Poemes curts (CXI)
14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano
minsa sort,
quan em planyo,
ho tinc tot:
suau i maco.
La virtut
va amb la fe,
fer-se mut
és parlar bé,
vol aixopluc.
Amb seixanta
balladors,
qui no balla
no hi és tot
o li falta gràcia.
Amb la menja
d'aquest plat,
quanta enveja,
ha fet salat,
és la revenja.
En tornar
del cementiri,
he comptat
tots els meus vicis,
no he acabat.
Al petit racó
de la melangia,
viu el gran senyor
qui estimar confia:
el més gran tresor.
Petit com sóc,
des de dalt estant,
m'han deixat un lloc,
força inversemblant,
ben a prop del foc.
No haig massa
solució:
vaig a plaça
a menjar dolç,
a més, m'agrada.
La patata
per sopar
i si passa
per demà,
quant poc m'agrada.
Mai demano
solució
si m'escanyo
de debò,
sempre guanyo.
Quan la mossa
vol menjar,
si hi ha sopa
no hi ha pa,
és com toca.
A la casa
de l'heroi,
qui no mana
ni és cofoi,
és com s'acaba.
Ha dit el marit:
Avui, per dinar,
no han faltat els crits
des del primer plat!
És un mal antic.
Quan la vella
va a la font,
porta pressa,
vés per on,
l'aigua ni es queixa.
Mai em canso
de somiar
i proclamo
que he viatjat
sense pensar-ho.
Enmig del jardí,
de la plaça vella,
hi ha una rosella
sense res a dir,
potser està ofesa?
Vull, per al capvespre,
sense saber com,
les ganes d'aprendre
puix no veig on sóc,
mai ho podré entendre.
A la casa
d'en Ramon,
cada cambra
és mig món
o poc li falta.
Les comandes
de la sort
tenen cases
sense hort,
són miserables.
És la panxa,
en el dejuni,
qui demana
que la curi,
vol viure massa.
A la porta
de l'infern,
qui no plora
tot ho perd:
diners i bossa.
Per a ser
bon segador,
menjar bé
i prendre el sol,
de vi, també.
Poemes curts (CX)
01 Novembre, 2022 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa lluny
del temporal
ni els llamps
et faran mal,
no aplegaran.
Els fantasmes
són així:
Tenen pa
i volen vi!,
els veig sapastres.
Si l'amor volia
passejar amb mi,
potser el deixaria
venir pel matí,
ell mai ho sabria.
Com em plau
i em ve de nou
veure el blau
d'un cel que mou
quan ve Nadal.
Conto contes
per la nit
a les golfes
o al jardí,
hi vénen totes.
Massa gana
i poca son,
mai hi són
a la batalla,
van pel món.
Al carrer
de la poca sort,
el primer
es riu de tot,
és venturer.
Si ho preguntes,
t'ho diré:
No són brunes
ni els convé,
són porugues!
A la fosca,
els fantasmes
criden força,
sense ganes,
és quan toca.
En un cel
tan ple d'ocells,
ens perdem,
sentim el frec
d'ésser com ells.
Et diria,
d'amagat,
que aniria
sols pel prat,
com em plauria.
A la col
d'en Patufet,
sento el sol
com va dient:
Aquí, mai plou!
Una jove mossa
com va demanant:
Quan sigui més gran,
vull ser ben formosa!
De segur que ho fan.
A la casa
del rector,
menjar massa
no és pas bo,
no m'agrada.
He vingut
per demanar:
un vi eixut,
un xic de pa,
se n'han rigut.
En el joc
de la mentida,
volem foc,
perdem la vida
a poc a poc.
Mentre plora
el ventijol,
perd la força,
crida el sol,
mai vindrà d'hora.
En el regne
de l'oblit,
cada setge
duu enemic
qui no vol rebre.
Quan la lluna
em demana,
anem a una
i s'escanya
la fortuna.
A la casa
de l'Oriol,
quan es cansa,
dorm el sol,
després li passa.
La saviesa
ve a dormir,
vol cervesa,
cava o vi,
mai se l'espera.
Al Nadal,
he de tenir:
una branca
sense pi,
poc que m'agrada.
Poemes curts (CIX)
14 Octubre, 2022 05:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sense casa
i sense rei,
massa gana
i poc verd,
l'ovella clama.
A la porta
del convent,
qui no toca
no se sent,
parlen alhora.
La campana
de la sort
com proclama
qui s'ha mort:
una altra ànima.
Mai demano
per a mi
ni proclamo
el meu destí:
empènyer el carro.
Com la lluna
esdevé
una bruixa
quan convé,
toquem fusta.
A la casa
del parent,
quan hi ha gana,
sobra gent,
després, els passa.
Quan demano
un xic de llum,
el meu iaio
posa fum,
ben sol em planyo.
Hi havia un temps,
potser llunyà,
on ser valents
i guerrejar
era anar fent.
A la porta del castell,
el cavaller com plorava,
no hi havia més consell
que raure, altra vegada,
fins al vespre, sense ell.
Mai demana
per a mi:
beure aigua
i plànyer el vi,
la haig per fada.
Si m'estimes,
et diré
que gaudir-me
no et convé,
ni cal que crides.
A la plaça
hi ha una font
on hi són
els qui encara
no saben per on.
Mentre passa
la tardor,
la carbassa
pren color,
s'engreixa massa.
En el cim
dels desvalguts,
els qui pensen
són sabuts,
de res, entenen.
Mai acabo
d'esmorzar
si hi ha deure
i he d'anar,
estimo el creure.
Si em demanes
per venir,
poso excuses
de glatir,
són més segures.
Com voldria
ser un ocell
i volar
com ho fa ell,
m'agradaria.
Per a viure
sense por,
cal ser ric
i haver de tot,
fins a pervindre.
Poques menges
a l'infern
amb vestit
de color verd,
ens manquen sempre.
O de dia
o de nit,
cal haver
prou apetit,
consell de metge.
Si m'estimes
de valent,
quan em crides
ni se sent,
són altres mides.
He dormit
vora del cep,
per si estic
amb molta set,
és un encert.
Poemes curts (CVIII)
01 Octubre, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em trobo
amb el ric,
és quan provo
de ser amic,
no milloro.
Cantava el pagès
en entrar a la quadra,
comprà un mul vell
per fer passejada,
el gaudi és per ell.
No pregunto
a la sort
per si mudo
i estic mort,
així, curo.
A la casa
del gegant,
mengen pa,
però del gran,
els agrada.
Com diria
l'amic ruc:
Ho sabia
que estic mut!,
ho entenia.
Quan el núvol
va a la mar,
diu el sol
que és molt pesat
i un xic brètol.
Com demano
anar a menjar
i proclamo
que ho tinc clar,
és quan mano.
Una mossa
pel carrer
com s'escola
i queda bé,
és molt senyora.
Porta el vent,
ben enfadat,
ser conscient,
no prendre part
ni ésser rabent.
Massa hores
del matí
venen totes
perquè sí,
són prou toves.
Per a fer-se un núvol,
maco i bonic,
cal haver un amic
ben valent i guenyo,
no sé perquè ho dic.
Han pujat al cel
la mar i les ones
amb les ganes poques,
la calor les pren,
després cauran gotes.
En el cel, plorava
el núvol més vell,
sant Pere el manava,
no estava per ell,
llavors, s'enfadava.
A la casa,
hi ha enrenou,
a la plaça,
era el bou,
ara, a la quadra.
Sense ganes
ni vestit,
les germanes
per la nit
somien plegades.
A cavall
de la dissort,
com l'estrall
esdevé mort,
és el topall.
No crida
el rellotge
anant per la vida,
ha perdut coratge,
li falla la pila.
El gegant dormia
a la serralada
ni coixí havia,
feia mala cara
en ser a la fatiga.
En el rostre
dels pastors,
veig el monstre:
maleït llop,
mai serà nostre.
Quan a l'era
es tomba el blat,
la mestressa
vol sa part,
és llaminera.
No volia
per dormir
l'alegria
del nou llit,
no hi cabia.
Els ocells se'n van,
van a casa seva,
allí, han de trobar
l'escalfor primera,
aquí, ja no n'hi ha.
Poemes curts (CVII)
15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No demano
altra sort
quan pertanyo
a la por
de creure l'amo.
I la vaca al prat
va passant les hores
quan li passen totes,
diu que ja es fa tard,
manta de cabòries.
Quan l'amor es perd
i riuen els bojos,
és quan corren coixos
tot seguint el vent,
esclaten com tòfols.
Hauria de dir
que em plau la tempesta
si esdevé una festa
de gran avenir,
odio la resta.
En el reialme
dels nans perduts,
massa quasi ploren
per no arribar a muts,
les paraules sobren.
Sense pena
ni lladruc,
el gos crema
pel seu gust,
mai es refreda.
Amb cinquanta
pidolaires,
qui no parla
ni pren l'aire,
la feina espanta.
Mai enceto
anar a la font
si no espero
mals d'amor,
allí, m'esvero.
Una jove mossa,
en el cel estant,
parla d'una bossa
on posar els pecats,
de segur que és nova.
A la mar, malparlen
totes les sardines,
les trobo molt primes,
sense haver menjades,
només n'hi ha qui criden.
A la banda
de llevant,
qui no canta
no es fa gran,
tot li espanta.
Com voldria
anar a menjar
i seria
com trobar
manta alegria.
Si m'estima,
li diré
que, si crida,
no hi seré,
faré via.
En tot el carrer,
parlaven les penses
de ser les primeres
i oblidar les penes
per a passar-ho bé.
La més maca
de les flors
diu que esclata
en mals d'amor,
sense taca.
És la nina
dels meus ulls
la qui mira
sense escuts
i endevina.
En el regne
dels manats,
els heretges
mai se sap
quan van al metge.
Encara diré,
dolça enamorada,
que et posaré casa
dintre del paller,
mai faltarà palla.
Mare, no ho vull ser
segador al juny
puix la falç em gruny
i no em deixa fer,
són tardes de fluix.
A la vora
del camí,
qui no plora
és mesquí
o tanoca.
Cansat d'un anar
a la terra forta,
tanca bé la boca
i es posa a pensar:
He perdut la força!
Menjant pa
i bevent vi,
qui dirà
que cal patir?
Més no hi ha.
Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.
Poemes curts (CV)
15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Simplement
hauré de dir
que la gent
em fa patir,
sóc innocent.
Les llambordes
del carrer
criden totes
quan convé,
són prou fortes.
És el petit monstre
qui va per les cases
tot cercant un sostre
per si, a les albades,
vol trobar gent noble.
Massa nits
ve la tempesta
pel camí
de la bestreta,
vol fugir.
Per a segar el blat,
demano la falç,
qui l'haurà portat
sense saber quan
la podré encetar?
Tardes de tardor,
si la brisa envola,
vol anar a l'escola
per trobar el minyó
i saber si plora.
No demano pa
ni dolç ni verdures
són altres pastures
on voldria anar
sense perdre mudes.
Si la jove es riu de mi
perquè parlo i quequejo,
li hauré de dir que si plego
mai sabrà quan vaig allí,
a quin déu li planyo i prego?
Les mil ones
de la mar
com van totes
a regnar,
però moren.
Sense pena
plora el ruc
quan recerca
l'aixopluc
i no desperta.
Quatre llibres
van a escola,
han de viure
i guanyar d'hora
un dolç pervindre.
Les esquelles
de la sort
són ben fetes,
amb amor,
per mans ferrenyes.
Escric confús
sense massa pressa,
m'ha dit la saviesa
que em farà refús,
no em refio d'ella.
Amb les portes
i els sotracs,
van topant
totes les hores
enmig de clams.
No haig res més
per aclarir,
estic corprès
fins a morir
o un xic després.
Entre penes
i encenalls,
quatre cebes
i cinc alls,
són coses meves.
M'he posat
en un racó
i he trobat
tot un tresor,
segur que és bo.
Quatre menges,
tres d'enciam
i mil regnes
sense pany,
dolces promeses.
Estimar voldria
un sol cop al mes,
és la gosadia
qui em porta després
a una altra follia.
Manaran el reis
força primaveres
amb les gran despeses,
sense massa lleis,
són les meravelles.
M'agradaria sentir
el foc com crema,
les mancances que tinc
per si hi ha enrere
qui m'enceta un camí.
Poemes curts (CIV)
01 Agost, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Entre viures
i queviures,
els castells
s'omplen de crides,
van per ells.
Les vanes promeses
jauen a un racó
pensant que és millor
el sentir-se ofeses,
que Déu els perdó.
A l'estiu demano
anar al safareig,
m'agrada el festeig,
prudent, sense esgarro,
sempre ho haig present.
No ploren els vents
quan entren al bosc,
ho troben ben fosc,
sense massa gent
a qui posar por.
He perdut
per gosadia
aquell ruc
qui em mantenia:
tou i eixut.
No més cases al carrer
de melangies,
en el passar de nous dies,
ni guanyo ni vull saber
qui va perdent: pau i guies.
Quan la cuina pren
aquella dolça flaire,
m'agradaria ser aire
i encabir l'enteniment,
no cal dir com sóc captaire.
M'he posat a festejar
amb la pubilla,
és garlaire, mala filla
i parca amb la neteja,
però crida.
Doneu-me pa
i més llenties,
són bons els dies
de l'allitar,
beneïts siguen.
He trobat l'amic
sense fer enrenou,
més valent que tou,
cercant-se el melic,
mai en tindrà prou.
La llagosta
m'ha de dir
que quan trona
no sap fugir,
la força és poca.
I com corre el caragol
pujant a una herba,
sent a dir que tot ho ofega
la gran pluja de l'agost,
arriba quan la verema.
Sense aturar
filava l'aranya,
un cop per setmana
no se'n sap estar,
després somia i calla.
L'escalfor regnava
en el país gran,
la nit demanava:
poder-se allunyar,
el sol ni escoltava.
A la casa
del més ric,
mai li manca:
sol, amic,
joia i gràcia.
És quan parlo
amb la gent
quan m'afanyo
de valent
en ser l'amo.
Poso la pau
entre els llençols
i menjo col
perquè escau,
sóc un talòs.
Em venia a dir
que, si faig pecats,
m'he de penedir,
poc que, en el traspàs,
fitaran amb mi.
A la pau
de la finestra
és on plau
haver la festa
del gran palau.
Quan la jove
està per mi,
em faig noble
en el camí
que porta a ser pobre.
No demano
altre seny
quan treballo
un xic menys,
sovint, em guardo.
Quan la vaca
veu el tren,
no s'esvera
ni ho sent,
està per l'herba.
A la vila
dels gegants,
quatre nans
mai faran fira,
són estranys.
En el cove
de la sort,
no hi ha ordre
si no es pot,
és de pobre.
I quan hagi
un poc de son
que algú escampi
mil colors
i se'n vagi.
He demanat,
a la dolça lluna,
de llum, una engruna,
però no em fa cas,
mai anem a una.
Les comandes
de la por
van plegades
en el fosc,
després, callen.
Quan enceto
el dolç ballar,
no puc parar
ni ho lamento,
vaig més enllà.
Per haver
un bon amic,
cal saber
on viu el ric,
per si esdevé.
He de seure
per pensar
com puc creure
sense estar
posat en deures.
Amb l’alegria
de tenir,
la cobdícia
es riu de mi,
poc que ho sabia.
Quan la cabra
vol menjar,
a cap banda
sap trobar:
el que li agrada.
A les ombres
dels estranys
caben normes
i paranys,
rauran a soles.
Poemes curts (CIII)
14 Juliol, 2022 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Diuen les poncelles
que caldrà marxar
a terres més belles
on poder trobar:
manta de roselles.
En el curt camí
que va al cementiri,
he sentit a dir
que, anar-hi per vici,
no és bo per a mi.
En el reclau,
esperant tardor,
sento l'escalfor
d'aquest sol babau
qui crema a l'engròs.
He sentit a dir
que si parlo massa
veuré com em passa
el sol per la nit,
deu ser algun carbassa.
Massa pedres del camí
s'han tornat boges,
diuen que sóc un mesquí
en el regne dels tanoques,
no deuen parlar de mi.
En el gran silenci
d'aquest monestir,
un déu ha bastit
un reclau on regni
un diable petit.
Com a bon pecador
no en sóc conscient
puix destrio, malament,
el deliri de la por,
el mil del cent.
És a l'estiu
quan la lluerna
surt a la fresca
per a veure el riu,
com li tinc enveja.
No demano
altre món
ni reclamo
saber on
viurà raó.
Al regne
de la dissort,
mort el pobre,
viu el mort,
sense ordre.
Suposo que saps,
dolça melangia,
que dormo de dia
quan la nit no em plany,
raons de la vida.
Les converses
amb el ruc
són eternes,
de retruc,
massa velles.
He de saber anar
on l'amor proclama:
En una setmana,
ja podràs lloar
a una jove dama!
Si el núvol plora,
no hi ha condol,
només veig la joia
d'espantar el sol,
almenys, una estona.
Mentre passen
il·lusions,
van fent nafres
i colors,
després, esclaten.
Sentiràs a dir,
noble i dolça reina,
que hi ha una princesa
demanant per mi,
diu que es farà ofesa.
Manta portes
de palau
van de dolces
sense claus,
després, tornen.
A les voltes
de l'agost,
les llagostes
van al tros
com les mosques.
No hi ha son
per demanar
puix l'amor
se l'emportà,
és un traïdor.
I quan sigui vell,
més vellet encara,
porteu-me a la casa
on parlar en escreix
i sentir qui passa.
Poemes curts (CII)
01 Juliol, 2022 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com les orenetes,
en el dolç ballar,
volen inquietes
per tal de trobar
de totes les les menges.
Sento el greu parlar
de les tomateres,
no volen restar
entre les promeses
del creure i callar.
No he de conquerir
la joia sencera,
és tan mentidera,
tan feta al desdir:
somnis i promesa.
Entre roses,
viu l'enyor,
massa noses
duu l'amor,
mai el copses.
La mossa somiava
amb un vestit nou,
sortir-se'n del jou
de tornar a la casa
sense haver l'amor.
M'agrada seure
al petit banc
on l'aviram
em vindrà a veure,
porto un reclam.
L'ametller contava
anys de tota mena
mentre enyorava:
raïm i verema,
el vent el gronxava.
A la casa
del pagès,
cada tarda
passa el vent,
però no parla.
Com demano
per a mi
un bon coixí
mentre treballo,
veig com se'n riu.
A la festa
del turment,
diu la mestressa
que vagi fent
mentre espera.
Haig per donar:
dolça esperança
sense recança
per no fruitar,
després, em passa.
En el regne
de la por,
cada metge
és un senyor
si ho sap entendre.
Malaguanyats
els triomfadors
sense les pors
dels enganyats
en temps d'enyors.
Les perdudes hores
davant de la mar
han estat fruitoses,
elles m'han donat
la pau sense proves.
Com va dir-me
el mossèn:
Penedir-se
és ser valent!
Va per a bisbe.
Al dimoni
li he contat
que, quan toqui,
hi seré de grat,
és prou borni.
Satanàs,
el mentider,
diu que el mas
és del pagès,
que poc que ho sap.
A l'estiu demano
anar a la mar,
però un déu pesat
em conta que, a l'amo,
no li ve de grat.
Massa dies
sense por
donen vides
sense goig,
sense enganyifes.
Sento la remor
cansada d'una mar
qui cerca un senyor
per tal de trobar
un polsim d'amor.