Epigrames (XXXIII)

17 Setembre, 2019 07:27
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan l'hivern demana
un polsim de neu
es troba amb un déu
qui se'n riu i esclata.


A la voreta del foc,
surten rondalles,
la meitat plenes de por,
la resta qui sap on passen.


Passaran els dies
sense fer aturada,
comenta la fada,
parla de cobdícies.


Quan vingui el son,
pareu-li taula,
té tanta gana,
parla de tot.


El vent sortirà
a trobar l'amic,
és tan eixerit,
tan fet a xiular.


La pluja primera
no sap on caurà,
els camps secs travessa,
mai vol deturar.

						
La mossa volia
amb mi festejar,
poc que ho sabia:
Prega per casar!


El ser ric
és meravella,
a cada festa,
troba un amic.


Per a cloure
el meu glatir,
em cal seure
i beure vi.


He anat
a fer camí,
m'he cansat
i he dormit.


Si la lluna nova
demana per mi,
estic a l'escola
ben voltat de nins.


Una branca sola
parlava d'amor,
mireu com s'envola
i vola i no pot.


Guanyaré, a les postres,
un racó del llit,
m'agraden les fosques,
em porten la nit.


Portaré, a la mar,
un cubell amb roses:
maques, ben formoses,
tendres, com abans.


Si la menja
és un plaer,
la revenja
està per fer.


Escriure és comparar
la força i la feblesa,
deixar una mà estesa
i provar de volar.


A la rosa nova
del preat jardí,
li han posat penyora:
Fes-li dir que sí!


Com demano
mals d'amor,
com esclato:
Estic tan sol!


Amb aquest mirar
de dolça carona,
qui no s'enamora?,
qui no es vol casar?


Per haver diners
i gaudir fortuna,
res hauré de fer,
viuré a la lluna.


Al cant de melangies,
vivien els benestants,
ben contents, prou afartats
i somiant amb altres vides.


Mireu si n'és
de gran i rebonica
que em porta a botiga
i diu què cal fer.


A la lluna estant,
tot són meravelles:
Per la nit estrelles,
son a l'endemà!
 

El dimoni ofereix
un bon negoci
ni m'agrada el soci
ni el guanyar en escreix.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXII)

10 Setembre, 2019 07:05
Publicat per jjroca, Epigrames


Per no saber
on viu la mar,
el vell pagès
ni haurà far.


Sento l'alegria
passar pel carrer,
tancaré la reixa,
les portes, també.


Ocellet del niu,
si ve primavera
demana l'estiu
abans de la pressa.


Enfadat el vent,
com el bosc trontolla,
el núvol sadolla,
ens porta l'hivern.


És mon cor cansat
qui, al vespre, reposa,
la campana nova
pregona què faig.


Amic dels amics,
mai perdonavides,
com vol prendre mides
lluny de la ciutat.


Amb un tren ferotge,
llançat com un boig,
passo camps i pobles
sense cap raó.


Parlant amb el ruc
de la democràcia,
massa que em fa gràcia,
però no se'n surt.


Prou llenties
en un plat
posen mides
al menjar.


A la casa gran,
ha de viure el rei,
i, si no hi ha remei,
una cort galant.


Si m'he de salvar
i anar a la glòria,
vull haver una història
per ensarronar.


Si quan dorm la barca
me la feu gronxar,
somia que viatja
enllà de la mar.


Quan ve l'amor,
obriu la porta,
porteu-li or,
veureu com torna.


Quan l'estiu convida,
després de dinar,
deixeu-lo quedar,
veureu com somia.


Amb la bóta plena
i un camí per fer,
passeu el febrer,
fugiu de la crema.


Al camí del bosc,
poseu-me donzelles,
ben dolces, ben belles,
de tots els colors.


Maria demana,
amb el semblant trist:
vestit, arracada,
trobar un bon marit.


Per ser pobre
i matusser,
no cal córrer,
és un fet.


Amb paraules dolces,
l'amor primer
cerca a les ombres,
troba qui l'atén.


Estimar volia
pel dematí,
en ser migdia
ni sé a qui.


Et porto una rosa
roja com un clam,
estic esperant
enmig la penombra.


De totes les roses
que guarda el jardí,
les maques i roges
les vull per a mi.


No em demanis
haver son,
quan els savis
van pel món.

A l'hora primera,
em llevaré,
cerco la saviesa,
tot ho tinc per fer.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXXI)

02 Setembre, 2019 08:03
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del davant,
la finestra
fa sa part.


Quan el foc balla,
fent enrenou,
vénen els sons
a parar taula.


La senyora demana
vestits amb flors
per si, a l'amor,
veure'ls li agrada.


Tinc la ràbia
del pagès,
mentre llaura,
crida el vent.


Vull sentir el glatir
estorat dels monstres
quan s'acaben totes
les llums del camí.


Les sabates volen,
no saben volar,
és, quan m'esperonen,
quan guanyen, fan mal.


Poseu la pau
vora la finestra
per si ve la guerra
i el fugir li cal.


Maria volia
anar a la font,
els joves no hi són,
ella no ho sabia.


Al país del sojornar,
cada lluita duu la menja,
massa volen la revenja,
la revenja no hi serà.


Per ser savi o saberut,
cal buidar tota l'ampolla,
és llavors quan s'esvalota
el geni qui jau sorrut.


Per escriure
quatre versos:
empro el viure,
l'allibero.


Somiant a la palla,
la mare no hi és,
com veig la canalla,
a l'hivern, amb fred.


Camino a despit
per un corriol tendre,
m'han sortit a rebre:
ombres i enemics.


Si la rosa us fa nosa,
dieu-li que parli amb mi,
tinc mil vespres per gaudir,
un record qui m'acarona.


Al país dels rics,
posaré algun pobre,
són porucs, petits,
malfeiners, mediocres.


Quan Déu disposà
crear aquest món,
començà el retorn
d'un passat llunyà.


Quan l'amor vindrà,
digueu-li que passi,
que miri i parli
amb mots sempre clars.


Una tarda i una nit
fan gelosia,
tinc un sol a cada dia
i un cos viatjant amb mi.


M'agradaria sentir
l'esperó de la follia,
la ment la tinc amanida,
però el cos és bon botxí.


A les pedres del camí
poso paraules,
elles em porten per baules
qui demanen restar amb mi.


A la casa de ponent,
tot meravella:
un Jesuset, una estrella,
un pertànyer a l'altre temps.


Paraules assedegades
busquen al riu o a la font,
unes van a estrebades,
les altres plorant del tot.


El gegant dormia
dessota de l'om,
el llebeig el crida
sense cap raó.
 
He sentit el fred
d'un gener maldestre,
aprenent de mestre,
delerós del verd.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames XXX

24 Agost, 2019 22:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Una noia bleda
em demana per sortir,
els dissabtes pel matí
i tots els dilluns de festa.


De pecats, en vull tenir
el sarró ben ple,
per veure, si amb fe,
els puc compartir.

						
Caminant
per la contrada,
esperant
trobar la fada.


Margarida plora
perquè l'ha perdut,
el nuvi fa estona
que dorm prou begut.


El dilluns
al dematí
ni té seny
ni és bon amic.


He trobat la mosca
sota del balcó,
no vol altra cosa
que jugar amb el sol.


Massa son
per haver set,
lluny de tot
ni em plau el verd.


A la nit, la lluna
diu que vol el sol,
quan s'acosta el dia,
diu que li fa por.


Moria el ric
voltat de parents,
és un mal antic,
es cura amb papers.


Massa terra 
per a un ull,
massa sega
per al juny.


Maria tenia
ombres a la cara,
el nuvi mentia,
mai flors li portava.


Al pessebre, en Josep,
porta enrenou,
na Maria no diu res,
Jesús es mou.


He provat deu oficis,
no en vull fer cap,
de segur que porten vici,
fan treballar.


Amb la rosa porto
un desig emprat,
com ho ha demanat
ni escoltar-la goso.


A la banda 
de llevant,
faig la casa
i el terrat.


En passar l'hivern,
em trobo a les mosques,
diu que tornen soles,
volen menjar bé.


Aquest doctor
ho té prou clar:
Compra un gos
i a passejar!


Una sínia
amb un ruc
al cent tombs
ja s'ha perdut.


Amb ametlles
al sarró,
passo vetlles
sense por.


La pluja cau
en el sembrat,
que mengi l'au,
que begui el blat.


Amb cent dèries
i un camí,
no em convides
ni a dormir.


He demanat:
deturar el vent,
diu que no ho sent
i ha marxat.


Amb un llapis
i un paper,
sense nervis,
tot va bé.

Amb la barca
i sense peix,
l'ombra creix,
un crit s'escapa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXIX)

16 Agost, 2019 18:25
Publicat per jjroca, Epigrames


Tinc, per penedir-me,
els millors pecats,
dels deu manaments,
tres han fet salat.


A l'hivern, la neu,
fent de papallona,
com ho va dient:
És el vent qui em gronxa!


Maria portava
el cistell florit,
ni joies reclama
ni aplegar a la nit.


Com m'agradaria
el llum dels teus ulls
per treure els esculls
que posa la vida.


Un gegant dormia
dessota d'un pont
ni la nit tenia
per perdre raons.


Amb les dèries
d'un cigró,
vull savieses
a l'engròs.


A la sínia
es compleix:
Dóna tombs
i canta el rec!


Per haver
tan minsa sort,
cal ser pobre
i parlar poc.


Si aplegues 
a ser gran,
menja herbes
i veuràs.


Una noia sola,
al balcó estant,
diu que anar a l'escola
cura mal d'espant.


No heu de saber
on cullo el meu or,
és un arbre ver
qui pensa per tots.


Si jo fóra ric,
sense gens de seny,
seria ferreny,
el millor cacic.


Una noia bruna
no n'està per mi,
diu que sóc mesquí,
la veig com tortura.


Camí sense pedres,
home sense vi,
no els vull a les festes
ni els tinc per amics.


Si he de morir demà,
vull, al cementiri,
un taüt, un ciri
i pressa en el comiat.


Com l'estimava,
li duia flors
ni les mirava
per haver goig.


El rellotge de la plaça,
tot pujat al campanar,
es cansa de badallar,
es queixa del que treballa.


Amb cistella
i un anar,
com s'engega
el festejar.


En el món poruc
de la terra ferma,
si el sol enlluerna
ens sentim vençuts.


Tres aranyes soles
al preat jardí,
volen caçar mosques,
estem a l'estiu.


Una noia demana
versos d'amor,
li he donat de gana,
els ha pres de cor.


Quan la pluja arriba
al gran campanar,
la campana esquiva
comença a cantar.


El bou, al prat,
vigila el vell tren,
com sofreix per ell,
per què fuma tant?
 

A casa del vent
no hi ha finestra
ni porta ni reixa
ni golfes amb blat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVIII)

09 Agost, 2019 06:00
Publicat per jjroca, Epigrames


Li he dit a la feina
que no n'hi ha per tant,
ha vingut de pressa
i l'he d'allitar.


La bruixa parlava
d'un temps agredolç,
de jerseis de llana,
de pregar per tot.


Amb dues bosses
de diners,
vénen totes,
tot va bé.


Pujant en el tren
de les hores dolces,
les trobaràs bones,
en triaràs més.


Margarita tenia
riure esquifit,
va tenir marit,
li durà un dia.


La casa s'enfonsa,
ho fa de debò,
la miro una estona
i ploro de cor.


Quan el vent calla,
deixa la dot:
branques trencades,
barques a port.


Quan la nit
esguarda el sol,
un neguit
aplega al cor.


Mai seria 
llaurador,
mai hauria
tanta pols.


Menjar, menjaria
tota la safata,
amb conill, patata,
després, una síndria.


El sol avança
sense deturar,
vol anar a la França
per veure qui hi ha.


Amb tres flors
del teu jardí,
poso amor
i torno aquí.


A la casa vella,
on regna l'oblit
ni l'estiu penetra
ni l'hivern fa niu.


Amb bona carona
i un bocí de pa,
em passo l'estona:
assegut, plorant.


Una noia estava
davant del mirall,
mirant com passava
el temps de casar.


Quan la mosca sent
l'hivern ben a prop,
s'acota, atura,
prefereix ser un mos.


Segut, sense ganes
de voler i viatjar,
em passen les tardes
i els records daurats.


Per mirar-me el melic,
tinc una estona,
si ho faig, a sovint,
puc perdre l'honra.


Amb un pis
tan petitet,
poc em costa
dormir dret.


Somnis de follet,
dèries de gegant,
no despertis quan
esdevingui el seny.


Manta vegades,
la poca sort
diu que sóc mort
sense recances.


Al cim posaria:
teulada i terrat,
si s'esdevenia,
m'asseuria dalt.


Per a ser pobre,
cal saber
que un bon ric
és menester.

Aniré al cel
havent sopat:
torrades amb mel
vora de la llar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVII)

31 Juliol, 2019 06:21
Publicat per jjroca, Epigrames


A la lluna del serrat,
li poso una manta,
quan sigui a la plana,
me l'haurà tornat?


El vell arbre,
despulladet,
diu que, a sobre,
no té ni fred.


El rei com pregava
en el seu palau:
no vol tanta pau
ni tenir més gana.


Mare, com vull ser
ocellet qui vola,
sense anar a l'escola,
només tenint fe.


Una capsa
amb cent poders,
quan es tanca,
ni es veu.


Quan passa el cavall,
dringa el cascavell,
desperta l'ocell,
vola per la vall.


Per a perdre alegria
no necessito diners,
en tinc prou amb papers
i manques de fantasia.


Quan sigui pollastre,
vull panís i gra,
un galliner on passar
i un bon sol per a llevar-me.


En Jesús m'ha dit,
ara que no exerceix:
El viatjar enalteix,
no és bo quedar-se aquí!


A la porta del cel,
hi ha els salvadors,
no sé si hi són tots,
n'hauré comptat cent.


Amb un vas de vi:
ple, fort, vermell,
hi ha un tros d'infern,
el vull per a mi.


Porteu-me al país
on dormen els monstres,
cansats, prou mediocres,
vull viure l'encís.


Li he donat la rosa
tot ple d'emoció,
no vull ser el senyor,
però ser a la vora.


Camí de la mar
on dormen els somnis
els dies són llargs,
minsos els negocis.


Com estimaria
la llum del mirar,
la fada quan va
i, després, sospira.


Per no volar
ni vull anar,
per no estimar
ni vull pensar.


Les fulles canten
la solitud,
les pedres callen,
és sa virtut.


L'estimo tant
que ni és gosadia
passar-me el dia
al balcó estant.


En el port, la barca
fuig de l'enrenou
ni la vela es mou
quan el vent li parla.


Un dia d'aquests,
quan s'amaga el sol,
prendré per consol
el donar-te un bes.


La mirada dolça,
pas adelerat,
cerco l'entrellat
per trobar la mossa.


Per Nadal demano
nova pausa al món,
tenir lluny a l'amo
i trobar per on.


Una casa parla,
en ser a mig hivern,
haurà massa fred?
Viurà buida encara?
 

M'agradaria somiar:
un rebost ple de pastissos,
pega-dolces, els anissos,
un menjar sense aturar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXVI)

23 Juliol, 2019 22:18
Publicat per jjroca, Epigrames


El vi em porta
a regnes de pau,
allí, on els babaus
enceten la troca.


Una núvia jove,
amb un cor novell,
pensa que un poncell
es pot dur en un cove.


No vull ni sé
on viu el sacrifici,
aquí, al cementiri,
només ens falta fe.


Pel corriol passava,
el passat estiu,
una bella dama,
algú sap on viu?


A la casa gran
les portes mandregen,
els homes enceten
ponts del bell estar.


Quan camino
per la ment,
m'atrotino
de valent.


Cavaller, sense cavall,
cerca una cambra,
la voldria a la solana
amb un bon foc a la llar.


Mare, que sigui ric
i tots m'envegen,
hauràs de posar-me enmig
de sentinelles.


Al camí de l'era
ni el blat ni el ruc
ni galta vermella
ni sacs plens ni buits.


A Betlem, pastors
mirant una estrella,
enmig la tenebra,
un Infant joiós.


Maria, esblaimada,
Josep, delerós,
és massa feinada
ser pare i espòs.


Apleguen els Reis,
tots, a l'establia,
com mira Maria,
com guaita Josep.


Aprendre, aprendré,
ho dic de debò,
no sé on aniré?,
però sabré molt.


Si teniu fred, 
sentiu basarda,
cerqueu la calma
vora del braser.


Les olives, al molí,
conten mentides,
diuen que volen morir
entre amanides.


Si la lluerna
crida la nit,
la lluna plena
cerca marit.


Sant Josep demana
un sostre ben dolç,
la Maria esclata,
aplega el minyó.


Quan m'estimes,
pujo al cel,
menjo rotlles,
els suco amb mel.


A casa la bruixa,
mai sobren pebrots
ni es para la cuina
ni s'atura el foc.


Maria, tossuda,
demana per mi,
li diré que sí
per veure si cura.


Una vaca plorava
enmig del prat,
com que sola es quedava
ni vol menjar.


A primeres hores
de la Nit més dolça
ni els pastors s'adormen
ni en Josep hi toca.


	Enmig de l'hivern,
quan la neu davalla,
vull coixí de palla,
el foc ben encès.
 

Maria dormia
a l'estable estant,
Jesús es fa gran,
quasi té un dia.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXV)

15 Juliol, 2019 06:22
Publicat per jjroca, Epigrames


Passejant
pel rierol
hi ha un gegant
qui parla sol.
 

El campanar 
del convent,
en batallar,
ni se sent.
 

Una noia maca
n'està per mi,
quan la miro, ni es queixa,
quan li parlo, somriu.
 

Per no haver diners
he de fer promeses:
viure amb les temences,
dormir en el carrer.
 

Pobra noia 
del meu cor,
té, per joia,
el meu amor.
 

Per menjar, et donaria:
quatre sopes amb un ou,
bona menja per a un bou
si descansa i no camina.
 

Trauré aigua fresca
pel brocal del pou,
el poal és nou
i la força plena.
 

He promès que em casaria
un dissabte pel matí,
somrient, ben ple de vi,
vigilat per la família.
 

Una tarda dolça,
del passat estiu,
vaig sentir el caliu
pesat de la mosca.
 

Si aplega el fred
tancaré la porta,
és amic tanoca,
vol haver-te pres.
 

Si callo, el silenci
ho va emplenant tot,
és quan em veig sord,
és quan em faig tebi.
 

Quan el sol davalla
deixant el Montsià,
és quan vull ser a casa
pregant per demà.
 

Les foscúries del cor
són engegades,
és quan l'amic es mor
quan són emprades.
 

Quan arribi al cim
del darrer pendent,
podeu dir a la gent:
Ja no és aquí!
 

Massa barques en el port
dormen cansades,
massa grans els trencacolls
per fer pensades.
 

Quan vingui la pressa
a la casa on sóc,
digueu-li que em moc
quan no hi ha tempesta.
 

Parlaria amb el vent
havent dinat,
però és massa valent
i, avui, fa tard.
 

Una torrada amb mel,
menja ben bona,
si no t'atrapa al cel
prou que s'acosta.
 

Vull tornar al capvespre,
del llar viatge,
sense equipatge,
galdós i tendre.
 

Per la nit,
quan tot és fosc,
l'esperit
està confós.
 

Trobant salvadors
a cada carrer,
si no porto un gos
m'entrebancaré.
 

L'estimava un xic
cada capvespre,
en caure la nit,
la tornava a perdre.
 

Tinc, per a menjar,
sola d'espardenya,
una vall ferrenya
i un passat demà.
 

A la vora
de la font,
veig com plora
i s'adorm.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XXIV)

08 Juliol, 2019 05:45
Publicat per jjroca, Epigrames


És quan erro
quan ho amido,
és quan peco
quan ho oblido.
 

Atapeït
amb el conyac,
pel matí,
sóc tot un nyap.
 

Tot un cos
per controlar,
massa por
per a guanyar.
 

I per Tots Sants
els panellets,
els morts vivents
ben barrejats.
 

Una noia demana
un príncep blau,
potser li escau,
potser li agrada.
 

Al carrer Major,
les cases són nobles,
sense massa pobres,
sense massa plors.
 

L'home estadant,
segut al cafè,
diu com li convé
el dret de garlar.
 

Vull per millor amic:
un arbre amb sa ombra,
un estiu qui em porta
al regne dels grills.
 

La neu reposa
d'un viatge dolç,
prenyat d'amor
on res mai sobra.
 

Les olives i el pagès
dormen plegats,
ell somia en no fer res,
elles jauen dintre el sac.
 

Una nit dormia
en un tou coixí,
quan va aplegar el dia,
la nit va fugir.
 

Mireu com em menja
aquest déu valent,
com vol la revenja,
com em torna vell.
 

Una noia sola,
amb pas indecís,
vol tornar a l'escola
per a trobar l'encís.
 

La mort portava
el sarró buit,
només viatjava
cercant ajut.
 

Agafo el camí
que porta al perdre,
cercant amics:
porucs i tendres.
 

Quan el bosc proclama:
bondat i recull,
aplega aldarull
i tot s'esbatana.
 

Maria voldria
sortir a passejar,
quan el sol la mira
i diu que se'n va.
 

Posa pedres
a la son,
si les lleves,
farà el vol.
 

I Déu em comenta,
quan es troba sol,
que l'home no el vol
i, quan pot, l'afronta.
 

Si l'hivern volia
aplegar al meu llit,
coixí li faria
per si vol dormir.
 

Una casa sola
no vol benestant
ni festes galants
ni nins a la vora.
 

Per aprendre
a treballar,
compra llibre
i a estudiar.
 

Paraules d'amor
el vent les envola,
és un vent tanoca,
mai somia de cor.
 

Una rosa sola
al preat jardí,
demana si toca
fer l'amor venir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»