Poemes curts (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la mar dels decebuts,
cada barca duu sa flama
i, de lluny, la veig galana
sense feblesa ni ensurt,
ésser vençut s'encomana.
Portaré el llum
al carrer estret
per saber si és cert
que l'hivern és curt,
sense color verd.
No hi ha hores
per dormir
ni cabòries
per sentir,
les prenen totes.
A l'amor llunyà,
qui sotja altre cop,
dieu-li que he mort
per no saber anar
o anar-me'n del tot.
Sento, en el silenci
de l'estiu darrer,
aquell voler ser
part de l'encanteri
quan s'allunya el fred.
He estat cercant
en el meu jardí:
herbei, romaní
i tardes de grat,
restaran allí?
Aprendre a somiar
amb un país nou
on no trobem bou
que ens vulgui menjar
en ser només cols.
Com l'amor poruc
resta a la natura
el bé que procura:
el tornar-se ruc
al temps que madura.
No he de conquerir,
al castell dels somnis,
àngels o dimonis,
el viure o morir
carregat d'ivori.
Com em plau saber,
en llevar-se el sol,
que, darrere un dol,
s'amaga el voler,
pensament resolt.
A la casa del veí,
quan la fosca arriba d'hora,
han posat, a la cassola,
el millor que es menja aquí:
ous bullits i vi de bóta.
Suposo que ho saps:
Quan, l'esdevenir,
surt a barrar el pas,
plora per tenir
un xic més de nas!
A la casa gran,
es guarda un secret:
saber plorar quan
havem poc encert
i dormim al ras.
Com endevinar:
temps de parar taula
o deixar-ho anar
tot cercant la rauxa
per poder callar.
A la riba vella,
on s'acluca el riu,
noto aquell caliu
vestidet de pena
per no saber on viu.
Mireu-la con va:
tota esblaimada,
trencada de cara,
amb dolç caminar,
sense trobar plaça.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que porti musica
puix he de ballar
quan l'amor convida.
Poques hores
per dormir
i enllestir
quan vénen totes
de bon matí.
En el desconcert
de les bones noves,
he sentir les noses
de viure a l'hivern
i trobar les ombres.
En el reialme,
vull esbrinar
si trobo un patge
a qui confiar
el meu missatge.
Poemes curts (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com he de vestir,
si ho mana la pensa,
amb mitjons de fil,
amb mitges de seda,
la meitat de nits.
Tantes pedres
al camí,
la petita
em fa patir,
són necieses.
Quan demano
anar a la font,
el meu amo
diu que no,
com l'enganyo.
Quan camino
sense ruc
no endevino
si sóc mut,
m'acoquino.
Per perdre diners
ni calen setmanes
ni empreses emprades
on no en saben més,
són les acaballes.
Minsa pena
té el dimoni
si el desori
em fa befa
i oprobi.
Massa dies
sense nits
amanides
per eixir
si convides.
Parla la somera
de filosofia
quan es lleva el dia
damunt de la serra,
després, se n'oblida.
Vull, quan sigui gran,
una barca nova,
peix i farigola
per als estadants,
en deixar l'escola.
Proveu d'emportar-vos
aquest cos feixuc,
el tinc tan rabiüt
que voldrà temptar-vos
fins que es quedi mut.
Dieu-li al gegant
que, quan aplegui el dia,
el vull assegut,
prou ple de malícia,
fàcil d'emportar.
Demaneu per mi
en ser a l'infern,
estic ben obert
al dret de fugir,
m'agrada el desert.
No conec camins
que portin enlloc,
només els antics
han perdut raó,
eren tan bonics.
Des de dalt estant,
quan el déu em crida,
sento que s'amida
el cervell al cap,
després se n'oblida.
Les paraules vanes,
eixint del coixí,
diuen que, a les tardes,
els plau el dormir
enmig de basardes.
Per no plorar més,
crido les estrelles
enmig les tenebres
d'un món de pagès,
la meitat no vénen.
Sento melangies,
prenyades d'amor,
cercant un senyor,
l'hereu de les rimes,
bastidet de flors.
Per escriure,
he de menar
altres viures
mar enllà,
potser lliures.
En sentir el sol
quan desperta el dia
hom vol alegria,
recés i el condol
d'anar per la vida.
Amb els ulls planers,
la mirada dolça,
com espero a aquells
pregant a tothora
per guanyar un castell.
Poemes curts (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com ballen les fulles
en aplegar el sol,
com baixen, porugues,
a cercar el condol,
troben les despulles.
Com hauré
la minsa sort
si esdevé
quan no hi són tots
per quedar bé?
No vull el fred
ni l'hivern maldestre,
però mai es perd
i aplega sempre
amb ull ben obert.
La formiga plora
en fugir l'estiu,
ha deixat un bri,
petit, a la vora,
per si ve l'amic.
Una rosa sola
no farà per mi,
li demano si
vol ser la penyora
que porta al sentir.
Sento plorar el núvol
a la serra estant,
diu com es fa gran
i es tornar catúfol
per anar amollant.
Dolces regnes
del meu cor
com es queixen
cada cop
que espeteguen.
Quan el nin somiava
en pujar al llit,
la mare demana:
deixar-lo dormir,
fa tan bona cara.
A la barca estant,
quan s'apropa el peix,
goso, com un rei,
anar governant
sense massa fe.
Cada mosca,
a cada sot,
va i revolta:
sínia i hort,
és tan mossa.
He comprat, avui,
un rellotge ver
per anar despert,
per saber com vull
aplegar al remei.
Quan davalla a la font
i sent l'aigua com quequeja,
mai li plau sentir la queixa
de la sina que s'adorm:
oblidada, buida, seca.
Al carrer dormia.
una nit d'estiu,
plena de follia
per no saber on viu
l'amic qui l'oblida.
He trobat al vent:
dolça melodia
d'aquell passat dia
on sorgí, un moment,
un polsim de vida.
No han de ballar
les fulles porugues,
són massa feixugues
per deixar-se anar
des de les altures.
Aplega el ramat
cansat a la cleda,
ha trobat massa herba
que el vent ha assecat,
vella malifeta.
És quan callo
quan ho albiro,
després, miro
i m'espanto
si ho amido.
Sense casa
i sense seny,
no hi ha rei
ni veig si passa
el gran remei.
Vestidet de pobre,
amb el trist semblant,
passa un vianant:
furtiu i mediocre,
a saber on va?
Les cent roses
del jardí
fan ganyotes
perquè sí,
són prou boges.
Poemes curts (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de partir
enllà de la mar,
regaleu-me un far
per si vull venir,
per si us vull trobar.
Meravelles totes
dormien al prat
cercant l'entrellat
d'aquells petits pobles
qui fan mitja part.
Al racó del mas,
diu la masovera:
Si l'amor espera,
prompte ha d'arribar!
De segur que encerta.
Quan l'ocell piulava
des de l'alturó,
la tardor cantava
demanant al sol
que fes bona cara.
Com els amics
de la fortuna
troben la lluna
sense esgarips,
és tan poruga.
La pluja se n'entra:
dolça, a poc a poc,
per mullar la freda
fulla de tardor,
poca malifeta.
Quan el vent em parla
del proper hivern,
és el cor qui esclata
per paor del fred,
poc després, es cansa.
Una rosa sola
predica el teu nom,
com reclama el sol,
com la lluna troba
en el minso amor.
Cavaller sense cavall,
vianant sense aventura,
una nau massa feixuga
per guarir de tan gran mal,
minsa sort per no fer muda.
El llapis viatja
per mar de paper,
dibuixa la plana
cercant el seu cel,
empresa galana.
En el llum dormia,
enmig d'un rampell,
el gegant més bell
que en el món hi havia
tot cercant la fe.
La mossa demana
anar a passejar
i l'àvia proclama:
Després de dinar!
La menja s'allarga.
Per aprendre
a no saber,
cal entendre:
ser i no ser,
tot un repte.
Van els gegants
pel carrer del mig
ni volen els planys
ni els plau el desig,
tenen massa anys.
Quan la barca surt
tan rabent del port,
va cercant tresor
en deixar aixopluc,
mai pensa si pot.
A la casa vella,
sense massa nins,
els deures són fins
que algú esvellega,
com volen gaudir.
Cada nit,
en allitar-me,
deixo escrit
que vull ser amable
i eixerit.
Amb la pell ben fina,
amb un gran coixí,
qui no vol dormir
quan arriba el dia
per anar al glatir?
Amb dues roses
i un clavell,
tinc cent noies
al palmell,
no hi són totes.
Massa monstres
duu la nit,
els tanoques
fan dormir
sense ombres.
Poemes curts (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de morir,
poseu el meu regne
vora del camí
puix sóc tan heretge
que sols vull dormir.
Passades les hores
d'un estiu llunyà,
vull el tarannà
perdut de les mosques,
m'agrada xuclar.
Les pedres velles
mai tenen son,
cerquen revetlles
i nuvis nous,
són tan esquerpes.
En el somni
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni cap dimoni,
com et vull.
Ni xisclen ni volen
tendres orenetes,
avui, ja no poden,
han solcat estrelles
per viatjar on sojornen.
A la casa estant,
voreta del foc,
com es va encetant
el viure altre cop
del fred allunyat.
Com demanaria
anar-me'n al port
per trobar alegria,
posar-la al sarró
i oblidar qui crida.
Us faré saber,
dolces malalties,
que, en el pas dels dies,
m'apropo al no ser,
potser són manies.
Quan la masovera
em passa a buscar
sento com em crema:
el front i la mà,
és tan riallera.
Per voler ser ric,
passo tanta angúnia
que mai trobo núvia
i em sento trist,
maleïda bruixa.
Vull anar a ciutat
per cercar encanteri,
si ho faig aviat
i trobo qui el meni
el podré comprar.
Som tan petits,
tan esgarriats,
que, sense amics,
ni trobem blat
ni mals antics.
He comprat un ciri
i, a la processó,
si mira que miri,
que Déu la perdó,
és el meu martiri.
A la plaça estant,
menen els pagesos:
els horts, els sembrats,
quatre malentesos
que algú els ha deixat.
Amb més pedres
que camí,
la formiga diu que sí,
ho sent de veres
i, més tard, ho torna a dir.
En el somni etern,
no calen amics
ni grans tafaners
ni joia de nins,
només cel proper.
Diria que l'he vist,
anant per la murada,
amb aquell nou vestit
i la cara esblaimada,
com em surt el neguit.
Les paraules toves
viatgen a la lluna
on paren i troben
una veu difusa,
no sé com ho noten.
Quan vingui la neu
a emplenar muntanyes,
voldran les mil banyes
aixecar la veu,
neguitosos mascles.
Al regne del pou,
creixen els fantasmes
sense fer enrenou,
són les hores baixes
qui el fred remou.
Poemes curts (XXX)
24 Agost, 2019 22:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La mar parlava,
passat l'estiu,
mentre gronxava:
la riba i riu,
és tan marassa.
Quan la fosca,
de la nit,
m'acarona,
el neguit
plega d'hora.
El vent portava
dolces cançons,
com les deixava
entre cotons,
després, marxava.
Una noia dolça
no n'està per mi,
vull dir-li que sí
puix l'amor s'acosta
i es farà sentir.
Benvolguda dama
com t'hauré de dir
que estimar m'agrada,
però em fa glatir,
és tan jove encara.
A la casa vella,
no dorm el pagès
ni bela l'ovella
ni brama el ruquet
demanant parella.
Posem ciris
al patró,
fem seguici
i processó,
després, vici.
La pubilla ni m'agrada
ni em deleix el seu encant
però té una bona casa
i promet bon averany,
serà dolç poder estimar-la.
Si la mort demana
que em llevi a l'instant,
dieu que sóc gran
i faig mala cara
si no puc somiar.
Quan el vent
corre per la vall
fa encenalls,
s'ho passa bé,
és tot estrall.
Maria volia
anar al jardí,
com cada matí,
per si aplega el dia
de trobar l'amic.
Quan sigui gran
i no m'esveri,
vull el senderi
dels benestants
amb el seu crèdit.
Minses hores
de la nit
per dormir
quan van les tornes
d'esperit.
A la plaça estant,
espero, a la tarda,
trobar els enfeinats
de les hores magres,
són tan esverats.
A la plaça nova
no hi ha ni font
ni he trobat la dona
qui pregona el món
quan es lleva d'hora.
Al corriol de dalt,
ploren les roselles,
estan ben corpreses
en saber que el blat
ja no està per elles.
A la casa del veí
sempre hi ha xivarri,
és el ric del barri
un proper mesquí,
li he pregat que parli.
Al carrer del llop
no he trobar ovelles,
totes són al bosc
cercant les promeses
que semblin millors.
Com escriu el vent,
en el fons del bosc,
dèries de valents
plenes d'il·lusió
mentre va perdent.
En el rierol,
l'aigua viatgera
cercava el condol
de la gran desfeta,
davallar li dol.
Poemes curts (XXIX)
16 Agost, 2019 18:31
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja cau,
plora la rosella
i passa, si escau,
vora la finestra
un sospir suau.
Si pogués, us donaria:
la moixaina de la nit,
la feblesa d'esperit,
aquella dolça vigília
qui demana per dormir.
Quan la barca vella
aplega a port,
cerca aquella estrella
qui assenyala el nord,
és, després, quan prega.
Si l'amor se'n va,
puix el seny el crida,
sigui la partida
motiu per somiar
en una altra vida.
El silenci emplena
el preat carrer,
aplega un hivern
a la casa meva,
sort que no hi seré.
Quan em llevo
cada dia,
és quan prego
de seguida,
tant menteixo?
Al carrer del vent,
com les fulles parlen
de ser o no ser,
és després quan callen
i els prenen el verd.
Doneu-me la mà
per seure una estona
i després tornar
per veure com roda
el sol quan se'n va.
Prou de sacrificis
per arribar a ser
un home proper
carregat de vicis
i buidat de fe.
Massa savis
porta el món
vestits tots
de vells desoris
i bon sou.
Quan somiava
un cop al mes,
és ben cert
que l'estimava
un xic més.
Sentiré com crida,
en el si del bosc,
un captaire llop
resseguint la guia
de copsar-ho tot.
Camina la pluja
pel camí del riu,
és llavors quan diu
que una mala bruixa
li ha robat l'estiu.
En els ulls porucs
de la mare tendra,
creix una lluerna,
ens torna ben muts,
només tenim terra.
Si la mort demana,
em vol fer partir,
dieu-li que sí,
que he perdut la gana
d'aquest món mesquí.
Amb pocs diners,
em plau el somiar,
un món sense més
que riures emprats
per homes propers.
Les paraules
van al món,
troben neules
i torrons,
són tan maules.
Una casa al cim
plorava una estona,
sense cap veí,
sense trobar dona,
maleïts fadrins.
En un cop de sort,
la deessa fortuna
em portà a la lluna
per a riure un poc,
després, es feu muda.
Massa hores
de la nit,
volen llit
on s'acomoden
sense crit.
Poemes curts (XXVIII)
09 Agost, 2019 06:07
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al camí
que va a la font,
el veí
ni plany ni dorm,
és talòs.
A la casa
dels diners,
hi ha qui mana
i no fa res,
sols enganya.
No he de plorar
a les hores baixes,
estar de rebaixes
mai ho he de deixar,
haig massa fantasmes.
No demano
ser valent
per si l'amo
ho pretén,
com l'enganyo.
He posat el son
dintre d'una capsa,
he posat la tapa
sense cap raó,
al moment, s'escapa.
Al regne de l'oblit,
no hi ha princeses
ni tarden les presses
en mostrar el neguit,
són massa promeses.
Quan plou al desert,
les muntanyes ploren,
diuen que mai troben:
somnis d'altre temps,
suposo que és cert.
I quan bufa el vent,
el gran xiulador,
esdevé cançó
tot viatjant pel cel,
poc després s'adorm.
Poca son és meravella
puix sóc fet al llarg dormir,
no tinc pàtria ni rosella
per estimar, per gaudir,
en ma casa no hi ha estrella.
Algun déu entremaliat
sense pensar amb el morir
un bon temps m'ha regalat:
endreçat, fet per a mi,
mai sabré quant li ha costat.
A la terra ferma,
una arrel és os,
un llumí, lluerna,
un pecat, perdó,
massa la tenebra.
No seré valent
ni morir m'espanta,
dormo amb la manta
per si arriba el fred,
de segur que empaita.
En el riure
dels teus ulls,
ni hi ha esculls
ni plany el viure
entre aldarulls.
Com he demanat
a la flor vermella,
puix d'una poncella
vull ser el bon galant,
hauré bona estrella?
Com la rosa plora
enmig del jardí
sense saber qui
la plany o l'adora,
és un fet mesquí.
Quan a casa
ve la nit,
com m'enganya
l'esperit,
després, s'apaga.
Dolça dona
dels meus somnis,
els dimonis
ni fan nosa,
són tots bornis.
Sense pressa
ni neguit,
vol la nit
ser a la cleda,
qui li ha dit?
Quan la pluja
és abundosa,
vol, la bruixa,
omplir la bossa,
no té cura.
Si l'amor demana,
avui, restar amb mi,
dieu-li que sí,
estimar m'agrada
i no es perd la nit.
Poemes curts (XXVII)
31 Juliol, 2019 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He escrit per comentar
que, de tant en tant, m'agrada
anar emplenant la ratlla
pel desig de viatjar
per cada indret de la plana.
Us hauré de dir,
homes benestants,
que mai els gegants
volen el glatir,
són força taujans.
Al carrer del mig,
mai he vist minyones
pensant o dormint
quan passo a les hores
que no hauré de dir.
Quan la nit demana:
Vull anar a dormir!,
és el cap qui mana,
qui pot dir que sí,
després, ni li agrada.
Després de passar
la nit encisera,
el mosquit delera
puix se'n vol anar,
sempre, porta pressa.
Al carrer del vent
ni es fan contalles,
ja són massa falles
per anar dient:
Mai ho faig debades!
El gegant volia
tenir el seu desert,
però un nan despert
li amarga la vida,
és massa innocent.
Porteu-me flors
al cementiri!,
aquest mal vici
el volem tots,
som a l'inici.
Quan parla l'amor
del meu gran saber,
voldria poder
plorar mentre planyo,
mai m'ho deixa fer.
Quan em vingui
el mar d'amor,
vull que arribi
sense dot,
sense vici.
Les hores perdudes
mai podran anar,
són massa feixugues
per tal de volar,
també són porugues.
Quan la brisa envola,
s'acaba l'estiu,
prendrà força el riu,
es perdrà la foia
entre massa amics.
Em plau saber
que, enllà del cel,
no hi ha ni estel
sense caler,
tot és recés.
En la força
dels teus ulls,
els esculls
ni faran nosa,
són saberuts.
Quan els monstres
van al llit,
és quan tinc
somnis mediocres,
mitja nit.
No han de venir
les hores feixugues,
sempre tan porugues,
sense saber eixir,
la meitat són mudes.
En la pausa
de la nit,
la natura
vol coixí,
haurà cura?
En el vent de dalt,
cerquen les ovelles
remei pel seu mal,
mai seran ateses,
el llop ni ho sap.
Doneu-me un rei
sense feblesa,
l'avinentesa
vindrà amb la llei
si la fa seva.
Mon país petit
no vol ni fronteres
ni falses promeses
ni somni traït
ni paors ni regnes.
Poemes curts (XXVI)
23 Juliol, 2019 22:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Viatjant
sobre el paper,
esdevé:
Ser gegant
o mentider!
Per a saber
on viu l'enyor,
heu de voler
oblidar la por,
és venturer.
En el regne
de l'oblit,
cada vespre
es pot mentir,
és per sempre.
Si he de morir
que sigui en dilluns,
ben al dematí,
fugint dels embuts,
dels temps de partir.
Cada vespre,
en fer-se fosc,
tinc la febre
de l'enyor,
sóc maldestre.
Poseu-me al sac
manta diners,
si en caben més,
dieu-li al cap
qui no en sap res.
Al costat del ruc,
estirant el carro,
el miro, li parlo,
anem de remuc,
cap dels dos és l'amo.
Hauré de partir
quan la lluna plena
porti la lluerna
i la deixí aquí,
és amiga meva.
No tinc hores per donar,
un bruixot me les va prendre,
va albirar, les va vendre
a un captaire enamorat,
era tan tendre.
En el si de l'hort,
una tomatera
parla, amb una ceba,
d'un preat tresor:
una sínia plena.
Ni vull anar
ni goso de lloances,
amb quatre panses,
la nit fa bon passar,
dormir és debades.
Quatre ratlles
per somiar,
de vegades
no en val cap,
són massa agres.
A les festes, ja se sap:
menjar dolç, menjar salat,
dormir poc, llarg desvetllar
i, si es pot, beure i ballar.
Si el cel
no he de guanyar,
vull més mel
sense pagar,
em diu Miquel.
Si la mort se'n va,
no li feu comanda,
sobra la nissaga
del gran descansar
tots dormint a casa.
A la vora
de la font,
cada mossa
té el seu nom,
mai se'l troba.
En el regne
de la por,
el botxí
és manador,
mai vol creure.
Sento com la nit
vol menjar-se el dia,
pobre l'esperit
qui a foscor convida,
mai serà prou ric.
Entre tantes
riallades,
passen noies
disfressades,
sense joia.
És tardor, la tomatera,
sense massa tradició,
assegura que el seu plor
era cosa de la ceba,
de la mancança de sol.