Poemes curts (CXIX)

14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

La més gran

de les raons,

va guanyant

quan tot és dolç

i benestant.


Una casa,

sense envà,

veu qui parla

i qui vol pa,

és poc sobtada.


No em plau

ni m'acoquina

ser a palau,

haver boirina,

descansar amb pau.


En el regne

dels valents,

sent-ne setze

en seran cent,

tots per a rebre.


La petita

de les flors

no ha mida

ni colors,

però ha vida.


A la porta

del veí,

hi ha qui

es riu de mi,

és prou tanoca.


Com he de cantar

si el núvol em veu

i la deixa anar,

em mulla dempeus,

ja m'ho pagarà.


Na Maria

ha demanat

una missa

de comiat,

ha fet salat.


Quan la fera

es riu de mi,

riu planera

perquè sí,

és encisera.


Si em demana,

li diré

que haig gana

quan convé,

avui, també.


La convido

a festejar

i m'oblido

l'endemà,

ja s'ho farà.


Per a ser

home valent,

cal plorar

quan ningú ho sent

o dissimular.


Del silenci

de la nit,

els bruixots

treuen profit

o encanteri.


La saviesa

ja se sap:

ven de pressa,

compra barat,

és molt seva.


Per aprendre

la lliçó,

cal entendre

l'ocasió

o ser al darrere.


Quan la mossa

va a comprar,

porta bossa,

moneder

i el cap ben clar.


A l'escola,

hi ha neguit

quan el mestre

tanca la porta

i dona un crit.


Pel capvespre,

diu el sol

que ha febre,

gana i tot,

no vol rebre.


Per dinar,

demanaria:

setze plats

i companyia

sense pagar.


Com no hi havia

solució,

menjaria

de tot i bo,

com cada dia.


La més magra

de les sorts

no m'agrada

ni em fa por,

mitja setmana.


Quan la jove

està per mi,

porto un cove

de desig,

n'hi ha de sobres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVIII)

01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la muntanya hi ha

munió de cabres,

un vell taujà

sense les nafres,

després, se'n va.


A la cova tinc

un somni perdut:

voler ser sabut

sense l'enemic

mirant amb ull cluc.


El gener dormia

en el si del glaç,

un déu ho sabia,

però no en fa cas,

després, s'ofenia.


Mil revoltes

al coixí,

si hi són totes,

puc dormir,

haig absoltes.


En el regne

de l'oblit,

quan hi ha metge

no hi ha amic,

ho puc entendre.


Amb la joia

del meu cor,

qui em dona

aquest tresor

per a fer la mona?


No haig pena

ni diners

ni m'espera,

a fi de mes,

cap paga extra.


Doneu-me pa

amb una ceba,

ella m'espera

per a guanyar,

vaig a la seva.


El gegant

del mas del pi,

els dimarts,

va a dormir

sense fer parts.


A la vora

d'un pagès,

poca gana

i menys diners

cada setmana.


Quan havia

un xic de son,

com sabia

aplegar a port

durant el dia.


La més maca

de les flors

mai demana

quan la fredor

me l'apaivaga.


Sant Antoni

diu que, el fred

al dimoni,

el fa despert,

millor no el toqui.


Per a ser

un home de bé,

cal saber

on posar esquer

o fer un bon prec.


Na Joana

diu que sí,

que li agrada

anar a dormir,

després, s'enfada.


A l'escola

de la son,

com es gronxa

la tardor,

aplega d'hora.


Els pobres cantaven

a la taula estant,

els rics poc que ho fan

mentre hi ha per menja

un bon tall de carn.


Els camins

de la dissort

duen fins

que apleguen tots

a mar endins.


A la rambla

de les flors,

vint són massa,

deu són pocs,

és el que passa.


Si preguntes,

et diré

que, en el regne,

no hi ha fe,

ni quasi dubtes.


Massa cases

on dormir,

però esclaten,

pel matí,

les gran baralles.


És quan dormo

que tinc son,

és quan plou

que em sento sol,

no ric ni goso.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVII)

14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa cases

de pagès,

parlen, parlen

com si res,

estan cansades.


Li he contat al sol,

en el meu passar,

que, si trobo un bou,

millor és trepitjar

altres caminois.


He escrit la carta

als tres Reis,

demano una capa

per si s'esdevé

amagar-me ara.


A les terres

d'enrenou,

no hi ha serres

ni tresors,

només queixes.


No voldria

anar a cercar,

alegria,

on no n'hi ha,

m'espantaria.


Amb la barca nova

no hi vull anar,

quan viatja sola

no se'n pot estar,

més que córrer, vola.


El pastor somiava

dessota d'un pi,

ovelles contava

fins arribar a mil

després les nombrava.


Mai oblido

anar a dinar

i endevino

el que hi ha,

després, critico.


Ni comandes

ni neguit,

tardes, passen

sense crits,

no van maldades.


Al camí

de la dissort,

passen sis

enmig de pors,

xisclen com vint.


Una poma

haig a l'hort,

parla sola

amb tothom,

com li prova.


Si em vols

enamorar

dona'm cols

per a dinar,

ho saben molts.


Les campanes soles,

en el campanar,

les sento com ploren,

voldrien marxar,

però, avui, no poden.


Em pregunten,

en venir,

i m'apunten

al glatir,

però mai curen.


Sense pena

ni neguit,

ve la sega

com he dit:

quan canta l'era.


Quan la bruixa

es riu de mi,

li he de dir

que el cor afluixa

a desdir.


Al carrer

on viu l'enyor,

el primer

és buidar el cor

sense caler.


Quan la flor

vol esclatar,

cal ballar

amb gran dolçor

i rondinar.


Mireu-la con va

tota esblaimada

per si pot trobar

on l'amor s'amaga,

no sé perquè ho fa.


Amb les ganes

de menjar

m'he quedat:

cinc baldanes

fan bon plat.


Si l'estimo

en veritat

mai no miro

si és pecat,

ho endevino.


Com li conto,

cada nit,

que, quan dormo,

no faig crit

ni destorbo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVI)

01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb la feina

que jo tinc,

porto l'eina

tot sovint

i sense beina.


En sentir

tan dolces veus,

vaig glatir

com qui veu Déu

i l'avenir.


I si ho fas

amb poca cura,

procura

passar pel sedàs

per si muda.


Cada dia

al dematí,

l'alegria

em cerca a mi,

poc que ho sabia.


En el regne

de la sort

cada vespre

duu sa dot

o la vol rebre.


Manta cases

a l'estiu

com demanen:

la xiu-xiu

i les rondalles.


Si la jove

em ve a cercar,

faig el pobre

i deixo anar:

Soc molt mediocre!


Han de seure

els quatre amics

per a creure

que soc ric,

ho he de vendre.


És quan regna

primavera,

quan la desfeta

ni clama

ni se l'espera.


Sense llenya

ni carbó,

ella espera

un xic d'amor,

vindrà de pressa?


En el regne

mana el rei

i és heretge

qui no creu

ni sent la llei.


Qui demana

ser valent,

quan esclata,

com el vent,

la mà a la cara.


És qui mana

a la vila

qui ens demana

prendre til·la

per si ens agrada.


Per trobar

el darrer vers,

cal penar

i plorar més,

després se'n va.


La veïna

del meu cor

diu que aprima

el mal d'amor,

tot és boirina.


Massa cases

del carrer

tenen ombres

sense fe,

són ben tanoques.


Enllesteixo

un bon dinar

i no em queixo

del demà

ni l'avorreixo.


Na Maria diu,

quan dorm i somia,

que es troba a l'estiu:

Posa'm un nou dia,

vull fugir del niu!


Les més joves

tenen son,

les més velles

ni saben com

dormien elles.


És si plou

a mitjanit

quan es mou

mon esperit,

deu ser nou.


Vaig creixent

per ésser gran,

vaig pendent

l'arribar a sant

vora l'infern.


Massa tip

per a menjar,

massa gris

per a somiar,

ho deixo anar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXV)

14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sento el goig

de la temença

quan vaig boig

enmig de l'herba,

em faré coix?


Al carrer

del desesper

no hi ha fortuna,

la van vendre

al mercader.


Assegut al banc,

enmig la plaça,

com mira el vell,

com ja no es cansa,

es perd, pensant.


La lluna passava

mirant a la gent

i sentint el goig,

el sol ni la sent

ni l'ha demanada.


Massa roses

del jardí

estan cansades,

ningú sap qui

fa aquestes coses.


Hauré de saber

si el cos estima,

quan el sentiré?,

ara, m'acoquina

i em posa deler.


Quan les fulles

van al cel,

les esperen:

amb una mica de mel

i un bocí de confitures.


Les comandes

són així:

sobra pa

i falta vi,

de vegades.


A la casa

del mai més,

plora el ric,

riu el pagès,

és com s'acaba.


Una mossa

em demanava

puix volia

anar a ballar,

ara, faig nosa.


Les muntanyes

resten soles

anys i anys,

mai no gosen

ésser amables.


Com demanaria

haver una nit

per a somiar,

algú m'ha dit:

Quina porfídia!


Amb les presses

de venir,

m'he deixat conquerir

per les febleses

fins a mitja nit.


De les bones

intencions,

naixen sostres

pobrissons

amb massa ogres.


Si m'estima,

li he de dir

que una reina

no és per a mi,

ha massa mida.


Un dissabte

pel matí

és amable

per a mi

i suportable.


Al racó

de l'era,

la il·lusió

s'espera,

ho fa de debò.


Les paraules

van al vent,

sent feixugues,

qui les ven?,

han massa mudes.


Caminava,

sense pressa,

de la cambra

a la finestra,

l'enamorada.


A les voltes

de l'hivern,

van les mosses,

sense encert,

a cercar roses.


Quan el fred

porta la neu,

en el cel,

posen la creu

del nou hivern.


Quan li parlo

massa al ruc

com remarco

que m'he perdut,

sóc un mal amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIV)

01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una mossa

m'ha de dir,

que la cosa

no és per a mi,

després, reposa.


Com l'estimo

de valent,

l'acoquino

i no se sent,

més tard, l'admiro.


La vella bruixa,

en eixir del prat,

va sentint la queixa

del passat sembrat

de manca, de treva.


Amb sis plats

de bon dinar,

sento el nyap

i l'endemà

com van a pams.


La més curta

de les nits,

fa pressura

d'esperit,

això, mai es cura.


Quan la lluna

es vol vestir,

busca escuma

d'organdí,

és molt tossuda.


Na Joana

diu que em vol,

però enganya

com el sol,

és molt galana.


Com m'agrada,

un cop al mes,

menjar, amb gana,

carn o peix,

faig demanda.


Quan em trobo

amb un ric,

sempre provo

d'ésser amic,

m'acomodo.


Una jove,

al jardí,

posa ordre

dia i nit,

és molt mediocre.


A la casa

dels parents,

quan esclata,

plora el vent,

és ben carbassa.


Les temences

de la nit

duen penses

i embolics

enmig les presses.


A la feina,

vaig a peu

en dur l'eina

per si em veu

la veïna.


Quan aplega

la dissort,

com es queixa

de la por,

és cosa seva.


A l'escola

ve el Nadal,

posa a prova

el foc pairal

quan el troba.


He comprat

per berenar:

un tallat

i molta carn,

m'he passat.


Ploraran els rics

quan vingui la Parca,

no els plaurà la barca

ni aquells mal veïns

qui esguarden la gràcia.


En mon paradís,

sobren les tenebres,

naixen ben cobertes

d'un vel fonedís,

ningú està per elles.


Descobrir l'encert

enmig de les mentides

sempre amanides

a trobar qui es perd

enmig enganyifes.


Cridem a l'amor,

és ben a la vora,

esperant si troba

algun guanyador,

es perden alhora.


Un capvespre

de tardor,

és un mestre

somiador,

avui i sempre.


Amb els riures,

he trobat

tots els viures

que has deixat,

ho he d'escriure.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIII)

14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mare

va al mercat,

veu el pare

ensinistrat

en fer recapte.


La pluja venia

carrer endavant,

ella no ho sabia

que estava esperant,

potser la traïa.


Amb més eines

que diners,

com les feines

fan saber

nostres misèries.


Si l'esperes,

has de dir

que haig presses

pel matí,

quan hi ha quimeres.


A la núvia,

li he contat

que, si estima,

ha fet salat,

faig l'enganyifa.


Com li deia,

al meu amic,

si haig feina,

ni t'ho dic,

perds l'alegria.


Per escriure,

cal saber:

que el viure

és el primer,

abans del lleure.


En la festa

de demà,

una orquestra

cal llogar,

volem més gresca.


Els més pobres,

pobrissons,

són ben nobles

amb tacons,

estan per sobre.


A la casa

dels parents,

només mengen

els valents

i qui passa.


Mai demano,

a l'infantó,

el que planyo

de debò,

fer cas a l'amo.


No és tan mala

solució:

cridar la gana

i dormir un poc

per si li agrada.


Al reialme

dels valents,

en surten quatre,

en fugen cent,

massa culpables.


Quan el vent

porta follia,

l'innocent

ha poca tria,

en surt perdent.


En el regne

del morir,

cal llevar-se

pel matí

per si no et criden.


L'he comprat

a l'alturó,

l'he deixat

en un racó,

diuen que no és bo.


És la guerra

del pagès:

comprar terra

i no fer res

fins que es crema.


Quan anava

al dolç llaurar,

m'emportava

l'entrepà

de cansalada.


Un dilluns

he de finir:

sense llums,

sense oferir

manta de fums.


M'ofereix

anar al mercat,

comprar peix

del més barat,

no em coneix.


Sense riures

a la font,

fa mal viure

en aquest món,

volem ser lliures.


A la banda

de ponent,

qui no parla

va perdent:

el cos i l'ànima.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXII)

01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si no plou

en tot el mes,

no hi ha son

ni hi ha diners,

quin pobre jou!


Massa riures

sense flors

com descriuen

mals d'amor

i s'obliden.


Quan el sol

fuig de la nit,

ve la por

de l'esperit,

haurà raó.


Ni el llum

de la follia

ha discurs

ni humilia,

és prou sorrut.


Mai escolto

quan ve el vent,

quan el noto

està present,

si fuig, ni ploro.


A la plaça

de ponent,

hi ha qui passa

en tot moment,

després, ve calma.


És quan toca

el treballar

quan la rosa

vol ballar,

és que no hi toca.


Com he de demanar,

si l'amor em vessa,

una altra princesa

per anar a ballar,

no escolteu la queixa.


És la jove

qui m'escau,

però a un pobre

no li cal

ser tan mediocre.


Amb les ombres

de la nit,

mai van pobres

pel despit,

són massa nobles.


La tenebra

es riu de mi,

diu que és plena

per la nit,

és molt seva.


Quatre joves

a la font

cerquen totes

mals d'amor,

sempre en sobren.


Si m'estima,

li diré

que gotima

sense fre,

és gran amiga.


No haig menges

per donar

ni vull setges

per penar,

sóc prou heretge.


Una jove

em demanava:

Torna prompte,

seré a casa!,

encara corre.


Una tarda

vaig haver:

massa gana

i poca fe,

perdé la calma.


Massa dies,

sense nits,

com em priven

de dormir,

porten fatigues.


A la casa

del valent,

quan hi ha gana

ni se sent,

riuen encara.


Si una tarda

vull menjar,

posa'm gana

per portar

a l'albada.


La casa per endreçar,

el rebost gasiu de llum,

massa hores per dinar,

massa tardes amb ulls clucs,

mai ho provo d'encetar.


Seguts a la la plaça

fins que el sol se'n va,

la tardor com passa,

fa de bon passar

si la nit és calma.


En el regne

de la por,

no hi ha metge

entenedor,

falla sempre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXI)

14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com demano

minsa sort,

quan em planyo,

ho tinc tot:

suau i maco.


La virtut

va amb la fe,

fer-se mut

és parlar bé,

vol aixopluc.


Amb seixanta

balladors,

qui no balla

no hi és tot

o li falta gràcia.


Amb la menja

d'aquest plat,

quanta enveja,

ha fet salat,

és la revenja.


En tornar

del cementiri,

he comptat

tots els meus vicis,

no he acabat.


Al petit racó

de la melangia,

viu el gran senyor

qui estimar confia:

el més gran tresor.


Petit com sóc,

des de dalt estant,

m'han deixat un lloc,

força inversemblant,

ben a prop del foc.


No haig massa

solució:

vaig a plaça

a menjar dolç,

a més, m'agrada.


La patata

per sopar

i si passa

per demà,

quant poc m'agrada.


Mai demano

solució

si m'escanyo

de debò,

sempre guanyo.


Quan la mossa

vol menjar,

si hi ha sopa

no hi ha pa,

és com toca.


A la casa

de l'heroi,

qui no mana

ni és cofoi,

és com s'acaba.


Ha dit el marit:

Avui, per dinar,

no han faltat els crits

des del primer plat!

És un mal antic.


Quan la vella

va a la font,

porta pressa,

vés per on,

l'aigua ni es queixa.


Mai em canso

de somiar

i proclamo

que he viatjat

sense pensar-ho.


Enmig del jardí,

de la plaça vella,

hi ha una rosella

sense res a dir,

potser està ofesa?


Vull, per al capvespre,

sense saber com,

les ganes d'aprendre

puix no veig on sóc,

mai ho podré entendre.


A la casa

d'en Ramon,

cada cambra

és mig món

o poc li falta.


Les comandes

de la sort

tenen cases

sense hort,

són miserables.


És la panxa,

en el dejuni,

qui demana

que la curi,

vol viure massa.


A la porta

de l'infern,

qui no plora

tot ho perd:

diners i bossa.


Per a ser

bon segador,

menjar bé

i prendre el sol,

de vi, també.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CX)

01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa lluny

del temporal

ni els llamps

et faran mal,

no aplegaran.


Els fantasmes

són així:

Tenen pa

i volen vi!,

els veig sapastres.


Si l'amor volia

passejar amb mi,

potser el deixaria

venir pel matí,

ell mai ho sabria.


Com em plau

i em ve de nou

veure el blau

d'un cel que mou

quan ve Nadal.


Conto contes

per la nit

a les golfes

o al jardí,

hi vénen totes.


Massa gana

i poca son,

mai hi són

a la batalla,

van pel món.


Al carrer

de la poca sort,

el primer

es riu de tot,

és venturer.


Si ho preguntes,

t'ho diré:

No són brunes

ni els convé,

són porugues!


A la fosca,

els fantasmes

criden força,

sense ganes,

és quan toca.


En un cel

tan ple d'ocells,

ens perdem,

sentim el frec

d'ésser com ells.


Et diria,

d'amagat,

que aniria

sols pel prat,

com em plauria.


A la col

d'en Patufet,

sento el sol

com va dient:

Aquí, mai plou!


Una jove mossa

com va demanant:

Quan sigui més gran,

vull ser ben formosa!

De segur que ho fan.


A la casa

del rector,

menjar massa

no és pas bo,

no m'agrada.


He vingut

per demanar:

un vi eixut,

un xic de pa,

se n'han rigut.


En el joc

de la mentida,

volem foc,

perdem la vida

a poc a poc.


Mentre plora

el ventijol,

perd la força,

crida el sol,

mai vindrà d'hora.


En el regne

de l'oblit,

cada setge

duu enemic

qui no vol rebre.


Quan la lluna

em demana,

anem a una

i s'escanya

la fortuna.


A la casa

de l'Oriol,

quan es cansa,

dorm el sol,

després li passa.


La saviesa

ve a dormir,

vol cervesa,

cava o vi,

mai se l'espera.


Al Nadal,

he de tenir:

una branca

sense pi,

poc que m'agrada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs