Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.
Poemes curts (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
de la sort,
cada vespre
és un tresor,
fa de mal vendre.
Potser he demanat,
al millor dimoni,
que em deixi, m'ajorni
fins a l'endemà,
em dirà que ho provi.
En el regne
de les flors
no hi ha setge
ni hi ha por,
només créixer.
Els pastors
cerquen l'estrella,
els somiadors,
de bona mena,
vénen tots.
En els alturons,
on la neu fa dansa
sento la recança,
els moments pregons,
potser penso massa.
La bruixa en demana
ossos de perdiu,
com la porto al niu,
per triar nissaga,
després, va i somriu.
Massa temps per a mi sol
en aquest camí etern,
per la nit, cerco consol
i, a l'albada, resta res,
és el destí del bressol.
Trepitjant corriols,
sense massa pressa,
s'obre una finestra
per on entra el sol
els dies de festa.
I la nova estrella
s'acosta a Betlem,
què passa?, ho sabem:
Hi ha un Josep qui pena
pel bon Jesuset!
En el tarannà,
dels avantpassats,
hi ha un orgull emprat
qui ens porta al demà
prou assedegats.
Vindrà el cavaller
a salvar princeses,
totes seran preses
d'un mal tafaner,
mai seran perfectes.
En el demanar,
mai haurà atura,
el senyor procura
prendre poca part
mai anem a una.
Com penso somiar,
a les hores baixes,
en terres amables
on sobra el menjar,
diran que sóc altre.
En el regne
de la son,
no hi ha metge
ni ocasió
per a perdre's.
Camí de tardor,
trepitjant les fulles,
totes tan porugues,
pensant en la mort,
resten les despulles.
No vull pensar
en terres llunyanes,
les meves són planes,
fan bon sojornar,
i somien debades.
És quan plou
que tot ho veig
més bé tou,
sense interès,
amb massa reis.
Sento el cloure
suau de persianes
quan les nits aclamen
que voldrien moure:
penses i proclames.
És el llop
qui sap on va,
mai sabré com
vindrà demà,
és molt pregon.
El ruquet valent
farà els tres tombs,
els primers són bons,
pesat el darrer,
però el sant el vol.
Poemes curts (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La joia de Betlem
prompte s'acaba
són coses del poder
que, quan no mana,
ha massa poc per fer.
En el reialme
dels mig amics,
en poses quatre,
en tornen cinc,
són ben sapastres.
Quan la gerra
va a la font
mai es queixa
quan es mou,
només si peta.
S'acosta el Nou Any,
les velles promeses
com rauran esteses
en tots els reclaus,
allí, ens esperen.
Quan l'any s'acaba,
demano ensems:
paciència i gràcia,
ho tinc pendent
per dur-ho a casa.
Acomiado l'any
sense massa pressa,
noto la feblesa
que em porta al parany
del riure i la gresca.
I, a l'any nou,
no vull cap soci,
tot negoci
em sembla fosc,
dec ser borni.
Encetarem l'any
amb dolces promeses,
totes ben esteses
al fons del calaix,
la meitat són meves.
Esdevé el primer dia
entre beures i menjar,
així anem per la vida
per si algú ens ve a trobar,
no volem massa fatiga.
Amb el fred punyent,
juguen els fantasmes,
van creant les faltes
mentre van dient:
Ho farem debades!
Com l'estimo
sense mida
ni la crido
ni em convida
només xisclo.
I el Nen Jesuset
aplega al portal,
amb futur incert
amb un deure emprat:
manament de Déu.
He demanat als Reis:
manta de llums,
ben pocs ensurts
i encara menys
dies eixuts.
En haver
tan poca sort,
vaig planer
i menjo poc,
és menester.
Els pastors demanen,
en ser a l'hivern,
un fred més lleuger
per si no acompanyen:
l'escalfor i el verd.
Esperant els Reis,
he posat cabàs
amb pa ensucrat
i aigua en escreix,
van manta cavalls.
He demanat:
un rellotge d'or,
no el vull del barat
i, si aquest no es pot,
passaré un altre any.
I els Reis se'n van
després d'adorar,
honrar, obsequiar
i amb Josep parlar
d'un perill molt gran.
Com porten els Reis
una mica de tot:
figues, panses, torró
i, en un sarró,
els desitjos vells.
Em donaran
totes les menges,
però els diumenges
me les prendran,
coses dels metges.
Poemes curts (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb tan dura llei,
m'agrada somiar,
després enxampar
el llum que ofereix
el petit remei.
L'estel de Nadal
arriba a Betlem,
massa l'esperem
gairebé fa un any,
potser massa temps.
En el regne
dels taujans,
els humans
no hauran fetge
ni falta els fa.
A les voltes
de Nadal,
vent de dalt
i gent a rogles,
tots somiant.
L'àngel proclama:
Jesús és nat!,
com canten, ara,
pastors cepats
fins a l'albada.
En el regne
de la por,
res és bo,
tot sang i fetge,
poques flors.
I havent dinat,
la deessa fortuna
m'ofereix cordura
i fer punt i a part,
no n'encerta una.
En el regne
de l'infern
quan hi ha febre
tot és ver,
des de sempre.
El més minso
dels herois
diu que el pinso
és ben cofoi,
mai el miro.
A les voltes
de Nadal,
les ovelles
al corral,
que hi siguin totes.
A Betlem,
les joies,
que ens apleguin totes
així ho demanem:
les dones, els homes.
La nit de Nadal
com s'omple d'estels,
de pau i bondat
per somiar desperts
vora del portal.
El Nen Jesuset
és a l'establia
mirant na Maria
sentit en Josep,
ha encetat la vida.
Els pastors rondinen
en veure l'estrella,
pensen en l'ovella,
somien mentre viuen,
és gran meravella.
Els àngels anuncien:
Jesús és nat!,
gran és l'entrellat
on els pastors viuen
guardant el ramat.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els rics, menyspreables,
tots seran vençuts.
Quatre cases
d'embalums
són amables
en perfums
miserables.
S'allunya l'estrella
ben dolçament
i la tenebra
com va creixent,
és el que sembla?
Com els pastors
deixen l'ovella
dintre la cleda
per les fredors,
la palla és seca.
Com vénen les burles
cercant les foteses,
un ha massa dubtes
de tantes promeses
fetes a innocents.
Poemes curts (LXXV)
14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Voldria aprendre
en passar l'hivern
que si el vent es perd
algú podrà rebre,
és gran desconcert.
El vent empeny
els núvols dalt la serra
algun es queixa,
però no el sent,
és prou trapella.
Per Nadal demano
una mica de foc,
el dimoni és a prop
i em vol fer d'amo,
no n'hi estic d'acord.
Quan el vent em parla
del frec de les fulles,
sento les despulles,
l'anar de la Parca,
després em fa ràbia.
Vull dormir
sense la pensa
de saviesa
per a eixir,
és pobresa.
Quan pugi la neu
al cim del pujol
jugarem, al sol,
i riurem els tres
captaires de tot.
No hi ha pressa
a la tardor
quan el bosc
s'omple de fressa
i d'escalfor.
Quan l'estel
és a Betlem,
el que fem
ja ho sabeu:
mengem, bevem.
En el goig
de cada nit
sento el crit,
del darrer boig,
ve per mi.
Mireu-la com ve:
jove, esblaimada
amb tristor a la cara,
perduda la fe,
massa enamorada.
En el monstre
de la nit,
cada pobre
és eixerit
i mediocre.
Al carrer
del desconcert,
el darrer
és el primer
o a l'inrevès.
Manta hores
de la nit,
han dormit
ben a les fosques
sense crit.
La barca singlota
anant per la mar,
el temps ja se sap
és prou poca-solta,
mai diu per on va.
Les velles raons
quan entren a casa,
mai no saben massa
ni diuen per on,
és el temps qui parla.
En el reguitzell
de les hores baixes,
demano, a les tardes,
menjades de peix,
n'he comprat deu caixes.
A la cabana
dorm el pastor,
somiar li agrada
que mor el llop,
mai sé si guanya.
Com sento el neguit,
el temps de Nadal,
la Verge, el portal,
el nàixer del Nin
i l'estel de dalt.
Quan la lluna em demani
que la vagi a festejar,
he de dir-li que ho tinc clar:
segurament no li agradi,
altre nuvi ha de cercar.
Car sóc petit
com de presència,
no tinc ni ciència
ni força al pit,
només paciència.
Poemes curts (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja aplega
al bell mig de l'hort
com plora el pebrot
amb la tomatera,
diran que hauran mort.
El gegant demana
anar a esmorzar:
cent ous, mitja vaca,
però sense sal,
salat no li agrada.
En el regne
dels vençuts,
cent són enzes,
mil són curts,
però alegres.
En la solitud
d'aquest el meu regne,
he trobat un setge
on dorm la virtut,
que ningú li pregue.
Si el dret de volar
arribés on visc,
de segur que el risc
voldria manar,
massa por li tinc.
Si la mort
em ve a buscar
ho tinc tot
per a pagar,
potser hauré sort?
Com la pluja
m'ha de dir
si la bruixa
ve per mi,
faré el que puga.
Com cada vespre,
quan baixa el llop,
sento el record
dur i maldestre,
palau de por.
M'hauria agradat
menjar, cada dia,
almenys dotze plats,
amb bona amanida,
sense mitja part.
En el regne
de la sort,
el gran mestre
no hi és tot,
massa tendre.
Com deia l'aranya:
Sempre estic dubtant,
filo com abans
o faig com m'agrada,
ple de farbalans!
En el regne dolç
de les hores toves
cerquem massa noses
per guanyar tothom,
manta de cabòries.
Quan l'hivern
truca a la porta
la nit fosca
va dient:
Prou revolta!
En el revolt
de les males penses
un se sent molt sol,
voltat de tenebres,
mai trobo el consol.
Aniria bé
si l'amor venia
a sentir, potser,
com ve l'alegria
amb la nova fe.
Quan el fred aplega,
perquè el vent el duu,
porta a casa seva
el goig de ningú,
és massa garrepa.
Amics del carrer,
quan aplega el fred,
no em dieu pas res
qui parla és l'hivern,
foll i venturer.
Cada dia, al dematí,
quan el sol, de nou, trascola,
un demana ser petit
sense ganes d'anar a escola
deu ser aquest un mal antic.
Portaran el sons:
notes melangioses
els clavells i roses
amb les altres flors,
totes ben formoses.
Porta presses, el vent,
en terra ferma,
gairebé ningú el sent
ni se l'espera,
coses de l'enteniment.
Poemes curts (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia
al dematí,
he de dir:
demanaria
un altre llit
Si la Parca
arriba d'hora,
vull la barca
per mi tota,
sense rauxa.
En comprar
el pa i el vi,
mon destí
es deslliurà,
va fugir.
Maleït el seny
quan, sent tan tanoca,
em deixa a la porta
tou i desllibert,
em plau la revolta.
No parlaré més,
en temps de tempesta,
de sortir de festa
més lluny del carrer,
haig poca saviesa.
En el reguitzell
de les hores baixes
no menem ni nafres
ni el goig dels poncells,
estem al desert.
Manta somnis
a la nit
ni un dimoni
a qui oferir:
pensaments necis.
A la casa vella,
no sento res més
que sospirs i enveja,
dèries de pagès
enmig de tenebra.
Quan les pedres del camí
conten mentides,
sento pena i és per mi
car les noto amanides
a la burla i a l'encís.
El cavaller
em demana
una espasa
sense fil,
és prudent.
Una casa sola
penjada del cim
sent com mai li prova
aquell vent de nit,
és quan ve que plora.
No hauré menges
per donar
si les rendes
van com van,
tan esquerpes.
A la casa
del mai més,
qui no acaba
ho té bé,
lleuger marxa.
Sento ploure
al carreró
i he de creure
que és prou bo,
com el seure.
En el regne
de la por,
cada gendre
és estirabot,
no vol creure.
Quan el cànter
va a la font
com es queixa
de tothom,
és molt trapella.
Si la jove mossa
demana per mi
dieu-li que sí,
que sóc poca cosa,
ni tan sols sóc ric.
He venut el vent
a un vell lladregot,
el vent és al bosc
on dorm a pleret
quan el cel és fosc.
No hi ha hores
a la nit,
les tinc totes
sota el llit
per si volen.
Mai hi ha mosques
quan el fred
de l'hivern
les posa a totes
a bon cobert.
Poemes curts (LXXII)
01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Parlaré demà
amb nobles fantasmes,
sense massa ganes,
sense demanar,
ho faig de vegades.
En el carreró
de les hores toves,
les portes hi són totes,
però no ve el sol
ni passen les joves.
El vent de dalt,
en ser a la tempesta,
diu que, avui, té pressa,
no fa mitja part,
no sé perquè es queixa.
Escriuré un poema
de tot inapetent,
sóc fet a anar perdent
vivint enmig d'aquesta
raó d'ésser prudent.
Quan la mar marona
em demana anar,
li dic que demà
aniré una estona,
després ve el callar.
En un cove
ple de peix
el menys noble
com es creix,
menja el doble.
La vella olivera
voldria plorar,
les noves olives
es deixen anar,
volen dormir a terra.
En el petit mas,
entre les gallines,
poques sóc amigues
no volen jugar,
parlen aterrides.
Massa dies
sense nit
no serien
per a mi,
no em voldrien.
En aplegar
el Nadal
mai fa mal
un bon dinar,
és natural.
Manta hores
de la nit,
diuen totes:
A dormir!,
són ben llosques.
He de demanar,
a les belles fades,
que vull festejar:
dimarts i dissabtes,
m'ho voldran donar?
Els fantasmes
són així:
menyspreables
per la nit
i culpables.
En un dia
sense nit
tot seria:
esperit
i melangia.
Quan la pluja aplega
al meu carreró
sento un agredolç
qui em treu la pena,
cosa de l'enyor.
Vull anar a jugar,
a les hores dolces,
amb les quatres coses
que em van deixar:
terra, aigua, aire i noses.
Quan la jove
va a la font
ja no hi són
ni rics ni pobres,
és molt dejorn.
Manta cases,
sense foc,
són tancades
a tothom
i gelades.
He portat els anys
al cim del pujol
i diuen que els dol
el que es queda avall,
mai tindran consol.
En el cor amic
he trobat consol,
voreta del foc
i podent llegir
històries de por.
Poemes curts (LXXI)
13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan plou al carrer,
a l'hora primera,
sento com es queixa
de mai no saber
si algú la prega.
És el llop
quan sent l'ovella
quan demana
bona menja,
no hi és tot.
En el caminoi,
quatre fulles velles
diuen meravelles
tot parlant del sol,
estimen estrelles.
Els fantasmes
són aquí,
volen tasques
de glatir,
miserables.
Animeta amb pena
vaig pels carrerons,
voldria torrons
d'aquells fets d'ametlla,
els prenc als minyons.
Apleguen fantasmes
per cambres i racons
la meitat són bons,
difícils els altres,
tots ells miserables.
Quan apleguen esperits
amb carona riallera,
demana una veu planera:
Amagueu-vos sota el llit!,
després s'alluna la festa.
Mireu-la com va
sense tocar terra,
és talment princesa
plena de somiar
amb mars de dolcesa.
En el batec
de les hores dolces
com parlo a estones
mentre em distrec
de les llargues noses.
Manta noies,
ben guarnides,
eixerides,
riuen totes
mentre miren.
Com estimo
la tardor
quan desitjo
somiar un poc
i endevino
que sóc mort.
A la vella casa,
no hi ha embalums
ni rau la nissaga
esperant vençuts,
la nit qui s'atansa.
A l'enterrament,
érem quatre gats,
uns assedegats,
altres plens de vent,
va ser prou distant.
Quan la lluna vol
eixir al migdia
sento com em crida,
com lluita i li dol
no haver altra vida.
Trenta pedres
al coixí
fan tenebres
per la nit,
són molt seves.
A la bona vida,
mai poso enrenou,
descansar convida
a estimar, de nou,
regnes de fugida.
En ser al vespre,
quan li plau,
parla el mestre
del catau,
ho veu negre.
Al bon dematí,
quan la pluja aplega,
sento com a festa
tot el que han de dir,
estimo la fressa.
Les fulles demanen,
en ser a la tardor,
un descans traïdor,
qui els diu que manen:
el matar a tothom.
Quan la Parca
entri al poble
sigui noble
i passi casa
a pas doble.
Poemes curts (LXX)
01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el dur passar
de les hores fosques,
són massa les mosques
i minso el menjar,
és llei per tanoques.
Molts amics,
sense esperança,
són a França
fent-se rics,
tot fa plaça.
En el si de la mar
hi ha una sirena
que sempre es queixa
del bé i del manat
és talment perversa.
El dimoni, avui, m'ha dit
que pecat és obra clara,
si feinejar tant m'agrada
hauria de cercar amic
a qui donar la tabarra.
Les fulles com ploren
quan parla tardor,
és un temps traïdor
on cauen i moren
demanant perdó.
En el reialme
de la poca sort,
quan en vénen quatre
diuen que en són dos,
un petit miracle.
Quan vinguin els déus
a cercar judici,
doneu-me un ofici
que no porti creus,
són amics del vici.
En un terra
sense llum,
hi ha més fum
que no foguera,
és el costum.
Parlen les fulles
de la tardor,
totes porugues
amb ai al cor
mai seran mudes.
Amb la manta
i força son
vaig per on
la vida esclata,
massa enrenou.
En el regne
de l'oblit
cada heretge
és bon amic
i ben tendre.
Moriran els dies
sense massa nom,
són tan pobrissons
tan fets a mentides
que fugen del tot.
Per no haver més
que hores feixugues
se'm fan més porugues
les joies del ser
en terres eixutes.
Quan hauré arribat
a la nova casa
trobaré: la tassa,
la menja i el plat,
tot m'agrada massa.
Quan aplegui a ric,
quina gosadia,
he de cercar amic,
de nit i de dia,
per si és fredolic.
En el regne
de les flors
cada vespre
hi ha cançons,
totes tendres.
En el gran reclau
on dormen les hores
mai es posen totes
perquè no s'escau,
prou n'hi ha de sobres.
Quan l'abella
dóna mel
diu que espera
anar al cel,
després delera.
Com he de sentir,
quan udola el llop,
el crit del pastor
en trencar la nit,
seran massa pors.
Els cavallers,
en ser al castell,
volen atuells
ben grans i ben plens,
mai són per a ells.