Poemes curts (V)

11 Febrer, 2019 18:50
Publicat per jjroca, Poemes curts

El vent tafaner

entra per les golfes,

ho troba desert

sense nens ni dones,

fugir prefereix.


Com fer-li saber,

a mon preat amor,

que ho he perdut tot,

no em queda ni ser

nosa del seu cor.


La rosa portava

el semblant ben trist

ni troba el neguit

de l'enamorada,

algú l'haurà vist?


A poqueta llum,

quan el sol s'allunya,

com creix l'embalum,

com minva l'escuma

ni xerren els ulls.


El cavall del cavaller

no vol fortuna,

s'acomoda amb la llum

més bé freda del febrer,

sense aventura.


Quan l'hivern se'n va,

amb la galta freda,

crida a primavera

per si vol tornar,

era prop de l'era.


Per trobar la solitud,

la virtut com s'afanya,

em diu que ve de l'Espanya

carregada d'aixoplucs

i de migranya.


Perdut el temps

en pou pregon,

demano al món

que porti: fred,

abric i sou.


A poqueta nit,

ve el festejar,

quan el dia és clar,

tot és ensopit,

qui, aquest fet, no sap?


Anirem plegats,

sense melangia,

a prendre la mida

d'aquell temps passat

quan fèiem la via.


El desert proper

allunya el saber

tant com li convé,

com m'agradaria

que fos el darrer.


Amb les pedres,

que m'estimo,

he bastit el meu deler,

un reclam on us convido,

on em sento com un rei.


Les orenetes

avui pregonen

que han arribat,

trist m'han trobat

i m'esperonen.


No tinc ni son

ni hores feixugues,

totes són porugues

ni saben per on

trobaran les mudes.


Amb un pobre amic,

passo les vetllades,

com parlem de fades

i de déus antics,

són les acaballes.


Sentia, Maria,

a l'amor venir,

li digué que sí

perquè ho entenia,

com li cal mentir.


Paraules al vent

el món les recorda,

no li pregunteu,

mai respon quan toca,

potser és massa vell.


No he vingut al cementiri

per trobar un lloc,

he aplegat pel gran misteri

de saber on sóc.


Deixeu-me anar

on pugui sentir

aquell bell morir

que sembla llunyà,

però haurà de venir.


Al desert, dormien

els somnis daurats,

els qui no han estat

com penen i criden,

com volen la part.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (IV)

03 Febrer, 2019 21:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al ple del consell,

sàvia decisió:

si no hi ha anyell,

mataran el porc,

on deu ser el penell?


Com l'àvia deia

després d'esmorzar:

Guardeu la cullera

per si heu de dinar!

Un consell de vella.


Si pogués viatjar

enllà de la lluna,

sembraria una

llavor d'estimar:

ben dolça, ben bruna.


Tinc per al meu rei

noble encanteri:

Què no es faci vell,

que el son no el desperti

ni posi remei!


La més bella mossa

no n'està per mi

ni vol ser l'esposa

ni regnar on jo visc.


A la font pregona,

mai beuen ocells

ni l'aigua és tan dolça

ni s'atura el rei,

és talment preciosa.


Una formiga anava

trescant camins,

bocí de pa portava,

era un glatir,

tot per a fer casa.


Si l'amor doneu,

poncella eixerida,

us prendré partida,

vull aplegar a déu,

festejar convida.


Al vent li parlava

el més vell dels xops:

Per què no puc jo

venir a la gatzara?,

era un perdedor.


La pensa volia

viatjar cap al cel,

amb capsa de mel,

cove d'alegria,

com la pensa es perd.


Anem, amic,

al ball de la rotllana,

és festa i s'encomana

aquest ballar eixerit,

confesso que m'agrada.


No hi ha pedres al camí

de la recança,

allí, les valls i muntanyes

han parat casa,

no cerquen altre veí.


Per si encara un déu

em vol fer corprendre,

he de saber vendre:

a l'estiu, la neu,

sense por d'ofendre.


Amb el monstre parlava

del meu anar,

com reia, callava,

volia ser gran,

després, plorava.


La mel al pot

ni es plany ni gosa

ni demana altra cosa

que un xic de sort,

de sort galdosa.


La formiga al formiguer

somia el lleure,

li agradaria seure

sota el romer,

però ha de creure.


Quan sigui mort,

no vull albades

ni més rialles

ni més amor

ni dir: M'agrades!


Dessota un llum,

la cuca plora,

no va a l'escola

ni troba el cuc,

tota singlota.


En el regne de l'amor

no hi ha princesa,

va marxar per ser promesa:

sense ganes, sense dot.


Porta'm, quan demani,

al regne dels muts,

dels pobres porucs,

vull saber ser savi

amb els ets i els uts.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (III)

19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca, Poemes curts

Gener traspassava

tot el corriolet,

amarat de fred,

demanava estada

en un mas proper.


Somiaré, havent pagat

les menjades de l'hivern,

el recollir tot el verd,

el gaudir sense guanyar,

és el viure qui em malmet.


Cansat d'anar pel món,

pastor sense ramat,

del regne, ha claudicat,

ningú li diu per on

la casa ha de trobar.



En una mar de dubtes,

una nit d'estels,

moria d'anhels,

fugia als abruptes

cercant els castells.


La dolça cançó

donant tombs moria,

ella no ho sabia,

només la remor,

son li produïa.


Cansat de ser ruc,

aprenent de res,

cerco l'aixopluc

a casa el pagès,

és prou saberut.


Porto closos els llavis

cercant mil petons,

encerclat de savis,

esclau dels amors,

enmig de calvaris.


La lluna enfadada

demana per mi,

diu que ha fet comanda,

diu que no l'ha vist,

mai sap qui l'enganya.


En el bes primer,

he copsat el somni,

parla d'un oprobi

curt i matusser,

aprenent de nuvi.


Porten els teus ulls

la passió primera,

és la primavera

menant, a curull,

deliri i dolcesa.


Quan la rosa sola

aprengui a parlar

li diré que hi ha

flaire qui enamora,

pas que s'ho creurà.


A l'hivern, em casaria

si trobés abric i llar,

a l'estiu, m'amagaria,

no vull pas el treballar,

dóna: ànsies i fatiga.


Paraules del vent

sonen prou llunyanes,

porten estrebades,

passen tot dient

que apleguen cansades.


Si sabessis com

estimar voldria,

tot esdevindria

retaules de dolç,

somnis i follia.


No porto el somrís

d'un país llunyà,

el meu és humà,

tou i fonedís,

esquerp i taujà.


Us diria encara,

reina del meu cor,

que, en passar l'amor,

m'agafa desgana

i menjo per dos.


A la dolça ombra,

dessota de l'om,

veig un món pregon

qui avui m'alliçona,

em porta al record.


Massa son tenia

en fer mon treball,

agafar el cavall,

portar-lo a la vida

del tot carregat.


Una mossa jove

com n'està per mi,

li poso, en un cove,

el més dolç desig:

vestir-la de noble.


Per anar a la mar

ni barca trafego

ni la dèria enceto

per a ser el més gran,

només callo i prego.


Una rosa i un clavell,

al jardí estant,

fan vida de passerells,

tips de somiar

amb fantasmes de castell.


Una jove demana:

nuvi eixerit,

amb carona de ric,

sense amistança,

ben alt, ben prim.


Al portal de la lluna,

gran enrenou,

apleguen, una a una,

mil estrelles, amb dol,

cercant fortuna.


A la sínia, cantava:

aigua del fons,

el vell ruc escoltava

del tot confós,

no sabia on anava.


Maria somiava

amb flors de jardí,

amb un jove ric

que per ella estava,

somni ben bonic.


A la casa de ponent,

quan el sol se'n va

ni es tanquen les portes

ni es volta la clau,

tot un desconcert.


Tinc les presses, pobres,

de cercar menjar,

les ganes són totes,

no les puc deixar,

demano les tornes.


La música viatjava

sense els embalums,

fronteres passava

mancada d'ensurts,

al cel se n'anava.


No haig res més

que el goig de la follia,

ser bon pagès,

viure a la vila,

raure un cert temps.


Per escriure un xic,

he de preparar:

el llapis, l'enginy,

un paper prou blanc

i tot un desig.


La lluna em mira

en el cel estant,

em diu com m'estima

quan és a minvant,

després com gotima.


Per anar al cel,

porto un coixí,

un pot de mel

per al camí,

som a l'hivern.


M'he posat a festejar

amb la veïna,

el seu pare és bordegàs,

però m'estima,

com li faig cas.


Parlant amb la vaca

del gelat hivern,

m'ha dit que li agrada

el donar menys llet,

haurà poca gana.


El pensament

em porta on li escau,

ho fa suaument

dessota un cel blau,

vora d'un xiprer.


El rellotge diu que prou,

el sento xisclar a l'albada,

el llevar-me tant m'agrada

que dura fins a les nou.


A la sínia, tot voltant,

el ruc rondina,

hauré de cercar-li amiga

i posar-la al seu davant,

de segur que ni la mira.


En aquest galliner,

el gall cantava,

la gallina clama:

No ho vull ni saber!

Millora o calla?


El sol s'allunya

carena enllà

mentre la lluna

ni vol tornar

ni ens té cura.


Sóc a l'infern

dintre una caldera,

un tal Llucifer

diu que és casa seva,

almenys a l'hivern.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (II)

15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca, Poemes curts

Cercaré, a la mar,

la barca del vent,

el gegant vivent,

el seu tarannà

qui lluita entre dents.


Una ombra cerca,

a la cova estant,

festa de cacera,

guerrers enfadats,

per gaudir de pressa.


Una nou pregona

dintre del tancat:

Estaré tan dolça

que em voldran menjar!,

és tan pobrissona.


Lluitaven els àngels

en el cel estant,

noies i marrecs

no volen anar

per trobar l'estrella

de dalt del terrat.


Entre gojos i plors,

passen els dies,

els dilluns, les amanides

i els dijous, quatre fesols,

unes festes sense mides.


Si em volguessis estimar,

posant el fil a l'agulla,

aniria a festejar

a la vora de la lluna

o una mica més enllà.


Porteu-me noves

del meu amor,

del meu senyor

ja les tinc totes,

van a l'engròs.


Quan vingui amor

vull ser dormint,

ganes en tinc,

però em fa por

no saber eixir.


Una rosella,

en un camp de blat,

vigila el sembrat

i passa, desperta,

mil nits de somiar.


La mossa de trenes rosses

quan aplega al carrer

porta ulls de color verd,

gran encís en la mirada,

per a mi, són massa coses.


No ploro per vós

puix el cor demana

sentir la gatzara

i no el fet rabiós,

és ell qui m'enganya.


En els ulls imploro,

el sentir-vos lluny,

quan us veig, em moro,

em porteu venut

oblidant quan ploro.


Per anar de pressa,

morir a poc a poc,

demaneu l'ofensa,

el viure amb rancor,

maleït amor.


En una estança,

sense entrebancs,

com el cor s'atansa

quasi als vuitanta anys,

és gran la recança.


Posarem el rei,

sense massa gràcia,

al rierol on passa

un cabdal sencer

per saber si mana.


Trenta pins

enmig del bosc,

terra endins,

sense cap por,

són veïns.


El cavall del cavaller,

discret, renilla,

deu cercar la seva filla

que fugí, per al gener,

cercant la vida.


Una nit amb lluna,

del balcó estant,

li canto a l'engruna,

al bocí de pa,

em sento poruga.


Morirà la boira

en aplegar el vent,

és tan innocent

que fuig quan no toca

el viure al carrer.


Quan la nit reclama

illes de foscor,

sento, en el meu cor,

l'amor qui proclama:

Cercarem el sol!


Hauré la gosadia

quan vingui a segellar

el dubte d'un sol dia

qui pensa en el demà

i espera fellonia.


La pensa com tragina

espais inconeguts,

somnis esmaperduts

han de parar botiga

en vendre jorns rabiüts.

 

L'estimaria

si em conegués,

si ella sabés

el que em convida:

No plànyer més!


La tendresa

no té llum

i s'esmuny

quan sent la fressa

i la patum.


He sentit el tro

vell de la tempesta

quan el núvol vessa

aigua per a tots,

per fugir de pressa.


Al corriol de les hores,

com perdo el temps,

com em passen estones

i demano un moment,

és la dèria dels pobres.


La formiga adelerada,

tot cercant el formiguer,

es consola, de passada,

observant que cada branca

va morint per haver fred.


Quan pregona

la mosca

hores de calor,

com se'n riu la lluna,

la consola el sol.


Perdut el temps

i tota empresa vana

mon cor reclama

un nou desert

on trobar calma.


Els malfeiners,

viatjant per la penombra,

enceten l'obra

per arribar al mai més,

la resta em sobra.


No vull venir

i anar a les acaballes,

em sobren falles

fins al morir,

sofrir debades.


El rei poruc

enceta noves guerres

al cim de serres

on visc eixut

enmig tenebres.


Doneu al vent

la força de les hores,

a les més toves

no els digueu res,

em sobren totes.


Ni puc ni vull

bastir noves empreses,

en el meu regne

tot és perdut:

somnis, promeses.


De dalt estant,

com sento les promeses,

galdoses herbes

nascudes al meu prat

en ser setembre.


Portaré la lluna

al dedins del cap,

parlarà del nyap

d'aquella fortuna,

d'un somni encetat.


Si l'amor volia

anar a dormir,

com demanaria

que estigués amb mi

parlant d'un nou dia.


Porteu-me a la font

dels nuvis promesos,

dels riures estesos

enmig de tresors,

són només cinc versos.


A la llarga lletania

de dubtes i de pecats,

li ha posat na Maria

un Jesús valent, nounat

en el si de l'establia.


A la mar més folla

no cerqueu el dol,

com respon, a l'ombra,

envoltada amb flors,

dèries i penombra.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (I)

12 Gener, 2019 14:49
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si la noia jove,

amb preat somrís,

no troba promès,

qui haurà malmès

el decret incert

de ser al paradís.


El gegant volia

tenir el seu castell,

però un reguitzell

de nans li prohibia,

massa gran flagell.


El Nadal reclama:

dolços i torrons,

en els alturons,

àngels amb sa flama,

som tan pobrissons.


Maria, esblaimada,

aplega a Betlem,

Josep ni la veu

amb tan mala cara,

li ha posat el fred.


Sortien cantant,

des dels alturons,

pastors amb ramat,

cercant un Minyó

qui riu de bon grat.


Na Maria dormia

damunt la palla,

el Minyó com badalla

a l'establia

i en Josep sent la nit,

la troba llarga.


Al racó dels cecs,

vull ser orni,

la jove que m'ignori

ha de viure lluny de casa

i, quan torni, m'esperoni.


Parlaré amb la mar

de dies de vent,

de déus sempiterns

i de l'ampla llar

on ploren els vells.


Sé que, quan se'n va,

el sol a ponent

parla d'una gent

qui no vol anar

i sembla adient

deixar-los restar.


Massa melangies

passen per Betlem,

la meitat dels dies

ningú se les sent,

porten alegries.


L'avantatja del ruc

és evident,

mai raona amb la gent,

es mostra mut,

tendre, innocent.


Amor dirà

que la follia

cerca alegria

a casa estant,

dolça afonia

ni vol cantar.


Monstres i traïdors,

ferint sentinelles,

clouen les parpelles

en ser dintre el cor

farcit de tenebres.


En ser mort, demanaré:

una ploma, un tinter,

un full blanc, tot de paper,

per descriure aquesta pena

qui m'obliga a restar quiet.


Les fulles velles,

joves a l'estiu,

demanen caliu

sota un cel d'estrelles,

quant trist és ser viu!


Sense ganes de glatir,

viu la poncella,

quan la pau li meravella,

comença l'esdevenir

de poder arribar a princesa.


Si voleu haver

un món sense dubtes,

viviu lluny dels reptes

i del voler ser,

és el cel dels vespres.


Si estimes i vols

la glòria abastar,

demana al demà:

No em portis honors

ni regnes emprats!


Amb el vent, les roses

no volen anar,

diuen que mil noses

es poden emprar

quan l'esperonen.


Si l'amor volia

amb la sort dormir

com la gronxaria,

contalles faria

fins a mitja nit.


He demanat, fer-me ric,

al més poruc dels dimonis,

diu que porti testimonis

i una bóta de bon vi.


Les paraules toves

mai faran camí,

es passen les hores,

els dies, els mesos

pensant en dormir.


La saviesa

diu que és sorda

i li agrada badallar,

aprendre no és mala cosa,

però cansa i fa sants.


Quan el sol s'acosta

i diu que té fred,

dona-li resposta:

Estem a l'hivern!


He anat a l'establia

per conèixer en Jesús,

és el Fill de na Maria

qui va néixer un mal dia

per fugir enmig l'ensurt.


Amb el carro, el mul

pagessot de mena,

vaig a la verema

en un dia eixut,

la collita és plena.


Massa lletres ni fan nom

ni descansen al cafè,

a la taverna, s'enfilen

i esdevenen un mots fers.


A les portes de la mort,

no em poseu roses,

vull sentir com les aloses

anuncien la tardor

amb les muntanyes galdoses.


Amb un pom de roses,

cerco el meu amor,

és un son traïdor

qui em priva les hores

per guarir de tot.


Mai he demanat

seure en claustre d'or

ni trobar el senyor

al palau estant,

sóc servent amb plor.


Al desert dels enemics,

passo els meus dies

ni em llevo quan em crides

ni albiro ser el més ric.


Per a regalar:

tinc dies i hores,

les fortes, les toves,

les de greu pensar;

us les dono totes.


Si la mosca demana

un pastís dolç,

li dono el gros

per si reclama

sóc un talòs.


Al camí vell de la font,

avui, l'he vist:

arracades, mocador

i un aire trist,

com demano el seu amor.


Posats a dormir,

que vingui la son,

vestideta amb flors,

gronxant i gaudint

sense cap raó.


La batalla encetada,

els guerrers sempre a punt,

a desgrat del vell difunt,

qui, de tard a tard, s'amaga

per trobar l'enamorada.


Al racó del vent,

on ni l'aire mou,

caldrà fer enrenou

si ningú atén,

és talment confós.


A l'era menava

una tarda el ruc,

cercant aixopluc,

la fada passava

amb caire vençut.


El llevant diu al ponent:

El sol em fa mala cara,

quan es lleva va perdent,

quan s'allita troba casa!


Amics de la lluna

anem a cercar,

al país del somnis,

quan es vol llevar

la fera fortuna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9