Poemes curts (XIII)

12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

Coneixes la Parca,

qui parla amb mi?,

la porto en el si,

prou ben amagada,

em prega, li escric

i menteix quan parla.


Darrere una passa,

altra va creixent,

no en sóc conscient,

però el camí acaba

quan demana gent.


La vaca i el vedell

somien al prat,

ell, atabalat,

mira un ocell,

qui l'haurà posat?


Sabeu la mar,

quan té peresa,

ni pensa ni deixa

les ones gronxar,

potser es fa vella.


La barca demana

dormir en el port,

es veu que no pot,

hi ha pressa, hi ha gana,

es queixa de tot.


Una noia jove

no n'està per mi,

és massa glatir

escoltar aquell ogre

qui només escriu.


A la terra baixa

ni es planyen els bons

ni canten cançons

on parlen de gràcia,

de precs i d'amor.


Una noia sola,

al balcó estant,

pensa que es fa gran

i que res li prova,

pobra benestant.


En els ulls

de primavera,

va la reina

sense esculls,

és molt seva.


A l'amor primer

obriu-li la porta

i, si és tanoca,

deixeu-lo el darrer,

mai un desig sobra.


Per a seure sol,

dessota d'un arbre,

caldrà ser amable

per si l'amo vol

venir a les tardes.


Les deu roses

del roser

volen saber

totes les coses,

no els ho diré.


Primavera porta

dolçor al camp,

calor a la llar

i la feina grossa

d'anar i tornar.


Mentre passa pel carrer,

dolça estimada,

li demano, a la fada,

que em faci quedar bé,

quant poc li agrada.


Parlen al port

dues barques velles,

hi ha un cel d'estrelles

qui amaga el sol,

són coses seves.


Quatre vaques en el prat

ni xerren ni estosseguen,

cada vespre, somien, mengen

i després fan mitja part

esperant que no maregen.


Entre dues simfonies

he perdut la sort,

és musica sense mides

per anar a poc a poc,

tot entrant per on no volies.


La mare demana

anar al jardí,

allí hi ha la casa

on s'estima i viu,

on l'estiu descansa.


Quan voldré volar

empraré les ales,

compraré les ganes,

les deixaré anar

pel damunt les planes.


Sou, per a mi,

la gentil poncella

amb galta vermella,

vestit d'organdí

per anar de festa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XII)

05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa sola

no n'està per mi,

dirà que molt plora

quan se'n va a dormir,

ni mirar-me gosa.


Al vell país meu

tot fa meravella,

ni mor la rosella

ni resta l'hereu

ni creix la tenebra.


Quan l'alba trenca

el reclau del son,

el cos va a la brega,

vol saber per on

la casa és oberta.


El riures de l'amor

no cerquen delmes,

força promeses

no tindran port,

només tenebres.


La senyora diu,

tan punt em llevo:

Fes el foc més viu

mentre trafego

i deso el niu!


Al carrer dels rucs,

els savis mai vénen,

diuen que entretenen

sense ser vençuts

puix mai assosseguen.


Per a fer camí,

a la terra ferma,

la il·lusió enceta

el corriol més prim,

diu que no té pressa.


En el gran desert,

on viure solia,

vingué l'alegria

per saber si és cert

que estimar volia.


No hauré d'haver

ni joia ni pena,

aquí, on s'espera

el trobar la fe,

la manca és severa.


És quan rius

que m'atabalo

i m'escanyo

en el gran dir,

després, planyo.


No hauran de venir

els cavalls a l'era

ni haurà primavera

on poder dormir,

pobra terra ferma.


Si m'estimes pel matí,

quan el sol fa mala cara,

has de viure en el meu si,

un mal lloc on tenir casa

puix la pau no rau aquí.


Sota l'ombra de l'estiu,

em meravella

com demano una estrella

per a fer el niu,

però no em deixa.


Al carrer del mig,

les cases són dolces,

obertes les golfes,

plenes de desig,

tancades les portes.


Una noia rossa,

amb cabells d'or,

com demana alhora:

riures i amor,

sóc tan poca cosa.


Maria demana

anar a la font,

com cada vesprada,

espera l'amor,

potser vindrà ara.


És el fet d'escriure

un viatjar impacient,

treballar la ment

per a poder viure

enmig de la gent.


Amb les pedres del camí

no vull parlar,

només criden perquè sí

ni saben enraonar,

com em planyen dia i nit.


Escriure dessota

d'aquell arbre amic

porta a l'embolic

en trobar sa ombra,

sense res a dir.


Quan l'estiu trascola

en camps massa altius,

demano el caliu,

la calor em sobra,

només sóc nadiu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XI)

27 Març, 2019 21:01
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la flor demano

tot el verd i el roig,

després com em planyo,

com em torno sord,

només vull ser l'amo.


Al vell paradís

mai manca un ocell,

potser passerell,

potser malaltís,

és un cant molt vell.


No vull per amic

un petit dimoni,

sempre ben farcit,

sense que s'adoni

que menja per cinc.


Porto somnis al sarró,

embolcallats amb paper,

si ho demanes, ho faré,

et diré on caben tots:

En un cap qui pensa bé!


La llarga agonia

de l'hivern passat

va acabar un dia,

perquè no se sap,

hi ha massa malícia.


Tornaré a sentir

noves estrebades

d'aquelles ventades

que solen venir:

matins i vesprades.


Sant Jordi demana,

al drac més dolent,

pactar un moment,

deixar: la contrada,

la festa, la gent.


Si la rosa sola

no et parla de mi,

és ben poca cosa

ni sap el que dir

ni serà formosa.


En un lloc desert,

on la terra crema,

sento com s'esberla

un desig secret:

Tornar a casa meva!


La rosa vermella,

al jardí estant,

diu que hauria estat:

joiosa rosella

voltada de blat.


A l'amor primer,

donem-li suport,

que vingui, amb el cor,

a cercar el roser

quan li plagui al sol.


No té nom,

aquesta userda,

si no albira

el meu amor

en el si

de primavera.


Poseu-me a les mans

la deu de la plana

quan dorm la muntanya

tot cercant esguard

en sines de calma.


Primavera dolça,

priveu-me del vent,

d'aquell petit fred

que, al vespre, s'acosta

per mirar i saber.


A la platja, les ones

parlen d'enrenou,

es troben ben soles,

no volen ni son

ni promeses toves.


El ruc com dormia,

somiava altres temps

amb homes pacients,

cercant l'alegria

en camps i carrers.


No hauré més por

a l'hora dolça

quan tot reposa

en fer-se fosc

i neix la broma.


Com em plauria

seure un moment

quan fuig el dia:

dolç, innocent.


Voldria, amor,

sentir com l'alba

puja a la galta

posant calor,

portant la calma.


Estels de la nit,

feu-me els amanyacs,

porteu-me els tancats

on dormen els rics:

valents, estimats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (X)

20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sol de primavera

com vol enllestir

a la flor primera

quan es vol morir,

mai podrà ser reina.


El ruc anava

a tombs i tombs,

l'aigua cantava

sorgint del fons,

el rec plorava.


Quan la pluja parla

en carrer i teulats,

un sent la basarda

dels dies passats,

dies sense gràcia.


Si l'amor volia

romandre amb mi,

com li manaria

que digués que sí,

haig vella follia.


La mare acarona

per la nit al nin,

ha passat l'estona

sense pas dormir,

és la malaltia.


Poseu-me a les mans

el somriure ample,

el sentir-me humà

envoltat de tractes,

mai serem cristians.


Tinc, pel teu amor,

dolça bogeria,

visc a contracor,

sofreixo i em crida

aquell vell bruixot.


Portem les lloances

serralada amunt

on lliuren les vaques

aquell minso ensurt

de pensar amb els altres.


Si la lluna plena

ve a demanar,

digueu que em crema

el desig d'estar

fora de la reixa.


Entre amor i melangia,

vaig de promès,

porto un cove d'alegria

del tot encès

per un foc que m'humilia.


Al déu de la mort

ofereixo, avui,

un polsim de por,

altre de garbuix,

que fosc ho tinc tot.


No demano anar

al regne dels vius,

no em deixen estar

ni preguen quan dius

que és millor callar.


Els camins de pedra,

corriolets de fang,

quan ve primavera,

s'omplen com abans

de lluita ferrenya.


De les roses del jardí,

una m'escolta,

com em tracta de mesquí,

de poca-solta,

perquè odia viatjar amb mi.


La pluja cantava

lluny del rierol,

la fulla plorava

demanant al sol,

poc que l'estimava.


Amb massa delers,

fugint d'aventures,

van els meus volers

cap a altres pastures:

verdes, sense més.


La casa vella

no vol ni llar

ni bou ni esquella

ni sopar tard,

n'estic tip d'ella.


La jove demana,

quan es pon el sol,

el riure de gana,

fugir del condol,

mai fa bona cara.


Porteu-me amic

al preat món

on ser segon

no està mal vist,

és prou pregon.


No conto mentides

ni em plau l'ocasió

de viure mil vides

amb semblant sarró,

és qüestió de mides.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (IX)

12 Març, 2019 19:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la nit despulla

monstres de la por,

el ser perdedor

em porta on la fulla

demana tardor.


No he de venir

del vell infern

per treure un prec,

un gran glatir,

ho tinc tot fet.


Mataré la gana

amb munió d'enciam,

em plau l'aviram,

però el cos esclata:

Hem de patir fam!


Posaré al racó,

de la gran fortuna,

regalims d'engruna,

plors de somiador

amb desig de lluna.


Quan el sol clou

i el vespre se'n va,

fuig tot l'enrenou

ni sap on anar,

però em deixa sol.


El monstre angelical,

mentre sadolla, clama

i parla com sidral,

de tant en tant, esparsa,

els ferros del cristall.


Com demanaré

a la vella Quaresma

que no porti pressa

puix menjar convé

i beure m'ofega.


Al vell carreró,

els deures són buits,

els homes han mort

enmig del rebuig

d'aquells grans prohoms.


Sense cànter, sense pou,

la tardor semblava eterna,

al corriol, ni una lluerna,

a la sínia, no hi ha jou,

el món s'esberla.


Poseu-me, bona muller,

vi en el vas,

he fet mal pas,

no he estat valent,

l'amor se'n va.


Paraules donades

no faran camí,

terres isolades,

pensament mesquí,

demanen albades.


Cada ull em demanava

el seu somrís,

home indecís,

avui, no guanya

ni haurà enemic.


Amb les pedres del camí,

he fet conversa,

mai porten pressa,

viuen allí

la dolça espera.


Una nit dormia

dessota del cel,

un amic fidel

demanar solia

el dormir per ell.


Amb les presses

i embalums,

mil promeses

fan ensurts,

són tan fredes.


Per a ser ric,

cap negoci

porta un soci

per amic,

ai de l'orni!


La formiga al formiguer

no vol fortuna,

només demana una engruna,

una fulla, un polsimet

i anar a la cua.


Quan l'aranya

adoba el fil,

no perd trama

ni sentit,

és com treballa.


Al racó del mas,

viu la masovera,

qui la vol casar?,

ella no es deixa,

diu que ja ho farà.


A la nit, demano

un somni confós,

mai seré el meu amo,

mai hauré senyor,

tot i així, em planyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (VIII)

05 Març, 2019 18:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

No et demano,

dolça fada del meu cor,

sinó un polsim d'amor

per sentir com esbatano

les finestres del meu cos.


Paraules em portaran

al regne de l'oblit,

allí, ni hi ha neguit

ni estols amb homes grans,

només setges per la nit.


Al regne de l'amor,

només les bruixes ploren,

cercant els qui s'abraonen

per gaudir el gran tresor

capficat entre hores.


En el si de l'hort,

les cebes s'envolen,

les tomates ploren

tot demanant sol,

sempre es troben soles.


L'oreneta ni sap

on parar casa,

a la teulada,

hi ha massa gats,

criar li espanta.


Ni parla el cargol

dessota la fulla,

la pluja poruga

aquest any no vol

ni un déu la belluga.


Al carrer on vius,

no hi ha primavera

ni la flor primera

al portal escriu

quan podràs ser meva.


Per estimar, et diria:

reina del meu cor,

que tan sols l'amor

cerca gosadia,

no deu ser-hi tot.


La flor del jardí

no vol més promeses

ni estima les festes

quan ve el morir,

li poden les penes.


Amb un rajolí

de vi o de cervesa,

enceta la festa

sense res a dir,

sofreix i fa pena.


Cada nit venia

la lluna del prat,

però ha fet salat

no hi és na Maria,

avui, no vindrà.


Del castell florit,

on no hi ha despulles,

com surt el brogit

de guerres perdudes,

massa els enemics.


Com voldria dir,

dona del meus somnis,

que haig deu dimonis

tots pregant per mi,

la meitat són bornis.


Per tal de plorar,

he vingut a veure't

ni sé perquè creure't

em porta a l'esclat,

callo i a reveure.


La casa petita

mai n'està per mi,

viu amb l'enganyifa

d'arribar al seu fi,

prendre nova mida.


Estic a l'espera

de tornar-me ric,

és un mal amic

aquest tan tronera

qui prega per mi.


Tot enmig d'un corriolet,

viu una abella,

com espera primavera

per anar a cercar indret

on tot riu i meravella.


El vent de dalt,

a poc a poc, s'inflama,

omple la plana

de malvestat,

després, s'enfada.


El rellotge parla

de dies de seny,

de sofrir un moment

i sentir com grana

el verd sense encert.


Per una rancúnia

o greu confusió,

que Déu em perdó

si parlo de pressa

o callo i responc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (VII)

26 Febrer, 2019 09:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

Ni pressa tinc

ni sento la virior,

és un estat traïdor,

em dono per servit,

de fet, ni és el meu lloc.


Tinc tant de fred

que sento la temença

de jaure amb la creença

que quasi està tot fet,

és minsa complaença.


Estimar us estimaria

les nit d'hivern,

amb desesper,

ple de follia,

ho tinc prou verd.


Dolça fada dorm

enmig del si

del preat bosc,

dessota un pi,

amb caire dolç.


Sentir la veu,

la llunyania,

la lletania

de trobar un déu,

com cada dia.


Aplego d'hora

per trobar el redós,

estimat d'un cos

qui tot ho acarona,

un plaer galdós.


Estimar un sol

que neix cada dia,

que sent la follia

d'un perdut amor,

doneu-me altra vida.


Haver el gran dubte

de l'amor primer,

anar pel carrer,

sense mel ni sucre,

tot cercant el cel.


Voldria dormir

en el si del prat,

enmig l'entrellat,

per a saber si

seré l'estimat.


Demano a la rosa

del jardí d'enmig

que porti el desig,

per dir-te: Reposa,

nostra és la nit!


Si l'amor demana

aquest mirar dolç

que vingui aquest clos

a parar-te casa,

ben maca, amb sol.


Una rosa sola,

viatjant a peu,

aplega a les deu,

vol trobar-te d'hora,

abans que Morfeu.


Les paraules toves

no faran camí,

només les més dolces

apleguen al si,

esperen les tornes.


Una nina reia

al balcó estant

en veure l'ofrena

del jove galant:

pors amb espardenya.


Com m'agradaria,

a l'abril florit,

trobar companyia:

de taula i de llit,

plena fantasia.


Per valls i conreus,

plana primavera

amb una mà estesa

amb ullets de nen,

és tan encisera.


La deessa jove

demana per mi,

diu que, ser tan pobre,

és un fet mesquí,

no es pot ser mediocre.


En passar l'hivern,

amb la flor primera,

conta primavera:

allunyat el fred,

torna a casa seva.


Us deixo el déu

per si abelleix

sentir-vos rei

de cap a peus,

no m'ho pagueu.


Si l'amor demanes

que vingui ben d'hora,

que et trobi ben sola

per gaudir debades

d'un sol sense ombra.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (VI)

19 Febrer, 2019 09:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la roda roda

i va fent camí

que porti la nova

puix ha de venir

a emplenar la bossa.


Deixeu-me posar,

al bagul dels somnis,

tots aquells dimonis

qui vindran demà,

tinc por de l'oprobi.


Mariner d'aigua ben dolça

quan apleguis a la mar,

has de dir-los que he guanyat,

però no he portat penyora.


Tot un reguitzell

de velles formigues:

caminen, caminen,

van al formiguer,

és el seu castell.


L'amor dormia

dessota l'om,

somnis hauria,

del tot, pregons,

era migdia.


Barca vella dorm a port,

sobrevola una gavina,

fora el moll tot és boirina,

barca endins tot és record.


Paraules emprades,

per parlar d'amor,

creixen estorades

ben plenes de por,

ella, no té cor.


Si la rosa parla,

que parli per mi,

conti, a l'estimada,

que la vull així,

sóc tan ruc encara.


Mourà el vent

les noves fulles

del tot dient:

Voleu, porugues!

El terra és verd!


M'ha dit el sol,

del tot conscient:

Viatjo sol

cap a ponent!

Ningú el sent?


Doneu-li la rosa

fresca del jardí,

si ha de ser promesa,

n'estarà per mi,

són minuts de festa.


A la lluna plena

no li cal galant,

ella és tan superba

que estimarà quan

no es senti ofesa.


La mar gronxava:

amunt i avall,

ones portava

al devessall,

desfent la platja.


No he de venir

si no em convides

ni podré sentir

quan a amor crides,

ploro tant per mi.


La jove estimada,

amb cistell florit,

passa per la plaça

per trobar l'amic,

no ha vingut encara?


El pobre pagès

tenia una filla,

però, amb pocs diners,

casar-la voldria,

feina per a fer.


Com sento el món

bastint els teus ulls,

tan farcits d'esculls,

tan fets a l'enyor,

com dir-te que et vull?


A la nova nit

on l'amor fugia,

vaig dir-li: Sabia

que restar adormit

no porta altre dia!


Suporto el bé,

el si de les paraules,

anar per taules

on mai em deixen ser,

vull noves baules.


Cansat, tot arraulit

frisós de sentir els llavis,

diran el savis:

Ja t'ho havíem dit!

Massa calvaris.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (V)

11 Febrer, 2019 18:50
Publicat per jjroca, Poemes curts

El vent tafaner

entra per les golfes,

ho troba desert

sense nens ni dones,

fugir prefereix.


Com fer-li saber,

a mon preat amor,

que ho he perdut tot,

no em queda ni ser

nosa del seu cor.


La rosa portava

el semblant ben trist

ni troba el neguit

de l'enamorada,

algú l'haurà vist?


A poqueta llum,

quan el sol s'allunya,

com creix l'embalum,

com minva l'escuma

ni xerren els ulls.


El cavall del cavaller

no vol fortuna,

s'acomoda amb la llum

més bé freda del febrer,

sense aventura.


Quan l'hivern se'n va,

amb la galta freda,

crida a primavera

per si vol tornar,

era prop de l'era.


Per trobar la solitud,

la virtut com s'afanya,

em diu que ve de l'Espanya

carregada d'aixoplucs

i de migranya.


Perdut el temps

en pou pregon,

demano al món

que porti: fred,

abric i sou.


A poqueta nit,

ve el festejar,

quan el dia és clar,

tot és ensopit,

qui, aquest fet, no sap?


Anirem plegats,

sense melangia,

a prendre la mida

d'aquell temps passat

quan fèiem la via.


El desert proper

allunya el saber

tant com li convé,

com m'agradaria

que fos el darrer.


Amb les pedres,

que m'estimo,

he bastit el meu deler,

un reclam on us convido,

on em sento com un rei.


Les orenetes

avui pregonen

que han arribat,

trist m'han trobat

i m'esperonen.


No tinc ni son

ni hores feixugues,

totes són porugues

ni saben per on

trobaran les mudes.


Amb un pobre amic,

passo les vetllades,

com parlem de fades

i de déus antics,

són les acaballes.


Sentia, Maria,

a l'amor venir,

li digué que sí

perquè ho entenia,

com li cal mentir.


Paraules al vent

el món les recorda,

no li pregunteu,

mai respon quan toca,

potser és massa vell.


No he vingut al cementiri

per trobar un lloc,

he aplegat pel gran misteri

de saber on sóc.


Deixeu-me anar

on pugui sentir

aquell bell morir

que sembla llunyà,

però haurà de venir.


Al desert, dormien

els somnis daurats,

els qui no han estat

com penen i criden,

com volen la part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (IV)

03 Febrer, 2019 21:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al ple del consell,

sàvia decisió:

si no hi ha anyell,

mataran el porc,

on deu ser el penell?


Com l'àvia deia

després d'esmorzar:

Guardeu la cullera

per si heu de dinar!

Un consell de vella.


Si pogués viatjar

enllà de la lluna,

sembraria una

llavor d'estimar:

ben dolça, ben bruna.


Tinc per al meu rei

noble encanteri:

Què no es faci vell,

que el son no el desperti

ni posi remei!


La més bella mossa

no n'està per mi

ni vol ser l'esposa

ni regnar on jo visc.


A la font pregona,

mai beuen ocells

ni l'aigua és tan dolça

ni s'atura el rei,

és talment preciosa.


Una formiga anava

trescant camins,

bocí de pa portava,

era un glatir,

tot per a fer casa.


Si l'amor doneu,

poncella eixerida,

us prendré partida,

vull aplegar a déu,

festejar convida.


Al vent li parlava

el més vell dels xops:

Per què no puc jo

venir a la gatzara?,

era un perdedor.


La pensa volia

viatjar cap al cel,

amb capsa de mel,

cove d'alegria,

com la pensa es perd.


Anem, amic,

al ball de la rotllana,

és festa i s'encomana

aquest ballar eixerit,

confesso que m'agrada.


No hi ha pedres al camí

de la recança,

allí, les valls i muntanyes

han parat casa,

no cerquen altre veí.


Per si encara un déu

em vol fer corprendre,

he de saber vendre:

a l'estiu, la neu,

sense por d'ofendre.


Amb el monstre parlava

del meu anar,

com reia, callava,

volia ser gran,

després, plorava.


La mel al pot

ni es plany ni gosa

ni demana altra cosa

que un xic de sort,

de sort galdosa.


La formiga al formiguer

somia el lleure,

li agradaria seure

sota el romer,

però ha de creure.


Quan sigui mort,

no vull albades

ni més rialles

ni més amor

ni dir: M'agrades!


Dessota un llum,

la cuca plora,

no va a l'escola

ni troba el cuc,

tota singlota.


En el regne de l'amor

no hi ha princesa,

va marxar per ser promesa:

sense ganes, sense dot.


Porta'm, quan demani,

al regne dels muts,

dels pobres porucs,

vull saber ser savi

amb els ets i els uts.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»