Poemes curts (CXLIX)

14 Juny, 2024 09:49
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el vas

dormia el vi;

ni em fa cas

quan, tot sovint,

li dic: Ja vaig!


A la cova

dels gran déus

mai hi ha nova

si no creus

que van alhora.


Una flor,

sense jardí,

no fa olor

ni és més qui

cerca senyor.


Les comandes

de la por

van per cases

en ser fosc

o en fer ventades.


La saviesa

vol la sort,

sense pressa,

per si pot

anar al darrera.


Mai em canso

de pregar

per si l'amo

vol anar

allí on demano.


He demanat

per sopar:

Tot un plat

de bacallà!,

era salat.


El diumenges

són així:

poques petges

al camí

i força setges.


Com menjaria,

abans de dinar,

un bol d'amanida

amb un xic de carn

per poder fer via.


A les portes

de la mort,

els tanoques

hauran por

per si no obren.


A la cambra,

hi ha una llar

on s'escalfa

aquest sopar

que tant m'agrada.


Cada vespre

el rossinyol

diu que sempre

fuig el sol,

res ha per vendre.


Hauré de sentir,

com mana el meu cor,

un xic de glatir

enmig de la por

i el no saber dir.


Amb la gana

que jo tinc,

com m'espanta

seure'n cinc

a cada taula.


Com havia

poca fe

ni sabia

creure bé,

mai ho faria.


Amb la ràbia

que jo tinc

ni sabia

on rau el mim

ni la follia.


Com la jove

em demanà,

haig un cove

per donar,

però és de pobre.


A la casa

del pagès,

menjar massa

està permès

si no costa massa.


Una mossa

em comentava

que, ser esposa,

li agradava,

potser faig nosa.


A la rambla

de les flors

tot qui passa

és comprador

o ha poca gana.


Com demano

anar a ballar

mentre clamo:

On serà?,

potser m'enganyo.


A la guerra

dels gegants

tot s'esguerra

mentrestant

el món es queixa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVIII)

01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al carrer

de les comandes,

és potser

on hi ha més fades

i el seu voler.


Caminant,

sense mesura,

va deixant

la nit poruga;

l'alba cercant.


El pagès

m'ha demanat:

anar pel dret

cap al tancat,

mai sabrà res.


Manta gana

i pocs diners

mentre passa:

dia i mes,

sense aturada.


Com proclama,

el meu amic:

Cap batalla

em farà ric,

només la gana!


A la tarda

i a la nit,

com m'agrada

sentir el crit:

Anem a casa!


A la plaça

de la font,

falta encara

poca son;

després, com passa.


Entre joies

i galants,

van les noies

fent-se grans,

velles històries.


Al jardí,

entre remors,

hi ha un mesquí

entre les flors,

vol ser a la nit.


Al capvespre,

ve el gegant;

vol ser destre

ensumant

un xic de pebre.


Al carrer

del desconcert,

el primer

dirà que es perd

per no saber.


Una mossa

em demanà,

ara, plora

en pensar:

qui enamora?


Com comenta

en Manelic:

La conquesta

és per la nit,

a mitja festa!


Com pensava

a l'engròs,

mai menjava

un plat d'arròs

sense arengada.


Com un dia

es va fer ric,

qui no deia

que és bonic

haver avarícia?


Una lluna

i un cresol

van a una

quan el sol

fa la muda.


Quan la tarda

esdevé nit,

l'amistança

aplega al llit

amb bona cara.


Caminava

en Josafat

i avançava

pel gran prat

mentre somiava.


Enmig la taula,

el porró;

mentre dansa

l'amic sol

en ser a l'alba.


A la casa

de ponent,

mai descansa

l'amic vent;

vol ser amb la calma.


Com més pressa

ha el manyà

més es queixa

en trobar

alguna reixa.


M'han donat

tota la feina

i he deixat:

desgana i queixa,

he fet salat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVII)

13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vora

del jardí,

una mossa

em diu que sí,

dormir li prova.


Com havia

molta sort,

menjaria,

quasi, de tot,

mai pagaria.


A la casa

de la por,

mengem massa,

però tots

hauran recança.


Massa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

almenys, a estones.


Les campanes

del convent

van cansades

sense vent

i amb males cares.


Mai em penso

ser botxí

quan em queixo

d'haver dit:

Massa li prego!


Porto anys

fent una guerra

amb paranys

eixint del terra

tots plens de planys.


Amb quaranta

solucions,

el blat grana

en els racons,

de res, s'espanta.


Com havia

pocs parents

no sabia

on posar els béns

de la família.


La més magra

de les sorts:

anar a casa

i posar or

enmig la sala.


He vingut

de bon matí

i he sigut

tan sols amb mi,

sóc un sorrut.


La més maca

de les flors

va a la plaça

per si el sol

no la plany massa.


Em contava

d'amagat

que trobava

l'entrellat

prou lluny de casa.


Amb les ganes

que jo tinc,

tres setmanes

en són cinc,

totes emprades.


A la rambla

de les flors,

qui no hi passa

no ho sap tot

ni potser massa.


Com demano

per anar,

el meu amo

ho deixa clar:

Millor t'escanyo!


Diria

que és mal antic

i aprendria

de seguit

a fer més via.


La Mariona

del meu cor

m'alliçona

en mals d'amor,

com és de dolça.


Us comento,

en arribar,

puix em sento

com qui fa:

passes en cèrcol.


Amb angúnia,

he demanat:

trobar núvia

d'amagat,

ha de ser vídua.


Com havia

poc jornal,

menjaria

el que cal:

pa, oli i sal.


Em conviden

a sopar

i s'obliden

d'encetar:

el pot d'olives.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLVI)

01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

de l'Enric:

xocolata

i pa de pessic,

cada setmana.


Quan la lluna

posa el son,

cada engruna

ha el seu món,

una nit bruna.


Em comenta

el meu patró

que la pesca

és de debò,

sempre de gresca.


Quan la mossa

es riu de mi,

prenc la bossa

i el camí

i tot alhora.


Aprenent

de mentider:

anar perdent

sense cap fe,

ben lentament.


Quan anava

a l'infern,

demanava

a en Llucifer,

mai el trobava.


Amb la gana

d'ésser viu,

cerco casa

i trobo el niu,

és la gran paga.


A la barca,

el mariner,

vol ser a casa

fins després

que la mar parla.


En el lloc

de la virtut,

poso el foc

i l'ésser mut,

aturo al sot.


Les comandes

són així,

van per randes

i coixí,

el dormir debades.


A la casa

del corriol,

va la fada

a prendre el sol,

prompte es cansa.


Com m'havia

de casar,

cercaria

l'endemà,

prop del migdia.


És el vent,

quan fa menar

a la gent,

qui vol pensar

i anar perdent.


Vull constatar

puix m'agrada el lleure

més que el treballar,

així no es pot creure

que canviï demà.


Com havia

de bregar

mai sabia

arribar

ni ho pretenia.


Porto dies

a l'infern

amb les dèries

de no ser

en altres vies.


Al desert

dels sentiments,

mai es perd

trobar encerts

d'estiu a hivern.


A les voltes

de Nadal,

vénen totes

al corral,

velles i joves.


Amb la gana

que jo tinc,

per cada capsa,

en vull cinc,

menjar m'agrada.


Una jove

em demanà,

però, pobre,

no em donà

ni riure ni ordre.


A la caseta

del bosc,

hi ha prou crema

en el foc,

no hi ha massa llenya.


Com espero

aplegar

on no m'erro

a l'endemà,

massa que ho prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLV)

14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una nuvia

em demanà

cada dia

per casar,

poc ho sabia.


Entre vanes

il·lusions

els captaires

prendran son,

com ho fan altres.


Sense hores

de dormir,

massa noses

troben nit

són prou tanoques.


En el regne

de dissort,

cada metge

ha sa por

de color negre.


En el si

del gran combat,

un glatir

és esperat

des del matí.


Aplaudeixo

mon fracàs

si alenteixo

de bon grat

mentre em queixo.


A la cova

del bon llop,

hom es troba

com un soc

a la penombra.


Com havia

de demanar

ni sabia

on començar,

vull una guia.


Endevino,

en el passar,

que acoquino

massa el cap

mentre rondino.

 

Al convent,

entre els enciams,

com vaig fent

mentre diran

que vaig a cent.


Com em penso

que, al demà,

és quan prego

per tornar,

després, delero.

 

Una bona

solució

es pregona

amb l'ocasió

d'omplir la bossa.


El dimoni

m'ha deixat:

a un borni

en el tancat

ni cal que ho provi.


Amb un rei

i dos palaus,

va la llei,

amunt i avall,

cercant remei.


I tot d'una

et diré

que la lluna

ni em convé,

és molt tossuda.


A les portes

de l'encís,

cerquen totes

el paradís,

somnis de pobres.


Com em deia

el bon abat:

Compra teia

en el mercat!,

ell mai ho feia.


Les comandes

de l'estiu:

parar cases

vora el riu

tots els dissabtes.


És la força

dels gegants:

mai fer nosa

als vilatans

per provar: Enfora!


I tot d'una

li digué:

Una engruna

ni em convé!,

resposta bruna.


A la banda

de ponent,

l'amistança

no es comprèn:

Molt menys encara!


A la sínia,

plora el mul

i la gràcia

no l'acull,

segur que li passa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLIV)

01 Abril, 2024 06:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

A Betlem,

els pastors

van, ensems,

somiant del tot:

regnes propers.


Com em deia

en Samuel:

Menjaria

mató i mel!,

ni s'ho creia.


A la vora

de la mar,

veig com plora,

i fa tard,

la barca nova.


Amb la força

del gegant,

una estona

es fa més gran:

un quart, una hora.


Al carrer

dels desvalguts,

el propers

semblen eixuts

per no poder.


Amb la gana

que jo tinc,

quaranta

són vint-i-cinc

o menys encara.


Una manta

per a l'hivern

ni es demana

si fa fred,

només si escampa.


Em convida

a passejar

i em priva

de jugar,

així és la vida.


Com em deia

el meu senyor,

comptaria

fins a dos,

després, vindria.


Com el savi

proclamà:

Fins el canvi,

ni caldrà

menjar a diari!


Com demana

un mal antic:

Fes menjada,

amb pa de pessic,

tota una anyada!


A la petja

de la mort

tothom cerca

un poc de sort,

després, es queixa.


Com havia

de ser ric,

prescindia

de l'amic,

de la follia.


Na Maria

em demanà

l'alegria

de badar

almenys un dia.


En la lluita

dels porucs

cada dia

hi ha més rucs

sense alegria.


No haig hores

per donar,

les vull totes

per demà,

sense penyores.


I un cop

enamorat,

menjant dolç

sembla salat,

deu ser del cor.


A la casa

d'en Vicent,

com s'aclama

el nou vent,

ni sé si passa.


Com havia

de ser ric

trobaria

un enemic

tres cops al dia.


Com el llop

m'ha demanat:

haver de tot,

ha fet salat,

però de poc.


Al carrer

dels desmenjats,

els primers

ni volen carn,

només bon peix.


Els fantasmes

de la por

van per places

i carrerons

per si demanen.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLIII)

13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

No hi ha dies

sense nit

ni grandàries

d'esperit

sense malícies.


A la cambra,

en fer-se nit,

no hi ha calma

de neguit,

sols recordança.


Quan la barca

va a la mar,

mai es cansa

de bregar,

és jove encara.


A la taverna,

en ser la nit,

una lluerna

apaga el crit,

és deslliberta.


Com havia

poca sort,

estaria

més bé mort,

ni ho sabia.


Com voldria

posseir

l'alegria

sense vi,

és gosadia?


Qui no menja

bacallà

si l'enveja

és més enllà

de cada dia?


Una vaca

em comentà

que li agrada

anar a dinar

prop de sa casa.


La formiga,

a l'hivern,

perd l'amiga

al formiguer

mentre li crida.


Com m'agrada

el treballar,

en ser a casa,

ho deixo anar,

després em passa.


Massa menges

per sopar,

massa enveges

per guanyar,

mig món a cegues.


No espero

de la nit

ni li prego

gran delit,

després, desperto.


Al palau

dels decebuts,

no hi ha claus

ni massa embuts,

només catau.


En el regne

de la por,

hi ha un setge

esfereïdor

sense cap metge.


Li contava,

havent sopat,

que una cabra,

en un prat,

s'esvellegava.


Al racó

dels somiadors,

hi ha esglaons

de tots colors,

més de marrons.


A les tardes

de tardor,

hi ha aturades

de paors,

són mesurables.


Com havia

poca fe

ni sabia

el quedar bé,

una enganyifa.


És la goma

qui se'n riu

quan el tanoca

diu que escriu,

ho fa prou d'hora.


A la capsa

de cartró,

hi ha una fada

de debò,

però no esclata.


És el pobre

sentiment

qui vol motlle

en bufar el vent,

músic mediocre.


A la cova

dels gegants,

mai no toca

fer-se el gran

ni pensar d'hora.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLII)

01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Minsa hores

de la nit

venen totes

a dormir,

són prou tanoques.


Visc en un món

tan desllibert

que mai són

el oponents,

ens tenen por.


És quan plou

pel dematí

quan el bou

vol el dormir,

haurà poc sou.


Les paraules

són així:

van les taules

entre amics

cercant mil nafres.


Quan la mossa

em demanà

vaig fer bossa

i a casar,

després, la nosa.


A la vora

del convent,

mai fa nosa

el penitent,

és que no hi gosa.


Amb la força

que jo tinc,

mengen brossa

els enemics,

són poca cosa.


L'olivera,

amb ses olives,

diu que n'espera

de totes mides,

no porta pressa.


A les portes

de l'infern,

mai ho notes

si és hivern,

els hi ponen totes.


Com em cansa

de debò,

haver a casa

poc sabó,

més poc encara.


En el regne

dels babaus,

cada vespre

trobo pau,

em vaig fent tendre.


Com em deia

en Llucifer:

Una teia

és un mal fet!,

després se'n reia.


I mai saben

quan plourà

ni demanen

l'endemà,

segur que cauen.


En el regne

de la por

cada metge

ho cura tot:

el cap i el fetge.


Al carrer

del desesper,

el primer

massa que es perd,

vol ser darrer.


Les comandes

van així:

quatre pastes,

gens de vi

i tardes llargues.


Com no era

segador

a la sega

va capcot,

no interessa.


A la casa de ponent,

no hi ha lluerna,

es tanca amb sol i vent

i mai es vessa

ni brandi ni aiguardent.


Com m'estima

li diré

que si crida

ni convé:

amor ni vida.


Al racó

del desconcert,

un minyó

és un marrec

o un infantó.


Li demano

al déu del vent

que, si callo,

ell vagi fent,

és el meu amo.


I quan l'era

es deixa anar

ve la fressa

de tornar,

l'estiu ha pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLI)

14 Febrer, 2024 19:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

D'aquest monstre

de la nit,

res a sobre

es pot dir,

és molt mediocre.


Doneu-me pa

amb un rajolí

petit d'aquest vi

per a adquirir:

la força d'ahir.


Us voldria

comentar

que l'alegria

esdevindrà

potser algun dia.


Com havia

poca sort,

menjaria:

fava i col,

m'agradaria?


Suposo que saps,

estimada meva,

que no estic al cas

d'anar a la verema

i de viure al ras.


Voldria saber,

un cop cada dia,

si amor venturer

porta a la follia

o al desig primer.


A la casa

de l'Oriol,

qui no mana

es queda sol,

la resta passa.


Com diria

en Sebastià:

L'alegria

em fa vessar

cap altra via!


És ben cert

que el foll demana

estar ben dret,

però hi ha encara

qui prompte es perd.


Na Mariona

del meu cor

diu que prova

amb unces d'or,

però s'estova.


A la plaça estant,

cerco les converses

que es fan i es desfan,

seran coses seves

que se'n van volant.


Poseu-me al davant

la cara feixuga

i dieu-me quan

vestirà nou muda,

ha d'anar elegant.


A la porta

d'en Manel,

quan pregona,

no hi aneu,

és el que toca.


Cantaré

de bon matí,

lluiré:

sol i camí,

aplegaré.


Amb les ganes

de dormir,

veig fantasmes

al meu llit,

hi van debades.


I quan vingui

el gran fred,

vull que tingui

un bon cervell

i no es capfiqui.


Preparat

per a ensenyar,

els dimarts

no he de callar

i prendre part.


He posat

el meu coixí

en un prat

amb un botxí

d'errors culpat.


A la casa

de la por,

qui no mana

no hi és tot,

poc que m'agrada.


Assumeixo

d'amagat

que aplaudeixo

mon fracàs,

després, ho deixo.


Els valents

per l'ocasió

porta el vent

des d'algun lloc,

els va refent.


Com em canso

de somiar

m'esbatano

en aplegar

a casa l'amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXL)

01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com havia

pocs queixals,

menjaria,

entre bondats,

una amanida.


Les paraules

van al tros

i quan cauen

fan remors,

han de ser parques.


No han de venir

els dies més llargs

per poder-me dir:

Hauràs de pregar

o creure'm a mi.


Mentre aplega

la dissort,

vull la festa

per si pot

portar disfressa.


Una jove

em regalà,

en un cove,

l'endemà,

però soc pobre.


Com hauria

de saber

que vindria

un matusser

a portar alegria.


Mai em canso

de mirar

quan hi ha amo

per a trobar:

moments d'esbarjo.


A la plaça

de la font,

mai es cansa

el dolç amor,

però, algun cop, passa.


Com em deia

en Rafel:

Cada joia

duu sa mel

o se la troba!


Pensaria

per pensar,

tornaria

al demà

per si ho sabia.


Amb quaranta

solucions,

qui no planta

mil raons

enmig la plaça?


A la casa

dels benestants,

cada planta

és un enciam,

però amb més traça.


Us comento,

d'amagat,

que em sento

amistançat

i ho lamento.


Manta roses

del jardí

parlen totes

mal de mi,

són unes llosques.


I quan vingui

el vent de dalt

que li parli

al pardal

o l'amoïni.


És quan viatjo

pel desert

quan demano

un xic de verd,

però es perd.


Mai comento

d'amagat

si demano

fer salat

en veure l'amo.


En el regne

de les flors,

cada heretge

ha sa por,

ni li cal metge.


Suposo que saps,

estimada meva,

que tres maldecaps

ja cerquen lluerna

en terrenys ingrats.


És quan plora

al dematí

quan em dol

perdre el coixí,

s'assembla a l'or.


En aquesta

situació,

qui no resta

no ha por

ni feblesa.


És quan menjo

pel matí

quan espero

passar nit

i, després, prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»