Poemes curts (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No han de venir
les hores tardanes
a cercar mil cambres
on passar la nit,
de segur que es cansen.
Canta la sínia i el ruc
no porta pressa
diu que la cuina està encesa
i fa meravella, al gust,
aquell bullir de paella.
Com deia,
la vella llei:
sense teia
i sense rei,
la plana es queixa.
Cada vespre,
quan ve el son,
el noi tendre
sap per on
i es fa entendre.
Al carrer
del més valent,
falta gent
per a poder
marxar corrent.
La conversa
va durar
fins que ella
va entrar
i féu la seva.
Hauré de demanar
nou encanteri
abans que engegui
aquell bé somiat,
haig ben poc senderi.
Quan la tarda passa
i aplega la nit,
un monstre adormit
em dirà que encara
tot ho he d'enllestir.
El més noble
sentiment
diu que el vent
el torna roure,
deu ser pobre.
Vaig anar a demanar-la
a primers de mes,
el pare diu que no hi és
perquè va fugir de casa
atipada de retrets.
He de vendre
i no pagar,
puix no hi ha
més per a entendre:
avui, demà.
Les comandes
de la sort
fan del món
les mil corrandes
per a molts.
Com demano
anar a ballar
i plorar
quan no ho veu l'amo,
no me'n sé estar.
La més bella mossa
de tot el carrer
menteix quan es posa
a parlar un xic més
del que li pertoca.
La Mariona
del meu cor
quan és sola
menja poc,
només olora.
Com l'amor demana
que el deixi anar
ni sé perquè ho fa
ni perquè s'enfada
quan no vol lluitar.
A la casa
dels vençuts,
ni ets ni uts
ni festa grassa,
només remucs.
A les ombres
del meu bosc,
mai és fosc
quan vénen totes:
les abelles per les flors.
Quan vinguin totes
a cercar flors,
dessota el sol,
perdré les hores
entre records.
Quan el cànter
va a la font,
diu que el marbre
fa fredor,
deu ser un miracle.
Poemes curts (LXXXIV)
01 Octubre, 2021 04:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el carro ple
va per la drecera,
si li agafa pressa,
diu que li convé:
Tornar a casa seva!
Amb les bones intencions,
aplega la nit,
pensa l'esperit
que hi haurà raons
i volen dormir.
Quan la lluna vella
demana per mi,
dieu-li que sí
puix sóc un amic
ben poblat de cella.
A la tarda de tardor,
quan el sol, cansat, davalla,
és ben ple l'abeurador
amb més aigua que pas palla,
més mosses que balladors.
Qui demana
anar a dormir
porta gana
al coixí
per si esbatana.
El pobre ruquet
com brama a la sínia,
no li plau la vida
ni troba l'encert
per fugir un dia.
Com li he dit
al caragol:
Cal trobar un amic,
faci fred, faci calor,
per si un dia cal fugir.
Es farà saber
que, al punt del migdia,
tota la família
ja serà al verger,
cerquen companyia.
Amb més ganes
que diners,
les menjades
esdevenen plaers
quan són debades.
Estimar, t'estimaria
si em donessis l'ocasió,
no cal dir com sóc de bo
puix em passo tot el dia
demanant el seny i el cor.
Em passen les hores
de l'anar a dormir,
són massa cabòries
per no dissentir
que em troben a soles.
En el regne,
no hi ha rei
al servei
de l'amor tendre,
minso remei.
Na Maria demanava:
una cambra per a dormir,
com l'hauria d'enllestir
si no tinc diners ni gràcia,
després, veig que es riu de mi.
Manta de pauses
per a treballar,
hi ha força taules
per a jugar,
totes amables.
He de ser gran mentider,
de bona mena,
pel matí, vull la lluerna
sense dir-li per a què,
de segur que crema.
A la nit, demano
anar a ballar,
com no puc anar
esclato i parlo
d'un país llunyà.
Les porugues cantarelles
van pel món ensinistrades,
mai entraran a les cases
si no troben les roselles
qui riuen i entabanen.
Cavaller, quan va a la guerra,
no s'atura per somiar,
és després del batallar
quan es queixa i s'esguerra
perquè al regne vol tornar.
En entrar a la taverna,
gairebé em torno diví,
és així que em posa el vi:
ensarronat i per terra,
esperant que es faci nit.
Primavera endolcida,
somiant els contes de mel,
com vol anar de seguida
a l'indret on no fa fred,
poc després, ja se n'oblida.
Poemes curts (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Mai somio
en arribar
ni sospiro
quan se'n va,
m'acoquino.
Quan demano
anar a dormir,
el meu amo
diu que sí,
mai el guanyo.
Quan la vella mossa
es volgué casar,
va esdevenir esposa
d'avui per demà,
som ben poca cosa.
Quan Maria
m'adorava
no sabia
on es posava,
pobra noia.
Quan sigui ric
i hagi barca,
dieu-li a la Parca
que vingui per mi,
de segur que tarda.
Com cada jornada,
al bon dematí,
demano per mi,
vull taula parada
amb mantell de fil.
Els anys primers
com s'entrebanquen,
els de després:
corren i salten
com els qui més.
No em sembla
tan prudent
haver enveja
de la gent
si vol la pensa.
En el cau
del llangardaix
és on faig
petit reclau,
després, me'n vaig.
Sento la bonior
de la primavera
enmig de remors
de volar d'abella
al damunt les flors.
L'aranya filava
de nit i de dia,
la gana empaitava
i el seny assolia
un paper de ràbia.
Manta hores
al cel estant
entre cabòries:
de faig, no faig,
les bones obres.
Com l'ampolla,
feu-me cas,
veig com plora
en veure el vas
i perdre joia.
Al petit racó
de la casa gran,
haig el meu tresor,
ningú més ho sap
que el beneit del llop.
Massa fortuna
per a mi sol,
no sé si cura,
em porta el dol
o dues a una.
Mai demano
per a jugar
quan el terra
em vol deixar
sense una engruna.
En el jardí
de les pomes agres,
les nits són amables
quan restes allí
enmig de culpables.
M'agradaria haver:
el cor ardent,
el cos punyent
per a anar fent
sense perdre res.
Quan l'amor vingui
demanant per mi,
dieu-li que sí,
que no s'entretingui
en penses de llit.
Tot enmig de meravelles,
la poncella ha fet salat,
aquell jove l'ha deixat
perquè li diu que és prou jove
per gaudir i per penar.
Poemes curts (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Doneu-me la mà
gràcil perdedor,
dormiu com un roc
fins a l'endemà
on serà el tresor.
Quan la mula
va a la font,
és poruga
i parla poc,
de segur que cura.
Per a ser
pobre del tot,
cal saber:
qui guarda l'or
quan li convé.
Si l'amor demana
que vagi al dormir,
dieu-li que sí
puix el son reclama
fugir de l'oblit.
No cantaré cançons
a les albades
puix massa enamorades
hauran records
i no ho proclamen.
Com em plau saber,
estimat amic,
que lluny del desig
hi ha un regne planer
sense massa nits.
En el regne
de les flors,
les abelles
fan remors,
matins i vespres.
Mai encerto
quan vindrà
i l'espero:
avui, demà,
fins que delero.
A la casa
del valent,
mai hi ha massa
i se sent:
el llop quan passa.
Amb vuitanta
segadors,
el blat parla
de paors,
després, descansa.
Crideu-me mare
per a menjar,
per treballar,
crideu el pare,
ell sap anar.
No sé com diuen
que mandrejo
si mai em queixo,
quan ho endevinen,
de sobte, plego.
De segur que és molt bonica
i menja com un canari,
es pentina a diari
i no parla: gens ni mica,
com ha de ser el meu calvari?
Anant a cercar fortuna,
camí endavant,
he trobat un vell gegant
qui es queixava de la lluna:
No crec que sigui tan gran!
Amb cent ovelles i un ca,
cap muntanya és tan planera,
he sortit a hora primera
perquè el pastor ho ha manat,
sóc rabadà sense queixa.
Porto l'enyorança
ben endins del cor,
guardo mon tresor
fins que tot ho espanta
un mal lladregot.
Com demanaria
haver bona sort,
un xic d'alegria,
una mica d'or
per haver avarícia.
Entre oliveres,
al bell mig del tros,
sento com són meves:
penes i tristors,
mai seran darreres.
Quan esclata
la llavor,
la foscor
fuig de la casa,
després, mor.
Aprenents
de presidiaris
van sabent
llegir els diaris,
n'estan pendents.
Poemes curts (LXXXI)
15 Agost, 2021 05:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
És quan plou
que tot ho veig:
com més nou,
amb més servei,
després, em dol.
Al carrer del cementiri,
per on passen els difunts,
sento el sol com de dilluns,
cansat d'anar per un vici
que s'acosta als vençuts.
Dolça melangia
a la llar del mas,
prop de la follia,
com resto i com vaig
cercant companyia.
En el regne de l'oblit,
és millor trobar fortuna,
per això deixo una engruna
puix demano per a mi,
el saber com tot ho muda.
Reguitzell de pidolaires
han vingut a cercar ajut,
al segon, ja no he sabut
com parlar-li de la flaire
que s'acosta amb ull cluc.
La mossa demana:
un nuvi eixerit,
de fet, no el buscava,
però algú li ha dit
que l'amor s'acaba.
Com era punyent,
a la festa grossa,
trobar bona esposa
per anar dient:
Pel matí, em gronxa!
Les lluernes de la nit,
en el cel estant,
diuen que vindran
a posar-se al llit,
no sé si cabran.
Una rosa sola
no n'està per mi,
em diu que no gosa
sortir per la nit,
deu ser poca cosa.
Entre cambres,
hi ha neguit,
són les tardes
sense fi,
poc que m'agraden.
Quan em faci vell,
després d'anar molt,
vull trobar-me el sol,
la pluja i el vent
per parlar de tot.
Quan demano
anar a dormir,
és quan planyo
no ser ric,
poc que m'escalfo.
Com vaig perdent:
la joia i la fressa,
m'agrada la festa
mentre va plovent
sense ser tempesta.
He de retre
homenatge
al bon patge
quan va al regne
i torna agre.
En els ulls
de la dissort,
hi ha la mort
sense aldarulls,
sense cap dot.
Quan la mossa vulgui
estar compromesa,
pagaré una ofrena
per a què m'estimi,
de segur que crema.
En les tardes
de passeig,
a les mares,
no les veig,
dormen cansades.
Si em demana
una cançó,
vingui el so
i la tonada,
hi seran tots.
Per a ser
bon venedor,
cal saber
on trobar l'or
i fer-lo valer.
I quan sigui
enmig l'infern,
vull que vingui
en Llucifer,
ho dic pel vici.
Poemes curts (LXXX)
01 Agost, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de desitjar,
a primera hora,
el poder anar
a jugar una estona,
no me'n puc estar.
En el regne
de la son
qui no menja
és que no pot,
tot és tendre.
Us hauré de dir,
estimats mortals,
que el morir fa mal
si has massa amics
i es fan d'estimar.
Al racó del mas,
diu la masovera
que hi ha un bordegàs
que, quan va per l'era,
comenta: Em voldràs?
En el regne
de les flors,
cada vespre
és un clamor:
Som de festes!
En el cru hivern,
borrissol de neu
i, per passar el fred,
una llar de foc
sense més per fer.
Com les joies
de la nit
vénen totes
a dormir
amb menys forces.
En el carrer de l'oblit,
no hi ha fanals
ni somien, els de dalt,
en aconseguir amics,
és massa llarg.
Quan pugui, una estona,
anar a la mar,
vull saber nedar
per si m'abraona,
ella és massa gran.
A la casa dels gegants,
només mengen al capvespre,
pel matí, rondinen sempre
puix no volen treballar,
manta son hauran per vendre.
Quan la formigueta
surt del formiguer,
demana primer:
anar, a la filera,
sense gran deler.
Quan es faci fosc,
dolça melangia,
vull la llum del dia
mentre udola el llop,
em fa companyia.
A la casa del mai més,
no hi ha metges ni advocats,
els camins estan tallats
i, de tant en tant, el rei
ens dóna per esberlats.
Tardes de gener
ajornant el sol,
cerquen el condol
d'una llar de foc
i d'un son proper.
Hauria de dir,
dolça melangia,
que demanaria
el poder assolir
que em pot la follia.
En el si del cel,
dolça meravella,
no hi ha una poncella,
en deuen haver cent
tot parlant de festa.
La formiga adelerada
en sortir de formiguer
em diu que no pot ser
puix ja porta una setmana
sense trobar un recés.
Quan les pedres del camí
parlen de festa,
és que apropa la tempesta
i esclaten perquè sí,
després, ve la resta.
Na Maria demanava
que volia festejar,
el mosso, que desitjava,
li deia: No em vull casar!,
és després quan s'enfilava.
