Poemes curts (LXXV)
14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Voldria aprendre
en passar l'hivern
que si el vent es perd
algú podrà rebre,
és gran desconcert.
El vent empeny
els núvols dalt la serra
algun es queixa,
però no el sent,
és prou trapella.
Per Nadal demano
una mica de foc,
el dimoni és a prop
i em vol fer d'amo,
no n'hi estic d'acord.
Quan el vent em parla
del frec de les fulles,
sento les despulles,
l'anar de la Parca,
després em fa ràbia.
Vull dormir
sense la pensa
de saviesa
per a eixir,
és pobresa.
Quan pugi la neu
al cim del pujol
jugarem, al sol,
i riurem els tres
captaires de tot.
No hi ha pressa
a la tardor
quan el bosc
s'omple de fressa
i d'escalfor.
Quan l'estel
és a Betlem,
el que fem
ja ho sabeu:
mengem, bevem.
En el goig
de cada nit
sento el crit,
del darrer boig,
ve per mi.
Mireu-la com ve:
jove, esblaimada
amb tristor a la cara,
perduda la fe,
massa enamorada.
En el monstre
de la nit,
cada pobre
és eixerit
i mediocre.
Al carrer
del desconcert,
el darrer
és el primer
o a l'inrevès.
Manta hores
de la nit,
han dormit
ben a les fosques
sense crit.
La barca singlota
anant per la mar,
el temps ja se sap
és prou poca-solta,
mai diu per on va.
Les velles raons
quan entren a casa,
mai no saben massa
ni diuen per on,
és el temps qui parla.
En el reguitzell
de les hores baixes,
demano, a les tardes,
menjades de peix,
n'he comprat deu caixes.
A la cabana
dorm el pastor,
somiar li agrada
que mor el llop,
mai sé si guanya.
Com sento el neguit,
el temps de Nadal,
la Verge, el portal,
el nàixer del Nin
i l'estel de dalt.
Quan la lluna em demani
que la vagi a festejar,
he de dir-li que ho tinc clar:
segurament no li agradi,
altre nuvi ha de cercar.
Car sóc petit
com de presència,
no tinc ni ciència
ni força al pit,
només paciència.
Poemes curts (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja aplega
al bell mig de l'hort
com plora el pebrot
amb la tomatera,
diran que hauran mort.
El gegant demana
anar a esmorzar:
cent ous, mitja vaca,
però sense sal,
salat no li agrada.
En el regne
dels vençuts,
cent són enzes,
mil són curts,
però alegres.
En la solitud
d'aquest el meu regne,
he trobat un setge
on dorm la virtut,
que ningú li pregue.
Si el dret de volar
arribés on visc,
de segur que el risc
voldria manar,
massa por li tinc.
Si la mort
em ve a buscar
ho tinc tot
per a pagar,
potser hauré sort?
Com la pluja
m'ha de dir
si la bruixa
ve per mi,
faré el que puga.
Com cada vespre,
quan baixa el llop,
sento el record
dur i maldestre,
palau de por.
M'hauria agradat
menjar, cada dia,
almenys dotze plats,
amb bona amanida,
sense mitja part.
En el regne
de la sort,
el gran mestre
no hi és tot,
massa tendre.
Com deia l'aranya:
Sempre estic dubtant,
filo com abans
o faig com m'agrada,
ple de farbalans!
En el regne dolç
de les hores toves
cerquem massa noses
per guanyar tothom,
manta de cabòries.
Quan l'hivern
truca a la porta
la nit fosca
va dient:
Prou revolta!
En el revolt
de les males penses
un se sent molt sol,
voltat de tenebres,
mai trobo el consol.
Aniria bé
si l'amor venia
a sentir, potser,
com ve l'alegria
amb la nova fe.
Quan el fred aplega,
perquè el vent el duu,
porta a casa seva
el goig de ningú,
és massa garrepa.
Amics del carrer,
quan aplega el fred,
no em dieu pas res
qui parla és l'hivern,
foll i venturer.
Cada dia, al dematí,
quan el sol, de nou, trascola,
un demana ser petit
sense ganes d'anar a escola
deu ser aquest un mal antic.
Portaran el sons:
notes melangioses
els clavells i roses
amb les altres flors,
totes ben formoses.
Porta presses, el vent,
en terra ferma,
gairebé ningú el sent
ni se l'espera,
coses de l'enteniment.
Poemes curts (LXXIII)
15 Abril, 2021 14:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia
al dematí,
he de dir:
demanaria
un altre llit
Si la Parca
arriba d'hora,
vull la barca
per mi tota,
sense rauxa.
En comprar
el pa i el vi,
mon destí
es deslliurà,
va fugir.
Maleït el seny
quan, sent tan tanoca,
em deixa a la porta
tou i desllibert,
em plau la revolta.
No parlaré més,
en temps de tempesta,
de sortir de festa
més lluny del carrer,
haig poca saviesa.
En el reguitzell
de les hores baixes
no menem ni nafres
ni el goig dels poncells,
estem al desert.
Manta somnis
a la nit
ni un dimoni
a qui oferir:
pensaments necis.
A la casa vella,
no sento res més
que sospirs i enveja,
dèries de pagès
enmig de tenebra.
Quan les pedres del camí
conten mentides,
sento pena i és per mi
car les noto amanides
a la burla i a l'encís.
El cavaller
em demana
una espasa
sense fil,
és prudent.
Una casa sola
penjada del cim
sent com mai li prova
aquell vent de nit,
és quan ve que plora.
No hauré menges
per donar
si les rendes
van com van,
tan esquerpes.
A la casa
del mai més,
qui no acaba
ho té bé,
lleuger marxa.
Sento ploure
al carreró
i he de creure
que és prou bo,
com el seure.
En el regne
de la por,
cada gendre
és estirabot,
no vol creure.
Quan el cànter
va a la font
com es queixa
de tothom,
és molt trapella.
Si la jove mossa
demana per mi
dieu-li que sí,
que sóc poca cosa,
ni tan sols sóc ric.
He venut el vent
a un vell lladregot,
el vent és al bosc
on dorm a pleret
quan el cel és fosc.
No hi ha hores
a la nit,
les tinc totes
sota el llit
per si volen.
Mai hi ha mosques
quan el fred
de l'hivern
les posa a totes
a bon cobert.
Poemes curts (LXXII)
01 Abril, 2021 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Parlaré demà
amb nobles fantasmes,
sense massa ganes,
sense demanar,
ho faig de vegades.
En el carreró
de les hores toves,
les portes hi són totes,
però no ve el sol
ni passen les joves.
El vent de dalt,
en ser a la tempesta,
diu que, avui, té pressa,
no fa mitja part,
no sé perquè es queixa.
Escriuré un poema
de tot inapetent,
sóc fet a anar perdent
vivint enmig d'aquesta
raó d'ésser prudent.
Quan la mar marona
em demana anar,
li dic que demà
aniré una estona,
després ve el callar.
En un cove
ple de peix
el menys noble
com es creix,
menja el doble.
La vella olivera
voldria plorar,
les noves olives
es deixen anar,
volen dormir a terra.
En el petit mas,
entre les gallines,
poques sóc amigues
no volen jugar,
parlen aterrides.
Massa dies
sense nit
no serien
per a mi,
no em voldrien.
En aplegar
el Nadal
mai fa mal
un bon dinar,
és natural.
Manta hores
de la nit,
diuen totes:
A dormir!,
són ben llosques.
He de demanar,
a les belles fades,
que vull festejar:
dimarts i dissabtes,
m'ho voldran donar?
Els fantasmes
són així:
menyspreables
per la nit
i culpables.
En un dia
sense nit
tot seria:
esperit
i melangia.
Quan la pluja aplega
al meu carreró
sento un agredolç
qui em treu la pena,
cosa de l'enyor.
Vull anar a jugar,
a les hores dolces,
amb les quatres coses
que em van deixar:
terra, aigua, aire i noses.
Quan la jove
va a la font
ja no hi són
ni rics ni pobres,
és molt dejorn.
Manta cases,
sense foc,
són tancades
a tothom
i gelades.
He portat els anys
al cim del pujol
i diuen que els dol
el que es queda avall,
mai tindran consol.
En el cor amic
he trobat consol,
voreta del foc
i podent llegir
històries de por.
Poemes curts (LXXI)
13 Març, 2021 19:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan plou al carrer,
a l'hora primera,
sento com es queixa
de mai no saber
si algú la prega.
És el llop
quan sent l'ovella
quan demana
bona menja,
no hi és tot.
En el caminoi,
quatre fulles velles
diuen meravelles
tot parlant del sol,
estimen estrelles.
Els fantasmes
són aquí,
volen tasques
de glatir,
miserables.
Animeta amb pena
vaig pels carrerons,
voldria torrons
d'aquells fets d'ametlla,
els prenc als minyons.
Apleguen fantasmes
per cambres i racons
la meitat són bons,
difícils els altres,
tots ells miserables.
Quan apleguen esperits
amb carona riallera,
demana una veu planera:
Amagueu-vos sota el llit!,
després s'alluna la festa.
Mireu-la com va
sense tocar terra,
és talment princesa
plena de somiar
amb mars de dolcesa.
En el batec
de les hores dolces
com parlo a estones
mentre em distrec
de les llargues noses.
Manta noies,
ben guarnides,
eixerides,
riuen totes
mentre miren.
Com estimo
la tardor
quan desitjo
somiar un poc
i endevino
que sóc mort.
A la vella casa,
no hi ha embalums
ni rau la nissaga
esperant vençuts,
la nit qui s'atansa.
A l'enterrament,
érem quatre gats,
uns assedegats,
altres plens de vent,
va ser prou distant.
Quan la lluna vol
eixir al migdia
sento com em crida,
com lluita i li dol
no haver altra vida.
Trenta pedres
al coixí
fan tenebres
per la nit,
són molt seves.
A la bona vida,
mai poso enrenou,
descansar convida
a estimar, de nou,
regnes de fugida.
En ser al vespre,
quan li plau,
parla el mestre
del catau,
ho veu negre.
Al bon dematí,
quan la pluja aplega,
sento com a festa
tot el que han de dir,
estimo la fressa.
Les fulles demanen,
en ser a la tardor,
un descans traïdor,
qui els diu que manen:
el matar a tothom.
Quan la Parca
entri al poble
sigui noble
i passi casa
a pas doble.
Poemes curts (LXX)
01 Març, 2021 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el dur passar
de les hores fosques,
són massa les mosques
i minso el menjar,
és llei per tanoques.
Molts amics,
sense esperança,
són a França
fent-se rics,
tot fa plaça.
En el si de la mar
hi ha una sirena
que sempre es queixa
del bé i del manat
és talment perversa.
El dimoni, avui, m'ha dit
que pecat és obra clara,
si feinejar tant m'agrada
hauria de cercar amic
a qui donar la tabarra.
Les fulles com ploren
quan parla tardor,
és un temps traïdor
on cauen i moren
demanant perdó.
En el reialme
de la poca sort,
quan en vénen quatre
diuen que en són dos,
un petit miracle.
Quan vinguin els déus
a cercar judici,
doneu-me un ofici
que no porti creus,
són amics del vici.
En un terra
sense llum,
hi ha més fum
que no foguera,
és el costum.
Parlen les fulles
de la tardor,
totes porugues
amb ai al cor
mai seran mudes.
Amb la manta
i força son
vaig per on
la vida esclata,
massa enrenou.
En el regne
de l'oblit
cada heretge
és bon amic
i ben tendre.
Moriran els dies
sense massa nom,
són tan pobrissons
tan fets a mentides
que fugen del tot.
Per no haver més
que hores feixugues
se'm fan més porugues
les joies del ser
en terres eixutes.
Quan hauré arribat
a la nova casa
trobaré: la tassa,
la menja i el plat,
tot m'agrada massa.
Quan aplegui a ric,
quina gosadia,
he de cercar amic,
de nit i de dia,
per si és fredolic.
En el regne
de les flors
cada vespre
hi ha cançons,
totes tendres.
En el gran reclau
on dormen les hores
mai es posen totes
perquè no s'escau,
prou n'hi ha de sobres.
Quan l'abella
dóna mel
diu que espera
anar al cel,
després delera.
Com he de sentir,
quan udola el llop,
el crit del pastor
en trencar la nit,
seran massa pors.
Els cavallers,
en ser al castell,
volen atuells
ben grans i ben plens,
mai són per a ells.
Poemes curts (LXIX)
12 Febrer, 2021 22:00
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al mirall del fons,
on no hi ha tenebres,
no es miren les feres
ni se senten els sons
de les velles queixes.
Parlarem, avui,
si ve la tempesta
de la dolça festa
que ens porta al garbuix
de jorns de feblesa.
Quan el vent de dalt,
de sobte, s'enfada
m'entaforo a casa
i el veig passar,
és com més m'agrada.
A la tardor,
parlen les fulles,
com van perdudes,
plenes de por,
són prou porugues.
Quan els nans
parlen de mi,
els dic si
són prou cristians,
no ens avenim.
Una fulla plora
al jardí estant,
com diu que li van
els colors eixint,
com sent que s'enyora.
Al carrer dels corbs,
quan ve el setembre,
vénen eleccions
és llavors quan guanyen
els cuquets més bons.
Com he de demanar,
batalles més curtes,
quan no puc anar
a prendre, entre dubtes,
el vell raonar.
Com em plau saber,
després del migdia,
que la plaça és
on l'amor convida
a no fer res més.
Mai les fades
de la sort,
quan em parlen,
diuen molt,
són amables.
Si fos savi
et diria
que he venut,
sense interès,
tot el seny
i l'alegria.
Al racó del port,
quan la lluna aplega,
sento com es queixa
per no tenir sort,
és tota ella esquerpa.
Els fantasmes
de la nit
com em parlen
de neguit,
s'atabalen.
Portaré, al reclau
de la casa vella,
els vespres d'aquella
llarga i dolça pau,
mai hi haurà enveja.
Com em diu
en Manelic,
a l'estiu,
es fa petit
i gasiu.
En una muntanya,
he vist el meu llop,
és gran, negre, fort
i sempre ha gana,
com el somio i tot.
Amb el llapis nou,
la fulla ben blanca,
la pensa s'espanta
d'aquest enrenou,
mai farà amistança.
Amb el meu amic,
he de demanar,
un plat per menjar
i ampolla de vi,
ni caldrà pagar.
En el regne nou
de les hores toves,
mai hi ha enrenou
ni massa històries,
només neva i plou.
En el regust
de la gran menjada,
us dic com m'agrada
guanyar un bon sou,
mai hauré petjada.
Poemes curts (LXVIII))
01 Febrer, 2021 07:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan em cridi
em meu déu
de segur
que em posa creu,
haig gran vici.
Una rosa sola
demana per mi,
li hauré de dir si
encara s'envola
l'amor cap al cim.
La barca demana
anar a navegar,
qui la deixa anar
diu que no té gana
ni res per menjar.
Amb les poques meravelles
que he topat pel camí,
em vull fer un organdí
de tafetà amb roselles,
de segur que no és per a mi.
Cansada la nit
de trobar els ensurts,
sense ets ni uts,
no sento els remucs
rabents del meu llit.
Als capvespres
de tardor,
vénen molts
a fer de mestres,
ho saben tot.
En el trafegar
de les noves fades,
les noto enfadades,
sense gens fruitar,
són males pensades.
Porteu-me enciam
i aigua ben fresca,
vull fer neteja
dels maldecaps
i de l'enveja.
Malaguanyada,
l'aranya poruga
sempre està de muda,
sempre enfeinada,
sempre amb mala cara.
A les velles golfes,
sentiré xisclar
a aquelles joves
que van esclatar
i van fugir totes.
Quan l'amor demana
anar pel carrer,
com el deixo fer
fins que atura i calla,
és tan matusser.
A les voltes del migdia,
quan el sol és dalt de tot,
endevino que no es pot,
prendre l'ensurt de la vida,
quan davalla és altre món.
Sento com van les bruixes
pel carrer de la dissort,
unes baixen, d'altres pugen,
comenten la mala sort,
és del regne del que fugen.
A l'hora tardana
quan torna el pagès,
crida el ruc només,
ho fa amb mala gana,
és un ruc ofès.
En el regne dolç
de la gran temença
ens pesa la pressa,
quan sent la remor
de la complaença.
Manta llibres
al calaix
mai saben quan
els deixo lliures,
volen volar.
A la casa
del senyor,
mengen massa
i ploren molt,
són de mà lassa.
En aquestes
que la bruixa,
diu que puja
a fer les festes,
porta pluja.
En el petit joc
de l'amor planer,
és quan parla el cor
de l'amor primer,
fa tot un deler.
Les petites joies
sento com em planyen,
potser m'entabanen
sentint-se cofoies,
diuen que són nafres.
Poemes curts (LXVII)
14 Gener, 2021 06:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer del mar,
on dormen les barques,
les ones són parques
ni volen menjar,
dormen a les tardes.
La rosella ha comentat,
en arribar a la sega,
que morir no ve de grat,
puix l'infern és poca festa
després, de sobte, ha plorat.
No voldria altre tresor
que la lluita ben encesa
entre el goig i la tenebra,
cansada de tanta por,
vull aprendre sense pressa.
Mireu la poncella,
cansada, com plora
ha passat l'estona
servant la dolcesa
i dormint alhora.
Un estel de foc
arriba a migdia,
gairebé diria
que no hi està tot,
el son l'humilia.
Amb seixanta
queixalades
menjar carn
mai és debades
són ben emprades.
Maria plorava
les cartes d'amor,
el seu lluitador
avui com descansa,
és malefactor.
Quan les fulles ploren
la nova tardor
les deixo ben soles
per si volen sol,
avui, ni tremolen.
La paciència,
he de dir
que la porto
al coixí,
és molt seva.
Contaven les velles
corrandes de por,
sota un cel d'estrelles
en ser més bé fosc,
són massa tenebres.
La pluja clou
un sol ben feridor
cansat d'anar per tot
bastit per l'enrenou,
mai sé quin déu el mou.
Les feixugues barques,
quan el vent les mou,
en un plor esclaten
per deixar son jou,
es veu que s'espanten.
Doneu-me senyor
el regne dels sords
puix cansat del tot
no vull altre so
que el soroll del sol.
Manta hores de la nit
com demanaran el seny
sense hores de dormir,
és després quan, ja despert,
desitjo el déu de l'oblit.
La il·lusió primera,
en ser al vuit anys,
fou haver bestreta
per tal d'estalviar
mai hauré riquesa.
En la força
del seu goig,
endevino que sóc boig
sense ombra,
boig del tot.
Quan l'estiu demana
una mica més de sol
li dic que no vol
portar-me on descansa
la nit vora el foc.
Em caldrà saber,
des de la cordura,
com el sol procura
estimar un xic més,
és la tessitura.
Els amics proclamen,
des de mon infern,
el restar despert
mentre em demanen
el tornar a la fe.
No vull per mentir
les noves fal·làcies,
m'agraden les traces
d'aquest cor mesquí,
navega entre taules.
Poemes curts (LXVI)
01 Gener, 2021 06:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el vent de dalt
parla amb la campana,
sento la proclama
d'aquest foc pairal,
com enyoro casa.
Tardes sense ombra,
aplega l'agost,
parla d'un congost
on ni l'aigua plora
quan es va fent fosc.
Sempre, cal morir
quan la vida passa,
delera, es cansa
i no vol glatir,
benvinguda Parca.
En el si de la follia,
he bastit el meu castell,
no té regne ni poncell
ni demana l'alegria,
és com és.
Veniu-me a buscar
en terres altives,
sóc perdonavides,
no me'n puc estar,
bastit d'enganyifes.
Amb ben poca sort
i un amor barroer,
com m'agrada ser:
captaire del tot,
menjar m'està bé.
Com he demanat,
al meu déu proper,
pensar d'amagat,
somiar altres temps,
avui, m'ha deixat.
En ser a l'estiu,
m'agraden les nits
plenes d'esperits
qui cerquen caliu
i ser bons amics.
Tot per emplenar
a les hores baixes,
estem de rebaixes,
per tal de fruitar,
massa són estranyes.
Massa son
pel dematí
ve quan plou
i em torno gris,
sóc així.
A les tardes llargues,
minses d'enrenou,
és quan diu el bou
que estima les vaques,
no sé si està tot.
Per demà,
no vull amics
que els més rics
volen viatjar
per gaudir.
He cantat
les cent cançons
he trobat
perduts els sons
de comiat.
Sense ganes
de menjar,
he aturat
per descansar,
m'he passat.
Hauré de cercar
en el si de l'infern
dies per a l'hivern
per si he de lluitar
amb grans infidels.
Quan el sol crema
i l'ombra arrauleix,
cerco la figuera
que somia quan creix,
és tan venturera.
Amb misses i processó,
la pluja arriba
suposo que amb fatiga
i demanant el perdó,
dèries de la vida.
Quan sóc amatent
de bones paraules,
em porten les baules
a un futur incert,
em planyo debades.
Per a ser bon bevedor
de garnatxa i de cervesa
cal aprendre sense pressa
i agafar ben prompte el son,
per als altres queda la resta.
Si un déu poruc
demana amnistia
que ho pensi de dia
mentre dormi begut,
m'agrada fer via.