Poemes curts (CXXI)
07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les rialles
són així:
estirades,
sense fi,
ben amables.
Al calaix
de la dissort,
no hi ha plany
ni fuig la por
almenys un any.
Les princeses,
sense rei,
van enceses,
sense llei,
només promeses.
Com hauria
de tenir
força ràbia
sense vi
ni alegria.
Venen totes
d'enrenou:
set tomates
amb un ou,
veig que s'agraden.
Amb la gana
dels valents,
posen plata
i coberts,
per si els agrada.
El gegant
del pi
es fa gran
de bon matí,
tot menjant.
El cavall
i el cavaller
van al tall,
si els convé,
enmig badalls.
Una jove
em demanava
comprar un cove,
anar a la plaça
més prompte encara.
Si la lluna
ha de venir,
vull fortuna
i un marit,
anem a una?
Una rosa
en el prat
diu que es posa
per a guanyar,
és prou preciosa.
És quan ploro
per la nit
quan m'adormo
pel matí,
culpable, el llit.
Mariner
sense llagut,
matusser
i ben begut,
prou mentider.
A missa
de bon matí
amb camisa
de setí,
és gran artista.
Si m'enganyes,
et diré
que hi ha cases
al carrer
un xic estranyes.
No demana
massa sort
puix la paga
a preu d'or,
després, s'enfada.
Vinguin nits
de lluna plena
i esperits
sense lluerna,
serem amics.
A la casa
del senyor,
no havent massa,
déu-n'hi-do,
res fa falta.
La mare com crida:
dilluns i dimarts,
dimecres no en sap,
ha perdut la mida,
m'hauré de llevar.
Aquesta setmana
fa de mal llaurar,
la mula es cansa,
hauré de parar,
hi ha festa a la plaça.
Amb prudència,
et diré
que la ciència
no em convé,
no haig paciència.
A la casa
del mussol,
falta rauxa
quan surt el sol,
sempre s'avança.
Poemes curts (CXX)
01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En Joan
va demanar:
bossa gran
per al dinar,
li'n van donar?
Són els gojos
de la mort:
menjar dolços
sense por,
amb riures bojos.
Quan començo
a caminar,
com delero
en pensar:
Ho he de deixar?
Mai demano
per a mi
quan proclamo:
Soc feliç!,
després, callo.
He posat,
vora el coixí,
un esclat
i m'he dormit,
soc ben rar.
Amb les ganes,
faig garbuix,
de vegades,
un xic més fluix
per si tardes.
Poseu-me pa
i vi en el sarró,
com vull anar
a l'alturó
sense grimpar.
A les portes
de la mort,
dos tanoques
tenen por,
també, ploren.
Una jove
ha demanat:
omplir el cove
de regals,
ha de ser noble.
A les voltes
de les nou,
venen totes
per si mou,
el vent, les hores.
Un capvespre
ha de venir,
el meu mestre,
per a dir:
Ets un maldestre!
Quan el tren
va per la plana
és el vent
qui li demana:
No ens aturem!
La princesa
del meu cor
diu que pesa
el mal record,
ho sabrà ella?
Un dimoni
em vol vençut,
un xic borni,
un tot mut,
no cal que ho provi.
Posaré
llum i paper,
escriuré
del què no sé,
me'n sortiré?
Massa temps
i pocs diners
van ensems
sense interès,
hi són presents.
Al corriol
del vent,
com plora el mussol,
però ningú el sent
fins que es pon el sol.
Les mentides
van al pas,
entre vides,
entre nyaps,
enmig ferides.
Quan ve el fred
de bon matí
dins l'hivern
que ja és aquí,
ho deu saber?
Patufet
sortí de l'ou
vestidet,
sota una col,
era a l'hivern.
La formiga
en el camí
va fent via
pel matí
i a migdia.
Ningú sap
quan la pobresa
menja el cap
a la saviesa,
fa sa part.
Poemes curts (CXIX)
14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La més gran
de les raons,
va guanyant
quan tot és dolç
i benestant.
Una casa,
sense envà,
veu qui parla
i qui vol pa,
és poc sobtada.
No em plau
ni m'acoquina
ser a palau,
haver boirina,
descansar amb pau.
En el regne
dels valents,
sent-ne setze
en seran cent,
tots per a rebre.
La petita
de les flors
no ha mida
ni colors,
però ha vida.
A la porta
del veí,
hi ha qui
es riu de mi,
és prou tanoca.
Com he de cantar
si el núvol em veu
i la deixa anar,
em mulla dempeus,
ja m'ho pagarà.
Na Maria
ha demanat
una missa
de comiat,
ha fet salat.
Quan la fera
es riu de mi,
riu planera
perquè sí,
és encisera.
Si em demana,
li diré
que haig gana
quan convé,
avui, també.
La convido
a festejar
i m'oblido
l'endemà,
ja s'ho farà.
Per a ser
home valent,
cal plorar
quan ningú ho sent
o dissimular.
Del silenci
de la nit,
els bruixots
treuen profit
o encanteri.
La saviesa
ja se sap:
ven de pressa,
compra barat,
és molt seva.
Per aprendre
la lliçó,
cal entendre
l'ocasió
o ser al darrere.
Quan la mossa
va a comprar,
porta bossa,
moneder
i el cap ben clar.
A l'escola,
hi ha neguit
quan el mestre
tanca la porta
i dona un crit.
Pel capvespre,
diu el sol
que ha febre,
gana i tot,
no vol rebre.
Per dinar,
demanaria:
setze plats
i companyia
sense pagar.
Com no hi havia
solució,
menjaria
de tot i bo,
com cada dia.
La més magra
de les sorts
no m'agrada
ni em fa por,
mitja setmana.
Quan la jove
està per mi,
porto un cove
de desig,
n'hi ha de sobres.
Poemes curts (CXVIII)
01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la muntanya hi ha
munió de cabres,
un vell taujà
sense les nafres,
després, se'n va.
A la cova tinc
un somni perdut:
voler ser sabut
sense l'enemic
mirant amb ull cluc.
El gener dormia
en el si del glaç,
un déu ho sabia,
però no en fa cas,
després, s'ofenia.
Mil revoltes
al coixí,
si hi són totes,
puc dormir,
haig absoltes.
En el regne
de l'oblit,
quan hi ha metge
no hi ha amic,
ho puc entendre.
Amb la joia
del meu cor,
qui em dona
aquest tresor
per a fer la mona?
No haig pena
ni diners
ni m'espera,
a fi de mes,
cap paga extra.
Doneu-me pa
amb una ceba,
ella m'espera
per a guanyar,
vaig a la seva.
El gegant
del mas del pi,
els dimarts,
va a dormir
sense fer parts.
A la vora
d'un pagès,
poca gana
i menys diners
cada setmana.
Quan havia
un xic de son,
com sabia
aplegar a port
durant el dia.
La més maca
de les flors
mai demana
quan la fredor
me l'apaivaga.
Sant Antoni
diu que, el fred
al dimoni,
el fa despert,
millor no el toqui.
Per a ser
un home de bé,
cal saber
on posar esquer
o fer un bon prec.
Na Joana
diu que sí,
que li agrada
anar a dormir,
després, s'enfada.
A l'escola
de la son,
com es gronxa
la tardor,
aplega d'hora.
Els pobres cantaven
a la taula estant,
els rics poc que ho fan
mentre hi ha per menja
un bon tall de carn.
Els camins
de la dissort
duen fins
que apleguen tots
a mar endins.
A la rambla
de les flors,
vint són massa,
deu són pocs,
és el que passa.
Si preguntes,
et diré
que, en el regne,
no hi ha fe,
ni quasi dubtes.
Massa cases
on dormir,
però esclaten,
pel matí,
les gran baralles.
És quan dormo
que tinc son,
és quan plou
que em sento sol,
no ric ni goso.
Poemes curts (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa cases
de pagès,
parlen, parlen
com si res,
estan cansades.
Li he contat al sol,
en el meu passar,
que, si trobo un bou,
millor és trepitjar
altres caminois.
He escrit la carta
als tres Reis,
demano una capa
per si s'esdevé
amagar-me ara.
A les terres
d'enrenou,
no hi ha serres
ni tresors,
només queixes.
No voldria
anar a cercar,
alegria,
on no n'hi ha,
m'espantaria.
Amb la barca nova
no hi vull anar,
quan viatja sola
no se'n pot estar,
més que córrer, vola.
El pastor somiava
dessota d'un pi,
ovelles contava
fins arribar a mil
després les nombrava.
Mai oblido
anar a dinar
i endevino
el que hi ha,
després, critico.
Ni comandes
ni neguit,
tardes, passen
sense crits,
no van maldades.
Al camí
de la dissort,
passen sis
enmig de pors,
xisclen com vint.
Una poma
haig a l'hort,
parla sola
amb tothom,
com li prova.
Si em vols
enamorar
dona'm cols
per a dinar,
ho saben molts.
Les campanes soles,
en el campanar,
les sento com ploren,
voldrien marxar,
però, avui, no poden.
Em pregunten,
en venir,
i m'apunten
al glatir,
però mai curen.
Sense pena
ni neguit,
ve la sega
com he dit:
quan canta l'era.
Quan la bruixa
es riu de mi,
li he de dir
que el cor afluixa
a desdir.
Al carrer
on viu l'enyor,
el primer
és buidar el cor
sense caler.
Quan la flor
vol esclatar,
cal ballar
amb gran dolçor
i rondinar.
Mireu-la con va
tota esblaimada
per si pot trobar
on l'amor s'amaga,
no sé perquè ho fa.
Amb les ganes
de menjar
m'he quedat:
cinc baldanes
fan bon plat.
Si l'estimo
en veritat
mai no miro
si és pecat,
ho endevino.
Com li conto,
cada nit,
que, quan dormo,
no faig crit
ni destorbo.
Poemes curts (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb la feina
que jo tinc,
porto l'eina
tot sovint
i sense beina.
En sentir
tan dolces veus,
vaig glatir
com qui veu Déu
i l'avenir.
I si ho fas
amb poca cura,
procura
passar pel sedàs
per si muda.
Cada dia
al dematí,
l'alegria
em cerca a mi,
poc que ho sabia.
En el regne
de la sort
cada vespre
duu sa dot
o la vol rebre.
Manta cases
a l'estiu
com demanen:
la xiu-xiu
i les rondalles.
Si la jove
em ve a cercar,
faig el pobre
i deixo anar:
Soc molt mediocre!
Han de seure
els quatre amics
per a creure
que soc ric,
ho he de vendre.
És quan regna
primavera,
quan la desfeta
ni clama
ni se l'espera.
Sense llenya
ni carbó,
ella espera
un xic d'amor,
vindrà de pressa?
En el regne
mana el rei
i és heretge
qui no creu
ni sent la llei.
Qui demana
ser valent,
quan esclata,
com el vent,
la mà a la cara.
És qui mana
a la vila
qui ens demana
prendre til·la
per si ens agrada.
Per trobar
el darrer vers,
cal penar
i plorar més,
després se'n va.
La veïna
del meu cor
diu que aprima
el mal d'amor,
tot és boirina.
Massa cases
del carrer
tenen ombres
sense fe,
són ben tanoques.
Enllesteixo
un bon dinar
i no em queixo
del demà
ni l'avorreixo.
Na Maria diu,
quan dorm i somia,
que es troba a l'estiu:
Posa'm un nou dia,
vull fugir del niu!
Les més joves
tenen son,
les més velles
ni saben com
dormien elles.
És si plou
a mitjanit
quan es mou
mon esperit,
deu ser nou.
Vaig creixent
per ésser gran,
vaig pendent
l'arribar a sant
vora l'infern.
Massa tip
per a menjar,
massa gris
per a somiar,
ho deixo anar.
Poemes curts (CXV)
14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sento el goig
de la temença
quan vaig boig
enmig de l'herba,
em faré coix?
Al carrer
del desesper
no hi ha fortuna,
la van vendre
al mercader.
Assegut al banc,
enmig la plaça,
com mira el vell,
com ja no es cansa,
es perd, pensant.
La lluna passava
mirant a la gent
i sentint el goig,
el sol ni la sent
ni l'ha demanada.
Massa roses
del jardí
estan cansades,
ningú sap qui
fa aquestes coses.
Hauré de saber
si el cos estima,
quan el sentiré?,
ara, m'acoquina
i em posa deler.
Quan les fulles
van al cel,
les esperen:
amb una mica de mel
i un bocí de confitures.
Les comandes
són així:
sobra pa
i falta vi,
de vegades.
A la casa
del mai més,
plora el ric,
riu el pagès,
és com s'acaba.
Una mossa
em demanava
puix volia
anar a ballar,
ara, faig nosa.
Les muntanyes
resten soles
anys i anys,
mai no gosen
ésser amables.
Com demanaria
haver una nit
per a somiar,
algú m'ha dit:
Quina porfídia!
Amb les presses
de venir,
m'he deixat conquerir
per les febleses
fins a mitja nit.
De les bones
intencions,
naixen sostres
pobrissons
amb massa ogres.
Si m'estima,
li he de dir
que una reina
no és per a mi,
ha massa mida.
Un dissabte
pel matí
és amable
per a mi
i suportable.
Al racó
de l'era,
la il·lusió
s'espera,
ho fa de debò.
Les paraules
van al vent,
sent feixugues,
qui les ven?,
han massa mudes.
Caminava,
sense pressa,
de la cambra
a la finestra,
l'enamorada.
A les voltes
de l'hivern,
van les mosses,
sense encert,
a cercar roses.
Quan el fred
porta la neu,
en el cel,
posen la creu
del nou hivern.
Quan li parlo
massa al ruc
com remarco
que m'he perdut,
sóc un mal amo.
Poemes curts (CXIV)
01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa
m'ha de dir,
que la cosa
no és per a mi,
després, reposa.
Com l'estimo
de valent,
l'acoquino
i no se sent,
més tard, l'admiro.
La vella bruixa,
en eixir del prat,
va sentint la queixa
del passat sembrat
de manca, de treva.
Amb sis plats
de bon dinar,
sento el nyap
i l'endemà
com van a pams.
La més curta
de les nits,
fa pressura
d'esperit,
això, mai es cura.
Quan la lluna
es vol vestir,
busca escuma
d'organdí,
és molt tossuda.
Na Joana
diu que em vol,
però enganya
com el sol,
és molt galana.
Com m'agrada,
un cop al mes,
menjar, amb gana,
carn o peix,
faig demanda.
Quan em trobo
amb un ric,
sempre provo
d'ésser amic,
m'acomodo.
Una jove,
al jardí,
posa ordre
dia i nit,
és molt mediocre.
A la casa
dels parents,
quan esclata,
plora el vent,
és ben carbassa.
Les temences
de la nit
duen penses
i embolics
enmig les presses.
A la feina,
vaig a peu
en dur l'eina
per si em veu
la veïna.
Quan aplega
la dissort,
com es queixa
de la por,
és cosa seva.
A l'escola
ve el Nadal,
posa a prova
el foc pairal
quan el troba.
He comprat
per berenar:
un tallat
i molta carn,
m'he passat.
Ploraran els rics
quan vingui la Parca,
no els plaurà la barca
ni aquells mal veïns
qui esguarden la gràcia.
En mon paradís,
sobren les tenebres,
naixen ben cobertes
d'un vel fonedís,
ningú està per elles.
Descobrir l'encert
enmig de les mentides
sempre amanides
a trobar qui es perd
enmig enganyifes.
Cridem a l'amor,
és ben a la vora,
esperant si troba
algun guanyador,
es perden alhora.
Un capvespre
de tardor,
és un mestre
somiador,
avui i sempre.
Amb els riures,
he trobat
tots els viures
que has deixat,
ho he d'escriure.
Poemes curts (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mare
va al mercat,
veu el pare
ensinistrat
en fer recapte.
La pluja venia
carrer endavant,
ella no ho sabia
que estava esperant,
potser la traïa.
Amb més eines
que diners,
com les feines
fan saber
nostres misèries.
Si l'esperes,
has de dir
que haig presses
pel matí,
quan hi ha quimeres.
A la núvia,
li he contat
que, si estima,
ha fet salat,
faig l'enganyifa.
Com li deia,
al meu amic,
si haig feina,
ni t'ho dic,
perds l'alegria.
Per escriure,
cal saber:
que el viure
és el primer,
abans del lleure.
En la festa
de demà,
una orquestra
cal llogar,
volem més gresca.
Els més pobres,
pobrissons,
són ben nobles
amb tacons,
estan per sobre.
A la casa
dels parents,
només mengen
els valents
i qui passa.
Mai demano,
a l'infantó,
el que planyo
de debò,
fer cas a l'amo.
No és tan mala
solució:
cridar la gana
i dormir un poc
per si li agrada.
Al reialme
dels valents,
en surten quatre,
en fugen cent,
massa culpables.
Quan el vent
porta follia,
l'innocent
ha poca tria,
en surt perdent.
En el regne
del morir,
cal llevar-se
pel matí
per si no et criden.
L'he comprat
a l'alturó,
l'he deixat
en un racó,
diuen que no és bo.
És la guerra
del pagès:
comprar terra
i no fer res
fins que es crema.
Quan anava
al dolç llaurar,
m'emportava
l'entrepà
de cansalada.
Un dilluns
he de finir:
sense llums,
sense oferir
manta de fums.
M'ofereix
anar al mercat,
comprar peix
del més barat,
no em coneix.
Sense riures
a la font,
fa mal viure
en aquest món,
volem ser lliures.
A la banda
de ponent,
qui no parla
va perdent:
el cos i l'ànima.
Poemes curts (CXII)
01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si no plou
en tot el mes,
no hi ha son
ni hi ha diners,
quin pobre jou!
Massa riures
sense flors
com descriuen
mals d'amor
i s'obliden.
Quan el sol
fuig de la nit,
ve la por
de l'esperit,
haurà raó.
Ni el llum
de la follia
ha discurs
ni humilia,
és prou sorrut.
Mai escolto
quan ve el vent,
quan el noto
està present,
si fuig, ni ploro.
A la plaça
de ponent,
hi ha qui passa
en tot moment,
després, ve calma.
És quan toca
el treballar
quan la rosa
vol ballar,
és que no hi toca.
Com he de demanar,
si l'amor em vessa,
una altra princesa
per anar a ballar,
no escolteu la queixa.
És la jove
qui m'escau,
però a un pobre
no li cal
ser tan mediocre.
Amb les ombres
de la nit,
mai van pobres
pel despit,
són massa nobles.
La tenebra
es riu de mi,
diu que és plena
per la nit,
és molt seva.
Quatre joves
a la font
cerquen totes
mals d'amor,
sempre en sobren.
Si m'estima,
li diré
que gotima
sense fre,
és gran amiga.
No haig menges
per donar
ni vull setges
per penar,
sóc prou heretge.
Una jove
em demanava:
Torna prompte,
seré a casa!,
encara corre.
Una tarda
vaig haver:
massa gana
i poca fe,
perdé la calma.
Massa dies,
sense nits,
com em priven
de dormir,
porten fatigues.
A la casa
del valent,
quan hi ha gana
ni se sent,
riuen encara.
Si una tarda
vull menjar,
posa'm gana
per portar
a l'albada.
La casa per endreçar,
el rebost gasiu de llum,
massa hores per dinar,
massa tardes amb ulls clucs,
mai ho provo d'encetar.
Seguts a la la plaça
fins que el sol se'n va,
la tardor com passa,
fa de bon passar
si la nit és calma.
En el regne
de la por,
no hi ha metge
entenedor,
falla sempre.