Poemes curts (XXXIX)
10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Porteu-me la nit
al racó de l'era,
allí, on espera
calmar el neguit,
aquest cos tronera.
Aprendre ens porta,
ben enfeinats,
a mostrar un combat
on la vida escolta
amb un to sensat.
Les velles paraules
sortint del coixí
diuen que, a la nit,
s'esberlen les baules
tot fent esgarips.
La mare somiava
anar-se'n al ball,
el nin demanava
sentir com abans
quan ella el gronxava.
Sense joia ni diners
cal ser fadrí,
si els amors són tafaners,
traieu-me d'aquí,
sóc poruc com el qui més.
Al corriol del vent,
les fulles porugues
cauen com a cent,
són massa pressures
per parar un moment.
Em plau dormir
dessota de l'om
per a saber com
m'estima a mi:
la dolça son.
En buidar la casa,
baixar les finestres,
la tardor proclama:
Vénen malifetes!,
després, clou, descansa.
En parar a la plaça
per somiar en el banc,
com em sento estrany,
com l'amor es cansa
d'oblidar on va.
Manta hores
sense nits,
parlen totes
d'esperits,
són ben pobres.
Sento la nostàlgia
del cantar del vent,
pobre innocent,
quin déu me l'obliga
a sortir corrent?
Amics infidels
de primeres hores,
les gràcies són pobres,
viuen sense gent
en terrats i golfes.
He comprat cavall
per no haver somera,
el porto a la cleda
per veure com va,
com torna: de pressa.
Si voleu venir
al país del somni,
no us féssiu mal borni,
cal saber mentir,
tot just quan us trobi.
Al carrer del mar,
no he trobat les barques,
potser han marxat
cercant altres bandes
on poden guanyar.
La més bella rosa
de tot el jardí
quan l'amor es posa
li dirà que sí,
és tan suau i dolça.
Per haver diners
i bona consciència,
cal haver paciència
i algun mentider
que raurà per feina.
Les mil portes
de la mort
mai es tanquen
si hi són tots:
vius, tanoques.
Quan demano
anar a la font,
el vell amo
diu que no,
com l'enganyo.
Qui demana,
en ser a la nit,
ser enemic
d'aquell qui mana
pel camí?
Poemes curts (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del remei,
mai hi manca
haver rei
poca traça.
Volen les paraules
tot cercant un mot,
li posaran baules?,
cauran en un sot?,
saltaran les tanques?
A la casa
de ponent,
mai es cansa
el més valent,
només fa pausa.
M'agrada sentir,
quan arriba el dia,
el pagès com crida
a l'ase en eixir
de la nostra vila.
Em porten avui
la meitat dels somnis
a aquells vells oprobis
del passat estiu,
odio ser borni.
A la casa del ric
ni es coneixen les finestres,
unes mai seran obertes,
les altres volen eixir
cansades de tantes festes.
Quan la lluna vella
demana anar a dormir,
un sol ben eixerit
ens diu que està de festa
i deleix per gaudir.
Sento quan plou
i ploren les teules,
han estat malmeses
per un ventijol
que treu de caselles.
Em plau el son
tranquil del migdia
quan el sol crida
i va llençant foc:
feixuc, sense mida.
Com sento cantar
el vent a la plana
quan el blat desgrana
dessota el cavall,
mai sabré qui guanya.
He tingut els anys
del gran improperi,
aquells quan el geni
només ven enganys,
no és un gran premi.
Quan sigui llop,
en lluna plena,
vull, per gran empresa,
defugir del tot,
em dol tanta guerra.
Com em plau el sol
valent del migdia
a l'hivern quan minva
la seva escalfor,
a somiar convida.
Les paraules callen
en arribar a port,
és quan ve tardor
quan els cels demanen
un xic més de sort.
Sabran els amics,
a les hores baixes,
per què ve la nit
farcida de randes
amb preat vestit?
Amb el vent
vénen totes
les revoltes
per a ser:
petits ogres.
Manta vegades,
a la mitja nit,
he trobat les fades
que volen sentir
si ploro quan parles.
Quan el fred es perd
entre papallones,
és quan abandones
el somiar amb el verd
perquè aplega a soles.
Dessota el cel blau
surten les roselles,
parlen les abelles
sense l'aturar
per servar el catau.
Quan la ciutat
es va fent lleugera,
és quan hom espera
que hagi guanyat,
il·lusió planera.
Poemes curts (XXXVII)
20 Octubre, 2019 14:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Anant per la plana,
darrere del mul,
sento la galvana,
em sento gandul,
som a mitja tarda.
Al camí del cementiri,
fent la corrua de muts,
passen i rauen feixucs,
ben prenyats d'aquell mal vici:
Sempre és l'hora del vermut!
Si manés, et portaria,
vana il·lusió,
un pastís de bon mató,
una mica d'alegria,
de ganes, tot el sarró.
Quan aplega el fred
a la golfa vella,
esdevé l'estrella
d'un futur incert,
mig Betlem li prega.
El bon Jesuset
dorm a l'establia,
li parla en Josep,
l'honora i el mira,
és Fill de Betlem.
El Nen Jesús,
a l'establia,
demana ajut
a na Maria,
vol aixopluc.
A les voltes
de Nadal,
hi ha revoltes
al corral,
poca-soltes.
Per tal de menjar,
fins treballaria,
almenys per un dia,
més bé cap al tard,
trobant la follia.
Com em plau saber
que l'amor convida
a trobar la via
d'ésser venturer,
almenys mitja vida.
Preciso sant
per demanar,
vull saber quant
em pot costar,
potser no tant.
Al camí,
que puja al cim,
tots tenim
dret a glatir,
grassos i prims.
Al meu cor demano,
vana il·lusió,
ben parc el sermó,
desig mentre planyo
l'anada pel món.
Tantes hores
de camí
i les joies
eren allí,
enmig les golfes.
Per enamorar
no cal més negoci
que trobar un bon soci
ben fet al pecar,
semblant a un dimoni.
Com em plauria
anar perdent,
del tot conscient,
la gosadia
de ser innocent.
Per segar
i trobar pols,
cal anar
allí on van tots,
enmig del blat.
Com em menjaria
un pastís o dos,
com demanaria
fugir-ne del tros,
viure lluny la vila.
És quan plou
que sento dir:
Pel matí,
ningú es mou!,
massa llit.
Camí de la ment
es perdrà en el bosc,
no en sóc conscient
quan ploro per tot
i moro de seny.
Camí de la mar,
la barca pregava,
massa nuvolada
per anar a pescar
ni el peix escoltava.
Poemes curts (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la lluna plena
aplega al meu cau
sento com li escau
que l'estimi a ella,
sóc del tot babau.
En el dia de Nadal
no vull tempesta
ni aquella profana festa
de menjar més del cal,
il·lusió desfeta.
En el portal de Betlem,
quatre pastors
han trobat un Nou Senyor,
gelat de fred,
pobre com tots.
Trigaran els temps
de la melangia
si trobo el meu bé
i ensarrono el dia
parlant de secrets.
És la reina
del meu cor
la qui regna
quan no hi sóc,
poc que em deixa.
Si la nit demana
que vagi a dormir,
ben cert li he de dir
que, el cap de setmana,
el vull per a mi.
Al pessebre, els pastors,
amb carona esblaimada,
han demanat, al Senyor,
el guarir en nit tan clara,
somrient els mira a tots.
Per les festes
de Nadal,
com em plauen
les converses
prop la llar.
Maria parlava,
joiosa, al seu Nin,
Josep la mirava,
delia per dir,
però s'ho empassava.
Quan apleguin
els tres Reis,
vull que em portin:
carn o peix
i se'n tornin.
La casa demana
en ser al Nadal:
somriures de cara,
menges com abans
i el llum de la flama.
El Nin al portal
no haurà joguines
ni dolços ni espines,
s'han de demanar,
tardaran un dies.
Quan la nit
demana el dia,
com li diu:
Sóc amanida
per anar a trobar marit!
Dalt del portal,
l'estrella amanida,
no la vull de mida
ni grassa ni gran,
la taula és petita.
A l'hivern,
el sol no vol
prendre'm el fred,
li fa por
que mengi verd.
Aplegar al portal
a l'hora primera,
hi ha cua sencera
que va a demanar,
porto massa pressa.
Accepto saber,
dolça melangia,
que la pau m'obliga
a viure al desert,
almenys, mitja vida.
El meu turment
m'espera sempre,
vol el seu regne
per anar fent,
és tot un mestre.
Les comandes
del mercat:
fer el cor agre,
comprar barat,
sembrar nafres.
Per Nadal dormia
aquell bon pastor
prop de l'establia,
poc que ho sabia:
Veure aquell Minyó!
Poemes curts (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la mar dels decebuts,
cada barca duu sa flama
i, de lluny, la veig galana
sense feblesa ni ensurt,
ésser vençut s'encomana.
Portaré el llum
al carrer estret
per saber si és cert
que l'hivern és curt,
sense color verd.
No hi ha hores
per dormir
ni cabòries
per sentir,
les prenen totes.
A l'amor llunyà,
qui sotja altre cop,
dieu-li que he mort
per no saber anar
o anar-me'n del tot.
Sento, en el silenci
de l'estiu darrer,
aquell voler ser
part de l'encanteri
quan s'allunya el fred.
He estat cercant
en el meu jardí:
herbei, romaní
i tardes de grat,
restaran allí?
Aprendre a somiar
amb un país nou
on no trobem bou
que ens vulgui menjar
en ser només cols.
Com l'amor poruc
resta a la natura
el bé que procura:
el tornar-se ruc
al temps que madura.
No he de conquerir,
al castell dels somnis,
àngels o dimonis,
el viure o morir
carregat d'ivori.
Com em plau saber,
en llevar-se el sol,
que, darrere un dol,
s'amaga el voler,
pensament resolt.
A la casa del veí,
quan la fosca arriba d'hora,
han posat, a la cassola,
el millor que es menja aquí:
ous bullits i vi de bóta.
Suposo que ho saps:
Quan, l'esdevenir,
surt a barrar el pas,
plora per tenir
un xic més de nas!
A la casa gran,
es guarda un secret:
saber plorar quan
havem poc encert
i dormim al ras.
Com endevinar:
temps de parar taula
o deixar-ho anar
tot cercant la rauxa
per poder callar.
A la riba vella,
on s'acluca el riu,
noto aquell caliu
vestidet de pena
per no saber on viu.
Mireu-la con va:
tota esblaimada,
trencada de cara,
amb dolç caminar,
sense trobar plaça.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que porti musica
puix he de ballar
quan l'amor convida.
Poques hores
per dormir
i enllestir
quan vénen totes
de bon matí.
En el desconcert
de les bones noves,
he sentir les noses
de viure a l'hivern
i trobar les ombres.
En el reialme,
vull esbrinar
si trobo un patge
a qui confiar
el meu missatge.
Poemes curts (XXXIV)
25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com he de vestir,
si ho mana la pensa,
amb mitjons de fil,
amb mitges de seda,
la meitat de nits.
Tantes pedres
al camí,
la petita
em fa patir,
són necieses.
Quan demano
anar a la font,
el meu amo
diu que no,
com l'enganyo.
Quan camino
sense ruc
no endevino
si sóc mut,
m'acoquino.
Per perdre diners
ni calen setmanes
ni empreses emprades
on no en saben més,
són les acaballes.
Minsa pena
té el dimoni
si el desori
em fa befa
i oprobi.
Massa dies
sense nits
amanides
per eixir
si convides.
Parla la somera
de filosofia
quan es lleva el dia
damunt de la serra,
després, se n'oblida.
Vull, quan sigui gran,
una barca nova,
peix i farigola
per als estadants,
en deixar l'escola.
Proveu d'emportar-vos
aquest cos feixuc,
el tinc tan rabiüt
que voldrà temptar-vos
fins que es quedi mut.
Dieu-li al gegant
que, quan aplegui el dia,
el vull assegut,
prou ple de malícia,
fàcil d'emportar.
Demaneu per mi
en ser a l'infern,
estic ben obert
al dret de fugir,
m'agrada el desert.
No conec camins
que portin enlloc,
només els antics
han perdut raó,
eren tan bonics.
Des de dalt estant,
quan el déu em crida,
sento que s'amida
el cervell al cap,
després se n'oblida.
Les paraules vanes,
eixint del coixí,
diuen que, a les tardes,
els plau el dormir
enmig de basardes.
Per no plorar més,
crido les estrelles
enmig les tenebres
d'un món de pagès,
la meitat no vénen.
Sento melangies,
prenyades d'amor,
cercant un senyor,
l'hereu de les rimes,
bastidet de flors.
Per escriure,
he de menar
altres viures
mar enllà,
potser lliures.
En sentir el sol
quan desperta el dia
hom vol alegria,
recés i el condol
d'anar per la vida.
Amb els ulls planers,
la mirada dolça,
com espero a aquells
pregant a tothora
per guanyar un castell.
Poemes curts (XXXIII)
17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com ballen les fulles
en aplegar el sol,
com baixen, porugues,
a cercar el condol,
troben les despulles.
Com hauré
la minsa sort
si esdevé
quan no hi són tots
per quedar bé?
No vull el fred
ni l'hivern maldestre,
però mai es perd
i aplega sempre
amb ull ben obert.
La formiga plora
en fugir l'estiu,
ha deixat un bri,
petit, a la vora,
per si ve l'amic.
Una rosa sola
no farà per mi,
li demano si
vol ser la penyora
que porta al sentir.
Sento plorar el núvol
a la serra estant,
diu com es fa gran
i es tornar catúfol
per anar amollant.
Dolces regnes
del meu cor
com es queixen
cada cop
que espeteguen.
Quan el nin somiava
en pujar al llit,
la mare demana:
deixar-lo dormir,
fa tan bona cara.
A la barca estant,
quan s'apropa el peix,
goso, com un rei,
anar governant
sense massa fe.
Cada mosca,
a cada sot,
va i revolta:
sínia i hort,
és tan mossa.
He comprat, avui,
un rellotge ver
per anar despert,
per saber com vull
aplegar al remei.
Quan davalla a la font
i sent l'aigua com quequeja,
mai li plau sentir la queixa
de la sina que s'adorm:
oblidada, buida, seca.
Al carrer dormia.
una nit d'estiu,
plena de follia
per no saber on viu
l'amic qui l'oblida.
He trobat al vent:
dolça melodia
d'aquell passat dia
on sorgí, un moment,
un polsim de vida.
No han de ballar
les fulles porugues,
són massa feixugues
per deixar-se anar
des de les altures.
Aplega el ramat
cansat a la cleda,
ha trobat massa herba
que el vent ha assecat,
vella malifeta.
És quan callo
quan ho albiro,
després, miro
i m'espanto
si ho amido.
Sense casa
i sense seny,
no hi ha rei
ni veig si passa
el gran remei.
Vestidet de pobre,
amb el trist semblant,
passa un vianant:
furtiu i mediocre,
a saber on va?
Les cent roses
del jardí
fan ganyotes
perquè sí,
són prou boges.
Poemes curts (XXXII)
10 Setembre, 2019 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de partir
enllà de la mar,
regaleu-me un far
per si vull venir,
per si us vull trobar.
Meravelles totes
dormien al prat
cercant l'entrellat
d'aquells petits pobles
qui fan mitja part.
Al racó del mas,
diu la masovera:
Si l'amor espera,
prompte ha d'arribar!
De segur que encerta.
Quan l'ocell piulava
des de l'alturó,
la tardor cantava
demanant al sol
que fes bona cara.
Com els amics
de la fortuna
troben la lluna
sense esgarips,
és tan poruga.
La pluja se n'entra:
dolça, a poc a poc,
per mullar la freda
fulla de tardor,
poca malifeta.
Quan el vent em parla
del proper hivern,
és el cor qui esclata
per paor del fred,
poc després, es cansa.
Una rosa sola
predica el teu nom,
com reclama el sol,
com la lluna troba
en el minso amor.
Cavaller sense cavall,
vianant sense aventura,
una nau massa feixuga
per guarir de tan gran mal,
minsa sort per no fer muda.
El llapis viatja
per mar de paper,
dibuixa la plana
cercant el seu cel,
empresa galana.
En el llum dormia,
enmig d'un rampell,
el gegant més bell
que en el món hi havia
tot cercant la fe.
La mossa demana
anar a passejar
i l'àvia proclama:
Després de dinar!
La menja s'allarga.
Per aprendre
a no saber,
cal entendre:
ser i no ser,
tot un repte.
Van els gegants
pel carrer del mig
ni volen els planys
ni els plau el desig,
tenen massa anys.
Quan la barca surt
tan rabent del port,
va cercant tresor
en deixar aixopluc,
mai pensa si pot.
A la casa vella,
sense massa nins,
els deures són fins
que algú esvellega,
com volen gaudir.
Cada nit,
en allitar-me,
deixo escrit
que vull ser amable
i eixerit.
Amb la pell ben fina,
amb un gran coixí,
qui no vol dormir
quan arriba el dia
per anar al glatir?
Amb dues roses
i un clavell,
tinc cent noies
al palmell,
no hi són totes.
Massa monstres
duu la nit,
els tanoques
fan dormir
sense ombres.
Poemes curts (XXXI)
02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si he de morir,
poseu el meu regne
vora del camí
puix sóc tan heretge
que sols vull dormir.
Passades les hores
d'un estiu llunyà,
vull el tarannà
perdut de les mosques,
m'agrada xuclar.
Les pedres velles
mai tenen son,
cerquen revetlles
i nuvis nous,
són tan esquerpes.
En el somni
dels teus ulls
no hi ha esculls
ni cap dimoni,
com et vull.
Ni xisclen ni volen
tendres orenetes,
avui, ja no poden,
han solcat estrelles
per viatjar on sojornen.
A la casa estant,
voreta del foc,
com es va encetant
el viure altre cop
del fred allunyat.
Com demanaria
anar-me'n al port
per trobar alegria,
posar-la al sarró
i oblidar qui crida.
Us faré saber,
dolces malalties,
que, en el pas dels dies,
m'apropo al no ser,
potser són manies.
Quan la masovera
em passa a buscar
sento com em crema:
el front i la mà,
és tan riallera.
Per voler ser ric,
passo tanta angúnia
que mai trobo núvia
i em sento trist,
maleïda bruixa.
Vull anar a ciutat
per cercar encanteri,
si ho faig aviat
i trobo qui el meni
el podré comprar.
Som tan petits,
tan esgarriats,
que, sense amics,
ni trobem blat
ni mals antics.
He comprat un ciri
i, a la processó,
si mira que miri,
que Déu la perdó,
és el meu martiri.
A la plaça estant,
menen els pagesos:
els horts, els sembrats,
quatre malentesos
que algú els ha deixat.
Amb més pedres
que camí,
la formiga diu que sí,
ho sent de veres
i, més tard, ho torna a dir.
En el somni etern,
no calen amics
ni grans tafaners
ni joia de nins,
només cel proper.
Diria que l'he vist,
anant per la murada,
amb aquell nou vestit
i la cara esblaimada,
com em surt el neguit.
Les paraules toves
viatgen a la lluna
on paren i troben
una veu difusa,
no sé com ho noten.
Quan vingui la neu
a emplenar muntanyes,
voldran les mil banyes
aixecar la veu,
neguitosos mascles.
Al regne del pou,
creixen els fantasmes
sense fer enrenou,
són les hores baixes
qui el fred remou.
Poemes curts (XXX)
24 Agost, 2019 22:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La mar parlava,
passat l'estiu,
mentre gronxava:
la riba i riu,
és tan marassa.
Quan la fosca,
de la nit,
m'acarona,
el neguit
plega d'hora.
El vent portava
dolces cançons,
com les deixava
entre cotons,
després, marxava.
Una noia dolça
no n'està per mi,
vull dir-li que sí
puix l'amor s'acosta
i es farà sentir.
Benvolguda dama
com t'hauré de dir
que estimar m'agrada,
però em fa glatir,
és tan jove encara.
A la casa vella,
no dorm el pagès
ni bela l'ovella
ni brama el ruquet
demanant parella.
Posem ciris
al patró,
fem seguici
i processó,
després, vici.
La pubilla ni m'agrada
ni em deleix el seu encant
però té una bona casa
i promet bon averany,
serà dolç poder estimar-la.
Si la mort demana
que em llevi a l'instant,
dieu que sóc gran
i faig mala cara
si no puc somiar.
Quan el vent
corre per la vall
fa encenalls,
s'ho passa bé,
és tot estrall.
Maria volia
anar al jardí,
com cada matí,
per si aplega el dia
de trobar l'amic.
Quan sigui gran
i no m'esveri,
vull el senderi
dels benestants
amb el seu crèdit.
Minses hores
de la nit
per dormir
quan van les tornes
d'esperit.
A la plaça estant,
espero, a la tarda,
trobar els enfeinats
de les hores magres,
són tan esverats.
A la plaça nova
no hi ha ni font
ni he trobat la dona
qui pregona el món
quan es lleva d'hora.
Al corriol de dalt,
ploren les roselles,
estan ben corpreses
en saber que el blat
ja no està per elles.
A la casa del veí
sempre hi ha xivarri,
és el ric del barri
un proper mesquí,
li he pregat que parli.
Al carrer del llop
no he trobar ovelles,
totes són al bosc
cercant les promeses
que semblin millors.
Com escriu el vent,
en el fons del bosc,
dèries de valents
plenes d'il·lusió
mentre va perdent.
En el rierol,
l'aigua viatgera
cercava el condol
de la gran desfeta,
davallar li dol.