Poemes curts (CIII)

14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca, Poemes curts

Diuen les poncelles

que caldrà marxar

a terres més belles

on poder trobar:

manta de roselles.


En el curt camí

que va al cementiri,

he sentit a dir

que, anar-hi per vici,

no és bo per a mi.


En el reclau,

esperant tardor,

sento l'escalfor

d'aquest sol babau

qui crema a l'engròs.


He sentit a dir

que si parlo massa

veuré com em passa

el sol per la nit,

deu ser algun carbassa.


Massa pedres del camí

s'han tornat boges,

diuen que sóc un mesquí

en el regne dels tanoques,

no deuen parlar de mi.


En el gran silenci

d'aquest monestir,

un déu ha bastit

un reclau on regni

un diable petit.


Com a bon pecador

no en sóc conscient

puix destrio, malament,

el deliri de la por,

el mil del cent.


És a l'estiu

quan la lluerna

surt a la fresca

per a veure el riu,

com li tinc enveja.


No demano

altre món

ni reclamo

saber on

viurà raó.


Al regne

de la dissort,

mort el pobre,

viu el mort,

sense ordre.


Suposo que saps,

dolça melangia,

que dormo de dia

quan la nit no em plany,

raons de la vida.


Les converses

amb el ruc

són eternes,

de retruc,

massa velles.


He de saber anar

on l'amor proclama:

En una setmana,

ja podràs lloar

a una jove dama!


Si el núvol plora,

no hi ha condol,

només veig la joia

d'espantar el sol,

almenys, una estona.


Mentre passen

il·lusions,

van fent nafres

i colors,

després, esclaten.


Sentiràs a dir,

noble i dolça reina,

que hi ha una princesa

demanant per mi,

diu que es farà ofesa.


Manta portes

de palau

van de dolces

sense claus,

després, tornen.


A les voltes

de l'agost,

les llagostes

van al tros

com les mosques.


No hi ha son

per demanar

puix l'amor

se l'emportà,

és un traïdor.


I quan sigui vell,

més vellet encara,

porteu-me a la casa

on parlar en escreix

i sentir qui passa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CII)

01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca, Poemes curts


Com les orenetes,

en el dolç ballar,

volen inquietes

per tal de trobar

de totes les les menges.


Sento el greu parlar

de les tomateres,

no volen restar

entre les promeses

del creure i callar.


No he de conquerir

la joia sencera,

és tan mentidera,

tan feta al desdir:

somnis i promesa.


Entre roses,

viu l'enyor,

massa noses

duu l'amor,

mai el copses.


La mossa somiava

amb un vestit nou,

sortir-se'n del jou

de tornar a la casa

sense haver l'amor.


M'agrada seure

al petit banc

on l'aviram

em vindrà a veure,

porto un reclam.


L'ametller contava

anys de tota mena

mentre enyorava:

raïm i verema,

el vent el gronxava.


A la casa

del pagès,

cada tarda

passa el vent,

però no parla.


Com demano

per a mi

un bon coixí

mentre treballo,

veig com se'n riu.


A la festa

del turment,

diu la mestressa

que vagi fent

mentre espera.


Haig per donar:

dolça esperança

sense recança

per no fruitar,

després, em passa.


En el regne

de la por,

cada metge

és un senyor

si ho sap entendre.


Malaguanyats

els triomfadors

sense les pors

dels enganyats

en temps d'enyors.


Les perdudes hores

davant de la mar

han estat fruitoses,

elles m'han donat

la pau sense proves.


Com va dir-me

el mossèn:

Penedir-se

és ser valent!

Va per a bisbe.


Al dimoni

li he contat

que, quan toqui,

hi seré de grat,

és prou borni.


Satanàs,

el mentider,

diu que el mas

és del pagès,

que poc que ho sap.


A l'estiu demano

anar a la mar,

però un déu pesat

em conta que, a l'amo,

no li ve de grat.


Massa dies

sense por

donen vides

sense goig,

sense enganyifes.


Sento la remor

cansada d'una mar

qui cerca un senyor

per tal de trobar

un polsim d'amor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CI)

14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la pensa és nova

i, avui, vol pouar,

el poal és car

i no és massa cosa,

fa de mal llençar.


