Poemes curts (CXXVII)

14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la mossa

es riu de mi,

li faig nosa

perquè sí,

és poca cosa.


El diumenge

ja se sap:

Mal de fetge

i maldecap!,

lluny de cap metge.


Com havia

pocs diners

no hi havia

interès

ni gosadia.


És quan somio

de debò

quan rondino

en altres llocs,

després ho afino.


A la serra

del Montsià,

cada pena

ha un altar

de bona pedra.


Entre roses,

hi ha un jardí,

les més noves

són per a mi,

n'hi haurà de sobres.


Amb la gana

que jo tinc,

faré un plat

per almenys cinc,

el vull de fang.


Per a menges,

he comprat:

quatre nespres

i un alvocat,

són coses meves.


Li comento,

de bon grat,

que espetego

en fer salat,

després, ho arreglo.


A la lluna

li he de dir

que, si és bruna,

fa glatir,

anem a una?


Com ho compro

prou barat,

quan ho provo

faig mitja part

per si no ho noto.


Com havia

poca son,

mai sabia

l'ocasió

ni la volia.


La més magra

de les sorts

mai es cansa

de ser a port,

un déu l'amaga.


Et comento,

tot seguit,

que menteixo

en ser amic,

massa ho sento.


El diumenge,

anar a ballar,

però al metge

ni cridar,

coses del fetge.


Na Joana

del meu cor,

quan es cansa,

ha molta por,

és la nissaga.


A les portes

de l'infern,

n'hi ha dotze,

però set

ni se n'adonen.


El dissabte,

ja se sap,

juguen quatre

a l'enfadat,

quasi és miracle.


Com havia

tanta gana,

menjaria

molta vianda

amb alegria.


Us diré

que no he sabut:

moure'm bé

dins l'aixopluc,

haig poca fe.


Com confio

de valent

i endevino

el pensament,

però no arribo.


Quatre llamps,

amb els seus trons,

van xisclant

per tot el món,

l'aturaran?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXVI)

01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca, Poemes curts

Poseu-me les rialles

amables del moment

sense estovalles

ni massa compliment

en terres mal lloades.


Una tarda passa

a la sínia estant

on mon ruc, tombant,

descansar demana;

per les nits, no tant.


A la fira,

l'he comprat:

ple de vida,

alliçonat,

quasi mai xiscla.


Massa plates

per menjar;

de les agres,

me'n puc estar;

són menyspreables.


Si no trobo

solució,

com ho adobo

amb pa del bo,

és quan ho noto.


Si la lluna nova

em ve a visitar,

dieu-li que hi ha

un eixut qui prova

la lluita guanyar.


Quan la pluja cau

i l'arbre se'n riu,

noto aquell caliu

on la joia rau

per sentir-se viu.


Mai he de trair

si l'amor demana,

si l'amor proclama:

el deure de pair

hores de disbauxa.


Hauré de comptar,

des de bon matí,

qui troba l'eixir

i se'n sap estar

en el dolç sentir.


Com havia

poca fe,

mai diria

el què convé

ni ho sabia.


És la lluna

pel matí

quan és bruna

de no dir

i sense cua.


En el regne

de la sort,

mai hi ha setge

per a tots,

ningú ha de rebre.


Les comandes

són així:

van comptades,

dia i nit,

per totes bandes.


Com declama

el reietó:

No tinc fama

ni perdó!,

però ha gana.


Quan aplega

el més de maig,

li comenta

el poc que faig,

és prou garrepa.


Les roselles

del corriol

són més belles

quan fa sol,

felices elles.


A la banda

de ponent,

hi ha qui passa

i no ho sent,

és prou bandarra.


I quan sigui

segador

que sofreixi

la calor,

és gran suplici.


Si demano

més diners,

ve el dimoni

a quedar bé

sense que es noti.


Com m'agradaria,

si l'amor volgués,

haver l'alegria

sense haver res més

que un xic de follia.


M'ha deixat el monstre

ben bocabadat,

soc massa mediocre

per trobar entrellat,

em tracta de pobre.


Mai demano

per anar

quan diu l'amo:

A treballar!,

prou que l'enganyo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXV)

15 Juny, 2023 05:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

I la barca al port

es queixa i oblida,

passa la fatiga

enmig de la por,

li ve de per vida.


A cavall

de la dissort,

faig el sord

quan soc al tall,

el lleure em pot.


Una mossa

es riu de mi,

però, a la rosa,

li diu que sí,

som poca cosa.


A la casa

dels porucs,

qui més mana

és el menys ruc:

ahir i ara.


Des de bon matí,

he encès la llar,

havia la carn,

l'oli i el rostir,

em mancaven plats.


Em conviden

a tenir:

cent mentides

per a gaudir

amb totes mides.


En el regne

de la sort,

no hi ha metge

ni traïdor,

el sol és tendre.


A la casa

d'en Remei,

qui menys mana

és el rei,

molt menys encara.


Per haver

altre comiat,

vull saber

qui ho ha manat:

Un déu pot ser?


No és pas bona

solució,

passar l'estona

cremant carbó,

salut no em sobra.


Tanta pressa

per tenir

i la guerra

ens ve a dir:

Tot és desfeta!


Les tebieses

de la sort

són paleses

mentre dorms,

després, s'esveren.


Amb la gana

que jo tinc

i em demana

fer-me ric,

faig mala cara.


M'han donat

gran esmorzar:

tot un plat

per rodolar,

som a dimarts.


Les comandes

són així,

van maldades

perquè sí,

després, es cansen.


Com m'agrada

de valent,

compro casa

per a cent,

veure'm si passa.

 

Són les pedres

del camí

les que cremen

perquè sí,

la por la tenen.


Si la lluna

ja no em vol,

en vull una

de cartró,

sense escuma.


Com acostuma

a dir:

Si és ben bruna,

per a mi!,

no en toca una.


Si no hagués res més

que lluita ferrenya,

voldria espardenya:

forta, de pagès

i anar a la grenya.


Ni demano

per a mi

ni esbatano

el meu destí,

gairebé soc amo.


A la casa

del pagès,

qui no mana

no diu res,

només badalla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIV)

01 Juny, 2023 05:12
Publicat per jjroca, Poemes curts

Amb volgudes

intencions,

com passa el dia

entre cambres i racons,

enmig de dubtes.


A la casa

del mai més,

mai hauran pressa,

passaran, sense fer res,

amb poca paga.


La més maca

de les flors,

ahir, dormia

entre penses i records,

no té ni gana.


Quan aplegui

el festejar

tota l'estona,

oblidaré el feinejar

fins que fosquegi.


En el regne,

no hi ha rei

ni nissaga,

només ens queda la llei

amb alls i pebre.


Les gosades marietes,

en aplegar primavera,

volen totes satisfetes

encara qui les espera

per donar-se bones festes.


Si m'estima

li diré

que camina

pel sender

on va la vida.


Mes voldria

prendre part,

però em crida,

el feinejar,

a la fatiga.


En el riure

de les flors,

he d'escriure

els meus amors

quan sigui lliure.


Mai no trobo

solucions

si escolto

les raons,

potser ni ho provo.


És quan plou

tota la nit

quan es mou

mon esperit

i fa enrenou.


Mentre canta

el rossinyol,

mai s'espanta

el tebi sol,

fa bona cara.


A les portes

de la mort,

els tanoques

tenen por,

les saben totes.


A la casa

del condol,

no hi ha tassa

sense brou,

es beurà massa?


Cada dia

duu sa nit

i no crida

ni treu pit,

només convida.


A la feina

hi aniré,

però amb pressa

no hi seré

ni amb massa eina.


Compro pa

pel dematí

i, en dinar,

ja no sé qui

l'haurà menjat.


Aplega la tarda

quan dorm el carrer,

no xiscla ni parla

ni comenta res,

algun cop, s'enfada.


És quan plou

que vull dormir,

però em mou

un arlequí

qui diu que no.


Per a ser

un bon manyà,

cal saber

sense comptar:

hores i renys.


Na Maria

ha comprat

el vi barat,

ja ho sabia

ni m'ha enganyat.


La més maca

de les flors

mai esclata

quan fa sol,

ha gran traça.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXIII)

14 Maig, 2023 06:44
Publicat per jjroca, Poemes curts

I havent

tan poca sort,

mengem temps

i plorem tots,

som innocents.


L'amanida

és a punt,

de prou mida

per fer un munt

sense enganyifa.


He comprat rellotge

per mesurar el temps,

les busques són ogres,

mengen sense fre

i, després, rodolen.


És al déu

del gran desert

on reclamo

el desconcert,

no vull més creu.


Quan la mossa

està per mi,

sé que aplega

dolça hora de partir

per no fer nosa.


Les comandes

de la sort

són garrepes,

tenen por:

matins i tardes.


A la festa

del senyor,

mai hi manca:

el gran tambor

enmig l'orquestra.


El metge m'ha dit,

amb to seriós,

que estic malalt,

un cop o dos,

de l'esperit.


Quan aplegui

la calor

de bon matí,

deixeu-me a la font

per a què begui.


El rellotge

de la nit

vol somicar,

però el glatir

el fa ferotge.


Amb seixanta

solucions,

per a guanyar,

pensen els minyons

que res és palla.


He comprat,

per a menjar,

un bon pernil,

no el calia ni salar,

quatre ossos m'han deixat.


Al diable

li comento

com he pecat

i que ho sento,

soc menyspreable.


El cavall i el ruc,

a la quadra estant,

es fan la contalla:

ni mengen com abans

ni volen ensurts.


Manta hores

del matí

van al bosc,

no direm com, allí,

les dèries són toves.


Les temences

són així:

volen cambres

i coixins

amb bones menges.


La fortuna

ja se sap:

va a la lluna

quan li és grat,

on troba cura.


Quan aplegui

al cap del mes,

vull que es queixi

un xic més,

és bon ofici.


La moixaina

de la nit

com escanya

l'esperit

i mai el deixa.


Entre pedres

i un bon temps,

les ovelles

semblen bens,

flairoses elles.


A la casa

de l'oblit,

qualsevol

és bon amic

si posa traça.


Na Maria

comentava

de bon matí:

Al vespre, festejava

tant com volia!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXII)

02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al pagès

he demanat

que en vull més

d'arribar tard,

ho tinc ben verd.


Ni la lluna

es riu de mi

ni la bruixa

em fa patir,

és molt poruga.


Com la gana

ha demanat:

sortir de casa

i fer el soldat,

ni gens, m'agrada.


A les hores

del recés,

les més toves

no volen res,

són massa pobres.


Com demano

per a mi:

Haver amor

i no gaudir!,

després, l'enganyo.


Amb les bones

intencions

ni els manobres

fan maons,

són massa nobles.


Com em deia

el frare Joan:

Anar a missa

et fa gran!,

ell ho sentia.


De les converses

amb rucs,

els menys enzes

semblen muts,

seran les presses.


Per a aprendre,

a no saber,

cal entendre

com s'ha de fer,

sinó a rebre.


Em comenta,

el meu amic,

que haig pressa

en fer-me ric,

deu ser feblesa.


Les campanes

de la sort

són germanes

de la por,

a cops, s'enfaden.


Si s'enfada,

li diré

que, si calla,

jo també,

mai s'apaivaga.


Per a aprendre

anar a dormir,

cal entendre's

amb el llit,

li dol el rebre.


A la casa

dels parents,

tres són massa

i, és present,

qui no fa falta.


En el regne

de les flors,

qui vol rebre

cerca el sol

per a no ser tendre.


Quan el vent

aplega a l'hort,

el pebrot

diu que no el sent,

es veu que és sord.


Amb la força

de l'estiu,

cada mosca

en val mil,

sempre en revolta.


Amb les ganes

que jo tinc,

pujo escales

fins al cim

per si m'esguarden.


La més maca

de les cinc,

compra aigua

i ven el vi,

potser li agrada.


A la casa

de la mort,

mai es cansa

el somiador

ni diu què passa.


Entre piques

i poals,

com s'obliden

els de dalt

de prendre mides.


El camí

que porta al mas

pel matí

deu ser més llarg

o m'ho fa a mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXI)

07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les rialles

són així:

estirades,

sense fi,

ben amables.


Al calaix

de la dissort,

no hi ha plany

ni fuig la por

almenys un any.


Les princeses,

sense rei,

van enceses,

sense llei,

només promeses.


Com hauria

de tenir

força ràbia

sense vi

ni alegria.


Venen totes

d'enrenou:

set tomates

amb un ou,

veig que s'agraden.


Amb la gana

dels valents,

posen plata

i coberts,

per si els agrada.


El gegant

del pi

es fa gran

de bon matí,

tot menjant.


El cavall

i el cavaller

van al tall,

si els convé,

enmig badalls.


Una jove

em demanava

comprar un cove,

anar a la plaça

més prompte encara.


Si la lluna

ha de venir,

vull fortuna

i un marit,

anem a una?


Una rosa

en el prat

diu que es posa

per a guanyar,

és prou preciosa.


És quan ploro

per la nit

quan m'adormo

pel matí,

culpable, el llit.


Mariner

sense llagut,

matusser

i ben begut,

prou mentider.


A missa

de bon matí

amb camisa

de setí,

és gran artista.


Si m'enganyes,

et diré

que hi ha cases

al carrer

un xic estranyes.


No demana

massa sort

puix la paga

a preu d'or,

després, s'enfada.


Vinguin nits

de lluna plena

i esperits

sense lluerna,

serem amics.


A la casa

del senyor,

no havent massa,

déu-n'hi-do,

res fa falta.


La mare com crida:

dilluns i dimarts,

dimecres no en sap,

ha perdut la mida,

m'hauré de llevar.


Aquesta setmana

fa de mal llaurar,

la mula es cansa,

hauré de parar,

hi ha festa a la plaça.


Amb prudència,

et diré

que la ciència

no em convé,

no haig paciència.


A la casa

del mussol,

falta rauxa

quan surt el sol,

sempre s'avança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXX)

01 Abril, 2023 18:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

En Joan

va demanar:

bossa gran

per al dinar,

li'n van donar?


Són els gojos

de la mort:

menjar dolços

sense por,

amb riures bojos.


Quan començo

a caminar,

com delero

en pensar:

Ho he de deixar?


Mai demano

per a mi

quan proclamo:

Soc feliç!,

després, callo.


He posat,

vora el coixí,

un esclat

i m'he dormit,

soc ben rar.

 

Amb les ganes,

faig garbuix,

de vegades,

un xic més fluix

per si tardes.


Poseu-me pa

i vi en el sarró,

com vull anar

a l'alturó

sense grimpar.


A les portes

de la mort,

dos tanoques

tenen por,

també, ploren.


Una jove

ha demanat:

omplir el cove

de regals,

ha de ser noble.


A les voltes

de les nou,

venen totes

per si mou,

el vent, les hores.


Un capvespre

ha de venir,

el meu mestre,

per a dir:

Ets un maldestre!


Quan el tren

va per la plana

és el vent

qui li demana:

No ens aturem!


La princesa

del meu cor

diu que pesa

el mal record,

ho sabrà ella?


Un dimoni

em vol vençut,

un xic borni,

un tot mut,

no cal que ho provi.


Posaré

llum i paper,

escriuré

del què no sé,

me'n sortiré?


Massa temps

i pocs diners

van ensems

sense interès,

hi són presents.


Al corriol

del vent,

com plora el mussol,

però ningú el sent

fins que es pon el sol.


Les mentides

van al pas,

entre vides,

entre nyaps,

enmig ferides.


Quan ve el fred

de bon matí

dins l'hivern

que ja és aquí,

ho deu saber?


Patufet

sortí de l'ou

vestidet,

sota una col,

era a l'hivern.


La formiga

en el camí

va fent via

pel matí

i a migdia.


Ningú sap

quan la pobresa

menja el cap

a la saviesa,

fa sa part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXIX)

14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca, Poemes curts

La més gran

de les raons,

va guanyant

quan tot és dolç

i benestant.


Una casa,

sense envà,

veu qui parla

i qui vol pa,

és poc sobtada.


No em plau

ni m'acoquina

ser a palau,

haver boirina,

descansar amb pau.


En el regne

dels valents,

sent-ne setze

en seran cent,

tots per a rebre.


La petita

de les flors

no ha mida

ni colors,

però ha vida.


A la porta

del veí,

hi ha qui

es riu de mi,

és prou tanoca.


Com he de cantar

si el núvol em veu

i la deixa anar,

em mulla dempeus,

ja m'ho pagarà.


Na Maria

ha demanat

una missa

de comiat,

ha fet salat.


Quan la fera

es riu de mi,

riu planera

perquè sí,

és encisera.


Si em demana,

li diré

que haig gana

quan convé,

avui, també.


La convido

a festejar

i m'oblido

l'endemà,

ja s'ho farà.


Per a ser

home valent,

cal plorar

quan ningú ho sent

o dissimular.


Del silenci

de la nit,

els bruixots

treuen profit

o encanteri.


La saviesa

ja se sap:

ven de pressa,

compra barat,

és molt seva.


Per aprendre

la lliçó,

cal entendre

l'ocasió

o ser al darrere.


Quan la mossa

va a comprar,

porta bossa,

moneder

i el cap ben clar.


A l'escola,

hi ha neguit

quan el mestre

tanca la porta

i dona un crit.


Pel capvespre,

diu el sol

que ha febre,

gana i tot,

no vol rebre.


Per dinar,

demanaria:

setze plats

i companyia

sense pagar.


Com no hi havia

solució,

menjaria

de tot i bo,

com cada dia.


La més magra

de les sorts

no m'agrada

ni em fa por,

mitja setmana.


Quan la jove

està per mi,

porto un cove

de desig,

n'hi ha de sobres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXVIII)

01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la muntanya hi ha

munió de cabres,

un vell taujà

sense les nafres,

després, se'n va.


A la cova tinc

un somni perdut:

voler ser sabut

sense l'enemic

mirant amb ull cluc.


El gener dormia

en el si del glaç,

un déu ho sabia,

però no en fa cas,

després, s'ofenia.


Mil revoltes

al coixí,

si hi són totes,

puc dormir,

haig absoltes.


En el regne

de l'oblit,

quan hi ha metge

no hi ha amic,

ho puc entendre.


Amb la joia

del meu cor,

qui em dona

aquest tresor

per a fer la mona?


No haig pena

ni diners

ni m'espera,

a fi de mes,

cap paga extra.


Doneu-me pa

amb una ceba,

ella m'espera

per a guanyar,

vaig a la seva.


El gegant

del mas del pi,

els dimarts,

va a dormir

sense fer parts.


A la vora

d'un pagès,

poca gana

i menys diners

cada setmana.


Quan havia

un xic de son,

com sabia

aplegar a port

durant el dia.


La més maca

de les flors

mai demana

quan la fredor

me l'apaivaga.


Sant Antoni

diu que, el fred

al dimoni,

el fa despert,

millor no el toqui.


Per a ser

un home de bé,

cal saber

on posar esquer

o fer un bon prec.


Na Joana

diu que sí,

que li agrada

anar a dormir,

després, s'enfada.


A l'escola

de la son,

com es gronxa

la tardor,

aplega d'hora.


Els pobres cantaven

a la taula estant,

els rics poc que ho fan

mentre hi ha per menja

un bon tall de carn.


Els camins

de la dissort

duen fins

que apleguen tots

a mar endins.


A la rambla

de les flors,

vint són massa,

deu són pocs,

és el que passa.


Si preguntes,

et diré

que, en el regne,

no hi ha fe,

ni quasi dubtes.


Massa cases

on dormir,

però esclaten,

pel matí,

les gran baralles.


És quan dormo

que tinc son,

és quan plou

que em sento sol,

no ric ni goso.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs