Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.
Poemes curts (CV)
15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Simplement
hauré de dir
que la gent
em fa patir,
sóc innocent.
Les llambordes
del carrer
criden totes
quan convé,
són prou fortes.
És el petit monstre
qui va per les cases
tot cercant un sostre
per si, a les albades,
vol trobar gent noble.
Massa nits
ve la tempesta
pel camí
de la bestreta,
vol fugir.
Per a segar el blat,
demano la falç,
qui l'haurà portat
sense saber quan
la podré encetar?
Tardes de tardor,
si la brisa envola,
vol anar a l'escola
per trobar el minyó
i saber si plora.
No demano pa
ni dolç ni verdures
són altres pastures
on voldria anar
sense perdre mudes.
Si la jove es riu de mi
perquè parlo i quequejo,
li hauré de dir que si plego
mai sabrà quan vaig allí,
a quin déu li planyo i prego?
Les mil ones
de la mar
com van totes
a regnar,
però moren.
Sense pena
plora el ruc
quan recerca
l'aixopluc
i no desperta.
Quatre llibres
van a escola,
han de viure
i guanyar d'hora
un dolç pervindre.
Les esquelles
de la sort
són ben fetes,
amb amor,
per mans ferrenyes.
Escric confús
sense massa pressa,
m'ha dit la saviesa
que em farà refús,
no em refio d'ella.
Amb les portes
i els sotracs,
van topant
totes les hores
enmig de clams.
No haig res més
per aclarir,
estic corprès
fins a morir
o un xic després.
Entre penes
i encenalls,
quatre cebes
i cinc alls,
són coses meves.
M'he posat
en un racó
i he trobat
tot un tresor,
segur que és bo.
Quatre menges,
tres d'enciam
i mil regnes
sense pany,
dolces promeses.
Estimar voldria
un sol cop al mes,
és la gosadia
qui em porta després
a una altra follia.
Manaran el reis
força primaveres
amb les gran despeses,
sense massa lleis,
són les meravelles.
M'agradaria sentir
el foc com crema,
les mancances que tinc
per si hi ha enrere
qui m'enceta un camí.
Poemes curts (CIV)
01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Entre viures
i queviures,
els castells
s'omplen de crides,
van per ells.
Les vanes promeses
jauen a un racó
pensant que és millor
el sentir-se ofeses,
que Déu els perdó.
A l'estiu demano
anar al safareig,
m'agrada el festeig,
prudent, sense esgarro,
sempre ho haig present.
No ploren els vents
quan entren al bosc,
ho troben ben fosc,
sense massa gent
a qui posar por.
He perdut
per gosadia
aquell ruc
qui em mantenia:
tou i eixut.
No més cases al carrer
de melangies,
en el passar de nous dies,
ni guanyo ni vull saber
qui va perdent: pau i guies.
Quan la cuina pren
aquella dolça flaire,
m'agradaria ser aire
i encabir l'enteniment,
no cal dir com sóc captaire.
M'he posat a festejar
amb la pubilla,
és garlaire, mala filla
i parca amb la neteja,
però crida.
Doneu-me pa
i més llenties,
són bons els dies
de l'allitar,
beneïts siguen.
He trobat l'amic
sense fer enrenou,
més valent que tou,
cercant-se el melic,
mai en tindrà prou.
La llagosta
m'ha de dir
que quan trona
no sap fugir,
la força és poca.
I com corre el caragol
pujant a una herba,
sent a dir que tot ho ofega
la gran pluja de l'agost,
arriba quan la verema.
Sense aturar
filava l'aranya,
un cop per setmana
no se'n sap estar,
després somia i calla.
L'escalfor regnava
en el país gran,
la nit demanava:
poder-se allunyar,
el sol ni escoltava.
A la casa
del més ric,
mai li manca:
sol, amic,
joia i gràcia.
És quan parlo
amb la gent
quan m'afanyo
de valent
en ser l'amo.
Poso la pau
entre els llençols
i menjo col
perquè escau,
sóc un talòs.
