Poemes curts (XCIX)
14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Han de raure,
en el cim,
ben amables,
els botxins,
després, maten.
Quan al juny
vaig a segar,
és quan gruny
el porc al prat,
després, fuig.
Les camises
de l'estiu
són de mides
i colors vius,
més eixerides.
Com demano
el menjar
sense el goig
de treballar,
és que m'escanyo.
Les paraules toves
cerquen, prou dejorn,
trobar-se a soles
amb algun senyor
qui les trobi bones.
A la setmana següent,
no hi ha festa,
vull beure vi, cervesa
i una ampolla d'aiguardent,
per si refresca.
Diu la masovera
que, en venir del mas,
ningú li fa cas,
quan ensenya i prega,
més que un bordegàs.
Quan demani
per la son,
vull que n'hi hagi
per a tots
i que en sobri.
I, a l'hora de dinar,
asseguts, ben pentinats,
amb una mà a la butxaca,
malfiar com ho fan tots,
amb una ganyota encetada.
A la rua
del convent,
quan hi ha muda,
falta gent,
deu ser poruga.
Quan demano
anar a cantar,
és quan planyo
a l'endemà,
mai seré amo.
Els nens perduts,
a les hores fosques,
cerquen deu tanoques
per a fer refús,
són ben poca-soltes.
He cercat fins a la nit
el cove de la temença
qui s'adorm vora del pit,
a punt d'albada, desperta,
és un pobre maleït.
A les voltes de sant Joan,
vénen les fades
amb les bruixes barrejades,
esperant i esperant
el més petit dels miracles.
Com la música s'adorm
en arribar a la finestra,
ha estat tota la festa:
prou callada, amb ull tou,
per si albira qui la prega.
Al rellotge de la nit,
doneu-li corda,
puix queda un esperit
qui me'l trastoca,
diria que ha delit.
Han de lluitar els bordegassos,
a la festa del sidral,
ben calçats puix prendre mal
és només qüestió de nassos
i de guanyar-se el setial.
Sento la musica
dormint el concert,
avança, replica,
ho troba tot verd,
després, ni es capfica.
Han passat els àngels,
venien del cel,
hi viu sant Miquel
enmig dels estels,
pendents del Gran Pare.
Mai demano
per a mi
ni un cartró
on poder dormir,
és quan guanyo.
Poemes curts (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria,
mentre dorm,
com somia
que té son,
sempre és al dia.
És quan plou
al dematí
quan no em moc
vora del llit,
és el meu jou.
Quan la mossa
vol amor,
com proclama:
Si em vol,
potser es cansa!
A les pors
del sacrifici
és millor
haver bon vici,
hi guanyen molts.
Si la menja
és per a mi,
hauré revenja
si mana el vi
o sobra pressa.
Mai es cansa
el pobrissó,
menja poc
i cau rodó
sense recança.
És quan plou
que estic content,
canta el llop
mentre em veu,
ni agafa set.
Quan demano
anar a ballar,
no té pressa
en arribar,
quant ho estranyo.
Si la sínia
diu que sí,
al migdia, a dormir
per a fer vici
amb alegria.
Com en sóc
tan saberut,
menjo porc
i trobo el gust:
a poc a poc.
Com demano,
per la nit,
sentir el vent
quan va a dormir,
la por la tinc.
Les seixanta
solucions
tarden massa
quan hi ha sol,
després els passa.
No vull cambres
sense nit
ni poncelles
sense crit,
faré revetlles.
A la casa
del mai més,
del què passa,
qui sap res?
Res, encara.
Quan la jove
va a la font,
la veig noble,
amb intenció,
glatint de sobte.
Enmig de l'hort estant,
sento les converses:
tranquil·les, despertes,
d'aquells quatre enciams
parlant amb les cebes.
Com l'aranya,
adelerada,
veig que escanya,
enfurismada,
una mosca prou cansada.
Les paraules
van al vent
on, les maules,
van dient:
Plorem debades!
En el si
del meu convent
sento qui
es va planyent:
Pobre de mi!
Al desert,
quasi mai plou
i és despert:
desig i prec
sense enrenou.
Poemes curts (XCVII)
14 Abril, 2022 10:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan m'empaita
la tempesta,
és quan crida
i manifesta:
Raó de vida!
Quan demano
plata i or,
el meu amo
diu que no es pot,
després em planyo.
A la casa
de l'Enric
hi ha una tassa
i diu que és ric,
fa bona cara.
No vull ordre
ni saviesa,
sóc tan pobre
que la queixa
es torna noble.
La collita
del pagès
sempre fruita
l'any següent
o s'esquinça.
Per a ser
un bon pastor,
cal aprendre
la lliçó:
Saber rebre!
La més maca
de les flors
sempre parla
de dolçor,
és molt pesada.
Si la mare
diu que no
quan ve el pare
mai sóc jo,
sóc un altre.
Na Mariona
va a la font,
quan ve, plora,
plora molt,
pobrissona.
He de demanar,
al meu rei, el goig
de saber-me boig,
quan m'he de llevar,
sempre em poso roig.
Quan camino
cap al prat,
com sospiro,
em sento rar,
tot ho endevino.
La més dolça
de les flors
es trastoca
per l'amor,
quasi està boja.
Quan la lluna
es riu de mi,
diu que és bruna
perquè sí,
anem a una.
En sortir a la finestra,
el poble és ver,
la mosca riu satisfeta,
la veig com creix
quan la gràcia es manifesta.
Amb més nobles sentiments,
tots anant per la misèria,
veig plànyer l'enteniment,
es veu que la queixa
es desfà en aplegar al cel.
He de demanar,
quan aplegui a Déu
que em posi un dinar
per a almenys deu,
no me'n sé estar.
Saben com demano,
en un tres i no res,
el tenir bon amo,
valent en escreix
per si m'esbatano.
El saber-me eixut
em duu per la pensa
dels silencis rucs,
poc després, comença
amb els ets i uts.
Al corriol
d'en Manelic,
quan ve el sol,
és més petit
i amb manta mel.
Les despeses
de l'incert
són promeses
de l'avern
amb poques queixes.
Poemes curts (XCVI)
01 Abril, 2022 12:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Plora el vent
en entrar al bosc,
ho troba fosc,
mancat de gent,
el pot la por.
No demano més
que el sol al migdia,
ser-hi amb alegria
i viure despert
quan la joia em crida.
He demanat, confós,
un prec d'esperança,
anar a seure a la plaça
on trobar records
del prec i de l'arada.
Com demanaria,
a mon déu petit,
seguir amb l'esperit
mentre passa el dia
voltat d'enemics.
M'agrada el passeig
punyent del migdia
mentre el sol crida,
en un món espès,
ni sap ni convida.
A la casa dolça
on viurà l'enyor,
plora la cassola
esperant retorn,
l'ama ja no hi toca.
Sento badallar
a l'amic lleó,
no sé perquè ho fa,
però Déu-n'hi-do
quan voldrà menjar.
La formiga
diu que plou,
però el sol
no la convida
a perdre el jou.
És la nina
dels meus ulls
la que crida
en els esculls
de tota mida.
En el regne
de la sort,
no hi ha patge
ni rector
ni un be negre.
Les paraules
van al vent,
les més maules
ni les sents,
són callades.
A la lluna
hi ha un corder,
quan belluga,
no diu res,
és tot muda.
En el davallar
suau d'aquest riu,
sento com es viu
sense gran penar,
devem ser a l'estiu.
La més dolça
de les flors
com es gronxa
sense pors
ben a la vora.
Donaré a la mar
la meitat del somni,
m'agrada un dimoni
tou i atabalat,
fins diria: borni.
Com les herbes
d'aquest prat
són ben meves
si les faig
dolces i tendres.
A la casa
del pagès,
el vell mana
fins després
que la mort passa.
He de demanar,
si vol la senyora,
conill per dinar
o filet d'anxova,
però amb un bon plat.
Com l'amor reclama:
Tot un xic de llum!,
és minso embalum
per a tanta flama,
la resta és, bé, fum.
M'acomiado
de l'infern,
del vell amo:
en Llucifer,
mai l'enganyo.
Poemes curts (XCV)
14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la lluna em ve a cercar,
doneu-li pressa,
dieu-li que, a la finestra,
hi ha un jove enamorat
d'una deessa.
Portaran els monstres,
els bens a la cleda,
sense massa pena,
amb pensar innoble
per si algú agreja.
A la vora
del camí,
falta pa
i no hi ha vi,
és el que toca.
Na Maria
demanava
anar al ball
perquè tocava:
haver alegria.
Us dono, rei,
una setmana
per a plorar,
si, després, passa
no hauré remei.
Si pogués
us donaria
el meu amor,
per a fer via,
mentre calgués.
Sense pedres
al melic
ni a les orelles,
cada dia em desdic,
són coses meves.
Algun dia,
si és que cal,
hauré clemència,
he muntat aquest sidral
sense paciència.
A la sínia
del meu hort,
plora el ruc,
va a capcot
sense alegria.
Una mossa demanava:
el festejar,
quan un déu li donava
ni volia anar
sempre feia mala cara.
Amb la pressa
dels diners,
surto lleugera,
no cal ser tan mentidera
si els altres en tenen més.
Amb paciència
i un got amb vi,
la tarda passa,
estic assegut a plaça
demanant el meu gaudir.
Us comento que he menjat,
d'una vegada,
quatre fruites, quelcom salat
i pastanaga,
de segur que ni és delit.
No hi ha riures
al carrer,
ni queviures
a la plaça,
però són lliures.
He cercat
el meu camí,
he trobat
qui es riu de mi,
és el que hi ha.
Si pogués
anar a volar
tot el mes,
voldria anar,
és tal com és.
No demano
altre tresor
quan proclamo
que ho tinc tot,
després, m'enfado.
Al brocal del pou,
cap a mitja tarda,
he trobat un bou,
un corder, una cabra,
tot jugant al sol.
Mai demano
per a mi:
ser mal amo
i mesquí,
poc que guanyo.
Quatre roses
al jardí
només ploren
per que sí,
estan soles.
Poemes curts (XCIV)
01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el drac plorava,
vora de la mar,
sentí com cremava
el fanal del far,
era prop l'albada.
Amb les bones intencions,
parla la vaca,
si de llet no en treu massa
deu ser per bones raons,
igual esclata.
En el si de l'olivera,
ha vist l'enyor,
mai ha estat sorneguera
i treballa tant com pot,
de segur que aplega a reina.
Al país dels rics,
no he trobat fortuna,
només una engruna
de pa de pessic,
tots brandant a una.
I, al juny, la falç al puny,
els darrers dies d'escola,
estem a prop la revolta
de la sega i del fuig
sense deixar-nos la bossa.
Com em trobo prou cansat,
hauré de buidar el porró
d'aquest vi que m'han donat
i que sembla vestit d'or,
només en prendré una part.
Em plau demanar,
quan el sol s'allita,
un bon tros de truita
amb quelcom salat,
no oblidant la fruita.
Quan demano
per la llei,
marxa l'amo,
fuig el rei,
m'amistanço.
He de conquerir
la grassa fortuna
sense saber dir:
ni dues ni una,
és el bell dormir.
Quan demano
un xic de vent,
em diu l'amo,
que no ho sent,
llavors, m'enfado.
Manta riures
a la font,
els queviures
ja no hi són,
són ben lliures.
Amb seixanta
cavallers,
qui no parla
no diu res,
en són massa.
En el regne
de la por,
quan cal rebre
és de debò,
mai és tendre.
Al reialme
de les flors,
en són quatre,
en ploren dos,
sempre aquest tracte.
Com l'he vist
li he comentat:
Si has amic,
tracta'l de grat,
seràs més ric!
Com espero
esdevenir
i com brego
per partir,
només delero
sense saber.
A la casa
de l'enyor,
mai es cansa
el mal d'amor,
resta massa.
He de parar el seny
prop de la finestra,
sempre va de festa
quan ningú el veu,
déu ser un trapella.
A la joia i als diners,
no hi ha tempesta,
sempre haurà la porta oberta
per si arriba el darrer,
mai porta pressa.
A la casa vella,
mai tanca l'enyor,
records d'un senyor
qui va anar, a la guerra,
per a perdre-ho tot.
Poemes curts (XCIII)
14 Febrer, 2022 19:29
Publicat per jjroca,
Poemes curts
M'agrada sentir
la remor de la mar
després de finir
aquest dur treball
de no poder dir.
Quatre ratlles
per pujar,
altres quatre
i descansar,
no vull més tracte.
Les joguines
que he comprat
fan amigues
o distants,
són teranyines.
El cuquet cantava
pel corriol del prat,
un déu se li enfada,
comenta enutjat:
En fas un gra massa!
I, per a pagar la rondalla,
he venut, per pocs diners,
dues finques, una casa
i, de joies, tot un feix,
hauré deutes mitja anyada.
A la casa
dels parents,
faran falta
bones dents
per a fer l'estada.
És quan menjo
que ho tinc clar:
Si m'engreixo
és pel pa,
el dolç no el deixo.
Tot anant
en processó,
m'he cansat
en fer el tomb
i no parar.
Hauria de dir-te,
sense cap raó,
que m'agrada viure
fent de pobrissó
i sentint-me lliure.
Massa cabres
porten dol,
salten, salten,
cerquen sol,
mai es cansen.
En el regne
dels cristians,
ploren quatre
que es fan grans,
hauran de febre?
No hi ha hores
sense quarts
ni un gran poble
sense sants,
són gent noble.
M'hauré de morir
sense demanar,
hauré de partir
sense caminar,
és tot el que hi ha.
Amb quaranta pobres
governant un ric,
hi ha massa patxoques
per poder enllestir
la força d'un poble.
Na Maria demana
puix volia un nuvi nou,
quan li parla no es mou,
quan s'asseu no ha mai gana,
de segur que és força tou.
En el regne
del sabuts,
de cada setze
n'hi ha tres de muts,
sabran rebre?
He donat al vent
la força de l'aire
per si no la sent,
disposo un nou caire
de restar pacient.
Quan demano
per un metge,
he de retre
un cos qui planyo,
no sap rebre.
Hauré de morir
sense massa pressa,
deixar mon camí,
oblidar la pensa,
tornar-me mesquí.
Mai demano
altre llop
puix quan passo,
altre cop,
diu que l'enganyo.
Poemes curts (XCII)
02 Febrer, 2022 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria em diu
que li agrada el ball,
jugar a la viu-viu
i fer, amb encenalls,
a la branca, un niu.
I, quan faci calor,
vull roba fresca,
asseure'm al balcó
i mirar, sense cap pressa,
els porucs festejadors.
En aplegar al cap del mes,
haig tanta gana
que prendria una setmana
menjant plates d'entremès,
tres porquets i mitja vaca.
Al si del castell,
hi ha una princesa
tot pregant per ell,
per la roba estesa
abans de fer net.
A la casa
de l'enyor:
una vaca
és un llop
o bé s'hi atansa.
Mireu-la si és dolça
amable i pacient,
com diu, bona gent,
ha de ser l'esposa
d'algun mal servent.
En el riure
de les flors,
ve el queviure
dels amors,
no és pas lliure.
En el record
de les velles cambres,
parlen de tot:
de dies agres
on perdre el nord.
D'aquí estant,
enmig del cementiri,
em vaig fent gran,
sense cap vici,
ganes: No tant!
A la casa
de l'Enric,
el qui passa
diu que és gris,
potser carbassa.
Sense eines,
vaig al tros,
quan hi ha queixes
ni em moc,
passen els dies.
Quan preguntes,
et diré
que haig dubtes,
però haig fe,
ni s'esmussen.
Una jove mossa
em vol fer pecar,
diu que es troba sola
i vol festejar,
de segur que ho prova.
Ni vull sol
a mitja nit
ni al juliol
cerco el mosquit,
no hi sóc tot.
Quan havia més diners,
em posaven la catifa,
ara, com no en queden més,
em fan befa i enganyifa,
deu ser cosa d'interès.
Mai demano alhora:
menjar i dormir,
puix el son no em troba
abans de glatir
per un plat de sopa.
Al carrer
dels fredolics,
quan ve el vent,
no hi ha ni abric,
es veu que es perd.
Al desert, els prats
hauran massa arena
per poder albergar
la casa de l'herba,
poc que puc menjar.
No vull res més
que un riu petit,
un prat ben verd,
poder dormir
dintre l'incert.
No demano més
que poder guanyar
per dos o per tres
sense treballar,
crec que ho tinc prou verd.
Poemes curts (XCI)
15 Gener, 2022 06:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La mossa més jove
de tot el carrer,
quan passo, em mira,
quan me'n vaig també,
algun cop, sospira.
Les hores perdudes
al cap del carrer
porten poques mudes
mentre passa el temps,
enllà, a les altures.
Na Maria demanava,
altre cop, anar a comprar,
la mare no la deixava
puix havia d'esmorzar,
mai l'amor donava gana.
En ser a les cinc,
sento créixer el riu,
xisclen tots els nins
per saber-se vius
i plens de desigs.
El pare pagès
tenia una filla,
era com el vent:
anava i venia,
a saber on és?
No demano
altra feina:
no haver amo,
perdre l'eina,
no haver nyanyo.
Amb tres dents
i dos queixals,
vaig perdent
i menjant mal,
massa vell.
És quan parla
el pare llop
quan demana
un xic de por,
l'encomana.
En el regne
del cargol,
ve la febre
en sortir el sol,
és quan ve el rebre.
Mai la lluna
m'ha de dir
si l'escuma
vol dormir,
anem a una.
Quan el sol
em ve a cridar,
diu la son
que ha de marxar,
com em dol.
Massa hores
al carrer
parlen totes
sense fe,
quasi ploren.
He de demanar
quan arribi el son
que vull viatjar
a un altre món
on ni cal somiar.
El meu somni
ve a la nit,
però un dimoni
escanyolit
el fa borni.
Manta roses
del jardí
són formoses
perquè sí,
parlen totes.
A la cuina
mai hi ha son
i es precisa
la il·lusió,
nit i dia.
Portaria,
en un cabàs,
l'alegria
per si al sac
no hi cabia.
Les roses pugen
fins al fanal,
sembla que muden,
però no cal,
mai són feixugues.
En el regne
de la por,
no hi ha xivarri,
estarà en un altre barri
on es troben els minyons.
Passava el vell tren
per la plana verda,
com xiulava a l'herba
per saber si el vent
vindria de pressa.
Poemes curts (XC)
01 Gener, 2022 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa i un jardí,
al tard, m'espera,
m'agrada la primavera
quan em diu que ha de venir
i no m'espera.
En la flaire de les flors,
l'amor somia,
és després quan ve el remor
de l'alegria,
m'agafa a contracor.
Pas que he de dormir
si la bruixa vol
amagar-me el sol
des de bon matí,
amb foscor no es pot.
No demano:
plata i or,
però em planyo
de la sort
puix mai guanyo.
La vella formiga,
quan aplega al gra,
com tria la mida
si la pot triar,
ha massa fatiga.
Una mossa demana:
morir d'amor,
el mosso que la mirava
es quedà sol,
mai podrà escoltar-la.
Les petites feres,
al jardí estant,
diuen que em faig gran,
no estaré per elles,
ni aniré on van.
En l'avenir
de les hores baixes,
demano rebaixes
per tal de tenir
ben plenes les caixes.
En el regne
dels mussols,
tot és fetge
en sortir el sol
no el volen veure.
Massa pedres del camí
conten mentides,
mentiders de totes mides
vestits de saca o de fil,
van rient si crides.
Com un dia sant
quan entro a l'escola
sento com tremola
aquest déu tan gran,
la pena li sobra.
Cada vespre, cada nit,
quan abandono la cleda,
com em torno ben tronera,
prou garlaire, avorrit,
a la noia qui delera.
Amb la flor primera,
la vaig festejar,
li vaig demanar
poder anar a l'era,
gens s'ho va pensar.
No vull per consol
els camins de terra,
m'estimo la serra
quan parla amb el sol,
després, clou i pensa.
Al carrer del mar,
dormen les estrelles,
conten meravelles
si tot és ben clar
i manquen tenebres.
Amics dels amics,
anant cap a escola,
fent la xerinola,
burlant-se de mi,
poc que m'alliçona.
I quan sigui segador,
enmig la sega,
he de prendre, amb la calor,
dolls d'aigua fresca
per a després prendre el son.
La jove més maca,
quan és al jardí,
com l'amor demana:
El vull per a mi!,
és llavors quan bada.
Doneu-me Senyor
la taula parada,
ous amb cansalada
o pernil del bo,
de segur que m'agrada.
En el regne, ploren
els amors perduts,
els amors venuts
mentre acaronen
aquests temps feixucs.