Poemes curts (XLV)
09 Febrer, 2020 17:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni suc ni bruc
ni menja a la paella,
quan penso amb ella,
em sento eixut,
em meravella.
Amb diners, dibuixaria
paratges bells,
ompliria atuells,
potser en duria
algun al rei.
Demano, ençà,
les primaveres,
les vull ben plenes
per festejar:
dimarts, divendres.
Per ser monjo,
sense abat,
cal pensar
que tot és flonjo,
de bon passar.
Orenetes vénen,
volen endreçar:
riures i menjar,
mentre s'entretenen
en un llarg volar.
Les paraules toves
no tenen color
ni sembren amor
ni lluiten a soles,
són dels perdedors.
Quan l'amor venia
trescant pel camí,
vaig dir-li que sí,
que el sembraria
car sóc prou mesquí.
Entre tanta pressa,
trobo el meu desert,
allí, on es perd
la noble fermesa,
pensant i entenent.
Tant em costarà
dir-te a les albades
que penso debades
i estic per plorar,
són eines emprades.
Massa lluita
duu a la son,
allí, hi són:
la pau, la fruita
i la fruïció.
És quan dormo
que demano:
vull un amo
per si torno
i no guanyo.
En els alturons,
les ombres avancen
ben a poc a poc,
sembla que no es cansen
entre bons records.
Talment us diré,
dolça estimada:
Ésser enamorada
us senta tan bé
que ploro quan passa!
A les ombres
de la nit,
ve el neguit,
em troba a soles,
em fa un crit.
Encara l'estiu
sadolla i cueja,
tot portant l'enveja
voreta del riu,
en ser-hi, mandreja.
A l'estiu rabiüt,
diuen les poncelles
que, enmig les tenebres,
ho tinc tot perdut,
poc que ho saben elles.
Massa menges
sense carn
van i empenyen
cap al tard,
ni somio amb elles.
A la tarda plana,
en ser a l'estiu,
arriba el caliu
sense massa gana,
deu venir del riu.
Causa eixorca
i poca sort,
és quan pot
qui m'alliçona
sense por.
El gegant valent,
després de dinar,
diu que vol anar
a guanyar diners,
no se'n sap estar.
Poemes curts (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per haver
regne i rei,
cal saber
la bona llei,
plorar després.
A la cambra,
hi ha enrenou:
poca paga,
minso el sou
i basarda.
Li he contat al ruc,
dolça meravella,
que, si no hi ha estrella,
cal cercar aixopluc
sense massa espera.
Al reialme
de la sort,
en són quatre
i mengen tots:
porc, pollastre.
És quan crido
de valent
quan albiro:
pluja o vent,
mai em privo.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
i bon marit
és molt noble.
Si la pluja
ve per mi,
com em muda
de vestir:
botes, caputxa.
Em desperta el vent
movent les persianes,
les fulles, les branques,
el pas de la gent,
tots van a estrebades.
Al silenci de la nit,
surten les bruixes,
uns dies aporten pluges,
els altres duen neguits,
són prou absurdes.
A la casa vella,
parlen els envans:
paraules d'abans
plenes de promeses,
lluny de veritats.
Massa dies
sense pa
porten mides
del demà,
prou esllanguides.
A la lluna plena,
massa l'enrenou,
sopes amb un ou,
crits a la taverna,
és prou minso el sou.
De petit, somiava
ésser bon pastor,
ovelles menava,
manava el meu gos,
ho somio encara.
Caminoi de fulles
em porta tardor,
dones ben eixutes,
porugues de cor
qui mena aventures.
El vent em conta
en ser al terrat:
la pressa és tota,
avui, faré tard,
sempre aquesta història.
Si sabés que la festejo,
de segur, es queixaria,
massa flors demanaria
en somiar mentre feinejo,
potser és massa presumida.
És llavors quan van,
dolces melangies,
sentint mentre xiscles
amb riures estranys,
són les fantasies.
Essent tan porucs,
enmig de les ombres,
mai em trobo a soles
quan faig un remuc
en sentir-me home.
Cada temps em porta
a regnes estranys,
són els averanys
cercant la penombra
d'una terra eixorca.
La mar cantava
cançons de guerra,
el vent li feia
remoure el llom,
ella se'n reia.
Poemes curts (XLIII)
17 Gener, 2020 15:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Primavera a l'era,
les nines com riuen,
salten, endevinen
qui serà poncella
en tot el seu viure.
En el cor poruc,
va cantant la sínia,
després, com s'enduu,
plena de malícia,
el tou aixopluc.
Com les volves
van caient en noble dansa,
és la vella qui s'espanta
i va suportant les hores
quan la neu omple la plaça.
Quan la nit arriba
vora del camí,
he de dir que sí
puix dormir em priva
d'un somni eixerit.
Com voldria prendre part
d'un viatge de plaer
entre el ser i el no ser,
entre la serra i el prat,
ser oreneta és un voler.
Passen, pels carrers,
ombres de tempesta,
corredisses, festa,
somnis i delers,
amb polsims de pressa.
Mireu-la com va,
amb cara esblaimada,
cercant una casa,
dolça, amb bona llar,
poc després, s'enfada.
Una mossa jove,
plena de despit,
en passar m'ha dit
que m'assemblo a un ogre,
deu cercar marit.
És en la força
dels teus ulls
on reculls:
cor de marona
i aixopluc.
Quan sigui ric,
he de dur-li:
arracades i anell,
la polsera, atuells,
i, cada vespre, un dimoni.
Com les vaques del prat,
vull una esquella
i, en tornar de la revetlla,
regalar-li el meu esclat,
tres cançons i tombarella.
La tarda, quan dorm,
de sobte, s'enfila,
comenta, em crida,
diu que no estic mort,
què en sap de la vida?
Quatre paraules
al de dalt estant
comenten com van
pertanyent als altres,
al rics menestrals.
Una ombra
sense llum
a cada porta,
la virtut
era prou boja.
Quan el cos
em diu que prou,
m'assec sol
dessota l'om
que mai es mou.
Al regne més vell,
on no hi ha noblesa,
veig el rei que regna
i passa l'hivern
sense massa pressa.
Un poema
sense fi
com emplena:
dia i nit,
fa revenja.
Quatre velles
a la font
tenen queixes
de tothom,
són ben seves.
A l'amor primer,
les menges de gust
però si ve el darrer
toca temps d'ensurt,
viure mentider.
A la mar planera
com fa bon anar,
la barca s'espera,
somia, sap estar
al dedins la cleda.
Poemes curts (XLII)
01 Gener, 2020 07:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Haig por de la por,
dels petits gegants
que, volent ser grans,
s'ho menjaran tot,
deixaran l'enciam.
Paraules portades
al si de la por,
no cerquen raó
ni empren missatges
de nobles senyors.
Manta diners,
a la butxaca,
veuen com passa
el petit pagès
sense gens de traça.
Em plau el viatge
a terres properes
on parlen banderes
de gran prometatge:
dels alls amb les cebes.
Mireu-la com va,
amb cara esblaimada,
de casa en casa
per si el pot trobar,
vella enamorada.
Amb les cartes
i el got ple,
passen tardes
per a fer
dolces comandes.
Si jo fóra cavaller
a les guerres aniria,
mil batalles guanyaria
amb feresa, escuder,
glòria i porfídia.
Quan les olives
omplen cabàs
vénen les nines
a omplir el sac,
mai se n'obliden.
Estimo les vinyes
plenes de raïm,
n'hi ha de totes mides:
greixudets i prims,
mossos els trepitgen.
I de dalt estant,
miro com fumeja,
el tren trontolleja
mentre va passant
per la vall planera.
Amb un vas de vi,
un polsim de carn,
espero l'amic
per si em ve a buscar
abans de la nit.
Trobo el meu déu
sense cap regne,
tocat del fetge,
anant a peu,
un xic heretge.
Un poema va
lliscant per la plana,
el cap el desgrana,
prompte el deixarà,
massa tost es cansa.
Em plau el saber,
dolça melangia,
que la pau m'oblida
quan ho trobo bé,
pensa malaltissa.
En el grat racó
de les hores dolces
es planyen les mosses
quan parlen del cor,
potser no hi són totes.
I, de tant en tant,
et faré un petó
per a saber com
m'estimes de grat,
sóc tan pobrissó.
La lluerna sap
que l'estiu la crida,
que caldrà menjar,
de nit i de dia,
abans d'infantar.
Sento la dolçor
de la tarda plana
quan l'hivern reclama
un xic de calor,
quan la té, s'enfada.
Estimo saber,
quan penses amb mi,
que és gran el coixí
per a dormir a pleret,
almenys, mitja nit.
Enllà de la font,
quan el bosc es perd,
cerco el color verd,
el trobo marró,
qui ho haurà permès?
Poemes curts (XLI)
12 Desembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa sola
no va a processó
ni a menjar la mona
ni a fer somicó,
al vespre, una estona.
Amb cent cabres,
el cabrer,
com demana:
un paller
i casar-se.
Com no he de venir,
al vespre, al festeig,
si, en el safareig,
van parlant d'un crit:
gasiu, tou i lleig.
I en ser
al carnaval,
vull un temps,
amb vent de dalt,
prou decebut, massa fred.
A la cambra
del gegant,
massa nans
senten com passa
tot plorant.
Al racó de l'era,
un polsim de gra
sento com espera,
no se'n vol anar,
el desig resseca.
Per a ser bon savi,
sense ets ni uts,
cal menjar-se el llavi,
pertànyer als vells muts
qui planyen a diari.
Les paraules porten
al si de l'oblit
on raurà l'amic
a les hores fortes,
fins a mitjanit.
Maria volia
anar a festejar,
la mare la crida,
no la deixa anar,
quan serà amanida?
A la casa del costat,
mengen peix i botifarres,
dormen tots, damunt les llanes,
ben vestits o despullats,
com menteixen de vegades.
Per entrar en el pou,
a la fosca nit,
cal haver esperit
i fugir del jou
qui ens porta a l'oblit.
Una noia rossa,
amb els cabells llargs,
es pentina sola
mentre va somiant
en trobar sa joia.
Per haver diners
em llevo a l'albada,
diu l'enamorada
que el fer de pagès
no porta a cap banda.
Mireu, si he de morir,
vull un nínxol petitet,
ben bufó, cap a ponent
per veure el sol glatir
quan s'allunya sense més.
A l'escola, els minyons,
entre riures, fan bondat,
somien que han guanyat
el no aprendre de debò,
demà ja faran salat.
Cansat de somiar
en terra estrangera,
demano la pensa
per anar demà
a jaure a la cleda.
Benvolguts amics,
fruits de ma temença,
em plau la fermesa
quan surto del llit:
cansat, sense pensa.
A la cova dormen
les dolces raons,
sento com fan bons
la meitat dels homes,
els altres no hi són.
Esperant el llum
que dóna saviesa
sento com em deixa
el més dolç perfum
ben farcit d'enveja.
Aplego a l'infern
a l'hora primera,
allí, és on espera
aquell traginer
d'ànimes amb pena.
Poemes curts (XL)
01 Desembre, 2019 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de perdre,
dolça sort,
tot el rebre
de la por,
faig de mestre.
Paraules donades
no troben remei,
van per les teulades
fins a trobar el rei
de les bretolades.
La pluja voldria
el trobar-se amb mi,
sap que li he de dir
que cerco follia
i planyo com mil.
Manta hores
m'han de dir
que són totes
per venir,
hauré les bones?
Portaré demà
el goig i la resta,
l'amor com m'espera
per anar a ballar,
portarà l'orquestra?
A la cambra
de les golfes,
tenen mandra
fins les mosques,
poca gana.
El vent de llevant
quan salta la serra
com es va fent gran
i arriba a la terra:
rabiüt, enfadat.
Com demanaré,
si ho permet la ciència,
dies de paciència
fins acabar el mes,
ho voldrà la fera?
Quan sigui ric
i mengi gra,
vull haver amic:
sincer, taujà,
pa de pessic.
Les campanes
del cloquer
són emprades
per a ser
ben estimades.
Al primer coet,
encetem la festa,
ballades, revetlla
i un joc matusser,
és tota la gresca.
Les granotes,
a l'estiu,
viuen, rauquen,
fan l'ull viu,
no hi són totes.
Al capvespre,
prop la font,
les poncelles
fan cançons:
curtes, tendres.
No he de conquerir
els ulls de la mossa,
penso que faig nosa
quan em troba aquí,
seré poca cosa?
Quan arriba
el carnaval,
la fatiga
és dels queixals,
mai fan via.
Amb quaranta mossos,
un polsim de carn,
endrapar és prou car
si han de trobar ossos
els quatre queixals.
Si ha de ser
la mel dels llavis,
vull haver
consell de savis:
ample, planer.
Al racó del mas,
diu la masovera:
L'amor, com espera,
prompte arribarà!
És prou mentidera.
Massa nits
per no dormir
ni sentir
quan ve el dimoni
amb semblant trist.
Per a festes,
li he de dir:
Les promeses
són així,
estrafetes!
Poemes curts (XXXIX)
10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Porteu-me la nit
al racó de l'era,
allí, on espera
calmar el neguit,
aquest cos tronera.
Aprendre ens porta,
ben enfeinats,
a mostrar un combat
on la vida escolta
amb un to sensat.
Les velles paraules
sortint del coixí
diuen que, a la nit,
s'esberlen les baules
tot fent esgarips.
La mare somiava
anar-se'n al ball,
el nin demanava
sentir com abans
quan ella el gronxava.
Sense joia ni diners
cal ser fadrí,
si els amors són tafaners,
traieu-me d'aquí,
sóc poruc com el qui més.
Al corriol del vent,
les fulles porugues
cauen com a cent,
són massa pressures
per parar un moment.
Em plau dormir
dessota de l'om
per a saber com
m'estima a mi:
la dolça son.
En buidar la casa,
baixar les finestres,
la tardor proclama:
Vénen malifetes!,
després, clou, descansa.
En parar a la plaça
per somiar en el banc,
com em sento estrany,
com l'amor es cansa
d'oblidar on va.
Manta hores
sense nits,
parlen totes
d'esperits,
són ben pobres.
Sento la nostàlgia
del cantar del vent,
pobre innocent,
quin déu me l'obliga
a sortir corrent?
Amics infidels
de primeres hores,
les gràcies són pobres,
viuen sense gent
en terrats i golfes.
He comprat cavall
per no haver somera,
el porto a la cleda
per veure com va,
com torna: de pressa.
Si voleu venir
al país del somni,
no us féssiu mal borni,
cal saber mentir,
tot just quan us trobi.
Al carrer del mar,
no he trobat les barques,
potser han marxat
cercant altres bandes
on poden guanyar.
La més bella rosa
de tot el jardí
quan l'amor es posa
li dirà que sí,
és tan suau i dolça.
Per haver diners
i bona consciència,
cal haver paciència
i algun mentider
que raurà per feina.
Les mil portes
de la mort
mai es tanquen
si hi són tots:
vius, tanoques.
Quan demano
anar a la font,
el vell amo
diu que no,
com l'enganyo.
Qui demana,
en ser a la nit,
ser enemic
d'aquell qui mana
pel camí?
Poemes curts (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del remei,
mai hi manca
haver rei
poca traça.
Volen les paraules
tot cercant un mot,
li posaran baules?,
cauran en un sot?,
saltaran les tanques?
A la casa
de ponent,
mai es cansa
el més valent,
només fa pausa.
M'agrada sentir,
quan arriba el dia,
el pagès com crida
a l'ase en eixir
de la nostra vila.
Em porten avui
la meitat dels somnis
a aquells vells oprobis
del passat estiu,
odio ser borni.
A la casa del ric
ni es coneixen les finestres,
unes mai seran obertes,
les altres volen eixir
cansades de tantes festes.
Quan la lluna vella
demana anar a dormir,
un sol ben eixerit
ens diu que està de festa
i deleix per gaudir.
Sento quan plou
i ploren les teules,
han estat malmeses
per un ventijol
que treu de caselles.
Em plau el son
tranquil del migdia
quan el sol crida
i va llençant foc:
feixuc, sense mida.
Com sento cantar
el vent a la plana
quan el blat desgrana
dessota el cavall,
mai sabré qui guanya.
He tingut els anys
del gran improperi,
aquells quan el geni
només ven enganys,
no és un gran premi.
Quan sigui llop,
en lluna plena,
vull, per gran empresa,
defugir del tot,
em dol tanta guerra.
Com em plau el sol
valent del migdia
a l'hivern quan minva
la seva escalfor,
a somiar convida.
Les paraules callen
en arribar a port,
és quan ve tardor
quan els cels demanen
un xic més de sort.
Sabran els amics,
a les hores baixes,
per què ve la nit
farcida de randes
amb preat vestit?
Amb el vent
vénen totes
les revoltes
per a ser:
petits ogres.
Manta vegades,
a la mitja nit,
he trobat les fades
que volen sentir
si ploro quan parles.
Quan el fred es perd
entre papallones,
és quan abandones
el somiar amb el verd
perquè aplega a soles.
Dessota el cel blau
surten les roselles,
parlen les abelles
sense l'aturar
per servar el catau.
Quan la ciutat
es va fent lleugera,
és quan hom espera
que hagi guanyat,
il·lusió planera.
Poemes curts (XXXVII)
20 Octubre, 2019 14:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Anant per la plana,
darrere del mul,
sento la galvana,
em sento gandul,
som a mitja tarda.
Al camí del cementiri,
fent la corrua de muts,
passen i rauen feixucs,
ben prenyats d'aquell mal vici:
Sempre és l'hora del vermut!
Si manés, et portaria,
vana il·lusió,
un pastís de bon mató,
una mica d'alegria,
de ganes, tot el sarró.
Quan aplega el fred
a la golfa vella,
esdevé l'estrella
d'un futur incert,
mig Betlem li prega.
El bon Jesuset
dorm a l'establia,
li parla en Josep,
l'honora i el mira,
és Fill de Betlem.
El Nen Jesús,
a l'establia,
demana ajut
a na Maria,
vol aixopluc.
A les voltes
de Nadal,
hi ha revoltes
al corral,
poca-soltes.
Per tal de menjar,
fins treballaria,
almenys per un dia,
més bé cap al tard,
trobant la follia.
Com em plau saber
que l'amor convida
a trobar la via
d'ésser venturer,
almenys mitja vida.
Preciso sant
per demanar,
vull saber quant
em pot costar,
potser no tant.
Al camí,
que puja al cim,
tots tenim
dret a glatir,
grassos i prims.
Al meu cor demano,
vana il·lusió,
ben parc el sermó,
desig mentre planyo
l'anada pel món.
Tantes hores
de camí
i les joies
eren allí,
enmig les golfes.
Per enamorar
no cal més negoci
que trobar un bon soci
ben fet al pecar,
semblant a un dimoni.
Com em plauria
anar perdent,
del tot conscient,
la gosadia
de ser innocent.
Per segar
i trobar pols,
cal anar
allí on van tots,
enmig del blat.
Com em menjaria
un pastís o dos,
com demanaria
fugir-ne del tros,
viure lluny la vila.
És quan plou
que sento dir:
Pel matí,
ningú es mou!,
massa llit.
Camí de la ment
es perdrà en el bosc,
no en sóc conscient
quan ploro per tot
i moro de seny.
Camí de la mar,
la barca pregava,
massa nuvolada
per anar a pescar
ni el peix escoltava.
Poemes curts (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la lluna plena
aplega al meu cau
sento com li escau
que l'estimi a ella,
sóc del tot babau.
En el dia de Nadal
no vull tempesta
ni aquella profana festa
de menjar més del cal,
il·lusió desfeta.
En el portal de Betlem,
quatre pastors
han trobat un Nou Senyor,
gelat de fred,
pobre com tots.
Trigaran els temps
de la melangia
si trobo el meu bé
i ensarrono el dia
parlant de secrets.
És la reina
del meu cor
la qui regna
quan no hi sóc,
poc que em deixa.
Si la nit demana
que vagi a dormir,
ben cert li he de dir
que, el cap de setmana,
el vull per a mi.
Al pessebre, els pastors,
amb carona esblaimada,
han demanat, al Senyor,
el guarir en nit tan clara,
somrient els mira a tots.
Per les festes
de Nadal,
com em plauen
les converses
prop la llar.
Maria parlava,
joiosa, al seu Nin,
Josep la mirava,
delia per dir,
però s'ho empassava.
Quan apleguin
els tres Reis,
vull que em portin:
carn o peix
i se'n tornin.
La casa demana
en ser al Nadal:
somriures de cara,
menges com abans
i el llum de la flama.
El Nin al portal
no haurà joguines
ni dolços ni espines,
s'han de demanar,
tardaran un dies.
Quan la nit
demana el dia,
com li diu:
Sóc amanida
per anar a trobar marit!
Dalt del portal,
l'estrella amanida,
no la vull de mida
ni grassa ni gran,
la taula és petita.
A l'hivern,
el sol no vol
prendre'm el fred,
li fa por
que mengi verd.
Aplegar al portal
a l'hora primera,
hi ha cua sencera
que va a demanar,
porto massa pressa.
Accepto saber,
dolça melangia,
que la pau m'obliga
a viure al desert,
almenys, mitja vida.
El meu turment
m'espera sempre,
vol el seu regne
per anar fent,
és tot un mestre.
Les comandes
del mercat:
fer el cor agre,
comprar barat,
sembrar nafres.
Per Nadal dormia
aquell bon pastor
prop de l'establia,
poc que ho sabia:
Veure aquell Minyó!