Em venia a dir
que, si faig pecats,
m'he de penedir,
poc que, en el traspàs,
fitaran amb mi.
A la pau
de la finestra
és on plau
haver la festa
del gran palau.
Quan la jove
està per mi,
em faig noble
en el camí
que porta a ser pobre.
No demano
altre seny
quan treballo
un xic menys,
sovint, em guardo.
Quan la vaca
veu el tren,
no s'esvera
ni ho sent,
està per l'herba.
A la vila
dels gegants,
quatre nans
mai faran fira,
són estranys.
En el cove
de la sort,
no hi ha ordre
si no es pot,
és de pobre.
I quan hagi
un poc de son
que algú escampi
mil colors
i se'n vagi.
He demanat,
a la dolça lluna,
de llum, una engruna,
però no em fa cas,
mai anem a una.
Les comandes
de la por
van plegades
en el fosc,
després, callen.
Quan enceto
el dolç ballar,
no puc parar
ni ho lamento,
vaig més enllà.
Per haver
un bon amic,
cal saber
on viu el ric,
per si esdevé.
He de seure
per pensar
com puc creure
sense estar
posat en deures.
Amb l’alegria
de tenir,
la cobdícia
es riu de mi,
poc que ho sabia.
Quan la cabra
vol menjar,
a cap banda
sap trobar:
el que li agrada.
A les ombres
dels estranys
caben normes
i paranys,
rauran a soles.
Poemes curts (CIII)
14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Diuen les poncelles
que caldrà marxar
a terres més belles
on poder trobar:
manta de roselles.
En el curt camí
que va al cementiri,
he sentit a dir
que, anar-hi per vici,
no és bo per a mi.
En el reclau,
esperant tardor,
sento l'escalfor
d'aquest sol babau
qui crema a l'engròs.
He sentit a dir
que si parlo massa
veuré com em passa
el sol per la nit,
deu ser algun carbassa.
Massa pedres del camí
s'han tornat boges,
diuen que sóc un mesquí
en el regne dels tanoques,
no deuen parlar de mi.
En el gran silenci
d'aquest monestir,
un déu ha bastit
un reclau on regni
un diable petit.
Com a bon pecador
no en sóc conscient
puix destrio, malament,
el deliri de la por,
el mil del cent.
És a l'estiu
quan la lluerna
surt a la fresca
per a veure el riu,
com li tinc enveja.
No demano
altre món
ni reclamo
saber on
viurà raó.
Al regne
de la dissort,
mort el pobre,
viu el mort,
sense ordre.
Suposo que saps,
dolça melangia,
que dormo de dia
quan la nit no em plany,
raons de la vida.
Les converses
amb el ruc
són eternes,
de retruc,
massa velles.
He de saber anar
on l'amor proclama:
En una setmana,
ja podràs lloar
a una jove dama!
Si el núvol plora,
no hi ha condol,
només veig la joia
d'espantar el sol,
almenys, una estona.
Mentre passen
il·lusions,
van fent nafres
i colors,
després, esclaten.
Sentiràs a dir,
noble i dolça reina,
que hi ha una princesa
demanant per mi,
diu que es farà ofesa.
Manta portes
de palau
van de dolces
sense claus,
després, tornen.
A les voltes
de l'agost,
les llagostes
van al tros
com les mosques.
No hi ha son
per demanar
puix l'amor
se l'emportà,
és un traïdor.
I quan sigui vell,
més vellet encara,
porteu-me a la casa
on parlar en escreix
i sentir qui passa.
Poemes curts (CII)
01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com les orenetes,
en el dolç ballar,
volen inquietes
per tal de trobar
de totes les les menges.
Sento el greu parlar
de les tomateres,
no volen restar
entre les promeses
del creure i callar.
No he de conquerir
la joia sencera,
és tan mentidera,
tan feta al desdir:
somnis i promesa.
Entre roses,
viu l'enyor,
massa noses
duu l'amor,
mai el copses.
La mossa somiava
amb un vestit nou,
sortir-se'n del jou
de tornar a la casa
sense haver l'amor.
M'agrada seure
al petit banc
on l'aviram
em vindrà a veure,
porto un reclam.
L'ametller contava
anys de tota mena
mentre enyorava:
raïm i verema,
el vent el gronxava.
A la casa
del pagès,
cada tarda
passa el vent,
però no parla.
Com demano
per a mi
un bon coixí
mentre treballo,
veig com se'n riu.
A la festa
del turment,
diu la mestressa
que vagi fent
mentre espera.
Haig per donar:
dolça esperança
sense recança
per no fruitar,
després, em passa.
En el regne
de la por,
cada metge
és un senyor
si ho sap entendre.
Malaguanyats
els triomfadors
sense les pors
dels enganyats
en temps d'enyors.
Les perdudes hores
davant de la mar
han estat fruitoses,
elles m'han donat
la pau sense proves.
Com va dir-me
el mossèn:
Penedir-se
és ser valent!
Va per a bisbe.
Al dimoni
li he contat
que, quan toqui,
hi seré de grat,
és prou borni.
Satanàs,
el mentider,
diu que el mas
és del pagès,
que poc que ho sap.
A l'estiu demano
anar a la mar,
però un déu pesat
em conta que, a l'amo,
no li ve de grat.
Massa dies
sense por
donen vides
sense goig,
sense enganyifes.
Sento la remor
cansada d'una mar
qui cerca un senyor
per tal de trobar
un polsim d'amor.
Poemes curts (CI)
14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la pensa és nova
i, avui, vol pouar,
el poal és car
i no és massa cosa,
fa de mal llençar.
Mai demano
per a mi
ser cap amo
i haver de dir:
el poc que guanyo.
A la casa
de ponent,
manca gana
i sobra gent
fent mala cara.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
sentir la follia,
perdre, a cada mes,
rajolins de vida.
M'agrada volar,
segut, a l'estança
per a anar a la dansa
de moure aquest braç
quan el cap li mana.
Mai voldria
anar a la mar
quan em parla
de la follia,
del gran gronxar.
Mariner,
sense taverna,
com enceta,
pel carrer,
sons de feblesa.
Recordo la tarda
captiva del bosc
parlant amb la fada
d'un reialme fosc
on tot encantava.
Les hores perdudes
no tenen ni son
ni es mantenen mudes
quan els vent les mou,
són massa porugues.
És la lluna qui s'espera
quan demano anar a dormir,
parla poc, és mentidera
i m'enganya perquè sí,
és després quan riu planera.
Hauré de morir
una altra vegada,
morir tant m'agrada
que ploro, a mitja nit,
per si aplega i passa.
Amb tres menges,
quatre flors,
com et demano paciència,
el festejar és una ciència
mai donada a l'amor.
Quan segava el blat,
deia la rosella:
Essent tan vermella,
haig enamorat!
El pagès vol menja.
M'agradaria oblidar
l'escalfor del llit,
el clam de la nit
quan ignora on va,
no sé perquè ho fa.
Quan la llarga agonia
va prenent les flors,
com recordo la bonior,
la bellesa d'aquell dia,
poc després, haig mal de cor.
Hauré de saber
si l'amor primer,
a l'era, m'espera,
haig una promesa,
però no ho sé ben bé.
Porteu-me al morir
sense massa pressa,
haig la cuina encesa
i un lluç per fregir,
la mort riu i espera.
No hi ha cases per buidar
ni secrets inabastables,
els vellets van marxar
sense prendre aigua ni aire,
la resta la van deixar.
L'escalfor del foc,
aquell foc quan crema,
prompte la verema
vestida de most
riurà mentre pena.
El desert comença
al darrer carrer,
mai ho pogué ser
d'una altra manera
al poble sever.
Poemes curts (C)
01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com podré saber
que si l'amor passa
és que no convé
saber on proclama:
Un dia vindré!
No hi ha cases
sense seny
ni fiblades,
sense renys,
esberlades.
Amb les roses
del jardí,
van les mosses
enllestint
quatre tanoques.
Amb la força
dels valents,
mengem d'hora
abans del fred,
tardor s'acosta.
A la sínia,
plora el ruc,
el planyia,
però no puc,
no és el meu guia.
El capità Bartomeu
menja poc i no del seu,
quan aplega a la taverna,
qui no fuig, sofreix la queixa,
cadascú porta sa creu.
No voldria
altra sort
que aplegar
a la bona mort
sense cobdícia.
He demanat
a l'amic:
Menjar tard
sense glatir!,
de segur que ho sap.
Quan aplegui
un xic de son,
que em segresti
a l'altre món,
al món del pou.
Des de bon matí,
la formiga crida:
Vull anar a dormir!,
deu ser mala vida,
no se'n pot eixir.
Com les ombres de la por
s'endinsen pel fumeral,
sense saber que, en el foc,
mai trobaran vent de dalt
ni tempestes ni ocasió.
Estimada lluna,
des de mon coixí,
cerco aquella engruna
que em deixi una nit
més callada i bruna.
És quan plou que ballo sol
i endevino, una a una,
les converses de bressol
mentre somiava amb la lluna,
però em despertava el sol.
Haig per demanar,
al bon déu del vent,
que em deixi anar
on no hi ha res més
que mar on viatjar.
Les cansades barques
dormen tot gronxant
al cel demanant
que vinguin les falles
si, després, se'n van.
Com m'agradaria
anar a la font
per veure si hi són:
el seny i la ràbia,
guanyen a tothom.
En el regne dels cansats,
no hi ha promeses,
les he trobat ben esteses
en el cim dels condemnats,
és on són sempre.
Les sobtades alegries
no vénen més,
sembla que no hi ha interès
en el pas rabent dels dies
a la casa del pagès.
La mula em contava,
en el seu anar,
que haurà de llaurar,
però no li agrada,
voldria marxar.
Les comandes van al vent
a parar casa,
quan la primera s'enfada
la segona ni la sent,
porta recança.
Poemes curts (XCIX)
14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Han de raure,
en el cim,
ben amables,
els botxins,
després, maten.
Quan al juny
vaig a segar,
és quan gruny
el porc al prat,
després, fuig.
Les camises
de l'estiu
són de mides
i colors vius,
més eixerides.
Com demano
el menjar
sense el goig
de treballar,
és que m'escanyo.
Les paraules toves
cerquen, prou dejorn,
trobar-se a soles
amb algun senyor
qui les trobi bones.
A la setmana següent,
no hi ha festa,
vull beure vi, cervesa
i una ampolla d'aiguardent,
per si refresca.
Diu la masovera
que, en venir del mas,
ningú li fa cas,
quan ensenya i prega,
més que un bordegàs.
Quan demani
per la son,
vull que n'hi hagi
per a tots
i que en sobri.
I, a l'hora de dinar,
asseguts, ben pentinats,
amb una mà a la butxaca,
malfiar com ho fan tots,
amb una ganyota encetada.
A la rua
del convent,
quan hi ha muda,
falta gent,
deu ser poruga.
Quan demano
anar a cantar,
és quan planyo
a l'endemà,
mai seré amo.
Els nens perduts,
a les hores fosques,
cerquen deu tanoques
per a fer refús,
són ben poca-soltes.
He cercat fins a la nit
el cove de la temença
qui s'adorm vora del pit,
a punt d'albada, desperta,
és un pobre maleït.
A les voltes de sant Joan,
vénen les fades
amb les bruixes barrejades,
esperant i esperant
el més petit dels miracles.
Com la música s'adorm
en arribar a la finestra,
ha estat tota la festa:
prou callada, amb ull tou,
per si albira qui la prega.
Al rellotge de la nit,
doneu-li corda,
puix queda un esperit
qui me'l trastoca,
diria que ha delit.
Han de lluitar els bordegassos,
a la festa del sidral,
ben calçats puix prendre mal
és només qüestió de nassos
i de guanyar-se el setial.
Sento la musica
dormint el concert,
avança, replica,
ho troba tot verd,
després, ni es capfica.
Han passat els àngels,
venien del cel,
hi viu sant Miquel
enmig dels estels,
pendents del Gran Pare.
Mai demano
per a mi
ni un cartró
on poder dormir,
és quan guanyo.
Poemes curts (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria,
mentre dorm,
com somia
que té son,
sempre és al dia.
És quan plou
al dematí
quan no em moc
vora del llit,
és el meu jou.
Quan la mossa
vol amor,
com proclama:
Si em vol,
potser es cansa!
A les pors
del sacrifici
és millor
haver bon vici,
hi guanyen molts.
Si la menja
és per a mi,
hauré revenja
si mana el vi
o sobra pressa.
Mai es cansa
el pobrissó,
menja poc
i cau rodó
sense recança.
És quan plou
que estic content,
canta el llop
mentre em veu,
ni agafa set.
Quan demano
anar a ballar,
no té pressa
en arribar,
quant ho estranyo.
Si la sínia
diu que sí,
al migdia, a dormir
per a fer vici
amb alegria.
Com en sóc
tan saberut,
menjo porc
i trobo el gust:
a poc a poc.
Com demano,
per la nit,
sentir el vent
quan va a dormir,
la por la tinc.
Les seixanta
solucions
tarden massa
quan hi ha sol,
després els passa.
No vull cambres
sense nit
ni poncelles
sense crit,
faré revetlles.
A la casa
del mai més,
del què passa,
qui sap res?
Res, encara.
Quan la jove
va a la font,
la veig noble,
amb intenció,
glatint de sobte.
Enmig de l'hort estant,
sento les converses:
tranquil·les, despertes,
d'aquells quatre enciams
parlant amb les cebes.
Com l'aranya,
adelerada,
veig que escanya,
enfurismada,
una mosca prou cansada.
Les paraules
van al vent
on, les maules,
van dient:
Plorem debades!
En el si
del meu convent
sento qui
es va planyent:
Pobre de mi!
Al desert,
quasi mai plou
i és despert:
desig i prec
sense enrenou.
Poemes curts (XCVII)
14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan m'empaita
la tempesta,
és quan crida
i manifesta:
Raó de vida!
Quan demano
plata i or,
el meu amo
diu que no es pot,
després em planyo.
A la casa
de l'Enric
hi ha una tassa
i diu que és ric,
fa bona cara.
No vull ordre
ni saviesa,
sóc tan pobre
que la queixa
es torna noble.
La collita
del pagès
sempre fruita
l'any següent
o s'esquinça.
Per a ser
un bon pastor,
cal aprendre
la lliçó:
Saber rebre!
La més maca
de les flors
sempre parla
de dolçor,
és molt pesada.
Si la mare
diu que no
quan ve el pare
mai sóc jo,
sóc un altre.
Na Mariona
va a la font,
quan ve, plora,
plora molt,
pobrissona.
He de demanar,
al meu rei, el goig
de saber-me boig,
quan m'he de llevar,
sempre em poso roig.
Quan camino
cap al prat,
com sospiro,
em sento rar,
tot ho endevino.
La més dolça
de les flors
es trastoca
per l'amor,
quasi està boja.
Quan la lluna
es riu de mi,
diu que és bruna
perquè sí,
anem a una.
En sortir a la finestra,
el poble és ver,
la mosca riu satisfeta,
la veig com creix
quan la gràcia es manifesta.
Amb més nobles sentiments,
tots anant per la misèria,
veig plànyer l'enteniment,
es veu que la queixa
es desfà en aplegar al cel.
He de demanar,
quan aplegui a Déu
que em posi un dinar
per a almenys deu,
no me'n sé estar.
Saben com demano,
en un tres i no res,
el tenir bon amo,
valent en escreix
per si m'esbatano.
El saber-me eixut
em duu per la pensa
dels silencis rucs,
poc després, comença
amb els ets i uts.
Al corriol
d'en Manelic,
quan ve el sol,
és més petit
i amb manta mel.
Les despeses
de l'incert
són promeses
de l'avern
amb poques queixes.