Poemes curts (XLVII)
14 Març, 2020 15:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
En el color verd,
veig el prat festiu,
on l'amor tot riu
mentre res es perd,
és poruc, gasiu.
Haig per ventura
el ser traginer
quan l'amor primer
envelleix i cura
d'un passat proper.
Dolça solitud
qui cerca aventura
entre la pressura
d'un amor nascut
i que no vol cura.
Festejar em plau
quan ve primavera
i anem a l'era
per veure com cau
el sol sense pressa.
En el racó
de les hores dolces
no he trobar les noses
que fa témer al cor
innombrables fosques.
Porteu-me amor
abric a aquests pocs versos,
sense interessos,
sense raó,
són malentesos.
En el riu
de la saviesa,
no hi ha enveja
ni caliu
ni mà estesa.
Com em plau saber
que, a les cases velles,
no és buit el paller
ni manquen ovelles
somiant amb el verd.
Quan la pluja
arriba al poble
va la bruixa,
amb gest molt noble,
per si enutja.
Vint-i-quatre
pobrissons
mengen carn,
llencen torrons,
fan disbarats.
Al cafè del port,
diu el cafeter
que prou li convé
lliurar-se de tot
a primers de mes.
Per refer el camí,
maleït el vent,
he de conquerir:
la força, el turment
i un sarró amb vi.
Al desert pairal,
cerco l'avenir,
he sentit a dir
que en el fumeral
mai veuré cap ric.
Porteu-me el seny
i poseu-me la paraula,
vull seure a taula
per a saber:
qui gruny?, qui parla?
No em sento trist
ni cerco l'aventura,
vull gran fortuna
i saber-me ric,
un déu m'atura.
Esdevindré
captiu d'aquest vell somni,
és vell dimoni
qui m'entreté,
no vull que torni.
A la lluna plena,
cerco l'ocasió:
vull saber-me escletxa
per a rebre el sol,
de segur que crema.
Per a ser
bon cavaller,
cal aprendre
a viuré bé
i no malvendre.
A l'amor primer
com demanaria
que sigués sincer,
potser no ho faria,
no el voldria més.
Les tardes senceres
vénen de l'hivern
tot fugint del fred,
empaitant dreceres,
sense saber res.
Poemes curts (XLVI)
01 Març, 2020 16:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tardes de somiar,
assegut, sense pressa,
prop de la finestra
on m'agrada estar,
mai demano festa.
La pluja caient,
quan l'entorn sadolla,
demana la joia
de ser tan present,
tan punyent, tan dolça.
En el riu vivia
aquest llop de mar,
un cop va pujar,
trobà l'alegria,
no se'n va tornar.
Poseu joies
al camí,
les més bones
per a mi,
les vull totes.
Maria demana
anar a la font,
si l'aigua no raja,
deixarà una flor,
un petó, una carta.
En la fosca nit,
vénen els fantasmes,
tornen a les cases
per trobar l'amic,
ho faran debades?
Manta hores
sense son,
són un món
on caben totes,
van amb poms.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
tornar-me pagès
ben ple d'alegria,
és jou compromès.
Les joves maques,
quan són al jardí,
no volen comandes
ni passen la nit,
són hores pesades.
Quan la barca
aplega al port,
hi ha conhort,
festes i dansa,
surt ben poc.
La Verge Maria,
veient el seu Nin,
el troba ben prim,
però amb tanta vida
que enceta el glatir.
M'agrada sentir,
quan s'allunya el sol,
el frec del mussol
qui enceta la nit
per menjar si pot.
I quan arribi
el darrer repòs
he de sentir el goig
sense cap desfici,
de segur que és dolç.
I quan passa
pel carrer,
sento el fred
de l'esperança,
es torna maca.
Per cantar
una cançó,
vull anar
enmig del bosc,
qui em portarà?
Si l'amor venia
fins al comellar,
fóra el seu manar:
dolç com l'alegria,
fàcil d'emportar.
En el regne dolç
de la gran follia,
el primer qui crida
es va tornant sord,
coses de la vida.
Com cerco redós
d'un amor captaire,
com em falta l'aire
per haver la sort,
és la dolça flaire.
Com les roses roges
del preat jardí,
t'estimaré si
em dius certes gloses
tot parlant de mi.
Escriure em plau,
sense temença,
quan l'amor bleixa,
quan somiar escau
amb la poca pressa.
Poemes curts (XLV)
09 Febrer, 2020 17:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Ni suc ni bruc
ni menja a la paella,
quan penso amb ella,
em sento eixut,
em meravella.
Amb diners, dibuixaria
paratges bells,
ompliria atuells,
potser en duria
algun al rei.
Demano, ençà,
les primaveres,
les vull ben plenes
per festejar:
dimarts, divendres.
Per ser monjo,
sense abat,
cal pensar
que tot és flonjo,
de bon passar.
Orenetes vénen,
volen endreçar:
riures i menjar,
mentre s'entretenen
en un llarg volar.
Les paraules toves
no tenen color
ni sembren amor
ni lluiten a soles,
són dels perdedors.
Quan l'amor venia
trescant pel camí,
vaig dir-li que sí,
que el sembraria
car sóc prou mesquí.
Entre tanta pressa,
trobo el meu desert,
allí, on es perd
la noble fermesa,
pensant i entenent.
Tant em costarà
dir-te a les albades
que penso debades
i estic per plorar,
són eines emprades.
Massa lluita
duu a la son,
allí, hi són:
la pau, la fruita
i la fruïció.
És quan dormo
que demano:
vull un amo
per si torno
i no guanyo.
En els alturons,
les ombres avancen
ben a poc a poc,
sembla que no es cansen
entre bons records.
Talment us diré,
dolça estimada:
Ésser enamorada
us senta tan bé
que ploro quan passa!
A les ombres
de la nit,
ve el neguit,
em troba a soles,
em fa un crit.
Encara l'estiu
sadolla i cueja,
tot portant l'enveja
voreta del riu,
en ser-hi, mandreja.
A l'estiu rabiüt,
diuen les poncelles
que, enmig les tenebres,
ho tinc tot perdut,
poc que ho saben elles.
Massa menges
sense carn
van i empenyen
cap al tard,
ni somio amb elles.
A la tarda plana,
en ser a l'estiu,
arriba el caliu
sense massa gana,
deu venir del riu.
Causa eixorca
i poca sort,
és quan pot
qui m'alliçona
sense por.
El gegant valent,
després de dinar,
diu que vol anar
a guanyar diners,
no se'n sap estar.
Poemes curts (XLIV)
01 Febrer, 2020 14:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per haver
regne i rei,
cal saber
la bona llei,
plorar després.
A la cambra,
hi ha enrenou:
poca paga,
minso el sou
i basarda.
Li he contat al ruc,
dolça meravella,
que, si no hi ha estrella,
cal cercar aixopluc
sense massa espera.
Al reialme
de la sort,
en són quatre
i mengen tots:
porc, pollastre.
És quan crido
de valent
quan albiro:
pluja o vent,
mai em privo.
Una jove
m'ha de dir
que ser pobre
i bon marit
és molt noble.
Si la pluja
ve per mi,
com em muda
de vestir:
botes, caputxa.
Em desperta el vent
movent les persianes,
les fulles, les branques,
el pas de la gent,
tots van a estrebades.
Al silenci de la nit,
surten les bruixes,
uns dies aporten pluges,
els altres duen neguits,
són prou absurdes.
A la casa vella,
parlen els envans:
paraules d'abans
plenes de promeses,
lluny de veritats.
Massa dies
sense pa
porten mides
del demà,
prou esllanguides.
A la lluna plena,
massa l'enrenou,
sopes amb un ou,
crits a la taverna,
és prou minso el sou.
De petit, somiava
ésser bon pastor,
ovelles menava,
manava el meu gos,
ho somio encara.
Caminoi de fulles
em porta tardor,
dones ben eixutes,
porugues de cor
qui mena aventures.
El vent em conta
en ser al terrat:
la pressa és tota,
avui, faré tard,
sempre aquesta història.
Si sabés que la festejo,
de segur, es queixaria,
massa flors demanaria
en somiar mentre feinejo,
potser és massa presumida.
És llavors quan van,
dolces melangies,
sentint mentre xiscles
amb riures estranys,
són les fantasies.
Essent tan porucs,
enmig de les ombres,
mai em trobo a soles
quan faig un remuc
en sentir-me home.
Cada temps em porta
a regnes estranys,
són els averanys
cercant la penombra
d'una terra eixorca.
La mar cantava
cançons de guerra,
el vent li feia
remoure el llom,
ella se'n reia.
Poemes curts (XLIII)
17 Gener, 2020 15:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Primavera a l'era,
les nines com riuen,
salten, endevinen
qui serà poncella
en tot el seu viure.
En el cor poruc,
va cantant la sínia,
després, com s'enduu,
plena de malícia,
el tou aixopluc.
Com les volves
van caient en noble dansa,
és la vella qui s'espanta
i va suportant les hores
quan la neu omple la plaça.
Quan la nit arriba
vora del camí,
he de dir que sí
puix dormir em priva
d'un somni eixerit.
Com voldria prendre part
d'un viatge de plaer
entre el ser i el no ser,
entre la serra i el prat,
ser oreneta és un voler.
Passen, pels carrers,
ombres de tempesta,
corredisses, festa,
somnis i delers,
amb polsims de pressa.
Mireu-la com va,
amb cara esblaimada,
cercant una casa,
dolça, amb bona llar,
poc després, s'enfada.
Una mossa jove,
plena de despit,
en passar m'ha dit
que m'assemblo a un ogre,
deu cercar marit.
És en la força
dels teus ulls
on reculls:
cor de marona
i aixopluc.
Quan sigui ric,
he de dur-li:
arracades i anell,
la polsera, atuells,
i, cada vespre, un dimoni.
Com les vaques del prat,
vull una esquella
i, en tornar de la revetlla,
regalar-li el meu esclat,
tres cançons i tombarella.
La tarda, quan dorm,
de sobte, s'enfila,
comenta, em crida,
diu que no estic mort,
què en sap de la vida?
Quatre paraules
al de dalt estant
comenten com van
pertanyent als altres,
al rics menestrals.
Una ombra
sense llum
a cada porta,
la virtut
era prou boja.
Quan el cos
em diu que prou,
m'assec sol
dessota l'om
que mai es mou.
Al regne més vell,
on no hi ha noblesa,
veig el rei que regna
i passa l'hivern
sense massa pressa.
Un poema
sense fi
com emplena:
dia i nit,
fa revenja.
Quatre velles
a la font
tenen queixes
de tothom,
són ben seves.
A l'amor primer,
les menges de gust
però si ve el darrer
toca temps d'ensurt,
viure mentider.
A la mar planera
com fa bon anar,
la barca s'espera,
somia, sap estar
al dedins la cleda.
Poemes curts (XLII)
01 Gener, 2020 07:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Haig por de la por,
dels petits gegants
que, volent ser grans,
s'ho menjaran tot,
deixaran l'enciam.
Paraules portades
al si de la por,
no cerquen raó
ni empren missatges
de nobles senyors.
Manta diners,
a la butxaca,
veuen com passa
el petit pagès
sense gens de traça.
Em plau el viatge
a terres properes
on parlen banderes
de gran prometatge:
dels alls amb les cebes.
Mireu-la com va,
amb cara esblaimada,
de casa en casa
per si el pot trobar,
vella enamorada.
Amb les cartes
i el got ple,
passen tardes
per a fer
dolces comandes.
Si jo fóra cavaller
a les guerres aniria,
mil batalles guanyaria
amb feresa, escuder,
glòria i porfídia.
Quan les olives
omplen cabàs
vénen les nines
a omplir el sac,
mai se n'obliden.
Estimo les vinyes
plenes de raïm,
n'hi ha de totes mides:
greixudets i prims,
mossos els trepitgen.
I de dalt estant,
miro com fumeja,
el tren trontolleja
mentre va passant
per la vall planera.
Amb un vas de vi,
un polsim de carn,
espero l'amic
per si em ve a buscar
abans de la nit.
Trobo el meu déu
sense cap regne,
tocat del fetge,
anant a peu,
un xic heretge.
Un poema va
lliscant per la plana,
el cap el desgrana,
prompte el deixarà,
massa tost es cansa.
Em plau el saber,
dolça melangia,
que la pau m'oblida
quan ho trobo bé,
pensa malaltissa.
En el grat racó
de les hores dolces
es planyen les mosses
quan parlen del cor,
potser no hi són totes.
I, de tant en tant,
et faré un petó
per a saber com
m'estimes de grat,
sóc tan pobrissó.
La lluerna sap
que l'estiu la crida,
que caldrà menjar,
de nit i de dia,
abans d'infantar.
Sento la dolçor
de la tarda plana
quan l'hivern reclama
un xic de calor,
quan la té, s'enfada.
Estimo saber,
quan penses amb mi,
que és gran el coixí
per a dormir a pleret,
almenys, mitja nit.
Enllà de la font,
quan el bosc es perd,
cerco el color verd,
el trobo marró,
qui ho haurà permès?
Poemes curts (XLI)
12 Desembre, 2019 08:08
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa sola
no va a processó
ni a menjar la mona
ni a fer somicó,
al vespre, una estona.
Amb cent cabres,
el cabrer,
com demana:
un paller
i casar-se.
Com no he de venir,
al vespre, al festeig,
si, en el safareig,
van parlant d'un crit:
gasiu, tou i lleig.
I en ser
al carnaval,
vull un temps,
amb vent de dalt,
prou decebut, massa fred.
A la cambra
del gegant,
massa nans
senten com passa
tot plorant.
Al racó de l'era,
un polsim de gra
sento com espera,
no se'n vol anar,
el desig resseca.
Per a ser bon savi,
sense ets ni uts,
cal menjar-se el llavi,
pertànyer als vells muts
qui planyen a diari.
Les paraules porten
al si de l'oblit
on raurà l'amic
a les hores fortes,
fins a mitjanit.
Maria volia
anar a festejar,
la mare la crida,
no la deixa anar,
quan serà amanida?
A la casa del costat,
mengen peix i botifarres,
dormen tots, damunt les llanes,
ben vestits o despullats,
com menteixen de vegades.
Per entrar en el pou,
a la fosca nit,
cal haver esperit
i fugir del jou
qui ens porta a l'oblit.
Una noia rossa,
amb els cabells llargs,
es pentina sola
mentre va somiant
en trobar sa joia.
Per haver diners
em llevo a l'albada,
diu l'enamorada
que el fer de pagès
no porta a cap banda.
Mireu, si he de morir,
vull un nínxol petitet,
ben bufó, cap a ponent
per veure el sol glatir
quan s'allunya sense més.
A l'escola, els minyons,
entre riures, fan bondat,
somien que han guanyat
el no aprendre de debò,
demà ja faran salat.
Cansat de somiar
en terra estrangera,
demano la pensa
per anar demà
a jaure a la cleda.
Benvolguts amics,
fruits de ma temença,
em plau la fermesa
quan surto del llit:
cansat, sense pensa.
A la cova dormen
les dolces raons,
sento com fan bons
la meitat dels homes,
els altres no hi són.
Esperant el llum
que dóna saviesa
sento com em deixa
el més dolç perfum
ben farcit d'enveja.
Aplego a l'infern
a l'hora primera,
allí, és on espera
aquell traginer
d'ànimes amb pena.
Poemes curts (XL)
01 Desembre, 2019 08:50
Publicat per jjroca,
Poemes curts
He de perdre,
dolça sort,
tot el rebre
de la por,
faig de mestre.
Paraules donades
no troben remei,
van per les teulades
fins a trobar el rei
de les bretolades.
La pluja voldria
el trobar-se amb mi,
sap que li he de dir
que cerco follia
i planyo com mil.
Manta hores
m'han de dir
que són totes
per venir,
hauré les bones?
Portaré demà
el goig i la resta,
l'amor com m'espera
per anar a ballar,
portarà l'orquestra?
A la cambra
de les golfes,
tenen mandra
fins les mosques,
poca gana.
El vent de llevant
quan salta la serra
com es va fent gran
i arriba a la terra:
rabiüt, enfadat.
Com demanaré,
si ho permet la ciència,
dies de paciència
fins acabar el mes,
ho voldrà la fera?
Quan sigui ric
i mengi gra,
vull haver amic:
sincer, taujà,
pa de pessic.
Les campanes
del cloquer
són emprades
per a ser
ben estimades.
Al primer coet,
encetem la festa,
ballades, revetlla
i un joc matusser,
és tota la gresca.
Les granotes,
a l'estiu,
viuen, rauquen,
fan l'ull viu,
no hi són totes.
Al capvespre,
prop la font,
les poncelles
fan cançons:
curtes, tendres.
No he de conquerir
els ulls de la mossa,
penso que faig nosa
quan em troba aquí,
seré poca cosa?
Quan arriba
el carnaval,
la fatiga
és dels queixals,
mai fan via.
Amb quaranta mossos,
un polsim de carn,
endrapar és prou car
si han de trobar ossos
els quatre queixals.
Si ha de ser
la mel dels llavis,
vull haver
consell de savis:
ample, planer.
Al racó del mas,
diu la masovera:
L'amor, com espera,
prompte arribarà!
És prou mentidera.
Massa nits
per no dormir
ni sentir
quan ve el dimoni
amb semblant trist.
Per a festes,
li he de dir:
Les promeses
són així,
estrafetes!
Poemes curts (XXXIX)
10 Novembre, 2019 15:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Porteu-me la nit
al racó de l'era,
allí, on espera
calmar el neguit,
aquest cos tronera.
Aprendre ens porta,
ben enfeinats,
a mostrar un combat
on la vida escolta
amb un to sensat.
Les velles paraules
sortint del coixí
diuen que, a la nit,
s'esberlen les baules
tot fent esgarips.
La mare somiava
anar-se'n al ball,
el nin demanava
sentir com abans
quan ella el gronxava.
Sense joia ni diners
cal ser fadrí,
si els amors són tafaners,
traieu-me d'aquí,
sóc poruc com el qui més.
Al corriol del vent,
les fulles porugues
cauen com a cent,
són massa pressures
per parar un moment.
Em plau dormir
dessota de l'om
per a saber com
m'estima a mi:
la dolça son.
En buidar la casa,
baixar les finestres,
la tardor proclama:
Vénen malifetes!,
després, clou, descansa.
En parar a la plaça
per somiar en el banc,
com em sento estrany,
com l'amor es cansa
d'oblidar on va.
Manta hores
sense nits,
parlen totes
d'esperits,
són ben pobres.
Sento la nostàlgia
del cantar del vent,
pobre innocent,
quin déu me l'obliga
a sortir corrent?
Amics infidels
de primeres hores,
les gràcies són pobres,
viuen sense gent
en terrats i golfes.
He comprat cavall
per no haver somera,
el porto a la cleda
per veure com va,
com torna: de pressa.
Si voleu venir
al país del somni,
no us féssiu mal borni,
cal saber mentir,
tot just quan us trobi.
Al carrer del mar,
no he trobat les barques,
potser han marxat
cercant altres bandes
on poden guanyar.
La més bella rosa
de tot el jardí
quan l'amor es posa
li dirà que sí,
és tan suau i dolça.
Per haver diners
i bona consciència,
cal haver paciència
i algun mentider
que raurà per feina.
Les mil portes
de la mort
mai es tanquen
si hi són tots:
vius, tanoques.
Quan demano
anar a la font,
el vell amo
diu que no,
com l'enganyo.
Qui demana,
en ser a la nit,
ser enemic
d'aquell qui mana
pel camí?
Poemes curts (XXXVIII)
01 Novembre, 2019 09:06
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del remei,
mai hi manca
haver rei
poca traça.
Volen les paraules
tot cercant un mot,
li posaran baules?,
cauran en un sot?,
saltaran les tanques?
A la casa
de ponent,
mai es cansa
el més valent,
només fa pausa.
M'agrada sentir,
quan arriba el dia,
el pagès com crida
a l'ase en eixir
de la nostra vila.
Em porten avui
la meitat dels somnis
a aquells vells oprobis
del passat estiu,
odio ser borni.
A la casa del ric
ni es coneixen les finestres,
unes mai seran obertes,
les altres volen eixir
cansades de tantes festes.
Quan la lluna vella
demana anar a dormir,
un sol ben eixerit
ens diu que està de festa
i deleix per gaudir.
Sento quan plou
i ploren les teules,
han estat malmeses
per un ventijol
que treu de caselles.
Em plau el son
tranquil del migdia
quan el sol crida
i va llençant foc:
feixuc, sense mida.
Com sento cantar
el vent a la plana
quan el blat desgrana
dessota el cavall,
mai sabré qui guanya.
He tingut els anys
del gran improperi,
aquells quan el geni
només ven enganys,
no és un gran premi.
Quan sigui llop,
en lluna plena,
vull, per gran empresa,
defugir del tot,
em dol tanta guerra.
Com em plau el sol
valent del migdia
a l'hivern quan minva
la seva escalfor,
a somiar convida.
Les paraules callen
en arribar a port,
és quan ve tardor
quan els cels demanen
un xic més de sort.
Sabran els amics,
a les hores baixes,
per què ve la nit
farcida de randes
amb preat vestit?
Amb el vent
vénen totes
les revoltes
per a ser:
petits ogres.
Manta vegades,
a la mitja nit,
he trobat les fades
que volen sentir
si ploro quan parles.
Quan el fred es perd
entre papallones,
és quan abandones
el somiar amb el verd
perquè aplega a soles.
Dessota el cel blau
surten les roselles,
parlen les abelles
sense l'aturar
per servar el catau.
Quan la ciutat
es va fent lleugera,
és quan hom espera
que hagi guanyat,
il·lusió planera.