Poemes curts (LV)
12 Juliol, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al jardí d'enmig
parlaven les roses,
eren joves mosses
cercant bon amic,
les tallaran totes?
A casa del rei
quan l'hivern arriba,
sento com em crida,
diu que té molt fred,
després, se n'oblida.
Quan pregona
tanta llei
és quan troba
que no en té,
després, plora.
Una reina
ha demanat
que vol feina,
però de grat,
és ben seva.
Estiuejo
en el bosc
i, si menjo,
ho tint tot,
ni em marejo.
Quan l'estiu em deixa
en el bosc proper,
ni goso la queixa
ni prego per res,
sóc de poca ciència.
En el regne, viu
aquest drac ferotge,
qui plora quan diu:
Deixeu-me ser noble,
almenys per la nit!
Ai, com plora el blat
quan fuig la rosella
i aplega la sega
a tot el sembrat,
em fa tanta pena!
Com demanaria,
en ser a l'infern,
haver una veïna
com la del primer,
de segur que crida.
Quan el cànter
va a la font,
les poncelles
ja no hi són,
van a festes.
En el bosc preat,
quan el sol se'n va,
van a passejar
totes les aranyes,
com ho són d'estranyes.
Mireu com les ones,
cansades d'anar,
es queden ben soles,
gronxant i gronxant,
esperen les tornes.
Amb els deu amics,
he fet la juguesca:
Sortirem de festa
fins a mitja nit!,
ha estat perversa.
Per a cercar
el gran amor,
caldrà vessar
un bocí de cor,
sense esperar.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els tres seran quatre,
beneit garbuix.
No haurà feina
per a fer
sense eina
i sense fe,
diu la veïna.
Al carrer
de l'embolic,
deixa fer
en Manelic,
és molt proper.
Paraules donades
vénen del mai més
on estols de fades
parlen d'interès,
són un xic pesades.
Amb ampla nit
i minsa la fortuna,
demano engruna
i em fan glatir,
mai hauré prou cura.
Porteu el vent
fins aplegar al molí,
digueu-li sí,
és prou conscient
per saber on visc.
Poemes curts (LIV)
01 Juliol, 2020 06:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el si
petit de l'hort,
he cercat
el meu tresor,
l'he amagat.
Massa nits
sense matí,
he bastit
somnis amables,
lluny d'aquí.
Parlant per parlar,
pujaré en el cim,
sols per davallar,
per aplegar fins
que pugui somiar.
Massa noies,
es capfiquen
en ser-hi més,
després parlen
del mai més.
En el regne clar
on fugen les ombres,
és on viuen homes
sense cap demà
ni baguls amb hores.
Doneu-me el vers,
la ratlla viatgera,
la gran pau severa,
un camí al desert,
la nit per si crema.
Els somnis no volen
anar a dormir,
allà, els dimonis
no saben ni troben
el goig del glatir.
Assegut a barca,
mentre plora el peix,
sento com esclata
la força del bleix,
poc després, es cansa.
Com la lluna nova
grimpa la muntanya
i conta, a l'aranya,
una història fosca
amb ben poca manya.
Portaré la nit,
sempre de tentines,
fins arribar al llit,
allí, les fadrines
ni voldran dormir.
Paraules al vent
emprenen viatge,
lleuger l'equipatge,
quan ningú les sent,
és el seu bagatge.
Arribà el son
quan era dormint,
quan lluitava fins
que arribava el sol,
un combat mai vist.
Ni la feina
la demano
ni
proclamo:
Vull una eina!,
després, callo.
Amb quaranta
canelobres,
mai es guanya
a la gent noble
i ben lliurada.
El llapis dibuixa:
fetes i valors,
els petits amors,
color de maduixa
i tèbia escalfor.
En l'avenir
de les hores toves,
servo les penyores
des de bon matí,
la meitat són bones.
Massa hores
del dematí
diuen totes:
Millor és dormir
que haver cabòries!
Quaranta rialles
des de bon matí
diuen que les palles
quasi són aquí:
dorades, tallades.
En el regne
de la son
al capvespre
surt tothom,
vol entendre.
Una ratlla
viatgera
quan s'espatlla
diu que pena,
és ben canalla.
Poemes curts (LIII)
13 Juny, 2020 16:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quantes nits,
entre tenebres,
veig estrelles
per glatir,
són ben seves.
Una casa
sense nom
no demana
més que son
i basarda.
Quaranta enemics
anant de batalla
cerquen llit de palla
on passar la nit,
mai sabré qui guanya.
A la casa
del mai més
cada tarda
porta un prec,
després, calma.
Han de venir,
les dolces promeses,
a trobar esteses,
dessota dels pins,
les mil meravelles.
Suposo que és bo,
menar, cada dia,
un xic d'alegria
un deix de perdó,
enmig la follia.
Les paraules ballen
vora de la font,
les joves no hi són
la meitat de tardes,
no volen cançons.
Acabada la festa,
tornen al seu lloc:
nespres, albercocs
i brucs o ginesta,
cadascú com pot.
Moriran les dèries
sense dir res més,
amb poc interès,
amb massa pocs dies,
són pals de paller.
En el regne
de la son,
els pobrissons
no ho poden creure,
tenen pors.
Quatre cases
i un molí,
senten qui
viu a estrebades
prou lluny d'allí.
Com demanaré
als meus déus propers
una mica més
de lluita i papers,
mai els ho tornaré.
A l'infern,
com cada dia,
en Llucifer
mai farà via,
és malfeiner.
Les finestres,
els ampits,
faran de feres,
preguen a crits,
mai hi ha promeses.
Massa promeses
per oblidar,
unes són meves,
volen plorar,
seran malmeses.
He suposat
que, si crida follia,
vol altra via
per on anar
o almenys convida.
He de perdre el seny,
en mals averanys,
són minsos i estranys,
tan vinguts a menys,
tan empiocats.
No he de venir
a terres llunyanes
amb dolces proclames
per tal de sentir
com penso debades.
Cadascuna
de les flors
porta una
llei d'amor:
gens feixuga.
Hauré de partir
a terres llunyanes
allí on les aranyes
em facin el llit
i arribin contalles.
Poemes curts (LII)
01 Juny, 2020 14:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb seixanta
caçadors,
com m'agrada
dormir al bosc
mitja setmana.
Cap al tard em crida
el déu de la son,
a dormir m'obliga
sense cap raó,
després, se n'oblida.
Com demano
anar a dormir
quan nostre amo
és aquí,
poc li agrado.
Les olives
són al plat,
amanides,
sense esclat,
amb molts dies.
Hauré la sort
del condemnat:
perdre la part
per restar sol
havent sopat.
Una casa,
sense gent,
quan es cansa,
va al carrer,
després, badalla.
La festa galana
fa de bon passar,
només cal anar
a matar la gana
sense prendre part.
La tarda demana
la llarga atonia,
un passar tranquil·la
sense massa gana,
és la gran porfídia.
La mar com segella
en cada vaixell,
somnis de poncella,
tebis pensaments,
després es queixa.
No haig més por
que la que guanya,
com m'amistança
amb poca sort,
sóc tan carbassa.
Em faig sabedor
de les grans mancances,
meno per les places:
polsims de dissort,
tot sovint, les paguen.
A l'amor primer,
li demanaria
que guardés follia
per si el vent el perd,
pobra fellonia.
Poseu-me senyors,
en terres llunyanes,
les menges i llanes,
les vull més a prop,
són bones pensades.
Mentre passa el vent
xiulant per la plana,
sento com la flama
tot ho va encenent:
la fulla i la branca.
Amor dels amors
no facis fugida,
estic amanida
a deixar-ho tot,
m'emporto el record.
Voldria saber
on l'amor s'amaga
i parla, amb el vent,
del sol de la tarda,
els dies d'hivern.
No pertanyo al si
de la gran tempesta,
m'agrada la festa,
el dolç del camí,
l'olor de ginesta.
Doneu-me, ruc,
el bon consell,
sóc un mesell
sense aixopluc
i massa vell.
En el davallar
d'aquells temps eixuts
cerco aixoplucs
per anar a somiar,
somio el que puc.
Un amic demana
que li faci cas,
és prou bordegàs
per no pensar encara
que vull ser al mas.
Poemes curts (LI)
14 Maig, 2020 07:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa vinyes
sense vi,
fan glatir
tan punt les mires,
és així.
Al dedins del bosc,
contava l'ovella
que haver parella
no és trobar el llop,
és tan mentidera.
Massa son
sense diners
van després
a fer gran vol,
no tornen més.
Quan el sol demana
anar a dormir,
la lluna galana
mai li diu que sí,
no sé si li agrada.
Per a beure
un vas de vi,
no cal seure
ni anar al llit,
només creure.
Quan sigui ric,
lluny de la misèria,
poseu-me terra
ben prop del llit
per si haig pressa.
Com demanaria
a l'hora tardana:
un sol qui esbatana,
un xic de follia
per si hagués més gana.
Quan les fulles gronxen
i el mestral les mou,
sento l'enrenou
de les hores totes,
poc que em sento sol.
Amb paraules
per a dir,
faig mossades
al coixí,
no tinc taules.
La mossa més jove
de tot el carrer,
diu que porta un cove
ben ple de diner,
pensament mediocre.
A la plaça
de la font,
és on mana
el mal d'amor,
cada setmana.
Al dimoni,
he demanat:
trencar un plat,
fer un desori,
m'ha deixat.
El sol dormia
dessota d'un om,
la lluna voldria
saber com l'amor
el despertaria.
Un petit poema
s'allunya cansat,
no vaga la pena
saber com ha estat:
tan poca la lletra.
Les formigues
fan corriol,
sense amigues,
sense sou,
amb fatigues.
Una bella dama,
al jardí estant,
sento com proclama:
Em vaig refredant!,
és la nit qui avança.
Per haver
tan poca sort,
faig d'esquer
i passo por,
no ho vull ser.
Dolça dona
dels meus somnis,
fa una estona
que sóc borni,
és quan toca.
Com demanaria
anar de pagès,
poc que guanyaria:
algun cop o més,
però amb alegria.
La mort avança
pel camí vell,
no es cansa massa
de dur el flagell,
li prego: pausa.
Poemes curts (L)
01 Maig, 2020 07:04
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En estat poruc,
passo els meus dies,
sentint-me vençut,
prou lluny d'alegria,
en treball eixut.
Per a ser pagès,
poseu-me llavors,
sentiment de cor,
poca cosa més
que un xic de paor.
Pel corriol
de les oliveres,
massa cebes,
volen sol,
són molt seves.
La paciència
cerca llum,
vol la ciència
qui l'acull
i providència.
Com el cos cansat
segella l'enyor,
quan era senyor
de l'era i del blat,
ara, és perdedor.
Poseu-me Déu
pa en el sarró
puix vull ser bo
i viure bé,
que sigui tou.
El vent dormia
al si del bosc,
menges tenia
quan era fosc,
ningú ho sabia.
El cos demana
un tros de llit,
mig peix fregit,
una garlada,
anar a dormir.
Al racó de l'hort,
diu la tomatera
que la flor primera
és la del pebrot,
és tan mentidera.
Quatre fades
tenen son,
passen tardes
de tardor,
vers les cases.
A la casa
del gegant,
cada tassa
és un poal
o més encara.
El dimoni
qui ve amb mi,
vol que torni
a provar el vi,
és prou obvi.
Una casa vella
vora del camí,
parla perquè si,
viu en la tenebra,
d'aquell boig mesquí.
En ser petit
considero
que mai penso
el que dic,
m'allibero.
Doneu-me
per a menja
sols enveja
i estalvieu-me:
la gran pensa.
És el llop
qui m'allibera,
diu l'ovella
sense sort,
coses d'ella.
Quaranta valents
anant per la plana
tot cercant batalla
entre els aiguardents,
massa poc m'agrada.
En el regne
de la sort,
haver poc
i anar a decebre,
és el meu lloc.
Les cases parlaven
en ser a l'estiu,
en no haver caliu
com s'esbatanaven
cercant quelcom viu.
La mare demana
a tres quarts de set,
tenir bona cara,
portar vestit net,
no sé com li agrada.
Poemes curts (XLIX)
12 Abril, 2020 06:45
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Haig per demanar
la dolça paraula,
el trencar la baula
per tal de somiar,
és l'amor qui em cansa.
Poseu-me amics
als trencacolls,
els vull ben molls,
sense esperit,
sense agredolç.
En passar els dies,
sento el degoteig,
minses alegries
d'un amor proper,
bastit de mentides.
En la flor vermella,
he posat l'amor,
tota la passió
i la flama encesa
per haver-ho tot.
En el clar país,
no cerquis muntanyes,
les viles són planes,
ben plenes d'encís
i sempre estimades.
Tanta melangia
viatjant amb mi
em porta al glatir,
regne on no voldria,
demaneu venir?
La carona dolça,
tan fresca i galant,
me l'estimo tant,
en fa de patxoca,
és tot un regal.
Al racó del somni,
on em plau restar,
sento com es fa,
com passa el desori
i després se'n va.
Cercant bon herbei
i l'aigua ben fresca,
pujo, per si prega
comprar un cascavell
quan passa i duu pressa.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre:
què farà
aquell mar destre?
Quan la gana puja
fins al fumeral,
demana la bruixa
guarir d'un vell mal:
la força qui enutja.
Com han de passar
les tardes d'estiu,
voreta del riu,
sense despertar
quan tot és ben viu.
La ploma dibuixa:
penses de paper,
colors de maduixa,
fruit del lledoner
mentre fa la fulla.
Quan el son
el cap acota,
com singlota
el preat cor,
és prou tanoca.
Porto els dies
al petit sarró,
són massa enganyifes
per haver il·lusió,
massa les fatigues.
Com demanaré,
al petit dels déus,
poder anar dempeus
mentre cantaré:
el plany dels adéus.
Enllà del meu goig
es perd la pressura,
el ser ric no cura
ni fa tornar boig
ni tan sols procura.
Porteu tresors
si torneu a casa,
el veure us agrada
enmig plata i or
posats en safata.
Els petits cabdills
arribaran prompte,
gairebé de sobte,
vestidets de fil
amb caire mediocre.
Sento l'amistança
anant pel carrer,
va camí de França
sense dir res més,
mai li plau lloança.
Poemes curts (XLVIII)
01 Abril, 2020 06:48
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Pobrissons els rics
que, enmig la tenebra,
volen la promesa
de saber-se amics,
tenen poca feina.
Porteu-me el goig
de la darrera estança
on no existeix recança
ni pensament boig,
només versemblança.
No he vingut, avui,
fugint del misteri,
del vell encanteri
de saber-me buit,
farcit d'improperi.
Una nit serena,
quan era dormint,
una lluna plena
preguntà per mi,
és prou mentidera.
Al corriol del mas,
diu la masovera
que ningú fa cas
puix van a la seva,
lluiten per guanyar.
Cavaller
compra l'espasa,
que el febrer
fereix quan passa,
i no diu res.
Si he de morir
abans del migdia,
vull que algú, a mida,
digui que he partit
sense massa vida.
És quan vénen
mals d'amor
quan les flors
ja ni entretenen,
tenen pors.
Estimar voldria
si fóra permès,
somnis de migdia,
feines de pagès
prop de l'establia.
Pararé un moment
el batec del cor
per si ve l'amor:
gràcil, estrafet,
cercant l'ocasió.
Des de bon matí,
aplegant migdia,
la gana com crida,
deu parlar de mi,
és tota enganyifa.
Massa hores per venir
em porten, sense aturar,
al lloc on no vull estar,
mai em plau sentir-me així:
amb un lliri a cada mà.
Des de la infantesa,
resseguint la sort,
hom pensa que pot,
és gran incertesa
davant de la mort.
Cada dia,
en sortir el sol,
veig el dol
de l'alegria,
no hi sóc tot.
Poseu-me més roses
en el meu jardí,
digueu-me que sí,
que les hauré totes,
sóc, per cert, mesquí.
La mare, assenyada,
dormia el minyó:
tendre, pobrissó,
rodonet de cara,
serà un bon senyor.
Les maragdes,
plata i or,
són comprades
per la dot,
massa cares.
En el camp, plorava
el pobre pagès,
algú li ha promès
més treball encara,
mai haurà recés.
La mossa més jove
de tot el carrer
vol l'amor primer
posat en un cove,
què farà després?
Massa son,
sense alegria,
porta al món
de la follia,
allí hi són molts.
Poemes curts (XLVII)
14 Març, 2020 15:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el color verd,
veig el prat festiu,
on l'amor tot riu
mentre res es perd,
és poruc, gasiu.
Haig per ventura
el ser traginer
quan l'amor primer
envelleix i cura
d'un passat proper.
Dolça solitud
qui cerca aventura
entre la pressura
d'un amor nascut
i que no vol cura.
Festejar em plau
quan ve primavera
i anem a l'era
per veure com cau
el sol sense pressa.
En el racó
de les hores dolces
no he trobar les noses
que fa témer al cor
innombrables fosques.
Porteu-me amor
abric a aquests pocs versos,
sense interessos,
sense raó,
són malentesos.
En el riu
de la saviesa,
no hi ha enveja
ni caliu
ni mà estesa.
Com em plau saber
que, a les cases velles,
no és buit el paller
ni manquen ovelles
somiant amb el verd.
Quan la pluja
arriba al poble
va la bruixa,
amb gest molt noble,
per si enutja.
Vint-i-quatre
pobrissons
mengen carn,
llencen torrons,
fan disbarats.
Al cafè del port,
diu el cafeter
que prou li convé
lliurar-se de tot
a primers de mes.
Per refer el camí,
maleït el vent,
he de conquerir:
la força, el turment
i un sarró amb vi.
Al desert pairal,
cerco l'avenir,
he sentit a dir
que en el fumeral
mai veuré cap ric.
Porteu-me el seny
i poseu-me la paraula,
vull seure a taula
per a saber:
qui gruny?, qui parla?
No em sento trist
ni cerco l'aventura,
vull gran fortuna
i saber-me ric,
un déu m'atura.
Esdevindré
captiu d'aquest vell somni,
és vell dimoni
qui m'entreté,
no vull que torni.
A la lluna plena,
cerco l'ocasió:
vull saber-me escletxa
per a rebre el sol,
de segur que crema.
Per a ser
bon cavaller,
cal aprendre
a viuré bé
i no malvendre.
A l'amor primer
com demanaria
que sigués sincer,
potser no ho faria,
no el voldria més.
Les tardes senceres
vénen de l'hivern
tot fugint del fred,
empaitant dreceres,
sense saber res.
Poemes curts (XLVI)
01 Març, 2020 16:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tardes de somiar,
assegut, sense pressa,
prop de la finestra
on m'agrada estar,
mai demano festa.
La pluja caient,
quan l'entorn sadolla,
demana la joia
de ser tan present,
tan punyent, tan dolça.
En el riu vivia
aquest llop de mar,
un cop va pujar,
trobà l'alegria,
no se'n va tornar.
Poseu joies
al camí,
les més bones
per a mi,
les vull totes.
Maria demana
anar a la font,
si l'aigua no raja,
deixarà una flor,
un petó, una carta.
En la fosca nit,
vénen els fantasmes,
tornen a les cases
per trobar l'amic,
ho faran debades?
Manta hores
sense son,
són un món
on caben totes,
van amb poms.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
tornar-me pagès
ben ple d'alegria,
és jou compromès.
Les joves maques,
quan són al jardí,
no volen comandes
ni passen la nit,
són hores pesades.
Quan la barca
aplega al port,
hi ha conhort,
festes i dansa,
surt ben poc.
La Verge Maria,
veient el seu Nin,
el troba ben prim,
però amb tanta vida
que enceta el glatir.
M'agrada sentir,
quan s'allunya el sol,
el frec del mussol
qui enceta la nit
per menjar si pot.
I quan arribi
el darrer repòs
he de sentir el goig
sense cap desfici,
de segur que és dolç.
I quan passa
pel carrer,
sento el fred
de l'esperança,
es torna maca.
Per cantar
una cançó,
vull anar
enmig del bosc,
qui em portarà?
Si l'amor venia
fins al comellar,
fóra el seu manar:
dolç com l'alegria,
fàcil d'emportar.
En el regne dolç
de la gran follia,
el primer qui crida
es va tornant sord,
coses de la vida.
Com cerco redós
d'un amor captaire,
com em falta l'aire
per haver la sort,
és la dolça flaire.
Com les roses roges
del preat jardí,
t'estimaré si
em dius certes gloses
tot parlant de mi.
Escriure em plau,
sense temença,
quan l'amor bleixa,
quan somiar escau
amb la poca pressa.