Poemes curts (XXV)
15 Juliol, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Manta hores
de la nit,
tenen golfes
on dormir,
quasi totes.
Sóc tan pobrissó
que, en veure'm el rei,
promulga la llei:
Que mengi torró
almenys per un mes!
Per aprendre un xic
ni calen paraules
ni portar a les taules:
dèries ni desigs,
sols jugar a les cartes.
Només vull haver:
Un parell de sous,
festes els dijous,
menges de plaer:
ni bledes ni cols.
I per demanar:
el somiar voldria
d'haver l'alegria
sense el treballar,
almenys una vida.
Massa cases de carrer,
en fer-se de nit, tremolen,
on deu ser el cavaller
i aquella munió de roses
qui conviden al voler?
Quan el cap demana:
trobar un bon coixí,
dieu-li que sí,
que el tindrà de llana
per poder dormir.
Tot enmig del bosc,
la gràcil poncella
diu que està sorpresa
en trobar-se el llop
i sentir la queixa.
Vet aquí una vegada
que, viatjant per un corriol,
vaig trobar un negre bou
que fugia de la plaça,
tot plorant, sense consol.
Si el llapis espera
acabar l'escrit,
deu ser que ha dormit
esperant la fressa
d'un monstre petit.
Poseu més roses
al preat jardí,
com vull saber si
es troben a soles
i preguen per mi.
Massa hores
de la nit
van a soles
tot fugint
dels vells ogres.
Paraules llunyanes
no faran per mi,
són totes ufanes,
es riuen així
en carrers i places.
Enmig de les golfes,
un manoll de blat
parlava a soles,
mig enamorat,
sense comptar hores.
Una noia rossa,
amb els rínxols d'or,
la flor acarona,
navega entre olors
quan el son la troba.
Com no he de sentir,
quan aplegui el vent,
el riu de l'oblit,
el desig etern
quan l'amor es perd.
Poseu-me germans,
a les hores baixes,
els somnis daurats,
vestits de paratges
on tots serem grans.
La noia cantava
del balcó estant,
la lluna passava
sense dir-li quan
portaria l'alba.
Marona, no vull
anar a la feina,
dieu que no puc
puix cerco una reina
sense ets ni uts.
Quan la lluna
s'entafori,
vull que em trobi
amb l'aventura,
sense oprobi.
Poemes curts (XXIV)
08 Juliol, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La jove sabia
que em poso vermell,
sóc tot un mesell
passant per la vida
on tot és hivern.
Una cuca canta
la dolça cançó,
parla d'un senyor
qui l'ha enamorada
i, en ser nit, s'adorm.
Hauré de somiar
en terres llunyanes,
en terres estranyes
on ni cal menjar
ni enllestir mesades.
Com et contaré,
voreta del folc,
que viure no es pot
sense posar fe,
haig febre del tot.
A la vora de la mar,
hi ha una princesa
amb la tovallola estesa
i mil estris per jugar,
mai serà reina.
Una pobra rosa,
plena d'il·lusió,
demana, si es pot,
ser la més formosa,
li diuen que no.
La barca navega
per tranquil·la mar
ni es plany ni es queixa
per fer massa tard,
viatjar duu enveja.
Com estalviar-se
la primera part,
quan vingui a posar-se
tota dintre el cap:
és la nova idea.
Sense ganes de glatir
menjo cebes a desdir
és la gaia ciència
qui em porta aquí,
de segur que encerta.
Pobrissons humans
tan lliurats a tot,
volen ser galants,
obtenir la dot
i no fer-se grans.
En el regne
de la sort
cada vespre
porta or,
no és per vendre.
Comencen ara
les grans meravelles,
aquest doll d'estrelles
vora de la barca,
com vull ser amb elles.
Per a viure
sense dot,
no cal riure
ni subscriure
cada mot.
Com un gegant
sense coratge,
porto equipatge
per no fer tard
al gran viatge.
Manta flors
en el jardí
volen mons
on el gaudir
és devoció.
Ni les portes
tenen ganes
de dormir en el carrer,
totes volen,
totes somien,
en ballar i quedar bé.
Si quan crida el temps
que vingui l'hivern
no em trobeu despert,
és que sóc conscient
que he perdut el tren.
La princesa espera,
seguda, a la font
que vingui l'amor
a la primavera,
som a la tardor.
Diria que la follia
tot i venint del desert,
aplega, com cada dia,
a les terres de ponent,
fer-se vell és gosadia.
Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
que escolto la queixa,
però poc puc dir.
Poemes curts (XXIII)
30 Juny, 2019 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Dolces hores de la nit
en un estiu que trafega,
a la plaça, massa crits,
una mossa, prou ofesa,
tot pensant en no glatir.
Al Senyor, demano:
dolces hores per pensar,
les més toves, les regalo,
les més fermes, vull guardar:
en un cove, per si guanyo.
Si els seus ulls demanen:
un amor planer,
poseu-me, el voler,
ben desat, en capses,
per si em té present.
Poseu, al cel,
força sentinelles
per si les estrelles
cerquen el saber
el que deia d'elles.
Per donar-li un bes:
saltaria les muntanyes,
lluitaria amb les mil banyes
i restaria despert,
neguitós, a estrebades.
Al carrer
del desesper
no hi ha bé
per gaudir,
sols glatir.
Massa dies,
si no crides,
no serveixen
per a res,
és com és.
Pobra sort,
en el desert,
com es perd,
no té nord
ni sap on és.
El riu de la vida
com es va perdent,
l'estimar pretén
el trobar la mida
d'un subtil moment.
Per a fer camí
no calen tresors
ni nobles raons
ni amics de debò,
només saber: On?
Les tardes d'estiu
són tan isolades
que el fugir del niu
convida, a vegades,
a un futur nociu.
En mon caparró,
s'entrebanca un somni:
Vull ser un dimoni
sense cap raó!,
porteu-me on el torni.
Si estimar fóra volar.
de segur que estimaria,
però el cos no vol anar,
vol aferrar-se a una vida
on es perd entre pecats.
En un racó del cervell,
he trobat força mentides,
estaven ben amanides
per a fer un reguitzell,
n'hi havia de totes mides.
Dormint en el prat,
a les hores baixes,
he sentit les vaques:
menjant i trescant,
somiant amb muntanyes.
La formiga amiga
no sap on deixar
una fulla enorme
qui fa mal de cap,
innocent, mediocre.
Quan el son demana
un llit per a mi,
com li dic que sí,
sóc fill de nissaga
qui empaita el dormir.
A la font del prat,
les roses vermelles
demanen estrelles,
fer la mitja part,
ni es cansen ni breguen.
A l'amor voldria
trobar en un recés
per sentir el vell frec
de la melangia,
mai em diu on és.
Estimat diumenge:
Conta-li al dilluns
que no es perdre punts
el no poder entendre!
Havem tant de rucs.
Poemes curts (XXII)
22 Juny, 2019 06:12
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per anar a segar
ni falç ni corbella
que estimo rosella
i no vol marxar,
diu que no té pressa.
A la casa del mut,
regna el silenci,
és on troba aixopluc:
el gran misteri,
on l'he vençut.
Si la nit venia
a trobar-me al llit,
com li manaria:
Troba'm el melic!
No sé si ho faria.
Massa reietons
no seran negoci,
cal cercar un soci
que pensi per tots,
ha de ser un dimoni.
Manta melangies
porten un coixí
per si han de dormir
la meitat dels dies,
mana el gran botxí.
Tota la recança
ni fa bon portar
ni vull ensenyar
quan porto amistança,
és un repte clar.
Portaré al redós,
de la gran figuera,
aquella quimera
qui viu amb tots dos,
potser passatgera.
Quan el pobre llop
se sent més poruc,
cerca l'aixopluc
un xic més a prop,
és quan l'hem perdut
Porteu-me al regne
de pau i d'oblit
per trobar l'amic,
per guarir d'un setge
ben dolç i ensopit.
He sentit a dir
que la gran semblança
em porta a amistança
on no cal sentir
qui creu o qui mana.
Dolços cavallers
tenen gosadia
de seguir la guia
dels herois primers,
perden de seguida.
Si l'amor primer
fóra de veritat,
un somni preat
em faria ser:
tendre enamorat.
Sento, quan la veig,
aires de tempesta,
riures d'una festa
que mai m'he permès,
massa malifeta.
Al racó del vent,
on singlota l'arbre,
sento el miserable
com ho va dient:
He trobat culpable!
Si la mort demana:
que estigui a punt,
deixaré el costum
de sentir la gana
per menjar de gust.
A les hores del migdia,
quan el dos em diu que prou,
vull haver la gran cobdícia
per a sortir d'aquest pou
on em posà la fatiga.
Amb amics i mendicants,
he bastit una parada,
he de vendre els més grans
per haver una bona estada
en el regne dels cristians.
Al bon Déu, demano:
una mica d'il·lusió,
allunyar-me del meu amo
per trobar bona ocasió
de lliurar-me mentre planyo.
Per anar al mercat,
cal dormir a l'herbei,
prendre l'esmorzar
i aplegar el primer
per no fer salat.
Al bagul dels somnis,
he trobat, dormint:
quatre dracs ferotges
envoltats de nins:
per sota i per sobre.
Poemes curts (XXI)
13 Juny, 2019 06:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He preparat deu mentides
per si vaig a festejar,
en tinc de totes les mides
per si haig d'ensarronar.
La mare em vol casar
amb una veïna dolça,
diu que viurem a la golfa
amb deu estris per cuinar,
no sé si és bona cosa.
Esperant la pluja,
a la plaça estant,
passegen i van
mentre el cel s'enutja,
prompte ploraran.
Estimada marieta:
Si jo fóra un pugó,
tancaria la finestra
del meu regne petitó,
és pensament que m'inquieta.
Al racó del mas,
diu la masovera
que l'aigua està freda
i ningú fa cas,
sembla que es fa vella.
Com et donaria,
reina del meu cor,
la meitat del dia,
un bocí de tot
quan s'acaba el dia.
Com les flors
del meu jardí,
ara, ploren
perquè si,
no hi estan totes.
En el regne del manar,
sempre hi ha qui mana massa,
el meló vol ser carbassa,
hauria de madurar.
Parlaré del vent
quan està per casa,
quan ni vol saber
qui viu a la plaça,
mai està content.
Al carrer de melangies,
els promesos ja no hi són,
van marxar sense alegries,
va fugir el seu amor,
els sobraven massa dies.
Per fer una estrofa,
per encetar un vers,
no cal saber solfa
ni cantar ni res,
amb el ritme sobra.
Al carrer dels menystinguts,
no hi ha força ni roselles,
només queden quatre muts
qui van fent les tombarelles
per si passa algun sabut.
Al bon Déu demano:
un sac de paciència,
és la noble ciència
que em regala l'amo
quan li plau i em deixa.
Si jo fóra mariner
d'aquella barca de vela,
eixiria amb l'estrella
per aplegar el primer
a alguna illa deserta.
El carrer d'enmig
mai demana pressa
ni el porta el desig
a trobar la terra,
és massa eixerit.
Amb les runes del castell,
hauré de fer-me la casa,
així sentiré com passa
el desig d'aplegar a vell,
mai vull deixar cap espasa.
Dies pesats, amb diners,
mai en tinc prou,
massa minso serà el sou
per aplegar al cap del mes,
qui m'ha donat aquest jou?
Aprenent de tot,
em posà a lladrar
per poder trobar
un retall de sol
dintre la ciutat.
Posa ombres
als meus ulls
que, d'esculls,
en tinc de sobres,
forts i eixuts
A la porta
del mai més
el tanoca
ja no hi és,
l'han fet fora.
Poemes curts (XX)
06 Juny, 2019 06:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si canta la sínia
quan es queixa el ruc,
lluito per ser mut
tot passant la vida,
odio cada ensurt.
No han de conquerir,
maleïdes feres,
aquelles figueres
on goso dormir
migdiades plenes.
Quan el sol arriba,
de nou, enfadat,
m'acosto a la riba
per sentir el combat
puix mai em convida.
Si fóra mariner,
d'una barca feinera,
aniria, sense treva,
no massa lluny del coster
per si el vent vol fer conversa.
Els camins del vi
porten la dissort
sense dir-me qui
em donarà or,
maleït amic.
Com demano,
per demà,
tenir amo
i treballar,
mai el guanyo.
I quan fuig la nit,
ens arriba el sol,
un sent l'esperit
qui viatja sol
a un país antic.
Les hores donades
a la fi del món
mai seran emprades
ni hauran raó,
són signes de fades.
Mireu si m'estimo
i miro per mi
que ni vull morir
sabent quant gotimo
quan em ve el desig.
Ple de dubtes,
gana i son,
el meu món
és massa abrupte,
massa tosc.
No vull els anys
sense dolcesa
ni faig paranys
per haver guerra,
sóc tan estrany.
A les portes de l'infern,
he posat una taverna,
bevem vi, bona cervesa
i mengem a tort i a dret,
no tenim queixa.
La pluja baixava
del núvol més vell,
feia mala cara,
era un passerell,
després es queixava.
Quan el sol somriu,
tot guaitant la plana,
el monstre reclama:
un xic de caliu,
ens estima encara?
Quan la Caputxeta
aplega en el bosc,
es troba amb un llop
enmig la desfeta,
sembla que és molt bo.
A la casa vella
no li falta clau
ni cambra ni cleda
ni un amo com cal,
és una desfeta.
En el riure de les flors,
la noia tendra,
va cercant els seus amors,
és vana empresa,
va fugir amb les olors.
Com m'agradaria
trobar, enmig l'herbei,
corona d'un rei,
almenys per un dia,
no en caldria més.
Dolces hores del matí
que, en aplegar la tempesta,
em volen donar gran festa,
no sé si parlen amb mi.
Al brocal del pou,
m'estic una estona
per si vol la mossa
un xic d'enrenou,
il·lusió pregona.
Poemes curts (XIX)
29 Maig, 2019 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per voltar la sínia
ni cal ser bon ruc,
cal venir a l'ensurt
per cercar alegria
en moments prou durs.
Demano, a la nit,
que porti un coixí,
matalàs i un llit
on poder dormir:
somnis d'un país.
La mare demana,
mentre gronxa el nen:
que sigui prudent,
no perdi la gana
en sentir qui el ven.
Passats els anys,
cercant mil dreceres,
no crec en promeses
dels homes estranys
qui tot ho captenen.
Avui, m'he perdut,
brandant per uns ulls
qui troben esculls
al regne perdut,
m'he fet tan poruc.
No me'ls doneu
els vostres tresors,
no vull plata ni or,
no m'ensaboneu,
no tinc tantes pors.
Us dono el rei
i la cobdícia,
amb l'avarícia
no vull remei
ni prego guia.
Al camí del bosc,
enmig de les ombres,
dormen velles obres
cansades de tot,
només serem homes.
Les paraules dolces,
quan l'amor se'n va,
sonen com a mosques
tot la pau cercant
al regne dels ogres.
Com moria la jove
de mals d'amor,
aquell nuvi era pobre,
minso de cor,
un festeig mediocre.
Massa pedres al camí
per no perdre la fortuna,
les conec una a una,
totes parlen mal de mi,
no tinc ni cove ni lluna.
Al desert primer,
on rau primavera,
vol dormir la serra
cada nit quan ve
la lluna viatgera.
A la casa on visc,
sense gens de seny,
el món ni s'ofèn
ni enveja l'amic
el llit que no té.
Per anar de pressa,
com baixo del ruc,
és ric en orella,
el trobo poruc,
fem bona parella.
Cantar, cantaria
si plagués al vent,
quan corre ni sent
tanta fellonia,
ni em plany quan em veu.
A la platja, sota el sol,
cada vespre és una crema,
els ciutadans volen brega:
jugar, córrer, fer un vol,
és la nit qui me'ls serena.
Amb un carro
i dos bous,
cerco sou
per al meu amo,
ell no pot.
A la casa vella,
ja no sento el crit
quan ve el marit
des de la taverna,
és temps qui ha fugit.
Sense massa pressa,
prenent bossa i fil,
veig seure la vella,
capvespre tranquil,
la lluna vermella.
No cerco raons
ni bones paraules
ni he trobat les baules
on lligar els records,
massa empreses magres.
Poemes curts (XVIII)
21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La barca gronxa
en sortir de port,
va cercant, si pot,
una mar ben dolça
per cercar el tresor.
Quan sigui llop,
enmig de les ovelles,
les vull ben tendres,
amb poca sort,
són coses meves.
Com em plauria
la dolça mort
sense el record
de l'enganyifa,
però no es pot.
Poseu-me pare
la mel en el sarró
i un camí ample
cap a la sort,
si es pot, un patge.
Margarida, dolça veu,
amb galtes ben rialleres,
quan s'adorm entre roselles
mai demana cap hereu
ni fugir a altres terres.
Si m'estimes.
de valent,
posa riures
amb poc seny,
sóc prou enze.
La barca gronxava
per dormir el peix,
només es tractava
de sentir-lo fresc,
era ben galana.
A les voltes
de sant Joan,
els vells mobles
al foc van
per fer ombres.
Com he demanat,
a la bruixa vella,
ser l'enamorat
de gentil poncella,
prou que li he pagat.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
van cercant desoris,
portant malvestats,
les posen a orri.
Sense res a dir,
a l'hora tardana,
l'esperit
reclama:
Que vingui la nit!
Una empresa isarda.
Com diríem, vaig
davant del seguici,
en el cementiri,
ens trobem plegats:
els sants amb el vici.
Al camí de l'era,
ja no hi ha cançons
ni cavalls ni pols
ni riures ni brega,
són massa records.
Parlarem, avui,
d'aquell gran tresor
que no sap ni pot
viure sense orgull
a la gran presó.
Quan demanes que t'estimi
perquè et sentes esquifida,
recorda quan amanida
estaves per a l'ofici
d'esperonar la mentida.
A les portes de la glòria,
tot burlant en Llucifer,
com sento i no vull ser
un esglaó a la memòria,
de segur, que no ho hauré.
Si he demanar
un retall de cel,
vull que sigui verd
i em pugui allitar
per somiar despert.
No porta el vent
les hores dolces,
no té un moment
per restar a soles,
corre com cent.
Quan la nit enceta
el meu badallar,
com la deixo anar
a cercar la vetlla,
mai l'ha de trobar.
Quan el meu dimoni
se sent prou culpable,
faig de miserable
sense que s'adoni,
és tan adorable.
Poemes curts (XVII)
13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Vull haver el costum
de savi sabut,
aprendre del mut,
trobar la patum
per saber-me eixut.
No tinc per pensar
un retall de cel,
he trobat la mel,
no la puc comprar,
mai tinc tanta fe.
Si pensar pogués,
sense cap follia,
al cel aniria
quatre cops al mes
per a fer la via.
Vestit de captaire,
he vist pel carrer
aquell home amable
qui no es posa en ser,
ha d'estar el culpable.
Sortien estrelles
des del fons del llit,
tan blanques, tan belles,
fetes al dormir,
vull raure amb elles.
Si, en el gran desert,
el xerrar convida,
tingueu amanida
la llengua de serp,
hi ha qui necessita.
En el racó fosc
del somiar perdut,
he trobat vençut
el geni del bosc,
volia aixopluc.
Quan la jove badalla,
sense promès,
és quan hi ha massa palla
per trobar on és
l'agulla que cercava.
Poso, en el gran cel,
dolça primavera,
com l'amor m'espera
tot guarnit de mel
vora casa seva.
El gegant vivia
en gran embolic,
volia un amic
de nit i de dia,
massa gran desig.
Poseu-me, pare,
menja en el sarró
puix vull anar-me'n
a fer el gran vol,
com cada tarda.
Mireu-la com va,
sense massa pressa,
per sentir-se ofesa,
per haver pecat,
és lluny d'estimar.
La tarda plana
vora del mas,
no hi ha recança
ni un mal borràs
ni gent qui parla.
Vora del coixí,
prop de la finestra,
hi ha una princesa
plorant a desdir,
algú l'haurà ofesa.
Sense ganes
de marxar,
les mainades
dormen ja
dintre les cases.
Quan el sol demana
que vingui la nit,
una estrella clama:
Hauràs de complir
i sentir qui mana!
No he de demanar,
al monstre més dolç,
que vingui el repòs
fins a l'endemà,
diu que no hi és tot.
Amb una sabata
i un retall de nit,
parla l'esperit
de bona amistança,
com vol fer camí.
Amb poca fe,
passen les setmanes,
van totes plegades
sense voler fer:
llargues migdiades.
Orenetes demanen,
en fer-se fosc,
quatre o cinc cases
on posar els seus ous
i l'aixoplugar-se.
Poemes curts (XVI)
05 Maig, 2019 06:07
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una flor somiava
raure al paradís,
un ser malaltís
com l'amoïnava,
volia l'occís.
Porto en el sarró:
son i melangies,
mig perdonavides,
un captaire o dos,
poques alegries.
Doneu-me, si cal,
voreta del bosc,
un paratge fosc
sense fer-me mal,
sóc tan pobrissó.
I, si vols, et portaré,
dintre d'un cove, la lluna,
per veure si és oportuna
i et comenta que vull ser,
del teu batec, una engruna.
El cavall renilla
a la serra estant,
com va comentant
que ha deixat, la filla,
sola en el combat.
El cigró sentia,
dintre l'olla estant,
que l'aigua bullia
i anava afluixant
el sospir de vida.
Una noia rossa,
a la plaça estant,
vol saber si van
a cercar esposa
els joves galants.
Les mil meravelles
vénen per la nit,
vestides d'estrelles,
plenes de desig,
vull saber més d'elles.
Paraules d'amor,
sempre ventureres,
surten de les pedres,
volen saber com
pujar a les orelles.
Mil capricis
van al llit,
porten vicis
i esperit,
un suplici.
Sense ganes
de marxar
em deixo anar
entre corrandes,
res més hi ha.
Voleu haver
gran meravella,
cerqueu l'estrella,
feu-li saber
qui és la més bella.
Amb cinc portes
per sortir,
cal partir
sense més hostes
a qui guarir.
A la lluna plena
li diré quant vull
agafar, a curull,
fruits de primavera
en un temps feixuc.
Si la mar no m'acarona
i em demostra poc encís,
vull tornar al paradís
on dormia una estona
tot pensant que era feliç.
Quan la Margarida
demana per mi,
la veig amanida
a fer compromís,
ho fa de per vida.
Una noia maca,
al jardí estant,
vol tenir galant:
mudat, amb sabata
i prou benestant.
Quan vaig al mas,
en temps de sega,
la masovera
no em fa ni cas,
calla i espera.
Tot enmig
del cementiri,
haig l'ofici
que no faig,
visc per vici.
La sínia parlava
a l'estiu primer,
de sobte, callava
en veure el pagès,
feia mala cara.