Poemes curts (CIX)
14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sense casa
i sense rei,
massa gana
i poc verd,
l'ovella clama.
A la porta
del convent,
qui no toca
no se sent,
parlen alhora.
La campana
de la sort
com proclama
qui s'ha mort:
una altra ànima.
Mai demano
per a mi
ni proclamo
el meu destí:
empènyer el carro.
Com la lluna
esdevé
una bruixa
quan convé,
toquem fusta.
A la casa
del parent,
quan hi ha gana,
sobra gent,
després, els passa.
Quan demano
un xic de llum,
el meu iaio
posa fum,
ben sol em planyo.
Hi havia un temps,
potser llunyà,
on ser valents
i guerrejar
era anar fent.
A la porta del castell,
el cavaller com plorava,
no hi havia més consell
que raure, altra vegada,
fins al vespre, sense ell.
Mai demana
per a mi:
beure aigua
i plànyer el vi,
la haig per fada.
Si m'estimes,
et diré
que gaudir-me
no et convé,
ni cal que crides.
A la plaça
hi ha una font
on hi són
els qui encara
no saben per on.
Mentre passa
la tardor,
la carbassa
pren color,
s'engreixa massa.
En el cim
dels desvalguts,
els qui pensen
són sabuts,
de res, entenen.
Mai acabo
d'esmorzar
si hi ha deure
i he d'anar,
estimo el creure.
Si em demanes
per venir,
poso excuses
de glatir,
són més segures.
Com voldria
ser un ocell
i volar
com ho fa ell,
m'agradaria.
Per a viure
sense por,
cal ser ric
i haver de tot,
fins a pervindre.
Poques menges
a l'infern
amb vestit
de color verd,
ens manquen sempre.
O de dia
o de nit,
cal haver
prou apetit,
consell de metge.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
ni se sent,
són altres mides.
He dormit
vora del cep,
per si estic
amb molta set,
és un encert.
Poemes curts (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em trobo
amb el ric,
és quan provo
de ser amic,
no milloro.
Cantava el pagès
en entrar a la quadra,
comprà un mul vell
per fer passejada,
el gaudi és per ell.
No pregunto
a la sort
per si mudo
i estic mort,
així, curo.
A la casa
del gegant,
mengen pa,
però del gran,
els agrada.
Com diria
l'amic ruc:
Ho sabia
que estic mut!,
ho entenia.
Quan el núvol
va a la mar,
diu el sol
que és molt pesat
i un xic brètol.
Com demano
anar a menjar
i proclamo
que ho tinc clar,
és quan mano.
Una mossa
pel carrer
com s'escola
i queda bé,
és molt senyora.
Porta el vent,
ben enfadat,
ser conscient,
no prendre part
ni ésser rabent.
Massa hores
del matí
venen totes
perquè sí,
són prou toves.
Per a fer-se un núvol,
maco i bonic,
cal haver un amic
ben valent i guenyo,
no sé perquè ho dic.
Han pujat al cel
la mar i les ones
amb les ganes poques,
la calor les pren,
després cauran gotes.
En el cel, plorava
el núvol més vell,
sant Pere el manava,
no estava per ell,
llavors, s'enfadava.
A la casa,
hi ha enrenou,
a la plaça,
era el bou,
ara, a la quadra.
Sense ganes
ni vestit,
les germanes
per la nit
somien plegades.
A cavall
de la dissort,
com l'estrall
esdevé mort,
és el topall.
No crida
el rellotge
anant per la vida,
ha perdut coratge,
li falla la pila.
El gegant dormia
a la serralada
ni coixí havia,
feia mala cara
en ser a la fatiga.
En el rostre
dels pastors,
veig el monstre:
maleït llop,
mai serà nostre.
Quan a l'era
es tomba el blat,
la mestressa
vol sa part,
és llaminera.
No volia
per dormir
l'alegria
del nou llit,
no hi cabia.
Els ocells se'n van,
van a casa seva,
allí, han de trobar
l'escalfor primera,
aquí, ja no n'hi ha.
Poemes curts (CVII)
15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No demano
altra sort
quan pertanyo
a la por
de creure l'amo.
I la vaca al prat
va passant les hores
quan li passen totes,
diu que ja es fa tard,
manta de cabòries.
Quan l'amor es perd
i riuen els bojos,
és quan corren coixos
tot seguint el vent,
esclaten com tòfols.
Hauria de dir
que em plau la tempesta
si esdevé una festa
de gran avenir,
odio la resta.
En el reialme
dels nans perduts,
massa quasi ploren
per no arribar a muts,
les paraules sobren.
Sense pena
ni lladruc,
el gos crema
pel seu gust,
mai es refreda.
Amb cinquanta
pidolaires,
qui no parla
ni pren l'aire,
la feina espanta.
Mai enceto
anar a la font
si no espero
mals d'amor,
allí, m'esvero.
Una jove mossa,
en el cel estant,
parla d'una bossa
on posar els pecats,
de segur que és nova.
A la mar, malparlen
totes les sardines,
les trobo molt primes,
sense haver menjades,
només n'hi ha qui criden.
A la banda
de llevant,
qui no canta
no es fa gran,
tot li espanta.
Com voldria
anar a menjar
i seria
com trobar
manta alegria.
Si m'estima,
li diré
que, si crida,
no hi seré,
faré via.
En tot el carrer,
parlaven les penses
de ser les primeres
i oblidar les penes
per a passar-ho bé.
La més maca
de les flors
diu que esclata
en mals d'amor,
sense taca.
És la nina
dels meus ulls
la qui mira
sense escuts
i endevina.
En el regne
dels manats,
els heretges
mai se sap
quan van al metge.
Encara diré,
dolça enamorada,
que et posaré casa
dintre del paller,
mai faltarà palla.
Mare, no ho vull ser
segador al juny
puix la falç em gruny
i no em deixa fer,
són tardes de fluix.
A la vora
del camí,
qui no plora
és mesquí
o tanoca.
Cansat d'un anar
a la terra forta,
tanca bé la boca
i es posa a pensar:
He perdut la força!
Menjant pa
i bevent vi,
qui dirà
que cal patir?
Més no hi ha.
Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.
Poemes curts (CV)
15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Simplement
hauré de dir
que la gent
em fa patir,
sóc innocent.
Les llambordes
del carrer
criden totes
quan convé,
són prou fortes.
És el petit monstre
qui va per les cases
tot cercant un sostre
per si, a les albades,
vol trobar gent noble.
Massa nits
ve la tempesta
pel camí
de la bestreta,
vol fugir.
Per a segar el blat,
demano la falç,
qui l'haurà portat
sense saber quan
la podré encetar?
Tardes de tardor,
si la brisa envola,
vol anar a l'escola
per trobar el minyó
i saber si plora.
No demano pa
ni dolç ni verdures
són altres pastures
on voldria anar
sense perdre mudes.
Si la jove es riu de mi
perquè parlo i quequejo,
li hauré de dir que si plego
mai sabrà quan vaig allí,
a quin déu li planyo i prego?
Les mil ones
de la mar
com van totes
a regnar,
però moren.
Sense pena
plora el ruc
quan recerca
l'aixopluc
i no desperta.
Quatre llibres
van a escola,
han de viure
i guanyar d'hora
un dolç pervindre.
Les esquelles
de la sort
són ben fetes,
amb amor,
per mans ferrenyes.
Escric confús
sense massa pressa,
m'ha dit la saviesa
que em farà refús,
no em refio d'ella.
Amb les portes
i els sotracs,
van topant
totes les hores
enmig de clams.
No haig res més
per aclarir,
estic corprès
fins a morir
o un xic després.
Entre penes
i encenalls,
quatre cebes
i cinc alls,
són coses meves.
M'he posat
en un racó
i he trobat
tot un tresor,
segur que és bo.
Quatre menges,
tres d'enciam
i mil regnes
sense pany,
dolces promeses.
Estimar voldria
un sol cop al mes,
és la gosadia
qui em porta després
a una altra follia.
Manaran el reis
força primaveres
amb les gran despeses,
sense massa lleis,
són les meravelles.
M'agradaria sentir
el foc com crema,
les mancances que tinc
per si hi ha enrere
qui m'enceta un camí.
Poemes curts (CIV)
01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Entre viures
i queviures,
els castells
s'omplen de crides,
van per ells.
Les vanes promeses
jauen a un racó
pensant que és millor
el sentir-se ofeses,
que Déu els perdó.
A l'estiu demano
anar al safareig,
m'agrada el festeig,
prudent, sense esgarro,
sempre ho haig present.
No ploren els vents
quan entren al bosc,
ho troben ben fosc,
sense massa gent
a qui posar por.
He perdut
per gosadia
aquell ruc
qui em mantenia:
tou i eixut.
No més cases al carrer
de melangies,
en el passar de nous dies,
ni guanyo ni vull saber
qui va perdent: pau i guies.
Quan la cuina pren
aquella dolça flaire,
m'agradaria ser aire
i encabir l'enteniment,
no cal dir com sóc captaire.
M'he posat a festejar
amb la pubilla,
és garlaire, mala filla
i parca amb la neteja,
però crida.
Doneu-me pa
i més llenties,
són bons els dies
de l'allitar,
beneïts siguen.
He trobat l'amic
sense fer enrenou,
més valent que tou,
cercant-se el melic,
mai en tindrà prou.
La llagosta
m'ha de dir
que quan trona
no sap fugir,
la força és poca.
I com corre el caragol
pujant a una herba,
sent a dir que tot ho ofega
la gran pluja de l'agost,
arriba quan la verema.
Sense aturar
filava l'aranya,
un cop per setmana
no se'n sap estar,
després somia i calla.
L'escalfor regnava
en el país gran,
la nit demanava:
poder-se allunyar,
el sol ni escoltava.
A la casa
del més ric,
mai li manca:
sol, amic,
joia i gràcia.
És quan parlo
amb la gent
quan m'afanyo
de valent
en ser l'amo.
Poso la pau
entre els llençols
i menjo col
perquè escau,
sóc un talòs.
Em venia a dir
que, si faig pecats,
m'he de penedir,
poc que, en el traspàs,
fitaran amb mi.
A la pau
de la finestra
és on plau
haver la festa
del gran palau.
Quan la jove
està per mi,
em faig noble
en el camí
que porta a ser pobre.
No demano
altre seny
quan treballo
un xic menys,
sovint, em guardo.
Quan la vaca
veu el tren,
no s'esvera
ni ho sent,
està per l'herba.
A la vila
dels gegants,
quatre nans
mai faran fira,
són estranys.
En el cove
de la sort,
no hi ha ordre
si no es pot,
és de pobre.
I quan hagi
un poc de son
que algú escampi
mil colors
i se'n vagi.
He demanat,
a la dolça lluna,
de llum, una engruna,
però no em fa cas,
mai anem a una.
Les comandes
de la por
van plegades
en el fosc,
després, callen.
Quan enceto
el dolç ballar,
no puc parar
ni ho lamento,
vaig més enllà.
Per haver
un bon amic,
cal saber
on viu el ric,
per si esdevé.
He de seure
per pensar
com puc creure
sense estar
posat en deures.
Amb l’alegria
de tenir,
la cobdícia
es riu de mi,
poc que ho sabia.
Quan la cabra
vol menjar,
a cap banda
sap trobar:
el que li agrada.
A les ombres
dels estranys
caben normes
i paranys,
rauran a soles.
Poemes curts (CIII)
14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Diuen les poncelles
que caldrà marxar
a terres més belles
on poder trobar:
manta de roselles.
En el curt camí
que va al cementiri,
he sentit a dir
que, anar-hi per vici,
no és bo per a mi.
En el reclau,
esperant tardor,
sento l'escalfor
d'aquest sol babau
qui crema a l'engròs.
He sentit a dir
que si parlo massa
veuré com em passa
el sol per la nit,
deu ser algun carbassa.
Massa pedres del camí
s'han tornat boges,
diuen que sóc un mesquí
en el regne dels tanoques,
no deuen parlar de mi.
En el gran silenci
d'aquest monestir,
un déu ha bastit
un reclau on regni
un diable petit.
Com a bon pecador
no en sóc conscient
puix destrio, malament,
el deliri de la por,
el mil del cent.
És a l'estiu
quan la lluerna
surt a la fresca
per a veure el riu,
com li tinc enveja.
No demano
altre món
ni reclamo
saber on
viurà raó.
Al regne
de la dissort,
mort el pobre,
viu el mort,
sense ordre.
Suposo que saps,
dolça melangia,
que dormo de dia
quan la nit no em plany,
raons de la vida.
Les converses
amb el ruc
són eternes,
de retruc,
massa velles.
He de saber anar
on l'amor proclama:
En una setmana,
ja podràs lloar
a una jove dama!
Si el núvol plora,
no hi ha condol,
només veig la joia
d'espantar el sol,
almenys, una estona.
Mentre passen
il·lusions,
van fent nafres
i colors,
després, esclaten.
Sentiràs a dir,
noble i dolça reina,
que hi ha una princesa
demanant per mi,
diu que es farà ofesa.
Manta portes
de palau
van de dolces
sense claus,
després, tornen.
A les voltes
de l'agost,
les llagostes
van al tros
com les mosques.
No hi ha son
per demanar
puix l'amor
se l'emportà,
és un traïdor.
I quan sigui vell,
més vellet encara,
porteu-me a la casa
on parlar en escreix
i sentir qui passa.
Poemes curts (CII)
01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com les orenetes,
en el dolç ballar,
volen inquietes
per tal de trobar
de totes les les menges.
Sento el greu parlar
de les tomateres,
no volen restar
entre les promeses
del creure i callar.
No he de conquerir
la joia sencera,
és tan mentidera,
tan feta al desdir:
somnis i promesa.
Entre roses,
viu l'enyor,
massa noses
duu l'amor,
mai el copses.
La mossa somiava
amb un vestit nou,
sortir-se'n del jou
de tornar a la casa
sense haver l'amor.
M'agrada seure
al petit banc
on l'aviram
em vindrà a veure,
porto un reclam.
L'ametller contava
anys de tota mena
mentre enyorava:
raïm i verema,
el vent el gronxava.
A la casa
del pagès,
cada tarda
passa el vent,
però no parla.
Com demano
per a mi
un bon coixí
mentre treballo,
veig com se'n riu.
A la festa
del turment,
diu la mestressa
que vagi fent
mentre espera.
Haig per donar:
dolça esperança
sense recança
per no fruitar,
després, em passa.
En el regne
de la por,
cada metge
és un senyor
si ho sap entendre.
Malaguanyats
els triomfadors
sense les pors
dels enganyats
en temps d'enyors.
Les perdudes hores
davant de la mar
han estat fruitoses,
elles m'han donat
la pau sense proves.
Com va dir-me
el mossèn:
Penedir-se
és ser valent!
Va per a bisbe.
Al dimoni
li he contat
que, quan toqui,
hi seré de grat,
és prou borni.
Satanàs,
el mentider,
diu que el mas
és del pagès,
que poc que ho sap.
A l'estiu demano
anar a la mar,
però un déu pesat
em conta que, a l'amo,
no li ve de grat.
Massa dies
sense por
donen vides
sense goig,
sense enganyifes.
Sento la remor
cansada d'una mar
qui cerca un senyor
per tal de trobar
un polsim d'amor.
Poemes curts (CI)
14 Juny, 2022 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la pensa és nova
i, avui, vol pouar,
el poal és car
i no és massa cosa,
fa de mal llençar.
Mai demano
per a mi
ser cap amo
i haver de dir:
el poc que guanyo.
A la casa
de ponent,
manca gana
i sobra gent
fent mala cara.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
sentir la follia,
perdre, a cada mes,
rajolins de vida.
M'agrada volar,
segut, a l'estança
per a anar a la dansa
de moure aquest braç
quan el cap li mana.
Mai voldria
anar a la mar
quan em parla
de la follia,
del gran gronxar.
Mariner,
sense taverna,
com enceta,
pel carrer,
sons de feblesa.
Recordo la tarda
captiva del bosc
parlant amb la fada
d'un reialme fosc
on tot encantava.
Les hores perdudes
no tenen ni son
ni es mantenen mudes
quan els vent les mou,
són massa porugues.
És la lluna qui s'espera
quan demano anar a dormir,
parla poc, és mentidera
i m'enganya perquè sí,
és després quan riu planera.
Hauré de morir
una altra vegada,
morir tant m'agrada
que ploro, a mitja nit,
per si aplega i passa.
Amb tres menges,
quatre flors,
com et demano paciència,
el festejar és una ciència
mai donada a l'amor.
Quan segava el blat,
deia la rosella:
Essent tan vermella,
haig enamorat!
El pagès vol menja.
M'agradaria oblidar
l'escalfor del llit,
el clam de la nit
quan ignora on va,
no sé perquè ho fa.
Quan la llarga agonia
va prenent les flors,
com recordo la bonior,
la bellesa d'aquell dia,
poc després, haig mal de cor.
Hauré de saber
si l'amor primer,
a l'era, m'espera,
haig una promesa,
però no ho sé ben bé.
Porteu-me al morir
sense massa pressa,
haig la cuina encesa
i un lluç per fregir,
la mort riu i espera.
No hi ha cases per buidar
ni secrets inabastables,
els vellets van marxar
sense prendre aigua ni aire,
la resta la van deixar.
L'escalfor del foc,
aquell foc quan crema,
prompte la verema
vestida de most
riurà mentre pena.
El desert comença
al darrer carrer,
mai ho pogué ser
d'una altra manera
al poble sever.
Poemes curts (C)
01 Juny, 2022 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com podré saber
que si l'amor passa
és que no convé
saber on proclama:
Un dia vindré!
No hi ha cases
sense seny
ni fiblades,
sense renys,
esberlades.
Amb les roses
del jardí,
van les mosses
enllestint
quatre tanoques.
Amb la força
dels valents,
mengem d'hora
abans del fred,
tardor s'acosta.
A la sínia,
plora el ruc,
el planyia,
però no puc,
no és el meu guia.
El capità Bartomeu
menja poc i no del seu,
quan aplega a la taverna,
qui no fuig, sofreix la queixa,
cadascú porta sa creu.
No voldria
altra sort
que aplegar
a la bona mort
sense cobdícia.
He demanat
a l'amic:
Menjar tard
sense glatir!,
de segur que ho sap.
Quan aplegui
un xic de son,
que em segresti
a l'altre món,
al món del pou.
Des de bon matí,
la formiga crida:
Vull anar a dormir!,
deu ser mala vida,
no se'n pot eixir.
Com les ombres de la por
s'endinsen pel fumeral,
sense saber que, en el foc,
mai trobaran vent de dalt
ni tempestes ni ocasió.
Estimada lluna,
des de mon coixí,
cerco aquella engruna
que em deixi una nit
més callada i bruna.
És quan plou que ballo sol
i endevino, una a una,
les converses de bressol
mentre somiava amb la lluna,
però em despertava el sol.
Haig per demanar,
al bon déu del vent,
que em deixi anar
on no hi ha res més
que mar on viatjar.
Les cansades barques
dormen tot gronxant
al cel demanant
que vinguin les falles
si, després, se'n van.
Com m'agradaria
anar a la font
per veure si hi són:
el seny i la ràbia,
guanyen a tothom.
En el regne dels cansats,
no hi ha promeses,
les he trobat ben esteses
en el cim dels condemnats,
és on són sempre.
Les sobtades alegries
no vénen més,
sembla que no hi ha interès
en el pas rabent dels dies
a la casa del pagès.
La mula em contava,
en el seu anar,
que haurà de llaurar,
però no li agrada,
voldria marxar.
Les comandes van al vent
a parar casa,
quan la primera s'enfada
la segona ni la sent,
porta recança.