Sant Jordi - 2019 (XV)
23 Abril, 2019 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sant Jordi – 2019
En el vent,
viu el teu nom
i viatja
per mig món.
En el riure
de la flor,
puc descriure
el meu amor.
Sentinelles
de la nit
expliqueu-li
com estic.
Una carta
o un paper
com comenten
el que et diré.
Massa estona
per pensar
i l’amor
no sap on va.
La guardiola
he trencat
i una flor
li he comprat.
Com l’estimo,
pel matí,
callo i ploro
a mitja nit.
I quan passa
pel carrer,
callo, miro
i la veig.
Poemes curts (XIV)
19 Abril, 2019 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Dessota el sol
ni lluna ni estrella
ni sentir-me sol,
amb un retall de fressa,
passo pel corriol.
Quan tot sigui verd
i oblidi la pensa,
cercaré drecera
per trobar l'encert,
m'agrada la cleda.
Amb pocs amics
i tot un seguici
camino pel vici
de mirar el melic,
és un vell ofici.
Si heu de venir,
a la casa vella,
cerqueu una estrella
per passar la nit
o haureu tenebra.
Un bes donaria,
en aplegar el capvespre,
al comiat del dia
perquè torni tendre,
és gran gosadia?
Massa lletres
al paper
com enceten
un parer
potser maldestre.
Veniu amic
a cercar el dol
del mal antic,
dessota un sol,
qui em fa glatir.
Parlant amb el gos
de la noble ciència,
vaig prenent consciència
del que som els dos:
Bornis en potència!
Quan sigui ruc,
amb mosques al llom,
cercaré aixopluc,
en indrets pregons,
vestit de poruc.
Amb bon vi i melangies
esdevinc un home trist,
passen nit, passen dies
sense córrer massa risc,
haig un déu ple de follies.
Al carrer del mig,
les tardes són llargues,
els veïns amables
i massa els amics,
menteixo debades.
Si hagués de morir
amb la panxa buida,
voldria sentir
flaires d'una truita
de vint ous i mig.
Haig de demanar,
en aplegar al cel,
un racó on somiar:
pastissos amb mel,
és només un prec.
Amor dirà,
fugint de la temença:
Si el desig prega,
ho deixo anar!,
és la feblesa.
Massa dies
al matí,
fantasies
van per mi,
mai obliden.
Una rosa parla
al jardí estant:
No vull aviram
ni sentir m'agrada
quan ve tot volant!
La noia sentia
dolcesa en el pit,
vol tenir marit
per passar la vida
o fugir d'aquí.
El vent parlava
enmig del bosc,
quan es parava,
sentia al fons
qui el demanava.
Amor demano
en mil indrets,
massa servents
voldran un amo
tan innocent.
Si ve la nit,
sense avisar,
li he de donar
el gran despit:
Em plau vetllar!
Poemes curts (XIII)
12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Coneixes la Parca,
qui parla amb mi?,
la porto en el si,
prou ben amagada,
em prega, li escric
i menteix quan parla.
Darrere una passa,
altra va creixent,
no en sóc conscient,
però el camí acaba
quan demana gent.
La vaca i el vedell
somien al prat,
ell, atabalat,
mira un ocell,
qui l'haurà posat?
Sabeu la mar,
quan té peresa,
ni pensa ni deixa
les ones gronxar,
potser es fa vella.
La barca demana
dormir en el port,
es veu que no pot,
hi ha pressa, hi ha gana,
es queixa de tot.
Una noia jove
no n'està per mi,
és massa glatir
escoltar aquell ogre
qui només escriu.
A la terra baixa
ni es planyen els bons
ni canten cançons
on parlen de gràcia,
de precs i d'amor.
Una noia sola,
al balcó estant,
pensa que es fa gran
i que res li prova,
pobra benestant.
En els ulls
de primavera,
va la reina
sense esculls,
és molt seva.
A l'amor primer
obriu-li la porta
i, si és tanoca,
deixeu-lo el darrer,
mai un desig sobra.
Per a seure sol,
dessota d'un arbre,
caldrà ser amable
per si l'amo vol
venir a les tardes.
Les deu roses
del roser
volen saber
totes les coses,
no els ho diré.
Primavera porta
dolçor al camp,
calor a la llar
i la feina grossa
d'anar i tornar.
Mentre passa pel carrer,
dolça estimada,
li demano, a la fada,
que em faci quedar bé,
quant poc li agrada.
Parlen al port
dues barques velles,
hi ha un cel d'estrelles
qui amaga el sol,
són coses seves.
Quatre vaques en el prat
ni xerren ni estosseguen,
cada vespre, somien, mengen
i després fan mitja part
esperant que no maregen.
Entre dues simfonies
he perdut la sort,
és musica sense mides
per anar a poc a poc,
tot entrant per on no volies.
La mare demana
anar al jardí,
allí hi ha la casa
on s'estima i viu,
on l'estiu descansa.
Quan voldré volar
empraré les ales,
compraré les ganes,
les deixaré anar
pel damunt les planes.
Sou, per a mi,
la gentil poncella
amb galta vermella,
vestit d'organdí
per anar de festa.
Poemes curts (XII)
05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa sola
no n'està per mi,
dirà que molt plora
quan se'n va a dormir,
ni mirar-me gosa.
Al vell país meu
tot fa meravella,
ni mor la rosella
ni resta l'hereu
ni creix la tenebra.
Quan l'alba trenca
el reclau del son,
el cos va a la brega,
vol saber per on
la casa és oberta.
El riures de l'amor
no cerquen delmes,
força promeses
no tindran port,
només tenebres.
La senyora diu,
tan punt em llevo:
Fes el foc més viu
mentre trafego
i deso el niu!
Al carrer dels rucs,
els savis mai vénen,
diuen que entretenen
sense ser vençuts
puix mai assosseguen.
Per a fer camí,
a la terra ferma,
la il·lusió enceta
el corriol més prim,
diu que no té pressa.
En el gran desert,
on viure solia,
vingué l'alegria
per saber si és cert
que estimar volia.
No hauré d'haver
ni joia ni pena,
aquí, on s'espera
el trobar la fe,
la manca és severa.
És quan rius
que m'atabalo
i m'escanyo
en el gran dir,
després, planyo.
No hauran de venir
els cavalls a l'era
ni haurà primavera
on poder dormir,
pobra terra ferma.
Si m'estimes pel matí,
quan el sol fa mala cara,
has de viure en el meu si,
un mal lloc on tenir casa
puix la pau no rau aquí.
Sota l'ombra de l'estiu,
em meravella
com demano una estrella
per a fer el niu,
però no em deixa.
Al carrer del mig,
les cases són dolces,
obertes les golfes,
plenes de desig,
tancades les portes.
Una noia rossa,
amb cabells d'or,
com demana alhora:
riures i amor,
sóc tan poca cosa.
Maria demana
anar a la font,
com cada vesprada,
espera l'amor,
potser vindrà ara.
És el fet d'escriure
un viatjar impacient,
treballar la ment
per a poder viure
enmig de la gent.
Amb les pedres del camí
no vull parlar,
només criden perquè sí
ni saben enraonar,
com em planyen dia i nit.
Escriure dessota
d'aquell arbre amic
porta a l'embolic
en trobar sa ombra,
sense res a dir.
Quan l'estiu trascola
en camps massa altius,
demano el caliu,
la calor em sobra,
només sóc nadiu.
Poemes curts (XI)
27 Març, 2019 21:01
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la flor demano
tot el verd i el roig,
després com em planyo,
com em torno sord,
només vull ser l'amo.
Al vell paradís
mai manca un ocell,
potser passerell,
potser malaltís,
és un cant molt vell.
No vull per amic
un petit dimoni,
sempre ben farcit,
sense que s'adoni
que menja per cinc.
Porto somnis al sarró,
embolcallats amb paper,
si ho demanes, ho faré,
et diré on caben tots:
En un cap qui pensa bé!
La llarga agonia
de l'hivern passat
va acabar un dia,
perquè no se sap,
hi ha massa malícia.
Tornaré a sentir
noves estrebades
d'aquelles ventades
que solen venir:
matins i vesprades.
Sant Jordi demana,
al drac més dolent,
pactar un moment,
deixar: la contrada,
la festa, la gent.
Si la rosa sola
no et parla de mi,
és ben poca cosa
ni sap el que dir
ni serà formosa.
En un lloc desert,
on la terra crema,
sento com s'esberla
un desig secret:
Tornar a casa meva!
La rosa vermella,
al jardí estant,
diu que hauria estat:
joiosa rosella
voltada de blat.
A l'amor primer,
donem-li suport,
que vingui, amb el cor,
a cercar el roser
quan li plagui al sol.
No té nom,
aquesta userda,
si no albira
el meu amor
en el si
de primavera.
Poseu-me a les mans
la deu de la plana
quan dorm la muntanya
tot cercant esguard
en sines de calma.
Primavera dolça,
priveu-me del vent,
d'aquell petit fred
que, al vespre, s'acosta
per mirar i saber.
A la platja, les ones
parlen d'enrenou,
es troben ben soles,
no volen ni son
ni promeses toves.
El ruc com dormia,
somiava altres temps
amb homes pacients,
cercant l'alegria
en camps i carrers.
No hauré més por
a l'hora dolça
quan tot reposa
en fer-se fosc
i neix la broma.
Com em plauria
seure un moment
quan fuig el dia:
dolç, innocent.
Voldria, amor,
sentir com l'alba
puja a la galta
posant calor,
portant la calma.
Estels de la nit,
feu-me els amanyacs,
porteu-me els tancats
on dormen els rics:
valents, estimats.
Poemes curts (X)
20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sol de primavera
com vol enllestir
a la flor primera
quan es vol morir,
mai podrà ser reina.
El ruc anava
a tombs i tombs,
l'aigua cantava
sorgint del fons,
el rec plorava.
Quan la pluja parla
en carrer i teulats,
un sent la basarda
dels dies passats,
dies sense gràcia.
Si l'amor volia
romandre amb mi,
com li manaria
que digués que sí,
haig vella follia.
La mare acarona
per la nit al nin,
ha passat l'estona
sense pas dormir,
és la malaltia.
Poseu-me a les mans
el somriure ample,
el sentir-me humà
envoltat de tractes,
mai serem cristians.
Tinc, pel teu amor,
dolça bogeria,
visc a contracor,
sofreixo i em crida
aquell vell bruixot.
Portem les lloances
serralada amunt
on lliuren les vaques
aquell minso ensurt
de pensar amb els altres.
Si la lluna plena
ve a demanar,
digueu que em crema
el desig d'estar
fora de la reixa.
Entre amor i melangia,
vaig de promès,
porto un cove d'alegria
del tot encès
per un foc que m'humilia.
Al déu de la mort
ofereixo, avui,
un polsim de por,
altre de garbuix,
que fosc ho tinc tot.
No demano anar
al regne dels vius,
no em deixen estar
ni preguen quan dius
que és millor callar.
Els camins de pedra,
corriolets de fang,
quan ve primavera,
s'omplen com abans
de lluita ferrenya.
De les roses del jardí,
una m'escolta,
com em tracta de mesquí,
de poca-solta,
perquè odia viatjar amb mi.
La pluja cantava
lluny del rierol,
la fulla plorava
demanant al sol,
poc que l'estimava.
Amb massa delers,
fugint d'aventures,
van els meus volers
cap a altres pastures:
verdes, sense més.
La casa vella
no vol ni llar
ni bou ni esquella
ni sopar tard,
n'estic tip d'ella.
La jove demana,
quan es pon el sol,
el riure de gana,
fugir del condol,
mai fa bona cara.
Porteu-me amic
al preat món
on ser segon
no està mal vist,
és prou pregon.
No conto mentides
ni em plau l'ocasió
de viure mil vides
amb semblant sarró,
és qüestió de mides.
Poemes curts (IX)
12 Març, 2019 19:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la nit despulla
monstres de la por,
el ser perdedor
em porta on la fulla
demana tardor.
No he de venir
del vell infern
per treure un prec,
un gran glatir,
ho tinc tot fet.
Mataré la gana
amb munió d'enciam,
em plau l'aviram,
però el cos esclata:
Hem de patir fam!
Posaré al racó,
de la gran fortuna,
regalims d'engruna,
plors de somiador
amb desig de lluna.
Quan el sol clou
i el vespre se'n va,
fuig tot l'enrenou
ni sap on anar,
però em deixa sol.
El monstre angelical,
mentre sadolla, clama
i parla com sidral,
de tant en tant, esparsa,
els ferros del cristall.
Com demanaré
a la vella Quaresma
que no porti pressa
puix menjar convé
i beure m'ofega.
Al vell carreró,
els deures són buits,
els homes han mort
enmig del rebuig
d'aquells grans prohoms.
Sense cànter, sense pou,
la tardor semblava eterna,
al corriol, ni una lluerna,
a la sínia, no hi ha jou,
el món s'esberla.
Poseu-me, bona muller,
vi en el vas,
he fet mal pas,
no he estat valent,
l'amor se'n va.
Paraules donades
no faran camí,
terres isolades,
pensament mesquí,
demanen albades.
Cada ull em demanava
el seu somrís,
home indecís,
avui, no guanya
ni haurà enemic.
Amb les pedres del camí,
he fet conversa,
mai porten pressa,
viuen allí
la dolça espera.
Una nit dormia
dessota del cel,
un amic fidel
demanar solia
el dormir per ell.
Amb les presses
i embalums,
mil promeses
fan ensurts,
són tan fredes.
Per a ser ric,
cap negoci
porta un soci
per amic,
ai de l'orni!
La formiga al formiguer
no vol fortuna,
només demana una engruna,
una fulla, un polsimet
i anar a la cua.
Quan l'aranya
adoba el fil,
no perd trama
ni sentit,
és com treballa.
Al racó del mas,
viu la masovera,
qui la vol casar?,
ella no es deixa,
diu que ja ho farà.
A la nit, demano
un somni confós,
mai seré el meu amo,
mai hauré senyor,
tot i així, em planyo.
Poemes curts (VIII)
05 Març, 2019 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No et demano,
dolça fada del meu cor,
sinó un polsim d'amor
per sentir com esbatano
les finestres del meu cos.
Paraules em portaran
al regne de l'oblit,
allí, ni hi ha neguit
ni estols amb homes grans,
només setges per la nit.
Al regne de l'amor,
només les bruixes ploren,
cercant els qui s'abraonen
per gaudir el gran tresor
capficat entre hores.
En el si de l'hort,
les cebes s'envolen,
les tomates ploren
tot demanant sol,
sempre es troben soles.
L'oreneta ni sap
on parar casa,
a la teulada,
hi ha massa gats,
criar li espanta.
Ni parla el cargol
dessota la fulla,
la pluja poruga
aquest any no vol
ni un déu la belluga.
Al carrer on vius,
no hi ha primavera
ni la flor primera
al portal escriu
quan podràs ser meva.
Per estimar, et diria:
reina del meu cor,
que tan sols l'amor
cerca gosadia,
no deu ser-hi tot.
La flor del jardí
no vol més promeses
ni estima les festes
quan ve el morir,
li poden les penes.
Amb un rajolí
de vi o de cervesa,
enceta la festa
sense res a dir,
sofreix i fa pena.
Cada nit venia
la lluna del prat,
però ha fet salat
no hi és na Maria,
avui, no vindrà.
Del castell florit,
on no hi ha despulles,
com surt el brogit
de guerres perdudes,
massa els enemics.
Com voldria dir,
dona del meus somnis,
que haig deu dimonis
tots pregant per mi,
la meitat són bornis.
Per tal de plorar,
he vingut a veure't
ni sé perquè creure't
em porta a l'esclat,
callo i a reveure.
La casa petita
mai n'està per mi,
viu amb l'enganyifa
d'arribar al seu fi,
prendre nova mida.
Estic a l'espera
de tornar-me ric,
és un mal amic
aquest tan tronera
qui prega per mi.
Tot enmig d'un corriolet,
viu una abella,
com espera primavera
per anar a cercar indret
on tot riu i meravella.
El vent de dalt,
a poc a poc, s'inflama,
omple la plana
de malvestat,
després, s'enfada.
El rellotge parla
de dies de seny,
de sofrir un moment
i sentir com grana
el verd sense encert.
Per una rancúnia
o greu confusió,
que Déu em perdó
si parlo de pressa
o callo i responc.
Poemes curts (VII)
26 Febrer, 2019 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni pressa tinc
ni sento la virior,
és un estat traïdor,
em dono per servit,
de fet, ni és el meu lloc.
Tinc tant de fred
que sento la temença
de jaure amb la creença
que quasi està tot fet,
és minsa complaença.
Estimar us estimaria
les nit d'hivern,
amb desesper,
ple de follia,
ho tinc prou verd.
Dolça fada dorm
enmig del si
del preat bosc,
dessota un pi,
amb caire dolç.
Sentir la veu,
la llunyania,
la lletania
de trobar un déu,
com cada dia.
Aplego d'hora
per trobar el redós,
estimat d'un cos
qui tot ho acarona,
un plaer galdós.
Estimar un sol
que neix cada dia,
que sent la follia
d'un perdut amor,
doneu-me altra vida.
Haver el gran dubte
de l'amor primer,
anar pel carrer,
sense mel ni sucre,
tot cercant el cel.
Voldria dormir
en el si del prat,
enmig l'entrellat,
per a saber si
seré l'estimat.
Demano a la rosa
del jardí d'enmig
que porti el desig,
per dir-te: Reposa,
nostra és la nit!
Si l'amor demana
aquest mirar dolç
que vingui aquest clos
a parar-te casa,
ben maca, amb sol.
Una rosa sola,
viatjant a peu,
aplega a les deu,
vol trobar-te d'hora,
abans que Morfeu.
Les paraules toves
no faran camí,
només les més dolces
apleguen al si,
esperen les tornes.
Una nina reia
al balcó estant
en veure l'ofrena
del jove galant:
pors amb espardenya.
Com m'agradaria,
a l'abril florit,
trobar companyia:
de taula i de llit,
plena fantasia.
Per valls i conreus,
plana primavera
amb una mà estesa
amb ullets de nen,
és tan encisera.
La deessa jove
demana per mi,
diu que, ser tan pobre,
és un fet mesquí,
no es pot ser mediocre.
En passar l'hivern,
amb la flor primera,
conta primavera:
allunyat el fred,
torna a casa seva.
Us deixo el déu
per si abelleix
sentir-vos rei
de cap a peus,
no m'ho pagueu.
Si l'amor demanes
que vingui ben d'hora,
que et trobi ben sola
per gaudir debades
d'un sol sense ombra.
Poemes curts (VI)
19 Febrer, 2019 09:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la roda roda
i va fent camí
que porti la nova
puix ha de venir
a emplenar la bossa.
Deixeu-me posar,
al bagul dels somnis,
tots aquells dimonis
qui vindran demà,
tinc por de l'oprobi.
Mariner d'aigua ben dolça
quan apleguis a la mar,
has de dir-los que he guanyat,
però no he portat penyora.
Tot un reguitzell
de velles formigues:
caminen, caminen,
van al formiguer,
és el seu castell.
L'amor dormia
dessota l'om,
somnis hauria,
del tot, pregons,
era migdia.
Barca vella dorm a port,
sobrevola una gavina,
fora el moll tot és boirina,
barca endins tot és record.
Paraules emprades,
per parlar d'amor,
creixen estorades
ben plenes de por,
ella, no té cor.
Si la rosa parla,
que parli per mi,
conti, a l'estimada,
que la vull així,
sóc tan ruc encara.
Mourà el vent
les noves fulles
del tot dient:
Voleu, porugues!
El terra és verd!
M'ha dit el sol,
del tot conscient:
Viatjo sol
cap a ponent!
Ningú el sent?
Doneu-li la rosa
fresca del jardí,
si ha de ser promesa,
n'estarà per mi,
són minuts de festa.
A la lluna plena
no li cal galant,
ella és tan superba
que estimarà quan
no es senti ofesa.
La mar gronxava:
amunt i avall,
ones portava
al devessall,
desfent la platja.
No he de venir
si no em convides
ni podré sentir
quan a amor crides,
ploro tant per mi.
La jove estimada,
amb cistell florit,
passa per la plaça
per trobar l'amic,
no ha vingut encara?
El pobre pagès
tenia una filla,
però, amb pocs diners,
casar-la voldria,
feina per a fer.
Com sento el món
bastint els teus ulls,
tan farcits d'esculls,
tan fets a l'enyor,
com dir-te que et vull?
A la nova nit
on l'amor fugia,
vaig dir-li: Sabia
que restar adormit
no porta altre dia!
Suporto el bé,
el si de les paraules,
anar per taules
on mai em deixen ser,
vull noves baules.
Cansat, tot arraulit
frisós de sentir els llavis,
diran el savis:
Ja t'ho havíem dit!
Massa calvaris.