Poemes curts (XCI)

15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mossa més jove

de tot el carrer,

quan passo, em mira,

quan me'n vaig també,

algun cop, sospira.


Les hores perdudes

al cap del carrer

porten poques mudes

mentre passa el temps,

enllà, a les altures.


Na Maria demanava,

altre cop, anar a comprar,

la mare no la deixava

puix havia d'esmorzar,

mai l'amor donava gana.


En ser a les cinc,

sento créixer el riu,

xisclen tots els nins

per saber-se vius

i plens de desigs.


El pare pagès

tenia una filla,

era com el vent:

anava i venia,

a saber on és?


No demano

altra feina:

no haver amo,

perdre l'eina,

no haver nyanyo.


Amb tres dents

i dos queixals,

vaig perdent

i menjant mal,

massa vell.


És quan parla

el pare llop

quan demana

un xic de por,

l'encomana.


En el regne

del cargol,

ve la febre

en sortir el sol,

és quan ve el rebre.


Mai la lluna

m'ha de dir

si l'escuma

vol dormir,

anem a una.


Quan el sol

em ve a cridar,

diu la son

que ha de marxar,

com em dol.


Massa hores

al carrer

parlen totes

sense fe,

quasi ploren.


He de demanar

quan arribi el son

que vull viatjar

a un altre món

on ni cal somiar.


El meu somni

ve a la nit,

però un dimoni

escanyolit

el fa borni.


Manta roses

del jardí

són formoses

perquè sí,

parlen totes.


A la cuina

mai hi ha son

i es precisa

la il·lusió,

nit i dia.


Portaria,

en un cabàs,

l'alegria

per si al sac

no hi cabia.


Les roses pugen

fins al fanal,

sembla que muden,

però no cal,

mai són feixugues.


En el regne

de la por,

no hi ha xivarri,

estarà en un altre barri

on es troben els minyons.


Passava el vell tren

per la plana verda,

com xiulava a l'herba

per saber si el vent

vindria de pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XC)

01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa i un jardí,

al tard, m'espera,

m'agrada la primavera

quan em diu que ha de venir

i no m'espera.


En la flaire de les flors,

l'amor somia,

és després quan ve el remor

de l'alegria,

m'agafa a contracor.


Pas que he de dormir

si la bruixa vol

amagar-me el sol

des de bon matí,

amb foscor no es pot.


No demano:

plata i or,

però em planyo

de la sort

puix mai guanyo.


La vella formiga,

quan aplega al gra,

com tria la mida

si la pot triar,

ha massa fatiga.


Una mossa demana:

morir d'amor,

el mosso que la mirava

es quedà sol,

mai podrà escoltar-la.


Les petites feres,

al jardí estant,

diuen que em faig gran,

no estaré per elles,

ni aniré on van.


En l'avenir

de les hores baixes,

demano rebaixes

per tal de tenir

ben plenes les caixes.


En el regne

dels mussols,

tot és fetge

en sortir el sol

no el volen veure.


Massa pedres del camí

conten mentides,

mentiders de totes mides

vestits de saca o de fil,

van rient si crides.


Com un dia sant

quan entro a l'escola

sento com tremola

aquest déu tan gran,

la pena li sobra.


Cada vespre, cada nit,

quan abandono la cleda,

com em torno ben tronera,

prou garlaire, avorrit,

a la noia qui delera.


Amb la flor primera,

la vaig festejar,

li vaig demanar

poder anar a l'era,

gens s'ho va pensar.


No vull per consol

els camins de terra,

m'estimo la serra

quan parla amb el sol,

després, clou i pensa.


Al carrer del mar,

dormen les estrelles,

conten meravelles

si tot és ben clar

i manquen tenebres.


Amics dels amics,

anant cap a escola,

fent la xerinola,

burlant-se de mi,

poc que m'alliçona.


I quan sigui segador,

enmig la sega,

he de prendre, amb la calor,

dolls d'aigua fresca

per a després prendre el son.


La jove més maca,

quan és al jardí,

com l'amor demana:

El vull per a mi!,

és llavors quan bada.


Doneu-me Senyor

la taula parada,

ous amb cansalada

o pernil del bo,

de segur que m'agrada.


En el regne, ploren

els amors perduts,

els amors venuts

mentre acaronen

aquests temps feixucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIX)

14 Desembre, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Tres camins

a la cruïlla

parlen fins

troben a l'illa

massa botxins.


En el regne

del mai més,

si en són tres,

quatre han de perdre,

massa innocents.


És la lluna

quan va amb mi

qui remuga

en sortir,

anem a una.


A la cambra,

dorm el llit,

no ha sentit

qui el demanava,

és bon partit.


He de creure

en un país

on el deure,

sigui dit,

és massa tendre.


En mon clar país,

on regnen els cecs,

l'alegria es perd

entre fam i crits,

mai sabré el perquè.


No demanaria

anar a dormir

sense saber qui,

pel matí, em crida,

sóc un home gris.


Entre sons

i sentinelles,

les estrelles

fan de sol,

són coses seves.


Una mossa maca

no n'està per mi,

em diu que li agrada

un jovent més fi,

deu ser poca traça.


Si m'estima,

li diré

que res sé

per prendre mida,

em sento erm.


Posa noves

al mirall,

vull fer estrall

quan vinguin totes

per anar al ball.


He de raure

a l'aixopluc,

si em fan caure,

estic perdut,

em poso a jaure.


Al més noble

dels amics,

li'n faig doble

sense risc,

és molt mediocre.


Al capvespre

o per la nit,

poso a vendre

l'esperit,

em sap ofendre.


Mireu-la

com jo la veig,

traieu-la

del safareig,

ha de ser reina.


Mai reclamo

haver l'encís:

Ser bon amo

fins a les sis,

sempre, m'amago.


Quan aplega

o se'n va el vent,

com es queixa

de valent,

ha massa feina.


Com avui em menjaria

una sardina amb mig pa,

l'altre mig per l'endemà

amb botifarra rostida,

algú diu que no es farà.


Amb les pedres del camí,

he fet baluerna,

allí, s'amaga un mesquí,

és casa seva

fins que aplegarà la nit.


No desitjo altra son

que la d'escola,

escoltar poc, prendre la bossa

i repetir la lliçó,

demà, a la torna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pobra son

demani per mi,

dieu-li que sí,

que estic pel seu jou

de dia i de nit.


Vénen els fantasmes

a fer enrenou,

porten lluna i sol

amb les millors tardes,

cap bruixa els hi pot.


Cavaller sense cavall

corre i capgira:

tot mig poble al capdavall,

sent la fatiga

que no hauria d'amagar.


A les roses velles

els donaré amor:

posat en un pot,

bastit per abelles,

per si el fred no pot.


Mai hauré de dir,

si l'amic no ho mana,

que desitjo encara

posar-me a l'abric

de l'enamorada.


Sóc tan gamarús,

tan fet a les penes,

que apleguen les festes

i demano, al ruc,

sentir com les feres.


Quan la jove

no m'estima,

poso ordre

a ma vida,

sóc prou noble.


I, essent, tan poruc,

demano a l'albada:

que vingui una fada

i posar aixopluc,

de segur que es cansa.


Sense fama

ni diners,

haig per gana:

quedar bé,

dolça proclama.


Per a ser

com un sidral,

anar bé

i quedar mal,

res més no cal.


Quan la follia

aplegui al coixí,

dieu que la nit:

cansa, humilia,

però fa gaudir.


Hauré de menjar

els catorze plats,

dos n'he de pagar

per ma malvestat,

de fet, sóc un nyap.


A la lluna

de València,

minsa ciència

és oportuna

pel poc que pesa.


Necessito

anar a cercar

un bon manyà

per si preciso

el seny tancar.


Les volgudes hores,

tot parlant amb mi,

diuen: Si no plores,

no podràs gaudir!

Mai hi seran totes.


Quan el pobre

té per a vi

mai sap qui

és el més noble

ni el millor amic.


Les paraules mentideres

mai es cansen de jugar,

pel matí, volen somiar,

però són tan sornegueres

que es perden a l'endemà.


Josafat volia

anar a festejar,

na Raquel sentia

com era un penar,

massa que sofria.


És el son

qui em ve a buscar

quan el sol

diu que se'n va,

mai ha raó.


Són les nobles

intencions,

les raons

de tot un poble,

no hauran perdó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVII)

14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

De llevant o de ponent

és el vent qui mou les fulles,

el qui va deixar despulles,

quatre branques, un xic més,

massa força a les altures.


Si he de morir

que sigui al capvespre

o entrant a la nit,

no vull final tendre

ni plorar com mil.


Quan la mossa

em demanava,

com somiava

en ser l'esposa,

anava errada.


Manta hores

de la nit

vénen totes

sense amics,

sempre soles.


He de demanar,

a la mula jove,

que deixi posar

la lluna en un cove,

no sé si ho farà.


Amics i parents

us hauré de dir

que us tinc presents

i que, des d'aquí,

sembleu petitets.


Dessota d'un pi,

la lluna és més bella

i hauria de dir

que sembla una estrella

quan se'n va a dormir.


No hi ha hores

per donar,

les haig totes

per reptar,

són tanoques.


Una casa, vora el prat,

es lleva a trenc d'albada,

mai ho sé si ho fa de grat,

però va emplenant l'estança

de queixes i de comiat.


A les tanques

del meu hort,

veig com passes

i et vull com

tu em demanes.


Massa pobres

van pel món

a les fosques

com tothom,

n'hi ha de sobres.


El rei em demana

que vagi a la guerra,

quan després es cansa,

diu que no vol terra,

ha perdut la gana.


Al reialme

del mai més,

en van quatre,

en tornen tres,

deu haver obstacles.


La mossa em diu

com l'he d'estimar:

amb força, amb caliu,

fins a l'endemà,

després, em somriu.


Amb seixanta

avantpassats,

qui no parla

a desgrat

o bé s'inflama.


Era un pobre amic

sense cap fortuna,

cercava una engruna

de pa de pessic

per dinar a la una.


Us faré saber,

dolces melangies,

que em passo els dies

plorant per no ser:

el valent qui crides.


Vindran, ben porugues,

quatre bruixes velles

cercant les tenebres

i fent pampallugues

quan parlis d'estrelles.


Una rosa i un camí

em duran a l'era,

diu la masovera

que n'està per mi,

després, ve la crema.


Dessota d'un arbre

quan la pluja mou,

espero el condol:

suau, ben amable

per posar-me al jou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXVI)

01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Estimats germans

com les rodalies

van canviant de mans

i es van fem amigues

de petits i grans.


Les més nobles intencions

com van passant el seu temps,

com van guanyant interès

per les estranyes raons

d'aplegar al cap del mes.


És tou el silenci

quan l'ombra és més dolça

i la brisa es posa

dintre l'encanteri

si la tarda és bona.


Res més he de dir

si et trobes sola

i no estàs per mi,

dóna'm una hora

i em veuràs partir.


De la dolça soledat

en sóc conscient

i trafego una ment

qui no para en cap vedat,

es penedeix al moment.


Doneu-me si cal

el menjar de sempre:

quatre grans de pebre,

un polsim de sal,

el vi, el vull negre.


Les comandes del mai més

són isolades,

recorren totes les cases,

es queixen d'aquell no fer,

però, a la fi, es cansen.


Vull engegar

el bagul dels somnis

ple de dimonis

qui han de menar

i tornar-ho en orris.


Massa engolides

en el pas del temps,

totes són amigues

quan ningú les sent,

poc després, s'obliden.


La tarda venia

sense entrebancs,

dormia la vila

entre benestants,

algun cop, delia.


No em posis més

delers a la pensa,

cerco una promesa

per a tot un mes,

després, ve la festa.


El més noble

dels senyors

ha grans dots

mentre l'adore,

després, garrot.


Una bona mossa

no n'està per mi,

es veu que no hi toca,

xerra, sense fi,

amb mans, cos i boca.


Dormien els gegants

vora l'estany,

un dia foren grans

i no em pertany

el comentar: On van?


La barca xerrava

en els trencacolls,

la pesca donava:

aigua fins al coll,

ni el buit emplenava.


M'ha dit el sol

que no surt

perquè el treball li dol

i no puc

deslliurar-lo mentre dorm.


Per no ser

bon pescador,

vaig primer

i ho perdo tot:

estris, diners.


A la casa gran

no li sobren cambres,

totes van lligades

del greix benestant

qui dorm de vegades.


La mossa m'ha dit

que, un cop veig com és,

perdo l'interès

per aplegar al risc

de perdre un poc més.


No havent fama

ni diners,

comento que ésser pagès

us diria com m'agrada,

ho he de ser un poquet més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXV)

16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

No han de venir

les hores tardanes

a cercar mil cambres

on passar la nit,

de segur que es cansen.


Canta la sínia i el ruc

no porta pressa

diu que la cuina està encesa

i fa meravella, al gust,

aquell bullir de paella.


Com deia,

la vella llei:

sense teia

i sense rei,

la plana es queixa.


Cada vespre,

quan ve el son,

el noi tendre

sap per on

i es fa entendre.


Al carrer

del més valent,

falta gent

per a poder

marxar corrent.


La conversa

va durar

fins que ella

va entrar

i féu la seva.


Hauré de demanar

nou encanteri

abans que engegui

aquell bé somiat,

haig ben poc senderi.


Quan la tarda passa

i aplega la nit,

un monstre adormit

em dirà que encara

tot ho he d'enllestir.


El més noble

sentiment

diu que el vent

el torna roure,

deu ser pobre.


Vaig anar a demanar-la

a primers de mes,

el pare diu que no hi és

perquè va fugir de casa

atipada de retrets.


He de vendre

i no pagar,

puix no hi ha

més per a entendre:

avui, demà.


Les comandes

de la sort

fan del món

les mil corrandes

per a molts.


Com demano

anar a ballar

i plorar

quan no ho veu l'amo,

no me'n sé estar.


La més bella mossa

de tot el carrer

menteix quan es posa

a parlar un xic més

del que li pertoca.


La Mariona

del meu cor

quan és sola

menja poc,

només olora.


Com l'amor demana

que el deixi anar

ni sé perquè ho fa

ni perquè s'enfada

quan no vol lluitar.


A la casa

dels vençuts,

ni ets ni uts

ni festa grassa,

només remucs.


A les ombres

del meu bosc,

mai és fosc

quan vénen totes:

les abelles per les flors.


Quan vinguin totes

a cercar flors,

dessota el sol,

perdré les hores

entre records.


Quan el cànter

va a la font,

diu que el marbre

fa fredor,

deu ser un miracle.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIV)

01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el carro ple

va per la drecera,

si li agafa pressa,

diu que li convé:

Tornar a casa seva!


Amb les bones intencions,

aplega la nit,

pensa l'esperit

que hi haurà raons

i volen dormir.


Quan la lluna vella

demana per mi,

dieu-li que sí

puix sóc un amic

ben poblat de cella.


A la tarda de tardor,

quan el sol, cansat, davalla,

és ben ple l'abeurador

amb més aigua que pas palla,

més mosses que balladors.


Qui demana

anar a dormir

porta gana

al coixí

per si esbatana.


El pobre ruquet

com brama a la sínia,

no li plau la vida

ni troba l'encert

per fugir un dia.


Com li he dit

al caragol:

Cal trobar un amic,

faci fred, faci calor,

per si un dia cal fugir.


Es farà saber

que, al punt del migdia,

tota la família

ja serà al verger,

cerquen companyia.


Amb més ganes

que diners,

les menjades

esdevenen plaers

quan són debades.


Estimar, t'estimaria

si em donessis l'ocasió,

no cal dir com sóc de bo

puix em passo tot el dia

demanant el seny i el cor.


Em passen les hores

de l'anar a dormir,

són massa cabòries

per no dissentir

que em troben a soles.


En el regne,

no hi ha rei

al servei

de l'amor tendre,

minso remei.


Na Maria demanava:

una cambra per a dormir,

com l'hauria d'enllestir

si no tinc diners ni gràcia,

després, veig que es riu de mi.


Manta de pauses

per a treballar,

hi ha força taules

per a jugar,

totes amables.


He de ser gran mentider,

de bona mena,

pel matí, vull la lluerna

sense dir-li per a què,

de segur que crema.


A la nit, demano

anar a ballar,

com no puc anar

esclato i parlo

d'un país llunyà.


Les porugues cantarelles

van pel món ensinistrades,

mai entraran a les cases

si no troben les roselles

qui riuen i entabanen.


Cavaller, quan va a la guerra,

no s'atura per somiar,

és després del batallar

quan es queixa i s'esguerra

perquè al regne vol tornar.


En entrar a la taverna,

gairebé em torno diví,

és així que em posa el vi:

ensarronat i per terra,

esperant que es faci nit.


Primavera endolcida,

somiant els contes de mel,

com vol anar de seguida

a l'indret on no fa fred,

poc després, ja se n'oblida.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXIII)

14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca, Poemes curts

Mai somio

en arribar

ni sospiro

quan se'n va,

m'acoquino.


Quan demano

anar a dormir,

el meu amo

diu que sí,

mai el guanyo.


Quan la vella mossa

es volgué casar,

va esdevenir esposa

d'avui per demà,

som ben poca cosa.


Quan Maria

m'adorava

no sabia

on es posava,

pobra noia.


Quan sigui ric

i hagi barca,

dieu-li a la Parca

que vingui per mi,

de segur que tarda.


Com cada jornada,

al bon dematí,

demano per mi,

vull taula parada

amb mantell de fil.


Els anys primers

com s'entrebanquen,

els de després:

corren i salten

com els qui més.


No em sembla

tan prudent

haver enveja

de la gent

si vol la pensa.


En el cau

del llangardaix

és on faig

petit reclau,

després, me'n vaig.


Sento la bonior

de la primavera

enmig de remors

de volar d'abella

al damunt les flors.


L'aranya filava

de nit i de dia,

la gana empaitava

i el seny assolia

un paper de ràbia.


Manta hores

al cel estant

entre cabòries:

de faig, no faig,

les bones obres.


Com l'ampolla,

feu-me cas,

veig com plora

en veure el vas

i perdre joia.


Al petit racó

de la casa gran,

haig el meu tresor,

ningú més ho sap

que el beneit del llop.


Massa fortuna

per a mi sol,

no sé si cura,

em porta el dol

o dues a una.


Mai demano

per a jugar

quan el terra

em vol deixar

sense una engruna.


En el jardí

de les pomes agres,

les nits són amables

quan restes allí

enmig de culpables.


M'agradaria haver:

el cor ardent,

el cos punyent

per a anar fent

sense perdre res.


Quan l'amor vingui

demanant per mi,

dieu-li que sí,

que no s'entretingui

en penses de llit.


Tot enmig de meravelles,

la poncella ha fet salat,

aquell jove l'ha deixat

perquè li diu que és prou jove

per gaudir i per penar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Doneu-me la mà

gràcil perdedor,

dormiu com un roc

fins a l'endemà

on serà el tresor.


Quan la mula

va a la font,

és poruga

i parla poc,

de segur que cura.


Per a ser

pobre del tot,

cal saber:

qui guarda l'or

quan li convé.


Si l'amor demana

que vagi al dormir,

dieu-li que sí

puix el son reclama

fugir de l'oblit.


No cantaré cançons

a les albades

puix massa enamorades

hauran records

i no ho proclamen.


Com em plau saber,

estimat amic,

que lluny del desig

hi ha un regne planer

sense massa nits.


En el regne

de les flors,

les abelles

fan remors,

matins i vespres.


Mai encerto

quan vindrà

i l'espero:

avui, demà,

fins que delero.


A la casa

del valent,

mai hi ha massa

i se sent:

el llop quan passa.


Amb vuitanta

segadors,

el blat parla

de paors,

després, descansa.


Crideu-me mare

per a menjar,

per treballar,

crideu el pare,

ell sap anar.


No sé com diuen

que mandrejo

si mai em queixo,

quan ho endevinen,

de sobte, plego.


De segur que és molt bonica

i menja com un canari,

es pentina a diari

i no parla: gens ni mica,

com ha de ser el meu calvari?


Anant a cercar fortuna,

camí endavant,

he trobat un vell gegant

qui es queixava de la lluna:

No crec que sigui tan gran!


Amb cent ovelles i un ca,

cap muntanya és tan planera,

he sortit a hora primera

perquè el pastor ho ha manat,

sóc rabadà sense queixa.


Porto l'enyorança

ben endins del cor,

guardo mon tresor

fins que tot ho espanta

un mal lladregot.


Com demanaria

haver bona sort,

un xic d'alegria,

una mica d'or

per haver avarícia.


Entre oliveres,

al bell mig del tros,

sento com són meves:

penes i tristors,

mai seran darreres.


Quan esclata

la llavor,

la foscor

fuig de la casa,

després, mor.


Aprenents

de presidiaris

van sabent

llegir els diaris,

n'estan pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs