Poemes curts (LXIX)

12 Febrer, 2021 22:00
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al mirall del fons,

on no hi ha tenebres,

no es miren les feres

ni se senten els sons

de les velles queixes.


Parlarem, avui,

si ve la tempesta

de la dolça festa

que ens porta al garbuix

de jorns de feblesa.


Quan el vent de dalt,

de sobte, s'enfada

m'entaforo a casa

i el veig passar,

és com més m'agrada.


A la tardor,

parlen les fulles,

com van perdudes,

plenes de por,

són prou porugues.


Quan els nans

parlen de mi,

els dic si

són prou cristians,

no ens avenim.


Una fulla plora

al jardí estant,

com diu que li van

els colors eixint,

com sent que s'enyora.


Al carrer dels corbs,

quan ve el setembre,

vénen eleccions

és llavors quan guanyen

els cuquets més bons.


Com he de demanar,

batalles més curtes,

quan no puc anar

a prendre, entre dubtes,

el vell raonar.

 

Com em plau saber,

després del migdia,

que la plaça és

on l'amor convida

a no fer res més.


Mai les fades

de la sort,

quan em parlen,

diuen molt,

són amables.


Si fos savi

et diria

que he venut,

sense interès,

tot el seny

i l'alegria.


Al racó del port,

quan la lluna aplega,

sento com es queixa

per no tenir sort,

és tota ella esquerpa.


Els fantasmes

de la nit

com em parlen

de neguit,

s'atabalen.


Portaré, al reclau

de la casa vella,

els vespres d'aquella

llarga i dolça pau,

mai hi haurà enveja.


Com em diu

en Manelic,

a l'estiu,

es fa petit

i gasiu.


En una muntanya,

he vist el meu llop,

és gran, negre, fort

i sempre ha gana,

com el somio i tot.


Amb el llapis nou,

la fulla ben blanca,

la pensa s'espanta

d'aquest enrenou,

mai farà amistança.


Amb el meu amic,

he de demanar,

un plat per menjar

i ampolla de vi,

ni caldrà pagar.


En el regne nou

de les hores toves,

mai hi ha enrenou

ni massa històries,

només neva i plou.


En el regust

de la gran menjada,

us dic com m'agrada

guanyar un bon sou,

mai hauré petjada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVIII))

01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan em cridi

em meu déu

de segur

que em posa creu,

haig gran vici.


Una rosa sola

demana per mi,

li hauré de dir si

encara s'envola

l'amor cap al cim.


La barca demana

anar a navegar,

qui la deixa anar

diu que no té gana

ni res per menjar.


Amb les poques meravelles

que he topat pel camí,

em vull fer un organdí

de tafetà amb roselles,

de segur que no és per a mi.


Cansada la nit

de trobar els ensurts,

sense ets ni uts,

no sento els remucs

rabents del meu llit.


Als capvespres

de tardor,

vénen molts

a fer de mestres,

ho saben tot.


En el trafegar

de les noves fades,

les noto enfadades,

sense gens fruitar,

són males pensades.


Porteu-me enciam

i aigua ben fresca,

vull fer neteja

dels maldecaps

i de l'enveja.


Malaguanyada,

l'aranya poruga

sempre està de muda,

sempre enfeinada,

sempre amb mala cara.


A les velles golfes,

sentiré xisclar

a aquelles joves

que van esclatar

i van fugir totes.


Quan l'amor demana

anar pel carrer,

com el deixo fer

fins que atura i calla,

és tan matusser.


A les voltes del migdia,

quan el sol és dalt de tot,

endevino que no es pot,

prendre l'ensurt de la vida,

quan davalla és altre món.

 

Sento com van les bruixes

pel carrer de la dissort,

unes baixen, d'altres pugen,

comenten la mala sort,

és del regne del que fugen.


A l'hora tardana

quan torna el pagès,

crida el ruc només,

ho fa amb mala gana,

és un ruc ofès.


En el regne dolç

de la gran temença

ens pesa la pressa,

quan sent la remor

de la complaença.


Manta llibres

al calaix

mai saben quan

els deixo lliures,

volen volar.


A la casa

del senyor,

mengen massa

i ploren molt,

són de mà lassa.


En aquestes

que la bruixa,

diu que puja

a fer les festes,

porta pluja.


En el petit joc

de l'amor planer,

és quan parla el cor

de l'amor primer,

fa tot un deler.


Les petites joies

sento com em planyen,

potser m'entabanen

sentint-se cofoies,

diuen que són nafres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVII)

14 Gener, 2021 06:38
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer del mar,

on dormen les barques,

les ones són parques

ni volen menjar,

dormen a les tardes.


La rosella ha comentat,

en arribar a la sega,

que morir no ve de grat,

puix l'infern és poca festa

després, de sobte, ha plorat.


No voldria altre tresor

que la lluita ben encesa

entre el goig i la tenebra,

cansada de tanta por,

vull aprendre sense pressa.


Mireu la poncella,

cansada, com plora

ha passat l'estona

servant la dolcesa

i dormint alhora.


Un estel de foc

arriba a migdia,

gairebé diria

que no hi està tot,

el son l'humilia.


Amb seixanta

queixalades

menjar carn

mai és debades

són ben emprades.


Maria plorava

les cartes d'amor,

el seu lluitador

avui com descansa,

és malefactor.


Quan les fulles ploren

la nova tardor

les deixo ben soles

per si volen sol,

avui, ni tremolen.


La paciència,

he de dir

que la porto

al coixí,

és molt seva.


Contaven les velles

corrandes de por,

sota un cel d'estrelles

en ser més bé fosc,

són massa tenebres.


La pluja clou

un sol ben feridor

cansat d'anar per tot

bastit per l'enrenou,

mai sé quin déu el mou.


Les feixugues barques,

quan el vent les mou,

en un plor esclaten

per deixar son jou,

es veu que s'espanten.


Doneu-me senyor

el regne dels sords

puix cansat del tot

no vull altre so

que el soroll del sol.


Manta hores de la nit

com demanaran el seny

sense hores de dormir,

és després quan, ja despert,

desitjo el déu de l'oblit.


La il·lusió primera,

en ser al vuit anys,

fou haver bestreta

per tal d'estalviar

mai hauré riquesa.


En la força

del seu goig,

endevino que sóc boig

sense ombra,

boig del tot.


Quan l'estiu demana

una mica més de sol

li dic que no vol

portar-me on descansa

la nit vora el foc.


Em caldrà saber,

des de la cordura,

com el sol procura

estimar un xic més,

és la tessitura.


Els amics proclamen,

des de mon infern,

el restar despert

mentre em demanen

el tornar a la fe.


No vull per mentir

les noves fal·làcies,

m'agraden les traces

d'aquest cor mesquí,

navega entre taules.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXVI)

01 Gener, 2021 06:41
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan el vent de dalt

parla amb la campana,

sento la proclama

d'aquest foc pairal,

com enyoro casa.


Tardes sense ombra,

aplega l'agost,

parla d'un congost

on ni l'aigua plora

quan es va fent fosc.


Sempre, cal morir

quan la vida passa,

delera, es cansa

i no vol glatir,

benvinguda Parca.


En el si de la follia,

he bastit el meu castell,

no té regne ni poncell

ni demana l'alegria,

és com és.


Veniu-me a buscar

en terres altives,

sóc perdonavides,

no me'n puc estar,

bastit d'enganyifes.


Amb ben poca sort

i un amor barroer,

com m'agrada ser:

captaire del tot,

menjar m'està bé.


Com he demanat,

al meu déu proper,

pensar d'amagat,

somiar altres temps,

avui, m'ha deixat.


En ser a l'estiu,

m'agraden les nits

plenes d'esperits

qui cerquen caliu

i ser bons amics.


Tot per emplenar

a les hores baixes,

estem de rebaixes,

per tal de fruitar,

massa són estranyes.


Massa son

pel dematí

ve quan plou

i em torno gris,

sóc així.


A les tardes llargues,

minses d'enrenou,

és quan diu el bou

que estima les vaques,

no sé si està tot.


Per demà,

no vull amics

que els més rics

volen viatjar

per gaudir.


He cantat

les cent cançons

he trobat

perduts els sons

de comiat.


Sense ganes

de menjar,

he aturat

per descansar,

m'he passat.


Hauré de cercar

en el si de l'infern

dies per a l'hivern

per si he de lluitar

amb grans infidels.


Quan el sol crema

i l'ombra arrauleix,

cerco la figuera

que somia quan creix,

és tan venturera.


Amb misses i processó,

la pluja arriba

suposo que amb fatiga

i demanant el perdó,

dèries de la vida.


Quan sóc amatent

de bones paraules,

em porten les baules

a un futur incert,

em planyo debades.


Per a ser bon bevedor

de garnatxa i de cervesa

cal aprendre sense pressa

i agafar ben prompte el son,

per als altres queda la resta.


Si un déu poruc

demana amnistia

que ho pensi de dia

mentre dormi begut,

m'agrada fer via.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXV)

12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca, Poemes curts

La vella campana,

vivint al cloquer,

diu que no pot ser

viure amb la galvana,

de segur que és cert.


Per haver parents

en totes les cases,

pertanyo al moment

de dir quant m'agrades,

quina dolça ment.


He emprat el tren

tranquil de la tarda

quan la vall repassa,

de nou, suaument,

sense massa gana.


La tarda plana

dessota del sol,

un eixerit núvol

diu que cerca casa,

li ensenyo un corriol.


Vora de la platja,

ben cremat del tot,

endevino com m'agrada

l'ombra beneïda de l'om,

deu ser raó de nissaga.


En el temps florit

de la primavera,

la pluja enceta

el si del jardí,

serà tot promesa.


Les paraules toves,

en el trist passar,

voldrien anar

a dormir amb les ones,

deleixen pel mar.


Massa joves,

al jardí,

em fan gaudir

de sentir seves:

tardes i nits.


Quan la rosa troba

l'orgullós clavell,

mai li diu quan bell

és l'amor de dona,

li produeix rampell.


Sempre arriben

a la mort

els qui escriuen

sense por,

després riuen.


Aplega la nit

quan li diu al sol:

Deixa'm un bocí,

d'aquest menjar dolç!,

com se'n va a dormir.


M'haurà vestit el dimoni,

a la voreta del foc,

amb camisa de cotó

per si hi ha qui se n'adoni

que a migdia era llop.


Viatjo, volant com toca,

fins a l'aldea global,

diria que sóc pardal

encara que parlo mal

i avanço com un tanoca.


He segellat la porta

ingrata de la paciència,

escriure és agra ciència

que sovint esclata tota,

cal demanar providència.


Hauria de dir,

si em permetés la follia,

que gaudir de l'avarícia

és inestable gaudir,

prefereixo la cobdícia.


Per a ser bon perdedor,

caldrà ser dels matiners,

dels que callen quan es verd,

dels que cerquen grans amors,

no cal dir com fineix tot.


Quan la papallona

gronxa pel meu hort,

sento la coïssor,

el rec mentre plora,

és mon petit cor.


Estimar, estimaria

si em volguessis d'amagat,

dormiríem en el prat

fins aplegar a migdia

quan és l'hora de dinar.


Malgrat que treballo,

un cop cada segle,

mai parlo del mestre,

del rei o de l'amo,

es veu que badallo.


Per tal de mentir,

parlo amb les roselles

de terres més tendres

on no cal morir,

veig com no s'ho creuen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXIV)

01 Desembre, 2020 14:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al jardí d'enmig

parlaven les roses,

eren joves mosses

cercant bon amic,

les tallaran totes?


A casa del rei,

quan l'hivern arriba,

sento com em crida,

diu que té molt fred,

després, se n'oblida.


Quan pregona

tanta llei

és quan troba

que no en té,

després, plora.


Una reina

ha demanat

que vol feina,

però de grat,

és ben seva.


Estiuejo

en el bosc

i, si menjo,

ho tint tot,

ni em marejo.


Quan l'estiu em deixa

en el bosc proper,

ni goso la queixa

ni prego per res,

sóc de poca ciència.


En el regne, viu

aquest drac ferotge,

qui plora quan diu:

Deixeu-me ser noble,

almenys per la nit!


Ai, com plora el blat

quan fuig la rosella

i aplega la sega

a tot el sembrat,

em fa tanta pena!


Com demanaria,

en ser a l'infern,

haver una veïna

com la del primer,

de segur que crida.


Quan el cànter

va a la font,

les poncelles

ja no hi són,

van a festes.


En el bosc preat,

quan el sol se'n va,

van a passejar

totes les aranyes,

com ho són d'estranyes.


Mireu com les ones,

cansades d'anar,

es queden ben soles,

gronxant i gronxant,

esperen les tornes.


Amb els deu amics,

he fet la juguesca:

Sortirem de festa

fins a mitja nit!,

ha estat perversa.


Per a cercar

el gran amor,

caldrà vessar

un bocí de cor,

sense esperar.


En el reialme

dels nans perduts,

els pobres són muts,

els tres seran quatre,

beneit garbuix.


No haurà feina

per a fer

sense eina

i sense fe,

diu la veïna.


Al carrer

de l'embolic,

deixa fer

en Manelic,

és molt proper.


Paraules donades

vénen del mai més

on estols de fades

parlen d'interès,

són un xic pesades.


Amb ampla nit

i minsa la fortuna,

demano engruna

i em fan glatir,

mai hauré prou cura.


Porteu el vent

fins aplegar al molí,

digueu-li sí,

és prou conscient

per saber on visc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXIII)

15 Novembre, 2020 17:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el si

petit de l'hort,

he cercat

el meu tresor,

l'he amagat.


Massa nits

sense matí,

he bastit

somnis amables,

lluny d'aquí.


Parlant per parlar,

pujaré en el cim,

sols per davallar,

per aplegar fins

que pugui somiar.


Massa noies,

es capfiquen

en haver promès,

després, parlen

del mai més.


En el regne clar

on fugen les ombres,

és on viuen homes

sense cap demà

ni baguls amb hores.


Doneu-me el vers,

la ratlla viatgera,

la gran pau severa,

un camí al desert,

la nit per si crema.


Els somnis no volen

anar a dormir,

allà, els dimonis

no saben ni troben

el goig del glatir.


Assegut a barca,

mentre plora el peix,

sento com esclata

la força del bleix,

poc després, es cansa.


Com la lluna nova

grimpa la muntanya

i conta, a l'aranya,

una història fosca

amb ben poca manya.


Portaré la nit,

sempre de tentines,

fins arribar al llit,

allí, les fadrines

ni voldran dormir.


Paraules al vent

emprenen viatge,

lleuger l'equipatge,

quan ningú les sent,

és el seu bagatge.


Arribà el son

quan era dormint,

quan lluitava fins

que arribava el sol,

un combat mai vist.


Ni la feina

la demano

ni proclamo:

Vull una eina!,

després, callo.


Amb quaranta

canelobres,

mai es guanya

a la gent noble

i ben lliurada.


El llapis dibuixa:

fetes i valors,

els petits amors,

color de maduixa

i tèbia escalfor.


En l'avenir

de les hores toves,

servo les penyores

des de bon matí,

la meitat són bones.

 

Massa hores

del dematí

diuen totes:

Millor és dormir

que haver cabòries!


Quaranta rialles

des de bon matí

diuen que les palles

quasi són aquí:

dorades, tallades.


En el regne

de la son

al capvespre

surt tothom,

vol entendre.


Una ratlla

viatgera

quan s'espatlla

diu que pena,

és ben canalla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXII)

01 Novembre, 2020 18:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les poncelles diuen

que volen ballar,

els vailets sospiren,

no volen anar,

els altres, els miren.


Una jove mossa

no n'està per mi,

diu que no gosa

venir a dormir,

aquest jou li sobra.


Assegut al banc,

demanant tardor,

com s'omple el cor

de secrets estranys,

es veu que té por.


Sentiré partir,

des de les finestres,

noves orenetes

qui cerquen gaudir

del suau d'altres terres.


Quan el vent em crida,

des de dalt estant,

passo entre barrancs

per trobar amanida:

la joia i la fam.


Onsevulga que m'assec,

apleguen totes les mosques,

discutim fins a les fosques,

tot parlant a tort i a dret,

mentre, ens tanquen les portes.


Quan la pluja cau,

dibuixa, en els vidres,

el camí marcat

per gotes que esbrinen

un lloc on anar.


Les roses contaven,

plorant al roser,

històries pensades

parlant de l'hivern,

després s'enfadaven.


I en ser ben mort

crideu el notari,

vull vendre el calvari

amb la creu i tot,

per fugir d'escarni.


La pluja arribava

al racó de l'hort,

dormia el pebrot,

dormia i somiava

amb un xic de sort.


Minses hores

de la nit

em demanen

per dormir,

no hi són totes.


Quan la masovera

parla d'amor,

em faig somiador

ben a prop de l'era,

de segur que és bo.


Quan el llop ferotge

em vingui a cercar,

dieu-li que hi ha

un corder més noble

i bo per menjar.


Una manta i poca sort

fan prou trist dormir en un banc,

als estius no em dol tant,

però ploro a la tardor,

deu ser que perdo l'encant.


A la casa del ric

mai sobra res

ni recança ni interès

ni un servent del tot amic

qui, a creure, s'ofereix.


Mireu-la com va

la noia formosa

a cercar qui gosa

oferir-li gras,

ser lleig no és gran cosa.


En el camí

de les dolces hores,

trobo aquell qui

no està per cabòries

ni sap com em dic.


Manta cases

per la nit

mai em parlen

perquè si,

són amables.


El dimoni,

quan em veu,

diu que passa

de portar creu,

és bandarra.


Quan em deixa

el meu amor,

vaig de pressa

sense pors

ni neciesa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXI)

14 Octubre, 2020 14:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el desert

dels malaguanyats,

veieu com es perd

el si del combat,

és el desesper.


Quan la tardor,

des de lluny em crida,

sento la fatiga,

el seny guanyador

anant per la vila.


Quan sigui guineu,

enmig de gallines,

les vull amanides

a morir dempeus,

lluny d'enganyifes.


Amb sis coves

de bon blat

menjo sopes

de bon grat,

les menjo totes.


Sentir-te pagès

darrere l'arada

quan el cos reclama:

Avui no puc més!,

poc i gens m'agrada.


Amb el cor rabent,

la cara inflamada,

sento com s'acaba

l'amor al moment,

sóc a la recança.


Voldria tardor

en sortir de casa,

tardor com m'agrada

quan és tebi el sol,

mai sé si s'enfada.


En el reialme

de la solitud,

ser un sapastre

és anar perdut

cada dissabte.


Sento, de l'ametlla,

aquest sabor dolç,

el sec de la closca,

el vent quan l'adorm

sense massa por.


A la tarda, com m'agrada

anar a seure prop de l'om,

com em diu que mena encara

massa dubtes i un bell son,

troba la pausa i la calma.


Cercaré la pausa

tot enmig del bosc,

quan es faci fosc

per cercar la calma,

com m'agrada el dolç.


Amb la nit, vindrà la calma,

mil captaires del bon son,

com serem de pobrissons

quan arribi la gran Parca,

mai fa tard per l'ocasió.


En el carreró

de les hores baixes

no sento com planyen

demanant perdó,

de segur que ho guarden.


Un to misteriós

arriba a la pensa

cercant la revenja

d'un déu poderós,

és un poca pena.


En el gran revolt

de la vella vida

com trobo amanida

la bossa de por,

quan parlo ni xiscla.


Mai seré el remei

del si de la fressa,

pel matí haig pressa,

però perdo el seny,

em manca saviesa.


Cerco al somni del matí

les empreses malfeineres,

aquells alls, aquelles cebes

aquell jorn on ser feliç

de mil maneres.


En el plor ni sento

el desig emprat,

el seny al terrat,

el goig del que prego,

mai serà donat.


Quan el cànter

va a la font

veu quants són,

uns i d'altres,

els més bons.


Van venir,

els pobrissons,

a glatir

els dies bons

fins a finir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LX)

01 Octubre, 2020 06:39
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el regne

del gran son

els heretges

ja ho hi són:

nits ni vespres.


Llarga lletania

per a quatre sants,

la meitat són grans,

ben plens d'alegria,

els altres, no tant.


Amb manta alegries

i un polsim de son

em passen els dies,

sense notar el món,

amb panses i figues.


Una nit dormia

dessota d'un pi,

amb tanta malícia

que ni ho podré dir,

són fruits de vida.


Quan l'estiu demana

descansar un moment

en sóc prou conscient

descanso, amb la mandra,

tendre com un nen.


En el frec

de l'enyorança,

com m'assec

sense recança,

demanant fred.


Portaré al meu cor:

son i melangies,

sempre amanides

per a prendre-ho tot

o millor em convides.


Ben prompte,

al dematí,

porto l'ogre

a dormir,

és mediocre.


Quan un sol de foc

defuig de les ombres,

em creixen penombres

per posar-se enlloc

de les penses nobles.


En un ram

de roses roges

les més boges

fan un clam,

després, sotgen.


La meitat dels somnis

fugen en dormir,

com són testimonis

del meu avenir,

passen dels oprobis.


En el regne dolç

de les malifetes,

manquen les promeses

qui porten enlloc,

massa volen festes.


El cel anuncia

el temps de tardor,

enfosqueix el dia,

escurça el seu món,

la fulla s'angúnia.


Quan la pluja arriba

al carrer d'enmig,

la velleta crida,

diu que vol dormir,

com li plau la vida.


Esperant tardor,

m'assec a la vora

dessota de l'om,

és llavors quan plora

i em diu quant li dol.


Massa pedres

del camí,

saben qui

les vol de veres,

dies i nits.


Esperant la pluja

a la plaça estant,

la seca es fa gran

com deia la bruixa,

sempre malparlant.

 

Com em plau el volar

a les hores fosques,

pensen els tanoques,

no me'n puc estar

d'amagar-les totes.


Dies de tempesta

sense massa sort,

algun déu somort

odia la festa,

ens omple de por.


Passaran les nits

sense massa son,

els joves no hi són,

diuen que han patit

febleses del joc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs