Poemes curts (LXXXVIII)
01 Desembre, 2021 03:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pobra son
demani per mi,
dieu-li que sí,
que estic pel seu jou
de dia i de nit.
Vénen els fantasmes
a fer enrenou,
porten lluna i sol
amb les millors tardes,
cap bruixa els hi pot.
Cavaller sense cavall
corre i capgira:
tot mig poble al capdavall,
sent la fatiga
que no hauria d'amagar.
A les roses velles
els donaré amor:
posat en un pot,
bastit per abelles,
per si el fred no pot.
Mai hauré de dir,
si l'amic no ho mana,
que desitjo encara
posar-me a l'abric
de l'enamorada.
Sóc tan gamarús,
tan fet a les penes,
que apleguen les festes
i demano, al ruc,
sentir com les feres.
Quan la jove
no m'estima,
poso ordre
a ma vida,
sóc prou noble.
I, essent, tan poruc,
demano a l'albada:
que vingui una fada
i posar aixopluc,
de segur que es cansa.
Sense fama
ni diners,
haig per gana:
quedar bé,
dolça proclama.
Per a ser
com un sidral,
anar bé
i quedar mal,
res més no cal.
Quan la follia
aplegui al coixí,
dieu que la nit:
cansa, humilia,
però fa gaudir.
Hauré de menjar
els catorze plats,
dos n'he de pagar
per ma malvestat,
de fet, sóc un nyap.
A la lluna
de València,
minsa ciència
és oportuna
pel poc que pesa.
Necessito
anar a cercar
un bon manyà
per si preciso
el seny tancar.
Les volgudes hores,
tot parlant amb mi,
diuen: Si no plores,
no podràs gaudir!
Mai hi seran totes.
Quan el pobre
té per a vi
mai sap qui
és el més noble
ni el millor amic.
Les paraules mentideres
mai es cansen de jugar,
pel matí, volen somiar,
però són tan sornegueres
que es perden a l'endemà.
Josafat volia
anar a festejar,
na Raquel sentia
com era un penar,
massa que sofria.
És el son
qui em ve a buscar
quan el sol
diu que se'n va,
mai ha raó.
Són les nobles
intencions,
les raons
de tot un poble,
no hauran perdó.