14 Gener, 2023 18:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan li prego
al dematí,
és quan resto
sense vi.
Amb la força
que he rebut,
menjo, dormo
i resto mut.
Com volia
navegar,
vaig nedar
i no en sabia.
És quan plou
que dorm el sol
i es desperta
sense sou.
He de demanar,
a la lluna vella,
que em posi una estrella
per si he de mirar.
A les cases
de pagès,
massa feines
per a fer.
Na Maria
va a la font
i ho conta
a tothom.
Estimada lluna:
Quan vingui la nit,
digues que he partit
a cercar fortuna.
Posa pedres
al camí
i, després,
ja pots dormir.
He demanat,
si l'amor s'hi posa,
que porti una rosa
ben maca, ben gran.
Per anar
a treballar,
cal llevar-se
i esmorzar.
No demano
altre món:
Haver amo
en el record!
Per a ser
bon tafaner,
cal callar
i cal saber.
Com m'estima,
li diré
que, anar a feina,
no em convé.
Noto que em faig vell
perquè, a plaça,
he comprat: una manta,
uns mitjons i un capell.
L'oreneta
m'ha de dir
que la bassa
és lluny d'aquí.
Una casa
o un castell,
fer-se vell
és plorar massa.
La pubilla
no n'està per mi,
però tal com crida
de segur que m'ha vist.
És, quan parlo
de la gent,
quan m'enfado
inútilment.
En el reialme
dels gran saberuts,
els rics són mediocres,
els pobres són muts.
Per a què duri
el bon dinar:
esplaio el mos,
parlo de grat.
En el regne
de l'oblit,
no hi poseu
a cap amic.
Si no aprenen
el mentir,
parlen del temps
i de l'oblit.
Si la mossa
està per mi,
millor córrer
que dormir.
Al carrer
dels desvalguts,
els cavalls
es tornen rucs.
Si hi ha pressa
per anar,
és millor:
deixar-ho estar.
Una joia
per a mi:
restar a l'ombra
fins dormir.
01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.
A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.
Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent
Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.
A la vora
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.
Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.
Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.
Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.
Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.
La formiga
com delera
quan no troba
qui l'empenta.
Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.
Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.
Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.
Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.
Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.
Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.
Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.
Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.
Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.
Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.
A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent.
No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.
A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.
Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
Com m'hauria
de casar,
mai faig via
en festejar.
A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.
14 Desembre, 2022 11:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
He demanat ,
si la mare em deixa,
manta de sopar
sense massa bleda.
Porteu-me la ceba,
peleu-la primer,
no sóc tafaner
ni vull sentir queixa.
El meu avi
pren el sol,
ple de dol,
va pel calvari.
No vull arbres
al camí,
es despullen
perquè sí.
Quan demano:
plata i or,
el meu amo
es plany del tot.
No vull cases
al carrer
si s'enfaden
quan fa fred.
En el regne
dels gegants,
quatre nans
són menys que setze.
Menjo per menjar:
quatre botifarres,
les trobo salades,
però tant m'hi fa.
Quan el cor demana
anar a passejar
mai el deixo anar
puix després s'enfada.
Mai demano,
a la sort,
perdre el viu
per a ésser mort.
A la vella riba,
canta el rossinyol,
ho fa i convida
a sortir el sol.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
A les hores toves,
gronxa la tardor,
després ve la por
i creixen les fosques.
No demano
altra cosa:
fugir d'amo,
no fer nosa.
Quan l'amor primer
demani per mi,
dieu: No pot ser,
mai ve fins aquí!
Sento lluny
la llunyania
quan la vida
pren ensurt.
No he de perdre
altra cosa
que el bon beure
el vi de bóta.
Cavaller
dalt del cavall,
gairebé
és almirall.
No confio
que la sort
faci via
en ser mort.
Quan l'ombra poruga
demani marxar,
és millor cantar
per si es torna muda.
El més noble
dels veïns,
en ser al poble,
és enemic.
Manta melangies,
a la casa estant,
com van penetrant
en el si dels dies.
Quan l'amor se'n va
a cercar altra gent,
deixeu-lo marxar:
callats, dolçament.
I per no tenir
ni la núvia em queda,
diu que no hi ha empenta
ni ha de venir.
Les vint cases
del carrer
mai em parlen
quan les veig.
La Parca s'enduu,
riu Estix enllà
a l'amor pagà
qui em portà refús.
01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com anava
cap a la mort,
avançava
més bé poc.
Com esclata
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!
Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!
Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!
Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!
El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.
A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!
Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!
Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.
A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.
La campana,
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.
Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!
Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.
Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.
Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.
Les cebes,
quan són al plat,
ja no ploren,
han fet tard.
Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.
Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.
Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.
És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.
No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.
Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.
Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé.
Les revenges
de la sort
han de finir
en ser mort.
14 Novembre, 2022 11:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
La grandària
del meu bosc
no és massa
ni massa poc.
A la casa
del valent,
hi haurà por,
però no la sents.
Manta lluites
per lluir
tot enmig
del gran glatir.
Quan la lluna
em convida,
no em parla
ni em mira.
A la porta
de l’enyor,
es respira,
però poc.
I la pensa
es va fent:
a poc a poc
o malament.
El dimoni
haurà feina:
sense horari,
sense eina.
Si m’acosto
a ésser vell,
vull camisa
i jersei.
Quan ensuma
el nou hivern,
diu la mosca
que ha fred.
La venjança
duu a la por
a contrades
de foscor.
Ni temences
sota el llit
em privaran
de glatir.
Com l’abella
demanava:
Haver mel,
repòs i casa!
Si riuen
els benestants,
sofreixen
els vilatans.
Pel matí,
demano el vent,
a migdia,
vaig perdent.
La joia
del meu veí
mai em porta
al meu si.
Esperant
la primavera,
discutim
amb la gelera.
I quan penso
ve el retruc:
massa idees
sense llum.
En el dia
del difunt:
no hi ha gana
ni ensurt.
A la festa,
hi aniré
si hi ha joia,
pausa i fe.
Sento el gos
enmig dels gats:
Si hi ha peix,
faré salat!
A les portes
de l’hivern,
cal estar:
bé i despert.
La formiga,
al corriol,
no vol pressa
ni condol.
A la barca,
el mariner
mai demana:
massa vent.
A la vila,
hi ha enrenou:
cares agres,
minso sou.
01 Novembre, 2022 04:53
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com la mosca
ha demandat:
Si em vols fina,
posa salat!
L’aranya,
quan va al mercat,
porta gana
per si de cas.
És un repte
intranscendent:
El llevar-se
a aturar el vent!
Com comenta
el meu senyor:
Amb fuet,
viuràs millor!
Quatre arbres
fan un bosc
si es posen
tots d’acord.
Demanava
un poc de vi
al diable
qui va amb mi.
Demanant
per demanar:
Vull repòs
per a somiar!
A la plana
i a la vall,
només hi ha
terrabastall.
I si moro
per la nit,
qui em llevarà
pel matí?
L’oreneta,
del meu cor,
diu que aplega
la tardor.
Manta roses
del jardí
porten flaire
en el si.
Amb un llapis
a la mà,
qui no pensa
en volar?
El gegant,
del meu carrer,
és qui passa
força fred.
Com demana
un xic de sort:
Vengué plata
i comprà or!
El meu deure
es va encetar:
un capvespre
o l’endemà.
Cada lluita
esdevé
quan s’acaba
el no fer res.
Les mirades
del matí
s’alenteixen
a la nit.
El meu avi
m’ho digué:
Si has de triar,
sopa bé!
Passen hores
i me’n ric
quan em miro
el melic.
Una lluita
entre valents
s’acaba:
passat un temps.
Cada dia,
al dematí,
em proposo
viure un xic.
No hi ha dubte
que el demà
ni aplega
ni aplegarà.
A la feina
aniria,
però ho dubto
cada dia.
Manta joies
hauran llum,
però alguna
traurà fum.
14 Octubre, 2022 05:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la llarga guerra,
planyen els vençuts,
guanyen els sabuts
i tots van per terra.
Mare, on vols
deixar la bossa?,
ja no hi ha escola,
som al juliol.
No vindran demà
noves orenetes,
hi ha massa tempestes
per poder volar.
El cuc s'empatolla
en voler marxar,
no porta ni olla
ni sap on cuinar.
La formiga surt
del seu formiguer,
l'hivern és molt curt,
però ha molt fred.
En el vell camí,
a la primavera,
la rosella espera
que es faci la nit.
Manta alegries
nota el meu ruc
en trobar aixopluc
quan els llops el criden.
Per a ser
home de bé,
ser el primer
en no passar fred.
Ella, que és tan maca,
per què vol xisclar?,
ningú li demana,
no ho sé perquè ho fa.
Massa nits
per no dormir,
sento el glatir
profund del llit.
A la casa
del mai més,
el que passa
és quasi res.
Em dirà que em vol
quan em faci vell,
quan senti el flagell
de sentir-me llosc.
Amb quaranta
cavallers,
sempre guanya
qui no hi és.
Per començar
a veure món,
cal pujar
al pis segon.
Si amor volia
venir amb mi,
potser follia
diria: Sí!
A la casa
dels amics,
el temps passa
sense nits.
He de demanar
a la bona mossa
per si es vol casar
o, almenys, fer nosa.
Manta roses
al jardí,
al dematí,
veig com ploren.
Ni vull patge
ni remei,
sols demano
un xic de fe.
Les més nobles
intencions
no suporten
tants minyons.
Porta pressa
al dematí,
en ser al llit,
demana enveja.
Les contalles
del carrer
són amables
quan convé.
Per haver
més bona sort,
cal saber:
guanyar-ho tot.
Tard aplego
a dormir
si ensopego
un altre llit.
01 Octubre, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sabíeu que el vent
parla amb les fulles
perquè són porugues
i ningú les sent.
Als tres Reis demano:
un sac de carbó,
del dur, del millor,
perquè he de cremar-lo.
En el regne dels cecs,
el dia acaba
quan no es pot més
i el cos es relaxa.
Poseu diners
a la cistella,
si en poseu més
ni ella es queixa.
La més noble
de les sorts,
si hi ha ordre,
ho té tot.
He de demanar
al petit dels déus
que em deixi anar
per a veure si ho crec.
Massa fantasies,
vanes il·lusions,
la resta són pous
on cauen els dies.
Una nit dormia
sense cap coixí,
així vaig eixir
prop de la follia.
És quan plou
que sento el sol
com li dol
llevar-se d'hora.
Haig menja
per passar el dia
i la resta
em fa cobdícia.
Una vella vella,
a la plaça estant,
pel matí, es queixa,
al vespre, no tant.
Sentinella
de l'avern
com es perd
entre tenebra.
Una dona jove
demana per mi,
deu saber que així
em tornaré pobre.
Porto penes
a l'engròs
i les meves
mai hi són.
Si manar volies,
pots venir amb mi,
la meitat dels dies
et diré que sí.
Quan mon ase
es torna ruc,
fa un remuc
i vol que parle.
Quaranta nits
a la finestra,
passa l'estiu,
passa i delera.
Mariner,
dalt del llagut,
has perdut
ser mentider?
Van venir amics
a cercar un tresor,
ara, seran rics,
els perdré de cop.
Mireu: si és bonica
i vol parlar amb mi,
de segur que sí,
que perd una mica.
Les rialles
de la nit
són febrades
pel matí.
He d'aconseguir,
en ben poquets dies,
haver alegries
i no fer patir.
Viuen els monstres
al meu jardí,
entre les roses,
parlen de mi.
Mai demano
anar a la font
si ve l'amo
i no sé d'on.
15 Setembre, 2022 08:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les abelles a la mel,
els cargols tancats a casa,
quatre velles, a la plaça,
enllestint: terra i cel.
Seria el meu temps:
tancat d'enyorança,
però hi ha recança
per a massa gent.
Cent mil voltes
a la sínia,
porten totes
aigua a mida.
Per a aprendre
a ser pagès,
caldrà rebre
i no dir res.
Demano, a la terra,
prunes i albercocs,
però la prunera
diu que no hi sóc tot.
Al país
de meravelles,
no hi ha rei
ni sentinelles.
Com hauré
ben poca sort,
sec a taula
i no em moc.
A l'hora primera,
si el sol s'adorm,
pujo a la cimera
per a dir-li de tot.
Com la terra em porta
sense fer pagar,
no se'n sap estar
de fer el que toca.
Lluitava el pagès
amb la mula vella,
la mula no es queixa
ni guanya interès.
Han tocat les misses
pel pare mossèn,
de segur que ho sent
si prou fort el crides.
Caminava el vent
sense massa pressa,
vingué la tempesta
i fugí corrent.
El meu pobre caragol
al jardí estava,
massa nits passava
maleint el sol.
I quan torni primavera
he de fer-li un coixí:
roig com la rosella,
dolç com gessamí.
Al pare li he dit
que no vull feina,
hi ha una bona eina
però no l'he vist.
Em contava, dolç,
el pobre porquet
que el menjar no és bo
si, a resultes, creix.
La mossa m'agrada,
fa de bon parlar,
però es vol casar
i, llavors, s'enfada.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
diuen: T'has fet gran
i caldrà que tornis!
No demano alegria
en el dinar
si, en el seu passar,
hi ha algú qui crida.
Manta mosses,
a la font,
parlen totes
d'enrenou.
Menjar pa i ceba
fa de bon passar,
però qui la menja
se sol queixar.
Trenta gossos,
a l'engròs,
va a mossos
per un os.
Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
estaré de vetlla.
I quan sigui ric
vull una gran casa,
ben neta, tancada,
sense cap amic.
01 Setembre, 2022 06:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Són les melangies
al coixí arrapades
ni compren debades
ni venen malícies.
No vull haver més
ni trobar altra sort
que el fer de pagès
un hivern o dos.
Quan el cos rabiüt
em vulgui escoltar,
li he de demanar:
un goig mantingut.
Doneu-me el goig
del sol i la finestra,
us deixaré la festa
i aquest pensar de boig.
Dolça soledat
ha fugit ensems
que aplegava el vent
a dalt del terrat.
En el somni
de la nit,
és quan mana
l'esperit.
Una fera fera,
en el bosc estant,
menja, mentrestant,
va guaitant la cleda.
Mai demanaria,
per anar a cercar,
aquell vell pensar
de dolça utopia.
Al capvespre
de l'estiu,
cada ocell
com torna al niu.
I res em plany
com les velles mentides,
sempre estan amanides
per a trobar-me estrany.
Amb deu centimets,
un crostó ressec del tot,
ser savi no és bo,
comenta la gent.
Savi saberut
com ven a la plaça:
cullerots de plata,
dos ases i un ruc.
Per a ser bon traginer,
llevar-se d'hora
i mai dir-li a la senyora:
A la una en punt, vindré!
I plorant com ploro,
qui em ve a consolar?,
si no puc anar,
de segur que hi moro.
No cerco el llop
ni estimo la tempesta,
quan ve una festa,
dic que no hi sóc.
En el corriol,
on ploren les estrelles,
riuen corpreses
si fuig el sol.
Amb tres amics
i bones cartes,
passo les tardes
entre embolics.
Dieu-me si
tan gran amor
haurà la flor
fins a morir.
He perdut, ensems,
la pau i els meus dies,
els perdonavides
m'han deixat llur temps.
Quan l'estimo,
en veritat,
ella calla,
diu que no ho sap.
Les deu roses
del jardí,
solen, totes,
riure allí.
Em conta el veí,
sense massa pressa,
que, amb la llar encesa,
s'acosta la nit.
Els més savis
del carrer
fan empreses
de mal fer.
Si torna el vent
i la tempesta,
feu-li saber:
Demà tinc festa!
