Poemes curts (IX)
12 Març, 2019 19:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la nit despulla
monstres de la por,
el ser perdedor
em porta on la fulla
demana tardor.
No he de venir
del vell infern
per treure un prec,
un gran glatir,
ho tinc tot fet.
Mataré la gana
amb munió d'enciam,
em plau l'aviram,
però el cos esclata:
Hem de patir fam!
Posaré al racó,
de la gran fortuna,
regalims d'engruna,
plors de somiador
amb desig de lluna.
Quan el sol clou
i el vespre se'n va,
fuig tot l'enrenou
ni sap on anar,
però em deixa sol.
El monstre angelical,
mentre sadolla, clama
i parla com sidral,
de tant en tant, esparsa,
els ferros del cristall.
Com demanaré
a la vella Quaresma
que no porti pressa
puix menjar convé
i beure m'ofega.
Al vell carreró,
els deures són buits,
els homes han mort
enmig del rebuig
d'aquells grans prohoms.
Sense cànter, sense pou,
la tardor semblava eterna,
al corriol, ni una lluerna,
a la sínia, no hi ha jou,
el món s'esberla.
Poseu-me, bona muller,
vi en el vas,
he fet mal pas,
no he estat valent,
l'amor se'n va.
Paraules donades
no faran camí,
terres isolades,
pensament mesquí,
demanen albades.
Cada ull em demanava
el seu somrís,
home indecís,
avui, no guanya
ni haurà enemic.
Amb les pedres del camí,
he fet conversa,
mai porten pressa,
viuen allí
la dolça espera.
Una nit dormia
dessota del cel,
un amic fidel
demanar solia
el dormir per ell.
Amb les presses
i embalums,
mil promeses
fan ensurts,
són tan fredes.
Per a ser ric,
cap negoci
porta un soci
per amic,
ai de l'orni!
La formiga al formiguer
no vol fortuna,
només demana una engruna,
una fulla, un polsimet
i anar a la cua.
Quan l'aranya
adoba el fil,
no perd trama
ni sentit,
és com treballa.
Al racó del mas,
viu la masovera,
qui la vol casar?,
ella no es deixa,
diu que ja ho farà.
A la nit, demano
un somni confós,
mai seré el meu amo,
mai hauré senyor,
tot i així, em planyo.
Poemes curts (VIII)
05 Març, 2019 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No et demano,
dolça fada del meu cor,
sinó un polsim d'amor
per sentir com esbatano
les finestres del meu cos.
Paraules em portaran
al regne de l'oblit,
allí, ni hi ha neguit
ni estols amb homes grans,
només setges per la nit.
Al regne de l'amor,
només les bruixes ploren,
cercant els qui s'abraonen
per gaudir el gran tresor
capficat entre hores.
En el si de l'hort,
les cebes s'envolen,
les tomates ploren
tot demanant sol,
sempre es troben soles.
L'oreneta ni sap
on parar casa,
a la teulada,
hi ha massa gats,
criar li espanta.
Ni parla el cargol
dessota la fulla,
la pluja poruga
aquest any no vol
ni un déu la belluga.
Al carrer on vius,
no hi ha primavera
ni la flor primera
al portal escriu
quan podràs ser meva.
Per estimar, et diria:
reina del meu cor,
que tan sols l'amor
cerca gosadia,
no deu ser-hi tot.
La flor del jardí
no vol més promeses
ni estima les festes
quan ve el morir,
li poden les penes.
Amb un rajolí
de vi o de cervesa,
enceta la festa
sense res a dir,
sofreix i fa pena.
Cada nit venia
la lluna del prat,
però ha fet salat
no hi és na Maria,
avui, no vindrà.
Del castell florit,
on no hi ha despulles,
com surt el brogit
de guerres perdudes,
massa els enemics.
Com voldria dir,
dona del meus somnis,
que haig deu dimonis
tots pregant per mi,
la meitat són bornis.
Per tal de plorar,
he vingut a veure't
ni sé perquè creure't
em porta a l'esclat,
callo i a reveure.
La casa petita
mai n'està per mi,
viu amb l'enganyifa
d'arribar al seu fi,
prendre nova mida.
Estic a l'espera
de tornar-me ric,
és un mal amic
aquest tan tronera
qui prega per mi.
Tot enmig d'un corriolet,
viu una abella,
com espera primavera
per anar a cercar indret
on tot riu i meravella.
El vent de dalt,
a poc a poc, s'inflama,
omple la plana
de malvestat,
després, s'enfada.
El rellotge parla
de dies de seny,
de sofrir un moment
i sentir com grana
el verd sense encert.
Per una rancúnia
o greu confusió,
que Déu em perdó
si parlo de pressa
o callo i responc.
Poemes curts (VII)
26 Febrer, 2019 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni pressa tinc
ni sento la virior,
és un estat traïdor,
em dono per servit,
de fet, ni és el meu lloc.
Tinc tant de fred
que sento la temença
de jaure amb la creença
que quasi està tot fet,
és minsa complaença.
Estimar us estimaria
les nit d'hivern,
amb desesper,
ple de follia,
ho tinc prou verd.
Dolça fada dorm
enmig del si
del preat bosc,
dessota un pi,
amb caire dolç.
Sentir la veu,
la llunyania,
la lletania
de trobar un déu,
com cada dia.
Aplego d'hora
per trobar el redós,
estimat d'un cos
qui tot ho acarona,
un plaer galdós.
Estimar un sol
que neix cada dia,
que sent la follia
d'un perdut amor,
doneu-me altra vida.
Haver el gran dubte
de l'amor primer,
anar pel carrer,
sense mel ni sucre,
tot cercant el cel.
Voldria dormir
en el si del prat,
enmig l'entrellat,
per a saber si
seré l'estimat.
Demano a la rosa
del jardí d'enmig
que porti el desig,
per dir-te: Reposa,
nostra és la nit!
Si l'amor demana
aquest mirar dolç
que vingui aquest clos
a parar-te casa,
ben maca, amb sol.
Una rosa sola,
viatjant a peu,
aplega a les deu,
vol trobar-te d'hora,
abans que Morfeu.
Les paraules toves
no faran camí,
només les més dolces
apleguen al si,
esperen les tornes.
Una nina reia
al balcó estant
en veure l'ofrena
del jove galant:
pors amb espardenya.
Com m'agradaria,
a l'abril florit,
trobar companyia:
de taula i de llit,
plena fantasia.
Per valls i conreus,
plana primavera
amb una mà estesa
amb ullets de nen,
és tan encisera.
La deessa jove
demana per mi,
diu que, ser tan pobre,
és un fet mesquí,
no es pot ser mediocre.
En passar l'hivern,
amb la flor primera,
conta primavera:
allunyat el fred,
torna a casa seva.
Us deixo el déu
per si abelleix
sentir-vos rei
de cap a peus,
no m'ho pagueu.
Si l'amor demanes
que vingui ben d'hora,
que et trobi ben sola
per gaudir debades
d'un sol sense ombra.
Poemes curts (VI)
19 Febrer, 2019 09:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la roda roda
i va fent camí
que porti la nova
puix ha de venir
a emplenar la bossa.
Deixeu-me posar,
al bagul dels somnis,
tots aquells dimonis
qui vindran demà,
tinc por de l'oprobi.
Mariner d'aigua ben dolça
quan apleguis a la mar,
has de dir-los que he guanyat,
però no he portat penyora.
Tot un reguitzell
de velles formigues:
caminen, caminen,
van al formiguer,
és el seu castell.
L'amor dormia
dessota l'om,
somnis hauria,
del tot, pregons,
era migdia.
Barca vella dorm a port,
sobrevola una gavina,
fora el moll tot és boirina,
barca endins tot és record.
Paraules emprades,
per parlar d'amor,
creixen estorades
ben plenes de por,
ella, no té cor.
Si la rosa parla,
que parli per mi,
conti, a l'estimada,
que la vull així,
sóc tan ruc encara.
Mourà el vent
les noves fulles
del tot dient:
Voleu, porugues!
El terra és verd!
M'ha dit el sol,
del tot conscient:
Viatjo sol
cap a ponent!
Ningú el sent?
Doneu-li la rosa
fresca del jardí,
si ha de ser promesa,
n'estarà per mi,
són minuts de festa.
A la lluna plena
no li cal galant,
ella és tan superba
que estimarà quan
no es senti ofesa.
La mar gronxava:
amunt i avall,
ones portava
al devessall,
desfent la platja.
No he de venir
si no em convides
ni podré sentir
quan a amor crides,
ploro tant per mi.
La jove estimada,
amb cistell florit,
passa per la plaça
per trobar l'amic,
no ha vingut encara?
El pobre pagès
tenia una filla,
però, amb pocs diners,
casar-la voldria,
feina per a fer.
Com sento el món
bastint els teus ulls,
tan farcits d'esculls,
tan fets a l'enyor,
com dir-te que et vull?
A la nova nit
on l'amor fugia,
vaig dir-li: Sabia
que restar adormit
no porta altre dia!
Suporto el bé,
el si de les paraules,
anar per taules
on mai em deixen ser,
vull noves baules.
Cansat, tot arraulit
frisós de sentir els llavis,
diran el savis:
Ja t'ho havíem dit!
Massa calvaris.
Poemes curts (V)
11 Febrer, 2019 18:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
El vent tafaner
entra per les golfes,
ho troba desert
sense nens ni dones,
fugir prefereix.
Com fer-li saber,
a mon preat amor,
que ho he perdut tot,
no em queda ni ser
nosa del seu cor.
La rosa portava
el semblant ben trist
ni troba el neguit
de l'enamorada,
algú l'haurà vist?
A poqueta llum,
quan el sol s'allunya,
com creix l'embalum,
com minva l'escuma
ni xerren els ulls.
El cavall del cavaller
no vol fortuna,
s'acomoda amb la llum
més bé freda del febrer,
sense aventura.
Quan l'hivern se'n va,
amb la galta freda,
crida a primavera
per si vol tornar,
era prop de l'era.
Per trobar la solitud,
la virtut com s'afanya,
em diu que ve de l'Espanya
carregada d'aixoplucs
i de migranya.
Perdut el temps
en pou pregon,
demano al món
que porti: fred,
abric i sou.
A poqueta nit,
ve el festejar,
quan el dia és clar,
tot és ensopit,
qui, aquest fet, no sap?
Anirem plegats,
sense melangia,
a prendre la mida
d'aquell temps passat
quan fèiem la via.
El desert proper
allunya el saber
tant com li convé,
com m'agradaria
que fos el darrer.
Amb les pedres,
que m'estimo,
he bastit el meu deler,
un reclam on us convido,
on em sento com un rei.
Les orenetes
avui pregonen
que han arribat,
trist m'han trobat
i m'esperonen.
No tinc ni son
ni hores feixugues,
totes són porugues
ni saben per on
trobaran les mudes.
Amb un pobre amic,
passo les vetllades,
com parlem de fades
i de déus antics,
són les acaballes.
Sentia, Maria,
a l'amor venir,
li digué que sí
perquè ho entenia,
com li cal mentir.
Paraules al vent
el món les recorda,
no li pregunteu,
mai respon quan toca,
potser és massa vell.
No he vingut al cementiri
per trobar un lloc,
he aplegat pel gran misteri
de saber on sóc.
Deixeu-me anar
on pugui sentir
aquell bell morir
que sembla llunyà,
però haurà de venir.
Al desert, dormien
els somnis daurats,
els qui no han estat
com penen i criden,
com volen la part.
Poemes curts (IV)
03 Febrer, 2019 21:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al ple del consell,
sàvia decisió:
si no hi ha anyell,
mataran el porc,
on deu ser el penell?
Com l'àvia deia
després d'esmorzar:
Guardeu la cullera
per si heu de dinar!
Un consell de vella.
Si pogués viatjar
enllà de la lluna,
sembraria una
llavor d'estimar:
ben dolça, ben bruna.
Tinc per al meu rei
noble encanteri:
Què no es faci vell,
que el son no el desperti
ni posi remei!
La més bella mossa
no n'està per mi
ni vol ser l'esposa
ni regnar on jo visc.
A la font pregona,
mai beuen ocells
ni l'aigua és tan dolça
ni s'atura el rei,
és talment preciosa.
Una formiga anava
trescant camins,
bocí de pa portava,
era un glatir,
tot per a fer casa.
Si l'amor doneu,
poncella eixerida,
us prendré partida,
vull aplegar a déu,
festejar convida.
Al vent li parlava
el més vell dels xops:
Per què no puc jo
venir a la gatzara?,
era un perdedor.
La pensa volia
viatjar cap al cel,
amb capsa de mel,
cove d'alegria,
com la pensa es perd.
Anem, amic,
al ball de la rotllana,
és festa i s'encomana
aquest ballar eixerit,
confesso que m'agrada.
No hi ha pedres al camí
de la recança,
allí, les valls i muntanyes
han parat casa,
no cerquen altre veí.
Per si encara un déu
em vol fer corprendre,
he de saber vendre:
a l'estiu, la neu,
sense por d'ofendre.
Amb el monstre parlava
del meu anar,
com reia, callava,
volia ser gran,
després, plorava.
La mel al pot
ni es plany ni gosa
ni demana altra cosa
que un xic de sort,
de sort galdosa.
La formiga al formiguer
somia el lleure,
li agradaria seure
sota el romer,
però ha de creure.
Quan sigui mort,
no vull albades
ni més rialles
ni més amor
ni dir: M'agrades!
Dessota un llum,
la cuca plora,
no va a l'escola
ni troba el cuc,
tota singlota.
En el regne de l'amor
no hi ha princesa,
va marxar per ser promesa:
sense ganes, sense dot.
Porta'm, quan demani,
al regne dels muts,
dels pobres porucs,
vull saber ser savi
amb els ets i els uts.
Poemes curts (III)
19 Gener, 2019 18:43
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Gener traspassava
tot el corriolet,
amarat de fred,
demanava estada
en un mas proper.
Somiaré, havent pagat
les menjades de l'hivern,
el recollir tot el verd,
el gaudir sense guanyar,
és el viure qui em malmet.
Cansat d'anar pel món,
pastor sense ramat,
del regne, ha claudicat,
ningú li diu per on
la casa ha de trobar.
En una mar de dubtes,
una nit d'estels,
moria d'anhels,
fugia als abruptes
cercant els castells.
La dolça cançó
donant tombs moria,
ella no ho sabia,
només la remor,
son li produïa.
Cansat de ser ruc,
aprenent de res,
cerco l'aixopluc
a casa el pagès,
és prou saberut.
Porto closos els llavis
cercant mil petons,
encerclat de savis,
esclau dels amors,
enmig de calvaris.
La lluna enfadada
demana per mi,
diu que ha fet comanda,
diu que no l'ha vist,
mai sap qui l'enganya.
En el bes primer,
he copsat el somni,
parla d'un oprobi
curt i matusser,
aprenent de nuvi.
Porten els teus ulls
la passió primera,
és la primavera
menant, a curull,
deliri i dolcesa.
Quan la rosa sola
aprengui a parlar
li diré que hi ha
flaire qui enamora,
pas que s'ho creurà.
A l'hivern, em casaria
si trobés abric i llar,
a l'estiu, m'amagaria,
no vull pas el treballar,
dóna: ànsies i fatiga.
Paraules del vent
sonen prou llunyanes,
porten estrebades,
passen tot dient
que apleguen cansades.
Si sabessis com
estimar voldria,
tot esdevindria
retaules de dolç,
somnis i follia.
No porto el somrís
d'un país llunyà,
el meu és humà,
tou i fonedís,
esquerp i taujà.
Us diria encara,
reina del meu cor,
que, en passar l'amor,
m'agafa desgana
i menjo per dos.
A la dolça ombra,
dessota de l'om,
veig un món pregon
qui avui m'alliçona,
em porta al record.
Massa son tenia
en fer mon treball,
agafar el cavall,
portar-lo a la vida
del tot carregat.
Una mossa jove
com n'està per mi,
li poso, en un cove,
el més dolç desig:
vestir-la de noble.
Per anar a la mar
ni barca trafego
ni la dèria enceto
per a ser el més gran,
només callo i prego.
Una rosa i un clavell,
al jardí estant,
fan vida de passerells,
tips de somiar
amb fantasmes de castell.
Una jove demana:
nuvi eixerit,
amb carona de ric,
sense amistança,
ben alt, ben prim.
Al portal de la lluna,
gran enrenou,
apleguen, una a una,
mil estrelles, amb dol,
cercant fortuna.
A la sínia, cantava:
aigua del fons,
el vell ruc escoltava
del tot confós,
no sabia on anava.
Maria somiava
amb flors de jardí,
amb un jove ric
que per ella estava,
somni ben bonic.
A la casa de ponent,
quan el sol se'n va
ni es tanquen les portes
ni es volta la clau,
tot un desconcert.
Tinc les presses, pobres,
de cercar menjar,
les ganes són totes,
no les puc deixar,
demano les tornes.
La música viatjava
sense els embalums,
fronteres passava
mancada d'ensurts,
al cel se n'anava.
No haig res més
que el goig de la follia,
ser bon pagès,
viure a la vila,
raure un cert temps.
Per escriure un xic,
he de preparar:
el llapis, l'enginy,
un paper prou blanc
i tot un desig.
La lluna em mira
en el cel estant,
em diu com m'estima
quan és a minvant,
després com gotima.
Per anar al cel,
porto un coixí,
un pot de mel
per al camí,
som a l'hivern.
M'he posat a festejar
amb la veïna,
el seu pare és bordegàs,
però m'estima,
com li faig cas.
Parlant amb la vaca
del gelat hivern,
m'ha dit que li agrada
el donar menys llet,
haurà poca gana.
El pensament
em porta on li escau,
ho fa suaument
dessota un cel blau,
vora d'un xiprer.
El rellotge diu que prou,
el sento xisclar a l'albada,
el llevar-me tant m'agrada
que dura fins a les nou.
A la sínia, tot voltant,
el ruc rondina,
hauré de cercar-li amiga
i posar-la al seu davant,
de segur que ni la mira.
En aquest galliner,
el gall cantava,
la gallina clama:
No ho vull ni saber!
Millora o calla?
El sol s'allunya
carena enllà
mentre la lluna
ni vol tornar
ni ens té cura.
Sóc a l'infern
dintre una caldera,
un tal Llucifer
diu que és casa seva,
almenys a l'hivern.
Poemes curts (II)
15 Gener, 2019 08:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cercaré, a la mar,
la barca del vent,
el gegant vivent,
el seu tarannà
qui lluita entre dents.
Una ombra cerca,
a la cova estant,
festa de cacera,
guerrers enfadats,
per gaudir de pressa.
Una nou pregona
dintre del tancat:
Estaré tan dolça
que em voldran menjar!,
és tan pobrissona.
Lluitaven els àngels
en el cel estant,
noies i marrecs
no volen anar
per trobar l'estrella
de dalt del terrat.
Entre gojos i plors,
passen els dies,
els dilluns, les amanides
i els dijous, quatre fesols,
unes festes sense mides.
Si em volguessis estimar,
posant el fil a l'agulla,
aniria a festejar
a la vora de la lluna
o una mica més enllà.
Porteu-me noves
del meu amor,
del meu senyor
ja les tinc totes,
van a l'engròs.
Quan vingui amor
vull ser dormint,
ganes en tinc,
però em fa por
no saber eixir.
Una rosella,
en un camp de blat,
vigila el sembrat
i passa, desperta,
mil nits de somiar.
La mossa de trenes rosses
quan aplega al carrer
porta ulls de color verd,
gran encís en la mirada,
per a mi, són massa coses.
No ploro per vós
puix el cor demana
sentir la gatzara
i no el fet rabiós,
és ell qui m'enganya.
En els ulls imploro,
el sentir-vos lluny,
quan us veig, em moro,
em porteu venut
oblidant quan ploro.
Per anar de pressa,
morir a poc a poc,
demaneu l'ofensa,
el viure amb rancor,
maleït amor.
En una estança,
sense entrebancs,
com el cor s'atansa
quasi als vuitanta anys,
és gran la recança.
Posarem el rei,
sense massa gràcia,
al rierol on passa
un cabdal sencer
per saber si mana.
Trenta pins
enmig del bosc,
terra endins,
sense cap por,
són veïns.
El cavall del cavaller,
discret, renilla,
deu cercar la seva filla
que fugí, per al gener,
cercant la vida.
Una nit amb lluna,
del balcó estant,
li canto a l'engruna,
al bocí de pa,
em sento poruga.
Morirà la boira
en aplegar el vent,
és tan innocent
que fuig quan no toca
el viure al carrer.
Quan la nit reclama
illes de foscor,
sento, en el meu cor,
l'amor qui proclama:
Cercarem el sol!
Hauré la gosadia
quan vingui a segellar
el dubte d'un sol dia
qui pensa en el demà
i espera fellonia.
La pensa com tragina
espais inconeguts,
somnis esmaperduts
han de parar botiga
en vendre jorns rabiüts.
L'estimaria
si em conegués,
si ella sabés
el que em convida:
No plànyer més!
La tendresa
no té llum
i s'esmuny
quan sent la fressa
i la patum.
He sentit el tro
vell de la tempesta
quan el núvol vessa
aigua per a tots,
per fugir de pressa.
Al corriol de les hores,
com perdo el temps,
com em passen estones
i demano un moment,
és la dèria dels pobres.
La formiga adelerada,
tot cercant el formiguer,
es consola, de passada,
observant que cada branca
va morint per haver fred.
Quan pregona
la mosca
hores de calor,
com se'n riu la lluna,
la consola el sol.
Perdut el temps
i tota empresa vana
mon cor reclama
un nou desert
on trobar calma.
Els malfeiners,
viatjant per la penombra,
enceten l'obra
per arribar al mai més,
la resta em sobra.
No vull venir
i anar a les acaballes,
em sobren falles
fins al morir,
sofrir debades.
El rei poruc
enceta noves guerres
al cim de serres
on visc eixut
enmig tenebres.
Doneu al vent
la força de les hores,
a les més toves
no els digueu res,
em sobren totes.
Ni puc ni vull
bastir noves empreses,
en el meu regne
tot és perdut:
somnis, promeses.
De dalt estant,
com sento les promeses,
galdoses herbes
nascudes al meu prat
en ser setembre.
Portaré la lluna
al dedins del cap,
parlarà del nyap
d'aquella fortuna,
d'un somni encetat.
Si l'amor volia
anar a dormir,
com demanaria
que estigués amb mi
parlant d'un nou dia.
Porteu-me a la font
dels nuvis promesos,
dels riures estesos
enmig de tresors,
són només cinc versos.
A la llarga lletania
de dubtes i de pecats,
li ha posat na Maria
un Jesús valent, nounat
en el si de l'establia.
A la mar més folla
no cerqueu el dol,
com respon, a l'ombra,
envoltada amb flors,
dèries i penombra.
Poemes curts (I)
12 Gener, 2019 14:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la noia jove,
amb preat somrís,
no troba promès,
qui haurà malmès
el decret incert
de ser al paradís.
El gegant volia
tenir el seu castell,
però un reguitzell
de nans li prohibia,
massa gran flagell.
El Nadal reclama:
dolços i torrons,
en els alturons,
àngels amb sa flama,
som tan pobrissons.
Maria, esblaimada,
aplega a Betlem,
Josep ni la veu
amb tan mala cara,
li ha posat el fred.
Sortien cantant,
des dels alturons,
pastors amb ramat,
cercant un Minyó
qui riu de bon grat.
Na Maria dormia
damunt la palla,
el Minyó com badalla
a l'establia
i en Josep sent la nit,
la troba llarga.
Al racó dels cecs,
vull ser orni,
la jove que m'ignori
ha de viure lluny de casa
i, quan torni, m'esperoni.
Parlaré amb la mar
de dies de vent,
de déus sempiterns
i de l'ampla llar
on ploren els vells.
Sé que, quan se'n va,
el sol a ponent
parla d'una gent
qui no vol anar
i sembla adient
deixar-los restar.
Massa melangies
passen per Betlem,
la meitat dels dies
ningú se les sent,
porten alegries.
L'avantatja del ruc
és evident,
mai raona amb la gent,
es mostra mut,
tendre, innocent.
Amor dirà
que la follia
cerca alegria
a casa estant,
dolça afonia
ni vol cantar.
Monstres i traïdors,
ferint sentinelles,
clouen les parpelles
en ser dintre el cor
farcit de tenebres.
En ser mort, demanaré:
una ploma, un tinter,
un full blanc, tot de paper,
per descriure aquesta pena
qui m'obliga a restar quiet.
Les fulles velles,
joves a l'estiu,
demanen caliu
sota un cel d'estrelles,
quant trist és ser viu!
Sense ganes de glatir,
viu la poncella,
quan la pau li meravella,
comença l'esdevenir
de poder arribar a princesa.
Si voleu haver
un món sense dubtes,
viviu lluny dels reptes
i del voler ser,
és el cel dels vespres.
Si estimes i vols
la glòria abastar,
demana al demà:
No em portis honors
ni regnes emprats!
Amb el vent, les roses
no volen anar,
diuen que mil noses
es poden emprar
quan l'esperonen.
Si l'amor volia
amb la sort dormir
com la gronxaria,
contalles faria
fins a mitja nit.
He demanat, fer-me ric,
al més poruc dels dimonis,
diu que porti testimonis
i una bóta de bon vi.
Les paraules toves
mai faran camí,
es passen les hores,
els dies, els mesos
pensant en dormir.
La saviesa
diu que és sorda
i li agrada badallar,
aprendre no és mala cosa,
però cansa i fa sants.
Quan el sol s'acosta
i diu que té fred,
dona-li resposta:
Estem a l'hivern!
He anat a l'establia
per conèixer en Jesús,
és el Fill de na Maria
qui va néixer un mal dia
per fugir enmig l'ensurt.
Amb el carro, el mul
pagessot de mena,
vaig a la verema
en un dia eixut,
la collita és plena.
Massa lletres ni fan nom
ni descansen al cafè,
a la taverna, s'enfilen
i esdevenen un mots fers.
A les portes de la mort,
no em poseu roses,
vull sentir com les aloses
anuncien la tardor
amb les muntanyes galdoses.
Amb un pom de roses,
cerco el meu amor,
és un son traïdor
qui em priva les hores
per guarir de tot.
Mai he demanat
seure en claustre d'or
ni trobar el senyor
al palau estant,
sóc servent amb plor.
Al desert dels enemics,
passo els meus dies
ni em llevo quan em crides
ni albiro ser el més ric.
Per a regalar:
tinc dies i hores,
les fortes, les toves,
les de greu pensar;
us les dono totes.
Si la mosca demana
un pastís dolç,
li dono el gros
per si reclama
sóc un talòs.
Al camí vell de la font,
avui, l'he vist:
arracades, mocador
i un aire trist,
com demano el seu amor.
Posats a dormir,
que vingui la son,
vestideta amb flors,
gronxant i gaudint
sense cap raó.
La batalla encetada,
els guerrers sempre a punt,
a desgrat del vell difunt,
qui, de tard a tard, s'amaga
per trobar l'enamorada.
Al racó del vent,
on ni l'aire mou,
caldrà fer enrenou
si ningú atén,
és talment confós.
A l'era menava
una tarda el ruc,
cercant aixopluc,
la fada passava
amb caire vençut.
El llevant diu al ponent:
El sol em fa mala cara,
quan es lleva va perdent,
quan s'allita troba casa!
Amics de la lluna
anem a cercar,
al país del somnis,
quan es vol llevar
la fera fortuna.