Poemes curts (XCV)

14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la lluna em ve a cercar,

doneu-li pressa,

dieu-li que, a la finestra,

hi ha un jove enamorat

d'una deessa.


Portaran els monstres,

els bens a la cleda,

sense massa pena,

amb pensar innoble

per si algú agreja.


A la vora

del camí,

falta pa

i no hi ha vi,

és el que toca.


Na Maria

demanava

anar al ball

perquè tocava:

haver alegria.


Us dono, rei,

una setmana

per a plorar,

si, després, passa

no hauré remei.


Si pogués

us donaria

el meu amor,

per a fer via,

mentre calgués.


Sense pedres

al melic

ni a les orelles,

cada dia em desdic,

són coses meves.


Algun dia,

si és que cal,

hauré clemència,

he muntat aquest sidral

sense paciència.


A la sínia

del meu hort,

plora el ruc,

va a capcot

sense alegria.


Una mossa demanava:

el festejar,

quan un déu li donava

ni volia anar

sempre feia mala cara.


Amb la pressa

dels diners,

surto lleugera,

no cal ser tan mentidera

si els altres en tenen més.


Amb paciència

i un got amb vi,

la tarda passa,

estic assegut a plaça

demanant el meu gaudir.


Us comento que he menjat,

d'una vegada,

quatre fruites, quelcom salat

i pastanaga,

de segur que ni és delit.


No hi ha riures

al carrer,

ni queviures

a la plaça,

però són lliures.


He cercat

el meu camí,

he trobat

qui es riu de mi,

és el que hi ha.


Si pogués

anar a volar

tot el mes,

voldria anar,

és tal com és.


No demano

altre tresor

quan proclamo

que ho tinc tot,

després, m'enfado.


Al brocal del pou,

cap a mitja tarda,

he trobat un bou,

un corder, una cabra,

tot jugant al sol.


Mai demano

per a mi:

ser mal amo

i mesquí,

poc que guanyo.


Quatre roses

al jardí

només ploren

per que sí,

estan soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIV)

01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el drac plorava,

vora de la mar,

sentí com cremava

el fanal del far,

era prop l'albada.


Amb les bones intencions,

parla la vaca,

si de llet no en treu massa

deu ser per bones raons,

igual esclata.


En el si de l'olivera,

ha vist l'enyor,

mai ha estat sorneguera

i treballa tant com pot,

de segur que aplega a reina.


Al país dels rics,

no he trobat fortuna,

només una engruna

de pa de pessic,

tots brandant a una.


I, al juny, la falç al puny,

els darrers dies d'escola,

estem a prop la revolta

de la sega i del fuig

sense deixar-nos la bossa.


Com em trobo prou cansat,

hauré de buidar el porró

d'aquest vi que m'han donat

i que sembla vestit d'or,

només en prendré una part.


Em plau demanar,

quan el sol s'allita,

un bon tros de truita

amb quelcom salat,

no oblidant la fruita.


Quan demano

per la llei,

marxa l'amo,

fuig el rei,

m'amistanço.


He de conquerir

la grassa fortuna

sense saber dir:

ni dues ni una,

és el bell dormir.


Quan demano

un xic de vent,

em diu l'amo,

que no ho sent,

llavors, m'enfado.


Manta riures

a la font,

els queviures

ja no hi són,

són ben lliures.


Amb seixanta

cavallers,

qui no parla

no diu res,

en són massa.


En el regne

de la por,

quan cal rebre

és de debò,

mai és tendre.


Al reialme

de les flors,

en són quatre,

en ploren dos,

sempre aquest tracte.


Com l'he vist

li he comentat:

Si has amic,

tracta'l de grat,

seràs més ric!


Com espero

esdevenir

i com brego

per partir,

només delero

sense saber.


A la casa

de l'enyor,

mai es cansa

el mal d'amor,

resta massa.


He de parar el seny

prop de la finestra,

sempre va de festa

quan ningú el veu,

déu ser un trapella.


A la joia i als diners,

no hi ha tempesta,

sempre haurà la porta oberta

per si arriba el darrer,

mai porta pressa.


A la casa vella,

mai tanca l'enyor,

records d'un senyor

qui va anar, a la guerra,

per a perdre-ho tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIII)

14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

M'agrada sentir

la remor de la mar

després de finir

aquest dur treball

de no poder dir.


Quatre ratlles

per pujar,

altres quatre

i descansar,

no vull més tracte.


Les joguines

que he comprat

fan amigues

o distants,

són teranyines.


El cuquet cantava

pel corriol del prat,

un déu se li enfada,

comenta enutjat:

En fas un gra massa!


I, per a pagar la rondalla,

he venut, per pocs diners,

dues finques, una casa

i, de joies, tot un feix,

hauré deutes mitja anyada.


A la casa

dels parents,

faran falta

bones dents

per a fer l'estada.


És quan menjo

que ho tinc clar:

Si m'engreixo

és pel pa,

el dolç no el deixo.


Tot anant

en processó,

m'he cansat

en fer el tomb

i no parar.


Hauria de dir-te,

sense cap raó,

que m'agrada viure

fent de pobrissó

i sentint-me lliure.


Massa cabres

porten dol,

salten, salten,

cerquen sol,

mai es cansen.


En el regne

dels cristians,

ploren quatre

que es fan grans,

hauran de febre?


No hi ha hores

sense quarts

ni un gran poble

sense sants,

són gent noble.


M'hauré de morir

sense demanar,

hauré de partir

sense caminar,

és tot el que hi ha.


Amb quaranta pobres

governant un ric,

hi ha massa patxoques

per poder enllestir

la força d'un poble.


Na Maria demana

puix volia un nuvi nou,

quan li parla no es mou,

quan s'asseu no ha mai gana,

de segur que és força tou.


En el regne

del sabuts,

de cada setze

n'hi ha tres de muts,

sabran rebre?


He donat al vent

la força de l'aire

per si no la sent,

disposo un nou caire

de restar pacient.


Quan demano

per un metge,

he de retre

un cos qui planyo,

no sap rebre.


Hauré de morir

sense massa pressa,

deixar mon camí,

oblidar la pensa,

tornar-me mesquí.


Mai demano

altre llop

puix quan passo,

altre cop,

diu que l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCII)

02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria em diu

que li agrada el ball,

jugar a la viu-viu

i fer, amb encenalls,

a la branca, un niu.


I, quan faci calor,

vull roba fresca,

asseure'm al balcó

i mirar, sense cap pressa,

els porucs festejadors.


En aplegar al cap del mes,

haig tanta gana

que prendria una setmana

menjant plates d'entremès,

tres porquets i mitja vaca.


Al si del castell,

hi ha una princesa

tot pregant per ell,

per la roba estesa

abans de fer net.


A la casa

de l'enyor:

una vaca

és un llop

o bé s'hi atansa.


Mireu-la si és dolça

amable i pacient,

com diu, bona gent,

ha de ser l'esposa

d'algun mal servent.


En el riure

de les flors,

ve el queviure

dels amors,

no és pas lliure.


En el record

de les velles cambres,

parlen de tot:

de dies agres

on perdre el nord.


D'aquí estant,

enmig del cementiri,

em vaig fent gran,

sense cap vici,

ganes: No tant!


A la casa

de l'Enric,

el qui passa

diu que és gris,

potser carbassa.


Sense eines,

vaig al tros,

quan hi ha queixes

ni em moc,

passen els dies.


Quan preguntes,

et diré

que haig dubtes,

però haig fe,

ni s'esmussen.


Una jove mossa

em vol fer pecar,

diu que es troba sola

i vol festejar,

de segur que ho prova.


Ni vull sol

a mitja nit

ni al juliol

cerco el mosquit,

no hi sóc tot.


Quan havia més diners,

em posaven la catifa,

ara, com no en queden més,

em fan befa i enganyifa,

deu ser cosa d'interès.


Mai demano alhora:

menjar i dormir,

puix el son no em troba

abans de glatir

per un plat de sopa.


Al carrer

dels fredolics,

quan ve el vent,

no hi ha ni abric,

es veu que es perd.


Al desert, els prats

hauran massa arena

per poder albergar

la casa de l'herba,

poc que puc menjar.


No vull res més

que un riu petit,

un prat ben verd,

poder dormir

dintre l'incert.


No demano més

que poder guanyar

per dos o per tres

sense treballar,

crec que ho tinc prou verd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCI)

15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mossa més jove

de tot el carrer,

quan passo, em mira,

quan me'n vaig també,

algun cop, sospira.


Les hores perdudes

al cap del carrer

porten poques mudes

mentre passa el temps,

enllà, a les altures.


Na Maria demanava,

altre cop, anar a comprar,

la mare no la deixava

puix havia d'esmorzar,

mai l'amor donava gana.


En ser a les cinc,

sento créixer el riu,

xisclen tots els nins

per saber-se vius

i plens de desigs.


El pare pagès

tenia una filla,

era com el vent:

anava i venia,

a saber on és?


No demano

altra feina:

no haver amo,

perdre l'eina,

no haver nyanyo.


Amb tres dents

i dos queixals,

vaig perdent

i menjant mal,

massa vell.


És quan parla

el pare llop

quan demana

un xic de por,

l'encomana.


En el regne

del cargol,

ve la febre

en sortir el sol,

és quan ve el rebre.


Mai la lluna

m'ha de dir

si l'escuma

vol dormir,

anem a una.


Quan el sol

em ve a cridar,

diu la son

que ha de marxar,

com em dol.


Massa hores

al carrer

parlen totes

sense fe,

quasi ploren.


He de demanar

quan arribi el son

que vull viatjar

a un altre món

on ni cal somiar.


El meu somni

ve a la nit,

però un dimoni

escanyolit

el fa borni.


Manta roses

del jardí

són formoses

perquè sí,

parlen totes.


A la cuina

mai hi ha son

i es precisa

la il·lusió,

nit i dia.


Portaria,

en un cabàs,

l'alegria

per si al sac

no hi cabia.


Les roses pugen

fins al fanal,

sembla que muden,

però no cal,

mai són feixugues.


En el regne

de la por,

no hi ha xivarri,

estarà en un altre barri

on es troben els minyons.


Passava el vell tren

per la plana verda,

com xiulava a l'herba

per saber si el vent

vindria de pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XC)

01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa i un jardí,

al tard, m'espera,

m'agrada la primavera

quan em diu que ha de venir

i no m'espera.


En la flaire de les flors,

l'amor somia,

és després quan ve el remor

de l'alegria,

m'agafa a contracor.


Pas que he de dormir

si la bruixa vol

amagar-me el sol

des de bon matí,

amb foscor no es pot.


No demano:

plata i or,

però em planyo

de la sort

puix mai guanyo.


La vella formiga,

quan aplega al gra,

com tria la mida

si la pot triar,

ha massa fatiga.


Una mossa demana:

morir d'amor,

el mosso que la mirava

es quedà sol,

mai podrà escoltar-la.


Les petites feres,

al jardí estant,

diuen que em faig gran,

no estaré per elles,

ni aniré on van.


En l'avenir

de les hores baixes,

demano rebaixes

per tal de tenir

ben plenes les caixes.


En el regne

dels mussols,

tot és fetge

en sortir el sol

no el volen veure.


Massa pedres del camí

conten mentides,

mentiders de totes mides

vestits de saca o de fil,

van rient si crides.


Com un dia sant

quan entro a l'escola

sento com tremola

aquest déu tan gran,

la pena li sobra.


Cada vespre, cada nit,

quan abandono la cleda,

com em torno ben tronera,

prou garlaire, avorrit,

a la noia qui delera.


Amb la flor primera,

la vaig festejar,

li vaig demanar

poder anar a l'era,

gens s'ho va pensar.


No vull per consol

els camins de terra,

m'estimo la serra

quan parla amb el sol,

després, clou i pensa.


Al carrer del mar,

dormen les estrelles,

conten meravelles

si tot és ben clar

i manquen tenebres.


Amics dels amics,

anant cap a escola,

fent la xerinola,

burlant-se de mi,

poc que m'alliçona.


I quan sigui segador,

enmig la sega,

he de prendre, amb la calor,

dolls d'aigua fresca

per a després prendre el son.


La jove més maca,

quan és al jardí,

com l'amor demana:

El vull per a mi!,

és llavors quan bada.


Doneu-me Senyor

la taula parada,

ous amb cansalada

o pernil del bo,

de segur que m'agrada.


En el regne, ploren

els amors perduts,

els amors venuts

mentre acaronen

aquests temps feixucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIX)

14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Tres camins

a la cruïlla

parlen fins

troben a l'illa

massa botxins.


