Poemes curts (CXXXIX)

13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la lluna,

vull anar

per si una

es vol casar,

minsa fortuna.


Com la fera

és per a mi,

la peresa

em diu que sí,

després es queixa.


Mai demano

per anar

si proclamo

que no n'hi ha:

ni rei ni amo.


Na Maria

del meu cor

duu alegria

fins i tot

quan neix el dia.


Massa hores,

sense nit,

són tan bones

quan el llit

plora per totes.


Com espero

haver son

ni em queixo

de la por,

de poc l'enceto.


En mon desert

no hi ha paüra

i tot es cura

estant despert

a la natura.


Com m'agradaria,

un cop cada mes,

haver l'alegria

d'un futur incert,

coses de la vida.


En el regne

de l'oblit,

no ha setge

a l'enemic,

l'haurem de rebre.


A la casa

de l'incert,

qui no passa

tot ho perd:

el poc i el massa.


Al corriol

de la virtut,

massa sol

es torna mut,

sense condol.


Estimar, l'estimaria

qui hagués força diners

i fóra tal gosadia

que, enmig de l'interès,

una joia oferiria.


Com demano

per entrar

i l'enganyo

com es fa,

mentre el planyo.


Una mossa

està per mi,

m'il·lusiona

perquè sí,

és molt marona.


Us comento

d'amagat

que em queixo

de bon grat,

mentre desperto.


A la guerra,

sense pau,

cau per terra

el gran palau

o bé s'esguerra.


Miraré

de fer bondat,

menjaré

només un plat,

però ben ple.


A la casa

del valent,

el que passa

no se sent

almenys encara.


Com demanaria,

per poder ser ric,

almenys una vida,

haver enemic

de nit i de dia.


Com no ploro

pel matí,

sempre ho provo

en fer-se nit,

glatir, ho enyoro.


A la porta

de ponent,

una morta

va dient:

Estic absolta!


Amb les roses

del jardí,

fa revoltes

un mesquí,

està per totes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVIII)

01 Gener, 2024 07:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Menjant pedres

i venent pans,

van les febres

endavant,

volen ser tendres.


Us demano

per a mi:

haver amo

pel matí,

mai si treballo.


Quan la mossa

vol manar

mai s'hi posa

el capellà,

potser no hi toca.


És a l'hora

de collir

quan la poma

em sap dir:

Avui, em toca?


A la casa

dels gegants,

cada sala

ni sap quants

en dormen ara.


A l'escola

dels petits,

no s'hi troba

l'enemic,

potser no hi toca.


Hauré de dir

que menjo encara

fins a mitja nit

per si hom reclama

fugir del llit.


He cercat el verd,

en altres paratges,

tot buscant el fred

i trobar les ganes

sense massa encert.


Massa son

sense diners,

massa por

per no poder,

així, va tot.


Una nit

vingué la lluna,

va gaudir

en veure una

pila de nins.


Sense menja

per portar,

em pertoca

caminar

seguint la petja.


Han de venir

les hores dolces

per a tenir

minses les ombres

quan ve la nit.


Massa pressa

d'un hivern

on tot queda

per a fer,

poca saviesa.


Les muntanyes

són així:

amb ses banyes

i un coixí

de cares agres.


Per a ser

tan bordegàs

cal saber

on posar el nas,

el cos després.


Na Joana

del meu cor

viu encara

en mals d'amor,

no es cura massa.


A la casa

del desig,

mai no passa

el meu glatir,

hi viu encara.


Una jove

em demanà

en un sobre

l'endemà,

faig cara d'ogre.


Em comenta

en Josafat

que mai menja

peix salat,

massa que es queixa.


Entre tantes

ambicions,

els fantasmes

seran bons,

ni hauran nafres.


Per les cases

de la gent,

veig les cares

d'innocents,

potser són maules.


Us comento,

d'amagat,

com em sento

d'empipat,

però no prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVII)

13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La campana

diu al vent

que, si calla,

ningú sent

la festa grassa.


Les ovelles

són al camp

menjant herbes

i somiant,

són ben seves.


El silenci

de la nit

és ben tebi

i eixerit,

millor que es queixi.


A la casa

del cantó,

hi ha qui garla

en sortir el sol,

no dormen massa.


Com la mula

del senyor

sempre és muda,

amb gran por,

quan ix la lluna.


La veïna

del meu cor

es fa prima

quan fa sol,

potser s'anima.


Mai esclato

perquè sí

quan proclamo,

pel matí,

que no vull amo.


A les voltes

del migdia,

haig les noves

amb cobdícia,

mai hi són totes.


Quan la lluna

em ve a buscar,

sap que muda

tot l'estar

sense pressura.


Sabeu, la llei

viu en altra casa,

allí on el servei

vesteix de gala

i bé que llueix.


Les rancúnies

van al llit,

si les crides,

volen nit

per haver dies.


Com la musica

em contarà

que, mica a mica,

vol manar

i ésser rica.


Massa ovelles

sense llop,

pobres elles,

lluny de pors

i de tenebres.


Com havia

de morir,

cercaria

un bon llit

amb musica.


I quan soc

deixant l'estiu,

vol el foc

ésser més viu

potser no hi és tot.


Com anava

de debò,

em cantava

una cançó,

després, callava.


M'he posat

a festejar,

he provat

de badallar,

m'ha deixat.


A l'estiu,

em diu el sol

que és més viu

amb més revolt

i poc gasiu.


És la força

del moment

la que ens posa

allí on volem

o ens pertoca.


Hauré de comptar,

sense massa pressa:

quinze i quinze, trenta,

dia d'aturar

i sentir peresa.


El gegant

de casa el pi

és constant,

es riu de mi

i va petjant.


Amb les bones

intencions,

els tanoques

van fent mons

restant a soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVI)

01 Desembre, 2023 10:09
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia,

al dematí,

l'alegria

diu que sí,

deu ser porfídia?


Les paraules

van al vent,

les més maules

al moment,

podrien caure?


Quan em canso

de feinejar,

cerco un amo

per al demà,

no sé on trobar-lo.


Com voldria

demanar

tot un dia

per a anar

a cercar guia.


Com comenta,

el bon Tomeu,

si hi ha festa

ni s'ho creu,

deu ser l'enveja.


Com m'agrada

tant el vi,

torno a casa

al dematí

per si esperava.


A la sínia,

plora el ruc

i endevina,

el molt tossut,

que algú l'obliga.


Una mossa

va a la font

i es posa

el vestit fosc,

algú l'honora.


Dolça vida

del pagès

amb collita

a cada mes,

és gran porfídia.


Com ha dit

el meu senyor:

L'esperit

vol la foscor

i haver amic!


A la rambla

de les flors,

mai li manca:

dia i sol

ni gent qui passa.


Et comento:

dia i nit

que quan sento

el gran neguit,

és quan em queixo.


Una mossa

em demanà:

ser l'esposa

a l'endemà,

avui, faig nosa.


Quan la nit

em ve a cercar,

l'esperit

diu que se'n va,

on anirà?


Quan, al bosc,

ve la tardor,

es fa fosc

a contracor

i plora el llosc.


La més bona

solució

és quan toca,

de debò,

ser un gran tanoca.


A la casa

del mai més,

no hi ha gràcia

ni interès,

només hi ha pausa.


Una mossa

em va dir

que una esposa

fa glatir,

potser no hi gosa.


Com havia

de saber

que hi ha un dia

per voler

sense enganyifa.


Les comandes

d'ésser ric

van per cases

on amics

riuen debades.


Com volia

ésser valent

cada dia

anava fent

sense avarícia.


Les cabanes

de cartró

tenen fades

de debò,

matins i tardes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXV)

15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al corriol,

que porta a l'era,

hi ha poc sol

amb lluna plena,

massa que em dol.


Per a ser

del tot valent,

cal saber

d'on bufa el vent

i eixir corrent.


Na Maria

ha demanat:

L'alegria!,

ha fet salat,

massa ho sabia.


Quan no haig

res per a dir,

el que faig

em duu al mentir,

després, me'n vaig.


A la missa,

en el sermó,

hi ha qui crida

de debò,

minsa alegria.


La campana

del convent

s'esbatana

i va dient:

Estic cansada!


Amb les presses

de la nit,

hi ha promeses

sense crit,

felices elles.


A la casa

d'en Narcís,

cada cambra

ha son llit

amb una manta.


Com havia

de morir,

pregaria

sols per mi,

massa ho sabia.


Quan m'amago

dintre el bosc,

si m'enfado,

es fa fosc,

després, em planyo.


Els fantasmes

són així:

Fan vacances

en dormir

o fer bones cares!


Com m'estima

de valent

mai esbrina

el que sent,

només ho oblida.


Com voldria

comentar

que, avarícia,

em fa pecar

i m'humilia.


En el joc

d'endevinar,

quasi tot

es pot pensar

fins haver sort.


Quan la sínia

vol cantar,

l'albergínia

ha de plorar,

massa alegria.


Com m'agrada

prou el vi,

cada tarda

he de venir

a veure on para.


Cada vespre,

ve l'amic

per a veure

si estic

a punt per creure.


Cada dia,

pel matí,

l'alegria

ha de venir,

o cal glatir?

 

Assoleixo

el meu fracàs

quan em queixo

del meu nas,

després ho deixo.


Com comento,

d'amagat,

que em sento

trasbalsat,

després, ho deixo.


És a l'hora

de menjar

quan un plora

pel que hi ha,

la resta sobra.


En el regne

de les flors,

no hi ha setge

de colors,

tots volen rebre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIV)

01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

del davant,

el vent passa

mentrestant

em diu que es cansa.


Quan aplega,

el vell mestral,

espetega

el fumeral,

haurà tenebra?


I tot d'una,

enamorat,

vull la lluna

i el sembrat,

perquè és poruga.


Com la mosca,

en el passar,

diu que és nova

en el volar,

prou bé s'hi troba.


Cada vespre

ha sa por,

és prou tendre,

es troba sol,

res per a vendre.


És si ploro

pel matí

quan el mosso

es riu de mi,

poc que l'enyoro.


Quan aplega

sant Joan,

la foguera

posa encant

a una nit plena.


Li comento

el meu penar,

és quan sento

que se'n va,

alhora, prego.


A la casa

dels valents,

qui no es cansa

atura el vent,

tot de passada.


Na Maria

del meu cor

ni ho sabia

que era mort,

pobra alegria.


Quan la tarda

ja és aquí,

és quan passa

l'arlequí

ben dolç de cara.


La més maca

de les flors

va i es tanca

a la tardor,

és quan descansa.


Al mercat

on venen peix,

el salat

va en escreix,

és més barat.


La més noble

de les sorts:

ser ben pobre

i haver-ho tot

sense que hi sobre.


Li comento,

havent dinat,

que no em queixo

a desgrat,

és el que sento.


És a l'hora

de ballar

quan ens porta

el berenar,

serà l'esposa.


A la nit,

sota el fanal,

l'esperit

mai prendrà mal

ni haurà delit.


Poseu-me el llit

vora la finestra

perquè haig el neguit

de ser a la festa,

massa que t'ho he dit.


I demà,

en fer-se fosc,

capellà

i processó,

de segur que hi va.


Com la gana

no menteix,

vull vesprada

amb safareig,

és com m'agrada.


I la mossa

em demanà,

poc faig nosa

quan no hi està,

prego amb prosa.


A les taules

no hi ha vi,

són febrades

de l'estiu,

amb males cares.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIII)

15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la vall

de la dissort,

anar al tall

és haver sort

sense fer estrall.


Les comandes

són així:

quatre capses,

un coixí

i mil randes.


Com havia

pocs diners,

menjaria:

poc o res,

cada dia.


Com m'agrada

el descansar

no vull paga

ni pregar,

només lloança.


Sense riures

ni diners,

el meu viure

és saber més,

em farà lliure?


En el regne

de les flors,

has de creure

els vencedors,

hauran el lleure.


Massa hores

de dinar

i els fantasmes

a cridar,

són ben amables.


Com demano

un xic de vi

el meu amo

em fa glatir,

diu que l'enganyo.


Amb la dèria

de saber,

hi ha matèria

per a fer,

no la vull meva.


A les portes

de la mort,

hi ha més ogres

per a tothom,

potser en sobren.


Mentiria,

si de cas,

i sabria

trobar l'envà

de l'enganyifa.


A les voltes

de la tardor,

massa mosques

en tenen prou,

són en absoltes.


Una pedra

en el camí,

mai s'enceta

perquè sí,

algú la trenca.


Les comandes

del sarró:

posar nanses

al porró,

manta d'errades.


En ser hora

de dormir,

és quan toca

agrair:

el no fer nosa.


Quan el sol

aplega al bosc,

tot el fosc

diu que no vol

anar pel solc.


És quan dormo

que la veig

i la trobo

al safareig,

després, ho ploro.


En els riures

de la nit,

vénen lliures

esperits

a cercar el viure.


Caminant

sense mesura

i cercant

a la cordura,

res és més gran.


És si plou

quan me n'adono

que hi ha un bou

qui vol ser lloro

sense enrenou.


Quan havia

pocs diners,

no podia

menjar res,

massa ho sabia.


Com m'agrada

anar a dormir

per si es cansa

el meu botxí

de guanyar massa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXII)

01 Octubre, 2023 04:34
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la mossa

es riu de mi,

no es gran cosa

pel matí,

sovint, fa nosa.


Massa ombres,

al camí,

vénen totes

a dormir,

n'hi haurà de sobres.


Les campanes

van volant

i les fades

van mostrant:

cares amables.


Per a ser,

un xic més ruc,

cal saber

els ets, els uts

i empènyer bé.


Com no hi havia

solució,

menjaria

un poc de tot,

sense cobdícia.


A les portes

de l'infern,

els tanoques

ho tenen verd,

n'hi ha de sobres.


Com l'estimo

d'amagat

ni endevino

l'entrellat,

només sospiro.


En el racó

de les hores dolces

sento la braó

com pregona a soles:

No hauran perdó!


Quan el sol

es mostra ardent,

vull bressol

i un parament

per a mi sol.


La tarda passava

pel vell carreró

i, quan em mirava,

deia de debò:

Fas prou mala cara!


Les angúnies

són així:

ben feixugues

per la nit

i un xic porugues.


A la plaça

de la font,

qui riu massa

ni sap com

aplegar a casa.


A les cinc

del dematí:

massa amics

i massa vi,

per a una nit.


Na Tomasa

del meu cor

quan no parla

ni fa el sord,

però m'enganya.


A les portes

de l'infern,

qui no hi toca

poc es perd,

ni farà nosa.


En comptades

ocasions,

avellanes

són melons,

però m'agraden.


Quan anem

en processó,

malparlem

sense cap por

perquè ens salvem.


Quan la barca

va pel riu,

mai demana

ser a l'estiu

per si entrebanca.


Quan la mossa

em ve a cercar,

o faig nosa

o vol menjar,

som poca cosa.


A les terres

de ponent,

quan hi ha guerres

ni les sents,

només tenebres.


Li demano

per venir

i no em canso

de mentir,

és el meu amo.


Amb les ganes

que jo tinc,

guanyant quatre,

en perdo cinc,

farem teatre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXI)

15 Setembre, 2023 05:24
Publicat per jjroca, Poemes curts

A cavall

de la fortuna,

el devessall

potser no atura,

li agrada el ball.


És quan trobo

l'ocasió

quan ho provo

i em fa goig

gaudir a dojo.


En provar

de fer-me el sord

esclatà,

em quedà mort,

fruit de la por.


És quan guanyo

en Manelic

quan s'estranya

i es fa amic,

després m'escanya.


Per a ser

un bon minyó,

cal saber

on hi ha el carbó

i vendre'l bé.


Quan acabo

d'ésser amic,

és quan planyo

i em desdic,

serà que em canso.


A la porta

de l'infern,

un tanoca

va i es perd,

és el que toca.


La recança

del camí

quan es cansa

em ve a dir:

N'hauré fet massa!


Massa hores

de la nit

hauran totes

esperits

que ens cargolen.


Quan aplego

a la cançó,

espetego

de debò,

després em queixo.


Quan la roda

dona tombs

és quan troba

la raó

i res li sobra.


Si m'estima

de valent

em convida

ésser conscient

per si ho oblida.


Una casa,

sense fi,

ha canalla

al jardí,

jugaran massa?


Com em moro

cada dia,

esvaloto

la família,

després ho ploro.


Mariner

dalt del llagut

no vol ser

mai el vençut,

és molt proper.


Com m'agrada

prou el vi,

quan s'acaba

em fa glatir,

prou sovint passa.


Massa roses,

sense fe,

parlen totes

de voler,

són en absoltes.


En el regne

dels pastors,

les ovelles,

amb la por,

com s'entretenen.


Com demana

l'esperit:

Haver gana

cada nit!,

ben tard es cansa.


Sense penes

ni destí,

les lluernes

fan camí

amb poques presses.


A la casa

del cantó

quan hi ha gana

mengen tots:

pa i carbassa.


Com havia

poca sort

ni volia

ésser mort,

massa ho sabia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXX)

01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cada dia,

al dematí,

com voldria

ser a la nit,

la joia em crida.


Vull passar el temps

de gana i de guerra

per saber si vens

on mon cor s'esguerra

i, al punt, somiem.


Entre dues granotes,

xerrant a la bassa,

m'he sentit, a soles,

sense massa traça

i pensa de pobre.


A la casa

del molí:

festa grassa

i força vi,

potser un pèl massa.


Les comandes

de l'estiu:

menjar faves,

sentir-se viu,

beure debades.


Com demanaria,

si amor volgués,

sentir la follia

i, un xic després,

guanyar l'alegria.


No vull pedres

al camí

ni més herbes

per a mi

en ser al capvespre.

 

Na Maria

ha demanat:

anar a la vila

en fer-se tard,

ningú li priva.


A la festa

de les flors,

la ginesta

perd color,

haurà enveja?


La solitud

és bona companyia

i la virtut

no sap com farà guia,

massa és ensurt.


Em pregunto,

en anar,

si, quan pujo,

em puc cansar,

gairebé ho dubto.


Quina pensa

m'ha de dir

que la gresca

fa patir,

no sé la resta.


Cantaria

més cançons

i hauria

més sermons,

magra alegria.


I la terra

em demanà

que fes guerra

més enllà,

on viu la pressa.


Les paraules

van al vent,

les més maules

per ponent,

no ho sé les altres.


Per aprendre

la lliçó,

cal atendre

i ser millor,

fàcil de vendre.


La campana

del convent

esbatana

si fa vent,

llavors, s'enfada.


A la casa

de la por,

la nit passa

en un plor,

després, ve l'alba.


Com la lluna

diu al sol

que, una a una,

tot es pot,

és molt sabuda.


A la terra

dels gegants,

no hi ha guerra

com abans,

només desfeta.


Si volia

anar a ballar,

em caldria

festejar?

Poc que ho sabia.


Si em demanes,

et diré

que hi ha cases

on convé

posar fantasmes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs