Epigrames (CXXXIX)

13 Gener, 2024 19:27
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa 
de l'enyor,
mai em canso
de fer el sord.


He comprat
per al meu ruc:
un morral,
s'ha quedat mut.


Quan cauen les fulles
i el foc s'encén,
venen mil agulles
a cavall del fred.


Com dorm, al cup,
un vi cansat,
me l'han trepitjat
amb uns peus prou bruts.


Quan la lluna
va a ponent,
li remuga,
però no el sent.


No és pas bona
solució:
Anar una estona,
creure que és bo.


No demano
per a mi
ni reclamo
el meu destí.


Una plaça
amb un banc,
el dia passa
mentrestant.


A la panxa
del més ric,
mai la gana
para el llit.


Poques dents
i menys queixals,
mengem verd,
ens farà mal?


Entaforat
al meu llit,
el dimoni
s'ha adormit.


Manta gana
per a donar,
de la meva,
me'n puc estar.


En comptades
ocasions,
els dolents
seran més bons.


Com demano
per tenir:
Poca guerra,
més de vi!


Quan el núvol
veu al sol,
com li diu
que, ara, no vol.


Una casa,
amb un jardí,
massa feina
ha de tenir.


Quan el sol
va a l'hivern,
diu que toca
haver fred.


Les nines cantaven
a la plaça estant,
les tardes passaven
sense deturar.


Una bruixa
m'ha de dir
que em convé
dir-li que sí.


Sense pedres
al camí,
el passeig
no és per a mi.


No sabia
on era el jou,
però em crida,
fa enrenou.


Una casa,
sense vi,
és eixuta,
em fa glatir.


Si ho demanes
un xic més,
porto branques
i l'hivern.


Una bona mossa,
al balcó estant,
veig com va mirant,
mai li farem nosa.


Un capvespre,
he de finir
sense mestre
a qui obeir.


A la nit,
sota els estels,
tot l'eixerit,
pujarà al cel.
 

Mai començo
a manar
ni arreplego
i puc marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXVIII)

01 Gener, 2024 07:15
Publicat per jjroca, Epigrames



Massa ombres
al terrat;
menjant dolç,
volen salat.


En el riure
de les flors,
he d'escriure
les boniors.


Parlen ara
de la sort
mentre passa
la tardor.


Una jove 
m'ha parlat
i, de sobte,
se n'ha anat.


El gegant volia
anar a dormir,
el nan responia:
No t'he fet el llit!


De ballades
i cançons,
en veig quatre,
mai sé on.


A la banda
de ponent,
veig un sol
que ix content.


Les menjades
sense vi
són amargues
per a mi.


A les ombres
de la mort,
poc que els queda
un xic de sort.


Massa joves
del carrer,
mengen poc 
per quedar bé.


Quan el ruc
ve de llaurar,
mai comenta:
Vull tornar!


Per a ser savi
o saberut,
cal aprendre
a lligar el ruc.


Una jove
em demanà,
però córrer
em salvà.


La mare marona,
tot tapant el llit,
diu que falta roba,
però he de dormir.


Com podia
anar a dormir 
si volia
venir amb mi?


Una feina 
per un sou
i una reina
per un jou.


Sentiràs a dir
que, si ve tempesta,
seguirem de festa
en el si del llit.


Ni clam ni sol 
ni peix a la cassola,
el pescador ho prova,
però el peix diu: No!


Mai demano
per a mi
i m'escanyo
perquè sí.


A les portes
de la mort,
és quan toca
raure sord.


Maleït orgull
quan, a la cimera,
el meu cos s'esguerra
i plora a curull.


Les febrades
del matí
són pesades
quan me'n ric.
 

Quan la pluja
esdevé,
tanco casa
i dormo bé.


Com he de trobar,
al si de les cases,
festes estimades
si tots han marxat?


Mai voldria
per a mi
la follia
sense vi.


He de demanar
al bon Fill de Déu 
que em deixi somiar,
però sense fred.
 
Sento el boig
com s'esvellega,
no haurà goig
ni tan sols brega.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXVII)

13 Desembre, 2023 18:40
Publicat per jjroca, Epigrames



Ni escolto
el més sabut
ni ho noto
quan ve el ruc.


A la casa
de ponent,
mai treballen
de valent.


Una menja
per donar:
gran paella
i poc pa.


Al celler
de ca'n Ramon,
el vi és:
més fi, més dolç.


El blat i la palla,
arribant a l'era,
volen la batalla,
però sense guerra.


Quan el núvol
diu que sí,
creix al temps
que fa glatir.


Doneu-me pare
un xic de llum
que ací, dessota,
només veig fum.


Si m'estimes,
et diré
que llevar-me
no em convé.


Massa dubtes
porta el món
a resultes
de l'enyor.


A les hores
de tardor,
sento moure
tot el bosc.


Aquest arbre,
en fer-se vell,
com demana
anar a l'infern.


Amb el plat ben buit,
vénen els dimonis,
porten testimonis,
parlen de l'enmig.


Massa hores
de la nit,
venen totes
sense vi.


Com m'agrada asseure,
sense cap raó,
davant de la font
amb el goig de beure.


A la casa
del gegant,
la muntanya
és un pla.


Torna el sol
pel dematí,
vol glatir
o haver condol?


Quan les orenetes
diuen que se'n van
no sé perquè ho fan,
tornaran al vespre?


A la casa
del veí,
quan hi ha gana,
van a crits.


Massa jorns
sense tempesta,
massa festa
per a tots.


El més pobre
de la cort,
tot de sobte,
es queda sord.


A hora primera,
ha tornat el sol,
no porta cistella
ni es queixa del jou.


Na Maria
diu que sí,
ho sabia,
em fa patir.


La veïna
ja m'ha dit
que en cerca
un de més ric.


Com m'agrada
sentir el sol
quan traspassa
el carreró.


I la lluna
em contava
que, en ser nit,
se'n va de casa.


Compraré,
pel meu despit,
tot un goig
per a l'esperit.
 

Amb la passa tova
i un riure galdós,
treballar no em prova
ni lluitar tampoc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXVI)

01 Desembre, 2023 09:52
Publicat per jjroca, Epigrames



La fulla balla
quan ve el vent,
després, conscient,
s'ajeu i calla.
 

Mai encerto
el vent de dalt,
després, prego
quan fa mal.
 


El sol plora
per la nit,
després, troba
un bon amic.
 

Quan el ruc
ve a deturar,
vol dinar
sense refús.
 

Porteu-me una mort:
dolça, ben planera,
no em deixeu la por,
mai sabré què fer-la.


A la missa 
de difunts,
quan un xiscla,
ho té perdut.


De converses
amb el ruc,
joies venen
sense ensurt.


Quan la mossa
em demanava,
no feia joia
ni plorava.


Amb els quatre
calerons,
no haig nafres
ni patrons.


A l'hora primera,
he cridat el sol,
avui, no té pressa,
caminar li dol.


És la dolça
Margarida
la qui plora
quan em crida.


No haig res més
que pura temença,
un polsim de cendra,
un desig ben ver.


Amb les bones
intencions,
van els homes
restant sols.


A la casa
del corriol,
quan s'apropa,
calla el sol.


Hauré de dir,
santa innocència
que la paciència
em fa mesquí.


Quan plovia
a l'infern,
com se'n reia
en Llucifer.


Si s'acosta
li diré
que, estimar-la,
no pot ser.


El més ric
de la contrada
no és amic
ni em para taula.


A la casa
del mai més,
qui no calla
no diu res.


Massa monstres,
sense sort, 
porten bones
intencions.


Per un pa
i un vas de vi,
cal penar
i cal patir.


Sense pomes
per menjar,
no hi ha temps
per treballar.


És quan mana
el meu amor
quan reclama
un nou cor.


I de pressa
per a ballar
quan ve la fressa
sempre n'hi ha.


Li contava
d'amagat
que enganyava
de bon grat.


A la missa
de les vuit,
amb camisa
i el plat buit.
 

Manta hores
de la nit
dormen totes
sense crit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXV)

15 Novembre, 2023 18:07
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa
de l'Andreu,
a cada cambra
en dormen deu.


En haver
tan poca sort,
menjo dret
i dormo poc.


Li demano
per ballar
i em diu 
que és massa tard.


Si m'estima
li diré
que, volar,
m'estarà bé.


En el riure
de les flors,
endevino 
mil colors.


Quatre dies
que no plou
i com plora
el caragol.


La barca somiava
en viure a la mar,
però un déu ho sap
i no la deixa anar.


Dormir com m'agrada 
enmig de l'infern,
allí, res es perd
i calor no en falta.


Els reis m'han portat
una bossa nova,
he d'anar a escola
per a fer bondat?


A la casa
del veí,
festa grassa
i dolça nit.


I quan plora
el gran cresol,
la senyora
diu que prou.


El que enyora
sa dissort:
riu quan plora,
mor quan dorm.


Una porta
sense pany,
hi ha parany
ben a la vora.


Si m'estima
li diré:
que, si crida,
no aniré.


Un fantasma
es riu de mi,
després, calma
mitja nit.


El qui viu
sense diners,
com se'n riu
quan els perdem.


Com havia
molta sort,
mai sabia
on era l'or.


El qui dorm
tota la nit
no té por 
ni esperit.


Si m'escolta
li diré
que mai toca
el quedar bé.


Una plaça
i una font,
fa o no fa
com viu tothom.


Les primeres
margarides
són ben tendres
i boniques.


És el si
de la qui mana:
Fer un neguit
cada setmana.


Quan demano
per volar,
és quan l'amo
fa plorar.


A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.


Si la lluna
em ve a cercar,
vull que vulga
anar a ballar.


En un vas
tot ple de vi,
veig traspàs
o anar a dormir.
 
La més maca
de les flors
diu que manca
un xic d'amor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXIV)

01 Novembre, 2023 07:08
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa
de l'enyor 
mai fa falta
un nou senyor.


És quan vaig
a treballar
quan desfaig
mon tarannà.


Són les dèries
de la sort:
menjar pebre
i dir que és bo.


A la cambra 
de ponent,
la nit parla,
ningú ho sent.


Haig negocis
per a fer
amb dos bornis
i un cec.


Una rosa,
en abril,
mai fa nosa
al jardí.


El vell pescador
entra a la taverna,
el rom com li crema,
però no fa por.


El minyó
de ca l'Enric
diu que és dolç 
pa de pessic.


Eixiran les barques
des de bon matí
a cercar les ganes
i trobar el camí.


És la pensa
qui demana
i encomana
la revenja.


Quan vingui el vent 
per a demanar festa
direm que li queda
massa feina per a fer.


En mon país,
quan surt el sol,
volem condol
i un vas de vi.


Al racó
de la temença,
cada ofensa
duu un patró.


Sense ganes
ni diners,
els fantasmes
fugen més.


A la mar,
quan surt el sol,
veig el far 
com ja s'adorm.


Avui cantaré
fins a les albades,
quan vinguin les fades,
com ho deixaré.


Sento, a la nit,
hores de tempesta,
enmig d'una festa
farcida de crits.


La més dolça
de les roses
mai es posa
on xisclen totes.


Quan aplegui
al cim del món
vull que plagui
a tothom.


Estimada lluna,
des de mon jardí,
cerco, una a una,
les cases on vius.


Per a ser
bon mentider 
cal aprendre
a caure bé.


Mai demano
anar a dormir
quan la bruixa
és aquí.


En el regne
de la por,
cada vespre
aplega un mort.


Al reialme
de la sort,
falta gana
i sobra or.


Li regalo
les orelles
i li agafen 
les mil presses.


Algun mut
li haurà parlat
i he perdut
el gran combat.
 

I, si em mira,
li diré
que ella a mi
ja m'està bé.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXIII)

15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca, Epigrames



Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.


Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.


Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.


Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.


Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.


A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.


Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.


Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.


Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.


Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.


A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.


Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.


No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.


No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.


A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.


Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.


Na Maria 
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.


És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.


Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.


En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.


De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.


Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.


Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.


El riu passa 
sense seny,
va saltant
i va content.


Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.


He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
 

Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXII)

01 Octubre, 2023 04:20
Publicat per jjroca, Epigrames



Deixeu-me dormir,
sense massa pressa,
a prop la finestra,
amb llit i coixí.


Enmig somnis
i enrenou,
van els ornis
a l'engròs.


Mentre la patata
dintre l'olla bull,
va perdent l'orgull
de ser estimada.


Mai demano
per a mi:
llençar el pa
i vendre el vi.


Com cada setmana,
dilluns em desperta
amb la boca oberta,
farcida de gana.


No vull res més
que un tros de lluna,
minsa fortuna
per a un pagès.


Desplau la nit
plena d'enyorança,
el cor es cansa,
diu l'esperit.


En el passar,
suau, del riu
noto el caliu
com ve i com va.


A la platja plana
no dormen els pops,
demanen basarda,
la galerna i tot.


En el cant
de les roselles
sent el blat
dures tenebres.


I va la poncella
camí de la font,
com se sent promesa,
mig casada i tot.


En el riure
de les flors,
cal escriure:
pau i goig.


Quan aplega
la tardor,
la mestressa
encén el foc.


Les mil ombres
de la nit
parlen totes
sense crit.


Vull aprendre 
la lliçó,
soc prou tendre
i menjo molt.


Cada fulla
d'aquest pi
no es poruga
perquè sí.


Prego, a estones,
al vent de dalt,
passen les hores
fins que se'n va.


Quan la barca
fa el singlot,
veig l'entrada
d'aquest port.


Em plau sentir
el so de la festa,
prop de la finestra,
sense res a dir.


Cavaller qui aplega
al si del castell 
troba una princesa
qui no està per ell.


Em costa menjar 
un cop per setmana,
és massa la gana
per a sestejar.


A la riba es plany
la més vella barca,
el mariner té traça,
però mai sap quan.


Com em deia
el meu amic:
L'avarícia
et farà ric?


I, si em toca
anar a ballar,
he d'anar
o fer el tanoca.


Na poncella
del meu cor 
és més bella
quan no hi soc.


A la casa
del parent,
faig estança
un moment.
 

Mai demano
per a mi,
però em planyo
a mitja nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXI)

15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.


Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.


Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.


En entrar
al gran desert,
el marró 
com guanya al verd.


Massa frares 
al convent
quan demanen
ningú els sent.


És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.


En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.


Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.


Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.


Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!


A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.


És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.


És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.


Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.


El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.


Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.


El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.


Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!


Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.


Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.


Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.


Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?


A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?


Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.


Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.


Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà. 

Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXX)

01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca, Epigrames



Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.


Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.


Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!


No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.


Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.


I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc 
de les tenebres.


Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.


Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.


En aplegar 
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.


Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.


La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.


Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.


La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.


Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.


Una porta 
dona al cel,
però és dolça
com la mel.


El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.


A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.


Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.


En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.


Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.


Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.


Els companys 
de la dissort
passen anys
i mengen poc.


En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.


Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.


Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.


Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
 

Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs