Poemes curts (XIX)
29 Maig, 2019 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Per voltar la sínia
ni cal ser bon ruc,
cal venir a l'ensurt
per cercar alegria
en moments prou durs.
Demano, a la nit,
que porti un coixí,
matalàs i un llit
on poder dormir:
somnis d'un país.
La mare demana,
mentre gronxa el nen:
que sigui prudent,
no perdi la gana
en sentir qui el ven.
Passats els anys,
cercant mil dreceres,
no crec en promeses
dels homes estranys
qui tot ho captenen.
Avui, m'he perdut,
brandant per uns ulls
qui troben esculls
al regne perdut,
m'he fet tan poruc.
No me'ls doneu
els vostres tresors,
no vull plata ni or,
no m'ensaboneu,
no tinc tantes pors.
Us dono el rei
i la cobdícia,
amb l'avarícia
no vull remei
ni prego guia.
Al camí del bosc,
enmig de les ombres,
dormen velles obres
cansades de tot,
només serem homes.
Les paraules dolces,
quan l'amor se'n va,
sonen com a mosques
tot la pau cercant
al regne dels ogres.
Com moria la jove
de mals d'amor,
aquell nuvi era pobre,
minso de cor,
un festeig mediocre.
Massa pedres al camí
per no perdre la fortuna,
les conec una a una,
totes parlen mal de mi,
no tinc ni cove ni lluna.
Al desert primer,
on rau primavera,
vol dormir la serra
cada nit quan ve
la lluna viatgera.
A la casa on visc,
sense gens de seny,
el món ni s'ofèn
ni enveja l'amic
el llit que no té.
Per anar de pressa,
com baixo del ruc,
és ric en orella,
el trobo poruc,
fem bona parella.
Cantar, cantaria
si plagués al vent,
quan corre ni sent
tanta fellonia,
ni em plany quan em veu.
A la platja, sota el sol,
cada vespre és una crema,
els ciutadans volen brega:
jugar, córrer, fer un vol,
és la nit qui me'ls serena.
Amb un carro
i dos bous,
cerco sou
per al meu amo,
ell no pot.
A la casa vella,
ja no sento el crit
quan ve el marit
des de la taverna,
és temps qui ha fugit.
Sense massa pressa,
prenent bossa i fil,
veig seure la vella,
capvespre tranquil,
la lluna vermella.
No cerco raons
ni bones paraules
ni he trobat les baules
on lligar els records,
massa empreses magres.
Poemes curts (XVIII)
21 Maig, 2019 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La barca gronxa
en sortir de port,
va cercant, si pot,
una mar ben dolça
per cercar el tresor.
Quan sigui llop,
enmig de les ovelles,
les vull ben tendres,
amb poca sort,
són coses meves.
Com em plauria
la dolça mort
sense el record
de l'enganyifa,
però no es pot.
Poseu-me pare
la mel en el sarró
i un camí ample
cap a la sort,
si es pot, un patge.
Margarida, dolça veu,
amb galtes ben rialleres,
quan s'adorm entre roselles
mai demana cap hereu
ni fugir a altres terres.
Si m'estimes.
de valent,
posa riures
amb poc seny,
sóc prou enze.
La barca gronxava
per dormir el peix,
només es tractava
de sentir-lo fresc,
era ben galana.
A les voltes
de sant Joan,
els vells mobles
al foc van
per fer ombres.
Com he demanat,
a la bruixa vella,
ser l'enamorat
de gentil poncella,
prou que li he pagat.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
van cercant desoris,
portant malvestats,
les posen a orri.
Sense res a dir,
a l'hora tardana,
l'esperit
reclama:
Que vingui la nit!
Una empresa isarda.
Com diríem, vaig
davant del seguici,
en el cementiri,
ens trobem plegats:
els sants amb el vici.
Al camí de l'era,
ja no hi ha cançons
ni cavalls ni pols
ni riures ni brega,
són massa records.
Parlarem, avui,
d'aquell gran tresor
que no sap ni pot
viure sense orgull
a la gran presó.
Quan demanes que t'estimi
perquè et sentes esquifida,
recorda quan amanida
estaves per a l'ofici
d'esperonar la mentida.
A les portes de la glòria,
tot burlant en Llucifer,
com sento i no vull ser
un esglaó a la memòria,
de segur, que no ho hauré.
Si he demanar
un retall de cel,
vull que sigui verd
i em pugui allitar
per somiar despert.
No porta el vent
les hores dolces,
no té un moment
per restar a soles,
corre com cent.
Quan la nit enceta
el meu badallar,
com la deixo anar
a cercar la vetlla,
mai l'ha de trobar.
Quan el meu dimoni
se sent prou culpable,
faig de miserable
sense que s'adoni,
és tan adorable.
Poemes curts (XVII)
13 Maig, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Vull haver el costum
de savi sabut,
aprendre del mut,
trobar la patum
per saber-me eixut.
No tinc per pensar
un retall de cel,
he trobat la mel,
no la puc comprar,
mai tinc tanta fe.
Si pensar pogués,
sense cap follia,
al cel aniria
quatre cops al mes
per a fer la via.
Vestit de captaire,
he vist pel carrer
aquell home amable
qui no es posa en ser,
ha d'estar el culpable.
Sortien estrelles
des del fons del llit,
tan blanques, tan belles,
fetes al dormir,
vull raure amb elles.
Si, en el gran desert,
el xerrar convida,
tingueu amanida
la llengua de serp,
hi ha qui necessita.
En el racó fosc
del somiar perdut,
he trobat vençut
el geni del bosc,
volia aixopluc.
Quan la jove badalla,
sense promès,
és quan hi ha massa palla
per trobar on és
l'agulla que cercava.
Poso, en el gran cel,
dolça primavera,
com l'amor m'espera
tot guarnit de mel
vora casa seva.
El gegant vivia
en gran embolic,
volia un amic
de nit i de dia,
massa gran desig.
Poseu-me, pare,
menja en el sarró
puix vull anar-me'n
a fer el gran vol,
com cada tarda.
Mireu-la com va,
sense massa pressa,
per sentir-se ofesa,
per haver pecat,
és lluny d'estimar.
La tarda plana
vora del mas,
no hi ha recança
ni un mal borràs
ni gent qui parla.
Vora del coixí,
prop de la finestra,
hi ha una princesa
plorant a desdir,
algú l'haurà ofesa.
Sense ganes
de marxar,
les mainades
dormen ja
dintre les cases.
Quan el sol demana
que vingui la nit,
una estrella clama:
Hauràs de complir
i sentir qui mana!
No he de demanar,
al monstre més dolç,
que vingui el repòs
fins a l'endemà,
diu que no hi és tot.
Amb una sabata
i un retall de nit,
parla l'esperit
de bona amistança,
com vol fer camí.
Amb poca fe,
passen les setmanes,
van totes plegades
sense voler fer:
llargues migdiades.
Orenetes demanen,
en fer-se fosc,
quatre o cinc cases
on posar els seus ous
i l'aixoplugar-se.
Poemes curts (XVI)
05 Maig, 2019 06:07
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una flor somiava
raure al paradís,
un ser malaltís
com l'amoïnava,
volia l'occís.
Porto en el sarró:
son i melangies,
mig perdonavides,
un captaire o dos,
poques alegries.
Doneu-me, si cal,
voreta del bosc,
un paratge fosc
sense fer-me mal,
sóc tan pobrissó.
I, si vols, et portaré,
dintre d'un cove, la lluna,
per veure si és oportuna
i et comenta que vull ser,
del teu batec, una engruna.
El cavall renilla
a la serra estant,
com va comentant
que ha deixat, la filla,
sola en el combat.
El cigró sentia,
dintre l'olla estant,
que l'aigua bullia
i anava afluixant
el sospir de vida.
Una noia rossa,
a la plaça estant,
vol saber si van
a cercar esposa
els joves galants.
Les mil meravelles
vénen per la nit,
vestides d'estrelles,
plenes de desig,
vull saber més d'elles.
Paraules d'amor,
sempre ventureres,
surten de les pedres,
volen saber com
pujar a les orelles.
Mil capricis
van al llit,
porten vicis
i esperit,
un suplici.
Sense ganes
de marxar
em deixo anar
entre corrandes,
res més hi ha.
Voleu haver
gran meravella,
cerqueu l'estrella,
feu-li saber
qui és la més bella.
Amb cinc portes
per sortir,
cal partir
sense més hostes
a qui guarir.
A la lluna plena
li diré quant vull
agafar, a curull,
fruits de primavera
en un temps feixuc.
Si la mar no m'acarona
i em demostra poc encís,
vull tornar al paradís
on dormia una estona
tot pensant que era feliç.
Quan la Margarida
demana per mi,
la veig amanida
a fer compromís,
ho fa de per vida.
Una noia maca,
al jardí estant,
vol tenir galant:
mudat, amb sabata
i prou benestant.
Quan vaig al mas,
en temps de sega,
la masovera
no em fa ni cas,
calla i espera.
Tot enmig
del cementiri,
haig l'ofici
que no faig,
visc per vici.
La sínia parlava
a l'estiu primer,
de sobte, callava
en veure el pagès,
feia mala cara.
Sant Jordi - 2019 (XV)
23 Abril, 2019 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sant Jordi – 2019
En el vent,
viu el teu nom
i viatja
per mig món.
En el riure
de la flor,
puc descriure
el meu amor.
Sentinelles
de la nit
expliqueu-li
com estic.
Una carta
o un paper
com comenten
el que et diré.
Massa estona
per pensar
i l’amor
no sap on va.
La guardiola
he trencat
i una flor
li he comprat.
Com l’estimo,
pel matí,
callo i ploro
a mitja nit.
I quan passa
pel carrer,
callo, miro
i la veig.
Poemes curts (XIV)
19 Abril, 2019 06:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Dessota el sol
ni lluna ni estrella
ni sentir-me sol,
amb un retall de fressa,
passo pel corriol.
Quan tot sigui verd
i oblidi la pensa,
cercaré drecera
per trobar l'encert,
m'agrada la cleda.
Amb pocs amics
i tot un seguici
camino pel vici
de mirar el melic,
és un vell ofici.
Si heu de venir,
a la casa vella,
cerqueu una estrella
per passar la nit
o haureu tenebra.
Un bes donaria,
en aplegar el capvespre,
al comiat del dia
perquè torni tendre,
és gran gosadia?
Massa lletres
al paper
com enceten
un parer
potser maldestre.
Veniu amic
a cercar el dol
del mal antic,
dessota un sol,
qui em fa glatir.
Parlant amb el gos
de la noble ciència,
vaig prenent consciència
del que som els dos:
Bornis en potència!
Quan sigui ruc,
amb mosques al llom,
cercaré aixopluc,
en indrets pregons,
vestit de poruc.
Amb bon vi i melangies
esdevinc un home trist,
passen nit, passen dies
sense córrer massa risc,
haig un déu ple de follies.
Al carrer del mig,
les tardes són llargues,
els veïns amables
i massa els amics,
menteixo debades.
Si hagués de morir
amb la panxa buida,
voldria sentir
flaires d'una truita
de vint ous i mig.
Haig de demanar,
en aplegar al cel,
un racó on somiar:
pastissos amb mel,
és només un prec.
Amor dirà,
fugint de la temença:
Si el desig prega,
ho deixo anar!,
és la feblesa.
Massa dies
al matí,
fantasies
van per mi,
mai obliden.
Una rosa parla
al jardí estant:
No vull aviram
ni sentir m'agrada
quan ve tot volant!
La noia sentia
dolcesa en el pit,
vol tenir marit
per passar la vida
o fugir d'aquí.
El vent parlava
enmig del bosc,
quan es parava,
sentia al fons
qui el demanava.
Amor demano
en mil indrets,
massa servents
voldran un amo
tan innocent.
Si ve la nit,
sense avisar,
li he de donar
el gran despit:
Em plau vetllar!
Poemes curts (XIII)
12 Abril, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Coneixes la Parca,
qui parla amb mi?,
la porto en el si,
prou ben amagada,
em prega, li escric
i menteix quan parla.
Darrere una passa,
altra va creixent,
no en sóc conscient,
però el camí acaba
quan demana gent.
La vaca i el vedell
somien al prat,
ell, atabalat,
mira un ocell,
qui l'haurà posat?
Sabeu la mar,
quan té peresa,
ni pensa ni deixa
les ones gronxar,
potser es fa vella.
La barca demana
dormir en el port,
es veu que no pot,
hi ha pressa, hi ha gana,
es queixa de tot.
Una noia jove
no n'està per mi,
és massa glatir
escoltar aquell ogre
qui només escriu.
A la terra baixa
ni es planyen els bons
ni canten cançons
on parlen de gràcia,
de precs i d'amor.
Una noia sola,
al balcó estant,
pensa que es fa gran
i que res li prova,
pobra benestant.
En els ulls
de primavera,
va la reina
sense esculls,
és molt seva.
A l'amor primer
obriu-li la porta
i, si és tanoca,
deixeu-lo el darrer,
mai un desig sobra.
Per a seure sol,
dessota d'un arbre,
caldrà ser amable
per si l'amo vol
venir a les tardes.
Les deu roses
del roser
volen saber
totes les coses,
no els ho diré.
Primavera porta
dolçor al camp,
calor a la llar
i la feina grossa
d'anar i tornar.
Mentre passa pel carrer,
dolça estimada,
li demano, a la fada,
que em faci quedar bé,
quant poc li agrada.
Parlen al port
dues barques velles,
hi ha un cel d'estrelles
qui amaga el sol,
són coses seves.
Quatre vaques en el prat
ni xerren ni estosseguen,
cada vespre, somien, mengen
i després fan mitja part
esperant que no maregen.
Entre dues simfonies
he perdut la sort,
és musica sense mides
per anar a poc a poc,
tot entrant per on no volies.
La mare demana
anar al jardí,
allí hi ha la casa
on s'estima i viu,
on l'estiu descansa.
Quan voldré volar
empraré les ales,
compraré les ganes,
les deixaré anar
pel damunt les planes.
Sou, per a mi,
la gentil poncella
amb galta vermella,
vestit d'organdí
per anar de festa.
Poemes curts (XII)
05 Abril, 2019 05:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una rosa sola
no n'està per mi,
dirà que molt plora
quan se'n va a dormir,
ni mirar-me gosa.
Al vell país meu
tot fa meravella,
ni mor la rosella
ni resta l'hereu
ni creix la tenebra.
Quan l'alba trenca
el reclau del son,
el cos va a la brega,
vol saber per on
la casa és oberta.
El riures de l'amor
no cerquen delmes,
força promeses
no tindran port,
només tenebres.
La senyora diu,
tan punt em llevo:
Fes el foc més viu
mentre trafego
i deso el niu!
Al carrer dels rucs,
els savis mai vénen,
diuen que entretenen
sense ser vençuts
puix mai assosseguen.
Per a fer camí,
a la terra ferma,
la il·lusió enceta
el corriol més prim,
diu que no té pressa.
En el gran desert,
on viure solia,
vingué l'alegria
per saber si és cert
que estimar volia.
No hauré d'haver
ni joia ni pena,
aquí, on s'espera
el trobar la fe,
la manca és severa.
És quan rius
que m'atabalo
i m'escanyo
en el gran dir,
després, planyo.
No hauran de venir
els cavalls a l'era
ni haurà primavera
on poder dormir,
pobra terra ferma.
Si m'estimes pel matí,
quan el sol fa mala cara,
has de viure en el meu si,
un mal lloc on tenir casa
puix la pau no rau aquí.
Sota l'ombra de l'estiu,
em meravella
com demano una estrella
per a fer el niu,
però no em deixa.
Al carrer del mig,
les cases són dolces,
obertes les golfes,
plenes de desig,
tancades les portes.
Una noia rossa,
amb cabells d'or,
com demana alhora:
riures i amor,
sóc tan poca cosa.
Maria demana
anar a la font,
com cada vesprada,
espera l'amor,
potser vindrà ara.
És el fet d'escriure
un viatjar impacient,
treballar la ment
per a poder viure
enmig de la gent.
Amb les pedres del camí
no vull parlar,
només criden perquè sí
ni saben enraonar,
com em planyen dia i nit.
Escriure dessota
d'aquell arbre amic
porta a l'embolic
en trobar sa ombra,
sense res a dir.
Quan l'estiu trascola
en camps massa altius,
demano el caliu,
la calor em sobra,
només sóc nadiu.
Poemes curts (XI)
27 Març, 2019 21:01
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la flor demano
tot el verd i el roig,
després com em planyo,
com em torno sord,
només vull ser l'amo.
Al vell paradís
mai manca un ocell,
potser passerell,
potser malaltís,
és un cant molt vell.
No vull per amic
un petit dimoni,
sempre ben farcit,
sense que s'adoni
que menja per cinc.
Porto somnis al sarró,
embolcallats amb paper,
si ho demanes, ho faré,
et diré on caben tots:
En un cap qui pensa bé!
La llarga agonia
de l'hivern passat
va acabar un dia,
perquè no se sap,
hi ha massa malícia.
Tornaré a sentir
noves estrebades
d'aquelles ventades
que solen venir:
matins i vesprades.
Sant Jordi demana,
al drac més dolent,
pactar un moment,
deixar: la contrada,
la festa, la gent.
Si la rosa sola
no et parla de mi,
és ben poca cosa
ni sap el que dir
ni serà formosa.
En un lloc desert,
on la terra crema,
sento com s'esberla
un desig secret:
Tornar a casa meva!
La rosa vermella,
al jardí estant,
diu que hauria estat:
joiosa rosella
voltada de blat.
A l'amor primer,
donem-li suport,
que vingui, amb el cor,
a cercar el roser
quan li plagui al sol.
No té nom,
aquesta userda,
si no albira
el meu amor
en el si
de primavera.
Poseu-me a les mans
la deu de la plana
quan dorm la muntanya
tot cercant esguard
en sines de calma.
Primavera dolça,
priveu-me del vent,
d'aquell petit fred
que, al vespre, s'acosta
per mirar i saber.
A la platja, les ones
parlen d'enrenou,
es troben ben soles,
no volen ni son
ni promeses toves.
El ruc com dormia,
somiava altres temps
amb homes pacients,
cercant l'alegria
en camps i carrers.
No hauré més por
a l'hora dolça
quan tot reposa
en fer-se fosc
i neix la broma.
Com em plauria
seure un moment
quan fuig el dia:
dolç, innocent.
Voldria, amor,
sentir com l'alba
puja a la galta
posant calor,
portant la calma.
Estels de la nit,
feu-me els amanyacs,
porteu-me els tancats
on dormen els rics:
valents, estimats.
Poemes curts (X)
20 Març, 2019 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Sol de primavera
com vol enllestir
a la flor primera
quan es vol morir,
mai podrà ser reina.
El ruc anava
a tombs i tombs,
l'aigua cantava
sorgint del fons,
el rec plorava.
Quan la pluja parla
en carrer i teulats,
un sent la basarda
dels dies passats,
dies sense gràcia.
Si l'amor volia
romandre amb mi,
com li manaria
que digués que sí,
haig vella follia.
La mare acarona
per la nit al nin,
ha passat l'estona
sense pas dormir,
és la malaltia.
Poseu-me a les mans
el somriure ample,
el sentir-me humà
envoltat de tractes,
mai serem cristians.
Tinc, pel teu amor,
dolça bogeria,
visc a contracor,
sofreixo i em crida
aquell vell bruixot.
Portem les lloances
serralada amunt
on lliuren les vaques
aquell minso ensurt
de pensar amb els altres.
Si la lluna plena
ve a demanar,
digueu que em crema
el desig d'estar
fora de la reixa.
Entre amor i melangia,
vaig de promès,
porto un cove d'alegria
del tot encès
per un foc que m'humilia.
Al déu de la mort
ofereixo, avui,
un polsim de por,
altre de garbuix,
que fosc ho tinc tot.
No demano anar
al regne dels vius,
no em deixen estar
ni preguen quan dius
que és millor callar.
Els camins de pedra,
corriolets de fang,
quan ve primavera,
s'omplen com abans
de lluita ferrenya.
De les roses del jardí,
una m'escolta,
com em tracta de mesquí,
de poca-solta,
perquè odia viatjar amb mi.
La pluja cantava
lluny del rierol,
la fulla plorava
demanant al sol,
poc que l'estimava.
Amb massa delers,
fugint d'aventures,
van els meus volers
cap a altres pastures:
verdes, sense més.
La casa vella
no vol ni llar
ni bou ni esquella
ni sopar tard,
n'estic tip d'ella.
La jove demana,
quan es pon el sol,
el riure de gana,
fugir del condol,
mai fa bona cara.
Porteu-me amic
al preat món
on ser segon
no està mal vist,
és prou pregon.
No conto mentides
ni em plau l'ocasió
de viure mil vides
amb semblant sarró,
és qüestió de mides.