Poemes curts (CXXV)
15 Juny, 2023 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I la barca al port
es queixa i oblida,
passa la fatiga
enmig de la por,
li ve de per vida.
A cavall
de la dissort,
faig el sord
quan soc al tall,
el lleure em pot.
Una mossa
es riu de mi,
però, a la rosa,
li diu que sí,
som poca cosa.
A la casa
dels porucs,
qui més mana
és el menys ruc:
ahir i ara.
Des de bon matí,
he encès la llar,
havia la carn,
l'oli i el rostir,
em mancaven plats.
Em conviden
a tenir:
cent mentides
per a gaudir
amb totes mides.
En el regne
de la sort,
no hi ha metge
ni traïdor,
el sol és tendre.
A la casa
d'en Remei,
qui menys mana
és el rei,
molt menys encara.
Per haver
altre comiat,
vull saber
qui ho ha manat:
Un déu pot ser?
No és pas bona
solució,
passar l'estona
cremant carbó,
salut no em sobra.
Tanta pressa
per tenir
i la guerra
ens ve a dir:
Tot és desfeta!
Les tebieses
de la sort
són paleses
mentre dorms,
després, s'esveren.
Amb la gana
que jo tinc
i em demana
fer-me ric,
faig mala cara.
M'han donat
gran esmorzar:
tot un plat
per rodolar,
som a dimarts.
Les comandes
són així,
van maldades
perquè sí,
després, es cansen.
Com m'agrada
de valent,
compro casa
per a cent,
veure'm si passa.
Són les pedres
del camí
les que cremen
perquè sí,
la por la tenen.
Si la lluna
ja no em vol,
en vull una
de cartró,
sense escuma.
Com acostuma
a dir:
Si és ben bruna,
per a mi!,
no en toca una.
Si no hagués res més
que lluita ferrenya,
voldria espardenya:
forta, de pagès
i anar a la grenya.
Ni demano
per a mi
ni esbatano
el meu destí,
gairebé soc amo.
A la casa
del pagès,
qui no mana
no diu res,
només badalla.
Poemes curts (CXXIV)
01 Juny, 2023 05:12
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb volgudes
intencions,
com passa el dia
entre cambres i racons,
enmig de dubtes.
A la casa
del mai més,
mai hauran pressa,
passaran, sense fer res,
amb poca paga.
La més maca
de les flors,
ahir, dormia
entre penses i records,
no té ni gana.
Quan aplegui
el festejar
tota l'estona,
oblidaré el feinejar
fins que fosquegi.
En el regne,
no hi ha rei
ni nissaga,
només ens queda la llei
amb alls i pebre.
Les gosades marietes,
en aplegar primavera,
volen totes satisfetes
encara qui les espera
per donar-se bones festes.
Si m'estima
li diré
que camina
pel sender
on va la vida.
Mes voldria
prendre part,
però em crida,
el feinejar,
a la fatiga.
En el riure
de les flors,
he d'escriure
els meus amors
quan sigui lliure.
Mai no trobo
solucions
si escolto
les raons,
potser ni ho provo.
És quan plou
tota la nit
quan es mou
mon esperit
i fa enrenou.
Mentre canta
el rossinyol,
mai s'espanta
el tebi sol,
fa bona cara.
A les portes
de la mort,
els tanoques
tenen por,
les saben totes.
A la casa
del condol,
no hi ha tassa
sense brou,
es beurà massa?
Cada dia
duu sa nit
i no crida
ni treu pit,
només convida.
A la feina
hi aniré,
però amb pressa
no hi seré
ni amb massa eina.
Compro pa
pel dematí
i, en dinar,
ja no sé qui
l'haurà menjat.
Aplega la tarda
quan dorm el carrer,
no xiscla ni parla
ni comenta res,
algun cop, s'enfada.
És quan plou
que vull dormir,
però em mou
un arlequí
qui diu que no.
Per a ser
un bon manyà,
cal saber
sense comptar:
hores i renys.
Na Maria
ha comprat
el vi barat,
ja ho sabia
ni m'ha enganyat.
La més maca
de les flors
mai esclata
quan fa sol,
ha gran traça.
Poemes curts (CXXIII)
14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I havent
tan poca sort,
mengem temps
i plorem tots,
som innocents.
L'amanida
és a punt,
de prou mida
per fer un munt
sense enganyifa.
He comprat rellotge
per mesurar el temps,
les busques són ogres,
mengen sense fre
i, després, rodolen.
És al déu
del gran desert
on reclamo
el desconcert,
no vull més creu.
Quan la mossa
està per mi,
sé que aplega
dolça hora de partir
per no fer nosa.
Les comandes
de la sort
són garrepes,
tenen por:
matins i tardes.
A la festa
del senyor,
mai hi manca:
el gran tambor
enmig l'orquestra.
El metge m'ha dit,
amb to seriós,
que estic malalt,
un cop o dos,
de l'esperit.
Quan aplegui
la calor
de bon matí,
deixeu-me a la font
per a què begui.
El rellotge
de la nit
vol somicar,
però el glatir
el fa ferotge.
Amb seixanta
solucions,
per a guanyar,
pensen els minyons
que res és palla.
He comprat,
per a menjar,
un bon pernil,
no el calia ni salar,
quatre ossos m'han deixat.
Al diable
li comento
com he pecat
i que ho sento,
soc menyspreable.
El cavall i el ruc,
a la quadra estant,
es fan la contalla:
ni mengen com abans
ni volen ensurts.
Manta hores
del matí
van al bosc,
no direm com, allí,
les dèries són toves.
Les temences
són així:
volen cambres
i coixins
amb bones menges.
La fortuna
ja se sap:
va a la lluna
quan li és grat,
on troba cura.
Quan aplegui
al cap del mes,
vull que es queixi
un xic més,
és bon ofici.
La moixaina
de la nit
com escanya
l'esperit
i mai el deixa.
Entre pedres
i un bon temps,
les ovelles
semblen bens,
flairoses elles.
A la casa
de l'oblit,
qualsevol
és bon amic
si posa traça.
Na Maria
comentava
de bon matí:
Al vespre, festejava
tant com volia!
Poemes curts (CXXII)
02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al pagès
he demanat
que en vull més
d'arribar tard,
ho tinc ben verd.
Ni la lluna
es riu de mi
ni la bruixa
em fa patir,
és molt poruga.
Com la gana
ha demanat:
sortir de casa
i fer el soldat,
ni gens, m'agrada.
A les hores
del recés,
les més toves
no volen res,
són massa pobres.
Com demano
per a mi:
Haver amor
i no gaudir!,
després, l'enganyo.
Amb les bones
intencions
ni els manobres
fan maons,
són massa nobles.
Com em deia
el frare Joan:
Anar a missa
et fa gran!,
ell ho sentia.
De les converses
amb rucs,
els menys enzes
semblen muts,
seran les presses.
Per a aprendre,
a no saber,
cal entendre
com s'ha de fer,
sinó a rebre.
Em comenta,
el meu amic,
que haig pressa
en fer-me ric,
deu ser feblesa.
Les campanes
de la sort
són germanes
de la por,
a cops, s'enfaden.
Si s'enfada,
li diré
que, si calla,
jo també,
mai s'apaivaga.
Per a aprendre
anar a dormir,
cal entendre's
amb el llit,
li dol el rebre.
A la casa
dels parents,
tres són massa
i, és present,
qui no fa falta.
En el regne
de les flors,
qui vol rebre
cerca el sol
per a no ser tendre.
Quan el vent
aplega a l'hort,
el pebrot
diu que no el sent,
es veu que és sord.
Amb la força
de l'estiu,
cada mosca
en val mil,
sempre en revolta.
Amb les ganes
que jo tinc,
pujo escales
fins al cim
per si m'esguarden.
La més maca
de les cinc,
compra aigua
i ven el vi,
potser li agrada.
A la casa
de la mort,
mai es cansa
el somiador
ni diu què passa.
Entre piques
i poals,
com s'obliden
els de dalt
de prendre mides.
El camí
que porta al mas
pel matí
deu ser més llarg
o m'ho fa a mi.
Poemes curts (CXXI)
07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les rialles
són així:
estirades,
sense fi,
ben amables.
Al calaix
de la dissort,
no hi ha plany
ni fuig la por
almenys un any.
Les princeses,
sense rei,
van enceses,
sense llei,
només promeses.
Com hauria
de tenir
força ràbia
sense vi
ni alegria.
Venen totes
d'enrenou:
set tomates
amb un ou,
veig que s'agraden.
Amb la gana
dels valents,
posen plata
i coberts,
per si els agrada.
El gegant
del pi
es fa gran
de bon matí,
tot menjant.
El cavall
i el cavaller
van al tall,
si els convé,
enmig badalls.
Una jove
em demanava
comprar un cove,
anar a la plaça
més prompte encara.
Si la lluna
ha de venir,
vull fortuna
i un marit,
anem a una?
Una rosa
en el prat
diu que es posa
per a guanyar,
és prou preciosa.
És quan ploro
per la nit
quan m'adormo
pel matí,
culpable, el llit.
Mariner
sense llagut,
matusser
i ben begut,
prou mentider.
A missa
de bon matí
amb camisa
de setí,
és gran artista.
Si m'enganyes,
et diré
que hi ha cases
al carrer
un xic estranyes.
No demana
massa sort
puix la paga
a preu d'or,
després, s'enfada.
Vinguin nits
de lluna plena
i esperits
sense lluerna,
serem amics.
A la casa
del senyor,
no havent massa,
déu-n'hi-do,
res fa falta.
La mare com crida:
dilluns i dimarts,
dimecres no en sap,
ha perdut la mida,
m'hauré de llevar.
Aquesta setmana
fa de mal llaurar,
la mula es cansa,
hauré de parar,
hi ha festa a la plaça.
Amb prudència,
et diré
que la ciència
no em convé,
no haig paciència.
A la casa
del mussol,
falta rauxa
quan surt el sol,
sempre s'avança.
Poemes curts (CXX)
01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En Joan
va demanar:
bossa gran
per al dinar,
li'n van donar?
Són els gojos
de la mort:
menjar dolços
sense por,
amb riures bojos.
Quan començo
a caminar,
com delero
en pensar:
Ho he de deixar?
Mai demano
per a mi
quan proclamo:
Soc feliç!,
després, callo.
He posat,
vora el coixí,
un esclat
i m'he dormit,
soc ben rar.
Amb les ganes,
faig garbuix,
de vegades,
un xic més fluix
per si tardes.
Poseu-me pa
i vi en el sarró,
com vull anar
a l'alturó
sense grimpar.
A les portes
de la mort,
dos tanoques
tenen por,
també, ploren.
Una jove
ha demanat:
omplir el cove
de regals,
ha de ser noble.
A les voltes
de les nou,
venen totes
per si mou,
el vent, les hores.
Un capvespre
ha de venir,
el meu mestre,
per a dir:
Ets un maldestre!
Quan el tren
va per la plana
és el vent
qui li demana:
No ens aturem!
La princesa
del meu cor
diu que pesa
el mal record,
ho sabrà ella?
Un dimoni
em vol vençut,
un xic borni,
un tot mut,
no cal que ho provi.
Posaré
llum i paper,
escriuré
del què no sé,
me'n sortiré?
Massa temps
i pocs diners
van ensems
sense interès,
hi són presents.
Al corriol
del vent,
com plora el mussol,
però ningú el sent
fins que es pon el sol.
Les mentides
van al pas,
entre vides,
entre nyaps,
enmig ferides.
Quan ve el fred
de bon matí
dins l'hivern
que ja és aquí,
ho deu saber?
Patufet
sortí de l'ou
vestidet,
sota una col,
era a l'hivern.
La formiga
en el camí
va fent via
pel matí
i a migdia.
Ningú sap
quan la pobresa
menja el cap
a la saviesa,
fa sa part.
Poemes curts (CXIX)
14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La més gran
de les raons,
va guanyant
quan tot és dolç
i benestant.
Una casa,
sense envà,
veu qui parla
i qui vol pa,
és poc sobtada.
No em plau
ni m'acoquina
ser a palau,
haver boirina,
descansar amb pau.
En el regne
dels valents,
sent-ne setze
en seran cent,
tots per a rebre.
La petita
de les flors
no ha mida
ni colors,
però ha vida.
A la porta
del veí,
hi ha qui
es riu de mi,
és prou tanoca.
Com he de cantar
si el núvol em veu
i la deixa anar,
em mulla dempeus,
ja m'ho pagarà.
Na Maria
ha demanat
una missa
de comiat,
ha fet salat.
Quan la fera
es riu de mi,
riu planera
perquè sí,
és encisera.
Si em demana,
li diré
que haig gana
quan convé,
avui, també.
La convido
a festejar
i m'oblido
l'endemà,
ja s'ho farà.
Per a ser
home valent,
cal plorar
quan ningú ho sent
o dissimular.
Del silenci
de la nit,
els bruixots
treuen profit
o encanteri.
La saviesa
ja se sap:
ven de pressa,
compra barat,
és molt seva.
Per aprendre
la lliçó,
cal entendre
l'ocasió
o ser al darrere.
Quan la mossa
va a comprar,
porta bossa,
moneder
i el cap ben clar.
A l'escola,
hi ha neguit
quan el mestre
tanca la porta
i dona un crit.
Pel capvespre,
diu el sol
que ha febre,
gana i tot,
no vol rebre.
Per dinar,
demanaria:
setze plats
i companyia
sense pagar.
Com no hi havia
solució,
menjaria
de tot i bo,
com cada dia.
La més magra
de les sorts
no m'agrada
ni em fa por,
mitja setmana.
Quan la jove
està per mi,
porto un cove
de desig,
n'hi ha de sobres.
Poemes curts (CXVIII)
01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la muntanya hi ha
munió de cabres,
un vell taujà
sense les nafres,
després, se'n va.
A la cova tinc
un somni perdut:
voler ser sabut
sense l'enemic
mirant amb ull cluc.
El gener dormia
en el si del glaç,
un déu ho sabia,
però no en fa cas,
després, s'ofenia.
Mil revoltes
al coixí,
si hi són totes,
puc dormir,
haig absoltes.
En el regne
de l'oblit,
quan hi ha metge
no hi ha amic,
ho puc entendre.
Amb la joia
del meu cor,
qui em dona
aquest tresor
per a fer la mona?
No haig pena
ni diners
ni m'espera,
a fi de mes,
cap paga extra.
Doneu-me pa
amb una ceba,
ella m'espera
per a guanyar,
vaig a la seva.
El gegant
del mas del pi,
els dimarts,
va a dormir
sense fer parts.
A la vora
d'un pagès,
poca gana
i menys diners
cada setmana.
Quan havia
un xic de son,
com sabia
aplegar a port
durant el dia.
La més maca
de les flors
mai demana
quan la fredor
me l'apaivaga.
Sant Antoni
diu que, el fred
al dimoni,
el fa despert,
millor no el toqui.
Per a ser
un home de bé,
cal saber
on posar esquer
o fer un bon prec.
Na Joana
diu que sí,
que li agrada
anar a dormir,
després, s'enfada.
A l'escola
de la son,
com es gronxa
la tardor,
aplega d'hora.
Els pobres cantaven
a la taula estant,
els rics poc que ho fan
mentre hi ha per menja
un bon tall de carn.
Els camins
de la dissort
duen fins
que apleguen tots
a mar endins.
A la rambla
de les flors,
vint són massa,
deu són pocs,
és el que passa.
Si preguntes,
et diré
que, en el regne,
no hi ha fe,
ni quasi dubtes.
Massa cases
on dormir,
però esclaten,
pel matí,
les gran baralles.
És quan dormo
que tinc son,
és quan plou
que em sento sol,
no ric ni goso.
Poemes curts (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa cases
de pagès,
parlen, parlen
com si res,
estan cansades.
Li he contat al sol,
en el meu passar,
que, si trobo un bou,
millor és trepitjar
altres caminois.
He escrit la carta
als tres Reis,
demano una capa
per si s'esdevé
amagar-me ara.
A les terres
d'enrenou,
no hi ha serres
ni tresors,
només queixes.
No voldria
anar a cercar,
alegria,
on no n'hi ha,
m'espantaria.
Amb la barca nova
no hi vull anar,
quan viatja sola
no se'n pot estar,
més que córrer, vola.
El pastor somiava
dessota d'un pi,
ovelles contava
fins arribar a mil
després les nombrava.
Mai oblido
anar a dinar
i endevino
el que hi ha,
després, critico.
Ni comandes
ni neguit,
tardes, passen
sense crits,
no van maldades.
Al camí
de la dissort,
passen sis
enmig de pors,
xisclen com vint.
Una poma
haig a l'hort,
parla sola
amb tothom,
com li prova.
Si em vols
enamorar
dona'm cols
per a dinar,
ho saben molts.
Les campanes soles,
en el campanar,
les sento com ploren,
voldrien marxar,
però, avui, no poden.
Em pregunten,
en venir,
i m'apunten
al glatir,
però mai curen.
Sense pena
ni neguit,
ve la sega
com he dit:
quan canta l'era.
Quan la bruixa
es riu de mi,
li he de dir
que el cor afluixa
a desdir.
Al carrer
on viu l'enyor,
el primer
és buidar el cor
sense caler.
Quan la flor
vol esclatar,
cal ballar
amb gran dolçor
i rondinar.
Mireu-la con va
tota esblaimada
per si pot trobar
on l'amor s'amaga,
no sé perquè ho fa.
Amb les ganes
de menjar
m'he quedat:
cinc baldanes
fan bon plat.
Si l'estimo
en veritat
mai no miro
si és pecat,
ho endevino.
Com li conto,
cada nit,
que, quan dormo,
no faig crit
ni destorbo.
Poemes curts (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb la feina
que jo tinc,
porto l'eina
tot sovint
i sense beina.
En sentir
tan dolces veus,
vaig glatir
com qui veu Déu
i l'avenir.
I si ho fas
amb poca cura,
procura
passar pel sedàs
per si muda.
Cada dia
al dematí,
l'alegria
em cerca a mi,
poc que ho sabia.
En el regne
de la sort
cada vespre
duu sa dot
o la vol rebre.
Manta cases
a l'estiu
com demanen:
la xiu-xiu
i les rondalles.
Si la jove
em ve a cercar,
faig el pobre
i deixo anar:
Soc molt mediocre!
Han de seure
els quatre amics
per a creure
que soc ric,
ho he de vendre.
És quan regna
primavera,
quan la desfeta
ni clama
ni se l'espera.
Sense llenya
ni carbó,
ella espera
un xic d'amor,
vindrà de pressa?
En el regne
mana el rei
i és heretge
qui no creu
ni sent la llei.
Qui demana
ser valent,
quan esclata,
com el vent,
la mà a la cara.
És qui mana
a la vila
qui ens demana
prendre til·la
per si ens agrada.
Per trobar
el darrer vers,
cal penar
i plorar més,
després se'n va.
La veïna
del meu cor
diu que aprima
el mal d'amor,
tot és boirina.
Massa cases
del carrer
tenen ombres
sense fe,
són ben tanoques.
Enllesteixo
un bon dinar
i no em queixo
del demà
ni l'avorreixo.
Na Maria diu,
quan dorm i somia,
que es troba a l'estiu:
Posa'm un nou dia,
vull fugir del niu!
Les més joves
tenen son,
les més velles
ni saben com
dormien elles.
És si plou
a mitjanit
quan es mou
mon esperit,
deu ser nou.
Vaig creixent
per ésser gran,
vaig pendent
l'arribar a sant
vora l'infern.
Massa tip
per a menjar,
massa gris
per a somiar,
ho deixo anar.