Poemes curts (XLIII)

17 Gener, 2020 15:27
Publicat per jjroca, Poemes curts

Primavera a l'era,

les nines com riuen,

salten, endevinen

qui serà poncella

en tot el seu viure.


En el cor poruc,

va cantant la sínia,

després, com s'enduu,

plena de malícia,

el tou aixopluc.


Com les volves

van caient en noble dansa,

és la vella qui s'espanta

i va suportant les hores

quan la neu omple la plaça.


Quan la nit arriba

vora del camí,

he de dir que sí

puix dormir em priva

d'un somni eixerit.


Com voldria prendre part

d'un viatge de plaer

entre el ser i el no ser,

entre la serra i el prat,

ser oreneta és un voler.


Passen, pels carrers,

ombres de tempesta,

corredisses, festa,

somnis i delers,

amb polsims de pressa.


Mireu-la com va,

amb cara esblaimada,

cercant una casa,

dolça, amb bona llar,

poc després, s'enfada.


Una mossa jove,

plena de despit,

en passar m'ha dit

que m'assemblo a un ogre,

deu cercar marit.


És en la força

dels teus ulls

on reculls:

cor de marona

i aixopluc.


Quan sigui ric,

he de dur-li:

arracades i anell,

la polsera, atuells,

i, cada vespre, un dimoni.


Com les vaques del prat,

vull una esquella

i, en tornar de la revetlla,

regalar-li el meu esclat,

tres cançons i tombarella.


La tarda, quan dorm,

de sobte, s'enfila,

comenta, em crida,

diu que no estic mort,

què en sap de la vida?


Quatre paraules

al de dalt estant

comenten com van

pertanyent als altres,

al rics menestrals.


Una ombra

sense llum

a cada porta,

la virtut

era prou boja.


Quan el cos

em diu que prou,

m'assec sol

dessota l'om

que mai es mou.


Al regne més vell,

on no hi ha noblesa,

veig el rei que regna

i passa l'hivern

sense massa pressa.


Un poema

sense fi

com emplena:

dia i nit,

fa revenja.


Quatre velles

a la font

tenen queixes

de tothom,

són ben seves.


A l'amor primer,

les menges de gust

però si ve el darrer

toca temps d'ensurt,

viure mentider.


A la mar planera

com fa bon anar,

la barca s'espera,

somia, sap estar

al dedins la cleda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLII)

01 Gener, 2020 07:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Haig por de la por,

dels petits gegants

que, volent ser grans,

s'ho menjaran tot,

deixaran l'enciam.


Paraules portades

al si de la por,

no cerquen raó

ni empren missatges

de nobles senyors.


Manta diners,

a la butxaca,

veuen com passa

el petit pagès

sense gens de traça.


Em plau el viatge

a terres properes

on parlen banderes

de gran prometatge:

dels alls amb les cebes.


Mireu-la com va,

amb cara esblaimada,

de casa en casa

per si el pot trobar,

vella enamorada.


Amb les cartes

i el got ple,

passen tardes

per a fer

dolces comandes.


Si jo fóra cavaller

a les guerres aniria,

mil batalles guanyaria

amb feresa, escuder,

glòria i porfídia.


Quan les olives

omplen cabàs

vénen les nines

a omplir el sac,

mai se n'obliden.


Estimo les vinyes

plenes de raïm,

n'hi ha de totes mides:

greixudets i prims,

mossos els trepitgen.


I de dalt estant,

miro com fumeja,

el tren trontolleja

mentre va passant

per la vall planera.


Amb un vas de vi,

un polsim de carn,

espero l'amic

per si em ve a buscar

abans de la nit.


Trobo el meu déu

sense cap regne,

tocat del fetge,

anant a peu,

un xic heretge.


Un poema va

lliscant per la plana,

el cap el desgrana,

prompte el deixarà,

massa tost es cansa.


Em plau el saber,

dolça melangia,

que la pau m'oblida

quan ho trobo bé,

pensa malaltissa.


En el grat racó

de les hores dolces

es planyen les mosses

quan parlen del cor,

potser no hi són totes.


I, de tant en tant,

et faré un petó

per a saber com

m'estimes de grat,

sóc tan pobrissó.


La lluerna sap

que l'estiu la crida,

que caldrà menjar,

de nit i de dia,

abans d'infantar.


Sento la dolçor

de la tarda plana

quan l'hivern reclama

un xic de calor,

quan la té, s'enfada.


Estimo saber,

quan penses amb mi,

que és gran el coixí

per a dormir a pleret,

almenys, mitja nit.


Enllà de la font,

quan el bosc es perd,

cerco el color verd,

el trobo marró,

qui ho haurà permès?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLI)

12 Desembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una mossa sola

no va a processó

ni a menjar la mona

ni a fer somicó,

al vespre, una estona.


Amb cent cabres,

el cabrer,

com demana:

un paller

i casar-se.


Com no he de venir,

al vespre, al festeig,

si, en el safareig,

van parlant d'un crit:

gasiu, tou i lleig.


I en ser

al carnaval,

vull un temps,

amb vent de dalt,

prou decebut, massa fred.


A la cambra

del gegant,

massa nans

senten com passa

tot plorant.


Al racó de l'era,

un polsim de gra

sento com espera,

no se'n vol anar,

el desig resseca.


Per a ser bon savi,

sense ets ni uts,

cal menjar-se el llavi,

pertànyer als vells muts

qui planyen a diari.


Les paraules porten

al si de l'oblit

on raurà l'amic

a les hores fortes,

fins a mitjanit.


Maria volia

anar a festejar,

la mare la crida,

no la deixa anar,

quan serà amanida?


A la casa del costat,

mengen peix i botifarres,

dormen tots, damunt les llanes,

ben vestits o despullats,

com menteixen de vegades.


Per entrar en el pou,

a la fosca nit,

cal haver esperit

i fugir del jou

qui ens porta a l'oblit.


Una noia rossa,

amb els cabells llargs,

es pentina sola

mentre va somiant

en trobar sa joia.


Per haver diners

em llevo a l'albada,

diu l'enamorada

que el fer de pagès

no porta a cap banda.


Mireu, si he de morir,

vull un nínxol petitet,

ben bufó, cap a ponent

per veure el sol glatir

quan s'allunya sense més.


A l'escola, els minyons,

entre riures, fan bondat,

somien que han guanyat

el no aprendre de debò,

demà ja faran salat.


Cansat de somiar

en terra estrangera,

demano la pensa

per anar demà

a jaure a la cleda.


Benvolguts amics,

fruits de ma temença,

em plau la fermesa

quan surto del llit:

cansat, sense pensa.


A la cova dormen

les dolces raons,

sento com fan bons

la meitat dels homes,

els altres no hi són.


Esperant el llum

que dóna saviesa

sento com em deixa

el més dolç perfum

ben farcit d'enveja.


Aplego a l'infern

a l'hora primera,

allí, és on espera

aquell traginer

d'ànimes amb pena.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XL)

01 Desembre, 2019 08:50
Publicat per jjroca, Poemes curts

He de perdre,

dolça sort,

tot el rebre

de la por,

faig de mestre.


Paraules donades

no troben remei,

van per les teulades

fins a trobar el rei

de les bretolades.


La pluja voldria

el trobar-se amb mi,

sap que li he de dir

que cerco follia

i planyo com mil.


Manta hores

m'han de dir

que són totes

per venir,

hauré les bones?


Portaré demà

el goig i la resta,

l'amor com m'espera

per anar a ballar,

portarà l'orquestra?


A la cambra

de les golfes,

tenen mandra

fins les mosques,

poca gana.


El vent de llevant

quan salta la serra

com es va fent gran

i arriba a la terra:

rabiüt, enfadat.


Com demanaré,

si ho permet la ciència,

dies de paciència

fins acabar el mes,

ho voldrà la fera?


Quan sigui ric

i mengi gra,

vull haver amic:

sincer, taujà,

pa de pessic.


Les campanes

del cloquer

són emprades

per a ser

ben estimades.


Al primer coet,

encetem la festa,

ballades, revetlla

i un joc matusser,

és tota la gresca.


Les granotes,

a l'estiu,

viuen, rauquen,

fan l'ull viu,

no hi són totes.


Al capvespre,

prop la font,

les poncelles

fan cançons:

curtes, tendres.


No he de conquerir

els ulls de la mossa,

penso que faig nosa

quan em troba aquí,

seré poca cosa?


Quan arriba

el carnaval,

la fatiga

és dels queixals,

mai fan via.


Amb quaranta mossos,

un polsim de carn,

endrapar és prou car

si han de trobar ossos

els quatre queixals.


Si ha de ser

la mel dels llavis,

vull haver

consell de savis:

ample, planer.


Al racó del mas,

diu la masovera:

L'amor, com espera,

prompte arribarà!

És prou mentidera.


