Epigrames (LXXIII)

15 Abril, 2021 14:22
Publicat per jjroca, Epigrames


A la plaça,
hi ha tres bancs,
dos amb gana,
l'altre no tant.


Mai demano pa
per menjar del dolç,
però si no n'hi ha
em manca de tot.


Quan el regne
vingui a casa,
vull ser a plaça,
sense ofendre.


Mengen plat
amb sis costelles,
meravelles
de la carn.


Mou el vent,
sense tenebres,
malifetes
de l'hivern.


M'agrada volar
damunt les estrelles
per si les poncelles
volen festejar.


La temença
fa volar,
sense pressa,
sense llar.


Una noia jove
no n'està per mi,
em pregunta si
encara sóc pobre.


A les ombres,
hi ha paranys,
massa joves
de pocs anys.


Albiro el meu món
des de la finestra,
haig la porta oberta
per si aplega el sol.


Amb els mariners
cantant a la barca,
sento plorar el peix,
no vol ser prop casa.


He sentit a dir
que, quan surt el sol,
diu que vol dormir,
però el vent el mou.


He de segellar
els quatre vells versos,
ben porucs, dispersos,
farcits de pensar.


És un bon regal:
passar les setmanes
totes ben ufanes,
tipes de viatjar.


Si vols haver 
manta de somnis,
paga els dimonis
i deixa'ls fer.


Per haver
gran penitència,
cal saber:
apropar l'enveja.


Doneu el prec 
de la follia,
m'agradaria
menjar-lo fred.


Vint-i-quatre
hores són
les culpables
del meu jou.


Les comandes
de la nit
s'encomanen
al coixí.


Poseu-me el dolç
de la muntanya
en cada aranya
qui viu al bosc.


He de demanar:
manta de paciència,
m'agrada la festa
però no n'hi ha.


A la sínia,
plora el ruc,
l'aigua xiscla,
clou l'eixut.


Una nota sola
no posa remei
al plorar d'un rei
quan el regne vola.
 

Per a ser 
tan malparlat,
cal saber 
estar callat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXII)

01 Abril, 2021 06:09
Publicat per jjroca, Epigrames


No he de sentir
la llarga agonia
d'aquell seny qui crida
demanant sortir.


Quan hagi retut
els deures emprats
torneu-me al passat,
vestiu-me de mut.


De la joia
de les flors,
vull el dolç,
més del que toca.


Seré amatent 
del vostre desig
per si cal dormir
mentre vaig perdent.


Quan el sol, qui crema,
em daura la pell,
em sento mesell
mancat de saviesa.


He d'albirar,
prenyat de follia,
el pas de la vida
sense saber on va.


Com un gegant,
qui plany infantesa,
sento la feresa
mentre vaig somiant.


No he de prendre
aquest neguit,
vull la nit
per a malvendre.


Per a ser
bon tafaner:
ser lleuger
i escoltar bé.


A l'estiu, corrandes,
a l'hivern, cançons,
primavera, albades,
res a la tardor.


Quan demano
pel matí,
em diu l'amo
que és ben nit.


A la sopa,
culleretes
i, si parles,
tot mongetes.


Amb seixanta
mariners,
qui s'espanta
no ve més.


Una rosa volia
el meu amor,
li donà un dia,
ho perdé tot.


Una mosca,
al bol de llet,
diu que és mossa
i té fred.


I quan faci
més calor,
que demani
baixar al pou.


La mare cantava
gronxant el minyó,
el minyó plorava
al fons del bressol.


En el fons
del gran coixí
he trobat
qui riu de mi.


Porteu-me al demà
sense massa pressa
vora la finestra
fa de bon passar.


El senyor,
tan mentider,
diu que l'enyor 
em senta bé.


Quan el cànter
va a la font
no vol nafres
ni condol.


Una amistançada
demanava amor
no n'hi havia encara
no en trobava enlloc.


Les comandes
del senyor
mai són agres
ni fan por.
 
A la casa vella,
quan s'apaga el foc,
s'acaba la pressa,
comença el record.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXI)

13 Març, 2021 19:30
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.


Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.


Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.


Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.


Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.


Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.


Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.


Passeig del dolor
tot pujant al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.


La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi la febrada,
voldria dormir.


En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.


A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.


Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.


Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.


Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.


Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.


Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.


Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.


Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.


En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.


Quan li parlo al vent
de jorns de tardor,
em porta escalfor
per si agafo fred.


Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.


El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.


Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
 

No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXX)

01 Març, 2021 05:36
Publicat per jjroca, Epigrames


La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.


En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.


Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.


He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.


Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!


Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.


Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.


Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.


Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.


Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.


El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.


He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.

Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
 

Amb la son

i un bon coixí,

tot són plors

si és lluny dormir.

 


Per a ser

bon caçador,

dormir poc

i anar el primer.

 


Per saber

d'economia,

és menester

dormir altre dia.

 


Ben begut

i malparlat,

m'han deixat

dormir de gust.

 


És allí on regna

la deessa fortuna,

prop de la finestra

on s'asseu la lluna.

 


Havent fulls

de blanc paper,

fer curulls

no estarà bé.

 


En sortir d'escola,

darrere d'un vidre,

he sentit un llibre

com calla i sadolla.

 


No demanaré

la més gran porfídia:

Haver alegria,

voler quedar bé!

 


Quan la barca

surt del port,

la bocana

ho pensa tot.

 



Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.

 
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXIX)

12 Febrer, 2021 21:53
Publicat per jjroca, Epigrames


Quan l'escalfor
recorre la plana,
veu la desgana
portant la por.


Massa joves
sense nit,
cerquen totes
el fugir.


Poseu-me la pau
vora la finestra,
per si ve la festa
i fugir escau.


Amb les dèries
de ser ric,
cerco amic
lluny de misèries.


Una jove mossa,
al balcó estant,
diu que sóc molt gran
i faria nosa.


Per llegir
tota una estona,
cal sentir
com t'abraona.


En el caminoi,
he trobat les fulles,
totes ben porugues
quan el vent les mou.


Una menja
sense vi
ni fa enveja
ni gaudir.


Tot enmig la mar,
la vella sardina
diu que ja endevina
qui la pot menjar.


La mosca lleugera,
a meitat del vol,
diu que vol el sol 
i que molt li prega.


Un gegant,
alt com un pi,
va cantant
fins a la nit.


Quan hagi fred 
i blanca la contrada,
és quan m'agrada 
somiar despert.


No li canto
ni li dic
que l'esguardo
vora el llit.


Una deessa,
vestideta d'or,
diu que poc li pesa
el sentir-se el cor.


Massa joia
tantes nits
deixen nosa
en dormir.


Paraules donades
en el si del temps,
cerquen, esglaiades,
on raure un moment.


La mar dormia,
somiant del tot,
per trobar aquell dia,
on deixar un tresor.


Porteu-me pare:
cistella o cabàs,
ple de pomes agres,
per si cal menjar.


He estar captiu
de la vostra angoixa,
d'aquells ulls de noia
qui, en plorar, fa riu.


Pagesot de mena
que, en el pas del temps,
cerca la cirera
lluny del cirerer.


No demano més
que trobar aixopluc,
el creure de ruc:
savi, compromès.


Per una terra
qui dóna pa,
cal una guerra
o l'allunyar.


Amic tafaner,
com demanaria:
encetar altre dia
on no vinguis més.
 
Amb la gran calor
la pensa s'esmuny,
vol trobar, si gruny,
aquell cel traïdor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVIII)

01 Febrer, 2021 07:47
Publicat per jjroca, Epigrames


A la casa
del mai més
qui no parla 
no fa res.


Entre cent miols,
dormen les teulades,
ben estarrufades,
plenes de remors.


Els tres sentinelles
no volen dormir,
son fins a la celles,
són a mitja nit.
 
Quaranta les roses
del perdut amor,
on rau el senyor
qui les tallà totes.


							
I parla el vent,
canta sa simfonia,
com passa el dia
d'anar perdent.


M'agrada anar,
sense gens de pressa,
a sentir com prega
la font en rajar.


Passes de cargol,
dolces, isolades,
mai demaneu sol
ni el bull de les cases.


L'aneguet anava
ben despentinat,
massa hores emprava
entre bany i bany.


Poseu-me musica
en tot el camí,
que sigui bonica
la vull per a mi.


El ruc dormia
amb somnis d'or,
la sínia el crida,
li demana tombs.


Per haver
tan pocs diners,
somio, dormo,
no faig res més.


Xerro, amb el ruc,
de la tempesta,
és tan tronera,
tan saberut.


Les mil ombres
de la nit
vénen totes,
són aquí.


Una bella joia,
al calaix estant,
diu que va somiant:
altres temps de glòria.


La més dolça
de les flors
com pregona:
mals d'amor.


És quan prego
que ho veig clar,
si espetego,
ve el plorar.


A la casa 
del vent,
si hi ha pausa
ni se sent.


Li ofereixo
el meu esclat 
i deleixo
un xic més tard.


Tornen les cireres
amb el semblant viu,
vénen, per parelles,
demanant l'estiu.


Al racó de l'hort,
la il·lusió primera,
diu que primavera
porta el seu tresor.


M'ha donat
la carabassa:
gens ni massa,
m'ha agradat.


Quan la lluna
fa el gran dol,
el vell sol 
mai la importuna.


Massa menges
porten son,
les més dolces,
gran enyor.
 

Un pobre pagès,
sota un arbre estant,
pensa que es fa gran
sense dir res més.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVII)

14 Gener, 2021 06:32
Publicat per jjroca, Epigrames

M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
 
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
 
Com voldria 
el treballar,
si, en tornar,
hi hagués qui mira.
 
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
 
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
 
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
						
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
 
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
 
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
 
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
 
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
 
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
 
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
 
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
 
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
 
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
 
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
 
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
 
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
 
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
 
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
 
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
 
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
 
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXVI)

01 Gener, 2021 06:33
Publicat per jjroca, Epigrames

Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
 
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar, ni gosen.
 
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
 
Massa portes,
sense llei,
s'obren totes
quan ve el rei.
 
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
 
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
 
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res. 
 
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
 
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
 
						
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
 
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes.
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
 
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
 
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
 
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
 
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
 
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
 
Amb quaranta 
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
 
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXV)

12 Desembre, 2020 06:26
Publicat per jjroca, Epigrames

Quan la casa parla,
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
 
Manta hores 
de la nit,
com m'han dit
que ploren totes. 
 
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se del tot.
 
Sento xisclar:
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
 
Sentiré, al decurs
de la primavera,
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
 
La vella dormia
dessota d'un sol,
amb vestit de dol,
sense companyia.
 
Com posar-li 
cascavell
si és tan vell 
i viu al barri.
 
Per haver
tants mals d'amor,
cal saber 
on deixar el cor.
 
En un prat,
sense roselles,
plora el blat 
pregant per elles.
 
En sentir com cau,
la pluja primera,
va a cercar un cau,
per si no té pressa.
 
Com plora el ric
quan esdevé la Parca,
vol comprar la barca,
no en duu ni cinc.
 
El ruc dormia
amb somni d'or,
la sínia el crida:
Feu-me mil tombs!
 
Mira com em plau,
mirar-te una estona
que el cor s'enamora
i cercar un palau.
 
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar:
tot un any o més.
 
En el curt viatjar
de les fulles velles,
no he trobat estrelles
on poder restar.
 
Quan l'amor dormia
en el fons del llit,
demanà esperit,
però no n'hi havia.
 
La tarda viatjava
voltada d'encís,
era al paradís:
ningú demanava.
 
Si la jove 
no m'ha vist,
és que visc:
sorrut i pobre.
 
A la casa gran,
les portes tancades
parlen amb envans
de lluites passades.
 
Estimar voldria
el llum dels teus ulls,
sense massa esculls,
quant bé ho faria.
 
En el si del pou,
dormen els misteris,
viatgen, sense necis,
per haver raó.
 
La lluna demana
quan el sol la veu:
haver una germana
per a jugar ensems.
 
La pluja plorava
en ser a l'hivern,
sense massa fred,
plena de basarda.
 
Cada vespre,
en ser al llit,
em faig tendre,
esporuguit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXIV)

01 Desembre, 2020 14:23
Publicat per jjroca, Epigrames

Una mossa jove,
quan parla de mi,
em tracta de pobre,
poc que em fa patir.
 
Tot parlant
amb les estrelles,
sento queixes 
de tant en tant.
 
Per a ser 
prou venturer,
cal aprendre
a no saber.
 
És quan dormo
per la nit
quan em noto
esquifit.
 
Amb cent branques
i un bon llum,
vénen fades
a ull cluc.
 
Dir-te, et diria,
estimat amic
que un mal antic
és de per vida.
 
Al corriol 
dels nouvinguts,
uns saben molt,
d'altres són rucs.
 
Quan la menja
m'obre els ulls,
veig esculls
i ànsia eterna.
 
Per a perdre
un xic de fe,
cal aprendre
a ser i no ser.
 
Dalt de la muntanya,
parlant amb el sol,
demano consol,
però, ell, m'enganya.
 
Tot enmig del blat,
plora la rosella,
l'estiu ha arribat,
aplega la sega.
 
Com a monstre 
sense llar 
ni haig sostre
ni entrellat.
 
Pobra pedra,
en el cim,
ni vol treva
ni enemic.
 
La cançó del vent,
en entrar en el bosc,
pensa que ho té tot,
però ningú sent.
 
El diumenge pel matí,
abans que aplegui migdia,
tinc la pressa amanida
per si, al vespre, he de fugir.
 
Les hores més toves
les passo al carrer,
parlant amb les mosques,
mirant d'on ve el vent.
 
Tinc la gran feinada
del pensar poruc,
passo la jornada
tot i fent-me el mut.
 
Com voldria ser
el mosso de quadra,
vaig ser cavaller 
i perdí la dama.
 
Amb les pedres del camí,
porto la conversa,
és l'hora amb més fermesa,
se'n va perquè si.
 
En el doll proper,
cercaré fortuna,
sóc minsa tortuga
esperant no ser.
 
Sento el degoteig,
el passar dels dies,
enmig les fatigues,
la dèria com creix.
 
Jo haig un amic
mig perdonavides,
s'acosta si el crides,
em deixa ser el ric.
 
Massa mantes
porten sort,
són amables 
de bon cor.
 
Quan l'amor se'n va,
resta la follia,
vella companyia
qui no pot marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9  Següent»