Poemes curts (LXV)
12 Desembre, 2020 06:33
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.
Poemes curts (LXIV)
01 Desembre, 2020 14:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al jardí d'enmig
parlaven les roses,
eren joves mosses
cercant bon amic,
les tallaran totes?
A casa del rei,
quan l'hivern arriba,
sento com em crida,
diu que té molt fred,
després, se n'oblida.
Quan pregona
tanta llei
és quan troba
que no en té,
després, plora.
Una reina
ha demanat
que vol feina,
però de grat,
és ben seva.
Estiuejo
en el bosc
i, si menjo,
ho tint tot,
ni em marejo.
Quan l'estiu em deixa
en el bosc proper,
ni goso la queixa
ni prego per res,
sóc de poca ciència.
En el regne, viu
aquest drac ferotge,
qui plora quan diu:
Deixeu-me ser noble,
almenys per la nit!
Ai, com plora el blat
quan fuig la rosella
i aplega la sega
a tot el sembrat,
em fa tanta pena!
Com demanaria,
en ser a l'infern,
haver una veïna
com la del primer,
de segur que crida.
Quan el cànter
va a la font,
les poncelles
ja no hi són,
van a festes.
En el bosc preat,
quan el sol se'n va,
van a passejar
totes les aranyes,
com ho són d'estranyes.
Mireu com les ones,
cansades d'anar,
es queden ben soles,
gronxant i gronxant,
esperen les tornes.
Amb els deu amics,
he fet la juguesca:
Sortirem de festa
fins a mitja nit!,
ha estat perversa.
Per a cercar
el gran amor,
caldrà vessar
un bocí de cor,
sense esperar.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els tres seran quatre,
beneit garbuix.
No haurà feina
per a fer
sense eina
i sense fe,
diu la veïna.
Al carrer
de l'embolic,
deixa fer
en Manelic,
és molt proper.
Paraules donades
vénen del mai més
on estols de fades
parlen d'interès,
són un xic pesades.
Amb ampla nit
i minsa la fortuna,
demano engruna
i em fan glatir,
mai hauré prou cura.
Porteu el vent
fins aplegar al molí,
digueu-li sí,
és prou conscient
per saber on visc.
Poemes curts (LXIII)
15 Novembre, 2020 17:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el si
petit de l'hort,
he cercat
el meu tresor,
l'he amagat.
Massa nits
sense matí,
he bastit
somnis amables,
lluny d'aquí.
Parlant per parlar,
pujaré en el cim,
sols per davallar,
per aplegar fins
que pugui somiar.
Massa noies,
es capfiquen
en haver promès,
després, parlen
del mai més.
En el regne clar
on fugen les ombres,
és on viuen homes
sense cap demà
ni baguls amb hores.
Doneu-me el vers,
la ratlla viatgera,
la gran pau severa,
un camí al desert,
la nit per si crema.
Els somnis no volen
anar a dormir,
allà, els dimonis
no saben ni troben
el goig del glatir.
Assegut a barca,
mentre plora el peix,
sento com esclata
la força del bleix,
poc després, es cansa.
Com la lluna nova
grimpa la muntanya
i conta, a l'aranya,
una història fosca
amb ben poca manya.
Portaré la nit,
sempre de tentines,
fins arribar al llit,
allí, les fadrines
ni voldran dormir.
Paraules al vent
emprenen viatge,
lleuger l'equipatge,
quan ningú les sent,
és el seu bagatge.
Arribà el son
quan era dormint,
quan lluitava fins
que arribava el sol,
un combat mai vist.
Ni la feina
la demano
ni proclamo:
Vull una eina!,
després, callo.
Amb quaranta
canelobres,
mai es guanya
a la gent noble
i ben lliurada.
El llapis dibuixa:
fetes i valors,
els petits amors,
color de maduixa
i tèbia escalfor.
En l'avenir
de les hores toves,
servo les penyores
des de bon matí,
la meitat són bones.
Massa hores
del dematí
diuen totes:
Millor és dormir
que haver cabòries!
Quaranta rialles
des de bon matí
diuen que les palles
quasi són aquí:
dorades, tallades.
En el regne
de la son
al capvespre
surt tothom,
vol entendre.
Una ratlla
viatgera
quan s'espatlla
diu que pena,
és ben canalla.
Poemes curts (LXII)
01 Novembre, 2020 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les poncelles diuen
que volen ballar,
els vailets sospiren,
no volen anar,
els altres, els miren.
Una jove mossa
no n'està per mi,
diu que no gosa
venir a dormir,
aquest jou li sobra.
Assegut al banc,
demanant tardor,
com s'omple el cor
de secrets estranys,
es veu que té por.
Sentiré partir,
des de les finestres,
noves orenetes
qui cerquen gaudir
del suau d'altres terres.
Quan el vent em crida,
des de dalt estant,
passo entre barrancs
per trobar amanida:
la joia i la fam.
Onsevulga que m'assec,
apleguen totes les mosques,
discutim fins a les fosques,
tot parlant a tort i a dret,
mentre, ens tanquen les portes.
Quan la pluja cau,
dibuixa, en els vidres,
el camí marcat
per gotes que esbrinen
un lloc on anar.
Les roses contaven,
plorant al roser,
històries pensades
parlant de l'hivern,
després s'enfadaven.
I en ser ben mort
crideu el notari,
vull vendre el calvari
amb la creu i tot,
per fugir d'escarni.
La pluja arribava
al racó de l'hort,
dormia el pebrot,
dormia i somiava
amb un xic de sort.
Minses hores
de la nit
em demanen
per dormir,
no hi són totes.
Quan la masovera
parla d'amor,
em faig somiador
ben a prop de l'era,
de segur que és bo.
Quan el llop ferotge
em vingui a cercar,
dieu-li que hi ha
un corder més noble
i bo per menjar.
Una manta i poca sort
fan prou trist dormir en un banc,
als estius no em dol tant,
però ploro a la tardor,
deu ser que perdo l'encant.
A la casa del ric
mai sobra res
ni recança ni interès
ni un servent del tot amic
qui, a creure, s'ofereix.
Mireu-la com va
la noia formosa
a cercar qui gosa
oferir-li gras,
ser lleig no és gran cosa.
En el camí
de les dolces hores,
trobo aquell qui
no està per cabòries
ni sap com em dic.
Manta cases
per la nit
mai em parlen
perquè si,
són amables.
El dimoni,
quan em veu,
diu que passa
de portar creu,
és bandarra.
Quan em deixa
el meu amor,
vaig de pressa
sense pors
ni neciesa.
Poemes curts (LXI)
14 Octubre, 2020 14:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el desert
dels malaguanyats,
veieu com es perd
el si del combat,
és el desesper.
Quan la tardor,
des de lluny em crida,
sento la fatiga,
el seny guanyador
anant per la vila.
Quan sigui guineu,
enmig de gallines,
les vull amanides
a morir dempeus,
lluny d'enganyifes.
Amb sis coves
de bon blat
menjo sopes
de bon grat,
les menjo totes.
Sentir-te pagès
darrere l'arada
quan el cos reclama:
Avui no puc més!,
poc i gens m'agrada.
Amb el cor rabent,
la cara inflamada,
sento com s'acaba
l'amor al moment,
sóc a la recança.
Voldria tardor
en sortir de casa,
tardor com m'agrada
quan és tebi el sol,
mai sé si s'enfada.
En el reialme
de la solitud,
ser un sapastre
és anar perdut
cada dissabte.
Sento, de l'ametlla,
aquest sabor dolç,
el sec de la closca,
el vent quan l'adorm
sense massa por.
A la tarda, com m'agrada
anar a seure prop de l'om,
com em diu que mena encara
massa dubtes i un bell son,
troba la pausa i la calma.
Cercaré la pausa
tot enmig del bosc,
quan es faci fosc
per cercar la calma,
com m'agrada el dolç.
Amb la nit, vindrà la calma,
mil captaires del bon son,
com serem de pobrissons
quan arribi la gran Parca,
mai fa tard per l'ocasió.
En el carreró
de les hores baixes
no sento com planyen
demanant perdó,
de segur que ho guarden.
Un to misteriós
arriba a la pensa
cercant la revenja
d'un déu poderós,
és un poca pena.
En el gran revolt
de la vella vida
com trobo amanida
la bossa de por,
quan parlo ni xiscla.
Mai seré el remei
del si de la fressa,
pel matí haig pressa,
però perdo el seny,
em manca saviesa.
Cerco al somni del matí
les empreses malfeineres,
aquells alls, aquelles cebes
aquell jorn on ser feliç
de mil maneres.
En el plor ni sento
el desig emprat,
el seny al terrat,
el goig del que prego,
mai serà donat.
Quan el cànter
va a la font
veu quants són,
uns i d'altres,
els més bons.
Van venir,
els pobrissons,
a glatir
els dies bons
fins a finir.
Poemes curts (LX)
01 Octubre, 2020 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el regne
del gran son
els heretges
ja ho hi són:
nits ni vespres.
Llarga lletania
per a quatre sants,
la meitat són grans,
ben plens d'alegria,
els altres, no tant.
Amb manta alegries
i un polsim de son
em passen els dies,
sense notar el món,
amb panses i figues.
Una nit dormia
dessota d'un pi,
amb tanta malícia
que ni ho podré dir,
són fruits de vida.
Quan l'estiu demana
descansar un moment
en sóc prou conscient
descanso, amb la mandra,
tendre com un nen.
En el frec
de l'enyorança,
com m'assec
sense recança,
demanant fred.
Portaré al meu cor:
son i melangies,
sempre amanides
per a prendre-ho tot
o millor em convides.
Ben prompte,
al dematí,
porto l'ogre
a dormir,
és mediocre.
Quan un sol de foc
defuig de les ombres,
em creixen penombres
per posar-se enlloc
de les penses nobles.
En un ram
de roses roges
les més boges
fan un clam,
després, sotgen.
La meitat dels somnis
fugen en dormir,
com són testimonis
del meu avenir,
passen dels oprobis.
En el regne dolç
de les malifetes,
manquen les promeses
qui porten enlloc,
massa volen festes.
El cel anuncia
el temps de tardor,
enfosqueix el dia,
escurça el seu món,
la fulla s'angúnia.
Quan la pluja arriba
al carrer d'enmig,
la velleta crida,
diu que vol dormir,
com li plau la vida.
Esperant tardor,
m'assec a la vora
dessota de l'om,
és llavors quan plora
i em diu quant li dol.
Massa pedres
del camí,
saben qui
les vol de veres,
dies i nits.
Esperant la pluja
a la plaça estant,
la seca es fa gran
com deia la bruixa,
sempre malparlant.
Com em plau el volar
a les hores fosques,
pensen els tanoques,
no me'n puc estar
d'amagar-les totes.
Dies de tempesta
sense massa sort,
algun déu somort
odia la festa,
ens omple de por.
Passaran les nits
sense massa son,
els joves no hi són,
diuen que han patit
febleses del joc.
Poemes curts (LIX)
14 Setembre, 2020 15:48
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el reialme
dels infidels,
venen arrels
a més de quatre,
mai donen res.
Per aprendre
a comptar,
cal trobar
un bon mestre,
que ho tingui clar.
Quan tornaran,
alegres primaveres
a posar freses
de bon menjar?
No sé què esperen.
Quan la son
em ve a buscar,
mai som tots
per fer bondat.
És el que hi ha.
Quan remunta
el noble sol,
que m'apunti
on serem tots
mancats de vici.
Al de dalt de la muntanya,
viu un pastor,
quan la cabra es desmarxa,
diu que no hi és tot,
és un cas de mala fama.
En el darrer solc,
quan ja estic cansat,
com parlo a desgrat
del que més em dol,
és un solc amarg.
Si la pluja és fina
i el vent consistent,
com en sóc conscient
de l'amarga vida
d'un vell penitent.
I llavors, quan ve
el so de l'oblit,
cerco l'esperit
per si li convé
pensar el que li dic.
Una blanca vela
prop la riba estant
diu que sóc ben gran
i que, força brega,
amistança i cal.
Em plauria el sol
el mes de gener,
però no pot ser,
ha de ser quan vol,
és massa valent.
No ploraré mals d'amor
perquè el cor no m'ho demana,
va passar fa una setmana
quan regnava la calor,
em va deixar sense gana.
Com es cansaran
les velles penyores
de fer mitja part
esperant més hores
on poder fruitar.
En l'angúnia
del gran llit,
és on trobo, arraulit,
qui ve i qui torna,
sense somiar ni delir.
No demano més
que hores feixugues
puix les menys porugues
no han de venir més,
tenen massa arrugues.
Petitó com sóc
és l'hivern qui em crida,
ho fa sense mida,
sense trobar el sord
qui de tot s'oblida.
Quan la plaça plora,
tot demanant llum,
cerca l'aixopluc
d'un temps que l'ignora,
és un temps feixuc.
Quan el mariner
surt de la taverna
sempre hi ha qui perd,
es veu que l'empresa
sempre està per fer.
Sento l'aureola
com em va cercant,
vaig fugint d'escola
per a no ser sant,
és treball que sobra.
En el regne
de l'oblit,
tinc per feble
el nou amic,
és maldestre.
Poemes curts (LVIII)
01 Setembre, 2020 07:03
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer del mar,
on dormen les barques,
les ones són parques
ni volen menjar,
dormen per les tardes.
La rosella ha demanat,
en arribar a la sega,
que morir no ve de grat,
puix l'infern és poca festa
després, de sobte, ha plorat.
No voldria altre tresor
que la lluita ben encesa
entre el goig i la tenebra,
cansada de tanta por,
vull aprendre sense pressa.
Mireu la poncella,
cansada, com plora
ha passat l'estona
servant la dolcesa
i dormint alhora.
Un estel de foc
arriba a migdia,
gairebé diria
que no hi està tot,
el son l'humilia.
Amb seixanta
queixalades
menjar carn
mai és debades
són ben emprades.
Maria plorava
les cartes d'amor,
el seu lluitador
avui com descansa,
és malefactor.
Quan les fulles ploren
la nova tardor
les deixo ben soles
per si volen sol,
avui, ni tremolen.
La paciència
he de dir
que la porto
al coixí,
és molt seva.
Contaven les velles
corrandes de por,
sota un cel d'estrelles
en ser més bé fosc,
són massa tenebres.
La pluja clou
un sol ben feridor
cansat d'anar per tot
bastit per l'enrenou,
mai sé quin déu el mou.
Les feixugues barques,
quan el vent les mou,
en un plor esclaten
per deixar son jou,
es veu que s'espanten.
Doneu-me senyor
el regne dels sords
puix cansat del tot
no vull altre so
que el soroll del sol.
Manta hores de la nit
com demanaran el seny
sense hores de dormir,
és després quan, ja despert,
desitjo el déu de l'oblit.
La il·lusió primera,
en ser al vuit anys,
fou haver bestreta
per tal d'estalviar
mai hauré riquesa.
En la força
del seu goig,
endevino que sóc boig
sense ombra,
boig del tot.
Quan l'estiu demana
una mica més de sol
li dic que no vol
portar-me on descansa
la nit vora el foc.
Em caldrà saber,
des de la cordura,
com el sol procura
estimar un xic més,
és la tessitura.
Els amics proclamen,
des de mon infern,
el restar despert
mentre em demanen
el tornar a la fe.
No vull per mentir
les noves fal·làcies,
m'agraden les traces
d'aquest cor mesquí,
navega entre taules.
Poemes curts (LVII)
14 Agost, 2020 15:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el vent de dalt
parla amb la campana,
sento la proclama
d'aquest foc pairal,
com enyoro casa.
Tardes sense ombra,
aplega l'agost,
parla d'un congost
on ni l'aigua plora
quan es va fent fosc.
Sempre, cal morir
quan la vida passa,
delera, es cansa
i no vol glatir,
benvinguda Parca.
En el si de la follia,
he bastit el meu castell,
no té regne ni poncell
ni demana l'alegria,
és com és.
Veniu-me a buscar
en terres altives,
sóc perdonavides,
no me'n puc estar,
bastit d'enganyifes.
Amb ben poca sort
i un amor barroer,
com m'agrada ser:
captaire del tot,
menjar m'està bé.
Com he demanat,
al meu déu proper,
pensar d'amagat,
somiar altres temps,
avui, m'ha deixat.
En ser a l'estiu,
m'agraden les nits
plenes d'esperits
qui cerquen caliu
i ser bons amics.
Tot per emplenar
a les hores baixes,
estem de rebaixes,
per tal de fruitar,
massa són estranyes.
Massa son
pel dematí
ve quan plou
i em torno gris,
sóc així.
A les tardes llargues
minses d'enrenou
és quan diu el bou
que estima les vaques,
no sé si està tot.
Per demà
no vull amics
que els més rics
volen viatjar
per gaudir.
He cantat
les cent cançons
he trobat
perduts els sons
de comiat.
Sense ganes
de menjar,
he aturat
per descansar,
m'he passat.
Hauré de cercar
en el si de l'infern
dies per a l'hivern
per si he de lluitar
amb grans infidels.
Quan el sol crema
i l'ombra arrauleix
cerco la figuera
que somia quan creix,
és tan venturera.
Amb misses i processó,
la pluja arriba
suposo que amb fatiga
i demanant el perdó,
dèries de la vida.
Quan sóc amatent
de bones paraules
em porten les baules
a un futur incert,
em planyo debades.
Per a ser bon bevedor
de garnatxa i de cervesa
cal aprendre sense pressa
i agafar ben prompte el son,
per als altres queda la resta.
Si un déu poruc
demana amnistia
que ho pensi de dia
mentre dormi begut,
m'agrada fer via.
Poemes curts (LVI)
01 Agost, 2020 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La vella campana,
vivint al cloquer,
diu que no pot ser
viure amb la galvana,
de segur que és cert.
Per haver parents
en totes les cases,
pertanyo al moment
de dir quant m'agrades,
quina dolça ment.
He emprat el tren
tranquil de la tarda
quan la vall repassa,
de nou, suaument,
sense massa gana.
La tarda plana
dessota del sol,
un eixerit núvol
diu que cerca casa,
li ensenyo un corriol.
Vora de la platja,
ben cremat del tot,
endevino com m'agrada
l'ombra beneïda de l'om,
deu ser raó de nissaga.
En el temps florit
de la primavera,
la pluja enceta
el si del jardí,
serà tot promesa.
Les paraules toves,
en el trist passar,
voldrien anar
a dormir amb les ones,
deleixen pel mar.
Massa joves,
al jardí,
em fan gaudir
de sentir seves:
tardes i nits.
Quan la rosa troba
l'orgullós clavell,
mai li diu quan bell
és l'amor de dona,
li produeix rampell.
Sempre arriben
a la mort
els qui escriuen
sense por,
després riuen.
Aplega la nit
quan li diu al sol:
Deixa'm un bocí,
d'aquest menjar dolç!,
com se'n va a dormir.
M'haurà vestit el dimoni,
a la voreta del foc,
amb camisa de cotó
per si hi ha qui se n'adoni
que a migdia era llop.
Viatjo, volant com toca,
fins a l'aldea global,
diria que sóc pardal
encara que parlo mal
i avanço com un tanoca.
He segellat la porta
ingrata de la paciència,
escriure és agra ciència
que sovint esclata tota,
cal demanar providència.
Hauria de dir,
si em permetés la follia,
que gaudir de l'avarícia
és inestable gaudir,
prefereixo la cobdícia.
Per a ser bon perdedor,
caldrà ser dels matiners,
dels que callen quan es verd,
dels que cerquen grans amors,
no cal dir com fineix tot.
Quan la papallona
gronxa pel meu hort,
sento la coïssor,
el rec mentre plora,
és mon petit cor.
Estimar, estimaria
si em volguessis d'amagat,
dormiríem en el prat
fins aplegar a migdia
quan és l'hora de dinar.
Malgrat que treballo,
un cop cada segle,
mai parlo del mestre,
del rei o de l'amo,
es veu que badallo.
Per tal de mentir,
parlo amb les roselles
de terres més tendres
on no cal morir,
veig com no s'ho creuen.