Poemes curts (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al corriol,
que porta a l'era,
hi ha poc sol
amb lluna plena,
massa que em dol.
Per a ser
del tot valent,
cal saber
d'on bufa el vent
i eixir corrent.
Na Maria
ha demanat:
L'alegria!,
ha fet salat,
massa ho sabia.
Quan no haig
res per a dir,
el que faig
em duu al mentir,
després, me'n vaig.
A la missa,
en el sermó,
hi ha qui crida
de debò,
minsa alegria.
La campana
del convent
s'esbatana
i va dient:
Estic cansada!
Amb les presses
de la nit,
hi ha promeses
sense crit,
felices elles.
A la casa
d'en Narcís,
cada cambra
ha son llit
amb una manta.
Com havia
de morir,
pregaria
sols per mi,
massa ho sabia.
Quan m'amago
dintre el bosc,
si m'enfado,
es fa fosc,
després, em planyo.
Els fantasmes
són així:
Fan vacances
en dormir
o fer bones cares!
Com m'estima
de valent
mai esbrina
el que sent,
només ho oblida.
Com voldria
comentar
que, avarícia,
em fa pecar
i m'humilia.
En el joc
d'endevinar,
quasi tot
es pot pensar
fins haver sort.
Quan la sínia
vol cantar,
l'albergínia
ha de plorar,
massa alegria.
Com m'agrada
prou el vi,
cada tarda
he de venir
a veure on para.
Cada vespre,
ve l'amic
per a veure
si estic
a punt per creure.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
ha de venir,
o cal glatir?
Assoleixo
el meu fracàs
quan em queixo
del meu nas,
després ho deixo.
Com comento,
d'amagat,
que em sento
trasbalsat,
després, ho deixo.
És a l'hora
de menjar
quan un plora
pel que hi ha,
la resta sobra.
En el regne
de les flors,
no hi ha setge
de colors,
tots volen rebre.
Poemes curts (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del davant,
el vent passa
mentrestant
em diu que es cansa.
Quan aplega,
el vell mestral,
espetega
el fumeral,
haurà tenebra?
I tot d'una,
enamorat,
vull la lluna
i el sembrat,
perquè és poruga.
Com la mosca,
en el passar,
diu que és nova
en el volar,
prou bé s'hi troba.
Cada vespre
ha sa por,
és prou tendre,
es troba sol,
res per a vendre.
És si ploro
pel matí
quan el mosso
es riu de mi,
poc que l'enyoro.
Quan aplega
sant Joan,
la foguera
posa encant
a una nit plena.
Li comento
el meu penar,
és quan sento
que se'n va,
alhora, prego.
A la casa
dels valents,
qui no es cansa
atura el vent,
tot de passada.
Na Maria
del meu cor
ni ho sabia
que era mort,
pobra alegria.
Quan la tarda
ja és aquí,
és quan passa
l'arlequí
ben dolç de cara.
La més maca
de les flors
va i es tanca
a la tardor,
és quan descansa.
Al mercat
on venen peix,
el salat
va en escreix,
és més barat.
La més noble
de les sorts:
ser ben pobre
i haver-ho tot
sense que hi sobre.
Li comento,
havent dinat,
que no em queixo
a desgrat,
és el que sento.
És a l'hora
de ballar
quan ens porta
el berenar,
serà l'esposa.
A la nit,
sota el fanal,
l'esperit
mai prendrà mal
ni haurà delit.
Poseu-me el llit
vora la finestra
perquè haig el neguit
de ser a la festa,
massa que t'ho he dit.
I demà,
en fer-se fosc,
capellà
i processó,
de segur que hi va.
Com la gana
no menteix,
vull vesprada
amb safareig,
és com m'agrada.
I la mossa
em demanà,
poc faig nosa
quan no hi està,
prego amb prosa.
A les taules
no hi ha vi,
són febrades
de l'estiu,
amb males cares.
Poemes curts (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vall
de la dissort,
anar al tall
és haver sort
sense fer estrall.
Les comandes
són així:
quatre capses,
un coixí
i mil randes.
Com havia
pocs diners,
menjaria:
poc o res,
cada dia.
Com m'agrada
el descansar
no vull paga
ni pregar,
només lloança.
Sense riures
ni diners,
el meu viure
és saber més,
em farà lliure?
En el regne
de les flors,
has de creure
els vencedors,
hauran el lleure.
Massa hores
de dinar
i els fantasmes
a cridar,
són ben amables.
Com demano
un xic de vi
el meu amo
em fa glatir,
diu que l'enganyo.
Amb la dèria
de saber,
hi ha matèria
per a fer,
no la vull meva.
A les portes
de la mort,
hi ha més ogres
per a tothom,
potser en sobren.
Mentiria,
si de cas,
i sabria
trobar l'envà
de l'enganyifa.
A les voltes
de la tardor,
massa mosques
en tenen prou,
són en absoltes.
Una pedra
en el camí,
mai s'enceta
perquè sí,
algú la trenca.
Les comandes
del sarró:
posar nanses
al porró,
manta d'errades.
En ser hora
de dormir,
és quan toca
agrair:
el no fer nosa.
Quan el sol
aplega al bosc,
tot el fosc
diu que no vol
anar pel solc.
És quan dormo
que la veig
i la trobo
al safareig,
després, ho ploro.
En els riures
de la nit,
vénen lliures
esperits
a cercar el viure.
Caminant
sense mesura
i cercant
a la cordura,
res és més gran.
És si plou
quan me n'adono
que hi ha un bou
qui vol ser lloro
sense enrenou.
Quan havia
pocs diners,
no podia
menjar res,
massa ho sabia.
Com m'agrada
anar a dormir
per si es cansa
el meu botxí
de guanyar massa.
Poemes curts (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:34
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la mossa
es riu de mi,
no es gran cosa
pel matí,
sovint, fa nosa.
Massa ombres,
al camí,
vénen totes
a dormir,
n'hi haurà de sobres.
Les campanes
van volant
i les fades
van mostrant:
cares amables.
Per a ser,
un xic més ruc,
cal saber
els ets, els uts
i empènyer bé.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un poc de tot,
sense cobdícia.
A les portes
de l'infern,
els tanoques
ho tenen verd,
n'hi ha de sobres.
Com l'estimo
d'amagat
ni endevino
l'entrellat,
només sospiro.
En el racó
de les hores dolces
sento la braó
com pregona a soles:
No hauran perdó!
Quan el sol
es mostra ardent,
vull bressol
i un parament
per a mi sol.
La tarda passava
pel vell carreró
i, quan em mirava,
deia de debò:
Fas prou mala cara!
Les angúnies
són així:
ben feixugues
per la nit
i un xic porugues.
A la plaça
de la font,
qui riu massa
ni sap com
aplegar a casa.
A les cinc
del dematí:
massa amics
i massa vi,
per a una nit.
Na Tomasa
del meu cor
quan no parla
ni fa el sord,
però m'enganya.
A les portes
de l'infern,
qui no hi toca
poc es perd,
ni farà nosa.
En comptades
ocasions,
avellanes
són melons,
però m'agraden.
Quan anem
en processó,
malparlem
sense cap por
perquè ens salvem.
Quan la barca
va pel riu,
mai demana
ser a l'estiu
per si entrebanca.
Quan la mossa
em ve a cercar,
o faig nosa
o vol menjar,
som poca cosa.
A les terres
de ponent,
quan hi ha guerres
ni les sents,
només tenebres.
Li demano
per venir
i no em canso
de mentir,
és el meu amo.
Amb les ganes
que jo tinc,
guanyant quatre,
en perdo cinc,
farem teatre.
Poemes curts (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A cavall
de la fortuna,
el devessall
potser no atura,
li agrada el ball.
És quan trobo
l'ocasió
quan ho provo
i em fa goig
gaudir a dojo.
En provar
de fer-me el sord
esclatà,
em quedà mort,
fruit de la por.
És quan guanyo
en Manelic
quan s'estranya
i es fa amic,
després m'escanya.
Per a ser
un bon minyó,
cal saber
on hi ha el carbó
i vendre'l bé.
Quan acabo
d'ésser amic,
és quan planyo
i em desdic,
serà que em canso.
A la porta
de l'infern,
un tanoca
va i es perd,
és el que toca.
La recança
del camí
quan es cansa
em ve a dir:
N'hauré fet massa!
Massa hores
de la nit
hauran totes
esperits
que ens cargolen.
Quan aplego
a la cançó,
espetego
de debò,
després em queixo.
Quan la roda
dona tombs
és quan troba
la raó
i res li sobra.
Si m'estima
de valent
em convida
ésser conscient
per si ho oblida.
Una casa,
sense fi,
ha canalla
al jardí,
jugaran massa?
Com em moro
cada dia,
esvaloto
la família,
després ho ploro.
Mariner
dalt del llagut
no vol ser
mai el vençut,
és molt proper.
Com m'agrada
prou el vi,
quan s'acaba
em fa glatir,
prou sovint passa.
Massa roses,
sense fe,
parlen totes
de voler,
són en absoltes.
En el regne
dels pastors,
les ovelles,
amb la por,
com s'entretenen.
Com demana
l'esperit:
Haver gana
cada nit!,
ben tard es cansa.
Sense penes
ni destí,
les lluernes
fan camí
amb poques presses.
A la casa
del cantó
quan hi ha gana
mengen tots:
pa i carbassa.
Com havia
poca sort
ni volia
ésser mort,
massa ho sabia.
Poemes curts (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
com voldria
ser a la nit,
la joia em crida.
Vull passar el temps
de gana i de guerra
per saber si vens
on mon cor s'esguerra
i, al punt, somiem.
Entre dues granotes,
xerrant a la bassa,
m'he sentit, a soles,
sense massa traça
i pensa de pobre.
A la casa
del molí:
festa grassa
i força vi,
potser un pèl massa.
Les comandes
de l'estiu:
menjar faves,
sentir-se viu,
beure debades.
Com demanaria,
si amor volgués,
sentir la follia
i, un xic després,
guanyar l'alegria.
No vull pedres
al camí
ni més herbes
per a mi
en ser al capvespre.
Na Maria
ha demanat:
anar a la vila
en fer-se tard,
ningú li priva.
A la festa
de les flors,
la ginesta
perd color,
haurà enveja?
La solitud
és bona companyia
i la virtut
no sap com farà guia,
massa és ensurt.
Em pregunto,
en anar,
si, quan pujo,
em puc cansar,
gairebé ho dubto.
Quina pensa
m'ha de dir
que la gresca
fa patir,
no sé la resta.
Cantaria
més cançons
i hauria
més sermons,
magra alegria.
I la terra
em demanà
que fes guerra
més enllà,
on viu la pressa.
Les paraules
van al vent,
les més maules
per ponent,
no ho sé les altres.
Per aprendre
la lliçó,
cal atendre
i ser millor,
fàcil de vendre.
La campana
del convent
esbatana
si fa vent,
llavors, s'enfada.
A la casa
de la por,
la nit passa
en un plor,
després, ve l'alba.
Com la lluna
diu al sol
que, una a una,
tot es pot,
és molt sabuda.
A la terra
dels gegants,
no hi ha guerra
com abans,
només desfeta.
Si volia
anar a ballar,
em caldria
festejar?
Poc que ho sabia.
Si em demanes,
et diré
que hi ha cases
on convé
posar fantasmes.
Poemes curts (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa deures
per a mi
i les heures,
al camí,
ni volen creure.
Com estimo
aquell plaer
mentre miro
de saber
perquè sospiro.
A la vora
del camí,
hi ha una nosa,
per a mi,
poc que m'honora.
Les tenebres
són així:
massa verdes
per eixir
i, a més, tendres.
Com la ràbia
no treu fum
n'hi hauria
més ferum,
poc que ho sabia.
Sento el lleure
a la plaça
com va a seure
mentre parla
del gran deure.
Si em demana
per venir
quan es cansa
es riu de mi,
poc que m'agrada.
El pastor,
quan va a la serra,
porta el gos,
gana, ovella
i un xic de por.
Quan passejo,
enmig del bosc,
alenteixo
i es fa fosc,
quasi ho prego.
La finestra
del meu mas,
si està oberta,
dona pas
a la feblesa.
Lluitaria
per haver
prou follia
al meu carrer,
jugar em convida.
A la casa
de ponent,
qui no parla
ni s'ofèn,
però descansa.
Sense festa
ni concert,
la mestressa
ho té verd,
quasi es crema.
Cada branca
ha son niu,
quan treballa,
ve l'estiu,
després descansa.
Qui camina
perd el fred,
cerca mida
al cel obert
on tot pren vida.
Quan la sínia
canta i riu,
com convida
a ser a l'estiu
on el món crida.
Massa gana
per dinar,
vull la plata
i pensar:
El peix m'agrada!
L'avantatja
d'ésser ric:
menjar massa
i no glatir,
és com m'agrada.
Ha de cloure
el meu somrís
per ser ogre
amb gran encís
i cor de roure.
Si la lluna
em diu que sí
es fa bruna
per la nit,
no anem a una.
Com demana
anar al mercat,
li agrada
comprar barat
cada setmana.
És la mosca
qui se'n riu
quan pertoca
ésser estiu,
en fred, com plora.
Poemes curts (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
un bon ruc
parlaria
fins pels ulls,
una delícia.
A la casa
del mai més,
no hi ha encara
l'interès,
poc que fa falta.
Les recances
de la mort
són emprades
en ser fosc,
després passen.
Com demano,
en cada eixir,
trobar un amo
per a mi,
desprès, l'enganyo.
Quan la barca
arriba a port,
porta massa
o porta poc,
la feina és llarga.
Si m'estima,
li diré
que fatiga
tanta fe
o quan em crida.
I les nits
de lluna plena
hi ha neguit
per si enlluerna
un llop amic.
El ruc em contava,
des de bon matí,
que un son el cridava
des del fons del llit,
era de qui mana.
A la porta
del convent,
el qui toca
és innocent
o potser ho prova.
Les comandes
de la fe
són preades,
de bon fer,
però debades.
A la missa
de difunts,
no hi ha rissa
ni ensurts,
potser enganyifa.
En comptades
ocasions,
veig garlandes
als balcons,
però m'agraden.
Al palau
et trobaràs:
un babau,
un assenyat,
cercant un cau.
Quatre joves
i dos vells
fan mil proves
amb atuells,
van cercant l'ordre.
Poseu-me pa
damunt la taula
per a dinar,
no vull ni aigua
sols vi i carn.
Si la lluna
ve a la nit,
l'esperit
cerca fortuna
i un xic d'abric.
Quatre flors
per a fer un ram
i els colors
que arribin quan
fugin les pors.
Encara rai
com les ginestes
volen les festes
el mes de maig,
són desllibertes.
Una mossa
m'ha de dir
que faig nosa
perquè sí,
no soc gran cosa.
En el regne
de les flors,
faig honors
cada capvespre,
dilluns i tot.
Com la pensa
em ve a dir
que el gaudir
és la revenja
d'un joc mesquí.
Una jove
em demana
i, a sobre,
fa mala cara,
ha de ser noble.
Poemes curts (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mossa
es riu de mi,
li faig nosa
perquè sí,
és poca cosa.
El diumenge
ja se sap:
Mal de fetge
i maldecap!,
lluny de cap metge.
Com havia
pocs diners
no hi havia
interès
ni gosadia.
És quan somio
de debò
quan rondino
en altres llocs,
després ho afino.
A la serra
del Montsià,
cada pena
ha un altar
de bona pedra.
Entre roses,
hi ha un jardí,
les més noves
són per a mi,
n'hi haurà de sobres.
Amb la gana
que jo tinc,
faré un plat
per almenys cinc,
el vull de fang.
Per a menges,
he comprat:
quatre nespres
i un alvocat,
són coses meves.
Li comento,
de bon grat,
que espetego
en fer salat,
després, ho arreglo.
A la lluna
li he de dir
que, si és bruna,
fa glatir,
anem a una?
Com ho compro
prou barat,
quan ho provo
faig mitja part
per si no ho noto.
Com havia
poca son,
mai sabia
l'ocasió
ni la volia.
La més magra
de les sorts
mai es cansa
de ser a port,
un déu l'amaga.
Et comento,
tot seguit,
que menteixo
en ser amic,
massa ho sento.
El diumenge,
anar a ballar,
però al metge
ni cridar,
coses del fetge.
Na Joana
del meu cor,
quan es cansa,
ha molta por,
és la nissaga.
A les portes
de l'infern,
n'hi ha dotze,
però set
ni se n'adonen.
El dissabte,
ja se sap,
juguen quatre
a l'enfadat,
quasi és miracle.
Com havia
tanta gana,
menjaria
molta vianda
amb alegria.
Us diré
que no he sabut:
moure'm bé
dins l'aixopluc,
haig poca fe.
Com confio
de valent
i endevino
el pensament,
però no arribo.
Quatre llamps,
amb els seus trons,
van xisclant
per tot el món,
l'aturaran?
Poemes curts (CXXVI)
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Poseu-me les rialles
amables del moment
sense estovalles
ni massa compliment
en terres mal lloades.
Una tarda passa
a la sínia estant
on mon ruc, tombant,
descansar demana;
per les nits, no tant.
A la fira,
l'he comprat:
ple de vida,
alliçonat,
quasi mai xiscla.
Massa plates
per menjar;
de les agres,
me'n puc estar;
són menyspreables.
Si no trobo
solució,
com ho adobo
amb pa del bo,
és quan ho noto.
Si la lluna nova
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
un eixut qui prova
la lluita guanyar.
Quan la pluja cau
i l'arbre se'n riu,
noto aquell caliu
on la joia rau
per sentir-se viu.
Mai he de trair
si l'amor demana,
si l'amor proclama:
el deure de pair
hores de disbauxa.
Hauré de comptar,
des de bon matí,
qui troba l'eixir
i se'n sap estar
en el dolç sentir.
Com havia
poca fe,
mai diria
el què convé
ni ho sabia.
És la lluna
pel matí
quan és bruna
de no dir
i sense cua.
En el regne
de la sort,
mai hi ha setge
per a tots,
ningú ha de rebre.
Les comandes
són així:
van comptades,
dia i nit,
per totes bandes.
Com declama
el reietó:
No tinc fama
ni perdó!,
però ha gana.
Quan aplega
el més de maig,
li comenta
el poc que faig,
és prou garrepa.
Les roselles
del corriol
són més belles
quan fa sol,
felices elles.
A la banda
de ponent,
hi ha qui passa
i no ho sent,
és prou bandarra.
I quan sigui
segador
que sofreixi
la calor,
és gran suplici.
Si demano
més diners,
ve el dimoni
a quedar bé
sense que es noti.
Com m'agradaria,
si l'amor volgués,
haver l'alegria
sense haver res més
que un xic de follia.
M'ha deixat el monstre
ben bocabadat,
soc massa mediocre
per trobar entrellat,
em tracta de pobre.
Mai demano
per anar
quan diu l'amo:
A treballar!,
prou que l'enganyo.