Poemes curts (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
De llevant o de ponent
és el vent qui mou les fulles,
el qui va deixar despulles,
quatre branques, un xic més,
massa força a les altures.
Si he de morir
que sigui al capvespre
o entrant a la nit,
no vull final tendre
ni plorar com mil.
Quan la mossa
em demanava,
com somiava
en ser l'esposa,
anava errada.
Manta hores
de la nit
vénen totes
sense amics,
sempre soles.
He de demanar,
a la mula jove,
que deixi posar
la lluna en un cove,
no sé si ho farà.
Amics i parents
us hauré de dir
que us tinc presents
i que, des d'aquí,
sembleu petitets.
Dessota d'un pi,
la lluna és més bella
i hauria de dir
que sembla una estrella
quan se'n va a dormir.
No hi ha hores
per donar,
les haig totes
per reptar,
són tanoques.
Una casa, vora el prat,
es lleva a trenc d'albada,
mai ho sé si ho fa de grat,
però va emplenant l'estança
de queixes i de comiat.
A les tanques
del meu hort,
veig com passes
i et vull com
tu em demanes.
Massa pobres
van pel món
a les fosques
com tothom,
n'hi ha de sobres.
El rei em demana
que vagi a la guerra,
quan després es cansa,
diu que no vol terra,
ha perdut la gana.
Al reialme
del mai més,
en van quatre,
en tornen tres,
deu haver obstacles.
La mossa em diu
com l'he d'estimar:
amb força, amb caliu,
fins a l'endemà,
després, em somriu.
Amb seixanta
avantpassats,
qui no parla
a desgrat
o bé s'inflama.
Era un pobre amic
sense cap fortuna,
cercava una engruna
de pa de pessic
per dinar a la una.
Us faré saber,
dolces melangies,
que em passo els dies
plorant per no ser:
el valent qui crides.
Vindran, ben porugues,
quatre bruixes velles
cercant les tenebres
i fent pampallugues
quan parlis d'estrelles.
Una rosa i un camí
em duran a l'era,
diu la masovera
que n'està per mi,
després, ve la crema.
Dessota d'un arbre
quan la pluja mou,
espero el condol:
suau, ben amable
per posar-me al jou.