En el regne

del mai més,

si en són tres,

quatre han de perdre,

massa innocents.


És la lluna

quan va amb mi

qui remuga

en sortir,

anem a una.


A la cambra,

dorm el llit,

no ha sentit

qui el demanava,

és bon partit.


He de creure

en un país

on el deure,

sigui dit,

és massa tendre.


En mon clar país,

on regnen els cecs,

l'alegria es perd

entre fam i crits,

mai sabré el perquè.


No demanaria

anar a dormir

sense saber qui,

pel matí, em crida,

sóc un home gris.


Entre sons

i sentinelles,

les estrelles

fan de sol,

són coses seves.


Una mossa maca

no n'està per mi,

em diu que li agrada

un jovent més fi,

deu ser poca traça.


Si m'estima,

li diré

que res sé

per prendre mida,

em sento erm.


Posa noves

al mirall,

vull fer estrall

quan vinguin totes

per anar al ball.


He de raure

a l'aixopluc,

si em fan caure,

estic perdut,

em poso a jaure.


Al més noble

dels amics,

li'n faig doble

sense risc,

és molt mediocre.


Al capvespre

o per la nit,

poso a vendre

l'esperit,

em sap ofendre.


Mireu-la

com jo la veig,

traieu-la

del safareig,

ha de ser reina.


Mai reclamo

haver l'encís:

Ser bon amo

fins a les sis,

sempre, m'amago.


Quan aplega

o se'n va el vent,

com es queixa

de valent,

ha massa feina.


Com avui em menjaria

una sardina amb mig pa,

l'altre mig per l'endemà

amb botifarra rostida,

algú diu que no es farà.


Amb les pedres del camí,

he fet baluerna,

allí, s'amaga un mesquí,

és casa seva

fins que aplegarà la nit.


No desitjo altra son

que la d'escola,

escoltar poc, prendre la bossa

i repetir la lliçó,

demà, a la torna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pobra son

demani per mi,

dieu-li que sí,

que estic pel seu jou

de dia i de nit.


Vénen els fantasmes

a fer enrenou,

porten lluna i sol

amb les millors tardes,

cap bruixa els hi pot.


Cavaller sense cavall

corre i capgira:

tot mig poble al capdavall,

sent la fatiga

que no hauria d'amagar.


A les roses velles

els donaré amor:

posat en un pot,

bastit per abelles,

per si el fred no pot.


Mai hauré de dir,

si l'amic no ho mana,

que desitjo encara

posar-me a l'abric

de l'enamorada.


Sóc tan gamarús,

tan fet a les penes,

que apleguen les festes

i demano, al ruc,

sentir com les feres.


Quan la jove

no m'estima,

poso ordre

a ma vida,

sóc prou noble.


I, essent, tan poruc,

demano a l'albada:

que vingui una fada

i posar aixopluc,

de segur que es cansa.


Sense fama

ni diners,

haig per gana:

quedar bé,

dolça proclama.


Per a ser

com un sidral,

anar bé

i quedar mal,

res més no cal.


Quan la follia

aplegui al coixí,

dieu que la nit:

cansa, humilia,

però fa gaudir.


Hauré de menjar

els catorze plats,

dos n'he de pagar

per ma malvestat,

de fet, sóc un nyap.


A la lluna

de València,

minsa ciència

és oportuna

pel poc que pesa.


Necessito

anar a cercar

un bon manyà

per si preciso

el seny tancar.


Les volgudes hores,

tot parlant amb mi,

diuen: Si no plores,

no podràs gaudir!

Mai hi seran totes.


Quan el pobre

té per a vi

mai sap qui

és el més noble

ni el millor amic.


Les paraules mentideres

mai es cansen de jugar,

pel matí, volen somiar,

però són tan sornegueres

que es perden a l'endemà.


Josafat volia

anar a festejar,

na Raquel sentia

com era un penar,

massa que sofria.


És el son

qui em ve a buscar

quan el sol

diu que se'n va,

mai ha raó.


Són les nobles

intencions,

les raons

de tot un poble,

no hauran perdó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVII)

14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

De llevant o de ponent

és el vent qui mou les fulles,

el qui va deixar despulles,

quatre branques, un xic més,

massa força a les altures.


Si he de morir

que sigui al capvespre

o entrant a la nit,

no vull final tendre

ni plorar com mil.


Quan la mossa

em demanava,

com somiava

en ser l'esposa,

anava errada.


Manta hores

de la nit

vénen totes

sense amics,

sempre soles.


He de demanar,

a la mula jove,

que deixi posar

la lluna en un cove,

no sé si ho farà.


Amics i parents

us hauré de dir

que us tinc presents

i que, des d'aquí,

sembleu petitets.


Dessota d'un pi,

la lluna és més bella

i hauria de dir

que sembla una estrella

quan se'n va a dormir.


No hi ha hores

per donar,

les haig totes

per reptar,

són tanoques.


Una casa, vora el prat,

es lleva a trenc d'albada,

mai ho sé si ho fa de grat,

però va emplenant l'estança

de queixes i de comiat.


A les tanques

del meu hort,

veig com passes

i et vull com

tu em demanes.


Massa pobres

van pel món

a les fosques

com tothom,

n'hi ha de sobres.


El rei em demana

que vagi a la guerra,

quan després es cansa,

diu que no vol terra,

ha perdut la gana.


Al reialme

del mai més,

en van quatre,

en tornen tres,

deu haver obstacles.


La mossa em diu

com l'he d'estimar:

amb força, amb caliu,

fins a l'endemà,

després, em somriu.


Amb seixanta

avantpassats,

qui no parla

a desgrat

o bé s'inflama.


Era un pobre amic

sense cap fortuna,

cercava una engruna

de pa de pessic

per dinar a la una.


Us faré saber,

dolces melangies,

que em passo els dies

plorant per no ser:

el valent qui crides.


Vindran, ben porugues,

quatre bruixes velles

cercant les tenebres

i fent pampallugues

quan parlis d'estrelles.


Una rosa i un camí

em duran a l'era,

diu la masovera

que n'està per mi,

després, ve la crema.


Dessota d'un arbre

quan la pluja mou,

espero el condol:

suau, ben amable

per posar-me al jou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Estimats germans

com les rodalies

van canviant de mans

i es van fem amigues

de petits i grans.


Les més nobles intencions

com van passant el seu temps,

com van guanyant interès

per les estranyes raons

d'aplegar al cap del mes.


És tou el silenci

quan l'ombra és més dolça

i la brisa es posa

dintre l'encanteri

si la tarda és bona.


Res més he de dir

si et trobes sola

i no estàs per mi,

dóna'm una hora

i em veuràs partir.


De la dolça soledat

en sóc conscient

i trafego una ment

qui no para en cap vedat,

es penedeix al moment.


Doneu-me si cal

el menjar de sempre:

quatre grans de pebre,

un polsim de sal,

el vi, el vull negre.


Les comandes del mai més

són isolades,

recorren totes les cases,

es queixen d'aquell no fer,

però, a la fi, es cansen.


Vull engegar

el bagul dels somnis

ple de dimonis

qui han de menar

i tornar-ho en orris.


Massa engolides

en el pas del temps,

totes són amigues

quan ningú les sent,

poc després, s'obliden.


La tarda venia

sense entrebancs,

dormia la vila

entre benestants,

algun cop, delia.


No em posis més

delers a la pensa,

cerco una promesa

per a tot un mes,

després, ve la festa.


El més noble

dels senyors

ha grans dots

mentre l'adore,

després, garrot.


Una bona mossa

no n'està per mi,

es veu que no hi toca,

xerra, sense fi,

amb mans, cos i boca.


Dormien els gegants

vora l'estany,

un dia foren grans

i no em pertany

el comentar: On van?


La barca xerrava

en els trencacolls,

la pesca donava:

aigua fins al coll,

ni el buit emplenava.


M'ha dit el sol

que no surt

perquè el treball li dol

i no puc

deslliurar-lo mentre dorm.


Per no ser

bon pescador,

vaig primer

i ho perdo tot:

estris, diners.


A la casa gran

no li sobren cambres,

totes van lligades

del greix benestant

qui dorm de vegades.


La mossa m'ha dit

que, un cop veig com és,

perdo l'interès

per aplegar al risc

de perdre un poc més.


No havent fama

ni diners,

comento que ésser pagès

us diria com m'agrada,

ho he de ser un poquet més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs