Poemes curts (LI)

14 Maig, 2020 07:02
Publicat per jjroca, Poemes curts

Massa vinyes

sense vi,

fan glatir

tan punt les mires,

és així.


Al dedins del bosc,

contava l'ovella

que haver parella

no és trobar el llop,

és tan mentidera.


Massa son

sense diners

van després

a fer gran vol,

no tornen més.


Quan el sol demana

anar a dormir,

la lluna galana

mai li diu que sí,

no sé si li agrada.


Per a beure

un vas de vi,

no cal seure

ni anar al llit,

només creure.


Quan sigui ric,

lluny de la misèria,

poseu-me terra

ben prop del llit

per si haig pressa.


Com demanaria

a l'hora tardana:

un sol qui esbatana,

un xic de follia

per si hagués més gana.


Quan les fulles gronxen

i el mestral les mou,

sento l'enrenou

de les hores totes,

poc que em sento sol.


Amb paraules

per a dir,

faig mossades

al coixí,

no tinc taules.


La mossa més jove

de tot el carrer,

diu que porta un cove

ben ple de diner,

pensament mediocre.


A la plaça

de la font,

és on mana

el mal d'amor,

cada setmana.


Al dimoni,

he demanat:

trencar un plat,

fer un desori,

m'ha deixat.


El sol dormia

dessota d'un om,

la lluna voldria

saber com l'amor

el despertaria.


Un petit poema

s'allunya cansat,

no vaga la pena

saber com ha estat:

tan poca la lletra.


Les formigues

fan corriol,

sense amigues,

sense sou,

amb fatigues.


Una bella dama,

al jardí estant,

sento com proclama:

Em vaig refredant!,

és la nit qui avança.


Per haver

tan poca sort,

faig d'esquer

i passo por,

no ho vull ser.


Dolça dona

dels meus somnis,

fa una estona

que sóc borni,

és quan toca.


Com demanaria

anar de pagès,

poc que guanyaria:

algun cop o més,

però amb alegria.


La mort avança

pel camí vell,

no es cansa massa

de dur el flagell,

li prego: pausa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (L)

01 Maig, 2020 07:04
Publicat per jjroca, Poemes curts

En estat poruc,

passo els meus dies,

sentint-me vençut,

prou lluny d'alegria,

en treball eixut.


Per a ser pagès,

poseu-me llavors,

sentiment de cor,

poca cosa més

que un xic de paor.


Pel corriol

de les oliveres,

massa cebes,

volen sol,

són molt seves.


La paciència

cerca llum,

vol la ciència

qui l'acull

i providència.


Com el cos cansat

segella l'enyor,

quan era senyor

de l'era i del blat,

ara, és perdedor.


Poseu-me Déu

pa en el sarró

puix vull ser bo

i viure bé,

que sigui tou.


El vent dormia

al si del bosc,

menges tenia

quan era fosc,

ningú ho sabia.


El cos demana

un tros de llit,

mig peix fregit,

una garlada,

anar a dormir.


Al racó de l'hort,

diu la tomatera

que la flor primera

és la del pebrot,

és tan mentidera.


Quatre fades

tenen son,

passen tardes

de tardor,

vers les cases.


A la casa

del gegant,

cada tassa

és un poal

o més encara.


El dimoni

qui ve amb mi,

vol que torni

a provar el vi,

és prou obvi.


Una casa vella

vora del camí,

parla perquè si,

viu en la tenebra,

d'aquell boig mesquí.


En ser petit

considero

que mai penso

el que dic,

m'allibero.


Doneu-me

per a menja

sols enveja

i estalvieu-me:

la gran pensa.


És el llop

qui m'allibera,

diu l'ovella

sense sort,

coses d'ella.


Quaranta valents

anant per la plana

tot cercant batalla

entre els aiguardents,

massa poc m'agrada.


En el regne

de la sort,

haver poc

i anar a decebre,

és el meu lloc.


Les cases parlaven

en ser a l'estiu,

en no haver caliu

com s'esbatanaven

cercant quelcom viu.


La mare demana

a tres quarts de set,

tenir bona cara,

portar vestit net,

no sé com li agrada.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLIX)

12 Abril, 2020 06:45
Publicat per jjroca, Poemes curts

Haig per demanar

la dolça paraula,

el trencar la baula

per tal de somiar,

és l'amor qui em cansa.


Poseu-me amics

als trencacolls,

els vull ben molls,

sense esperit,

sense agredolç.


En passar els dies,

sento el degoteig,

minses alegries

d'un amor proper,

bastit de mentides.


En la flor vermella,

he posat l'amor,

tota la passió

i la flama encesa

per haver-ho tot.


En el clar país,

no cerquis muntanyes,

les viles són planes,

ben plenes d'encís

i sempre estimades.


Tanta melangia

viatjant amb mi

em porta al glatir,

regne on no voldria,

demaneu venir?


La carona dolça,

tan fresca i galant,

me l'estimo tant,

en fa de patxoca,

és tot un regal.


Al racó del somni,

on em plau restar,

sento com es fa,

com passa el desori

i després se'n va.


Cercant bon herbei

i l'aigua ben fresca,

pujo, per si prega

comprar un cascavell

quan passa i duu pressa.


Per aprendre

a navegar,

cal entendre:

què farà

aquell mar destre?


Quan la gana puja

fins al fumeral,

demana la bruixa

guarir d'un vell mal:

la força qui enutja.


Com han de passar

les tardes d'estiu,

voreta del riu,

sense despertar

quan tot és ben viu.


La ploma dibuixa:

penses de paper,

colors de maduixa,

fruit del lledoner

mentre fa la fulla.


Quan el son

el cap acota,

com singlota

el preat cor,

és prou tanoca.


Porto els dies

al petit sarró,

són massa enganyifes

per haver il·lusió,

massa les fatigues.


Com demanaré,

al petit dels déus,

poder anar dempeus

mentre cantaré:

el plany dels adéus.


Enllà del meu goig

es perd la pressura,

el ser ric no cura

ni fa tornar boig

ni tan sols procura.


Porteu tresors

si torneu a casa,

el veure us agrada

enmig plata i or

posats en safata.


Els petits cabdills

arribaran prompte,

gairebé de sobte,

vestidets de fil

amb caire mediocre.


Sento l'amistança

anant pel carrer,

va camí de França

sense dir res més,

mai li plau lloança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:48
Publicat per jjroca, Poemes curts

Pobrissons els rics

que, enmig la tenebra,

volen la promesa

de saber-se amics,

tenen poca feina.


Porteu-me el goig

de la darrera estança

on no existeix recança

ni pensament boig,

només versemblança.


No he vingut, avui,

fugint del misteri,

del vell encanteri

de saber-me buit,

farcit d'improperi.


Una nit serena,

quan era dormint,

una lluna plena

preguntà per mi,

és prou mentidera.


Al corriol del mas,

diu la masovera

que ningú fa cas

puix van a la seva,

lluiten per guanyar.


Cavaller

compra l'espasa,

que el febrer

fereix quan passa,

i no diu res.


Si he de morir

abans del migdia,

vull que algú, a mida,

digui que he partit

sense massa vida.


És quan vénen

mals d'amor

quan les flors

ja ni entretenen,

tenen pors.


Estimar voldria

si fóra permès,

somnis de migdia,

feines de pagès

prop de l'establia.


Pararé un moment

el batec del cor

per si ve l'amor:

gràcil, estrafet,

cercant l'ocasió.


Des de bon matí,

aplegant migdia,

la gana com crida,

deu parlar de mi,

és tota enganyifa.


Massa hores per venir

em porten, sense aturar,

al lloc on no vull estar,

mai em plau sentir-me així:

amb un lliri a cada mà.


Des de la infantesa,

resseguint la sort,

hom pensa que pot,

és gran incertesa

davant de la mort.


Cada dia,

en sortir el sol,

veig el dol

de l'alegria,

no hi sóc tot.


Poseu-me més roses

en el meu jardí,

digueu-me que sí,

que les hauré totes,

sóc, per cert, mesquí.


La mare, assenyada,

dormia el minyó:

tendre, pobrissó,

rodonet de cara,

serà un bon senyor.


Les maragdes,

plata i or,

són comprades

per la dot,

massa cares.


En el camp, plorava

el pobre pagès,

algú li ha promès

més treball encara,

mai haurà recés.


La mossa més jove

de tot el carrer

vol l'amor primer

posat en un cove,

què farà després?


Massa son,

sense alegria,

porta al món

de la follia,

allí hi són molts.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLVII)

14 Març, 2020 15:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

En el color verd,

veig el prat festiu,

on l'amor tot riu

mentre res es perd,

és poruc, gasiu.


Haig per ventura

el ser traginer

quan l'amor primer

envelleix i cura

d'un passat proper.


Dolça solitud

qui cerca aventura

entre la pressura

d'un amor nascut

i que no vol cura.


Festejar em plau

quan ve primavera

i anem a l'era

per veure com cau

el sol sense pressa.


En el racó

de les hores dolces

no he trobar les noses

que fa témer al cor

innombrables fosques.


Porteu-me amor

abric a aquests pocs versos,

sense interessos,

sense raó,

són malentesos.


En el riu

de la saviesa,

no hi ha enveja

ni caliu

ni mà estesa.


Com em plau saber

que, a les cases velles,

no és buit el paller

ni manquen ovelles

somiant amb el verd.


Quan la pluja

arriba al poble

va la bruixa,

amb gest molt noble,

per si enutja.


Vint-i-quatre

pobrissons

mengen carn,

llencen torrons,

fan disbarats.


Al cafè del port,

diu el cafeter

que prou li convé

lliurar-se de tot

a primers de mes.


Per refer el camí,

maleït el vent,

he de conquerir:

la força, el turment

i un sarró amb vi.


Al desert pairal,

cerco l'avenir,

he sentit a dir

que en el fumeral

mai veuré cap ric.


Porteu-me el seny

i poseu-me la paraula,

vull seure a taula

per a saber:

qui gruny?, qui parla?


No em sento trist

ni cerco l'aventura,

vull gran fortuna

i saber-me ric,

un déu m'atura.


Esdevindré

captiu d'aquest vell somni,

és vell dimoni

qui m'entreté,

no vull que torni.


A la lluna plena,

cerco l'ocasió:

vull saber-me escletxa

per a rebre el sol,

de segur que crema.


Per a ser

bon cavaller,

cal aprendre

a viuré bé

i no malvendre.


A l'amor primer

com demanaria

que sigués sincer,

potser no ho faria,

no el voldria més.


Les tardes senceres

vénen de l'hivern

tot fugint del fred,

empaitant dreceres,

sense saber res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLVI)

01 Març, 2020 16:53
Publicat per jjroca, Poemes curts

Tardes de somiar,

assegut, sense pressa,

prop de la finestra

on m'agrada estar,

mai demano festa.


La pluja caient,

quan l'entorn sadolla,

demana la joia

de ser tan present,

tan punyent, tan dolça.


En el riu vivia

aquest llop de mar,

un cop va pujar,

trobà l'alegria,

no se'n va tornar.


Poseu joies

al camí,

les més bones

per a mi,

les vull totes.


Maria demana

anar a la font,

si l'aigua no raja,

deixarà una flor,

un petó, una carta.


En la fosca nit,

vénen els fantasmes,

tornen a les cases

per trobar l'amic,

ho faran debades?


Manta hores

sense son,

són un món

on caben totes,

van amb poms.


Com demanaria,

si l'amor volgués,

tornar-me pagès

ben ple d'alegria,

és jou compromès.


Les joves maques,

quan són al jardí,

no volen comandes

ni passen la nit,

són hores pesades.


Quan la barca

aplega al port,

hi ha conhort,

festes i dansa,

surt ben poc.


La Verge Maria,

veient el seu Nin,

el troba ben prim,

però amb tanta vida

que enceta el glatir.


M'agrada sentir,

quan s'allunya el sol,

el frec del mussol

qui enceta la nit

per menjar si pot.


I quan arribi

el darrer repòs

he de sentir el goig

sense cap desfici,

de segur que és dolç.


I quan passa

pel carrer,

sento el fred

de l'esperança,

es torna maca.


Per cantar

una cançó,

vull anar

enmig del bosc,

qui em portarà?


Si l'amor venia

fins al comellar,

fóra el seu manar:

dolç com l'alegria,

fàcil d'emportar.


En el regne dolç

de la gran follia,

el primer qui crida

es va tornant sord,

coses de la vida.


Com cerco redós

d'un amor captaire,

com em falta l'aire

per haver la sort,

és la dolça flaire.


Com les roses roges

del preat jardí,

t'estimaré si

em dius certes gloses

tot parlant de mi.


Escriure em plau,

sense temença,

quan l'amor bleixa,

quan somiar escau

amb la poca pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLV)

09 Febrer, 2020 17:18
Publicat per jjroca, Poemes curts

Ni suc ni bruc

ni menja a la paella,

quan penso amb ella,

em sento eixut,

em meravella.


Amb diners, dibuixaria

paratges bells,

ompliria atuells,

potser en duria

algun al rei.


Demano, ençà,

les primaveres,

les vull ben plenes

per festejar:

dimarts, divendres.


Per ser monjo,

sense abat,

cal pensar

que tot és flonjo,

de bon passar.


Orenetes vénen,

volen endreçar:

riures i menjar,

mentre s'entretenen

en un llarg volar.


Les paraules toves

no tenen color

ni sembren amor

ni lluiten a soles,

són dels perdedors.


Quan l'amor venia

trescant pel camí,

vaig dir-li que sí,

que el sembraria

car sóc prou mesquí.


Entre tanta pressa,

trobo el meu desert,

allí, on es perd

la noble fermesa,

pensant i entenent.


Tant em costarà

dir-te a les albades

que penso debades

i estic per plorar,

són eines emprades.


Massa lluita

duu a la son,

allí, hi són:

la pau, la fruita

i la fruïció.


És quan dormo

que demano:

vull un amo

per si torno

i no guanyo.


En els alturons,

les ombres avancen

ben a poc a poc,

sembla que no es cansen

entre bons records.


Talment us diré,

dolça estimada:

Ésser enamorada

us senta tan bé

que ploro quan passa!


A les ombres

de la nit,

ve el neguit,

em troba a soles,

em fa un crit.


Encara l'estiu

sadolla i cueja,

tot portant l'enveja

voreta del riu,

en ser-hi, mandreja.

 

A l'estiu rabiüt,

diuen les poncelles

que, enmig les tenebres,

ho tinc tot perdut,

poc que ho saben elles.


Massa menges

sense carn

van i empenyen

cap al tard,

ni somio amb elles.


A la tarda plana,

en ser a l'estiu,

arriba el caliu

sense massa gana,

deu venir del riu.


Causa eixorca

i poca sort,

és quan pot

qui m'alliçona

sense por.


El gegant valent,

després de dinar,

diu que vol anar

a guanyar diners,

no se'n sap estar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLIV)

01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca, Poemes curts

Per haver

regne i rei,

cal saber

la bona llei,

plorar després.


A la cambra,

hi ha enrenou:

poca paga,

minso el sou

i basarda.


Li he contat al ruc,

dolça meravella,

que, si no hi ha estrella,

cal cercar aixopluc

sense massa espera.


Al reialme

de la sort,

en són quatre

i mengen tots:

porc, pollastre.


És quan crido

de valent

quan albiro:

pluja o vent,

mai em privo.


Una jove

m'ha de dir

que ser pobre

i bon marit

és molt noble.


Si la pluja

ve per mi,

com em muda

de vestir:

botes, caputxa.


Em desperta el vent

movent les persianes,

les fulles, les branques,

el pas de la gent,

tots van a estrebades.


Al silenci de la nit,

surten les bruixes,

uns dies aporten pluges,

els altres duen neguits,

són prou absurdes.


A la casa vella,

parlen els envans:

paraules d'abans

plenes de promeses,

lluny de veritats.


Massa dies

sense pa

porten mides

del demà,

prou esllanguides.


A la lluna plena,

massa l'enrenou,

sopes amb un ou,

crits a la taverna,

és prou minso el sou.


De petit, somiava

ésser bon pastor,

ovelles menava,

manava el meu gos,

ho somio encara.


Caminoi de fulles

em porta tardor,

dones ben eixutes,

porugues de cor

qui mena aventures.


El vent em conta

en ser al terrat:

la pressa és tota,

avui, faré tard,

sempre aquesta història.


Si sabés que la festejo,

de segur, es queixaria,

massa flors demanaria

en somiar mentre feinejo,

potser és massa presumida.


És llavors quan van,

dolces melangies,

sentint mentre xiscles

amb riures estranys,

són les fantasies.


Essent tan porucs,

enmig de les ombres,

mai em trobo a soles

quan faig un remuc

en sentir-me home.


Cada temps em porta

a regnes estranys,

són els averanys

cercant la penombra

d'una terra eixorca.


La mar cantava

cançons de guerra,

el vent li feia

remoure el llom,

ella se'n reia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLIII)

17 Gener, 2020 15:27
Publicat per jjroca, Poemes curts

Primavera a l'era,

les nines com riuen,

salten, endevinen

qui serà poncella

en tot el seu viure.


En el cor poruc,

va cantant la sínia,

després, com s'enduu,

plena de malícia,

el tou aixopluc.


Com les volves

van caient en noble dansa,

és la vella qui s'espanta

i va suportant les hores

quan la neu omple la plaça.


Quan la nit arriba

vora del camí,

he de dir que sí

puix dormir em priva

d'un somni eixerit.


Com voldria prendre part

d'un viatge de plaer

entre el ser i el no ser,

entre la serra i el prat,

ser oreneta és un voler.


Passen, pels carrers,

ombres de tempesta,

corredisses, festa,

somnis i delers,

amb polsims de pressa.


Mireu-la com va,

amb cara esblaimada,

cercant una casa,

dolça, amb bona llar,

poc després, s'enfada.


Una mossa jove,

plena de despit,

en passar m'ha dit

que m'assemblo a un ogre,

deu cercar marit.


És en la força

dels teus ulls

on reculls:

cor de marona

i aixopluc.


Quan sigui ric,

he de dur-li:

arracades i anell,

la polsera, atuells,

i, cada vespre, un dimoni.


Com les vaques del prat,

vull una esquella

i, en tornar de la revetlla,

regalar-li el meu esclat,

tres cançons i tombarella.


La tarda, quan dorm,

de sobte, s'enfila,

comenta, em crida,

diu que no estic mort,

què en sap de la vida?


Quatre paraules

al de dalt estant

comenten com van

pertanyent als altres,

al rics menestrals.


Una ombra

sense llum

a cada porta,

la virtut

era prou boja.


Quan el cos

em diu que prou,

m'assec sol

dessota l'om

que mai es mou.


Al regne més vell,

on no hi ha noblesa,

veig el rei que regna

i passa l'hivern

sense massa pressa.


Un poema

sense fi

com emplena:

dia i nit,

fa revenja.


Quatre velles

a la font

tenen queixes

de tothom,

són ben seves.


A l'amor primer,

les menges de gust

però si ve el darrer

toca temps d'ensurt,

viure mentider.


A la mar planera

com fa bon anar,

la barca s'espera,

somia, sap estar

al dedins la cleda.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLII)

01 Gener, 2020 07:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Haig por de la por,

dels petits gegants

que, volent ser grans,

s'ho menjaran tot,

deixaran l'enciam.


Paraules portades

al si de la por,

no cerquen raó

ni empren missatges

de nobles senyors.


Manta diners,

a la butxaca,

veuen com passa

el petit pagès

sense gens de traça.


Em plau el viatge

a terres properes

on parlen banderes

de gran prometatge:

dels alls amb les cebes.


Mireu-la com va,

amb cara esblaimada,

de casa en casa

per si el pot trobar,

vella enamorada.


Amb les cartes

i el got ple,

passen tardes

per a fer

dolces comandes.


Si jo fóra cavaller

a les guerres aniria,

mil batalles guanyaria

amb feresa, escuder,

glòria i porfídia.


Quan les olives

omplen cabàs

vénen les nines

a omplir el sac,

mai se n'obliden.


Estimo les vinyes

plenes de raïm,

n'hi ha de totes mides:

greixudets i prims,

mossos els trepitgen.


I de dalt estant,

miro com fumeja,

el tren trontolleja

mentre va passant

per la vall planera.


Amb un vas de vi,

un polsim de carn,

espero l'amic

per si em ve a buscar

abans de la nit.


Trobo el meu déu

sense cap regne,

tocat del fetge,

anant a peu,

un xic heretge.


Un poema va

lliscant per la plana,

el cap el desgrana,

prompte el deixarà,

massa tost es cansa.


Em plau el saber,

dolça melangia,

que la pau m'oblida

quan ho trobo bé,

pensa malaltissa.


En el grat racó

de les hores dolces

es planyen les mosses

quan parlen del cor,

potser no hi són totes.


I, de tant en tant,

et faré un petó

per a saber com

m'estimes de grat,

sóc tan pobrissó.


La lluerna sap

que l'estiu la crida,

que caldrà menjar,

de nit i de dia,

abans d'infantar.


Sento la dolçor

de la tarda plana

quan l'hivern reclama

un xic de calor,

quan la té, s'enfada.


Estimo saber,

quan penses amb mi,

que és gran el coixí

per a dormir a pleret,

almenys, mitja nit.


Enllà de la font,

quan el bosc es perd,

cerco el color verd,

el trobo marró,

qui ho haurà permès?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs