Poemes curts (XXXIII)

17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com ballen les fulles

en aplegar el sol,

com baixen, porugues,

a cercar el condol,

troben les despulles.


Com hauré

la minsa sort

si esdevé

quan no hi són tots

per quedar bé?


No vull el fred

ni l'hivern maldestre,

però mai es perd

i aplega sempre

amb ull ben obert.


La formiga plora

en fugir l'estiu,

ha deixat un bri,

petit, a la vora,

per si ve l'amic.


Una rosa sola

no farà per mi,

li demano si

vol ser la penyora

que porta al sentir.


Sento plorar el núvol

a la serra estant,

diu com es fa gran

i es tornar catúfol

per anar amollant.


Dolces regnes

del meu cor

com es queixen

cada cop

que espeteguen.


Quan el nin somiava

en pujar al llit,

la mare demana:

deixar-lo dormir,

fa tan bona cara.


A la barca estant,

quan s'apropa el peix,

goso, com un rei,

anar governant

sense massa fe.


Cada mosca,

a cada sot,

va i revolta:

sínia i hort,

és tan mossa.


He comprat, avui,

un rellotge ver

per anar despert,

per saber com vull

aplegar al remei.


Quan davalla a la font

i sent l'aigua com quequeja,

mai li plau sentir la queixa

de la sina que s'adorm:

oblidada, buida, seca.


Al carrer dormia.

una nit d'estiu,

plena de follia

per no saber on viu

l'amic qui l'oblida.


He trobat al vent:

dolça melodia

d'aquell passat dia

on sorgí, un moment,

un polsim de vida.


No han de ballar

les fulles porugues,

són massa feixugues

per deixar-se anar

des de les altures.


Aplega el ramat

cansat a la cleda,

ha trobat massa herba

que el vent ha assecat,

vella malifeta.


És quan callo

quan ho albiro,

després, miro

i m'espanto

si ho amido.


Sense casa

i sense seny,

no hi ha rei

ni veig si passa

el gran remei.


Vestidet de pobre,

amb el trist semblant,

passa un vianant:

furtiu i mediocre,

a saber on va?


Les cent roses

del jardí

fan ganyotes

perquè sí,

són prou boges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXII)

10 Setembre, 2019 07:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si he de partir

enllà de la mar,

regaleu-me un far

per si vull venir,

per si us vull trobar.


Meravelles totes

dormien al prat

cercant l'entrellat

d'aquells petits pobles

qui fan mitja part.


Al racó del mas,

diu la masovera:

Si l'amor espera,

prompte ha d'arribar!

De segur que encerta.


Quan l'ocell piulava

des de l'alturó,

la tardor cantava

demanant al sol

que fes bona cara.


Com els amics

de la fortuna

troben la lluna

sense esgarips,

és tan poruga.


La pluja se n'entra:

dolça, a poc a poc,

per mullar la freda

fulla de tardor,

poca malifeta.


Quan el vent em parla

del proper hivern,

és el cor qui esclata

per paor del fred,

poc després, es cansa.


Una rosa sola

predica el teu nom,

com reclama el sol,

com la lluna troba

en el minso amor.


Cavaller sense cavall,

vianant sense aventura,

una nau massa feixuga

per guarir de tan gran mal,

minsa sort per no fer muda.


El llapis viatja

per mar de paper,

dibuixa la plana

cercant el seu cel,

empresa galana.


En el llum dormia,

enmig d'un rampell,

el gegant més bell

que en el món hi havia

tot cercant la fe.


La mossa demana

anar a passejar

i l'àvia proclama:

Després de dinar!

La menja s'allarga.


Per aprendre

a no saber,

cal entendre:

ser i no ser,

tot un repte.


Van els gegants

pel carrer del mig

ni volen els planys

ni els plau el desig,

tenen massa anys.


Quan la barca surt

tan rabent del port,

va cercant tresor

en deixar aixopluc,

mai pensa si pot.


A la casa vella,

sense massa nins,

els deures són fins

que algú esvellega,

com volen gaudir.


Cada nit,

en allitar-me,

deixo escrit

que vull ser amable

i eixerit.


Amb la pell ben fina,

amb un gran coixí,

qui no vol dormir

quan arriba el dia

per anar al glatir?


Amb dues roses

i un clavell,

tinc cent noies

al palmell,

no hi són totes.


Massa monstres

duu la nit,

els tanoques

fan dormir

sense ombres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXI)

02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si he de morir,

poseu el meu regne

vora del camí

puix sóc tan heretge

que sols vull dormir.


Passades les hores

d'un estiu llunyà,

vull el tarannà

perdut de les mosques,

m'agrada xuclar.


Les pedres velles

mai tenen son,

cerquen revetlles

i nuvis nous,

són tan esquerpes.


En el somni

dels teus ulls

no hi ha esculls

ni cap dimoni,

com et vull.


Ni xisclen ni volen

tendres orenetes,

avui, ja no poden,

han solcat estrelles

per viatjar on sojornen.


A la casa estant,

voreta del foc,

com es va encetant

el viure altre cop

del fred allunyat.


Com demanaria

anar-me'n al port

per trobar alegria,

posar-la al sarró

i oblidar qui crida.


Us faré saber,

dolces malalties,

que, en el pas dels dies,

m'apropo al no ser,

potser són manies.


Quan la masovera

em passa a buscar

sento com em crema:

el front i la mà,

és tan riallera.


Per voler ser ric,

passo tanta angúnia

que mai trobo núvia

i em sento trist,

maleïda bruixa.


Vull anar a ciutat

per cercar encanteri,

si ho faig aviat

i trobo qui el meni

el podré comprar.


Som tan petits,

tan esgarriats,

que, sense amics,

ni trobem blat

ni mals antics.


He comprat un ciri

i, a la processó,

si mira que miri,

que Déu la perdó,

és el meu martiri.


A la plaça estant,

menen els pagesos:

els horts, els sembrats,

quatre malentesos

que algú els ha deixat.


Amb més pedres

que camí,

la formiga diu que sí,

ho sent de veres

i, més tard, ho torna a dir.


En el somni etern,

no calen amics

ni grans tafaners

ni joia de nins,

només cel proper.


Diria que l'he vist,

anant per la murada,

amb aquell nou vestit

i la cara esblaimada,

com em surt el neguit.


Les paraules toves

viatgen a la lluna

on paren i troben

una veu difusa,

no sé com ho noten.


Quan vingui la neu

a emplenar muntanyes,

voldran les mil banyes

aixecar la veu,

neguitosos mascles.


Al regne del pou,

creixen els fantasmes

sense fer enrenou,

són les hores baixes

qui el fred remou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXX)

24 Agost, 2019 22:50
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mar parlava,

passat l'estiu,

mentre gronxava:

la riba i riu,

és tan marassa.


Quan la fosca,

de la nit,

m'acarona,

el neguit

plega d'hora.


El vent portava

dolces cançons,

com les deixava

entre cotons,

després, marxava.


Una noia dolça

no n'està per mi,

vull dir-li que sí

puix l'amor s'acosta

i es farà sentir.


Benvolguda dama

com t'hauré de dir

que estimar m'agrada,

però em fa glatir,

és tan jove encara.


A la casa vella,

no dorm el pagès

ni bela l'ovella

ni brama el ruquet

demanant parella.


Posem ciris

al patró,

fem seguici

i processó,

després, vici.


La pubilla ni m'agrada

ni em deleix el seu encant

però té una bona casa

i promet bon averany,

serà dolç poder estimar-la.


Si la mort demana

que em llevi a l'instant,

dieu que sóc gran

i faig mala cara

si no puc somiar.


Quan el vent

corre per la vall

fa encenalls,

s'ho passa bé,

és tot estrall.


Maria volia

anar al jardí,

com cada matí,

per si aplega el dia

de trobar l'amic.


Quan sigui gran

i no m'esveri,

vull el senderi

dels benestants

amb el seu crèdit.


Minses hores

de la nit

per dormir

quan van les tornes

d'esperit.


A la plaça estant,

espero, a la tarda,

trobar els enfeinats

de les hores magres,

són tan esverats.


A la plaça nova

no hi ha ni font

ni he trobat la dona

qui pregona el món

quan es lleva d'hora.


Al corriol de dalt,

ploren les roselles,

estan ben corpreses

en saber que el blat

ja no està per elles.


A la casa del veí

sempre hi ha xivarri,

és el ric del barri

un proper mesquí,

li he pregat que parli.


Al carrer del llop

no he trobar ovelles,

totes són al bosc

cercant les promeses

que semblin millors.


Com escriu el vent,

en el fons del bosc,

dèries de valents

plenes d'il·lusió

mentre va perdent.


En el rierol,

l'aigua viatgera

cercava el condol

de la gran desfeta,

davallar li dol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXIX)

16 Agost, 2019 18:31
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pluja cau,

plora la rosella

i passa, si escau,

vora la finestra

un sospir suau.


Si pogués, us donaria:

la moixaina de la nit,

la feblesa d'esperit,

aquella dolça vigília

qui demana per dormir.


Quan la barca vella

aplega a port,

cerca aquella estrella

qui assenyala el nord,

és, després, quan prega.


Si l'amor se'n va,

puix el seny el crida,

sigui la partida

motiu per somiar

en una altra vida.


El silenci emplena

el preat carrer,

aplega un hivern

a la casa meva,

sort que no hi seré.


Quan em llevo

cada dia,

és quan prego

de seguida,

tant menteixo?


Al carrer del vent,

com les fulles parlen

de ser o no ser,

és després quan callen

i els prenen el verd.


Doneu-me la mà

per seure una estona

i després tornar

per veure com roda

el sol quan se'n va.


Prou de sacrificis

per arribar a ser

un home proper

carregat de vicis

i buidat de fe.


Massa savis

porta el món

vestits tots

de vells desoris

i bon sou.


Quan somiava

un cop al mes,

és ben cert

que l'estimava

un xic més.


Sentiré com crida,

en el si del bosc,

un captaire llop

resseguint la guia

de copsar-ho tot.


Camina la pluja

pel camí del riu,

és llavors quan diu

que una mala bruixa

li ha robat l'estiu.


En els ulls porucs

de la mare tendra,

creix una lluerna,

ens torna ben muts,

només tenim terra.


Si la mort demana,

em vol fer partir,

dieu-li que sí,

que he perdut la gana

d'aquest món mesquí.


Amb pocs diners,

em plau el somiar,

un món sense més

que riures emprats

per homes propers.


Les paraules

van al món,

troben neules

i torrons,

són tan maules.


Una casa al cim

plorava una estona,

sense cap veí,

sense trobar dona,

maleïts fadrins.


En un cop de sort,

la deessa fortuna

em portà a la lluna

per a riure un poc,

després, es feu muda.


Massa hores

de la nit,

volen llit

on s'acomoden

sense crit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVIII)

09 Agost, 2019 06:07
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al camí

que va a la font,

el veí

ni plany ni dorm,

és talòs.


A la casa

dels diners,

hi ha qui mana

i no fa res,

sols enganya.


No he de plorar

a les hores baixes,

estar de rebaixes

mai ho he de deixar,

haig massa fantasmes.


No demano

ser valent

per si l'amo

ho pretén,

com l'enganyo.


He posat el son

dintre d'una capsa,

he posat la tapa

sense cap raó,

al moment, s'escapa.


Al regne de l'oblit,

no hi ha princeses

ni tarden les presses

en mostrar el neguit,

són massa promeses.


Quan plou al desert,

les muntanyes ploren,

diuen que mai troben:

somnis d'altre temps,

suposo que és cert.


I quan bufa el vent,

el gran xiulador,

esdevé cançó

tot viatjant pel cel,

poc després s'adorm.


Poca son és meravella

puix sóc fet al llarg dormir,

no tinc pàtria ni rosella

per estimar, per gaudir,

en ma casa no hi ha estrella.


Algun déu entremaliat

sense pensar amb el morir

un bon temps m'ha regalat:

endreçat, fet per a mi,

mai sabré quant li ha costat.


A la terra ferma,

una arrel és os,

un llumí, lluerna,

un pecat, perdó,

massa la tenebra.


No seré valent

ni morir m'espanta,

dormo amb la manta

per si arriba el fred,

de segur que empaita.


En el riure

dels teus ulls,

ni hi ha esculls

ni plany el viure

entre aldarulls.


Com he demanat

a la flor vermella,

puix d'una poncella

vull ser el bon galant,

hauré bona estrella?


Com la rosa plora

enmig del jardí

sense saber qui

la plany o l'adora,

és un fet mesquí.


Quan a casa

ve la nit,

com m'enganya

l'esperit,

després, s'apaga.


Dolça dona

dels meus somnis,

els dimonis

ni fan nosa,

són tots bornis.


Sense pressa

ni neguit,

vol la nit

ser a la cleda,

qui li ha dit?


Quan la pluja

és abundosa,

vol, la bruixa,

omplir la bossa,

no té cura.


Si l'amor demana,

avui, restar amb mi,

dieu-li que sí,

estimar m'agrada

i no es perd la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVII)

31 Juliol, 2019 06:26
Publicat per jjroca, Poemes curts

He escrit per comentar

que, de tant en tant, m'agrada

anar emplenant la ratlla

pel desig de viatjar

per cada indret de la plana.


Us hauré de dir,

homes benestants,

que mai els gegants

volen el glatir,

són força taujans.


Al carrer del mig,

mai he vist minyones

pensant o dormint

quan passo a les hores

que no hauré de dir.


Quan la nit demana:

Vull anar a dormir!,

és el cap qui mana,

qui pot dir que sí,

després, ni li agrada.


Després de passar

la nit encisera,

el mosquit delera

puix se'n vol anar,

sempre, porta pressa.


Al carrer del vent

ni es fan contalles,

ja són massa falles

per anar dient:

Mai ho faig debades!


El gegant volia

tenir el seu desert,

però un nan despert

li amarga la vida,

és massa innocent.


Porteu-me flors

al cementiri!,

aquest mal vici

el volem tots,

som a l'inici.


Quan parla l'amor

del meu gran saber,

voldria poder

plorar mentre planyo,

mai m'ho deixa fer.


Quan em vingui

el mar d'amor,

vull que arribi

sense dot,

sense vici.


Les hores perdudes

mai podran anar,

són massa feixugues

per tal de volar,

també són porugues.


Quan la brisa envola,

s'acaba l'estiu,

prendrà força el riu,

es perdrà la foia

entre massa amics.


Em plau saber

que, enllà del cel,

no hi ha ni estel

sense caler,

tot és recés.


En la força

dels teus ulls,

els esculls

ni faran nosa,

són saberuts.


Quan els monstres

van al llit,

és quan tinc

somnis mediocres,

mitja nit.


No han de venir

les hores feixugues,

sempre tan porugues,

sense saber eixir,

la meitat són mudes.


En la pausa

de la nit,

la natura

vol coixí,

haurà cura?


En el vent de dalt,

cerquen les ovelles

remei pel seu mal,

mai seran ateses,

el llop ni ho sap.


Doneu-me un rei

sense feblesa,

l'avinentesa

vindrà amb la llei

si la fa seva.


Mon país petit

no vol ni fronteres

ni falses promeses

ni somni traït

ni paors ni regnes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXVI)

23 Juliol, 2019 22:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Viatjant

sobre el paper,

esdevé:

Ser gegant

o mentider!


Per a saber

on viu l'enyor,

heu de voler

oblidar la por,

és venturer.


En el regne

de l'oblit,

cada vespre

es pot mentir,

és per sempre.


Si he de morir

que sigui en dilluns,

ben al dematí,

fugint dels embuts,

dels temps de partir.


Cada vespre,

en fer-se fosc,

tinc la febre

de l'enyor,

sóc maldestre.


Poseu-me al sac

manta diners,

si en caben més,

dieu-li al cap

qui no en sap res.


Al costat del ruc,

estirant el carro,

el miro, li parlo,

anem de remuc,

cap dels dos és l'amo.


Hauré de partir

quan la lluna plena

porti la lluerna

i la deixí aquí,

és amiga meva.


No tinc hores per donar,

un bruixot me les va prendre,

va albirar, les va vendre

a un captaire enamorat,

era tan tendre.


En el si de l'hort,

una tomatera

parla, amb una ceba,

d'un preat tresor:

una sínia plena.


Ni vull anar

ni goso de lloances,

amb quatre panses,

la nit fa bon passar,

dormir és debades.


Quatre ratlles

per somiar,

de vegades

no en val cap,

són massa agres.


A les festes, ja se sap:

menjar dolç, menjar salat,

dormir poc, llarg desvetllar

i, si es pot, beure i ballar.


Si el cel

no he de guanyar,

vull més mel

sense pagar,

em diu Miquel.


Si la mort se'n va,

no li feu comanda,

sobra la nissaga

del gran descansar

tots dormint a casa.


A la vora

de la font,

cada mossa

té el seu nom,

mai se'l troba.


En el regne

de la por,

el botxí

és manador,

mai vol creure.


Sento com la nit

vol menjar-se el dia,

pobre l'esperit

qui a foscor convida,

mai serà prou ric.


Entre tantes

riallades,

passen noies

disfressades,

sense joia.


És tardor, la tomatera,

sense massa tradició,

assegura que el seu plor

era cosa de la ceba,

de la mancança de sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXV)

15 Juliol, 2019 06:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Manta hores

de la nit,

tenen golfes

on dormir,

quasi totes.


Sóc tan pobrissó

que, en veure'm el rei,

promulga la llei:

Que mengi torró

almenys per un mes!


Per aprendre un xic

ni calen paraules

ni portar a les taules:

dèries ni desigs,

sols jugar a les cartes.


Només vull haver:

Un parell de sous,

festes els dijous,

menges de plaer:

ni bledes ni cols.


I per demanar:

el somiar voldria

d'haver l'alegria

sense el treballar,

almenys una vida.


Massa cases de carrer,

en fer-se de nit, tremolen,

on deu ser el cavaller

i aquella munió de roses

qui conviden al voler?


Quan el cap demana:

trobar un bon coixí,

dieu-li que sí,

que el tindrà de llana

per poder dormir.


Tot enmig del bosc,

la gràcil poncella

diu que està sorpresa

en trobar-se el llop

i sentir la queixa.


Vet aquí una vegada

que, viatjant per un corriol,

vaig trobar un negre bou

que fugia de la plaça,

tot plorant, sense consol.


Si el llapis espera

acabar l'escrit,

deu ser que ha dormit

esperant la fressa

d'un monstre petit.


Poseu més roses

al preat jardí,

com vull saber si

es troben a soles

i preguen per mi.


Massa hores

de la nit

van a soles

tot fugint

dels vells ogres.


Paraules llunyanes

no faran per mi,

són totes ufanes,

es riuen així

en carrers i places.


Enmig de les golfes,

un manoll de blat

parlava a soles,

mig enamorat,

sense comptar hores.


Una noia rossa,

amb els rínxols d'or,

la flor acarona,

navega entre olors

quan el son la troba.


Com no he de sentir,

quan aplegui el vent,

el riu de l'oblit,

el desig etern

quan l'amor es perd.


Poseu-me germans,

a les hores baixes,

els somnis daurats,

vestits de paratges

on tots serem grans.


La noia cantava

del balcó estant,

la lluna passava

sense dir-li quan

portaria l'alba.


Marona, no vull

anar a la feina,

dieu que no puc

puix cerco una reina

sense ets ni uts.


Quan la lluna

s'entafori,

vull que em trobi

amb l'aventura,

sense oprobi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXIV)

08 Juliol, 2019 05:54
Publicat per jjroca, Poemes curts

La jove sabia

que em poso vermell,

sóc tot un mesell

passant per la vida

on tot és hivern.


Una cuca canta

la dolça cançó,

parla d'un senyor

qui l'ha enamorada

i, en ser nit, s'adorm.


Hauré de somiar

en terres llunyanes,

en terres estranyes

on ni cal menjar

ni enllestir mesades.


Com et contaré,

voreta del folc,

que viure no es pot

sense posar fe,

haig febre del tot.


A la vora de la mar,

hi ha una princesa

amb la tovallola estesa

i mil estris per jugar,

mai serà reina.


Una pobra rosa,

plena d'il·lusió,

demana, si es pot,

ser la més formosa,

li diuen que no.


La barca navega

per tranquil·la mar

ni es plany ni es queixa

per fer massa tard,

viatjar duu enveja.


Com estalviar-se

la primera part,

quan vingui a posar-se

tota dintre el cap:

és la nova idea.


Sense ganes de glatir

menjo cebes a desdir

és la gaia ciència

qui em porta aquí,

de segur que encerta.


Pobrissons humans

tan lliurats a tot,

volen ser galants,

obtenir la dot

i no fer-se grans.


En el regne

de la sort

cada vespre

porta or,

no és per vendre.


Comencen ara

les grans meravelles,

aquest doll d'estrelles

vora de la barca,

com vull ser amb elles.


Per a viure

sense dot,

no cal riure

ni subscriure

cada mot.


Com un gegant

sense coratge,

porto equipatge

per no fer tard

al gran viatge.


Manta flors

en el jardí

volen mons

on el gaudir

és devoció.


Ni les portes

tenen ganes

de dormir en el carrer,

totes volen,

totes somien,

en ballar i quedar bé.


Si quan crida el temps

que vingui l'hivern

no em trobeu despert,

és que sóc conscient

que he perdut el tren.


La princesa espera,

seguda, a la font

que vingui l'amor

a la primavera,

som a la tardor.


Diria que la follia

tot i venint del desert,

aplega, com cada dia,

a les terres de ponent,

fer-se vell és gosadia.


Si la lluna plena

demana per mi,

dieu-li que sí,

que escolto la queixa,

però poc puc dir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»