Epigrames (XCIX)

14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca, Epigrames


Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.


A la casa 
del mai més,
qui no menja
no diu res.


Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?


En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.


No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.


I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.


Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.


Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.


He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.


Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada 
si em puc escalfar.


La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.


Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.


Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.


Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.


Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.


Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor. 


Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.


No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.


En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.


He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.


Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.


Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.


He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
 
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.


No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.


El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.


Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.


Per a ser 
home de bé,
cal aprendre 
i cal saber. 


En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.


Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.


Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.


Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.


Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.


He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por 
i no sap volar.


La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.


Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.


La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.


Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.


Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.


En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.


Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.


Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.


No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.


I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.


En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.


Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
 

Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVII)

14 Abril, 2022 10:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Massa roses
del jardí
ploren totes
perquè sí.


És quan vull
anar a la font
quan el ruc
diu que no pot.


Els fantasmes
per la nit
cerquen cases
amb fadrins.


En la bona menja,
he trobat tresor,
després, espardenya
i el llaurar del tros.


Parlen les olives
camí del molí,
cerquen altres viles
per provar d'eixir.


Quan la tarda
esdevé nit,
parar taula
amb carn i vi.


Maria volia
amb mi festejar,
li posà alegria,
després, va marxar.


Quan no plora
el núvol vell,
vol, per a ell,
viatjar a tothora.


A la plaça,
hi ha enrenou,
com la dansa
tot ho mou.


La lluna demana
anar a festejar,
el sol com l'enganya,
somriu i se'n va.


Tinc ja tanta fam
que ni esdevé gana,
la panxa s'inflama,
voldria esclatar.


Com cada nit,
quan el sol se'n va,
començo a viatjar 
des del fons del llit.


Margarida comentava
tot i parlant de l'amor:
Si és maco, molt millor,
però, ric, no em desagrada!


A la plaça,
sota el banc,
hi ha la gràcia
que he deixat.


I quan hi sigui
i hagi despulles,
tornaré a les fulles
per a ser al principi.


He estimat
l'avinentesa,
la princesa 
m'ha deixat.


Amics i veïns
vaig a fer comanda:
la jove m'agrada,
però em vull fadrí.


Una joia
és per a mi,
haig la noia
i diu que sí.


A les vinyes verdes,
dormen il·lusions,
dolços i cançons,
un xic de tenebres.


Cadascú
hagi alegria
i ningú
meni ma vida.


Qui menarà
quan arribem plegats
i qui riurà
en veure'ns espantats?


Al carrer d'enmig,
quan aplega el sol,
com porta el consol
de guanyar al desig.


Una rosa sola,
parlant per la nit,
diu que l'esperit
no aplega ni gosa.
 
És quan plou
que fa enrenou
un cargol
damunt la fulla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVI)

01 Abril, 2022 12:20
Publicat per jjroca, Epigrames


Al racó
dels nans perduts,
massa ensurts
tenen raó.


He de demanar 
la nova saviesa
perquè de la vella
ja me'n puc estar.


Tantes penes
al melic
són ofrenes
al diví.


En el carreró,
quan passen ovelles,
porten mil esquelles
per cercar il·lusió.


A la banda
de ponent,
cada casa
duu sa gent.


He de conquerir
el somni estimat,
vull haver la part
per sentir-me ric.


Les noves cançons
van cercant orelles
que estimin els sons,
que vinguin a festes.


Si he de volar,
a l'hora tardana,
deixeu-me menjar,
després, no hauré gana.


No serà prohibit
descansar a la plaça
i sentir com passa
aquell mig amic.


Al capvespre,
a la font,
vaig a rebre
la il·lusió.


Garrofes al sac
i camí per córrer,
el ruc és tot ordre
quan el duc tibat.


Quan ve el monstre
a portar por,
el fem nostre
per a tot.


A festejar aniria
si hagués diners i sort,
al matí, cap al migdia 
i, a la nit, si encara es pot.


Les velles riotes
vénen del carrer,
allí, s'està bé
quan apleguen totes.


Quan la barca
és a la mar,
sempre parla
de pescar.


Perdut, per a sempre,
en el fons del bosc,
com canta al capvespre
quan es va fent fosc.


Portarem rialles,
en ser al carrer,
puix dintre les cases
ja no en caben més.


Quan el millor amic,
en les hores baixes,
està per rebaixes
et caldrà glatir.


Companys de presó:
la poca fortuna
em porta una engruna
de pa al rebost.


La més maca de les flors,
quan tardor avança,
diu que ja se'n cansa 
de trobar l'amor.


No he defugir
cercant la fortuna,
demanant, a una,
la pols i el camí.


En el regne dolç
del somriure ample,
m'agrada ser agre
un polsim del tot.


Quatre margarides,
al jardí estant,
estan amanides
per anar al mercat.
 

Quan la neu sadolla,
és passat l'hivern,
primavera es perd 
per fer de marona.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCV)

14 Març, 2022 18:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Vénen les llenties
a omplir el meu plat,
porten un combat
amb les enganyifes.


He de demanar, 
a la vella lluna,
una ment poruga
puix no sap on va.


Tinc per rei
tot un senyor,
menja peix
i riu quan vol.


Amb les pauses
de la nit,
els fantasmes
fan delit.


Estimada lluna,
si li plau al sol,
trobaràs, a una,
joia, pau, consol.


Quan el monstre
parla amb mi
diu que és noble
en el mentir.


El mirar perdut
en el fons del llit,
sentir-se poruc,
tou i fredolic.


Al cel estant,
sento poncelles
tan suaus, tan belles,
sempre dansant.


Quan el riu
es riu de mi,
li dic si:
pensa i descriu.


A la lluna nova
cap vestit li escau,
és tan pobrissona
quan surt del seu cau.


Amb els llops
i les ovelles,
vénen pors
amb mil estrelles.


Per a ser
més eixerit
cal saber
on jau la nit.


Si ha de venir
les noves promeses
les vull, ben esteses,
dessota del llit.


Han de solcar,
els pobres pagesos,
terres sense greixos,
vespres sense llar.


Vull sentir la joia
d'haver una presó:
buida de cridòria,
plena d'il·lusió.


Els fantasmes
volen tots:
menjar pastes,
beure dolç.


He de segellar
totes les promeses,
les he de portar
fins a on vulguin elles.


Quan el son
ve al dematí,
sempre em troba
prop del llit.


Ben begut
i pentinat,
he perdut
i m'ha deixat.


Les paraules dolces
pugen als balcons
i troben les mosses
esguardant l'amor.


Per a ser
bon mentider 
cal aprendre
a quedar bé.


Les paraules velles
em porten al foc,
com volen foscor,
somnis i promeses.


La festejo pel matí
i després cap al migdia
i quan la lluna s'enfila
és quan li prego per mi.
 
Amb tota la feina,
he de fer un farcell
i fugir després
per la gran finestra.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCIV)

01 Març, 2022 06:40
Publicat per jjroca, Epigrames


Des de bon matí
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.


Les roses més maques
no són per a mi,
van, enriolades,
cercant llur destí.


És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.


Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.


Com m'agrada
el saber,
haver gana
i menjar bé.


A les pedres
del corriol
les promeses
són condol.


He sentit a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.


És el monstre 
de la sort
qui vigila
fins la mort.


A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.


Amb seixanta 
mariners,
qui no canta
no fa res.


La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.


Sento al tros
el vell xivarri,
gent del barri,
vénen tots.


La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.


Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.


La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.


Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.


A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.


Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.


He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.


Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.


Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.


Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.


El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
 
Per a ser 
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCIII)

14 Febrer, 2022 19:21
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
encisadora
ni faig falta
ni faig nosa.


Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.


Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.


Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.


Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.


Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.


Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.


A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.


Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.


En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.


Com m'agrada ser, 
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.


Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.


Manta hores 
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.


En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.


A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.


Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
 

Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.


Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.


Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.


Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.


La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.


Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.


Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
 
En el breu somrís
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCII)

02 Febrer, 2022 16:55
Publicat per jjroca, Epigrames


Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: què hi ha dalt?


Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.


En el riure
de les flors
endevino
mil colors.


I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.


En sortir 
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.


Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.


Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.


A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.


Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!


A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.


I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.


Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.


Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.


En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.


Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.


Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.


Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.


Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.


Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.


Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.


Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.


Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.


La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
 
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCI)

15 Gener, 2022 06:47
Publicat per jjroca, Epigrames


En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.


Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.


Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.


La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.


En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.


El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.


Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.


Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.


Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.


En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.


Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.


Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.


En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.


Na Maria demana 
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.


Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran 
sense cap vici.


Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.


Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.


Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.


Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.


En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.


Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.


En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.


Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
 
En el si
del gran corriol, 
no hi ha pressa
si fa sol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XC)

01 Gener, 2022 06:14
Publicat per jjroca, Epigrames


Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.


Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.


Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.


En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.


No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.


En el rebuig
de les hores baixes
hom cerca el garbuix
de les velles fades.


Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.


No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.


Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.


Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.


En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.


Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.


Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.


Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.


Com riuria 
del meu mal
sinó fóra
un sidral.


La nit llangueix
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.


Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.


Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.


És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.


Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.


Cada dia 
porta el sol:
la desídia
o el conhort.


Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.


Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
 
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs