensa

de saviesa

per a eixir,

és pobresa.


Quan pugi la neu

al cim del pujol

jugarem, al sol,

i riurem els tres

captaires de tot.


No hi ha pressa

a la tardor

quan el bosc

s'omple de fressa

i d'escalfor.


Quan l'estel

és a Betlem,

el que fem

ja ho sabeu:

mengem, bevem.


En el goig

de cada nit

sento el crit,

del darrer boig,

ve per mi.


Mireu-la com ve:

jove, esblaimada

amb tristor a la cara,

perduda la fe,

massa enamorada.


En el monstre

de la nit,

cada pobre

és eixerit

i mediocre.


Al carrer

del desconcert,

el darrer

és el primer

o a l'inrevès.


Manta hores

de la nit,

han dormit

ben a les fosques

sense crit.


La barca singlota

anant per la mar,

el temps ja se sap

és prou poca-solta,

mai diu per on va.


Les velles raons

quan entren a casa,

mai no saben massa

ni diuen per on,

és el temps qui parla.


En el reguitzell

de les hores baixes,

demano, a les tardes,

menjades de peix,

n'he comprat deu caixes.


A la cabana

dorm el pastor,

somiar li agrada

que mor el llop,

mai sé si guanya.


Com sento el neguit,

el temps de Nadal,

la Verge, el portal,

el nàixer del Nin

i l'estel de dalt.


Quan la lluna em demani

que la vagi a festejar,

he de dir-li que ho tinc clar:

segurament no li agradi,

altre nuvi ha de cercar.


Car sóc petit

com de presència,

no tinc ni ciència

ni força al pit,

només paciència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXIV)

01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pluja aplega

al bell mig de l'hort

com plora el pebrot

amb la tomatera,

diran que hauran mort.


El gegant demana

anar a esmorzar:

cent ous, mitja vaca,

però sense sal,

salat no li agrada.


En el regne

dels vençuts,

cent són enzes,

mil són curts,

però alegres.


En la solitud

d'aquest el meu regne,

he trobat un setge

on dorm la virtut,

que ningú li pregue.


Si el dret de volar

arribés on visc,

de segur que el risc

voldria manar,

massa por li tinc.


Si la mort

em ve a buscar

ho tinc tot

per a pagar,

potser hauré sort?


Com la pluja

m'ha de dir

si la bruixa

ve per mi,

faré el que puga.


Com cada vespre,

quan baixa el llop,

sento el record

dur i maldestre,

palau de por.


M'hauria agradat

menjar, cada dia,

almenys dotze plats,

amb bona amanida,

sense mitja part.


En el regne

de la sort,

el gran mestre

no hi és tot,

massa tendre.


Com deia l'aranya:

Sempre estic dubtant,

filo com abans

o faig com m'agrada,

ple de farbalans!


En el regne dolç

de les hores toves

cerquem massa noses

per guanyar tothom,

manta de cabòries.


Quan l'hivern

truca a la porta

la nit fosca

va dient:

Prou revolta!


En el revolt

de les males penses

un se sent molt sol,

voltat de tenebres,

mai trobo el consol.


Aniria bé

si l'amor venia

a sentir, potser,

com ve l'alegria

amb la nova fe.


Quan el fred aplega,

perquè el vent el duu,

porta a casa seva

el goig de ningú,

és massa garrepa.


Amics del carrer,

quan aplega el fred,

no em dieu pas res

qui parla és l'hivern,

foll i venturer.


Cada dia, al dematí,

quan el sol, de nou, trascola,

un demana ser petit

sense ganes d'anar a escola

deu ser aquest un mal antic.


Portaran el sons:

notes melangioses

els clavells i roses

amb les altres flors,

totes ben formoses.


Porta presses, el vent,

en terra ferma,

gairebé ningú el sent

ni se l'espera,

coses de l'enteniment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs