Poemes curts (XXXIX)

10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca, Poemes curts

Porteu-me la nit

al racó de l'era,

allí, on espera

calmar el neguit,

aquest cos tronera.


Aprendre ens porta,

ben enfeinats,

a mostrar un combat

on la vida escolta

amb un to sensat.


Les velles paraules

sortint del coixí

diuen que, a la nit,

s'esberlen les baules

tot fent esgarips.


La mare somiava

anar-se'n al ball,

el nin demanava

sentir com abans

quan ella el gronxava.


Sense joia ni diners

cal ser fadrí,

si els amors són tafaners,

traieu-me d'aquí,

sóc poruc com el qui més.


Al corriol del vent,

les fulles porugues

cauen com a cent,

són massa pressures

per parar un moment.


Em plau dormir

dessota de l'om

per a saber com

m'estima a mi:

la dolça son.


En buidar la casa,

baixar les finestres,

la tardor proclama:

Vénen malifetes!,

després, clou, descansa.


En parar a la plaça

per somiar en el banc,

com em sento estrany,

com l'amor es cansa

d'oblidar on va.


Manta hores

sense nits,

parlen totes

d'esperits,

són ben pobres.


Sento la nostàlgia

del cantar del vent,

pobre innocent,

quin déu me l'obliga

a sortir corrent?


Amics infidels

de primeres hores,

les gràcies són pobres,

viuen sense gent

en terrats i golfes.


He comprat cavall

per no haver somera,

el porto a la cleda

per veure com va,

com torna: de pressa.


Si voleu venir

al país del somni,

no us féssiu mal borni,

cal saber mentir,

tot just quan us trobi.


Al carrer del mar,

no he trobat les barques,

potser han marxat

cercant altres bandes

on poden guanyar.


La més bella rosa

de tot el jardí

quan l'amor es posa

li dirà que sí,

és tan suau i dolça.


Per haver diners

i bona consciència,

cal haver paciència

i algun mentider

que raurà per feina.


Les mil portes

de la mort

mai es tanquen

si hi són tots:

vius, tanoques.


Quan demano

anar a la font,

el vell amo

diu que no,

com l'enganyo.


Qui demana,

en ser a la nit,

ser enemic

d'aquell qui mana

pel camí?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVIII)

01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la casa

del remei,

mai hi manca

haver rei

poca traça.


Volen les paraules

tot cercant un mot,

li posaran baules?,

cauran en un sot?,

saltaran les tanques?


A la casa

de ponent,

mai es cansa

el més valent,

només fa pausa.


M'agrada sentir,

quan arriba el dia,

el pagès com crida

a l'ase en eixir

de la nostra vila.


Em porten avui

la meitat dels somnis

a aquells vells oprobis

del passat estiu,

odio ser borni.


A la casa del ric

ni es coneixen les finestres,

unes mai seran obertes,

les altres volen eixir

cansades de tantes festes.


Quan la lluna vella

demana anar a dormir,

un sol ben eixerit

ens diu que està de festa

i deleix per gaudir.


Sento quan plou

i ploren les teules,

han estat malmeses

per un ventijol

que treu de caselles.


Em plau el son

tranquil del migdia

quan el sol crida

i va llençant foc:

feixuc, sense mida.


Com sento cantar

el vent a la plana

quan el blat desgrana

dessota el cavall,

mai sabré qui guanya.


He tingut els anys

del gran improperi,

aquells quan el geni

només ven enganys,

no és un gran premi.


Quan sigui llop,

en lluna plena,

vull, per gran empresa,

defugir del tot,

em dol tanta guerra.


Com em plau el sol

valent del migdia

a l'hivern quan minva

la seva escalfor,

a somiar convida.


Les paraules callen

en arribar a port,

és quan ve tardor

quan els cels demanen

un xic més de sort.


Sabran els amics,

a les hores baixes,

per què ve la nit

farcida de randes

amb preat vestit?


Amb el vent

vénen totes

les revoltes

per a ser:

petits ogres.


Manta vegades,

a la mitja nit,

he trobat les fades

que volen sentir

si ploro quan parles.


Quan el fred es perd

entre papallones,

és quan abandones

el somiar amb el verd

perquè aplega a soles.


Dessota el cel blau

surten les roselles,

parlen les abelles

sense l'aturar

per servar el catau.


Quan la ciutat

es va fent lleugera,

és quan hom espera

que hagi guanyat,

il·lusió planera.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVII)

20 Octubre, 2019 14:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Anant per la plana,

darrere del mul,

sento la galvana,

em sento gandul,

som a mitja tarda.


Al camí del cementiri,

fent la corrua de muts,

passen i rauen feixucs,

ben prenyats d'aquell mal vici:

Sempre és l'hora del vermut!


Si manés, et portaria,

vana il·lusió,

un pastís de bon mató,

una mica d'alegria,

de ganes, tot el sarró.


Quan aplega el fred

a la golfa vella,

esdevé l'estrella

d'un futur incert,

mig Betlem li prega.


El bon Jesuset

dorm a l'establia,

li parla en Josep,

l'honora i el mira,

és Fill de Betlem.


El Nen Jesús,

a l'establia,

demana ajut

a na Maria,

vol aixopluc.


A les voltes

de Nadal,

hi ha revoltes

al corral,

poca-soltes.


Per tal de menjar,

fins treballaria,

almenys per un dia,

més bé cap al tard,

trobant la follia.


Com em plau saber

que l'amor convida

a trobar la via

d'ésser venturer,

almenys mitja vida.


Preciso sant

per demanar,

vull saber quant

em pot costar,

potser no tant.


Al camí,

que puja al cim,

tots tenim

dret a glatir,

grassos i prims.


Al meu cor demano,

vana il·lusió,

ben parc el sermó,

desig mentre planyo

l'anada pel món.


Tantes hores

de camí

i les joies

eren allí,

enmig les golfes.


Per enamorar

no cal més negoci

que trobar un bon soci

ben fet al pecar,

semblant a un dimoni.


Com em plauria

anar perdent,

del tot conscient,

la gosadia

de ser innocent.


Per segar

i trobar pols,

cal anar

allí on van tots,

enmig del blat.


Com em menjaria

un pastís o dos,

com demanaria

fugir-ne del tros,

viure lluny la vila.


És quan plou

que sento dir:

Pel matí,

ningú es mou!,

massa llit.


Camí de la ment

es perdrà en el bosc,

no en sóc conscient

quan ploro per tot

i moro de seny.


Camí de la mar,

la barca pregava,

massa nuvolada

per anar a pescar

ni el peix escoltava.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXVI)

11 Octubre, 2019 12:16
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la lluna plena

aplega al meu cau

sento com li escau

que l'estimi a ella,

sóc del tot babau.


En el dia de Nadal

no vull tempesta

ni aquella profana festa

de menjar més del cal,

il·lusió desfeta.


En el portal de Betlem,

quatre pastors

han trobat un Nou Senyor,

gelat de fred,

pobre com tots.


Trigaran els temps

de la melangia

si trobo el meu bé

i ensarrono el dia

parlant de secrets.


És la reina

del meu cor

la qui regna

quan no hi sóc,

poc que em deixa.


Si la nit demana

que vagi a dormir,

ben cert li he de dir

que, el cap de setmana,

el vull per a mi.


Al pessebre, els pastors,

amb carona esblaimada,

han demanat, al Senyor,

el guarir en nit tan clara,

somrient els mira a tots.


Per les festes

de Nadal,

com em plauen

les converses

prop la llar.


Maria parlava,

joiosa, al seu Nin,

Josep la mirava,

delia per dir,

però s'ho empassava.


Quan apleguin

els tres Reis,

vull que em portin:

carn o peix

i se'n tornin.


La casa demana

en ser al Nadal:

somriures de cara,

menges com abans

i el llum de la flama.


El Nin al portal

no haurà joguines

ni dolços ni espines,

s'han de demanar,

tardaran un dies.


Quan la nit

demana el dia,

com li diu:

Sóc amanida

per anar a trobar marit!


Dalt del portal,

l'estrella amanida,

no la vull de mida

ni grassa ni gran,

la taula és petita.


A l'hivern,

el sol no vol

prendre'm el fred,

li fa por

que mengi verd.


Aplegar al portal

a l'hora primera,

hi ha cua sencera

que va a demanar,

porto massa pressa.


Accepto saber,

dolça melangia,

que la pau m'obliga

a viure al desert,

almenys, mitja vida.


El meu turment

m'espera sempre,

vol el seu regne

per anar fent,

és tot un mestre.


Les comandes

del mercat:

fer el cor agre,

comprar barat,

sembrar nafres.


Per Nadal dormia

aquell bon pastor

prop de l'establia,

poc que ho sabia:

Veure aquell Minyó!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXV)

03 Octubre, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la mar dels decebuts,

cada barca duu sa flama

i, de lluny, la veig galana

sense feblesa ni ensurt,

ésser vençut s'encomana.


Portaré el llum

al carrer estret

per saber si és cert

que l'hivern és curt,

sense color verd.


No hi ha hores

per dormir

ni cabòries

per sentir,

les prenen totes.


A l'amor llunyà,

qui sotja altre cop,

dieu-li que he mort

per no saber anar

o anar-me'n del tot.


Sento, en el silenci

de l'estiu darrer,

aquell voler ser

part de l'encanteri

quan s'allunya el fred.


He estat cercant

en el meu jardí:

herbei, romaní

i tardes de grat,

restaran allí?


Aprendre a somiar

amb un país nou

on no trobem bou

que ens vulgui menjar

en ser només cols.


Com l'amor poruc

resta a la natura

el bé que procura:

el tornar-se ruc

al temps que madura.


No he de conquerir,

al castell dels somnis,

àngels o dimonis,

el viure o morir

carregat d'ivori.


Com em plau saber,

en llevar-se el sol,

que, darrere un dol,

s'amaga el voler,

pensament resolt.


A la casa del veí,

quan la fosca arriba d'hora,

han posat, a la cassola,

el millor que es menja aquí:

ous bullits i vi de bóta.


Suposo que ho saps:

Quan, l'esdevenir,

surt a barrar el pas,

plora per tenir

un xic més de nas!


A la casa gran,

es guarda un secret:

saber plorar quan

havem poc encert

i dormim al ras.


Com endevinar:

temps de parar taula

o deixar-ho anar

tot cercant la rauxa

per poder callar.


A la riba vella,

on s'acluca el riu,

noto aquell caliu

vestidet de pena

per no saber on viu.


Mireu-la con va:

tota esblaimada,

trencada de cara,

amb dolç caminar,

sense trobar plaça.


He de demanar,

a la bona bruixa,

que porti musica

puix he de ballar

quan l'amor convida.


Poques hores

per dormir

i enllestir

quan vénen totes

de bon matí.


En el desconcert

de les bones noves,

he sentir les noses

de viure a l'hivern

i trobar les ombres.


En el reialme,

vull esbrinar

si trobo un patge

a qui confiar

el meu missatge.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXIV)

25 Setembre, 2019 06:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com he de vestir,

si ho mana la pensa,

amb mitjons de fil,

amb mitges de seda,

la meitat de nits.


Tantes pedres

al camí,

la petita

em fa patir,

són necieses.


Quan demano

anar a la font,

el meu amo

diu que no,

com l'enganyo.


Quan camino

sense ruc

no endevino

si sóc mut,

m'acoquino.


Per perdre diners

ni calen setmanes

ni empreses emprades

on no en saben més,

són les acaballes.


Minsa pena

té el dimoni

si el desori

em fa befa

i oprobi.


Massa dies

sense nits

amanides

per eixir

si convides.


Parla la somera

de filosofia

quan es lleva el dia

damunt de la serra,

després, se n'oblida.


Vull, quan sigui gran,

una barca nova,

peix i farigola

per als estadants,

en deixar l'escola.


Proveu d'emportar-vos

aquest cos feixuc,

el tinc tan rabiüt

que voldrà temptar-vos

fins que es quedi mut.


Dieu-li al gegant

que, quan aplegui el dia,

el vull assegut,

prou ple de malícia,

fàcil d'emportar.


Demaneu per mi

en ser a l'infern,

estic ben obert

al dret de fugir,

m'agrada el desert.


No conec camins

que portin enlloc,

només els antics

han perdut raó,

eren tan bonics.


Des de dalt estant,

quan el déu em crida,

sento que s'amida

el cervell al cap,

després se n'oblida.


Les paraules vanes,

eixint del coixí,

diuen que, a les tardes,

els plau el dormir

enmig de basardes.


Per no plorar més,

crido les estrelles

enmig les tenebres

d'un món de pagès,

la meitat no vénen.


Sento melangies,

prenyades d'amor,

cercant un senyor,

l'hereu de les rimes,

bastidet de flors.


Per escriure,

he de menar

altres viures

mar enllà,

potser lliures.


En sentir el sol

quan desperta el dia

hom vol alegria,

recés i el condol

d'anar per la vida.


Amb els ulls planers,

la mirada dolça,

com espero a aquells

pregant a tothora

per guanyar un castell.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXIII)

17 Setembre, 2019 07:35
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com ballen les fulles

en aplegar el sol,

com baixen, porugues,

a cercar el condol,

troben les despulles.


Com hauré

la minsa sort

si esdevé

quan no hi són tots

per quedar bé?


No vull el fred

ni l'hivern maldestre,

però mai es perd

i aplega sempre

amb ull ben obert.


La formiga plora

en fugir l'estiu,

ha deixat un bri,

petit, a la vora,

per si ve l'amic.


Una rosa sola

no farà per mi,

li demano si

vol ser la penyora

que porta al sentir.


Sento plorar el núvol

a la serra estant,

diu com es fa gran

i es tornar catúfol

per anar amollant.


Dolces regnes

del meu cor

com es queixen

cada cop

que espeteguen.


Quan el nin somiava

en pujar al llit,

la mare demana:

deixar-lo dormir,

fa tan bona cara.


A la barca estant,

quan s'apropa el peix,

goso, com un rei,

anar governant

sense massa fe.


Cada mosca,

a cada sot,

va i revolta:

sínia i hort,

és tan mossa.


He comprat, avui,

un rellotge ver

per anar despert,

per saber com vull

aplegar al remei.


Quan davalla a la font

i sent l'aigua com quequeja,

mai li plau sentir la queixa

de la sina que s'adorm:

oblidada, buida, seca.


Al carrer dormia.

una nit d'estiu,

plena de follia

per no saber on viu

l'amic qui l'oblida.


He trobat al vent:

dolça melodia

d'aquell passat dia

on sorgí, un moment,

un polsim de vida.


No han de ballar

les fulles porugues,

són massa feixugues

per deixar-se anar

des de les altures.


Aplega el ramat

cansat a la cleda,

ha trobat massa herba

que el vent ha assecat,

vella malifeta.


És quan callo

quan ho albiro,

després, miro

i m'espanto

si ho amido.


Sense casa

i sense seny,

no hi ha rei

ni veig si passa

el gran remei.


Vestidet de pobre,

amb el trist semblant,

passa un vianant:

furtiu i mediocre,

a saber on va?


Les cent roses

del jardí

fan ganyotes

perquè sí,

són prou boges.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXII)

10 Setembre, 2019 07:11
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si he de partir

enllà de la mar,

regaleu-me un far

per si vull venir,

per si us vull trobar.


Meravelles totes

dormien al prat

cercant l'entrellat

d'aquells petits pobles

qui fan mitja part.


Al racó del mas,

diu la masovera:

Si l'amor espera,

prompte ha d'arribar!

De segur que encerta.


Quan l'ocell piulava

des de l'alturó,

la tardor cantava

demanant al sol

que fes bona cara.


Com els amics

de la fortuna

troben la lluna

sense esgarips,

és tan poruga.


La pluja se n'entra:

dolça, a poc a poc,

per mullar la freda

fulla de tardor,

poca malifeta.


Quan el vent em parla

del proper hivern,

és el cor qui esclata

per paor del fred,

poc després, es cansa.


Una rosa sola

predica el teu nom,

com reclama el sol,

com la lluna troba

en el minso amor.


Cavaller sense cavall,

vianant sense aventura,

una nau massa feixuga

per guarir de tan gran mal,

minsa sort per no fer muda.


El llapis viatja

per mar de paper,

dibuixa la plana

cercant el seu cel,

empresa galana.


En el llum dormia,

enmig d'un rampell,

el gegant més bell

que en el món hi havia

tot cercant la fe.


La mossa demana

anar a passejar

i l'àvia proclama:

Després de dinar!

La menja s'allarga.


Per aprendre

a no saber,

cal entendre:

ser i no ser,

tot un repte.


Van els gegants

pel carrer del mig

ni volen els planys

ni els plau el desig,

tenen massa anys.


Quan la barca surt

tan rabent del port,

va cercant tresor

en deixar aixopluc,

mai pensa si pot.


A la casa vella,

sense massa nins,

els deures són fins

que algú esvellega,

com volen gaudir.


Cada nit,

en allitar-me,

deixo escrit

que vull ser amable

i eixerit.


Amb la pell ben fina,

amb un gran coixí,

qui no vol dormir

quan arriba el dia

per anar al glatir?


Amb dues roses

i un clavell,

tinc cent noies

al palmell,

no hi són totes.


Massa monstres

duu la nit,

els tanoques

fan dormir

sense ombres.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXXI)

02 Setembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca, Poemes curts

Si he de morir,

poseu el meu regne

vora del camí

puix sóc tan heretge

que sols vull dormir.


Passades les hores

d'un estiu llunyà,

vull el tarannà

perdut de les mosques,

m'agrada xuclar.


Les pedres velles

mai tenen son,

cerquen revetlles

i nuvis nous,

són tan esquerpes.


En el somni

dels teus ulls

no hi ha esculls

ni cap dimoni,

com et vull.


Ni xisclen ni volen

tendres orenetes,

avui, ja no poden,

han solcat estrelles

per viatjar on sojornen.


A la casa estant,

voreta del foc,

com es va encetant

el viure altre cop

del fred allunyat.


Com demanaria

anar-me'n al port

per trobar alegria,

posar-la al sarró

i oblidar qui crida.


Us faré saber,

dolces malalties,

que, en el pas dels dies,

m'apropo al no ser,

potser són manies.


Quan la masovera

em passa a buscar

sento com em crema:

el front i la mà,

és tan riallera.


Per voler ser ric,

passo tanta angúnia

que mai trobo núvia

i em sento trist,

maleïda bruixa.


Vull anar a ciutat

per cercar encanteri,

si ho faig aviat

i trobo qui el meni

el podré comprar.


Som tan petits,

tan esgarriats,

que, sense amics,

ni trobem blat

ni mals antics.


He comprat un ciri

i, a la processó,

si mira que miri,

que Déu la perdó,

és el meu martiri.


A la plaça estant,

menen els pagesos:

els horts, els sembrats,

quatre malentesos

que algú els ha deixat.


Amb més pedres

que camí,

la formiga diu que sí,

ho sent de veres

i, més tard, ho torna a dir.


En el somni etern,

no calen amics

ni grans tafaners

ni joia de nins,

només cel proper.


Diria que l'he vist,

anant per la murada,

amb aquell nou vestit

i la cara esblaimada,

com em surt el neguit.


Les paraules toves

viatgen a la lluna

on paren i troben

una veu difusa,

no sé com ho noten.


Quan vingui la neu

a emplenar muntanyes,

voldran les mil banyes

aixecar la veu,

neguitosos mascles.


Al regne del pou,

creixen els fantasmes

sense fer enrenou,

són les hores baixes

qui el fred remou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XXX)

24 Agost, 2019 22:50
Publicat per jjroca, Poemes curts

La mar parlava,

passat l'estiu,

mentre gronxava:

la riba i riu,

és tan marassa.


Quan la fosca,

de la nit,

m'acarona,

el neguit

plega d'hora.


El vent portava

dolces cançons,

com les deixava

entre cotons,

després, marxava.


Una noia dolça

no n'està per mi,

vull dir-li que sí

puix l'amor s'acosta

i es farà sentir.


Benvolguda dama

com t'hauré de dir

que estimar m'agrada,

però em fa glatir,

és tan jove encara.


A la casa vella,

no dorm el pagès

ni bela l'ovella

ni brama el ruquet

demanant parella.


Posem ciris

al patró,

fem seguici

i processó,

després, vici.


La pubilla ni m'agrada

ni em deleix el seu encant

però té una bona casa

i promet bon averany,

serà dolç poder estimar-la.


Si la mort demana

que em llevi a l'instant,

dieu que sóc gran

i faig mala cara

si no puc somiar.


Quan el vent

corre per la vall

fa encenalls,

s'ho passa bé,

és tot estrall.


Maria volia

anar al jardí,

com cada matí,

per si aplega el dia

de trobar l'amic.


Quan sigui gran

i no m'esveri,

vull el senderi

dels benestants

amb el seu crèdit.


Minses hores

de la nit

per dormir

quan van les tornes

d'esperit.


A la plaça estant,

espero, a la tarda,

trobar els enfeinats

de les hores magres,

són tan esverats.


A la plaça nova

no hi ha ni font

ni he trobat la dona

qui pregona el món

quan es lleva d'hora.


Al corriol de dalt,

ploren les roselles,

estan ben corpreses

en saber que el blat

ja no està per elles.


A la casa del veí

sempre hi ha xivarri,

és el ric del barri

un proper mesquí,

li he pregat que parli.


Al carrer del llop

no he trobar ovelles,

totes són al bosc

cercant les promeses

que semblin millors.


Com escriu el vent,

en el fons del bosc,

dèries de valents

plenes d'il·lusió

mentre va perdent.


En el rierol,

l'aigua viatgera

cercava el condol

de la gran desfeta,

davallar li dol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»