Poemes curts (XXIX)

16 Agost, 2019 18:31
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pluja cau,

plora la rosella

i passa, si escau,

vora la finestra

un sospir suau.


Si pogués, us donaria:

la moixaina de la nit,

la feblesa d'esperit,

aquella dolça vigília

qui demana per dormir.


Quan la barca vella

aplega a port,

cerca aquella estrella

qui assenyala el nord,

és, després, quan prega.


Si l'amor se'n va,

puix el seny el crida,

sigui la partida

motiu per somiar

en una altra vida.


El silenci emplena

el preat carrer,

aplega un hivern

a la casa meva,

sort que no hi seré.


Quan em llevo

cada dia,

és quan prego

de seguida,

tant menteixo?


Al carrer del vent,

com les fulles parlen

de ser o no ser,

és després quan callen

i els prenen el verd.


Doneu-me la mà

per seure una estona

i després tornar

per veure com roda

el sol quan se'n va.


Prou de sacrificis

per arribar a ser

un home proper

carregat de vicis

i buidat de fe.


Massa savis

porta el món

vestits tots

de vells desoris

i bon sou.


Quan somiava

un cop al mes,

és ben cert

que l'estimava

un xic més.


Sentiré com crida,

en el si del bosc,

un captaire llop

resseguint la guia

de copsar-ho tot.


Camina la pluja

pel camí del riu,

és llavors quan diu

que una mala bruixa

li ha robat l'estiu.


En els ulls porucs

de la mare tendra,

creix una lluerna,

ens torna ben muts,

només tenim terra.


Si la mort demana,

em vol fer partir,

dieu-li que sí,

que he perdut la gana

d'aquest món mesquí.


Amb pocs diners,

em plau el somiar,

un món sense més

que riures emprats

per homes propers.


Les paraules

van al món,

troben neules

i torrons,

són tan maules.


Una casa al cim

plorava una estona,

sense cap veí,

sense trobar dona,

maleïts fadrins.


En un cop de sort,

la deessa fortuna

em portà a la lluna

per a riure un poc,

després, es feu muda.


Massa hores

de la nit,

volen llit

on s'acomoden

sense crit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVIII)

09 Agost, 2019 06:07
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al camí

que va a la font,

el veí

ni plany ni dorm,

és talòs.


A la casa

dels diners,

hi ha qui mana

i no fa res,

sols enganya.


No he de plorar

a les hores baixes,

estar de rebaixes

mai ho he de deixar,

haig massa fantasmes.


No demano

ser valent

per si l'amo

ho pretén,

com l'enganyo.


He posat el son

dintre d'una capsa,

he posat la tapa

sense cap raó,

al moment, s'escapa.


Al regne de l'oblit,

no hi ha princeses

ni tarden les presses

en mostrar el neguit,

són massa promeses.


Quan plou al desert,

les muntanyes ploren,

diuen que mai troben:

somnis d'altre temps,

suposo que és cert.


I quan bufa el vent,

el gran xiulador,

esdevé cançó

tot viatjant pel cel,

poc després s'adorm.


Poca son és meravella

puix sóc fet al llarg dormir,

no tinc pàtria ni rosella

per estimar, per gaudir,

en ma casa no hi ha estrella.


Algun déu entremaliat

sense pensar amb el morir

un bon temps m'ha regalat:

endreçat, fet per a mi,

mai sabré quant li ha costat.


A la terra ferma,

una arrel és os,

un llumí, lluerna,

un pecat, perdó,

massa la tenebra.


No seré valent

ni morir m'espanta,

dormo amb la manta

per si arriba el fred,

de segur que empaita.


En el riure

dels teus ulls,

ni hi ha esculls

ni plany el viure

entre aldarulls.


Com he demanat

a la flor vermella,

puix d'una poncella

vull ser el bon galant,

hauré bona estrella?


Com la rosa plora

enmig del jardí

sense saber qui

la plany o l'adora,

és un fet mesquí.


Quan a casa

ve la nit,

com m'enganya

l'esperit,

després, s'apaga.


Dolça dona

dels meus somnis,

els dimonis

ni fan nosa,

són tots bornis.


Sense pressa

ni neguit,

vol la nit

ser a la cleda,

qui li ha dit?


Quan la pluja

és abundosa,

vol, la bruixa,

omplir la bossa,

no té cura.


Si l'amor demana,

avui, restar amb mi,

dieu-li que sí,

estimar m'agrada

i no es perd la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVII)

31 Juliol, 2019 06:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

He escrit per comentar

que, de tant en tant, m'agrada

anar emplenant la ratlla

pel desig de viatjar

per cada indret de la plana.


Us hauré de dir,

homes benestants,

que mai els gegants

volen el glatir,

són força taujans.


Al carrer del mig,

mai he vist minyones

pensant o dormint

quan passo a les hores

que no hauré de dir.


Quan la nit demana:

Vull anar a dormir!,

és el cap qui mana,

qui pot dir que sí,

després, ni li agrada.


Després de passar

la nit encisera,

el mosquit delera

puix se'n vol anar,

sempre, porta pressa.


Al carrer del vent

ni es fan contalles,

ja són massa falles

per anar dient:

Mai ho faig debades!


El gegant volia

tenir el seu desert,

però un nan despert

li amarga la vida,

és massa innocent.


Porteu-me flors

al cementiri!,

aquest mal vici

el volem tots,

som a l'inici.


Quan parla l'amor

del meu gran saber,

voldria poder

plorar mentre planyo,

mai m'ho deixa fer.


Quan em vingui

el mar d'amor,

vull que arribi

sense dot,

sense vici.


Les hores perdudes

mai podran anar,

són massa feixugues

per tal de volar,

també són porugues.


Quan la brisa envola,

s'acaba l'estiu,

prendrà força el riu,

es perdrà la foia

entre massa amics.


Em plau saber

que, enllà del cel,

no hi ha ni estel

sense caler,

tot és recés.


En la força

dels teus ulls,

els esculls

ni faran nosa,

són saberuts.


Quan els monstres

van al llit,

és quan tinc

somnis mediocres,

mitja nit.


No han de venir

les hores feixugues,

sempre tan porugues,

sense saber eixir,

la meitat són mudes.


En la pausa

de la nit,

la natura

vol coixí,

haurà cura?


En el vent de dalt,

cerquen les ovelles

remei pel seu mal,

mai seran ateses,

el llop ni ho sap.


Doneu-me un rei

sense feblesa,

l'avinentesa

vindrà amb la llei

si la fa seva.


Mon país petit

no vol ni fronteres

ni falses promeses

ni somni traït

ni paors ni regnes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVI)

23 Juliol, 2019 22:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Viatjant

sobre el paper,

esdevé:

Ser gegant

o mentider!


Per a saber

on viu l'enyor,

heu de voler

oblidar la por,

és venturer.


En el regne

de l'oblit,

cada vespre

es pot mentir,

és per sempre.


Si he de morir

que sigui en dilluns,

ben al dematí,

fugint dels embuts,

dels temps de partir.


Cada vespre,

en fer-se fosc,

tinc la febre

de l'enyor,

sóc maldestre.


Poseu-me al sac

manta diners,

si en caben més,

dieu-li al cap

qui no en sap res.


Al costat del ruc,

estirant el carro,

el miro, li parlo,

anem de remuc,

cap dels dos és l'amo.


Hauré de partir

quan la lluna plena

porti la lluerna

i la deixí aquí,

és amiga meva.


No tinc hores per donar,

un bruixot me les va prendre,

va albirar, les va vendre

a un captaire enamorat,

era tan tendre.


En el si de l'hort,

una tomatera

parla, amb una ceba,

d'un preat tresor:

una sínia plena.


Ni vull anar

ni goso de lloances,

amb quatre panses,

la nit fa bon passar,

dormir és debades.


Quatre ratlles

per somiar,

de vegades

no en val cap,

són massa agres.


A les festes, ja se sap:

menjar dolç, menjar salat,

dormir poc, llarg desvetllar

i, si es pot, beure i ballar.


Si el cel

no he de guanyar,

vull més mel

sense pagar,

em diu Miquel.


Si la mort se'n va,

no li feu comanda,

sobra la nissaga

del gran descansar

tots dormint a casa.


A la vora

de la font,

cada mossa

té el seu nom,

mai se'l troba.


En el regne

de la por,

el botxí

és manador,

mai vol creure.


Sento com la nit

vol menjar-se el dia,

pobre l'esperit

qui a foscor convida,

mai serà prou ric.


Entre tantes

riallades,

passen noies

disfressades,

sense joia.


És tardor, la tomatera,

sense massa tradició,

assegura que el seu plor

era cosa de la ceba,

de la mancança de sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXV)

15 Juliol, 2019 06:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Manta hores

de la nit,

tenen golfes

on dormir,

quasi totes.


Sóc tan pobrissó

que, en veure'm el rei,

promulga la llei:

Que mengi torró

almenys per un mes!


Per aprendre un xic

ni calen paraules

ni portar a les taules:

dèries ni desigs,

sols jugar a les cartes.


Només vull haver:

Un parell de sous,

festes els dijous,

menges de plaer:

ni bledes ni cols.


I per demanar:

el somiar voldria

d'haver l'alegria

sense el treballar,

almenys una vida.


Massa cases de carrer,

en fer-se de nit, tremolen,

on deu ser el cavaller

i aquella munió de roses

qui conviden al voler?


Quan el cap demana:

trobar un bon coixí,

dieu-li que sí,

que el tindrà de llana

per poder dormir.


Tot enmig del bosc,

la gràcil poncella

diu que està sorpresa

en trobar-se el llop

i sentir la queixa.


Vet aquí una vegada

que, viatjant per un corriol,

vaig trobar un negre bou

que fugia de la plaça,

tot plorant, sense consol.


Si el llapis espera

acabar l'escrit,

deu ser que ha dormit

esperant la fressa

d'un monstre petit.


Poseu més roses

al preat jardí,

com vull saber si

es troben a soles

i preguen per mi.


Massa hores

de la nit

van a soles

tot fugint

dels vells ogres.


Paraules llunyanes

no faran per mi,

són totes ufanes,

es riuen així

en carrers i places.


Enmig de les golfes,

un manoll de blat

parlava a soles,

mig enamorat,

sense comptar hores.


Una noia rossa,

amb els rínxols d'or,

la flor acarona,

navega entre olors

quan el son la troba.


Com no he de sentir,

quan aplegui el vent,

el riu de l'oblit,

el desig etern

quan l'amor es perd.


Poseu-me germans,

a les hores baixes,

els somnis daurats,

vestits de paratges

on tots serem grans.


La noia cantava

del balcó estant,

la lluna passava

sense dir-li quan

portaria l'alba.


Marona, no vull

anar a la feina,

dieu que no puc

puix cerco una reina

sense ets ni uts.


Quan la lluna

s'entafori,

vull que em trobi

amb l'aventura,

sense oprobi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXIV)

08 Juliol, 2019 05:54
Publicat per jjroca, Poemes curts

La jove sabia

que em poso vermell,

sóc tot un mesell

passant per la vida

on tot és hivern.


Una cuca canta

la dolça cançó,

parla d'un senyor

qui l'ha enamorada

i, en ser nit, s'adorm.


Hauré de somiar

en terres llunyanes,

en terres estranyes

on ni cal menjar

ni enllestir mesades.


Com et contaré,

voreta del folc,

que viure no es pot

sense posar fe,

haig febre del tot.


A la vora de la mar,

hi ha una princesa

amb la tovallola estesa

i mil estris per jugar,

mai serà reina.


Una pobra rosa,

plena d'il·lusió,

demana, si es pot,

ser la més formosa,

li diuen que no.


La barca navega

per tranquil·la mar

ni es plany ni es queixa

per fer massa tard,

viatjar duu enveja.


Com estalviar-se

la primera part,

quan vingui a posar-se

tota dintre el cap:

és la nova idea.


Sense ganes de glatir

menjo cebes a desdir

és la gaia ciència

qui em porta aquí,

de segur que encerta.


Pobrissons humans

tan lliurats a tot,

volen ser galants,

obtenir la dot

i no fer-se grans.


En el regne

de la sort

cada vespre

porta or,

no és per vendre.


Comencen ara

les grans meravelles,

aquest doll d'estrelles

vora de la barca,

com vull ser amb elles.


Per a viure

sense dot,

no cal riure

ni subscriure

cada mot.


Com un gegant

sense coratge,

porto equipatge

per no fer tard

al gran viatge.


Manta flors

en el jardí

volen mons

on el gaudir

és devoció.


Ni les portes

tenen ganes

de dormir en el carrer,

totes volen,

totes somien,

en ballar i quedar bé.


Si quan crida el temps

que vingui l'hivern

no em trobeu despert,

és que sóc conscient

que he perdut el tren.


La princesa espera,

seguda, a la font

que vingui l'amor

a la primavera,

som a la tardor.


Diria que la follia

tot i venint del desert,

aplega, com cada dia,

a les terres de ponent,

fer-se vell és gosadia.


Si la lluna plena

demana per mi,

dieu-li que sí,

que escolto la queixa,

però poc puc dir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXIII)

30 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

Dolces hores de la nit

en un estiu que trafega,

a la plaça, massa crits,

una mossa, prou ofesa,

tot pensant en no glatir.


Al Senyor, demano:

dolces hores per pensar,

les més toves, les regalo,

les més fermes, vull guardar:

en un cove, per si guanyo.


Si els seus ulls demanen:

un amor planer,

poseu-me, el voler,

ben desat, en capses,

per si em té present.


Poseu, al cel,

força sentinelles

per si les estrelles

cerquen el saber

el que deia d'elles.


Per donar-li un bes:

saltaria les muntanyes,

lluitaria amb les mil banyes

i restaria despert,

neguitós, a estrebades.


Al carrer

del desesper

no hi ha bé

per gaudir,

sols glatir.


Massa dies,

si no crides,

no serveixen

per a res,

és com és.


Pobra sort,

en el desert,

com es perd,

no té nord

ni sap on és.


El riu de la vida

com es va perdent,

l'estimar pretén

el trobar la mida

d'un subtil moment.


Per a fer camí

no calen tresors

ni nobles raons

ni amics de debò,

només saber: On?


Les tardes d'estiu

són tan isolades

que el fugir del niu

convida, a vegades,

a un futur nociu.


En mon caparró,

s'entrebanca un somni:

Vull ser un dimoni

sense cap raó!,

porteu-me on el torni.


Si estimar fóra volar.

de segur que estimaria,

però el cos no vol anar,

vol aferrar-se a una vida

on es perd entre pecats.


En un racó del cervell,

he trobat força mentides,

estaven ben amanides

per a fer un reguitzell,

n'hi havia de totes mides.


Dormint en el prat,

a les hores baixes,

he sentit les vaques:

menjant i trescant,

somiant amb muntanyes.


La formiga amiga

no sap on deixar

una fulla enorme

qui fa mal de cap,

innocent, mediocre.


Quan el son demana

un llit per a mi,

com li dic que sí,

sóc fill de nissaga

qui empaita el dormir.


A la font del prat,

les roses vermelles

demanen estrelles,

fer la mitja part,

ni es cansen ni breguen.


A l'amor voldria

trobar en un recés

per sentir el vell frec

de la melangia,

mai em diu on és.


Estimat diumenge:

Conta-li al dilluns

que no es perdre punts

el no poder entendre!

Havem tant de rucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXII)

22 Juny, 2019 06:12
Publicat per jjroca, Poemes curts

Per anar a segar

ni falç ni corbella

que estimo rosella

i no vol marxar,

diu que no té pressa.


A la casa del mut,

regna el silenci,

és on troba aixopluc:

el gran misteri,

on l'he vençut.


Si la nit venia

a trobar-me al llit,

com li manaria:

Troba'm el melic!

No sé si ho faria.


Massa reietons

no seran negoci,

cal cercar un soci

que pensi per tots,

ha de ser un dimoni.


Manta melangies

porten un coixí

per si han de dormir

la meitat dels dies,

mana el gran botxí.


Tota la recança

ni fa bon portar

ni vull ensenyar

quan porto amistança,

és un repte clar.


Portaré al redós,

de la gran figuera,

aquella quimera

qui viu amb tots dos,

potser passatgera.


Quan el pobre llop

se sent més poruc,

cerca l'aixopluc

un xic més a prop,

és quan l'hem perdut


Porteu-me al regne

de pau i d'oblit

per trobar l'amic,

per guarir d'un setge

ben dolç i ensopit.


He sentit a dir

que la gran semblança

em porta a amistança

on no cal sentir

qui creu o qui mana.


Dolços cavallers

tenen gosadia

de seguir la guia

dels herois primers,

perden de seguida.


Si l'amor primer

fóra de veritat,

un somni preat

em faria ser:

tendre enamorat.


Sento, quan la veig,

aires de tempesta,

riures d'una festa

que mai m'he permès,

massa malifeta.


Al racó del vent,

on singlota l'arbre,

sento el miserable

com ho va dient:

He trobat culpable!


Si la mort demana:

que estigui a punt,

deixaré el costum

de sentir la gana

per menjar de gust.


A les hores del migdia,

quan el dos em diu que prou,

vull haver la gran cobdícia

per a sortir d'aquest pou

on em posà la fatiga.


Amb amics i mendicants,

he bastit una parada,

he de vendre els més grans

per haver una bona estada

en el regne dels cristians.


Al bon Déu, demano:

una mica d'il·lusió,

allunyar-me del meu amo

per trobar bona ocasió

de lliurar-me mentre planyo.


Per anar al mercat,

cal dormir a l'herbei,

prendre l'esmorzar

i aplegar el primer

per no fer salat.


Al bagul dels somnis,

he trobat, dormint:

quatre dracs ferotges

envoltats de nins:

per sota i per sobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXI)

13 Juny, 2019 06:37
Publicat per jjroca, Poemes curts

He preparat deu mentides

per si vaig a festejar,

en tinc de totes les mides

per si haig d'ensarronar.


La mare em vol casar

amb una veïna dolça,

diu que viurem a la golfa

amb deu estris per cuinar,

no sé si és bona cosa.


Esperant la pluja,

a la plaça estant,

passegen i van

mentre el cel s'enutja,

prompte ploraran.


Estimada marieta:

Si jo fóra un pugó,

tancaria la finestra

del meu regne petitó,

és pensament que m'inquieta.


Al racó del mas,

diu la masovera

que l'aigua està freda

i ningú fa cas,

sembla que es fa vella.


Com et donaria,

reina del meu cor,

la meitat del dia,

un bocí de tot

quan s'acaba el dia.


Com les flors

del meu jardí,

ara, ploren

perquè si,

no hi estan totes.


En el regne del manar,

sempre hi ha qui mana massa,

el meló vol ser carbassa,

hauria de madurar.


Parlaré del vent

quan està per casa,

quan ni vol saber

qui viu a la plaça,

mai està content.


Al carrer de melangies,

els promesos ja no hi són,

van marxar sense alegries,

va fugir el seu amor,

els sobraven massa dies.


Per fer una estrofa,

per encetar un vers,

no cal saber solfa

ni cantar ni res,

amb el ritme sobra.


Al carrer dels menystinguts,

no hi ha força ni roselles,

només queden quatre muts

qui van fent les tombarelles

per si passa algun sabut.


Al bon Déu demano:

un sac de paciència,

és la noble ciència

que em regala l'amo

quan li plau i em deixa.


Si jo fóra mariner

d'aquella barca de vela,

eixiria amb l'estrella

per aplegar el primer

a alguna illa deserta.


El carrer d'enmig

mai demana pressa

ni el porta el desig

a trobar la terra,

és massa eixerit.


Amb les runes del castell,

hauré de fer-me la casa,

així sentiré com passa

el desig d'aplegar a vell,

mai vull deixar cap espasa.


Dies pesats, amb diners,

mai en tinc prou,

massa minso serà el sou

per aplegar al cap del mes,

qui m'ha donat aquest jou?


Aprenent de tot,

em posà a lladrar

per poder trobar

un retall de sol

dintre la ciutat.


Posa ombres

als meus ulls

que, d'esculls,

en tinc de sobres,

forts i eixuts


A la porta

del mai més

el tanoca

ja no hi és,

l'han fet fora.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XX)

06 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si canta la sínia

quan es queixa el ruc,

lluito per ser mut

tot passant la vida,

odio cada ensurt.


No han de conquerir,

maleïdes feres,

aquelles figueres

on goso dormir

migdiades plenes.


Quan el sol arriba,

de nou, enfadat,

m'acosto a la riba

per sentir el combat

puix mai em convida.


Si fóra mariner,

d'una barca feinera,

aniria, sense treva,

no massa lluny del coster

per si el vent vol fer conversa.


Els camins del vi

porten la dissort

sense dir-me qui

em donarà or,

maleït amic.


Com demano,

per demà,

tenir amo

i treballar,

mai el guanyo.


I quan fuig la nit,

ens arriba el sol,

un sent l'esperit

qui viatja sol

a un país antic.


Les hores donades

a la fi del món

mai seran emprades

ni hauran raó,

són signes de fades.


Mireu si m'estimo

i miro per mi

que ni vull morir

sabent quant gotimo

quan em ve el desig.


Ple de dubtes,

gana i son,

el meu món

és massa abrupte,

massa tosc.


No vull els anys

sense dolcesa

ni faig paranys

per haver guerra,

sóc tan estrany.


A les portes de l'infern,

he posat una taverna,

bevem vi, bona cervesa

i mengem a tort i a dret,

no tenim queixa.


La pluja baixava

del núvol més vell,

feia mala cara,

era un passerell,

després es queixava.


Quan el sol somriu,

tot guaitant la plana,

el monstre reclama:

un xic de caliu,

ens estima encara?


Quan la Caputxeta

aplega en el bosc,

es troba amb un llop

enmig la desfeta,

sembla que és molt bo.


A la casa vella

no li falta clau

ni cambra ni cleda

ni un amo com cal,

és una desfeta.


En el riure de les flors,

la noia tendra,

va cercant els seus amors,

és vana empresa,

va fugir amb les olors.


Com m'agradaria

trobar, enmig l'herbei,

corona d'un rei,

almenys per un dia,

no en caldria més.


Dolces hores del matí

que, en aplegar la tempesta,

em volen donar gran festa,

no sé si parlen amb mi.


Al brocal del pou,

m'estic una estona

per si vol la mossa

un xic d'enrenou,

il·lusió pregona.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»