Poemes curts (LXXXVIII)

01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca, Poemes curts

Quan la pobra son

demani per mi,

dieu-li que sí,

que estic pel seu jou

de dia i de nit.


Vénen els fantasmes

a fer enrenou,

porten lluna i sol

amb les millors tardes,

cap bruixa els hi pot.


Cavaller sense cavall

corre i capgira:

tot mig poble al capdavall,

sent la fatiga

que no hauria d'amagar.


A les roses velles

els donaré amor:

posat en un pot,

bastit per abelles,

per si el fred no pot.


Mai hauré de dir,

si l'amic no ho mana,

que desitjo encara

posar-me a l'abric

de l'enamorada.


Sóc tan gamarús,

tan fet a les penes,

que apleguen les festes

i demano, al ruc,

sentir com les feres.


Quan la jove

no m'estima,

poso ordre

a ma vida,

sóc prou noble.


I, essent, tan poruc,

demano a l'albada:

que vingui una fada

i posar aixopluc,

de segur que es cansa.


Sense fama

ni diners,

haig per gana:

quedar bé,

dolça proclama.


Per a ser

com un sidral,

anar bé

i quedar mal,

res més no cal.


Quan la follia

aplegui al coixí,

dieu que la nit:

cansa, humilia,

però fa gaudir.


Hauré de menjar

els catorze plats,

dos n'he de pagar

per ma malvestat,

de fet, sóc un nyap.


A la lluna

de València,

minsa ciència

és oportuna

pel poc que pesa.


Necessito

anar a cercar

un bon manyà

per si preciso

el seny tancar.


Les volgudes hores,

tot parlant amb mi,

diuen: Si no plores,

no podràs gaudir!

Mai hi seran totes.


Quan el pobre

té per a vi

mai sap qui

és el més noble

ni el millor amic.


Les paraules mentideres

mai es cansen de jugar,

pel matí, volen somiar,

però són tan sornegueres

que es perden a l'endemà.


Josafat volia

anar a festejar,

na Raquel sentia

com era un penar,

massa que sofria.


És el son

qui em ve a buscar

quan el sol

diu que se'n va,

mai ha raó.


Són les nobles

intencions,

les raons

de tot un poble,

no hauran perdó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Primavera, estiu, tardor i: