12 Juliol, 2020 06:37
Publicat per jjroca,
Epigrames
El gegant de casa
mai fa enrenou,
calla sense sou,
xiscla sense gana.
Per a ser
un bon minyó,
cal saber
trobar ocasió.
La cansada barca
ni plora ni riu,
només fa xiu-xiu
i, després, descansa.
Per la nit,
quan surt la lluna,
hi ha una engruna
de neguit.
Una jove passa
plena d'il·lusió,
va cercant l'amor:
al bosc, a la plaça.
Canten granotes
enllà del sembrat
en redós pausat
on s'amaguen totes.
Porteu el son,
deixeu-lo en un cove
per si aplega l'ogre
sense cap raó.
Tot venint de la ciutat,
amb farcides aventures,
cal endrapar massa dubtes,
els més tous, per a menjar.
Tot cercant el paradís,
sense ordre ni saviesa,
he demanat la dolcesa,
com em torno malaltís.
Les paraules dolces,
en ser sota el pou,
demanen el sol,
la lluna ni gosen.
Tot dormint
en un reclau,
passa la nit
puix mai s'escau.
Les trenta portes
del meu jardí
s'obren totes
quan ve la nit.
És el llop,
quan governa,
quan es queixa
com un boig.
Porteu-me disfresses
per anar a ballar,
és el meu somiar
enmig les tenebres.
Com voldria,
bon amic,
ser més ric
sense alegria.
És el fred
de la nissaga
qui demana:
Deixa'l fer!
La mossa més jove
no n'està per mi,
diu que sóc ferotge,
un mal enemic.
Sense pressa
per morir,
cal finir
enmig feblesa.
En el cove
dels ensurts,
poso un ogre,
trec un ruc.
No demanis
més per mi
ni entabanis
perquè sí.
Amb més pedres
que camí,
no hi ha regnes
per a mi.
Com demanaria,
per poder ser ric,
el trobar un amic
sense cap cobdícia.
En el llum
del teu mirar,
em caldrà
trobar aixopluc.
Des d'aquí estant,
quan es lleva el sol,
com cerco el consol
d'estimar-te tant.
01 Juliol, 2020 06:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
Avui, festa principal:
processó, ball i rondalla,
quatre rucs hauran la palla,
quatre joves, gran sidral.
Com ocell
dessota el sol,
tinc rampell
de guanyador.
La veïna
del meu cor
mai convida
a fruits d'amor.
No ploris
per mi
ni gosis
venir.
A la cambra, espera,
dissortat amor,
somnis de poncella,
tebieses del cor.
Quan el vent
entra en el bosc,
com es perd
entre boniors.
Com el tren
para, esbufega
i travessa
camps de verd.
Per somiar
i pujar al llit,
no cal crit
ni pentinar.
Quan sigui l'hora
del meu traspassar,
dieu-me si es dóna:
allò del pregar.
Per ser ric
i malfeiner
cal diner
i pocs amics.
En el corriol,
on passen les cabres,
les herbes demanen
que no faci sol.
No hauré diners
per fer-me ric,
tinc mal amic
i menja bé.
Voreta del foc,
ragen les històries,
quan ve la fredor,
fugen com a boges.
En el si
de la temença,
cada pensa
és un neguit.
El rellotge avança,
com l'empeny el temps,
quan, a cops, es cansa,
diu que s'entreté.
Maria volia
anar a festejar,
la mare la crida,
sorda es quedarà.
Amb seixanta
manadors,
hi ha qui canta
a cor què vols.
Els pastors tancaven,
de pressa, els ramats,
els àngels cantaven
sota un cel radiant.
Per ser lladre
i no robar
cal aprendre
i no ensenyar.
La dolguda mort
arriba al capvespre,
diu que ho haig d'entendre:
Aplega quan pot!
Massa riures
duu el veí,
ell sap qui
ens deixa lliures.
Com em plau haver
la clau del misteri,
voldria saber
qui vol que l'ensenyi.
Per a ser sabut,
sense melangies,
cal anar begut
quasi tots els dies.
Les cent roses
del jardí,
pel matí,
és quan més dormen.
13 Juny, 2020 16:13
Publicat per jjroca,
Epigrames
Menjar m'agrada
sense saber
qui riu primer,
qui plora encara.
El sortir a passeig
és feina primera,
després, safareig
i enganyar la vella.
No em donéssiu
tant sabó
ni penséssiu
que sóc bo.
Una cuina
sense foc,
una bruixa
sense sort.
Quan la casa plora
i fa el singlot
pensa que és millor
trobar una senyora.
Per aprendre
a navegar,
cal deixar
que el vent s'esvere.
Aplegat el fred,
tancades les cases,
sento com davallen
les fulles i el verd.
Com ens apleguem
vora de la llar
i comença encar
a xiular el vent.
Han passat, més tard,
les joves cofoies,
sense massa joies,
amb rostre tibat.
Com no vull sentir
el vent mentider,
m'amago del fred
en el fosc del llit.
Escric al vent
paraules lleugeres
amb plomes planeres,
les d'anar perdent.
Quan van les olives
camí del molí,
potser se n'obliden
que hauran de finir.
A l'escola estant,
van passant les fulles
històries porugues
farcides de mans.
És quan sento
el tropellet
quan lamento
estar despert.
He restat glatint
ben dintre del bosc
amb fulles dormint
sense saber com.
Quan el cos demana
i el pensar no vol,
neix gran enrenou,
el sotjar s'allarga.
Cada nit
demana al sol
que, en finir,
vol el seu sou.
Airoses muntanyes,
on s'amaga el vent,
no us mostreu estranyes
perquè ningú us veu.
Com endevinar
quan hi haurà tempesta:
És quan l'aire es deixa
i li plau volar!
Per tal de menjar
a l'hora primera,
dormo amb una escletxa,
desperto d'un salt.
La feina vull
ben lluny de mi,
com em retruny
el primer crit.
Al pessebre
de Betlem,
toca rebre
a l'Innocent.
Anaven els Reis
cercant el misteri,
quan un llum s'encén
amb gran encanteri.
Si vol que li digui
el molt que la vull,
que posi, a curull,
joia perquè pequi.
01 Juny, 2020 14:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les paraules velles,
fugint per ponent,
diuen a la gent:
Viviu en tenebres!
El Déu Creador
com esdevingué:
un pobre pagès
tot perdut per l'hort.
Manta cases,
amb gran son,
com demanen:
nits i pors.
Com esdevindria
serf del meu país,
dormint si es precís,
buit de gosadia.
Les aigües canten
en el davallar,
per què no proclamen
que deixen la llar?
Com, amb tu, em casaria
si jo fóra el teu promès,
però avui em sento ofès
i demano un altre dia.
Pobrissons els nens
quan són a l'escola
i el mestre prova
que en siguin conscients.
Poseu-me, a l'hivern,
un porró a taula,
un camí prou fred,
prou farcit amb llana.
Per sortir del llit,
a les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de son i de crits.
Parlant amb el ruc
de filosofia,
ell plany i cavil·la,
responc el que puc.
Per fer festa
i no ballar,
cal pagar
tan bona orquestra?
Farcidets de palla,
carregats de vi,
ni l'hivern ens cansa
si ens deixa dormir.
Aprendre per ser
el pou de les penses
amb poques tenebres
i ric en un mes.
No em deixeu anar:
pulcre, sense vici,
m'agrada l'ofici
de gaudir i pecar.
Mireu-la com és:
noble i enfeinada,
dolça en la mirada,
pobra en interès.
Poseu-me hores
d'anar a lluitar,
d'ensarronar
ja les tinc totes.
Les pedres canten
quan són al riu,
quan veig que callen
ja ve l'estiu.
A la vora
del gran sol,
hi ha una noia
qui s'adorm.
A l'església nova
no he trobat el sant,
diu que és a la vora
per comptar quants van.
En el poble
no hi ha batlle
ni el vell patge
vol gent noble.
Una menja passa
farcida d'enciam,
com prego a la fam
que se'n vagi ara.
En ser a dalt,
deixo les tenebres,
totes ben esteses,
soles, com els cal.
No vull sentir
el crit de la tempesta,
no empaito aquesta festa
qui lluita per fugir.
Els saberuts,
cansats de ma misèria,
es perden a una terra
bastida per vençuts.
14 Maig, 2020 06:53
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores,
de la nit,
s'acomoden
sense crits.
Les paraules vénen
de dintre del cor
per trobar el senyor
qui les faci seves.
Si l'amor venia
al desig trobar,
com li manaria
que ho deixés anar.
En el gran silenci
de la tarda plana,
el cap es desgana,
vol perdre el senderi.
Una nina
va a la font,
qui la crida?,
qui la vol?
En el vell castell,
dormen els fantasmes,
mai hauran pensades,
mai tindran penell.
La veu dolça,
entremaliada,
para casa
ni fa nosa.
En el regne
dels cristians,
massa sants
eren heretges.
Per dormir
vora del pont,
massa son
ni fa glatir.
Aquest vi,
que m'has donat,
m'ha portat
a ser mesquí.
Em plau la mar
vestida de marona,
ona rere ona,
cansada de badallar.
Al regne dolç
de menges esquifides,
poseu-los vides
de lluna i sol.
Massa pedres
al coixí
per somiar
que he de morir.
Al carrer del mar,
les barques gandules
ni volen passar,
són massa porugues.
He trobat l'amor,
somiant, a la fresca,
diu que la tempesta
és qui li fa por.
Una ampolla
amb massa vi,
només plora,
és un glatir.
Les garlades,
vora el llum,
mai s'allunyen
de l'ensurt.
Una rosa
sense nom
mai pregona
on és l'amor.
Massa pedres
al molí,
volen regnes
per eixir.
La noia volia
anar a la font,
els joves no hi són,
potser un altre dia.
Quan les fulles cauen
perquè ve tardor,
es tanquen les cases
i s'encén el foc.
Allà, dalt del cim,
tot pengim-penjam,
he trobat un pi
gairebé plorant.
No poseu penyores
en el nostre anar,
les passes s'ajornen
ni volen cantar.
He de perdre
la saviesa
quan qui regna
ho considera?
01 Maig, 2020 06:55
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una casa vella
quan no pot xerrar
gronxa la finestra,
la fa somicar.
En un món
sense pagesos,
els més llestos
mengen or.
Massa crits
per a dormir,
com s'amaguen
al coixí.
L'oreneta vola
per estrets carrers,
allí, vol recer
i una casa nova.
Els fantasmes
són així:
cerquen cames
per eixir.
La lluna demana
anar a passejar,
el cel li proclama:
Avui, has fes tard!
En el pou
de melangies:
ni enrenou
ni alegries.
Com em plauria
anar perdent
mentre la gent
es plany i crida.
A la casa dels amics,
qualsevol taula és rodona,
cada empresa és prou bona
per a fer-la i compartir.
No vull senyor
ni llum a mitja nit
ni ser adalil
ni lluitador.
Els arbres, vora la font,
conversen amb les abelles,
els conten les meravelles,
la dolcesa del bon sol.
M'agrada sentir,
quan somriu l'albada,
el somrís de casa
qui et pren el dormir.
No demano
gaire sort:
lluny de l'amo,
prop l'amor.
A la casa vella,
no li plau l'hivern
ni fosques estances
ni silencis vers.
Per escriure necessito:
una taula on somiar,
un paper on deixar anar
massa dubtes indecisos.
Com m'agradaria
retrobar el vell sol
per parlat de tot:
de llum i de vida.
No saben d'amor
les dolces poncelles,
massa tombarelles
per guanyar-se un cor.
En el regne
de la nit,
cada ombra
duu neguit.
Poseu-me la casa
en pla alturó,
vull veure com passa,
com xiscla el rancor.
Em diuen les ones
que no hi ets per mi,
poc saben i, a sobre,
massa em fan glatir.
En el dolç mirar
de la jovenesa,
trobo la tendresa,
ganes de jugar.
Paraules em porten
al pou de l'oblit,
són tantes les hores
que les compto a mils.
Moria d'amor
dos cops per setmana:
quan va a la plaça
i em diu que no.
Ballaven les fulles
cercant la tardor,
baixaven porugues,
cansades de tot.
12 Abril, 2020 06:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan la lluna
ve a mirar,
cada estrella
vol sa part.
Per haver
un dia gris,
cal saber
on és la nit.
Massa cases
sense envà,
volen marbre
on descansar.
Cansat de dormir
lluny de la finestra
ni trobo la fresca
ni amaina el neguit.
Amb vint anys
i una espardenya,
poso terra
i me'n vaig.
Amor, et diria,
per a fer mitja part,
que estimar és un art,
abans ni ho sabia.
A la casa de ponent,
no deleixen les estrelles
ni fan falta meravelles
ni es baralla massa gent.
Tot parlant
la tomatera,
diu que el blat
mai sap quan neva.
A la rambla
de les flors,
massa amors
moren de gana.
Un cop mort,
digué el dimoni:
Si no ets tot,
no cal que torni!
Masovera
del meu cor,
porto amor,
però hi ha pressa.
El gegant,
de bon matí,
vol ser nan
i anar a dormir.
Consells per a ser ric:
Pensar poc, haver amics
i, a la vergonya, si ve,
amagar-la en el paller!
Converses,
amb el bon ruc,
esdevenen
aixopluc.
A la casa
del pagès,
ni el temps passa
ni el rei ve.
Amb catorze
capellans,
falten sants
per haver ordre.
Quan diu que m'estima
deu ser de debò,
em passo migdia
ben begut del tot.
Al carrer,
on surt el sol,
dormir bé
és un tresor.
Les paraules donades
al si del vent
algun déu les ha emprades
per a anar fent.
Quan no m'agrada
fer cap pecat,
vaig al mercat
per si hi ha gana.
Una noia rossa
no n'està per mi
ni em parla ni gosa
saber com li escric.
A la lluna nova
li demano sort,
diu que no estic tot,
mai hauré la joia.
Quan el vent
puja al Montsià,
el bestiar:
calla i atén.
És tan ric
aquest senyor
que ho té tot
menys enemic.
01 Abril, 2020 06:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
Per ser vell
i haver gana,
cap atuell
ens serveix ara.
Al racó del mas,
on s'adorm el llop,
no cal matalàs
ni cap llit rodó.
He donat el temps
al punyent rellotge,
si demà el perd,
cercaré qui el trobe.
És bona finestra
per a festejar,
la vull sempre oberta
per si vol passar.
En el meu país,
no hi haurà dreceres
ni falses promeses
per poder reeixir.
Prop del caminoi
on l'estiu es perd,
he trobat un noi:
savi, desllibert.
A la casa
del mai més,
hom demana:
Menjar més!
Pujaré, al cel,
una primavera,
hi ha una sendera
on no es plany la mel.
És la lluna,
per la nit,
qui demana:
Un bon marit!
Sense lluita
per guanyar,
la fruita
fuig enllà.
Per tal de venir
a la casa teva,
porto una lluerna
per si aplega nit.
A les primeries,
tot és costa avall,
a les darreries:
crits i encenalls.
Per poca moneda
i minso diner,
la núvia no es queixa,
diu que no pot ser.
Com demanaria,
en aplegar a l'hort,
un xic d'amanida
i cobrar la dot.
Si la jove tendra
em ve a demanar,
li hauré de posar
la cara vermella.
No sóc maco
ni valent,
però ballo
més que cent.
Amb el son
ben endreçat,
pujo al llit
sense plorar.
Amb quaranta
sentinelles,
hi ha roselles
sense traça.
Per volar demano:
poder-me llevar,,
posar vent i entrar
a casa de l'amo.
Per mirar-se
el melic,
cal aprendre
a ser esquifit.
Massa regnes
de la por
tenen setges
on és fosc.
Si m'estimes,
de valent,
no em convides
a ser rei.
A la cambra,
tinc un llit,
mai demana:
anar a dormir.
Sis ovelles
per a un llop,
set esquelles,
manta por.
14 Març, 2020 15:48
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la barca vella,
l'he posat a port,
li he deixat l'orella
per si escoltar vol.
En els riures
del teu cor,
veig com lliures
van d'amor.
Com s'allunya
la tempesta
quan el sol
guanya la guerra.
Les hores baixes
no tenen son
i les més altes
són d'altre món.
A la casa
del pagès,
qui es cansa
no cull res.
Com un ocellet,
dalt de l'arbre estant,
aplega a l'indret,
qui diu que fa tard?
Aplega el camí,
sense massa pressa,
al bell mig de l'era
per parlar amb la nit.
Com he de posar
amb els quatre versos:
riures, malentesos,
dubtes i entrellat?
On hauré posat
el volgut penell
si no sé res d'ell
i no sé on vaig?
Massa cànters
a la font,
volen dir-me
que no hi són.
Per a regalar,
he portat els ulls,
és l'amor quan fuig
qui no sap mirar.
M'agrada sentir
i em passa la por
quan arriba el tro
per dir: Ets aquí?
Pujaria al cel
a la primavera
per veure si queda
un polsim de fe.
No puc saber
on rau la mort
ni sé quan ve
ni si ho vol tot.
En el son
de les estrelles,
posa el sol
les meravelles.
Parlant amb el vent
d'hores de dissort,
aplega a la ment
on diu que no ens vol.
Quan passen els anys
des de la finestra,
la vida no es queixa
de trobar paranys.
Quinze primaveres
no porten enlloc,
però diu el cos:
Les vull totes meves!
Un bon déu petit,
cansat de misèries,
em va posar el vi,
dolces malifetes.
Somnis malfeiners
cerquen aventures,
són altres pastures
d'aquell cel planer.
Ni cerco ni vull
trobar l'ocasió
de viure en esculls
sense far ni port.
A les hores baixes,
trobareu vençut
aquest cor eixut
qui oblida les ganes.
Li he promès:
la lluna i or,
no ho ha entès,
diu que no.
No vull sentir més.
quan la pluja cau,
brunyir del catau
on tot és permès.
01 Març, 2020 16:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa vella
no hi ha ni clau
ni somrís ni pau
ni meravella.
A la font de sota
hi ha massa bonior,
per festa major
ni l'aigua és tota.
Al carrer del mar
ni les barques dormen
ni gosen ni poden
mai saber on van.
Tinc per nit
les hores baixes,
sense crits,
vénen fantasmes.
L'estiu aplega
sense avisar,
la jove prega,
vol festejar.
Una casa vivia
enmig del prat,
una tarda dormia
tot esperant.
Al carrer del forn,
flaira la farina,
per la nit es cou,
aplega a botiga.
Amb saviesa
i poques dents,
van els vells
amb poca pressa.
Des de dalt
del pujolet,
un gegant
ni sent ni es perd.
Quatre roses
fan un pom,
les formoses
tenen son.
Ni sento el morir
aplegar a la porta,
en ser l'hora forta,
ja m'hauré adormit.
Menjar, menjaria
almenys dotze plats,
més petits que grans,
sóc de bona vida.
Quan arribi el prec
a la casa gran,
dieu-li al gegant
que ja estic despert.
Havent dinat
la verda amanida,
la tarda convida
el fet d'emigrar.
El camí
de les deu passes
és per qui
no vol feinades.
Maria m'escolta
un cop cada mes,
la resta pregona:
Avui, no ho faré!
Vull comprar-me,
per a la festa,
espectacle
amb finestra.
De la casa vella
s'allunya el record,
la jove té pressa,
l'avi només por.
Les hores de melangia
no tenen nom,
se'ls emporta l'alegria
a un altre món.
Em trobo poruc
quan, a casa estant,
vaig sentint remucs
i dèries tornant.
Ni vull massa llum
ni anar sempre d'esma
ni esbrino qui mena
els dies viscuts.
He de demanar,
si al bon Déu li plau,
que em doni un palau
per a descansar.
Manta roses
han de dir
que, a les fosques,
ningú és qui.
El secret guardat
enmig de paper,
és secret trencat
si es llegeix prou bé.