Mai demano

per a mi

ser cap amo

i haver de dir:

el poc que guanyo.


A la casa

de ponent,

manca gana

i sobra gent

fent mala cara.


Com demanaria,

si l'amor volgués,

sentir la follia,

perdre, a cada mes,

rajolins de vida.


M'agrada volar,

segut, a l'estança

per a anar a la dansa

de moure aquest braç

quan el cap li mana.


Mai voldria

anar a la mar

quan em parla

de la follia,

del gran gronxar.


Mariner,

sense taverna,

com enceta,

pel carrer,

sons de feblesa.


Recordo la tarda

captiva del bosc

parlant amb la fada

d'un reialme fosc

on tot encantava.


Les hores perdudes

no tenen ni son

ni es mantenen mudes

quan els vent les mou,

són massa porugues.


És la lluna qui s'espera

quan demano anar a dormir,

parla poc, és mentidera

i m'enganya perquè sí,

és després quan riu planera.


Hauré de morir

una altra vegada,

morir tant m'agrada

que ploro, a mitja nit,

per si aplega i passa.


Amb tres menges,

quatre flors,

com et demano paciència,

el festejar és una ciència

mai donada a l'amor.


Quan segava el blat,

deia la rosella:

Essent tan vermella,

haig enamorat!

El pagès vol menja.


M'agradaria oblidar

l'escalfor del llit,

el clam de la nit

quan ignora on va,

no sé perquè ho fa.


Quan la llarga agonia

va prenent les flors,

com recordo la bonior,

la bellesa d'aquell dia,

poc després, haig mal de cor.


Hauré de saber

si l'amor primer,

a l'era, m'espera,

haig una promesa,

però no ho sé ben bé.


Porteu-me al morir

sense massa pressa,

haig la cuina encesa

i un lluç per fregir,

la mort riu i espera.


No hi ha cases per buidar

ni secrets inabastables,

els vellets van marxar

sense prendre aigua ni aire,

la resta la van deixar.


L'escalfor del foc,

aquell foc quan crema,

prompte la verema

vestida de most

riurà mentre pena.


El desert comença

al darrer carrer,

mai ho pogué ser

d'una altra manera

al poble sever.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (C)

01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com podré saber

que si l'amor passa

és que no convé

saber on proclama:

Un dia vindré!


No hi ha cases

sense seny

ni fiblades,

sense renys,

esberlades.


Amb les roses

del jardí,

van les mosses

enllestint

quatre tanoques.


Amb la força

dels valents,

mengem d'hora

abans del fred,

tardor s'acosta.


A la sínia,

plora el ruc,

el planyia,

però no puc,

no és el meu guia.


El capità Bartomeu

menja poc i no del seu,

quan aplega a la taverna,

qui no fuig, sofreix la queixa,

cadascú porta sa creu.


No voldria

altra sort

que aplegar

a la bona mort

sense cobdícia.


He demanat

a l'amic:

Menjar tard

sense glatir!,

de segur que ho sap.


Quan aplegui

un xic de son,

que em segresti

a l'altre món,

al món del pou.


Des de bon matí,

la formiga crida:

Vull anar a dormir!,

deu ser mala vida,

no se'n pot eixir.


Com les ombres de la por

s'endinsen pel fumeral,

sense saber que, en el foc,

mai trobaran vent de dalt

ni tempestes ni ocasió.


Estimada lluna,

des de mon coixí,

cerco aquella engruna

que em deixi una nit

més callada i bruna.


És quan plou que ballo sol

i endevino, una a una,

les converses de bressol

mentre somiava amb la lluna,

però em despertava el sol.


Haig per demanar,

al bon déu del vent,

que em deixi anar

on no hi ha res més

que mar on viatjar.


Les cansades barques

dormen tot gronxant

al cel demanant

que vinguin les falles

si, després, se'n van.


Com m'agradaria

anar a la font

per veure si hi són:

el seny i la ràbia,

guanyen a tothom.


En el regne dels cansats,

no hi ha promeses,

les he trobat ben esteses

en el cim dels condemnats,

és on són sempre.


Les sobtades alegries

no vénen més,

sembla que no hi ha interès

en el pas rabent dels dies

a la casa del pagès.


La mula em contava,

en el seu anar,

que haurà de llaurar,

però no li agrada,

voldria marxar.


Les comandes van al vent

a parar casa,

quan la primera s'enfada

la segona ni la sent,

porta recança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIX)

14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Han de raure,

en el cim,

ben amables,

els botxins,

després, maten.


Quan al juny

vaig a segar,

és quan gruny

el porc al prat,

després, fuig.


Les camises

de l'estiu

són de mides

i colors vius,

més eixerides.


Com demano

el menjar

sense el goig

de treballar,

és que m'escanyo.


Les paraules toves

cerquen, prou dejorn,

trobar-se a soles

amb algun senyor

qui les trobi bones.


A la setmana següent,

no hi ha festa,

vull beure vi, cervesa

i una ampolla d'aiguardent,

per si refresca.


Diu la masovera

que, en venir del mas,

ningú li fa cas,

quan ensenya i prega,

més que un bordegàs.


Quan demani

per la son,

vull que n'hi hagi

per a tots

i que en sobri.


I, a l'hora de dinar,

asseguts, ben pentinats,

amb una mà a la butxaca,

malfiar com ho fan tots,

amb una ganyota encetada.


A la rua

del convent,

quan hi ha muda,

falta gent,

deu ser poruga.


Quan demano

anar a cantar,

és quan planyo

a l'endemà,

mai seré amo.


Els nens perduts,

a les hores fosques,

cerquen deu tanoques

per a fer refús,

són ben poca-soltes.


He cercat fins a la nit

el cove de la temença

qui s'adorm vora del pit,

a punt d'albada, desperta,

és un pobre maleït.


A les voltes de sant Joan,

vénen les fades

amb les bruixes barrejades,

esperant i esperant

el més petit dels miracles.


Com la música s'adorm

en arribar a la finestra,

ha estat tota la festa:

prou callada, amb ull tou,

per si albira qui la prega.


Al rellotge de la nit,

doneu-li corda,

puix queda un esperit

qui me'l trastoca,

diria que ha delit.


Han de lluitar els bordegassos,

a la festa del sidral,

ben calçats puix prendre mal

és només qüestió de nassos

i de guanyar-se el setial.


Sento la musica

dormint el concert,

avança, replica,

ho troba tot verd,

després, ni es capfica.


Han passat els àngels,

venien del cel,

hi viu sant Miquel

enmig dels estels,

pendents del Gran Pare.


Mai demano

per a mi

ni un cartró

on poder dormir,

és quan guanyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria,

mentre dorm,

com somia

que té son,

sempre és al dia.


És quan plou

al dematí

quan no em moc

vora del llit,

és el meu jou.


Quan la mossa

vol amor,

com proclama:

Si em vol,

potser es cansa!


A les pors

del sacrifici

és millor

haver bon vici,

hi guanyen molts.


Si la menja

és per a mi,

hauré revenja

si mana el vi

o sobra pressa.


Mai es cansa

el pobrissó,

menja poc

i cau rodó

sense recança.


És quan plou

que estic content,

canta el llop

mentre em veu,

ni agafa set.


Quan demano

anar a ballar,

no té pressa

en arribar,

quant ho estranyo.


Si la sínia

diu que sí,

al migdia, a dormir

per a fer vici

amb alegria.


Com en sóc

tan saberut,

menjo porc

i trobo el gust:

a poc a poc.


Com demano,

per la nit,

sentir el vent

quan va a dormir,

la por la tinc.


Les seixanta

solucions

tarden massa

quan hi ha sol,

després els passa.


No vull cambres

sense nit

ni poncelles

sense crit,

faré revetlles.


A la casa

del mai més,

del què passa,

qui sap res?

Res, encara.


Quan la jove

va a la font,

la veig noble,

amb intenció,

glatint de sobte.


Enmig de l'hort estant,

sento les converses:

tranquil·les, despertes,

d'aquells quatre enciams

parlant amb les cebes.


Com l'aranya,

adelerada,

veig que escanya,

enfurismada,

una mosca prou cansada.


Les paraules

van al vent

on, les maules,

van dient:

Plorem debades!


En el si

del meu convent

sento qui

es va planyent:

Pobre de mi!


Al desert,

quasi mai plou

i és despert:

desig i prec

sense enrenou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVII)

14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan m'empaita

la tempesta,

és quan crida

i manifesta:

Raó de vida!


Quan demano

plata i or,

el meu amo

diu que no es pot,

després em planyo.


A la casa

de l'Enric

hi ha una tassa

i diu que és ric,

fa bona cara.


No vull ordre

ni saviesa,

sóc tan pobre

que la queixa

es torna noble.


La collita

del pagès

sempre fruita

l'any següent

o s'esquinça.


Per a ser

un bon pastor,

cal aprendre

la lliçó:

Saber rebre!


La més maca

de les flors

sempre parla

de dolçor,

és molt pesada.


Si la mare

diu que no

quan ve el pare

mai sóc jo,

sóc un altre.


Na Mariona

va a la font,

quan ve, plora,

plora molt,

pobrissona.


He de demanar,

al meu rei, el goig

de saber-me boig,

quan m'he de llevar,

sempre em poso roig.


Quan camino

cap al prat,

com sospiro,

em sento rar,

tot ho endevino.


La més dolça

de les flors

es trastoca

per l'amor,

quasi està boja.


Quan la lluna

es riu de mi,

diu que és bruna

perquè sí,

anem a una.


En sortir a la finestra,

el poble és ver,

la mosca riu satisfeta,

la veig com creix

quan la gràcia es manifesta.


Amb més nobles sentiments,

tots anant per la misèria,

veig plànyer l'enteniment,

es veu que la queixa

es desfà en aplegar al cel.


He de demanar,

quan aplegui a Déu

que em posi un dinar

per a almenys deu,

no me'n sé estar.


Saben com demano,

en un tres i no res,

el tenir bon amo,

valent en escreix

per si m'esbatano.


El saber-me eixut

em duu per la pensa

dels silencis rucs,

poc després, comença

amb els ets i uts.


Al corriol

d'en Manelic,

quan ve el sol,

és més petit

i amb manta mel.


Les despeses

de l'incert

són promeses

de l'avern

amb poques queixes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVI)

01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Plora el vent

en entrar al bosc,

ho troba fosc,

mancat de gent,

el pot la por.


No demano més

que el sol al migdia,

ser-hi amb alegria

i viure despert

quan la joia em crida.


He demanat, confós,

un prec d'esperança,

anar a seure a la plaça

on trobar records

del prec i de l'arada.


Com demanaria,

a mon déu petit,

seguir amb l'esperit

mentre passa el dia

voltat d'enemics.


M'agrada el passeig

punyent del migdia

mentre el sol crida,

en un món espès,

ni sap ni convida.


A la casa dolça

on viurà l'enyor,

plora la cassola

esperant retorn,

l'ama ja no hi toca.


Sento badallar

a l'amic lleó,

no sé perquè ho fa,

però Déu-n'hi-do

quan voldrà menjar.


La formiga

diu que plou,

però el sol

no la convida

a perdre el jou.


És la nina

dels meus ulls

la que crida

en els esculls

de tota mida.


En el regne

de la sort,

no hi ha patge

ni rector

ni un be negre.


Les paraules

van al vent,

les més maules

ni les sents,

són callades.


A la lluna

hi ha un corder,

quan belluga,

no diu res,

és tot muda.


En el davallar

suau d'aquest riu,

sento com es viu

sense gran penar,

devem ser a l'estiu.


La més dolça

de les flors

com es gronxa

sense pors

ben a la vora.


Donaré a la mar

la meitat del somni,

m'agrada un dimoni

tou i atabalat,

fins diria: borni.


Com les herbes

d'aquest prat

són ben meves

si les faig

dolces i tendres.


A la casa

del pagès,

el vell mana

fins després

que la mort passa.


He de demanar,

si vol la senyora,

conill per dinar

o filet d'anxova,

però amb un bon plat.


Com l'amor reclama:

Tot un xic de llum!,

és minso embalum

per a tanta flama,

la resta és, bé, fum.


M'acomiado

de l'infern,

del vell amo:

en Llucifer,

mai l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCV)

14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la lluna em ve a cercar,

doneu-li pressa,

dieu-li que, a la finestra,

hi ha un jove enamorat

d'una deessa.


Portaran els monstres,

els bens a la cleda,

sense massa pena,

amb pensar innoble

per si algú agreja.


A la vora

del camí,

falta pa

i no hi ha vi,

és el que toca.


Na Maria

demanava

anar al ball

perquè tocava:

haver alegria.


Us dono, rei,

una setmana

per a plorar,

si, després, passa

no hauré remei.


Si pogués

us donaria

el meu amor,

per a fer via,

mentre calgués.


Sense pedres

al melic

ni a les orelles,

cada dia em desdic,

són coses meves.


Algun dia,

si és que cal,

hauré clemència,

he muntat aquest sidral

sense paciència.


A la sínia

del meu hort,

plora el ruc,

va a capcot

sense alegria.


Una mossa demanava:

el festejar,

quan un déu li donava

ni volia anar

sempre feia mala cara.


Amb la pressa

dels diners,

surto lleugera,

no cal ser tan mentidera

si els altres en tenen més.


Amb paciència

i un got amb vi,

la tarda passa,

estic assegut a plaça

demanant el meu gaudir.


Us comento que he menjat,

d'una vegada,

quatre fruites, quelcom salat

i pastanaga,

de segur que ni és delit.


No hi ha riures

al carrer,

ni queviures

a la plaça,

però són lliures.


He cercat

el meu camí,

he trobat

qui es riu de mi,

és el que hi ha.


Si pogués

anar a volar

tot el mes,

voldria anar,

és tal com és.


No demano

altre tresor

quan proclamo

que ho tinc tot,

després, m'enfado.


Al brocal del pou,

cap a mitja tarda,

he trobat un bou,

un corder, una cabra,

tot jugant al sol.


Mai demano

per a mi:

ser mal amo

i mesquí,

poc que guanyo.


Quatre roses

al jardí

només ploren

per que sí,

estan soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCIV)

01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el drac plorava,

vora de la mar,

sentí com cremava

el fanal del far,

era prop l'albada.


Amb les bones intencions,

parla la vaca,

si de llet no en treu massa

deu ser per bones raons,

igual esclata.


En el si de l'olivera,

ha vist l'enyor,

mai ha estat sorneguera

i treballa tant com pot,

de segur que aplega a reina.


Al país dels rics,

no he trobat fortuna,

només una engruna

de pa de pessic,

tots brandant a una.


I, al juny, la falç al puny,

els darrers dies d'escola,

estem a prop la revolta

de la sega i del fuig

sense deixar-nos la bossa.


Com em trobo prou cansat,

hauré de buidar el porró

d'aquest vi que m'han donat

i que sembla vestit d'or,

només en prendré una part.


Em plau demanar,

quan el sol s'allita,

un bon tros de truita

amb quelcom salat,

no oblidant la fruita.


Quan demano

per la llei,

marxa l'amo,

fuig el rei,

m'amistanço.


He de conquerir

la grassa fortuna

sense saber dir:

ni dues ni una,

és el bell dormir.


Quan demano

un xic de vent,

em diu l'amo,

que no ho sent,

llavors, m'enfado.


Manta riures

a la font,

els queviures

ja no hi són,

són ben lliures.


Amb seixanta

cavallers,

qui no parla

no diu res,

en són massa.


En el regne

de la por,

quan cal rebre

és de debò,

mai és tendre.


Al reialme

de les flors,

en són quatre,

en ploren dos,

sempre aquest tracte.


Com l'he vist

li he comentat:

Si has amic,

tracta'l de grat,

seràs més ric!


Com espero

esdevenir

i com brego

per partir,

només delero

sense saber.


A la casa

de l'enyor,

mai es cansa

el mal d'amor,

resta massa.


He de parar el seny

prop de la finestra,

sempre va de festa

quan ningú el veu,

déu ser un trapella.


A la joia i als diners,

no hi ha tempesta,

sempre haurà la porta oberta

per si arriba el darrer,

mai porta pressa.


A la casa vella,

mai tanca l'enyor,

records d'un senyor

qui va anar, a la guerra,

per a perdre-ho tot.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs