Poemes curts (XIX)

29 Maig, 2019 06:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Per voltar la sínia

ni cal ser bon ruc,

cal venir a l'ensurt

per cercar alegria

en moments prou durs.


Demano, a la nit,

que porti un coixí,

matalàs i un llit

on poder dormir:

somnis d'un país.


La mare demana,

mentre gronxa el nen:

que sigui prudent,

no perdi la gana

en sentir qui el ven.


Passats els anys,

cercant mil dreceres,

no crec en promeses

dels homes estranys

qui tot ho captenen.


Avui, m'he perdut,

brandant per uns ulls

qui troben esculls

al regne perdut,

m'he fet tan poruc.


No me'ls doneu

els vostres tresors,

no vull plata ni or,

no m'ensaboneu,

no tinc tantes pors.


Us dono el rei

i la cobdícia,

amb l'avarícia

no vull remei

ni prego guia.


Al camí del bosc,

enmig de les ombres,

dormen velles obres

cansades de tot,

només serem homes.


Les paraules dolces,

quan l'amor se'n va,

sonen com a mosques

tot la pau cercant

al regne dels ogres.


Com moria la jove

de mals d'amor,

aquell nuvi era pobre,

minso de cor,

un festeig mediocre.


Massa pedres al camí

per no perdre la fortuna,

les conec una a una,

totes parlen mal de mi,

no tinc ni cove ni lluna.


Al desert primer,

on rau primavera,

vol dormir la serra

cada nit quan ve

la lluna viatgera.


A la casa on visc,

sense gens de seny,

el món ni s'ofèn

ni enveja l'amic

el llit que no té.


Per anar de pressa,

com baixo del ruc,

és ric en orella,

el trobo poruc,

fem bona parella.


Cantar, cantaria

si plagués al vent,

quan corre ni sent

tanta fellonia,

ni em plany quan em veu.


A la platja, sota el sol,

cada vespre és una crema,

els ciutadans volen brega:

jugar, córrer, fer un vol,

és la nit qui me'ls serena.


Amb un carro

i dos bous,

cerco sou

per al meu amo,

ell no pot.


A la casa vella,

ja no sento el crit

quan ve el marit

des de la taverna,

és temps qui ha fugit.


Sense massa pressa,

prenent bossa i fil,

veig seure la vella,

capvespre tranquil,

la lluna vermella.


No cerco raons

ni bones paraules

ni he trobat les baules

on lligar els records,

massa empreses magres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVIII)

21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca, Poemes curts

La barca gronxa

en sortir de port,

va cercant, si pot,

una mar ben dolça

per cercar el tresor.


Quan sigui llop,

enmig de les ovelles,

les vull ben tendres,

amb poca sort,

són coses meves.


Com em plauria

la dolça mort

sense el record

de l'enganyifa,

però no es pot.


Poseu-me pare

la mel en el sarró

i un camí ample

cap a la sort,

si es pot, un patge.


Margarida, dolça veu,

amb galtes ben rialleres,

quan s'adorm entre roselles

mai demana cap hereu

ni fugir a altres terres.


Si m'estimes.

de valent,

posa riures

amb poc seny,

sóc prou enze.


La barca gronxava

per dormir el peix,

només es tractava

de sentir-lo fresc,

era ben galana.


A les voltes

de sant Joan,

els vells mobles

al foc van

per fer ombres.


Com he demanat,

a la bruixa vella,

ser l'enamorat

de gentil poncella,

prou que li he pagat.


Quaranta dimonis,

a l'infern estant,

van cercant desoris,

portant malvestats,

les posen a orri.


Sense res a dir,

a l'hora tardana,

l'esperit reclama:
Que vingui la nit!

Una empresa isarda.


Com diríem, vaig

davant del seguici,

en el cementiri,

ens trobem plegats:

els sants amb el vici.


Al camí de l'era,

ja no hi ha cançons

ni cavalls ni pols

ni riures ni brega,

són massa records.


Parlarem, avui,

d'aquell gran tresor

que no sap ni pot

viure sense orgull

a la gran presó.


Quan demanes que t'estimi

perquè et sentes esquifida,

recorda quan amanida

estaves per a l'ofici

d'esperonar la mentida.


A les portes de la glòria,

tot burlant en Llucifer,

com sento i no vull ser

un esglaó a la memòria,

de segur, que no ho hauré.


Si he demanar

un retall de cel,

vull que sigui verd

i em pugui allitar

per somiar despert.


No porta el vent

les hores dolces,

no té un moment

per restar a soles,

corre com cent.


Quan la nit enceta

el meu badallar,

com la deixo anar

a cercar la vetlla,

mai l'ha de trobar.


Quan el meu dimoni

se sent prou culpable,

faig de miserable

sense que s'adoni,

és tan adorable.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVII)

13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca, Poemes curts

Vull haver el costum

de savi sabut,

aprendre del mut,

trobar la patum

per saber-me eixut.


No tinc per pensar

un retall de cel,

he trobat la mel,

no la puc comprar,

mai tinc tanta fe.


Si pensar pogués,

sense cap follia,

al cel aniria

quatre cops al mes

per a fer la via.


Vestit de captaire,

he vist pel carrer

aquell home amable

qui no es posa en ser,

ha d'estar el culpable.


Sortien estrelles

des del fons del llit,

tan blanques, tan belles,

fetes al dormir,

vull raure amb elles.


Si, en el gran desert,

el xerrar convida,

tingueu amanida

la llengua de serp,

hi ha qui necessita.


En el racó fosc

del somiar perdut,

he trobat vençut

el geni del bosc,

volia aixopluc.


Quan la jove badalla,

sense promès,

és quan hi ha massa palla

per trobar on és

l'agulla que cercava.


Poso, en el gran cel,

dolça primavera,

com l'amor m'espera

tot guarnit de mel

vora casa seva.


El gegant vivia

en gran embolic,

volia un amic

de nit i de dia,

massa gran desig.


Poseu-me, pare,

menja en el sarró

puix vull anar-me'n

a fer el gran vol,

com cada tarda.


Mireu-la com va,

sense massa pressa,

per sentir-se ofesa,

per haver pecat,

és lluny d'estimar.


La tarda plana

vora del mas,

no hi ha recança

ni un mal borràs

ni gent qui parla.


Vora del coixí,

prop de la finestra,

hi ha una princesa

plorant a desdir,

algú l'haurà ofesa.


Sense ganes

de marxar,

les mainades

dormen ja

dintre les cases.


Quan el sol demana

que vingui la nit,

una estrella clama:

Hauràs de complir

i sentir qui mana!


No he de demanar,

al monstre més dolç,

que vingui el repòs

fins a l'endemà,

diu que no hi és tot.


Amb una sabata

i un retall de nit,

parla l'esperit

de bona amistança,

com vol fer camí.


Amb poca fe,

passen les setmanes,

van totes plegades

sense voler fer:

llargues migdiades.


Orenetes demanen,

en fer-se fosc,

quatre o cinc cases

on posar els seus ous

i l'aixoplugar-se.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XVI)

05 Maig, 2019 06:07
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una flor somiava

raure al paradís,

un ser malaltís

com l'amoïnava,

volia l'occís.


Porto en el sarró:

son i melangies,

mig perdonavides,

un captaire o dos,

poques alegries.


Doneu-me, si cal,

voreta del bosc,

un paratge fosc

sense fer-me mal,

sóc tan pobrissó.


I, si vols, et portaré,

dintre d'un cove, la lluna,

per veure si és oportuna

i et comenta que vull ser,

del teu batec, una engruna.


El cavall renilla

a la serra estant,

com va comentant

que ha deixat, la filla,

sola en el combat.


El cigró sentia,

dintre l'olla estant,

que l'aigua bullia

i anava afluixant

el sospir de vida.


Una noia rossa,

a la plaça estant,

vol saber si van

a cercar esposa

els joves galants.


Les mil meravelles

vénen per la nit,

vestides d'estrelles,

plenes de desig,

vull saber més d'elles.


Paraules d'amor,

sempre ventureres,

surten de les pedres,

volen saber com

pujar a les orelles.


Mil capricis

van al llit,

porten vicis

i esperit,

un suplici.


Sense ganes

de marxar

em deixo anar

entre corrandes,

res més hi ha.


Voleu haver

gran meravella,

cerqueu l'estrella,

feu-li saber

qui és la més bella.


Amb cinc portes

per sortir,

cal partir

sense més hostes

a qui guarir.


A la lluna plena

li diré quant vull

agafar, a curull,

fruits de primavera

en un temps feixuc.


Si la mar no m'acarona

i em demostra poc encís,

vull tornar al paradís

on dormia una estona

tot pensant que era feliç.


Quan la Margarida

demana per mi,

la veig amanida

a fer compromís,

ho fa de per vida.


Una noia maca,

al jardí estant,

vol tenir galant:

mudat, amb sabata

i prou benestant.


Quan vaig al mas,

en temps de sega,

la masovera

no em fa ni cas,

calla i espera.


Tot enmig

del cementiri,

haig l'ofici

que no faig,

visc per vici.


La sínia parlava

a l'estiu primer,

de sobte, callava

en veure el pagès,

feia mala cara.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Sant Jordi - 2019 (XV)

23 Abril, 2019 05:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sant Jordi – 2019


En el vent,

viu el teu nom

i viatja

per mig món.


En el riure

de la flor,

puc descriure

el meu amor.


Sentinelles

de la nit

expliqueu-li

com estic.


Una carta

o un paper

com comenten

el que et diré.


Massa estona

per pensar

i l’amor

no sap on va.


La guardiola

he trencat

i una flor

li he comprat.


Com l’estimo,

pel matí,

callo i ploro

a mitja nit.


I quan passa

pel carrer,

callo, miro

i la veig.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XIV)

19 Abril, 2019 06:17
Publicat per jjroca, Poemes curts

Dessota el sol

ni lluna ni estrella

ni sentir-me sol,

amb un retall de fressa,

passo pel corriol.


Quan tot sigui verd

i oblidi la pensa,

cercaré drecera

per trobar l'encert,

m'agrada la cleda.


Amb pocs amics

i tot un seguici

camino pel vici

de mirar el melic,

és un vell ofici.


Si heu de venir,

a la casa vella,

cerqueu una estrella

per passar la nit

o haureu tenebra.


Un bes donaria,

en aplegar el capvespre,

al comiat del dia

perquè torni tendre,

és gran gosadia?


Massa lletres

al paper

com enceten

un parer

potser maldestre.


Veniu amic

a cercar el dol

del mal antic,

dessota un sol,

qui em fa glatir.


Parlant amb el gos

de la noble ciència,

vaig prenent consciència

del que som els dos:

Bornis en potència!


Quan sigui ruc,

amb mosques al llom,

cercaré aixopluc,

en indrets pregons,

vestit de poruc.


Amb bon vi i melangies

esdevinc un home trist,

passen nit, passen dies

sense córrer massa risc,

haig un déu ple de follies.


Al carrer del mig,

les tardes són llargues,

els veïns amables

i massa els amics,

menteixo debades.


Si hagués de morir

amb la panxa buida,

voldria sentir

flaires d'una truita

de vint ous i mig.


Haig de demanar,

en aplegar al cel,

un racó on somiar:

pastissos amb mel,

és només un prec.


Amor dirà,

fugint de la temença:

Si el desig prega,

ho deixo anar!,

és la feblesa.


Massa dies

al matí,

fantasies

van per mi,

mai obliden.


Una rosa parla

al jardí estant:

No vull aviram

ni sentir m'agrada

quan ve tot volant!


La noia sentia

dolcesa en el pit,

vol tenir marit

per passar la vida

o fugir d'aquí.


El vent parlava

enmig del bosc,

quan es parava,

sentia al fons

qui el demanava.


Amor demano

en mil indrets,

massa servents

voldran un amo

tan innocent.


Si ve la nit,

sense avisar,

li he de donar

el gran despit:

Em plau vetllar!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XIII)

12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

Coneixes la Parca,

qui parla amb mi?,

la porto en el si,

prou ben amagada,

em prega, li escric

i menteix quan parla.


Darrere una passa,

altra va creixent,

no en sóc conscient,

però el camí acaba

quan demana gent.


La vaca i el vedell

somien al prat,

ell, atabalat,

mira un ocell,

qui l'haurà posat?


Sabeu la mar,

quan té peresa,

ni pensa ni deixa

les ones gronxar,

potser es fa vella.


La barca demana

dormir en el port,

es veu que no pot,

hi ha pressa, hi ha gana,

es queixa de tot.


Una noia jove

no n'està per mi,

és massa glatir

escoltar aquell ogre

qui només escriu.


A la terra baixa

ni es planyen els bons

ni canten cançons

on parlen de gràcia,

de precs i d'amor.


Una noia sola,

al balcó estant,

pensa que es fa gran

i que res li prova,

pobra benestant.


En els ulls

de primavera,

va la reina

sense esculls,

és molt seva.


A l'amor primer

obriu-li la porta

i, si és tanoca,

deixeu-lo el darrer,

mai un desig sobra.


Per a seure sol,

dessota d'un arbre,

caldrà ser amable

per si l'amo vol

venir a les tardes.


Les deu roses

del roser

volen saber

totes les coses,

no els ho diré.


Primavera porta

dolçor al camp,

calor a la llar

i la feina grossa

d'anar i tornar.


Mentre passa pel carrer,

dolça estimada,

li demano, a la fada,

que em faci quedar bé,

quant poc li agrada.


Parlen al port

dues barques velles,

hi ha un cel d'estrelles

qui amaga el sol,

són coses seves.


Quatre vaques en el prat

ni xerren ni estosseguen,

cada vespre, somien, mengen

i després fan mitja part

esperant que no maregen.


Entre dues simfonies

he perdut la sort,

és musica sense mides

per anar a poc a poc,

tot entrant per on no volies.


La mare demana

anar al jardí,

allí hi ha la casa

on s'estima i viu,

on l'estiu descansa.


Quan voldré volar

empraré les ales,

compraré les ganes,

les deixaré anar

pel damunt les planes.


Sou, per a mi,

la gentil poncella

amb galta vermella,

vestit d'organdí

per anar de festa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XII)

05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una rosa sola

no n'està per mi,

dirà que molt plora

quan se'n va a dormir,

ni mirar-me gosa.


Al vell país meu

tot fa meravella,

ni mor la rosella

ni resta l'hereu

ni creix la tenebra.


Quan l'alba trenca

el reclau del son,

el cos va a la brega,

vol saber per on

la casa és oberta.


El riures de l'amor

no cerquen delmes,

força promeses

no tindran port,

només tenebres.


La senyora diu,

tan punt em llevo:

Fes el foc més viu

mentre trafego

i deso el niu!


Al carrer dels rucs,

els savis mai vénen,

diuen que entretenen

sense ser vençuts

puix mai assosseguen.


Per a fer camí,

a la terra ferma,

la il·lusió enceta

el corriol més prim,

diu que no té pressa.


En el gran desert,

on viure solia,

vingué l'alegria

per saber si és cert

que estimar volia.


No hauré d'haver

ni joia ni pena,

aquí, on s'espera

el trobar la fe,

la manca és severa.


És quan rius

que m'atabalo

i m'escanyo

en el gran dir,

després, planyo.


No hauran de venir

els cavalls a l'era

ni haurà primavera

on poder dormir,

pobra terra ferma.


Si m'estimes pel matí,

quan el sol fa mala cara,

has de viure en el meu si,

un mal lloc on tenir casa

puix la pau no rau aquí.


Sota l'ombra de l'estiu,

em meravella

com demano una estrella

per a fer el niu,

però no em deixa.


Al carrer del mig,

les cases són dolces,

obertes les golfes,

plenes de desig,

tancades les portes.


Una noia rossa,

amb cabells d'or,

com demana alhora:

riures i amor,

sóc tan poca cosa.


Maria demana

anar a la font,

com cada vesprada,

espera l'amor,

potser vindrà ara.


És el fet d'escriure

un viatjar impacient,

treballar la ment

per a poder viure

enmig de la gent.


Amb les pedres del camí

no vull parlar,

només criden perquè sí

ni saben enraonar,

com em planyen dia i nit.


Escriure dessota

d'aquell arbre amic

porta a l'embolic

en trobar sa ombra,

sense res a dir.


Quan l'estiu trascola

en camps massa altius,

demano el caliu,

la calor em sobra,

només sóc nadiu.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XI)

27 Març, 2019 21:01
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la flor demano

tot el verd i el roig,

després com em planyo,

com em torno sord,

només vull ser l'amo.


Al vell paradís

mai manca un ocell,

potser passerell,

potser malaltís,

és un cant molt vell.


No vull per amic

un petit dimoni,

sempre ben farcit,

sense que s'adoni

que menja per cinc.


Porto somnis al sarró,

embolcallats amb paper,

si ho demanes, ho faré,

et diré on caben tots:

En un cap qui pensa bé!


La llarga agonia

de l'hivern passat

va acabar un dia,

perquè no se sap,

hi ha massa malícia.


Tornaré a sentir

noves estrebades

d'aquelles ventades

que solen venir:

matins i vesprades.


Sant Jordi demana,

al drac més dolent,

pactar un moment,

deixar: la contrada,

la festa, la gent.


Si la rosa sola

no et parla de mi,

és ben poca cosa

ni sap el que dir

ni serà formosa.


En un lloc desert,

on la terra crema,

sento com s'esberla

un desig secret:

Tornar a casa meva!


La rosa vermella,

al jardí estant,

diu que hauria estat:

joiosa rosella

voltada de blat.


A l'amor primer,

donem-li suport,

que vingui, amb el cor,

a cercar el roser

quan li plagui al sol.


No té nom,

aquesta userda,

si no albira

el meu amor

en el si

de primavera.


Poseu-me a les mans

la deu de la plana

quan dorm la muntanya

tot cercant esguard

en sines de calma.


Primavera dolça,

priveu-me del vent,

d'aquell petit fred

que, al vespre, s'acosta

per mirar i saber.


A la platja, les ones

parlen d'enrenou,

es troben ben soles,

no volen ni son

ni promeses toves.


El ruc com dormia,

somiava altres temps

amb homes pacients,

cercant l'alegria

en camps i carrers.


No hauré més por

a l'hora dolça

quan tot reposa

en fer-se fosc

i neix la broma.


Com em plauria

seure un moment

quan fuig el dia:

dolç, innocent.


Voldria, amor,

sentir com l'alba

puja a la galta

posant calor,

portant la calma.


Estels de la nit,

feu-me els amanyacs,

porteu-me els tancats

on dormen els rics:

valents, estimats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (X)

20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sol de primavera

com vol enllestir

a la flor primera

quan es vol morir,

mai podrà ser reina.


El ruc anava

a tombs i tombs,

l'aigua cantava

sorgint del fons,

el rec plorava.


Quan la pluja parla

en carrer i teulats,

un sent la basarda

dels dies passats,

dies sense gràcia.


Si l'amor volia

romandre amb mi,

com li manaria

que digués que sí,

haig vella follia.


La mare acarona

per la nit al nin,

ha passat l'estona

sense pas dormir,

és la malaltia.


Poseu-me a les mans

el somriure ample,

el sentir-me humà

envoltat de tractes,

mai serem cristians.


Tinc, pel teu amor,

dolça bogeria,

visc a contracor,

sofreixo i em crida

aquell vell bruixot.


Portem les lloances

serralada amunt

on lliuren les vaques

aquell minso ensurt

de pensar amb els altres.


Si la lluna plena

ve a demanar,

digueu que em crema

el desig d'estar

fora de la reixa.


Entre amor i melangia,

vaig de promès,

porto un cove d'alegria

del tot encès

per un foc que m'humilia.


Al déu de la mort

ofereixo, avui,

un polsim de por,

altre de garbuix,

que fosc ho tinc tot.


No demano anar

al regne dels vius,

no em deixen estar

ni preguen quan dius

que és millor callar.


Els camins de pedra,

corriolets de fang,

quan ve primavera,

s'omplen com abans

de lluita ferrenya.


De les roses del jardí,

una m'escolta,

com em tracta de mesquí,

de poca-solta,

perquè odia viatjar amb mi.


La pluja cantava

lluny del rierol,

la fulla plorava

demanant al sol,

poc que l'estimava.


Amb massa delers,

fugint d'aventures,

van els meus volers

cap a altres pastures:

verdes, sense més.


La casa vella

no vol ni llar

ni bou ni esquella

ni sopar tard,

n'estic tip d'ella.


La jove demana,

quan es pon el sol,

el riure de gana,

fugir del condol,

mai fa bona cara.


Porteu-me amic

al preat món

on ser segon

no està mal vist,

és prou pregon.


No conto mentides

ni em plau l'ocasió

de viure mil vides

amb semblant sarró,

és qüestió de mides.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»