Poemes curts (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes curts

I havent

tan poca sort,

mengem temps

i plorem tots,

som innocents.


L'amanida

és a punt,

de prou mida

per fer un munt

sense enganyifa.


He comprat rellotge

per mesurar el temps,

les busques són ogres,

mengen sense fre

i, després, rodolen.


És al déu

del gran desert

on reclamo

el desconcert,

no vull més creu.


Quan la mossa

està per mi,

sé que aplega

dolça hora de partir

per no fer nosa.


Les comandes

de la sort

són garrepes,

tenen por:

matins i tardes.


A la festa

del senyor,

mai hi manca:

el gran tambor

enmig l'orquestra.


El metge m'ha dit,

amb to seriós,

que estic malalt,

un cop o dos,

de l'esperit.


Quan aplegui

la calor

de bon matí,

deixeu-me a la font

per a què begui.


El rellotge

de la nit

vol somicar,

però el glatir

el fa ferotge.


Amb seixanta

solucions,

per a guanyar,

pensen els minyons

que res és palla.


He comprat,

per a menjar,

un bon pernil,

no el calia ni salar,

quatre ossos m'han deixat.


Al diable

li comento

com he pecat

i que ho sento,

soc menyspreable.


El cavall i el ruc,

a la quadra estant,

es fan la contalla:

ni mengen com abans

ni volen ensurts.


Manta hores

del matí

van al bosc,

no direm com, allí,

les dèries són toves.


Les temences

són així:

volen cambres

i coixins

amb bones menges.


La fortuna

ja se sap:

va a la lluna

quan li és grat,

on troba cura.


Quan aplegui

al cap del mes,

vull que es queixi

un xic més,

és bon ofici.


La moixaina

de la nit

com escanya

l'esperit

i mai el deixa.


Entre pedres

i un bon temps,

les ovelles

semblen bens,

flairoses elles.


A la casa

de l'oblit,

qualsevol

és bon amic

si posa traça.


Na Maria

comentava

de bon matí:

Al vespre, festejava

tant com volia!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXII)

02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al pagès

he demanat

que en vull més

d'arribar tard,

ho tinc ben verd.


Ni la lluna

es riu de mi

ni la bruixa

em fa patir,

és molt poruga.


Com la gana

ha demanat:

sortir de casa

i fer el soldat,

ni gens, m'agrada.


A les hores

del recés,

les més toves

no volen res,

són massa pobres.


Com demano

per a mi:

Haver amor

i no gaudir!,

després, l'enganyo.


Amb les bones

intencions

ni els manobres

fan maons,

són massa nobles.


Com em deia

el frare Joan:

Anar a missa

et fa gran!,

ell ho sentia.


De les converses

amb rucs,

els menys enzes

semblen muts,

seran les presses.


Per a aprendre,

a no saber,

cal entendre

com s'ha de fer,

sinó a rebre.


Em comenta,

el meu amic,

que haig pressa

en fer-me ric,

deu ser feblesa.


Les campanes

de la sort

són germanes

de la por,

a cops, s'enfaden.


Si s'enfada,

li diré

que, si calla,

jo també,

mai s'apaivaga.


Per a aprendre

anar a dormir,

cal entendre's

amb el llit,

li dol el rebre.


A la casa

dels parents,

tres són massa

i, és present,

qui no fa falta.


En el regne

de les flors,

qui vol rebre

cerca el sol

per a no ser tendre.


Quan el vent

aplega a l'hort,

el pebrot

diu que no el sent,

es veu que és sord.


Amb la força

de l'estiu,

cada mosca

en val mil,

sempre en revolta.


Amb les ganes

que jo tinc,

pujo escales

fins al cim

per si m'esguarden.


La més maca

de les cinc,

compra aigua

i ven el vi,

potser li agrada.


A la casa

de la mort,

mai es cansa

el somiador

ni diu què passa.


Entre piques

i poals,

com s'obliden

els de dalt

de prendre mides.


El camí

que porta al mas

pel matí

deu ser més llarg

o m'ho fa a mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXI)

07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les rialles

són així:

estirades,

sense fi,

ben amables.


Al calaix

de la dissort,

no hi ha plany

ni fuig la por

almenys un any.


Les princeses,

sense rei,

van enceses,

sense llei,

només promeses.


Com hauria

de tenir

força ràbia

sense vi

ni alegria.


Venen totes

d'enrenou:

set tomates

amb un ou,

veig que s'agraden.


Amb la gana

dels valents,

posen plata

i coberts,

per si els agrada.


El gegant

del pi

es fa gran

de bon matí,

tot menjant.


El cavall

i el cavaller

van al tall,

si els convé,

enmig badalls.


Una jove

em demanava

comprar un cove,

anar a la plaça

més prompte encara.


Si la lluna

ha de venir,

vull fortuna

i un marit,

anem a una?


Una rosa

en el prat

diu que es posa

per a guanyar,

és prou preciosa.


És quan ploro

per la nit

quan m'adormo

pel matí,

culpable, el llit.


Mariner

sense llagut,

matusser

i ben begut,

prou mentider.


A missa

de bon matí

amb camisa

de setí,

és gran artista.


Si m'enganyes,

et diré

que hi ha cases

al carrer

un xic estranyes.


No demana

massa sort

puix la paga

a preu d'or,

després, s'enfada.


Vinguin nits

de lluna plena

i esperits

sense lluerna,

serem amics.


A la casa

del senyor,

no havent massa,

déu-n'hi-do,

res fa falta.


La mare com crida:

dilluns i dimarts,

dimecres no en sap,

ha perdut la mida,

m'hauré de llevar.


Aquesta setmana

fa de mal llaurar,

la mula es cansa,

hauré de parar,

hi ha festa a la plaça.


Amb prudència,

et diré

que la ciència

no em convé,

no haig paciència.


A la casa

del mussol,

falta rauxa

quan surt el sol,

sempre s'avança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXX)

01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

En Joan

va demanar:

bossa gran

per al dinar,

li'n van donar?


Són els gojos

de la mort:

menjar dolços

sense por,

amb riures bojos.


Quan començo

a caminar,

com delero

en pensar:

Ho he de deixar?


Mai demano

per a mi

quan proclamo:

Soc feliç!,

després, callo.


He posat,

vora el coixí,

un esclat

i m'he dormit,

soc ben rar.

 

Amb les ganes,

faig garbuix,

de vegades,

un xic més fluix

per si tardes.


Poseu-me pa

i vi en el sarró,

com vull anar

a l'alturó

sense grimpar.


A les portes

de la mort,

dos tanoques

tenen por,

també, ploren.


Una jove

ha demanat:

omplir el cove

de regals,

ha de ser noble.


A les voltes

de les nou,

venen totes

per si mou,

el vent, les hores.


Un capvespre

ha de venir,

el meu mestre,

per a dir:

Ets un maldestre!


Quan el tren

va per la plana

és el vent

qui li demana:

No ens aturem!


La princesa

del meu cor

diu que pesa

el mal record,

ho sabrà ella?


Un dimoni

em vol vençut,

un xic borni,

un tot mut,

no cal que ho provi.


Posaré

llum i paper,

escriuré

del què no sé,

me'n sortiré?


Massa temps

i pocs diners

van ensems

sense interès,

hi són presents.


Al corriol

del vent,

com plora el mussol,

però ningú el sent

fins que es pon el sol.


Les mentides

van al pas,

entre vides,

entre nyaps,

enmig ferides.


Quan ve el fred

de bon matí

dins l'hivern

que ja és aquí,

ho deu saber?


Patufet

sortí de l'ou

vestidet,

sota una col,

era a l'hivern.


La formiga

en el camí

va fent via

pel matí

i a migdia.


Ningú sap

quan la pobresa

menja el cap

a la saviesa,

fa sa part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIX)

14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

La més gran

de les raons,

va guanyant

quan tot és dolç

i benestant.


Una casa,

sense envà,

veu qui parla

i qui vol pa,

és poc sobtada.


No em plau

ni m'acoquina

ser a palau,

haver boirina,

descansar amb pau.


En el regne

dels valents,

sent-ne setze

en seran cent,

tots per a rebre.


La petita

de les flors

no ha mida

ni colors,

però ha vida.


A la porta

del veí,

hi ha qui

es riu de mi,

és prou tanoca.


Com he de cantar

si el núvol em veu

i la deixa anar,

em mulla dempeus,

ja m'ho pagarà.


Na Maria

ha demanat

una missa

de comiat,

ha fet salat.


Quan la fera

es riu de mi,

riu planera

perquè sí,

és encisera.


Si em demana,

li diré

que haig gana

quan convé,

avui, també.


La convido

a festejar

i m'oblido

l'endemà,

ja s'ho farà.


Per a ser

home valent,

cal plorar

quan ningú ho sent

o dissimular.


Del silenci

de la nit,

els bruixots

treuen profit

o encanteri.


La saviesa

ja se sap:

ven de pressa,

compra barat,

és molt seva.


Per aprendre

la lliçó,

cal entendre

l'ocasió

o ser al darrere.


Quan la mossa

va a comprar,

porta bossa,

moneder

i el cap ben clar.


A l'escola,

hi ha neguit

quan el mestre

tanca la porta

i dona un crit.


Pel capvespre,

diu el sol

que ha febre,

gana i tot,

no vol rebre.


Per dinar,

demanaria:

setze plats

i companyia

sense pagar.


Com no hi havia

solució,

menjaria

de tot i bo,

com cada dia.


La més magra

de les sorts

no m'agrada

ni em fa por,

mitja setmana.


Quan la jove

està per mi,

porto un cove

de desig,

n'hi ha de sobres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVIII)

01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la muntanya hi ha

munió de cabres,

un vell taujà

sense les nafres,

després, se'n va.


A la cova tinc

un somni perdut:

voler ser sabut

sense l'enemic

mirant amb ull cluc.


El gener dormia

en el si del glaç,

un déu ho sabia,

però no en fa cas,

després, s'ofenia.


Mil revoltes

al coixí,

si hi són totes,

puc dormir,

haig absoltes.


En el regne

de l'oblit,

quan hi ha metge

no hi ha amic,

ho puc entendre.


Amb la joia

del meu cor,

qui em dona

aquest tresor

per a fer la mona?


No haig pena

ni diners

ni m'espera,

a fi de mes,

cap paga extra.


Doneu-me pa

amb una ceba,

ella m'espera

per a guanyar,

vaig a la seva.


El gegant

del mas del pi,

els dimarts,

va a dormir

sense fer parts.


A la vora

d'un pagès,

poca gana

i menys diners

cada setmana.


Quan havia

un xic de son,

com sabia

aplegar a port

durant el dia.


La més maca

de les flors

mai demana

quan la fredor

me l'apaivaga.


Sant Antoni

diu que, el fred

al dimoni,

el fa despert,

millor no el toqui.


Per a ser

un home de bé,

cal saber

on posar esquer

o fer un bon prec.


Na Joana

diu que sí,

que li agrada

anar a dormir,

després, s'enfada.


A l'escola

de la son,

com es gronxa

la tardor,

aplega d'hora.


Els pobres cantaven

a la taula estant,

els rics poc que ho fan

mentre hi ha per menja

un bon tall de carn.


Els camins

de la dissort

duen fins

que apleguen tots

a mar endins.


A la rambla

de les flors,

vint són massa,

deu són pocs,

és el que passa.


Si preguntes,

et diré

que, en el regne,

no hi ha fe,

ni quasi dubtes.


Massa cases

on dormir,

però esclaten,

pel matí,

les gran baralles.


És quan dormo

que tinc son,

és quan plou

que em sento sol,

no ric ni goso.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVII)

14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa cases

de pagès,

parlen, parlen

com si res,

estan cansades.


Li he contat al sol,

en el meu passar,

que, si trobo un bou,

millor és trepitjar

altres caminois.


He escrit la carta

als tres Reis,

demano una capa

per si s'esdevé

amagar-me ara.


A les terres

d'enrenou,

no hi ha serres

ni tresors,

només queixes.


No voldria

anar a cercar,

alegria,

on no n'hi ha,

m'espantaria.


Amb la barca nova

no hi vull anar,

quan viatja sola

no se'n pot estar,

més que córrer, vola.


El pastor somiava

dessota d'un pi,

ovelles contava

fins arribar a mil

després les nombrava.


Mai oblido

anar a dinar

i endevino

el que hi ha,

després, critico.


Ni comandes

ni neguit,

tardes, passen

sense crits,

no van maldades.


Al camí

de la dissort,

passen sis

enmig de pors,

xisclen com vint.


Una poma

haig a l'hort,

parla sola

amb tothom,

com li prova.


Si em vols

enamorar

dona'm cols

per a dinar,

ho saben molts.


Les campanes soles,

en el campanar,

les sento com ploren,

voldrien marxar,

però, avui, no poden.


Em pregunten,

en venir,

i m'apunten

al glatir,

però mai curen.


Sense pena

ni neguit,

ve la sega

com he dit:

quan canta l'era.


Quan la bruixa

es riu de mi,

li he de dir

que el cor afluixa

a desdir.


Al carrer

on viu l'enyor,

el primer

és buidar el cor

sense caler.


Quan la flor

vol esclatar,

cal ballar

amb gran dolçor

i rondinar.


Mireu-la con va

tota esblaimada

per si pot trobar

on l'amor s'amaga,

no sé perquè ho fa.


Amb les ganes

de menjar

m'he quedat:

cinc baldanes

fan bon plat.


Si l'estimo

en veritat

mai no miro

si és pecat,

ho endevino.


Com li conto,

cada nit,

que, quan dormo,

no faig crit

ni destorbo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVI)

01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb la feina

que jo tinc,

porto l'eina

tot sovint

i sense beina.


En sentir

tan dolces veus,

vaig glatir

com qui veu Déu

i l'avenir.


I si ho fas

amb poca cura,

procura

passar pel sedàs

per si muda.


Cada dia

al dematí,

l'alegria

em cerca a mi,

poc que ho sabia.


En el regne

de la sort

cada vespre

duu sa dot

o la vol rebre.


Manta cases

a l'estiu

com demanen:

la xiu-xiu

i les rondalles.


Si la jove

em ve a cercar,

faig el pobre

i deixo anar:

Soc molt mediocre!


Han de seure

els quatre amics

per a creure

que soc ric,

ho he de vendre.


És quan regna

primavera,

quan la desfeta

ni clama

ni se l'espera.


Sense llenya

ni carbó,

ella espera

un xic d'amor,

vindrà de pressa?


En el regne

mana el rei

i és heretge

qui no creu

ni sent la llei.


Qui demana

ser valent,

quan esclata,

com el vent,

la mà a la cara.


És qui mana

a la vila

qui ens demana

prendre til·la

per si ens agrada.


Per trobar

el darrer vers,

cal penar

i plorar més,

després se'n va.


La veïna

del meu cor

diu que aprima

el mal d'amor,

tot és boirina.


Massa cases

del carrer

tenen ombres

sense fe,

són ben tanoques.


Enllesteixo

un bon dinar

i no em queixo

del demà

ni l'avorreixo.


Na Maria diu,

quan dorm i somia,

que es troba a l'estiu:

Posa'm un nou dia,

vull fugir del niu!


Les més joves

tenen son,

les més velles

ni saben com

dormien elles.


És si plou

a mitjanit

quan es mou

mon esperit,

deu ser nou.


Vaig creixent

per ésser gran,

vaig pendent

l'arribar a sant

vora l'infern.


Massa tip

per a menjar,

massa gris

per a somiar,

ho deixo anar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXV)

14 Gener, 2023 18:22
Publicat per jjroca, Poemes curts

Sento el goig

de la temença

quan vaig boig

enmig de l'herba,

em faré coix?


Al carrer

del desesper

no hi ha fortuna,

la van vendre

al mercader.


Assegut al banc,

enmig la plaça,

com mira el vell,

com ja no es cansa,

es perd, pensant.


La lluna passava

mirant a la gent

i sentint el goig,

el sol ni la sent

ni l'ha demanada.


Massa roses

del jardí

estan cansades,

ningú sap qui

fa aquestes coses.


Hauré de saber

si el cos estima,

quan el sentiré?,

ara, m'acoquina

i em posa deler.


Quan les fulles

van al cel,

les esperen:

amb una mica de mel

i un bocí de confitures.


Les comandes

són així:

sobra pa

i falta vi,

de vegades.


A la casa

del mai més,

plora el ric,

riu el pagès,

és com s'acaba.


Una mossa

em demanava

puix volia

anar a ballar,

ara, faig nosa.


Les muntanyes

resten soles

anys i anys,

mai no gosen

ésser amables.


Com demanaria

haver una nit

per a somiar,

algú m'ha dit:

Quina porfídia!


Amb les presses

de venir,

m'he deixat conquerir

per les febleses

fins a mitja nit.


De les bones

intencions,

naixen sostres

pobrissons

amb massa ogres.


Si m'estima,

li he de dir

que una reina

no és per a mi,

ha massa mida.


Un dissabte

pel matí

és amable

per a mi

i suportable.


Al racó

de l'era,

la il·lusió

s'espera,

ho fa de debò.


Les paraules

van al vent,

sent feixugues,

qui les ven?,

han massa mudes.


Caminava,

sense pressa,

de la cambra

a la finestra,

l'enamorada.


A les voltes

de l'hivern,

van les mosses,

sense encert,

a cercar roses.


Quan el fred

porta la neu,

en el cel,

posen la creu

del nou hivern.


Quan li parlo

massa al ruc

com remarco

que m'he perdut,

sóc un mal amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIV)

01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Poemes curts

Una mossa

m'ha de dir,

que la cosa

no és per a mi,

després, reposa.


Com l'estimo

de valent,

l'acoquino

i no se sent,

més tard, l'admiro.


La vella bruixa,

en eixir del prat,

va sentint la queixa

del passat sembrat

de manca, de treva.


Amb sis plats

de bon dinar,

sento el nyap

i l'endemà

com van a pams.


La més curta

de les nits,

fa pressura

d'esperit,

això, mai es cura.


Quan la lluna

es vol vestir,

busca escuma

d'organdí,

és molt tossuda.


Na Joana

diu que em vol,

però enganya

com el sol,

és molt galana.


Com m'agrada,

un cop al mes,

menjar, amb gana,

carn o peix,

faig demanda.


Quan em trobo

amb un ric,

sempre provo

d'ésser amic,

m'acomodo.


Una jove,

al jardí,

posa ordre

dia i nit,

és molt mediocre.


A la casa

dels parents,

quan esclata,

plora el vent,

és ben carbassa.


Les temences

de la nit

duen penses

i embolics

enmig les presses.


A la feina,

vaig a peu

en dur l'eina

per si em veu

la veïna.


Quan aplega

la dissort,

com es queixa

de la por,

és cosa seva.


A l'escola

ve el Nadal,

posa a prova

el foc pairal

quan el troba.


He comprat

per berenar:

un tallat

i molta carn,

m'he passat.


Ploraran els rics

quan vingui la Parca,

no els plaurà la barca

ni aquells mal veïns

qui esguarden la gràcia.


En mon paradís,

sobren les tenebres,

naixen ben cobertes

d'un vel fonedís,

ningú està per elles.


Descobrir l'encert

enmig de les mentides

sempre amanides

a trobar qui es perd

enmig enganyifes.


Cridem a l'amor,

és ben a la vora,

esperant si troba

algun guanyador,

es perden alhora.


Un capvespre

de tardor,

és un mestre

somiador,

avui i sempre.


Amb els riures,

he trobat

tots els viures

que has deixat,

ho he d'escriure.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs