Epigrames (XLIX)

12 Abril, 2020 06:36
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan la lluna
ve a mirar,
cada estrella
vol sa part.


Per haver 
un dia gris,
cal saber
on és la nit.

						
Massa cases
sense envà,
volen marbre
on descansar.
 

Cansat de dormir
lluny de la finestra
ni trobo la fresca
ni amaina el neguit. 


Amb vint anys
i una espardenya,
poso terra
i me'n vaig.
 

Amor, et diria,
per a fer mitja part,
que estimar és un art,
abans ni ho sabia.


A la casa de ponent,
no deleixen les estrelles
ni fan falta meravelles
ni es baralla massa gent.


Tot parlant
la tomatera,
diu que el blat
mai sap quan neva.


A la rambla
de les flors,
massa amors
moren de gana.


Un cop mort,
digué el dimoni:
Si no ets tot,
no cal que torni!


Masovera 
del meu cor,
porto amor,
però hi ha pressa.


El gegant,
de bon matí,
vol ser nan
i anar a dormir.


Consells per a ser ric:
Pensar poc, haver amics
i, a la vergonya, si ve,
amagar-la en el paller!


Converses, 
amb el bon ruc,
esdevenen
aixopluc.


A la casa
del pagès,
ni el temps passa
ni el rei ve.


Amb catorze 
capellans,
falten sants
per haver ordre.


Quan diu que m'estima
deu ser de debò,
em passo migdia
ben begut del tot.


Al carrer,
on surt el sol,
dormir bé
és un tresor.


Les paraules donades
al si del vent 
algun déu les ha emprades
per a anar fent.


Quan no m'agrada
fer cap pecat,
vaig al mercat
per si hi ha gana.


Una noia rossa
no n'està per mi
ni em parla ni gosa
saber com li escric.


A la lluna nova
li demano sort,
diu que no estic tot,
mai hauré la joia.


Quan el vent
puja al Montsià,
el bestiar:
calla i atén.
 
És tan ric
aquest senyor
que ho té tot
menys enemic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:40
Publicat per jjroca, Epigrames


Per ser vell
i haver gana,
cap atuell
ens serveix ara.


Al racó del mas,
on s'adorm el llop,
no cal matalàs
ni cap llit rodó.


He donat el temps
al punyent rellotge,
si demà el perd,
cercaré qui el trobe.


És bona finestra
per a festejar,
la vull sempre oberta
per si vol passar.


En el meu país,
no hi haurà dreceres
ni falses promeses
per poder reeixir.


Prop del caminoi
on l'estiu es perd,
he trobat un noi:
savi, desllibert.


A la casa 
del mai més,
hom demana:
Menjar més!


Pujaré, al cel,
una primavera,
hi ha una sendera
on no es plany la mel.


És la lluna,
per la nit,
qui demana:
Un bon marit!


Sense lluita
per guanyar,
la fruita
fuig enllà.


Per tal de venir
a la casa teva,
porto una lluerna
per si aplega nit.


A les primeries,
tot és costa avall,
a les darreries:
crits i encenalls.


Per poca moneda
i minso diner,
la núvia no es queixa,
diu que no pot ser.


Com demanaria,
en aplegar a l'hort,
un xic d'amanida
i cobrar la dot.


Si la jove tendra
em ve a demanar,
li hauré de posar
la cara vermella.


No sóc maco
ni valent,
però ballo
més que cent.


Amb el son
ben endreçat,
pujo al llit
sense plorar.


Amb quaranta
sentinelles,
hi ha roselles
sense traça.


Per volar demano:
poder-me llevar,,
posar vent i entrar
a casa de l'amo.


Per mirar-se 
el melic,
cal aprendre
a ser esquifit.


Massa regnes
de la por
tenen setges
on és fosc.


Si m'estimes,
de valent,
no em convides
a ser rei.


A la cambra,
tinc un llit,
mai demana:
anar a dormir.
 
Sis ovelles
per a un llop,
set esquelles,
manta por.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLVII)

14 Març, 2020 15:48
Publicat per jjroca, Epigrames


A la barca vella,
l'he posat a port,
li he deixat l'orella
per si escoltar vol.


En els riures
del teu cor,
veig com lliures
van d'amor.


Com s'allunya
la tempesta
quan el sol
guanya la guerra.
 

Les hores baixes
no tenen son
i les més altes
són d'altre món.
 
A la casa 
del pagès,
qui es cansa
no cull res.


Com un ocellet,
dalt de l'arbre estant,
aplega a l'indret,
qui diu que fa tard?


Aplega el camí,
sense massa pressa,
al bell mig de l'era
per parlar amb la nit.


Com he de posar
amb els quatre versos:
riures, malentesos,
dubtes i entrellat?


On hauré posat
el volgut penell
si no sé res d'ell
i no sé on vaig?


Massa cànters
a la font,
volen dir-me
que no hi són.


Per a regalar,
he portat els ulls,
és l'amor quan fuig
qui no sap mirar.


M'agrada sentir
i em passa la por
quan arriba el tro 
per dir: Ets aquí?


Pujaria al cel
a la primavera
per veure si queda
un polsim de fe.


No puc saber 
on rau la mort
ni sé quan ve
ni si ho vol tot.


En el son
de les estrelles,
posa el sol
les meravelles.


Parlant amb el vent
d'hores de dissort,
aplega a la ment 
on diu que no ens vol.


Quan passen els anys
des de la finestra,
la vida no es queixa
de trobar paranys.


Quinze primaveres
no porten enlloc,
però diu el cos:
Les vull totes meves!


Un bon déu petit,
cansat de misèries,
em va posar el vi,
dolces malifetes.


Somnis malfeiners
cerquen aventures,
són altres pastures
d'aquell cel planer.


Ni cerco ni vull
trobar l'ocasió
de viure en esculls
sense far ni port.


A les hores baixes,
trobareu vençut
aquest cor eixut
qui oblida les ganes.


Li he promès:
la lluna i or,
no ho ha entès,
diu que no.
 

No vull sentir més.
quan la pluja cau,
brunyir del catau
on tot és permès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLVI)

01 Març, 2020 16:43
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa vella
no hi ha ni clau
ni somrís ni pau
ni meravella.

A la font de sota
hi ha massa bonior,
per festa major
ni l'aigua és tota.

Al carrer del mar
ni les barques dormen
ni gosen ni poden
mai saber on van.

Tinc per nit
les hores baixes,
sense crits,
vénen fantasmes.

L'estiu aplega 
sense avisar,
la jove prega,
vol festejar.

Una casa vivia
enmig del prat,
una tarda dormia
tot esperant.

Al carrer del forn,
flaira la farina,
per la nit es cou,
aplega a botiga.

Amb saviesa
i poques dents,
van els vells
amb poca pressa.

Des de dalt
del pujolet,
un gegant
ni sent ni es perd.

Quatre roses
fan un pom,
les formoses
tenen son.

Ni sento el morir 
aplegar a la porta,
en ser l'hora forta,
ja m'hauré adormit.

Menjar, menjaria
almenys dotze plats,
més petits que grans,
sóc de bona vida.

Quan arribi el prec 
a la casa gran,
dieu-li al gegant
que ja estic despert.

Havent dinat
la verda amanida,
la tarda convida 
el fet d'emigrar.

El camí
de les deu passes
és per qui
no vol feinades.

Maria m'escolta
un cop cada mes,
la resta pregona:
Avui, no ho faré!

Vull comprar-me,
per a la festa,
espectacle
amb finestra.

De la casa vella
s'allunya el record,
la jove té pressa,
l'avi només por.

Les hores de melangia
no tenen nom,
se'ls emporta l'alegria
a un altre món.

Em trobo poruc
quan, a casa estant,
vaig sentint remucs
i dèries tornant.

Ni vull massa llum
ni anar sempre d'esma
ni esbrino qui mena
els dies viscuts.

He de demanar,
si al bon Déu li plau,
que em doni un palau
per a descansar.

Manta roses
han de dir
que, a les fosques,
ningú és qui.

El secret guardat
enmig de paper,
és secret trencat
si es llegeix prou bé.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLV)

09 Febrer, 2020 17:13
Publicat per jjroca, Epigrames


Una plaça
té una font,
és quan raja
que fa goig.


Tinc un pare
protestant
o mendicant
o amb el cor agre.


La mossa dormia
enmig del tou llit,
ni ella sabia
on rau mon neguit.


Tinc un gos
tan amatent,
qui, quan vetllo,
està content.


Porteu-me noves
del vell infern,
estic a soles,
enmig l'hivern.


Els fantasmes
volen casa,
però a plaça
ni els demanen.


Maria tenia
terra a l'Havana
i una germana
qui ni ho sabia.


He fet una guerra
per haver llei,
el pobre és el rei
ni mana ni es queixa.


La llibreta nova,
llapis i colors,
viatgen a l'escola
per trobar els minyons.


Quatre passes
de gegant
i s'acaba 
el principat.


La ceba somiava
al país de l'hort,
va trobar la fava,
banyada, amb un plor.


Tinc un nuvi jove,
de setanta anys,
amb diners al banc,
es mereix ser pobre.


Un dimoni,
amb sa creu, 
sembla un déu
amb gran desori.


Per ser mentider
no calen estudis,
només cal ser murri
i amagar els volers.


No vull tenir
ni llargs els dies
ni gaires vides
ni un trist morir.


La mossa porta:
llums i colors,
somrís de dona,
somnis d'amors.


Matinar per treballar 
mai ho faria,
en el llit tinc la follia,
ben sola no pot estar.


Al cel, no hi caben
els protestants
ni els benestants
ni els miserables.


La mort pregunta
si vull anar,
no tinc pas pressa,
he d'esmorzar.


Un gran negoci
per encetar:
menjar pa amb oli
i no engreixar.


Com l'amo demana
arribar d'hora,
vaig a l'escola,
faig punt i ratlla.


Menjarem les pedres
a la taula estant,
les que són més grans
les vull les primeres.

						
Una noia maca
demana per mi,
dieu-li que sí,
que el casar m'espanta.
 
Per portar-li una flor
a casa seva,
em farà de promesa:
un mes o dos.
 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLIV)

01 Febrer, 2020 14:11
Publicat per jjroca, Epigrames




Entre rius
i rierols,
posen nius
els verderols.


Una barca
sense peix
és un regne
sense rei.

Posa roses
al jardí,
puix Sant Jordi
ja és aquí.

Una casa
dintre el mar 
amb sirenes
per guardar.

Si he de morir,
sigui de pressa,
amb dolça pena,
me'n vull eixir.

Porteu-me la pluja
dessota del braç,
amb un gros cabàs
o on vostè vulga.

Voldria dormir
dessota d'un pi,
enmig d'un jardí,
dintre d'una arbreda.

La mossa tenia
aquest gran desig:
trobar un marit
amb poca família.

Una casa vella
sap com xiula el vent,
com mou el ponent,
com el sol la crema.

Posa feina 
a tot el món,
és la reina
de la por.

Dintre la cuina
té el seu món
ni sap ni rumia,
crema i es mor.

Una noia.
al balcó,
és cofoia
del seu tro.

La Verge Maria 
no se'n vol anar,
té, a l'establia,
sostre i un vetllar.

El vent camina
amb pas airós,
perdut, confós,
cercant qui el guia.

Ni em plau el vent
ni vull tempesta,
vull eixa festa
de l'anar fent.

Maria demana
flors del meu jardí,
no les haig encara,
haurà de glatir.

La bruixa vella
demana or,
que el posi ella
puix té més sort.

Les paraules volen
cercant el cel,
de vegades, donen,
mai me les crec.

Mireu el vent
com s'esvalota,
és poca-solta,
força valent.

L'oreneta plora
en aplegar al niu,
el passat estiu,
va fer casa nova.

La cuca demana
un estiu plaent,
com es va perdent,
la pau que reclama.

Com n'estic
d'enamorat
que he fugit
sense pagar.

La mare es queixa
sense raó:
ni mano jo
ni plorar em deixa.
 
Tot i mirant
el melic,
voldrà, l'amic,
del tot, guanyar!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLIII)

17 Gener, 2020 15:19
Publicat per jjroca, Epigrames


Amb cinc pomes
i un meló,
cerco ombres
quan fa sol.


No demano mort
ni cerco desfeta,
m'agrada la festa
sense crit ni sot.


I quan vingui l'hora
de l'anar a dormir,
poseu-me la joia
vora del coixí.


Una pedra contava
penes d'amor,
un roc se l'estimava,
però s'ha fos.


No demano riure
quan de lluny la veig,
vora el safareig
ni la puc descriure.


Les orenetes xisclen
de bon matí,
els minyons se les miren
entre neguits.


A l'hora tardana,
quan el sol se'n va,
el fanal esclata,
es posa a brillar.


Per viatjar,
per tot el món,
cal anar:
minsos de son.


Papallona plora
vora el rierol,
li passa l'estona
xerrant amb les flors.


Una casa dormia
sense volers,
el sol no volia
portar més fe.


La lluna plena
n'està per mi,
avui, no es queixa
ni vol dormir.


A l'hivern, imploro
que vingui més tard,
he anat al mercat
i llenya no en trobo.


Demano al vent
que escurci el pas,
puix el sembrat 
encara és verd.


Pare, tant m'agrada
que li vull donar:
la serra, el pla,
el mul i la vaca.


El mestre em porta
ben atabalat,
diu que no he deixat
de fer el tanoca.


El dilluns,
la falç al puny,
els dimarts,
me l'he deixat.


La meva cosina
duu fils i brodats,
no és maca ni prima,
però es vol casar.


La reina brodava
la camisa d'or,
el rei demanava
ser el seu senyor.


Que parli el vent,
enmig del bosc,
és inconscient,
ho conta tot.


Mare, no vull anar
a batre a l'era,
no tinc somera
per a guanyar.


Mireu el sol,
és mentider,
quan és a prop,
ens porta el fred.


Sabeu, el batlle
voldrà ser déu,
viatjar a bon preu,
sense equipatge.


Sabeu, la mar
es lleva d'hora,
vol anar a escola
per a cantar.
 

És un llop
de muntanya,
té massa gana
per jaure a prop.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLII)

01 Gener, 2020 07:44
Publicat per jjroca, Epigrames


Si va el cànter
a la font,
en tornar,
agafa son.


Com una joguina
prega per jugar,
quan sent qui la crida,
com se'n vol anar.


Caminoi amb fulles
anunciant tardor,
ens demana mudes,
va perdent color.


Una nit volia
aplegar al matí,
però un sol mesquí,
de nou, l'empenyia.


Massa son
i pocs diners,
donen poc,
demanen més.


Quan el ric
va al mercat,
el més dolç
es fa salat.


Per a vèncer
l'enemic,
cal aprendre
a beure vi.


El pare demana 
anar a treballar,
li dic que el ballar
potser més m'agrada.


A la banda de ponent,
han posat un cementiri,
allí, callen, no hi ha vici,
no treballen quasi gens.


Amb un pom
de bones flors,
festejar
ni porta sots.


Si jo fóra ric,
digna gosadia,
poc treballaria
amb la son que tinc.


Maria volia
amb mi festejar,
de nit i de dia,
no sé com ha estat.


Quan el vent 
aplega a casa,
al moment,
se n'entra i parla.


A l'escola vella,
prenen la lliçó,
menen la llibreta,
dibuixen coloms.


Com l'estimo,
de passada,
com gotimo
quan es cansa.


Estudiant, 
sense fortuna,
amb trenta anys,
ni sap ni atura.


Al carrer
de melangies:
menjar bé
i passar dies.
  
Amb la rosa
i un desig,
és quan gosa
amb mi venir.

						
Amb un vas de vi,
el mirar perdut,
cercant aixopluc
on passar la nit.


Aprenent
de mentider,
menjo poc,
descanso bé.


A la plaça
de la font,
la més maca
beu quan vol.


Les passes perdudes
pel camí més vell,
cerquen les pastures
i un ramat sencer.


Paraules donades
enmig del carrer
mai les vull emprades
puix porten poc seny.
 

Al racó de l'era,
dormia el cavall,
no volia estrall
ni el batre amb pressa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLI)

12 Desembre, 2019 08:02
Publicat per jjroca, Epigrames


Vull ser cavaller
per a anar a la serra,
guanyar la gran guerra,
cobrar un xic més.


Al carrer antic,
com no hi ha mirades,
hauran de fer tractes:
companys i enemics.


Parlaria amb el vent
de temps de tendresa,
però porta pressa
i diu que no ho sent.


Al racó de l'hort,
ploren les tomates,
diuen que, a les tardes,
apleguen les pors.


No he de sentir
la mel dels teus llavis,
comenten els savis
com te'n rius de mi.


A la plaça, melangies
assegudes en un banc
comenten que van deixant
les recances amanides.


Un capvespre de maig,
quan sento orenetes,
voldria que les festes
anessin per on vaig.


I, si ve la nit,
pareu-li la taula,
doneu-li estimada,
parleu-li de mi.


No he trobat les flors
amb braços oberts,
com m'han fet saber:
Vivim entre plors!


Si pogués manar
una part del dia,
el sol viatjaria
content, com abans.


Dolça reina
del meu cor,
dóna'm feina
a preu d'amor.


Tot un dia per volar,
ensinistrat, damunt núvols,
després que vinguin els rúfols
i prendran la seva part.


A la lluna plena,
en sortir del llit,
li he dit que glatir
mai porta a ser reina.


Quan la nit
em ve a buscar,
l'esperit
no vol anar.


He perdut el regne,
aquell tros de cel
on confonen mel
amb bocins de fetge.


Per les voltes
del palau,
els tanoques
semblen babaus.


La reina volia
un nou paradís,
alegre, concís,
ple de melangia.


A la portes
de la mort,
fins les mosques
fan el sord.


Al racó del mas,
on no hi ha ni ruc,
menjo el que puc,
dormo el que cal.


La noia volia
amb mi festejar,
de nit o de dia,
és força pesat.


Per anar a ballar,
tinc les espardenyes,
per a treballar,
demano les seves.


No haig pressa
per dormir
quan la festa 
puja al cim.


Com demano 
per menjar,
el meu amo
no vindrà.
 
A la platja vella
com dormen les ones,
no criden ni ploren
ni demanen brega.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XL

01 Desembre, 2019 08:43
Publicat per jjroca, Epigrames


Massa nits
sense lluernes,
massa dèries
en el llit.


Com em plauria,
si l'amor volgués,
viure en un desert
per saber qui crida.


He signat tornar
des del cementiri,
no he perdut el vici
de beure i xerrar.


Per a no volar,
he trencat el somni,
com plora el dimoni,
no se'n sap estar.


En passar la nit
i retornar el dia,
el sol com em crida,
diu que sóc l'amic.


La rosa demana:
anar a festejar,
no l'escolto encara
ni la puc portar.


Com demanaré:
vi amb un porró,
un menjar més bo
i perdre la fe.


En el cel
dels innocents,
no hi ha hivern
ni els pren el fred.


La pluja davalla
i, en el davallar,
somia l'anar
a trobar el paraigua.


Minsa part
per a un minyó,
s'ha quedat 
sense sermó.


Primavera plora
quan veu el desert
de la terra nostra
on la joia es perd.


Com no vull sentir
el tren quan em crida,
m'amago a la vila
enmig dels veïns.


Porteu-me a la cova
on dormen els vents,
on criden els nens
cercant la marona.


Tantes pedres
al camí,
tantes herbes,
cap veí.


He cercat tresors
enmig de tempestes,
en cases desfetes
pel vici i l'enyor.


Si la rosa parla
i se'n riu de mi,
dieu-li que em cansa
i li he fet l'oblit.


No vull albirar
el darrer dels somnis
ni cerco dimonis
per anar a lluitar.


Quan la jove mossa
em convida al ball,
sento com l'estrall
aplega i em prova.


Són les flors
de les mirades
qui fan cases
amb lluïssor.


Setanta cavalls
anant a la guerra,
van al capdavall
quan l'amor aplega.


Massa filles 
de pagès
prenen mides
per no res.


Al racó del far,
dormen els fantasmes,
somien amb les flames,
ni saben estar.


Pel teu amor
gronxen els arbres,
són tan amables,
tan perdedors.
 

Sense pressa
i amb coixí,
el dormir
és una feta.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»