Massa nits

per no dormir

ni sentir

quan ve el dimoni

amb semblant trist.


Per a festes,

li he de dir:

Les promeses

són així,

estrafetes!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXIX)

10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Porteu-me la nit

al racó de l'era,

allí, on espera

calmar el neguit,

aquest cos tronera.


Aprendre ens porta,

ben enfeinats,

a mostrar un combat

on la vida escolta

amb un to sensat.


Les velles paraules

sortint del coixí

diuen que, a la nit,

s'esberlen les baules

tot fent esgarips.


La mare somiava

anar-se'n al ball,

el nin demanava

sentir com abans

quan ella el gronxava.


Sense joia ni diners

cal ser fadrí,

si els amors són tafaners,

traieu-me d'aquí,

sóc poruc com el qui més.


Al corriol del vent,

les fulles porugues

cauen com a cent,

són massa pressures

per parar un moment.


Em plau dormir

dessota de l'om

per a saber com

m'estima a mi:

la dolça son.


En buidar la casa,

baixar les finestres,

la tardor proclama:

Vénen malifetes!,

després, clou, descansa.


En parar a la plaça

per somiar en el banc,

com em sento estrany,

com l'amor es cansa

d'oblidar on va.


Manta hores

sense nits,

parlen totes

d'esperits,

són ben pobres.


Sento la nostàlgia

del cantar del vent,

pobre innocent,

quin déu me l'obliga

a sortir corrent?


Amics infidels

de primeres hores,

les gràcies són pobres,

viuen sense gent

en terrats i golfes.


He comprat cavall

per no haver somera,

el porto a la cleda

per veure com va,

com torna: de pressa.


Si voleu venir

al país del somni,

no us féssiu mal borni,

cal saber mentir,

tot just quan us trobi.


Al carrer del mar,

no he trobat les barques,

potser han marxat

cercant altres bandes

on poden guanyar.


La més bella rosa

de tot el jardí

quan l'amor es posa

li dirà que sí,

és tan suau i dolça.


Per haver diners

i bona consciència,

cal haver paciència

i algun mentider

que raurà per feina.


Les mil portes

de la mort

mai es tanquen

si hi són tots:

vius, tanoques.


Quan demano

anar a la font,

el vell amo

diu que no,

com l'enganyo.


Qui demana,

en ser a la nit,

ser enemic

d'aquell qui mana

pel camí?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVIII)

01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

del remei,

mai hi manca

haver rei

poca traça.


Volen les paraules

tot cercant un mot,

li posaran baules?,

cauran en un sot?,

saltaran les tanques?


A la casa

de ponent,

mai es cansa

el més valent,

només fa pausa.


M'agrada sentir,

quan arriba el dia,

el pagès com crida

a l'ase en eixir

de la nostra vila.


Em porten avui

la meitat dels somnis

a aquells vells oprobis

del passat estiu,

odio ser borni.


A la casa del ric

ni es coneixen les finestres,

unes mai seran obertes,

les altres volen eixir

cansades de tantes festes.


Quan la lluna vella

demana anar a dormir,

un sol ben eixerit

ens diu que està de festa

i deleix per gaudir.


Sento quan plou

i ploren les teules,

han estat malmeses

per un ventijol

que treu de caselles.


Em plau el son

tranquil del migdia

quan el sol crida

i va llençant foc:

feixuc, sense mida.


Com sento cantar

el vent a la plana

quan el blat desgrana

dessota el cavall,

mai sabré qui guanya.


He tingut els anys

del gran improperi,

aquells quan el geni

només ven enganys,

no és un gran premi.


Quan sigui llop,

en lluna plena,

vull, per gran empresa,

defugir del tot,

em dol tanta guerra.


Com em plau el sol

valent del migdia

a l'hivern quan minva

la seva escalfor,

a somiar convida.


Les paraules callen

en arribar a port,

és quan ve tardor

quan els cels demanen

un xic més de sort.


Sabran els amics,

a les hores baixes,

per què ve la nit

farcida de randes

amb preat vestit?


Amb el vent

vénen totes

les revoltes

per a ser:

petits ogres.


Manta vegades,

a la mitja nit,

he trobat les fades

que volen sentir

si ploro quan parles.


Quan el fred es perd

entre papallones,

és quan abandones

el somiar amb el verd

perquè aplega a soles.


Dessota el cel blau

surten les roselles,

parlen les abelles

sense l'aturar

per servar el catau.


Quan la ciutat

es va fent lleugera,

és quan hom espera

que hagi guanyat,

il·lusió planera.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVII)

20 Octubre, 2019 14:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Anant per la plana,

darrere del mul,

sento la galvana,

em sento gandul,

som a mitja tarda.


Al camí del cementiri,

fent la corrua de muts,

passen i rauen feixucs,

ben prenyats d'aquell mal vici:

Sempre és l'hora del vermut!


Si manés, et portaria,

vana il·lusió,

un pastís de bon mató,

una mica d'alegria,

de ganes, tot el sarró.


Quan aplega el fred

a la golfa vella,

esdevé l'estrella

d'un futur incert,

mig Betlem li prega.


El bon Jesuset

dorm a l'establia,

li parla en Josep,

l'honora i el mira,

és Fill de Betlem.


El Nen Jesús,

a l'establia,

demana ajut

a na Maria,

vol aixopluc.


A les voltes

de Nadal,

hi ha revoltes

al corral,

poca-soltes.


Per tal de menjar,

fins treballaria,

almenys per un dia,

més bé cap al tard,

trobant la follia.


Com em plau saber

que l'amor convida

a trobar la via

d'ésser venturer,

almenys mitja vida.


Preciso sant

per demanar,

vull saber quant

em pot costar,

potser no tant.


Al camí,

que puja al cim,

tots tenim

dret a glatir,

grassos i prims.


Al meu cor demano,

vana il·lusió,

ben parc el sermó,

desig mentre planyo

l'anada pel món.


Tantes hores

de camí

i les joies

eren allí,

enmig les golfes.


Per enamorar

no cal més negoci

que trobar un bon soci

ben fet al pecar,

semblant a un dimoni.


Com em plauria

anar perdent,

del tot conscient,

la gosadia

de ser innocent.


Per segar

i trobar pols,

cal anar

allí on van tots,

enmig del blat.


Com em menjaria

un pastís o dos,

com demanaria

fugir-ne del tros,

viure lluny la vila.


És quan plou

que sento dir:

Pel matí,

ningú es mou!,

massa llit.


Camí de la ment

es perdrà en el bosc,

no en sóc conscient

quan ploro per tot

i moro de seny.


Camí de la mar,

la barca pregava,

massa nuvolada

per anar a pescar

ni el peix escoltava.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVI)

11 Octubre, 2019 12:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la lluna plena

aplega al meu cau

sento com li escau

que l'estimi a ella,

sóc del tot babau.


En el dia de Nadal

no vull tempesta

ni aquella profana festa

de menjar més del cal,

il·lusió desfeta.


En el portal de Betlem,

quatre pastors

han trobat un Nou Senyor,

gelat de fred,

pobre com tots.


Trigaran els temps

de la melangia

si trobo el meu bé

i ensarrono el dia

parlant de secrets.


És la reina

del meu cor

la qui regna

quan no hi sóc,

poc que em deixa.


Si la nit demana

que vagi a dormir,

ben cert li he de dir

que, el cap de setmana,

el vull per a mi.


Al pessebre, els pastors,

amb carona esblaimada,

han demanat, al Senyor,

el guarir en nit tan clara,

somrient els mira a tots.


Per les festes

de Nadal,

com em plauen

les converses

prop la llar.


Maria parlava,

joiosa, al seu Nin,

Josep la mirava,

delia per dir,

però s'ho empassava.


Quan apleguin

els tres Reis,

vull que em portin:

carn o peix

i se'n tornin.


La casa demana

en ser al Nadal:

somriures de cara,

menges com abans

i el llum de la flama.


El Nin al portal

no haurà joguines

ni dolços ni espines,

s'han de demanar,

tardaran un dies.


Quan la nit

demana el dia,

com li diu:

Sóc amanida

per anar a trobar marit!


Dalt del portal,

l'estrella amanida,

no la vull de mida

ni grassa ni gran,

la taula és petita.


A l'hivern,

el sol no vol

prendre'm el fred,

li fa por

que mengi verd.


Aplegar al portal

a l'hora primera,

hi ha cua sencera

que va a demanar,

porto massa pressa.


Accepto saber,

dolça melangia,

que la pau m'obliga

a viure al desert,

almenys, mitja vida.


El meu turment

m'espera sempre,

vol el seu regne

per anar fent,

és tot un mestre.


Les comandes

del mercat:

fer el cor agre,

comprar barat,

sembrar nafres.


Per Nadal dormia

aquell bon pastor

prop de l'establia,

poc que ho sabia:

Veure aquell Minyó!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXV)

03 Octubre, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la mar dels decebuts,

cada barca duu sa flama

i, de lluny, la veig galana

sense feblesa ni ensurt,

ésser vençut s'encomana.


Portaré el llum

al carrer estret

per saber si és cert

que l'hivern és curt,

sense color verd.


No hi ha hores

per dormir

ni cabòries

per sentir,

les prenen totes.


A l'amor llunyà,

qui sotja altre cop,

dieu-li que he mort

per no saber anar

o anar-me'n del tot.


Sento, en el silenci

de l'estiu darrer,

aquell voler ser

part de l'encanteri

quan s'allunya el fred.


He estat cercant

en el meu jardí:

herbei, romaní

i tardes de grat,

restaran allí?


Aprendre a somiar

amb un país nou

on no trobem bou

que ens vulgui menjar

en ser només cols.


Com l'amor poruc

resta a la natura

el bé que procura:

el tornar-se ruc

al temps que madura.


No he de conquerir,

al castell dels somnis,

àngels o dimonis,

el viure o morir

carregat d'ivori.


Com em plau saber,

en llevar-se el sol,

que, darrere un dol,

s'amaga el voler,

pensament resolt.


A la casa del veí,

quan la fosca arriba d'hora,

han posat, a la cassola,

el millor que es menja aquí:

ous bullits i vi de bóta.


Suposo que ho saps:

Quan, l'esdevenir,

surt a barrar el pas,

plora per tenir

un xic més de nas!


A la casa gran,

es guarda un secret:

saber plorar quan

havem poc encert

i dormim al ras.


Com endevinar:

temps de parar taula

o deixar-ho anar

tot cercant la rauxa

per poder callar.


A la riba vella,

on s'acluca el riu,

noto aquell caliu

vestidet de pena

per no saber on viu.


Mireu-la con va:

tota esblaimada,

trencada de cara,

amb dolç caminar,

sense trobar plaça.


He de demanar,

a la bona bruixa,

que porti musica

puix he de ballar

quan l'amor convida.


Poques hores

per dormir

i enllestir

quan vénen totes

de bon matí.


En el desconcert

de les bones noves,

he sentir les noses

de viure a l'hivern

i trobar les ombres.


En el reialme,

vull esbrinar

si trobo un patge

a qui confiar

el meu missatge.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXIV)

25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com he de vestir,

si ho mana la pensa,

amb mitjons de fil,

amb mitges de seda,

la meitat de nits.


Tantes pedres

al camí,

la petita

em fa patir,

són necieses.


Quan demano

anar a la font,

el meu amo

diu que no,

com l'enganyo.


Quan camino

sense ruc

no endevino

si sóc mut,

m'acoquino.


Per perdre diners

ni calen setmanes

ni empreses emprades

on no en saben més,

són les acaballes.


Minsa pena

té el dimoni

si el desori

em fa befa

i oprobi.


Massa dies

sense nits

amanides

per eixir

si convides.


Parla la somera

de filosofia

quan es lleva el dia

damunt de la serra,

després, se n'oblida.


Vull, quan sigui gran,

una barca nova,

peix i farigola

per als estadants,

en deixar l'escola.


Proveu d'emportar-vos

aquest cos feixuc,

el tinc tan rabiüt

que voldrà temptar-vos

fins que es quedi mut.


Dieu-li al gegant

que, quan aplegui el dia,

el vull assegut,

prou ple de malícia,

fàcil d'emportar.


Demaneu per mi

en ser a l'infern,

estic ben obert

al dret de fugir,

m'agrada el desert.


No conec camins

que portin enlloc,

només els antics

han perdut raó,

eren tan bonics.


Des de dalt estant,

quan el déu em crida,

sento que s'amida

el cervell al cap,

després se n'oblida.


Les paraules vanes,

eixint del coixí,

diuen que, a les tardes,

els plau el dormir

enmig de basardes.


Per no plorar més,

crido les estrelles

enmig les tenebres

d'un món de pagès,

la meitat no vénen.


Sento melangies,

prenyades d'amor,

cercant un senyor,

l'hereu de les rimes,

bastidet de flors.


Per escriure,

he de menar

altres viures

mar enllà,

potser lliures.


En sentir el sol

quan desperta el dia

hom vol alegria,

recés i el condol

d'anar per la vida.


Amb els ulls planers,

la mirada dolça,

com espero a aquells

pregant a tothora

per guanyar un castell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»