Poemes curts (CXV)
14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sento el goig
de la temença
quan vaig boig
enmig de l'herba,
em faré coix?
Al carrer
del desesper
no hi ha fortuna,
la van vendre
al mercader.
Assegut al banc,
enmig la plaça,
com mira el vell,
com ja no es cansa,
es perd, pensant.
La lluna passava
mirant a la gent
i sentint el goig,
el sol ni la sent
ni l'ha demanada.
Massa roses
del jardí
estan cansades,
ningú sap qui
fa aquestes coses.
Hauré de saber
si el cos estima,
quan el sentiré?,
ara, m'acoquina
i em posa deler.
Quan les fulles
van al cel,
les esperen:
amb una mica de mel
i un bocí de confitures.
Les comandes
són així:
sobra pa
i falta vi,
de vegades.
A la casa
del mai més,
plora el ric,
riu el pagès,
és com s'acaba.
Una mossa
em demanava
puix volia
anar a ballar,
ara, faig nosa.
Les muntanyes
resten soles
anys i anys,
mai no gosen
ésser amables.
Com demanaria
haver una nit
per a somiar,
algú m'ha dit:
Quina porfídia!
Amb les presses
de venir,
m'he deixat conquerir
per les febleses
fins a mitja nit.
De les bones
intencions,
naixen sostres
pobrissons
amb massa ogres.
Si m'estima,
li he de dir
que una reina
no és per a mi,
ha massa mida.
Un dissabte
pel matí
és amable
per a mi
i suportable.
Al racó
de l'era,
la il·lusió
s'espera,
ho fa de debò.
Les paraules
van al vent,
sent feixugues,
qui les ven?,
han massa mudes.
Caminava,
sense pressa,
de la cambra
a la finestra,
l'enamorada.
A les voltes
de l'hivern,
van les mosses,
sense encert,
a cercar roses.
Quan el fred
porta la neu,
en el cel,
posen la creu
del nou hivern.
Quan li parlo
massa al ruc
com remarco
que m'he perdut,
sóc un mal amo.
Poemes curts (CXIV)
01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa
m'ha de dir,
que la cosa
no és per a mi,
després, reposa.
Com l'estimo
de valent,
l'acoquino
i no se sent,
més tard, l'admiro.
La vella bruixa,
en eixir del prat,
va sentint la queixa
del passat sembrat
de manca, de treva.
Amb sis plats
de bon dinar,
sento el nyap
i l'endemà
com van a pams.
La més curta
de les nits,
fa pressura
d'esperit,
això, mai es cura.
Quan la lluna
es vol vestir,
busca escuma
d'organdí,
és molt tossuda.
Na Joana
diu que em vol,
però enganya
com el sol,
és molt galana.
Com m'agrada,
un cop al mes,
menjar, amb gana,
carn o peix,
faig demanda.
Quan em trobo
amb un ric,
sempre provo
d'ésser amic,
m'acomodo.
Una jove,
al jardí,
posa ordre
dia i nit,
és molt mediocre.
A la casa
dels parents,
quan esclata,
plora el vent,
és ben carbassa.
Les temences
de la nit
duen penses
i embolics
enmig les presses.
A la feina,
vaig a peu
en dur l'eina
per si em veu
la veïna.
Quan aplega
la dissort,
com es queixa
de la por,
és cosa seva.
A l'escola
ve el Nadal,
posa a prova
el foc pairal
quan el troba.
He comprat
per berenar:
un tallat
i molta carn,
m'he passat.
Ploraran els rics
quan vingui la Parca,
no els plaurà la barca
ni aquells mal veïns
qui esguarden la gràcia.
En mon paradís,
sobren les tenebres,
naixen ben cobertes
d'un vel fonedís,
ningú està per elles.
Descobrir l'encert
enmig de les mentides
sempre amanides
a trobar qui es perd
enmig enganyifes.
Cridem a l'amor,
és ben a la vora,
esperant si troba
algun guanyador,
es perden alhora.
Un capvespre
de tardor,
és un mestre
somiador,
avui i sempre.
Amb els riures,
he trobat
tots els viures
que has deixat,
ho he d'escriure.
Poemes curts (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mare
va al mercat,
veu el pare
ensinistrat
en fer recapte.
La pluja venia
carrer endavant,
ella no ho sabia
que estava esperant,
potser la traïa.
Amb més eines
que diners,
com les feines
fan saber
nostres misèries.
Si l'esperes,
has de dir
que haig presses
pel matí,
quan hi ha quimeres.
A la núvia,
li he contat
que, si estima,
ha fet salat,
faig l'enganyifa.
Com li deia,
al meu amic,
si haig feina,
ni t'ho dic,
perds l'alegria.
Per escriure,
cal saber:
que el viure
és el primer,
abans del lleure.
En la festa
de demà,
una orquestra
cal llogar,
volem més gresca.
Els més pobres,
pobrissons,
són ben nobles
amb tacons,
estan per sobre.
A la casa
dels parents,
només mengen
els valents
i qui passa.
Mai demano,
a l'infantó,
el que planyo
de debò,
fer cas a l'amo.
No és tan mala
solució:
cridar la gana
i dormir un poc
per si li agrada.
Al reialme
dels valents,
en surten quatre,
en fugen cent,
massa culpables.
Quan el vent
porta follia,
l'innocent
ha poca tria,
en surt perdent.
En el regne
del morir,
cal llevar-se
pel matí
per si no et criden.
L'he comprat
a l'alturó,
l'he deixat
en un racó,
diuen que no és bo.
És la guerra
del pagès:
comprar terra
i no fer res
fins que es crema.
Quan anava
al dolç llaurar,
m'emportava
l'entrepà
de cansalada.
Un dilluns
he de finir:
sense llums,
sense oferir
manta de fums.
M'ofereix
anar al mercat,
comprar peix
del més barat,
no em coneix.
Sense riures
a la font,
fa mal viure
en aquest món,
volem ser lliures.
A la banda
de ponent,
qui no parla
va perdent:
el cos i l'ànima.
Poemes curts (CXII)
01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si no plou
en tot el mes,
no hi ha son
ni hi ha diners,
quin pobre jou!
Massa riures
sense flors
com descriuen
mals d'amor
i s'obliden.
Quan el sol
fuig de la nit,
ve la por
de l'esperit,
haurà raó.
Ni el llum
de la follia
ha discurs
ni humilia,
és prou sorrut.
Mai escolto
quan ve el vent,
quan el noto
està present,
si fuig, ni ploro.
A la plaça
de ponent,
hi ha qui passa
en tot moment,
després, ve calma.
És quan toca
el treballar
quan la rosa
vol ballar,
és que no hi toca.
Com he de demanar,
si l'amor em vessa,
una altra princesa
per anar a ballar,
no escolteu la queixa.
És la jove
qui m'escau,
però a un pobre
no li cal
ser tan mediocre.
Amb les ombres
de la nit,
mai van pobres
pel despit,
són massa nobles.
La tenebra
es riu de mi,
diu que és plena
per la nit,
és molt seva.
Quatre joves
a la font
cerquen totes
mals d'amor,
sempre en sobren.
Si m'estima,
li diré
que gotima
sense fre,
és gran amiga.
No haig menges
per donar
ni vull setges
per penar,
sóc prou heretge.
Una jove
em demanava:
Torna prompte,
seré a casa!,
encara corre.
Una tarda
vaig haver:
massa gana
i poca fe,
perdé la calma.
Massa dies,
sense nits,
com em priven
de dormir,
porten fatigues.
A la casa
del valent,
quan hi ha gana
ni se sent,
riuen encara.
Si una tarda
vull menjar,
posa'm gana
per portar
a l'albada.
La casa per endreçar,
el rebost gasiu de llum,
massa hores per dinar,
massa tardes amb ulls clucs,
mai ho provo d'encetar.
Seguts a la la plaça
fins que el sol se'n va,
la tardor com passa,
fa de bon passar
si la nit és calma.
En el regne
de la por,
no hi ha metge
entenedor,
falla sempre.
Poemes curts (CXI)
14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano
minsa sort,
quan em planyo,
ho tinc tot:
suau i maco.
La virtut
va amb la fe,
fer-se mut
és parlar bé,
vol aixopluc.
Amb seixanta
balladors,
qui no balla
no hi és tot
o li falta gràcia.
Amb la menja
d'aquest plat,
quanta enveja,
ha fet salat,
és la revenja.
En tornar
del cementiri,
he comptat
tots els meus vicis,
no he acabat.
Al petit racó
de la melangia,
viu el gran senyor
qui estimar confia:
el més gran tresor.
Petit com sóc,
des de dalt estant,
m'han deixat un lloc,
força inversemblant,
ben a prop del foc.
No haig massa
solució:
vaig a plaça
a menjar dolç,
a més, m'agrada.
La patata
per sopar
i si passa
per demà,
quant poc m'agrada.
Mai demano
solució
si m'escanyo
de debò,
sempre guanyo.
Quan la mossa
vol menjar,
si hi ha sopa
no hi ha pa,
és com toca.
A la casa
de l'heroi,
qui no mana
ni és cofoi,
és com s'acaba.
Ha dit el marit:
Avui, per dinar,
no han faltat els crits
des del primer plat!
És un mal antic.
Quan la vella
va a la font,
porta pressa,
vés per on,
l'aigua ni es queixa.
Mai em canso
de somiar
i proclamo
que he viatjat
sense pensar-ho.
Enmig del jardí,
de la plaça vella,
hi ha una rosella
sense res a dir,
potser està ofesa?
Vull, per al capvespre,
sense saber com,
les ganes d'aprendre
puix no veig on sóc,
mai ho podré entendre.
A la casa
d'en Ramon,
cada cambra
és mig món
o poc li falta.
Les comandes
de la sort
tenen cases
sense hort,
són miserables.
És la panxa,
en el dejuni,
qui demana
que la curi,
vol viure massa.
A la porta
de l'infern,
qui no plora
tot ho perd:
diners i bossa.
Per a ser
bon segador,
menjar bé
i prendre el sol,
de vi, també.
Poemes curts (CX)
01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa lluny
del temporal
ni els llamps
et faran mal,
no aplegaran.
Els fantasmes
són així:
Tenen pa
i volen vi!,
els veig sapastres.
Si l'amor volia
passejar amb mi,
potser el deixaria
venir pel matí,
ell mai ho sabria.
Com em plau
i em ve de nou
veure el blau
d'un cel que mou
quan ve Nadal.
Conto contes
per la nit
a les golfes
o al jardí,
hi vénen totes.
Massa gana
i poca son,
mai hi són
a la batalla,
van pel món.
Al carrer
de la poca sort,
el primer
es riu de tot,
és venturer.
Si ho preguntes,
t'ho diré:
No són brunes
ni els convé,
són porugues!
A la fosca,
els fantasmes
criden força,
sense ganes,
és quan toca.
En un cel
tan ple d'ocells,
ens perdem,
sentim el frec
d'ésser com ells.
Et diria,
d'amagat,
que aniria
sols pel prat,
com em plauria.
A la col
d'en Patufet,
sento el sol
com va dient:
Aquí, mai plou!
Una jove mossa
com va demanant:
Quan sigui més gran,
vull ser ben formosa!
De segur que ho fan.
A la casa
del rector,
menjar massa
no és pas bo,
no m'agrada.
He vingut
per demanar:
un vi eixut,
un xic de pa,
se n'han rigut.
En el joc
de la mentida,
volem foc,
perdem la vida
a poc a poc.
Mentre plora
el ventijol,
perd la força,
crida el sol,
mai vindrà d'hora.
En el regne
de l'oblit,
cada setge
duu enemic
qui no vol rebre.
Quan la lluna
em demana,
anem a una
i s'escanya
la fortuna.
A la casa
de l'Oriol,
quan es cansa,
dorm el sol,
després li passa.
La saviesa
ve a dormir,
vol cervesa,
cava o vi,
mai se l'espera.
Al Nadal,
he de tenir:
una branca
sense pi,
poc que m'agrada.
Poemes curts (CIX)
14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sense casa
i sense rei,
massa gana
i poc verd,
l'ovella clama.
A la porta
del convent,
qui no toca
no se sent,
parlen alhora.
La campana
de la sort
com proclama
qui s'ha mort:
una altra ànima.
Mai demano
per a mi
ni proclamo
el meu destí:
empènyer el carro.
Com la lluna
esdevé
una bruixa
quan convé,
toquem fusta.
A la casa
del parent,
quan hi ha gana,
sobra gent,
després, els passa.
Quan demano
un xic de llum,
el meu iaio
posa fum,
ben sol em planyo.
Hi havia un temps,
potser llunyà,
on ser valents
i guerrejar
era anar fent.
A la porta del castell,
el cavaller com plorava,
no hi havia més consell
que raure, altra vegada,
fins al vespre, sense ell.
Mai demana
per a mi:
beure aigua
i plànyer el vi,
la haig per fada.
Si m'estimes,
et diré
que gaudir-me
no et convé,
ni cal que crides.
A la plaça
hi ha una font
on hi són
els qui encara
no saben per on.
Mentre passa
la tardor,
la carbassa
pren color,
s'engreixa massa.
En el cim
dels desvalguts,
els qui pensen
són sabuts,
de res, entenen.
Mai acabo
d'esmorzar
si hi ha deure
i he d'anar,
estimo el creure.
Si em demanes
per venir,
poso excuses
de glatir,
són més segures.
Com voldria
ser un ocell
i volar
com ho fa ell,
m'agradaria.
Per a viure
sense por,
cal ser ric
i haver de tot,
fins a pervindre.
Poques menges
a l'infern
amb vestit
de color verd,
ens manquen sempre.
O de dia
o de nit,
cal haver
prou apetit,
consell de metge.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
ni se sent,
són altres mides.
He dormit
vora del cep,
per si estic
amb molta set,
és un encert.
Poemes curts (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em trobo
amb el ric,
és quan provo
de ser amic,
no milloro.
Cantava el pagès
en entrar a la quadra,
comprà un mul vell
per fer passejada,
el gaudi és per ell.
No pregunto
a la sort
per si mudo
i estic mort,
així, curo.
A la casa
del gegant,
mengen pa,
però del gran,
els agrada.
Com diria
l'amic ruc:
Ho sabia
que estic mut!,
ho entenia.
Quan el núvol
va a la mar,
diu el sol
que és molt pesat
i un xic brètol.
Com demano
anar a menjar
i proclamo
que ho tinc clar,
és quan mano.
Una mossa
pel carrer
com s'escola
i queda bé,
és molt senyora.
Porta el vent,
ben enfadat,
ser conscient,
no prendre part
ni ésser rabent.
Massa hores
del matí
venen totes
perquè sí,
són prou toves.
Per a fer-se un núvol,
maco i bonic,
cal haver un amic
ben valent i guenyo,
no sé perquè ho dic.
Han pujat al cel
la mar i les ones
amb les ganes poques,
la calor les pren,
després cauran gotes.
En el cel, plorava
el núvol més vell,
sant Pere el manava,
no estava per ell,
llavors, s'enfadava.
A la casa,
hi ha enrenou,
a la plaça,
era el bou,
ara, a la quadra.
Sense ganes
ni vestit,
les germanes
per la nit
somien plegades.
A cavall
de la dissort,
com l'estrall
esdevé mort,
és el topall.
No crida
el rellotge
anant per la vida,
ha perdut coratge,
li falla la pila.
El gegant dormia
a la serralada
ni coixí havia,
feia mala cara
en ser a la fatiga.
En el rostre
dels pastors,
veig el monstre:
maleït llop,
mai serà nostre.
Quan a l'era
es tomba el blat,
la mestressa
vol sa part,
és llaminera.
No volia
per dormir
l'alegria
del nou llit,
no hi cabia.
Els ocells se'n van,
van a casa seva,
allí, han de trobar
l'escalfor primera,
aquí, ja no n'hi ha.
Poemes curts (CVII)
15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No demano
altra sort
quan pertanyo
a la por
de creure l'amo.
I la vaca al prat
va passant les hores
quan li passen totes,
diu que ja es fa tard,
manta de cabòries.
Quan l'amor es perd
i riuen els bojos,
és quan corren coixos
tot seguint el vent,
esclaten com tòfols.
Hauria de dir
que em plau la tempesta
si esdevé una festa
de gran avenir,
odio la resta.
En el reialme
dels nans perduts,
massa quasi ploren
per no arribar a muts,
les paraules sobren.
Sense pena
ni lladruc,
el gos crema
pel seu gust,
mai es refreda.
Amb cinquanta
pidolaires,
qui no parla
ni pren l'aire,
la feina espanta.
Mai enceto
anar a la font
si no espero
mals d'amor,
allí, m'esvero.
Una jove mossa,
en el cel estant,
parla d'una bossa
on posar els pecats,
de segur que és nova.
A la mar, malparlen
totes les sardines,
les trobo molt primes,
sense haver menjades,
només n'hi ha qui criden.
A la banda
de llevant,
qui no canta
no es fa gran,
tot li espanta.
Com voldria
anar a menjar
i seria
com trobar
manta alegria.
Si m'estima,
li diré
que, si crida,
no hi seré,
faré via.
En tot el carrer,
parlaven les penses
de ser les primeres
i oblidar les penes
per a passar-ho bé.
La més maca
de les flors
diu que esclata
en mals d'amor,
sense taca.
És la nina
dels meus ulls
la qui mira
sense escuts
i endevina.
En el regne
dels manats,
els heretges
mai se sap
quan van al metge.
Encara diré,
dolça enamorada,
que et posaré casa
dintre del paller,
mai faltarà palla.
Mare, no ho vull ser
segador al juny
puix la falç em gruny
i no em deixa fer,
són tardes de fluix.
A la vora
del camí,
qui no plora
és mesquí
o tanoca.
Cansat d'un anar
a la terra forta,
tanca bé la boca
i es posa a pensar:
He perdut la força!
Menjant pa
i bevent vi,
qui dirà
que cal patir?
Més no hi ha.
Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.