Poemes curts (LXXXIX)
14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tres camins
a la cruïlla
parlen fins
troben a l'illa
massa botxins.
En el regne
del mai més,
si en són tres,
quatre han de perdre,
massa innocents.
És la lluna
quan va amb mi
qui remuga
en sortir,
anem a una.
A la cambra,
dorm el llit,
no ha sentit
qui el demanava,
és bon partit.
He de creure
en un país
on el deure,
sigui dit,
és massa tendre.
En mon clar país,
on regnen els cecs,
l'alegria es perd
entre fam i crits,
mai sabré el perquè.
No demanaria
anar a dormir
sense saber qui,
pel matí, em crida,
sóc un home gris.
Entre sons
i sentinelles,
les estrelles
fan de sol,
són coses seves.
Una mossa maca
no n'està per mi,
em diu que li agrada
un jovent més fi,
deu ser poca traça.
Si m'estima,
li diré
que res sé
per prendre mida,
em sento erm.
Posa noves
al mirall,
vull fer estrall
quan vinguin totes
per anar al ball.
He de raure
a l'aixopluc,
si em fan caure,
estic perdut,
em poso a jaure.
Al més noble
dels amics,
li'n faig doble
sense risc,
és molt mediocre.
Al capvespre
o per la nit,
poso a vendre
l'esperit,
em sap ofendre.
Mireu-la
com jo la veig,
traieu-la
del safareig,
ha de ser reina.
Mai reclamo
haver l'encís:
Ser bon amo
fins a les sis,
sempre, m'amago.
Quan aplega
o se'n va el vent,
com es queixa
de valent,
ha massa feina.
Com avui em menjaria
una sardina amb mig pa,
l'altre mig per l'endemà
amb botifarra rostida,
algú diu que no es farà.
Amb les pedres del camí,
he fet baluerna,
allí, s'amaga un mesquí,
és casa seva
fins que aplegarà la nit.
No desitjo altra son
que la d'escola,
escoltar poc, prendre la bossa
i repetir la lliçó,
demà, a la torna.
Poemes curts (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pobra son
demani per mi,
dieu-li que sí,
que estic pel seu jou
de dia i de nit.
Vénen els fantasmes
a fer enrenou,
porten lluna i sol
amb les millors tardes,
cap bruixa els hi pot.
Cavaller sense cavall
corre i capgira:
tot mig poble al capdavall,
sent la fatiga
que no hauria d'amagar.
A les roses velles
els donaré amor:
posat en un pot,
bastit per abelles,
per si el fred no pot.
Mai hauré de dir,
si l'amic no ho mana,
que desitjo encara
posar-me a l'abric
de l'enamorada.
Sóc tan gamarús,
tan fet a les penes,
que apleguen les festes
i demano, al ruc,
sentir com les feres.
Quan la jove
no m'estima,
poso ordre
a ma vida,
sóc prou noble.
I, essent, tan poruc,
demano a l'albada:
que vingui una fada
i posar aixopluc,
de segur que es cansa.
Sense fama
ni diners,
haig per gana:
quedar bé,
dolça proclama.
Per a ser
com un sidral,
anar bé
i quedar mal,
res més no cal.
Quan la follia
aplegui al coixí,
dieu que la nit:
cansa, humilia,
però fa gaudir.
Hauré de menjar
els catorze plats,
dos n'he de pagar
per ma malvestat,
de fet, sóc un nyap.
A la lluna
de València,
minsa ciència
és oportuna
pel poc que pesa.
Necessito
anar a cercar
un bon manyà
per si preciso
el seny tancar.
Les volgudes hores,
tot parlant amb mi,
diuen: Si no plores,
no podràs gaudir!
Mai hi seran totes.
Quan el pobre
té per a vi
mai sap qui
és el més noble
ni el millor amic.
Les paraules mentideres
mai es cansen de jugar,
pel matí, volen somiar,
però són tan sornegueres
que es perden a l'endemà.
Josafat volia
anar a festejar,
na Raquel sentia
com era un penar,
massa que sofria.
És el son
qui em ve a buscar
quan el sol
diu que se'n va,
mai ha raó.
Són les nobles
intencions,
les raons
de tot un poble,
no hauran perdó.
Poemes curts (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
De llevant o de ponent
és el vent qui mou les fulles,
el qui va deixar despulles,
quatre branques, un xic més,
massa força a les altures.
Si he de morir
que sigui al capvespre
o entrant a la nit,
no vull final tendre
ni plorar com mil.
Quan la mossa
em demanava,
com somiava
en ser l'esposa,
anava errada.
Manta hores
de la nit
vénen totes
sense amics,
sempre soles.
He de demanar,
a la mula jove,
que deixi posar
la lluna en un cove,
no sé si ho farà.
Amics i parents
us hauré de dir
que us tinc presents
i que, des d'aquí,
sembleu petitets.
Dessota d'un pi,
la lluna és més bella
i hauria de dir
que sembla una estrella
quan se'n va a dormir.
No hi ha hores
per donar,
les haig totes
per reptar,
són tanoques.
Una casa, vora el prat,
es lleva a trenc d'albada,
mai ho sé si ho fa de grat,
però va emplenant l'estança
de queixes i de comiat.
A les tanques
del meu hort,
veig com passes
i et vull com
tu em demanes.
Massa pobres
van pel món
a les fosques
com tothom,
n'hi ha de sobres.
El rei em demana
que vagi a la guerra,
quan després es cansa,
diu que no vol terra,
ha perdut la gana.
Al reialme
del mai més,
en van quatre,
en tornen tres,
deu haver obstacles.
La mossa em diu
com l'he d'estimar:
amb força, amb caliu,
fins a l'endemà,
després, em somriu.
Amb seixanta
avantpassats,
qui no parla
a desgrat
o bé s'inflama.
Era un pobre amic
sense cap fortuna,
cercava una engruna
de pa de pessic
per dinar a la una.
Us faré saber,
dolces melangies,
que em passo els dies
plorant per no ser:
el valent qui crides.
Vindran, ben porugues,
quatre bruixes velles
cercant les tenebres
i fent pampallugues
quan parlis d'estrelles.
Una rosa i un camí
em duran a l'era,
diu la masovera
que n'està per mi,
després, ve la crema.
Dessota d'un arbre
quan la pluja mou,
espero el condol:
suau, ben amable
per posar-me al jou.
Poemes curts (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Estimats germans
com les rodalies
van canviant de mans
i es van fem amigues
de petits i grans.
Les més nobles intencions
com van passant el seu temps,
com van guanyant interès
per les estranyes raons
d'aplegar al cap del mes.
És tou el silenci
quan l'ombra és més dolça
i la brisa es posa
dintre l'encanteri
si la tarda és bona.
Res més he de dir
si et trobes sola
i no estàs per mi,
dóna'm una hora
i em veuràs partir.
De la dolça soledat
en sóc conscient
i trafego una ment
qui no para en cap vedat,
es penedeix al moment.
Doneu-me si cal
el menjar de sempre:
quatre grans de pebre,
un polsim de sal,
el vi, el vull negre.
Les comandes del mai més
són isolades,
recorren totes les cases,
es queixen d'aquell no fer,
però, a la fi, es cansen.
Vull engegar
el bagul dels somnis
ple de dimonis
qui han de menar
i tornar-ho en orris.
Massa engolides
en el pas del temps,
totes són amigues
quan ningú les sent,
poc després, s'obliden.
La tarda venia
sense entrebancs,
dormia la vila
entre benestants,
algun cop, delia.
No em posis més
delers a la pensa,
cerco una promesa
per a tot un mes,
després, ve la festa.
El més noble
dels senyors
ha grans dots
mentre l'adore,
després, garrot.
Una bona mossa
no n'està per mi,
es veu que no hi toca,
xerra, sense fi,
amb mans, cos i boca.
Dormien els gegants
vora l'estany,
un dia foren grans
i no em pertany
el comentar: On van?
La barca xerrava
en els trencacolls,
la pesca donava:
aigua fins al coll,
ni el buit emplenava.
M'ha dit el sol
que no surt
perquè el treball li dol
i no puc
deslliurar-lo mentre dorm.
Per no ser
bon pescador,
vaig primer
i ho perdo tot:
estris, diners.
A la casa gran
no li sobren cambres,
totes van lligades
del greix benestant
qui dorm de vegades.
La mossa m'ha dit
que, un cop veig com és,
perdo l'interès
per aplegar al risc
de perdre un poc més.
No havent fama
ni diners,
comento que ésser pagès
us diria com m'agrada,
ho he de ser un poquet més.
Poemes curts (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No han de venir
les hores tardanes
a cercar mil cambres
on passar la nit,
de segur que es cansen.
Canta la sínia i el ruc
no porta pressa
diu que la cuina està encesa
i fa meravella, al gust,
aquell bullir de paella.
Com deia,
la vella llei:
sense teia
i sense rei,
la plana es queixa.
Cada vespre,
quan ve el son,
el noi tendre
sap per on
i es fa entendre.
Al carrer
del més valent,
falta gent
per a poder
marxar corrent.
La conversa
va durar
fins que ella
va entrar
i féu la seva.
Hauré de demanar
nou encanteri
abans que engegui
aquell bé somiat,
haig ben poc senderi.
Quan la tarda passa
i aplega la nit,
un monstre adormit
em dirà que encara
tot ho he d'enllestir.
El més noble
sentiment
diu que el vent
el torna roure,
deu ser pobre.
Vaig anar a demanar-la
a primers de mes,
el pare diu que no hi és
perquè va fugir de casa
atipada de retrets.
He de vendre
i no pagar,
puix no hi ha
més per a entendre:
avui, demà.
Les comandes
de la sort
fan del món
les mil corrandes
per a molts.
Com demano
anar a ballar
i plorar
quan no ho veu l'amo,
no me'n sé estar.
La més bella mossa
de tot el carrer
menteix quan es posa
a parlar un xic més
del que li pertoca.
La Mariona
del meu cor
quan és sola
menja poc,
només olora.
Com l'amor demana
que el deixi anar
ni sé perquè ho fa
ni perquè s'enfada
quan no vol lluitar.
A la casa
dels vençuts,
ni ets ni uts
ni festa grassa,
només remucs.
A les ombres
del meu bosc,
mai és fosc
quan vénen totes:
les abelles per les flors.
Quan vinguin totes
a cercar flors,
dessota el sol,
perdré les hores
entre records.
Quan el cànter
va a la font,
diu que el marbre
fa fredor,
deu ser un miracle.
Poemes curts (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el carro ple
va per la drecera,
si li agafa pressa,
diu que li convé:
Tornar a casa seva!
Amb les bones intencions,
aplega la nit,
pensa l'esperit
que hi haurà raons
i volen dormir.
Quan la lluna vella
demana per mi,
dieu-li que sí
puix sóc un amic
ben poblat de cella.
A la tarda de tardor,
quan el sol, cansat, davalla,
és ben ple l'abeurador
amb més aigua que pas palla,
més mosses que balladors.
Qui demana
anar a dormir
porta gana
al coixí
per si esbatana.
El pobre ruquet
com brama a la sínia,
no li plau la vida
ni troba l'encert
per fugir un dia.
Com li he dit
al caragol:
Cal trobar un amic,
faci fred, faci calor,
per si un dia cal fugir.
Es farà saber
que, al punt del migdia,
tota la família
ja serà al verger,
cerquen companyia.
Amb més ganes
que diners,
les menjades
esdevenen plaers
quan són debades.
Estimar, t'estimaria
si em donessis l'ocasió,
no cal dir com sóc de bo
puix em passo tot el dia
demanant el seny i el cor.
Em passen les hores
de l'anar a dormir,
són massa cabòries
per no dissentir
que em troben a soles.
En el regne,
no hi ha rei
al servei
de l'amor tendre,
minso remei.
Na Maria demanava:
una cambra per a dormir,
com l'hauria d'enllestir
si no tinc diners ni gràcia,
després, veig que es riu de mi.
Manta de pauses
per a treballar,
hi ha força taules
per a jugar,
totes amables.
He de ser gran mentider,
de bona mena,
pel matí, vull la lluerna
sense dir-li per a què,
de segur que crema.
A la nit, demano
anar a ballar,
com no puc anar
esclato i parlo
d'un país llunyà.
Les porugues cantarelles
van pel món ensinistrades,
mai entraran a les cases
si no troben les roselles
qui riuen i entabanen.
Cavaller, quan va a la guerra,
no s'atura per somiar,
és després del batallar
quan es queixa i s'esguerra
perquè al regne vol tornar.
En entrar a la taverna,
gairebé em torno diví,
és així que em posa el vi:
ensarronat i per terra,
esperant que es faci nit.
Primavera endolcida,
somiant els contes de mel,
com vol anar de seguida
a l'indret on no fa fred,
poc després, ja se n'oblida.
Poemes curts (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Mai somio
en arribar
ni sospiro
quan se'n va,
m'acoquino.
Quan demano
anar a dormir,
el meu amo
diu que sí,
mai el guanyo.
Quan la vella mossa
es volgué casar,
va esdevenir esposa
d'avui per demà,
som ben poca cosa.
Quan Maria
m'adorava
no sabia
on es posava,
pobra noia.
Quan sigui ric
i hagi barca,
dieu-li a la Parca
que vingui per mi,
de segur que tarda.
Com cada jornada,
al bon dematí,
demano per mi,
vull taula parada
amb mantell de fil.
Els anys primers
com s'entrebanquen,
els de després:
corren i salten
com els qui més.
No em sembla
tan prudent
haver enveja
de la gent
si vol la pensa.
En el cau
del llangardaix
és on faig
petit reclau,
després, me'n vaig.
Sento la bonior
de la primavera
enmig de remors
de volar d'abella
al damunt les flors.
L'aranya filava
de nit i de dia,
la gana empaitava
i el seny assolia
un paper de ràbia.
Manta hores
al cel estant
entre cabòries:
de faig, no faig,
les bones obres.
Com l'ampolla,
feu-me cas,
veig com plora
en veure el vas
i perdre joia.
Al petit racó
de la casa gran,
haig el meu tresor,
ningú més ho sap
que el beneit del llop.
Massa fortuna
per a mi sol,
no sé si cura,
em porta el dol
o dues a una.
Mai demano
per a jugar
quan el terra
em vol deixar
sense una engruna.
En el jardí
de les pomes agres,
les nits són amables
quan restes allí
enmig de culpables.
M'agradaria haver:
el cor ardent,
el cos punyent
per a anar fent
sense perdre res.
Quan l'amor vingui
demanant per mi,
dieu-li que sí,
que no s'entretingui
en penses de llit.
Tot enmig de meravelles,
la poncella ha fet salat,
aquell jove l'ha deixat
perquè li diu que és prou jove
per gaudir i per penar.
Poemes curts (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Doneu-me la mà
gràcil perdedor,
dormiu com un roc
fins a l'endemà
on serà el tresor.
Quan la mula
va a la font,
és poruga
i parla poc,
de segur que cura.
Per a ser
pobre del tot,
cal saber:
qui guarda l'or
quan li convé.
Si l'amor demana
que vagi al dormir,
dieu-li que sí
puix el son reclama
fugir de l'oblit.
No cantaré cançons
a les albades
puix massa enamorades
hauran records
i no ho proclamen.
Com em plau saber,
estimat amic,
que lluny del desig
hi ha un regne planer
sense massa nits.
En el regne
de les flors,
les abelles
fan remors,
matins i vespres.
Mai encerto
quan vindrà
i l'espero:
avui, demà,
fins que delero.
A la casa
del valent,
mai hi ha massa
i se sent:
el llop quan passa.
Amb vuitanta
segadors,
el blat parla
de paors,
després, descansa.
Crideu-me mare
per a menjar,
per treballar,
crideu el pare,
ell sap anar.
No sé com diuen
que mandrejo
si mai em queixo,
quan ho endevinen,
de sobte, plego.
De segur que és molt bonica
i menja com un canari,
es pentina a diari
i no parla: gens ni mica,
com ha de ser el meu calvari?
Anant a cercar fortuna,
camí endavant,
he trobat un vell gegant
qui es queixava de la lluna:
No crec que sigui tan gran!
Amb cent ovelles i un ca,
cap muntanya és tan planera,
he sortit a hora primera
perquè el pastor ho ha manat,
sóc rabadà sense queixa.
Porto l'enyorança
ben endins del cor,
guardo mon tresor
fins que tot ho espanta
un mal lladregot.
Com demanaria
haver bona sort,
un xic d'alegria,
una mica d'or
per haver avarícia.
Entre oliveres,
al bell mig del tros,
sento com són meves:
penes i tristors,
mai seran darreres.
Quan esclata
la llavor,
la foscor
fuig de la casa,
després, mor.
Aprenents
de presidiaris
van sabent
llegir els diaris,
n'estan pendents.
Poemes curts (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
És quan plou
que tot ho veig:
com més nou,
amb més servei,
després, em dol.
Al carrer del cementiri,
per on passen els difunts,
sento el sol com de dilluns,
cansat d'anar per un vici
que s'acosta als vençuts.
Dolça melangia
a la llar del mas,
prop de la follia,
com resto i com vaig
cercant companyia.
En el regne de l'oblit,
és millor trobar fortuna,
per això deixo una engruna
puix demano per a mi,
el saber com tot ho muda.
Reguitzell de pidolaires
han vingut a cercar ajut,
al segon, ja no he sabut
com parlar-li de la flaire
que s'acosta amb ull cluc.
La mossa demana:
un nuvi eixerit,
de fet, no el buscava,
però algú li ha dit
que l'amor s'acaba.
Com era punyent,
a la festa grossa,
trobar bona esposa
per anar dient:
Pel matí, em gronxa!
Les lluernes de la nit,
en el cel estant,
diuen que vindran
a posar-se al llit,
no sé si cabran.
Una rosa sola
no n'està per mi,
em diu que no gosa
sortir per la nit,
deu ser poca cosa.
Entre cambres,
hi ha neguit,
són les tardes
sense fi,
poc que m'agraden.
Quan em faci vell,
després d'anar molt,
vull trobar-me el sol,
la pluja i el vent
per parlar de tot.
Quan demano
anar a dormir,
és quan planyo
no ser ric,
poc que m'escalfo.
Com vaig perdent:
la joia i la fressa,
m'agrada la festa
mentre va plovent
sense ser tempesta.
He de retre
homenatge
al bon patge
quan va al regne
i torna agre.
En els ulls
de la dissort,
hi ha la mort
sense aldarulls,
sense cap dot.
Quan la mossa vulgui
estar compromesa,
pagaré una ofrena
per a què m'estimi,
de segur que crema.
En les tardes
de passeig,
a les mares,
no les veig,
dormen cansades.
Si em demana
una cançó,
vingui el so
i la tonada,
hi seran tots.
Per a ser
bon venedor,
cal saber
on trobar l'or
i fer-lo valer.
I quan sigui
enmig l'infern,
vull que vingui
en Llucifer,
ho dic pel vici.
Poemes curts (LXXX)
01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de desitjar,
a primera hora,
el poder anar
a jugar una estona,
no me'n puc estar.
En el regne
de la son
qui no menja
és que no pot,
tot és tendre.
Us hauré de dir,
estimats mortals,
que el morir fa mal
si has massa amics
i es fan d'estimar.
Al racó del mas,
diu la masovera
que hi ha un bordegàs
que, quan va per l'era,
comenta: Em voldràs?
En el regne
de les flors,
cada vespre
és un clamor:
Som de festes!
En el cru hivern,
borrissol de neu
i, per passar el fred,
una llar de foc
sense més per fer.
Com les joies
de la nit
vénen totes
a dormir
amb menys forces.
En el carrer de l'oblit,
no hi ha fanals
ni somien, els de dalt,
en aconseguir amics,
és massa llarg.
Quan pugui, una estona,
anar a la mar,
vull saber nedar
per si m'abraona,
ella és massa gran.
A la casa dels gegants,
només mengen al capvespre,
pel matí, rondinen sempre
puix no volen treballar,
manta son hauran per vendre.
Quan la formigueta
surt del formiguer,
demana primer:
anar, a la filera,
sense gran deler.
Quan es faci fosc,
dolça melangia,
vull la llum del dia
mentre udola el llop,
em fa companyia.
A la casa del mai més,
no hi ha metges ni advocats,
els camins estan tallats
i, de tant en tant, el rei
ens dóna per esberlats.
Tardes de gener
ajornant el sol,
cerquen el condol
d'una llar de foc
i d'un son proper.
Hauria de dir,
dolça melangia,
que demanaria
el poder assolir
que em pot la follia.
En el si del cel,
dolça meravella,
no hi ha una poncella,
en deuen haver cent
tot parlant de festa.
La formiga adelerada
en sortir de formiguer
em diu que no pot ser
puix ja porta una setmana
sense trobar un recés.
Quan les pedres del camí
parlen de festa,
és que apropa la tempesta
i esclaten perquè sí,
després, ve la resta.
Na Maria demanava
que volia festejar,
el mosso, que desitjava,
li deia: No em vull casar!,
és després quan s'enfilava.
En el gran reialme
de la poca son,
els pobres són bons
sense fer cap tracte,
mai sabran per on.