En el gran reialme
de la poca son,
els pobres són bons
sense fer cap tracte,
mai sabran per on.
Poemes curts (LXXIX)
15 Juliol, 2021 00:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com m'agradaria
ser un animaló
amb manta alegria
i ocupar el meu lloc,
mai el deixaria.
Li vaig dir
com l'estimava
i, al matí,
feia una cara
de sofrir.
Esperant el fred,
neu a la muntanya,
un sol ens proclama
que som a l'hivern,
és tímid encara.
Com demanaria
poder anar a dormir
dessota d'un pi,
ben prop de l'alzina
és quan em sento ric.
En el regne
de la por,
cada setge
es plany de tot
i no vol rebre.
Sento el vent de la follia
quan traspassa els carrers
porta sempre els guerrers
qui mai cerquen companyia.
En el greu passar
d'aquests vells fantasmes
noto que em demanen,
però no arribo mai.
Quan gener decandeix
i el fred s'allunya
sento, una a una,
les punyides veus,
són d'una altra lluna.
Quan el tren traspassa
la tranquil·la vall,
sento com el grat
arriba a la cara
quan xiula i se'n va.
Nostre amic
el caragol
mai sap qui
li porta el sol,
però li dol.
La mosca demana,
en ser a la tardor,
que vol una casa
amb una llar de foc
on passar l'estança.
I xiula el vent
punyent de la follia,
cerca companyia
quan ningú el veu,
mai sabrà la mida.
En el gran desert,
ni les ones ploren
ni les mosses troben
l'heroi qui les perd,
prou que s'esvaloten.
Quan el cànter
va a la font
com demana
beure poc,
té poca gana.
He cercar al vent
les noves ones,
semblen prou bones,
però després
es queixen totes.
Mireu-la com va
entre mil colors
camí del somiar
amb dolces llavors,
com les vol menjar.
Quan el premi
sigui lluny,
vull que plegui
l'aldarull,
després, que torni.
Mai sabré perquè,
quan el sol se'n va,
sento aquell penar
qui em porta on no sé
enllestir el demà.
Les joies petites
són de tal anar
que les vull trobar
on rauen marcides
esperant guanyar.
En el curt camí
de les fulles seques,
és quan sento qui
demana les tendres,
com les vol gaudir.
Poemes curts (LXXVIII)
02 Juliol, 2021 04:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
de la sort,
cada vespre
és un tresor,
fa de mal vendre.
Potser he demanat,
al millor dimoni,
que em deixi, m'ajorni
fins a l'endemà,
em dirà que ho provi.
En el regne
de les flors
no hi ha setge
ni hi ha por,
només créixer.
Els pastors
cerquen l'estrella,
els somiadors,
de bona mena,
vénen tots.
En els alturons,
on la neu fa dansa
sento la recança,
els moments pregons,
potser penso massa.
La bruixa en demana
ossos de perdiu,
com la porto al niu,
per triar nissaga,
després, va i somriu.
Massa temps per a mi sol
en aquest camí etern,
per la nit, cerco consol
i, a l'albada, resta res,
és el destí del bressol.
Trepitjant corriols,
sense massa pressa,
s'obre una finestra
per on entra el sol
els dies de festa.
I la nova estrella
s'acosta a Betlem,
què passa?, ho sabem:
Hi ha un Josep qui pena
pel bon Jesuset!
En el tarannà,
dels avantpassats,
hi ha un orgull emprat
qui ens porta al demà
prou assedegats.
Vindrà el cavaller
a salvar princeses,
totes seran preses
d'un mal tafaner,
mai seran perfectes.
En el demanar,
mai haurà atura,
el senyor procura
prendre poca part
mai anem a una.
Com penso somiar,
a les hores baixes,
en terres amables
on sobra el menjar,
diran que sóc altre.
En el regne
de la son,
no hi ha metge
ni ocasió
per a perdre's.
Camí de tardor,
trepitjant les fulles,
totes tan porugues,
pensant en la mort,
resten les despulles.
No vull pensar
en terres llunyanes,
les meves són planes,
fan bon sojornar,
i somien debades.
És quan plou
que tot ho veig
més bé tou,
sense interès,
amb massa reis.
Sento el cloure
suau de persianes
quan les nits aclamen
que voldrien moure:
penses i proclames.
És el llop
qui sap on va,
mai sabré com
vindrà demà,
és molt pregon.
El ruquet valent
farà els tres tombs,
els primers són bons,
pesat el darrer,
però el sant el vol.
Poemes curts (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La joia de Betlem
prompte s'acaba
són coses del poder
que, quan no mana,
ha massa poc per fer.
En el reialme
dels mig amics,
en poses quatre,
en tornen cinc,
són ben sapastres.
Quan la gerra
va a la font
mai es queixa
quan es mou,
només si peta.
S'acosta el Nou Any,
les velles promeses
com rauran esteses
en tots els reclaus,
allí, ens esperen.
Quan l'any s'acaba,
demano ensems:
paciència i gràcia,
ho tinc pendent
per dur-ho a casa.
Acomiado l'any
sense massa pressa,
noto la feblesa
que em porta al parany
del riure i la gresca.
I, a l'any nou,
no vull cap soci,
tot negoci
em sembla fosc,
dec ser borni.
Encetarem l'any
amb dolces promeses,
totes ben esteses
al fons del calaix,
la meitat són meves.
Esdevé el primer dia
entre beures i menjar,
així anem per la vida
per si algú ens ve a trobar,
no volem massa fatiga.
Amb el fred punyent,
juguen els fantasmes,
van creant les faltes
mentre van dient:
Ho farem debades!
Com l'estimo
sense mida
ni la crido
ni em convida
només xisclo.
I el Nen Jesuset
aplega al portal,
amb futur incert
amb un deure emprat:
manament de Déu.
He demanat als Reis:
manta de llums,
ben pocs ensurts
i encara menys
dies eixuts.
En haver
tan poca sort,
vaig planer
i menjo poc,
és menester.
Els pastors demanen,
en ser a l'hivern,
un fred més lleuger
per si no acompanyen:
l'escalfor i el verd.
Esperant els Reis,
he posat cabàs
amb pa ensucrat
i aigua en escreix,
van manta cavalls.
He demanat:
un rellotge d'or,
no el vull del barat
i, si aquest no es pot,
passaré un altre any.
I els Reis se'n van
després d'adorar,
honrar, obsequiar
i amb Josep parlar
d'un perill molt gran.
Com porten els Reis
una mica de tot:
figues, panses, torró
i, en un sarró,
els desitjos vells.
Em donaran
totes les menges,
però els diumenges
me les prendran,
coses dels metges.
Poemes curts (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb tan dura llei,
m'agrada somiar,
després enxampar
el llum que ofereix
el petit remei.
L'estel de Nadal
arriba a Betlem,
massa l'esperem
gairebé fa un any,
potser massa temps.
En el regne
dels taujans,
els humans
no hauran fetge
ni falta els fa.
A les voltes
de Nadal,
vent de dalt
i gent a rogles,
tots somiant.
L'àngel proclama:
Jesús és nat!,
com canten, ara,
pastors cepats
fins a l'albada.
En el regne
de la por,
res és bo,
tot sang i fetge,
poques flors.
I havent dinat,
la deessa fortuna
m'ofereix cordura
i fer punt i a part,
no n'encerta una.
En el regne
de l'infern
quan hi ha febre
tot és ver,
des de sempre.
El més minso
dels herois
diu que el pinso
és ben cofoi,
mai el miro.
A les voltes
de Nadal,
les ovelles
al corral,
que hi siguin totes.
A Betlem,
les joies,
que ens apleguin totes
així ho demanem:
les dones, els homes.
La nit de Nadal
com s'omple d'estels,
de pau i bondat
per somiar desperts
vora del portal.
El Nen Jesuset
és a l'establia
mirant na Maria
sentit en Josep,
ha encetat la vida.
Els pastors rondinen
en veure l'estrella,
pensen en l'ovella,
somien mentre viuen,
és gran meravella.
Els àngels anuncien:
Jesús és nat!,
gran és l'entrellat
on els pastors viuen
guardant el ramat.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els rics, menyspreables,
tots seran vençuts.
Quatre cases
d'embalums
són amables
en perfums
miserables.
S'allunya l'estrella
ben dolçament
i la tenebra
com va creixent,
és el que sembla?
Com els pastors
deixen l'ovella
dintre la cleda
per les fredors,
la palla és seca.
Com vénen les burles
cercant les foteses,
un ha massa dubtes
de tantes promeses
fetes a innocents.